Novena Convenció de CpC

Aquest dissabte, al Prat de Llobregat, hem celebrat la novena convenció, amb una participació discreta, d'un centenar de persones, amb l'objectiu d'escollir la nova Junta Rectora de Ciutadans pel Canvi, a més de parlar de les quatre campanyes que CpC inicia per als propers mesos.
Cap sorpresa en els resultats de la votació, en què han sortit les cinc persones que es presentaven en candidatura agrupada, a més dels membres de les plataformes del Maresme i el Prat de Llobregat, Mateu Piñol i Rafa Martín.
També s'han escollit els dos membres de la Coordinadora, representants dels socis no adscrits a cap plataforma, en què s'ha ratificat el dos únics candidats que es presentaven, un d'ells Pasqual Maragall.
A part de la votació de la Junta, que posteriorment han proposat a Carme Valls com a presidenta i que l'Assemblea a votat per unanimitat, a la convenció s'han presentat les quatre campanyes que s'han estat estudiant i que marcaran bona part del treball de Ciutadans pel Canvi en els propers mesos:
- Pel canvi constitucional, amb l'objectiu d'aprofundir l'autogovern sota el prisma del federalisme com a model d'estat.
- Pel canvi de llei electoral, amb la idea d'elaborar una llei electoral pròpia, a partir de l'informe de llei electoral elaborada per la comissió creada amb experts proposats per tots els partits polítics amb representació parlamentària.
- Cap a la Renda Bàsica de Ciutadania a Catalunya, per aconseguir més igualtat i més llibertat.
- Nous models de participació ciutadana en el món local, amb la idea de crear espais de treball i reflexió sobre processos de participació ciutadana i models d'organització municipal.
La primera intervenció del matí, després de la benvinguda, havia estat la conferència de Juan José López Burniol, amb el tema que l'ha fet moure d'aquí a allà en els últims mesos: El model federal espanyol. Després d'afirmar que Catalunya se sent agreujada i trista, ha desenvolupat tota la seva teoria sobre la necessitat de construir Espanya amb un model federal i simètric, amb un pes important del Senat, i ha afirmat que l'Estatut és el text legal més important promogut a Catalunya des del Decret de Nova Planta, per cinc raons, bàsicament:
1. Proclama que Catalunya és una nació
2. Parteix que les relacions de l'Estat i la Generalitat es regeixen pel principi de la bilateralitat
3. Afirma que els poders de la Generalitat emanen del poble català
4. Reconeix la singularitat de Catalunya, dins l'estat espanyol
5. El govern de Catalunya es fonamenta en els drets històrics del poble català
A la tarda hem pogut veure l'evolució de l'anterior a l'actual logo de Cpc, i més tard la nova web amb més prestacions, algunes encara en construcció, però amb un disseny més afí a l'actualitat.
A la cloenda, amb assistència de representants de sindicats i partits polítics, hi ha participat la Consellera de Justícia, Montserat Tura, que en el seu discurs, que en línies generals m'ha agradat, m'ha semblat veure-hi una intencionalitat manifesta de ressaltar el catalanisme del PSC, i la voluntat de deixar clar que el pes dins el PSOE és real. Potser ha estat una imaginació meva, però... m'ho ha semblat.
A la convenció tot ha anat com una seda, i a mi... jo hi he trobat a faltar les veus discordants que són presents en tot espai de diàleg i discussió, i que ajuden a aprofundir en les anàlisis.

Escollir el model apropiat

Avui ha estat un dia de repàs, i prou positiu, encara que una mica desajustat. Es tracta de planificar, però després s'ha d'avaluar, i no sempre s'està a punt per fer-ho; no hi ha l'hàbit o fins i tot no se'n veu la necessitat.
L'altre dia, a la Diputació, tot treballant l'avaluació, vaig veure ben clar perquè un procés participatiu havia fracassat. No s'havia fet bé, i no pas per culpa de qui l'havia encarregat, sinó dels professionals que no varen encertar el model. Més aviat diria que varen aplicar un model estàndard en un cas que en requeria un altre.
Informar, opinar, debatre i escollir, podrien ser quatre fases d'un procés, cadascuna d'elles amb el seu grau d'importància, i totes elles imprescindibles. La informació és clau si vols tenir èxit en el procés. Sense informació no hi ha possibilitats de trobar solucions que s'ajustin a la realitat i a les necessitats.
L'opinió és bàsica, i ha de venir de la mà de la informació, però no pot ser mai decisòria, a no ser que l'objectiu sigui evident. Abans de donar per bona l'opinió expressada, s'ha d'analitzar bé, comprovar que compleix tots els requeriments, que és possible i que no presenta cap incompatibilitat. Passat el sedàs, bé la votació, escollir allò que es creu prioritari o millor, fruit del treball, anàlisi i presa de decisió.
El procés que no va reeixir només va contemplar tres fases, poc evidenciades i un xic pobres. Hi va haver informació, però no suficient al meu entendre; després els participants varen expressar la seva opinió i preferències, i sense llimar res, ni eliminar els impossibles o impracticables, es va passar a la votació. El resultat és que dos anys més tard, el més calent a l'aigüera.
No tot s'hi val, ni es pot fer tot de la mateixa manera. Serà un error del client que es deixa mal aconsellar, però serà culpa del professional que no sap utilitzar el model adequat. Al final qui surt escaldat és la pràctica participativa, la seva credibilitat. No es poden engegar processos sense tenir molt clar què es pretén, i quines opcions hi ha. Un error pot complicar molt el futur participatiu d'un àmbit, d'un territori. La participació no és una finalitat sinó un sistema d'actuar. Cal utilitzar-lo de manera apropiada, per aconseguir l¡objectiu volgut: la implicació de la ciutadania.

La satisfacció de la feina feta

Encara que les atzagaiades sonin més que el treball constant, aquest és, a la llarga, el que dóna fruit i justifica la raó de ser i d'actuar del polític. El repte de proclamar amb total transparència el programa a seguir, no pot tenir cap més satisfacció que la comprovació del treball realitzat, i el compliment de la promesa feta.
A quinze dies de l'aniversari de la constitució de l'actual govern municipal, ens hem aturat uns moments per analitzar el camí recorregut i el grau de compliment de lo acordat. El balanç és positiu, que no vol dir que s'hagi fet tot bé, que no s'hagin comès errors, que no hi hagi temes i actuacions pendents, però en el conjunt del treball realitzat estem en condicions de rebre la bandera blava, que se'ns nega a les platges.
El ritme no és el que tots voldríem, però vàrem ser capaços d'imaginar-lo, i és per això que fins i tot ens hem avançat en el temps en algunes actuacions. Les de consolidació es troben en la seva primera fase, perquè els resultats són fruit d'un llarg camí: crear l'hàbit de la participació; facilitar l'accés de la ciutadania a la gestió pública, millorant la qualitat i la quantitat de tràmits a resoldre; incorporar les noves tecnologies en tots els tràmits i gestions administratives; incentivar el treballador a partir de la formació; recuperar el diàleg entre l'empresa i els treballadors; elaborar diagnòstics en els diferents camps d'actuació, per conèixer com, quan i què s'ha d'activar per obtenir els millors serveis... tot això no es fa en un any ni en dos, sinó que és feina d'anys que superen un mandat electoral, però la primera feina és sentar les bases, per aconseguir els resultats del futur.
Hem d'evitar aquells passatges en què es desafina, perquè desllueixen tota l'obra, i no és fàcil recuperar la credibilitat malgrat hi hagi prou elements per merèixer-la. Hi ha molts reptes pendents, però hi estem anant de cara, sense marrades inútils, a vegades prop de precipicis, però amb el pas ferm, segurs, però dialogants i amb capacitat de rectificar quan convingui, sense que signifiqui dubte o incertesa. Treballant i dedicant-hi moltes hores, sense les quals no es pot avançar ni aconseguir els objectius fixats, i amb una gran recompensa: la satisfacció d'haver correspost servint el poble que t'ha escollit.

