Passem pàgina d'aquest any!

Ahir no vaig escoltar el missatge d'Any Nou del president català perquè no m'interessa. No m'interessa el que pugui dir-me el president, però sí que m'interessa el que pugui passar al meu país. Més que desinterès el que em passa és que m'avergonyeix escoltar-lo, i això no m'havia passat mai abans, fos qui fos el president de torn. Em podia agradar més o menys, però no m'avergonyia. Ara sí.

He escoltat a les notícies la reacció dels altres presidents autonòmics, i evidentment tot han estat crítiques a les paraules del nostre president, però això no vol dir res, perquè també les hauria rebut qualsevol altre dels presidents. Catalunya està sempre sota la mirada de tothom, faci el que faci és criticada i nosaltres els catalans que ens estimem la pàtria, també. És per això que em sap greu saber que el nostre president és un bocamoll, que borda molt, però no mossega. Aquestes declaracions que fa, però, serveixen perquè els adversaris trobin l'excusa on basar la seva crítica. No els donem arguments, que no els necessiten!

Us desitjo a tots un any molt millor que aquest 2018. Desitjo que els presos polítics puguin sortir al carrer i els exiliats tornar a casa. Ho desitjo encara que ho veig molt complicat, i encara més si mantenim el govern català actual, que sincerament crec que no ens mereixem.

El cinisme de l'alcaldessa

S'ha de reconèixer que la nostra alcaldessa sap parlar molt bé, té capacitat per convèncer qui l'escolta, a condició, però, que es desconegui la realitat. S'inventa allò que li convé i el seu objectiu és quedar bé i emportar-se tots els mèrits. No reconeix els errors, sinó que els carrega als altres i considera desagraïts i mal educats aquells que li porten la contrària.

Avui darrer diumenge de 2018, a Ràdio Arenys, ha tornat a mentir quan parlava de les obres del Rial Sa Clavella. Ella ha estat qui ha negociat amb SOREA el canvi de la canonada d'aigua, per iniciativa pròpia. Segons l'alcaldessa no hi té res a veure la pressió dels veïns que des de fa setmanes ho demanaven. Ara, que s'haurà de desfer part de l'obra feta, ara ha decidit fer canviar la canonada.

I quan li critiquen que no responen les instàncies dels vilatans, diu que fa deu dies que la varen entrar. I quan l'entrevistador i director del programa El Dominical li recorda que va ser el 19 de novembre, o sigui ara fa 41 dies, afirma que després de presentar la instància amb la recollida de signatures, es va celebrar la reunió, quan aquesta reunió va ser cinc dies abans, el dimecres 14 de novembre, i va ser el que va motivar la recollida de signatures durant aquell cap de setmana.

I després no sap interpretar com estan col·locant el clavegueram. Ho puc entendre, perquè tal com s'està fent és pur surrealisme. El tubs que deixen a façana són inútils. No serveixen per a res. Si el clavegueram el col·loquessin més soterrat, podrien connectar-hi els claveguerams de les cases. El dia que hi hagi problemes amb els desaigües hauran de desfer l'obra feta.

Finalment ha reconegut que a hores d'ara no hauria tirat endavant l'obra. Alguns veïns ja li vàrem oferir l'oportunitat de fer-ho, perquè amb el pressupost de què disposaven i amb la negativa a substituir els arbres, que amb les arrels ens perjudiquen, ja sabíem que no s'estaria fent una bona obra. 

Aquesta obra formarà part del llistat d'execucions que presentarà durant la campanya electoral del mes de maig. Ho presentarà en positiu, però el lloc que li correspondria és a l'altra part. Una justificació més per no votar una persona que va a la seva, sense escoltar els veïns i mentint per quedar bé davant dels altres. No és la millor opció que tindrem per escollir.

Un Messies de Händel reivindicatiu

Qualsevol activitat és bona per solidaritzar-nos amb els nostres presos polítics i reivindicar la nostra ferma actitud per aconseguir un referèndum pactat i conèixer d'una vegada quantes catalanes i catalans volen la independència de l'Estat espanyol.

La cantada del Messies davant la presó de Lledoners ha estat una curiosa iniciativa que ha tingut un gran resposta. Un exemple de fins on estem disposats a defensar la nostra llibertat i la justícia al nostre país. És molt trist constatar dia rere dia que la Justícia a Espanya està corrompuda i manipulada.

És una llàstima que haguem d'esperar uns quants anys perquè el Tribunal Europeu dictamini que l'actitud del govern i dels tribunals judicials espanyols és injusta i que la raó està a favor dels independentistes, no pas per aconseguir la independència, sinó la celebració d'un referèndum. Una cosa tan simple com aquesta, i que mai ha existit rebel·lió ni sedició, sinó com a molt desobediència a un Tribunal Constitucional corromput i gens imparcial.

Espanya una vegada més ha sacrificat unes persones, de manera injusta, i s'ha valgut de la lentitud de la justícia de veritat, per entretant mantenir suspesos drets fonamentals i presoners innocents. No podem deixar d'exigir justícia, però sense oblidar-nos d'exigir als nostres polítics que governin i caminin amb pas ferm, sense tants dubtes ni declaracions imprudents i innecessàries.

Tenim molt poca fe en el poder judicial

En les sentències judicials ens passa una mica com en els pressupostos municipals, que ens fixem en l'inici, però mai en el final. Vull dir que llegim i tenim present la sentència a un cas de corrupció, per exemple, però l'endemà ningú no se'n recorda ni sabem si s'acaba complint.

Avui llegia que el Tribunal de Comptes ha condemnat l'exalcaldessa Ana Botella i a set ex alts càrrecs del govern municipal de Madrid a més de 25 milions d'euros, per haver venut 1.860 habitatges públics protegits per sota del preu del mercat. La demanda de l'ajuntament de Madrid considerava que hi havia hagut una pèrdua patrimonial de més de 55 milions d'euros.

Ara podem dir pestes de l'exalcaldessa i considerar que es mereix la condemna, però haurem d'estar alerta per si realment ho paga? El problema és que tenim la impressió que aquests diners no s'acaben de pagar mai. Potser havent-hi l'ajuntament de Madrid, d'un altre color, s'encarregaran prou bé que la sentència es compleixi, però sempre genera dubtes.

M'estranya que es trigui tant temps a resoldre aquests casos, perquè ja no recordo quants anys fa que l'esposa del senyor Anar va deixar l'alcaldia. No es podia saber abans?

Un dia algú ens haurà d'explicar per què hi ha casos que tenen una resolució pràcticament immediata, i d'altres triguen tant. Segur que hi ha casos molt complicats i que requereixen una llarga investigació, però no sempre és així. Quins interessos hi ha al darrere?

