Esquinçar-se les vestidures

No m'agrada parlar de política del País Basc perquè no conec la seva realitat i tot el que sé, m'arriba de tercers, i ja sabem que amb política és molt difícil ser objectiu. Malgrat tot, el pacte PSE i PP que portarà una diputada del PP a presidir el Parlament autonòmic, té prou força com per referir-m'hi, no tant per criticar-ho com per afegir-me als que ho consideren un fet significatiu i rellevant.
Sense necessitat de criticar la gestió, podem fer un recorregut per aquelles administracions públiques que després de molts anys de ser governades per un color polític, han canviat de mans. Un fet que ha portat a dir frases de l'estil "ens han tret de casa" o "ens han pres el govern", com si estiguéssim parlant de possessió i no de servei. No seria tant el cas del Congrés de Madrid, o del mateix Ajuntament d'Arenys de Mar, que han viscut diferents alternances polítiques, sinó del Parlament català i la Generalitat de Catalunya, i d'uns quants ajuntaments que tots tenim present.
Podeu imaginar-vos la Diputació de Barcelona, o el mateix Ajuntament de la capital catalana, en mans de Convergència i Unió, o del Partit Popular? Què passaria? Algú pot creure que posarien en perill el futur de la ciutadania? no pensem en les nostres preferències, sinó que intentem fer-ne abstracció.
Podrà agradar més o menys que el PP presideixi el Parlament basc i que el Lehendakari sigui del Partit Socialista, però hi ha gent que ho veurà bé i que ho haurà estat somiant des de fa molts anys. Malament si critiquem el govern basc pel pacte acordat i no ens fixem en quina política fan. Ara el PSE i el PP hauran de demostrar que creuen en l'autonomia basca, en la seva defensa, per sobre de les discrepàncies polítiques. Hauran de convèncer que poden treballar i obtenir bons resultats per al País basc, i que no pretenen desvirtuar-lo. El PNB i els altres partits polítics que passaran a l'oposició han de deixar de plànyer-se i començar a fer una oposició constructiva per guanyar-se el dret de tornar a presidir les principals institucions del país. Perquè... sinó passa allò de que només veiem frau en els pactes dels altres i no quan som nosaltres que pactem.

Actuar amb ètica

Números rodons (1.300) per parlar d'un tema que fa temps que em volta pel cap, però que no saps com dir-ho perquè s'interpreti justament. De fet no és cap descobriment, perquè s'ha vist sempre de la mateixa manera, però de tant en tant és bo recordar-ho, sobretot per deixar en evidència qui ho practica repetidament.
Poc o molt tothom s'hi sent temptat, però hi ha qui s'hi abona i no fa cap esforç per dissimular-ho. Són persones que només actuen si algú els mira, i encara més si hi ha molta gent que les pot veure o escoltar. Persones que participen i parlen sempre que hi ha un micròfon a punt, o una càmera de filmar, i en canvi la feina es teva per aconseguir trobar-t'hi, si no hi ha el ganxo del micròfon.
El pitjor de tot, però, no és aquesta dependència del micròfon, sinó que a més s'aprofiti per mentir i deformar la realitat. No és ètic, i jo no entenc la vida sense l'ètica, enganyar els altres amb arguments que no hi ha possibilitat de contradir, ni defensar-se dels atacs insultants.
Alguns mitjans de comunicació viuen del que diuen uns polítics i contradiuen els altres. Són mitjans d'abast nacional i que tenen prou personatges i audiència per anar tirant. Quan el cas el situem a Arenys de Mar, tot queda molt més reduït, però la ràdio municipal té prou repercussió mediàtica, com perquè s'aprofiti com amplificador.
A l'altra banda hi trobaríem la notícia d'aquests dies en què es comenta que Càritas està rebent més aportacions econòmiques; són donatius anònims que cal valorar, per la situació crítica en què ens trobem. Són notícies dignes de sortir als mitjans de comunicació, ràdio inclosa, i que tota l'audiència pugui agrair.
Seria bo que tots plegats treballéssim per allò que creiem, escoltant els altres, i deixéssim d'escoltar-nos, de falsejar la realitat, de buscar l'audiència al preu que sigui. Hem de treballar tant si ens veuen com no, per aconseguir els objectius que ens hem fixat i que hem proclamat des del primer dia.

