Un esperpèntic Salvador Illa

Un dels temes que s'ha comentat aquests darrers dies són les declaracions del cap de l'oposició al Parlament de Catalunya, el senyor Salvador Illa, sobre els pitjors 10 anys de la història de Catalunya. Algú ha encertat quan les ha considerat unes declaracions esperpèntiques. De fet, el senyor Illa no ha demostra mai una gran categoria com a polític, sobretot tenint en compte que aspirava a la presidència de la Generalitat. La seva mediocritat ha quedat palesa en aquestes desafortunades declaracions.

La pregunta que sempre em faig és si el nostre país no hi ha millors aspirants a ocupar càrrecs de responsabilitat política. Probablement la gent que val no li interessa enredar-se en política, i els que ho fan, són majoritàriament persones que s'aprofiten de la política per treure's un bon sou i viure de la rifeta.

El PSC ha tingut militants de categoria, seriosos i capaços de representar els seus afiliats i simpatitzants, assumint responsabilitats polítiques importants. M'imagino que en la línia del que passa a molts partits polítics, fa uns anys que aquests bons candidats han desaparegut i s'ha quedat el rebuig, allò que no vol ningú.

És una llàstima que el nostre país estigui en mans de gent tan mediocre, tant a nivell de govern com d'oposició, la qual cosa fa que no avancem, i les possibilitats d'ocupar un bon lloc en el rànquing de països desenvolupats són escasses. 

No seria just només fixar-me en els polítics catalans, perquè el mal està molt escampat. Quan veus o sents les declaracions del senyor Casado, candidat a presidir el govern espanyol, et cau la cara de vergonya, i se't fa difícil pensar que en tota Espanya el PP no tingui ningú més vàlid per aspirar a governar el país. No es tracta del contingut rancorós i venjatiu contra els independentistes catalans, que es podria entendre, sinó en la qualitat dels missatges que fa arribar a la nació.

El senyor Illa no està sol en aquest llistat de polítics sense categoria suficient com per representar els ciutadans que necessiten un bon lideratge per poder aspirar a viure millor, socialment, però també política i cultural.

Afganistan i els peatges, són notícia aquests dies

Tornats a la realitat hem vist com les notícies que més destaquen en els mitjans de comunicació d'aquests darrers dies d'agost són Afganistan i l'evacuació dels que volen marxar del país, i relacionat a casa nostra la desaparició dels peatges després de tants anys.

Ens va passar per alt els efectes de l'atemptat de Kabul i ha estat com una traca final als despropòsits de la invasió del país ara fa vint anys. Una vegada més el món occidental ha fracassat en els seus intents de posar ordre a casa dels altres. El pitjor és que del seu balanç se'n pot desprendre un suport enganyós a una classe corrupta que ha estat incapaç de posar ordre i fer desaparèixer els talibans, que finalment recuperen el poder del govern i la repressió cap a la població, especialment les dones.

Quant a casa hi ha la incertesa de què passarà amb el pagament del manteniment de les autopistes que deixaran de ser de pagament aquest dimecres. De moment sembla ser que el compromís és que fins al 2024 seran de lliure circulació, però que hi ha la intenció d'instaurar-hi algun sistema de pagament. Com es deia avui a la xarxa, i jo ho he anat comentant en aquest blog, la desaparició dels peatges i l'assumpció del cost de manteniment per part de la Generalitat i de l'Estat, fa que deixin de pagar els usuaris per passar a pagar-ho tothom via impostos. És això just?

El titular del web de Ràdio Arenys sobre la variant de Valldegata, pressuposa que amb la desaparició dels peatges ja no es construirà la polèmica variant que havia d'alliberar circulació de cotxes del mig de la Riera d'Arenys. Aquesta variant era un fet, segons paraules del primer equip de govern local democràtica, a finals dels setanta. La seva construcció va comportar molta polèmica entre defensors i detractors. Ja em perdo qui hi va a favor o en contra, però pel que sembla la solució ja està presa: no hi haurà variant. Es podrà pacificar la nacional II pel seu pas per la nostra vila? A veure què en diuen els nostres governants locals.

Tornada a casa

Com totes les coses, arriba un dia que s'acaben. Si n'has pogut gaudir, només pots donar-ne gràcies i esperar tenir una nova oportunitat per reviure situacions agradables i conèixer noves coses i nous mons.

Avui hem aterrat a Catalunya, més tard del previst. Tot i haver-nos llevat de matinada, les coses no han funcionat com calia i l'avió ha sortit amb retard de l'aeroport de Venècia. Sembla ser que l'encarregat del manteniment de l'avió s'ha adormit i ha arribat tard. Això ha provocat que totes els passatgers haguem estat més d'una hora asseguts a l'avió.

De fet, tot i que no viatjo pas gaire, no és la primera vegada que amb Vueling ho fem amb retard considerable. No sé si és costum de la companyia, o bé no és prou seriosa. També he trobat a faltar molta professionalitat en el servei d'atenció al vol. Crec que la companyia s'hauria de plantejar fer una revisió del seu funcionament, i per això els ho diré, amb l'ànim de millora dels seus serveis.

No he tingut temps d'adonar-me si a la nostra vila hi ha gaires canvis. Serà a partir de demà, quan iniciem una nova temporada, deixant de banda les vacances i planificant el nou curs. 

Potser, haurem pagat per darrera vegada el peatge de l'autopista. Dimecres, 1 de setembre, aixequen els peatges i, de moment, no serà de pagament. Alguns arenyencs, els que treballen fora de la vila, probablement canviaran el recorregut per anar a la feina, i deixaran de circular per la carretera nacional. L'emprenyador semàfor de Caldetes deixarà de ser un suplici per a molts conductors.

Les tres illes

Avui ens hem acomiadat de Venècia ja que demà marxem a primera hora. Abans però hem visitat les illes de Murano, Burano i Torcello. Unes illes que s’acostumen a programar en grups, però que nosaltres hem fet pel nostre compte, i amb un detall significatiu: abans que es llevessin la majoria dels turistes. Era dissabte i calia sumar-hi els visitants de cap de setmana. Això feia augmentar l’afluència de gent.

Per a qui no hi hagi estat us diré que la seva visita és prescindible, tot i que m’ha agradat haver-hi anat, sobretot a Burano, un poble molt endreçat, que viu del turisme, però que et causa molt bona impressió.

Torcello no té res a veure amb les altres dues illes, però t’ajudarà a veure que no tot s’acaba amb la massificació de Venècia. Hi ha tranquil·litat i més vegetació.

El comiat de Venècia ha consistit en perdre’ns pels carrers estrets de la ciutat fins arribar al capdamunt i baixar en vaporetto fins a l’estació de S Zacarias, molt a prop de la plaça San Marco.

Ara, amb la maleta pràcticament enllestida, fem un repàs d’aquests dies a la ciutat de Venècia. Demà només quedarà matinar i travessar la ciutat fins a l’aeroport.

Il vaporetto

Avui tocava tirar del transport públic per no dir que hem estat tots els dies caminant. Volíem tenir l’experiència de desplaçar-nos amb el sistema de transport públic que funciona a la llacuna de Venècia.

Hem tornat a trepitjar el barri jueu, amb noves històries per conèixer millor la ciutat, de per què l’hem trobat així, i quin futur li espera.

I hem pujat a una plataforma a la part superior d’uns magatzems de luxe des d’on hem tingut unes vistes interessantíssimes de Venècia. A primera hora ens ha plogut i també ens ha permès experimentar unes primeres passes sota el paraigües. Tot suma.

