Xavier Roig, pels peatges

Haig de reconèixer que no sempre he parlat bé de l'empresari i escriptor Xavier Roig, vull dir dels seus comentaris, però tot i així m'agrada llegir-lo.  És una persona a qui li agrada incorporar frases incendiàries, però se li ha de reconèixer que argumenta totes les seves afirmacions i idees.

Avui, a l'article publicat al diari ARA, parlava del corredor mediterrani i subratllava un fet que ja l'he sentit a dir més d'un cop aquests dies, i és la capacitat econòmica del govern espanyol per afrontar la construcció del corredor, tenint en compte que Europa, com a molt, ens pot donar el 10% del seu cost.

Donant per entès que caldria molts anys perquè el govern espanyol pogués iniciar les obres del corredor, defensava la idea de descartar aquesta opció i centrar els esforços per construir la via d'ample europeu, travessant Catalunya fins a la frontera francesa, optant per la inversió privada.

Roig, recorda en aquest escrit, que sempre ha defensat les autopistes de peatge, en països, com el nostre, que són de pas. No hi ha dubte que la seva afirmació va en contra de totes les campanyes organitzades per demanar la gratuïtat de les autopistes, un greuge comparatiu amb la resta d'Espanya.

La seva argumentació és assenyada i és bo no passar-hi de llarg. L'estat com a garant de serveis a la població, necessita recursos per invertir. Quants més serveis vulguem que l'estat ens faciliti, més ingressos necessitarà i per tant caldrà augmentar els impostos. Està bé que defensem que hi hagi un bon sistema impositiu, progressiu en funció de la capacitat econòmica del ciutadà, però no podem pretendre que l'estat ho assumeixi tot. ¿Podria la Generalitat, o la institució que en tingués competència, mantenir en perfectes condicions tota la xarxa d'autopistes necessària per a la comunicació interna i externa del nostre país? Xavier Roig diu que no.

Hi ha molt a dir i a discutir, i totes les opinions són benvingudes, però cal tocar de peus a terra, tant ara, en època de crisi, com en les millors èpoques. La pega que tenim és que des de fa massa temps, la política inversora de l'Estat és errònia, malgastant en projectes faraònics i poc sostenibles, i això mentre hi havia bonança no ens adonàvem, però ara que cal comptar l'últim cèntim, és quan clamem al cel.

President, rectificar és de savi, però no cal abusar

Un dels grans reptes del govern d'un país o un ajuntament, és el prendre decisions. No és fàcil, però això s'ha de saber abans d'entrar en política. Decidir significa escollir i per tant descartar opcions, amb el risc d'equivocar-te. És important, doncs, estar molt segur del que decideixes, però no es pot ser un cagadubtes ni allargar en el temps la decisió.

L'experiència política que estem vivint des de fa molt temps, es caracteritza per la lleugeresa amb què es prenen decisions que poc temps després es capgiren. No és difícil trobar exemples. Zapatero ha instaurat ajudes econòmiques que després ha anul·lat, o bé ha eliminat impostos que després ha restaurat.

El darrer exemple és la privatització de Loteries de l'Estat. Després de contractar un paquet publicitari i d'haver calculat no sé quants milions d'ingressos, el govern s'ha adonat que el temps no està per experiments i ha decidit no sortir a la borsa. O sigui que en lloc de treure'n benefici, de moment ha augmentat el dèficit. I jo em pregunto: era tan difícil veure que no era el millor moment de privatitzar-ho? Qui assessora el govern espanyol?

El que em preocupa de tot això és que sembla ser que s'encomana. No es tracta d'una exclusiva de Madrid, sinó que a Barcelona, la Generalitat també està fent el mateix. Dimarts espantava tothom dient que ajornava dos mesos el pagament a residències i entitats del Tercer sector, i avui ha canviat d'idea. Ha calgut que tothom s'esvarés davant d'una presa de decisió tan delicada i a darrera hora? No hi ha ningú que pensi en les conseqüències de les decisions, abans de posar-les en pràctica?

No anem bé. No es pot frivolitzar d'aquesta manera, i no és la primera vegada. Se'n recorden del PIRMI?

Amb tota la humilitat possible, demanaria al govern de l'Estat i també a la Generalitat que, malgrat entengui les dificultats de governar amb el panorama econòmic actual, no prenguin decisions a la lleugera, sobretot aquelles que afecten al teixit social més sensible, amb més dificultats per sobreviure.

Ja no ens cal la independència

No sé per què els catalans fem tanta por als espanyols. Si fossin una mica intel·ligents, ja sabrien com tractar-nos, però després de tants anys encara no n'han après. Perquè avui ja no pensem en la independència. Mireu si ens estimen que l'Acadèmia espanyola de cinema ha escollit la pel·lícula Pa negre, com a representant als Oscars. És a dir, si Hollywood ho vol, una pel·lícula catalana podria optar a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Les nominacions tindran lloc el 24 de gener.

Ja som feliços. Ens fa tanta il·lusió que ja no ens cal res més. No veieu com som fàcils d'acontentar? Si no els costaria gaire, enlloc d'anar-nos sulfurant amb sentències contràries a l'Estatut, a la llengua... Quan en Zapatero venia a Catalunya en campanya, ens prometia tot l'or del món, i nosaltres l'aplaudíem i n'estàvem orgullosos. Després no es complia cap promesa, però quan tornava i ens prometia més, també ens ho crèiem i quedàvem satisfets. 

Ara que les hem vistes de tots colors i que podríem començar a plantar cara, ens tornen a obsequiar amb paraules amables. En Rubalcaba ens té enveja perquè som bilingües. I l'Acadèmia de Cinema ens posa el caramel a la boca, amb Pa negre.

No he vist la pel·lícula, però sí que he llegit l'obra de l'Emili Teixidor, i no hi ha dubte que estic content que l'hagin escollit per optar al premi, per la gent que hi ha treballat, que no sempre se li presenta l'oportunitat de travessar fronteres. Tot i així, però, no ens confonguem. Cal continuar treballant per assolir el respecte que com a nació ens mereixem, i la millor manera d'aconseguir-ho és sent seriosos, treballant units i demostrant que sabem fer bé les coses. Amb manifestacions i atzagaiades no anirem enlloc. En tot cas, feta la feina, ens podrem acompanyar de mobilitzacions, però abans cal posar-hi el coll. Tots. Junts.

La Generalitat ajornarà dos mesos els pagaments

La notícia que ha provocat més rebombori ha estat l'anunci del conseller Mas-Colell sobre l'ajornament durant dos mesos del pagament als centres socials concertats. A ningú se li escapa que una notícia com aquesta només es pot explicar per la situació de crisi econòmica que estem patint. No per això, deixa de sorprendre i, el que és pitjor, fa témer greus conseqüències.

No ens estan dient que retallen els pagaments, sinó que els posposen dos mesos. Podran suportar aquest retard sense ocasionar problemes a usuaris i treballadors? Posem-nos al seu lloc i responem què ens passaria si el sou de setembre no el cobréssim fins al novembre. I, sobretot, tenint en compte que ens ho diuen el dia 27, un parell o tres de dies abans de cobrar la nòmina.

