Hipotecats alleujats!

La notícia econòmica del dia és el valor de l'euríbor d'aquest mes d'agost que ha experimentat una baixada sensible. Estem molt acostumats que tot s'encareix molt ràpidament, però a l'hora d'abaratir-se el moviment és més que lent. A partir del 2022 l'euríbor va fer una pujada molt important i sobtada que va provocar molts maldecaps a les famílies que tenen una hipoteca. Algunes persones varen optar per transformar la seva hipoteca de tipus variable a fix, més que tot perquè no estava gens clar quan s'acabaria l'increment. Ara, potser algú se n'ha penedit, ja que les expectatives són que continuï baixant el referent bancari, i es redueixi la quota mensual que s'ha d'afrontar.

Ahir parlava de l'OPA del BBVA al Banc de Sabadell i intentava fer veure que no ens havíem de fixar tant en la catalanitat del segon, sinó de quina manera el govern s'encarregava de vigilar que les famílies no surtin més malparades del compte. El monopoli bancari és un perill que cal evitar i, si l'OPA és una amenaça, farà bé el govern d'impedir-la. 

Regular el món de la banca és una necessitat imperiosa, ja que la dependència de les famílies respecte a la banca i la seva política és cada vegada més gran. No podem quedar indefensos davant de segons quines decisions. Per aquestes mateixes raons criticàvem la política monetària de la Unió Europea quan vàrem entrar en crisi, i el tracte que varen tenir les entitats bancàries, rebent diner públic, que mai no tornaran, malgrat els beneficis.

Caldrà veure, d'ara endavant, si la baixada de l'euríbor incrementa la demanda d'hipoteques per a la compra d'habitatge. Convé estar alerta i no confondre les coses. La necessitat d'habitatge social no deixa d'existir perquè sigui més fàcil hipotecar-se. L'administració pública ha de canviar la seva dinàmica i construir més habitatge assequible per a totes les butxaques, sigui de propietat o de lloguer. De moment, però, per a les famílies que es troben empantanegades, el mes d'agost els pot alleugerir la càrrega i encarar millor el nou curs. Esperem que ara la inflació continuï a la baixa i no faci un gir inesperat. Sovint penses que tot està massa ben calculat.

L'OPA al Banc de Sabadell

El procés de l'OPA del BBVA sobre el Banc de Sabadell va avançant. Avui hem sabut que el Banc d'Espanya va enviar un informe favorable al Banc Central Europeu, i ara són ells els que han d'informar al respecte. Si la seva opinió és favorable, com tot ho fa pensar, el següent pas és l'informe de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Per la informació que rebem, sembla que la majoria d'organismes i experts ho veuen bé, i els únics que hi posen alguna objecció és el govern espanyol, però ja sabem que canvien d'opinió d'un dia per l'altre i, per tant, no podem arribar a cap conclusió.

Em fa una mica de gràcia llegir segons quines declaracions, normalment de gent poc familiaritzada en la matèria, fent èmfasi a la catalanitat del Banc de Sabadell i el possible atac del BBVA i tots els que hi van a favor, contra Catalunya. Cal diferenciar el negoci bancari de l'arrelament a un país. És cert que el Banc de Sabadell era nostrat, però el seu àmbit de negoci va més enllà de les nostres fronteres i, des de la frustrada declaració d'independència la seu social i la fiscal són fora del país.

Estem parlant d'unes empreses amb uns accionistes que hi tenen uns interessos concrets i són aquests els que han de decidir el futur de l'empresa. La idea de reforçar els bancs per fer front a possibles crisis, no és forassenyada. Una altra cosa és analitzar la història de les fusions i, sobretot, el paper de la banca i les seves prebendes. 

L'administració pública hauria de tenir molt presents les relacions entre la banca i la ciutadania. En un món on és impossible viure sense relacionar-te amb una entitat bancària cal regular aquesta dependència i assegurar que els drets de la ciutadania són respectats, que no hi ha un abús de poder, aprofitant les circumstàncies. És per això que, si el govern espanyol entén que l'OPA del BBVA sobre el Banc de Sabadell posa en perill la competència del sector, amb greus perjudicis per a població, farà bé d'oposar-s'hi. Sempre amb la voluntat de protegir els ciutadans. Estem massa pressionats pels monopolis d'empreses de serveis, amb tot el que hem de suportar, per a sumar-hi ara la banca. La catalanitat de la institució, permeteu-me que la posi en dubte i la deixi en un segon terme.

Què entenem per diplomàcia?

Sovint em pregunto si tenim ben entès el concepte de diplomàcia. Si, quan ens referim a una persona com a diplomàtica, sabem ben bé què esperem d'ella i si el concepte el valorem positivament o no. Tot això ho lligo després amb les persones que exerceixen un càrrec que té a veure amb la diplomàcia, però no només.

Crec que quan diem que una persona és molt diplomàtica volem dir que sap quedar bé. Que se'n surt de les situacions sense provocar tempestes. Que aconsegueix calmar els altres i no fer-los enfadar. Llavors és quan em pregunto si els diplomàtics que negocien acords internacionals, utilitzen aquest saber fer només pensant a no molestar els altres. Podem lligar la diplomàcia amb la falsedat o l'engany?

Si consultem la Gran Enciclopèdia Catalana veiem que una de les accepcions diu: Diplomàcia és l'organització o procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat. Si busquem la paraula diplomàtic trobem la definició de membre d'un cos diplomàtic d'un estat, i també, que té habilitat i tacte per a portar temes delicats. En cap cas li veig la idea que exposava al començament de voler quedar bé. Potser és la conseqüència de veure els resultats de les negociacions dels diplomàtics, com per exemple a Europa amb relació a la guerra de Gaza.

I aquí és on volia anar a parar. Em fa l'efecte que si Europa no avança més és per culpa del malentès de la diplomàcia. Moltes reunions per no acabar decidint res de profit, i encara menys resolutiu. No em direu que l'actitud dels governants europeus respecte a Israel i el genocidi que practica a Gaza, i que vol ampliar a Cisjordània, no és una pèrdua miserable de temps, mentre anem sumant morts d'innocents?

Si la diplomàcia que es practica només procura no molestar els forts, els que poden fer-te mal, estem fent una mala pràctica de la diplomàcia i no sé si calen estudis ni recursos per preparar els diplomàtics professionals. 

Ja sé que les veritats ofenen, i no sempre s'ha d'anar dient les veritats pel que es pugui evitar, però enganyar o tirar pilotes fora és una mala opció, sobretot quan hi ha víctimes mortals que es podrien evitar. A mi no m'agrada provocar la gent, però anar mentint o fent l'orni per quedar bé, tampoc és el camí que escullo. Cal ser educats i sensibles, però en cap cas deixar d'exigir el respecte als drets humans, també als més forts que tu.

Intoxicant amb la immigració

D'abominables podríem qualificar les declaracions tòxiques de partits polítics per fer mal l'adversari. Tothom té dret a intentar aconseguir el govern de la nació per desenvolupar el seu projecte polític dins del marc ideològic que es defensi. El que no hi ha dret és intoxicar, mentir i falsejar la realitat per provocar la derrota de l'adversari. En democràcia no tot s'hi val, i hauríem de trobar la manera de sancionar les falsedats i fer fora de la política aquells líders que fan el que sigui per aconseguir el poder, fins i tot mentint descaradament.

El fet migratori ha estat des de sempre una excusa per posicionar-se políticament, per la transcendència que té. La diversitat és una riquesa, però tots sabem que no és fàcil de gestionar. Aprofitar-se de les febleses per confondre la població i fer decantar el vot, utilitzant les persones més vulnerables, és d'una gran mesquinesa que no hauríem de permetre.

Espanya necessita immigrants. Qualsevol persona que ho negui és un ignorant o un enganyat. Regular la immigració és una necessitat prioritària que, malauradament, s'ha deixat molt de banda i quan s'ha fet alguna cosa, no s'ha encertat. En aquests moments, com ja he dit moltes vegades, estem permetent l'entrada d'immigrants, i no em refereixo concretament als que arriben amb pasteres, i, en canvi, els ho posem molt difícil, per no dir impossible, accedir a un lloc de treball i un permís de residència.

No tinc informació exacta de les gestions que el president espanyol està fent per països africans, però el que és denunciable és el conjunt de declaracions del líder de l'oposició, el senyor Feijóo, intoxicant l'ambient només per desgastar el govern. Contractar en origen seria l'opció més assenyada per regular la immigració i satisfer les necessitats laborals, de les empreses espanyoles i dels estrangers que venen a treballar. 