Novetats a la COPE?

S'ha acabat amb la impunitat de les calúmnies de Losantos a la Cope? Podrà monsenyor Cañizares fer front al sectarisme de l'arquebisbe Rouco? Aquestes i altres preguntes ens podríem fer arran dels darrers fets al voltant de la conferència episcopal, la Cope i el judici contra Losantos per les injúries contra l'alcalde de Madrid, Gallardon.
Seria hora que aquests periodistes radiofònics paguessin per les injuries, els atacs sense límit, i el mal ús dels mitjans radiofònics. Som molta la gent que no podem entendre per què es pot difamar de manera impune, sense que ningú hi pugui fer res. Som molts els catòlics que no podem acceptar ni justificar la participació d'un periodista com Jiménez Losantos a l'emissora de l'episcopat. Estem cansats de sentir-nos atacats i insultats per unes persones a qui se'ls permet dir de tot.
El problema, però, no és només l'emissora en concret, sinó la facilitat com crea escola i poc a poc t'adones que aquest estil s'encomana a altres emissores, i a altres periodistes o estudiants de periodisme, ja que quan el mal està localitzat, el pots ignorar i com a mínim no et fereix la sensibilitat, però quan la taca s'escampa, resulta més complexe ignorar la porqueria.
No és possible ignorar una calúmnia com la soferta per l'alcalde de Madrid, que no té cap justificació, ni explicació possible, i només es pot interpretar com a sistema per destruir la persona, apartar-la de la política per interessos personals o de partit.
El tema ens incumbeix, perquè quan callem afavorim aquesta mala pràctica, però si ens unim contra els atacs, podem aconseguir que aquestes ments recaragolades perdin influència i credibilitat. Criticar obertament els polítics no està mal vist, i amb això no vull dir que no hi hagi motius en molts casos, però criticar els periodistes es converteix en un atac al dret d'expressió, sobretot si qui els critica és un polític o exerceix com a tal. Pensem-hi i reflexionem.

Tolerància, civilitzacions, ignoràncies

"No hi ha un xoc de civilitzacions sinó d'ignoràncies i prejudicis", ho deia avui Tahar Ben Jelloun, en la presentació del seu llibre "No entenc el món àrab". L'autor d'aquesta novel·la enyora l'ensenyament de la tolerància i les ganes de descobrir els altres.
Veient la nota de premsa m'han vingut ganes de llegir la novel·la, per comprovar si m'ajuda a descobrir les persones que viuen a prop meu i que tenen una arrel cultural diferent, una altra llengua, uns altres costums, però amb qui compartim espai i temps.
Avui parlar de tolerància, segons a quins ambients, pot arribar a ser considerat ridícul, sinònim de debilitat, potser perquè no entenem prou bé el significat de la paraula, o perquè hi ha massa egoisme i, perquè no, ignorància o prejudicis.
Em preocupa quan des de les institucions públiques s'ha de fer tanta propaganda sobre el respecte a la diversitat. Em fa pensar que no ens ho creiem gaire i que encara hi ha massa racisme al nostre voltant. No sabem trobar en la pluralitat i la diferència, les potencialitats, i ens quedem amb les servituds i la nostra immaduresa social.
Toquem de peus a terra i adonem-nos que la uniformitat no és bona, i si no som capaços de navegar en la diversitat, no tenim futur.

Picabaralles també a la restauració

No sé si n'érem conscients, però tot i la importància que la nostra societat estava donant al món de la restauració, els grans divos i diva semblaven germans, i tothom parlava bé de tothom, compartint les alegries pels reconeixements internacionals i els grans elogis provinents d'arreu.
Tot això passava fins ara, però sembla que s'ha acabat i ja hem conegut les primeres picabaralles, o en podem ja dir, les primeres acusacions, en aquest cas el restaurador Santi Santamaria contra Ferran Adrià.
Segons Santamaria, Ferran Adrià utilitza additius en la seva cuina, que no són tòxics, però representa l'entrada de productes químics a la cuina, i anima els periodistes que ho investiguin.
Quan passen coses d'aquestes no saps si ho fan per augmentar la publicitat, per desprestigiar l'altre, o bé perquè ho creuen de veritat. Sigui com sigui, la situació ha canviat i ara caldrà veure si continua la pugna de Santamaria contra Adrià i la resta de restauradors que li donen suport, o si la cosa es complicarà més i apareixeran diferents bàndols. Si no hi havia discussió era perquè entre l'alta cuina i el fast food no hi havia res a comparar, i en tot cas podies escoltar comentaris sobre qualitat i quantitat, però tots els restaurants dels famosos anaven en la mateixa línia, i a més, tampoc tenim una cultura culinària suficient, com per anar matisant, com a mínim la majoria. Ara, però, és diferent; ara s'ha obert la caixa de pandora i no sabem fins on arribarem. Fins i tot els que no hi entenem res, ens sap greu que els nostres restauradors, reconeguts arreu, es dediquin a barallar-se, a no ser que el senyor Santamaria ens estigui avisant d'una pràctica que pugui esdevenir nociva per la nostra salut. En aquest cas se li haurà d'agrair. Per ara, però, més aviat ens sap greu.

El número 1000, per a l'aigua i el PP

Aquest és l'escrit que fa mil des de que em vaig decidir obrir el bloc i escriure-hi la meva opinió sobre la realitat arenyenca, catalana i d'arreu, primer de manera esporàdica, però ja des de farà uns dos anys, diàriament. Això fa que els temes es puguin repetir, en funció de la seva actualitat, i en tot cas caldrà analitzar si amb el temps les coses les veig del mateix color, o bé es nota l'acumulació d'anys i d'experiències. En el fons, el que té sentit és la relativitat de les coses, i l'estupidesa de quan jugues totes les cartes en un sol número: la vida és molt més complexa.
Avui volia parlar de la meva estada a l'embassament de Sau, però també és interessant recollir les declaracions del senyor Sirera, o dels beneficis de la pluja.
Quant a Sau, feia força temps que no hi havia anat i per tant no podia comparar el nivell actual de l'aigua amb el que tenia abans de les pluges, si no era per les imatges projectades per la televisió, però el que sí he pogut constatar és que estava molt més buit del que jo el recordava. Sempre que havia anat a la presa de Sau, m'envaïa una estranya melancolia, com si hi trobés a faltar senyals de vida. Avui no era gaire més estrany de les altres vegades, encara que hi havia alguns cotxes, amb parelles o família sencera, comprovant el nivell, sota la pluja fina.
I parlant d'aigua us diré que els pagesos ja en tenen prou. Els que vivim a la ciutat, analitzem la sequera de manera diferent dels que viuen de la terra. Tots vèiem que calia que plogués i ho trobàvem tot molt sec. Ara ens agrada tanta pluja i qui no pensa que no s'aturi perquè no sabem quan hi tornarà. Però els pagesos pateixen perquè no hi hagi excés d'aigua que els faci malbé la collita. Ara, ja hi ha prou aigua, no cal que plogui més, però que després no trigui massa, perquè la tornarem a necessitar. La bonda de la pluja és evident, sempre i quan plogui mesuradament, però, com deia Raimon, al meu país la pluja no sap ploure.
Per acabar aquest número 1.000 deixeu-me que critiqui les declaracions del diputat del PPC, el senyor Sirera, i de retruc a l'arquebisbe Rouco, perquè les intromissions s'han de criticar tant si t'afavoreixen com si et perjudiquen. Rouco ha demostrat el seu talant ultra conservador i per això sempre ha buscat la complicitat del PP, i molts ho hem criticat, però des del PP defensaven que l'Església pogués manifestar les seves preferències polítiques. Ara que el PP és una olla de grills, i que el senyor Rajoy sembla voler decantar-se cap al centre, l'arquebisbe es posiciona contra Mariano Rajoy, perquè el deu trobar poc de dretes, i al senyor Sirera no li agrada. Jo li recomano que llegeixi la premsa de començaments d'any, l'analitzi i després opini. Veurà que si vol ser coherent no pot criticar a monsenyor Rouco, encara que hi tindria tot el dret, perquè el senyor Rouco no pot actuar de manera individual, quan representa la jerarquia eclesiàstica espanyola. També caldria recordar a Rouco, que la jerarquia eclesiàstica no representa la totalitat de les bases de l'església, sinó que cada vegada estan més allunyats.