Ahir, a les pàgines centrals de La Vanguardia apareixien diferents equipaments municipals que estaven tancats perquè els seus ajuntaments no podien pagar les despeses de funcionament. Alguns ni tan sols acabar de pagar-los. Es tractava de grans equipaments, la majoria dels quals no tenien cap sentit, pel nombre d'habitants dels seus municipis, i per tant d'usuaris.

Tots plegats ho hem fet molt malament. Hem abusat de l'època de vaques grasses per fer inversions insostenibles, que ara estem patint. Ho hem fet a nivell estatal, amb la construcció d'aeroports sense passatgers, o de quilòmetres de via ràpida, per a trens d'alta velocitat amb nou passatgers de mitjana. I també s'ha fet a nivell local, construint teatres o pavellons sobredimensionats, que ara no podem posar en marxa.

També el Tercer sector s'ha equivocat, muntant estructures massa complexes i que ara porten persones a l'atur. Hi ha entitats que han desenvolupat tasques empresarials sense muntar l'estructura i partint de la base que viuen de la subvenció, per la qual cosa no s'ha treballat gens els resultats. No es tracta ara de treure els drapets al sol, sinó de buscar solucions, però és bo recordar què s'ha fet malament, per no carregar sempre contra l'administració.

Dos exemples de mala gestió

Diuen que de l'arbre caigut tothom en fan estelles. És una realitat molt viva en política, i el Tripartit ho ha patit de manera especial. Penso que no tot ha estat culpa de la mala gestió de l'anterior govern, sinó que la crisi no els va fer justícia i en varen pagar els plats trencats.

Tot i així, si alguna gestió es mereix el suspens més espatarrant, és la conselleria de Medi Ambient i Habitatge. Concretament, l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) i ADIGSA, han actuat de la pitjor manera possible, implicant en la mala gestió a ajuntaments i consells comarcals.

La gestió de les rieres del Maresme ha estat un escàndol. L'ACA només s'ha dedicat a fiscalitzar la feina dels ajuntaments, i no ha gestionat allà on en tenia competència. La gran política mediambiental només ha servit per posar traves a la gestió urbanística, sense donar mai solucions, o si més no allargant en el temps la resolució.

Avui s'ha comentat que el nombre d'habitatges protegits desocupats és de 3.200 i no els 1.200 que ICV, responsable d'aquesta conselleria, havia declarat. Al govern municipal d'Arenys de Mar, a l'anterior mandat, se l'ha acusat de tenir un deute amb la Generalitat. És cert que no es va pagar el lloguer dels pisos protegits del Pla dels Frares, però tenim prou testimonis de la dificultat per trobar un interlocutor d'ADIGSA amb qui solucionar tots els problemes dels esmentats pisos. Malauradament en Toni Tomàs no podrà explicar-nos com ho va patir i l'interès que va demostrar per contactar amb ADIGSA i posar ordre a una mala gestió. En Toni ens va deixar fa molt pocs dies.

ADIGSA i ACA són dos records del meu pas per la gestió pública, de com no s'han de fer les coses. Espero que amb el canvi de govern a la Generalitat, es posi fil a l'agulla i s'aconsegueixi una gestió eficient i eficaç.

Un Parlament de per riure

Siguem seriosos o pleguem. Hi ha partits polítics que s'agafen les institucions, de broma. Això passa quan una cosa no te la creus, no hi tens confiança ni t'hi sents representat. En el meu cas, jo considero que el Tribunal Constitucional és de per riure. Potser seria millor dir, per plorar, però perquè s'entengui la idea, ho deixo així.

El PP i C's es prenen de broma el Parlament català. No tenen cap respecte sobre les decisions que s'hi aproven, i el menystenen, tot buscant qui el desautoritzi. Si el Parlament va decidir que a partir de l'1 de gener de 2012, a Catalunya, no hi hauria més corrides de toros, doncs ja està. T'agradi o no. Ja sé que no és la primera vegada, ni serà la darrera que això passa. El Parlament també va aprovar un Estatut, i de què va servir?

Mentre les institucions siguin considerades paper mullat, fins i tot pels seus membres, no podem aspirar a gaire res. Una altra cosa és quan aquestes institucions o els seus membres tenen actituds discutibles. Per exemple, poden uns jutges, membres d'un Tribunal, amb el seu nomenament caducat, exercir autoritat i dictar sentència? Si la mateixa autoritat està posada en dubte per ella mateixa, resulta més complicat valorar i acatar les seves resolucions. El Parlament català, però, va ser elegit democràticament i està constituït per persones que es varen presentar a les eleccions, en unes llistes confeccionades pels partits polítics, al marge de la seva opinió sobre la necessitat i idoneïtat de la constitució del propi Parlament. Per què dubtem de les seves resolucions? Simplement perquè no ens agrada el resultat?

Ens agradarà o no que a Catalunya es continuï matant toros en forma d'espectacles. Ho considerem una festa autòctona o imposada. Tot això no té res a veure amb l'acord del Parlament de Catalunya que va ser contrari a l'espectacle, i que tots hem d'acatar. O ens ho creiem, o deixem de jugar amb la gent. Si volen entrar al Parlament per fer la guitza, que ho facin, però després han de respectar el resultat de les votacions. Les regles són les regles, i ja està bé de tanta misèria política, que la vida no està per collonades!

Passejada pel turó de Murou

La nostra fe ens ha portat a Sant Fe del Montseny. Ho havíem programat a primers de mes i ningú calculava que seria un dissabte plujós. Sobretot després d'un parell de mesos sense ploure. Però avui el dia s'ha llevat tapat i abans d'entrar al cotxe hem rebut una trucada: Hi anem? no podrem caminar!

Hem decidit que hi anàvem, i intentaríem fer la passejada programada. A mesura que ens anàvem apropant a Santa Fe, la pluja s'intensificava, però la moral continuava molt alta. Hem fet temps, a dins dels cotxes, perquè s'obrís el centre d'informació del Montseny. Hem deixat que anés plovent mentre observàvem el documental de les quatre estacions al Montseny, i hem esmorzat. No podia ser que essent allà dalt, no poguéssim pujar a l'empedrat de Murou. Teníem raó, el temps ha millorat i hem començat a caminar.

S'ha de dir que el pantà de Sant Fe està molt avall. Una prova de que l'estiu ha estat molt sec. Si la tardor guanya en pluviositat, potser recuperarà el nivell. Ja sé que en Ramon diu pestes del faig, perquè segons ell fa malbé el sotabosc, però a mi les fagedes m'encanten. Suposo que hi té molta culpa les meves estades a Cantonigròs. No sóc un home de pins. Porteu-me faig, roure, alzina...

L'empedrat, el turó i l'esquei de Murou ens han regalat la seva bellesa, i ens han ofert una perspectiva extraordinària del nostre país més màgic. No és estrany que siguem l'enveja de molts forasters quan vénen a conèixer-nos. 

Arribant a l'hostal de Santa Fe, la meva cama dreta ha protestat. Ha recordat que la setmana passada, alguna cosa fa petar. Caldrà estar amatent per com evoluciona. No voldria pensar que m'he trencat (això ho deixo als futbolistes).

