Castigar el No o els abstencionistes?

Entenc que la gent de partit, aquells que gairebé des que neixen políticament entren a formar part d'un partit polític i s'empassen centenars d'assemblees i comissions i organitzen les primàries i pengen cartells i fan el porta a porta... per a totes aquestes persones la disciplina de partit ha de ser una cosa inviolable, al mateix temps que s'encarreguen d'anar pujant dins del partit, fent-se molt amics dels líders per esperar a ocupar un lloc de prestigi. Molts d'aquests no els cal estudiar ni buscar feina perquè ja la troben dins del partit.

Jo penso d'una manera totalment diferent, i m'agradaria poder votar les persones i no les llistes. Unes llistes que hi acostumen a haver infiltrats que no em mereixen cap tipus de confiança i on la majoria són desconeguts per a mi.

Com que m'agradaria poder demanar responsabilitat a la persona que escullo per representar-me a l'Ajuntament, al Parlament... veuria molt bé que, fos del partit polític que fos, opinés diferent d'altres companys de partit, si ell no ho troba bé. En aquest cas no hi hauria càstig per indisciplina. L'únic càstig que obtindria el meu representant seria dels seus votants si no actuava com hauria promès i deixés d'escoltar-nos, no ens volgués rebre...

Aquest és el meu model de democràcia i no està a les meves mans canviar-ho, perquè no m'ho demanaran. Si m'ho demanessin els ho diria. Per tant, no em suposa cap escàndol que uns diputats hagin votat de manera diferent al dictat dels líders provisionals, perquè ho han fet amb arguments i convicció. És més, jo castigaria els que es varen abstenir, perquè han votat en contra de totes les seves promeses i han enganyat els electors, els que els varen votar. Aquests sí que es mereixerien el càstig.

PSOE, primàries o designació a dit

Sempre s'ha dit que darrere el temporal arriba la calma, i això és el que intentarà la Comissió Gestora del PSOE per tal de facilitar a Susana Díaz el seu camí a la secretaria general del partit, un càrrec que vol recuperar Pedro Sánchez amb el concurs de la militància. Sembla, però, que Susana Díaz i els seus intentaran arribar a la secretaria general sense primàries. Si varen poder defenestrar Pedro Sánchez també poden col·locar-se a dalt sense demanar l'opinió a ningú.

Després de quaranta anys de dictadura n'han vingut quaranta més de democràcia, encara que no hem tingut temps d'aprendre el concepte i molt menys de posar-lo en pràctica. La democràcia que funciona a l'Estat espanyol és la democràcia dels interessos dels de sempre, vagin amb la cara pel davant o es disfressin d'esquerres. 

Avui he llegit l'article d'opinió de Suso de Toro al diari ARA i m'ha semblat molt encertat, dissortadament molt pessimista, però probablement aquesta sigui la realitat. De fet jo sempre he dit que al nostre país l'esquerra sempre juga a camp contrari, i si a sobre hi té infiltrats poc esquerranosos, ho té molt difícil. Ho ha de fer molt malament la dreta perquè l'esquerra tingui l'oportunitat de governar, i quan ho ha fet, les mesures d'esquerra han brillat per la seva absència.

Serà interessant veure què fa el PSOE els propers mesos quan té dos fronts oberts: demostrar que és un partit d'oposició al Congrés i endreçar els seus mobles. Les manifestacions d'ahir dissabte al voltant del Congrés de Diputats són una anècdota, el que importa és veure què passa dins del partit, i això decantarà el futur del PSOE que viu, en aquests moments, la pitjor crisi de la seva història.

El PSOE ha perdut el paper d'oposició

Mentre esperava que per Internet s'anunciés el resultat de la votació per elegir Rajoy nou president del govern espanyol llegia un escrit a La Vanguardia digital que no he acabat d'entendre si es tractava d'una notícia o d'un article d'opinió.