No podem acceptar aquest joc brut de segons quins partits polítics perquè fan mal a la convivència, culpabilitzant unes persones que reben totes les patacades, només per interessos polítics i de poder. No puc posar les mans al foc assegurant que el govern socialista està fent bé les coses. Ja fa temps que s'haurien d'haver resolt moltes circumstàncies impresentables, però espero que tots plegats siguem honestos i valorem la realitat tal com és i no tal com ens interessaria que fos.

I ho deixo aquí, encara que el tema dona per a molt més. Si fem fàcil la vida de tots, potser aconseguirem millorar el civisme, la convivència i el respecte mutu. Culpabilitzant les persones no ens porta enlloc. 

Escalada de nomenaments

Tot esperant i desitjant que el nou govern es posi a treballar i millorar tot allò que feia anys que vèiem que no se'n sortien, estem observant aquests dies els nomenaments de les persones de confiança dels nous consellers i conselleres. La veritat és que en desconec la majoria, però m'agradaria pensar que ho faran molt bé, si més no això és el que voldria.

Penso en la conselleria d'Educació que, amb la sortida de Josep Gonzàlez-Cambray i l'arribada de l'Anna Simó confiava que solucionarien els greus problemes que s'hi arrossegaven. Al final, però, arribes a la conclusió que no n'hi ha prou amb canviar el conseller, sinó que al seu voltant hi ha un conjunt de persones que mereixen un relleu, ja sigui perquè són els que malmeten les coses, o perquè arrosseguen vicis de fa temps. Ara, amb el nomenament del personal de la conselleria estàs a l'expectativa si es posarà remei a tots els mals.

Aquesta tarda he llegit que s'ha nomenat el nou director general de Professorat i Personal de Centres Públics, a qui no tinc el gust de conèixer, però que espero que ho farà millor que la persona a qui substitueix i que no ha destacat en el seu lloc de responsabilitat.

Els canvis van bé, perquè remouen allò que a vegades s'ha estancat i no hi ha manera de fer avançar. Això no impedeix que en algunes ocasions el remei sigui pitjor que la malaltia. Però si em permeteu m'agradaria creure que avui és possible que recuperant tantes persones del món local per a la gestió governamental, sigui en benefici del món local. Massa vegades hem dit que si els parlamentaris i membres del govern haguessin passat per l'administració local, potser la tractarien millor. Això, que podria ser una evidència i una clau on agafar-se, ens hem adonat que no sempre ha funcionat. Com si, una vegada a l'administració autonòmica, s'oblidin de tot el que han patit quan eren a la local.

El PSC s'ha caracteritzat per la seva experiència del món local, i quan no tenien entrada a la Generalitat, creies que als nostres governants els faltava aquesta sensibilitat. Després t'adones que uns només es fixen en allò que tenen al davant, i la memòria és efímera. A veure si aquesta vegada no passa el mateix i els nous governants tenen amb més consideració i estima a l'administració local, que és la que dona la cara, i és on un polític amb vocació de servei hi té tota la feina a fer.

Quants dies a la setmana?

Avui em fixava en la notícia de la prova pilot, a Portugal, per estudiar els efectes de la implantació de la jornada laboral de quatre dies a la setmana. Res a veure amb el que ha passat a Grècia que, si no ho tinc mal entès, pretenen implantar la jornada de sis dies a la setmana.

M'ho he llegit per veure a quines conclusions havien arribat, sobretot tenint en compte que a Espanya també es volia organitzar una prova pilot, però encara no s'ha posat en marxa. Al meu entendre, les conclusions no són prou clares per prendre una decisió, i m'imagino que no tots els negocis tenen les mateixes facilitats per adaptar-se a un canvi com aquest. Per altra banda, pensar que no es pot fer res també és absurd. Al llarg dels anys hem pogut experimentar canvis importants, sobretot pel que fa a hores de treball.

Dit això, m'ha vingut al cap la qüestió pendent des de fa anys sobre la implantació de la franja horària al nostre país, i els canvis horaris que s'han generalitzat a una bona part d'Europa, diferenciant l'estiu de l'hivern. Com recordareu, deu fer uns tres o quatre anys que tot feia pensar que aquests canvis horaris dels mesos de març i octubre deixarien de fer-se i que només es tractava de decidir amb quin ens quedàvem. De moment tot segueix igual i sembla que va per llarg l'anul·lació d'aquests canvis horaris.

Si hi afegim els horaris del nostre país, en l'obertura dels establiments o les hores dels àpats, que també fa molts anys que en parlem, podrem afirmar que som bastant al cap del carrer. Qualsevol canvi comporta molt debat, moltes pors, i poques ganes de prendre decisions. La majoria dels canvis, a la nostra vida, venen de manera natural, sense gaires plantejaments i força per casualitats. Aquí la principal raó seria la manca d'autoritat i por a les reaccions dels detractors, que sempre n'hi ha.

No sé si finalment a Espanya es farà la prova pilot i quines seran les empreses que, voluntàriament, hauran decidit implicar-s'hi. El que és evident és que hi ha negocis on avui no es pot ni somiar una jornada laboral de quatre dies a la setmana, quan estan oberts els set dies. Per més torns que es confeccionin la massa salarial seria gairebé inassumible, sobretot pensant en empreses petites o mitjanes. Això no és obstacle perquè sigui bo que s'experimenti. Mai es perd res!

Un altre dia parlarem de la productivitat al nostre país. Aquí sí que hi ha tema per debatre durant força estona. Algú vol començar?

Avançant per la dreta

Avui llegia la notícia del nombre de multes imposades als conductors que fan avançaments per la dreta. Tot i que és un tema que ja he comentat més d'una vegada en aquest blog, m'ha semblat oportú insistir, sobretot perquè m'apunto amb els sorpresos en la diferència de sancions entre els que circulen pel mig de l'autopista, o l'esquerra, sense estar fent avançaments, i els que decideixen avançar-los, de manera incorrecta, pel costat dret. Segons diu la notícia del diari ARA, la proporció és de dotze vegades més sancions als que avancen incorrectament. 

Estic d'acord que avançar per la dreta és un perill. També haig de dir que en alguna ocasió ho he fet, tot avisant al conductor feliç a qui avançava, d'una manera insistent. No s'ha de fer, però com podem treure el vici als molts conductors que es col·loquen al mig de l'autopista i no se'n mouen?

Sempre he escrit que considerava que la policia encarregada del trànsit insistia poc a corregir l'error de circular innecessàriament pel mig o l'esquerra, i una manera de fer-ho és multant els conductors que no compleixen la normativa. Si voleu, primer es pot fer una campanya exhaustiva indicant quin és el lloc on s'ha de circular i quan es pot passar als carrils de l'esquerra, però al final és la multa, el cost pecuniari qui fa decidir circular correctament. Si no es toca la butxaca la gent no s'immuta.

Davant d'aquesta notícia, i amb les xifres que s'hi aporten, comptant que són correctes, només haig de dir que no em sembla bé que es prioritzi la sanció a qui avança incorrectament, abans que multar l'espavilat que no es mou del mig. Si algú té arguments per justificar aquesta preferència sancionadora dels Mossos, agrairé que me'ls exposi. Jo, sincerament, no ho acabo d'entendre. No avançaré més els cotxes per la dreta, i em tocarà desplaçar-me fins al tercer carril per poder-los avançar correctament, però... a ells qui els farà canviar la dinàmica i conduir correctament?

Per cert, si algun dia us desplaceu al Perú i circuleu per les carreteres amb més d'un carril per sentit, us adonareu que la pràctica de circular per l'esquerra està molt estesa. Allà gairebé tothom avança per la dreta, ja que és l'única manera de poder fer camí. Allà, qui circula lentament per l'esquerra no és només el conductor despitat, el que no vol estar canviant de carril per si li entra algú per la dreta, sinó que ho fan tots, camioners i conductors d'autobús inclosos, i no és que sigui permès, sinó que està ple de cartells que avisen que circulin per la dreta, però ningú no en fa cas. Tampoc tenen clar què és un pas zebra, ni qui té prioritat. Però això donaria per un altre post del blog.

El cinisme del ministre

El ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, el senyor Óscar Puente, no hi ha dia que no creï algun tipus de polèmica. Crec que és més per la seva verborrea que no pas pel que fa o deixa de fer. La seva actitud, quan té un micròfon al davant, no l'ajuda gaire i provoca moltes crítiques, potser innecessàries.