Havent dinat hem anat a visitar la taula dels tres bisbes, a Sant Marçal. Per cert, el meu record de Sant Marçal no té res a veure amb la realitat d'avui. Allà hi havíem dormit, abans de pujar les Agudes pels castellets. Dormíem en sacs de dormir. No tenia ni idea del canvi. Estic parlant de fa molts anys.

Una jornada molt agradable, que no ens imaginàvem quan ens hem llevat. El Montseny és un regal que no podem rebutjar. Espero no trigar tant temps la propera vegada.

Dictadura disfressada de democràcia

No sé si ho he entès bé. Què pretenien els components del Consell d'administració de RTVE? Controlar i decidir la informació que hem de rebre els ciutadans? o era simplement una xafarderia? Em poden dir quines són les funcions d'aquest Consell? no hi podria haver retallades?

A vegades em sembla que tots plegats ens hem tornat ximples. A qui deleguem la responsabilitat de vetllar per l'estat de dret? qui nomena unes persones que no saben què voten? o bé ho sabien i es pensaven que vivien en una república bananera?

Per més que hi dono voltes no veig els resultats positius d'una democràcia representativa. He arribat a la conclusió que ningú em representa. No em sento representat per unes persones que només busquen fer carrera política i es passen l'esperit de servei pel forro. Unes persones que se salten la professionalitat dels treballadors públics i els volen manipular.

Aquests membres del Consell d'administració de RTVE haurien de ser cessats automàticament, per inútils o antidemocràtics, triïn el que vulguin. No pot ser que se'ns exigeixi tan sacrifici i es mantingui una banda d'inútils en nòmina, amb els nostres diners. Els treballadors de l'administració varen patir una retallada del seu sou, i probablement en vindrà una altra. Tot això al marge de la seva capacitat de treball. Paral·lelament hi ha uns personatges que cobren diner públic i són capaços de prendre decisions com les que inicialment ha pres el Consell d'administració de RTVE.

M'és igual de quin partit siguin o representin, però els seus caps de fila els haurien de donar una lliçó democràtica i enviar-los a casa. No sé qui té poder per cessar-los, però seria bo que els mateixos partits representats, els retiressin la confiança, a no ser que subscriguin la seva decisió. Seran capaços de reconèixer l'error i plegar? només el diner fàcil i la cadira els pot retenir en un lloc de responsabilitat que no es mereixen ocupar.

Ens ha arribat el fill pròdig

Aquest vespre, sense avís previ, ha tornat a casa el nostre fill pròdig després de gairebé tres mesos lluny per terres espanyoles. La barba més llarga, potser més prim i amb cara de cansat, però satisfet del viatge i aventures viscudes.

Per uns dies recuperarem l'anglès que ja teníem mig oblidat i coneixerem com li ha anat pel nord, amb qui ha compartit viatge, quines experiències ha viscut i com se li presenta el retorn a Londres, que si no recordo malament és dijous vinent. L'experiència del curs passat ha estat positiva i recomanable. Encara no sabem si ho repetirem, però tant de bo que fos amb una persona com en Jack, a qui hem estimat i compartit bons moments.

Ha arribat, però ja té el programa fet per aquest cap de setmana. No es vol perdre els actes de la Mercè. En Jack és una persona que aprofita tots els moments del dia. És independent, però sociable amb tothom. No serà mai una càrrega per a ningú, perquè sap desaparèixer en el moment precís. Col·labora quan se'l necessita i comparteix espai i temps emmotllant-se a l'entorn i persones.

Us deixo que, perquè aviat soparem. Suposo que haurà pogut practicar tot el castellà que no li vam donar a casa. Nosaltres ens vàrem beneficiar del seu anglès.

Menys competències per als municipis petits

Es respectaran els municipis, però se'ls trauran competències. Això és la notícia que ha aparegut de boca del director general d'Administració local, Joan Cañada. Ningú s'oblida de l'estudi que va fer anys enrere Miquel Roca Junyent, en què aconsellava la supressió de petits municipis. Tothom se li va tirar al damunt, perquè ningú acceptava que el seu municipi desaparegués. És per això que sempre que es parla de millorar l'eficiència de l'administració local, es parteixi de la idea que els municipis no es toquen.

Esclar que les paraules del director general s'haurien de matisar, perquè el problema no està en les competències dels municipis, ja que normalment desenvolupen tasques sense tenir-ne competència, sinó en el finançament local. Sí que és veritat que s'ha de millorar l'eficiència econòmica, i això passa per mancomunar serveis.

No és el mateix dir que trauran competències als municipis, que potenciar la col·laboració dels pobles veïns per compartir serveis. Segurament hi ha serveis que es podrien considerar superflus, però n'hi ha una bona colla que difícilment es poden suprimir, i en canvi l'administració que en té la competència, no els ofereix. Estaria bé analitzar a fons la realitat dels municipis i dels seus ajuntaments; les necessitats dels vilatans i els seus drets, i la capacitat de resposta de l'administració, i procurar dissenyar un marc competencial idoni.

Mancomunar serveis no és fàcil, si no hi ha bona voluntat per part dels municipis que els han de compartir, però és un senyal de responsabilitat política que hem d'exigir als nostres representants a les institucions. Confio que des de la Generalitat es faci un bon treball de suport i disseny de les necessitats del món local i la manera de satisfer-les, sobretot ara que la crisi econòmica ha impactat d'una manera especial els nostres ajuntaments. Els problemes amb el finançament dels municipis, però, no es poden deixar de banda, i s'han de tractar i resoldre d'una vegada per totes.

L'incivisme comença a casa

Les dades sobre el cost de les destrosses als ferrocarrils de Catalunya, ha fet sorgir la problemàtica de l'incivisme a tertúlies i converses de carrer. La nostra societat està malalta pel virus de l'incivisme, i sembla com si no hi hagués medecina per posar-hi remei.

L'incivisme comença a casa. L'educació familiar condiciona l'actitud social dels individus. L'exemple dels pares i germans són un referent a l'hora de comportar-se en societat. No són només els fills de famílies desestructurades, els dolents de la pel·lícula. A l'altre extrem s'hi troba el fill a qui li riuen totes les gràcies, no li falta res i demostra un menyspreu per a tot allò públic.

Els pares som responsables de la conducta dels nostres fills, a qui haurem sabut transmetre, o no, els valors del respecte i la responsabilitat. L'escola també educa, però la seva tasca principal és l'ensenyament. L'educació no pot estar deslligada de la família. La renúncia per part dels pares a educar els seus fills, és el primer esglaó a l'actitud incívica d'aquests.

La societat ha de tenir les eines suficients per aturar l'escalada d'incivisme. Ho seran les mesures correctores aplicades als infractors i incívics, però també l'exigència de la responsabilitat dels seus pares i mares. Els discursos són importants, però ineficaços si l'exemple de vida no els acompanya. La manca de diàleg, la invasió d'una televisió barroera, l'excés d'Internet... afebleixen els recursos que tenim per construir una societat habitable i justa.

Considero que quan es parla d'incivisme encara sona massa cursi. No hi ha suficient consciència del mal que està fent a la nostra societat. Durant un temps ens preocupava el passotisme dels joves, la seva poca implicació social. Ara ens hem escandalitzat per l'actitud incívica d'uns pocs, però amb un ressò d'abast general.