A l'escrit es deia que ara Rajoy es prenia seriosament el problema amb Catalunya que tenia clar que no podia continuar limitant-se a enviar-ho tot per la via judicial, sinó que políticament havia de fer alguna cosa. Afegia que calia dialogar amb el PDECat, amb ERC és més difícil, i mirar de trobar la manera que es pugui redreçar tot plegat...

Em sorprenen dues coses. Si és cert que Rajoy ha arribat a aquestes conclusions, resulta preocupant que hagi trigat tant i que hagi paralitzat la política espanyola per aquest tema, però si no és cert que Rajoy hagi obert, encara que tard, els ulls, és marejar massa la perdiu redactar aquests escrits.

Com ja he manifestat molts cops, sobretot els darrers temps, no em fio de Rajoy ni del seu govern, i encara que puguem notar un canvi en el seu discurs, no crec que canviï res en la seva manera d'actuar. El PSOE, amb la Susana Díaz envalentida, i sabem què pensa de Catalunya i de com se'ns ha de tractar, no posarà cap condició en cap tipus d'acció que ens pugui beneficiar. El PSC ha estat valent, tot i que suposo tenien clar que res el podria passar veient com està el panorama dins del PSOE, però això no els treu cap mèrit. Han estat coherents i ho han argumentat.

Mariano Rajoy amb les crosses de C's i PSOE, governarà quatre anys més, perquè tots sabem que resultarà molt difícil poder-lo desbancar abans d'hora. Ens aquests quatre anys el PSOE haurà de demostrar que és capaç de reconduir la situació i esdevenir una oposició real. Ara no ho és.

Els catalans som gats escaldats

Avui em preguntava com podíem confiar en un govern del PP, que la renúncia al procés d'independència ens permetria un millor finançament. Se'm fa difícil, però fins i tot en el supòsit d'una millora en el finançament, quina garantia tindríem que, per exemple, el pressupost d'inversió s'executés, ni que fos un 70%, i no com ara que queda molt per sota.

És que el problema de les promeses de Rajoy és que arriben tard, però al mateix temps són poc creïbles. A més, tenim la certesa que els recursos a qualsevol llei del nostre Parlament continuaran presentant-se al Tribunal Constitucional, i per tant deixaran en suspens totes les lleis que es puguin aprovar.

Per tant, no només tenim problemes de finançament i d'incompliment de promeses, sinó que al mateix temps sabem que el conflicte de competències serà constant, la nostra llengua continuarà amenaçada, com també la gestió en temes que, teòricament tenim les competències, com ara Ensenyament.

La posició del PSC no té sentit. Pretendre esperar del govern espanyol, sigui del color que sigui, que respectaran les decisions del Parlament català, que està format pels representants del poble català, és un acte d'ingenuïtat molt gran.

No és estrany, doncs, que puguem considerar que tot el que ara ens prometen està fora de lloc i no és creïble, i que l'única manera d'entendre quin ha de ser el nostre futur, és a partir d'un referèndum. Tota la resta és fer perdre el temps i la paciència.

Lliures, nou projecte del senyor Fernández Teixidó

Com el cul d'en Jaumet, el senyor Antonio Fernández Teixidó va sortir de Convergència no fa gaire i ja ha presentat un nou partit polític amb altres exdiputats de CIU, per aconseguir atrapar el tram polític que segons ell ha perdut el seu antic partit polític quan s'ha entossudit amb el procés.

Us haig de dir que quan el senyor Fernández Teixidó va entrar a formar part de Convergència i Unió, em va sorprendre, perquè jo l'encasellava més a l'òrbita del Partit Popular. De fet, crec que si el Partit Popular català no fos tan anticatalà aquest nou partit anomenat Lliures no caldria crear-lo. El problema és que a Catalunya el Partit Popular ha estat un detractor de tot allò que es manifestava autòcton i diferenciat de la resta del país. No m'he cansat de repetir que, a diferència del PP basc, el nostre mai ens ha defensat davant dels atropellaments que hem rebut de Madrid.

Fernández Teixidó no ha estat mai sobiranista, sinó que ha estimat i estima el seu país, Catalunya, sense cap intenció de separar-se d'Espanya. Fa el que li escau a qualsevol persona de dretes que vol continuar a Espanya, però defensant amb totes les forces els interessos de les persones que viuen a Catalunya.

