La descoberta del teletreball en temps de crisi

Per a molts el teletreball l'hem descobert de cop, sense suficient preparació i amb força estrés. De ben segur que el teletreball no és està pendent de l'ordinador bona part del dia, sinó realitzar les tasques normals, però des de casa. De fet, la situació no és normal i per això les tasques tampoc no ho són. La necessitat d'estar a punt per a cadascuna de les novetats que es van registrant, i a vegades fent dues o tres o coses a l'hora, sobretot converses, fa que al cap del dia arribis cansat i necessitis una mica d'exercici. Un exercici que forçosament has de fer a casa.

Esclar que no gaire lluny de casa tenim unes persones amb una feina molt més feixuga, amb molt de desgast físic i psíquic, i amb un perill real de contegiar-se. No és estrany que els haguem d'estar molt agraïts, i per això les mostres de suport i gratitud des dels balcons i les portes de casa, cada dia a les 8h del vespre.

No crec que la societat canviï gaire després que passi el coronavirus, la societat és com és, i cada vegada més individualista. Una qualitat és la capacitat de reaccionar solidàriament, i això sí que ho té. Són poques, malauradament encara massa, les persones que viuen al marge dels problemes reals de la societat quan explota una desgràcia com l'actual. Sortosament la gran majoria de persones són bones i tenen bones reaccions. Gràcies, a totes les persones que heu sabut estar al lloc que ens reclamava l'ocasió!

Tots pendents de la corba

Crec que mai hi havia hagut tanta gent pendent d'una corba com està passant amb la pandèmia del coronavirus. Portem uns dies en què s'especula si la corba s'aplana, si arribem al pic, i quan començarà a baixar. És cert que es tracta d'evitar el més gran nombre de víctimes i això és el que passaria si les morts comencessin a disminuir.

Tenim doncs la representació de les corbes als diferents països, que ens serveix de comparatiu atès que no a tot arreu va començar el mateix moment. Xina, on tot va començar, ja comencen a alleugerir les mesures de confinament, perquè ha quedat demostrat que les persones afectades pel coronavirus ha disminuït moltíssim, i es veuen en cor de tornar a la vida normal els propers dies. A la resta del món encara està pujant o fins i tot encara s'espera la seva arribada.

Denigrant, segons la meva manera de pensar, tal com es presenta el seguiment de l'epidèmia a nivell espanyol, amb els representants militars donant la cara, com si es tractés d'una guerra. Els que vàrem viure sota el franquisme tenim molt mal record dels militars i la Policia Nacional, com per ara haver-los d'aguantar. Una vegada més el PSOE m'ha decebut i ha reafirmat la idea que en segons quins aspectes no són tan diferents de la dreta espanyola.

Demà confinament total a Espanya

Finalment el govern espanyol ha decretat el confinament total a Espanya, després de dies que se li demanava des de Catalunya i altres comunitats autònomes. No és moment de dir qui ha guanyat o perdut en aquesta baralla sobre el confinament, perquè ja hi haurà temps de fer-ho quan s'hagi acabat tot. Ara és hora d'anar junts, malgrat les discrepàncies, per poder afrontar de manera més segura el coronavirus.

Avui es veu el govern català més tranquil i dedicant més esforços a reclamar mesures econòmiques que afavoreixin les empreses i treballadors afectats per la situació de confinament. És clau que el govern espanyol financi la pèrdua d'ingressos i lluiti per evitar el tancament de les empreses que es troben en risc.

Hem de seguir les noves instruccions presentades i les persones que tenim la possibilitat de treballar des de casa, fer tots els esforços per fer més lleu la situació de les persones que es troben a primera línia i aquelles més desfavorides, per recursos econòmics, soledat i edat avançada. És el moment de la solidaritat i aprofitar l'estada a casa per millorar les nostres relacions familiars. 

Animo des d'aquí les persones que treballen en serveis essencials, i agrair-los que són ells els que amb la seva actitud personal podran fer més fàcil la vida de tots, i acabar amb aquest mal són del coronavirus.

Compte enrere al canvi d'horari

Amb el canvi d'horari d'aquesta matinada tornen a sorgir els comentaris sobre la voluntat de mantenir un horari fix tot l'any que, segons l'enquesta de la Unió Europea, passaria l'any vinent. Ara el dilema és decidir a quin horari ens hem de quedar, si en el de l'estiu o bé el de l'hivern.

De fet Espanya no té l'horari que li correspondria, que seria el mateix que a Londres, perquè Franco el va canviar per posar el mateix que Berlín, en temps de Hitler. Això fa que si es mantingués l'horari de l'hivern estaríem més a prop del que ens correspondria, i no a dues hores de diferència, si el que decidíssim fos mantenir l'horari d'estiu.

Aquesta matinada avançarem una hora, que recuperarem a finals d'octubre, però l'any 2021 què farem? El tema està en si veritablement l'any vinent es compleix la promesa de no variar més l'horari durant l'any. Si fos així, només el canviaríem si decidíssim passar a l'horari d'estiu tot l'any, però no faríem cap més canvi, si l'horari escollit fos el que canviarem el mes d'octubre.

Falten dies per saber què passarà, i tal com està la Unió Europea, no tinc cap confiança que realment l'any vinent sigui l'any que es decideixi si continuen o no els canvis d'horari. De moment, però, ens estalviarem una hora de confinament.

Cal estar més preparat per ocupar un càrrec

El ministre de sanitat viu en la seva pròpia carn el cinisme que durant dos anys ha practicat atacant el govern de la Generalitat. Potser no s'havia adonat que governar no és tan fàcil, sobretot quan no es tenen les aptituds suficients per fer-ho. Hi ha persones que a vegades he admirat per la seva predisposició a ocupar qualsevol lloc, encara que no en tinguin ni idea. Potser és aquesta la manera d'actuar, però a mi em deixen parat.

