En el PP tot són corredisses per a no perdre la cadira

Sempre he estat en contra dels polítics que s'entretenen més en ocupar càrrecs que no pas en fer un servei a la societat, d'acord, això sí, amb els seus principis i creences. La diversitat ens permet escollir aquells que prediquen un discurs més semblant a la nostra manera d'entendre la vida en societat. El problema sorgeix quan t'adones que els diferents membres del partit que t'agrada, busquen perpetuar-se en els càrrecs, com a font d'ingressos, però sobretot quan aquesta és la seva prioritat.

Arran dels desastrosos resultats del PP a Catalunya i la perspectiva que això passi també a les generals de desembre, aquests dies tot són corredisses per assegurar-se un lloc. Ni tenen la delicadesa de dissimular-ho. 

Sembla ser que Alícia Sánchez-Camacho va cedir el primer lloc a Xavier Garcia Albiol, amb la condició que li asseguressin una butaca al Congrés de Diputats. Ara Albiol voldria fer una revolució dins del partit i deixar a la cuneta alguns dels històrics del PPC, entre ells Alícia Sánchez-Camacho.

Entenc que quan els partits polítics, elecció rere elecció, van perdent representants a les diferents institucions públiques, es produeixin situacions de pànic i molts cops de colze, per aconseguir mantenir-se subvencionat, en nòmina. D'alguna manera el Parlament Europeu i el Senat Espanyol s'ha convertit des de fa molts anys, en residències de polítics jubilats, no tant per l'edat, que també, com per haver caigut en desgràcia. Feu-hi una ullada.

El problema sorgeix quan els partits també perden representació al Parlament Europeu i al Senat, perquè llavors ja no saben on col·locar-los.

El PP té dos mesos i mig per fer bé els deures i evitar la gran davallada a nivell espanyol. L'estratègia els ha fallat, i han tingut la desgràcia que aquells electors fidels que mai haurien optat per un partit socialista i encara menys un partit catalanista, s'han trobat amb un C's que els ha pres la cartera. Estic segur que els més agosarats canviaran de bàndol, i no trigarem a veure referents del PP a les llistes de C's. Per a molts polítics el que els importa és continuar vivint de la política.

El president imputat

El fet que arribi la notícia de la imputació del president Mas dos dies després de les eleccions ha originat un seguit de comentaris sobre la intencionalitat de la decisió. El ministre de Justícia ha declarat que la data s'ha decidit per criteris electorals. Segons el ministre, varen deixar que passés la data de les eleccions per no interferir ni condicionar el vot. Algú diu, però, que en aquesta ocasió la notícia hauria beneficiat al president i, per tant, a Junts pel Sí.

En un Estat on la Justícia no es desempallega de la Política, qualsevol cosa és creïble. ¿Sabien que dir-ho abans beneficiava els partits independentistes, i per això no ho varen dir? ¿Creien realment que la millor manera de no condicionar el vot era esperar la decisió dels electors?

Cadascú tindrà la seva opinió, però considero que el problema no és d'ara, sinó que ho arrosseguem des de fa molt temps, quan el PP fa forçar la Fiscalia perquè imputessin el president Mas. Mariano Rajoy està enterrant el PP, i Aznar li ho va dir ben clarament. C's han sortit molt reforçats d'aquestes eleccions "regionals" i totalment el contrari es pot dir de Pablo Iglesias. Tot fa pensar, si no hi ha canvi d'actituds, que en les eleccions generals del mes de desembre hi haurà tres partits polítics que es jugaran els primers llocs, amb un cert avantatge de C's.

Lectures ridícules dels resultats electorals

Tothom fa la lectura que vol dels resultats electorals. Hi tenen tot el dret, encara que a vegades ratllin el ridícul. És complicat, però, analitzar-ho fredament i, sobretot, amb objectivitat, ja que tots tenim les nostres preferències i simpaties.

Normalment diuen que tots han guanyat i ningú perd, però en aquesta ocasió hi ha resultats massa contundents com per no acceptar la derrota. En aquesta ocasió els perdedors només han parlat del guanyador, afirmant que ha perdut. Que cadascú opini el que vulgui, però no acceptar la victòria de Junts pel Sí, encara que no els hagis votat, és de ceguesa o simplement pretendre despistar per no reconèixer la pèrdua pròpia.

Al meu entendre hi ha dos partits guanyadors, que són els dos primers, tot i la gran diferència d'escons i percentatges obtinguts. Junts pel Sí, que s'ha presentat com a independentista, ha aconseguit més o menys els mateixos escons, i això sincerament s'ha de valorar. C's han obtingut un gran resultat que hauran de treballar per continuar creixent. Ningú hauria de negar aquests bons resultats, i per això penso que C's s'equivoca quan treu mèrits a la gent de Junts pel Sí.

Desastrosos han estat els resultats del PP, i ells saben que ho són i que el seu futur a Espanya és molt fosc, amb un C's que se'ls poden menjar. La reacció, però, ha estat afirmar que Mas ha fracassat i d'aquesta manera intentar dissimular els problemes que se'ls presenten.

El PSC està content, si més no de cara a fora. Creien que tindrien uns resultats molt pitjors, i perdre només 4 escons els sembla una victòria. Penso que s'ho han de fer mirar i analitzar a fons què ha passat a l'àrea metropolitana de Barcelona, que era gairebé l'únic lloc on havien aguantat en les darreres eleccions municipals. Que s'ho agafin seriosament. Les reaccions i valoracions d'Unió i Catalunya sí que es pot, són molt correctes. Uns han desaparegut del Parlament i als altres no els ha funcionat l'operació Podemos.

Personalment penso que el resultat de Junts pel Sí no ha estat bo. Vull creure que els seus dirigents en són conscients i que esperaven molt més del seu projecte. Això no els treu el mèrit d'haver guanyat, però calia esperar millor sort. També serà bo que ho analitzin a fons, si pretenen avançar en el full de ruta. Coincideixo amb la CUP en què els resultats aconsellen, de moment, aparcar la DUI.

Una alta participació crea pànic en uns i expectatives als altres

Escric el post quan només tenim dades oficials de la participació a les 13h, gairebé sis punts més que en les anteriors eleccions autonòmiques. Aquest increment de vots espanta els independentistes i crea expectatives entre els partits unionistes. També haig de dir que els vots de casa meva han engruixit el còmput del migdia, ja que normalment votàvem a la tarda.

Per norma general l'abstenció en les eleccions catalanes és superior a les locals i les generals, i s'explica perquè molts catalans tenen poca fe i interès en el Parlament català, i sí, en canvi, en el seu ajuntament o el Congrés de Diputats. L'augment del vot faria pensar que abstencionistes de les eleccions catalanes han acudit a votar per frenar la majoria del sí.