Als catalans, que hem patit des de fa molts anys els problemes del transport de Rodalies, no ens fa gens de gràcia llegir que el ministre afirma que els trens funcionen tan bé. Que hi ha algun problema de tant en tant perquè falta invertir més, i els polítics anteriors no ho han fet prou bé, però que... amb l'AVE ho tenim a escala d'excel·lència, i que les Rodalies acabaran funcionant a la perfecció.

Ho llegia ahir mateix, quan la meva filla se'm queixava que el tren no havia arribat a l'estació, i que aquesta s'anava omplint de passatgers. Vaig anar a l'aplicació de Rodalies i no hi havia cap incidència. Tot estava funcionant correctament. M'imagino que el fet d'arribar amb mitja hora retard no es pot considerar una incidència, ja que és un fet força habitual. Llavors em pregunto per què tant d'interès a crear aplicacions a la xarxa si no reflecteixen la realitat?

Parlar de Rodalies és molt cansat, perquè portem massa temps amb les anècdotes. El més greu de tot és que afecta molta gent, sobretot les persones que necessiten desplaçar-se sovint per anar a la feina o a la Universitat. El fet que els trens funcionin tan malament de manera sistemàtica és una falta de respecte a la ciutadania i els polítics de torn haurien de donar la cara i disculpar-se.

Al ministre Puente li agrada la gresca. Pel poc que el conec i he sentit a parlar, és la persona idònia per fer posar nerviós a l'adversari polític. En aquest joc ja s'ho faran, però quan es tracta de donar resposta als ciutadans, cal més seriositat i autocrítica. No diré que tota la culpa sigui d'ell, però com a responsable polític l'ha d'assumir i, com a mínim, ser més respectuós amb qui ho pateix cada dia. Crec que el meu professor de filosofia m'acceptaria que el titllés de cínic.

Relleu de protagonistes

Arran de l'aparició i desaparició immediata del president Puigdemont el dia de la investidura de Salvador Illa, ja vaig comentar en aquest blog que no ho veia clar ni ho trobava encertat. De totes maneres, cadascú té les seves raons i ja s'encarregaran de defensar-ho o criticar-ho. Tot i això, sí que voldria fer notar que l'arribada i sortida del president tindrà conseqüències. De fet, ja les està tenint. Els entesos en lleis ja han avançat que la jugada li pot comportar descrèdit entre els tribunals que fins ara l'han defensat, o si més no han evitat que els jutges espanyols l'engarjolessin. 

Avui llegia que Vox portarà als tribunals el president Rull com a còmplice de la fugida del president Puigdemont, per no haver permès, en primera instància, la inspecció del Parlament per comprovar que no s'hi amagava el president Puigdemont, i probablement hi haurà més persones a qui se citarà i, qui sap si també se'ls enviarà a judici. Tot això em recorda el discurs, de fa molts mesos, de Salvador Illa demanant girar full. Potser sí que convindria girar full, però ho hauria de fer tothom i no només els d'una banda, com semblava que l'actual president de la Generalitat apuntava.

En aquests moments ja no sé qui està encara encausat, a qui l'han indultat totalment, i qui està pendent de judici. La veritat és que no ens ho han posat fàcil, i potser per això moltes persones demanen un canvi de líders perquè tinguem tots clar amb qui podem comptar per dirigir el país, sobretot del bàndol independentista. Alguns ja han fet un pas al costat, o han dit que el farien, però d'altres continuen al davant, i ja no saps si fan més nosa que servei. 

Puigdemont, per una banda, i Junqueras, per l'altra, sembla que no volen llançar la tovallola i insisteixen en el seu protagonisme. Aquí és quan et preguntes si són prou conscients del fet que un país no pot dependre d'unes persones, i que aquestes li poden fer força mal. La idea que a la vida hi som de passada, i que no ens podem aferrar a res, sembla que no tothom ho té clar. Desitgem que no ens perjudiquin més i puguin entendre que tenen relleu, que ho pot fer tan bé o millor que ells.

Com quedem? Què varen pactar?

No s'ha acabat encara el mes d'agost i els pactes d'ERC i PSC ja comencen a trontollar. Arran d'unes declaracions de la ministra socialista, que ha d'aturar com pot el PP, ERC ja ha amenaçat de trencar el pacte de legislatura a Madrid i, per tant, anar a eleccions. M'imagino que el PP s'estan fregant les mans. Això és el que els interessa. I a nosaltres?

ERC necessita demostrar que va fer un bon pacte a canvi de cedir la presidència de la Generalitat a un unionista, la branca més espanyolista del PSC. I si el pacte no es compleix, hauran de deixar caure el govern espanyol. No ho tenen fàcil, ni uns ni els altres. El PSOE no pot deixar passar comentaris que el PP es desesperi i mobilitzi mig Espanya, però tampoc pot dir que el pacte amb ERC és caca de vaca, perquè els republicans els deixaran plantats. Aquests tenen a Junts, que encara naveguen, que només desitgen el fracàs per demostrar que ERC estaven equivocats.

El procés, ens diuen, serà llarg, però al mateix temps molt complicat. Aconseguir un finançament singular per a Catalunya, digueu-li el nom que vulgueu, no serà fàcil. Hi ha totes les comunitats autònomes, no només les presidides pel PP, que estan pendents dels tractes amb Catalunya per saltar a la jugular. És la història de sempre. Nosaltres hi som per pagar el beure!

Personalment, no he vist la lletra petita del pacte i, per tant, desconec el seu contingut, el que haurà de marcar els passos a partir de setembre. Desconfio totalment dels resultats que n'obtindrem, encara que, com deia l'altre dia, necessitem confiar en els polítics i els hem de donar un marge de temps perquè ho desencallin tot. Més que tot, el que passa, és que Catalunya sempre hi hem sortit perdent, i vindria de nou que ara no fos més del mateix.

Seguirem les declaracions, les amenaces, però sobretot els resultats. En el pacte hi havia molts elements, alguns d'ells molt interessants. A veure, si més no les actuacions més senzilles, les veiem materialitzar-se. Seria tot un detall. Entretant tenim els republicans ben actius. Ara també amb el seu expresident que ja està tip de ser-ho durant tant de temps, i reclama les eleccions per tornar-hi a ser. Com vaig dir en el seu dia, aquest no marxa ni amb aigua calenta!

Drets i deures a les xarxes socials?

El fiscal de delictes d’odi, Miguel Ángel Aguilar, proposa, entre altres coses, que els comptes a les xarxes socials no siguin anònims i, d’aquesta manera, intentar que desapareguin o disminueixin els missatges plens d’odi que acostumem a trobar-hi.

M’he fet un tip d’escriure sobre el meu desacord en la facilitat que s’enviïn a les xarxes socials comentaris, insults i mentides sota el paraigua de l’anonimat. Tots tenim el dret d’expressar la nostra opinió, que no sempre agradarà, però hem de tenir la valentia i honestedat de donar la cara, tot identificant-nos.

Penso que la participació en les xarxes socials no hauria de ser possible anònimament, encara que diguis la veritat i no insultis ni agredeixis a ningú. Tots tenim el dret de saber qui ens està parlant i encara més si ens insulta. Hem de poder conèixer en què es basa aquell interlocutor a l’hora de fer segons quines afirmacions.

El dret a l’expressió és irrenunciable, però això no vol dir que puguis dir tot allò que et passa pel cap sense donar la cara, sense donar-te a conèixer. Estic convençut que el funcionament de les xarxes socials milloraria i potser hi entraríem més sovint. Ara, hi ha moments que resulta molt desagradable accedir-hi. 

I posats a dir-hi la meva, també considero interessant que es regulin els retuits per evitar escampar notícies que en desconeixem la veracitat. Si un comentari t’ha agradat i creus que escampant-lo no intoxicaràs la xarxa, és lícit que el transmetis, sempre amb l’afegitó d’haver-lo llegit a la xarxa, explicant-ne el grau de coneixement que en tens.

En definitiva, no estic parlant de res més que de sentit comú, responsabilitat i honestedat. Defenso la crítica, que no l’insult, per fer obrir els ulls i evitar que ens prenguin el pèl, però sempre donant la cara. Que tothom que et llegeixi et pugui identificar. Siguem seriosos i deixem d’escampar brutícia amagant la mà!

Escollir els millors!