Crec que seria bo que tota la transparència que es demana i s'exigeix a les institucions públiques es pensés també en les institucions judicials, que em penso que no els maregen gaire. És ben cert que després de quaranta anys de transició, el poder judicial no ha variat gaire, sinó que es manté molt proper al caire franquista de la seva gestió. No hi ha divisió de poders a Espanya, però a més el poder judicial necessitaria una gran esporgada.

Qui és el culpable de l’aparició de l’extrema dreta?

S'ha confirmat el pacte de PP i C's amb l'extrema dreta a Andalusia. Ara haurem de veure el discurs que fan ambdós partits. Ells han permès que l'extrema dreta formi part de la Mesa del Parlament andalús, però no podem oblidar que Vox ha aparegut amb força perquè quatre-centes mil persones els varen votar.

És cert que PP i C's han optat per repartir-se el poder a canvi de regalar el lloc a la mesa del parlament i no els han bloquejat, però els diputats d'extrema dreta no els hi han pas posat ells, sinó els andalusos i andaluses que els varen votar i això pot ser motiu de reflexió, sobretot pensant que d'aquí a cinc mesos ens hi podem trobar a nivell d'Espanya.

El PSOE també critica els dos partits de dretes, però a l'hora de buscar culpables crec que seria bo que cadascú assumís la seva part. La davallada dels socialistes no ha estat casual, sinó que es venia preparant des de feia temps. En general el país ha donat l'esquena a l'esquerra i s'afronta a un cicle de predomini de la dreta, amb la taca de l'extrema dreta com a gran protagonisme. 

He llegit i escoltat comentaris com si Catalunya en quedés al marge, que al nostre país l'extrema dreta no hi tenia res a fer. No caiguem en la mateixa trampa, no sigui que en les properes eleccions no tan sols es perdi la majoria sobiranista, sinó que també entri amb força l'extrema dreta. En aquests moments ningú pot estar tranquil. Si a Suècia l'extrema dreta ha tret el nas amb força, què no podrà fer a casa nostra?

En què canviarà Andalusia amb la dreta extrema?

Una de les preguntes que toca fer-nos, si es compleixen tots els pronòstics que els partits de dreta i extrema dreta deixen fora de la Junta al PSOE, és en què canviarà Andalusia respecte a tots aquests anys del PSOE.

El primer que em ve al cap, per l'experiència que hem pogut veure en ajuntaments on sempre havia governat un mateix partit polític, tots els canvis de persones amb carnet socialista que durant tants anys han anat treballant per a l'administració autonòmica. Els primers mesos ens farem un tip de veure cessions i nomenaments de càrrecs a diferents nivells. On aniran a parar els cessats? D'on sortiran els nous nominats?

A part d'aquests canvis, en què canviarà la política del nou govern? Quines lleis aprovarà el nou parlament, i quines derogarà? I una de molt important: quin pes hi tindrà Vox? A nivell espanyol també podríem afegir: quins efectes tindrà el pacte de PP i C's amb Vox?

S'ha acusat i hi ha proves de la corrupció socialista a Andalusia, però no tenim clar que amb els nous governants es solucioni. O potser sí, però amb un canvi de cromos. Vox diu molt clar què pretén, i per tant caldrà veure quin pes tindrà en el nou pacte de govern. 

Una de les coses a destacar és, per si algú encara no ho tenia clar, que C's s'alinea amb la dreta, i no amb una dreta qualsevol, sinó amb l'extrema dreta. S'han acabat els dubtes per aquells que no sabien on situar-los si a la dreta o a l'esquerra. Aquesta decisió també simplifica la feina a C's, que sovint intentava amagar la pota, o si més no se l'enfarinava per confondre.

Seria desitjable que aquest mig any d'avantatge respecte a les altres autonomies, servís de mostra de a qui han de votar a finals de maig, i de qui no es poden refiar, perquè no els vingui de nou, tal com ha passat a Andalusia. 

Nadal en família, però no tots

Avui és Nadal i la família d'Arenys ens hem reunit per compartir la taula. Sortosament hi som tots, i encara que podem pensar i votar partits diferents, o no votar, no ens hem barallat, perquè per sobre de tot hi ha les persones, i en aquest cas la família. Es tracta d'aprofitar les poques oportunitats que tens per asseure't a taula i compartir. A Vic, ja no hi tenim els pares i això es fa notar, però també ens vàrem trobar i recordàrem que la mare, aquest mes de desembre, hauria celebrat els cent anys del seu naixement.

Avui, però, hi ha famílies que no ho hauran pogut celebrar plegats, segur que n'hi ha moltes, però algunes d'elles, que tots tenim en la memòria, no hauran pogut compartir la taula perquè a Espanya no hi ha justícia, sinó venjança. Polítics i jutges no han paït que un poble s'alcés pacíficament per exigir un referèndum i poder conèixer què volem ser.

Espanya, amb el guiatge de M. Rajoy, corrupte, orgullós i prepotent, però amb tot el poder a les seves mans, ha caminat enrere i ha perdut el poc prestigi que hagués pogut tenir. Des de fora s'observa com els espanyols no viuen amb la llibertat que atorga un sistema democràtic, sinó sotmesos a la llei d'uns pocs, i a mercè d'uns jutges prevaricadors i repressors.

A casa hem celebrat el Nadal, ahir compartint amb veïns, amics i vilatans la missa del gall, i avui amb la família marinera a la taula, amb canelons i pollastre rostit, neules i torrons. Els amics que es troben a les presons catalanes per ordre d'una decisió injusta, hauran d'esperar encara uns mesos a que s'arribi a fer justícia. No hem pogut fer res més que pensar en ells i desitjar-los que tinguin la suficient valentia  i coratge per aguantar aquesta situació injusta.

Els ponts a refer entre les opcions polítiques catalanes

He llegit que, en vistes a les eleccions municipals del proper mes de maig, el PSC vol refer ponts amb ERC i PDECat. Sabem que les eleccions municipals s'han d'analitzar de diferent manera segons en quins municipis ens fixem, sobretot aquells que tenen menys població, ja sigui per qüestions personals d'enemistats, historial local o noms de persones que figuren a les llistes. Malgrat això, sí que considero important el diàleg previ i la voluntat d'arribar a acords entre les forces polítiques que tenen cara i ulls.

Amb la irrupció de C's a Catalunya el món polític es va embrutar. L'estil de la majoria de membres de C's no s'adequa al que històricament ha estat el panorama polític i social del nostre país, i això no té res a veure amb el sobiranisme i l'independentisme, ja que en el mateix sac i col·loco ERC, PDECAT o el PP i ICV. La manera barroera de comportar-se la majoria de polítics del C's ha deixat molt clar quins són els seus objectius i encara més els seus mètodes, provocant i violentant l'entorn amb l'únic propòsit de fraccionar la societat culpant-ne als sobiranistes.

