Recordant els refugiats sahrauís

Trenta anys de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica. Trenta anys d’exili. Trenta anys de negociacions internacionals. Trenta anys de resolucions de l’ONU. Trenta anys d’incompliment dels acords, per part del Marroc. Trenta anys de vergonya. Trenta anys des que Espanya va permetre que el Marroc i Mauritània es fessin càrrec del Sàhara.
Sovint recordo l’estada de l’Ahmed a casa nostra. Va ser dur per ell i per nosaltres. Al començament no ens enteníem, i l’Ahmed estranyava el país. Com l’Ahmed, molts nens i nenes sahrauís visiten cada any el nostre país i comença la discussió de si és bo per ells o no. Una discussió raonada i difícilment consensuada. Hi ha però un fet evident que no té perdó i és el joc d’interessos internacionals en detriment d’unes vides humanes.
El poble sahrauí es mereix justícia i més fermesa en les posicions dels països que es diuen amics. No s’hi val a jugar amb la vida i salut dels altres perquè són pobres i mancats de recursos. Com a molts altres llocs del món, els sahrauís pateixen en la pròpia carn, el efectes més cruels de la injustícia.

L'objectivitat en els meus escrits

Si em permeteu vull fer públic un aclariment en relació als meus escrits, i d’una manera especial als que es refereixen al Ple Municipal d’Arenys de Mar.
Tot sovint expresso en els meus escrits que aquests no són objectius. Són de collita pròpia i per tant tenen un fort component subjectiu. Quan comento una xerrada, una conferència, un acte... parlo d’allò que ha passat des de la meva perspectiva. És evident que la notícia queda automàticament filtrada encara que sigui inconscientment. Si a més hi poso qualificatius, encara és més evident la subjectivitat. Pel simple fet que són escrits subjectius, comporten valoracions i opinions de tot tipus, totes elles tant o més vàlides que les meves.
Des del naixement de la revista l’Ametlla d’Arenys, cada mes escric un article on expresso la meva opinió sobre fets que succeeixen, els meus pensaments, les meves reivindicacions... Des del mes de gener de 2005, i amb una periodicitat pràcticament diària, penjo escrits al meu blog, que travessen la frontera d’Arenys de Mar. També he escrit a Arenys Vida Parroquial i puntualment a l’Agenda. Tots sabeu també que em manifesto a la xarxa d’arenyautes, encara que darrerament només reprodueixi aquells temes del meu blog que es refereixen de manera directa a la població i que han pogut comportar polèmiques, que en alguna ocasió he hagut de matisar o rectificar. Sempre m’he defensat dient que eren opinions subjectives i mai he pretès confondre ni fer creure allò que no era. La meva credibilitat o descrèdit deriva d’allò que he dit o opinat.
En relació als meus escrits sobre el Ple Municipal vull afegir-hi que no em considero el cronista de cap mitjà periodístic ni corrent política ni social. Ni em sento obligat a escriure cada mes. Simplement escric tot allò que em reporten les intervencions al Ple, i no sóc exhaustiu sinó que parlo d’aquells temes que hi entenc, o m’interessen o bé em criden l’atenció. Segur que em deixo temes que potser són encara més importants. És evident que no sóc objectiu ni ho pretenc i, tot i la meva ideologia política, no em dec a cap partit polític en concret i per tant opino a favor i en contra, al marge de cap afinitat partidista. Deixo l’objectivitat perquè la practiquin, si així ho creuen necessari, Ràdio Arenys; El diari El Punt; Arenys Vida Parroquial...
M’agradaria pensar que tothom ha entès el meu plantejament i el subratllo recordant una idea que vaig sentir a dir a Vicent Partal, en relació als mitjans de comunicació i els periodistes: No cal que siguin objectius; el que han de ser és honestos. I això és el que jo intento ser.
Gràcies.

Pancartistes

Us en recordeu dels pancartistes? Sí home! Aquells que sempre anaven darrera una pancarta, fins i tot al Parlament de Madrid. És bo tenir memòria i nosaltres en tenim poca. Es tracta d’exercitar-la. Segur que ho recordareu. El senyor Aznar va ser president del govern espanyol, els darrers anys per majoria absoluta.
El senyor Aznar va confondre la raó amb l’ostentació del poder. Es pensava que pel sol fet d’haver estat escollit president per majoria absoluta, tenia tota la raó del món. Com si es tractés de la infal·libilitat del Papa de Roma. Aquest president doncs, acusava al grup polític de l’oposició de ser uns pancartistes, és a dir, d’anar sempre darrera d’unes pancartes. Ara no se’n recorden ni saben que han superat amb escreix les vegades que havien sortit al carrer a demanar qualsevol cosa. El problema que tenen a més, és que llavors es demanava la pau i ara demanen que es limitin drets, ja sigui de nacions, ja sigui de col·lectius: homosexuals, dones...
La jerarquia eclesiàstica espanyola també els fa costat. La nova promoció de bisbes i cardenals no té res a envejar a l’Opus Dei. Estan més per mantenir el poder de la paraula que no pas per servir als més necessitats. Prefereixen parlar des de la trona abans que solidaritzar-se amb els que més magre ho passen. Sort n’hi ha que la base de l’església és forta i manté la fe vers un Déu fet home, nascut en la pobresa i amic dels marginats. El poder de l’Església és terrenal i això ho haurien d’entendre aquests bisbes i cardenals de l’Espanya profunda.
Senyor Rajoy, deixi de fer l’indi i respecti més bé la seva pròpia imatge i persona. No es deixi portar per exabruptes i sigui més seriós en els seus plantejaments i més responsable pels danys que provoca. Al partit del govern li pot fiscalitzar moltes altres coses sense necessitat de donar a entendre que el seu cor viu amargament el bany d’odi i enveja per no haver assolit el poder. La vida dóna moltes voltes i podeu arribar a governar l’Espanya que tant dieu que estimeu, sense necessitat d’encendre fogueres que no sabeu si podreu apagar.

Les engrunes de l’Estatut i l’autodeterminació

Si fóssim capaços de recollir totes les engrunes que van caient, dia rere dia, en la negociació de l’Estatut, podríem omplir-ne un bon sac, que no serviria per res però com a mínim ens adonaríem de les retallades que està patint.
Al final tindrem Estatut i haurem de donar les gràcies als nostres polítics per les hores que hi hauran dedicat. L’Estatut que tindrem serà el que ens permetran des de Madrid. Nosaltres continuarem reclamant més competències i els espanyols pensaran que no estem mai contents.
Durant la negociació cadascú s’ha vist retratat i de tot n’hem d’aprendre la lliçó. Al començament tot són plantejaments clars i contundents. Tothom té molt clar què vol i així ho manifesta. Tots se senten valents i capaços de fer passar la seva per sobre dels altres. A mesura que avança la negociació van suavitzant les declaracions i justificant les renúncies. Hi ha algú que fins i tot arriba a dir que encara és millor del que defensaven en un primer moment.
El més sorprenent de tot és que llegeixes a un i altre i la informació que et comuniquen és totalment diferent. Deixant de banda al PP, que es va manifestar en contra en la votació del Parlament de Catalunya, les altres quatre forces polítiques, que varen defensar el model d’Estatut aprovat, de mica en mica s’han anat distanciant i algú, a més, ho ha fet de manera sorprenent. CIU està més d’acord amb el PSOE que no pas amb el PSC. ICV va de la mà del PSC, i ERC es manté més distant i és l’única força política que no accepta, de moment, la manera que es va confeccionant el nou Estatut.
Tothom fa una lectura política i especialment electoral. Ningú s’oblida que en poc més d’un any hi haurà eleccions municipals i una mica més endavant autonòmiques. Cada partit necessita vendre una imatge de fortalesa, coherència i bon fer, davant la ciutadania que els haurà de ratificar la confiança. S’ha dit que CIU ha pactat el retorn al govern català, cedint davant el PSOE tot allò que ningú hagués pogut preveure. ERC juga el paper del partit nacionalista. Vol aconseguir ser la imatge de Catalunya a la resta d’Espanya, de la mateixa manera que ho havia fet CIU en temps de Pujol.
Catalunya Acció, que es defineix com un projecte polític i no pas un partit, i que treballa per aconseguir la independència l’any 2014, ha esdevingut al gran crític per a ERC, a qui no perdona cap detall que signifiqui submissió a l’ordre espanyol establert. Paral·lelament tenim la plataforma Ciutadans de Catalunya que en aquest cas vol convertir-se en partit polític i que es troba al pol oposat, defensant a tot aquell que vagi en contra del sentiment nacionalista català. No creuen en nacionalismes encara que amaguen que són nacionalistes espanyols.
El panorama per Catalunya és incert. S’ha dit que des d’Espanya ens volen espanyols, encara que no permeten que fiquem el nas enlloc. De fet ens volen com a dòcils contribuents. Si fem qualsevol reclamació, ens diran que no hi tenim dret. I encara menys si se’ns acut aixecar-nos i marxar. El dret a l’autodeterminació només el tenen els països de l’altra banda del món. Nosaltres ja estem determinats per sempre.

