El PSOE liquida Espanya

Llegeixo al diari que el PP continua manifestant que el PSOE està liquidant Espanya. M’imagino que és la manera que consideren més encertada per guanyar-se la simpatia de la majoria. El famós victimisme amb què sempre s’ha acusat als catalans i concretament a Convergència i Unió, ara sembla com si l’haguessin adoptat els conservadors espanyols per enfrontar-se al dimoni, és a dir, al PSOE, que només pensa en la manera de destruir l’Estat espanyol, ja sigui amb aliances amb ETA o amb els perversos nacionalistes perifèrics (el nacionalisme centrista és lícit).

Ja sé que no és un discurs nou i també sé que durarà tot el temps que falti perquè arribin les eleccions generals, però em sorprèn la ignorància generalitzada o, millor dit, la capacitat que tenim els humans de caure en els paranys més simples de la idiotització.
Crec que tot això és factible si ens basem en el criteri que els altres sempre ens voldran fer mal i argumentem els seus moviments sota aquesta sospita. No és estrany, doncs, que en aquestes circumstàncies, qualsevol espanyol convençut pugui acceptar la idea que els catalans són uns desagraïts, o fins i tot una plaga a combatre.
Tot això ho deixàvem abans per a ments ignorants i senzilles, i ens refiàvem que els més lúcids ho veien d’una altra manera. Però això no és cert, i també les classes intel·lectuals han caigut a la mateixa trampa i han perdut qualsevol argument mínimament discutible. S’han perdut els combinats i tot es juga a cara o creu, a bons i dolents.
Davant de tot això, el diàleg no té ni sentit ni lloc, sinó que és totalment ignorat, i aquesta és l’Espanya que tenim, i amb la que hem de continuar viatjant de bracet. Un viatge d’acompanyament, essent conscients que sempre serem el germà petit i, el que encara és pitjor, l’esca del pecat.
Zapatero ho té difícil, perquè només el salven les seves petjades. Qualsevol pas en fals el farà caure i ningú l’anirà a ajudar. Ni tan sols els seus. Aquesta és la realitat de la política actual, i per això no es estrany el final de Maragall, com tampoc no ens hagués sorprès un Carod arraconat.
El PP pretén ser la gota malaia de la política espanyola i el PSOE intenta anar esquivant les fletxes enverinades. Caldrà veure el grau de resistència i també de fidelitat de la seva família. Recordeu que l’altra etapa socialista a Espanya es va acabar per un suïcidi col·lectiu. Un fet que es podria repetir sinó es troba la manera d’avançar, sense deixar-se influir per una gent que no estima Espanya sinó que pretén recuperar la seva Espanya: l’Espanya d’uns quants.
Entretant Catalunya té per endavant vint-i-cinc anys més per reivindicar les noves competències i presentar els corresponents recursos d’inconstitucionalitat per les ingerències del govern espanyol. No cal anar massa lluny per comprovar-ho. És aquest el paper que ens toca jugar eternament?

El Ple Municipal de juny

S’ha acabat el Ple de juny i m’hauria agradat fer una valoració positiva, potser perquè hi havia alguns punts de l’Ordre del dia que es portaven a aprovar i que s’han aprovat per unanimitat, que són importants. Penso en el conveni de col·laboració amb ADIGSA en relació a la cessió d’habitatges per impulsar la política social municipal; en el conveni de col·laboració amb la Fundació Privada Pro Persones amb Disminució Psíquica del Maresme; en l’aprovació inicial del projecte constructiu per a la canalització del rial del Bareu, i en el conveni de col·laboració amb l’ACA, que s’ha aconseguit una fórmula prou positiva si tenim en compte tal com se’ns presentava.

Hi ha hagut però algun tema que, tot i passar sense massa pena ni glòria, no m’ha acabat de convèncer. Penso concretament en l’increment anual de les tarifes del Complex esportiu, que està provocant que els preus actuals siguin força alts i els descomptes per als germans o família nombrosa siguin una mica ridículs.
Tampoc em convenç i això ja ho escrivia unes hores abans del Ple, la nova pròrroga del conveni de col·laboració amb la Societat Coral l’Esperança. Tot plegat dóna la impressió o bé de desordre, poc interès o incapacitat per acabar licitant el concurs per a l’explotació del servei del Teatre Municipal.
Al marge de l’apartat de precs i preguntes, només hi ha hagut dos punts amb divisió d’opinions i que no s’han aprovat per unanimitat. Em refereixo, en primer lloc, a la modificació de crèdit per la incorporació de romanents, per import de 937.750 euros, on s’ha acusat a l’equip de govern de mala previsió pressupostària i no s’han posat d’acord en la destinació dels diners, sobretot ERC en el cas de la nova nau de la Brigada Municipal. L’abstenció de l’oposició ha permès tirar endavant l’acord.
El segon tema de discòrdia ha estat en l’aprovació de la suspensió de llicències vàries de la finca propietat de les Germanes Pobres de Santa Clara. El públic no hem acabat d’entendre què està passant en les negociacions entre govern i promotors i/o propietaris. L’oposició ha coincidit en afirmar que aprovar la suspensió posava en perill la continuació de les converses. Al final només el PSC s’ha avingut a votar-ho favorablement a canvi de poder participar tots els grups municipals a totes les negociacions a fer. Una proposta que l’alcalde ha acceptat i ha incorporat a l’acord d’aprovació.
Com sempre la polèmica ha sorgit en el torn de precs i preguntes. Avui, però, més que polèmica el que he apreciat és caos, desconcert, desgovern i fins i tot errors de procediment administratiu que valdria la pena solucionar. El PSC ha acusat el govern de no haver procedit correctament en la convocatòria i posterior contractació de serveis de vigilància en període d’estiu. Per les paraules de Ramon Vinyes, tot fa pensar que l’Ajuntament no ha respectat el principi de registre únic de documents. No és la primera vegada que hi ha problemes amb el Registre Municipal i això, de confirmar-se ja no seria només una responsabilitat política sinó també administrativa.
En el tema del TDT estem on érem mesos enrere i tot fa pensar que continuarà. De totes maneres el regidor de Comunicació, Benet Maimí, ho ha deixat clar: la competència és de la Generalitat i tot el que faci l’Ajuntament és de més.
També en la resposta que el regidor de Cultura ha fet sobre la implicació de la seva regidoria en els actes de la revetlla de Sant Joan, s’ha pogut visualitzar un possible incompliment de la normativa sobre preus públics, pel fet que en el programa de la festa hi figurava l’Ajuntament com organitzador i editor, i els anunciants havien pagat la publicitat, sense que el Ple Municipal hagi aprovat els preus públics.
Tot plegat desmanec i per acabar-ho d’adobar un titular final: "El Ple Municipal reconeix que Arenys de Mar és brut i no sap com solucionar-ho. "
Queda menys d’un any però podem acabar molt pitjor.
Per cert, a mitja sessió ha entrat a la sala un col·lectiu de ciutadans que al final han aplaudit amb sorna i he vist que repartien un document a tots els regidors i regidores del Ple. Suposo que demà coneixerem el contingut.

ERC i les eleccions

Sembla ser que ERC va agafant seny, deixant una mica de banda les veus més arrauxades –model Carretero- i penso que fan bé, sobretot si tenen la intenció de ser alternativa de govern o si més no la clau del nou govern català.

A diferència de Carod-Rovira, la imatge de Puigcercós, ja sigui per la seva manera de ser o bé per estar treballant al Congrés de Madrid, no ha passat pels tràngols del seu president de partit. El fet que faci pinya amb Carod, és una manera de reforçar la unitat del partit, si més no de cara a fora, i de donar suport al seu president que durant aquests tres anys ha rebut per tot arreu.
A Arenys també ERC ens ha presentat qui serà l’alcaldable el maig de 2007. Feia temps que corrien rumors sobre la possibilitat que l’actual cap de llista i exalcalde Joaquim Ponsarnau, podia deixar pas a un altre candidat, com sí que ha fet l’exalcalde Santiago Fontbona en el PSC, però serà en Quim qui afrontarà per tercera vegada el repte d’obtenir uns bons resultats que li permetin presidir el Consistori arenyenc.
Caldrà veure si ERC serà capaç de superar el llindar dels tres regidors i convertir-se també en clau de govern a Arenys de Mar. Tot fa pensar que l’actual alcalde Rubirola, de CIU, es tornarà a presentar, com també la regidora del PP, Rosa Zaragoza. Per Arenys de Mar, un regidor més o menys ha representat en les darreres legislatures canviar de govern i és per això que tots els partits voldran afinar molt la punteria.
La incògnita és ara conèixer els integrants de les diferents llistes. El missatge d’ERC dóna a entendre que pensa fer una renovació a fons, i el canvi de cap de llista al PSC és un bon motiu per fer el mateix. Rubirola, si repeteix, haurà de valorar si desitja continuar treballant amb la gent que s’ha mantingut ferma al seu costat o bé aconsegueix cares noves, amb més carisma i resultats. És de preveure que l’objectiu del Partit Popular sigui recuperar el segon regidor, que molt probablement tornaria a ser l’irrepetible Santiago Herce. Per acabar tenim pendent de veure si el VIA substitueix a ICV i quina persona col·loquen de cap de llista.
Ja sé que la marca del partit pesa molt i massa sovint importa poc la capacitat i qualitat dels integrants d’una llista a l’hora de decantar el vot. Penso que som molt pocs els que decidim el nostre vot segons qui es presenta, i és una llàstima. En una vila com la nostra, amb imaginació i un mínim de saber fer, es poden realitzar moltes coses. La legislatura que acabarem d’aquí a un any, haurà estat molt desgraciada i probablement haurem d’intentar oblidar-la el més ràpidament possible. Convindria doncs poder començar una nova legislatura municipal, amb l’equilibri de forces que determini la població, però amb l’esperança de comptar amb regidors i regidores capaces de fer un bon treball en benefici d’Arenys.

