Homenatge al tiet Francisco

Ahir diumenge la comunitat cristiana d'Arenys de Mar va retre homenatge a qui ha estat durant 22 anys sagristà de Santa Maria, en Quico Bosch. El tiet Francisco, com l'anomenem a casa, ha estat un voluntari nat, no només a la parròquia, sinó també als bombers i a tot arreu on ha calgut. Ha estat una persona que ha viscut i ho continua fent, pensant en els altres.

Exemples com les del tiet Francisco et fan veure la facilitat en fer una ajuda i les dificultats de fer-ho durant vint-i-dos anys. Ens queixem sovint que falten voluntaris per ajudar els altres, però ens oblidem d'aquells que hi són, que fan la feina de formigueta, silenciosament, però que resulten imprescindibles. 

La feina del tiet Francisco ha consistit en organitzar la parròquia, donant suport al rector de torn - n'ha viscut 4- tots els dies de l'any, i això vol dir també, tots els caps de setmana de l'any, i ho ha fet amb alegria, amb esperit de servei, sense esperar res a canvi. Ha dedicat el seu temps lliure a servir la comunitat cristiana d'Arenys de Mar.

L'homenatge de diumenge, ara que es jubila, ha estat del tot merescut. Segur que hauria preferit passar més desapercebut i cloure aquests vint anys llargs de servei a la parròquia, però no hauria estat just. El tiet Francisco es mereixia el reconeixement públic a la seva tasca de voluntariat i que arribés més enllà de la comunitat de creients, perquè serveixi d'exemple en tants altres camps on calen persones voluntàries per tirar endavant projectes de suport i ajuda a col·lectius en situació precària, gent gran i gent malalta, i que requereixen suport extern.

Moltes gràcies tiet Francisco i moltes gràcies a la teva família que ho ha viscut amb il·lusió, paciència i gratitud.

Què estaven fent els set CDR detinguts?

Siguem seriosos i no ens deixem portar pels mil motius que tenim per criticar la postura de l'Estat espanyol respecte a Catalunya. Estudiem-ho tot detingudament i a partir d'aquí parlem, critiquem i defensem allò que com a poble independent ens convé.

Necessitem més informació al voltant de la detenció dels set CDR d'aquesta setmana, per després opinar sobre l'encert o no de la seva detenció, per l'encert o no de la seva activitat, que ha motivat la detenció. 

Ens fem un tip de proclamar que l'independentisme que defensem és un independentisme no violent, ho hem demostrat cada any a les manifestacions de l'onze de setembre i sempre que hem sortit al carrer. També hem observat que després de les grans manifestacions hi ha hagut alguna picabaralla que algú pot considerar violència, sobretot quan l'Estat espanyol considera rebel·lió i empresona Jordi Cuixart i Jordi Sánchez.

Què estaven fent els set CDR detinguts que estiguessin sent observats des de feia un any? Realment volien utilitzar material explosiu? Segur que no tenien l'organització com per comparar-los amb ETA, però volien d'alguna manera fer creure que hi havia terrorisme al darrere?

Desconec si estan nets de culpa i si tot això és un muntatge per empresonar persones més actives dins del moviment independentista, però hem de ser cauts en les nostres accions. Si veritablement volem convèncer que som gent pacífica ho haurem de demostrar. La detenció d'aquests set nois s'haurà d'analitzar a fons, perquè d'entrada ha posat en dubte el nostre pacifisme, i això s'utilitza en contra dels ideals i proclames d'una Catalunya independent. 

La CUP a les eleccions espanyoles

Sorprenentment, o no, la CUP ha decidit, en aquesta ocasió, presentar-se a les eleccions al Congrés de Diputats de Madrid. Ho fa "per impedir la governabilitat" en un moment en què "algunes forces independentistes" estan disposades a garantir-la. Afirmen que "en cap cas la candidatura té l'objectiu de normalitzar l'activitat política institucional a l'estat espanyol", i acaben dient que el seu objectiu és "impugnar des de l'arrel la consolidació del règim del 78 i impedir qualsevol governabilitat a l'Estat, fins que no es reconegui el dret a l'autodeterminació".

A les darreres eleccions generals una part de la CUP s'hi va presentar amb Pirates, dins del Front Republicà, després que la CUP votés en contra de presentar-s'hi. Ara, però la votació ha fet un tomb i finalment han aprovat ser-hi. Caldrà veure si, a diferencia de les anteriors eleccions, en aquesta ocasió sí obtenen algun representant en el Congrés.

Per què votar la CUP? Aquesta és una pregunta que molta gent s'hauria de fer i treure'n conclusions. S'ha demanat d'entrada i sortida fer una llista unitària amb tots els moviments independentistes, però ni JxCat ni ERC hi estan interessats. La CUP, doncs, entra en joc amb uns militants i simpatitzants molt més dràstics en la seva lluita per a la independència de Catalunya. És ben cert que no poden aspirar a obtenir prou vots per ser decisius en res, però si aconsegueixen representació, la seva veu serà present a Madrid, i es podran dir i denunciar moltes coses que fins ara s'han ocultat.

De ben segur que hi ha tot un col·lectiu de votants que la decisió de presentar-se, de la CUP, els ha obert els ulls i solucionat la papereta sobre si votar o no, i per qui fer-ho.

Llibertat d'expressió i d'opinió

Amb tantes històries de pancartes no sé si riure o plorar. Ja entenc que el missatge és clar i l'interès per penjar-les o fer-les despenjar també, però el problema és que a part d'aquest moviment de pancartes no hi ha res més, sobretot res d'important. Ens quedem en les formes, però no tenim contingut.

Ja estic d'acord que tot s'ha d'il·lustrar i que les formes són importants, però no més que els continguts, i ara estem buits de contingut. No sabem on som ni on volem anar, si més no com ho podem fer amb un mínim de garanties i no tornar a caure en la mateixa pedra.