Continuo pensant que els bons demòcrates han de lluitar per reduir l'abstenció encara que els sembli que els pot perjudicar. Una alta participació dóna més crèdit als resultats i permet actuar amb més legitimitat el guanyador.

Les eleccions d'avui ens ensenyaran si la majoria silenciosa que els contraris a les manifestacions de l'11 de setembre justifiquen per treure valor als que surten al carrer, s'ha convertit en una majoria implicada amb la unió amb Espanya.

Caldrà seguir la jornada d'avui amb expectació, tot i que em comença a preocupar les declaracions de la nit, sigui quin sigui el resultat. M'encantaria pensar que hi haurà guanyadors i perdedors, i que aquests són capaços d'acceptar el resultat, sense enganys ni justificacions falses. Junts pel Sí, la CUP i Catalunya sí que es pot, han donat la cara i segons quin sigui el resultat que obtinguin, els pot condicionar el seu futur polític.

A poc més de 24 hores de conèixer el futur de Catalunya

Avui es jornada de reflexió i, per tant, no es pot fer campanya a favor dels partits polítics que es presenten a les eleccions de demà. Qui no pot fer campanya? Ningú? Només els partits polítics? Ho deia ahir que en els temps que correm, pretendre mantenir una jornada de reflexió lliure de propaganda electoral és una quimera. Caldria canviar-ho, i si mai arribem a tenir una llei electoral pròpia, seria bo liquidar-la.

Aquests dies de campanya he sentit a més d'un polític, de més d'un partit polític, que es queixava de la Junta Electoral Central. No només els partits independentistes arran de la compensació de TV3 als no independentistes, sinó també per part d'aquests últims. Polítics de partits que han estat incapaços de pactar una llei electoral catalana. Vergonya haurien de tenir els principals responsables, PSC, ICV i CIU. Tot el que els pugui desagradar de la llei vigent, fa més de trenta anys que ho podien haver canviat.

El cas de la llei electoral pròpia, és un exemple entre tants d'altres dels interessos partidistes, que posen per davant de tot, els interessos del partit. No és estrany que els electors s'ho pensin dues vegades abans d'acudir a les urnes, i que per això l'índex d'abstenció sigui tant alt i creixent. 

Com que al final tothom ha acceptat que les eleccions de demà no són unes simples eleccions autonòmiques, cal esperar que la participació sigui més elevada. És important que així sigui, per tal que el resultat sigui més significatiu, tant si guanyen els partits independentistes, com si ho fan els unionistes. 

Hem de ser capaços de posar per davant de tot l'esperit democràtic i saber acceptar la derrota, com fem amb la victòria. Demà, agradi o no, els resultats no deixaren indiferents a ningú. Hi haurà qui voldrà negar qualsevol lectura dels mateixos, però guanyi qui guanyi, la repercussió serà important i la política pot fer un gir de 180 graus.

Només la victòria del Sí permetrà avançar en les relacions Catalunya-Espanya

Avui és el darrer dia de campanya electoral, però entenc que si tinguéssim una llei electoral pròpia i pensada pels temps que corren, la campanya hauria de continuar fins diumenge a les 8h del vespre. Perquè avui la jornada de reflexió no té sentit. Les xarxes socials se l'han carregat i és ridícul que els partits polítics no puguin continuar la campanya, quan aquesta la fan tots els altres.

Com a mínim ens lliurarem dels patètics vídeos que ens han marejat entremig dels programes televisius. Veure i sentir les excentricitats d'un Iceta que no hi té res a perdre, potser sí la seva dignitat, o la hipocresia dels dirigents espanyols del PP parlant en català i dient que ens estimen, mentre aproven retallades a les entitats catalanes del Tercer sector, o les dificultats de Lluís Rabell de fer entendre què vol i què pretén, com escolanet de Pablo Iglesias. 

Menys a dir, personalment, sobre el discurs dels assenyats d'Unió, que lluiten per subsistir políticament, o de C's que sembla que juguin el seu partit més brillant, o dels partidaris de la independència, que es veuen guanyadors, a l'espera que no emergeixi la sorpresa.

Els he intentat evitar tots, i també els debats. Ho vaig dir un dia, i és que n'estic fart. Cada vegada em sento més manipulat. Els discursos són més falsos, i els polítics més hipòcrites. No em val que el president del govern espanyol es manifesti ignorant de la lletra de la Constitució, perquè sota la cara de babau hi ha una estratègia prou estudiada per anar vivint de la rifeta, i anar retallant i centralitzant la seva política.

Ens quedem en l'anècdota, però el que succeeix és prou dramàtic i perjudicial per als interessos de Catalunya. És per això que retrec la ceguesa dels amics d'ICV, que s'han venut a uns impostors que no tenen cap interès per a Catalunya, més enllà dels beneficis que en treuen. El vot a Catalunya sí que es pot, és un vot desgraciat, que no servirà per a res, ni per al canvi social desitjat, ni per a les millores de la condicions en què es tracta Catalunya. Només amb una victòria compartida de les dues opcions independentistes podran arribar les negociacions per a una nova relació entre Catalunya i Espanya.

Déu no li tindrà en compte al cardenal de València

Fa un temps, quan escoltava o observava segons quines manifestacions i actuacions de bisbes i capellans, em dolia fortament, pel mal que provocaven a la mateixa Església, i corria a deixar clar que es tractava d'unes declaracions i accions d'unes persones que interpretaven erròniament el missatge de Jesús.

La història de l'Església Catòlica té passats foscos, però també de brillants. El missatge de Jesús s'ha interpretat de mil maneres, i no sempre correctament. Cada vegada que l'Església s'ha posat al costat del poder, ha fallat en l'essència del veritable sentit de l'Església, i això ho ha fet sovint. És per això que personatges com l'actual Papa, engresquen multitud de creients que continuen pensant que l'Església veritable és l'Església dels pobres.

Espanya té una tradició molt viva d'utilització de l'Església per manipular les persones. Això ha passat en temps del dictador, però també en democràcia, amb uns bisbes i cardenals polititzats i molt allunyats de la població menys afavorida.

Deia al començament que fa temps, quan escoltava missatges com el del cardenal Cañizares, em dolia fortament. Ara, però, ja no em passa. Les meves creences religioses estan molt per sobre d'aquestes anècdotes absurdes, i confio fermament en la intel·ligència dels catòlics, i la seva bondat i generositat per perdonar aquest pobre cardenal, que un dia s'adonarà de l'error, i Déu també el perdonarà.

Un reguitzell d'estratègies per provocar por

Cada dia anem veient diferents accions per espantar els electors i que desisteixin, si així ho pensaven fer, de votar els partits independentistes. En tractar-se, la majoria dels cops, de mentides, es pot considerar immoral, però a qui ve de nou? Les campanyes d'intoxicació han existit sempre, i normalment han estat més intel·ligents i subtils que les actuals.