Marta Mata ens ha deixat

Avui és un dia trist per la mort de la pedagoga Marta Mata. Des de sempre he sentit una admiració especial per a Marta Mata i la seva obra, i no va ser fins al desembre de 2004 quan vaig tenir l’oportunitat de convidar-la en una conferència que vàrem organitzar a Arenys de Mar sobre “educació per a la igualtat”. Encara recordo el viatge de tornada a Barcelona que, tot i el seu cansament – havia vingut a Arenys expressament des de Madrid – vàrem poder continuar parlant del seu treball al capdavant del Consell Escolar de l’Estat.

Avui seran moltes les persones que parlaran de la seva obra, del seu treball intens i de la seva persona, com un dels grans referents del nostre país, de la nostra cultura i l’educació. No seré jo qui us en detalli tot el seu historial ni la petja que ha deixat a Catalunya i Espanya. Hi ha persones molt més capacitades per fer-ho. He volgut, però deixar constància al meu bloc, de la meva admiració i del respecte que sempre m’ha produït la seva persona i la seva obra.
La pedagoga Marta Mata ha viscut anys difícils de dictadura i també dificultats en la transició, per la seva ideologia progressista i la defensa aferrissada de l’escola pública. Fins als darrers dies de la seva vida ha treballat per allò que ella estimava i creia. Ha estat diputada al Congrés de Madrid i també al Parlament de Catalunya; regidora de l’Ajuntament de Barcelona i actualment era la presidenta del Consell Escolar de l’Estat, però per sobre de tot ha estat pedagoga, tant a l’escola – va ser cofundadora de l’Escola de Mestres Rosa Sensat - com també en tots els àmbits on ha treballat i participat.
Han passat molts anys i avui trobes força joves que desconeixen la seva persona, i el seu nom no els és familiar, perquè el seu treball, tot i constant i transcendent, gairebé no és notícia als diaris, però la seva obra de continuada renovació pedagògica, ha estat brillant i modèlic, i de ben segur continuarà sent el referent pedagògic del nostre país.

Referèndum a Itàlia

Aquest cap de setmana tocava Itàlia i el resultat ha estat “No”. Aquesta era l’opció que defensava l’actual govern, contrari a la proposta del senyor Berlusconi. Votar “no” volia dir fer marxa enrere a posicions més federalistes i mantenir el poder central. La pregunta que em faig és què en pensen els nostres polítics, que manifestaven simpatia per l’actual president Prodi? Vist des de casa semblaria que hauríem animat a votar “si”. Caldrà llegir els experts per saber què hi ha de veritat en tot plegat i si no hi havia alguna cosa amagada a la proposta berlusconiana.
Una cosa és ben certa: cadascú s’ho mira del costat que l’interessa. És per això que en política desconfiem tant.
Els bisbes italians animaven a participar en el referèndum, per considerar-ho un deure cívic (desconec si a Itàlia els bisbes poden fer-ho sense que la seva “JEC” els tiri als tribunals). Hi ha però qui ens recorda que en el referèndum de la fecundació assistida de l’any 2005, els bisbes varen demanar la gent que no votés.
A casa nostra els bisbes no han fet públic el manifest de salvació de la unitat de la pàtria. Sembla ser que alguns bisbes ho han frenat, però segons com vagin les coses, segur que l’acabaran traient; sobretot si va endavant la proposta que el PSOE defensava avui, d’eliminar progressivament el finançament públic de l’Església Catòlica.
Ja cal que el senyor Montilla, a qui l’executiva del PSC acaba de proposar com a presidenciable, s’encomani a algú perquè l’ajudi contra tots els atacs que rebrà de totes bandes. M’imagino la campanya del senyor Miró i Ardèvol, cada vegada més fanàtic en les seves idees, que fins i tot fan dubtar als més fidels.
Em fa l’efecte que aquest estiu no serà com els altres, i molts polítics hauran de deixar les vacances per finals d’any.

Els dos Arenys més a prop

Arran de l’elaboració de la Constitució europea, varen sorgir picabaralles per la intenció d’uns quants partits europeus que defensaven les arrels cristianes d’Europa. N’hi havia d’altres que no en volien sentir a parlar, tot tement que la seva inclusió feia perillar la no confessionalitat de la mateixa.

Fa menys, en una xerrada del tripartit sobre la nova divisió territorial, es parlava de la separació de la comarca del Maresme en tres, creant-ne una de nova: la Selva marina, que feien coincidir amb els límits dels bisbats de Girona i Barcelona, i així ho justificaven.
De tots és conegut el gran nombre de municipis de Catalunya, un bon grapat dels quals són de petites dimensions. Cada intent que hi ha hagut d’agrupar-los ha estat rebutjat perquè a ningú li ha agradat la idea que el seu municipi de naixement desaparegués. La solució que la nova divisió territorial semblava aportar és la de mantenir els municipis, però mancomunar més serveis.
La nostra vila d’Arenys de Mar cada vegada és més a prop de la nostra veïna d’Arenys de Munt i això fa que augmenti la idea i també la necessitat de mancomunar-los. Paral·lelament, ja fa temps que existeix un moviment que demana la unificació dels dos municipis i d’aquesta manera parlar sempre d’Arenys, un fet que de ben segur no agrada a tothom i que, en cas de posar-se a discutir, de ben segur que no arribaríem enlloc.
Aquest estiu, però, es produirà un fet ben curiós. El bisbat de Girona, cada vegada amb menys capellans disponibles, ha decidit substituir els dos capellans d’Arenys de Mar, pel nou rector d’Arenys de Munt, que d’aquesta manera exercirà en els dos municipis.
Si ens creguéssim que la tendència a la vida civil és fixar-se en la tradició religiosa, podríem pensar que, a no tardar, els dos Arenys poden arribar a compartir un mateix Alcalde.
Us podrà semblar estrany i per alguns una tonteria, però si s’analitza a fons, molts dels arguments per anar-hi en contra, cauen, i es mantenen més les formes que els continguts. Tothom hi pot dir la seva i tothom tindrà les seves raons, però en un món cada vegada més globalitzat la unió fa la força. Donem-li els noms que vulguem, però treballem plegats que és l’única manera d’avançar.

Adéu-siau amics

A la nostra agenda hi trobem, a vegades, unes cites que han esdevingut tradicionals fins a l’extrem que no entendríem una data del calendari sense que es produís una circumstància determinada. El dinar de Sant Joan és un esdeveniment, a la meva família, que després de molts anys s’ha convertit en tradició i difícilment podríem entendre la festa sense el ritual del dinar amb la presència de dos convidats especials.

No és un dinar qualsevol ni tampoc es tracta qualsevol tema. N’hi ha dos que destaquen per sobre dels altres: la política local i l’església. Dos temes que no fallen mai a les converses d’aquest tradicional dinar de Sant Joan.
Avui, com no podia ser d’altra manera, s’ha repetit la cita, encara que en un marc diferent, acabat d’estrenar, però amb els mateixos protagonistes i, especialment, els dos convidats de cada any. Però avui no era un any qualsevol. A la ment de molts pesava la idea que enguany seria, molt probablement, el darrer que celebraríem amb els convidats de sempre. Els nostres amics i companys de taula es jubilen aquest estiu i un d’ells deixa la nostra vila, després de molts anys.
Aquests pensaments, però, no han posat en perill la conversa i aquesta ha estat com sempre interessant i crítica. No tots pensem de la mateixa manera, però arribem a unes mateixes conclusions. Després de tants anys ja ens coneixem i ningú se sorprèn de l’altre, però li agrada escoltar els seus raonaments.
He de dir que no ha estat una conversa massa optimista. Tots hem coincidit que la nostra societat i en concret la política, no acaba de funcionar; que l’església ja no és la dels anys del Concili; que hi ha una tendència conservadora que arriba a espantar; que les persones més preparades no entren en política i molts dels que ho fan estan mancats d’iniciativa i capacitat per fer-hi front.
En el comiat, després de la sobretaula, ha estat quan s’ha notat la diferència. No ens hem dit “fins l’any vinent” sinó més aviat hem escoltat frases de l’estil: “us trobarem a faltar”. Vull pensar que no serà el darrer dinar amb els convidats sinó que tindrem més ocasions per coincidir. Tot i així penso que ja no serà el mateix i d’alguna manera m’entristeix. És la por al canvi, la por a perdre uns amics, amb qui tot i no haver-hi hagut massa contacte, han existit lligams emocionals i també d’idees, que ens han fet estimar-nos. Enguany el dinar de Sant Joan ha estat un comiat mig dissimulat i sense ganes d’expressar, de manera explícita, que era el darrer Sant Joan, a taula, amb els dos convidats.

