Pendents dels vols 606 i 742

S'acaba l'agost i les vacances per als mestres i professores, i a casa estem pendents dels vols 606 i 742 de la US Airways. Aprofitant les tecnologies pots intuir on es troba en tot moment l'avió i reps informació dels possibles canvis. El mateix avió, ahir, portava cinc hores de retard. De moment sembla que avui no es repetirà, encara que l'Ignasi amb això dels avions no és que tingui molta sort.

Mirant el mapa dels EUA, m'he aturat a observar la península de Florida, punt d'arribada i estada de la nostra ja exdiputada del PSC, Carmen Chacón. Per cert, si no vàreu llegir l'escrit d'Iu Forn d'ahir a l'ARA, no us el perdeu. Acostuma a ser molt agut, i ahir més.

Entenc la crítica d'alguns companys seus del PSOE. Se'n va quan hi ha un pa amb tomàquet organitzat, en hores baixes del partit, i tornarà d'aquí a un any, amb l'esperança que la cosa estigui millor, i a veure què en pesca. Els seus motius tindrà, però s'ha de reconèixer que la seva tàctica de voler acontentar tothom (PSC i PSOE), l'ha portat a enfadar tothom.

En aquests moments l'avió 606 sobrevola Montana, amb una estimació de retard d'uns quinze minuts. La destinació: Philadelphia, punt de sortida del vol 742.

Latitude: 46-35-60.0 N

Longitude:111-39-00.0 W

Speed: 577 mph (928 kph)

Altitude: 34,900 feet (10,638 meters)

Bearing: 91

To PHL: 1,871 miles (3,011 km)

From SEA: 504 miles (812 km)

Sí al Defensor d'Arenys, no al Síndic

La notícia dels 50.000 desnodrits catalans em va bé per parlar del nostre Síndic de greuges. Desconec si es poden jubilar o els poden jubilar, però en tot cas caldria anar-hi pensant. M'imagino que la història no serà massa benèvola amb ell, o en tot cas el silenciarà. L'actual episodi tampoc seria just que el definís i marqués per sempre, però ningú no em negarà que la ficada de peus ha estat monumental.

No sé com es pot ser tan ingenu o, si voleu, tan sapastre. Deixant de banda els partits polítics i el mateix govern, que poden fer discursos interessats, hi ha uns professionals a qui es pot consultar abans de fer segons quina afirmació. Confondre la malnutrició amb passar gana és greu, sobretot si se'n fa difusió des del mateix Parlament.

Només en una ocasió em vaig dirigir al Síndic, i la veritat és que no em va servir per a res. M'imagino, però que deu solucionar casos, i que queda justificada la seva existència, si més no per oblidar-nos del "Defensor del Pueblo", defensora, que a Catalunya ens la tenen botada, i més que defensors actuen de fiscals.

A Arenys de Mar tenim un Defensor del ciutadà que s'arremanga davant de qualsevol cas, sovint assumint tasques que superen les seves competències, però amb la voluntat de trobar solucions per a qui se li adreça. Potser és qüestió de competències, però jo em fixo en les actituds.
Per cert, no sé si ho recordareu, però fa uns anys, en una visita del Síndic a la nostra comarca, crec recordar, va manifestar que els defensors dels municipis eren prescindibles. Més aviat n'era contrari. Després va venir la signatura del conveni entre el Síndic i els defensors. Com podeu veure, Rafael Ribó ens recorda els darrers anys com a polític en actiu.

Albada pel dret a decidir a Arenys de Mar

Aquesta matinada Arenys de Mar s'ha aixecat amb la sortida del sol formant una cadena humana arran de mar. Diuen que eren més de 400 les persones concentrades, moltes de les quals han hagut de posar en marxa el despertador per poder-hi ser a temps i trencar el son que encara per a molts respira vacances.

El motiu de la trobada era l'enregistrament d'un espot animant els catalans a participar a la Via Catalana del proper onze de setembre, de nord a sud del país. Es tracta d'un "acte d'insurrecció, amb plantejaments violents, amb finalitats contràries a la Constitució i a la legalitat", segons ha manifestat el Movimiento 12-O, que denuncien que la «Vía Catalana hacia la independencia» és una convocatòria «que pretende aislar y paralizar todo un territorio, con las graves consecuencias de orden público y económico que esto genera»

O sigui que avui Arenys ha realitzat un acte de difusió i impuls a una cadena per a la insurrecció. No sé si sortirem als annals de la Història d'Espanya, però si més no a la vila se'n parlarà i en tindrem documents gràfics. Segur que la Mercè li reservarà un lloc a la Biblioteca, i es podrà consultar a l'Arxiu Municipal.

Aprendre del PSC per millorar la democràcia interna

Les trifulgues al PSC haurien de servir de lliçó per a la resta de partits polítics on, malauradament, la democràcia interna té molt que desitjar. Tots hem pogut observar com el Partit Popular s'ha mantingut molts anys a l'uníson, sobretot a l'època del president Aznar, encara que per dins ells coneixien què es coïa. A l'hora de la veritat tothom creia. És això sinònim de democràcia o autoritarisme?

Des de fora, és cert, és molt fàcil opinar, però els que han d'opinar, dialogar i aprovar el camí a seguir són ells, els militants del partit. Penso, i ho he dit moltes vegades, que les estructures dels partits polítics no acaben de funcionar prou bé. A vegades ens pensem que votar ja ho justifica tot, i no és així. Pot ser legal, però no necessàriament democràtic.

Per què ho dic? Tots coneixem com funciona el tema "amiguisme", i això desvirtua molts processos democràtics. Sovint es diu que per arribar a dalt de tot, cal estratègia, i aquesta acostuma a ser la de fer el joc a qui té el poder. Els crítics, normalment es queden a sota, encara que sovint són els que fan avançar els partits o, per extensió, les organitzacions.

Ara al PSC li toca ballar amb la més lletja. És una mica l'arbre caigut que tothom en fa llenya, però convindria que abans de llançar la pedra es reflexionés què passa a casa, no fos cas que estiguéssim tant o pitjor que ells. Sense anar més lluny, ERC té un historial prou mogut de guerra de famílies. Ara sembla que ha trobat la calma, però... fins quan? (no els hi desitjo res dolent).