Un Ple ple de preguntes

Al Ple Municipal d’ahir el vespre estàvem en família. Sort que Ràdio Arenys ho retransmet en directe i cal pensar que força arenyencs l’escolten. Ahir però molts d’aquests arenyencs ho devien fer tot mirant el partit del Barça. El regidor de Cultura, tot i no trobar-se massa bé de salut, va ser present al Ple. No volia que algú el pogués acusar de buscar-se una excusa i d’aquesta manera poder veure la retransmissió del partit.
Qui no hi va assistir va ser el regidor no adscrit Lluís Blanchar, a qui l’Alcalde va excusar. És per això que el dolent de la pel·lícula va ser protagonitzat per Ramon Puigvert, d’ICV. Tot i així el Ple va discórrer molt tranquil, probablement perquè els punts de l’ordre del dia no eren polèmics.
Temes que voldria ressaltar són: l’aprovació del Reglament del segon Consell Municipal Participatiu, concretament el de Promoció Econòmica, i la modificació de les normes urbanístiques del PGO, pel què fa a l’obligatorietat de preveure aparcaments en la construcció de nous edificis o reformes totals, ja siguin en el mateix edifici o en un altre.
De totes maneres la part més animada encara que sense esveraments, va correspondre al punt de Precs i Preguntes. Dos precs i una bon assortit de preguntes:
ICV feia un prec a l’equip de govern perquè donessin més facilitats als organitzadors del Carnaval, una festa molt tradicional a Arenys de Mar. (vaig haver de fer un esforç per valorar la tradició del Carnaval a Arenys i vaig arribar a la conclusió que el terme “tradicional” té moltes interpretacions).
ERC va demanar per reactivar el procés de converses sobre el Pla Integral contra la violència de gènere. La raó de l’encallament és, segons el regidor de Benestar i Família, la baixa laboral del tècnic.
ICV va demanar el calendari del procés d’elaboració del nou Pla General d’Ordenació d’Arenys. Segons l’Alcalde, a finals de febrer s’haurà constituït el nou equip redactor; a finals de juny o juliol hi podrà haver l’aprovació inicial; a finals d’any la definitiva; a primers de 2007 es podrà enviar a la Generalitat.
ICV també va demanar pels problemes mediambientals de la Depuradora; d’urbanització a La Raureta; i la previsió d’inspecció de les instal·lacions elèctriques. La resposta a aquesta darrera pregunta la faran en el Ple de març.
ERC va demanar pels problemes de relliscades del pavelló nou, i la saturació del vell. Segons va contestar Zenon Tomàs, s’estan estudiant les millores per incrementar l’ús del nou pavelló.
El PSC va demanar per la situació dels equipaments públics: Quina seria la resposta del govern al resultat de la consulta sobre el Xifré; quan es faria efectiu el trasllat als mòduls dels jutjats i qui hi aniria; quines obres de supressió de barreres arquitectòniques es farien a l’edifici actual de l’Ajuntament; quins usos tindrien la caserna de la guàrdia civil i el convent de les Claresses, si s’acaba comprant; com estava l’estudi del Pla d’Equipaments.
En aquest cas considero que les respostes de la regidora de Participació Ciutadana no varen ser massa afortunades: Al Xifré s’estudiarà fer-hi un Alberg però que hi tingui cabuda altres serveis i espais... De la supressió de barreres arquitectòniques va parlar de molts llocs però no de l’edifici de l’Ajuntament. De la Caserna va dir que se li donaria un ús turístic-hoteler. El regidor Ramon Vinyes li va haver de recordar que en el programa electoral de CIU es parlava d’una consulta popular. La regidora es va sorprendre i l’Alcalde li va fer que si amb el cap.
Del Convent de les Claresses es va dir que s’hi estava negociant i de l’estudi del Pla d’Equipaments, la regidora va dir que encara no s’havia fet l’encàrrec, que s’intentava que la Diputació ho fes de manera gratuïta, i que demanaran la col·laboració de tots els grups de l’oposició. Ja ho va dir Ramon Vinyes, que potser es començaria a estudiar quan tot ja estaria decidit!
La darrera pregunta del PSC era pel transport públic urbà. El regidor Benet Maimí va dir que el transport des d’Arenys de Munt havia millorat molt, perquè ara hi havia més parades a Arenys de Mar, i la freqüència era més alta. (Vaig pensar que era una manera molt pràctica de solucionar les coses, com ho és el fet d’esperar que Arenys de Munt incorpori nous canals de TDT al repetidor de Collsacreu perquè en puguem gaudir els de Mar). S’haurà de veure què en diu el pressupost de 2007.
Per acabar, la pregunta la va fer l’equip de govern al grup municipal d’ICV. Li varen demanar pel viatge a Oviedo: Qui havia sol·licitat ser convidats per l’Ajuntament d’Oviedo? Qui va pagar les despeses? Quin cost varen tenir? Quin criteri van seguir a l’hora de convidar als vilatans?
Ramon Puigvert va respondre que la invitació per anar a Oviedo la va tramitar una persona de contacte del regidor no adscrit Lluís Blanchar i que en tractar-se d’un viatge particular no es veia obligat a respondre la resta de preguntes. En tot cas l’Alcalde no va entendre l’escrit que els hi varen adreçar que parlava d’una invitació de l’Ajuntament d’Oviedo.
Es va acabar el Ple i sabíem que a Londres encara hi havia empat a zero. Qüestió de noves tecnologies, compenetració absoluta regidor-director.

El “Record Guinness” de la Consellera

Cada conseller o consellera té el seu estil, la seva manera de governar i d’organitzar el Departament. La Consellera Mieras està batent tots els rècords possibles a base de dimissions. La veritat és que n’he perdut el compte, però amb poc més de dos anys en porta una bona colla. Hi haurà qui dirà que està “de pega” d’altres pensaran que potser no és culpa de tots sinó que caldria autoanalitzar-se.

Quan es va filtrar a la premsa els canvis de consellers i conselleres que tenia previst fer Pasqual Maragall, ningú s’estranyava que una d’elles fos la consellera de Cultura. Després quan els procés es va frenar, tothom pensava que se n’havia escapat pels pèls. No sé si hi ha relació entre una cosa i l’altra però en tot cas el nombre d’entrades i sortides a Cultura no és massa corrent i de ben segur que el seu funcionament se’n ressent. Potser fóra bo trobar-hi remei a no ser que realment es vulgui aconseguir el Guinness.

Aquesta OPA sí que és beneficiosa!