Maragall diu no

Ara és l’hora de dir “Adéu” al president. Algú ja veia a venir tot aquest reguitzell de floretes i bones paraules, fins i tot de part d’aquells que li han posat més pals a la roda. Passa a les millors famílies: tothom es recorda dels que ja no hi són.

Hi ha paraules amables molt sinceres però n’hi ha d’altres de falses, i no cal anar gaire lluny del seu entorn. Des de fora i des de dins del PSC, molts estan fent càlculs sobre els beneficis que trauran de la decisió de Maragall de no tornar-se a presentar. Es parla de si ha marxat o l’han fet fora; de si ho ha decidit a darrera hora o bé ja feia temps que ho tenia clar... Totes les conjectures són acceptables però la majoria de vegades no deixen de ser només això: conjectures.
Montilla surt com a presidenciable, encara que no fa massa temps s’havia especulat amb altres noms. Es parla d’enfrontament entre diferents clans del PSC-PSOE. És cert que, als que ens ho mirem des de fora, se’ns fa força creïble la idea que Maragall és un dels darrers supervivents d’un PSC catalanista, de famílies reconegudes, i tot fa pensar, i així s’ha pogut entreveure en els darrers temps, que ha arribat l’hora d’un PSC més PSOE, amb menys pes nacionalista i fins i tot amb menys voluntat federalista.
Maragall va aconseguir trencar vint-i-tres anys de govern convergent i ben just li va anar. A una bona part de votants socialistes els costa mobilitzar-se en les eleccions autonòmiques. Probablement eren més els simpatitzants del perfil maragallista els que més fàcilment sortien a votar. L’efecte Montilla, si finalment és el presidenciable, serà el determinant per aconseguir mantenir el llistó de Maragall i evitar allò que molts ja veuen com un fet: el retorn de CIU al govern de la Generalitat.
Mas ha sortit beneficiat, del pacte amb Zapatero, del resultat del referèndum, dels moviments de Carretero dins d’ERC i de la renúncia de Maragall. En aquests moments té tots els números per accedir a la presidència que el pacte del tripartit li va prendre. Això no només s’ho creu l’Artur Mas sinó que també ho veuen Carod i Montilla. Una altra cosa és que ho dissimulin i estiguin buscant la manera que aquesta evidència no es materialitzi. Caldrà molt d’enginy però també humilitat.
L’ambició no es bona consellera. Ho ha patit ERC amb Carretero i ho pot patir el PSC amb Montilla. A vegades un s’ha de sacrificar per aconseguir tirar endavant els projectes i les idees. Això en política també és operatiu encara que massa sovint s’oblida. Després tothom farà la seva anàlisi, però els fets s’hauran consumat.

Pla Estratègic del Maresme

Aquesta tarda-vespre he assistit al debat de la Comissió Territorial del Maresme nord, que ha tingut lloc a Pineda de Mar.
Des de la web de l’Ajuntament d’Arenys de Mar, els alcaldes d’Arenys de Munt i Pineda de Mar ens convidaven a participar en aquest debat que s’emmarcava dins el Pla Estratègic del Maresme 2015, que impulsa el Consell Comarcal del Maresme. Tal com es podia llegir a la convocatòria, “l’objectiu és integrar en una visió compartida de futur, les voluntats, capacitats i expectatives de tots els agents que actuen en el territori [...] En resum, planificar entre tots el Maresme que volem per al 2015”.
Hi havia els alcaldes de Santa Susanna, Pineda de Mar, Calella, Sant Pol de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Canet de Mar i Arenys de Munt. L’única absència era la de l’alcalde d’Arenys de Mar. Hi havia però representació de l’equip de govern, en la persona del regidor de Cultura i de Benestar i Família, que ha marxat abans d’hora. La llàstima és que, a diferència dels altres municipis en que els seus alcaldes han intervingut en el debat, d’Arenys de Mar només ho ha fet un ciutadà, en representació de ningú. També hi havia a la sala un representant d’Arenys Sostenible i de l’Avana.
Després de la salutació de l’alcalde de Pineda de Mar ha intervingut l’Andreu Majó, i ha assenyalat la importància del compromís de tots els municipis d’aplicar els acords que surtin del treball del Pla estratègic, i ha afegit que el planejament del Maresme globalment, és una necessitat, com també ho és que existeixi una entitat supramunicipal que marqui pautes.
El gerent del Consell Comarcal del Maresme ha fet una mica d’història dels treballs i sessions del Pla Estratègic i ha insistit en la necessitat de treballar junts, tots els municipis, atès que hi ha molts temes que no es poden solucionar de manera individual, com tampoc es solucionen en un sol mandat. És per això que parlava de l’aspecte territorial, el temporal, i un tercer: el nou model territorial que incorpora l’Estatut que s’acaba d’aprovar.
L’economista Pere Lleonart ha presentat de manera molt resumida l’anàlisi DAFO de l’Alt Maresme o Maresme nord. Com a punts forts ha assenyalat entre altres, el clima i les platges, la qualitat de vida, l’accessibilitat a Barcelona, els progressius treballs de reordenació del tràfic i també de les urbanitzacions de muntanya... Per altra banda, els punts dèbils els trobava en la forta dependència de la construcció, un nivell de formació molt baix, el desordre urbanístic, la congestió viària, una preponderància d’activitats amb molt poc valor afegit... En el capítol d’oportunitats ha parlat de la consciència sobre la necessitat de canvi de model productiu, la renovació de centres urbans i construcció dels primers aparcaments subterranis, l’expandir iniciatives plurimunicipals, la valoració de les zones costaneres i forestals... i per acabar, ha parlat de les amenaces: la desaparició de la indústria, la pèrdua de la qualitat urbana i l’envelliment demogràfic i la conseqüent pèrdua de nivell de renda.
Pere Aragonès s’ha centrat en el sector turístic i ha recordat que vàrem ser els primers i ara som els més vells. Ha parlat de la limitació a la renovació hotelera per la manca de terreny, i ha esmentat Santa Susanna com el municipi on es poden veure projectes de creixement hoteler. També s’ha referit al turisme familiar com alternativa i ha insistit que l’entorn oferia una prestacions a nivell europea, a diferència d’alguns altres països que poden ser competidors nostres en turisme. S’ha referit a la competència del sector immobiliari (tothom busca terreny), i ha assenyalat com un problema greu, a l’hora de trobar personal, el fet que es tracti d’una indústria de temporada, i que convindria poder allargar la temporada. Ha acabat proposant la marca “platges de Barcelona”, atesa la proximitat a la capital.
Mar Isla, directora de l’Escola Universitària del Maresme, ha parlat del diferent tracte que es dóna al sector turístic en relació al tracte a la resta de sectors econòmics. La característica que el diferencia dels altres és la seva dependència de l’espai físic. El turisme del Maresme està lligat a les platges i no es pot traslladar com ho podríem fer amb qualsevol altra indústria. És per això que ha volgut cridar l’atenció que sovint som massa pessimistes i que convé pensar que, al marge de si ho estem fent més o menys bé, tenim la platja, som a Europa i molt a prop d’una gran àrea metropolitana.
Mar Isla ha acabat insistint que el turisme no és únicament hotels sinó que també s’hi ha de considerar el comerç, els serveis, els productes de la terra... Sense dir noms, s’ha queixat d’aquells municipis que afirmen que no tenen turisme (això ho he sentit a dir a molts arenyencs). “El turisme és tot i no només hotels”.
Per acabar ha insistit en la necessitat de millorar la formació i també la innovació.
Hi ha hagut un llarg debat amb intervenció, primer, dels alcaldes presents, i després del públic en general. De totes les intervencions en destaco dues:
L’Andreu Majó ha demanat sobre la importància que els ajuntaments tinguin sòl públic. Pere Lleonart li ha respost afirmativament i s’ha referit a les empreses públiques que poden fer un bon treball de reserva d’habitatges protegits.
La segona intervenció ha vingut d’uns tècnics del Departament d’Agricultura que han volgut matisar el tema de l’agricultura, insistint que encara avui dia el Maresme té en l’agricultura un punt fort a protegir.
El tema de la depuradora de Pineda ha planat durant tot el debat. S’ha demostrat que és una taca negra dins el marc de la coordinació intermunicipal.
De feina n’hi ha i també caldrà veure com acaba tot el tema de la divisió territorial de Catalunya, amb els canvis polítics que se’ns acosten a nivell de país.
L’alcalde d’Arenys de Mar, per formació professional i experiència a l’administració, hauria pogut fer molt bones aportacions al debat. Caldrà però esperar una altra ocasió.

Reflexionem tots i sempre

Aquests dies tots parlem de reflexió. És una reacció lògica després d’una campanya electoral o, en el cas d’ara, d’un referèndum constituent. És cert que la reflexió es fa necessària, però no només ara. Seria bo que els polítics tinguessin l’hàbit de reflexionar més sovint, sobre els propis actes i els dels altres.