Qui pensi que tot el que ha estat fent el govern, els mitjans de comunicació, i entitats com la Societat Civil Catalana, no té repercussió, s'equivoca. Hi ha moltes persones que es creuen sempre el pitjor i les pors que els posen al cos són prou importants com per fer canviar el seu vot, o si més no abstenir-se.

Tot això era imaginable i probablement s'ha pecat d'innocència per part dels partits i moviments independentistes. Segur que si calibréssim les trampes i mentides que un i altre bàndol han exercit, guanyaria de camp el conjunt de partits contraris a la independència.

Les estadístiques favorables al Sí, poden també perjudicar els independentistes, si se'n refien massa i desmotivin els electors a donar-hi suport. Caldrà seguir aquest pols entre uns i altres, per conèixer per a quin costat es decanta.

100 dies de govern en minoria

Em disposava a escriure el post d'avui i m'he adonat que ahir el vaig escriure, però no el vaig publicar. Així que l'he publicat i m'he posat a escriure el d'avui. Un post sobre la notícia dels primers 100 dies del govern en minoria d'Arenys de Mar.

Dues afirmacions clarividents i que molt em temo que anirem sentint repetir al llarg del mandat. Tant de bo m'equivoqui. Junts per Arenys i el PP manifesten que governar en minoria és difícil i han de treballar més, perquè han de parlar amb l'oposició. Els partits de l'oposició continuen dient que el govern no els informa i que fa molt poca feina.

El govern diu que té més feina perquè ha de parlar amb l'oposició. La llàstima és que no hi tinguin pràctica. El problema és que amb majoria absoluta ignoren la resta de regidors i regidores. Aquesta és la mala praxis dels governs amb majoria absoluta. Crec que l'exemple del PP a l'Estat és prou evident.

Si els governs locals, autonòmics o estatals practiquessin més el diàleg i tinguessin en compte la resta de forces polítiques, no es trobarien amb els problemes que ara tenen en minoria. Algú creu que si el govern actual tingués dos regidors més, o sigui majoria absoluta, l'oposició tindria més informació? Elaborarien el Pla d'Actuació Municipal que tothom els reclama? No!

No sóc home de mar i per tant, construir metàfores amb la mar i les barques no és el meu punt fort, però ho puc intentar. Si naveguem sense rumb, ni motor, ni veles, estem a mercè del vent, els temporals, i avançarem poc. Puc entendre el que diu l'oposició sobre l'actual govern. Tinc por que passarem quatre anys més d'anar fent bullir l'olla, sense rumb ni motor, amb l'única esperança que bufi bon vent, però el risc que un temporal ens faci bolcar.

Les enquestes com a estratègia política

Podríem dir que aquests dies es plantegen dues formes diferents de condicionar el vot. Per una banda hi ha tot el reguitzell d'alarmes i pors davant la possibilitat que a Catalunya guanyés el sí a la independència, i per l'altra la difusió d'enquestes sense cap tipus de garantia de fiabilitat.

Encara que algú escrigui que els catalans no ens deixem entabanar per les proclames del govern, els bancs i els mitjans de comunicació, sí que és cert que hi ha un conjunt d'indecisos que els pot condicionar el seu vot. Ningú vol viure en la incertesa, i és per això que s'insisteix en els perills de votar a favor de la independència.

Per altra banda tinc molt clar que els resultats de les enquestes condicionen el vot de molta gent, encara que és difícil de preveure en quin sentit i la quantitat. És vist que a tots ens agrada formar part de l'equip guanyador, i si ens ho avancen, més fàcilment ens hi apuntarem, reforçant els resultats favorables. Hi ha, però, la possibilitat que en donar per guanyadora una opció determinada, molts dels possibles votants ja no es moguin, confiant que ja ha guanyat.

El fet que aquests dies diaris tan poc favorables al benestar de Catalunya, com són El Mundo o La Razón, anunciïn que Junts pel sí assoleix gairebé la majoria absoluta, em fa témer que el que pretenen és desmotivar part dels seus votants, creient que el resultat ja està escrit. Si més no, estic convençut que els agradaria que això passés.

Si algú em vol creure, que no es deixi influir per cap tipus d'amenaça ni consideri que tot està decidit. El que s'ha de fer és sortir a votar aquest diumenge, per assegurar que la nostra opció té un vot més, que pot resultar decisiu. 

Un cap de setmana volant

He estat tot el dia desconnectat de les notícies i per tant no he vist ni el programa compensació de TV3 ni el debat posterior amb tots els partits amb representació parlamentària. Ja vaig dir l'altre dia que intentava quedar-ne una mica al marge, perquè n'estic bastant fart.

Sí que he volgut saber com havien anat les eleccions gregues que, per les notícies que en tinc ara, Syriza  hauria guanyat novament de forma clara, la qual cosa és significatiu perquè reforça la posició d'Alexis Tsipras després de la seva marxa enrere i canvi en el posicionament inicial. Aquest suport permetrà una estabilitat del govern, perquè ja no se'ls podrà criticar d'enganyar els electors.

Pablo Iglesias, doncs, en surt també beneficiat perquè ha estat fidel a Tsipras i els resultats electorals els han donat la raó. L'altra cosa és pensar en un possible mimetisme primer a Catalunya i després a Espanya.

A Mataró aquest cap de setmana ha tingut lloc la segona edició de la Festa al cel, enguany ben acompanyada per la climatologia. Una edició molt concorreguda, on tot ha funcionat correctament i, penso, que tots els aficionats al món dels avions, civils o militars, s'ho hauran passat molt bé.

Amb tot això, el cap de setmana ha volat, mai millor dit, i ens trobem a les portes d'un dilluns, amb tots els incentius d'una nova setmana de treball, enyorant potser l'haver pogut reposar. Ho deixarem per al cap de setmana vinent.

Qui és l'original, Syriza o Unitat Popular?

Després del fracàs del primer ministre grec Alexis Tsipras, es convoquen noves eleccions amb l'escissió del partit que s'ho havia de menjar tot, enfrontar-se amb els líders europeus i salvar Grècia. Al final el líder grec va claudicar i no va tenir altre remei que convocar noves eleccions, amb una bona part del seu partit fora.

Què decidiran els grecs? Per lògica, si és que en política hi ha lògica, els grecs s'haurien de decantar cap a Unió Popular, perquè són els que continuen defensant els principis inicials de Syriza, però caldrà veure si Alexis Tsipras els haurà convençut que estava equivocat, i que s'ha d'actuar de manera diferent.

Pensant en Catalunya, Pablo Iglesias es posa al costat de Tsipras, i per tant modera el seu discurs que ja no esdevé trencador. Al marge del fet nacional, la CUP estaria més en l'òrbita d'Unitat Popular, una proposta atrevida de difícil encaix en l'Europa real, i que només té possibilitats d'èxit si rep un fort suport dels electors grecs.