Els crítics del PSC cauen simpàtics als moviments catalanistes i fins i tot independentistes, la resta són la púrria. És massa fàcil. Alguna cosa grinyola. No m'agrada actituds com la de Balmón, encara que pugui entendre que li molestin les declaracions de l'exconsellera Tura. Voldria pensar que són discussions pròpies de maneres diferents de pensar, però convindria no perdre les formes. 

Probablement els crítics a la gestió de Pere Navarro haurien de fer servir només els mecanismes interns per expressar els seus arguments, i en tot cas deixar per dir a fora el resultat de les seves decisions. El cas d'Antoni Dalmau, potser és el més clar. Ha vist bé que no combregava amb la posició de Navarro, que és la majoritària, i ha deixat el partit. Tant de bo no hi hagi més desercions, i el PSC aconsegueixi mantenir totes les posicions i tots els efectius, per esdevenir la força progressista d'esquerres que Catalunya necessita.

Una Riera plena de cotxes

Els arenyencs presumim de la nostra Riera perquè és el punt neuràlgic de la vila, on s'hi concentra la major part de les activitats de lleure, comercials, socials... la geografia d'Arenys no permet gaires alternatives a la Riera i és per això que s'hi concentra tot, també els cotxes.

L'alternativa motoritzada a la Riera és pràcticament nul·la. Quan véns a Arenys difícilment pots esquivar la Riera, ja que la majoria de carrers hi van a parar. Això fa que el trànsit sigui dens i l'encant de passejar-hi perdi uns enters.

L'altre problema d'Arenys és l'aparcament. La majoria de carrers són estrets i no disposen d'espai per aparcar, a no ser que t'allunyis molt del centre, però tampoc, al voltant del municipi, no hi ha gaires espais per convertir-los en bosses d'aparcament, tot i que algun s'hi podria habilitar.

Aquest problema d'aparcament, i el fet que no s'està acostumat a entrar el cotxe a l'aparcament públic de sota el Xifré, ha fet que la Riera es convertís en la bossa principal d'aparcament, donant una imatge un xic vergonyant per aquells que ens agrada presumir de vila davant dels nostres amics i visitants.

La notícia que llegia avui de l'aprovació d'un projecte d'espai per a vianants a la part alta de la Riera és, d'entrada, positiva i obre expectatives per a una millora important del nervi principal d'Arenys per a les persones. Ara tot són pedaços, desconnectats i encerclats de cotxes i circulació.

No acabo d'entendre el dibuix que reprodueix la pàgina web de Ràdio Arenys, però vull pensar que tractant-se de la Riera, s'haurà previst un disseny estètic, que enalteixi la nostra Riera i que sigui agradable per als que en facin ús.

Què passarà amb els cotxes? ¿el nou espai per a vianants comportarà problemes d'aparcament per als veïns i residents de la part alta de la Riera? Entre tots hauríem de trobar la manera d'endreçar els nostres cotxes en aparcaments fora de la via pública i convidar els visitants a utilitzar l'aparcament del Xifré. Probablement l'Ajuntament podria buscar algun espai als afores perquè servís de bossa d'aparcament. No ens ha de fer por de caminar, ni que això sigui motiu perquè els visitants deixin de venir. Ara ja passa, doncs busquem-hi una solució.

Diaris mentiders i diaris subjectius però honestos

Permeteu-me que insisteixi una vegada més amb l'objectivitat de la premsa, però sobretot amb l'error de no contrastar suficientment les notícies que publiquen. Avui llegia la columna del director de l'ARA i es culpava de no contrastar prou les informacions que els arribaven. 

Caldria, d'entrada, diferenciar aquells diaris i periodistes que volgudament no contrasten les informacions que reben, o bé se les inventen directament, dels diaris i periodistes que es deixen portar pel sensacionalisme i no s'aturen a pensar si allò que diuen és correcte o no.

A Espanya tenim un diari, La Razón, que conscientment publica mentides o informacions interessades, sempre defensant els mateixos interessos i persones, i atacant les mateixes persones i idees. Ja no es tracta que no contrasta les informacions, sinó que publica aquelles notícies que l'interessa i de la manera que millor li va al president del govern espanyol i la seva gent.

Deixant de banda aquest diari i altres, que clarament són subjectius i deshonestos en la publicació de les notícies, tenim la premsa que és ingènua o que es deixa portar per la novetat i la singularitat, però li manca contrastar-ho. 

Des d'una vegada que vàrem convidar al director de Vilaweb, m'ha quedat gravada la seva frase: "No podem exigir als periodistes que siguin objectius, sinó que siguin honestos". És a dir, poden informar de manera subjectiva, però el que no poden fer és enganyar la gent. Els lectors podem imaginar com pensa tal periodista o redacció de diari, i a partir d'aquí creure'ns o no el que ens està dient, però el que no es pot acceptar és que ens enganyin. Si al mateix temps de ser honestos, contrasten bé les notícies abans de publicar-les, faran un gran favor a la societat.

Dit això, personalment confio en els diaris ARA i La Vanguardia, i sóc conscient, i es pot veure fàcilment, què i qui hi ha al darrere. Em sabria molt de greu descobrir que m'estan enganyant. És per això que no compraré mai El Mundo o La Razón, perquè a més d'enganyar-me, van contra els meus drets més elementals, i per això no hi passo.

Mossèn Joan, molta sort!

Tot el cap de setmana esperant les pluges i... en algun lloc hauran caigut, però a Arenys... bé, de fet han caigut quatre gotes, però quatre gotes. Hauria anat bé una remullada perquè hi ha molta pols i el poc verd que hi pot haver a Arenys ha desaparegut.

I aquest diumenge ha estat un dia de comiat del rector de la parròquia que deixa les dues parròquies arenyenques per anar més al nord. Mossèn Joan durant la homilia ha demanat perdó per la manca de diàleg i desatencions. 

Quan va arribar a la parròquia la seva tasca no era fàcil. En primer lloc perquè Arenys estimava en Martí i en Pepe, després de més de 30 anys de servei, però també perquè ningú va entendre la decisió del bisbe d'apartar a en Martí de la parròquia i d'Arenys, o la va interpretar com un desterrament. L'ombra d'en Martí no agradava al bisbe.

Mossèn Joan no ha encaixat amb la vida arenyenca, perquè no s'ha deixat veure, ni amb els feligresos, que també li han criticat la poca presència. Sens dubte que l'agraïment a en Pepe ha estat del tot merescut. 