Amb l'aparició de Vox a Andalusia s'espera una radicalització a la dreta del PP i C's per evitar ser cruspits per la nova formació política. Amb el dubte de quina serà la repercussió a les municipals catalanes, queda clar que el centre polític no hi té un candidat clar i el PSC podria jugar aquest paper. Ja fa temps que el discurs socialista a l'Europa occidental s'ha desinflat, i potser ara és l'ocasió perquè el PSC entomi aquesta responsabilitat i cohesioni l'espectre catalanista, amb la intenció d'aconseguir una mica de pau entre tantes baralles. El PSC sap que si no pren la iniciativa el resultat pot ser catastròfic i perdre definitivament el cinturó metropolità de Barcelona.

L'alcaldessa d'Arenys de Mar protegeix els arbres i menysté els veïns

Una vegada més Ràdio Arenys s'ha fet ressò dels problemes que tenim uns quants veïns del nostre carrer amb les obres que l'Ajuntament va licitar poc abans de l'estiu i que s'iniciaren el mes de novembre, amb una durada prevista de cinc setmanes i que acabaven aquest passat divendres. En aquests moments desconeixem quina nova previsió hi ha de la durada, perquè no han arribat ni a la meitat del carrer.

Els veïns, convocats cinc dies abans de l'inici de les obres, vàrem protestar perquè no tenien previst substituir els actuals arbres, massa grossos, que tenen unes arrels que entren a dins de les cases. Des del principi es va veure que l'alcaldessa tenia una obsessió en el manteniment dels arbres i no va voler baixar del burro.

Les arrels dels arbres, però no ha estat l'únic problema d'aquestes obres. Desconec el seguiment que s'està fent des dels serveis tècnics, que es fa, però els veïns hem pogut observar moltes anomalies. S'està instal·lant un tub que recull aigües pluvials i clavegueram massa prop de la superfície, la qual cosa fa impossible la connexió dels desaigües actuals de les cases i que els tubs dels pluvials passin ben bé per la superfície.

Tot i detectar que el tub de l'aigua de boca és d'uralita amb unes juntes de ferro completament rovellades i haver-se trencat quatre vegades, quan encara no s'ha arribat a mig carrer, l'Ajuntament s'ha negat a canviar-lo perquè diu que no té diners. 

A part de les incorreccions, la manera de treballar de l'empresa concessionària és desastrosa, no es veu professionalitat per enlloc. No es compleixen les normes de seguretat reglamentàries, no s'ha instal·lat un vàter químic per als treballadors de l'obra. Hi ha baralles entre els treballadors i molt consum de cervesa, si ens fixem en les llaunes que queden sobre el terreny sense recollir.

La col·locació de les lloses laterals té molt a desitjar, i malfiem que tinguin la inclinació necessària perquè l'aigua de la pluja es canalitzi fins als embornals que s'estan construint. Les poques fileres de llambordes que han col·locat les hauran de desfer perquè s'han col·locat al revés.

No vull allargar més l'escrit amb més detalls d'errors comesos, algun que ja han rectificat sobre la marxa. Els veïns estem descontents amb el govern municipal, especialment amb l'alcaldessa Annabel Moreno, que també és regidora d'Urbanisme, perquè no ha volgut escoltar-nos, ha tirat pel dret amb les ganes de poder ensenyar un carrer molt bonic en superfície, tot pensant en les eleccions municipals del mes de maig. No es pot governar amb prepotència i prevaricant i després demanar el vot als vilatans. Entrem una nova instància amb la signatura dels veïns sol·licitant que reconsiderin l'execució de l'obra abans que no hi hagi res a fer. 

Exposició sobre l'Abat Oliba al Museu Episcopal de Vic

Si no heu visitat mai el Museu Episcopal de Vic us animo a fer-ho. Si us agrada l'art i especialment el romànic i el gòtic gaudireu contemplant la riquesa d'obres i pintures de la seva col·lecció. Estic convençut que en sortireu més satisfets que en molts dels museus que heu visitat en les vostres visites turístiques a altres països.

Acostuma a passar que quan viatgem visitem museus i edificis singulars de les diferents ciutats on posem els peus i en canvi desconeixem tresors que tenim a casa, potser perquè creiem que ja tindrem ocasió d'anar-hi, o bé no ens imaginem la importància d'allò que atresoren. 

I si voleu fer un repàs d'un moment històric per Catalunya, l'època de l'Abat Oliba, ara és una bona oportunitat de visitar el museu i contemplar l'exposició més important sobre l'abat considerat per molts com el pare de la pàtria catalana. L'exposició temporal és interessant perquè permet veure junts un seguit de documents i objectes repartits per diferents museus del món, destacant les anomenades bíblies de Ripoll.

De passada visiteu la ciutat de Vic, que segur que us enamorarà. Tenim un gran país i Vic no queda enrere. Convido al ministre d'exteriors, el senyor Josep Borrell, a visitar la ciutat i el museu, si encara no l'ha vist. Vull creure que té prou sensibilitat com per gaudir-ne.

Haurà servit la trobada Torra-Sánchez?

La pregunta que ens fem molts és si la trobada d'ahir dijous entre els presidents dels governs de Catalunya i Espanya haurà servit per a alguna cosa. De lectures en trobem moltes i diverses, totes elles interessades. Les més surrealistes són les del PP i C's. Critiquen que la trobada s'ha muntat com si es tractés de dos presidents d'Estat. Ambdós partits continuen amb el mateix discurs, reclamant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i anul·lant competències de Catalunya. Reclamen una aplicació rotunda que inclogui els mitjans de comunicació, l'ensenyament i els mossos d'esquadra.

Crec que en aquest cas el partit del govern espanyol en surt beneficiat, que no vol dir que li vagi bé de cara a obtenir bons resultats electorals, però mirat fredament dóna entendre que malgrat no acceptar la demanda d'un referèndum d'autodeterminació, està disposat a parlar fins quan calgui. Ja sé que molts direu que al final de tot, això no serveix per a res, però penso que hem de demostrar que sí que volem el diàleg, i que no ho diem perquè sí.

Si una cosa ha fet guanyar punts a l'independentisme ha estat l'actitud, tant a l'hora de manifestar-se, com a l'hora de demanar diàleg. No és bo tancar-se en banda i la prova la va donar M. Rajoy, i així li ha anat. No podem caure en aquest parany, i és per això que hem sigut molt crítics amb l'actitud i les paraules forassenyades del nostre president. Malgrat tot ell és president perquè així ho va decidir el Parlament català que entre tots vàrem confeccionar. L'actitud de PP i C's de menysprear-lo no deixa de ser un senyal del poc nivell democràtic que respiren ambdós partits polítics.