Es nota que arriba el cap de setmana i es veu més gent pel carrer. Els bars i restaurants amb música en directe. Diuen que la pandèmia ha reduït a una tercera part el nombre de visitants. Això ens ha afavorit perquè és molt diferent passejar-te tranquil·lament sense haver de demanar pas.

I ara, preparant la jornada de demà, mentre païm el sopar que ens ha servit per recuperar forces. 

El barri jueu de Venècia

Com acostuma a ser una tradició en les nostres sortides a ciutats europees, avui hem visitat el barri jueu de la ciutat, en un “free tour” a mans d’un andalús afincat, si més no temporalment, a Venècia. La casualitat ha fet que fos el mateix guia que ahir ens va ensenyar una altra part de la ciutat i la seva història. També s’ha donat el cas que la majoria dels participants érem catalans.

Les visites del dia s’han complementat amb les més clàssiques i patrimonials, com és la basílica de San Marco, el Palau Ducal, el teatre de l’òpera La Fenice, i algun museu d’entre mig. 

L’encant, però de la ciutat és perdre’t pels carrers i pons, anant amunt i avall, amb la tranquil·litat de no trobar-te cap cotxe, i enguany, atesa la pandèmia, amb molta menys gent. Això sí, ensenyant el codi de vacunat de la Covid i prenent-te la temperatura i la mascareta a la cara.

La història t’ensenya l’evolució de l’home, la seva manera d’afrontar-se a les dificultats de la vida, i les limitacions humanes per fer front a la natura i els seus efectes. Visitar una ciutat no és només veure què hi passa ara, sinó també com s’ha arribat aquí i quin futur s’espera.

Visitar el barri jueu de Venècia és plantar-te en un racó totalment diferent del centre neuràlgic del turisme, però a tan sols vint minuts a peu.

Ara ja només ens queda el sopar i la passejada nocturna per preparar la jornada de demà.

Capvespre a Venècia

Acostuma a passar que quan et lleves de matinada el primer dia de vacances dona per a moltes coses. En un mateix dia passa el que en la vida de cada dia acostuma a passar en una setmana. Tot just hem arribat avui i ja sembla com si hi estiguéssim ben familiaritzats.

Venècia enamora. No recordo l’any que hi vaig ser per primera vegada, ni en guardo cap record, més enllà de les bastides de San Marco.

Aquesta vegada, però es tracta de passejar tranquil·lament, sense presses ni ganes de veure-ho tot. Malgrat això, les ganes de descobrir racons nous et fan circular i no perdre pistonada.

El primer capvespre de la setmana et brinda una imatge que t’entra ben endins, i t’anima per a una altra jornada de descoberta i bellesa. Realment Venècia és especial i té tot el reconeixement merescut.

Com aturar l'abandonament de l'Afganistan

He llegit unes declaracions d'un líder talibà a mitjans televisius occidentals on es demana que no s'incentivi els afganesos a deixar el país, perquè els necessiten. Jo entenc que abandonar un país no és una bona solució, i no ha d'agradar a cap tipus de règim, però s'ha d'entendre també que quan les expectatives no són favorables, la gent prioritzi la seva seguretat, encara que sigui sortint del país.

És trist haver d'abandonar un país per por a represàlies o a la pèrdua de drets civils. El cas de l'Afganistan és traumàtic sobretot per a les dones, que veuen l'amenaça del retrocés en la cultura i la vida social. No es pot esperar ser rebut amb els braços oberts quan arribes amb proclames sobre reducció de drets i llibertat. Prohibir la feina i l'escolarització a les dones no és la millor manera de fer amics.

L'experiència del règim dels talibans no els deixa gaire ben parats, i encara que s'han dedicat a dir que ara no serà com abans, algunes de les declaracions i també actuacions només arribar, no aporten gaire confiança. 

Cada dia podem seguir les informacions que arriben des de l'Afganistan i com són tractats els afganesos que volen sortir del país. No hi ha declaracions d'intencions que valguin quan es veu quina és l'actuació dels dirigents, i tampoc es pot confiar gaire en la capacitat d'aquests dirigents de controlar la massa fanàtica que ha permès fer-se amb el poder del país.

Tindrem temps de valorar la part de responsabilitat d'Occident en la situació actual de l'Afganistan. També la responsabilitat d'Espanya que, a remolc dels EUA, ha afavorit un govern irrellevant incapaç d'enfrontar-se als talibans i a la seva repressió cultural, religiosa i política.

Pedro Sánchez té la possibilitat de trobar solucions a les peticions d'asil dels afganesos que volen arribar a Espanya, però això no servirà per excusar la mala praxi exercida a partir de la invasió d'Occident, i el foment d'un govern corrupte que ha enganyat el seu poble.

Els agents de tardor

Avui he llegit que a Arenys de Mar tindrem uns agents de tardor que faran algunes funcions, no sé quines, els mesos de tardor d'enguany, passejant pels carrers. Estic segur que l'equip de govern municipal sabrà quines funcions encomanar-los, perquè de feina a fer n'hi ha molta!

La notícia podia passar desapercebuda, ja que es tracta de contractar unes persones per realitzar unes tasques públiques, a criteri dels nostres governants municipals. La curiositat, però és què ha portat a contractar aquestes persones. Segons diu la notícia, aquests agents eren els que tradicionalment es contractaven en període d'estiu per vigilar les platges, però... "un error administratiu" no ha fet possible que la contractació arribés a temps, i ara passaran a ser agents de tardor.

Una pregunta que et podries fer és sobre la necessitat d'aquests agents, a l'estiu i a la tardor. Si les coses no s'han fet bé i no poden treballar a l'estiu, què ha funcionat malament durant aquests mesos a la platja? S'ha notat la seva absència? I si mai hi havia agents de tardor, és necessària la seva contractació?

Aquestes preguntes les haurien de respondre els nostres polítics, encarregats de la gestió municipal i, que segons es pot veure, no se n'acaben de sortir prou bé. En una empresa privada, hi hauria un responsable que hauria de donar la cara i donar explicacions. A casa nostra, a l'administració pública, tot queda amagat i ningú no es fa responsable de res, i per tant no hi ha conseqüències. De fet, ja paga el contribuent! Cap problema!

La desorganització interna municipal sembla ser que és gran i no millora amb el temps. No hi ha cap responsable que faci tirar endavant la gestió municipal amb eficiència i eficàcia. Com que és diner públic, i els polítics de torn no ho han de pagar de la butxaca, qui dia passa any empeny!

Una vegada més tenim una mostra de la inoperància de la nostra administració local, i els perjudicats sempre som els mateixos. Però... no diguis res, perquè seràs mal vist. Sempre et queixes. Oi, que als polítics els agrada molt posar-se medalles? Doncs, que assumeixin els errors, els expliquin bé, i en paguin les conseqüències! I, sisplau, trobeu-los una feina útil als nostres agents de tardor!

Un final d'estiu tranquil i sense canvis

Està comprovat que a finals d'agost, quan s'apropa un nou curs d'activitats més o menys rutinàries, a la feina o a l'escola, és quan tot està més apagat. L'estiu ha estat ple de notícies singulars que ens han mantingut al dia les novetats, també excentricitats de polítics i famosos, però arriba un moment que aquestes notícies ja no ocupen les pàgines dels diaris, i tret que no passi alguna cosa anormal, la monotonia ha impregnat la premsa.