Desitjo tota la sort a mossèn Joan en la seva nova tasca. Que tingui l'encert d'apropar-se als seus nous feligresos i també a la resta de vilatans, en uns moments en què hi ha moltes persones que ho passen malament. Encara que no és bo agafar models, sí que és cert que la figura d'un rector en poblacions petites és un referent per a molts i és bo cuidar la imatge i treballar fermament per a la comunitat. 

Mossèn Joan, molta sort!

Síria, la veu de la consciència d'Occident

Síria és la veu de la consciència d'aquest món boig i injust. Ja no es tracta de danys col·laterals, sinó que s'ataca directament la població civil. És la cruesa de la guerra situada en l'extrem, que et fueteja impotència i ràbia. La por i extrema prudència dels països occidentals, escarmentats amb Tunísia, Líbia i Egipte, fa que la guerra a Síria s'eternitzi i les morts sumin dia rere dia.

No saps si donar suport a una intervenció dels exèrcits occidentals, amb la qual cosa pot augmentar el nombre de víctimes, o esperar que els sirians reflexionin i aturin aquesta guerra fratricida. Com deia abans, els resultats obtinguts a Líbia, posen en dubte l'eficàcia d'intervenir en aquests països, però en canvi fot molta ràbia observar com moren dones i nens i determinen el futur d'una generació que ha tingut la dissort de viure la guerra.

Des del meu bloc, un record a tots els sirians que pateixen la guerra i una reflexió per a tots nosaltres, que sovint som molt imprudents, es queixem per qualsevol cosa i som injustos amb els que tenen dificultats per continuar vivint.

Vacunar-se per a la independència

Aquests dies, i ja portem uns quants mesos, hem parlat de tots els preparatius per a la cadena humana de l'onze de setembre, i en general de tot el que fa referència al dret a decidir i el camí a la independència. 

A diferència de molts independentistes, m'agrada llegir escrits i arguments de persones contràries a la independència, ja siguin federalistes o nacionalistes espanyols. De tothom se n'aprèn, i qui es cregui que ja ho sap tot, o bé que té la raó i la millor solució per a tot, està molt equivocat.

Em va agradar la columna del director de l'ARA, d'aquest dimecres. Creure's que el tot és la projecció del teu entorn és un greu error, i qui es pensi que la guerra està guanyada abans de plantejar-la, tindrà una gran decepció.

Avui fent la passejada diària entre Arenys i Canet, pensava en una d'aquestes converses i m'ha vingut el cap la vacuna. Si només prens allò que et va bé, et convé, i amagues el cap sota l'ala, al primer atac et tomben. Vacunar-se és precisament una manera de prevenir la malaltia tot injectant-te petites dosis de la pròpia malaltia per crear anticossos. Si no creem aquests anticossos, fàcilment perdrem la batalla. Si som tan cecs que no veiem què hi ha al nostre voltant, arribarà un moment que l'entorn ens vencerà.

Davant del Matagalls i vídeoconferència amb Seattle

Sóc a Vic amb vistes del Matagalls, parlant amb l'Ignasi en vídeoconferència des de Seattle. Ha volgut parlar i veure l'avi abans de marxar de càmping durant quatre dies per la costa del Pacífic. Pocs anys enrere tot això era impensable i, pensar-hi, fa que tinguis més ganes de treballar per millorar les condicions de vida, encara que a vegades sembla que ens tirem pedres a sobre i vulguem anar enrere.

Crec en la comunicació i per això m'agrada tota eina que la facilita, encara que no hi entengui gens. Poder-te comunicar amb el teu fill, en directe, des d'una punta del món a l'altra no es paga amb res del món, i em fa recordar els meus estius a Cantonigròs, amb el pare a vint-i-cinc quilòmetres, i que només vèiem el diumenge. Sento encara l'emoció d'anar-lo a rebre al prat de can Rifà, des de la muntanyeta miràvem el recorregut de la carretera que s'apropava amb mil revolts, per veure arribar el cotxe d'en Pous, de color blau cel.

Anys més tard, fèiem el trajecte Cantonigròs-Vic, dues vegades d'anada i tornada, al dia. Ja llavors vaig poder experimentar la relativitat de les distàncies, o el canvi que ens va produir el fet de disposar de cotxe a la família.

Recordo l'arribada del telèfon a casa, de la televisió, del cotxe... Avui es neix amb aquests elements a la casa. Ah!, i la televisió en color.

Bé, m'he posat nostàlgic. El pare, prop dels 93 anys, ha viscut molts canvis, probablement més dels que nosaltres podrem experimentar. Si més no, no seran tan transformadors, o sí?

La CUP perdrà l'alcaldia d'Arenys de Munt

Segons he pogut llegir a la pàgina web de Ràdio Arenys, demà al migdia, a la nostra població veïna d'Arenys de Munt s'anunciarà un pacte polític a l'Ajuntament, que farà fora l'actual alcalde de la CUP, Josep Manel Ximenis. Fins fa pocs mesos, el govern municipal estava format per la CUP i CIU, però en aquests moments la CUP governava en minoria.

Recordo que al començament del mandat, tot feia pensar que el pacte de govern incorporaria ERC, però crec que una malentesa amb el cap de llista d'ERC va fer que fos CIU qui pactés amb la CUP, donant-li l'alcaldia.

L'actual mandat no és fàcil, sobretot per als ajuntaments que tenien un gran endeutament, que és el cas d'Arenys de Munt. La crisi, i una mala gestió de l'anterior govern municipal, va fer que l'Ajuntament veí gairebé fes fallida. Reflotar la nau, no és tasca fàcil, i la seva gestió no gens agraïda. 

Desconec quina ha estat l'actuació del govern de la CUP i per tant no puc jutjar-la. A més, tot fa pensar que el canvi de govern és un moviment simplement polític i que ha treballat a fons ERC per fer-se amb l'alcaldia.

Resulta curiosa la implicació del PSC en el nou govern de consens, sobretot en les circumstàncies actuals, encara que, tenint en compte la persona, puc entendre perfectament la seva opció, amb moltes ganes de treballar pel municipi.