Si bé hi ha coses que fan mal d'ulls, no ens podem deixar portar per l'anècdota i hem de valorar els fets pel seu fons. Aquests dies ha saltat l'escàndol per dos nomenaments polítics. El nou govern de la Generalitat està escollint els càrrecs de confiança que han de constituir la mà dreta dels consellers i conselleres. És lògic, doncs, que es busqui els millors professionals i coneixedors de cada tema per dirigir els equips de suport. Cal confiar-hi, no només per la seva qualitat professional, sinó també per l'afinitat i disciplina. Les decisions no són fàcils, i acontentar tothom encara menys. 

La consellera i portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha escollit la seva parella per exercir de cap de gabinet del seu departament. També s'ha contractat la germana de l'alcalde de Barcelona per assessorar el conseller de Presidència, i suposo que en vindran més. Són uns nomenaments incompatibles amb l'esperit democràtic del sistema?

Com deia al començament de l'escrit, hi ha fets que fan mal d'ulls, que, d'entrada, sembla que no haurien de ser, però és important anar al fons de la qüestió. No sé si les persones nomenades són les millors ni les més adequades, però cal pensar que deuen ser bons professionals, que entenen del tema que se'ls encomana i que són de la total confiança dels polítics escollits pel president del govern. Si els han escollit simplement per la seva afinitat familiar o d'amistat, i donar-los un sou mentre els duri el càrrec, seria del tot reprovable, però si es tracta d'excel·lents professionals, la cosa ja és més discutible.

En aquests casos hi ha opinions per a tot. Sempre hi haurà qui entendrà que no es pot contractar parents i amics. També hi ha qui no ho farà per no provocar els altres, atès que a ningú se li escapa que aquests nomenaments segur que aixequen polseguera. Jo prefereixo pensar que els polítics escollits han de triar les persones que els han d'acompanyar en la seva tasca i responsabilitats, i han de buscar aquelles persones que consideren que són les millors. Si no som capaços de confiar, d'entrada, en els polítics, ja podem plegar. Després, amb el pas del temps veurem si les persones escollides han estat a l'altura de les circumstàncies i han sabut demostrar que eren les millors. Tindrem temps de valorar-ho i opinar. De moment, els escarafalls ja s'han fet sentir.

Encara som a l'agost

Tot i que encara estem en plenes vacances d'agost, si més no per aquelles persones que en poden gaudir, l'agenda política ja s'està omplint de cara el setembre i molt especialment el que fa al Poder Judicial. El PP té preparat un reguitzell d'actuacions per entorpir encara més tot el funcionament judicial. Pel que fa a la llei d'amnistia, aprovada pel Poder legislatiu, però encallada per voluntat dels jutges, també s'està mirant com es pot tirar enrere. Una manera, atès que actualment el Tribunal Constitucional té majoria progressista, és presentant recursos contra jutges d'aquesta tendència per intentar que la balança canviï de cantó.

Com podem veure, doncs, la confiança en la Justícia, en aquest país, és nul·la. No ens ho posen gens fàcil i forçosament ens decantem per pensar que tot està corromput i que no hi ha manera de poder avançar. La dreta, estigui o no al govern, sempre té la paella pel mànec i encara no ho hem après.

Si una cosa ens han ensenyat és desconfiar dels jutges. Ja sabem que l'objectivitat és molt complicada, però enteníem que com a mínim hi havia honestedat. És el mateix que passa o passava amb la premsa. Sempre hem titllat els diaris ideològicament, però ens crèiem que, com a mínim, no ens enganyaven. Ens intentaven convèncer, però honestament. De cop hem obert els ulls i la innocència, com passa amb els infants que creuen en els reis mags, t'adones que tot és un muntatge. A vegades, en el cas dels reis de l'Orient, per il·lusionar-te, però en d'altres, com en la política i la justícia, per decebre't.

Aprofitaré aquests quinze dies per trobar notícies interessants per comentar i, a poder ser, positives. No tot ha d'estar perdut, encara que cada vegada ens ho posen més difícil per descobrir-ho.

Ball de ganivets

No sé si a mi m’ho sembla o és que no podem fer un pet que no se n’assabentin el veí, però el cas és que no hi ha dia que no llegeixi al diari una notícia relacionada amb ganivetades, algunes de les quals tenen conseqüències irreversibles. Què ens està passant? 

La conclusió a què arribo és que cada vegada tenim comportaments més violents, però no és una violència sobtada, sinó que les víctimes es troben davant d’individus preparats, que porten l’arma a sobre. No és una violència gratuïta. Premeditada?

Sense justificar-ho, puc entendre que alguna persona se li giri el cap, per una discussió, una baralla…, però anar armat pel carrer ja és tota una altra cosa. Anar-la a buscar després de la baralla, tampoc és una reacció instantània. Què els ve al cap? Tanta agressivitat corre per dins?

Avui el diari parlava de l’apunyalament a un noi d'11 anys. No sé l’edat de l’agressor. Ens hem tornat bojos?

La vida no és fàcil per a tothom. Hi ha problemes de convivència, amb famílies desestructurades, amb lligams familiars complexos, amb dificultats per viure. Hi ha moltes persones vivint en la indigència, amb problemes per accedir a un habitatge, a una feina, o per obtenir permís de residència i treball, però tot això no és excusa. És més, ens trobem amb agressors que no compleixen cap d’aquests estereotips. Són persones que consideraríem normals, com tu i jo. Llavors, on és el problema? Què ho provoca tot això?

No podem donar la culpa als nostres polítics, però sí que els hauríem de demanar que ho tinguin present. Que investiguin què ens està passant a tots plegats i intentin trobar solucions que alleugereixin la situació. No podem continuar amb aquesta escalada de violència. No em serveix que em diguin que la percepció no s’ajusta a la realitat perquè hi ha víctimes i, per tant, hi ha agressors. 

És una feina de tots. Intentem rebaixar la intensitat amb què vivim. No anem tan revolucionats i potser així aconseguirem rebaixar el suflé. Tant de bo es redueixin les notícies alarmants que han anat in crescendo. Si no ho aturem, ens aclapararà a tots.

Recuperar la llei de barris

Un dels primers anunciats del nou govern socialista ha estat recuperar la llei de barris que va idear i protagonitzar el govern de Pasqual Maragall, amb uns resultats que, al meu entendre, varen ser prou positius, tot i la complexitat del tema. Diuen que segons parts no són mai bones, però espero que en aquest cas no es compleixi la dita i puguem veure bons projectes i, sobretot, bons resultats. Si no vaig errat, el govern d'ERC també ho va posar sobre la taula, però em sembla que tot va quedar en un projecte sense que s'arribés a materialitzar res, ni tan sols desenvolupar l'estudi que ho havia de fer possible.

Les nostres ciutats continuen tenint barris amb molts problemes. El desenvolupament econòmic i social no és al mateix a tot arreu, i això crea desigualtats que a la llarga afecten a tot el municipi. No es tracta només de la manca d'habitatge, que és general a tot el país i més enllà, sinó de les condicions en què es troben molts barris de les nostres poblacions, en temes de mobilitat, d'espai públic i condicions ambientals. 

La coneguda com a llei de barris va tenir diferents etapes, cobrint una bona part de poblacions. A Arenys de Mar o Mataró, per posar dos exemples molt nostres, es va treballar en els barris de Sant Elm, en el primer cas, o Cerdanyola i Rocafonda, en el segon. Cada barri tenia les seves característiques i el programa intentava resoldre els principals problemes, millorant l'habitabilitat d'aquests barris, actuant en els habitatges, amb la millora de l'accessibilitat i instal·lacions, o el seu entorn, fos per manca d'espai públic o equipaments.

El nou govern de la Generalitat té molts reptes a assumir i no ho tindrà fàcil. De moment està intentant avançar-se amb anunciats de projectes prioritaris per fer la sensació que s'arremanguen i es posen a treballar seriosament. Els pactes de govern el tindran collat en aspectes prou importants i amb molts ulls vigilant pel seu compliment. L'anunci de la recuperació de la llei de barris a mi m'ha semblat interessant. Probablement, aquí s'hi podran esplaiar més còmodament que no pas en altres temes com el finançament singular per a Catalunya, de vital importància, però que és una pedra a la sabata que els farà patir força.

Talls en el subministrament elèctric

Cada vegada tenim més assumit que depenem totalment del subministrament elèctric i, per tant, de les companyies subministradores. Com que al nostre país les empreses s'han repartit el territori, es tracta realment de monopolis que fan i desfan sense que tu hi puguis fer res més que queixar-te, sabent que no aconseguiràs res. 