L’Espanya casposa pot respirar tranquil·la: Endesa no serà absorbida per una empresa catalana sinó per una d’Alemanya! Sembla doncs que tot va tornant a la normalitat. Ara que l’Estatut està de rebaixes i que el boicot als productes catalans han obtingut els seus fruits, calia solucionar, per totes, l’atreviment dels catalans de posar peus al coll a una empresa nacional.
Tot és formalisme, també el discurs d’aquest meu primer paràgraf. En el fons de tot plegat només cal veure-hi l’animadversió vers Catalunya. De fet, la classe social més humil, catalana o no, encara no sap si hi sortirà guanyant o perdent, amb una o altra operació econòmica. No sabem si tindrem millor servei elèctric o si el preu augmentarà més o menys de pressa. Però això en política barata, que és el que més abunda, no interessa. La qüestió és frenar els moviments de la perifèria que podrien fer ombra al centre. Només a la perifèria activa i creativa, encara que Catalunya cada vegada és més passiva, per culpa de fora però també de dins. Si mai ensenya les ungles, ja té qui les hi esmola.
El més greu de tot és que no n’aprendrem mai, i tornarem a ensopegar a la mateixa pedra. És un cercle viciós que té història. De tant en tant ens deixen viure d’il·lusions i esperances, però ben aviat se’ns acaba.
Estic d’acord i tampoc podria fer res en contra, que caldrà valorar els esdeveniments i veure’n resultats. Sigui quina sigui la solució final, serà important examinar en què hi sortirà guanyant la ciutadania, la catalana i la que no ho és. Però no podrem oblidar aquest nou passatge de ràbia i odi cap a una nació a qui es nega el dret a decidir el seu futur. Però no ens equivoquéssim!: se’ns nega des de fora però també des de dins!. Cadascú que en tregui les seves conclusions.

El laberint de l'Estatut

Avui, el dia m’ha passat volant sense adonar-me’n. He pogut llegir amb prou feines quatre ratlles dels diaris i vull destacar només la facilitat que té la gent dels partits polítics per sortir victoriosos de qualsevol esdeveniment.
La manifestació de dissabte, que només va comptar amb el suport d’ERC, ha produït diferents lectures dels partits polítics catalans, totes elles diferents. Pel que sembla, cap partit s’ha sentit al·ludit sinó més aviat al revés. Tots ells han interpretat l’esdeveniment com un toc d’atenció per als altres partits polítics. Si no fos que en rebem les conseqüències, n’hi hauria per riure. Com es pot ser tant fals?
Els al·ludits pel meu escrit em direu que a la manifestació hi varen anar quatre gats en comparació al total de població catalana, i és cert. Què ha de passar més però, perquè es vegin obligats, encara que sigui per uns instants, a reflexionar sobre la manera d’actuar? Es pot fer més el ridícul, escoltant una vegada i una altra les declaracions de fa pocs dies i comparant-les amb les actuals? No sé si és sentit del ridícul o bé de la decència!
Tenim els polítics que tenim (no sé si ens els mereixem o no), i pagarem per això. Ens han enemistat de tot Espanya per acabar acceptant un increment del 20% de l’IRPF? Valia la pena tants embolics per aconseguir només un avantatge de punts per als aspirants a jutge que coneguin el català? Conèixer i parlar el català no hauria de ser una condició necessària, com ho és del castellà?
Cada dia anem coneixent retallades subtils a la proposta d’Estatut que es va aprovar al Parlament. Què en quedarà? Són els mateixos parlamentaris que hi van votar a favor o bé ens els han canviat? Aquesta és la capacitat negociadora dels polítics catalans? No em feu riure!
Però no cal ser tan ingenus: cada partit executa el seu programa previst, sense moure ni una coma del guió, encara que s’hagi de llegir entre línies (com fèiem en vida del dictador). Només n’hi ha un que des del primer dia ha ensenyat les cartes (PP), i un altre que encara no té clar que vol ser quan sigui gran (ERC). Els altres... jutgeu vosaltres mateixos.

La ciutadania ha parlat

S’han escrit moltes pàgines sobre el poder dels mitjans de comunicació. Tothom és conscient que des dels diaris, la televisió o la ràdio es pot fer molta pedagogia però també es pot manipular les masses. Els polítics ho saben i ho pateixen, però a vegades se n’aprofiten.
Internet i les noves tecnologies converteixen en periodistes amateurs al conjunt de la ciutadania, i esdevé una altra font d’informació, més difícil de controlar, encara que no estigui lliure de ser igualment manipulada.
El boicot descarat dels mitjans de comunicació catalans a la manifestació d’aquest dissabte, no ha obtingut els fruits desitjats per una classe política que utilitza els ciutadans a la seva conveniència. ERC se n’ha aprofitat però no n’ha estat el principal protagonista. Ha estat la ciutadania preocupada per les maneres de negociar el futur de la nostra nació. L’objectivitat i professionalitat de TV3, Catalunya Ràdio i altres mitjans de comunicació generalistes ha quedat qüestionada i això no ajuda gaire a la societat catalana que confia en la imparcialitat o si més no en la seva honestedat.
L’enregistrament de les declaracions polítiques possibiliten la seva reproducció dies més tard, i ens ensenyen de quina manera es menteix quan es tracta de sortir a la fotografia. Això ho hem pogut veure i escoltar de la boca del president espanyol Zapatero i també del principal cap de l’oposició catalana, l’Artur Mas.
Només dos partits (PP i ERC) han estat coherents amb els seus plantejaments, i tot i així estem vigilants perquè no es desmarquin quan ho creguin oportú. De totes maneres, no s’hi val posar-los al mateix sac perquè el discurs és totalment diferent. La resta de partits estan massa preocupats per la imatge en vistes a les eleccions de 2007. Aquesta manera de fer és la que desmotiva a la ciutadania i provoca un desinterès per la política i els seus protagonistes.
Tots entenem que en una negociació les dues parts han de cedir posicions, el que no pot ser però és donar per bona una reforma estatutària, renunciant als principis més reivindicats, i després justificar que en pocs anys s’haurà de tornar a canviar.
No és qüestió d’orgull sinó de dignitat, i en la negociació de la reforma de l’Estatut, hi ha algunes forces polítiques que han rebaixat massa els seus plantejaments i han arribat a fer dubtar de la seva sinceritat a l’hora de defensar la reforma.
La ciutadania s’ha manifestat perquè està cansada de victimisme fals que queda en evidència quan es presenta l’oportunitat de defensar els principals drets de les persones i de les nacions.
Catalunya és una nació i als catalans no se’ns pot negar el dret a l’autodeterminació. El català és una llengua de la mateixa categoria que el castellà. No es pot obligar a conèixer el castellà si no hi ha obligació de parlar el català, sobretot en l’exercici de la justícia a càrrec de persones que tenen un bon currículum acadèmic. No es pot ser solidari a compte de les classes socials catalanes menys afavorides. Els nostres representants polítics varen fer un esforç (?) per consensuar una reforma estatutària. Ara no podem obviar l’alt percentatge amb el que es va aprovar.

Sobrequés, Strubell i Fèlix Cucurull

Dins els actes d’homenatge a Fèlix Cucurull, aquest vespre ha tingut lloc una conferència a càrrec de Toni Strubell i Jaume Sobrequés. L’ha presentat i moderat la professora d’història Pilar Royo.
La Sala Noble del Calisay estava plena i els parlaments s’han seguit amb molta expectació. Tots tres han comentat la seva relació amb Cucurull de qui guarden molt bons records.
En Jaume Sobrequés ha volgut fer ressò de la mort, avui, d’un gran patriota català, com ha estat Francesc Ferrer i Gironès. De Fèlix Cucurull ha dit que tot i tenir un únic compromís, era una persona polièdrica. Ha ressaltat la seva obra com la Història del Nacionalisme Català, i ha fet notar l’actualitat d’una de les grans idees de Fèlix Cucurull, com és la de nació catalana dins una espanya plurinacional, i l’afirmació que ens han amagat la història. Ha acabat afirmant que l’obra de Cucurull no ha estat suficientment difosa.
Strubell ha definit i valorat la vida de Fèlix Cucurull com la d’un catalanista en temps del franquisme. L’anomenat activista de les idees, que va militar en partits i formacions minoritàries que mai l’havien de portar a poder viure de la política. Ha considerat com una de les principals contribucions a la Història, el seu treball per desfer els tòpics sobre el catalanisme. Segons Strubell, Fèlix Cucurull va destacar la personalitat de Josep Narcís Roca i Farreras, el pare del catalanisme d’esquerres.
Els organitzadors dels actes commemoratius als deu anys de la mort de Fèlix Cucurull, fan possible que durant un parell de mesos els arenyencs tinguem l’oportunitat d’assistir a unes conferències i ponents interessants, que ens recorden la persona i l’obra del nostre convilatà.