Sí que és cert que hi ha partits polítics que ho aprofiten per començar a escalfar el nou curs, però no deixa de ser un conjunt de notícies poc atractives o repetides d'altres anys. Avui, per exemple, semblava com si el PSC tenia ganes de remoure la vida interna del partit, presentant la possibilitat de canvis en la primera secretaria del partit a favor de Salvador Illa. Després de no haver aconseguit la presidència de la Generalitat, tot i el seu triomf electoral, ara caldria donar-li més protagonisme. Amb el govern a l'ombra no n'hi ha prou.

La dreta espanyola ha continuat la crítica als partits del govern, però amb poca força, aprofitant la pròpia inèrcia d'abans d'estiu, i penso jo que amb molt poc encert, si més no amb pocs resultats efectius de cara a deteriorar la imatge del president Pedro Sánchez, a qui se l'ha de felicitar la seva capacitat de mantenir-se al capdavant, tot i algunes decisions preses que es podrien considerar arriscades i valentes.

A casa, abans de la pandèmia, aprofitàvem aquests finals d'estiu per sortir a fer una passejada, com per posar punt i final a l'estiu, abans de començar el curs. És una manera d'allargar les vacances, i treure'n el màxim rendiment. Tenim la sort, però que vivint a Arenys, ja gaudeixes prou bé de la pausa laboral i poca cosa més tens a demanar. Avui a la platja, a primera hora i abans que arribessin les persones de fora, era agradable gaudir d'una bona temperatura de l'aigua i la seva netedat. No es pot dir el mateix de la cura que l'Ajuntament de la vila té de l'entorn que té molt que desitjar i demostra el fracàs de l'opció de la CUP per un canvi que els arenyencs ens mereixíem. L'assignatura ha quedat suspesa i caldrà veure si amb les noves mesures aprovades recentment es pot notar el canvi desitjat.

La mort de vint-i-cinc galàpets

Arran de la multa a un pagès del Ripollès per l'enganxada d'uns vint-i-cinc galàpets al fil elèctric de la seva finca he pensat que realment la nostra societat està una mica malalta. Hi ha persones que a vegades sembla que se'ls en vagi el cap, i a sobre les lleis els hi van a favor. 

Estic molt d'acord que les bèsties s'han de protegir i evitar que una mala praxis les mati. Una altra cosa és que no s'hagi d'estudiar cas a cas i entendre les circumstàncies que poden haver portat, com és aquest cas, a la mort dels galàpets.

El pagès està molt perjudicat per la protecció de les seves finques i conreus. A part dels humans que es dediquen a robar, eines i productes del camp, també hi ha animals que fan de les seves. La mostra més clara és la del porc senglar, que acostuma a fer molt de mal i provocar moltes pèrdues. Això fa que s'hagi de prendre mesures per evitar l'entrada al conreu. 

En el cas del pagès multat, l'electrificació venia motivada per evitar que les vaques s'escapessin i provoquessin algun accident a la carretera. Això hauria fet culpable el pagès i per tant calia posar-hi remei. Ara, una vegada els animalistes han presentat la denúncia per la mort dels galàpets, sembla ser que no hi ha més solució que sancionar el pagès. 

Darrerament hem sentit moltes anècdotes de denúncies d'habitants de les ciutats quan van al camp, i també d'animalistes que tenen molt poca feina a fer. Penso que no es pot jutjar sense aprofundir en els temes, i valorar justament què hi ha de mala intenció i què d'accident no volgut. Si ho posem tot a l'extrem i deixem els pagesos indefensos, potser arribarà el moment de tancar els camps i que produeixi un altre. 

Sisplau, siguem una mica seriosos i posem-nos a la pell d'aquelles persones que tenen prou problemes per defensar la seva professió. Està molt bé tenir cura de la natura i el seu hàbitat, però no el posem per sobre de la raó. Intentem trobar el punt just per situar cada cosa al seu lloc, i no ens deixem portar per falsos sentimentalismes.

Expedient a hidroelèctriques espanyoles

He llegit que el govern de l'Estat ha expedientat les hidroelèctriques de les conques del Duero, el Tajo i el Miño-Sil, per un mal ús de l'aigua emmagatzemada, amb la intenció de generar més energia elèctrica aprofitant aquests dies que el preu ha assolit rècords històrics. Sembla ser que ho investigaran i si hi veuen motius, les multaran.

Penso que el problema del cost de l'energia i la seva explotació és prou greu com perquè el govern corresponent s'encarregui de vetllar que no hi hagi frau. No és només que no es pot consentir uns preus abusius per a un bé necessari, sinó que a més s'ha d'evitar que les companyies elèctriques se n'aprofitin per generar més beneficis del compte.

La importància de comptar amb governs forts i honrats rau en casos com aquests, on el paper de l'Estat és vetllar pels interessos de la ciutadania, sobretot els que es troben més indefensos. No es pot permetre que el poble pagui els plats trencats i en treguin beneficis els de sempre.

La notícia ha passat força desapercebuda i no sé si és perquè estem parlant de frau baix, o bé perquè hi ha qui s'encarrega que aquestes notícies no destaquin a les pàgines dels diaris, i se'n pugui passar pàgina el més ràpid possible. És bo que la premsa no s'ho calli i que ens informi, però fins al final, fins que sapiguem si de veritat hi havia un negoci brut dissimulat, i que cal treure a la llum i fer-ne pagar les conseqüències als infractors.

Els jutges en saben més que els nostres polítics?

El TSJC ha dit que no i ha tombat la intenció del govern català de prorrogar una setmana més el toc de queda de gairebé 150 municipis catalans. Finalment només en seran uns 19, un d'ells molt a prop de casa: Arenys de Munt. 

Cal entendre que els jutges saben què fan i que hi entenen més que els membres del govern, sinó no tindria sentit que tiressin enrere mesures previstes per reduir el risc de contagi a casa nostra. De fet, entendre tot això resulta molt complicat, i no saps gaire en què es basen a l'hora d'acceptar o no unes mesures preventives, estrictament sanitàries, s'ha d'entendre. 

Diuen que és per preservar els nostres drets, però a mi em fa una mica de gràcia, perquè no és precisament un detall gaire propi de la majoria de jutges i tribunals judicials del nostre país. Més aviat ens priven de drets elementals, amb l'excusa de la Constitució, que per a ells és sagrada.

Precisament la setmana vinent necessitava fer una declaració d'autoresponsabilitat per poder sortir de casa abans de les sis del matí. Ara ja no ho haurem de fer, però tot i així mantinc el dubte sobre l'encert o no de la decisió presa pel Tribunal.

Sí que em volia referir als problemes que s'han produït a diferents poblacions on no hi havia toc de queda i que s'hi concentraven grans quantitats de persones i de manera poc civilitzada ni respectuosa vers els residents habituals del lloc. La gestió d'aquestes aglomeracions no ha estat bona i hi ha hagut moltes queixes per part de les autoritats locals que no tenen els mitjans per resoldre el problema. El nostre país s'ho ha de fer mirar una mica, perquè sembla que tothom es veu amb cor de gestionar la vida pública, però a l'hora de la veritat hi ha moltes mancances i incapacitat per resoldre-ho. No sé si això dona més força als jutges a l'hora de decidir prendre les resolucions al marge de la voluntat política, creient que ells sí que ho saben fer bé, i poden suplir aquesta incapacitat manifesta dels nostres polítics.