Ha estat criticant el govern de la Generalitat, amb sorna i sí, amb cinisme, i ara es veu embolicat en una compra-estafa de 650.000 tests ràpids del coronavirus. I no serà aquesta l'única cosa que el farà ballar el cap. Avui ja es parla que el govern espanyol està estudiant aplicar mesures més restrictives per afrontar el coronavirus, quan des d'algunes comunitats autònomes ja fa dies que li demanen. 

Ahir estaven molt contents perquè havien disminuït les morts, però avui han tornat a augmentar, per sobre de la mitjana dels altres dies. El problema no està solucionat i cal trobar la manera de millorar-ho.

El govern espanyol, que es creu tan savi, s'ha vist superat per la malaltia i també ahir per les mesures econòmiques que es volien aplicar des de Brussel·les. Se'ls ha titllat de no fer bé les coses. Amb nosaltres fan servir qualsevol excusa, estic d'acord amb l'adjectiu de xarlatà que li dona Xavier Roig a Pedro Sánchez, al seu article d'avui. A Europa no es pot anar amb les mateixes excuses.

Tinc més confiança en el govern de Pedro Sánchez que no pas en el govern de Rajoy, però tot i així li demano més humilitat, i més transparència. 

La mirada entre Espanya i Catalunya és en clau política

Des de fa massa temps, tot el que té a veure amb Catalunya des d'Espanya es mira en clau política i concretament en clau secessionista. Qualsevol opinió, suggeriment o proposta que es faci des de Catalunya se li posa l'etiqueta d'insolidaris i independentistes i no va més enllà. Suposo que la culpa és repartida, però ja seria hora que tots plegats actuéssim de manera intel·ligent i separéssim el gra de la palla.

En el cas que ens ocupa, la lluita contra el coronavirus, tot el que es fa des de Catalunya, o es suggereix, està mal fet, perquè Espanya no pot permetre's el luxe de ser aconsellada públicament per una comunitat autònoma, i a més una comunitat autònoma tan antipàtica i insolidària.

A hores d'ara no sabem qui té raó, si la política de bloqueig general de Catalunya o la flexible d'Espanya, però el que sí que podem afirmar és que arribarà un dia que quedarà demostrat que algú estava equivocat, i aquest algú pot ser un o l'altre. Davant d'aquesta situació, manifestar-se de manera autoritària i despectiva no és el millor posicionament.

Avui llegíem la premsa britànica criticant la reacció pèssima del govern espanyol, fent notar que teníem els exemples de Xina i Itàlia, com per haver-ho fet millor. Si més no això hauria de provocar més modèstia per part del govern espanyol i no tan orgull de pensar que són els únics que ho fan bé, sobretot quan estem tractant vides humanes.

Mentre l'actitud espanyola, en aquest cas avalada pel PSC, sigui amb mira estreta i en certa manera venjativa, no podrem resoldre correctament els problemes que cal afrontar. L'exalcalde de La Roca està content de tenir sota seu la consellera de sanitat. És per ara l'única manera de governar a Catalunya.

El coronavirus ens presenta el nostre veí

Es fa difícil trobar una notícia que no estigui lligada directament o indirecta amb el coronavirus. Des de les que parlen del nombre d'afectats i l'evolució que això té a casa nostra fins aquelles que et comenten accions solidàries i iniciatives d'entreteniment per passar millor les hores del confinament. 

No estem acostumats a estar a casa tantes hores i dies seguits, fins i tot aquelles persones que ens agrada feinejar per casa, llegir o escoltar música. Sembla que el simple fet que t'imposen la reclusió, ja et venen ganes de sortir a donar el vol.

El coronavirus ens haurà canviat els hàbits, però no sé si suficientment com perquè una vegada hagi passat tot, no tornem als costums d'abans. Segur que hi ha més d'una família que amb el confinament ha descobert els seus veïns d'escala, o de l'edifici del costat. Això sobretot passa en ciutats grans, més que no pas en pobles petits. 

Ja sigui perquè resulta interessant treure el cap pel balcó, o bé aquells veïnatges on han tingut lloc actuacions musicals, haurem pogut veure el nostre veí amb qui potser no havíem coincidit mai. També haurem sentit la quitxalla del pis de sobre, corrent pel passadís, o fent botar la pilota.

Probablement haurem hagut de tenir més paciència amb els veïns o amb els propis familiars de la casa. Són moltes hores que propicien més d'una enganxada. Tot és més difícil, però hem d'estar orgullosos de poder conviure. Imagineu-vos per un moment aquelles persones que no tenen la sort de tenir familiars, o veïns, perquè no tenen un lloc fixe on viure. Gaudim de la companyia i, amb dos metres de distància, conversem amb els nostres veïns de balcó.

Una situació sense normalitzar

El fet que tots els diaris i telenotícies no facin altra cosa que parlar del coronavirus ens demostra que no ho vivim en normalitat i que encara ens està sorprenent tots els efectes que produeix, aquesta progressió tan gran i el nombre de víctimes que provoca.

Estem vivint al dia tot el que està passant, fent hipòtesis del que podrà succeir, sense cap tipus de certeses. Confiem que a nosaltres no ens afectarà directament, però n'estem patint les conseqüències. Tenim tres setmanes de confinament per endavant, però molt ens temem que es prorrogarà. Avui llegia que Itàlia es planteja el confinament fins a finals de juliol. Si nosaltres l'estem seguint a unes setmanes de diferència, ens pot passar ben bé el mateix, i això serien molts mesos de confinament, i una paralització de l'economia molt important.

Potser la mateixa incertesa, que ens fa viure despistats i, com deia al començament, sense normalitzar-ho, és el que a la llarga permetrà que superem la dura prova que ens ha tocat viure. Si ara ja coneguéssim el període de confinament que ens tocarà viure, potser no seríem capaços de mantenir-nos atents a les instruccions rebudes i ens revoltaríem a la situació creada.

Aprofitem les iniciatives per fer més fàcil la nostra vida a casa, exercitem la nostra ment i adonem-nos que som capaços de superar l'adversitat, sense caure en depressions inútils. Els que podem, gaudim de les hores que compartim amb la família, i planifiquem la nostra vida per a després de l'etapa que ens ha tocat viure. Segur que alguna cosa positiva en podrem treure.