Per dignitat, jo no hi seria

Sempre s’ha dit que la realitat supera la ficció. Això ho podem constatar en moltes situacions, on mai hauríem pogut imaginar-nos que els fets succeïssin d’una determinada manera. Malgrat tot se’ns fa difícil entendre com és possible que passi.
Som moltes les persones que estem cansats de tanta hipocresia, de tanta ràbia, de tanta manipulació, de tant odi i maldat. No podia imaginar que tot això que està passant arribés als nivells actuals. Es tracta d’anar tensant la corda, sense vergonya ni miraments. És igual si aconsegueixen fracturar la societat civil, si amb això recuperen el poder absolut per tornar a fer i desfer a l’empara de les seves lleis.
Per dignitat, jo no continuaria en una associació, en una empresa, en un grup polític, que es servís de les mentides, el menyspreu, la calúmnia i la ràbia per estar al davant. El Partit Popular està convençut que la seva tàctica és la millor per guanyar-se la simpatia de les masses, i això és suficient per continuar amb aquest discurs.
En Josep Piqué se’n feia creus i va gosar manifestar-se en contra de la cúpula del partit. Va viure la disjuntiva de mantenir-se ferm en la seva consciència o bé cedir a la pressió dels seus dirigents. Finalment va prevaler la seguretat en la feina. De fet, quin pes té la consciència? És prou fàcil enganyar-se un mateix per emmascarar-la!
No fa massa mesos vaig escriure a la revista l’Ametlla d’Arenys la consideració de si CIU havia de mantenir o no el seu pacte amb el PP a la nostra vila. Feia notar que precisament ara tampoc comptava amb la majoria absoluta que li podria decantar la balança.
No crec massa en els formalismes i prefereixo anar a la part pràctica, com en aquest cas podria ser pensar en l’esforç i dedicació que la regidora del PP realitza a la població. És cert i així li ho vaig manifestar però... em produeix contradiccions i dubtes pensar que la senyora Rosa Zaragoza forma part del govern com a representant dels votants del PP d’Arenys de Mar, uns votants a qui respecto profundament però que són còmplices indirectes de l’actitud dels dirigents del PP. Em produeix dubtes perquè jo no voldré mai girar la cara a un veí que sigui votant d’un o altre partit, però sí que m’agradaria poder dir-los que, en aquest cas, estan donant suport a uns polítics que menteixen i posen la població de la resta d’Espanya en contra nostra. Simplement que en siguin conscients!
Als meus cinquanta anys puc recordar la Catalunya amb el dictador governant; amb Fraga de ministre; amb Adolfo Martin Villa de governador civil de Barcelona... i em dol sentir dir al senyor Rajoy que ara estem fent amb el castellà, allò que la dictadura va fer amb el català. Em dol perquè és fals i tendenciós. Encara em ressonen les paraules del Rei d’Espanya dient que el castellà no va ser mai imposat. Com es pot ser tan cínic i tan fals?
La gent que em coneix sap que jo no estava gens d’acord amb aquells partits que, en el moment de negociar els acords de legislatura, partien de la premissa que no pactarien amb el PP. No ho trobava encertat i molt menys en pactes dins l’administració local. Ara però se’m fa més difícil mantenir els meus arguments. Crec que la situació no pot continuar d’aquesta manera i m’agradaria que fossin els mateixos simpatitzants i militants del PP que fessin adonar als seus dirigents que per aquest camí no s’arriba a bon port. Creieu que això és possible?

El mediador

El polifacètic Ramon Verdaguer ha estat escollit per actuar com a mediador en el conflicte sorgit arran dels fets de la nit de naps d’enguany, que va acabar amb la detenció de tres joves, un dels quals ha estat condemnat a una pena d’un any de presó.
En Ramon Verdaguer és la persona idònia per asseure en una mateixa taula a les persones que en aquest moment es troben enfrontades, per la seva capacitat de diàleg, la seva trajectòria professional, el seu caràcter afable però rigorós.
La seva tasca no serà fàcil, en primer lloc perquè el tema fa massa temps que dura, amb massa gent implicada i molts insults entremig. Tampoc serà fàcil perquè hi ha una sentència condemnatòria. Tampoc l’ajudarà la politització que se n’ha fet per una i altra part. Malgrat tot però, en Ramon Verdaguer sabrà trobar la manera de franquejar tots aquests obstacles i aconseguir escoltar i fer-se escoltar.
En Ramon Verdaguer l’hem vist actuar al Principal; recitar a la Biblioteca; donar una conferència a la Sala Josep M. Arnau; contar històries a la Ràdio... He compartit amb ell excursions al Montseny i n’hem llegit les seves cròniques. En Ramon Verdaguer és també un eminent advocat. Ha estat assessor de polítics locals i s’interessa per la vida social, cultural i política de la seva vila i la seva nació.
Comparteixo moments amb en Ramon però és d’aquelles persones amb qui no en tens mai prou. Amb en Ramon sempre aprens i no només històries i llegendes sinó que també t’ensenya a viure al dia i treballar per la societat que t’ha tocat viure. A poc més d’un any de les eleccions municipals (es parla del 30 de maig de 2007), jo li donaria el meu suport a l’alcaldia, perquè en Ramon és garantia d’equanimitat, de coherència i de bon fer.
No tinc cap dubte que si depèn d’en Ramon Verdaguer, l’èxit de la Taula de diàleg està garantit. Només caldrà bona predisposició per ambdues parts. N’hi haurà prou en que ningú pretengui assolir l’èxit personal. En una taula de diàleg s’ha d’escoltar i després parlar, i és molt important examinar el passat per trobar respostes per al futur, però no donar massa voltes en allò que ja ha passat i no es pot tirar enrere.
Deixem treballar a en Ramon Verdaguer i esperem a veure els resultats que tots desitgem. Un poble enfrontat no va enlloc i Arenys necessita continuar caminant amb el concurs de tothom, i encara més dels joves.

Rajoy visita Catalunya a la recerca del seny

Aquest seria un titular que agradaria a força gent, sobretot a militants del Partit Popular a Catalunya, i que no acaben d’entendre la crispació que està generant el seu partit, des de la resta d’Espanya.
M’agradaria pensar que a l’Estat espanyol és possible una alternança política sense generar tanta ràbia més o menys continguda. És bona la divergència i és bona la pluralitat. Cal però ser assenyat i no generar més confrontacions.
Sembla ser que alguns empresaris catalans, la majoria dels quals se’ls atribueix més o menys simpatia a posicions properes al PP, han demanat a Rajoy que variï el seu to de crispació. Rajoy ha acceptat tenir més cura de les formes però ha volgut deixar ben clar que la seva obligació és denunciar l’alt grau d’intervencionisme de la proposta de nou Estatut.
Tots sabem però que demà, quan sigui fora, tornarà a incitar el rebuig cap aquesta part d’Espanya on el seu partit és poc més que testimonial. Aquesta és la hipocresia de la realitat partidista de la nostra política. Es diu allò que convé dir a cada lloc i a cada moment. Allò que un pensa és secundari. La imatge és molt important i l’objectiu és recollir el màxim de vots possibles, al preu que sigui, per després fer i desfer al seu aire sense tenir en compte a ningú. A ningú que no sigui del seu color.
Els polítics catalans haurien també de recuperar aquest seny que ens enorgullim de tenir. És molt fàcil caure a la mateix trampa. Sobretot ara quan ja es comencen a fer les primeres passes per al llarg camí electoral que no acabarà fins al 2008.