A la mort de Fidel Soler

Aquesta setmana moria a Arenys de Mar l'exalcalde Fidel Soler, víctima d'una llarga malaltia. Soler va formar part del primer Consistori del període democràtic, que va tenir per alcalde en Joan Enric Garcia, una persona molt estimada per tothom. Va ser en el segon mandat que Fidel Soler va encapçalar les llistes de CIU, i va ser nomenat alcalde d'Arenys de Mar. Posteriorment va tornar a presentar-se, però tot i guanyar les eleccions, va passar a l'oposició, pel pacte d'esquerres que hi va haver.
Arenys de Mar no recordarà Fidel Soler només per la seva tasca política a l'Ajuntament, sinó també per la seva activitat frenètica al capdavant d'entitats cíviques i culturals de la població. Destaca el seu treball com a president de l'Associació de la Gent Gran, o la seva tasca a la Joventut Seràfica.
Fidel Soler no només ha ocupat llocs de responsabilitat, sinó que ha treballat a fons i ha estat gràcies a ell que molts projectes s'han dut a terme. Una persona que no estalviava esforços ni temps per a la societat a qui sempre ha servit.
Són les persones com en Fidel Soler les que impregnen de caràcter les nostres viles i associacions, i no deixen mai indiferent a ningú. Són les persones que porten valor afegit, i que eviten que els pobles caiguin en la rutina del dia a dia i el "tantseme'nfotisme".
Persona amb les idees molt clares, defensor de la nació catalana, i compromès amb el seu poble, Fidel ens ha deixat als 75 anys, però el seu treball perdurarà a la memòria dels qui han compartit treball i lleure. Des del meu blog vull deixar constància del meu reconeixement, i la meva solidaritat amb tots els que l'han estimat.

Cesc, profeta a la seva terra

Aquest matí, a la sala Josep Maria Arnau del centre cultural del Calisay, a Arenys de Mar, ha tingut lloc la presentació del Campus Cesc Fàbregas que es farà a la nostra població, del 24 de juny a l'1 de juliol. Una primera edició que té voluntat de continuïtat.
Com tothom ha dit, la sala s'ha fet petita i ningú recordava haver vist abans tantes càmeres de televisions, d'arreu, a l'espai del Calisay. L'estrella era en Cesc que, gràcies a estar de baixa per lesió, ha pogut participar en aquest acte de presentació.
El president del Club de Fútbol Arenys de Mar, exalcalde de la vila, ha iniciat els parlaments i érem molts els que esperaven el pitjor. En "Nacho" ens té acostumats a llargs discursos que resulten complicats d'entendre; ell ho sap. Avui, però, ha estat moderat i entenedor, la qual cosa li hem agraït.
L'alcalde, en Ramon Vinyes, ha agraït la iniciativa i s'ha mostrat satisfet de poder comptar amb un Campus que doni renom a la nostra vila, per la repercussió mediàtica que hi haurà des d'avui mateix. Ens ha recordat que malgrat molts ho desconeixem, Arenys també té un passat amb noms propis en el camp esportiu.
El pare d'en Cesc, en Francesc, ha estat qui ha explicat pròpiament el funcionament del Campus, i us haig de confessar que m'he emocionat quan ens ha comentat que havien pensat amb els nois de la Residència "Mar i Cel", que podran participar en el Campus gràcies a les aportacions dels espònsors. M'ha emocionat perquè sempre que parlen de nois i noies que viuen situacions difícils, de manera injusta, el meu cor s'encongeix, i quan veig que es pensa amb ells i se'ls fa feliços, encara que sigui per uns dies, unes setmanes, em venen ganes de plorar, primer per la ràbia que hi pugui ver xicots i xicotes amb una vida tan difícil, i en segon lloc per constatar que hi ha persones bones que no només pensen en elles mateixes.
En Cesc ha clos el primer acte de la jornada, amb unes paraules improvisades d'agraïment, i un recordatori sobre la importància dels valors, molt per sobre de la qualitat esportiva i professional; unes paraules pròpies d'una persona adulta, i molt ben rebudes quan qui les articula és un jove d'uns 22 anys.
Després, a la roda de premsa, que no hi he assistit per poder anar a veure el meu fill, en el partit de futbol que l'enfrontava amb el Pineda, sembla ser que li han demanat sobre la possibilitat que el fitxés el Barça. Sempre he pensat, i avui ho he dit a la persona que tenia al meu costat, que la gran sort d'en Cesc és el fet d'haver anat a jugar a l'Arsenal. A casa ho hauria tingut molt més difícil.
Per uns moments Arenys de Mar ha estat el centre d'atenció de moltes mirades, però el treball d'en Cesc ha estat llarg i les hores de dedicació i entrenament són moltes. L'èxit no és de qui el demana, sinó de qui el busca, treballa i lluita.
L'Ignasi Moreno ho deia al final del seu discurs, i aquesta és la imatge que tenim d'en Cesc, quan remarquen la seva qualitat humana, que desitgem que conservi al llarg de la seva carrera professional, i la seva vida.