Hem perdut els referents que, d'algun manera, ens ressituaven quan ens desviàvem dels objectius. Necessitem recuperar aquells valors que ens permeten viure en societat, respectant els altres i actuant amb responsabilitat.

Què tem el govern espanyol?

De què té por Espanya? què tem el govern espanyol? tan perillosa és la pluralitat lingüística? Em sembla que tot el que fa olor a llibertat, resulta perillós per als espanyols més rancis. Ahir el senyor Rubalcaba defensava la política d'immersió lingüística, amb una intenció clara de distanciar-se del PP, i avui el seu govern presenta un recurs al Tribunal Constitucional contra la llei de l'aranès. No és estrany que molta gent situï els dos partits al mateix sac. Hi ha suficients evidències.

Qui ens defensarà de tanta opressió espanyolista? Els partits catalans van clavant cops de colze per anar-se situant i ser capaços d'explicar-nos què són, què pensen i què faran a partir d'ara. Mentre el PSC té aturada la seva reestructuració per a després de les eleccions generals, ERC va designar, aquest cap de setmana, la seva cúpula dirigent, i ho va fer sense sorpreses.

Per primera vegada després de molt de temps, el relleu a ERC es fa amb una certa calma i consens. Dic una certa calma perquè Ridao no ho tenia tan clar, i Puigcercós, en el fons, s'ha vist obligat a plegar. El nou líder és una persona mediàtica, que ha pujat, dins el partit, com l'escuma. Alcalde, eurodiputat i ara president d'ERC, un acaparar càrrecs que no sé si és bo o bé dóna la impressió que no hi ha prou gent qualificada entre la militància.

Sigui com sigui, el paper d'ERC serà redefinir els seus objectius i ser capaços de plasmar-ho en actuacions. Hem sentit molts escarafalls contra el tripartit, i les persones que han sortit escollides en són uns clars exemples. Caldrà veure, però, si ERC vol ser partit de govern, o quedar-se a l'oposició, on és molt fàcil criticar i sentir-se independentista. De moment SI i Reagrupament estan estudiant anar junts a Madrid, conformant un bloc independentista. No podem oblidar que tant l'un com l'altre varen sortir d'ERC quan aquests eren al govern. Voldrà dir que només podem esperar una ERC a l'oposició? Veurem un pacte CIU-ERC?

No és la primera vegada que ho escric i és obligat reconèixer el sacrifici que els antics dirigents d'ERC varen fer en entrar a governar. Una decisió que passa factura, però és la manera de fer avançar el país. La primera prova de foc serà el 20N, tot i que un mal resultat no es podrà considerar un fracàs, perquè el temps de rodatge de la nova direcció és massa breu. Uns bons resultats, però, podrien engrescar un bon grapat d'indecisos, que ja està fart dels atacs centralistes.

Pendents del temps

Per segona vegada en poques setmanes i després d'un parell de mesos sense veure ploure, ens hem preparat per rebre unes pluges anunciades a tort i dret. Per segona vegada en poques setmanes ens hem quedat amb un pam de nas, perquè amb prou feines hem obtingut quatre gotes mal comptades.

Ja sé que ha plogut en algunes localitats, però ens havien indicat perfectament que les pluges afectarien la part central de la costa, preferentment al Maresme. No sé si a la resta de la comarca hi ha plogut, però pel que fa a Arenys... res de res.

Estem molt pendents de la informació meteorològica, potser perquè la pluja és escassa i voldríem que no ens faltés mai. Els meteoròlegs ho saben i potser les ganes de què plogui els fan prometre allò que no acaba passant. Veurem si el fred que ens han anunciat per a demà la matí es compleix i no patim aquesta xafogor dels darrers dies.

I dissabte vinent? Dissabte tenim intenció d'anar a fer una passejada pel Montseny. Fa molt temps que no hi anem i ens ve de gust. Estarem, doncs, pendents novament de la informació del temps, per veure si es presenta un dissabte assolellat o bé hem de patir per la pluja. També seria bo que finalment, el dia que no ens convé a la família que plogui, arribessin les pluges. Després de tot t'adones que estem de sort que les incidències meteorològiques no les decidim nosaltres, perquè no ens posaríem mai d'acord. Demà que faci el dia que vulgui. Si fa fred ens abrigarem i si plou agafarem el paraigües.

Una Justícia polititzada

És d'una evidència prou clara que darrerament el món de la Justícia s'ha polititzat de tal manera, que ja no es tracta d'analitzar si el Poder Judicial viu de manera independent del Poder Executiu i del Poder Legislatiu, sinó d'adonar-se que les decisions judicials, de qualsevol dels seus estaments, són purament decisions polítiques. Ja no qüestionem el sistema d'escollir els càrrecs judicials, perquè el problema és la seva connotació política.

Tenim el cas de les sentències contra lleis catalanes i el mateix Estatut, però també és visible amb la sentència d'aquests darrers dies, en què es condemna al senyor Otegui a deu anys de reclusió. Es va veure en els intents d'il·legalitzar Bildu i tot allò que faci olor de nacionalisme basc.

No anem bé per aquest camí, i ens acabarem de fer mal. La intransigència del nacionalisme espanyol, incapaç d'acceptar una realitat plurinacional de l'estat espanyol, fa que es busqui qualsevol excusa, institució i organisme públic per anul·lar els intents de sobreviure amb dignitat i amb respecte als més elementals drets de tota persona, en un país que es diu democràtic.

La desconfiança cap als administradors de la Justícia només pot portar al desastre nacional. Si no es pot confiar amb la Justícia, qui ens garantirà l'estat de dret? Si els jutges estan imbuïts de pensaments centralitzadors i de nacionalisme espanyol excloent, com podran entendre la diversitat estatal?

Ens trobem davant un problema greu, perquè no es tracta de discutir qui té la raó, sinó d'acceptar que la Llei i la seva interpretació sempre estaran en contra nostre, i tot això de la manera més barroera possible. Com es pot acceptar que un candidat a presidir el govern de l'estat, digui que la reacció a la sentència del TSJC ha estat sobredimensionada. Qui va recollir signatures per anar en contra de l'Estatut? Qui ha defensat la interlocutòria del TJSC? 

Ens barallem per la interpretació de les sentències, però el pitjor de tot és que les sentències no estan immaculades. Són sentències intoxicades per la política centralista d'un govern, de dretes o d'esquerres, que no accepta la realitat nacional catalana, ni està disposada a defensar el dret a l'autodeterminació d'un poble, a qui es qualifica de sobirà.

Més proves de la ineficiència política

Quan som crítics amb Espanya tens por que et titllin d'interessat i gens objectiu. Probablement tinguem una certa animadversió, però hi ha temes que clamen el cel, i no hi ha excuses que valguin. Em refereixo a actituds polítiques del govern de torn, que acostuma a actuar en funció de l'amiguisme i no de la racionalitat de les decisions preses.

Fa uns dies que parlàvem de la posició espanyola en el rànquing de quilòmetres de via d'alta velocitat, tota una estupidesa i un malversament de diners públics. No és estrany que els països europeus aportadors de diner, tinguin tan mal concepte de nosaltres, veient amb què ens gastem els seus diners.