Si tinguéssim tots plegats una mica més del sentit de la decència, ningú s'hauria d'oposar a reclamar explícitament la llibertat dels presos polítics, dient-ne el nom que més els agradés. No és just tenir els presos tant temps en presó preventiva i per això estiguis d'acord amb la seva actuació o no, no hauries de permetre-ho. En aquest cas a ningú li faria nosa la pancarta ni el llacet groc. 

Concloure que manifestar-se amb un llaç groc és partidista i per això, en precampanya electoral, l'obliguen a despenjar, és una mica de cinisme i interpretar interessadament la Justícia. No és estrany, doncs, que malfiem de la justícia espanyola i no esperem res de bo de la sentència. 

Veurem què passa amb la pancarta penjada ara reclamant el dret d'opinió i d'expressió. En una situació normal, i un país normal, només els antidemocràtics hi haurien d'estar en contra, però coneixent com actua la justícia a Espanya, és probable que també es consideri partidista i la facin treure. En tot cas, si aquesta és la raó, hauríem de concloure que els partits unionistes, en aquest cas, no són partits demòcrates, perquè no estarien defensant la llibertat d'expressió i opinió.

700 usuaris de Càritas Arenys de Mar

Aprofito la notícia de Ràdio Arenys sobre Càritas per escriure el meu post d'avui. Al web de l'emissora es pot llegir una entrevista al regidor de Benestar Social i Salut Pública, en Josep Anton López, parlant de la gran tasca de l'entitat, amb tots els seus voluntaris, i la lamentació perquè encara hi hagi tantes famílies que necessiten la seva ajuda per poder subsistir.

És de lloar la feina que fa el voluntariat de l'entitat, que dedica temps i esforç personal per ajudar les famílies necessitades de la vila. Ens parlen de 231 famílies i gairebé 700 usuaris, que en una població com la nostra, de poc més de quinze mil habitants és un percentatge important. I això ens ha de fer reflexionar. 

No estem parlant de ciutadans d'un altre continent, sinó de vilatans amb qui probablement ens topem pel carrer sense tenir-ne coneixement. Nosaltres no ho entenem com un problema nostre, però sí que és bo pensar-hi i procurar ajudar amb el que ens sigui possible. 

Hi ha una bona colla de voluntaris que des de fa temps dediquen una part del seu temps per facilitar les coses d'aquestes famílies necessitades, simplement per compromís personal davant de vilatans menys afortunats que nosaltres.

Des d'aquí la meva felicitació a totes aquestes persones voluntàries, engrescar-les a continuar endavant, i reflexionar si no podríem també nosaltres formar part d'aquest equip solidari.

Impeachment contra Trump

Els demòcrates nord-americans anuncien l'obertura d'un impeachment contra Trump. L'acusen d'haver pressionat el president ucraïnès per perjudicar el seu rival Joe Biden. De Trump es pot esperar qualsevol cosa. N'ha donat proves des del primer dia. Es va proposar ser president de la manera que fos i ho va aconseguir. Molts hem pronosticat que no acabaria el mandat, però ell està segur de ser reelegit per a un nou mandat.

El que pensa, diu i fa, resulta sovint una mala praxi que semblaria impossible de portar a terme. Ningú li para els peus, i se'n va sortint de tot. La pregunta que ens fem és, doncs, si en aquesta ocasió els demòcrates aconseguiran fer-lo fora i alliberar els EUA i tot el món, d'un president tan imprevisible com perillós.

De fet la seva presidència ha coincidit amb altres presidències que s'han de mirar bé. Brasil en seria un cas il·lustratiu, però en tenim ben a prop, a Europa, com són Turquia, Hongria i Polònia, i altres en què l'extrema dreta fa la seva feina. Sigui com sigui, però, el fet dels EUA, com a primera potència mundial, és més transcendent, i els seus bloquejos a comissions internacionals o institucions com l'ONU, fan molt de mal. 

Seria un gran èxit que els demòcrates nord-americans apartessin Trump de la Casa Blanca, però molt em temo que no aconseguiran el seu objectiu. Tant de bo m'equivoqui!

L'oposició critica la gestió del nou govern municipal

L'oposició critica el govern municipal en els seus primers cent dies, manifestant que la neteja a la vila ha empitjorat respecte al mandat anterior. Personalment penso que és massa aviat per fer una valoració dels primers cent dies, per diverses raons. En primer lloc crec que cal més temps perquè es produeixin canvis significatius que avalin nous resultats, més favorables. Per altra banda, hi ha molts regidors i regidores noves, que estan descobrint què és un ajuntament i com funciona, i cal que adquireixin experiència.

Dit això, si m'obliguen a donar la meva opinió sobre el funcionament de la recollida de brossa, que ara és responsabilitat de la cap de llista de la CUP, hauré de dir que funciona pitjor. La impressió és que l'empresa del Consell Comarcal fa un pèssim servei i que de moment han desbordat les bones intencions de la regidora.

També JxArenys critica l'alcaldessa i la seva relació amb els veïns. En aquest cas sé de què està parlant el regidor Fors, perquè el nostre veïnat l'ha patit i també conec moltes anècdotes negatives d'altres carrers que s'hi ha estat fent reformes. L'alcaldessa no hi pot fer més, i no sap tractar bé la gent que li posa pegues. He assistit, professionalment, en moltes reunions de veïns, i mai he vist un comportament similar d'un càrrec polític, en situacions molt més crítiques i la ciutadania molt més revoltada. És una llàstima.

CDR enviats a l'Audiència Nacional

La notícia del dia és la detenció de nou persones acusades de formar part dels CDR i d'estar preparant actes terroristes. Més o menys és això pel que són detinguts i enviats a l'Audiència Nacional, a Madrid. Tenen fonament les acusacions i, per tant, les seves detencions? És una actuació per tal de fer agafar por i desmobilitzar la gent davant la sentència a les persones jutjades pel Procés?