Reflexió de divendres a la nit

Quan arriba el divendres tens ganes de repassar com ha anat la setmana i comprovar si aquells temes que costa tant d'empènyer han avançat o encara necessiten una empenta. T'adones que tot marxa més a poc a poc del que voldries i que les setmanes passen volant.
Parlant amb amics, m'han fet adonar que és bo mirar-s'ho amb més perspectiva, i és la segona cosa que faig. Miro com estàvem ara fa un any, i llavors ja no ho veig tan negre, encara que procuro no perdre'm en l'eufòria, perquè llavors se'n va tot en orris.
Veus com aquella actuació que tenies clara, ha costat més del que et pensaves, en temps, sacrificis i desgast. T'adones que aquell temor cap aquella persona que representava un fre, no era infundat, i que continua frenant tant com pot, per simple orgull i prepotència. Que malgrat ell, les coses es fan, però amb suor i més esforç del que caldria.
No hi ha dia que no hi pensis i que hi donis voltes per trobar la manera de resoldre l'obstacle que representa per a una gestió més àgil, actual i transparent. Li recriminaràs pel vici que satisfà malgrat la llei no ho permet? Per les maneres? Pel fons de la qüestió, ja que no fa les coses perquè si?...
Segur que tot plegat formarà part de l'agenda, de les memòries, però és molt trist que en el moment que passa no es pugui denunciar amb tota la força de la raó i del dret. Haig d'assumir aquest repte? Sóc jo, després de 30 anys, qui ha de donar el primer pas? Em faran costat els companys de viatge? i els que ho han patit abans que jo?
Ja veieu que el divendres és profund, i el cap de setmana comença fort, però és la manera de carregar les piles per afrontar una setmana que es presenta encara més complexa i atapeïda del que va essent normal. Una setmana de viatges amunt i avall, pels compromisos adquirits, per la responsabilitat que se'm suposa i que no puc malmetre.

Manifestacions i manifestacions

Ja em perdonareu, però quan llegeixo segons quins titulars de premsa, no m'ho puc acabar de creure. Què vol dir: "Ángel Juanes, elegit president de l'Audiència Nacional tan sols amb el suport del sector progressista"? A què estem jugant?
Que m'ho tornin a explicar, i a veure si entenc qui escull a qui, i per què traslladem al Poder Judicial els mateixos paràmetres dels altres dos poders. Espero que a la trobada de maig, del Grup de Debat i Tertúlia, el jutge Antonio Doñate m'ho faci veure i entendre, encara que difícilment podré acceptar la situació actual.
Perquè avui hi ha diferents processos en marxa que necessiten que hi dipositem la nostra confiança, i no fa massa dies que afirmava que ens ho estaven complicant, sobretot actituds de jutges prevaricadors.
Mentrestant, 400 empresaris catalans avui viatjaven a Madrid per reclamar mesures fiscals i econòmiques per evitar el tancament diari de petits comerços, i ho han fet davant les portes del Congrés de Diputats.
Aquests empresaris no han organitzat piquets informatius, tal com si que han fet els estudiants que avui es manifestaven pels carrers de Barcelona. No cal dir que no he vist mai bé l'actitud dels piquets informatius, perquè la informació es converteix amb la prohibició de que els que pensen diferent puguin actuar lliurement. Avui passava a la Universitat de Barcelona, on els alumnes que volien entrar a classe, no ho podien fer perquè no els deixaven el piquets "informatius".
La meva filla, d'onze anys, em demanava aquest vespre que li expliqués què estava passant a la Universitat de Barcelona, i també què demanava un noi que no volia menjar. És difícil respondre en poques paraules, de manera que puguin entendre posicionaments oposats, sense caure en el més fàcil, que és atacar el que no veus bé. Són ells que hauran d'anar descobrint què és millor, o què creuen que és defensable i què no. Hi ha, però, uns principis i uns valors que transmets, i que aboserveixen si actues amb coherència.