Eurovision i el partit Catalunya Argentina

Avui és un dia de sentiments nacionals o de fer-los vibrar, ja sigui al camp de Barça, amb el partit entre Catalunya i Argentina, o bé al festival de Eurovision. La generació jove no pot entendre Eurovision de la manera que ho hem viscut els de la meva quinta. Ni el temps, la situació del nostre país els anys seixanta I setanta, ni els músics que hi anaven...
Recordo que el Festival el devien fer abans, als voltants de Setmana Santa, perquè el dissabte de Mercat del Ram, a Vic, hi havia megafonia i, a part de la cançó de Fontsallabona, hi podies escoltar les cançons més destacades.
Entrar a Eurovision era, per Espanya, obrir-se al món, potser el que menys comptava era l'espectacle, sinó que més aviat era l'excusa, o la manera d'enganyar-nos... Podríem dir que Eurovision ha estat més un instrument que un objectiu. No cal dir que la negativa de Serrat a cantar en castellà, va ser un input que va condicionar el pensament que del festival n'hem tingut.
A casa el seguíem, podria dir que fins entrats els anys setanta amb el dictador encara viu. Després el festival va desaparèixer de la meva vida, com si hagués deixat de celebrar-se. L'any de la Rosa, m'assabento que encara existeix, tot i que no l'he seguit, però probablement va servir de descoberta per a molts joves que en desconeixien l'existència.
El tema dels partits de futbol és una altra cosa. En aquest cas encara regna la qualitat esportiva i la competició té lloc al camp i no ha de moure's per compromisos de veïnatges.

El mestre d'escola "un pasticcio musical"

Avui l'Escola de Música d'Arenys de Mar ens ha obsequiat amb un bell regal; un "pasticcio musical" a càrrec dels seus Cor Infantil i Cor de Noies, un grup instrumental de violi I i II, violoncel i clavecí, el baríton Jordi Boltà, sota la batuta de Jordi Lluch. El marc ha estat el Teatre Principal, i han comptat amb la col·laboració de Ricard Torrentó, com a director d'escena.
Haig de confessar que, tot i cantar-hi la meva filla, anava al concert ben despistat, sense saber què anava a escoltar, i la sorpresa ha estat molt agradable. El concert ha començat amb un conjunt de peces de diferents autors, bàsicament dels segles XVII i XVIII, intercalant instrument i cor, que ens han conduit cap a l'escenificació de l'obra de G. Ph. Telemann, "El mestre d'escola", per a cor, grup instrumental i baríton. Un peça molt simple i amable, que ens ha delectat.
No és la primera vegada que felicito a Jordi Lluch en aquest blog, i de segur que tampoc serà la darrera. La seva professionalitat i el bon gust musical es barregen amb la facilitat per treballar amb nens i nenes, que se'ls guanya amb la tria d'un repertori especial, poc comú, que al mateix temps embadoca els pares i mares.
Us heu perdut una vetllada interessant, per les peces intrepretades, la qualitat interpretativa i l'encertada posada en escena. Els pares n'hem gaudit, i els nois i noies que hi han intervingut, de ben segur en guardaran un bon record.

La família Kennedy i els 60

Aquesta setmana sortia la notícia de la malaltia de Ted Kennedy, el germà dels assassinats John F, president, i Robert, senador, tota una família que durant anys ha estat un referent polític mundial. Segons el diari que llegies et trobaves amb un possible vessament cerebral, o un tumor maligne al cervell.
Recordo molt bé la sensació viscuda quan ens varen informar de l'assassinat del president dels Estats Units. Penso que per l'edat que jo tenia llavors (8 anys), va ser la manera de donar la notícia i les reaccions que vàrem observar de les persones més grans, el que va fer que la notícia ens afectés tant. Cinc anys després, ara en fa quaranta, el seu germà Robert també era assassinat, i de nou revivíem les sensacions del 63.
Probablement, el fet de tractar-se d'una família catòlica, ajudava que en aquells anys d'una església molt més influent a la nostra societat, es tingués una estima especial cap a la família, sense que tinguéssim cap coneixement especial.
La segona mort de la família Kennedy arribava un parell de mesos després d'haver conegut un altre assassinat d'impacte, el de Luther Quin, una veu contra el racisme.
Com podem veure, l'any 68 va ser sonat, o si més no, van tenir lloc uns esdeveniments que quaranta anys després rememorem. També Raimon cantava a la Complutense de Madrid, un concert que va tenir conseqüències per als responsables universitaris, i que per als demòcrates del nostre país, va significar un cant a la llibertat, i un rebuig a la dictadura franquista.
A Ted, sempre l'he vist com el germà dels Kennedy assassinats, i no li he sabut reconèixer els mèrits que probablement deu tenir. Ara, però, davant la situació mèdica, només puc desitjar-li que se'n surti i que pugui continuar exercint com a patriarca de la família Kennedy.

Un Ple per oblidar

No sempre surt tot bé, i a vegades quan estàs a punt de tancar un dia en què les coses han funcionat, amb feina i entrebancs, però amb bons resultats, succeeix algun fet que no estava previst i tot se'n va a rodar, és a dir, que te'n vas a dormir disgustat i amb regust.
Hem viscut un any de mandat amb moments dignes de ser oblidats, i encara que valoro positivament la feina feta, ha sobrat crispació, enfrontaments i insults. N'hi ha hagut per totes bandes i això diu molt poc a favor dels polítics, de les persones que han de donar exemple, de servei, de diàleg.
El Ple d'aquest dimecres ha acabat com el rosari de l'aurora, i això no és bo per a ningú, i encara que no és la primera vegada que algú se surt del guió, no es guanya res igualant el llistó a la baixa.
No puc negar que m'ha sabut greu com s'ha respost al regidor del VIA, com també me'n va saber el dia que des d'un grup de l'oposició es va insultar una regidora del govern, o en una altra ocasió quan l'insultat va ser el propi alcalde, insults que s'han repetit a la ràdio i als mitjans de comunicació. En totes les ocasions anteriors, la reacció va consistir en aguantar estoicament l'agressió, i tirar endavant. Avui no, avui s'ha boicotejat una part del Ple, i s'ha fet més evident la circumstància, però amb el mateix grau de culpabilitat.
Probablement no som capaços de jutjar amb el mateix criteri, els propis actes del que fan els altres, i això ens impedeix ser objectius i crítics, però el que no ens pot distreure és de rebutjar continuar per aquest camí, que no porta enlloc, i desllueix el treball que s'està fent, i que és molt. Tant de bo que fets com el d'avui no es tornin a repetir, i que tots plegats aprenguem la lliçó.