No és estrany que se sentís incòmode dins de l'antiga Convergència Democràtica, i que al mateix temps no tingués cap interès d'entrar en un PP o C's que tenen per objectiu deixar sense efecte les singularitats de l'autonomia catalana.

La pregunta que un es fa és quina serà la capacitat dels impulsors del nou partit de fer-se amb una part del pastís del gran assortit de partits polítics a Catalunya, i si els seus votants vindran de l'òrbita del PP, el C's o bé del dèbil i recent nascut PDECat. L'objectiu de Lliures és entrar al Parlament català  i situar-se al costat dels unionistes PP, PSC i C's. Ho aconseguirà o bé serà un altre fracàs, després de la malparada Unió Democràtica de Catalunya?

Senyor Hernando, per dignitat hauria de dimitir

Em podreu dir que no hi entenc res de partits polítics i us donaré la raó, però no em fareu canviar d'opinió: Si un polític en 24 hores canvia radicalment el seu discurs, als meus ulls és indigne i no pot assumir responsabilitats públiques. Em direu que es tracta de disciplina de partit, i jo diré que una cosa és acatar i l'altra enganyar la gent. Si avui defenses aferrissadament una posició, demà no pots fer el mateix de la posició antagònica. Si això és política jo no crec en la política.

Alguna vegada havia comentat que em resultava molt estrany que un advocat pogués estar defensant i acusant una mateixa persona en funció de qui fos el seu client. Se'm fa estrany i em qüestiona la justícia i tot el que l'envolta. Digueu-me rar, però així és com penso.

Que el senyor Antonio Hernando fa quatre dies estigués defensant amb totes les seves forces la posició del NO és NO, i ara vingui a dir que tots els diputats socialistes han d'abstenir-se per donar el govern a Rajoy no té, als meus ulls, cap tipus de justificació. Si al senyor Antonio Hernando l'han fet canviar el discurs, que plegui, però no ho farà perquè li va el sou i el plat a taula.

Això és el que desencisa la gent i fa que cada vegada hi hagi menys confiança en els polítics, perquè se'ls veu el llautó. Només el temps pot transformar les persones i les idees, però no d'un dia per l'altre, només per mantenir la cadira.

Esclar que el senyor Hernando no està sol. Parlant de dignitat té l'exemple del senyor Felipe González que li hauria de caure la cara de vergonya i amagar-se, però no... Ell té la vida ben solucionada!

Parlem de gats que això ja avorreix

Avui mentre esmorzàvem parlàvem dels nostres gats, de si els espanten els trons, de si endevinen quan ha de ploure, si són agressius o bé passen de tot... Avui no parlàvem dels fills, i això que en sumem uns quants, la majoria molt més petits que els meus.

Els animals de companyia es fan estimar i això ho veies aquest matí quan cadascú de nosaltres explicava les seves anècdotes. Aquell que no el pots treure de casa perquè es tornar agressiu, o de l'altre que fa la seva i ni s'immuta si hi ets o no. A casa els dos són completament diferents. En Figaro necessita que estiguis per a ell i en Papageno que li agrada passar desapercebut. Els dos, però tenen molt clar que si no hi el menjar a punt te l'han de reclamar.

Per què parlo de gats? Per què començo a estar avorrit de tanta política i per què les dues notícies destacades d'avui: la imputació de la presidenta del Parlament català, i la decisió del vot del PSC en el nomenament del president del govern, ja estan molt suades i no han provocat cap sorpresa. Els meus gats tampoc és que surtin gaire de la rutina, però són agraïts i et reconforten, i no hi intervé ni el poder legislatiu ni el judicial.

L'essència de la socialdemocràcia

Pensava esperar a demà a parlar del PSOE, una vegada coneguem què faran els diputats del PSC al Congrés, a l'hora de votar el nomenament de Rajoy com a president del govern espanyol. El cas és, però que he llegit unes declaracions del senyor Ibarra, qui va ser president de la comunitat d'Extremadura, que m'han fet certa gràcia.