I després del Ple la feina continua

Avui hi havia Ple municipal i, tot i que no hi havia gaires temes i la majoria eren de consens, ha durat un parell d'hores, bàsicament per l'apartat de precs i preguntes i les llargues intervencions del regidor del VIA, que amb to irònic, però amable, li ha recordat el regidor de Seguretat i Prevenció, i Comunicació.
Els diferents punts de l'ordre del dia no s'han aprovat per unanimitat pel posicionament del regidor del VIA, a qui ha acompanyat en un punt la regidora del Partit Popular. L'altre partit de l'oposició, el majoritari, CIU, ha votat favorablement el Pla d'Acció Cultural i també el Mapa d'Instal·lacions i Equipaments esportius. El regidor que ha defensat la seva proposta, el meu veí del costat, no s'ho acabava de creure. Probablement la deducció a què arribava, i crec que ho ha expressat així, era el fet de ser un grup amb experiència de govern.
Sigui com sigui, el dia no s'ha acabat amb el Ple, sinó que hem continuat parlant sobre temes que ens preocupen i que no acaben de desencallar-se. No sempre tothom ho veu de la mateixa manera, ni pateix igual davant dels fets. Hi ha persones que tenen l'esquena molt ampla i s'ho agafen molt tranquil·lament; d'altres ho vivim més apassionadament i, a vegades, amb una certa ansietat. Hi penso, però sempre arribo a la mateixa conclusió: desitjo continuar essent sensible i, si voleu, patidor, abans no m'hagin de fer veure que m'encallo amb les coses.

Vostè no sap amb qui està parlant

No estic d'acord amb la sentència del Poder Judicial que qualifica de falta lleu el fet que una jutgessa intentés saltar-se el control d'alcoholèmia, argumentant als mossos d'esquadra que era jutgessa, i donant positiu, amb un coeficient el doble del permès.
No hi estic d'acord perquè ho considero molt greu, no tant pel nivell d'alcoholèmia, com per pretendre estar per sobre del bé i el mal. Si algú ha de donar exemple és qui es dedica a jutjar les actituds dels altres. Ja em direu amb quina cara es pot presentar a judici, amb aquest currículum. Vosaltres hi confiaríeu? Perquè una cosa és conduir beguda, que algú pot dir que això li pot passar a tothom (jo no hi estic d'acord), i una altra cosa és fer valdre la seva condició de jutgessa perquè no se la tracti com a una persona normal i corrent. No és la primera vegada que passa, ni serà la darrera, però es mereix un càstig exemplar, perquè tothom pugui veure que les persones que tenen la potestat de jutjar i condemnar els altres, han de merèixer tot el respecte i confiança i qui no ho acrediti, no és digne de dirigir cap judici.
Parlem d'alarma social, però en casos com aquest, si no es castiga de manera exemplar, el que podem provocar és un descrèdit del Poder Judicial i si hi sumem el Tribunal Constitucional, la manera de fer del senyor Garzón, i un bon grapat de sentències... ho tenim clar!

Solidaris davant la crisi

No anava per aquí, però amb l'ordinador a la falda i la televisió en marxa, he vist el programa de TV3 que parlava de les persones que van a buscar el menjar que llencen els supermercats, o fent cua a centres com Caritas, o bé demanant menjar a les parades del mercat.
Aquests programes són necessaris perquè encara que tots ho sabem, si no ens ho posen al davant dels ulls, sovint ens oblidem que estigui passant, fins i tot a prop de casa.
Aquests dies hem sentit a dir que el banc dels aliments estava gairebé escurat i que hi havia problemes perquè arribés a organitzacions com Caritas, que el subministren entre les persones més necessitades.
L'Ajuntament d'Arenys de Mar ha assumit el compromís de col·laborar, i ja ha comprat menjar per unes quantes setmanes, pendent de si es resol o caldrà comprar-ne més. També la societat civil arenyenca s'ha mogut i està preparant un cap de setmana solidari, els dies 18 i 19 d'abril, en la línia de l'Ajuda'ns a ajudar.
Convé que ens deixem sensibilitzar i contribuïm segons les nostres possibilitats en ajudar a qui més ho necessita. Sabem que només es té el que s'estalvia, però també cal recordar que qui més dóna, més rep.

La Llei Electoral Catalana (2)