Dolors Montserrat, falsa i carregada d'odi

Escoltar l'exministra Dolors Montserrat resulta indignant i al mateix temps et produeix una sensació de vergonya aliena. Creies que no era possible veure actuar una persona tan mentidera, guiada per l'odi que l'ofega i la ràbia d'haver-se convertit en una simple diputada de l'oposició.

Es poden defensar els ideals i els principis de cadascú, però no es pot fer a base d'intoxicar la societat amb mentides, una rere l'altra, i amb aquest odi cap a Catalunya. Si algú dels que em llegiu aquest post no ho feu per primera vegada, sabreu que sempre havia desitjat que el PP català s'assemblés una mica amb el PP basc. Aquests sempre havien defensat el País Basc en les seves negociacions amb Madrid. Contràriament, el PP català, mai ha defensat els interessos de Catalunya per davant dels interessos del partit.

Observem que això no ha canviat i el PP català continua prioritzant el partit, espanyol perquè el català gairebé ha desaparegut del mapa, abans que defensar Catalunya. Ens trobem amb un discurs curiós en què des de C's i PP s'acusa al govern de la Generalitat de defensar només a una part dels catalans, però no accepten que ells no defensen el país, sinó que lluiten i criden a favor que sigui el govern de Madrid qui mani directament a Catalunya. Què passaria si sumessin majoria absoluta? Desapareixeria el país? Potser l'autonomia continuaria, però la capacitat i autonomia que ens deixarien la convertiria en testimonial, sense poder efectiu. Aquesta és la Catalunya que C's i PP defensen, i aquesta és la Catalunya que molts catalans no desitgem, fins i tot catalans que no volen la independència.

Hipocresia i maldat de molts polítics

Fets com els que estem vivint aquests dies et demostren la vergonyant realitat d’uns polítics que per justificar el seu posicionament fan el possible perquè passin incidents, els més greus possibles, o si més no desitgen que succeeixin.

La hipocresia d’unes persones que manifesten estar a favor del poble, quan el que volen és viure a costa del poble, defensant allò que més els plau. Hipocresia i maldat, perquè no tenen sentiments, ni els commou el dolor dels altres.

Què passarà divendres? No ho sap gaire ningú, però sí sabem què volen que passi C‘s i el PP. Els dos partits polítics estan esperant i desitjant violència per part dels CDR i, a ser possible, passivitat per part dels Mossos d’Esquadra. Els agradaria veure aldarulls, gent lesionada i, a ser possible, fins i tot algun mort.

Les persones que ens estimem el país desitgem que sigui una jornada de protesta contra tanta injustícia, però pacífica; amb enrenou, però sense violència. Som uns quants, una gran majoria, que volem que Europa s’adoni de quins dirigents polítics té Espanya, que els catalans no ens mereixem, però tampoc la resta de l’Estat. Volem que s’adonin també que la Justícia a Espanya està corrompuda, que la separació de poders és una quimera, que els són nomenats no pas per mèrits, sinó per amistat i familiaritat.

Desitjo que divendres la ciutadania es comporti de manera més intel·ligent que no pas els polítics que tenim ara. Que no caiguin en la trampa orquestrada des de Madrid. Que sortim al carrer de la mateixa manera que ho hem fet els darrers onze de setembre.

Diàleg per arribar on?

Parlem de diàleg i aquests dies tenim a la ment la possible trobada dels governs català i espanyol el proper divendres, aprofitant la celebració del Consell de Ministres a Barcelona. Tots, o bé la majoria, defensem que hi ha d'haver diàleg per sortir de l'atzucac on ens hem ficat, però ens quedem en el desig i no acabem de sortir-nos-en. Per què?

Diàleg per arribar on? Des del govern espanyol, en els millors desitjos que puguin tenir passaria per una millora en el finançament i fins i tot arribar a bloquejar segons quines transferències, perquè no ens les retirin més endavant. Per al govern català el diàleg vol que els porti a un referèndum pactat d'autodeterminació. Com que els objectius són contraris, és molt difícil aquest diàleg, sobretot quan no es veu un punt entremig.

Els Comuns han informat que estan treballant un document on es parla de reformar la Constitució en clau plurinacional. Això podria sonar bé a una gran majoria, fins i tot d'independentistes decebuts o pessimistes. I a l'altra banda?

Pretendre modificar la Constitució per donar més força al model federal, o plurinacional com en diuen ells, és somiar truites. En un moment en què l'extrema dreta fa presència a les institucions espanyoles, començant per Andalusia, tenint en compte la majoria necessària per poder aprovar unes modificacions de la Constitució, és poc realista. Ja m'agrada que hi treballin i, d'aquesta manera es defineixin bé, però és un temps malgastat. Tenen totes les de perdre, encara que la proposta fos interessant.

En aquests moments qualsevol canvi a nivell espanyol, per als catalans servirà per anar a pitjor, i és per això que no defensem els canvis i ens encaterinem en voler marxar.

Hi haurà trobada o no?

Tan difícil és quedar per dialogar? Pel simple fet que ho demanin presoners polítics ja és motiu suficient com per acceptar la reunió entre presidents. Què carai espera el president Torra? Si no pensa dimitir, la qual cosa uns quants independentistes agrairien, que segueixi els consells de persones que són a la presó per defensar la independència de Catalunya.

Es tracta d'estratègia? No s'han fet prou disbarats al llarg d'aquest any de presidència de Quim Torra? No se li demana que accepti les propostes del president del govern espanyol, sinó que es trobin i parlin, i si poden desencallar alguna cosa, millor. Si no poden, cadascú a casa seva i tan trempats.

Als catalans se'ns ha batejat amb molts adjectius, però n'hi ha un que encara no s'ha dit, o si més no és poc popular. Em refereixo a masoquistes. Som masoquistes perquè escollim presidents com Quim Torra i encara somiem en solucionar marrons. 

La credibilitat era positiva abans de l'1-O de 2017, però des de llavors hem perdut molts punts i necessitem recuperar-los. Fins llavors els únics que pixaven fora de test eren els diputats i diputades de C's, però darrerament s'hi ha afegit els del PDeCat i ERC. Defensàvem el prestigi del nostre Parlament i ens feia molta ràbia que uns impresentables de C's actuessin d'una manera tan barroera, com si es tractés d'una bancada futbolera de baix nivell. Ha passat el temps i tampoc és que els diputats i diputades que donen suport al govern de la Generalitat tinguin un paper gaire lluït. Se saben comportar, però no han fet els deures i suspenen a cada Ple.

Desitjo que la reunió dels dos presidents acabi realitzant-se, i que no sigui per culpa del nostre president que no hi hagi el diàleg que tant demanem.