Com és lògic no tinc coneixement dels fets i per tant no tinc resposta a les anteriors preguntes. L'única cosa que tinc són sensacions, experiències d'actuacions precedents i molt poca confiança en el Poder Judicial, la Fiscalia i els partits polítics. Cap confiança amb les institucions i l'Estat espanyol.

I el pitjor de tot és el conjunt de declaracions intencionades dels líders dels partits polítics unionistes i espanyols, acusant directament de terroristes i de disposar de bombes. Com ho saben si hi ha secret de sumari? Tenen informació directa de la Guàrdia Civil, o bé ho aprofiten per calumniar-los?

Seguirem els fets i intentarem conèixer si realment els acusats preparaven accions terroristes, o bé tot acabarà com fins ara, retirant les denúncies sense demanar disculpes?

Els gossos i els llops, d'Irène Némirovsky

Ara fa un moment que he acabat la lectura del llibre que he estat llegint aquests darrers dies, "Els gossos i els llops", d'Irène Némirovsky. Fa poc que vaig descobrir la seva autora, amb el llibre "Jézabel". Irène Némirovsky, va néixer a Kíev l'any 1903 i va morir assassinada l'estiu de 1942, a Auschwitz.

Després de llegir ambdós llibres he conclòs que l'autora és una gran escriptora, que et manté viu i engrescat durant tot el temps i al final et reca deixar els protagonistes. Hi has entrat tant, que et sap greu pensar que ja els deixes i que només et quedarà el record.

De fet em passa sovint que, després d'una bona lectura, em costa començar un llibre nou, perquè el meu cap es troba encara en el marc on s'ha desenvolupat la darrera història. Al final, però no et frenes l'inici d'un nou llibre, perquè tens ganes d'entrar en un nou relat, per conèixer nous protagonistes, noves relacions, noves ensenyances, del dia a dia d'unes persones que, reals o imaginades, t'aporten molt, i et fan vibrar mentre llegeixes la seva història, els seus pensaments, els seus sofriments.

I de tots et quedes amb alguna cosa. De tots aquells llibres que han estat ben escrits i que t'han donat alguna cosa, algun secret, algun tresor per fer front a la realitat que et trobes cada dia.

No és un llibre d'edició recent, sinó que la primera edició d'RBA és de 2011, però us en recomano la seva lectura.

Clams contra l'escalfament del planeta

Potser l'Eva Granados tenia raó i hi ha coses molt importants que la població no podem votar, per exemple les mesures contra l'escalfament de la terra. Així s'entendria que milers de joves surtin a protestar i exigir els governs que treballin per evitar l'escalfament del planeta, i els governants, que els hem escollit nosaltres, no en fan cas, perquè deuen considerar que hi ha coses més importants.

A mi que el senyor Abascal i la penya de VOX hi estiguin en contra, ho puc entendre: sempre hi ha gent rara pel món, però que els governs no facin suficients esforços per preservar la natura i vetllar per deixar un planeta en condicions als nostres fills, em costa més d'entendre, a no ser que partim de la base que els polítics hi són per enriquir-se personalment.

Aquests dies estem veient aquests moviments de joves, i els que no ho som tant i tenim certa experiència i les hem vist de tots colors, no som gens optimistes. Tenim les de perdre. Els moviments juvenils passaran i les coses poc canviaran, si més no per voluntat dels governants. Els actuals i els que vindran després.

De la reivindicació dels joves no podem oblidar que nosaltres també hi tenim alguna cosa a veure. També el nostre comportament té implicacions en el medi natural i en la seva preservació. No ho deixem tot en mans dels polítics, encara que ells són els que haurien de tenir les eines per combatre-ho, sinó que també ens hem d'esforçar per col·laborar-hi dins de les nostres possibilitats.

Què esperem per consensuar la resposta a la sentència?

Cada dia es parla de la resposta a la sentència, però tot fa pensar que tornarem a improvisar. La història es repetirà, hi haurà soroll al carrer, potser nous presos, però els nostres presos polítics seran condemnats i hauran de complir la pena. Màrtirs?

A vegades sembla que el nostre poble desitgi poder tenir unes persones que ho han donat tot, la seva llibertat, per defensar uns drets pels quals sembla que hem deixat de lluitar. Es tractava de recapitular, però no de fer marxa enrere. Es tractava de planificar la continuació, i no adormir-se a l'espera de la gravetat de la condemna.

Em sap greu llegir les declaracions d'en Jordi Cuixart, afirmant que està disposat a complir tota la condemna, ell pensa de 14 anys, perquè continua pensant que no ha fet res punible i que es tracta d'un venjança política. Sabeu què són catorze anys a la presó? No en tinc l'experiència, però em sona molt fort. 

L'actitud dels partits independentistes sembla no correspondre al que es mereixerien totes les persones que estan esperant la sentència, i les exiliades. Ahir, el tros que vaig veure del programa Polònia a TV3, retratava la CUP i la resta de partits independentistes. Aquests renunciant a la lluita, fent un gir de 180 graus, i la CUP recriminant-los, però sense argumentar com continuar.

A vint dies de la sentència, que tots estem convençuts que serà condemnatòria, per no deixar en ridícul el Tribunal, encara estem pensant què tocarà fer. La decisió que prenguin els membres del Tribunal, i la que prenguem nosaltres, la societat civil i els nostres representants polítics, marcarà el futur de la nostra generació i la dels nostres fills.

Guanyar-se el sou en política

Una companya deia tot esmorzant, que els polítics que no fan la feina no haurien de cobrar. Parlàvem de la incapacitat de Pedro Sánchez, de formar govern, i que portem quatre convocatòries d'eleccions amb tant poc temps.