Parlava l'altre dia de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que promou Ciutadans pel Canvi (CpC), perquè el Parlament de Catalunya abordi d'una vegada la Llei Electoral Catalana que, després de trenta anys d'autonomia no hem estat capaços de consensuar.
El Parlament va encarregar a un grup d'experts l'elaboració d'una proposta de llei electoral, d'acord amb les característiques del nostre poble, però el seu treball va quedar en algun calaix i no hi ha cap indici que faci pensar que es vulgui recuperar. Per tot això CpC recorre a una eina legal, la ILP, per forçar a que el Parlament es pronunciï si està interessat en iniciar el debat de la llei electoral o no.
Del treball realitzat pels experts, CpC ha volgut introduir alguns canvis, en la mateixa línia que els experts, i amb l'assessorament d'algun d'ells. És bo parlar-ne i analitzar les millores que incorporaríem, sempre en l'ànim de fer-ho més transparent i participatiu. Una de les millores són les llistes desblocades, que no és el mateix que les llistes obertes. L'experiència demostra que quanta més unió hi ha entre els membres d'un govern, com seria el municipal, o d'un Parlament, com és el cas que estem tractant, més fàcilment es poden obtenir resultats. Les llistes obertes, doncs, podrien ser un obstacle, sobretot ara que no hi estem acostumats.
El sistema de llistes blocades és aquell que els votants elegeixen una candidatura, un partit polític o coalició, i de la llista assenyalen un nombre determinat de noms, el que es decideixi, que no ha de coincidir amb el nombre màxim que poden sortir escollits. D'aquesta manera els votants poden marcar les seves preferències sobre el noms dels seus escollits.
És evident que amb això no se solucionen tots els mals, però dóna més protagonisme a la ciutadania que pot fer una cosa més que emetre un vot; pot decidir quines persones de la llista prefereix.
La regulació de les llistes blocades pot fer-se de diferents maneres, des de la tria absoluta a fixar que el primer de la llista o els dos primers no es poden escollir perquè en cas de tenir suficients vots la candidatura queden elegits automàticament, etc.
Però el més important de tot és que els ciutadans volem que es desencalli el tema i que la nostra nació disposi d'una llei electoral pròpia, i per això presentem la ILP.

Manifestacions de Setmana Santa

Ironies de la vida, aquelles criatures que el Partit Socialista ha popularitzat per pur electoralisme, ara es manifestaran contra la llei de l'avortament que tanta polèmica està aixecant. Les confraries han decidit donar suport a la Conferència Episcopal Espanyola, contra l'avortament, i algunes d'elles portaran algun senyal blanc que ho simbolitzi.
Cadascú pensarà el que vulgui, però no és gens estrany que els fervents seguidors de les processons de Setmana Santa estiguin d'acord amb les posicions més retrògrades de l'Església Catòlica. El que no és tan clar és el populisme que prediquen certs partits polítics, i la manera com es juga amb els sentiments de les persones, encara que no s'hi cregui. Això és trist, o almenys això és el que jo penso.
Tothom té dret a manifestar allò que sent, defensa i creu, de la manera que millor li sembli, encara que convindria fer-ho honradament i sense falsejar. Penso ara en la campanya de promoció turística de l'àrea de Girona, amb imatges de l'altra part del món, o bé la imatge d'una criatura gatejant al costat d'un linx, per atacar l'avortament.
Que els senyors confrares manifestin allò que més creguin (no estaria malament que, allà on encara no és possible, permetessin que les dones hi poguessin participar), que l'Església defensi el que considera més ètic, i que els polítics utilitzin les eines de què disposen per defensar els drets de qui representen, però que tothom ho faci honestament, sense enganys ni populismes.

L'eix Vic - Olot

Acabo de veure a La Vanguardia, d'on he captat la fotografia que acompanyo al post, que el divendres 3 d'abril s'inaugurarà el túnel de Bracons. Es tracta del tram de l'eix Vic-Olot que comunica les comarques d'Osona i La Garrotxa. Fins ara, l'alternativa era la carretera que passa per Cantonigròs, i que conec gairebé de memòria.
Aquest eix ha provocat molta polèmica i de ben segur que hi ha arguments per banda, però les veus que més s'han escoltat han estat les contràries a l'eix, la majoria de les vegades per l'impacte ambiental, en travessar uns paratges força respectats fins ara.
Recordo que jo encara corria per Vic i Cantonigròs, que ja es parlava d'aquesta carretera i dels efectes que produiria, a la zona del Collsacabra. Em recorda també quan l'autovia de l'Ametlla del Vallès es va perllongar cap a Vic, fent que la carretera no passes pel mig de les poblacions d'Aiguafreda i El Figaró. De fet, no he tornat a passar-hi pel mig i d'alguna manera han desaparegut del meu recorregut. Això no vol dir que hi hagin perdut, perquè tampoc m'hi aturava "a fer gasto".
Qui vulgui anar a Cantonigròs, Rupit o El Far, haurà de continuar passant per la fins ara única carretera que uneix Vic i Olot. Qui desitgi fer drecera, passarà pel túnel de Bracons i entrarà a la Garrotxa per la bonica població d'Hostalets d'en Bas. La nova carretera estalvia els colls del Bach (1.000 m), Condreu (1.017) i Uria (685) i molts revolts i pujades i baixades, però amb unes imatges que, malgrat he vist durant tota la meva joventut, mai m'han cansat, i sempre m'han sorprès.
No sé si disminuirà el trànsit de la carretera de Cantonigròs, però si no hi heu estat mai, us recomano la marrada, sobretot a la tardor, quan el bosc s'engalana en una tonalitat amatista que et deixa bocabadat.
No vull parlar dels camions que passaran per Barcons, de si calia un carril més, de si el paisatge no serà el mateix... em quedo amb les imatges que ara fa temps que no veig i les moltes hores que hi vaig passar.