L'esquerra europea té veritables problemes conceptuals, per les dificultats que entranya un posicionament clar de progressisme, en un espai capitalista molt acomodat. És per això que els partits socialistes dels diferents països europeus tenen tants problemes per mantenir-se en el poder. L'esquerra pura i dura pràcticament ha desaparegut. IU a Espanya i ICV a Catalunya s'han convertit en simplement testimonials.

L'aparició de Podemos feia pensar que es recuperava aquest espai més crític a la societat capitalista, amb una diferència de classes cada vegada més preocupant. Els darrers moviments de Podemos, disputant-se l'espai amb C's, i ara donant suport a Tsipras, fan pensar que Pablo Iglesias ha claudicat i es presta a competir amb el PSOE, com a esquerra acomodada i més teòrica que no pas pràctica. La CUP pot esdevenir l'única força realment d'esquerres a l'Estat.

Fart de les notícies d'aquests dies

He decidit llegir les notícies molt per sobre per no enutjar-me més del compte. De fet no ho he decidit, sinó que la naturalesa, que és molt sàvia, m'ha fet despistar i no m'ha deixat temps per llegir la premsa. Així que poca cosa puc comentar al respecte, tret d'aquest desig, cada vegada més fort, de que s'acabi tot d'una punyetera vegada i que sigui el que hagi de ser, la qual cosa no vol dir que jo no tingui ja el vot decidit.

He votat sempre, des que em varen deixar. Els més joves no poden entendre que en una època no gaire llunyana, - no sóc tan gran -, la ciutadania no podia votar. Que tampoc es creguin que deixant-nos votar ja està tot arreglat, eh! Com a mínim, però, t'alliberes una mica i et desfogues contra allò que sents que t'oprimeix.

El dia 27 de setembre, i l'endemà no tot serà igual. Algú estarà molt content i d'altres molt enfadats, però continuarem treballant, els que tenim la sort de poder-ho fer, i somiant en aquell país que tan desitgem. Si som assenyats, no tenim res a perdre, però ho hem de ser tots. Els que volen la independència i els que fan mans i mànigues per enterrar-la.

En el Ple municipal d'Arenys de Mar, també es va fer palesa l'opció d'ICV. Això, per alguns ha suposat treure's un pes del damunt. El dilema entre votar la CUP o ICV ha desaparegut, i segons quins siguin els resultats a nivell de país, ICV es pot convertir en un record històric i un trist descendent del PSUC. 

El gran error de Catalunya sí que es pot

Permeteu-me que parli d'error i no d'engany, perquè vull pensar bé. El gran error de Catalunya sí que es pot l'acaba d'evidenciar el Cercle d'Economia. Les conclusions que es varen despendre de la trobada del Cercle han deixat sorpresos a gairebé tothom. Per una banda aquells que es refiaven que continuarien defensant l'unionisme a ultrança, - el ministre Jorge Fernández Díaz, per exemple, està molt ofès. Per l'altra, les persones que sempre havien donat per perdut qualsevol matís que donés esperances a un canvi de mentalitat, també s'han sorprès agradablement.

A banda, però de sorprendre'ns també han deixat molt clar que el discurs de la part sobiranista de Catalunya sí que es pot és erroni i no hi ha cap esperança a que el govern espanyol, del color que sigui, permeti una consulta o referèndum sobre el futur de Catalunya. El Cercle demana clarament que "si les forces independentistes guanyen el 27-S, es pugui celebrar un referèndum". És evident que saben que si guanya el no, el referèndum ens l'haurem de pintar a l'oli.

Que no s'enganyi ningú, qui vulgui referèndum que voti Junts pel sí o bé la CUP. Qui no desitgi poder-se expressar en referèndum, que voti la resta de forces polítiques, inclosa Catalunya sí que es pot.

El prioritat d'avui era veure el Barça a Roma

El gran problema d'avui no el trobem a la frontera d'Hongria amb Sèrbia, tampoc en les reaccions a la trobada del Cercle d'Economia, ni en la inseguretat dels discursos de Junts pel sí o el senyor Baños al Telenotícies. El problema d'avui és no haver pogut veure el partit del Barça a Roma.

Crec que he entès el que passa amb els drets de retransmissió, i penso que hi ha gent que té motius per estar enfadat, com és el cas dels clients de Canal+ que han passat de poder veure-ho tot a perdre's partits com el d'avui.

Sé que puc semblar molt demagog contraposant la possibilitat de veure un partit de futbol amb els problemes de centenars de milers de refugiats en el seu tortuós camí cap a la llibertat, però, sense abusar-ne, crec que és important que hi pensem una mica.

Potser si ens acostumem a no veure els partits del Barça, ens entretindrem més en aspectes socials i serem més sensibles amb els problemes bàsics de moltes persones de països llunyans, però també del costat nostre.

Per cert, en la mini entrevista del Telenotícies de TV3 al cap de llista de la CUP he vist una persona molt convençuda i convincent. No enganya ningú i deixa molt clar qui no el votarà. Penso que molts sobiranistes d'esquerres poden sentir-se atrets per la claredat del missatge i la ruta a seguir.

Dues de policies

He estat mirant de trobar una notícia que no estigués relacionada ni amb les eleccions autonòmiques del dia 27 de setembre ni amb els refugiats sirians. M'ha costat de trobar-ne alguna d'interessant, i al final n'he escollit una que no acabo d'entendre.

La Generalitat ha indemnitzat Ester Quintana, la pèrdua d'un ull en una intervenció de Mossos d'Esquadra, però continua considerant que no va ser cap pilota de goma el que li va fer perdre l'ull. Això, segons he llegit ha fet que la denúncia civil s'aturi, però que pugui continuar per la via penal.

M'imagino que tindran les seves raons, però no acabo d'entendre que s'indemnitzi una persona sense acceptar la culpabilitat. O és normal? Han passat dos consellers d'Interior, defensant a tort i dret la innocència de la policia, però ara la indemnitzen.

No estic en contra de la indemnització, si realment se la mereix, i entenc que per més diners que rebi, no li compensaran suficientment la pèrdua d'un ull, però voldria entendre que es tracta d'una resolució correcta i lògica.

En tot cas la policia també era notícia avui, a prop de la frontera amb França. En aquest cas es tractava de la Policia Nacional que, a denúncies de l'agredit, la policia l'hauria maltractat pel fet de parlar en català. Aquesta melodia es repeteix molt sovint i no vull pensar ni que se la inventen, ni que és certa, però cansa força. Utilitzar la llengua com a confrontació és greu, i si en això hi intervé una policia, que paguem tots per servir la ciutadania, encara més.