Jo sempre he pensat que els sous dels polítics no són tan elevats com algú vol fer creure. Exercir el govern comporta unes responsabilitats que es mereixen retribuir. Un altra cosa serien els privilegis que a vegades s'obtenen a títol personal. Hi ha persones amb capacitat per governar que no es decideixen pel sou a rebre i els maldecaps que es posen a sobre. Potser si els sous fossin més elevats hi hauria més candidats entre la gent més preparada.

Esclar que els vividors també se'n beneficiarien, encara que no tinguessin la preparació necessària. Dins del món de la política hi ha moltes persones que no es mereixerien ocupar els llocs de responsabilitat que ocupen, ni per preparació o mèrits, ni per les seves intencions. 

Tornant al comentari de la companya, potser seria una bona idea haver de justificar el sou, i si un polític no és capaç de governar i manté pràcticament aturat el govern, que hagués de retornar el sou. Probablement s'espavilarien i, com deia ahir, no ens voldrien fer creure que ho han fet tot per aconseguir formar govern. No es pot ser més cínic.

Qui tot ho vol tot ho perd

Aquesta frase a casa me l'havien repetit moltes vegades. Era una manera de fer-me entendre que no és bo voler acaparar-ho tot, perquè al final et pots quedar sense res. Cal que valoris el que tens i en treguis el màxim profit. Ara la frase la podríem aplicar al president en funcions, el senyor Pedro Sánchez.

El president diu, falsament, que ho ha intentat tot per aconseguir formar govern. Tots sabem que no és cert, que ha anat fent la puta i la ramoneta fins aconseguir el que pretenia: unes noves eleccions, ara que les enquestes li són favorables. 

Pedro Sánchez pretén créixer en vots i poder formar govern sense necessitar ningú, però molts creiem que això no passarà, malgrat pugui obtenir més escons. La dreta no hi té res a perdre. El PP va punxar tan estrepitosament que siguin quins siguin els nous resultats, difícilment seran pitjors. De C's no sé què se'n pot esperar, però per mèrits haurien de perdre pes al Congrés de Diputats. I Podemos?

Podemos ha mantingut una coherència que a molts ha molestat, però que li pot haver servit per millorar expectatives. Podemos ha anat perdent marxa i aquesta posició inalterable li pot ajudar a recuperar adeptes.

La lliçó seria que la dreta sumés majoria i deixés Pedro Sánchez a l'oposició. Aquesta seria una bona lliçó d'humilitat, però el problema és que, si més no jo, no tinc cap interès que la dreta espanyola sumi, perquè el país, no només Catalunya, se'n ressentiria. Ja ho vàrem patir amb M. Rajoy, no volem que es repeteixi. En canvi sí que alguns pensem que fora bo que continués necessitan els vots favorables de Podemos, perquè aprengui la lliçó i es posi a treballar d'una vegada, que entre tots li paguem el sou.

Un mal endèmic del nostre Ajuntament

Sembla ser que la nostra vila té un problema latent que s'arrossega de fa anys. Governi qui governi en el nostre Ajuntament només s'actua a reacció, amb incapacitat total de lideratge i iniciativa. Ho podem comprovar pel fet que hi ha molts temes que es repeteixen una vegada i una altra, sense que es trobi una solució, més enllà dels pedaços.

El tema de la recepció de les urbanitzacions no és cap novetat, sinó que apareix de tant en tant des de fa molts anys. És cert que això no només passa a Arenys, però hi passa. Tampoc no s'ha aconseguit trobar una solució per al bon funcionament del Mercat municipal, més enllà d'organitzar saraus de tant en tant, però sense entrar a fons del problema.

No cal gaires comentaris si parlem de la variant que ha de descongestionar La Riera. En parlaven ja en el primer govern municipal democràtic. I el passeig fins a Caldetes, quant temps fa que se'n parla?

I així podríem anar anomenant diferents temes que es repeteixen més que l'all, però se n'hi ha afegit un de nou, dels darrers deu anys, per posar una data, que és el tema de la recollida selectiva de la brossa. Ja sé que haig de donar més marge al nou govern, que encara no s'ha estrenat, però que tinguin clar que cada dia funciona pitjor, i no té l'aire de canviar. 

I per acabar podria parlar dels arbres, que a Arenys són sagrats. Es confon tenir arbres amb tenir els arbres. Si es vol que s'eternitzin plantats als nostres carrers, s'ha de realitzar un manteniment acurat i creure una mica més en els veïns, que ens entren les branques per la finestra. Hi ha manies, però, que s'arrelen fortament i, com sents a dir alguna vegada, qui arriba a governar es creu més savi que els que l'han votat.

La Justícia barroera de l'Estat espanyol

El cas Valtònyc demostra una vegada més la barroeria de les actuacions de la Justícia espanyola i de totes les institucions de l'Estat, en general. Vergonya els hauria de fer que Europa no els acceptin les seves demandes perquè estan mal fetes. Ja no es tracta de la intencionalitat, sinó de la manera d'actuar. De fet, en aquest cas, sí que podríem dir que s'estava actuant de la mala fe, per intentar enganyar els tribunals europeus. Quan es tracta a dins de casa, tot s'hi val, però quan intervenen a fora, s'ha de fer bé, i és aquí on fallen.

Vergonya i ràbia, perquè al darrere hi ha persones que ho pateixen. Tots sabem, i ells també, que les coses del procés no s'han fet bé, però el problema és que es dirà quan haurà passat massa temps, i les persones preses i a l'exili ja ho hauran sofert.

El nivell polític espanyol és penós, però el judicial és perillós, perquè s'està jugant amb la credibilitat de la Justícia, i això és molt greu. Ningú, en situacions normals, hauria d'anar en contra de la Justícia, ni en contra de les sentències judicials, però la veritat és que no ens trobem en situació normal, sinó que s'actua amb ànim de revenja fent passar bou per bèstia grossa. Només quan arriba a Europa queda en evidència.