Avui hem tingut uns talls elèctrics per unes avaries que desconeixem l'abast i els motius. Tots n'hem rebut les conseqüències, encara que hagi estat pocs instants, però sí que hi ha hagut algun problema derivat que ens ha perjudicat i encara no s'ha pogut resoldre. M'agradaria que en situacions com les d'avui, que no ens poden avisar per avançat, perquè no es tracta de manteniment, sinó d'avaria, la companyia informés els seus clients de les causes de l'avaria i com ho han resolt. Penso que, ja que no podem escollir quina empresa volem que ens proporcioni la llum, sí que seria interessant, i fins i tot lògic, que ens tinguessin informats de tot el que passa.

Hem millorat en molts aspectes si ho comparem amb el passat, quan et quedaves a les fosques i no sabies ni tan sols si es tractava d'avaria o manteniment, però podríem estar millor. Les empreses de serveis essencials que actuen com a monopolis, sense competència, haurien de tenir un control directe de l'administració pública, que els obligués a informar en tot moment als seus clients, que en definitiva som els que fem rutllar el negoci.

Aquesta tarda he entrat al web de l'empresa subministradora per veure si hi deia res sobre els talls d'aquest matí, i no hi he trobat res. És cert que hi ha un mapa amb indicació de totes les avaries actuals i, per exemple, he vist unes incidències a Sant Andreu de Llavaneres, on diu que hi ha un avaria i un equip reparant-la, marcant l'hora de l'inici i final. D'Arenys de Mar no en diu res, i per tant no sé si a primera hora, quan no hi podies accedir perquè no tenies llum, ho indicava, i ja ha desaparegut, o bé ni tan sols s'ha referenciat.

La conclusió és que se'ns té per molt queixosos i a vegades intolerants, però la veritat és tot el contrari. Vivim a mercè de les grans empreses subministradores de serveis essencials, sense poder ni tan sols aixecar el dit. Contra els polítics, sí que ens hi atrevim. Són l'ase dels cops, que davant d'aquestes empreses tampoc són resolutius. 

Que la bona pluja no ho aturi!

El temps no ens ha acompanyat en aquests primers dies de la segona festa d'Arenys de Mar. La pluja, que tant necessitem, ens ha fet una mica la guitza, provocant alguna cancel·lació d'actes, modificacions d'itinerari i retards horaris, que per als organitzadors és un trasbals. Em poso a la seva pell recordant quan organitzava actes a la intempèrie en temps de bonança, però de ruixats puntuals que em feien estar molt atent al cel per saber si hauríem de suspendre el concert, canviar-lo d'ubicació o retardar l'hora de començar. Només les persones que organitzen actes a l'aire lliure ho poden entendre. És l'experiència d'estar patint fins al darrer moment que et manté neguitós i, probablement, sense gaudir prou de la festa.

És per això que cal agrair a totes les persones que durant un any han estat preparant els actes de les festes de la meitat d'agost, i que no han pogut portar a terme tot allò que havien previst, ni amb les millors condicions. L'únic que ens consola és que la pluja és vida i darrerament és massa escassa. Tenim greus problemes de sequera i sabem que tot això no ha acabat.

Ànims, doncs, i a continuar amb la festa. Encara ens queden uns quants actes que, entre ullades de sol, esperem poder celebrar i gaudir-ne. Gràcies als geganters, als de la pesta, als macips, i a totes les persones que hi estan al darrere. Ells són els veritables artífexs de la festa popular a la nostra vila, organitzant-se per anar inventant i trobar la millor manera d'oblidar-nos de la calor de l'estiu, sortint als carrers amb les nostres figures més emblemàtiques i les tradicions que ens sentim tan nostres. Gràcies!

Lliçó apresa

He repescat l'article d'opinió de Borja de Riquer, "Aprendre del passat" i em reafirmo en la idea que és bo reflexionar sobre l'actualitat, recordant fets del passat que ja coneixíem, però que sovint oblidem i no els donem la importància que tenen. Seria bo que els nostres líders polítics hi pensessin una mica i nosaltres, que a vegades pressionem més del compte i fem naufragar, també ho tinguéssim present.

En aquest article ens recorda fets transcendents que han condicionat el futur del nostre país, amb errors que segurament només som capaços de valorar un cop han passat, però que ens aniria bé memoritzar-los per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Vist en perspectiva tot sembla molt més ràpid, però quan t'hi trobes al mig t'adones que les relliscades provoquen una paràlisi de llarga durada. Ara som molt conscients que el fracàs del Procés l'arrossegarem durant molts anys i, molt probablement, la nostra generació ja no tindrà cap possibilitat de tornar a ser al començament d'un nou intent de recuperar el dret a l'autodeterminació.

Seria bo, doncs, que els polítics independentistes que estan preparant els congressos de la tardor, hi meditessin un xic, sense oblidar-se de quina és la situació actual, tant a Catalunya com a Espanya, amb un equilibri de forces molt feble, amb la qual cosa ho poden engegar tot a rodar molt fàcilment.

Les negociacions polítiques, quan qui governa no compta amb la majoria absoluta, són importants i s'han de planificar bé. La necessitat de pactar facilita el diàleg i obliga a qui té el poder a cedir en fets que mai hauria desitjat, però també toca cedir a l'altra part. Pensar que la suma ho permet tot és un error, i ens pot portar a camins sense sortida com hem viscut en el passat.

ERC ha cedit, més per necessitat que per convicció, i això ha reforçat l'adversari, Junts, que es considera immaculat. Que ningú s'oblidi que estirar més del compte la corda, aquesta es pot trencar, però tampoc s'ha de deixar d'estirar. Pensar que tot cau pel seu propi pes seria un altre error. És per això que necessitem pensar, reflexionar, debatre, exigir i decidir, sempre tocant de peus terra, però sense abaixar les mans.

Un parèntesi que podem aprofitar

Ara, que tot fa pensar que tindrem una certa calma política al nostre país, amb congressos convocats pels partits polítics per tal de replantejar el seu futur, els seus objectius i estratègies, potser ens convindria dedicar-nos a llegir i escoltar persones que ens poden ensenyar molt amb les seves paraules i els seus pensaments. Normalment, no ens expliquen res que no puguem entendre i valorar, sinó simplement que ens ho posen bé, i ens ho recorden, ja que, malauradament, acostumem a oblidar-nos-en.

Ho dic després de llegir l'article de Ferran Requejo al diari ARA, "Pensar millor la política". I en trobarem més, deixant una mica de banda tota la palla, sovint malintencionada, que pots trobar-te a les xarxes socials. Fent un parèntesi, voldria recordar unes paraules d'un polític que ha recuperat responsabilitats de govern, que ha trobat una gran diferència respecte al passat, i molta culpa és causada per la facilitat d'insultar i criticar sense arguments, que tenen les xarxes socials avui dia. Vull pensar que en podríem fer un bon ús, però sembla que no és una pràctica habitual.

Dit això, i per tal que s'entengui bé el començament de l'escrit sobre la suposada calma política que se'ns presenta, m'agradaria recordar que el nou govern té molta feina a fer i també la possibilitat de fer foc nou, atès que representa un canvi total respecte a l'antic govern, encara que hi reconeixem cares que no són ben bé noves.

M'he apuntat l'afirmació del president sobre el perfil tècnic del nou govern, perquè ningú pensi que només venen a fer política de partit o ideològica. Tinc alguns dubtes amb els perfils dels consellers i conselleres escollits per tirar endavant el govern del país, però hem de confiar que si no disposen de prou coneixements, sí que seran capaços d'envoltar-se de persones que els puguin assessorar bé. 

Ahir, per exemple, vaig poder escoltar unes declaracions de la nova consellera de salut, que algú malintencionat ha recuperat per a les xarxes socials, on donava una solució definitiva a un problema que arrosseguem des de fa temps: falten pediatres, i per això els centres d'atenció primària (CAP) tenen problemes per incorporar-los en plantilla. Segons la nova consellera, els nens i nenes no estan tan malalts, i per tant no cal tenir un pediatre al CAP. S'ha acabat el problema! Ho veieu com és de fàcil?