Tenim el percentatge que ens demana, ens hi posem?

Sempre és molt important vigilar què dius perquè no se't torni en contra, però sobretot això ho ha de tenir molt present aquella persona que té algun tipus de responsabilitat que implica d'altres persones, com pot ser un cap de govern o un alcalde. L'hemeroteca està plena de relliscades i de contradiccions, perquè el temps passa molt de pressa i es diuen moltes coses en fraccions de temps minúscules.

Avui tenim molt present les paraules de Pedro Sánchez referides als nostres representants polítics, quan se'ls demana un 75% de representativitat al darrere. M'imagino que quan ho va deixar anar, pensava en el percentatge de diputats independentistes al Parlament català, o el nombre de participants en el referèndum il·legal de l'any passat. M'imagino que no tenia gens present el percentatge de catalans que reclama un referèndum pactat per esbrinar què volem ser i amb qui volem caminar junts. 

Pedro Sánchez havia de saber que un 80% de catalans vol un referèndum d'autodeterminació. Uns volen votar a favor de la independència i d'altres en contra, però tots plegats volen expressar la seva opinió. Si fos coherent, Pedro Sánchez hauria de preparar el terreny per organitzar el referèndum, però tots sabem que no ho farà. A part de les dificultats que entranya, tampoc li fa cap mena de gràcia.

Zapatero reclama més diàleg i pressiona Sánchez. Està bé, encara que podríem pensar que ell va tenir l'oportunitat d'actuar molt diferent de com ho va fer, tot i les seves promeses, però ja està bé que ho digui i contraresti la majoria de 'barons' del PSOE.

Els comentaris de Pedro Sánchez quedaran escrits en la història d'aquests temps, però no aniran més enllà. Una anècdota com tantes que no arriben a resoldre l'encaix de Catalunya en l'Espanya intransigent i obsoleta.

La CUP diu no a Europa

Avui la CUP, en Assemblea, ha decidit no concórrer a les eleccions europees de l'any vinent. Ho argumenten perquè el seu projecte polític no té cabuda en les institucions europees, i que es volen concentrar en la seva tasca als ajuntaments. La decisió és respectable sobretot pel fet que ha estat decidit en assemblea i per tant ha obtingut la majoria dels seus vots.

Personalment no hi estic d'acord i hauria preferit que la CUP hagués optat per presentar-se a les eleccions, encara que no tingués opcions d'obtenir cap representació. No voldria pensar que és aquesta nul·la possibilitat la que ha empès a no presentar-s'hi. A mi m'agrada afrontar els reptes i defensar els meus ideals, encara que pensi que no hi tinc res a fer, ni m'agradi el marc on puc anar a defensar-los.

Entenc millor la seva posició sobre el Congrés i el Senat espanyols, que no l'opció europea. Si l'esquerra  hi renuncia, l'extrema dreta hi presenta totes les seves forces i el poc que es pot decidir des de les institucions europees anirà agafant un color molt fosc.

La CUP tampoc volia presentar-se a les eleccions al Parlament català i bé o ho va fer més endavant. En què havia canviat? Crec que les coses s'han de canviar des de dins, arremangats i amb els peus al mig del fangar i assumint responsabilitats. No ha estat així al Parlament des de que hi són?

Des dels ajuntaments es pot fer molt bona feina, molta més de la que s'acostuma a fer, però no podem oblidar els marcs on ens belluguem i la repercussió que tenen sobre nosaltres. Massa sovint ens escudem en què això o allò no és competència nostra. El que cal, doncs, és procurar que això o allò arribi ser de la nostra competència per canviar el que no ens agrada i millor l'actual funcionament.

Mostra d'afecte o provocació?

El president del govern espanyol, el senyor Pedro Sánchez, considera la celebració del Consell de Ministres de divendres vinent a Barcelona, com una mostra d'afecte a Catalunya i els catalans. Des d'aquí, però, hi ha una bona colla de catalans que més aviat ho considerem una provocació. I tu?

La casualitat que tingui lloc just un any després de les eleccions autonòmiques imposades pel president M. Rajoy, gràcies a l'article 155 de la Constitució, en què es va rebutjar el nomenament de tres possibles presidents, més aviat no deixa un bon record. Esclar que no és només això, sinó tot l'embolic de situacions i injustícies creades.

Intento situar-me a una certa distància dels fets, procurant objectivar-ho al màxim i veig que el clima creat és molt tòxic. El problema no és tan l'independentisme o la unitat d'Espanya, sinó l'actitud dels protagonistes. No som capaços de moure'ns en el marc d'un sistema democràtic, amb les eines que proporciona, sinó que, cadascú pel seu cantó, busca la manera d'imposar a l'altre allò que creu i desitja que passi.

En una situació com aquesta, tot el que es fa té una doble lectura. No és casual que la celebració del Consell de Ministres s'interpreti de manera diferent en un i altre bàndol, però se'm fa difícil pensar que un i altre estiguin convençuts de la motivació que defensen i, com en tot en aquests moments, se n'aprofiten per crear encara més crispació.

És important no donar motius de provocació a qui no ens vol cap bé

Curiosament demanem puntualitat als puntuals, sensibilitzem els sensibles, motivem els motivats i convoquem els mateixos de sempre. Vull dir que hi ha una sèrie d'accions que plantegem a les persones a qui no caldria plantejar, perquè ja les compleixen.

Molt em temo que la vaga de fam commou i preocupa a qui no li cal, perquè ja ho viu intensament i amb preocupació, i no serveix per sensibilitzar els insensibles que no han tingut cap mania en empresonar injustament els nostres polítics, sense estar jutjats.

Em sap greu que la decisió i efectes d'una vaga de fam passi tan desapercebuda per una gran majoria de persones, i per altres fins i tot sigui motiu d'escarni. Sap greu perquè és un esforç i un risc per a la salut dels quatre polítics empresonats, i no té l'efecte que voldríem que tingués, en part per les relliscades del nostre president, que ocupa massa primeres pàgines dels diaris.

Aznar diu que tota la culpa és dels independentistes. També l'entrada amb força de Vox. De passada culpa Rajoy, que no va saber estar a l'altura, i exigeix a Pedro Sánchez que apliqui l'article 155, però aquesta vegada ben fet. No sé com s'atreveix a exigir. Només es pot entendre si, com ell creu, considerem que el món gira al seu voltant i que té la raó en tot.

Hem d'estar molt vigilants en què diu i fa Pedro Sánchez, pressionat per totes bandes, però cal que per la nostra part no donem tants motius per provocar-los. Em preocupa el 21-D, si sabrem estar a l'alçada que es mereix el país, i especialment els nostres polítics empresonats i a l'exili.