Ruta literària per la ciutat de Vic

Hem tornat a Vic, però en aquesta ocasió no pas per acomiadar ningú, sinó per gaudir literàriament d'una part de la ciutat, la que hem pogut recórrer en tres hores. La riquesa i la història de la ciutat, en aquest cas, culturalment, és magnífica i dóna per fer-hi moltes passejades i descobrir racons que a vegades has passat per alt, i referències històriques, i avui literàries, que il·lustren els diferents personatges nascuts o relacionats amb la ciutat de Vic.

Des de Balmes, Verdaguer, Joaquim Salarich fins a M. Àngels Anglada, Lluís Solà o Víctor Sunyol, per posar uns pocs exemples, hem recorregut els espais relacionats i hem escoltat recitar breus narracions dels seus autors. En Pere Tió ha estat qui ens ha conduit pels carrers de la ciutat, seguint el llibre del qual n'és autor. La Margarida n'ha estat la rapsoda.

Ha estat una agradable matinal de diumenge que hem iniciat a la cantonada del carrer Manlleu, a la Farmàcia Genís, continuant per la Rambla del Carme, Davallades, la Plaça, el carrer de la Riera fins a la plaça de la Catedral. Hem tingut la sort de visitar l'Arxiu i Biblioteca Episcopal, que ens han obert les portes especialment, on hem contemplat el llibre de les mosques, del qual parlava l'escriptor de Roda de Ter, Emili Teixidor.

Hem d'agrair al Patronat d'Estudis Osonencs l'oportunitat de seguir aquesta ruta literària, tan ben dirigida per en Pere Tió.

Mercè, sé que no t'oblidaràs de nosaltres

Avui hem acomiadat la Mercè, ahir a la matinada se'n va anar, amb tota la discreció que ha estat la seva manera de treballar, però quin treball! No és estrany que avui l'església de Sant Domènec fos plena de gom a gom. El teu discret treball ha arribat a molta gent, molta més de la que ens podíem imaginar.

Ara t'hem entès i t'hem plorat. T'has entregat als altres des del primer dia. La teva vida no s'entén sense els altres, beneficiats de la teva simpatia, de la teva ajuda, de la teva entrega. Una mostra que això no és un discurs qualsevol ha estat l'espontani que ha sortit a parlar de tu, que ho ha fet en nom de tots aquells "que mai posaran els peus en un lloc com aquest", que t'ha agraït tot el que has fet per aquells que més ho necessitaven. O bé les paraules de la germana vedruna: que ens ha comentat com t'anomenaven aquells a qui tractaves: "la monja dels diumenges".

La teva vida ens demostra que no cal ser un xavacà perquè la gent s'adoni que hi ets. Tu has estat la persona més discreta que he conegut, que no s'ha desentès dels problemes que patia la gent del teu voltant. Ho has donat tot, perquè això era el que et feia feliç. 

En un món que viu un temps tan difícil, amb tanta agressivitat, però sobretot amb tant egoisme i individualisme, tu has destacat sense cridar l'atenció. T'ha conegut qui et necessitava i no has anat a buscar cap més recompensa que la gratitud que has obtingut per comprovar que la teva ajuda era resolutiva. 

No has rebut cap medalla pel teu comportament, però has tingut la gran sort de gaudir fent el bé entre nosaltres. Avui t'hem dit adéu i el nostre egoisme ens ha fet pensar que t'hem perdut, però fins i tot avui, que eres de cor present a l'església de Sant Domènec, ens has fet feliç i aquesta felicitat ens durarà per sempre.

Gràcies Mercè pel teu exemple humà, en un món en què fan falta moltes persones com tu, per aconseguir fer justícia i assolir la pau interior que tant necessitem.

Deu anys del primer sí a la República Catalana

Els nostres veïns de munt, celebren avui els deu anys de la collonada que ningú podia imaginar-se'n la seva repercussió. Deu anys de la primera votació en referèndum, no vinculant, sobre la independència de Catalunya. No les tenien totes i no sabien si serviria per caure en el ridícul extrem. La senyora Eva Granados ens diria que aquesta pregunta és massa important com per deixar que la població la pugui votar.

Deu anys que han canviat la manera de fer política a casa nostra, però també a l'Estat. Veníem d'una transició tranquil·la i parsimoniosa, i de cop i volta a algú se li acudeix posar en solfa el referèndum d'autodeterminació. Uns vilatans d'una població d'encara no deu mil habitants.

Han estat uns anys difícils políticament, d'unes conseqüències que encara desconeixem definitivament, de moment amb polítics catalans presos i a l'exili, però en fa dos que s'ha encallat la maquinària i només fem passes endavant i endarrere, sense aconseguir moure'ns del fangar on hem caigut. Parlem molt del futur, però no tenim clar com hi podem arribar. Sense reforços consistents no hi ha manera de trencar, perquè ningú ho vol fer a les armes, i ningú està disposat, tampoc, a dialogar a fons.

Però avui Arenys de Munt està de festa, molt contents d'haver iniciar aquest camí cap a la República catalana, que cada vegada està més embolicat. Deixem que ho celebrin, que el president hi digui la seva, però exigim que demà els nostres polítics es posin a treballar per aconseguir desencallar la situació que estem patint des de fa massa temps.

En democràcia, el poble té dret a votar-ho tot

Eva Granados s'ha equivocat i de ben segur no volia dir el que ha dit. En democràcia no es pot pensar que hi ha coses massa importants que la gent no pot votar. Pensar o dir això és menystenir la democràcia. Precisament la democràcia es diferencia d'una dictadura en que és el poble qui és sobirà i no el dictador, sigui rei o sigui militar.

La pobra Eva Granados no em cau bé, no sé si és perquè la trobo una mica cínica, però en aquesta ocasió vull pensar que no ho volia dir. No pot ser que el seu subconscient l'hagi traït. De totes maneres, als partits polítics se'ls ha d'acusar en més d'una ocasió, que es pensen que són els que saben fer les coses. Hi ha molts polítics que no es consideren representants del poble, sinó dirigents del poble que ha de fer allò que ells volen.