Ibarra parla de l'essència de la socialdemocràcia, que no permet que la militància voti, sinó només els seus representants. El PSOE no és un partit assembleari i per això les decisions les pren la direcció del partit. 

D'entrada no hi tinc res en contra, ja que cada partit polític s'organitza com vol. El problema està quan un no sap quin partit juguen, perquè canvien les normes a la mitja part. Com és que va ser la militància qui va escollir el líder socialista, i en canvi varen ser uns pocs que el varen defenestrar?

Segurament a l'expresident Ibarra ja no li va agradar el sistema que varen utilitzar per nomenar el secretari general del PSOE. Ell hauria preferit que hagués estat nomenat a dit, com tota la vida. Aquesta relació directa de la militància de base amb la cúpula del partit no li acaba d'agradar. Llavors que no s'estranyi que cada vegada hi hagi menys militants i menys vots socialistes. 

No cal ser assembleari per comptar amb la militància. El que sí cal és ser coherent i no canviar d'opinió quan ja s'han obtingut els vots defensant una altra cosa. Això no ho entén ningú, només els que viuen i han viscut de la política, alguns sense haver fet res més en tota la seva vida. És per això que hi ha tan poca confiança amb els polítics d'ofici.

És el moment del PSC

Ha passat el que estava cantat i la dona forta d'un PSOE afeblit ha aconseguit que Rajoy sigui novament president del govern espanyol. A canvi de què? Jo crec que a canvi de més desori dins del partit socialista, potser més baixes, però sobretot de viure uns quants anys més en la travessia del desert. 

La pregunta que ens fem molts és de si arribarà un dia en que el PSOE tindrà possibilitats de governar a Espanya, i quants líders actuals mantindran els seus càrrecs. Els que pensàvem que a Espanya hi podia haver un gran partit d'esquerres hem passat molta vergonya des de fa temps. El gran símbol del socialisme espanyol, Felipe González, es va prostituir políticament fa molts anys, i Zapatero no va estar mai a l'alçada del que s'esperava d'un bon dirigent d'esquerres.

Amb els successos d'aquests darrers mesos, el socialisme espanyol ha donat la pitjor cara que es podia esperar d'ells i s'ha materialitzat avui amb l'acord majoritari per fer possible que Rajoy governi novament. El PSOE, en mans d'una andalusa ansiosa de poder es va carregar el primer líder votat per la militància, demostrant que no creuen en els militants de base, sinó que simplement se n'aprofiten, i quan els interessa els deixen de banda.

Estic convençut que tot això els passarà factura, i és per això que m'agradaria que el PSC respongués amb dignitat i coherència, per demostrar que ha estat el PSOE qui ha incomplert els seus compromisos. Diuen que dimarts es pronunciaran. Espero i desitjo que no es deixin portar per l'arrogància i amenaces d'uns dirigents socialistes que han demostrat que ho són tot menys responsables d'una força política d'esquerres.

De què serveixen els consells comarcals?

Quina funció tenen els consells comarcals? Si no existissin els hauríem de crear? Ens els podríem estalviar? La resposta hauria de servir per entendre com estem organitzats i quines són les funcions de cadascú. A vegades els ciutadans tenim la impressió que hi ha un desori important i que tot plegat podria ser molt més fàcil i més efectiu.

Aquesta setmana hem sabut que un pacte entre CIU i PSC han fet fora del govern comarcal ERC. En el cas d'Arenys de Mar això ha afectat dues conselleres, l'alcaldessa, l'Annabel Moreno, i la Laia Martín. I això per què?

Diuen les males llengües que hi té molt a veure l'exalcalde de la nostra vila que va patir una moció de censura i ERC li va prendre l'alcaldia. Potser és això, però llavors hi ha una cosa que no entenc: quin paper hi ha jugat el PSC? A Arenys va fer possible que ERC obtingués l'alcaldia, i al Consell Comarcal ha possibilitat que ERC quedés fora del govern. És que el PSC juga diferent en un lloc i en l'altre?