Siguem curosos en les argumentacions

Un exemple que cal tenir sempre molt clar a l'hora d'opinar i dictar teories, podrien ser les declaracions de José Manuel Fernandes, director del diari Público, de Portugal: "El ejemplo que Portugal no debe seguir es el de líderes nacionalistas como Carod-Rovira, provincianos que sobreviven luchando contra imaginarios molinos de viento. Portugal no ha de querer ser pequeño como algunos quieren que sea Cataluña; al contrario, necesita más espacio y ello significa menos fronteras, más integración y más intercambios con toda Iberia, comenzando por Madrid".
Diríem que les declaracions de Carod-Rovira de que demanaria ajuda a Portugal per a independitzar-se d'Espanya, no sembla que hagin tingut massa sort. Ja sé que és difícil defensar una línia independentista des del govern, però no és impossible, sempre i quan es sigui conscient que s'està governant.
També Saramago ha discrepat de Carod-Rovira i l'acusa d'utilitzar Portugal per al seu propi benefici. Es tracta d'una nova ficada de peus de Carod-Rovira? És fruit dels nervis o la pressió que estan vivint els dirigents d'ERC que lluiten per mantenir-se al capdavant?
La notícia i els comentaris han aparegut simultàniament a l'estudi de la Universitat Oberta de Catalunya, segons el qual el nostre país aprovaria la independència, en referèndum. Realment els resultats de l'estudi donen ales a qualsevol que defensi el dret d'independitzar-nos, amb un to optimista i totalment favorable. Segons indiquen hi ha un marge d'error del 3%, però s'estima que la independència seria l'opció d'entre el 52 al 62% dels votants. Hi ha un detall que no ens ha de passar desapercebut i és que la mostra és de 1.108 catalans més grans de 15 anys, quan fins ara el dret a vot és a partir dels 18 anys. D'aquesta dada se'n poden treure conclusions que podrien posar en dubte els resultats que presenta l'estudi.
Sigui el que sigui, però, sempre defensaré el dret a l'autodeterminació, i no entendré mai a ningú que no ho defensi, encara que acceptés un model federal com a solució, no seria motiu per no defensar l'ús d'exercir un dret. L'altra cosa és si parlant i defensant aquest nostre dret, no estem descuidant tota una sèrie d'oportunitats que ens impedeixen avançar, com a país i com a societat. Defensem el que defensem, hem de procurar ser transparents i jugar net, ensenyant les cartes i ser seriosos, i en això ja fa massa vegades que fallem.

Felicitats ministra!

Aquesta tarda ha nascut el fill de Carme Chacon, el fill de la ministra de defensa. Un fet singular que passa per primera vegada al nostre país, i que és de preveure que amb el temps no resulti tan estrany. El nostre país està caminant poc a poc, normalitzant situacions que ho haurien d'haver estat sempre, i tot i que tenim exemples en altres països, sembla que ho haguem de descobrir per nosaltres mateixos. A tots ens va estranyar que el primer ministre britànic demanés dies de permís per paternitat. Fins i tot molts britànics no entenien que Blair agafés els dies de permís.
Recordo el moment que la diputada socialista Anna Balletbó sortia del Congrés de diputats de Madrid, el dia que les forces armades varen intentar un cop d'estat. La varen deixar sortir pel fet d'estar embarassada. Aquella imatge la vàrem veure repetida infinitat de vegades, i encara que m'imagino que l'Anna Balletbó estava contenta de poder sortir, no sé si ho estava tant pel fet que ho podia fer.
S'han adaptat espais al Parlament perquè les mares puguin alletar els seus nadons, i es regulen les absències per maternitat, però encara resulta estrany veure com una mare dona el pit al seu nadó, en un lloc públic: fals pudor?
Sigui el que sigui, avui toca felicitar a qui ha set mare per primera vegada, i desitjar-li la felicitat per a tota la família. Rubalcaba actuarà de ministre suplent en defensa mentre duri la baixa de la ministra.

A la mort del magistrat

Avui hem conegut la mort del magistrat del Tribunal Constitucional, el senyor Roberto Garcia Calvo, i la notícia s'afegeix al cúmul de paperassa al voltant de l'alt tribunal que ha de decidir sobre la constitucionalitat de l'Estatut de Catalunya. El magistrat tenia un passat molt compromès amb el moviment franquista, i va ser nomenat membre del Tribunal, a proposta del PP. El que l'ha fet més famós, però, ha estat la seva parcialitat sobre l'Estatut de Catalunya, i el fet que el Tribunal en ple acceptés la recusació que sobre ell havia presentat el govern, per tractar la recusació del PP a la llei orgànica del Tribunal.
Parlar ara del magistrat, arran de la seva mort, no ha de servir per carregar-li totes les culpes, perquè si hi ha culpables aquests són els partits polítics majoritaris que han estat incapaços de resoldre els temes pendents del Tribunal Constitucional, d'aconseguir consensuar un relleu que hi ha pendent des de fa temps.
Aquests dies també es parla molt dels efectes que pot produir segons quina sigui la sentència sobre l'Estatut, i no sé si això és fruit de la por a que es retalli de manera substancial, o bé és una manera de pressionar el Tribunal Constitucional perquè la seva decisió sigui el més favorable possible a l'Estatut.
Ho deia Miquel Roca Junyent, i jo me'n feia ressò l'altre dia, i ho diu Artur Mas, posant en dubte la seva legitimitat moral, precisament per les lluites entre PSOE i PP. El que és cert és que les persones que vàrem votar a favor, i fins i tot en contra, de l'Estatut, que ha estat recusat pel PP i també pel "defensor del pueblo", entre altres, no voldríem que se'ns retallés ni un borrall, perquè entenem que ja ens el varen retallar quan va passar pel Congrés espanyol.
No sé si la mort del magistrat farà canviar l'actitud dels partits majoritaris, però seria bo que aprofitant l'avinentesa, es decidissin a fer el pas, i es pogués nomenar una nova composició del Tribunal Constitucional.

Què els sobra als partits polítics?

Què els sobra als partits polítics i què els falta? Al meu entendre els sobra protagonismes personals i els falta una mica més d'esperit de servei. És evident que no a tot arreu passa el mateix ni en la mateixa mesura, però és força comú observar picabaralles entre companys de partit, que en el fons del tot hi ha poca ideologia i sí moltes ganes d'estar a dalt. Això s'accentua quan les coses no van massa bé, i és per això que aquests dies ho podem comprovar a ERC i al PP, sense que els altres en quedin al marge.
M'agradaria veure més posicionaments ideològics, i enfrontaments per principis, i no pas aquestes lluites perquè la cadira quedi assegurada.
Probablement qui tingui més ressò sigui el PP, pel fet de ser el gran partit de l'oposició, que ha governat i que ho pot tornar a fer, si aconsegueix d'encaixar totes les peces. Entenc també que hi ha posicionaments diferents en matèria de disseny del futur d'Espanya i en idees més o menys conservadores, però si ho centrem a Catalunya, la pugna entre Nebrera, Sirera i Fernández, no hi sé veure res més que una lluita per ocupar el lloc, i poder batre els darrers rècords que no han estat massa satisfactoris.
ERC també està en aquest lloc, i declaracions com les de Carod, avui a la premsa, no ajuden gens a millorar la confiança en el partit, i en els partits en general, que ara com ara són la base de la pràctica democràtica al món occidental, i dels quals ens hem de refiar, tot esperant que deixin un lloc a les persones que no prenen partit, però si ideologia i ganes de canviar la manera de fer política.
M'agradaria veure discussions sobre bases programàtiques, clares i defensades amb prou arguments com per fer-nos prendre partit, i menys desqualificacions entre germans, que al final només podran reeixir si es va plegats. Com a mínim, doncs, que el nostre país no hi surti perdent, i puguem fer el front comú que tant necessitem i que sembla que alguns comencen a veure, i esperem que no provoqui nous enfrontaments interns, com els que es varen mig destapar ahir entre Maragall i Iceta.