Què hi ha de la visita a Madrid del major Trapero?

Avui el diari La Razón treia la notícia d'una visita a Madrid del cap dels Mossos d'Esquadra, el major Josep Lluís Trapero, que hauria visitat el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i el Palau de la Zarzuela, sense que la conselleria d'Interior n'estigués assabentada. Aquesta informació ha comportat un seguit d'escrits a la xarxa, la majoria d'ells criticant l'actuació del major, considerant-lo deslleial, i fins i tot exigint la seva dimissió.

No hi ha dubte que avui dia qualsevol informació s'escampa molt ràpidament i a vegades sense conèixer a fons la seva veracitat ni el contingut, en aquest cas, de les visites suposadament realitzades pel cap de Mossos d'Esquadra. 

És important la transparència, i també en aquest cas, conèixer a fons el motiu i intencionalitat de les visites, i si com diu la conselleria, es tracta de reunions operatives, no fer-ne més cas del necessari. No hi ha dubte, però, que totes les circumstàncies que varen envoltar l'1 d'octubre i el judici posterior, han creat molta alarma i desconfiança, tant cap al govern de la Generalitat com del propi major Trapero.

És per això que convé saber què hi ha de veritat i què s'esperava d'aquestes reunions. Un país necessita poder confiar en els seus governants, i també en la seva policia. No podem estar dubtant sempre de tot i tothom. Trapero sempre ha defensat la professionalitat en el seu càrrec, i és per això que no sempre ha agradat, sobretot a qui confiava poder tirar de la policia catalana per obtenir l'enyorada independència. En això crec que Trapero ha estat honest i transparent a l'hora de manifestar la seva posició, i en tot cas si no es vol que continuï en el càrrec, no seria per engany, sinó per concepte i predisposició professional.

M'imagino que en els propers dies es coneixerà més detall de tot plegat, i serà el moment de valorar les possibles conseqüències d'aquest suposat viatge a Madrid. De moment, però, crec que és important no fer valoracions sense prou coneixement i evitar el mal improvisat d'engegar-ho tot a fregar a la més mínima.

Quatre anys de l'atemptat de les Rambles

Avui es compleixen quatre anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils, que ens va deixar a tots amb angoixa i preocupació. Nosaltres ho vàrem viure força lluny. Aquell mateix matí havíem agafat l'avió per passar les nostres vacances a un país que ens va enamorar: Noruega. Va ser a l'hotel del primer dia que ens en vàrem assabentar. No era creïble.

Han passat quatre anys, però encara hi ha moltes incògnites. El pitjor de tot és el dubte sobre si es podia haver evitat, amb més cooperació entre les policies espanyoles i les catalanes. Aquella desconfiança mútua ens ha deixat algunes respostes pendents.

Entenc la por dels veïns de la Rambla, quan ahir al migdia varen sentir unes explosions al veïnat. M'imagino que en aquests casos sempre penses en el pitjor, sobretot quan encara ho tens tan a la memòria. 

Les persones que en el moment de l'atemptat a les Rambles s'hi passejaven, es preguntaran tota la vida per què havia de ser aquell dia i precisament en aquella hora, quan es trobaven al punt fatídic. Les víctimes dels atemptats i familiars no han rebut la resposta que esperaven. El reconeixement de víctimes d'atemptats els arriba en comptagotes i, si no estic mal fixat, amb no tot el suport que caldria esperar d'un fet com aquest.

El 2017 va ser un any complicat i la policia catalana va viure dues històries molt seguides, que la va fer protagonista, i amb una negació del reconeixement que s'hauria d'haver esperat de la policia espanyola i de les pròpies institucions estatals.

Aquest quart aniversari el compartim amb unes notícies que ens arriben de l'Afganistan, amb preocupació i sense poder assegurar la vida ni els drets de molts dels seus habitants, víctimes d'uns fanàtics que s'han alimentat de la corrupció i l'engany que ens han amagat les forces dels EUA i el govern que s'havia de preocupar del futur dels seus habitants. Tant de bo que el mes d'agost acabi amb millors notícies per poder comentar i no ens quedi aquest regust de boca tan difícil d'empassar.

Què passa amb Marlaska?

Setmanes enrere, quan va tenir lloc la darrera remodelació del govern espanyol, molts es varen estranyar que Marlaska continués en el càrrec. Què passa amb aquest senyor? Algú li té por? Exerceix algun poder que permet el president espanyol moure's lliurement?

El passat del senyor Marlaska el situa a l'òrbita del PP i per tant com un infiltrat dins del PSOE, amb un càrrec prou significatiu. Ara, amb el retorn forçat de menors al Marroc, ha tornat a sorgir la polèmica. No sé si amb raó o sense, el cas és que tot el que envolta al senyor Marlaska està ple de secretisme i falta de transparència. Precisament és això el que s'exigeix al ministre, que sigui transparent.

En què es basa el ministre per retornar a la força els menors de Ceuta? No estan protegits per la llei vigent de defensa dels menors immigrants? Com és que contra l'opinió d'entitats i els dubtes de la Fiscalia i del propi de defensor del poble, el ministre enviï al Marroc els menors que varen entrar a començaments d'estiu a Ceuta?

No ens agrada la manera d'actuar del senyor Marlaska. És una manera autoritària i gens transparent que provoca desconfiança i ens recorda uns altres temps. No ens encaixa la figura i manera de fer del ministre dins del govern que el mateix president ha declarat el més progressista de la història d'Espanya. Voldríem un canvi de personatge i no sabem què el manté en el càrrec.

No és la primera vegada que el ministre Marlaska destaca per la seva manera de pensar i obrar, i provoca disfuncions i diversitat de criteris entre els dos partits que comparteixen el govern de l'Estat. La resta de ministres socialistes ho veuen bé? Ens poden explicar bé els criteris a l'hora de prendre decisions com les actuals del senyor Marlaska?

Amb actituds com les del ministre Marlaska, no és estrany que el poder judicial es mantingui amb els ulls oberts per si li toca actuar. La gestió dels menors immigrants no acompanyats no és clara i necessita molta transparència per entendre-la i, sobretot, poder jutjar si és justa o no. És per això que personatges com Marlaska no ajuden a tranquil·litzar la situació i aquesta desconfiança que generen no és bona per a la salut democràtica de la nostra societat.

A l'espera de l'assalt final

Aquests dies estem parlant de l'Afganistan perquè els fets que succeeixen marcaran el futur de molts anys amb un alt risc d'involució i la desaparició de drets fonamentals, sobretot per a les dones. Els fanàtics talibans que s'estan fent al poder, després de la sortida de les tropes nord-americanes, envien un missatge molt clar de repressió que per poc que t'estimis la llibertat de les persones, et dol i et fa patir.

Avui hem conegut la notícia que els fanàtics han arribat a les portes de la capital, i que l'exèrcit afganès, que teòricament va formar i reforçar els EUA, és incapaç de defensar el govern actual i només pacta sortir corrent i salvar els mobles. Els poderosos tenen assegurada la seva protecció, però la població civil té totes les de perdre. Les dones hauran de sortir de la Universitat i el treball, i tornar a casa.

Què ha passat? Què s'ha fet malament? Quines conseqüències hi haurà per al futur del president Biden? Sabia que passaria això si decidia marxar de l'Afganistan, i ens va enganyar, o bé era tan innocent que no s'ho va imaginar?