Aprofitar i gaudir del confinament

Aquests dies se'ns informa de diferents iniciatives d'editorials, teatres, grups musicals, biblioteques... que ofereixen serveis en obert perquè les persones que estem confinades a casa puguem gaudir de la lectura, el teatre o la música de manera gratuïta, que no suposi un increment de despeses quan per a molts els pot suposar una reducció dels ingressos.

Cal felicitar la iniciativa i recordar que la cultura no és gratuïta, sinó que es tracta d'unes accions temporals, mentre duri el confinament, i que s'ha d'agrair la generositat dels oferiments. Veurem si amb aquestes ofertes augmenta el nombre de lectors, o només se'n beneficien els que no han deixat de llegir, i el mateix en el cas de la música o el teatre.

Seria bo que tot plegat fos una oportunitat per enganxar més gent a la cultura, encara que només sigui per no avorrir-nos tantes hores a casa. Us asseguro que el dia que em vaig enganxar a la lectura, el celebro amb agraïment, i és això el que desitjaria a més persones perquè fos aquesta l'ocasió d'entrar a formar part del club de lectors, o d'amants de la música o el teatre.

De ben segur que una vegada passada aquesta crisi que ens fa estar a casa reclosos, si ho hem sabut aprofitar, ho recordarem amb menys tristesa i dolor. Diuen que no hi ha mal que per bé no vingui, doncs aficionar-se a la lectura podria ser un benefici obtingut d'una situació anormal i dura, com és el del confinament per evitar ser infectats pel coronavirus.

Les declaracions impròpies d'un president

Les declaracions del president dels EUA en relació al coronavirus són lamentables i impròpies d'un cap d'estat. No podem dir que ens vingui de nou, sinó que reforcen la idea que tenim d'ell, perquè ens ho ha demostrat des del primer dia.

Culpar un país d'haver provocat el virus és un error, però no només, sinó que és la demostració de la incapacitat d'una persona per estar al capdavant d'un govern, i no diguem d'un país com els EUA. Tots hem d'estar molt atents a com diem les coses perquè poden desencadenar conflictes no volguts. En el seu cas sembla com si pretengués crear els conflictes, sabent que als EUA hi ha una comunitat de xinesos prou important. Què pretén? Conflictes al carrer?

És una llàstima que una persona com Trump pugui continuar essent president per un altre mandat presidencial, condicionant molta gent, també de fora dels EUA per les decisions que està prenent. Al meu entendre el cas Trump és un exemple clar que el sistema democràtic no és perfecte, perquè es poden escollir presidents com ell.

A casa nostra continua la polèmica entre el govern de l'estat i el govern català quant a confinament total de Catalunya. Sap greu que haguem d'esperar al final per saber qui tenia error, amb el risc que aquest posicionament autoritari de Madrid pugui comportar més víctimes i més temps per resoldre la crisi del coronavirus. Entretant, cuidem-nos i mantinguem-nos confinats.

Reaccionar ràpid i correctament al coronavirus

De tota la cruesa del coronavirus que ens en fa parlar a cada moment, hi ha un tema que sents darrerament que és la manca de recursos dels hospitals que pot portar a haver de triar a qui salves. Dit d'aquesta manera és molt fort. No puc imaginar-me ser una persona que hagi de decidir a qui salvo i a qui deixo que la malaltia avanci fins a una mort segura.

Desconec si es tracta només d'hipòtesis de treball o bé ja està passant. Ho he sentit a dir d'Itàlia, però també de casa nostra. Hi ha qui ho desmenteix que sigui una realitat, i voldria pensar que és així, i que només ens trobem en un punt anterior, que fa patir si això arribés a succeir.

S'ha acusat les retallades a Sanitat dels governs espanyol i català, i també de la famosa frase del ministre Fernández Diaz sobre la destrossa del sistema sanitari català. No sé en què ha afectat aquelles retallades, que sí hi varen existir, però en tot cas ens trobem davant d'una situació anormal, probablement imprevisible i ara caldria saber reaccionar de la manera més positiva possible.

No és estrany que les diferències entre els governs català i espanyol sorgeixin en moments de crisi. No tothom pensa igual i això no seria dolent si no s'agafés com a arma per fer partidisme, per fer política d'una situació que és sanitària i que causa mortaldat, de moment entre les persones grans.

Voldria pensar que revisaran les mesures preses i seran capaços de rectificar en allò que es consideri que no s'ha actuat prou bé. Sempre he dit que la gent bona és aquella que té capacitat de reacció immediata. Davant les crisis s'ha de saber actuar i qui ho fa bé i més ràpid és qui mereix tota la nostra confiança.

Prohibida la segona residència

Aquest cap de setmana està prohibit el viatge a la segona residència. Estem en estat d'alarma i confinats a casa. No podem sortir a passejar pels carrers si no és per una causa justificada, però tampoc ens podem desplaçar, per sentit comú i per respecte a les persones que viuen on tenim, qui en té, la segona residència.

És precisament el poc control que es va fer el cap de setmana passat, quan encara no estava vigent l'estat d'alarma, que moltes persones sense escrúpols es va desplaçar de Madrid a València o Múrcia, i de Barcelona a la Cerdanya, per posar uns exemples.

Aquest cap de setmana la policia està més atenta i sembla ser que controlarà que això no torni a passar. Hem de sortir sols, només per necessitat, i respectar les distàncies de seguretat. No és una situació agradable i a mesura que passin els dies, se'ns farà més feixuc.

És lloable la inventiva de moltes persones per alleugerir el confinament, normalment amb idees divertides, però també interessants. Seria bo acceptar que som capaços d'obeir, sense que se'ns amenaci amb una sanció, si més no això és el que voldria pensar. La por al garrot, però, sempre és un fre a fer cas omís a les recomanacions o instruccions a seguir.