La participació amb CIU i PP

Acabo de rebre l’informe que l’empresa Serveis de Participació Interactiva, SL ha enviat a tots els participants del procés participatiu del Xifré. En aquest informe, de dues pàgines, a part de resumir com s’ha desenvolupat el procés participatiu, relaciona nou conclusions, que us comento tot seguit:

1- L’Ajuntament realitzarà un estudi sobre l’ús coherent i global dels equipaments disponibles. (sense voler pecar de falsa modèstia, des del primer dia havia demanat que en lloc d’activar aquest procés participatiu pel Xifré, es realitzés el Pla d’Equipaments de la vila).
2- Les propostes sorgides del procés participatiu indiquen necessitats no cobertes (precisament això és el que ens demanaven en una de les sessions presencials).
3- El fet que les 7 propostes hagin tingut més desacord, és interpretat com a senyal que cap d’elles té prou entitat per si mateixa (clarivident!).
4- Durant la sessió ha anat apareixent la idea que cal potser buscar un ús compartit i coherent (no hi faig comentaris).
5- També han sorgit diversos suggeriments sobre l’oportunitat de convertir l’edifici Xifré en un atractiu, en un referent exterior (!?).
6- En aquest sentit, sembla que cal elaborar un preprojecte –amb alguna variant- que parteixi de la proposta més valorada, la de l’alberg (...) en definitiva, un centre amb atractiu cap a l’exterior. (!?)
7- S’han aportat vàries idees amb capacitat d’atracció exterior (...) L’edifici Xifré com a: centre d’estada i intercanvi d’artistes; centre de formació d’artesania; centre dedicat a l’estudi de les arts nàutiques; centre de recerca i formació en noves tecnologies pioneres; escola de restauració... (els punts 5, 6 i 7 podrien anar junts)
8- En qualsevol cas, cal tenir una bona documentació sobre les possibilitats i limitacions de l’espai, tant del punt de vista físic, com jurídic. (interessant, potser d’entrada i no com a conclusió!).
9- S’acorda també, elaborar una memòria del procés participatiu... (m’imagino que és aquest document que hem rebut).

Intento no ser destructiu però... se’m fa difícil entendre la inversió de 8.000 euros per aquest treball participatiu. Haig de pensar que l’Ajuntament haurà rebut un dossier molt més elaborat i extens que li pugui servir de base per a qualsevol decisió a prendre i que a nosaltres només ens han fet arribar els apunts que varen prendre els dies del procés. Seria bo doncs que l'Ajuntament ens expliqués més en detall la informació que han rebut, per no acabar pensant que una vegada més ens han pres el pel i els “quartos”, i desanimar a tothom davant qualsevol altre procés participatiu que ens vulguin vendre.
Paral·lelament hi ha un treball encarregat i pagat per la Diputació per conèixer la realitat cultural d’Arenys i fer propostes (?). Un treball que també s’ha pagat amb diners públics. Se’n sap res? El termini era de sis mesos i ja ha passat un any. L’empresa a qui se li va encarregar la feina, ha presentat cap document? Els vilatans el podem conèixer? Ha estat una altra presa de pel del govern municipal de CIU+PP o els hi han pres a ells? L’oposició en té prou en fer preguntes al Ple o no li deixen fer res més? (recordo que l’administració local que va encarregar el treball no està formada precisament per CIU ni pel PP.
I així anem tirant. Tots tranquils que ja estem representats pels nostres 17 regidors i regidores. L’any vinent ens tornaran a demanar el vot (no l’opinió). Aquest és el model que tenim, i la gent que també tenim.

La ciutat és més agressiva?

Aquest matí hem anat a Canet perquè el benjamí ‘A’ de l’Arenys jugava el primer partit de la segona volta del campionat. L’Arenys ha demostrat per què ocupa les primeres posicions de la classificació, però el més important que vull destacar és el bon ambient que s’hi ha respirat.
Immediatament he fet una repassada mental de tots els camps que hem visitat i m’ha semblat veure-hi algunes diferències. No sé si és per casualitat però he notat molta més agressivitat a la gran ciutat que no pas en poblacions més petites, fins i tot on podia haver-hi més competitivitat i motivació.
He reflexionat doncs si l’agressivitat era més present a les ciutats, on la gent es coneix menys i passa més desapercebuda, però contenen un estrés que els fa explotar més fàcilment, arribant a ser grollers, a diferència dels pobles més petits, on potser hi ha més el perill d’enemistats entre veïns, pel fet que gairebé tothom es coneix i també hi ha menys intimitat. Potser és per això que, en la nostra visita a diferents pobles del Maresme i el Vallès Oriental, hem gaudit d’un molt bon ambient, amb molta esportivitat i gaudint de veure jugar els nostres fills.
És cert que el meu anàlisi no té cap contingut científic i pot no servir de premissa per arribar a cap conclusió vàlida. L’Arenys només ha perdut un partit i n’ha empatat un altre, en tota la primera volta, i tots dos han estat en camps de Mataró. Això podria condicionar el meu anàlisi i per això invalidar qualsevol conclusió a què volgués arribar.
Renuncio doncs a donar per bona la meva hipòtesi i em quedo només amb el bon record de tots els camps visitats, i també la del propi. És agradable compartir una estona de lleure i esport amb persones amb qui no tens lligams, amb qui arribes a competir animant a equips adversaris, sense perdre els estreps. És important que tots els pares i mares posem per davant de tot l’educació en el tracte, en els ànims a l’equip i en la crítica, i que ens adonem que els nostres fills aprenen tot jugant a futbol, i que la pràctica de l’esport, en aquesta edat, és també una manera d’educar-los.

Carta oberta a ACESA

Benvolguts,
Acabo de llegir la notícia de la signatura, aquest divendres, d'un contracte de col·laboració entre la vostra empresa ACESA i l'Ajuntament d'Arenys de Mar per a l'edició del llibre d'història del Mont Calvari en què, segons diu la notícia de Vilaweb, i a la pàgina web de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, aportareu 6.000 euros i us convertireu en els patrocinadors de la publicació.
Són d'agrair accions com aquesta perquè deixen entreveure un panorama més optimista on no tot són negocis i afers econòmics sinó que també hi ha lloc per a la cultura, que no es tracta tant d'un entreteniment sinó del sosteniment d'una societat, d'un país.
Aprofito l'avinentesa per demanar-vos informació sobre la posició de la vostra empresa, en el litigi que hi ha per solucionar l'accessibilitat a peu entre les poblacions d'Arenys de Mar i de Munt, en el punt d'accés de la carretera C-61 a l'autopista C-32.
D'acord amb la resposta que el Síndic de Greuges de Catalunya ens va donar a la nostra consulta (expedient núm. 3765/2005), la solució passa per un acord entre els dos ajuntaments, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques i l'empresa concessionària ACESA.
Tinc coneixement del posicionament dels dos ajuntaments i em consta la voluntat de l'esmentat Departament, de millorar l'encreuament existent. Desconec però la vostra opinió i predisposició a trobar una solució perquè els vilatans dels dos Arenys puguem recuperar la connexió a peu que vàrem perdre amb la construcció de l'autopista C-32 que en teniu la concessió administrativa.
Us agrairia tinguéssiu l'amabilitat d'informar-me en quina situació es troba aquest afer perquè els vilatans puguem entendre si la solució està pròxima o bé encara va per llarg. Confio en la sensibilitat de les administracions públiques implicades i la d'ACESA perquè els arenyencs puguem desplaçar-nos a peu, ben aviat, entre les nostres poblacions.