La història es repeteix, com acostuma a passar, sense aprendre'n ni trobar la manera de corregir els errors. És molt fàcil veure-ho des de lluny, sense rebre'n les conseqüències directament, veient per televisió les imatges del desastre i la repressió. La incultura i maldat humana personificades en els talibans. 

Ja em perdonareu la meva insistència sobre els fets actuals, però és molt trist i m'afecta. És una manera de deixar anar la ràbia que m'envaeix en veure la incapacitat humana per organitzar-nos de manera civilitzada i en pau. Sense respectar els altres, normalment els menys afavorits, en benefici propi. 

Entenc molt bé que la vida continua i que hem de procurar trobar la part positiva de les coses, però no podem obviar uns fets tan inhumans que afecten una part de la població mundial, víctimes dels errors d'Occident.

Onada de calor

Que bé que s'està a dins de casa! Amb la calor que avui fa, la millor sort és poder estar fresc a casa. El fet de viure en una casa antiga, amb parets gruixudes et reserva de la calor de l'exterior sense necessitat de connectar cap tipus de climatitzador. No hi ha dubte que en situacions com l'actual és tenir molta sort.

Tot i així avui també hem pogut gaudir d'un dels privilegis de viure a la costa, i ens hem refrescat a la platja, amb l'aigua molt neta i tranquil·litat a primera hora, abans de l'arribada dels forasters. Ha estat la meva tercera banyada de l'any, tot un rècord després d'alguns anys sense haver-m'hi banyat.

Desitgem, però que les temperatures vagin de baixa i aniria molt bé que també arribés alguna remullada. El terreny està massa sec i a part del risc d'incendis, hi ha la necessitat dels pagesos per conrear el terreny. La sort d'aquests dies d'altes temperatures és que tinguem els focs controlats i no hi hagi algun beneit que se li acudeixi de provocar-ne cap. Hem pogut veure els desastres de Grècia i Turquia, i darrerament també a Algèria.

I tot això en vigílies de la festa de Sant Roc, que a la nostra vila d'Arenys té preparades una gran quantitat d'actes que tindran lloc aquest cap de setmana, fins al dilluns amb la sortida dels macips per ruixar els vianants. Una festa que enguany ha rebut el reconeixement de festa patrimonial d'interès nacional, que fa honor a la tasca que any rere any molts vilatans han sabut mantenir i coordinar. És la tradició i l'estima per la terra que ens ha vist néixer que aconseguirem un país més ric, i una societat més respectuosa. Conreant els valors de convivència és la manera de viure amb més alegria i fer més fàcil la lluita de tirar endavant el dia a dia, en una societat que a vegades ens compliquem més del necessari.

A veure si els homes del temps l'encerten i de veritat la calor va de baixa. Diuen que el canvi climàtic és aquí, i que situacions com les actuals s'aniran repetint en el futur, encara amb més insistència i quotidianitat.

Dolor a l'Afganistan

Aquests dies estic preocupat per la situació de l'Afganistan. Ara fa uns tres anys vaig llegir en pocs dies tres obres de Khaled Hosseini, basades en aquest país i la situació política i social, fruit de les diferents ingerències estrangeres, i la lluita entre integristes i el govern de torn. Va ser una lectura que em va acostar a la realitat d'aquell país i al sofriment de la seva gent, víctimes de l'autoritarisme i la usurpació dels drets més elementals.

Observant el que està passant arran de la sortida del EUA, m'entristeix i m'imagino el dolor que estarà patint molta de la seva població. El perill real de fer una marxa enrere en les condicions de vida de la seva gent, és preocupant i em colpeix.

Sembla impossible que al segle XXI hi pugui haver regions del món que passin per aquests episodis inhumans, que no hi hagi res a fer. M'imagino que la sortida de les tropes nord-americanes era una necessitat, però et fa reflexionar sobre el comportament de les potències mundials i el sofriment que sempre paguen els més desvalguts.

Com diem sempre, ara és notícia l'Afganistan, i no sabem quant de temps n'estarem parlant, però el futur dels seus habitants és molt fosc, i té totes les possibilitats de durar molts anys. Penso en els joves i infants, que els espera un futur de terror i injustícies. També en les generacions que encara tenen molt present el passat recent, i que potser creien que no tornarien a viure-ho. 

El fet que en el món aquests esdeveniments siguin tan freqüents, em fa pensar que la humanitat no té la lliçó ben apresa, i que la vida és massa difícil per a tanta gent. Que no s'ho mereixen i que cada cop es fa més difícil creure en la justícia, en la bondat d'un Déu creador del món, amb un repartiment injust de la terra, en la crueltat dels repressors de torn. 

A casa ens queixem i probablement tenim motius per fer-ho, però quan t'adones de la realitat de països com l'Afganistan, acceptes que estem molt de sort de viure on vivim, malgrat les dificultats que molts dels nostres compatriotes han d'afrontar per sobreviure amb un mínim de dignitat. Al final arribes a la conclusió que tot i sentir-te impotent per resoldre els problemes del món, sí que hi ha una cosa que pots aconseguir i és la de fer feliç les persones que tens al voltant, on poden arribar els efectes de la teva actuació i actitud. No ho oblidem!

S'acosta el final de molts peatges

Poc més de quinze dies perquè els peatges del nostre voltant desapareguin després de molts anys de pagar i aportar beneficis a les empreses concessionàries. Si no hi ha res de nou, el proper 31 d'agost serà el darrer dia que funcionarà el peatge de l'autovia del Maresme entre altres, però la solució final encara no la coneixem.

Ja n'he parlat en aquest blog més d'una vegada i he seguit d'alguna manera les diferents opinions al respecte. No hi ha dubte que el que agrada més sentir és que deixem de pagar per utilitzar les autopistes, però no podem oblidar que aquestes necessiten un manteniment i si l'ha de fer l'administració pública, d'alguna manera el pagarem, ja sigui els que utilitzin les vies, o tots els contribuents.

Els governs respectius ja varen avisar que calia trobar la manera de finançar aquest manteniment, però sembla que no es posen d'acord. Jo puc estar molt content d'anar fins a Barcelona sense haver de pagar peatge, però també exigiré un bon manteniment, i això com es paga i qui?

Crec que cal analitzar bé quins són els usuaris i beneficiats de la desaparició del peatge, i quins són els perjudicats si l'administració pública se n'ha de fer càrrec. D'entrada es veu clar que si no hi ha peatge i ho paga l'Estat o la Generalitat, els passavolants seran els que hi sortiran guanyant. Aquells turistes que no paguen contribució al nostre país, podran viatjar per les autopistes sense pagar. Si el manteniment es paga segons l'ús que se'n fa, llavors els que no hi sortirien perdent són els contribuents que no viatgen per l'autopista.

Ja vaig dir al seu dia que no veuria bé que el cost del manteniment de les autopistes sortís de la bossa general, sinó que tenia més sentit que ho paguessin els usuaris. No estem parlant d'una empresa privada, que hi ha de buscar el benefici, sinó d'una administració pública que ha de compensar-ne el cost. Qualsevol solució que passi per la caixa comuna, entenc que no serà justa, ja que no és un bé essencial i que se'n pot prescindir. En tot cas lluitem per un transport públic de qualitat.