Diuen, n'he parlat amb algun polític actual, que el Consell Comarcal ha actuat al marge dels ajuntaments a qui suposadament representen. Que ni els regidors i alcaldes del PSC i de CIU no en sabien res, i que ERC se n'ha assabentat pels diaris.

Si això és cert, algú em pot contestar les preguntes de l'inici d'aquest escrit? Jo donava per entès que el Consell Comarcal coordinava els ajuntaments de la comarca, però si actua al marge, llavors què fa? Distribueix les beques dels menjadors escolars, que podrien rebre directament els ajuntaments?

Segur que alguna cosa o altra fan, perquè s'avorririen, però continuo preguntant-me la seva utilitat. Si només és per justificar l'existència de les comarques, segur que trobaríem altres maneres d'administrar que tinguessin més sentit i fossin més aprofitables.

Recollida de signatures contra la Junta Gestora del PSOE

Criticar des de Catalunya, i en concret des del PSC, la decisió dels dirigents i barons del PSOE sobre Pedro Sánchez i sobre la seva actitud en la votació per nomenar Rajoy president del govern, és una cosa, però liderar un moviment contrari a l'actual gestora des dels dominis de Susana Díaz és tot un repte. Té mèrit i no hi ha excuses que valguin de si la unitat d'Espanya i la deriva independentista dels catalans. Estem parlant de tenir un govern de la dreta més conservadora d'occident o intentar defensar una política d'esquerres.

L'alcalde de Jun, a la província de Granada, ha liderat una recollida de firmes per fer fora la Junta Gestora del PSOE, que molt probablement prendrà la decisió d'abstenir-se en la votació del Congrés i per tant permetre que Rajoy sigui investit nou president del govern.

La intenció és aconseguir que el Comitè Federal del PSOE hagi de convocar un Congrés exprés, amb la qual cosa no quedaria tant clar que guanyés l'abstenció. Encara que el senyor José Antonio Rodríguez, l'alcalde de Jun, no aconsegueixi els seus propòsits, el fet és prou rellevant i deixa en una situació força greu el futur del partit polític, i sobretot dels actuals dirigents, que troben tan natural que amb els seus vots Rajoy governi novament, malgrat la corrupció i les seves polítiques tan conservadores.

Més arguments per a la desconnexió

A mi no m'han agradat mai les curses de toros o com n'haguem d'anomenar, com tampoc m'agraden els correbous de la Catalunya nova. Considero que el joc sàdic amb animals s'hauria de prohibir, com ha passat també amb el circ. Tot i així no m'indigna el fet que el Tribunal Constitucional permeti que l'espectacle retorni a Catalunya, sinó que una vegada més tregui competències al Parlament català.

En un tuit llegia que seria més senzill que ens diguessin què pot aprovar el Parlament català, i és que no hi ha dia que no llegim una sentència en contra de qualsevol decisió d'ens catalans, sempre amb l'excusa de que envaïm competències de l'Estat.

Jo el que crec és que en el fons desitgen que prenguem la decisió d'abandonar l'Estat espanyol, perquè, sinó no s'entén la tàctica que segueixen prohibint-nos-ho tot. Estem, doncs de ple en el període de la desobediència, com a única arma per poder continuar fent algunes coses, i anar dissenyant l'estratègia de la desconnexió.

A molts catalans els sorprendria veure's amb els seus propis ulls d'ara fa uns quants anys i adonar-se que estan a favor de la independència. Aquest ha estat el gran mèrit del govern del PP i dels seus col·laboradors en els tribunals judicials de tot tipus. Sense ells no hauríem arribat on som, i molts continuaríem pensant que l'encaix de Catalunya amb Espanya és viable. Ara el PP no només té el suport fidel dels jutges, sinó que també compta amb el PSOE, tot sigui per assegurar l'estatus quo dels corruptes i predemòcrates que ens governen.