Morir batallant per allò en què sempre han cregut

Recordo les sessions de cinema a les antigues escoles de Cantonigròs, al costat del cementiri, on anys més tard es muntava la tómbola parroquial. La primera pel·lícula que em ve a la memòria és "Murieron con la botas puestas". No sé si la programaven cada any, però agradava molt. En aquell mateix equipament, recordo haver-hi cantat amb la meva germana. Em sabia cançons d'en Serrat, com "a la neu".

Cantonigròs és molt conegut pel Festival Internacional de Música, però molts anys abans, Cantonigròs va ser conegut pel Concurs Parroquial de Poesia, celebrat del 1944 al 1968, en plena dictadura franquista, amb el suport del bisbe de Vic, i promotors com Josep Cruells, rector de Cantonigròs, i Joan Triadú, convertint-se en un element important de la resistència cultural catalana.

Tot això per dir el nom de la pel·lícula que he recordat tot pensant en el sector crític del PSC, arran del possible relleu de Joaquim Nadal, com a primer secretari del PSC gironí. A diferència de l'exconseller Ernest Maragall, que va abandonar el vaixell, Nadal, Geli, Tura... han resistit dins el partit i poden morir batallant fins al darrer moment, defensant el dret a decidir, la singularitat catalana, i un altre model d'organitzar la vida política i econòmica del país.

Declaracions de polítics, que fan pena

Si feu l'exercici de llegir en titulars les declaracions de molts polítics, segur que arribareu a la mateixa conclusió de que són de plànyer per la llàstima que fan. N'hi ha dues de recents que em vénen al cap sense repassar els diaris, que són les dels senyors Xavier Sabaté i Enric Millo.

El primer quan relaciona les persones ofegades a la costa catalana amb l'organització de la cadena humana del dia onze de setembre, i el segon quan es creu que el PPC pinta alguna cosa en algun lloc. 

Les declaracions de l'exconseller són realment patètiques i no tenen cap sentit. M'imagino que les persones més properes al polític, senten, en aquests moments, vergonya aliena. Se'n poden dir moltes de coses, i buscar cinc potes al gat de moltes maneres, però cal una mica de dignitat i sentit del ridícul, per no acabar fent riure a tothom.

La posició del senyor Millo es pot entendre més. Fa molts anys que el Partit Popular a Catalunya ha volgut ser alguna cosa, sobretot quan els seus socis han governat a Madrid. M'imagino que la seva voluntat seria fer d'intermediaris entre el govern del senyor Mas i el president Rajoy, però ni abans amb Aznar ni ara amb l'actual president han passat de ser simples comparses del ball que els ha fet jugar Espanya. En fa gràcia, però, quan intenta justificar actuacions o no actuacions del senyor Rajoy, com si ell en sabés res. Va quedar ben clar, durant les negociacions o discussions sobre la reforma de la llei d'educació, quan Alícia Sánchez-Camacho pretenia intermediar amb el ministre Wert.

Però n'hi ha més. Recordeu la sortida que va tenir la senyora Cospedal parlant del sou del senyor Bárcenas. Ha sortit a l'APM, perquè és una frase digne dels germans Marx i que sóc incapaç de reproduir. N'hi ha també que són de nivell i fetes en grup, com ara l'aprovació del Parlament aragonès del nom de la llengua que es parla a la Franja de Ponent, el LAPAO. Ja sé que hi ha intencionalitat política, però no em digueu que no és de ridiculesa màxima.

Podria continuar i crec que seria un bon exercici fer un resum de totes aquestes declaracions patètiques, i editar-les en un llibre que els senyors i senyores diputades podrien llegir durant les sessions parlamentàries enlloc de fer el sudoku.

Comiat a les vacances d'estiu

Demà Sant tornem-hi, o això dèiem quan s'acabaven les vacances. Han estat unes setmanes de desconnexió, necessària per poder començar una nova etapa amb les idees clares i amb ganes de fer bona feina. Les persones que tenim la sort de tenir feina, som responsables d'aprofitar tot el temps, ser eficients i ajudar les persones que es troben a l'atur. 

En uns moments amb pocs recursos econòmics es fa necessari esprémer el cervell per trobar la manera d'arribar a tot arreu, és el moment de tirar dels recursos humans, amb hores de dedicació i resultats. Aquest ha de ser el full de ruta dels propers mesos.

Com a bon treballador, s'ha acabat el mal de cap que, no sé ben bé per què, se'm presenta només en temps de vacances, i que enguany ha durat més del compte. Queden lluny els dies al País Basc, de molt bon record, i esperant que a finals de mes arribi el fill de la seva immersió lingüística.

Per aquells que encara tenen vacances, que les gaudeixin i que tinguin molt clar que, encara que no ho sembli, arriba el dia que s'acaben, i s'ha de tornar a la feina.

Muriel Casals de nou s'equivoca

L'excel·lent trajectòria d'Òmnium Cultural al llarg de la seva història no es mereix una presidenta que faci unes declaracions tan a la lleugera, sense mesurar les seves paraules ni les conseqüències que poden tenir. Les declaracions de Muriel Casals d'aquests darrers dies posen en dubte que sigui la millor persona per presidir l'entitat. No és, però, la primera vegada que s'equivoca amb les seves declaracions, però en aquests moments caldria que anés més en compte.

Es pot estar més o menys d'acord amb el lema de la cadena humana que promou l'ANC, però el que no pot fer és menystenir cap força política, sobretot ara que necessitem sumar per aconseguir la consulta i el dret a decidir. 

Muriel ja va demostrar poca intel·ligència quan va manifestar que només el català hauria de ser llengua oficial en una Catalunya independent. Què pretenia amb aquestes declaracions? radicalitzar la situació? per aconseguir què? Exercir la presidència d'Òmnium Cultural requereix mesurar bé les paraules, sabent que és una entitat plural i no es tracta de dividir ni restar socis i simpatitzants.

Dir que Unió Democràtica de Catalunya és una minoria i que es pot actuar sense ells, és un error i un menyspreu a una formació política catalana que ha demostrat des de sempre la seva catalanitat i està, com la majoria de partits del Parlament, a favor del dret a decidir, que és el que exigim la majoria de catalans. Els socis d'Òmnium Cultural haurien de reflexionar si les declaracions de la seva presidenta són les més adients i Muriel Casals si canvia l'estratègia o presenta la dimissió. 