Converses entre partits de centre-dreta

Amb la desfeta de Convergència i Unió, i posteriorment la desaparició de Convergència Democràtica, hi va haver tota una sèrie de gent que va quedar desemparada i políticament marginal, amb cap de les formacions polítiques que es varen crear que els fes el pes. D'aquesta manera vàrem llegir que es creaven un seguit de partits catalanistes de centre-dreta, poc independentistes, però totalment lluny del PP, que es preparaven per fer un camí a part. Les dificultats per engrescar prou gent per presentar-se a les eleccions va fer que o bé es quedessin al marge, o bé el seu intent fos un absolut fracàs.

Aquesta setmana, que molts polítics són de vacances, hem pogut llegir que hi ha seriosos intents de reunir aquests dispersats per tal de constituir un partit polític capaç de presentar-se a les eleccions amb un mínim de garanties de sortir. Parlo de Lliures, el PNC i la Lliga Democràtica, que estan en converses per veure si arriben a bon port. Tampoc descarten la presència del PDECat, que com tots sabem va fracassar a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

L'objectiu, segons he pogut llegir, és arribar a finals d'any amb un acord per constituir aquest nou partit polític que hauria de cobrir el tram de centre-dreta catalanista. La deriva independentista de Junts per Catalunya ha fet que els votants de la dreta catalana es quedessin sense opcions clares de ser presents al Parlament català, i també a molts dels municipis del país.

A l'espera dels resultats de les negociacions entre els governs català i espanyol, és bo que el tram orfe recuperi els tutors que l'han de permetre ocupar uns seients a la política catalana. Entenc que no és normal que aquest segment de l'electorat català no tingui representativitat, ni és bo per al país. La radicalització s'ha vist que al final no és bona i que l'enfrontament entre els dos representants de la catalanitat independentista, sigui perjudicial per al futur del nostre país.

Crec que cal donar tot el suport a aquestes forces polítiques perquè arribin a una entesa i puguin presentar-se a les eleccions i donar una resposta a molts catalans que han quedat sense referents a la política actual. Tot això al marge de la nostra ideologia i simpatia cap a aquestes o altres forces polítiques. La diversitat sempre ha estat positiva, molt per sobre de la polarització actual a què hem arribat.

Alt risc d'incendis

Diuen que la por guarda la vinya, i ara amb l'alt risc d'incendis seria bona la dita i fer-li cas. Hem pogut presenciar imatges per televisió dels incendis de Grècia i Turquia, bàsicament, i no voldríem que aquestes imatges es repetissin a casa nostra. Avui ens han avisat que estiguem atents i siguem més prudents que mai per evitar ser els causants d'uns incendis, que la pròpia temperatura i sequedat del terreny poden causar.

És molt trist, després de tot el que ha passat, encara pots veure conductors llençant les cigarretes enceses a través de la finestra del cotxe. Quan veus que això ho fa el conductor que va davant teu, no saps com reaccionar. Et fa molta ràbia i no acabes d'imaginar si és negligència o maldat. Se'm fa estrany que un fumador pugui no adonar-se de les conseqüències que la seva acció pot provocar, i és per això que em decanto més aviat per la maldat del protagonista. La poca sensibilitat i la mala educació de qui no té un sentit comú ni una estima per la terra que trepitja, encara que només sigui de passada.

Desitjo que tots plegats tinguem seny i siguem capaços de vetllar perquè els incendis no es reprodueixin a casa nostra. Que estiguem atents als avisos que ens arriben sobre el risc que tenim a sobre, i que ens comportem com a persones civilitzades. Al mateix temps, que no ens tallem a l'hora de denunciar qui es comporti de manera incívica i provoqui encara més risc d'incendi per la seva acció.

Vetllar perquè tothom sàpiga actuar correctament no és fàcil, i és una demostració de les dificultat de viure en societat, compartint espai i temps, en un món que no sempre sabem valorar correctament, i amb unes relacions socials que no sempre són fàcils de mantenir. A vegades sembla que les paraules poden semblar cursis o ridícules, però probablement si tothom fos més sensible i respectuós amb el medi ambient, no hi hauria tants problemes a la nostra societat. Fem un esforç i superem aquestes setmanes que encara queden de risc alt per a incendis, amb l'esperança de guanyar la partida.

Un dia a la Costa Brava

Per trencar el ritme dels dies d'estiu avui hem visitat Sant Feliu de Guíxols, o per ser més exactes la platja de sant pol, a s'Agaró. Més que tot perquè no hem entrat al nucli de la població de Sant Feliu, sinó que ens hem limitat a moure'ns pels voltants de la platja, en un dia que no convidava gaire a banyar-se, sobretot el matí.

Haig de reconèixer que tenim uns racons molt bonics, i encara que no soc amant de moure'm per la platja, de fet no m'he banyat, entenc que hi hagi gent que desitgi arribar a la costa i capbussar-se una estona i prendre el sol. 

Si no t'agrada entrar a la sorra ni prendre el sol, tens l'oportunitat de caminar un tros del camí de ronda i contemplar el contrast entre les roques i el mar que les esquitxa. Aquest contrast que pràcticament no tenim els de més avall, dona goig de contemplar i et fa pensar per uns moments que encara conservem la natura tal com era.

No és així, però. T'adones fàcilment la gran edificabilitat de la costa catalana que pràcticament no ha deixat cap racó verge. És per això que aprofites tot allò que encara no té ciment a sobre, per pocs trams que siguin. Si més no s'ha d'agrair l'esforç d'anar allargant el camí de ronda arreu de la costa brava, que si més no t'acosta una mica més a la idea inicial abans que no s'explotés pel turisme estranger, però també autòcton.

Com que no es tracta de ser sempre pessimistes i trobar només la part negativa de les coses, haig de dir que el balanç del dia ha estat agradable i he vist moltes cares alegres, i això avui dia és important. Ja hi ha prou maldecaps com per no agrair moments de diversió i entreteniment. I netedat! Considero que estava tot molt net, i això també és d'agrair. Seria bo que el govern de la nostra vila en prengués nota i procurés mantenir una vila més polida perquè els nostres visitants no marxin d'Arenys amb una mala impressió. Els que hi residim tot l'any ja sabem quin pa hi donen!

Què passaria si demà no encenguéssim cap llum?

Què hem de fer demà? Apagar tots els llums i no consumir electricitat en tot el dia? Diuen que demà serà el dia amb els preus de la llum més cars de la història. No fa gaires dies que ja vàrem batre un rècord, però sembla que això no s'ha acabat i anem a pitjor.

Ho deia precisament arran de batre el rècord de preus, no fa gaires dies, que l'electricitat no és un caprici, sinó un servei bàsic que no em podem prescindir. És per això que si tenim el govern més progressista de la història, hauria de treballar de valent perquè un servei bàsic no es veiés afectat per aquestes apujades de preus. 

Si alguna cosa ha de diferenciar un govern d'esquerres amb un de dretes és precisament en vetllar per l'economia dels més dèbils, i quan estem parlant d'un producte bàsic i imprescindible, és evident que això afecta també els més pobres. 

Potser seria hora que es plantegés el dret a l'habitatge amb els serveis bàsics inclosos. No n'hi ha prou en procurar un habitatge per a tothom, sinó que també s'ha de procurar que les despeses de llum, aigua i gas estiguin a l'abast de tothom.

El més trist de tot plegat és llegir els beneficis que obtenen diàriament les empreses elèctriques, i que haguem de patir aquests increments de preus que es mengen molts estalvis. No sé si una mesura com la que insinuava al començament de l'escrit tindria cap efecte, però es podria provar. Seríem capaços d'apagar tots els aparells elèctrics durant un dia? Algú em pot dir què arribaríem a provocar si la mesura es seguís de manera massiva? Aquí ho deixo escrit.