La por que genera la victòria de Jeremy Corbyn

Permeteu-me que avui no parli de les eleccions autonòmiques del 27 de setembre ni de la Diada de divendres passat. Ja sé que són les notícies que obren les portades dels diaris i dels telenotícies, però tenim tot el temps del món per parlar-ne. 

Tampoc us parlaré del drama que es viu al nord d'Àfrica i l'arribada massiva de refugiats, la majoria d'ells sirians. També caldrà parlar-ne molt, i observar quin és el comportament dels països europeus a l'hora d'acollir-los. No desconfio pas de la voluntat i generositat de la gent per acollir-los, sinó en tot cas el problema podrà ser la tria que puguin fer els refugiats del país d'acollida. Està molt clar que els països europeus del nord són els més desitjats.

Avui comento la victòria de Jeremy Corbyn en les eleccions del partit Laborista britànic. Una victòria que no desitjava la classe dirigent del partit, perquè els fa por. Potser més que als partits rivals. És una por, al meu entendre, doble. Per una banda els fa por que ventili i deixi en evidència el trist treball del partit, que ha renunciat als seus principis i l'ha convertit en una ombra del partit conservador del primer ministre.

La segona por és la radicalitat del missatge del nou dirigent que tindrà moltes dificultats per quallar entre els britànics, molt acomodats uns, i desmotivats els altres, per haver oblidat el sentit i les maneres dels partits polítics d'esquerra.

Les dues pors atempten contra els dirigents laboristes perquè d'alguna manera els defenestra i els fa perdre expectatives de guanyar les eleccions. El conformisme laborista els permetia vendre un discurs no massa diferent dels conservadors, i d'aquesta manera podien aspirar a l'alternança política. Més o menys el que ha estat passant a Espanya, amb un partit socialista molt descafeïnat, que no ha aprofitat quan ha governat, per liderar una política veritablement d'esquerres. 

Pablo Iglesias es miralla amb Corbyn i ja somia fer el tomb en les generals del desembre, però ha de tenir en compte que el seu projecte no es converteixi en una flor d'estiu. L'èxit assolit en les eleccions europees poden acabar sent un miratge en el panorama polític espanyol.

No seran els polítics que vénen de fora els que aixecaran Catalunya!

Sempre he tingut el dubte de si la participació de polítics espanyols en campanyes electorals locals o autonòmiques és favorable als interessos del partit que els convida o no. Probablement la imatge de polítics que tenen poder i visibilitat a la televisió estatal anima els simpatitzants d'un partit i també a persones indecises, sobretot quan tenen bona imatge.

En el meu cas diria que ni els afavoreix ni els perjudica, perquè tinc la sort de poder escollir quin partit m'agrada en cada ocasió i per a cada tipus d'elecció, al marge de qui vingui o no vingui. Des d'un punt de vista de simpatia o antipatia, sí que hi ha una cosa que no tolero i m'enfada, i és quan vénen aquí a donar-nos lliçons. 

En aquesta ocasió crec que qui s'ha passat més ha estat el senyor Pablo Iglesias, que penso no és ningú per venir a proposar-nos un pacte contra Mas i Rajoy. Haig de dir que no sóc votant de cap dels dos, però en el cas de Mas és el meu president, i en canvi el senyor Pablo Iglesias és el líder d'un partit centralista com pot ser el PP i el mateix PSOE, que encara no ha demostrat res, ja que, com a eurodiputat, que és el que és, sembla ser que no hi va mai, i per tant no sé per què s'hi va presentar, ni per què el varen votar.

No és només el senyor Pablo Iglesias qui no m'agrada que vingui a dir-nos què hem de fer, també hi ha el senyor Sánchez que tampoc m'ha demostrat res fins ara. Qui sí que m'ha demostrat alguna cosa és el president del govern espanyol i del PP, el senyor Mariano Rajoy. El que m'ha demostrat, però, no em permet tenir-li cap tipus de simpatia, i no ho dic per la seva ideologia, sinó pel que ens ha fet als catalans des del primer dia. 

Fins ara només el PP i el PSOE tenien els convidats espanyols durant les campanyes, que a vegades amagaven perquè decididament no els afavoria, però ara també hi tenim ICV, que per altra banda ha amagat Joan Herrera i fins i tot la Dolors Camats, i en canvi ens ensenya a tort i dret el senyor Pablo Iglesias. Qui ho havia de dir ara fa pocs mesos! 

Jo em quedo amb els de casa, els que donen la cara i que poden ajudar a transformar el nostre país, perquè... que ningú s'enganyi que no seran els que vénen de fora els que aixecaran Catalunya. Que no s'ho pensin. Som nosaltres i per tant em quedo amb els de casa.

La CUP pot tenir la clau del futur del país

Vist el que va passar ahir a la Meridiana de Barcelona, i suposant el més que probable desencís de moltes de les persones que estan dubtant en donar el suport a Rabell, per la seva total aversió a la política del president Mas, els recomano que no s'ho pensin dues vegades i votin la CUP.

Si de veritat creuen que Mas i Junqueras ens portaran a un país conservador, amb retallades i maltractament a la ciutadania més desvalguda, qui ho pot remeiar és la CUP i no pas un partit polític que quedarà a l'oposició, amb molt poca representativitat i sense cap aliat per fer front a la política conservadora de CDC.

Està vist i comptat que a Catalunya la força de Podemos està més devaluada que a l'Estat espanyol, i que a molts ciutats també catalanes. El seu company de viatge, ICV, també fa molt temps que va a la deriva per falta d'una direcció clara, que no estigui sempre dubtant de què fer, per por a desaparèixer.

La CUP ha entrat amb força, bàsicament perquè ha estat clara i transparent. Diu les coses pel seu nom i deixa ben clar a qui agrada i a qui no. Si, com diuen les enquestes, els vots de la CUP han de permetre la majoria absoluta de les dues candidatures independentistes, serà en aquesta negociació on la CUP podrà incidir en la política social del futur president.

El discurs de Catalunya sí que es pot no és clar, és ambigu i sense possibilitats de reeixir. Esperar negociar amb Espanya, després del que ha passat, i amb la circumstància d'una derrota de les forces independentistes, és una quimera. Per altra banda, ni PP ni C's l'ajudaran a aconseguir un canvi en la política social actual, i amb el PSC sol, tampoc sumarien.

Cada vegada està més clar que ens trobem en una disjuntiva de model de país i no social, perquè el canvi social pot venir per cadascun dels dos bàndols, sempre i quan s'aconsegueixi una presència i situació privilegiada al Parlament català. La CUP pot esdevenir clau per al futur social i de país de Catalunya.