Ben cordialment,
Xavier Febrer i Claveras

Taula de diàleg

ERC d’Arenys de Mar proposa crear una taula de diàleg per asseure joves napaires i govern local per intentar trobar una solució a la “crisi” provocada pels fets de la nit de naps, i aconseguir que no tingui efectes de cara a les properes celebracions i festes locals.
Ja fa dies que unes quantes persones estem reclamant aquest diàleg com a única manera de resoldre aquesta crispació entre les dues parts i que afecta a tota la població en general. Se’m fa molt difícil pensar que algú pugui estar en contra de trobar solucions de manera civilitzada i raonada, i vull creure que tothom s’esforçarà per aconseguir acabar, d’una vegada per totes, amb una situació com l’actual.
Celebro la proposta d’ERC i m’agradaria veure que la resta de forces polítiques i també el col·lectiu de joves napaires s’apunta a aquesta iniciativa, amb la voluntat de retornar a la normalitat, sense oblidar els fets ocorreguts però amb l’ànim d’acceptar la part de responsabilitat que cadascú té, i trobar la manera de perpetuar les tradicions sense que comportin enfrontaments però tampoc danys al mobiliari públic i la propietat privada dels arenyencs.
ERC proposa la figura del mediador com a “interlocutor vàlid per a les dues parts”. Al meu article d’aquest mes de febrer, a l’Ametlla d’Arenys, parlo de la mediació com una acció cada vegada més necessària i que els ajuntaments assumeixen per millorar la qualitat de vida, evitant discussions i problemes d’integració social i cultural. No cal dir que també és bo que la ciutadania compti amb un mediador en les seves relacions amb l’administració. Aquesta figura es contempla a molts municipis, a partir del defensor del vilatà.
Per tot això felicito a ERC per la seva iniciativa, i animo als partits polítics, al govern municipal i als joves napaires, familiars i amics, a participar d’aquesta taula de diàleg i defugir d’aquesta situació tan desagradable que estem patint tots els arenyencs i arenyenques.

La mediació

Fa relativament pocs anys ens hauria semblat estrany sentir a parlar de la figura del mediador com passa ara. La nostra societat ha canviat molt i on es nota més és en la diversitat de cultures, tradicions, maneres de pensar... Probablement la facilitat d’accés a l’altra part del món a partir de les noves tecnologies i l’arribada de persones d’altres cultures han afavorit aquesta diversitat i enriquiment col·lectiu. Tot això comporta més interacció i també més discussió i enfrontaments. No és estrany doncs que es faci necessària la mediació intercultural, la veïnal i en totes aquelles relacions entre persones d’una mateixa societat.
Els ajuntaments, com en tantes altres coses, en ser l’administració pública més propera, han anat assumint tasques de mediació entre ciutadans que eviten haver d’arribar a instàncies judicials per resoldre temes que, moltes vegades, tenen un desenllaç positiu i simple. Per aquesta tasca es compta amb els mediadors, que procuraran posar d’acord les dues parts enfrontades, o en el cas de la mediació intercultural, ajudaran a la integració del nouvingut a una societat que li és estranya i ho sabran explicar a la part acollidora.
Més enllà de la mediació, els ciutadans disposen del Sistema Arbitral de Consum desenvolupat per les Juntes Arbitrals de Consum com a eina de resolució de conflictes entre consumidors i venedors de productes i serveis, que a poc a poc va prenent força, sobretot en les ciutats més grans, i que intervé en els conflictes comercials sorgits de la compra d’un producte, o bé en la prestació d’un servei. Les Juntes Arbitrals de Consum són una alternativa a la via judicial a l’hora de resoldre aquests litigis. Aquest és un instrument que permet al consumidor obtenir, sense formalitats especials i de forma gratuïta, una satisfacció quan s’hagin lesionat els drets o interessos que té reconeguts legalment. És tracta d’un sistema extrajudicial i voluntari, que protegeix consumidors i empresaris, i permet resoldre amb caràcter vinculant i de forma ràpida les diferències sorgides entre les empreses i els seus clients.
La Junta Arbitral de Consum encara no és massa coneguda, tot i que tant la Generalitat com els ajuntaments que presten aquest servei, n’han fet difusió. És important conèixer la seva existència i també la manera de funcionar i accedir-hi.
Quan un comprador considera que el producte adquirit és defectuós o bé que se li ha prestat un servei de manera incorrecta, pot presentar una sol·licitud d’arbitratge davant de la Junta Arbitral de Consum que tingui més propera al seu domicili, per a la reparació dels danys soferts o per obtenir una compensació justa pels danys prèviament justificats. La Junta Arbitral de Consum, amb l’ajuda d’experts en tractament de conflictes, intentarà aconseguir una solució que acontenti a les dues parts, o bé, si no hi ha acord, decideix que ho resolgui un tercer, és a dir, un tribunal arbitral anomenat Col·legi Arbitral de Consum, amb el compromís per les dues parts, de complir amb la solució que aquest dicti. La Llei considera la resolució d’aquest tribunal arbitral com si es tractés d’una sentència judicial i, per tant, executable.
És un servei voluntari per als comerciants i empreses, i que poden adherir-s’hi de manera permanent o bé en funció dels conflictes i a petició de la Junta Arbitral de Consum. És també un servei gratuït, sense costos judicials. És un servei executiu perquè la decisió del Col·legi Arbitral és vinculant. Si no es compleix la decisió presa, la part afectada pot demanar al Jutge de Primera Instància que l’obligui a fer-ho, i sense entrar en la qüestió, aquest executarà la sentència, que s’anomena “laude”. És un procediment ràpid que no pretén defensar a ningú, sinó donar la solució al conflicte, amb total imparcialitat i independència.
L’adhesió d’un comerç a la Junta Arbitral de Consum, doncs, és una garantia per al client i és per això que els comerços adherits ho acostumen a publicitar a l’entrada del seu establiment amb un distintiu específic del Sistema Arbitral de Consum. Això fa que sigui convenient que a l’hora d’entrar en un establiment ens fixem si té l’adhesiu corresponent perquè ens aportarà més confiança a l’hora d’adquirir els seus productes.
La Junta Arbitral de Consum més propera a la nostra població és a Mataró, i el número d’atenció telefònica és el 93 758 2301, per a concertar entrevista de dilluns a divendres, de 9h a 14h, o bé el número 93 758 2280, de dimarts a dijous, d’11 a 14h, per atenció telefònica.
La ciutadania té un grau de responsabilitat a l’hora de potenciar la creació i ús de sistemes de mediació i empara i és per això que cal difondre l’existència d’aquestes entitats i organismes.
Arenys de Mar pot veure néixer enguany la figura del defensor del vilatà, gràcies al pacte a què varen arribar els grups municipals del PSC i ERC amb l’equip de govern. El defensor és un altre mediador, en aquest cas entre l’administració pública i la ciutadania, i ha d’ajudar a facilitar els tràmits administratius i treure’ns de la indefensió en què ens trobem a vegades davant la màquina administrativa pública.
Hem de ser crítics però convé canalitzar-la a través dels mecanismes i institucions que hi ha creades. De ben segur que llavors els resultats seran més positius i la convivència més agradable.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys, del mes de febrer

Els mossos demanen disculpes

És important acceptar que t’has pogut equivocar, però no hi estem massa acostumats. Partim sempre de la hipòtesi que tenim raó i ho defensem amb totes les energies. Si no som capaços d’escoltar els nostres interlocutors, podem caure en el perill d’errar en els nostres plantejaments. Això ho sabem veure molt bé en els altres però ens costa adonar-nos-en quan som nosaltres qui fallem.
Els polítics són punt de mira per a molts. Qualsevol persona pública està exposada a que la seva feina i les seves decisions siguin seguides meticulosament per part de molts, i que a la més petita tingui efectes importants. És per això que els càrrecs públics tenen moltes responsabilitats i la seva tasca no és gens fàcil.
També la policia rep moltes mirades. Quan actua, per si ho fa de manera excessiva, i quan no actua, perquè deixa de fer-ho. No per això queden eximits de la responsabilitat d’actuar correctament ni de fer-ho en la mesura pertinent.
Arenys de Mar va viure la nit de naps una experiència desagradable que va acabar amb un enfrontament entre policia autonòmica i joves napaires de la vila. Els jutjats i condemnats han estat els joves, però aquests han acusat a la policia d’haver exercit una força innecessària a part d’haver vexat psicològicament als joves detinguts. No hi ha proves gràfiques i les acusacions no han prosperat.
Avui era notícia a Manlleu (Osona) el reconeixement de la policia autonòmica d’haver-se equivocat, per una actuació desproporcionada en una operació policial antidroga que es va portar a terme en un bar de Manlleu. Per això han demanat excuses a l’alcalde i reconegut el seu error.
La notícia no és positiva per l’acció realitzada per la policia, però com a mínim reconeixes el mèrit de que hagin acceptat l’error comès i demanat excuses. A Arenys de Mar tot ha quedat vist per sentència a favor dels mossos però ens han quedat alguns dubtes.