Desconfiança cap al Tribunal Constitucional

En parlem o no, una bona colla de gent tenim molt present que hi ha una sentència pendent del Tribunal Constitucional que pot tenir greus conseqüències per a Catalunya i la nostra estabilitat política, però no sé si social. Vull dir que no sé fins a quin punt hi ha consciència col·lectiva de què pot suposar una decisió o una altra. No sé si es pot fer abstracció del fet polític, però si així fos, estic segur que socialment no passaria res.
M'estic tirant pedres a la teulada, perquè sempre defensaré la relació directa entre cosa pública i societat, però em serveix per fer una reflexió sobre l'abast de les nostres accions, i la capacitat i la responsabilitat pedagògica que tenim.
Avui llegia la notícia les declaracions de Miquel Roca Junyent sobre el Tribunal Constitucional. Si em permeteu un parèntesi, diré que sempre he pensat que amb la retirada política de Miquel Roca, el nostre país va perdre un gran polític. Sigui per mèrits propis o bé ajudat per les circumstàncies en què va viure la seva generació política, el cas és que va deixar un petja important i estic convençut que encara tenia moltes coses a fer i ensenyar.
Roca opinava que el Tribunal Constitucional, per dignitat, hauria de dimitir en pes abans de pronunciar-se sobre l'Estatut de Catalunya, i ho deia perquè es tractarà d'una decisió massa polititzada, que pot rebaixar el contingut d'un text que, segons Roca, és totalment constitucional.
Tothom pot opinar el que vulgui, però no es pot negar que les picabaralles polítiques, recusant jutges segons qui els havia proposat, ha estat a l'ordre del dia dels darrers anys, i això ha fet perdre la confiança sobre la independència del poder judicial, respecte a l'executiu i legislatiu.
I la gent del carrer què hi diu? Què és el que més interessa? convé fer pedagogia i, sobretot, parlar en termes concrets i palpables, i no centrar-ho tot en els sentiments que jo puc jutjar importants, però que no ens ajudaran massa si no som capaços de traduir-ho en greuges actuals i no només en els històrics, per importants que siguin aquests.

Com quedem: reguem o no?

Siguem seriosos i no confonguem la gent. Un govern ha de donar instruccions clares, que t'agradaran més o menys, però el que no pot fer és dubtar públicament i arribar a confondre la gent a qui serveixen.
No fa massa dies, potser setmanes, que parlava del poc lluïment dels consellers d'ICV, i sembla que no ho estan tenint fàcil. No ho entenc gaire, perquè no estem parlant de novells, sinó de persones amb una llarga trajectòria política. No sé si el problema és el fet d'anar de bracet amb altres forces polítiques amb qui no combreguen el cent per cent. El que es fa evident és que en aquesta legislatura, a diferència de l'anterior on ERC donava la nota, són els consellers d'ICV els que ocupen o han ocupat les primeres pàgines dels diaris.
És de savis rectificar, però en el cas de les restriccions de l'aigua, més que una rectificació ha estat anul·lar una ficada de peus a la galleda. Com és possible que, després de l'expectació que es va crear sobre el transvasament o el nom que li vulgueu dir, amb les primeres pluges i havent dit tothom que l'augment dels envasaments no era tan gran com es podia pensar, va i el conseller diu que ja podem emplenar piscines i regar la gespa? Ho pensava tot el govern i ara li han fet el llit, o va ser iniciativa d'ell? Sigui el que sigui, no es pot donar aquesta imatge d'improvisació, perquè el que provoca és desconfiança, i quan això passa es fa difícil convèncer a ningú, per més proves que puguis tenir.

Salut i vida

Avui he tingut uns moments per pensar en un bon amic a qui intervenien, i el cert és que dilluns, mentre m'ho comunicava, semblava que no les tenia totes, em comentava que era la primera vegada que es trobava en una situació així. És cert que, al marge del tipus d'intervenció i la causa, l'operació en si ja es fa respectar, i com més gran et fas, més respecte li tens.
Desitjo que li hagi anat bé i que la recuperació sigui ràpida, perquè ara s'acosta l'estiu i li agrada molt prendre el sol. Des del blog li envio una salutació i els millors desigs.
El dia ha estat fatigant, com cada dimecres més o menys, però gratificant, tocant moltes tecles, però també hi hagut temps per indignar-me contra l'atemptat salvatge del país basc, on ha mort una víctima innocent, que el seu pecat fou haver decidit servir a la Guàrdia Civil. No cal dir que res justifica la mort d'una persona, per més que puguis discrepar políticament, socialment o culturalment. La nostra societat ha de rebutjar aquestes accions que no tenen cap sentit, i treballar perquè la democràcia i el respecte als drets més elementals, entre ells a la vida, no es posin en perill amb l'excusa de qualsevol ideologia o objectiu.

La feina de cada dia, el treball sense pausa

Sempre he donat importància als granets de sorra, però ara, després de les llevantades sembla una mica una burla, perquè el que ens fa falta són tones. El granet de sorra o la feina de formiguetes, una altra manera d'expressar-ho.
Aquesta tarda, al despatx de l'Ajuntament m'estava barallant per trobar una informació que considerava important. Al mateix temps, però, pensava que algú em podria dir que estava perdent el temps, perquè no es tracta de cap gran empresa, ni serà motiu de les primeres pàgines dels diaris, sinó que pot passar més o menys desapercebut, encara que... potser no ben bé del tot, sempre hi haurà qui en sortirà guanyant.
Són moltes les petites coses que es poden anar arranjant i que sumades poden fer un bon servei. Sóc conscient que no podem oblidar-nos dels grans projectes, i d'això en tenim una responsabilitat que no podem ignorar, però no ens hem de descuidar dels detalls, d'aquelles actuacions que milloren la qualitat dels serveis, que estalvien passos inútils, que faciliten les gestions, i d'aquests n'hi ha molts a la nostra vila que estan pendents des de fa massa temps. És per això que no puc ignorar-ho i de ben segur que ens en podrem sentir orgullosos. Es tracta d'avançar, probablement més a poc a poc del que desitjaríem, però amb pas ferm i sense mirar enrere, implicant a totes les persones que es troben pel camí, perquè es tracta de sumar, i això encara és possible. Avancem i això és el que val. Demà és un dia important, un dia que podem fer un pas significatiu en el camí que vàrem iniciar fa uns quants mesos i que té l'objectiu molt a prop.