Si hi hagués formació de polítics, amb cara i ulls, potser sí que podríem pensar que estan en un altre esglaó, però no és així. La Diputació de Barcelona, per exemple, és un cas flagrant d'assessors sense coneixement, simplement es tracta de tenir el carnet del partit polític de torn per poder estar en nòmina. Que quedi clar que no és tothom, però... Déu n'hi do!

Jo puc entendre que a l'Eva Granados, com a militant del PSC, no vulgui que s'organitzi un referèndum d'autodeterminació, però arribar a dir que hi ha coses massa importants com perquè la gent no ho pugui votar, és més greu del que alguna persona benèvola la voldrà excusar.

El gran problema de l'encaix de Catalunya a Espanya és precisament aquest, on preval la Constitució, encara que alguns hi votessin en contra, que no pas la veu del poble que representa que és sobirà.

Érem sis-cents mil

No ens hi vàrem inscriure, però hi hem anat. No ha estat el resultat de la palleta curta, palleta llarga, sinó de valorar el sentit, més que no pas les ganes. Hem estat una colla de gent que hi hem assistit emprenyats amb el govern. He tingut el president davant meu, saludant els meus veïns. No m'ha sortit cap comentari, perquè no era el moment. Estava gaudint de la resposta de la gent, i m'he mossegat la llengua.

Governar no és fàcil, però quan un s'hi fica, ha de ser conseqüent. No estic d'acord amb l'actual govern. Ja ho he dit moltes vegades en aquest espai. No estan legitimats per demanar-nos que ens manifestem al carrer. Ho hem fet, no per ells, sinó perquè valorem l'esforç de la gent que amb ganes i una certa innocència es desplaça a la capital per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels nostres polítics. Ho hem fet pels polítics presos i exiliats. Ho hem fet per ells.

Després de la manifestació d'aquesta tarda, tothom hi dirà la seva, però la majoria dels comentaris ja els coneixem, perquè és més del mateix, i tenim molt clar que el mes d'octubre tornarem a manifestar-nos, en aquella ocasió per protestar contra la sentència als polítics jutjats. Una sentència que serà condemnatòria, perquè segueix el ritual traçat al marge de la justícia democràtica. Es tracta d'una justícia parcial i venjativa, amb la voluntat d'escarmentar uns polítics que varen gosar enfrontar-se a l'Estat.

Tot apunta a unes noves eleccions generals

La incògnita és si algun dels dos partits polítics en negociació està disposat a cedir. Parlem de diàleg i negociacions, però hem de constatar que en aquest país no se sap negociar perquè ningú mai cedeix. Tots tenen apreses les línies vermelles que no volen traspassar i no es mouen d'aquí. Aquesta és la tristesa del nostre pobre país, amb unes deficiències democràtiques importants.

A Pablo Iglesias, doncs, li passa el mateix que als representants independentistes. L'interlocutor no accepta cap premissa i impedeix un bon diàleg. Pretendre negociar amb el convenciment i creença que l'altre només pot acceptar les meves imposicions és un error. Això no és negociar.

Si les coses continuen com ara, el dia 10 de novembre tornarem a votar en eleccions generals, amb l'esperança que els resultats facilitin la constitució del govern. D'entrada, a la meva manera de veure-ho, només hi ha dues possibilitats reals. Per una banda que les forces de la dreta, a semblança d'Andalusia, sumin la majoria absoluta que els permeti governar. L'altra possibilitat és que el PSOE faci una crescuda important del nombre de vots i no necessiti ningú més per donar la presidència del govern a Pedro Sánchez.

Sembla ser que les enquestes auguren una crescuda important del PSOE, que li permetria formar govern, però el risc que el votant d'esquerres estigui cansat de tanta comèdia i no es presenti a les seus electorals, existeix. Si la dreta sumés, seria una lliçó d'excés d'orgull dels dirigents d'esquerra, sobretot per a Pedro Sánchez.

Suso de Toro anima els catalans a manifestar-se

En el seu article, l'esperança, al diari ARA, Suso de Toro explica per què els catalans hem de manifestar-nos aquest onze de setembre. Ens anima a defensar les nostres vides i llibertats, que no tothom ho pot fer, i afegeix que ells, que no ho poden fer, es beneficiaran del nostre exemple de dignitat i valentia.

Aquests darrers dies he anat comentat els dubtes sobre la participació o no a la manifestació d'enguany. A diferència dels anys anteriors, ens trobem molt cansats, no pas de sortir al carrer, sinó d'observar que els polítics independentistes ens fan molt poc cas. S'omplen la boca de grans proclames, que espanten els unionistes a no participar de la festa, però al darrere només hi ha palla.

Per tapar la boca els detractors de la Diada, et sents cridat a participar-hi, per demostrar que no hi ha res tancat, però emprenya deixar massa contents els partits independentistes que ens ho paguen malament.

L'escrit de Suso de Toro, com és habitual en ell, desprèn un regalim d'enveja sana per la nostra situació política i econòmica, pensant que a Galícia són molt lluny de tot plegat. No podem pecar d'optimisme, perquè després ens arriba la patacada, però també va bé llegir, de tant en tant, escrits que t'alegrin una mica l'estona. 

L'enteresa i coherència de Jordi Cuixart

He trobat interessant l'entrevista del diari ARA al president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart. Les seves respostes demostren l'enteresa del dirigent social, la seva manca de ressentiment i la seva coherència. M'ha agradat que consideri una necessitat tenir el PSC al costat. L'empresa és de tots els demòcrates de bona fe. Ho dic perquè podem excloure fàcilment els dirigents de C's, perquè han actuat sempre de mala fe, no els seus votants, sovint enganyats, sinó els que han liderat el projecte, un projecte destinat a atacar els valors democràtics i històrics de Catalunya.