Els partits independentistes a capítol

Després del fracàs dels partits independentistes en les darreres eleccions al Parlament i amb la constitució d'un nou govern unionista, amb alguna pinzellada autonomista, ha arribat l'hora de recapitular i mirar de saber què volen ser de grans. És per això que els tres partits tenen previst celebrar el respectiu congrés per definir com han de continuar. Ho va anunciar ERC fa setmanes, amb Junqueras esperant que el proclamin com el gran defensor i avalador d'un partit renovat (?), i ara ho comunica Junts, com no podia ser d'una altra manera. La CUP, que els varen enganxar amb els pixats al ventre, suposo que reprendrà el camí iniciat i estroncat. 

L'objectiu dels tres partits no és fàcil de definir. Fins fa pocs mesos parlàvem de sumar majoria al Parlament, però després de les baralles entre ells, la suma té molt poca importància. De tots és sabut que no té cap sentit sumar peres i pomes. Davant d'això, els tres partits han de valorar quina ha de ser la seva estratègia per tornar a ser alguna cosa més o menys decisiva, però el més important és descobrir quins són els seus objectius. Hem enterrat el Procés? Es pot tornar a parlar del dret a l'autodeterminació? Ens quedem amb la millora del finançament i aconseguir el principi d'ordinalitat, per posar un exemple?

Junts, que no podia sumar amb ningú més, però no tenia prou força per erigir-se en partit de govern, recordant les millors èpoques de CIU, va optar per aferrar-se a la idea de la independència. Amb això aconseguia els aliats per sumar majoria al Parlament. Ara no hi pot comptar. Les ferides en la relació amb ERC són massa profundes i recents i, en tot cas, han de passar moltes persones i temps per aconseguir recuperar certa sintonia. 

Davant de la situació actual, amb la recuperació del tripartit, gràcies a la renúncia d'ERC a la independència del país, caldrà treballar molt bé les bases per aconseguir un canvi d'objectius i estratègia per d'aquí a quatre anys. Entretant hauran d'anar refent ponts de diàleg, rectificar dels errors comesos, i aconseguir noves cares, que no portin la motxilla dels dirigents actuals. I la pregunta que ens fem és si els líders actuals tindran el valor, l'honestedat, generositat i intel·ligència de fer un pas al costat i amb aquest gest, si voleu amb una part important de sacrifici, prioritzar els interessos del país als propis. Si tots ells s'encaparren, com ho fa Junqueras, en no baixar del burro, tenim debat i paràlisi per temps. Estarem a l'aguait.

La fidelitat té un preu

També podia haver dit que la fidelitat té premi, però en el fons qui pot fer concessions no sempre actua lliurement i li toca cedir davant de persones que li han estat fidels, que han donat la cara i caminat junts, malgrat que no tinguin les qualitats mínimes necessàries per a l'encàrrec que se'ls ofereix.

En el món dels partits polítics s'ha vist sempre que hi ha les persones que valen i les que es fan valer. Potser alguns reuneixen les dues qualitats, però acostuma a passar que uns van per un cantó i els altres per l'altre. Els "trepes" són a tot arreu, i això és el que frena a moltes persones a l'hora de comprometre's amb un grup.

L'alternança política ofereix exemples evidents. Quan un partit polític arriba al poder necessita distribuir tasques de responsabilitat i no sempre es regeix per capacitats, sinó més aviat per amiguismes i pagar el deute. Aquest fet, tan freqüent entre els partits, provoca en moltes ocasions que tinguem polítics mediocres davant de càrrecs de responsabilitat massa important pels seus mèrits i aptituds.

Ara estem davant d'un cas clar d'alternança política, amb el nomenament del candidat socialista com a president de la Generalitat. Ara és l'hora de decidir els noms dels consellers i conselleres, dels càrrecs de confiança i de tot aquell aparell que ha de sostenir la presidència i el govern, sobretot tenint en compte que no es disposa de majoria absoluta al Parlament.

També és l'hora de veure si els pactes polítics per aconseguir la presidència, porten implícits uns compromisos de respectar llocs de treball a l'administració pública, a tot un conjunt de persones fidels al partit que abandona el poder. Malauradament, el fet de mantenir la cadira a l'administració acostuma a pesar més que no pas la voluntat política d'un canvi, tant de política com de governants.

Aquests dies, doncs, anirem veient quins són els afortunats que aconsegueixen un lloc de responsabilitat política, els seus mèrits per obtenir-los i la fidelitat vers el president, que en última instància és qui decideix els noms, encara que no sempre amb la llibertat que se li suposa. Com deia al començament, la fidelitat té un preu, i aquest s'ha de pagar, encara que potser no acaba de convèncer ni agradar.

Un altre que no ha estat a l'altura

Puc entendre que estigués molest i emprenyat. Tampoc no em va agradar la jugada del president, que probablement li comportarà més inconvenients que beneficis i deixa tocada la seva honorabilitat, encara que alguns ho considerin una jugada mestra. Dit això, però, considero que la reacció del cap dels Mossos d’Esquadra, que no va ser en calent, sinó en una compareixença programada i, se suposa, meditada, no va ser l’apropiada pel càrrec que ostenta i penso que hauria de dimitir o fer-lo plegar, si no li surt d’ell.

La vida no és fàcil, i quan tens responsabilitats has d’assumir molts entrebancs i situacions no volgudes, però sempre amb honor i bon fer. La persona que volien detenir és un president de la Generalitat i, com a tal, mereix un tracte formal, sobretot venint d’un funcionari públic, encara que no estiguem d’acord amb el que ha fet ni ens hagi agradat.

No discutiré si l’estratègia per detenir el president va ser l’encertada o un fracàs mal planejat. Ells són els que hi entenen. Segur que es varen creure que el president intentaria entrar al Parlament, com havia promès, i que llavors seria el moment idoni per detenir-lo, però també puc pensar que sempre hi ha d’haver un pla B, i potser en aquesta ocasió no el varen preveure. Però això ho han de dir ells i no dedicar-se tant a llençar improperis a qui se’ls va escapar.

Torno a dir que no em va agradar l’actuació del president i no considero que fos el que li tocava fer. La seva situació és injusta amb uns jutges que incompleixen la llei i que caldria fer fora de la manera que sigui, però venir a jugar a fer-se fonedís no és el que podíem esperar d’un president, sigui quina sigui la seva manera de pensar. No cal fer màrtirs, però és recomanable ser seriós.

Tenim nou president de la Generalitat i aviat un nou govern. Esperem i confiem que ens treguin del clot on ens trobem, ens agradin més o menys. Tots hi hem de col·laborar, però sobretot hem de lluitar perquè al nostre país es defensin els principis democràtics i desbanquem els que tenen idees feixistes, homòfobes o racistes, siguin polítics o jutges. Ni Catalunya ni Espanya s’ho mereixen.

Salvador Illa no ho tindrà fàcil. Haurà de demostrar que creu en Catalunya, la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres drets, la singularitat que ens caracteritza. El seu passat recent està ple d’insults i menyspreu cap a les mostres més radicals de defensa del país, i ara ha de ser el president de tots. També de qui reivindica el dret a l’autodeterminació, ell que ha defensat en més d’una ocasió la implantació de l’article 155 de la Constitució.

Tampoc no ho tindrà fàcil ERC, que davant del fracàs electoral, fruit d’un mal govern, ha cedit la presidència del govern a un unionista. Ni tampoc li resultarà senzill a Junts, que encara no s’ha recuperat de la sortida del govern de coalició amb ERC i ha encadenat un reguitzell de marrades que l’han desviat del camí, i que l’única persona capaç d’unir-los acaba de fer una jugada que probablement l’allunyarà de qualsevol possibilitat de seguir sargint pedaços.

El panorama no està gens clar, però hem de tenir algun tipus de confiança. Potser el millor que ens pot passar és deslliurar-nos dels actuals governants, amb el cap dels Mossos inclòs, i esperar que durant aquesta legislatura que acaba de començar puguem reconstruir alguna cosa de profit perquè ens ajudi a somiar en un futur millor per a tots els catalans.

Arran de les paneroles que ens acompanyen

Quan vaig arribar a Arenys de Mar, una de les coses que em va sorprendre més va ser que l'aigua de les canals de les cases desembocava sobre les voreres. No entenia que no estigués soterrat, sinó que havies de sortejar l'aigua per les estretes voreres que tenim a la vila.

Amb els anys s'han anat urbanitzant carrers, sobretot aquells que donen prioritat a les persones, amb un sol nivell, canalitzant l'aigua dels teulats i col·locant embornals perquè l'aigua de la pluja s'hi filtri i no deixi els carrers plens de bassals. Les coses de mica en mica es van solucionant.