No ens equivoquem d'adversari

El fanatisme a vegades juga males passades, però passa que sovint va de bracet de la ceguera i la inconsciència, i això ho dissimula tot, però els altres ho veuen i ho entenen, i al final s'adonen de la ridiculesa més pregona.
N'hi ha que no es cansen de buscar motius per combatre idees contràries, fins al punt de caure també en el ridícul. No diré que es tracti de postures contradictòries, sinó més aviat cançoneres i al final avorrides, que no porten enlloc. Actuen d'artificiers de festa major, aconseguint combinacions colorades cada vegada més ben elaborades, però de curta durada.
El radicalisme no és bo, perquè només pot coexistir amb qui pensa igual, i és negat a cap tipus de diàleg i negociació. No veure això porta a que les possibilitats d'èxit siguin molt remotes, i condueix a un fals sentiment de coherència quan més aviat es tracta d'un orgull mal dissimulat.
El nostre país necessita unitat, sumar i anar junts a defensar els nostres drets, sense oblidar-nos de ningú, sense excloure a cap veí, per raó de llengua, cultura o ideologia. Hi ha qui no ho veu ni ho veurà mai, i llavors es quedarà sol i tota la seva lluita perdrà sentit, perquè no hi tindrà cap motiu.
La capacitat de pensar que hi ha coses per aprendre dels altres, és l'única manera de caminar plegats, de guanyar força i aconseguir aquells objectius en què creiem. Sumar i no dividir. Fixeu-vos en aquells que presumeixen de ser la clau de volta del nostre país, de la nostra nació, com es descomponen fàcilment i no es posen d'acord en qui ha d'anar a primera fila. Només els salvarà si són capaços d'entendre que el total és la suma de les parts, i que cada peça del trencaclosques és necessària per aconseguir la panoràmica final.
Tant de bo que siguem capaços de reconèixer les nostres mancances i els encerts dels adversaris, o encara millor, tant de bo siguem capaços de descobrir qui són els nostres adversaris, i amb qui cal fer camí junts. La inconsciència ens farà reviure la història una vegada rere l'altra, sense aconseguir veure la llum que tant desitgem.

Des de la fe, en la defensa de l'Estat laic

Avui, durant la missa de dotze en què la meva filla Clara feia la primera comunió, pensava amb el laïcisme de l'estat i les moltes trifulgues que ocasiona cada declaració de representants del govern espanyol, en la línia d'anar-hi avançant.
Sense moure'ns massa del guió estaríem pensant en algun dels insults que Jesús feia en els seus sermons: "sepulcres blanquejats". Hi penso sovint perquè al meu entendre hi ha molta hipocresia, i quan s'esvalota la gent contra la idea del laïcisme, s'invoquen motius que ningú es creu, i es presenten perills inexistents.
Estic convençut que som molts els catòlics que defensem l'Estat laic, perquè creiem en les persones i les respectem; perquè no entenem la fe ni tan sols la pràctica religiosa des d'un sol punt de vista, sinó que partim de la necessitat de sentir-nos lliures i d'obrar segons la nostra consciència, i en cap cas imposats per ningú ni cap causa.
Desconfieu d'aquelles persones que s'omplen la boca en la defensa de la catolicitat de l'estat espanyol i la nostra societat. Una cosa és la història i els nostres orígens, que ningú pot posar en dubte ni denunciar, i l'altra és la societat actual, fruit de la nostra evolució i l'arribada d'altres persones i altres cultures.
L'Estat ha d'estar al marge de les creences religioses, siguin majoritàries o no, i aquí hi entra el segon factor: el respecte a les noves religions, a les minories practicants. Qui no ho vulgui entendre és que realment es troba molt lluny del missatge de l'evangeli, i que segueix un model fals o bé un camí equivocat.
La mateixa jerarquia eclesiàstica hauria de reflexionar sobre el seu discurs, i acostar-se més al que fa un vicari de poble, com pot ser en Pepe, en que constata la disminució dels catòlics practicants, però adverteix de l'augment de la fe entre la gent que es manté en la comunitat catòlica. Deia durant el sermó d'aquest diumenge: "hem baixat en quantitat, però augmentat en qualitat". No sé si som qualitativament millors, però sí que crec que som més lliures i que és una opció escollida lliurement, sense por i a consciència.
Siguem coherents i transparents. No tots entenen tothom, però això no és motiu per no defensar la llibertat de pensament, creença i cultura, i un estat que vulgui servir a tothom, ha d'estar obert a tots i en condicions d'acceptar qualsevol persona, defensant els seus drets i valors.

Bona pluja, bona jornada

L'aigua és vida, i avui ens han ben regat. Finalment ho han encertat i tenim un cap de setmana plujós. Plou de manera civilitzada, com no hi estem acostumats.
La sequera ha posat en evidència les trifulgues del tripartit per poder anar a la una i, sobretot, donar un missatge clar a la ciutadania.
No sé si ha estat l'aigua, ara que no hi estàvem acostumats, però el cas és que m'he quedat sense Internet, i resulta complicat actualitzar el blog.
La meva filla, que demà fa la primera comunió, estava una mica trista perquè demà plourà i hi haurem d'anar amb paraigües. Li he volgut fer entendre que al nostre país quan plou estem de sort, i no podem demanar que deixi de fer-ho perquè no sabem quan hi tornarà.
Bona nit I bona pluja!

Més sobre federalisme

Avui, al grup de Debat i Tertúlia hem parlat de federalisme i ho hem basat en alguns escrits que ens havíem llegit (menys que més), i de la nostra percepció, coneixements i voluntat. Hem contraposat federalisme amb independència i hem analitzat actuacions, història, i relacions entre Espanya i Catalunya. No hem arribat a conclusions, perquè tampoc era l'objectiu, i tampoc, per ser sincers, hem arribat massa a fons.
Una de les idees que he exposat i que hi penso sovint, és que costa molt separar la teoria de la pràctica, o dit d'una altra manera, separar la teoria federalista de la realitat diària en les relacions Espanya i Catalunya.
Ho dic perquè quan veus que l'interès de les dues parts és tan diferent, i que des de Catalunya tens la percepció que el conjunt de l'Estat no ens aprecia massa i no està gens disposada a formalitzar compromisos, es fa difícil pensar que es podrà arribar a la constitució d'un estat federal.
Diria que ningú ha vist malament la idea del federalisme, sense que això signifiqui que ningú signaria ara mateix la independència. Probablement es tracta d'una utopia, però jo sempre he pensat que les utopies són les que ens fan créixer i donen sentit a la nostra vida.
Com acostuma a passar, al final la conversa ha derivat a parlar de fets locals i això ho hem acompanyat amb galetes, infusions i refrescs, fins ben passades les dotze.

Guardiola i Madonna, dos personatges d'actualitat

Avui encara no he pogut llegir el diari i he anat de dret al diari digital per veure, al menys de passada, quins temes d'actualitat hi havia. Me n'he trobat dos i havia de decidir-me per un d'ells, però no era fàcil, i no pas perquè hi entengui dels dos, sinó tot el contrari, no hi entenc res.
La primera notícia deia: "Laporta posa en Guardiola al front de l'equip i esquiva haver de demanar perdó pel fracàs esportiu". La segona parlava de la Madonna: "Madonna repeteix el bes lèsbic".
Ja em perdonaran els socis barcelonistes i els seguidors del món del futbol, en general, pel meu atreviment a opinar al respecte, però trobo que els problemes actuals del Barça no els solucionarà en Guardiola. Aquest xicot ja va fracassar a can Barça, encara que es va dissimular, perquè tenia les seves simpaties i en aquells moments, tenir un nen de casa jugant al primer equip era tota una efemèrides.
Diuen els que hi entenen que fins ara només ha entrenat equips de tercera categoria i que no té experiència amb equips que es veuen forçats a guanyar sempre, si no volen fer enfadar els socis. Jo penso que hauria estat millor posar-hi un entrenador amb experiència, però sobretot amb mala llet i caràcter dur, per una banda, i ambiciós, per l'altra. Perquè a mi, tot i no haver seguit els partits del Barça, la imatge que em donava l'actual entrenador, era de tenir llet a les venes.
Avui també em deien que posar en Mouriño, per exemple, era enfrontar-se amb en Cruyff, que sembla ser que encara exerceix molta influència a can Barça, sobretot amb l'actual presidència. En canvi, col·locant en Guardiola, és la millor manera de continuar depenent de l'opinió del senyor Cruyff, que com que no es posa al davant de cap equip, no té el perill del fracàs.
La Madonna viu gràcies a l'escàndol, i com que la gent ens hi acostumem fàcilment, cal anar escandalitzant de tant en tant, per evitar desaparèixer de les primeres pàgines dels diaris. És una persona intel·ligent, i sap què fer a cada moment, i en cada ocasió i lloc, per animar el públic a seguir els seus espectacles.
M'imagino que canta bé i que els seus seguidors gaudeixen de la música, però amb això no n'hi ha prou i cal anar a buscar ressò entre els cercles de gent que no aniran mai als seus concerts, i probablement no compraran cap CD, però aprofitaran la notícia del darrer escàndol, per parlar-ne al cafè o a la feina.
De totes maneres, jo em faig la pregunta: és un bes lèsbic motiu suficient d'escàndol? A qui escandalitza? Potser a una societat americana on tothom pot portar una arma a la butxaca, però qualsevol símbol sexual mereix la reprovació més generalitzada.
Sigui com sigui, però, el Barça i la Madonna continuaran omplint moltes pàgines de diari, i nosaltres en serem uns bons consumidors, guanyin o perdin les copes i lligues, o organitzi els saraus que li passin pel cap. En el fons els humans amb poca cosa ens acontentem, encara que a vegades pugui semblar que som molt crítics i exigents.