Perquè ara, davant d’una abstenció tan alta, és molt fàcil començar a divagar per què ha passat i què s’ha fet malament. Utilitzar l’abstenció per aigualir els resultats és una tàctica molt simplista per qui no ha aconseguit tirar endavant la seva proposta, però l’abstenció no és culpa només dels guanyadors sinó també dels perdedors, i per tant, més que una excusa es converteix en una fal·làcia.
Ja fa temps que no es fan bé les coses, ni des del govern ni des de l’oposició. És cert que la iniciativa política ha de venir del govern, però l’oposició té un paper molt important que a vegades menystenim. Sense oposició el model democràtic va coix, i al nostre país li acostuma a passar sovint. Però hi ha un element en joc que no es pot oblidar: la ciutadania. Se l’ha de tenir en compte, respectar-la i donar-li protagonisme. Si no es fa d’aquesta manera no és estrany que, quan se la reclama, una bona part es giri d’esquena.
Ara estem molt cansats i la perspectiva de tornar entrar en un procés electoral comença a espantar als més optimistes. És important que els polítics ho tinguin en compte i vagin amb peus de plom. Atenció amb les promeses. És cert que no tenim memòria històrica, però tampoc patim d’amnèsia. Que no ens venguin gat per llebre, perquè encara estem escaldats. Al marge de les preferències ideològiques, la ciutadania necessita projectes clars, contundents i resolutius. Hi ha una sèrie de problemes socials que s’han de resoldre, i no hi valen excuses: marginació social, immigració irregular, atenció sanitària, habitatge, precarietat laboral...
Potser fóra bo que el govern actual ens expliqués tota la seva obra durant aquests tres anys. A molts només els sona la corona d’espines, la visita a Perpinyà, el 3% o l’expulsió d’ERC. S’han fet coses però en queden moltes per fer. També CIU tindrà prou arguments per reclamar la feina que ha quedat per fer, encara que no podrà oblidar que els darrers anys de govern varen esdevenir agònics i van propiciar l’alternança.
El PSC ens haurà de revelar el nom del seu candidat i ERC ens haurà d’explicar com pensen actuant després que l’Estatut aprovat no hagi assolit el llistó que la majoria somniàvem, sobretot després de la quantitat de despropòsits que hem hagut de veure i conviure-hi, durant els dos darrers anys.
Tot sembla indicar que el PP ha optat per aïllar-se de la resta de forces polítiques, amb una posició “anti-tot” que l’acosta molt a iniciatives ciutadanes com la que ha promogut el bufó Albert Boadella, que sempre s’ha trobat bé enmig de la polèmica, sobretot si ell l’encapçala. I veurem si ICV continua amb el seu paper d’ombra del PSC, actuant, en alguna ocasió, com la veu de la seva consciència, sense capacitat, però de liderar cap projecte de govern amb garantia d’èxit.
Però la ciutadania també ha de reflexionar, perquè l’abstenció només té valor si es pren com a opció política i això no és freqüent. Una gran part d’aquesta abstenció ha estat per mandra, i no és lícit donar tota la culpa als polítics. Tenim l’obligació d’exigir participar en la vida social i política, i si no ens hi posem, si no lluitem per un model de democràcia participativa, ningú ens ho vindrà a dur a casa i no tindrem cap dret per traspassar-los les culpes.

Les reaccions post-referèndum

M’imagino que la majoria dels lectors han seguit les declaracions dels diferents líders polítics sobre els resultats del referèndum de l’Estatut. A mi m’agrada fer-ho perquè és una manera de buscar la categoria humana de les persones que, davant d’un resultat favorable o no, reaccionen amb més o menys sinceritat, actuant o sobreactuant.

Els resultats d’aquest diumenge han beneficiat als defensors del Sí, que han trobat suficients arguments per celebrar la victòria. En canvi, els defensors del No, ho han tingut més difícil, encara que alguns d’ells ens han volgut fer creure el seu convenciment de victòria. Però no han sigut tots. M’han agradat les declaracions de Carod-Rovira, acceptant la derrota. De fet, mai s’ha manifestat completament convençut d’optar pel No. Se li ha vist massa que demanava una opció que no li acabava de fer el pes. Crec que ERC ha jugat un paper molt difícil, en part motivat per la pressió dels seus seguidors i militants, i en part per una certa debilitat de lideratge.
L’opció del No, coneixent com pensa el Partit Popular, era molt arriscada. Es podia entendre que ERC no en tenia prou amb l’Estatut resultant del seu pas per Madrid, però estic d’acord amb Carod-Rovira quan es lamenta que en el tram final de la negociació de l’Estatut, varen perdre la seva força i es van limitar a manifestar-se de manera patriòtica.
També és cert que el resultat del referèndum no els ha de castigar de cara les eleccions d’aquesta tardor. En tot cas, si alguna cosa els ha fet mal i els pot perjudicar, seria la seva actuació dins el tripartit, on massa sovint s’han deixat portar per les ànsies de protagonisme i en què alguns consellers han deixat anar algun rampell poc justificable.
Seria bo que de tot n’aprenguessin i, en cas de revalidar-se el tripartit d’esquerres, procurar més pel respecte institucional i donar-se a conèixer per la feina ben feta, que tampoc ningú els hi podrà negar. És evident que tot això és extensible als altres dos partits polítics.
Esperarem la decisió del PSC sobre el seu candidat a la presidència, però per sobre de tot, analitzarem el programa electoral de tots els aspirants a presidir el govern de la nostra nació, que el volem fort, seriós i amb ganes d’avançar, aprofitant les portes que el nou Estatut ens hagi pogut obrir.
La campanya electoral de les autonòmiques està en marxa, i no ens podem oblidar que n’hi ha una altra al darrera que, a Arenys, ja fa temps que ha començat a moure fitxes.

L'Estatut referendat

Acabem de conèixer els resultats del referèndum i també les primeres declaracions dels diferents partits polítics tant catalans com a nivell d’Espanya, i m’imagino que no han sorprès a ningú, ni els resultats, amb percentatge de participació inclòs, ni les declaracions. La ciutadania no és tan ignorant com alguns polítics volen fer-nos creure ni ells tant transcendents com a vegades es pensen.
Per aquells que defensem un nou model de democràcia, amb més pes de la participació ciutadana, una participació per sota del 50% no és un bon resultat. Això no vol dir que ens sorprengui, perquè l’entenem força i d’aquí la nostra crítica al funcionament de l’actual model democràtic i del paper que juguen els actuals governants.
La ciutadania està farta que només se’ns demani el vot cada cert temps i se’ns ignori la resta, i no val l’excusa del poc interès a participar quan no es creen els models idonis perquè això sigui possible. El model democràtic és legal però qualitativament feble. Tots hauríem de fer un replantejament del sistema i buscar una altra manera de fer política. Tot això però no deslegitima el resultat i una lectura en aquest sentit seria totalment partidista i corrosiu.
El PP parla que dos de cada tres catalans no han donat suport a l’Estatut, però posats a fer hi podríem sumar els nois i noies que no tenen divuit anys, que tampoc li han donat. La lectura que els polítics fan dels resultats cada vegada arriba a cotes més altes d’hipocresia i sarcasme. Això però no ens ha de desanimar sinó tot el contrari. Hem d’aconseguir que aquest nou Estatut esdevingui l’eina que realment necessitem per aconseguir un millor finançament i una millor autonomia de gestió.
Sabem que el PP continuarà posant pals a la roda i dificultant la governabilitat de Catalunya, però estic convençut que podrem confiar en ERC que ha defensat un No crític però que, una vegada reconeguda la derrota, es posarà al costat de les forces catalanes que defensen la singularitat de Catalunya, la necessitat de millorar l’autogovern i conseqüentment el seu finançament.
Demà comença una nova etapa política que m’agradaria que es caracteritzés per un govern fort, amb les idees clares i amb ganes de posar en funcionament el nou Estatut. Sabem que el govern actual no té massa futur, i ens agradaria conèixer la data de les eleccions al Parlament de Catalunya per evitar que la nostra nació continuï massa temps més vivint de manera provisional.

Jornada de reflexió

Avui tocava reflexionar i la veritat és que no he tingut massa temps per pensar en l’Estatut, però he reflexionat. Ha estat un dia en què he pensat més en dilluns i els dies successius que no pas en demà diumenge. De fet sobre diumenge ja ho tenia prou clar, però no acabo de veure què passarà a partir de dilluns.

Els diaris encara parlaven dels darrers actes de campanya i també de l’emprenyada del PP i d’ERC pel manifest del President, un episodi que en parlava ahir i no hi tornaré. Però avui es podien llegir i escoltar altres notícies: més morts a l’Iraq i també a l’Afganistan, més informació sobre la vida dels presoners iraquians en mans de les tropes nord-americanes, més lladres entrant per les cases... es tracta de notícies que ja no són originals sinó que trobem dia sí dia també a les pàgines dels diaris, fins a l’extrem que ja n’estem immunitzats, ja no ens afecten.

A veure doncs si passen aquestes vint-i-quatre hores de votació i escrutini i ens hi tornem a posar, però ara seriosament. Encara ens falta molt per aconseguir la justícia, eina bàsica per la pau. Perquè... d’això es tracta oi?