Arribem, però a tothom? Som capaços d'enviar el missatge a tots els col·lectius? També a les persones menys integrades a la societat? A les que tenen dificultat per entendre la nostra llengua? S'estan fent esforços per facilitar aquesta informació a les persones menys immerses en el dia a dia de la nostra societat. Hem de pensar que hi ha persones que viuen com en un món a part, i estan molt poc connectades a la realitat de la nostra ciutat i país. Tenim l'obligació de facilitar-los la informació, que no és el cas de no anar a la segona residència, perquè alguns amb prou feines viuen en un habitatge amb un mínim de condicions.

Vivint confinats a casa

Diuen que la cassolada d'ahir va anar molt bé, amb força repercussió. També diuen que el rei no va parlar del seu pare... Algú s'ha sorprès que no en parlés? Què n'havia dir? Que era un corrupte i que el més just és que anés a judici? Més que vergonya suposo que el que sent és ràbia que li pugui perjudicar la feina. Sort en té que des de Vox fins al PSOE li van a favor i no permetran que això passi.

Continuem confinats a casa i per això no sabem gaire res més que el que podem llegir a les xarxes. Treballant amb teletreball, cosa que fa un any no ho hauríem pogut fer, si més no nosaltres, sense sortir de casa des de divendres. Gairebé una setmana entre parets. Penso, però en aquelles persones que no tenen casa, o que la tenen molt deteriorada i hem d'estar-ne agraïts.

Els veïns, infants, es passen el dia jugant. Assaboreixen la casa sense haver d'anar a l'escola. I els nostres gats estan sorpresos de tenir tanta companyia. Una cosa és que hi hagi algú per casa, però l'altra que hi siguem tots, pràcticament tot el dia.

Avui ja es parla del que tots comentàvem a primers de setmana: el confinament no serà només de quinze dies, sinó que s'allargarà unes setmanes més. Ho haurem de resistir, però cal desitjar que les conseqüències no siguin tan funestes com alguns mitjans diuen.

Les obres privades també s'aturen, ja sigui per falta de material, o perquè l'estat d'alarma fa que les companyies asseguradores no vulguin respondre dels mals ocasionals que es puguin provocar. Quantes més empreses tanquin, més empresaris amb problemes per pagar els sous a finals de mes. Penso, sobretot, en els petits empresaris, que acostumen a ser els més perjudicats.

Cassolada al Borbó

Per avui a les 21h està convocada una cassolada al rei Felip VI, a la mateixa hora que dirigirà unes paraules a la població de l'estat espanyol. Recordo el darrer missatge que li vaig sentir, l'any 2017, després ja no n'hi he escoltat cap més. Tampoc penso escoltar-lo avui. Des de fa molt temps que em sento republicà i molt lluny del rei espanyol. No em sento súbdit d'ell i per això no tinc cap necessitat d'escoltar les seves paraules.

A tot això cal afegir tot el que ha passat dins de la família reial, plena de corrupció, gens dissimulada, amb el suport del PSOE i la dreta espanyola. Aquest suport és per a mi un senyal de connivència amb el frau i no em serveixen cap tipus d'excuses.

Què ens pot dir Felip VI que ens serveixi d'alguna cosa? Que hem d'estar units? Què ens pot dir quan acabem de llegir que el govern espanyol redirecciona les mercaderies en benefici de la capital? Quina opinió podem tenir d'ell els que ens ho miraríem des de la perifèria, sabent com pensa, pel que ens va dir el 3 d'octubre?

El seu discurs, que arriba tard, és inútil i només serveix per justificar-se en el lloc, un lloc inútil que no serveix per a res, perquè és incapaç d'exercir per a tothom, sinó només per a uns quants. Un personatge que viu lluny de la realitat i que és insensible als que realment pateixen, encara que li costi poc parlar-ne.

No, avui a les nou del vespre no escoltaré el discurs del rei, i ja en tindré prou amb la crònica que se'n derivarà posteriorment, els següents dies, ens agradi més o no ens agradi. Avui el vespre, a les nou, hi ha convocada una cassolada dedicada al Borbó.

Participació i Reacció

Davant d'emergències com l'actual et trobes amb diferents reaccions, algunes d'elles ben sorprenents i que t'emprenyen, però moltes d'altres d'admirar i que et demostren que la societat no està tan malament com a vegades pensem. Malgrat tot, siguin bones i no tan bones, sempre arribo a la conclusió que la nostra societat és una societat reactiva, i no pas participativa, i això es demostra en situacions com l'actual.

Participar no hauria de ser exclusivitat de situacions com les d'aquests dies, perquè el més difícil de la participació és la constància, el sacrifici o esperit de servei continuat. Reaccionar és un acte espontani, molt lloable quan és col·laboratiu, però que viu de l'excepcionalitat del moment, i té una durada efímera.

No vull amb això treure importància a les mostres de solidaritat i ganes d'ajudar de moltes persones, però sí que és important tenir-ho en compte, perquè d'aquesta manera podrem valorar més la participació, que avui no passa pels millors moments.

Al marge d'aquesta diferenciació, permeteu-me que opini que en el fons la gent és bona, i que només quatre desgraciats, que malauradament són els que es fan notar més, reaccionen de manera frívola i contravenint totes les mesures preses per resoldre la crisi. Aquests dies, hi ha moltes persones que s'han ofert a ajudar les persones més vulnerables, i encara que potser no tenen la formació adient, és d'agrair la seva predisposició. Hem de treballar amb aquests voluntaris per aconseguir una societat més justa, contrarestant les desigualtats o les mancances que el dia a dia ens deparen.

L'herència reial esquitxada

Malgrat la força del procés viral del coronavirus, les trifulgues econòmiques del rei emèrit no han passat desapercebudes. Sí que se n'ha parlat menys que en una situació normal, però són prou greus com perquè no quedin en un sac oblidades per tots.

No ens ve de nou qualsevol corrupció procedent del rei emèrit. De fet la tradició familiar hi juga. Aquests dies que estic llegint l'últim llibre de Paul Preston, observo el nivell humà del seu avi, Alfons XIII, i no se'n pot esperar res millor. El problema és que com a rei no se l'ha pogut jutjar mai, ni tan sols esmentar-lo. Ara que es descobreixen fets posteriors a la seva abdicació, algú creu que el podríem veure assegut davant d'un jutge, però jo sóc massa desconfiat.