El procés no està estancat, sinó que recula

No em posaré del cantó de C's en la seva activitat al Parlament català perquè ja he dit moltes vegades que amb el seu comportament no es mereixen formar-ne part. De fet deixen ben clar que no els interessa el Parlament, sinó que ells volen una Espanya única amb un sol parlament, el Congrés de Diputats, i un sol govern a l'Estat. Només així es pot entendre la seva poca educació i el comportament poc ètic que caldria esperar d'uns diputats electes.

Dic que no em poso al seu cantó, però entenc que el president Torra hi té una bona part de culpa. Els culpables són ells i ho són des d'abans de prendre posició el president Torra, però aquest ha provocat una situació molt més crispada fins al punt que ha situat els independentistes a un mateix nivell que l'extrema dreta i els unionistes. 

No són tots els independentistes els que fan bretolades i tanquen el pas de les autopistes o bé obren les barreres dels peatges, però fan que es posin tots al mateix sac. 

Els darrers dies el procés ha rebut una patacada important, i ha tirat per terra tots els valors que varen presidir les diferents manifestacions de l'onze de setembre des de 2010. Tots en tenim una mica de culpa, però quan és el president del país qui es comporta arrauxat, provoquen la gent i animant al desordre, els resultats són molt negatius per a les justes aspiracions del poble.

No he seguit el debat d'avui al Congrés de Diputats, però pel que m'han comentat, ha estat llastimós. Fins fa poc ens defensàvem amb el nostre assenyat comportament, però ara ja no tenim excusa i els nostres anhels resulten molt més complicats, per no dir impossibles.

President Torra, l’adversari a dins

El cúmul de despropòsits del president de la Generalitat s’ha intensificat aquests darrers dies. No ens ha vingut de nou als qui des del primer dia vàrem considerar que no havíem escollit el millor dels millors. En uns moments tan crítics com els actuals es troba molt a faltar un govern i un president assenyat i intel·ligent per combatre tanta oposició per totes bandes.

En alguna ocasió ens diem que amb els amics que tenim no ens calen enemics, doncs en el cas del president Torra podríem pensar una mica el mateix. No és el mal que ens pugui fer Inés Arrimadas o el PP, sinó el mal que provoquen les baralles entre PDeCat i ERC, i sobretot les atzagaiades del president.

Sap greu que la deriva del procés hagi arribat fins aquí, sobretot per les persones preses i a l’exili que no es mereixen el flac favor que els ofereix el president i el seu govern. Mai és tard per rectificar, però a vegades t’adones que no tothom serveix per al càrrec, i en aquesta ocasió molt em temo el desllorigador passaria per, entre altres, fer un pas al costat i permetre que siguin uns altres que prenguin el timó del govern català.

Vivim en una provació permanent que no porta enlloc

Encara hi ha repercussions per les paraules del president català referint-se al model eslovè d'assoliment de la independència. Em crida l'atenció que encara hi hagi persones que s'estranyin de la resposta dels partits polítics i de molts ciutadans que no hi estem d'acord, fins i tot aquells que fa temps que es consideren independentistes.

Quan el president i els que l'aplaudeixen es refereix a Eslovènia, al marge dels morts que hi va haver, la qual cosa és greu, s'obliden que el referèndum va tenir més d'un 90% de participació i el Sí també va arribar a aquestes xifres. Si fem l'esforç de mirar-nos seirosament veurem que la diferència és amplíssima. Amb això no vull dir que no haguem de defensar el nostre dret a l'autodeterminació, però sí que no podem estar llançant porqueria, i menys fer-ho des de la presidència de la Generalitat.

Avui els partits de la dreta i extrema dreta reclamen al PSOE que apliqui l'article 155. Entenc que Pedro Sánchez i el PSOE tenen més seny que no pas Rajoy i el PP ara fa un any, però també hem d'entendre que des de Catalunya no podem anar donant motius perquè pugui acabar passant.

Penso que l'actuació dels CDR, que no hi dono suport, no va ser tan greu com per generar tanta ràbia, però entenc que es tracta més de l'entorn que ens envolta que no pas els actes en sí mateixos. Estic d'acord que el consell de ministres del dia 21 de desembre és una provocació innecessària, i m'imagino que coneixent com les gasten no deixaran de venir. Esperem que la sang no arribi al riu. 

Per acabar, recordeu que tenim 4 polítics presos en vaga de fam, i que tots els aldarulls que es formen ho silencien i minimitzen els efectes que una acció com aquesta hauria de tenir. Menys força i més intel·ligència!

Torra, irresponsable, il·luminat, imprudent...

Podríem afegir altres adjectius com bocamoll, pallasso... Cadascú hi pot dir la seva, però s'ha de dir que el paper que juga el president no és el que ens mereixem la majoria de catalans, i no em refereixo només els no independentistes, sinó que hi incloc els independentistes que no estan d'acord amb les atzagaiades del president.

És una vergonya tenir com a president una persona que només provoca la gent sense fer cap pas, només obrint la boca. Borda molt, però no mossega. Aixequem-nos i aneu-hi. Necessitem ordre i treball, i no tantes declaracions gratuïtes. Ja hem experimentat què és tenir un govern que planta cara sense pla B. No necessitem repetir els errors d'ara fa un any i encara menys provocar disbauxa que no porta enlloc.

Se m'està fent molt pesat tot plegat, i em sap greu pels polítics que tenim tancats a la presó. No podríem fer un canvi de cromos? 

Penso que el president Puigdemont ja està fent la tasca d'internacionalitzar el problema que tenim a casa, com perquè ho deixi de fer el president Torra i es dediqui a governar i no parlar tant. Aquesta necessitat de voler ser protagonista ens sobra i preferiríem un president més discret, però efectiu i resolutiu.

Catalunya no es mereix el tracte que rep d'Espanya, però tampoc tenir un president com l'actual que es fa antipàtic davant dels adversaris, però també d'aquells que estem lluny dels partits de l'oposició.

Ara toca el Consell per la República, i després?

Si d'una cosa n'estem farts de sentir-ne a parlar i demanar és "Unitat". Us adonareu que cada vegada que hi ha una manifestació, unes declaracions o uns actes de creació de no sé quines entitats, moviments o organismes sobiranistes, parlen d'unitat, que hem d'anar junts, que ens hem d'unir per fer front als unionistes... No sé vosaltres, però jo en començo a estar cansat. Potser per aquest mateix motiu la CUP ja no ha assistit avui a la presentació del Consell per la República.

Si us dic la veritat, jo tampoc sé què carai és aquest consell, ni com funcionarà més enllà de declaracions d'intencions que no ens porten enlloc. Des del fracàs d'ara fa un any, quan vàrem comprovar que no hi havia cap pla B, i que tot s'apuntalava en una innocent idea que Espanya cediria, no he vist cap proposta amb sentit, ni cap moviment que ens fes pensar que els nostres polítics s'han refet de l'ensurt. Més aviat m'he trobat amb un govern mediocre, amb molts interrogants i dubtes, sense governar i barallant-se entre ells per veure qui té més força. Tot plegat un desfet de temps.