Poca simpatia de la resta d’Espanya

Més de la meitat dels espanyols està en contra dels indults als presos polítics catalans, segons un sondeig. De fet a mi em sorprèn que no siguin més ja que la manipulació de la informació que ha rebut la població espanyola no pot produir res més que rebuig a una decisió com la que va prendre el govern de Pedro Sánchez.

Si dia rere dia reps informació que et parla de la dolenteria dels catalans, que només pensem en nosaltres mateixos, que tot ho trobem malament i que odiem la resta d'espanyols, no és estrany que puguin pensar que no ens mereixem el perdó, sinó el càstig etern. La llàstima és que no ens deixin marxar, ens desterrin i no vulguin saber res de nosaltres. Què ho fa?

És el poder, la dominació la colonització i el treure'n el màxim de profit dels rendiments que puguin obtenir del funcionament de l'economia catalana. No hi ha dubte que si fóssim pobres no passaria el mateix, però la riquesa és perseguida.

Nosaltres tampoc no ho hem sabut explicar. A vegades ens comportem una mica repel·lents i és normal que entre la informació que reben, sempre interessada, i el que puguem manifestar nosaltres, ajudi a tenir poca simpatia i a desitjar-nos el pitjor.

La solució passaria per trobar seriosament l'encaix i això només pot estar a mans dels polítics que dirigeixen la nació i la seva capacitat per objectivar la situació i ser honest en els plantejaments. Els interessos partidistes no ajuden, i això fa que el catalanisme sigui moneda de canvi en els enfrontaments entre els partits polítics que s'alternen en el govern.

Avui llegia que el govern català està d'alguna manera ajornant les passes per tornar a insistir en la independència, motivat pels fons europeus i també deien, per l'interès en organitzar l'olimpíada d'hivern, que necessitarà l'ajut del govern espanyol. M'imagino que això no agradarà a alguns, que voldrien reprendre el camí cap a la independència per oblidar-nos de la pressió que patim de l'Estat espanyol.

Potser ara, sense Messi, es farà un equip

Ja em dispensareu el meu atreviment de parlar de futbol quan no en tinc ni idea, però hi ha coses que crec que són força evidents i no crec que m'equivoqui a l'hora de defensar-ho. Al meu entendre, doncs, el Barça fa molts anys que viu a mercè del joc de Leo Messi. Tot ha girat al seu voltant, perquè ha estat un grandíssim jugador, probablement un dels millors de la història del futbol. 

Aquesta dependència del jugador ha fet que l'equip s'anés degradant i els resultats obtinguts sempre anaven en relació a l'estat d'ànim o inspiració del dia del jugador. Quan Messi no anava rodó, el Barça feia un mal resultat. S'entén un mal resultat tenint en compte la plantilla de què disposa.

Sembla ser que la política de l'anterior directiva ha estat un desastre, i això ha portat a la impossibilitat de renovar el jugador. Ara el Barça se les haurà de veure sense Messi. Haurà de ser el gran equip de futbol que se l'espera, sense la gran estrella. En serà capaç?

M'imagino que el repte de l'actual directiva i l'entrenador, és com formar un equip, amb les limitacions pressupostàries, per fer front a una lliga que cada vegada ha resultat més competitiva, amb els dos grans equips de Madrid com a adversaris perillosos. Potser ara serà el moment de tocar de peus a terra i formar un equip, sense que el conjunt depengui d'un únic jugador, sinó que entre tots configurin un equip capaç de jugar les grans lligues.

Ara, doncs, serà el moment de demostrar que se sap gestionar un equip de futbol d'alt nivell, i ser competitiu tant a nivell espanyol com europeu. No serà fàcil, i probablement aquest primer any serà més aviat de transició cap a la formació de l'equip que haurà de fer somiar els actuals i nous seguidors blaugranes. La resta de mortals anirem seguint la seva evolució des de la rereguarda, veient els resums dels partits, o dels gols si en fan, als telenotícies, i escoltant o llegint les crítiques dels experts i fans del club.

La qualitat de la televisió en perill

Arran de la notícia que apareixia avui a les xarxes sobre la situació en què es troba Betevé, volia comentar les meves impressions sobre la qualitat de les televisions, en general, i el futur que se'n pot esperar. Haig de confessar que no soc un gran televident, però intento entendre per què. Darrerament he observat una baixada important en el nivell dels programes que ens proposen, això sense arribar a veure'ls.

De sempre he notat que la qualitat de la televisió privada és ínfima i només s'explica el seu èxit pel nivell d'exigència dels telespectadors. M'imagino que les persones que s'asseuen davant del televisor, no són gaire exigents i qualsevol cosa que els faci distreure ja els va bé. Si no fos així no es podria entendre l'audiència que tenen alguns programes que, analitzats fredament, no haurien de formar part de la cartellera.

La televisió pública fins ara semblava que compensava en qualitat aquest baix nivell de la privada, però darrerament també es troba a faltar programes de qualitat. TV3 continua líder d'audiència al país, però pels pèls, i si la cosa continua com ara, podria ser que deixés de ser la primera televisió. Cada vegada es fa més difícil trobar-hi un programa que no només et distregui, sinó que t'aporti alguna cosa més. 

A casa la televisió s'obre molt poc i, a diferència d'abans, desconeixem la majoria dels programes que es poden visionar. Els mateixos reclams deixen d'interessar i ja no ens molestem a mirar quan estan previstos de programar. La tasca que TV3 ha fet per la llengua catalana ha estat impressionant. Ha estat la manera que entrés el català a moltes llars, i a d'altres a fomentar la seva pràctica sense complexos. És una llàstima, doncs, que ara passi per uns moments tan baixos que la poden convertir en una oferta residual.

Crec que la direcció de TV3 i el govern català haurien de reflexionar sobre el futur de la televisió a casa nostra, perquè, tot i que la història no es repetirà i el seu paper no serà el mateix per a futures generacions, sí al menys contribueixi en la difusió de la cultura i societat catalana. El llibre és la millor alternativa a la televisió, però per a qui no opti per la lectura, és important que la televisió li brindi la possibilitat d'enriquir-se culturalment.

Trump, un perill real

Llegia ahir una informació sobre els últims dies de Trump a la presidència dels EUA, i pensava que tot i la seva actuació a la vista de tothom, amb la seva negativa d'acceptar la derrota electoral i fent mans i mànigues per no deixar el poder, hi ha moltes coses que desconeixem i no sabem ben bé el perill que comporta tenir dirigents mundials com ell amb tant poder de decisió.

L'escrit venia a comparar-lo amb Hitler quan va aprofitar per fer-se amo i senyor del poder i va esclatar l'ofensiva contra tot allò que se li posava al davant. Qualsevol excusa era bona per aferrar-se al poder. Trump sembla ser que va estar a punt de declarar la guerra a l'Iran, i que gent valenta li ho va impedir. L'atac no serviria per a res més que mantenir-se en el poder i evitar la seva transferència al president electe Joe Biden.

Fets com aquests et fan pensar i témer la vulnerabilitat de tot plegat. Estem a mercè de qualsevol ximple que, amb el concurs de militars, pugui fer-se amb el poder d'una nació. Això passa a diferents nacions del món, però quan passa o pot arribar a passar a una primera potència mundial, els efectes són imprevisibles.