L'Especial Trànsit a la Meridiana, avui a TV3

No em busqueu a la Via Lliure perquè no m'hi veureu, però hi seré. Hi seré de cor, de manera virtual, i per tant comptabilitzeu-me. Tot i que no sóc amant de les grans concentracions, la Via Lliure, com les altres manifestacions de l'onze de setembre que l'han precedit, són una afirmació de la voluntat d'un poble, que majoritàriament demana un canvi de sistema, i per això m'agrada participar-hi, de manera presencial o figurada. 

Des de la Via Lliure es demana una transició a la democràcia verdadera, on el sobiranisme rau en el poble. Enguany, per la proximitat d'unes eleccions plebiscitàries, encara que no formalment, el tripijoc polític farà que se li doni un caràcter electoralista. Estic, però segur que a la Meridiana de Barcelona hi haurà votants de Junts pel sí, de la CUP, i també de Catalunya sí que es pot, PSC, Unió Democràtica... i no m'estranyaria trobar-n'hi del PP i C's.

Per circumstàncies familiars no seré presencialment a la Via Lliure, però sí virtualment, i aquesta meva presència no serà per Mas, ni Junqueres, ni Romeva, ni Baños... Serà per Catalunya, per la democràcia, pel dret a decidir, i si m'apureu, per Rabella, per Pablo Iglesias, per Albiol, per Mariano Rajoy, per Albert Rivera... Per demostrar-los que s'equivoquen, uns més que d'altres, en voler fer creure que tot plegat és un muntatge d'un president il·luminat i feble. S'equivoquen quan ens menystenen i no tenen en compte que som una gran majoria de catalans que estem cansats i farts de la situació actual de menyspreu per part dels successius governs espanyols. S'equivoquen si ens volen fer creure que la relació amb Espanya es pot solucionar amb el diàleg, quan el govern espanyol ha demostrat que no en té cap intenció.

Ens insulten quan diuen que ens deixem entabanar per les mentides de Mas i Romeva, com si no fóssim prou adults per saber què ens convé i què és el que ens fa mal. En tot cas que revisin els seus discursos i analitzin si no són ells qui pretenen enganyar la ciutadania per enfrontar-la als altres i guanyar-se uns quants vots.

Des de Vic seguiré l'evolució de la Diada, i per no haver de compensar als partits polítics del no el temps que hi dedicaré, diré a tothom que estic seguint l'evolució de l'Especial Trànsit de la Meridiana, de TV3.

Avui comença la campanya electoral. Tot està a les nostres mans

Si llegiu el web de Ràdio Arenys veureu que el discurs dels diferents representats polítics locals segueix el mateix patró que els seus líders nacionals. El discurs el tenen ben après, i no volen dir res que llavors se n'hagin de penedir. Tothom és molt moderat, però sense oblidar-se cap coma del que els toca dir.

Qui ho hauria de dir ara fa uns mesos, quan es varen presentar les diferents candidatures a les eleccions locals, que ICV i Podemos anirien junts en unes eleccions. Els resultats obtinguts per ambdues formacions a nivell local varen ser demolidors. Podemos no va entrar a l'ajuntament i ICV va perdre dos dels tres regidors de l'anterior mandat. A nivell català la cosa va ser un xic diferent. Mentre Podemos va entrar amb força en alguns ajuntaments, ICV només va fer bon paper on es presentava en coalició amb Podemos. 

En aquesta ocasió, ICV ha renunciat al seu sobiranisme per poder pactar amb el partit de Pablo Iglesias i d'aquesta manera salvar els mobles. Els sobiranistes d'ICV han callat en benefici dels unionistes, i també a Arenys de Mar ja no parlen d'independència.

Insisteixo sempre, que a les persones ens agrada apuntar-nos al guanyador, i és per això que les enquestes, siguin reals o intencionadament manipulades, tenen efectes a l'hora d'anar a votar. Ningú encarrega unes enquestes només per conèixer què pensa la ciutadania, sinó que li serveixen per animar els indecisos.

En el cas dels partits polítics no és el mateix, o bé no ho hauria de ser. Els polítics no poden jugar amb l'ambigüitat per no quedar en evidència. És molt trist veure com canvien el discurs en funció de l'ambient, el temps i les circumstàncies. Diguin el que diguin, avui tothom té molt clar que, davant del repte de la independència, hi ha dos grups diferenciats, els que diuen sí, Junts pel sí i la CUP, i els que diuen no, la resta de forces polítiques.

La sort que tenim els electors és que en cadascun dels grups hi ha opcions conservadores i progressistes. Avui comença la campanya electoral. Tot està a les nostres mans.

S'atrapa abans un mentider que un coix

Trist, molt trist comprovar com personatges que varen ostentar la presidència del govern espanyol i varen suposar un canvi i una via al progrés d'una Espanya encara massa adormida i poruga després dels quaranta anys de dictadura franquista, ara caiguin en la miserable condició de bocamolls, i en el ridícul decrèpit de qui es resisteix a assumir la seva retirada pública.

Felipe González, quan va comprovar l'escàndol amb què es varen rebre les seves declaracions a La Vanguardia, va córrer a desmentir i culpar el missatger, sense que se li acudís que no estava parlant d'una premsa groga i corrupte com abunda al país, sinó de La Vanguardia que, ens agradi o no, és un diari seriós i havia seguit el protocol professional, d'enregistrar l'entrevista i esperar el vistiplau de l'entrevistat abans de publicar-la.

La diplomàcia malentesa es converteix en l'error de voler quedar bé amb el públic que t'escolta, que et llegeix, manifestant allò que ni es pensa ni s'hi creu, volent estar per sobre del bé i del mal, però ignorant que no som rucs i que la seva credibilitat està sota zero. Fa ja massa temps que les persones que hi confiaren, es varen adonar de qui hi havia realment al darrere d'aquella cara riallera. Els principis que defensava, els va oblidar molt aviat, tant bon punt que va assolir poder, i més endavant, quan es retira de la política activa, diner.

Ho deia en un altre post d'aquest blog: els polítics, millor calladets.

Polítics, millor calladets

Els polítics xerren més del que seria desitjable, sobretot quan no tenen res de bo a dir i moltes coses a amagar. Verbositat, he trobat al Diccionari, encara que jo empre n'he dit xerrera, que no necessàriament té un sentit negatiu, però en el món de la política acostuma a ser, feixuga, excessiva i innecessària, però principalment definitòria de la qualitat dels polítics. Molts d'ells desprestigien la professió.

Els ministres de l'Estat espanyol en són una mostra flagrant. Quan no és el ministre d'Exteriors és el ministre d'Interior, i sinó el ministre de Defensa. I no només quan es refereixen a Catalunya, que hi tenen una gran devoció, sinó parlant de temes tan rellevants com pot ser la crisi dels refugiats sirians.

No recordo qui ho escrivia un dia d'aquests, en relació a haver d'aguantar els polítics, que no només es tracta dels actuals, sinó que a sobre hem d'aguantar els jubilats.