Ha mort un patriota

Arenys de Mar està de dol per la mort d'un lluitador, un home vital, una persona que no ha escatimat esforços per aprendre i donar-ho a conèixer. Autodidacte, observador i savi. Joan Bibolas ha lluitat tota la seva vida per ampliar els seus coneixements en nombroses disciplines, des de l'enginyeria, la cultura, la història, el pensament, els idiomes, la filosofia. Amb en Joan Bibolas sempre aprenies alguna cosa. 

Fins que les seves forces li ho han permès, en Joan ha estat present en tots els actes socials i culturals de la vila, però no com un simple espectador, sinó participant-hi activament i aportant els seus coneixements.

Sempre he considerat en Joan Bibolas, una persona amb molt de caràcter, de fortes conviccions, però al mateix temps una persona super amable, que sabia escoltar, encara que et pogués donar mil lliçons del tema que estaves tractant. 

En Joan Bibolas ha estat un sobiranista convençut, que hem trobat al capdavant en totes les etapes de la història de Catalunya, des de l'autonomista fins a l'actual amb el procés per a la independència. I ha estat generós, sense demanar res a canvi, amb total gratitud.

Al costat, en Joan ha tingut una gran dona, la Rosa, que l'ha estimat, l'ha acompanyat i li ha donat suport, i que ha fet possible que l'activitat d'en Joan fos tan enèrgica, constant i valuosa per a totes les persones amb qui ha compartit coneixement i lleure. Gràcies Joan per haver-te conegut. 

Vergonya

Vergonya em produeix escoltar el senyor Jorge Fernández Díaz, el pitjor ministre de la història espanyola, justificant allò que és injustificable. Vergonya en veure com el fiscal en cap del Tribunal Suprem troba tan normal la conversa del ministre i el llavors director de l'Oficina Antifrau. Vergonya la que em provoca la decisió del PSOE de facilitar el govern espanyol al senyor Rajoy, malgrat lla quantitat de casos de corrupció del PP. 

Em causa vergonya aliena veure i escoltar tot el muntatge corruptiu del PP i que la seva vicepresidenta ens digui que això va passar fa molt temps, com si els culpables no estiguessin encara ocupant càrrecs de responsabilitat política i cobrant de tots els espanyols.

Vergonya per la iniciativa judicial d'obrir més de 400 procediments en contra d'ajuntaments per la qüestió del procés sobiranista. Avergonyit per les imputacions del president Mas, la presidenta del Parlament català i els exconsellers Rigau, Ortega i Homs.

Pot existir un estat occidental on el model democràtic estigui més prostituït que a Espanya? Pot existir un país on el poder judicial sigui tan parcial a favor del poder executiu? Es pot dissimular menys del que es fa a l'Espanya ancorada al passat i nostàlgica de la dictadura i del cop de sentència?

No cregueu per un instant que no veureu coses més increïbles i poc democràtiques de les actuals! La cosa no s'ha acabat i encara els queda corda per actuar amb més desvergonyiment. Tenim PP per molts anys, no pas de la mà dels sectaris i centralistes de C's, sinó del mateix PSOE que ha tingut la barra de carregar-se el dirigent escollit per la seva militància i declarar que fer Rajoy president del govern és el mal menor. El meu suport al PSC que, en la discrepància ,desitjo que es mantinguin ferms en els seus principis i en la defensa d'allò que varen prometre als seus votants.

Les lleis estan fetes per complir-les, però també per canviar-les

L'acumulació de denúncies, querelles i sentències condemnatòries contra els responsables polítics que defensen el procés a la independència pot arribar a ser tan exagerada que pugui tornar-se en contra dels instigadors. Quan són quatre els querellats es fa més difícil la seva defensa que no pas quan es tracta de multitud. La bola es fa més grossa i incentiva més gent a posicionar-s'hi en contra, defensant els sentenciats.

El final de tot és incert i no crec que ningú pugui tenir clar quin serà, però és cert que a cada decisió del govern espanyol i els seus aliats, la resposta és més enèrgica i agosarada. Només així es pot aconseguir que les resolucions quedin en paper mullat. Si s'abaixa el cap una vegada, després és complicat plantar-hi cara, i això crec que ho tenen ben entès.