La normativa municipal, a l'hora de construir els habitatges, deixa molt clar que els constructors han de separar l'aigua pluvial del clavegueram, i d'aquesta manera surten des de les cases dues canonades, una per connectar amb el clavegueram de la vila i l'altra amb el conducte d'aigües pluvials. 

Malauradament, no sempre el govern de torn i els seus tècnics encarregats d'inspeccionar les obres actuen de la millor manera. Ja ho vaig comentar en una altra ocasió, però insisteixo. Amb motiu de les obres de remodelació del tram de carrer de casa, es va soterrar una canonada que, curiosament, hi varen connectar tant l'aigua pluvial com el clavegueram, i a més varen obrir uns embornals que, evidentment, estan connectats amb el clavegueram.

Tot i la insistència dels veïns perquè es fes bé l'obra, l'equip de govern del moment no va cedir i així va quedar l'obra. Els veïns obligats a tenir dues sortides diferents des de l'interior de les cases, per anar a parar al mateix conducte. Un disbarat que hauria de fer caure la cara de vergonya als polítics i tècnics del moment. Però per a ells això ja és història.

Ara, llegint que tenim una invasió de paneroles a la vila, puc afirmar que no em sorprèn de cap manera. No diré que la culpa recaigui exclusivament a haver deixat a l'aire lliure el clavegueram, a través dels embornals, però de segur que hi ajuda molt. En fets com aquests t'adones de la importància de tenir bons gestors municipals, i a Arenys això és un tema pendent. 

Tinc la casa potes enlaire, però no l'he trobat!

L'enigma del dia és on es troba el president. Tot el país esvalotat i els espanyols molt emprenyats perquè, de moment, se'ls ha escapat de les mans. No cal posar-se nerviós i confiar en la nostra policia que coses més difícils ha resolt. 

Al marge del fons de la qüestió, que és el més important, avui ens fixem en les formes, en la picaresca, en el rebombori, en la capacitat de marejar la perdiu del president i els seus col·laboradors. De moment, el govern d'ERC és el més retratat i el que ho té més difícil per justificar res. Ni la seva incapacitat per detenir el president, ni les formes utilitzades pels Mossos d'Esquadra per foragitar els ciutadans, segons sembla amb gas pebre. 

Els vigatans, que varen rebre la seva heroïna Marta Rovira, no sé si avui la voldrien ben lluny. ERC no té marxa enrere, i per això no votaran a favor de suspendre el debat d'investidura de Salvador Illa. No ho poden fer, perquè estan agafats de mans i peus.

Tots els fets d'avui es van sumant a l'historial d'un procés que va sorprendre a mig món, que no va aconseguir arribar al final desitjat, però que encara ens aportarà moltes sorpreses. Qui cregui que tot ha acabat està molt equivocat. Una altra cosa és que els més grans tinguin l'ocasió de reviure situacions semblants.

Espanya està avergonyida per tot el que està passant. No ho poden entendre. La ràbia els cou per dins, i veuen que ni amb l'estimada col·laboració de la judicatura poden tancar el tema. La dreta està que trina, però l'esquerra socialista també. Ho han de dissimular perquè governen gràcies als que els hi fan la guitza, però estan a punt d'explotar.

Estic parlant de les formes, ja que el contingut és molt greu i no se'n pot parlar alegrament ni rient. La prevaricació dels jutges, no acceptant la llei d'amnistia aprovada pel Poder Legislatiu, és vergonyosa i delicte. Segur que arribarà un dia que des d'Europa ho deixaran clar. La llàstima de tot plegat és el temps que ha de transcórrer per deixar-los en evidència.

El temps és el nostre gran enemic, i només podem entretenir-nos contemplant anècdotes com les d'avui, que deixen en evidència la incapacitat de polítics, jutges i policia de fer bé la seva feina.

Avui s'ho emporten tot!

El web de Ràdio Arenys es feia ressò del percentatge de recollida selectiva a la vila, que supera per poc el 50%. Si ho comparem amb poblacions com Argentona, amb un 86%, ens adonem que estem lluny del nivell que caldria i que molts desitjaríem. Per què no funciona prou bé? Hi ha moltes causes, i una d'elles és la manca de consciència d'una bona part de la població. És molt fàcil carregar els morts al govern de torn, i probablement hi podria fer més, però en el fons són els vilatans els que fent-ho malament impedim que la xifra de recollida selectiva augmenti.

Podríem parlar de molts malentesos i potser d'una manca de formació i informació, però també de ganduleria i poc interès a contribuir al bé comú. La implantació del porta a porta a tota la vila podrà ajudar a millorar el nivell, però sense el concurs i voluntat dels vilatans serà molt difícil assolir xifres com la d'Argentona.

I permeteu-me que faci incidència en un tema que potser molts no saben o no volen saber: el divendres no és el dia que es recull tot. El divendres a Arenys es recull tot allò que no es pot treure durant la setmana. La realitat, però, no és aquesta. Moltes persones aprofiten el divendres per llençar plàstic, paper i orgànic, quan aquests materials ja tenen el seu dia. Si el divendres ho posem tot, el volum de brossa que s'haurà de portar a cremar no baixarà.

Divendres passat vaig sentir com un pare explicava al seu fill com funcionava el tema de la recollida selectiva porta a porta d'Arenys de Mar. A la pregunta del seu fill de què es recollia aquell dia, el pare va respondre molt convençut: avui s'ho emporten tot!

A veure si el nostre govern municipal, en les seves explicacions de com funciona la recollida selectiva, dedica un esforç més a recalcar que el divendres no s'hi val tot! El divendres és la resta. Sisplau, tinguem-ho en compte i no ens passem de llestos. És pel nostre bé, i també l'estalvi de recursos del nostre Ajuntament.

El caos de Renfe, la cançó de l'enfadós

He llegit que el PP demanarà explicacions al ministre de Transports, Óscar Puente, perquè se'n va de vacances mentre milers d'espanyols pateixen el caos de Renfe. Voldria dir-los, al PP espanyol, que amb la situació d'ara i de sempre seria impossible que un ministre de Transports pogués fer vacances ni un sol dia. Els catalans, amb Rodalies, ho tenim plenament assumit, però potser més enllà de l'Ebre la cosa ja no és tan habitual. Ho desconec.

El caos de Renfe ve de lluny i no sé veure el final del túnel. Darrerament, s'ha comentat que la línia R1 seria traspassada a la Generalitat aviat, però ni així tinc cap mena de confiança que el servei millori i no continuem patint els retards i cancel·lacions de trens. Els que hem treballat fora del municipi o bé hem tingut fills estudiant a la Universitat, tenim prou evidències de quin és el panorama habitual en el transport. Aconseguir que un dia, un sol dia, els trens funcionin bé, és gairebé impossible. Com a molt pots tenir la gran sort que el tren que has fet servir, aquell dia hagi transcorregut sense greus anomalies.

Estic d'acord que s'exigeixin responsabilitats al govern de torn. Ara, amb el PSOE, i abans, amb el PP. El mal és endèmic. La manca d'inversions i la priorització de l'AVE, encara que sigui en recorreguts que hi falta gent, recorreguts fantasmes, són les principals causes del desori en el transport més habitual i necessari. Aquell transport que serveix per anar a treballar o estudiar. 

I, malgrat tot, encara hi ha gent que no entén que parlem malament del servei que dona Renfe als ciutadans. Esclar que acostumen a ser persones que no utilitzen el tren, ni ells ni els seus parents més propers. Persones que defensen un govern o un altre només pel color polític i ideologia, però que no es paren a mirar què està passant amb el servei públic.

El ministre de Transports actual acostuma a tirar pilotes fora. És el típic ministre que no assumeix mai la culpa i sempre la reparteix entre els seus adversaris. Segurament que ni el ministre ni els seus familiars agafen el tren. Perquè si ho fessin estarien mentint i amagant la veritat. 

Jo crec que el ministre té el dret de fer vacances, però també l'obligació de deixar el comandament ben servit, amb responsables que puguin donar la cara davant del mal servei. Esclar que al nostre país no estem acostumats que els polítics donin la cara, assumeixin responsabilitats i dimiteixin quan són incapaços de servir bé a la ciutadania.

És el que hi ha!