Reunió de valoració de la Comissió de Seguiment

Avui ens hem reunit amb la Comissió de Seguiment del procés participatiu, que ha servit per fer una anàlisi del funcionament del procés, que en aquests moments es troba en fase d'execució de les obres seleccionades pels arenyencs. La reunió també servia per presentar la gent que treballarà el Pla director de participació, que elaborarem de manera participada.
Estic content de com ha anat la reunió encara que ha vingut poca gent. Els que han vingut han parlat de les dificultats d'atraure la gent a participar, però al mateix temps s'han felicitat d'haver format part del grup i han valorat positivament el treball realitzat.
Ara ve el més difícil, i això és continuar avançant en termes participatius i anar fent més extensiva aquesta pràctica, en un política d'autoconvenciment de la necessitat de fomentar l'hàbit tot fent notar els avantatges del sistema.
El procés continua i durant els propers mesos es veurà l'execució de les obres prioritzades, però al mateix temps haurem de treballar perquè el pressupost del 2009 també hi pugui participar aquella persona que hi tingui interès, i s'hi vulgui implicar.
Han sortit moltes frases, dignes de recordar. El millor que podem fer els humans és asseure'ns en rotllana i començar a parlar; una pràctica poc habitual si deixem de banda les discussions més banals i els espectacles més grotescos que podem trobar-nos a segons quins canals televisius, i a totes hores.
Es presenta un futur interessant, a l'hora de diagnosticar sobre el terreny, amb tècniques participatives, però bàsicament amb la complicitat de la gent. Estic convençut que serà una bona feina, que fins i tot sabran agrair aquelles persones que ja d'entrada no en volen saber res, sigui per desconeixement, per mandra, per orgull, o perquè no els agrada qui els ho proposa.
L'objectiu: aconseguir que la pràctica participativa sigui la pràctica natural de la gestió pública local d'Arenys.

Acebes se'n va

Acebes se'n va i deixa camp lliure a Rajoy perquè es rodegi de gent més propera, o si més no, menys gastada. Aquests dies doncs, el senyor Acebes està en boca de tothom i pots escoltar tots els comentaris imaginables. Alguna cosa hi deurà haver de veritat. Ahir, a la tertúlia de les 3, de Catalunya Ràdio, parlaven d'Acebes com el frustrat candidat d'Aznar d'ara fa quatre anys.
Aznar, que avui clausurava un cicle de conferències organitzades per l'Obra Social de la Caixa, ha perdut dos dels seus homes, Zaplana i Acebes, permetent la renovació dins el PP com a solució al renovat fracàs electoral del partit.
El gran adversari del PP és l'etiqueta d'anticatalà que s'ha guanyat i que avui Aznar criticava. Al final són conscients que amb els resultats electorals que obtenen a Catalunya no tenen massa possibilitats de recuperar el govern de l'Estat, però caldria veure la manera de trencar aquesta dinàmica i aconseguir el creixement que sí ha obtingut a Espanya.
Si el PP ha de tenir-ho present, el PSOE no ho pot oblidar, perquè la seva trajectòria no és massa afalagadora, i si l'èxit només li ve de Catalunya, caldrà conrear-ho no fos cas que es girés la truita. Aznar es lamentava que Catalunya perdés el temps amb lluites entre nacionalismes, i que el futur no es trobés en la disjuntiva entre plantejaments socialistes o lliberals.
Aznar ha recordat els pactes del Majestic amb CIU, i els bons resultats que en varen treure Catalunya i Espanya, o bé l'increment progressiu del finançament de Catalunya en el darrer govern del PP. Si es confirmessin els rumors que el govern espanyol ajornaria fins al 2010 el finançament promès, algú podria pensar que és el començament de la fi d'aquest govern socialista, que massa sovint s'oblida dels deures i les promeses, i a la llarga això podria girar-se-li en contra. Que ningú s'oblidi que tot allò que puja, cau, i que hi ha caigudes molt doloroses.

És possible informar i opinar a l'hora

Potser és la manera de fer periodisme i d'editar revistes, però a mi em ve de nou. Hauria jurat que els periodistes quan volen escriure una notícia, s'ho preparen, investiguen i contrasten la informació. Ja dic que potser no és aquesta la manera de fer les coses en periodisme, però jo m'ho havia pensat sempre.
El que sí sabia era que els titulars de les notícies no són fiables, sinó que serveixen de reclam perquè la gent ens entretinguem amb la lletra menuda, però és clar, si només et quedes amb els titulars, et queda la informació desfigurada.
Llegia la noticia sobre el concurs per a les guinguetes a la platja, que deia: "...segons el consistori arenyenc, la llei no permet posar clàusules que donin més punts als empresaris per estar empadronats a Arenys o per tenir experiència..." Però el periodista ho hauria hagut de comprovar a la llei i ja no diria "...segons el consistori arenyenc", sinó que directament escriuria: "la llei no permet posar..." en el cas de l'empadronament.
La llei de contractes, l'antiga o l'actual a partir de l'u de maig, permet exigir uns requisits mínims de solvència a les empreses que es presentin a un procés obert, la qual cosa no serveix per puntuar, sinó per acceptar o deixar-les fora del procés. Aquesta exigència de solvència pot ser econòmica i tècnica, però no hi entra de cap de les maneres el fet de ser d'un poble o d'un altre, com tampoc tenir els ulls blaus o verds. Qualsevol exclusió per un d'aquests motius va en contra de la llei, i és impugnable.
Puntuar més o menys en funció del lloc on es troba empadronat una persona, topa contra la mateixa llei, que en l'article primer diu: "...la present llei té per objecte regular la contractació del sector públic, a fi de garantir que aquesta s'ajusti als principis de llibertat d'accés a les licitacions, publicitat i transparència dels procediments, i no discriminació i igualtat de tracte entre tots els candidats, i d'assegurar, en connexió amb l'objectiu d'estabilitat pressupostària i control de la despesa..." i continua "...la salvaguarda de la lliure competència i la selecció de l'oferta econòmicament més avantatjosa."
Explicat d'aquesta manera probablement no entusiasma, però com a mínim no desinforma, o bé evita enfrontaments estèrils que no aporten cap informació al lector.
No hi podien faltar les frases catastrofistes "...això significarà la mort de la guingueta de tota la vida, la de dia, la tradicional i més familiar...", encara que ho posin en boca de suposats perjudicats d'ordenar una ocupació de bé públic per fer-hi negoci, que ha estat funcionant irregularment.
Es pot criticar la decisió de prendre la decisió, com de totes les actuacions que pugui fer aquest govern, i també es pot estar en contra de la manera de fer-ho, però el que s'ha de deixar clar i sense cap tipus de confusió, què diu la llei i per tant què permet. Tot això és clau si el que es pretén és donar una informació veraç, al marge de qualsevol subjectivitat periodística a què tenen dret.