Cadascú es trobarà més bé amb un força política o altra, però pensar que podem deixar-ne de banda cap d'elles és un error que podem pagar molt car. Si no sabem anar junts, no aconseguirem els nostres objectius. És per això que l'onze de setembre ens unirà el dret a decidir.

Sant Roc, Sant Zenon i la música clàssica

Un any més, els macips han sortit a remullar els arenyencs i visitants, durant la festa petita de la vila, en que es recorda el vot de vila a Sant Roc que, al segle XVI, ens va alliberar de la pesta. La festa, molt viscuda per tots els vilatans, ve precedida per un conjunt d'actes que ja són tradició, com la passejada nocturn dels gegants, la representació, també nocturna, per carrers i places de la vila, de l'arribada de la pesta, i la pedalejada.

És la festa petita, perquè la Festa Major és per Sant Zenon, patró d'Arenys, però es podria ben bé intercanviar els adjectius si tinguéssim en compte la participació dels ciutadans. Sant Roc ha anat agafant protagonisme i ha estat fruit de la creativitat d'entitats i grups de joves, que han acabat de donar-li aquest to participatiu i festiu, que engresca tothom.

A tot plegat també hi ajuda el calendari, essent l'agost, i aquesta quinzena, el mes de vacances per exel·lència, i molt més farcit d'actes culturals, entre ells els musicals que es realitzen a la gruta de la M. de Déu de Lurdes, i que amb els dos concerts anuals de les dues corals de la vila, són el que ha perdurat després d'uns anys en què la música clàssica va ser molt present a Arenys de Mar.

Precisament aquest matí, endreçant papers (que és el que s'ha de fer per vacances), he arxivat programes dels concerts d'estiu dels anys 80 i 90, i les temporades de tardor del mateix període. He pogut recordar la gran qualitat de la majoria dels concerts programats, que molt probablement avui no es podrien oferir.

Sempre m'ha quedat el dubte de si Arenys va aprofitar suficientment la presència a la nostra vila de grups i intèrprets musicals de renom, amb programes no gens fàcils de programar. El cert és que hi vàrem posar molt d'interès i hores, fent tota mena de cabrioles perquè fos possible gaudir de música clàssica de qualitat. En guardo un molt bon record.

La massacre de l'exèrcit egipci no té cap justificació

La notícia més impactant d'avui és el nombre de víctimes a mans de l'exèrcit egipci. El cop d'estat dels militars a un govern feble i intransigent, està deixant molts cadàvers pels carrers d'Egipte i una incertesa total sobre el futur del país.

Mursi va sortir escollit en unes eleccions sorgides d'un Egipte que encara es treia la són de les orelles, després de molts anys de govern repressor de Mubarak. La por a l'islamisme ha fet que l'exèrcit entrés en joc, en un primer moment avalat per qui defensa la laïcitat de l'estat, però després de l'atac d'aquest dimecres potser no tothom ho veu de la mateixa manera.

Des d'occident podem dir molt poca cosa. La informació que ens arriba és prou confusa i susceptible a múltiples interpretacions. La caiguda de Mubarak a Egipte, o la de Ben Ali a Tunísia, podien semblar un alliberament dels respectius pobles, però el que ha passat després no ha estat gaire millor, si més no això és el que sembla. Pensar des del nostre món quina pot ser la millor sortida per aquests països, resulta molt complex.

La massacre de dimecres, però, no té cap justificació. Per difícil que sigui, cal dialogar abans d'agafar l'arma, però malauradament ni a Egipte, ni enlloc no hi ha manera de convèncer d'aquesta necessitat. Si algú creu que l'actuació de l'exèrcit egipci ha solucionat res, està ben equivocat. La violència genera més violència i es produeix una espiral que no s'atura fàcilment. 

Mal servei al CAP d'Arenys

Avui he hagut d'anar al CAP de la meva vila perquè tenia problemes, tinc problemes, amb el meu llistat de receptes. Quan era a la farmàcia, el medicament que necessitava havia desaparegut del llistat, i no me'l podien servir.

Tot això ho explico perquè, com veureu, no he tingut l'atenció que crec que em mereixia i de la mateixa manera que s'ha de lloar les coses que funcionen bé, també és necessari parlar i denunciar, amb calma, les coses que no funcionen, si més no, tal com caldria.

L'horari era d'urgències i si hi anava no era per un caprici, sinó per una necessitat. L'administratiu que estava al darrera del taulell, es trobava telefonant, i tant bon punt m'ha vist ha separat l'auricular de l'orella i m'ha preguntat què volia, sense penjar el telèfon, i amb un aire de... ara què vol aquest! 

Mentre intentava explicar-li que tenia un problema amb la recepta, s'ha avançat per dir-me que això només m'ho podien solucionar dilluns (avui som dimecres). He intentat dir-li que jo no podia esperar a dilluns perquè el medicament el necessitava aquesta nit, però ni m'escoltava. 

Per la meva insistència, ha penjat de cop el telèfon, sense dir res a qui estava a l'altra banda del telèfon, i hem continuat la "discussió". De la manera que ha penjat el telèfon, he deduït que a l'altra banda del fil telefònic no hi havia cap pacient, sinó algun amic o familiar de l'administratiu, perquè sinó no l'hauria penjat sense dir-li res.

Finalment m'ha dit que parlés amb la doctora de guàrdia. Una solució prou fàcil com per dir-m'ho, educadament, des del començament. I m'ha enviat al final del corredor.

El problema s'ha resolt a mitges, perquè només m'ha pogut fer una recepta, que anant bé en tinc per a dos dies, quan sabia que fins dilluns són quatre dies. Quin era i és el problema?

Que el medicament s'havia desactivat. Un problema informàtic que "ja passa..." i sense ser culpa meva, com que només m'ho pot solucionar el meu metge de capçalera, hauré d'esperar a dilluns a resoldre la situació que m'ha ocasionat el problema informàtic. Jo em pregunto, no hi ha cap més solució en aquests casos? 

Però jo avui em queixo, bàsicament, de la mala educació de l'administratiu de torn d'aquest dimecres a la nit, un altre dia podem parlar de com es pot solucionar un problema informàtic, sense perjudicar el pacient.