Sempre em pregunto què estaran pensant mentre engeguen aquells discursos, normalment plens de demagògia, i encara més, com es veuen després en diferit. Em costa creure que no passin vergonya, perquè en el fons a tots ens agrada pensar que tenim una bona imatge, i ens fa por que descobreixin qui som realment.

Penseu en algun polític abans i després d'haver protagonitzat alguna campanya electoral. Segur que el veureu diferent. Per posar un exemple, feu memòria del Miquel Iceta dirigent del PSC a l'ombra i compareu-lo amb el Miquel Iceta candidat a la presidència de la Generalitat. Segur que el veieu diferent. Coincidireu amb mi que el protagonisme d'ara, el rol que li toca jugar, el fa molt més vulnerable. Li veiem més els defectes i on poder-nos-hi agafar. Feu el mateix exercici amb altres polítics. 

Canviar la dinàmica del nostre ajuntament

Sempre he pensat que la dinàmica del nostre ajuntament s'ha de canviar, i exemples com el que ens comenta ICV en són una mostra. No és correcte que un grup municipal de l'oposició s'assabenti per la premsa d'unes negociacions de l'equip de govern.

Pel que conec de l'institució, els canals d'informació dels càrrecs electes no estan ben resolts, i no seria tan difícil si hi hagués voluntat política per part del govern de torn. L'organització política del nostre ajuntament està massa concentrada, gairebé en exclusiva, en els plens mensuals. Tot i que és l'òrgan més important, no pot ser l'únic, i aquí caldria una mica de treball perquè el paper dels diferents electes, estiguin o no al govern, sigui més rellevant.

Les comissions informatives i la Junta de Portaveus funcionen de manera rutinària només pensant en el Ple, i es deixa de banda una funció informativa i de seguiment, per part de l'oposició, de l'activitat diària de l'equip de govern. No es tracta de fiscalitzar el govern, que també, sinó d'estar informat en tot moment del que es treballa, sobretot quan es tracta de decisions importants, com seria la permuta de les Clarisses.

En la meva experiència a la casa consistorial vaig intentar introduir un apartat a les comissions informatives, per explicar el que anava succeint a les diferents regidories. No m'estava inventant res, però sí que era una novetat a Arenys de Mar. S'ha de dir que no vaig triomfar i només es parlava de les regidories que eren de la meva competència. Penso que tot allò que faci més transparent la gestió dels governs municipals s'ha de posar en pràctica i, de la mateixa manera que s'ha de demanar a l'oposició que sigui discreta amb la informació privilegiada, aquesta se'ls ha de donar, per evitar que siguin els darrers en conèixer què passa a l'Ajuntament i a la Vila.

El vot a Catalunya sí que es pot és un vot incògnita

Tot i que a mesura que van avançant els dies i les declaracions de Rabell, queda més clar que la candidatura Catalunya sí que es pot s'allunya cada vegada més del sobiranisme i fins i tot del dret a decidir, juguen en l'ambigüitat que els caracteritza, sobretot els representants d'ICV, des que Joan Herrera està al capdavant.

És per això que en les properes eleccions autonòmiques el vot a la candidatura liderada per Rabell pot resultar un vot llençat, desaprofitat, que no aporti cap valor afegit a la composició parlamentària, perquè la seva participació serà minoritària, sense capacitat de sumar a cap altra força. Per contra, altres candidatures tenen un paper important a jugar. No penso en Unió Democràtica que tindrà dificultats per poder entrar al Parlament.

L'esquerra catalana fa molts anys que viu un procés de renovació interna, barrejada en un mar de dubtes, que ha convertit Catalunya, tradicionalment d'esquerres, en una nació conservadora, amb un creixement preocupant de les desigualtats socials. L'arribada de Podemos ha estat gairebé un miratge i ICV ha estat incapaç d'aprofitar-ho per recuperar la seva posició al marc polític català, passant a formar part d'un conglomerat de forces i persones, que han estat incapaces de brindar-nos un missatge clar i un posicionament de futur. Una hipotètica victòria de la candidatura de Rabell no ens mereix cap tipus de confiança ni resol els problemes econòmics i socials de Catalunya, perquè no ofereix cap solució al mal tracte immoral que rebem d'Espanya.

Avui, la posició d'esquerres amb més transparència sobre l'estratègia a seguir, està en mans de la CUP, que està cridada a ser la col·laboradora de Junts pel Sí, per aconseguir la independència, però al mateix temps la pedra a la seva sabata, per obtenir unes polítiques socials més justes i a favor de les persones menys afavorides. 

Cal animar els catalans a votar aquelles forces polítiques que donen un missatge més clar i transparent de quina és la seva voluntat de futur per al nostre país, i deixar de banda aquelles forces que continuen navegant en l'ambigüitat. Cal ser valents!

Majoria absoluta de les candidatures independentistes

L'enquesta encarregada pel diari El Punt Avui dóna majoria absoluta a la suma de les dues candidatures independentistes, Junts pel Sí i la CUP. Una majoria justeta que resta punts a l'hora de defensar mesures dràstiques per declarar la independència. No és el mateix dir que la vol el 80% de la població que només sigui el 50%, això sense tenir en compte el percentatge de participació.

Sigui quin sigui el resultat, ajustat per sobre o per sota del cinquanta per cent, les decisions a prendre caldrà mesurar-les bé. Ja sabem que hi ha qui espera arribar a 68 escons per impulsar una DUI, però també qui amb una majoria absoluta ajustada declararà la immoralitat de cap decisió secessionista.

Estem parlant d'enquestes i no podem oblidar el grau de fiabilitat que tenen. La mateixa empresa donava a CIU gairebé la majoria absoluta l'any 2012, i tots sabem què va passar. Fins al 27 de setembre llegirem moltes enquestes i la majoria d'elles seran interessades, motivades per qui les promou. No penso que ens haguem de decantar per a cap candidatura en funció dels resultats previstos, però ja sabem la tendència humana d'apuntar-se als guanyadors.

Una majoria absoluta de Junts pel Sí, no seria el mateix que si es necessités la CUP. Aquests tenen molt clar quin ha de ser el camí a recórrer, encara que la ruptura seria molt més dramàtica i probablement més difícil d'aconseguir.

De l'enquesta es pot deduir que la candidatura Catalunya sí que es pot no aconsegueix els seus objectius i es fa difícil endevinar quina seria la seva posició davant la majoria liderada pel president Mas. Han estat molt crítics amb ell, la qual cosa té tota la lògica, però no han aportat cap alternativa viable. Carregar-se el govern sense alternatives palpables no té cap sentit. Això és el que ha vingut fent ICV durant els darrers anys, i sembla que la candidatura que l'integra ha seguit el mateix camí.