Aquests dies s'afegeix una nova anècdota desgraciada que debilita la credibilitat del govern, i també de l'oposició. Volem que Europa posi diners per a la construcció de l'eix europeu, en el seu tram espanyol, i ens barallem si ha de passar pel Mediterrani o bé pel centre. Ens barallem per protagonisme i enveges, no pas per sentit comú, ni criteris economicistes.

Ho vèiem en les preferències a l'hora de construir vies del ferrocarril, deixant pendent la connexió amb el Port de Barcelona, donant prioritat a trams amb una mitjana de nou usuaris al dia. Ara hi ha qui posa en el mateix nivell un tram on l'exportació representa un 5%, amb l'eix Mediterrani que representa el 60%

Es pot ser més estúpid? Un calendari atapeït d'eleccions, fa que la política es mogui per pur electoralisme, per part de tots els partits, i no per criteris assenyats. No és estranya la desafecció política de la ciutadania davant de tanta misèria política. La credibilitat del govern i del principal partit de l'oposició passen per hores baixes, i la manca de lideratge polític d'alt nivell és un problema que arrosseguem des de fa massa temps.

Un entrenador de futbol mal conseller

Sabeu qui és en Juan Eduardo Esnáider? jo no ho sabia fins avui, i molt probablement no serà cap gran personatge digne de reconeixements, a no ser que el temps el faci canviar. El senyor Esnáider és l'entrenador de futbol del Saragossa B. Coneixeu a Ramiro Mayor? és un defensa del mateix equip. Un jove que no s'ha pogut presentar a les proves de Selectivitat, perquè no li ha autoritzat el seu entrenador.

D'entrada sap greu i penses si era tan complicat que el noi assistís a les proves, però quan llegeixes el raonament de l'entrenador, quedes de pedra. El senyor Esnáider li ha dit que l'estudi era incompatible amb el futbol, i ha afegit, aconsellant... "El què has de fer quan acabis d'entrenar és descansar, no estudiar".

Amb aquest nivell i manera de pensar de l'entrenador, difícilment poden sortir grans persones, i per tant, tampoc grans jugadors. Els estudis no ho són tot, però la ignorància tanca moltes portes, encara que de jove hagis estat un bon esportista. Creure que entrenant i jugant a futbol n'hi ha prou per formar persones, és un greu error, de conseqüències desastroses per al jove a qui se li presenta un futur amb dificultats.

Són pocs els cracs i molts els ignorants. El senyor Esnáider no és un bon conseller i la directiva del Saragossa ho hauria de tenir en compte i plantejar si no li interessa canviar d'entrenador, per poder assegurar millors persones i, en conseqüència, millors futbolistes.

Un secretari general per al PSC

Avui es parlava de les candidatures internes del PSC per substituir Montilla al capdavant del partit. Àngel Ros, alcalde de Lleida, va anunciar dilluns que es presentaria a les primàries on, per ara només s'havia pronunciat l'exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena. El tercer en discòrdia, encara que no anunciarà la seva decisió fins després de les eleccions generals del 20 de novembre, és Miquel Iceta.
Falten dies i ara només es poden seguir comentaris, rumors, i valoracions, sovint per gent aliena al partit, però que necessita posar-hi cullerada. D'entrada, Pilar Rahola, que acostuma estar al dia de totes les notícies polítiques del nostre país, escrivia avui a l'ARA que Ros era home ben vist per la ciutadania, però no tant pels militants socialistes, sobretot pel que fa al Baix Llobregat.
Un dels motius pels quals Ros ho té difícil a dins del PSC, segons Rahola, és perquè és alcalde de Lleida i per tant fa vida molt lluny d'on es couen els ous. No està a la crème de la crème. M'ha recordat un passatge viscut dins el món coral de la Federació Catalana d'Entitats Corals (FCEC), quan va ser l'hora d'escollir el president de l'entitat, amb dos candidats potents: Oriol Martorell, director de la Coral Sant Jordi, i Lluís Virgili, director de l'Orfeó Lleidatà.
La FCEC estava dividida i fins i tot polititzada, perquè els dos protagonistes se'ls vinculava al PSC i a CIU respectivament. Les corals de l'entorn de Barcelona eren favorables a l'Oriol, i les terres de Lleida i orfeons, preferien en Lluís. Per primera vegada hi podia haver un president que no fos de l'entorn barceloní. Gairebé no es podia creure.
El resultat va ser molt igualat. Si no ho recordo malament, l'Oriol va guanyar per un vot. La nostra coral va tenir llibertat de vot i vàrem fer la votació amb paperetes, el dia abans de la trobada de la FCEC. L'escrutini el vam fer amb presència de les tres persones que hi assistíem en nom de la Coral Canigó, l'Enriqueta, fundadora de la coral i cantant, durant molts anys, de la Coral Sant Jordi, en Benet, més lligat als orfeons, i jo, en qualitat de president de la coral. El resultat de l'escrutini va ser d'empat. No teníem l'oportunitat de repetir la votació i vam decidir que valdria el meu vot de qualitat. Vaig viure molt intensament l'escrutini de l'Assemblea de la FECEC, i em vaig sentir molt responsable.

S'aixeca el teló

El diari ARA es feia ressò de l'aixecada de teló de la campanya 2011-12 de teatre a Catalunya, en una festa que va tenir lloc ahir el vespre als jardins del Teatre Nacional. Les xifres que ens donen és d'un increment del 2% d'espectadors, malgrat la crisi, encara que els beneficis hagin disminuït en un 4%

La Cultura no està exempta de la crisi i també ha de patir retallades, sobretot quan n'hi ha a Sanitat i a Benestar Social. És hora d'enginyar-se-les per intentar captivar els espectadors, amb menys recursos. Animar la ciutadania a anar al teatre, perquè un país amb cultura és un país que avança, i no és moment d'aturar-nos a explicar les nostres penes.

A la mateixa notícia del diari, s'alertava del perill que les gires municipals patissin una restricció important, tenint en compte la situació econòmica dels ajuntaments. Ara, potser s'adonaran del gran sacrifici que durant molts anys han estat fent els ajuntaments per acostar el teatre als seus municipis. Perquè... què entenem per teatre nacional? El teatre que es fa a Barcelona? o el teatre que es fa a Catalunya?

L'empresa FOCUS, que dirigeix Daniel Martínez, ha girat per tot Catalunya moltes de les seves produccions, i ha estat precisament en aquestes gires on ha amortitzat la inversió inicial. Els ajuntaments també han tingut problemes a l'hora de presentar al seu públic, les produccions del Teatre Nacional. Si els ajuntaments estan en crisi, sorgeix la por de què pot passar. Si la gallina dels ous d'or no pon...

Daniel Martínez proposa que les companyies vagin a percentatge de taquilla, una modalitat que no sempre hi estaven a favor, a no ser per a una segona o tercera representació. Estem en crisi i tots ens hem d'arremangar, sobretot si és per a una bona causa, com és la difusió de la cultura.

Som escola

A les 7h del vespre ens hem manifestat a la plaça de l'Ajuntament per defensar la immersió lingüística que ha estat modèlica durant els darrers 30 anys, i que cap jutge pot obligar-nos a modificar, perquè tenim tota la legitimitat com a poble sobirà.