Votar l'Estatut: un dret i un deure

La manca de confiança entre polítics de diferents partits no fa cap bé a la ciutadania a qui tots els partits polítics li reclamen confiança. I sinó per què ERC i PP estan en contra de la retransmissió del missatge institucional del President de la Generalitat de Catalunya? Per què CIU hi està a favor? És per la intenció de vot del President, que està en la línia de CiU i en contra d’ERC i PP?
Ens hem de creure que el posicionament d’ERC i PP és degut simplement a l’obediència a la Junta Electoral Central i la resolució del Suprem? No em feu riure!
Aquí tothom fa el que l’interessa i ens vol enganyar descaradament. A mi només em serveixen els arguments sòlids que defensen una o altra posició. Tot el demés són excuses de mal pagador i, que em perdonin aquells polítics que m’acusen de posar-los tots al mateix sac, en aquest joc hi participen tots!
Continuo trobant ridícula la sentencia que no permet a la Generalitat animar a la participació. Ho trobo patètic i sense sentit, i em sembla mesquí valer-se d’aquesta posició per voler evitar la compareixença del president del govern de la nostra nació. En aquest país quan interessa una cosa tots hi correm però si no ens beneficia, mirem cap un altre costat.
Si els partits polítics creuen en la sobirania del poble i en la nostra capacitat de decidir la millor manera d’avançar com a nació, que ho demostrin. De moment la seva actitud és de desconfiança i això no és tolerable, a no ser que ho diguin clarament, i després sabrem com correspondre.
Avui encara podem fer campanya. Podem demanar el Sí o el No, sense necessitat de desqualificar als que pensen diferent de nosaltres, acusant-los de manca de dignitat. Jo votaré, perquè ho considero no només un dret sinó també un deure, com a persona que viu en societat, i que té una petita part de responsabilitat en el seu funcionament.
No m’ha agradat la campanya; no m’ha entusiasmat el procés que s’ha seguit; no em donen allò que jo voldria... però jo no me’n desentenc perquè a partir de dilluns tornaré a reclamar els meus drets i tot allò que ens han promès i que hi tenim dret. A partir de dilluns continuaré exigint solidaritat entre tots els pobles i respecte als meus principis, els meus valors, la meva cultura, la meva llengua, la meva nació. Tot això al marge de la meva opció en aquest referèndum.

Manuel Mas i Toni Comín a Arenys de Mar

Aquest dimarts han passat per Arenys dos diputats defensors del SÍ: Manuel Mas, diputat pel grup socialista al Congrés de Madrid i Toni Comín, diputat pel grup Socialista-Ciutadans pel Canvi, al Parlament de Catalunya. L’objectiu era clar: justificar per què s’ha de votar Sí el proper diumenge.

Manuel Mas ens ha avançat que venia a parlar d’Espanya, d’una Espanya plural i ha explicat el No del PP i ERC perquè tots dos miren el passat: una Espanya que ja no és i una Espanya que no serà.
Segons Mas, la història de l’Espanya de les autonomies és la història d’un gran èxit. S’ha manifestat com a federalista i ha remarcat que si bé al PSOE no tothom és federalista, el seu president ho té molt clar i per això Catalunya podrà tenir l’Estatut que es porta a referèndum aquest diumenge.
Ha volgut deixar molt clar que l’Estatut és una llei orgànica espanyola i que com a tal ha de ser aprovada pel Congrés i Senat de Madrid. És per això que no és el mateix Estatut que es va aprovar al Parlament de Catalunya, el 30 de setembre, perquè aquell Estatut no l’haurien votat favorablement al Congrés de diputats.
Referint-se a ERC ha manifestat que la independència significaria un canvi de règim, i aquest només es pot assolir per renúncia del poder vigent o per un cop d’estat, dues hipòtesis que avui no es poden donar, i que precisament l’establiment de l’estat de les autonomies ha actuat com a garantia de no fer marxa enrere.
Ha afegit que el catalanisme polític s’ha de replantejar i s’ha ofert a parlar-ne en alguna altra ocasió. Ha acabat la seva intervenció dient que s’ha d’avançar junt amb Espanya i Europa perquè la majoria dels problemes que ens afecten són comuns, i afirmant una vegada més que cal mirar cap a l’Espanya plural.
En Toni Comín, ha entrat més en detall a parlar de l’Estatut que votarem en referèndum. Abans però ha afirmat que tindrem un nou Estatut perquè per primera vegada tenim uns governs català i espanyol, d’esquerres. També ha afirmat que molta gent està desconcertada no tant pel resultat obtingut sinó per com ha anat el procés.
De l’Estatut ha parlat de set virtuts. La primera, la del reconeixement de Catalunya com a nació. La segona virtut és l’equiparació de les dues llengües en drets i deures. La tercera virtut d’aquest Estatut és la incorporació d’un capítol de drets i deures dels catalans, i l’obligatorietat de la Generalitat d’omplir-los de contingut. La quarta virtut és el fet que es tornen a escriure les competències de l’Estatut del 79, però aquesta vegada es podran tenir en plenament. La cinquena virtut és la incorporació de nous fenòmens que l’any 79 no existien: competències en immigració, noves tecnologies... Ha agrupat les dues virtuts restants: la incorporació de competències en dues columnes de l’estat modern i que a l’any 1979 no es varen tractar, com són Justícia i finançament i que ara són tractades en capítols a part.
Toni Comín ha acabat la seva intervenció donant alguns exemples de noves competències i manifestant que si optéssim pel No ens quedaríem en condicions pitjors a les del 79 perquè les altres autonomies aniran avançant.
En el debat posterior ha tornat a sortir la idea de l’Espanya federal a l’estil alemany, per acabar afirmant, a preguntes del públic, que la “retallada” de l’Estatut del 30 de setembre no és tan important com algú ens vol fer veure, i que el PSC ja volia modificar els quaranta punts que el Consell Consultiu havia avisat que, en funció de la interpretació que se’n fes, podien ser considerats anticonstitucionals. Uns punts que es varen modificar durant les negociacions de Madrid.
La majoria dels assistents tenien, molt probablement, la decisió presa. Algú hi havia que no anava en sintonia i molt probablement no l’han aconseguit convèncer. Diumenge coneixerem els percentatges i cada partit farà la seva valoració.

No volem agressions

Una societat que es manifesta demòcrata no pot permetre que es produeixin agressions contra la llibertat d’expressió. El nostre país té un passat prou negre com perquè encara haguem de lamentar actituds contràries als drets més elementals de les persones.
Tenim el dret d’expressar les nostres idees i ho podem fer sense necessitat d’agredir els nostres adversaris. No es poden fer callar els pensaments a base de garrotades ni llançament d’objectes. Això no vol dir que no puguem manifestar el nostre rebuig i descontentament sobre actituds manifestament falses contra el nostre poble, sobretot si ara ens venen a demanar una opció política.
Qui defensa uns ideals, del color que siguin, ha d’estar disposat a ser contestat sense haver de patir cap agressió. Però de quina agressió estem parlant? M’imagino que tots pensem en agressions físiques, perquè d’agressió moral fa molt temps, per no dir anys, que els catalans que ens ho creiem i n’estem orgullosos, n’estem patint i no tenim manera de deslliurar-nos-en. Aquestes agressions no tenen res a veure amb les cassolades del mercat de l’Hospitalet, sinó que han estat i són agressions contra la nostra dignitat, acusant-nos de tot allò del qual nosaltres n’hem estat víctimes, durant el franquisme però no només.
De les agressions dels darrers dies, permeteu-me que faci una diferenciació entre les sofertes pels líders del PP i les suposades agressions als anomenats Ciutadans de Catalunya. Els primers han estat governant Espanya els darrers quatre anys amb majoria absoluta i de manera força despòtica. Una vegada a l’oposició, no han parat de boicotejar qualsevol iniciativa del govern de l’Estat i han organitzat tot tipus de manifestació amb l’únic objectiu de desprestigiar el govern i fer-lo caure. També contra el tripartit a Catalunya. Ara no ens poden donar lliçons de civisme i comportament democràtic. Els segons han gaudit sempre de tota mena de privilegis, manant uns o els altres. Ara es presenten amb un discurs totalment populista sense cap base moral, i pretenen enganyar la ciutadania dient que ens defensen de l’autoritarisme i dirigisme polític. I què estan fent sinó? A aquests els va molt bé fer el paper de víctimes perquè és l’única manera que tenen que la gent amb dos dits de front senti parlar d’ells. És per això que tota agressió o fins i tot intent d’agressió física, els estimula i els dóna arguments per continuar sembrant odi i mentides.
Uns i altres han de rebre per allò que han sembrat, però en cap cas s’han de veure implicats en agressions físiques. La millor resposta a aquests sacsejadors de la ciutadania és la indiferència. Ignorem-los i actuem en consciència.

Un altre cop la JEC

Un dia més la Junta Electoral Central, a instàncies del PP, demana a la Generalitat que no animi la gent a votar. Es veu que això està mal fet! Es tracta doncs de celebrar referèndums però si no hi va ningú no passa res. El que no es pot fer és demanar que hi anem.

Ja sé que sóc molt insistent, però fins ara ningú m'ha explicat perquè no es pot fer servir el sentit comú i permetre que el govern del nostre país demani la participació dels electors. Potser per això el model de democràcia participativa costa tant de posar en marxa. Fins i tot la representativa farà nosa!

Jo, que no sóc govern, animo els catalans a anar a votar. Que diguin Si, No, en blanc o nul, però que es manifestin. És una demostració de compromís vers la societat que és també nostra i no només de les persones que es dediquen a la política.