La corrupció i la defensa dels poderosos és una tradició massa arrelada a casa nostra. Tot l'entramat estatal sempre surt a la defensa d'ells mateixos, i el poble sempre és l'oprimit, l'enganyat i sotmès. A sobre encara els aplaudim.

El gest de Felip VI arriba tard i no queda clar que no se n'hagi beneficiat fins ara. La premsa afí recorda les seves paraules en la presa de possessió de la corona, però ometen que al nostre país les paraules se les emporta el vent.

Ara diuen que li ha tret l'assignació pressupostària, però valdria la pena exigir-li tot el que ha sostret il·legalment. Pagar per tot allò que se n'ha beneficiat de manera il·legal, això sí sempre després d'un judici just, com a qualsevol persona, ja que segons ell tots som iguals davant la llei.

La recentralització de Pedro Sánchez

Davant de la decisió del president del govern espanyol de recentralitzar el poder en sanitat, seguretat i transport, tothom reacciona segons l'interessa. Els presidents autonòmics socialistes no diuen ni piu, és dels seus. La presidenta de Madrid, del PP, protesta com ho fa Torra o Urqullu, ens prenen competències. Però ningú no és capaç de valorar-ho en funció de l'encert o no de les mesures, més que no pas de qui són les competències?

Els catalans que volen la independència saben que en la situació actual qualsevol excusa és bona per treure o minvar les competències. És precisament això el que ha fet que moltes persones hagin esdevingut independentistes. El PP de Rajoy hi va ajudar molt, i amb el 155 es va veure tot molt clar, ja que no només és des de fora, sinó que també des de dins hi ha qui li fa nosa l'autogovern.

Som uns quants que pensem que la jugada actual donarà peu a que en altres ocasions es restringeixin les competències autonòmiques. Costa molt el traspàs de competències. Dura molts anys i encara no s'ha aconseguit del tot, però en canvi el restringir-les es fa en un minut. És qüestió de signar un decret i assumpte solucionat.

Jo entenc que la solució passa per una entesa entre els diferents governs i el de l'Estat. Això no ha de ser tan difícil si es fa a consciència i no per interessos partidistes. El problema és que hi ha una creença que el més important és el govern de l'Espanya unida i que la resta és un joc per entretenir aquells quatre il·luminats que pensen en l'autogovern o la independència. 

Veurem si les mesures adoptades pel govern central es compleixen i serveixen per contenir el virus, i ens agradaria veure també més coordinació i saber fer entre totes les administracions implicades. Creure's que uns són més importants que els altres és un error.

De rebel·lió a desobediència

Les darreres informacions que tenim sobre el judici al major Trapero i altres càrrecs són que l'acusació ja no seria de rebel·lió, sinó que podria acabar sent de desobediència, la qual cosa no comporta presó. Tot fa pensar que els arguments per declarar-los rebels han desaparegut, no són consistents, però està clar que no els poden deixar sense càstig, encara que seria el més just.

L'estat espanyol no podria aguantar tanta vergonya en haver de reconèixer que els Mossos d'Esquadra varen actuar correctament i que per tant als seus caps no se'ls pot acusar de res. Una cosa o altra hi han de trobar per justificar tot aquest judici i totes les acusacions i insults rebuts.

Crec que hauríem de reaccionar demanant l'anul·lació del judici per no haver-hi causa, i no permetre que se'ls acusi de desobedients, quan això no és cert. Els mals moments que han passat des de llavors no els hi estalvia ningú, i tot per un orgull quixotesc dels membres de l'Estat espanyol, ja sigui del món polític com el judicial.

Sempre hem cregut en el bon fer de la policia catalana, que com tot tenen els seus errors i és criticable, i que al final de tota aquesta moguda ens ho acabaran de certificar. La llàstima serà que trobaran qualsevol excusa per acusar-los de qualsevol cosa per no quedar en evidència. L'estat espanyol continua corrupte, venjatiu i insensible. No és estrany que molts vulguin tallar qualsevol dependència.

Què entenem per confinament?

Parlen de confinament solidari i ens trobem que els barcelonins se'n van a la Cerdanya, o els madrilenys a la costa de València o Múrcia. Què entenem per confinament? La resposta la podríem trobar en una manca de solidaritat, o en pur egoisme, satisfer els propis interessos i oblidar-te del veí, del que pot rebre'n les conseqüències.

La nostra societat està malalta, però la societat no és una cosa abstracta, sinó el conjunt de tots nosaltres, i si el comportament global no és l'encertat és perquè el nostre comportament no és el que caldria esperar. Pensem massa en nosaltres mateixos i ens oblidem que formem part d'aquesta societat.

Algú podria pensar que la gent ens adonem de tot plegat i que ens ha de servir d'escarment, però no és així, ara ens podem exclamar, però hi tornarem a caure. No som solidaris quan això ens representa un sacrifici. Tenim l'experiència d'Itàlia que va un parell de setmanes per endavant, i malgrat tot caiem en els mateixos errors. 

Ens demanen que ens quedem a casa, i el primer que fem és carregar el cotxe i travessar el túnel. Què esperem? Doncs, esperem a què ens hi obliguin, només sabem creure a cops de sabre, a base de càstigs o multes. Això diu molt poc de la categoria humana. Després ens queixem dels nostres polítics. Què en podem esperar?

Amb l’excusa del coronavirus...

No cal dir que el coronavirus ha pres el lloc al Procés, al judici al major Trapero, a les decisions del Tribunal de Comptes... i fins i tot a la corrupció al món de la política. Tot gira al voltant de la pandèmia i estem veient que a Espanya, sobretot a Madrid, avança molt ràpidament l’afectació a les persones.