Aquest país s'ensorra i l'ensorren ells

Es pot fer pitjor? A qui tenim al capdavant del ministeri d'Exteriors? un pallasso? un inepte? un inculte?... De fet, s'ha d'admetre que el govern espanyol, amb el seu president al capdavant, conformen un equip sòlid, compacte i uniforme. Tots pequen del mateix mal. Són la representació de l'Espanya més casposa i inútil que ens puguem imaginar.

¿És cert que volen enfrontar-se a la Gran Bretanya, de la mà de l'Argentina de la senyora Cristina Fernández? Es pot ser més inepte? A què volen jugar? No creieu que fan tot el possible perquè tinguem ganes de marxar? i que passarà amb Ceuta i Melilla? aquí s'aplica un criteri diferent? 

Algú escrivia en un twit, que només Espanya té dret a autodeterminar-se. No hi tenen dret els gibraltarenys ni els catalans, i suposo que coincidirà amb Cristina Fernández, que tampoc hi tenen dret els residents a les illes Malvines.

No sé si els ministres, president i ex càrrecs polítics del PP són corruptes, però el que sí que estan demostrant és que són uns ineptes i que Espanya no s'ho mereix.

Avui han declarat Arenas i Cascos, i... no recordaven res. Què esperàveu? que dirien que cobraven diner negre? seran presumptes corruptes, però no mesells. El PSOE diu que Rajoy va mentir davant dels diputats. Ens ve de nou? No sé si va mentir o va ser sincer, però no ens ho vàrem creure. Ens ha fallat massa vegades i ja no té credibilitat, i amb el tema de Gibraltar, demostren poc sentit del ridícul.

Diuen que una parlamentària britànica demana boicot al turisme a Espanya. Només ens faltaria això! Sisplau, que pleguin tots i a veure si tenim la sort que en vinguin de més intel·ligents. 

Lladres però amb consciència

He llegit la notícia d'uns lladres que en saber que havien robat a una ONG, varen decidir retornar tots els objectes i diners, amb una disculpa i els millors desitjos per la feina que estaven fent. Podríem dir que es tracta d'uns lladres honrats, que no roben al primer que troben, i que respecten les bones obres.

De lladres n'hi ha molts, però els pitjors són els de coll fort, els que porten americana i corbata, potser de missa diària, i amb càrrecs de responsabilitat política. En tenim molts, i no són sincers ni tenen sentiments com els lladres de la notícia. Uns lladres que s'han presentat a les eleccions per viure bé, guanyar diners a costa dels altres, i fer veure que treballen per al bé de tots. Uns lladres que es presenten en llistes tancades convenientment seleccionats per els que han estat més espavilats, no pas els més llestos.

En una societat com la nostra actual, potser ens aniria més bé que ens governessin persones més humils, amb menys fums, i amb més sentiments. 

35 anys més de Senat per a no res

No he pogut veure el programa 30 minuts, que parlava del Senat. M'imagino que no s'ha arribat a cap conclusió, i molt menys a abolir-lo. O potser m'equivoco i resulta que tothom veu bé de que desaparegui (?).

Ja no sé quants anys fa que es parla de modificar el Senat perquè esdevingui una cambra de representació de les autonomies. Fa uns 35 anys que es va constituir per primera vegada el Senat i encara no s'albira el moment de transformar-lo. Passaran 35 anys més i no s'haurà fet res.

El model polític espanyol es caracteritza per parlar molt i no fer res. La tan anomenada transició és una presa de pèl. Els canvis han vingut donats per l'entorn, però no per cap tipus d'interès, dels que continuen remenant les cireres, per canviar res essencial.

Per cert, us recomano que llegiu l'article de José Antonio Zarzalejos, avui a La Vanguardia "Inútil y especulativo". No sóc masoquista, però m'agrada llegir opinions allunyades del que sentim i escoltem en entorns sobiranistes. A vegades convé, per no anar tan refiat i alegrament.

Continuant amb el Senat, hi ha moltes institucions que caldria suprimir, per estalviar recursos, però aquí també hi ha un problema no resolt: què farien els partits polítics amb totes aquelles persones a qui deuen favors? on els col·locarien? Si eliminem Diputacions (sobretot els assessors que cobren un dineral per viure de la rifa) i el Senat, només tindrien el Parlament Europeu per col·locar-hi els mamuts polítics.

Amb els governs que tenim poc canviarem, i si ho fan, segur que serà per anar a pitjor.

Pere Navarro s'equivoca de discurs

Una vegada més, Pere Navarro s'equivoca amb la seva manera de lluitar contra l'independentisme. El model federalista té prou argumentació com per no haver de caure en la mateixa tàctica espanyolista de la por. A vegades, quan sents aquests comentaris, penses que en el fons es desitja, la qual cosa no voldria pensar que és cert.

Sóc conscient que el paper que li toca jugar a Pere Navarro és prou complicat. Al seu voltant té persones que serien molt més radicals contra qualsevol actitud sobiranista, i a més ha de fer front als sectors catalanistes i crítics del seu partit. Avui és més fàcil defensar la independència que el federalisme, i això ho pateix en Pere Navarro.

Cal, però, que el líder del PSC no es deixi portar pels tics espanyolistes del PP i PSOE, i busqui els seus propis arguments, hi cregui sincerament, i els defensi. Ha de fer un discurs de cara la galeria, però té molta feina interna. ¿Com consensuar el seu discurs amb el de Carmen Chacón, o el de Joan Ignasi Elena? ¿Com defensar el seu posicionament favorable al dret a decidir, amb l'opinió i discurs dels seus socis espanyols del PSOE? Com distanciar-se de C's i PP?

Seria bo que s'oblidés de fer por, perquè ja no enganya ningú, i treballi perquè el partit que lidera, sigui coherent amb els seus principis i lluiti perquè els seus socis del PSOE entenguin què demana el poble català.

Pel dret a decidir o la independència?

Davant la disjuntiva que ha plantejat UDC i també ICV, sobre la cadena humana del dia 11 de setembre, és important la reflexió que hi vulguem fer, i valorar què ens pot resultar millor, si demanar el dret a decidir o bé directament la independència.

Entenc el posicionament de l'ANC i els partits i entitats que li donen suport, però també comprenc els que preferirien que el lema fos el dret a decidir, i deixar per a quan tinguem l'ocasió de manifestar-ho, si demanem la independència o una altra manera d'existir.