Marató de futbol

M’he oblidat de l’Estatut i la campanya del referèndum. A vegades, per a la gent que viu a fons la política, sembla com si tota la ciutadania només pogués estar pendent d’ella i dels processos electorals. Sortosament no és així i es pot viure sense dependre d’un Si o d’un No.
Ha estat un cap de setmana bàsicament “futbolero”, on l’equip del Benjamí A de l’Arenys de Mar ha jugat dos torneigs maratonians, a Mataró i a La Roca del Vallès. S’hi han deixat la pell i els pares els hem fet costat, cremats pel sol i amb ganes d’enllestir la temporada.
Han quedat segons a Mataró i primers a La Roca, encara que com sempre s’acostuma a dir, el més important ha estat la participació i la bona relació entre aficions i equips. L’ambient ha estat agradable tot i que a mi, que no sóc home de ciutat, m’ha plagut més l’estada a La Roca. Això no treu que a la gent del barri de Vista Alegre de Mataró, no se’ls hagi de reconèixer la seva gran hospitalitat i amabilitat en tot moment.
Per cert, Vista Alegre celebrava 25 anys de festa i ens va repartir un programa de mà, de reduïdes dimensions, on només la portada estava escrit en català. Em va venir al pensament aquella crítica que se’ns fa, als catalans, des de fora però també des de dins, que aquí només es pot parlar en català i que el castellà està perseguit. No cal dir que tots els comentaris i el repartiment de premis es va fer absolutament en castellà. Tots els equips participants eren catalans: de Mataró, Argentona i Arenys de Mar.
Però no m’he decantat per La Roca per qüestió de la llengua. A La Roca tot s’ha dit en castellà, tret de la darrera frase de comiat, que l’han dit en català. A La Roca tots els equips participants també eren catalans.
No és un retret, encara que a mi personalment em sàpiga greu. És només qüestió d’evidències que convé tenir en compte quan se’ns acusa de perseguidors de la llengua. Durant la meva vida m’han arribat a prohibir parlar la meva llengua materna moltes vegades, de manera explícita i implícita. Jo no he viscut mai la situació contrària. Però, una cosa us vull dir: sempre parlo en català a no ser que l’altre no m’entengui. Si ell em contesta en castellà, perquè li és més pràctic, jo, de manera totalment inconscient, continuo parlant en català.
Ens hem cansat i hem hagut de recuperar forces per demà dilluns que comença una nova setmana, i serà la darrera setmana de campanya del referèndum. He llegit que ERC es queixa que Maragall i uns quants consellers estan fent campanya pel SI. A mi m’ha semblat que es tractava de cinc militants socialistes en campanya. Cadascú hi veu allò que hi vol veure i tothom es retrata pel que diu i el que fa.

Festa al Tossol

Després d’una tarda de futbol a Mataró hem anat a sopar al carrer del Tossol, convidats per la Dolors i l’Enric. Arenys de Mar, des de fa força anys, celebra la festa dels carrers amb un sopar de veïns i amics i amb música orquestral. L’itinerari festiu acostuma a començar al Tossol i s’acaba molt a prop d’aquí, al carrer de Sant Rafel.
Els amics de la Dolors i l’Enric hem portat diferents plats i ens hem ben atipat. La meva família, aprofitant que és temporada de cireres, n’hem dut un bon grapat dels cirerers del meu sogre, i un pastís de pinya que la M. Àngels fa molt bo.
En un sopar com aquest es parla una mica de tot: on anirem de vacances; la primera banyada a la platja; també de l’Estatut i de les eleccions de la tardor... ha sortit en Montilla, en Maragall, el tripartit...
Hi havia rifa i orquestra. Per cert, m’hauria agradat veure-hi els reporters del 30 minuts enregistrant l’orquestra... se’n podria treure un bon documental. He pensat que observant i escoltant aquest tipus d’orquestres, t’adones que no tot ha canviat tant com a vegades ens pensem. Estic segur que els meus pares, en plena joventut i en un altre racó del país, haurien viscut moments semblants. El so però, deficient i la qualitat musical del cantant tenia molt que desitjar. Però en una festa de carrer tot això no té massa importància. Ningú demanarà el llibre de reclamacions ni protestarà pel repertori ofert.
Quan tornava a casa, he passat per davant de la taula de la regidora del PP i la de l’exregidor del mateix partit a l’anterior legislatura. Aquest m’ha ofert Calisay. Ha hagut d’insistir perquè jo no acostumo a veure, però ho ha aconseguit. Era Calisay del bo, d’aquell que ja no en queda sinó en bodegues gairebé de col·leccionistes. N’he fet un glop... bo. Es nota, perquè no fa mal a l’estómac.
El músic es queixava que la gent no ballava. És cert, tothom estava assegut parlant amb el veí. Ha estat una nit de lluna plena, al so de velles melodies, interpretades a l’estil “home-orquestra”. Després he passat pel costat del vestidor (una furgoneta mig atrotinada). En sortia una senyora, no pas jove, molt engalanada. M’he imaginat que era la solista... es preparava el plat fort de la nit.
Gràcies Dolors i Enric per aquesta vetllada.

Carta oberta a la regidora del PP

Benvolguda regidora,

Han transcorregut tres anys de govern municipal i alguns ajuntaments ja estan preparant el darrer pressupost d’aquesta legislatura. Com molt bé recordareu, el dia 2 de maig de 2003 vàreu participar en una taula rodona amb tots els caps de llista que es presentaven a les eleccions municipals d’aquell mateix any, per parlar de Participació Ciutadana.
Recordareu també que la majoria de les intervencions de la taula varen ser molt optimistes vers la participació i podien crear expectatives d’un canvi en la manera de governar el nostre poble.
El diari El Punt va dir, entre altres coses: “Rosa Zaragoza (PP) va coincidir a dir que participació no és dir que el Xifré serà el pròxim consistori. Va criticar que l’actual govern no s’ha obert prou i que no es pot fer una audiència de pressupostos quan ja estan dats i beneïts”, i en un moment de debat vaig anotar les vostres paraules: “...la peça clau on es demostra la participació ciutadana és al Pressupost”. La vostra posició, us haig de confessar, em va sorprendre però alhora em va animar a pensar que estàvem pel bon camí.
La coalició amb el grup municipal de CIU us va donar el govern local i la possibilitat de posar en pràctica totes aquelles idees i promeses electorals que durant quinze dies vàreu anar predicant. No pretenc en aquesta carta fer una valoració global del vostre govern sinó que em limito a parlar de l’elaboració del pressupost dels anys 2004, 2005 i 2006, i a demanar-vos quin component participatiu hi heu vist.
Si em permeteu us diré la meva opinió perquè després me la pugueu rebatre. L’únic detall participatiu en la confecció dels pressupostos han estat les Audiències Públiques, anunciades a darrera hora i sense presentar una proposta clara, d’acord amb el projecte de govern anual. Si la vostra intervenció abans esmentada es referia a aquest tipus de participació, acceptaré que heu complert la vostra promesa. Em permetreu però opinar que això i res és gairebé el mateix.
Us deia al començament que els ajuntaments, no pas tots, estan començant a treballar el pressupost per al 2007, i els ajuntaments que han apostat per fer-ho de manera participativa, ja han convocat a la ciutadania a unes primeres reunions, però el que és més important és que la ciutadania ja està representada per comissions sectorials i territorials de participació i també pel Consell de Ciutat, una figura prevista en el Reglament de Participació Ciutadana d’Arenys de Mar, però que no s’ha arribat a constituir. Tot això em fa pensar que de cara la confecció del nou pressupost no podem esperar gaires millores i d’aquesta manera haurem esgotat la legislatura sense haver avançat gens.
És cert que la vostra responsabilitat directa en aquest govern no és ni la regidoria de Participació Ciutadana, ni la d’Hisenda, però estic segur que haureu tingut oportunitats per animar els vostres companys de govern a desenvolupar un model participatiu. Si ho heu fet i no us han fet cas, podria ser que us haguéssiu equivocat de companys de viatge.
Dissortadament qui hi haurà perdut haurà estat la ciutadania d’Arenys de Mar, que haurà pogut constatar una vegada més que les promeses se les emporta el vent amb molta facilitat.