Això s'acaba

Aquelles persones que els agrada la idea que cal que les coses s'espatllin del tot perquè es decideixi solucionar els problemes, hores d'ara es deuen estar fregant les mans, perquè sembla que pitjor ja no pot anar.
Mestres protestant, estudiants reprimits per unes forces policials que et recordaven els millors anys dels "grisos", i el Pla de Bolonya entredit, no són els únics fronts del govern català, sinó que vénen a sumar-se al llarg episodi de l'Estatut impugnat i pendent de veredicte i el finançament pendent de resoldre's.
Avui el govern català ha donat a conèixer quina era la proposta del govern de Madrid, cansats de negociar sense poder avançar gens i amb la seguretat que el camí estava barrat sense voluntat espanyola de trobar-hi una solució d'acord amb l'Estatut vigent, que cal recordar que va ser votat pels parlaments català i espanyol, i referendat pel poble català.
Hem tornat a escoltar les frases de sempre, que no ens porten enlloc, i el crit d'unitat per afrontar junts el menyspreu de Madrid, un crit i unes frases que el vent s'emporta i cadascú continua pel seu camí.
L'actitud del govern és valenta, però el dubte és de si ens solucionarà res. És evident que no hi ha voluntat espanyola per tancar el tema del finançament, i arribes a pensar que en el fons hi ha gent que hi troba gust; uns fent la punyeta i els altres rebent els cops.
Mireu si la cosa té la seva "conya", que fins i tot el Partit Popular proclama que es tracta d'una burla a Catalunya. Dolors Montserrat deia que no ens ho mereixem - és clar que ara no sé si es referia a que ens en donaven massa o pocs (?).
Crec que la corda s'acaba i no sé si en podrem donar més, o bé ho deixarem parar. No acabo d'entendre quines són les intencions, però sí que veig que no podem quedar-nos amb els braços plegats. Al president del govern espanyol se li està acabant la poca credibilitat que li quedava, i ja es veu a venir que no hi haurà una tercera ocasió, sinó que amb vuit ja n'hi haurà hagut prou. Pitjor ja no pot ser.

Moguda a Barcelona

No ho he seguit massa, fins ara al Canal 3/24, però segons puc veure per les imatges de televisió, la manifestació dels estudiants, a Barcelona, ha estat força contundent i també la resposta de les forces dels mossos d'esquadra. No puc opinar sobre les raons contràries al pla de Bolonya, perquè tot i que he intentat entendre els arguments, n'he rebut de contradictoris i, sigui perquè ja no tinc edat universitària, i que als meus fills encara els falta uns quants anys, no hi he entrat a fons.
Si fos més jove, m'imagino que estaria pendent de la repercussió de la manifestació, del paper del rector de la Universitat i del propi govern de la Generalitat, o potser no és tant l'edat com la distància amb què m'ho miro, que fa preguntar-me quants dels estudiants que es manifestaven avui, saben ben bé què és el Pla Bolonya, i sobretot en què els perjudica o quines conseqüències se'n poden esperar.
Però m'han vingut a la memòria les paraules de la senyora Maria Dolores de Cospedal, a l'escola d'hivern del PP a Vielha, criticant al conseller Saura pel fet de tenir a les seves ordres les forces que combaten els antisistema, que segons ella ICV sempre ha defensat.
Veieu com cadascú pot veure el que vol i l'interessa, d'unes mateixes imatges, d'uns mateixos esdeveniments? Estarem atents a tot el que passa i com acaben els incidents i procuraré anar més a fons amb el Pla Bolonya, perquè, a la llarga podrà afectar als meus.