Tant de bo m'equivoqui, però ara estic una mica a l'expectativa sense ganes de fer cap pas en fals, amb molt poca confiança en els actuals dirigents. Només faltaven les declaracions del president, demanant responsabilitats als Mossos per la seva actuació a Girona i Terrassa, sense tenir el seny d'investigar-ho abans de fer-se sentir. Desconfiar en públic dels teus funcionaris, sense tenir-ne proves, és una demostració de la poca intel·ligència del nostre president, com a governant. 

Com vaig dient aquests dies, si no en saben més que deixin el lloc a uns altres.

Un govern que no satisfà ningú

Catalunya no és mereix el president Torra, o potser la Catalunya actual no és la que jo voldria, ni la Catalunya que històricament ha servit de mirall per a moltes altres nacions. Vergonya aliena és la que em produeixen les declaracions del nostre president a Europa. Un president que parla molt, però actua ben poc, amb un govern que no governa, que ha perdut els papers, i amb un conseller d'Interior incapaç d'assumir les responsabilitats del càrrec des del primer dia de la seva presa de possessió.

No, si aquest president representa la majoria del poble català el nostre futur és molt negre i encara hem de caure molt més baix del que ho hem fet fins ara. No es pot anar per la vida només "despotricant" i no presentant arguments ni alternatives a allò que tant es critica. 

Encara és hora que ens expliquin què pensen fer per redreçar la situació actual del país. Necessitem polítics seriosos, que es comprometin amb accions i no només paraules. No n'hi ha prou amb acusar el govern de Madrid i quedar tan amples. Volem propostes, solucions als problemes actuals i no tantes excuses de mal pagador.

Considero que tenim el pitjor govern de tota la història de Catalunya de després del franquisme, en uns moments claus per al futur del país. És cert que tenim polítics presos i exiliats que no podem oblidar, però estic convençut que Catalunya compta amb persones molt més capaces de fer avançar el país que no l'actual govern de la Generalitat.

És per tot això i malgrat la por que el radicalisme de dretes pugui entrar al nostre Parlament, i més ara veient la nul·litat del govern català, si no hi ha recanvis abans, només podem aspirar a unes noves eleccions que ens rellevin els actuals mandataris catalans.

Constitució, res a celebrar!

Els pocs que podem dir que vàrem votar la Constitució i que ho férem favorablement constatem que ens va moure la necessitat i desig de sortir d'un règim dictatorial per anar a un model de democràcia com el que funcionava a la resta d'Europa. Per a molts de nosaltres la Constitució marcava l'inici d'aquesta transició, la bondat de la qual ara posem en quarantena.

La meva adolescència i joventut la vaig viure en un règim autoritari que no em permetia parlar la meva llengua, expressar les meves opinions i en definitiva parlar clar contra la manca de drets i llibertat. El canvi de sistema polític s'orientava cap a la meta desitjada i qualsevol millora era benvinguda.

Després de quaranta anys el text ha quedat obsolet, per a uns, els nostàlgics, voldrien tornar enrere, limitar les competències dels territoris autònoms i prohibir la llibertat d'expressió. Per a uns altres desitjaríem que el text s'adeqüés a la realitat actual del món, millorant el respecte als drets de totes les persones i permetent un sistema de govern federal. Potser és cert, com diu un dels pares de la Constitució, en Miquel Roca, que una modificació de la Constitució, observant el panorama polític que tenim, probablement seria a pitjor.

Vaig votar favorablement en el referèndum de la Constitució que ara no em representa i que voldria canviar. És per això que davant dels fets que s'estan produint i la lectura restrictiva del seu text, no tinc res a celebrar i molt a demanar i exigir. Espanya es troba molt lluny d'un model de democràcia real, per més que digui el nostre insigne ministre d'exteriors.

S’esglaien aquells que han anat de la mà de VOX

A les verdes i a les madures! Una expressió que a casa es repetia molt quan observàvem persones que es queixaven pel tracte rebut i sabies que es casaven amb qui els convenia en cada moment. Això els hi hem de dir al PSC, que fa pocs mesos no tenien cap inconvenient, ni els feia cap tipus de vergonya d'anar de la mà de PP, C's i VOX. Ara tot són ganyotes perquè, com a mínim, a Andalusia els han tret la son.

És evident que el Procés no deixa indiferent a ningú. Encara que els partits unionistes tinguin paraules assenyades per atacar els independentistes, encara que es considerin per sobre del bé i del mal, en el fons ho pateixen i els fa ser contradictoris en més d'una ocasió. Aquest no és el cas de VOX que ho han expressat amb totes les seves lletres des del començament. 

Fins ara era el PP qui caminava tranquil, però els ha sortit la competència. Un partit sense motxilla a l'esquena, que utilitza el discurs populista per carregar-se tots els partits que fins ara han governat alternativament i fica els dits a la llaga dels ciutadans escaldats i amb problemes de subsistència. Aquests no s'adonen que seran els primers en rebre'n les conseqüències, però ara per ara el discurs és molt bonic, amb un component nacionalista contundent i una víctima propiciatòria: Catalunya. Això es compra!

També els resultats d'Andalusia han preocupat l'alcaldable Valls, que observa els moviments de C's, no sigui cas que s'acostin massa a VOX i el deixin al nivell de Le Pen. Amb quina cara es presentarà a l'alcaldia de Barcelona si el poden associar amb companys de VOX?

Els resultats d'Andalusia fan trontollar el panorama polític espanyol. És un punt d'inflexió que ens pot portar a una radicalització de la política centralitzadora espanyola en detriment de la perifèria, i Catalunya en rebrà les conseqüències. Entretant el govern català fa l'efecte d'estar adormit. Encara no s'ha refet dels fets d'ara fa un any. Estem perdent bous i esquelles, i ens costarà molt de recuperar-nos.

On és l'Església catalana avui?

Podem llegir a l'ARA l'escrit d'Isabel Turull, germana del conseller Jordi Turull, i a l'anàlisi d'Antoni Bassas, sobre l'actitud dels bisbes catalans. On sou?

És cert que l'Església catalana va jugar un paper important durant la dictadura franquista a Catalunya. A vegades s'ha jutjat malament, per culpa d'una Església espanyola molt diferent i responsable de la protecció i veneració al dictador.

Han estat uns quants els bisbes i abats dignes de recordar per la seva valentia contra el franquisme, i la manera com varen aixoplugar moviments catalanistes, culturals i del lleure que no haurien pogut resistir al marge de l'Església.