A la mort de Calvo Sotelo

Sempre recordarem Calvo Sotelo lligat amb el 23 F i el senyor Tejero. Tot i que el vàrem tenir de ministre amb el president franquista Àrias, el seu nom i la seva figura va sonar quan es va fer amb la presidència del govern, després de la dimissió de Suárez.
A diferència de personatges com el senyor Fraga, Calvo Sotelo va desaparèixer de les pàgines dels diaris, amb la victòria electoral de Felipe González. No tinc prou arguments per definir-lo, però el tinc per una persona de dretes, coherent, i que va jugar un paper que molts no haurien volgut, per la repercussió política que podia tenir. Persones com Fraga, i no és l'únic, s'han anat posicionant sobre segur, evitant decisions compromeses, per tal de mantenir-se al capdavant de la política del país.
També recordo d'aquesta època les intervencions al Congrés de Diputats, i digueu-me nostàlgic, però el to i el nivell intel·lectual no és el mateix d'ara. La pràctica actual deixa molt que desitjar i provoca, en certa manera, que la visió que es tingui dels polítics no sigui la més idònia per confiar-hi. No són només els insults i desconsideracions, sinó que també cal afegir-hi una dialèctica molt pobre i uns discursos poc rigorosos.
Hem guanyat en democràcia i això és bo, però el preu que estem pagant és massa alt. Tan de bo tots plegats féssim l'esforç de millorar el nivell, i els polítics que són en el punt de mira de bona part de la societat, en fossin conscients i sabessin donar un bon exemple.

50 anys de Biblioteca

Tanquem els cinquanta anys de la Biblioteca Popular Pare Fidel Fita d'Arenys de Mar amb un acte molt digne que fa honor a l'entitat i a l'esplèndid servei que ha ofert per a la cultura de la nostra vila. Ha estat un any farcit d'actes ben diversos, els propis de la Biblioteca i els especials per a la commemoració. Una bona colla d'actes molt participats per tots els usuaris d'una biblioteca que tot i tenir molt present el darrer canvi d'equipament, té força a punt el que podria ser definitiu emplaçament.
Uns parlaments plens d'agraïments cap a les persones que han fet possible aquests cinquanta anys de servei, per part de la regidora de cultura, la directora de la biblioteca, el gerent del servei de biblioteques de la Diputació i l'alcalde de la vila. Després un excel·lent documental, de l'arenyenc Eloi Tomàs, dels cinquanta anys de Biblioteca, amb el record dels principals esdeveniments, la memòria d'usuaris que han estat protagonistes culturals del nostre país, i dels actes commemoratius d'any.
I la guinda, una actuació de la soprano Olga Miracle i en Joan Codina a la flauta travessera, amb una petita història, un conte que lligava la interpretació de peces tradicionals, algunes d'elles en occità.
Ha estat una vetllada per a la memòria, amb una sala d'actes plena de gom a gom, que tot i la seva durada ha mantingut l'auditori amb expectació.

Atenció amb els preàmbuls!

A veure si ens entenem. No es tracta d'anar marejant la perdiu, sinó de dir les coses pel seu nom, o és que ens prenen per tontos? Potser sí que tots plegats ho fem tan malament que qualsevol s'hi atreveix.
Ho vàrem posar en el preàmbul, però no era per fer bonic, sinó que ens ho creiem i ho proclamem. Resulta que si ho diu el preàmbul no té cap valor jurídic, però nosaltres sabem que ho som i no necessitem que ningú ens busqui les pessigolles. Passarà doncs, que ens ho deixaran mantenir al preàmbul, però a canvi haurem de renunciar a la bilateralitat, una realitat irreal perquè ningú s'ho creu que es porti a terme. Algú es creu que el govern de la Generalitat negociarà bilateralment millores per a Catalunya, i les nacionalitats, que es varen apuntar al carro, no demanaran el mateix? A sant de què Catalunya sí i Múrcia no?
Algú es creu que si renunciem a que en el preàmbul de l'Estatut es parli de nació, ens concediran la bilateralitat? Perquè a més, aquest preàmbul el que ve a dir és que nosaltres anomenem Catalunya nació, però que de fet no és res més que una nacionalitat més d'Espanya.
Avui llegia el fracàs dels laboristes a la Gran Bretanya, i em preguntava per què ens venia de nou. Si els partits que es fan passar per progressistes i d'esquerres, porten a terme les mateixes polítiques que la dreta, per què cal esperar que se'ls voti? La dreta ho farà millor perquè li és propi i ja hi està acostumada.
Sé que fa pocs dies parlava en aquest blog sobre les paraules de López Burniol a la xerrada que va tenir lloc a Argentona, en què predicava que la dialèctica seria centre-perifèria i no dreta-esquerra, però això no treu que ens hem de creure que hi ha maneres i maneres de fer política, i n'hi ha que prioritzen les persones menys afavorides i d'altres que només juguen a quedar bé per obtenir els vots. El problema ve quan t'adones que algú falla, i no hi saps veure la diferència. S'aguanta un partit que només defensi el fet diferencial? I un partit que només tingui la dèria de protegir una llengua que erròniament es creu maltractada?
Els resultats de les darreres eleccions generals són enganyosos. Si ens creiem que la dreta del PP va fracassar, estem equivocats. La dreta ha anat avançant i guanyant terreny i només li falta conquerir Catalunya, i l'únic que ho evita és el PSC, agradi més o menys. Es tracta doncs, que el PSC es posicioni al lloc correcte, amb una política progressista i de servei a les persones que més ho necessiten, i sàpiga defensar la nostra realitat nacional al Congrés de Diputats, sense amagar res ni dissimular. Els plantejaments han de ser clars i transparents.

L'u de maig, festa del treball

L'1 de maig ha passat de ser una festa intervinguda a un dia de festa. Les persones de la meva generació vàrem viure els primers de maig franquistes, en què les reivindicacions sindicals i obreres eren substituïdes per solemnes demostracions de gimnàstica, amb uns discursos prostituïts. Ara les aglomeracions es troben a les carreteres, sobretot els anys que s'agrupen dies de festa.
S'ha preguntat a la gent què els representa la festa de l'u de maig? A Arenys és la diada dels arrossos, i m'imagino que hi haurà altres pobles que hauran trobat altres excuses per celebrar el dia de festa. Una mica el que passa amb l'onze de setembre, encara que en aquest cas hauran de passar uns quants anys perquè quedi més aigualida. Potser per tot això que els passa a aquestes dates, a les que hi podríem afegir el 12 d'octubre, fa que no es vulgui que el 23 d'abril sigui festiu, i d'aquesta manera respectar-li el significat.
Les manifestacions sindicals, en un país amb un nivell molt baix d'afiliació i uns sindicats força desacreditats, cada vegada són més residuals i es concentren a les grans ciutats, i als seus líders els cal lluitar contra la tendència d'avui dia a l'individualisme, i també a la passivitat i confort. Tots aquests trets són contraris a la lluita sindical que necessita voluntat de servei i convicció.
No sé si algú està pensant en donar-hi la volta i trobar algun motiu per continuar considerant l'u de maig com la festa del treball, o bé si ja està bé que sigui una de les 12 festes que l'estat espanyol té reservades; ah, i si es pot fer pont, com enguany, la gent contenta i a fer cua a la carretera.