No es poden fer paral·lelismes ni comparacions amb Espanya, per exemple. De totes maners sí que ens ha de servir per parar atenció als moviments involucionistes, amb actituds xenòfobes i antidemocràtiques. A vegades ho veiem molt lluny, com si no hagués de tenir conseqüències, però cal estar previnguts. Seria bo que tots ens ho agaféssim molt seriosament, i no juguéssim amb foc.

La situació a Espanya no és bona. El poder judicial té massa protagonisme i està totalment polititzat, amb una mentalitat molt propera a les tesis de Vox. No és estrany que aquest partit polític s'hi trobi tan bé, i tingui tantes facilitats per escampar la seva doctrina. El PP hauria de ser responsable i jugar el paper de partit civilitzat de dretes. No aliar-se amb l'extrema dreta, sinó defensar les seves idees i els seus interessos de manera democràtica, sabent que li arribarà l'hora de tornar a governar, però ho ha d'aconseguir amb mitjans legals i plenament democràtics. Fer el joc a Vox a la llarga li perjudicarà, però potser serà massa tard per salvar la democràcia del nostre país.

Allau de crítiques a l'ampliació de l'aeroport

És trist que una vegada que els governs català i espanyol es posen d'acord en una inversió important al nostre país, s'origini tanta crítica per part de tanta gent. L'acord a què varen arribar els dos governs ahir sobre l'ampliació de l'aeroport de Barcelona ha provocat una reacció massiva de crítiques i planys, davant del que es creu serà un malbaratament de diners que es podrien aprofitar millor i no destruir el medi ambient.

Reconec que no tinc elements per valorar la decisió i per tant simplement m'haig de limitar a escoltar uns i altres i intentar treure'n l'entrellat. El vicepresident català afirma que es construirà l'aeroport més verd i li responen que això és fals i una manera d'enganyar-nos. S'acusa els governs de fomentar un turisme de pobres, amb salaris miserables i cap empenta econòmica important al país. Segons els crítics, l'ampliació de l'aeroport no és la millor manera de gestionar el seu futur i el de l'economia catalana.

Entenc el recel per l'experiència que tenim al nostre país a l'hora de fer barbaritats. Puc entendre que els crítics no es creguin els defensors de l'ampliació i que hi vegin simplement interessos econòmics per aprovar-ho. Voldria pensar que el govern català, i també l'espanyol, actua de bona fe i vetlla pel futur del país, també de l'economia. No sé si l'acord s'acabarà complint o bé Europa hi posarà obstacles, però en tot cas m'imagino que el problema està en que no se saben les conseqüències d'una decisió com aquesta fins que no s'ha materialitzat la inversió i es pateixen.

Aquests dies, doncs, rebrem molta informació al respecte i més detalls de l'operació pactada, que ens haurà de permetre valorar millor el seu impacte. Tant de bo que entre tots siguem capaços de recollir el màxim d'informació possible i ens serveixi, als que tenen poder de decisió, per tirar endavant o no el projecte.

La Comissió Bilateral

L'actualitat política se centra avui en la Comissió Bilateral Estat-Generalitat que hauria de desencallar uns quants temes que s'arrosseguen de fa anys. Voldria, doncs, ser optimista i pensar que és important la celebració d'aquesta reunió i hauríem d'esperar millores en els resultats a obtenir. El problema és que som com el gat escaldat, que fa massa anys que ens prenen el pèl i més aviat reaccionem de manera pessimista.

No només han de parlar de transferències pendents, sinó també de traspàs de noves competències i el tema que es repeteix any rere any, com són les inversions previstes a Catalunya que no s'acaben materialitzant. Ens queixem sempre que l'Estat inverteix poc, però fixant-nos només en les previsions inicials. Al final el resultat està molt per sota de la previsió.

La reunió d'avui hauria de marcar el presagi de com han d'anar a partir d'ara les converses entre els dos governs, ja sigui de manera bilateral per a cada cas pendent, com a la taula de diàleg que hauria de resoldre el futur de l'encaix de Catalunya dins de l'Estat espanyol.

Llegia també que avui hi ha hagut una reunió "secreta" entre la ministra de Transports, i exalcaldessa de Gavà, i el vicepresident del govern català, per parlar de l'ampliació de l'aeroport de Barcelona. Aquest també és un tema que cal parlar-lo molt bé i arribar a un bon acord. Haig d'entendre que la procedència de la ministra, amb un tema que li tocava de molt a prop, ajudarà a consensuar un acord que sigui el més beneficiós per a tothom. 

En el tema de l'aeroport hi ha intervingut molts col·lectius a l'hora de valorar-ne l'ampliació, sobretot pels efectes mediambientals que això suposa. A vegades ens sembla que les coses han de ser grans perquè siguin efectives i eficients, i resulta que es pot solucionar amb una millora de la seva gestió. Cal evitar que les característiques de l'aeroport de Barcelona condicionin en negatiu el progrés del país, però això no es pot fer a qualsevol preu, ni sense tenir en compte alternatives que també poden ser viables.

De les reunions d'avui m'agradaria poder esperar-ne bons resultats i poder trencar el malefici que no hi ha diàleg possible entre els governs espanyol i català.

Tertúlia improvisada

Aquest matí, sense tenir-ho previst hem improvisat una tertúlia interessant, on es reflexiona sobre la situació actual, com la vivim, què esperem del futur més immediat, sense grans plantejaments ni teories, simplement expressant les vivències pròpies, els sentiments i neguits que ens envolten. 

No sabria dir si el to ha estat pessimista o realista. Probablement no ha estat gaire optimista. Els problemes que estem observant que no s'acaben de resoldre no anima a tenir grans esperances, la qual cosa tampoc no vol dir que tot estigui perdut. 

Ens fem grans i probablement això també ens condiciona la manera de veure el món. Els canvis no sempre els digerim prou bé. A vegades costen d'entendre i et refugies en el passat, a vegades vist amb més nostàlgia de la necessària. El més important de tot, però, és acceptar la subjectivitat dels nostres pensaments, els condicionants que ens fan pensar d'una manera o altra i la capacitat de ser-ne conscients a l'hora de fer les nostres valoracions. 

Les relacions socials afectades per la pandèmia i les restriccions imposades. Les dificultats per gestionar a vida pública, tan a nivell local com nacional. La capacitat dels nostres dirigents. L'experiència a l'hora d'assumir responsabilitats públiques... Tot això ha format part de la conversa, sense gaires pretensions. A títol de reflexió compartida.

No és fàcil conviure i cada vegada sembla com si ens ho posessin més difícil. Parem poc a pensar i això no ens ajuda a l'hora de preparar-nos per al futur, el nostre futur, el que ens envolta i ens afecta directament.

Ha estat un matí de diumenge distret, com un parèntesi en la rutina que tots ens constuïm, ajudats per les obligacions que nosaltres mateixos ens hem creat. La lectura... Sempre arribo a la conclusió que és molt interessant llegir, conèixer altres opinions, sobretot aquelles que són pensades i escrites, que ens poden servir per traçar el nostre camí, i a vegades entendre per què som on hem arribat.

No podem perdre la vida social, encara que a vegades tinguem la tendència a recloure'ns en els nostres pensaments, sobretot si has tingut la sort de crear un entorn favorable, les coses t'han sortit bé i tens certa independència. Els altres són importants, i no només aquells que et poden ajudar, sinó també aquells a qui pots donar un cop de mà. No ens tanquem! Aquest podria ser una de les observacions a tenir en compte.