Ja no es tracta només de conseqüències sanitàries, sinó que també incideix en economia, amb un daltabaix important, i en el comportament de la societat que es veu obligada a canviar els seus hàbits. Aquests canvis no sempre s’utilitzen de la mateixa manera i hi ha qui ho aprofita per treure’n profit, ja sigui personal o col·lectiu.

Llegíem fa un parell de dies unes declaracions dels responsables de Foment del Treball que ens varen impactar, sobretot per la poca vergonya dels seus dirigents. Aprofitant que les empreses es veien afectades pel coronavirus, demanaven mesures per facilitar l’acomiadament de personal. Ho vaig haver de llegir dues vegades i assegurar-me que la font era fiable.

La reacció no s’ha fet esperar, però entenc que la demanda de Foment hauria de tenir conseqüències. No es pot ser tan cínic i defensar unes mesures com aquesta sense que et caigui la cara de vergonya. Vull pensar que el govern no caurà en la trampa i vetllarà per a què tothom en surti el menys mal parat possible. Seria, però desitjable un toc als dirigents de Foment perquè no vulguin aprofitar-se d’una situació que ens afecta a tothom, per treure’n profit. Es posen al mateix nivell dels que fent-se passar per metges entren a les cases dels més indefensos per robar-los.

El coronavirus i la sanitat pública

Arran del coronavirus s'ha tornat a parlar dels EUA com compadint-los. Per què? Sempre ens han dit que és la primera potència mundial on emmirallar-nos i, doncs, per què ens fan llàstima ara? Els EUA són únics i tot i tenir el millor també tenen el pitjor, i en això Trump hi contribuït. El sistema sanitari no és universal i molts milions d'americans s'ho han de pagar de la butxaca, i és aquí on hi ha el problema, perquè no tothom ho pot fer.

Què passarà amb les persones infectades si no poden acudir al metge? Aniran a treballar com si res, amb el perill d'infectar els companys de feina? No serà pitjor que al nostre país on la sanitat pública abasta tothom?

Recordo les intencions del PP de Rajoy president, quan no volien donar assistència sanitària als immigrants sense papers. Catalunya ho tenia resolt. No era molt pitjor temptar la sort i que les persones sense sanitat coberta poguessin transmetre malalties a la resta de la població? Fins i tot per pur egoisme interessava cobrir tothom, ja no era qüestió només de moral i justícia. Ni amb aquestes!

La crisi que provoca el coronavirus ens fa adonar de la importància de la cosa pública. De no deixar-ho tot a expenses de la llei de mercat, de l'oferta i la demanda. Hi ha una colla de serveis que han de ser públics i arribar a tothom. Només així podem avançar com a país just i solidari.

Els EUA ens ha meravellat en moltes coses, però ens han fet veure que més enllà de l'enlluernament hi ha una realitat molt dura per a les persones sense recursos i que, encara que visquin a la primera potència mundial, poden arribar a ser uns veritables desgraciats, amb moltes dificultats per sobreviure.

Més mesures per contenir el coronavirus

A poc a poc, i més o menys controlat, el coronavirus va avançant a casa nostra. A Espanya són les comunitats de Madrid i la Rioja, i Vitòria els punts més afectats, i a Catalunya sembla que tot estigui més controlat, però pot ser casualitat. És com un sorteig i les mesures que es prenen són més de contenció que no pas resolutives. Encara es coneix poc la malaltia i no hi ha remei. Malgrat tot, a la Xina, on va començar tot, sembla ser que ja està de baixa.

Avui hem conegut les noves mesures del govern espanyol, des de la suspensió dels vols entre Itàlia i Espanya, fins a les competicions esportives a porta tancada. Mesures que poden semblar exagerades, però que cal confiar en els especialistes i entendre que saben el que es fan, dins la incertesa de la situació.

L'experiència ha de servir per valorar la capacitat de reacció d'un món globalitzat davant d'una situació nova, que apareix sense avisar i sense solucions aparents. També hauria de servir per augmentar el grau de solidaritat i col·laboració, en un món cada vegada més individualista.

I gens lligat amb tot això, permeteu-me que us expliqui que ahir, quan escrivia sobre la necessària dimissió del conseller d'Exteriors, al meu entendre, no tenia ni idea que aquesta acabaria sent la decisió del conseller. Penso que és just agrair el gest, sobretot en un país en què les dimissions són raríssimes. L'error del conseller va ser respost amb una actitud digna de tenir en compte, malgrat alguns puguin dir que es va dur a terme quan tot va ser públic i no abans.

La dimissió arriba tard

Per les notícies que ens han arribat del cas del cap de gabinet de la conselleria d'Exteriors, considero que el conseller hauria de dimitir. Són importants les formes, i aquesta resistència a dimitir l'acusat d'assetjament sexual, i fins i tot de voler-lo promocionar, crec que no es mereixen cap respecte i li hauria de costar el càrrec.

És evident que cal estudiar-ho a fons i conèixer la realitat, però per la informació difosa, l'actitud del conseller és penosa i no dóna cap bon exemple. No es tracta d'un fet espontani, sinó que se'n tenia notícia des del mes de novembre. Temps suficient com per haver mogut fitxa. 

No pot ser que siguem tan condescendents amb els assetjadors. Aquest vici s'ha de tallar d'arrel, i no esperar a arribar a situacions irreversibles. Sembla ser que el senyor Carles Garcias Hernández ja tenia un historial, i havia assetjat companyes de treball a l'empresa on havia treballat anteriorment.

Es pot defensar la presumpció d'innocència, però sense arribar a l'extrem que sembla ser que ha arribat el conseller d'Exteriors, Alfred Bosch.

De moment sembla ser que dins de la política van caient casos com aquest, i costa més pels casos de corrupció. Si no hi intervenen els jutges, els corruptes segueixen vivint de la rifeta. Com explica Paul Preston al seu llibre "Un poble traït", són massa anys de corrupció política com per tallar-ho en sec. Encara hi ha massa polítics que viuen de la corrupció, uns molt destralers, però d'altres de molt refinats i guant blanc.