Ho hem dit molt clar i ho repetirem allà on faci falta. El català és la llengua pròpia de la nostra nació i està en situació de desavantatge, per la qual cosa es fa necessària una discriminació positiva, sense que això signifiqui decantar la llengua castellana, que també és oficial al nostre país, i és llengua de moltes persones amigues i familiars a qui, sovint, els polítics malintencionats i els mitjans de comunicació casposos ens hi volen enfrontar.

La societat civil s'ha manifestat una vegada més, i ara torna a ser el torn dels nostres representants polítics, al capdavant de les nostres institucions. No ens poden fallar. Una altra vegada no, sisplau. No podem acceptar més debilitats i incongruències per part dels nostres polítics, ni tampoc desavinences estúpides que només fan que afeblir-nos davant el govern de l'estat espanyol, les seves lleis i les seves institucions.

Ningú és imprescindible, però ningú és sobrer. Cal l'esforç de tots, sigui quina sigui la procedència, sigui quina sigui la seva llengua materna, perquè la nostra defensa del català no és cap atac a la llengua castellana, sinó un esforç per a la cohesió social al nostre país, perquè ningú es vegi discriminat per culpa d'una mala política lingüística i pedagògica.

Senyors polítics, la societat ha respost i ho tornarà a fer quan faci falta, però ara no ens falleu!

21 desnonaments diaris

De la Diada Nacional només vull referir-me a l'absència de la CUP d'Arenys de Mar als actes institucionals. Desconec els motius, i per tant no puc discutir-los, però han de ser molt importants com per negar-se a participar, si no com a partit polític, sí com a membres que són de la Corporació Municipal de la vila. Als llocs s'hi és o no s'hi està, però a mitges tintes no s'hi val. M'agradarà conèixer els motius.

Mentre celebrem la Diada Nacional de Catalunya, ens assabentem del més que probable retorn de l'impost sobre el Patrimoni, el mateix dia que llegim als diaris que diàriament, a Catalunya, hi ha 21 desnonaments. Les dues notícies s'hauran de clarificar, per saber si estem posant més llenya al foc, o bé realment estem aplicant un sistema impositiu regulador de les diferències socials.

A casa nostra no som gens partidaris dels lloguers, i per això aquesta dèria a comprar l'habitatge, encara que ens hipotequem per a tota la vida. Tampoc els preus dels lloguers hi ajuden massa, i ara estem patint les conseqüències, amb tantes famílies que no poden continuar pagant el seu deute i perden bous i esquelles.

Si es confirma la recuperació de l'impost patrimonial, espero que s'apliqui d'una manera intel·ligent i no afecti a les classes populars i mitjanes, sinó que vagi adreçada a les grans fortunes. Si fa quatre dies es va eliminar la desgravació per la compra de l'habitatge, ara faria gràcia que es gravés la seva propietat. Si, com ja he dit abans, a casa nostra no es castigués tant el lloguer, podria ser la manera d'orientar les famílies que dubten en hipotecar-se per la vida, gravant la propietat, però de moment no funciona així.

De la mateixa manera que estaré amatent a la informació de la CUP local, també mirarem la lletra menuda del nou impost, amb la confiança que no s'equivoqui el President, a dos mesos de deixar el càrrec.

No podem prescindir de ningú

"El país ha de ser capaç de fer que tota la gent que viu a Catalunya es pugui sentir catalana". "Necessitem Catarres que es casin amb Jennifers, ja que aquestes són una part del futur del país". Amb aquestes frases el president Jordi Pujol ha deixat ben clar com entén el nostre país, i jo li dono tota la raó. Hi ha independentistes que diuen estimar-se molt Catalunya, que marquen diferències entre ciutadans, i això els perd, això ens perd a tots.

La idea que jo sempre repeteixo és que m'agradaria poder anar de la mà de la immigrant que no parla català, a reivindicar els nostres drets com a nació catalana. Mentre hi hagi persones que es creguin més catalanes que els altres, la nostra nació no aconseguirà fer cap pas endavant. Jordi Pujol també ha dit "hem de procurar que tothom s'hi pugui sentir com a casa". Amb discursos sectaris no avançarem. Això que sembla tan evident, hi ha independentistes que encara no ho han entès.

De la mateixa manera que és un error la decisió de García Albiol de no celebrar la Diada nacional, també ho és pensar que qui no participa dels actes de la Diada, no és català ni cal comptar amb ell. Hem de ser capaços de treballar perquè tots els que vivim a Catalunya, caminem junts per aconseguir un tracte fiscal adequat, un nivell d'inversions just i un respecte a la nostra idiosincràsia. No per penjar la senyera al balcó serem més catalans. Cal que treballem per a la cohesió social, perquè ningú quedi enrere. D'aquesta manera podrem exigir, com a poble, els drets que ens neguen des de la capital.

A Badalona un Onze de setembre popular

La Festa de l'Onze de setembre ha esdevingut una diada institucional que la majoria de catalans aprofita com a festa laboral i, si encara fa bon temps, anar a fer una de les darreres remullades de la temporada. Enguany, que coincideix en diumenge, ens perdem aquells possibles ponts que ens animen els darrers dies de l'estiu. No dubto que hi hagi persones que visquin la Diada com un recordatori del que ens varen prendre. M'ho imagino una mica com la sensació que, de petits, ens feia la poma d'Adam, que ens va fer perdre el Paradís.

Si alguna vegada ens ha vingut el cap la qüestió de què passaria si el nostre ajuntament i institucions no avalessin els actes oficials de l'Onze de setembre, avui tindríem la resposta en l'exemple de Badalona, després que l'alcalde popular García Albiol decidís suspendre els actes oficials. La resposta ha vingut dels partits polítics de l'oposició, però també de la societat civil. De persones que acostumen a participar en aquests actes, però segur que també de ciutadans que donen per fet que s'organitzen els actes, però no hi participen. En el moment, però, que es suspenen, se senten igualment ferits i els exigeixen.

Què vol dir tot això? Probablement que som passius i esperem que els altres organitzin els actes i, en certa manera, que ens organitzin. Només reaccionem quan ens ataquen o ens ignoren, però d'aquesta manera és difícil construir una societat autèntica i viva, i encara menys si la volem independent. 

La crisi econòmica que estem patint pot arribar a ser un punt d'inflexió. Venim d'una època de vaques grasses en què la classe mitjana vivia per defensar el seu patrimoni i acumular riquesa, inconscient de les possibilitats per aguantar aquest ritme de vida, per caure en una època de restriccions, de reducció o fins i tot supressió de les fonts d'ingressos, que ens obliga a tocar de peus a terra i valorar la situació actual i analitzar el camí a seguir per avançar cap al futur. Potser aquest desvetllament ens farà més sensibles i compromesos, per aconseguir la Catalunya que anhelem. Diuen que en les dificultats ens curtim. Potser també serem més valents per defensar la nostra nació, sense necessitat que les institucions ens ho posin fàcil. Hem de sortir de l'ou i aprendre a caminar sols, sense por a equivocar-nos, sempre i quan hi hagi voluntat de superació.

Quin diputat o senador és el més ric?