Com bastant tot, també el perfil de l'Església catalana, i els seus bisbes, ha variat molt. No tenen res a veure els bisbes actuals amb els que recorda la meva generació. El seu silenci davant de la situació actual a Catalunya és sinònim de renúncia al catalanisme que els seus predecessors varen professar, però també silenci davant del maltractament a unes persones, injustament empresonats, sense judici previ, per pura venjança dels jutges i polítics prevaricadors.

No se'ls demana que vagin a favor de la independència, com haurien fet alguns dels seus predecessors, sinó que siguin valents per defensar la justícia i enfrontar-se amb el poder que els subvenciona, però que actua injustament.

El perfil baix dels nostres bisbes fa que no ens estranyi que, davant de l'empresonament dels nostres polítics i la recent iniciada vaga de fam, no hi trobem la seva veu. Els representants de l'Església catalana actual no es volen embolicar en res, juguen a lo segur i la seva actitud té molt poc a veure amb l'esperit de l'Evangeli.

Els cristians catalans tenim una doble feina, creure en l'Evangeli malgrat l'actual jerarquia eclesiàstica, i en el nostre poble, malgrat els actuals dirigents polítics.

VOX ha deixat de ser un miratge

Pas a pas l'extrema dreta va fent-se un lloc dins del panorama polític europeu. Ahir va ser a Andalusia on, no només va entrar al Parlament, sinó que ho va fer amb força i descol·locant els partits tradicionals. Els dos grans partits espanyols varen perdre vots i escons, i va ser C's qui s'encarregà de capturar-ne uns quants. Els resultats electorals d'ahir a Andalusia són un presagi del que pot acabar passant el mes de maig vinent, a la resta d'autonomies i, per què no, en unes hipotètiques eleccions generals avançades a 2019. 

Fa mal veure com el populisme més descarat és capaç d'enlluernar tantes persones i aconseguir fer-se un lloc dins l'arc parlamentari. S'ha dit moltes vegades que Europa és coneixedora que els governs de l'extrema dreta no acostumem a ser obra de cops d'estat, sinó del resultat electoral, de la voluntat popular manifestada a les urnes. Això va passar amb Hitler ara fa cent anys i està succeint ara a molts estats europeus. 

Espanya no està vacunada contra aquesta malaltia. Hem comentat moltes vegades que l'extrema dreta es trobava dins del PP i darrerament marcava paquet a C's. La tendència d'aquests dos partits a radicalitzar-se ha animat Vox a presentar una proposta totalment descarada i n'ha obtingut rèdits.

El missatge de Vox és molt clar i molts militants i simpatitzants del PP i C's hi combreguen. Aquestes persones que no han estat capaces de fer el pas, ara que veuen l'èxit de Vox, molt probablement es decidiran a canviar de bàndol.

L'esquerra també és culpable de la seva derrota i s'hauran d'esforçar molt a aturar aquest tsunami de radicalisme i populisme de dretes, si no volen acabar convertint-se en un partit residual, sense  possibilitat de fer sentir la seva veu, deixant la classe obrera a mercè de la dreta més radical.

Als nostres polítics els manca empatia

Mireu l'àmbit que vulgueu i us adonareu que als nostres polítics els manca empatia per saber tractar les persones que els hi posen les coses difícils. És molt fàcil agradar a aquells que et donen la raó, però costa més saber dialogar amb qui no està d'acord amb tu.

Un polític ha de tenir la capacitat de convèncer els administrats que allò que fa és per al bé de tots. No pot ser que s'imposi la seva voluntat sense diàleg de veritat, sinó presentant arguments i arribant a acords. La manca de diàleg ens porta a situacions com les actuals.

Catalunya i Espanya es troben en el procés de negociació del seu pressupost, i és aquí on es pot veure la capacitat de dialogar i arribar a acords amb l'oposició. No és només responsabilitat dels que governen, sinó que els altres partits també han de ser generosos a l'hora de negociar un pressupost de mínims. 

Oblidar-nos de la necessitat d'avançar a través del pacte ens porta a situacions com l'actual del procés d'independència. El govern espanyol ha de saber que no li val només tenir la paella pel mànec, sinó que necessita fer un pas per dialogar i trobar l'encaix de Catalunya a Espanya. Aquí sí que hi ha molta responsabilitat del PP de Rajoy. Ha estat ell qui amb la seva actitud ha portat al límit la situació de Catalunya. S'hauran fet coses malament des de Catalunya, però la gestió que M. Rajoy va fer des de l'oposició, recollint signatures contra l'Estatut d'Autonomia, i des del govern tancant-se en banda i deixar de buscar solucions, ha estat la clau perquè ara tinguem nou polítics empresonats i uns altres a l'exili.

Als nostres polítics els manca empatia, però no per quedar bé amb la vianda al plat, sinó per dialogar amb qui pensa diferent i aconseguir l'acord per avançar junts.

Un Tribunal Constitucional que prevarica

Potser el verb no és l'apropiat, però que algú m'expliqui què està fent el Tribunal Constitucional quan aparca les demandes que arriben dels presos polítics per evitar que una sentència negativa arribi al Tribunal d'Estrasburg?

No hi ha més injustícia que un tribunal de justícia jugui amb el seu poder per mantenir indefensa una part de la població. No és tracta de si dotze jutges estan d'acord o en contra d'uns fets, sinó de bloquejar el procediment legal per arribar a Europa. Si això no és prevaricar que algú em digui com se l'anomena.

Avui Turull i Sànchez han comunicat que iniciaven una vaga de fam. La decisió és molt greu i no m'agrada que s'hagi arribat fins a aquest punt. Preferiria altres alternatives que la de posar en perill la seva salut i la seva vida. Dubto de la repercussió que això tindrà sobre les persones que tenen a les seves mans deixar-los lliures. Fins ara ens han demostrat que no tenen escrúpols i que actuen simplement amb esperit de venjança i no de justícia. No els va agradar el que els catalans vàrem aconseguir fer el dia 1 d'octubre de 2017, i ara ho fan pagar, sense cap criteri objectiu. Només volen el càstig abans del judici.

Tot el meu suport als meus polítics empresonats i a l'exili, tant si acceptem que varen obrar bé com no. Per davant de tot hem d'exigir justícia, i el que està passant a Espanya és una mala praxis de l'aplicació de la justícia, sempre a favor dels mateixos i en contra dels adversaris.

Hi ha uns quants personatges de la vida política i judicial espanyola que tenen tota la responsabilitat de la situació en què ens trobem. Espero i desitjo que tot plegat se'ls vingui a sobre, no pas de manera venjativa, sinó aplicant de veritat la justícia que en aquests moments no s'exerceix a Espanya.