Estic d'acord en la necessitat de treballar plegats i buscar el màxim de consens. Malgrat els fets puntuals que s'han anat succeint els darrers deu anys, podríem trobar en els meus escrits les ganes d'avançar junts, sense necessitat d'excloure ningú que no desitgi ser exclòs. Això no treu que no sempre tothom pot acceptar les proclames, no sempre encertades, dels més abrandats. 

Estic convençut que només sumant podem aconseguir alguna cosa. L'enfrontament radicalitzat no porta enlloc. Això no treu, però, que els nostres sentiments surtin a la llum, i que manifestem els nostres desigs, amb il·lusió i a vegades certa innocència.

Critico els nostres dirigents actuals, perquè no estan a l'alçada de l'actitud de la societat catalana. La seva preferència pels interessos partidistes i el seu ego, fa que ens mantinguem a una certa distància. Fa uns dies que tenia molt clar que la resposta a l'onze de setembre d'enguany seria més fluixa que anys anteriors, i en culpava els partits independentistes. Ara tinc els meus dubtes perquè observo que la nostra societat manté la il·lusió malgrat les discrepàncies. Personalment encara no tinc presa la decisió.

Ferides d'arma blanca a l'espai públic

No podem estar contents amb tot el que passa a la nostra societat, quan llegim massa sovint baralles amb apunyalades de manera gratuïta. Fa un parell de dies amb el resultat de la mort d'una noia de 26 anys, a qui li robaven el mòbil, i aquesta matinada amb una noia de 17 anys ferida. Que això passi és que els atacants porten a sobre l'instrument que utilitzen per ferir les víctimes. No es tracta d'actes imprevistos o involuntaris, sinó que tenen tota la intencionalitat.

Ja fa dies que n'estem parlant, però això no treu la importància i necessitat de comentar-ho i exigir trobar-hi solucions. No pot ser que convertim l'espai públic en un espai de risc, que no ens puguem moure sense tenir la sensació d'inseguretat i violència gratuïta. La culpa és molt negra i ningú la vol, però la trobaríem molt repartida. D'entrada la família té la seva responsabilitat a l'hora d'educar els fills, però la societat hi ha de col·laborar, i les autoritats a qui hem delegat la responsabilitat han de treballar-hi de valent. No volem un estat policial, però sí que es vetlli per la tranquil·litat i la pau social.

Hi haurà més casos, i no tot és culpa dels mateixos. Ho dic perquè és molt fàcil criminalitzar certs col·lectius que viuen amb dificultats. Tots plegats som culpables que la vida social no sigui lo pacífica que caldria i hem de trobar la manera de col·laborar perquè puguem passejar tranquils pels nostres carrers i places, fins i tots en els llocs d'esbarjo.

El govern no es posa d'acord en unes noves eleccions

Continuen les discussions entre JxCat i ERC sobre la conveniència o no de convocar eleccions. Al darrere de tot això només hi ha interessos partidistes. Uns tenen por de perdre-les i els altres estan convençuts que les podran guanyar, per primera vegada.

És molt trist que ens vulguin enganyar disfressant la seves preferències com a conveniència per al país. Mentida! només es mouen per interès propi, per poder mantenir-se al poder, uns, i aconseguir-lo, els altres.

Tot plegat molt indignant i a pocs dies de l'onze de setembre on, una vegada més, ens conviden a participar a la manifestació. El problema que hi veig és l'interès que hi siguem, per a què? Per a qui?

Necessitem uns polítics transparents, que no ens enganyin, i que de veritat lluitin per al nostre país, per als interessos de tots, i no només dels seus. El govern actual, amb els dos partits independentistes, no ha funcionat i difícilment aconsegueixi alguna cosa de bo. El president només es dedica a fer discursos incendiaris, sense argumentacions ni concrecions. És evident que es tracta d'un president de circumstàncies, però el problema és que ja fa massa temps que duren.

En aquests moments, el conseller Aragonès sembla ser l'únic interessat en aprovar els pressupostos. Els altres, amb el president Torra, sembla que no els interessi. Tot aquest desgavell ens portarà encara més enrere i queda clar que s'ha de fer un canvi de timó immediat. Aquesta podria ser la veritable raó per defensar unes eleccions abans d'acabar l'any.

Javier Nart surt de C's, però es queda a Europa

L'anunci de Javier Nart de donar-se de baixa com a militant de C's, sense abandonar l'escó d'eurodiputat, i continuar defensant el programa electoral de C's, em despista una mica, no sé si es considera més a la dreta o més a l'esquerra. Ja sé que no cal apuntar-se en un altre partit i que pot funcionar com a independent, amb trampa perquè no deixa de ser un trànsfuga.

Pel poc que he seguit el personatge al llarg dels darrers anys, més aviat em decantaria que s'aproxima més a VOX que no pas a cap altre partit. Potser m'equivoco, però no combrego gens amb la seva manera d'entendre la democràcia representativa. Més aviat el veig un dirigent que ordena i mana i que poc escolta els administrats. És per això que l'acosto a Vox.

Caldrà veure què farà dins del Parlament europeu. A la darrera votació ja va destacar per votar de manera diferent a la resta dels seus companys de partit, ara excompanys. El que tinc molt clar és que el trobarem sempre on s'ataqui la singularitat de Catalunya, la nostra llengua i cultura. En aquest aspecte no es diferenciarà del partit que l'ha acollit fins ara.

En l'impàs, observem el Regne Unit

Davant la manca de notícies fresques sobre la política catalana i espanyola, tot plegat força avorrit, ens fixem en què passa al Regne Unit on sembla que les notícies són més actuals i corren més de pressa.