Us saluda ben cordialment,
Xavier Febrer i Claveras

El desencant de l'Estatut

Ho han fet tan malament que avui parlar de l’Estatut és parlar de partits polítics i del seu posicionament. És difícil sentir comentaris específics del seu contingut, tot es limita a afirmar que és el millor estatut que mai hem tingut o bé que ens han pres el pèl a Madrid i la retallada ha estat solemne. En el fons això és el que pretenen la majoria de polítics: aconseguir guanyar-se la confiança dels electors i esperar i desitjar que no hi vulguin ficar massa cullerada, no fos cas que haguessin de donar massa explicacions.
Toquem de peus a terra i acceptem la realitat. A Catalunya hi ha sentiment independentista més o menys declarat, més o menys dissimulat. Hi ha polítics que volen fer-nos creure que es tracta d’una minoria però no és ben bé així. També hi ha qui defensa la unitat d’Espanya, ja sigui perquè li agrada o bé, li interessa. D’aquests també n’hi ha força. A partir d’aquí caldria analitzar què ens podia aportar de nou el projecte d’Estatut, iniciat en un moment de canvi de governs i sense una demanda clara al carrer.
Per als sobiranistes, tenint en compte que en el tràmit establert per a l’aprovació de l’Estatut calia que passés amb èxit pel Congrés de Diputats de Madrid, massa optimistes no podien ser. Per als més federalistes ja els anava bé una certa ambigüitat, i no els agrada gens que els parlin del dret d’autodeterminació. Per als espanyolistes, el que interessava era aconseguir una disbauxa i que tot anés en orris. Finalment, per als escèptics (la majoria de la ciutadania), hi havia més ganes d’aconseguir veure un govern de debò i que anés més per feina, que no pas tota la picabaralla i representacions teatrals que ens han ofert, d’anada i tornada, tots els nostres diputats.
És cert que els darrers resultats electorals a Catalunya i Espanya havien conformat probablement la situació política més propícia per avançar en termes autonomistes. Amb el PP amb majoria absoluta al govern, com també havia passat amb el PSOE, no es podia esperar res més que petites concessions i encara moltes d’elles de difícil compliment. Els experts ens explicarien per què el desenvolupament d’una llei comportava, a la pràctica, una reducció i limitació de les competències autonòmiques prèviament pactades.
Aquest muntatge teatral a què em referia, va tenir el seu punt àlgid amb l’aprovació, al Parlament de Catalunya, de la proposta d’Estatut, que s’enviava a Madrid. Tot feia suposar que la part negociadora més autonomista havia aconseguit avançar força i comprometre els socis del PSOE. Només el PP se’n desentenia perquè li calia seguir el guió fixat des de Madrid. L’espectacle de la signatura de l’acord va fer somniar a molts catalans, no tant pel contingut de l’Estatut, que la majoria ignorava, sinó per l’escenificació i els aires triomfals dels actors i actrius d’aquella obra èpica que s’hauria de convertir, pocs dies més tard, en drama.
La majoria de catalans ha anat seguint els diferents episodis d’aquesta història sense massa coneixement de què anàvem a guanyar-hi, però esperonats per les declaracions dels defensors de l’Estatut. Els mateixos polítics que varen esverar el galliner i que van fer veure l’Estatut com la culminació de tots els anhels sobiranistes, poc a poc varen canviar els seus papers, alguns d’ells per qüestió del guió i d’altres perquè es començava a posar entredit alguns dels seus principis ideològics com a formació política.
Després d’uns pactes estranys amb el govern de Madrid, i conseqüentment amb el PSOE, i una febre de gelosia protagonista, acompanyada de la immaduresa política dels nostres governants i la seva manca d’intel·ligència per al pacte, han acabat amb moltes de les il·lusions ciutadanes que potser no eren massa fonamentades però animaven a pensar que l’avenç en finançament i autonomia havia valgut la pena.
A poques setmanes per referendar l’Estatut hem vist com s’ha trencat un pacte de govern a tres bandes que havia sorgit per acabar amb 23 anys de govern nacionalista, proposant un govern progressista d’esquerres. Un pacte, el del Tinell, que comprometia als tres participants a dur a terme una política clarament social, transparent i participativa. Tot això s’ha acabat i l’excusa ha estat el no posar-se d’acord en la defensa o no de l’Estatut que ens ha quedat de tornada de Madrid. Alguns hi veuen la incapacitat de fer prevaler l’interès del país per sobre dels interessos partidistes.
Com deia en començar, la campanya per al referèndum, amb l’anunci de la convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya per abans d’acabar l’any, s’ha convertit en una campanya partidista, en què es busca treure el màxim profit possible en vistes a les eleccions de la tardor.
D’aquí a pocs dies sabrem com acaba el tema de l’Estatut i també si aquesta barreja de sainet i drama ha animat o no la ciutadania catalana. L’Estatut sortirà victoriós o derrotat, amb més o menys participació, però ningú ens podrà negar que al final de tot, haurem patit un desencant que trigarem a recuperar-nos-en.

Escrit publicat a l'Ametlla d'Arenys, d'aquest mes de juny

Més sobre l’Estatut

Aquest mes de juny escrivia a l’Ametlla d’Arenys sobre el desencant de l’Estatut. Un desencant motivat més per com s’han dut a terme les negociacions que no pas pel contingut del text final, que ha arribat a interessar a ben poca gent.

Un desencant per als defensors del NO, que saben o haurien de saber que si guanya la seva opció, ens quedarem com ara durant un bon grapat d’anys (alguns parlen de la defensa de la dignitat), i també un desencant per als seguidors del SI, això si realment hi estaven il·lusionats, ja que em fa molt l’efecte que bona parts d’aquests ciutadans ja els anava bé tal com estava.
Si el raonament fos cert, resultaria que tindríem una situació contradictòria ja que, tret del PP que no sembla d’aquest món, l’altra força que demana el NO i que d’aconseguir-ho ens deixaria amb l’Estatut del 79, era una de les forces que menys interès tenia de quedar igual, i en canvi el PSC, a qui molts posaven en dubte el seu interès per augmentar el nivell d’autogovern, estaria defensant la millora autonòmica. CIU, com ha fet sempre, a nedar i guardar la roba.
L’opció del NO que defensa ERC, es presenta com a rebuig a la retallada de l’Estatut per part de l’Estat espanyol, i com a mostra d’intransigència i voluntat de tornar a començar l’endemà del referèndum. L’opció del SI, de CIU i PSC, és la d’acceptar el joc democràtic i recollir les engrunes que milloren l’actual situació, sense amagar la seva decepció. Una decepció que comparteix la gent d’ERC.
Així doncs, qui ha guanyat la batalla? D’entrada i sense conèixer el resultat del referèndum, qui surt més ben parat és el PP i una bona part del PSOE català. Un avantatge que difícilment podran rendibilitzar la tardor vinent, ja que la imatge del PP a Catalunya cada vegada és més negativa i ells ho saben. Per altra banda, l’equilibri PSOE-PSC que ha anat funcionant a Catalunya sembla que passa per moments difícils. Si aquest equilibri es trenca, la seva opció de govern se’n va en orris. Tot això portaria a concloure que serà l’equilibri de forces d’ERC i CIU el que marcarà la formació del nou govern autonòmic.

I no vull oblidar-me que avui el Suprem ha ratificat la decisió de la Junta Electoral Central: la Generalitat no pot demanar a la ciutadania que vagi a votar. M'ho podeu explicar?.

La gota malaia del PP

El Partit Popular continua sense entendre les regles del joc democràtic. Va arribar al govern per una mala gestió del PSOE i s’hi va quedar dues legislatures, la segona de les quals, amb majoria absoluta, es va dedicar a negar qualsevol tipus de diàleg. Una vegada perdut el govern, cada vegada ho fan pitjor gràcies a dos líders de pensament ultraconservador que pretenen convèncer a la “massa” que ells ho farien tot molt millor, quan el seu objectiu només consisteix en aconseguir el poder. Tal com sovint es diu: un insult a la intel·ligència.
Durant aquests dos anys d’oposició al govern del PSOE, han aconseguit fer-lo bo, fins i tot per als més escèptics i malfiats d’un PSOE espanyolista i sovint prepotent. Malauradament en política passa sovint que aquelles persones a qui has criticat les seves mancances, els arribes a reconèixer algun mèrit després de comprovar que els seus successors no milloren o fins hi tot ho empitjoren. Aquesta és una conversa que se sent sovint en aquesta legislatura municipal.
M’imagino que no es tracta d’estratègia sinó d’orgull. Aquest orgull espanyol que porten a les venes i que els impedeix dialogar amb qui consideren inferiors o bé enemics. No fos cas que algú pensés que cedeixen. Abans morir que pecar!
Ningú que respecti els drets humans podria donar suport a qualsevol tipus de violència destructiva sinó que avalaria l’esforç per aconseguir el respecte d’aquests drets a totes les parts en conflicte. Som molts els que defensem un diàleg entre el govern espanyol i la banda armada, no pas com a claudicació del govern legítim de l’Estat sinó com a via per resoldre el terrorisme. Hi pot haver gent que no pensi de la mateixa manera. Que no vegi possible ni convenient aquest diàleg amb un col·lectiu que ha matat a sang freda. Tot és respectable i s’ha de dir ben alt. El que no puc entendre són declaracions com les que ha fet el senyor Acebes “el projecte de José Luís Rodríguez Zapatero és el projecte d’ETA”, o bé que “el procés del govern és un frau i un engany”.
Amb frases com aquestes i senyors com Acebes podem pensar que el PP, si arriba a recuperar el govern, pot ser perillós, perquè no es tractaria d’una saludable alternança política sinó de l’inici de la fi de moltes de les llibertats que poc a poc hem anat recuperant. Cal estar ben alertes i no fer cap pas en falç.

Conferència de Mohammed Chaib

Aquest divendres 2 de juny, va tenir lloc a la Biblioteca P. Pare Fidel Fita d’Arenys de Mar, la conferència “Immigració i integració”, organitzada pel Grup de Debat i Tertúlia, a càrrec del diputat al Parlament de Catalunya, el senyor Mohammed Chaib.