Avui col·loco dues situacions de costat, que no tenen res a veure, més enllà de les dificultats de ser creïble. Per una banda, tenim els resultats electorals a Veneçuela, on el president en funcions ha proclamat la seva victòria, però l'oposició no s'ho creu i declara que s'està enganyant la població. Per l'altre cantó hi poso un altre president en funcions, en aquest cas molt més proper. El president de la Generalitat que d'aquí a poc deixarà de ser-ho. Ells sí que varen reconèixer haver perdut les eleccions i ara han pactat el successor. 

La pressió que hi ha avui dia no té res a veure amb la que hi havia fa uns quants anys. Les facilitats per fer públic qualsevol mena de declaracions té els seus avantatges, però també els inconvenients. Per una banda, hi ha l'anonimat que permet dir moltes bajanades sense haver de donar la cara, però per l'altra també hi ha la manca de rigor i, en cap cas, la contrastació de les informacions. 

Soc incapaç d'afirmar res sobre la veritat dels resultats electorals veneçolans. Puc imaginar-me mil coses, però tot el que m'arriba té uns canals que no tinc la certesa que m'informin veraçment. Hi ha molts interessos pel mig i, per tant, qualsevol cosa és possible. Maduro, el president, només pot mantenir-se a base de la força del seu exèrcit i simpatitzants. Si cau, se li tiraran al damunt. És per això que defensarà amb les ungles i les dents la seva suposada victòria. I l'oposició necessita fer creure que la victòria és d'ells. És massa la repressió que pateixen i encara pitjor la que poden acabar acumulant. Davant d'aquests fets és molt difícil opinar, i això ho hauríem d'entendre tots. Les coses no són tan fàcils com ens volem imaginar. 

En el nostre cas, el pacte d'ERC i PSOE per donar la presidència a Salvador Illa, estic convençut que no ha estat una decisió fàcil. La disjuntiva era punyent i matadora, fos quina fos la decisió final a prendre. Pensar  que ho han fet de manera frívola és un error. Segur que en pagaran les conseqüències, i també és lògic que ho defensin, fins i tot cridant i insultant. No voldríem estar al seu lloc.

El gran problema dels nostres polítics és l'hemeroteca. Davant les evidències caldria més dimissions i deixar el pas a persones que no arrosseguin segons quines motxilles. La llàstima de tot plegat és que no aprenem dels errors, i això que ara podem veure amb desesperació no ens servirà per fer-ho millor la pròxima vegada. Ens entrebancarem amb la mateixa pedra!

Desconnectat, però no tant!

No estic seguint la campanya electoral dels EUA perquè d'alguna manera intento fer salut. No em convé alterar-me més del compte i m'han recomanat que passi un estiu tranquil, pensant en la família, les vacances, la lectura, i no mirar gaire què ens presenta el futur, tant en l'àmbit local com internacional. Malgrat això, s'ha d'estar molt desconnectat per no saber què es diu i, sobretot, què declara el candidat republicà, l'expresident Trump i molt probable nou president dels EUA.

Estem massa acostumats als seus insults i això fa que no ens vingui res de nou. Sembla com si l'insult anés de manera implícita en la campanya electoral. La desqualificació sistemàtica de l'adversari, no pas per les seves idees, sinó simplement per menysprear-lo i fer-li agafar antipaties. Aquesta és la manera d'obrar del senyor Trump, i estic segur que li va bé i que molts dels seus seguidors l'admiren per aquesta capacitat denigratòria.

Així ens va el món. No són capaços de competir per demostrar que són millors, sinó que es dediquen a insultar i posar en dubte, no només les seves qualitats per optar a la presidència, sinó també la seva personalitat i dignitat. És evident que jo penso que amb aquesta manera de fer es desqualifica per ell mateix, però també sé que això no li resta possibilitats de guanyar les eleccions. Avui ja no compten els valors, sinó qui té més influència i poder a les xarxes socials i al món econòmic.

Em trobo que no sé què dir a favor de la candidata demòcrata perquè no la conec ni crec que hagi fet gaire per donar-se a conèixer durant tots aquests anys de vicepresidència. Això no treu, però, que pel simple fet de sentir com el candidat republicà l'insulta, pel color de la pell i fins i tot per ser dona, ja em mereix respecte i m'agradaria que guanyés les eleccions.

Però com que sembla que el món vagi a pitjor i que tots els punts siguin a favor de la degradació de la política i la manca de respecte a la ciutadania, el més segur és que tindrem a Trump com a nou president, de la mateixa manera que els catalans ens quedarem amb en Salvador Illa. Les cartes estan tirades.

La pedregada maleïda

Ahir a Arenys de Mar estàvem avisats que ens arribaria una tempesta que podia fer mal. L'hora d'inici era les 8 h del vespre i la previsió anava fins a la una de la matinada. Poc abans de les 8 h el cel es va ennegrir i tot feia presagiar que les previsions es complirien. Teníem una mica de por tot recordant unes pluges de finals de maig que ens varen inundar locals i pisos. 

El vent bufava i els llampecs es podien veure al darrere dels tres turons. La negror estava aturada al perfil de la serralada litoral i no es veia avançar, però teníem totes les portes ben tancades i les botes d'aigua a punt per si ens calia travessar el rial.

Finalment, tot va acabar en un ensurt i ni una gota d'aigua. Ens havíem estalviat la tempesta, però continuem necessitant que plogui. Les pluges de fa dos mesos se'ns varen posar molt bé, però no n'hi va haver prou i la sequera torna a tocar la porta.

Mentre nosaltres patíem inútilment hi havia altres poblacions que es lamentaven de la pedregada rebuda. Tots hem pogut veure les conseqüències sofertes a Sant Pere de Torelló, i uns veïns de Tavertet es dedicaven a desembussar els embornals del carrer per evitar que l'aigua embassada els entrés a les cases. Un problema que es repeteix cada vegada que plou fort. Problemes de l'obra pública mal feta i mal mantinguda. 

Recordo de la meva infància una pedregada el dia de Santa Anna, a Vic. Totes les teulades d'uralita que podia veure des del balcó es varen haver d'apedaçar, i molts anys després encara hi havia ben visibles les marques.

Segurament que molts Santperencs recordaran la data d'ahir. Alguns d'ells hauran de rascar-se la butxaca per arreglar el cotxe abonyegat o les teules trencades. Les pedregades no fan cap bé. Esperem neguitosos la pluja, però no volem aquests cops maldestres que ens foraden les cases i les butxaques.

Una mirada de reüll als Jocs Olímpics

Tot i que m'ho miro de lluny, ja que no soc aficionat a l'esport, tinc la impressió que els jocs olímpics de París estan voltats de polèmica. Segurament això és el que la premsa comenta, per fer una mica de safareig, i probablement no és representatiu del que està passant realment. Llegeixo notícies crítiques amb l'organització, càstigs a atletes, pel seu mal comportament, el Sena més brut del compte, actes xenòfobs, i molt patriotisme.

M'imagino que el context històric ajuda a radicalitzar el patriotisme malentès. Perquè una cosa és defensar un país, els seus representants, el seu treball i esforç per assolir les medalles, sempre amb esperit esportiu i net, i una altra les picabaralles i enfrontaments en defensa d'uns colors, menyspreant els altres, insultant-los i considerant-los enemics en lloc d'adversaris.

Vull pensar que tots els països estan més o menys en la mateixa situació, però els espanyols, que els tinc més a prop, tenen una gran necessitat de poder demostrar als altres que són els millors. És un orgull malaltís, perquè prioritza els resultats al treball de tota una vida, a les condicions en què es mouen els nostres atletes, a la formació i dignitat d'aquests.

Potser no ho estic mirant bé i em deixo portar per prejudicis, però la meva impressió és aquesta, i al final no sé si riure o plorar. Podríem pensar el mateix dels esportistes catalans. La nostra premsa, la pròpia, té molt interès a recalcar si els competidors, i encara més els guanyadors, són catalans o no ho són. Es pot entendre, però es porta a uns extrems que no són saludables.

No hi he perdut ni cinc minuts mirant cap competició, però trobo molt bé que una gran majoria hi dediqui hores. Res en contra de l'esport, i tot el que facin per potenciar-lo ho trobaré ben fet. Només faltaria que a tothom ens agradessin les mateixes coses i en la mateixa intensitat. Sí, però, que m'agradaria que es contemplessin els jocs sense tanta passió, valorant les actuacions dels esportistes al marge de la seva nacionalitat. I en tot cas que ens serveixi per analitzar què ens fa falta perquè al nostre país els atletes ho tinguin més fàcil per preparar-se i assolir millors marques. L'esport és sinònim de salut, però la passió desenfrenada pot comportar problemes greus.