Entre ahir i avui hem vist com el partit en el govern perdia la majoria al Parlament britànic i passaven a tenir menys diputats. S'ha vist en les dues votacions successives, importants pel resultat d'aplicació del Brexit. Ara el següent pas està en si es convoquen eleccions, amb les esperances de Boris Johnson de guanyar-les i poder sortir de la UE encara que no hi hagi acord amb el Brexit.

La situació dels britànics ajuda a entendre el funcionament electoral d'aquell país. Els diputats, adscrits o no als grans partits, surten elegits per districtes i representen els seus votants, a vegades contraris a posicionaments del partit polític on s'han adscrit. Aquest model de representativitat democràtica és el que moltes persones voldríem al nostre país, amb les adaptacions que fessin falta, però respectant la mateixa idea.

Ha estat precisament el canvi de bàndol d'un diputat el que ha fet perdre la majoria al govern. Ha canviat perquè ha entès que la majoria de votants a qui representava estaven en contra del posicionament de Boris Johnson. Al nostre país, els diputats es deuen al partit que els ha inclòs a la llista, i és per això que hi ha tantes baralles quan canvien de partit, fins a cert punt lògiques.

A l'espera, doncs, que es desencalli la política de casa nostra, continuarem observant el Regne Unit.

Aprendre a estimar

Des de fa temps hem deixat d'aprendre a estimar. Un fet tan simple que té gran abast. Estimar és la solució a molts mals, també a l'incivisme. Recordo que els meus pares m'ensenyaren a comportar-me a la via pública, respectant els altres, sobretot els més grans, i la base de tot era l'estima cap a les persones, les veïnes, les menys afavorides.

Al cap dels anys entens que estimes els altres quan defenses comportaments cívics a la vila, quan et fa mal veure que els altres l'embruten, sense que els vegis preocupats. Estimar també vol dir això. I la història, i la geografia, el país...

Una tradició, que no s'ha perdut encara que probablement sigui minoritària, era l'escoltisme, els grups d'esplai, les sortides organitzades a la natura, on s'ensenyava respectar les persones, però també les coses. Ja em crec que encara t'ho pots trobar, però abunda més l'incivisme, l'avorriment, el no saber en què dedicar el temps... I és potser això el que fa que hi hagi gamberrisme, actes incívics, i fins i tot delictius.

I això s'aprèn a l'escola, però també i sobretot a la família. Hem renunciat a l'educació dels nostres fills, i fins i tot els hem aviciat a l'excessiva competència, a menystenir el perdedor, a fer-ne escarni. Reivindico, doncs la necessitat que recuperem l'exercici de fer aprendre a estimar, no només els nostres, sinó també aquells que són diferents. A estimar l'espai públic i sentir-nos orgullosos de mantenir-lo endreçat. A treballar perquè la vida pública sigui harmònica, sense estridències i justa per a tothom.

Hem perdut la vergonya!

Han imputat Aguirre i Cifuentes. Molt bé! Que no ho estaven ja? Fa anys que les dues senyores surten a la premsa relacionades amb actes de corrupció, però elles viuen tan amples. El fet que ara un jutge les hagi imputat, no els treu el son. Han perdut la vergonya i viuen entremig de la merda.

Al nostre país s'ha perdut la vergonya, i ja no ens amaguem de res. Els corruptes són nomenats per a càrrecs polítics, sense que a ningú li pugin els colors a la cara. No passa res! Abans entraven nets i s'embrutaven dins de la política, però ara ja hi entren bruts, corruptes.

Com que els processos judicials s'allarguen tant en el temps, arriba un moment que ja et perds, i aquell que ja li havien penjat una causa, essent un presumpte corrupte, ara li cauen altres casos, sense haver aclarit els anteriors.

A Espanya la corrupció no és motiu de càstig, o de passar vergonya. Aquí els honrats passen per imbècils, ja que no han sabut com enriquir-se amb el càrrec. Aquesta és l'Espanya que Borrell defensa a Europa. Una Espanya demòcrata i transparent. I ho és! Perquè la transparència ens permet observar la corrupció. El problema és que al corrupte no li passa res, encara que sigui motiu de primeres pàgines dels diaris, i això és perquè han perdut la vergonya, l'ètica i la moral.

Vuitanta anys de la segona guerra mundial i l'extrema dreta puja

Ningú ho diria, però avui fa vuitanta anys de l'inici de la segona guerra mundial, amb la invasió de Polònia per part de l'exèrcit alemany. Els actes de commemoració d'aquesta atrocitat, amb la petició de perdó per part del president alemany no tenen res a veure amb la mateixa realitat d'alemanya, avui celebrant eleccions a Saxònia i Brandenburg, amb moltes possibilitats de guanyar l'extrema dreta.

Què no hem entès els europeus? Què més hem de recordar d'ara fa cent anys a Europa, per no tornar-hi a caure? Com és possible que ens encanti el discurs de l'extrema dreta, sabent què va passar a Europa ara fa vuitanta anys?

L'estupidesa humana fa possible que reincidim en la destrucció de la pau social, empesos per uns discursos de gent malalta, que enganyen la societat amb discursos populistes, però totalment interessats, per fer-se amb el poder de les nacions. 

M'entristeix aquesta incapacitat de governar-nos primant la justícia social, l'interès comú... Com és possible que siguem tan cecs i no vulguem veure què s'amaga darrere d'aquests líders polítics amb les ments ofuscades i plens d'odi vers tot allò que és divers?

Com és possible que existeixin persones com Silvini, Rivera, Abascal i més, que tenen la capacitat d'encaterinar tanta gent? I com és possible que existeixin altres persones com Sánchez o Borrell, que no s'adonin del perill que patim les persones de bona voluntat. És un excés d'orgull? Viuen encegats per les ànsies de poder? Prevalen aquests sentiments a la voluntat de gestionar d'una manera justa les institucions públiques?

Em sento decebut pel nivell polític europeu de l'actualitat, i veig molt negre el futur per a les persones que somien en la justícia de la Llei al món occidental.