Avui, qui s'avorria, ha pogut dedicar una bona estona xafardejant sobre el patrimoni dels diputats i senadors. Potser ha anat bé com a parèntesi, després de tantes setmanes de parlar de crisi, retallades i darrerament la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística, que ve a ser una segona part de la retallada de l'Estatut pel Tribunal Constitucional.

He vist que algun diputat ha valorat positivament la transparència i d'altres, com per exemple el senyor Duran, que ho han considerat una simple xafarderia. Personalment considero important que es pugui saber l'increment patrimonial aconseguit durant l'exercici d'un càrrec públic, si és que realment ha existit, més que no pas el patrimoni personal que pugui tenir una determinada persona, molt segur al marge de la seva carrera política.

Una declaració a la presa de possessió del càrrec públic, un seguiment durant l'exercici del càrrec, i una declaració al final, és una bona manera de saber si durant aquests anys hi ha hagut un increment justificat del patrimoni, o bé el salt és prou alt com per mal pensar del polític.

Segurament no hi estem acostumats, i per això el rànquing del patrimoni ha estat tan visitat i comentat. Si el fet esdevé natural, l'expectació també baixarà i, en tot cas, ja seran els mitjans de comunicació els que ens faran notar les estridències.

Els ajuntaments disposen d'un llibre on s'hi relaciona el patrimoni i fonts d'ingressos dels regidors i regidores en el moment de prendre possessió del càrrec, i al final del mandat. En cas de dubtes es pot investigar i entendre que al ser una declaració jurada, el regidor o regidora ha dit la veritat. Més que això...

Si la transparència afavoreix la confiança vers els nostres polítics, benvinguda sigui, però no oblidem que nosaltres, els ciutadans de peu, també hem de col·laborar en aquesta rentada de cara, i jugar net, sense trampes. Perquè els polítics sorgeixen de la societat que entre tots configurem.

Qui és més trompa?

La realitat supera la ficció i d'evidències en trobem cada dia. Avui llegíem la notícia de la multa de 800 euros amb què l'Ajuntament de Tarragona ha sancionat una família perquè el seu fill, de set anys, toca la trompa i molesta els veïns.

D'entrada haig de dir que és una desgràcia per a la família sancionada haver d'aguantar uns veïns tan sensibles. El meu veí, que toca la tuba, no sé com s'ho feria amb uns veïns com aquests. No sé per què, però estic segur que el televisor sintonitzant Telecinco, amb tota aquella colla de discussions i estupideses, no els molesta, però la trompa... 

És cert que caldria escoltar les dues parts per poder jutjar, però si és cert que l'estudiant de trompa del Conservatori Municipal de Tarragona, com diuen els seus pares, no la toca mai en hores de dormir, i amb prou feines hi dedica uns quinze minuts seguits, les queixes dels veïns són insultants i el que queda pitjor amb tot això és l'Ajuntament de Tarragona.

He vist les declaracions del regidor corresponent, i encara tenia la barra d'amenaçar en augmentar la multa fins als 1.500 euros. Creieu-me que he patit aquell sentiment de vergonya aliena i, sigui del partit polític que sigui, crec que l'alcalde l'hauria d'alliberar de les seves responsabilitats polítiques i donar pas a un altre de més capacitat.

Senyors, la nostra societat està en crisi, però no només econòmica, sinó d'intel·ligència. Potser que ens ho fem mirar!

Un president desautoritzat

Ja sé que n'he parlat més d'un dia, però la sentència del TSJC no és cap broma i la repercussió pot ser molt negativa. Estaríem parlant de legalitat i legitimitat, però això seria repetir-me. Insistiré en la validesa de l'opinió d'unes persones exercint de magistrats del Tribunal.

Si ens cansem d'escoltar que la sobirania emana del poble, com es pot entendre que s'il·legalitzi una pràctica democràtica de trenta anys d'història, amb uns resultats que són elogiats per positius. I la sentència és d'un Tribunal presidit per una persona que no sap què ha sentenciat. Les primeres declaracions varen ser que tots plegats ens havíem precipitat, perquè l'aplicació es reduïa a les famílies que havien presentat les al·legacions. Li varen haver de fer veure que no havia llegit bé el text, ja que l'abast era general.

Quina confiança us mereix aquest president del Tribunal? A mi... una desconfiança total i, sobretot, una manca de legitimitat. Una mica com ens passa amb l'actual govern espanyol, i amb les perspectives per a després del 20N. Europa ens pressiona, nosaltres estem amb aigua fins al coll, i ens entretenim a desfer allò que ha funcionat, mentre continuem construint línies de l'AVE deficitàries i aeroports sense passatgers.

Hi ha algú que hi pugui posar una mica d'ordre? De qui ens podem refiar? En algun dels diaris que he llegit parlaven dels 99 anys del naufragi del Titànic, i en un altre apartat repetien les paraules del president Mas "la recuperació econòmica començarà el 2013, si abans no peta tot". No voldria comparar el país amb el Titànic, però tot plegat no pinta massa bé. A veure si ens podem centrar en allò important, i deixen de tocar-nos allò que no sona.

Hi ha polítics folklòrics que espanten

Posats a protestar, protestem-ho tot, però civilitzadament i, sobretot, amb seny i intel·ligència. El perill de situacions com la que ens ha portat la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, és que hi hagi persones que surtin amb estirabots, i el més greu és que siguin persones amb responsabilitat política i social.

Avui llegia que un alcalde d’una població catalana es nega a retornar els diners que l’Estat va avançar l’any 2009 sobre un càlcul d’ingressos més optimista que els obtinguts i que ara dóna cinc anys perquè siguin retornats. El finançament dels ajuntaments, injust al meu entendre, depèn en bona part dels ingressos de l’Estat, a part dels ingressos propis. Si amenacem l’Estat en no tornar els diners de 2009, l’Estat ho té molt fàcil de rescabalar-se’n, si no aporta els diners dels propers exercicis.

El que cal exigir és la reforma del finançament dels ajuntaments, d’acord amb les necessitats i serveis que ofereixen, i això s’ha de fer de manera conjunta a través dels organismes de coordinació i assessorament municipal. I seria interessant que es promogués de veritat, perquè fa massa temps que en parlem.

No ens equivoquem en fer proclames a la lleugera, perquè no estem jugant, sinó que tot plegat és molt seriós. Si fem passos en fals, cada vegada hi haurà menys credibilitat a les nostres reivindicacions. N’hi ha que es pensen que els ha arribat l’hora de solucionar tots els nostres problemes. Temps al temps, i ens adonarem i s’adonaran que només caminant amb pas ferm podem aconseguir avançar en els nostres drets.