Canvi de parella

Digueu-me que no entenc de política ni d'estratègies, però no veig per enlloc els guanys del PSOE amb la seva aliança amb el PP, al País Basc. D'entrada el PP, a Madrid, ha rebut tot el suport dels partits nacionalistes i minoritaris, deixant al PSOE sol.
M'agradaria saber qui és l'assessor del senyor Zapatero, però tot fa pensar que els partits de l'oposició deuen estar ben contents amb ell. Qüestió de matemàtiques i d'interessos evidents. El PP tenia molt clar que la presidència del govern basc havia de deixar de ser del PNB, encara que fos donant suport al seu adversari. Aquest, per vanitat o inconsciència, ha picat, i a la primera de canvi li han girat l'esquena.
Tot i així caldrà fer un seguiment i veure què passa quan els temes a votació siguin de pes, i sobretot econòmics. A l'hora d'aprovar el pressupost es tractarà de mirar qui en dóna més i a quin preu es venen els vots. Fins ara el PNB era un aliat fix, perquè amb pocs diners (són molts menys habitants que nosaltres), el PSOE obtenia el seu suport.
Però... i si no ens fixem tant amb les sigles dels partits i més amb les persones, l'entorn, la cultura? Oi que en el cas dels municipis ens trobem pactes ben diversos? En un poble CIU i ERC fan molt bona parella i en canvi en altres llocs pots trobar combinacions del tipus ERC i PP, o bé CIU i PSC... llavors sempre diem que tot depèn de les persones, i a casa nostra en tenim un bon exemple.
Sovint jutgem el que fan al País Basc, però l'entorn no és com el nostre i per tant no podem fer servir els mateixos paràmetres... malgrat tot, ens ve de nou l'actuació del cap de llista del PSE, però probablement les diferències amb el PP no són les mateixes que trobaríem entre el PSC i el PP català.
Sigui com sigui, el futur polític està animat, i si això hi afegim el pacte financer amb el govern andalús i l'endarreriment del pacte amb nosaltres... tenim tertúlia per temps!

Revolta a Madagascar

Els militars entren al palau presidencial de Madagascar, però el president no hi era. Sembla ser que el president es troba en un altre palau i ara les forces militars s'hi dirigeixen.
Aquesta era la notícia que llegia aquest vespre a La Vanguardia digital, i el primer que he pensat és que l'Àfrica sempre em sorprèn. No sé si us passa a vosaltres, però quan surten notícies com les d'avui, em fan adonar de la meva ignorància sobre la realitat del continent africà. D'entrada ja no em sonava el nom de la capital, Antananarivo, perquè jo l'havia estudiat Tananarive; desconeixia que des de fa uns mesos hi havia problemes entre el govern i l'oposició, i no diguem dels noms del president i el cap de l'oposició... no recordo haver-los llegit mai a cap diari.
Després de la primera pregunta ve la segona, i aquesta és poder desxifrar què hi ha de cert i què no, de tota la informació que ens arriba, i sobretot dels motius o raons per què un jove de 34 anys lidera l'aixecament militar contra un president elegit democràticament. Uns ens diran que el president abusava del seu poder, i els altres que es tracta d'una venjança o d'ànsies de poder dels revoltats.
El principal problema serà el futur de moltes persones, i com sempre, de les menys afavorides, que són les que sempre els toca el rebre.
Des de la incògnita de quin pot ser el futur de Madagascar, desitjo que sigui el més favorable per a la gent humil, i que la justícia predomini en tot moment.

La Llei Electoral Catalana (1)

L’altre dia em preguntava per què en aquests moments de crisi, en què tothom més o menys està per mirar de sortir-se’n de la millor manera possible, Ciutadans pel Canvi (CpC) s’entreté a presentar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre la Llei electoral. Pensant-hi una mica vaig arribar a la mateixa conclusió de quan avui, al programa dominical de Ràdio Arenys ens qüestionaven que des de l’Ajuntament féssim tancar una sala de ball perquè no complia la normativa, deixant persones sense feina, o bé una empresa de repartiment de publicitat que no veia oportú que reguléssim les bustiades, posant en perill llocs de treball. Què vull dir amb tot això? doncs que la vida continua, i no es poden barrejar les coses ni paralitzar-ho tot, encara que haguem de posar més èmfasi en solucionar la crisi.

Llegia aquesta setmana un escrit d’en Toni Comín, també en la línia d’explicar el per què d’aquesta iniciativa en aquests moments de crisi, i entre altres arguments exposava la necessitat que aquesta crisi financera que poc a poc s’ha traduït en crisi social, no es convertís en una crisi política, amb una creixent desafecció cap al sistema polític vigent i cap a les institucions democràtiques. Segons Comín, una llei electoral adaptada a la cultura política dels ciutadans del nostre temps, pot contribuir a millorar la identificació dels ciutadans amb les seves institucions democràtiques.

La proposta que presenta CpC, i que ben aviat podrem avalar amb la nostra signatura, pretén donar més capacitat de decisió als electors, incorporant el sistema de llistes desblocades, modificant la proporcionalitat de manera que els vots comptin igual vinguin d’allà on vinguin, premiant la participació, amb la configuració d’un Parlament en un nombre de diputats en funció del percentatge de votants, i fent-la més transparent, amb la creació d’una Sindicatura Electoral.

Sense oblidar la necessitat d’encarar la crisi actual, ni les obligacions municipals, col·laborarem a que la ILP tingui l’aval suficient perquè el Parlament decideixi si tira endavant l’esperada Llei Electoral Catalana.