Pel que he anat escrivint en aquest bloc i forçat per la manera de governar dels partits espanyols, abans el PSOE i ara el PP, m'he decantat per la independència, amb totes les reserves del món, però no hi ha manera de veure cap altra possibilitat sinó volem perdre els nostres drets com a poble. Espanya, els governs espanyols, no respecten els nostres trets diferencials, i d'aquesta manera no hi ha possibilitat d'entesa ni cap forma federalista com ha vingut defensant el PSC.

Això no vol dir que no pensi en la bondat d'un Onze de setembre reivindicant el dret a decidir, si d'aquesta manera poguéssim incorporar més sensibilitats. Sempre he cregut en la necessitat de fer pinya, i això vol dir cedir totes les parts implicades. És per això que la proposta d'UDC i ICV seria encertada si ens permetés incorporar-hi el PSC, que fins ara ha defensat el dret a decidir. Votar la independència o no, serà el tema del dia en què puguem votar lliurement.

És cert que, a part de no tenir garantida la complicitat del PSC, la força que representa mobilitzar més d'un milió de persones demanant la independència és més gran que si el lema és el dret a decidir, però sovint les pujades s'han de fer escalonades, sense traumatismes i en grup, i deixar per a més endavant l'esforç final per arribar al cim. No tothom ho veu igual, i a vegades en això hi resideix el problema, el problema del poble català.

No podem llançar la tovallola

Un país de lamentacions, de justificacions i explicacions, però mai responsabilitats. Avui, a partir del greu accident ferroviari de Galicia, però en tenim molts exemples. El més greu és que no escarmentem i els errors comesos i detectats, es repeteixen contínuament. El fracàs de l'AVE no ha aturat nous projectes d'alta velocitat que se saben deficitaris, sense necessitat de constatar-ho.

La pregunta que em faig és si hi ha possibilitats de canviar aquesta manera de ser i obrar, o només podem resignar-nos a veure les mateixes imatges i escoltar les mateixes disculpes. Tot plegat arriba a cansar.

Cada vegada entenc més aquelles persones i famílies que, tenint més o menys resolt el seu futur i el dels seus fills, es tanquen a la resta de la societat, deixen de participar en la vida pública, no s'impliquen, ni s'indignen, ni es preocupen de res que afecti la societat. Assegurat lo nostre, que es fotin els altres. És una opció egoista, gens solidària, però comprensible. La podem afeblir i reduir si som capaços de demostrar que la vida pública pot ser justa i eficient, amb responsables que donen la cara i dimiteixen quan han fallat. És això demanar massa?

Per què prorrogar el pressupost?

La decisió, ahir, del govern català de no presentar pressupost per a l'exercici 2013 i, per tant, continuar amb el pressupost prorrogat de 2012, ha tingut diferents lectures i crítiques que caldria matisar. Hauríem de diferenciar entre crítiques polítiques i econòmiques, i en casos com aquest, valdria la pena que primessin les segones. 

Els dos partits polítics que donen suport al govern, ERC i CIU, han optat per prorrogar el pressupost 2012, atès el dèficit permès de l'1,58%, quan aspiraven aconseguir un mínim de l'1,8% La resta de partits catalans, i també els espanyols, han criticat la decisió del govern català, acusant-lo de tot.

És cert que la discussió del pressupost anual és un bon exercici democràtic i el seu lloc és el Parlament català on hi són representades totes les forces polítiques escollides pel poble, que és sobirà. Privar d'aquesta discussió als partits de l'oposició es pot interpretar com un menysteniment i un lleig a l'esperit democràtic de la nostra política.

Penso que els arguments dels partits de l'oposició i dels que donen suport al govern són defensables. Tots menys un, el que ha defensat ICV, prometent suport al govern a canvi d'aprovar un pressupost amb un percentatge de dèficit superior a l'assignat pel govern espanyol.

Econòmicament, que és com voldria jutjar la decisió, se'm fa difícil defensar una opció. La pròrroga d'un pressupost impedeix portar a terme les polítiques que no existien abans. En alguns casos això és problemàtic. En el cas del gover de la Generalitat, caldria analitzar què quedarà per fer, prorrogant el  pressupost de 2012, i quina diferència hi ha en les retallades.

Cal ser molt seriós, sobretot quan camines al límit per aconseguir els drets que creus que et corresponen, en contra d'un govern i una Constitució interpretada de manera contrària. Si optes per jugar, ho has de fer respectant les regles del joc, o sinó ja tan se val, planta't i atén-te a les conseqüències.

La diferència entre un partit de govern i un altre a l'oposició acostuma trobar-se en la manera d'actuar, però també de planificar les estratègies, estiguis al govern o a l'oposició. Les responsabilitats de qui governa no permeten prendre la política massa a la lleugera. 

Fomentem l'energia alternativa o li posem traves?

No sé si ho he entès bé i per això, tot el que pugui pensar o escriure pot ser erroni, un malentès. A les notícies, avui, deien que hi havia un nou impost que gravava la generació d'energia elèctrica de plaques solars, per exemple. És a dir, si ho he entès bé, si tu instal·les unes plaques solars, l'energia elèctrica que generes li has d'aplicar l'impost com si l'haguessis contractat a la companyia elèctrica.

Si volem fomentar les energies renovables, caldria afavorir la seva instal·lació i ús, oi? Si no donem facilitats, les persones no canviarem els nostres hàbits. I em ve a la memòria el meu recent viatge al País Basc, per carretera, en què m'he trobat amb una gran quantitat de molins de vent. Al nostre país, Catalunya, sembla ser que anem molt endarrerits i una part de culpa, segons sembla, és dels defensors del planeta, que veuen lleig una arrenglerada de molins de vent a l'horitzó.

No sóc expert en el tema i en alguna ocasió que he intentat instal·lar alguna placa solar, m'he trobat amb més inconvenients que facilitats. És com si poséssim traves en tot allò que en altres països és signe de progrés i estalvi energètic. Algú m'ho pot explicar? Anem bé? És així com s'ha de fer?

Un ministre patètic i no parlem de Fernández Díaz

Ahir ho comentava entremig d'altres notícies. El senyor Margallo és patètic. De fet, tot el govern espanyol és patètic i nosaltres les seves víctimes.