Dia de la dona

La notícia del dia són les manifestacions del 8 de març arreu, amb molt bona resposta, reivindicant una situació que hauria d'estar normalitzada i que, tot i haver millorat molt, es troba lluny de solucionar. També destaco el cinisme d'alguns partits polítics que surten al carrer quan no han fet res al respecte.

L'educació que hem rebut ha marcat la desigualtat entre sexes que encara és ben evident, amb una resistència conscient i en la majoria de casos inconscient, perquè el desequilibri es mantingui. Encara surten de natural massa reaccions masclistes i t'adones que entre els joves no es fa prou per conscienciar l'error de les diferències de tracte.

Em sorprèn que no només sigui cosa de gent adulta, persones que han rebut una educació sexista, sinó que els joves són poc crítics amb les diferències. Les influències dels mitjans de comunicació encara són negatives i els populismes, tan de moda actualment, hi van en contra. 

La força de les manifestacions d'avui és important, però cal encara més treball diari per avançar en la cerca de l'equilibri, ser-ne conscients, i exigir que qui pot provocar els canvis es posi les piles, s'ho cregui de veritat i treballi per aconseguir-ho.

És important veure clar quins són els partits polítics que ho tenen assumit i lluiten per desfer aquesta tradició patriarcal, i quins surten per quedar bé, però en el fons no tenen cap interès per canviar les coses. Quan tenim l'oportunitat de donar el nostre vot, convé tenir molt clar a qui ho hem de fer.

Tants caps i tants barrets

Mai més ben dit parlant de les opcions polítiques de la dreta catalana. Si ha estat impossible la unitat entre ERC i JxCat a l'hora de fer front el constitucionalisme, ara se'ns presenten multitud de propostes gairebé tantes com polítics a l'atur.

Hem conegut que la gent que es va reunir a Poblet, exmilitants de CIU que no han acabat de veure clar on havien de continuar, finalment han decidit constituir-se com a partit polític o plataforma de partits per presentar-se a les properes eleccions.

Noms com Pascal, Recoder, Xuclà, Campuzano o el mateix Ramon Espadaler podrien formar part d'aquesta nova opció política que podríem sintetitzar com a catalanistes que renuncien a la unilateralitat, el missatge que predicava Unió Democràtica abans de fer fallida, on s'hi afegeixen exdirigents de Convergència que grinyolaven al començament de la moguda independentista dins de la formació.

M'imagino que la notícia deu caure bé entre els militants d'ERC perquè d'aquesta manera, amb el fraccionament del vot de la dreta catalanista, veuen més fàcilment que puguin arribar a ser, per primera vegada, la primera força del catalanisme independent, que no vol dir necessàriament la primera força del Parlament.

En aquesta nova formació política, pensant en les properes eleccions, s'hi podrien sumar la gent de Lliures, Demòcrates i la Lliga Democràtica, totes elles coincidents en la idea del catalanisme no trencador.

Un poble traït

M’he començat a llegir el llibre de Paul Preston “Un poble traït” i m’acaba de venir al cap arran de la notícia sobre els 100 milions que es va embutxacar el rei emèrit. Comença el seu llibre remarcant la incompetència i la corrupció com les grans característiques dels governants espanyols, i en dona referències. No és un dir per dir.

Nosaltres ho hem vist amb els propis ulls, els dos grans partits que s’han alternat en la governabilitat d’Espanya han donat mostra d’ambdues característiques. Els dos partits polítics, PP i PSOE, han tingut dirigents empresonats, i no n’hi ha hagut més perquè el sistema judicial espanyol, a més de lent els hi és favorable. Si les investigacions i les resolucions haguessin estat tan primmirades com en el cas dels partits independentistes, hauríem vist caure algun president del govern espanyol.

Però no tot s’acaba amb el govern i els partits polítics escollits per la ciutadania, sinó que també hi participa el rei, que ens és imposat i que gaudeix de total impunitat. Això no fa res més que permetre que pugui delinquir i no sigui jutjat ni condemnat. Ho és moralment, però en aquest país la moral està molt desprestigiada.

Un país que al llarg de la història ha demostrat que la picaresca, l’engany i la corrupció no només ha estat present entre la població, sinó que ha arribat al poder i ho han utilitzat per dirigir de manera autoritària la nació. Uns han succeït als altres, però sempre han mantingut el frau i l’engany com a denominador comú. Estic impacient per continuar la lectura del llibre de Preston, i anar observant les diferents maneres que tots els seus protagonistes han utilitzat per enganyar-nos, per trair la nostra innocència i bona fe.

El judici al major Trapero continua

El coronavirus i les baralles entre ERC i JxCat fan que el judici al major Trapero passi força desapercebut, però hi ha coses interessants. M'agradaria pensar que si tothom fos objectiu, en aquests moments s'estaria donant la volta a la situació acusatòria contra Trapero i es començaria a veure que l'actuació de Pérez de los Cobos no va ser la lleial que calia esperar i potser hauria de ser ell qui estigués sent jutjat.

És complicat ser objectiu en aquests casos de gran crispació, però el que no queda clar és que Trapero sigui el culpable de tot. En tot cas és l'ase dels cops i la persona sobre la qual es vol justificar tots els problemes sorgits el dia 1 d'octubre, fins i tot el comportament de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

La llàstima de tot plegat és que la resolució del cas es coneix des del principi, fins i tot abans d'iniciar el judici: culpable. L'Estat no pot permetre's el luxe de deixar com a innocent al major dels Mossos d'Esquadra, perquè està en la línia de culpar a tots del mateix bàndol, i així ho entenen malgrat que Trapero ha assegurat d'anada i tornada que estava a les ordres dels jutges i no dels polítics catalans.

Som molts els que creiem que el comportament dels Mossos va ser l'adequat, tot i la situació caòtica en què es trobaven. El rol de la policia no és agraït. Sempre hi ha situacions criticables, sobretot quan hi ha gent exaltada. El tema està en que la manera de fer de la policia catalana no és la mateixa que l'espanyola. Encara que sempre hi ha excepcions, la capacitat de diàleg dels Mossos és molt superior a la de la resta de cossos policials, sobretot quan la ciutadania es mostra pacífica, encara que persistent en les seves intencions, com va passar el dia 1 d'octubre de 2017.