Rajoy buscant aliats europeus contra l'independentisme català

Rajoy en busca de suport europeu contra l'independentisme català ens demostra la por que té al que pugui passar a Catalunya tot i els pals a la roda i amenaces que estem rebent des de fa anys. Si tant segur estigués de que la independència catalana és impossible, perquè el marc legal no ho permet, no li caldria sortir a fora per recollir declaracions que l'emparin.

D'aquestes declaracions em quedo amb les del primer ministre britànic per la significació que tenen. Resulta que si Catalunya s'independitza rebrà el càstig de sortir de la Unió Europea, però no afegeix que és precisament això el que vol per al seu país.

No menystinc la possibilitat de sortir de la UE ni la defenso, però sí que estic amb els que asseguren que ningú ens convidaria a sortir-ne, pels perjudicis d'altres estats europeus. Penso que ni a la mateixa Espanya li interessaria. Una altra cosa és tocar de peus a terra i analitzar on som i on hem d'anar.

Amb això vull dir que tot aquest conjunt d'amenaces i alarmes que rebem des de fa tant temps, no és res més que tractar-nos de rucs i pretendre que actuem com a titelles de qui tingui la veu més potent, no pas els arguments més vàlids.

Aquests dies no estem dient gaires coses noves. Una mica el que li passa al nostre país, a l'espera dels resultats que s'obtinguin en les eleccions d'aquest setembre. Seria d'agrair que la maquinària política dels nostres ajuntaments no s'adormís a l'espera dels resultats, sinó que no s'oblidés que hi ha tota una sèrie de problemes a resoldre i, essent l'inici d'un mandat de quatre anys, l'engranatge no es pot assecar i hi ha moltes promeses electorals que s'han de complir.

Ajuntaments disposats a acollir refugiats sirians

Estem massa acostumats a viure en funció de la moda i en segons quins temes caldria evitar-ho, però molt em temo que siguem tan insensibles que caiguem en el parany. Penso en l'acollida de refugiats sirians promoguts per alguns ajuntaments catalans, i no només.

Sens dubte que la tragèdia que pateix el poble sirià ens recorda un passat que varen patir els nostres avis i que hem reviscut a través de les seves narracions o documents històrics. És comprensible, doncs, que sorgeixi la idea d'ajudar en l'acolliment d'aquestes persones que han deixat feina, casa i amics, per culpa d'una guerra, injusta com totes, però que caldria analitzar qui l'ha provocat.

Serà consciència col·lectiva, sentiment de culpa compartida, aflorament dels nostres sentiments davant de tanta injustícia, però hem de vigilar que no tot s'acabi amb unes manifestacions, més o menys reals, de la nostra humanitat, però que durin quaranta-vuit hores.

Molts ajuntaments han manifestat aquest desig de col·laboració i d'alguna manera han demostrat ser la institució pública més sensible davant del sofriment de les persones. Perquè són els ajuntaments, amb competències o sense, els que afronten els problemes de la gent, amb recursos insuficients, mentre altres ens públics malgasten el diner en inversions deficitàries i innecessàries.

La política municipal, amb els seus errors i defectes, i també amb els seus corruptes i excepcions, no deixa de ser l'activitat pública més directa i eficient, sobre la qual es recolzen les institucions supramunicipals per gestionar la vida col·lectiva de la població. És per això que tantes vegades hem reclamat un repartiment del finançament més favorable als ajuntaments que, malgrat tot, s'ofereixen per reduir el sofriment de la població que està en aquests moments patint una situació dramàtica. Fem que les accions no siguin fruit d'una simple moda i no quedin en un no-res.

Tres ministres sancionats a instàncies del PP

Aquesta podria ser la paradoxa si s'aprova la llei promoguda pel PP i destinada a sancionar el president català. Segons la Generalitat, els ministres d'Agricultura, Treball i Sanitat, serien sancionats pel Tribunal Constitucional, d'acord amb la llei que promou el PP, atès que són ministres que han incomplert sentències del Tribunal.

Aquest fet demostra com funciona l'Estat espanyol i la diferència en que la Justícia tracta els casos en funció de si afecten el govern de Madrid o els autonòmics, especialment el català. Algú podrà dir que es tracta d'una anècdota, però entenc que és significativa, i més que discutir la importància de les sentències incomplertes, es tracta de valorar el sentit que té. Penso que no és seriós.

No és seriós anar inventant lleis a mata-degolla per evitar que l'adversari, que està en minoria, no pugui tirar endavant projectes, que no es poden combatre amb arguments. Si més no, no en saben.

Sé que el meu judici és subjectiu, amb una visió parcial i/o interessada, però, com ja he dit altres vegades, trobo a faltar arguments sòlids que defensar una posició contrària. Les majories absolutes, lluny de representar un benefici per a l'estabilitat política espanyola, per mala fe, prepotència i prevaricació moltes vegades, són un llast que provoca desengany, desconfiança i refús social. Espanya necessita una fornada de bons polítics, i no haver de rebre sermons de velles glòries, que han demostrat més interès per a la seva existència confortable que no pas per al bé comú de la nació que varen presidir.

La precampanya avança i la por agafa força

Poca cosa a afegir de les intervencions dels diferents partits polítics pel procés català, que cada dia van sent més contundents per una i altra part, però continuem sense escoltar arguments civilitzats per asseure's a dialogar i pactar. Dos verbs que els anomenem molt, però no saber utilitzar.

Albiol va fort, probablement perquè és l'única manera de contrarestar la competència de C's i aconseguir canviar el sentit de la tendència de vot del PP a Catalunya. Va fort i continua demostrant la poca talla política, com a mínim d'estil i principis. Això no vol dir que la seva actitud no pugui agradar a certes persones. Hi ha de tot a la vinya del Senyor!

Gens d'acord amb la resposta d'Iceta a tot plegat, i sobretot a les paraules o carta de Felipe González al diari El País. Considero que una vegada més el PSC perd l'oportunitat de marcar línia pròpia en el context català i es deixa trepitjar pel discurs del PSOE. Penso que s'equivoquen i que, una vegada han sortit els membres del sector sobiranista, haurien de presentar un programa propi, en defensa de Catalunya, i en defensa del model federal, sense renunciar al dret a decidir.

Si m'heu llegit abans, en més d'una ocasió criticava el PP català i el comparava amb el PP basc, que en tot moment ha defensat el País Basc des del seu vessant conservador. A Catalunya el Partit Popular sempre ha anat a remolc del PP espanyol i, per tant, en contra dels interessos de Catalunya. Això no havia passat amb el PSC, ni en l'època més catalanista ni quan el sector més espanyolista s'ha apoderat del timó del partit. Sempre ha defensat Catalunya, segons els propis principis. Ara, però, tot fa pensar que fins i tot aquesta singularitat s'està perdent i si això es confirma, el futur del PSC és molt negre i gens entusiasmador. Confiem en la dita que rectificar és de savis.