La partitura

Feia temps que no em mirava una partitura. Ha anat bé que els meus fills tinguin control a l’Escola de Música, perquè d’aquesta manera el preparem junts i practico la seva lectura que tenia un xic rovellada.
El mètode d’aprenentatge musical del P. Ireneu és extraordinari perquè aprenen sense patir l’avorriment d’haver d’estudiar el “Solfeo de los solfeos” o bé el “Laz”. Aprenen a llegir i a cantar les cançons del nostre patrimoni musical, que fa que al mateix estudiar s’ho passin divertit.
Intentava comparar la música amb la política, per detectar similituds, i n’he trobat: els nois i noies que estudien a l’escola, canten i molts polítics també; alguns desafinen i en política això és l’habitual; tant uns com els altres coneixen el faristol i l’han fet servir en alguna ocasió (els polítics sobretot cada quatre anys, en campanya).
L’Escola de música d’Arenys ha estat una realitat gràcies a la perfídia i voluntat d’uns quants vilatans, que varen aconseguir engrescar els polítics de torn i donar-li forma. L’experiència de treballar durant molts anys amb un esclop i una espardenya, assolint bons resultats, va jugar un gran paper. Ara els meus fills poden estudiar, junt amb dos-cents més.
A Arenys en canvi, no hi ha escola per als polítics. Aquests s’han de formar sobre la marxa i n’hi ha alguns que no en tenen cap ganes i tampoc superarien la revàlida. Però ja se sap... per ser regidor o regidora no calen grans estudis i a vegades t’adones que la ignorància és atrevida. Molts polítics ni tan sols tenen partitura, la intenten escriure cada quatre anys, però llavors no la saben llegir i la perden.

Degustació de caça al Lluçanès

Aquest diumenge vàrem anar a dinar a la Fonda Sala d’Olost de Lluçanès, per poder degustar el menú de caça. Feia deu anys que no hi tornàvem. Ignasi naixeria tres dies més tard.
Tot s’ha de dir que sóc persona de menja senzilla. No acostumo a gaudir de grans àpats sinó que menjo per viure. M’agrada el dinar de casa i no haver-te de desplaçar d’un lloc a l’altre. Això no treu però, que de tant en tant puguem fer algun extra. El d’aquest diumenge ha estat important i l’anàlisi que n’hem fet és que ha valgut la pena.
Hem escollit el menú degustació per poder tastar una mica de cada. Hem quedat satisfets i encuriosits per les combinacions de salses i gustos de cada plat. La Fonda Sala és lliure de fum, al bell mig del poble d’Olost, a la subcomarca del Lluçanès. Encara hi havia raconades amb neu glaçada i tot i el sol que lluïa, la temperatura no pujava.
Aquest dinar ha completat el menú cultural del cap de setmana, que vàrem iniciar amb l’acte inaugural de l’homenatge a Fèlix Cucurull, i el concert a càrrec de l’Orquestra de Cambra de Vic. El proper cap de setmana serà diferent però també amb un bon grapat d’actes per triar i remenar.

Dissabte cultural

Ahir dissabte, Arenys va estar a l’altura del concepte que se’n té encara que a vegades posem en dubte. Ahir dissabte hi va haver dos esdeveniments culturals de rellevància que varen omplir les sales i on es varen poder sentir llargs aplaudiments.
A la sala Josep M. Arnau, es va presentar el calendari d’actes commemoratius dels deu anys de la mort de Fèlix Cucurull. L’acte, que va estar presidit per l’alcalde en representació de tota la vila, va comptar amb la intervenció del lingüista i historiador arenyenc Jordi Bilbeny.
Bilbeny va ressaltar com a valors que recordava de Fèlix Cucurull, la seva constància, la fidelitat i la coherència, i es va confessar deixeble seu de qui en guardava un molt bon record com a erudit.
La Mercè Cussó va presentar els actes que tindran lloc fins al mes d’abril, i en Jordi Cucurull va agrair en nom de la família l’esforç i dedicació de les persones que han fet possible programar tots els actes de la commemoració. També va presentar la web creada per aquesta ocasió i que us convido a visitar perquè es tracta d’un gran treball. Després de la recitació de diferents textos de Cucurull, a càrrec de Mercè Sàbat, Miquel Vila i Joan Pera, l’acte es va acabar amb el cant de l’Himne Nacional de Catalunya, els Segadors.
Mitja hora més tard, al Teatre Principal, l’Orquestra de Cambra de Vic, va omplir la sala per escoltar la interpretació d’obres de Mozart, Toldrà, Casals i Txaickowsky. Considero que l’actuació de l’Orquestra va ser excel·lent i el públic assistent va aplaudir amb insistència per aconseguir escoltar dos “bis” . El concert, que estava inclòs dins els actes d’homenatge a Fèlix Cucurull, era organitzat per l’Aula d’Extensió Universitària de la gent gran, i comptava amb el suport de la Diputació de Barcelona i de l’Ajuntament d’Arenys de Mar, i la col·laboració de la Societat Coral l’Esperança.
Voldria pensar que aquest dissabte no ha estat un oasi dins la crisi que es viu a la vila arran dels fets de la nit de naps, sinó que es tracta d’una remuntada i que ben aviat es crearan les condicions ideals perquè torni la calma, havent solucionat els problemes que han existit i que han afectat una bona part de la població.

Boicot, per resoldre què?

Avui llegia un escrit a arenyautes on s’animava la gent a fer un boicot a la revista local Arenys / Vida Parroquial, i a tots aquells establiments i empreses que s’hi anuncien, com a mesura de força en contra de les opinions escrites per la Permanent de Consell Parroquial, al full del diumenge de fa un parell de setmanes, en relació als fets de la nit de naps, i també d’escrits a l’edició de febrer de la mateixa revista Arenys / Vida Parroquial, que encara no he pogut llegir.
Jo sóc subscriptor i en alguna època també col·laborador amb els meus escrits. No estic massa d’acord amb la línia que des de fa anys segueix la revista, ni amb la manera de pensar i d’escriure del seu Cap de redacció que ocupa un bon percentatge dels escrits. Tinc coneixement de baixes significatives per escrits considerats insultants o massa crítics de persones que, per l’ocupació i responsabilitat que exerceixen considero que haurien de ser més tolerants i demòcrates. Aquests darrers dies també hem conegut baixes de subscriptors arran de les manifestacions pels fets de la nit de naps. Encara que no les comparteixo, aquestes les podria entendre millor.
La campanya que semblaria es vol iniciar per boicotejar Vida Parroquial i els seus col·laboradors, em dol i la posaria al mateix lloc que la campanya de bona part de la resta d’Espanya en contra dels productes catalans. Totes dues tenen la mateixa legitimitat i sentit. Un sentit que jo no hi sé trobar perquè sempre posaré per davant la paraula i el diàleg a qualsevol forma de pressió generalitzada. Hi ha doncs moltes passes a fer abans d’emprendre una acció com aquesta que tampoc ens porta enlloc, ni ens soluciona els problemes que ara tenim, perquè no els afronta de cara sinó que va a l’anècdota.
Aquests dies s’ha escrit molt a arenyautes, i de les paraules tothom n’ha pogut treure les seves conclusions. Ha sortit tot el que els seus narradors volien expressar. A mi, com molta altra gent que ho ha manifestat, em preocupa el futur de les relacions del nostre poble; les conseqüències que se’n poden derivar per a les persones i per a la societat en general. Voldria que la ferida, que encara és oberta, cicatritzés el més aviat possible. Però això només ho podrem fer tots plegats afrontant la situació de cara i oblidant campanyes inútils que només poden complicar més les coses.
Jo estic pel diàleg, i vosaltres?