Mohammed Chaib va començar dient que la imatge que arriba de nosaltres als països d’emigrants fa que intentin sortir, no pas perquè volen sinó perquè tenen necessitats, i que l’emigració zero no la veurem mai mentre no es desenvolupin econòmicament els països d’origen.
Una altra idea que va plantejar va ser la necessitat d’harmonitzar la política migratòria de la Unió Europea. Va afegir que la voluntat de l’actual govern a Catalunya i a Espanya és que les persones que arribin ho facin amb les millors condicions de dignitat humana, i es va felicitar perquè amb el nou Estatut, Catalunya tindrà competències en l’autorització de contractes de treball, de manera que el flux d’immigrants es pugui fer en funció de les necessitats de treball, anant a buscar les persones als països d’origen. Va anunciar que després del 18 de juny hi ha previst la inauguració d’una oficina a Tànger que tindrà com a missió la mediació entre les necessitats de mà d’obra del nostre país i la demanda per emigrar de persones del Marroc.
La segona part de l’exposició la va dedicar a la integració dels immigrants a casa nostra. Va explicar tres models diferents que s’han produït a Europa. El primer model, que s’ha produït a França, és aquell que ha considerat les persones immigrants com a francesos i per tant no calia fer res més. La realitat però ha demostrat que no tenen els mateixos drets, i que el seu nom i país d’origen els ha marcat a l’hora de trobar feina, de llogar un pis... Les revoltes d’ara fa uns mesos han posat en evidència que aquest model no ha funcionat.
El segon model és l’anglès i és conegut per “multiculturalisme”, és a dir, moltes cultures sense contacte. Tampoc ha tingut massa bons resultats ja que tot i respectar les diferents cultures no té en compte que els immigrants no arriben a un país on no hi ha res sinó que ho fan en un lloc amb una cultura i unes tradicions determinades. Han de tenir consciència que els seus fills hi hauran d’estudiar i de treballar i això obliga la família a implicar-se. La integració ha de ser bidireccional, o sigui que l’ha de treballar la persona que arriba però també la que l’acull. Cal ser generós i obrir les portes, i calen recursos i fer un seguiment dels joves que trobes en grup al marge de la pròpia vida de la comunitat local.
El tercer model, que defensa Mohammed Chaib, és el de la interculturalitat, que pretén una interrelació entre totes les cultures. Cal entendre que les persones que arriben han realitzat un procés migratori però que una vegada són aquí, deixen de ser immigrants. Cal que participin a la vida del municipi. Han de saber que tenen el dret a l’educació i han de formar els seus fills i filles per preparar-los per al futur. És cert que s’han d’adaptar als nostres valors, però no necessàriament a tots, ja que cada cultura té els seus. Si parlem dels drets humans, és ben cert que els han de respectar.
Abans de donar peu al debat amb totes les persones assistents, Mohammed Chaib, va parlar de dos aspectes més: el de la visió de l’Islam a Europa i el de la participació política. Va marcar les diferències entre cultura i tradicions àrabs de la religió de l’Islam, encara que sovint es posa tot en un mateix sac. Va comentar que amb el nou Estatut, Catalunya tindrà competències en el registre d’associacions religioses i aquestes deixaran d’estar registrades com entitats culturals, com passa ara. Va dir que a Catalunya no hi ha cap mesquita sinó garatges, un comentari que va fer somriure a més d’un dels assistents de cultura musulmana. Va insistir en la integració en associacions de veïns i de comerciants, amb el convenciment que el diàleg i la convivència és possible.
En relació a la participació política, va lamentar que massa sovint s’utilitza políticament la immigració i això és perillós. Va afegir que la delinqüència no té nacionalitat. Va demanar de treballar tots plegats pel dret a votar i a escollir els seus representants polítics, i animar els immigrants que ja han aconseguit la nacionalitat, a que es mobilitzin.
El debat va ser molt intens i interessant. El fet que a la sala hi hagués una bona representació d’arenyencs nascuts al Marroc, va facilitar el diàleg i l’intercanvi d’opinions. La primera pregunta va ser per demanar un exemple de país que practiqués el model de la interculturalitat, a la qual Mohammed Chaib va respondre que no n’hi ha cap però va afegir que estava convençut de la seva viabilitat.
Es va parlar de la necessitat de conèixer la llengua i de permetre la comunicació. Mohammed Chaib va demanar als arenyencs de cultura islàmica que no es podien tancar sinó que calia ser oberts i ensenyar les pròpia cultura i tradicions. També es va parlar dels canvis que lentament va introduint el nou Rei del Marroc. A la pregunta sobre l’ensenyament de la religió a les escoles, el conferenciant va afirmar que si se n’ensenyava una calia ensenyar les altres, encara que es manifestava més d’acord en l’ensenyament de la història de les religions i relegar l’estudi de la religió a altres àmbits.

Els assistents vàrem sortir del debat amb el convenciment que havia estat molt positiu. Al carrer ens vam quedar una estona dialogant arenyencs de diferent cultures, la millor maneres d’entendre’ns i respectar-nos. Tant de bo que trobem noves ocasions per compartir moments de diàleg, conversa i cultura.

Comença la campanya

Avui ha començat la campanya per al referèndum de l’Estatut. Durant quinze dies escoltarem com els polítics ens alliçonen per què cal votar SI o bé NO a l’Estatut que ens proposen, i representa que farem l’exercici de valorar què és el més convenient per al nostre país, per a la nostra nació.
Després de recomptar els vots vindran totes les interpretacions i aquí és on més acostumo a parar-m’hi per analitzar les justificacions d’uns i altres. De fet però, no em sorprenen gairebé mai perquè les seves paraules són molt previsibles. Difícilment s’accepta la derrota i no es tracta tant de reaccions espontànies com d’utilitzar el model més afí als resultats obtinguts.
Se’ns presenta una representació post-referèndum interessant perquè diferents opcions polítiques defensen el mateix resultat encara que proclamin que sigui per motius antagònics. El No del PP no és el mateix que el No d’ERC però tots dos són un No, que al capdavall és el que compta.
El SI de CIU, PSC i ICV és bastant el mateix encara que la lectura que en faran tots tres serà totalment contrària. CIU, ja ho diu en campanya, es considera l’únic avalador real del Si, cosa que no veuen igual les altres forces polítiques.
Si surt el SI, fet més que previsible, caldrà observar la reacció d’ERC, que ja la deuen estar assajant, i de quina manera preparen l’estratègia per acaparar el vot nacionalista de la tardor vinent. També serà interessant fixar-se en la manera com s’apropiaran de l’èxit, tant el PSC com CIU. Un fet que tindrà la seva repercussió a les properes eleccions autonòmiques, on el joc estarà a mans de tres partits, pel caràcter residual que han assolit ICV i PP a Catalunya.
Si surt el NO, ERC es mostrarà molt feliç i ho rendibilitzarà de cara les eleccions de la tardor, en detriment de CIU. També en aquest cas el PP rebria una mica d’oxigen per no asfixiar-se, encara que probablement no seria suficient com per continuar la seva tendència decreixent dins el panorama polític català.
Sigui quin sigui el resultat i la participació electoral, del que no hi ha cap dubte és que l’endemà del referèndum començarà la campanya electoral catalana, que seria bo que no s’allargués massa, sobretot tenint en compte que el mes de maig de 2007 tornarem a votar, en aquesta ocasió per decidir quin govern volem al nostre municipi.
La màquina electoral no para i l’esgotament de la ciutadania cada vegada és més evident. Sense convertir-nos en “passotes”, procurem viure el més tranquil·lament possible, sense que la crispació dels polítics afecti la nostra salut ni la nostra convivència.

Immigració i integració, a debat

La immigració és un tema important que mereix ser tractat amb coneixement i responsabilitat. El nostre país va viure anys d’emigració, sobretot cap a països del nord d’Europa, per no parlar de l’emigració forçada a l’Amèrica llatina, després de la revolta militar del 36.

En pocs anys el nostre país ha esdevingut país d’acollida i això té repercussions importants en l’organització de l’Estat. La diversitat cultural i social, no és una anècdota sinó que comporta uns canvis en la manera d’actuar de tots; dels que arriben i es troben un país amb costums, tradicions i maneres de fer diferents, i dels que els acullen que descobreixen altres maneres d’actuar.
En totes les coses cal educació, entrenament i pràctica, i sobretot voluntat. En el fenomen migratori també. Malauradament s’ha trigat massa a preveure els canvis que l’arribada en massa d’immigrants provocaria i ara s’ha hagut de preparar la població, a corre-cuita. La immigració, que sovint es valora com un fet negatiu, pot esdevenir molt positiva si es treballa bé. Es tracta de deixar de banda les falses percepcions, com ara la del tracte preferent, i estudiar la realitat i buscar la millor manera d’integrar-la a la nostra societat.
És profund i complicat com per parlar-ne en poques paraules. Mereix un debat a fons. Nosaltres, el Grup de Debat i Tertúlia d’Arenys de Mar, en parlarem amb una de les persones que més en sap: el Sr. Mohammed Chaib, diputat al Parlament de Catalunya, adscrit al grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi. Ho farem aquest divendres 2 de juny, a 2/4 de 10 del vespre, a la Biblioteca Popular P. Fidel Fita, al carrer Bonaire, 2 d’Arenys de Mar. Si us va bé, hi sou convidats!