Robin Hood mite o realitat

Ara només ens faltava que els pocs mites que utilitzàvem per fer pedagogia i com a exemple a seguir, ens els tirin per terra. Resulta que un professor de la Universitat escocesa de Saint Andrews ha trobat un document on es posa en dubte la bondat de Robin Hood, ja que segons sembla no es dedicava a robar només als rics, sinó que dirigia una banda de criminals que tothom temia.
Caldrà veure amb què queda tot plegat, però potser serà el moment de versionar altres pel·lícules on Robin Hood no sigui l'ànima caritativa dels pobres, sinó un famós bandoler que atemoreix a tothom.
De totes maneres el descobriment fa entreveure que el personatge no era un invent de la població, sinó que havia existit, encara que la memòria històrica el recordés com un bon home. De fet aquests personatges sempre han agradat recordar-los com a benefactors, persones que defensaven els pobres del domini generalment despòtic de reis, senyors i mandataris. Si ara ens diuen que Robin Hood no era cap sant baró, potser n'haurem de buscar algun altre a qui atribuir tots aquells valors que volem transmetre.

La llista negra i el frau

Davant l'amenaça de la OCDE d'incorporar una colla de països a la llista negra dels paradisos fiscals, aquests han cedit a la pressió i anuncien mesures que aixequin si més no parcialment el secret bancari per evitar el frau fiscal i el blanqueig de diner. Suïssa, Àustria o Andorra es comprometen a simplificar els processos d'intercanvi d'informació amb altres països si hi ha sospites evidents de evasió de capital.
Si realment vivim en un món sense fronteres, no té sentit que les mantinguem per als diners. És un problema de privacitat, llibertat i autonomia, però d'alguna manera s'ha d'evitar que els que tenen recursos trobin la manera de burlar la llei.
A les verdes i a les madures i parlem clar. Durant molts anys hem mirat Suïssa com el lloc ideal per viure-hi; hem envejat els seus habitants i els hem arribat a sobrevalorar, sense adonar-nos que alguna cosa fallava, i això no és res més que la insolidaritat portada a l'extrem.
No es tracta ara de carregar contra els suïssos, però sí que és important adonar-se que les coses no són gratuïtes i que tot té una explicació. No pot ser que ajudin amb impunitat a mantenir i afavorir el frau fiscal; que esdevinguin la casa segura per als infractors, per benefici propi.
Estic a favor d'obrir fronteres, però que sigui en benefici de tots. No s'hi val fer distincions segons ens sigui favorable o no. Qui pretengui mantenir privilegis, que sigui coherent i no pretengui rebre dels altres, sinó que sigui correspost amb la mateixa moneda. Si juguem, juguem tots.

Algú té por?

Les declaracions del president Montilla tenen per objectiu pressionar el Tribunal Constitucional i el govern de Madrid? El Tribunal Constitucional actuarà de manera diferent si l'amenacen amb un augment de la desafecció dels catalans? És aquesta la base en que es recolza una sentència judicial?
Després de tant temps de sentir parlar de finançament i d'Estatut, ja no sé si queda ningú que esperi la resolució per desafectar-se més o menys d'Espanya. En tot cas la desafecció vers la política ja és un fet, i a més in crescendo. Difícilment podem esperar bones notícies si ja sabem d'entrada que totes les decisions, ja sigui del Tribunal Constitucional, ja del Govern espanyol, seran a la baixa i, per això, amb arguments suficients com per estar-hi en contra.
El paper de Montilla no és fàcil, ja que el seu futur polític està en joc: una pressió més forta a Zapatero, el pot fer fora de qualsevol possibilitat de repetir de cap de llista del PSC, però si és massa permissiu, el pacte d'Entesa pot trencar-se. Aquest equilibri desgasta i el país en rep les conseqüències.
L'afició del president Zapatero per passar per la maroma, dificulta l'estratègia dels socis rebels. Conscient que el PNB era l'únic aliat a Madrid per tirar endavant el seu projecte de govern, amb la votació favorable dels pressupostos, ara li gira l'esquena i el provoca temptejant un pacte amb el seu gran adversari polític, el PP.
Hi haurà qui l'acusarà de frívol, d'altres d'inconscient, i a molts els costarà de creure i hi voldran veure objectius amagats. De fet hi ha molta gent que segueix tots els moviments, com una forma de diversió. A casa nostra, aquests dies també hi hagut qui ha encès tot un seguit de rumors, i el millor de tot és observar les reaccions de la gent. Hi ha qui s'hi posa molt nerviós, i no saps si és per mala consciència o per por de perdre el poder, quan de l'única cosa que es tracta és de servir la ciutadania, i fer-ho sense sectarismes ni capelletes.