Cap de setmana amb un cert regust

Aquest cap de setmana podríem omplir pàgines de comentaris sobre activitats culturals a la vila i també de vilatans fora d’Arenys. Podríem estar orgullosos que la societat civil, amb el suport i col·laboració de les institucions públiques, organitzin un ventall tan ampli d’activitats. És una llàstima però que l’estat d’ànims no ens acompanyi i que conservem aquell regust amargant que no ens deixa fruir del tot, dels actes que entre tots hem preparat.
Aquest divendres s’inaugura una exposició de fotografies de Joan Marlet, que per a molts arenyencs ha estat un mestre i continua sent un referent de l’art de la fotografia. Avui mateix el Cor L’Aixa, l’Escola de dansa Sinera i el pianista Joan Miquel Hernández, sota la direcció musical de Jordi Lluch, reten un homenatge a Frederic Mompou, al Foment de Mataró.
Demà dissabte, a la Biblioteca, tindrà lloc la presentació dels actes que la vila d’Arenys ha preparat per commemorar els deu anys de la mort de Fèlix Cucurull. A continuació, al Teatre Principal, s’interpretaran obres de Mozart, de qui commemorem els 250 anys del seu naixement; Txaikowsky; Toldrà i Casals, a càrrec de l’Orquestra de Cambra de Vic.
El diumenge, el Museu d’Arenys ha programat una visita guiada a l’exposició “Valldemaria, una vil·la romana a Arenys de Mar”, i a la tarda, al Teatre Principal, es representarà l’obra familiar “En Pere beneit” amb Binixiflat, i al Teatre dels Seràfics es representarà l’obra “Llum de gas” de Patrick Hamilton, a càrrec del Grup Nyoca de l’Ametlla del Vallès.
No em direu que no hi ha activitat a la nostra població! La llàstima però és que no tenim la capacitat de moure a molts vilatans sinó que sovint ens hi trobem les mateixes cares, la qual cosa vol dir que quan arriba el cap de setmana, uns pocs hem de fer cabrioles per poder estar a tot arreu mentre que molts d’altres queden voluntàriament al marge dels actes.
A vegades no ens adonem que el percentatge de gent mobilitzada és molt baix, i per això ens estranya el nivell tan alt d’abstenció electoral, tot i que són moltes més les persones que acudeixen a votar. Què vull dir amb tot això?
Aquests dies s’ha parlat molt dels desgraciats fets de la nit de naps, de manera continuada i a vegades repetitiva. Al marge de la raó que vulguem donar a una o altra part; al marge de les conseqüències penals que se’n puguin derivar, i sense menystenir-les perquè no les voldríem haver de sofrir, els nostres clams; les nostres reivindicacions; els nostres posicionaments; la nostra crítica... arriba on arriba; s’escolta on s’escolta; influeix de la manera que influeix... però té uns límits molt més estrets del que ens sembla. Arriba a una minoria!
No deixaré de repetir que ens hem d’asseure i dialogar. Algú parla de fractura social. No sé si pot arribar a passar, però és cert que hi ha uns fets, unes reaccions, uns insults i unes actituds que no podem deixar de banda i ens cal asserenar els ànims i corregir allò que hem fet malament.
M’ha arribat un comunicat de familiars i amics de Fèlix Cucurull que animen la població a participar dels actes d’homenatge però al mateix temps a boicotejar, de manera pacífica i silenciosa, les intervencions del nostre alcalde, i em dol. Em dol perquè entenc la participació de l’alcalde en nom i representació legítima de la nostra població. Estic convençut que la seva manera de pensar i actuar és molt diferent de la que va tenir i tindria en Fèlix, amb qui, molt probablement, m’hi sentiria més unit.
No m’ha agradat gens la manera com l’alcalde ha portat el tema dels fets de la nit de naps, però és el meu alcalde, és l’alcalde d’Arenys. Voldria que s’assegués amb els joves i amics, i les seves famílies, i es procurés posar pau social a la vila. He escrit en alguna ocasió que totes les virtuts de Miquel Rubirola sovint queden ofuscades per la seva incapacitat de dialogar amb qui no opina el mateix, i és més propens a explotar els ànims que no pas a pacificar-los, però és l’alcalde d’Arenys i entenc que en l’homenatge representa a tota la població i de ben segur que ho farà molt millor que no ho faria el seu possible substitut.
Respecto la decisió presa per aquests familiars i amics de Fèlix Cucurull. M’imagino que no és fruit d’un rampell sinó que ho han valorat abans de formular-la. Són gent que donen la cara com ho va fer en Fèlix durant la seva vida. Que poden decebre a molts però no enganyen a ningú. Em sap greu perquè alguns d’ells saben que compartim idees i creences però, en aquesta ocasió, jo m’inclino per veure, en les intervencions de Miquel Rubirola, a l’alcalde que va sortir escollit a partir de les eleccions de 2003. En tot cas l’any vinent, si es torna a presentar, la nostra població tindrà l’opció de renovar-li o no la confiança.

La feina bruta del PP

Diran que ho critico perquè va contra nostra i és evident que m’amoïna, però no és perquè vegi perillar la solidesa de la meva nació catalana sinó que em preocupa la lleugeresa en què cau el Partit Popular a l’hora de combatre qualsevol acció que porta a terme el PSOE i la resta de partits democràtics, encara que sigui mobilitzant a les masses amb una acció inconstitucional. Em refereixo a la recollida de signatures per exigir un referèndum a tot l’Estat, sobre el dret dels catalans de comptar amb un Estatut aprovat pel nostre Parlament.
No vull caure en la trampa de classificar al PP com a partit no democràtic, però sí que em permeto la llicència de criticar la seva poca capacitat democràtica per acceptar el joc que entre tots hem pactat. No es pot ser tan insensat de posar en perill l’estabilitat de la societat espanyola, només en benefici propi. No és la primera vegada que ho dic però no em cansaré de repetir-ho mentre la seva actuació no utilitzi el traç democràtic de la nostra societat.
L’oposició política és tan necessària com el govern, sigui en un ajuntament, en una nació o estat. Però de la mateixa manera que no es pot governar amb prepotència i prevaricació, tampoc es pot actuar des de l’oposició utilitzant expressament formes no democràtiques per gastar el govern. No es pot jugar amb la passió, el desconeixement de les regles del joc i la innocència de la gent, per aconseguir estar a dalt.
En període electoral tothom sap que els partits i els seus líders exageren i prometen més del que realment poden. Acabades les eleccions, totes les forces polítiques han d’acceptar els resultats i posar-se a treballar des de la posició que els electors els han col·locat.
Un dia vaig escriure animant al grup municipal de CIU a l’Ajuntament d’Arenys de Mar, de trencar el pacte amb la regidora del PP, que els va donar la majoria necessària per formar govern. Pocs dies després de ser publicat l’escrit, em vaig trobar amb la regidora i no entenia per què barrejava la política estatal amb la local. Li vaig reconèixer que jo era un gran defensor de prioritzar el treball local al marge de les opcions polítiques, però també li vaig dir que hi havia uns límits. Considero que els militants del Partit Popular són indirectament corresponsables de les actuacions del seu partit, perquè són militants per voluntat pròpia. Qui s’apunta en un lloc, ha d’acceptar les directrius i sinó li agraden té l’opció de sortir-ne. El qui entra en política es “mulla” i qui no ho vol veure així, que s’ho faci mirar.