Hi ha qui pretén desestabilitzar el nostre país

Si fóssim un país normal, en aquests moments estaríem centrats en resoldre els problemes econòmics i financers. Davant la incompetència governamental espanyola, des de fa unes quantes legislatures, analitzaríem l'estudi realitzat sobre els aeroports espanyols, i decidiríem els que cal tancar i els que no s'han de començar a fer. També escoltaríem a l'exalcalde de Mataró i exministre Joan Majó, sobre la política impositiva gens progressista dels darrers anys, i intentaríem posar-hi remei.
Tot això i alguna cosa més ens tindria ocupats per resoldre els principals problemes del nostre país i de l'estat on, ens agradi o no, estem inclosos. Però no. En lloc de concentrar-nos en coses importants, ens entretenim a justificar per què fa 30 anys que apliquem la immersió lingüística en llengua catalana, amb un resultat positiu i elogiat arreu. Ens hi entretenim perquè de tant en tant surten uns jutges o magistrats, que se'ls acudeix a fer cas a tres famílies que estan en contra del català. I esclar, com que atacar el català dóna bons resultats, endavant les atxes!
El Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, en lloc de dedicar-se a controlar i programar un bon inici del curs acadèmic. D'intentar resoldre els problemes d'aules escolars per no haver de recórrer als mòduls prefabricats. En lloc d'estar alerta amb l'equipament digital dels cursos digitalitzats... s'ha de centrar en la confecció d'un recurs per a una sentència injusta que fa perillar la cohesió social de la nostra nació, creant un enfrontament fals entre defensors i contraris a la llengua.
La caverna mediàtica espanyola i tots els seus fervents seguidors, s'han posat les piles per exigir l'acatament de la sentència i criticar els pobres socialistes espanyols (Chacón i Caamaño) que s'han atrevit a defensar la política catalana d'immersió lingüística. Electoralment això ajudarà a créixer el PP i ensorrar més el PSOE, i a nosaltres ens farà agafar més antipatia als espanyols que creuen que tot el que estem fent és castigar els castellanoparlants de casa nostra, i no poden entendre que simplement intentem equilibrar una situació de desavantatge del català, malgrat sigui la llengua pròpia de la nostra nació.
És una llàstima que els nostres joves, que no han tingut l'experiència de viure en una dictadura, ara en democràcia pateixin el setge d'unes sentències il·legítimes i injustes, com si ens trobéssim sota el dictat franquista d'uns anys enrere. Confiem que el govern i els partits polítics democràtics ens defensin i lluitin per la supervivència del català a casa nostra. Vergonya que em fa haver de fer aquesta petició, que en un país normal faria riure.

Legal no vol dir legítim

Som tan llestos que només fem que entrebancar-nos o fer la traveta, per no avançar, sinó anar donant voltes sense fi, perduts en la disbauxa. Per més legal que sigui la sentència del TSJC sobre la immersió lingüística, no resulta lògica ni bona per al nostre país i la cohesió social. Sembla que haguem trepitjat merda i ens fuetegin contínuament amb diferents sentències, acords i pactes en contra la nostra salut democràtica i social.

És ben cert que tot plegat dóna ales a voluntats independentistes, i es fa més difícil defensar un model d'estat federalista, amb respecte a la idiosincràsia de cada nació. Tampoc fa cap favor al respecte al poder judicial i totes les seves institucions i òrgans judicials. Semblaria que el sentit comú i l'experiència haurien de prevaldre a qualsevol judici, però la pràctica ens demostra que no és així.

Arran de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, ja vaig afirmar que el que no funcionava era el Tribunal Constitucional, i ara entenc que és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya qui pixa fora de test. No es pot concebre que un model d'immersió lingüística que ha rebut elogis a Europa i que ha funcionat durant 30 anys, apareguin uns magistrats determinats per llençar-ho a la brossa. 

És bo que tots els partits polítics es posin d'acord per frenar l'aplicació d'aquesta injusta sentència, que demanin a la població que es mobilitzi, però sense deixar-nos tot el protagonisme, ja que per alguna cosa els hem votat. Han d'assumir la responsabilitat de defensar els nostres drets adquirits i evitar que l'opinió d'uns jutges, per més bons professionals que siguin, pugui provocar una fractura social de conseqüències imprevisibles.

Unes Rambles desendreçades

Deu fer un parell de setmanes que vaig baixar a Barcelona i em vaig passejar per Les Rambles. No sé si fa gaire que no hi heu estat, però la impressió que vaig tenir va ser molt negativa. Les parades del mig les vaig trobar desendreçades, amb una sensació que ocupaven espai dels vianants. 

Recordo d'anys enrere (desconec quan s'ha fet el canvi), que les parades de revistes i diaris, i les dels ocells i flors, tenien una concordança i crec que tampoc n'hi havia tantes. Ara es ven de tot, des de gelats a entrades del Barça, amb unes instal·lacions "cutres" al meu entendre.

Si Les Rambles eren un símbol de la ciutat, i un reclam per als forasters, ara més aviat convida a allunyar-te'n, per l'estètica, l'ocupació de l'espai i, segons he llegit, els preus astronòmics de les begudes que s'hi poden prendre. Sense tenir cap interès personal ni tampoc ciutadà, perquè no sóc barceloní, sí que penso que valdria la pena que el govern municipal endrecés aquest espai emblemàtic, de manera que convidés més a passejar-s'hi. La meva família vàrem aprofitar la primera sortida per enfilar carrer enllà i deixar enrere Les Rambles.

Em sona que hi ha converses amb els paradistes i potser ja s'està solucionant, però en tot cas és convenient posar-hi ordre i vetllar per la imatge. Quan visites una ciutat et fixes amb els detalls i sobretot en la neteja. Això ho he experimentat aquests dies a Andorra, a qui els poso una bona nota. A Les Rambles no podies puntuar perquè no acabaves de veure si estava neta o bruta, només veies una munió de gent sortejant un reguitzell de parades que feien l'efecte de provisionalitat, però en cap cas d'ordre i endreça. A veure si el nou alcalde hi posa el remei.

De Tavertet a Cantonigròs pel Pla de Can Codina

Hem anat a Tavertet per marxar de la xafogor i arreplegar alguna ombra, perquè el sol també picava. Suposo que tots hi heu estat, i fins i tot hi heu fet alguna caminada, des de Cantonigròs, o fins a Rupit, o al pantà de Sau...

A Tavertet es pot menjar molt bé. Can Baumes és un petit restaurant, on t'hi trobes molt bé, perquè han tingut molt gust en la decoració i ambientació de la casa, i el menjar està molt ben cuinat i és variat. A casa ens agrada molt anar-hi. Per a qui vulgui passar-hi més d'un dia, hi ha la casa rural El Quintà, que és molt acollidora.

Tot això no existia quan vaig descobrir el poble. Era molt més petit, sense estiuejants que hi tenen la segona residència. Les cases no tenien aigua corrent i la carretera era criminal. Nosaltres hi anàvem a peu des de Cantonigròs, el meu cosí era el rector, i vivia amb la seva mare, la tieta Antònia. Encara recordo la carn d'olla, i l'hort amb una parra farcida de raïm. La rectoria era molt gran. Ara, una part, l'han convertit en un petit museu.

El poble estava força buit, aquest matí. Es notava que hem entrat al mes de setembre i la majoria d'estiuejants havien tancat la casa. La calor, també, no convidava massa a passejar pel carrer. Suposo que al capvespre haurà sortit més gent de casa, però no gaires, no us penseu! A l'hivern Tavertet, entre setmana, resta molt silenciós, però no perd l'encant.

De tornada hem fet una marrada i hem arribat fins a Cantonigròs, el poble dels estius de la meva infància. També ha canviat molt, tot i que sempre hi hagut més bullici que no pas a Tavertet. També es notava que ha arribat el mes de setembre. Demà, divendres, ja hi tornarà a haver-hi gent: els del cap de setmana.