Què entén ERC per avançar nacionalment?

El tripartit seria avançar nacionalment? Què entén la consellera Capella per avançar nacionalment? Pactar amb els socialistes que han deixat clar que no volen sentir ni a parlar d'independència? Com s'avança nacionalment?

La qüestió és confondre la gent perquè el dia de les votacions no sàpiga a qui votar. Aprofitar la desorientació de JxCat i el PDeCat, i contrarestar l'eufòria de Perpinyà, per guanyar vots i passar per davant d'ells al Parlament? 

Cada vegada ens estan deixant més clar que no tenim bons polítics i que posen per davant de tot el seu interès partidista, per aconseguir el poder i no per servir el país. Ni estratègies ni res per sumar vots, perquè l'objectiu és ser primer.

Les baralles entre els dos partits independentistes aconseguiran que ens quedem a casa i deixem d'anar a votar-los. Ja no es tracta d'incompetència només, sinó que hi ha engany i utilització dels votants en benefici propi. Passem per uns moments delicats i pobres, que quedaran en la memòria històrica pel to gris de la política i la incapacitat de trobar uns polítics capaços de treure'ns del cul de sac.

Rufián no ha paït bé l'èxit de Perpinyà

L'èxit de Puigdemont a Perpinyà sembla ser que ha posat nerviosos la gent d'ERC. El seu diputat al Congrés de Madrid, Gabriel Rufián, la reptat a que tingui el mateix èxit a Cornellà. No se'ls hi ha posat gens bé, i tot això perquè la lluita entre els dos partits polítics està en primer pla. ERC fa tot el possible per superar JxCat, que malgrat els problemes interns d'identitat, continuen estan per sobre al Parlament català.

Rufián ha comparat els exiliats amb els presos polítics, a qui ha els ha donat tot el mèrit, davant la comoditat dels exiliats que es poden permetre mítings com el de Perpinyà. Jo, modestament, li voldria recordar que la feina que s'ha fet des de l'exterior, li agradi més o menys, ha estat molt important i considero que va ser una bona decisió marxar fora i treballar per al país. Tot això sense desmerèixer els presoners ni oblidar que gràcies a Junqueras, ara hi ha tres eurodiputats catalans de l'exili.

No podem anar bé quan les coses es plantegen d'aquesta manera. Aquesta ràbia interna no pot ser bona, si més no per al país. ERC fa massa temps que persegueix la victòria, ofuscadament, i seria bo que pensés més en el país, i adonar-se que el més important és que sumin i continuïn superant el 50% de la representació parlamentària, sigui qui sigui el primer, que per cert són els de C's.

Ernesto Cardenal, un revolucionari convençut

Arran de la mort del teòleg i poeta Ernesto Cardenal, voldria dedicar-li un pensament a qui va ser per a molts una llum dins l'ombra d'un catolicisme desorientat i mal entès. Cardenal va ser un revolucionari com també ho va estar Jesús al seu temps. Una figura totalment contrària a la cúria romana, que havia optat per la riquesa i a l'empara de la classe dominant.

L'entorn de Cardenal, a Nicaragua, va afavorir la seva lluita contra la injustícia, la dictadura de Somoza. Va fer costat a la revolució sandinista, però va abandonar el Front d'Alliberament Nacional quan el seu president Daniel Ortega va derivar a una posició autoritària que res tenia a veure amb les intencions inicials que tant havia defensat Cardenal.

Els que havíem confiat en els efectes del Concili Vaticà II, ens vàrem entristir veient en què s'estava convertint la institució eclesiàstica, amb el Papa Joan Pau II, que havia fer marxa enrere i desencisat molts catòlics convençuts en el paper de l'Església en benefici dels pobres. Va ser la teologia de l'alliberament el que va fer somiar i creure que no tot estava perdut, i persones com Ernesto Cardenal varen liderar la revolució dins l'Església fins que el van fer fora, i posteriorment readmès gràcies al Papa Francesc.

Ha mort un referent de l'església humana, l'exemple de la lletra de l'Evangeli. Cap tipus d'aliança amb el poder, amb la classe dominant, sinó tot el contrari. Nosaltres, els catalans, tenim una figura molt estimada en la persona de Pere Casaldàliga, un altre ferm defensor de la teologia de l'alliberament.

On són els envalentits patriotes defensors de Plácido Domingo?

Mentre arreu del món es prenien mesures contra el tenor espanyol Plácido Domingo, Espanya sortia a la defensa del seu ídol. Típicament espanyol és sentir-se ofès quan el món posa en dubte l'honorabilitat d'un dels seus ciutadans, sobretot quan tenen renom mundial i fan enorgullir el patriotisme més accentuat.

Plácido Domingo va negar els fets del que l'acusaven diferents dives d'arreu, i mentre es cancel·laven gires al món, a Espanya se li rendia culte i gairebé homenatjava. Han passat uns mesos i probablement la pressió ha pogut més que la resistència del tenor, i finalment ha acceptat les acusacions i n'ha demanat perdó.

Què passa ara amb els envalentits patriotes que varen sortir a la defensa del divo espanyol? On són aquells insults contra tothom que s'havia manifestat en contra del tenor? Per què no demanen disculpes i no s'afegeixen a la crítica per les males arts emprades pel tenor?

Hi havia massa evidències per no suposar que el comportament del tenor no havia estat el que calia esperar d'una persona honrada i respectuosa amb la gent. La reacció de molts va ser una simple equivocació del patriotisme mal entès. No s'estaven carregant el prototipus espanyol exemplar, sinó una persona que no havia obrat com calia i havia abusat d'unes persones que, en alguns casos, es trobaven a la corda fluixa, volien entrar al món de la lírica, però no al preu que els imposava el tenor.

No li vull cap mal, sinó simplement que pagui pel què ha fet i serveixi d'exemple per a moltes persones que podrien caure en el parany d'actuar de la mateixa manera.