M'agradaria recordar les vegades que el ministre ha hagut de disculpar-se per haver ficat la pota fins a baix de tot. Ara, una vegada més, haurà de demanar perdó per haver decidit unes mesures extraordinàries i excessives de vigilància a la frontera amb Gibraltar. Al final els perjudicats han estat els pobres espanyols que cada dia es desplacen a Gibraltar per treballar, atès que al seu país, el nostre, no tenen feina.

No entenc com es poden prendre decisions sense que prèviament s'estudiïn els efectes que poden tenir. No es pot anar decidint i seguidament rectificant ordres. Cal ser més eficient i intel·ligent, dues virtuts que, sens dubte, el ministre Margallo no té.

És reflexionant sobre fets com el que comento que em sorgeixen les pors sobre quin model de país podem arribar a tenir si assolim la independència. Algú s'ho ha preguntat? Volem un país de pandereta com l'espanyol? Serà un estat ridícul? un estat amb polítics corruptes, com el que tenim ara? un estat que deixarà de banda els més necessitats?

Llegia que CDC proposava una coalició de partits per al dret a decidir, de cara a les eleccions europees. Tindria sentit? Entenc que el discurs polític no pot ser el mateix, encara que els uneixi un objectiu: la consulta, però que poden defensar-la des de cada punt de vista. És que sinó ho barregem tot i no hi ha qui ho entengui. No ens pot ser el mateix votar CIU o ICV. Alguna cosa diferent hi hem de veure.

La por de tot plegat és que entretinguts amb el dret a decidir, ens descuidem d'exigir un govern més proper a les persones, i sobretot a les persones més vulnerables.

Espanya i Itàlia, la mediocritat política

Sembla ser que qui és amic dels serveis secrets espanyols, encara que sigui un pederasta, pot sortir lliure de la presó. La notícia de l'indult d'un tal Galván, per part del rei del Marroc, a petició del nostre, s'ha seguit amb una certa incredulitat i a l'expectativa de com acabaria tot plegat. El que no m'imaginava era que la inclusió del pederasta a la llista dels cinquanta presos a alliberar, l'havia fet un colla d'amics del pres en qüestió. Així qualsevol!

Espanya amenaça la Gran Bretanya per Gibraltar. No vull entrar-hi a fons, però no creieu que és una ridiculesa constant del govern espanyol? què pretenen? defensen els interessos dels espanyols? si els gibraltarenys no volen ser espanyols, per què tanta insistència? és típic d'una república bananera, encara que tinguem rei.

Però a Itàlia no es queden curts. El senyor Berlusconi amenaça el poder judicial italià, acompanyat d'admiradors i fidels seguidors (no sé si beneficiaris dels "xanxullos" de l'exprimer ministre). No sé si l'actual president cedirà al xantatge o bé la justícia vencerà al diner, la corrupció i el poder mediàtic.

A Arenys, amb mantellina al DNI

Més en veurem i no ens ho creurem. Si vols, la vida et pot sorprendre cada dia, però tot plegat és una opció personal. L'alternativa passa per no deixar-te sorprendre de res. Tot és possible a la vinya del Senyor, i encara ha de néixer qui la dirà més grossa.

Em permetreu la llicència que avui m'aturi amb aquesta notícia del DNI o equivalent de Txèquia, amb la fotografia de la persona amb una escorredora al cap. Sembla ser que la seva religió, la pastafari, l'obliga a portar sempre l'escorredora al cap i Txèquia, que és un país molt respectuós amb les creences religioses dels seus ciutadans, li ha permès que a la fotografia hi surti amb l'escorredora al cap. De fet, si la seva religió l'obliga a portar-la sempre, no hi haurà cap problema en identificar-lo, sempre que ens el trobem pel carrer.

La pregunta que em faig és quantes persones segueixen l'esmentada religió. Seria interessant disposar d'aquestes dades i també on es troben les esglésies o locals, si és que en tenen, per celebrar les seves cerimònies i pregàries.

No fa tants anys que les nostres dones havien de dur mantellines per anar a l'església, i jo encara recordo com un capellà va negar la comunió perquè la dona en qüestió no duia la mantellina posada. Si els papes haguessin seguit la tradició del futur Sant Joan Pau II, i amb els canvis que es preveuen a casa nostra, potser recuperaríem la tradició de les mantellines i, de ben segur, amb el PP governant a Madrid, es podrien treure el DNI amb la mantellina posada.

Berlusconi n'hauria d'aprendre de Rajoy

Arran de les declaracions de Berlusconi, m'aturo a comentar la barra que es necessita per ser polític avui dia. Cada vegada queda més demostrat que més que intel·ligència el que cal és cara dura, no tenir escrúpols i trepitjar qui se't posi al davant.

No sé si vàreu tenir ocasió de veure la portada de l'ARA d'ahir dijous. Els diputats del PP aplaudint fervorosament el seu president. La imatge, que vam comentar a casa, fa fàstic. Mirant-los t'adones de com està podrit el món de la política al nostre país. El diputat d'ICV va rebre insults perquè es va atrevir a parlar clar, i això a la gent del PP no els agrada.

Berlusconi es queixa del poder judicial italià. Com són les coses! a Itàlia Berlusconi els vol tapar la boca i a Espanya Rajoy s'ho munta perquè el president del Tribunal Constitucional sigui militant (ara en excedència) del Partit Popular. Berlusconi n'hauria d'aprendre de Rajoy. Tants any governant i manipulant-ho tot, i no va aconseguir el que ha fet el PP, fins i tot estant a l'oposició (en temps del PSOE, sí).

Els resultats de les compareixences

Algú es pensava que en sortiria alguna cosa de les declaracions de Rajoy al Congrés de Diputats? De veritat que es creia que Rajoy pogués dimitir? O de la compareixença del president Mas? S'ha de ser molt innocent per creure, després de tota la història política del nostre poble, que en debats com els dels dos presidents, se'n puguin treure conclusions. Bé, sí que podem concloure que el món de la política, la nostra democràcia està malalta.

I aquests polítics són el que són, i són els que ens hauran de fer sortir d'aquest atzucac en què ens han ficat, uns asfixiant-nos i els altres fent-nos somiar finals feliços, mentre rebem retallades en els punts més febles.

Ni el mes de juliol ha acabat bé, ni l'agost ha començat bé, i tot fa pensar que la història continuarà una bona colla de mesos, sense que puguem, en aquests moments, preveure on ens portarà. Bones vacances per a qui aprofiti el mes d'agost.