El paper de la fiscalia és clau en aquests moments en que el poder polític ha claudicat definitivament i ho deixa tot en mans de la justícia. La Fiscal General ordenant al fiscal de Catalunya la presentació d'una querella contra Carme Forcadell estava cantat, però tinc els meus dubtes de la bondat dels seus efectes. Forcadell no està sola i aquesta és la seva defensa. La legalitat li estarà en contra, però la força de la ciutadania és més important.

La llei està feta per complir-la, però també per canviar-la. És per això que l'única sortida a tot plegat és asseure's a dialogar, sense prejudicis ni línies vermelles.

El PP continua creixent en intenció de vot

L'últim sondeig en intenció de vot dóna per fet que el PP continua a l'alça, malgrat la corrupció, i que el PSOE passa a ocupar la tercera força, al darrere de Podemos. No crec que ningú se n'hagi d'estranyar, una vegada acceptat que la corrupció no perjudica electoralment el partit que l'acapara sense límits.

El cop d'estat de Susana Díaz, que només té com a objectiu ocupar la secretaria general del PSOE, ha fet mal al partit i més en farà si s'obstina en obligar tothom, també al PSC, a facilitar el govern a Rajoy.

El PSOE ha renunciat a lluitar per a un govern d'esquerres i prefereix tornar a experimentar la travessa pel desert quatre o vuit anys més. Entretant el PP està consolidant una política de la dreta més rància del moment actual, que dificultarà molt poder-nos-en desentendre.

Acceptat que la sortida passa per un nou govern de Rajoy, hauríem de centrar tots els nostres esforços per exercir una oposició crítica i valenta a tot el vendaval que ens caurà a sobre. Disculpeu-me, però, que sigui molt pessimista i no vegi, per ara, la capacitat del PSOE de liderar aquesta oposició necessària per preservar els drets de la classe treballadora. 

Tal com m'hi referia ahir, els dirigents actuals del PSOE estan massa lluny de les bases socialistes i són incapaços d'adonar-se que estan més preocupats per existir que no pas per facilitar una política en defensa dels menys afavorits, una política d'esquerres en contra dels poder fàctics on tan a prop s'hi han col·locat.

Continuïtat en el PSC per arribar on?

Avui recomanaria la lectura de l'article de la sociòloga Marina Subirats al diari ARA, La llei de ferro de l'oligarquia, que fa referència al llibre 'Los partidos políticos', de Robert Michels. Sovint pensem i reflexionem sobre temes i actituds, però ens calen puntals de pensadors que ho han publicat, persones que són veritables referents del pensament, en aquest cas, del pensament polític.

Estic molt d'acord amb el raonament de Michels, i que comenta la Marina: "l'evolució interna dels partits polítics, fins i tot dels que han nascut com a partits revolucionaris, els porta a ser dominats per un grup dirigent reduït i un aparell intern que s'especialitzen i es professionalitzen agafant un caràcter funcionarial. Aquest grup es va allunyant, físicament, socialment i mentalment, de les seves bases i dels objectius d'aquestes, tendeix a perpetuar-se en la direcció i es va convertint en conservador, perquè els seus interessos particulars i l'ambient en què es mou el porta a mantenir la situació establerta, no a canviar-la".

A mesura que els dirigents socialistes del PSC es distanciaven de les bases, dels votants i simpatitzants, se'ls va començar acusar que es dedicaven més a temes de catalanitat que no pas de classe, i potser per això varen començar a sorgir tensions entre catalanistes i unionistes. Però probablement estàvem equivocats, i el que realment passava era que tots aquells anhels de justícia i de donar poder al poble es convertien en clams al desert i els dirigents renunciaven als principis de l'esquerra i la socialdemocràcia, fins al punt que en mesures econòmiques no trobàvem diferències entre un govern del PP i un del PSOE.

Núria Parlon, que no sé quin paper jugarà més enllà del seu municipi, es presentava a les primàries per canviar el PSC en contra de la postura de continuïtat i comoditat d'Iceta. Jo crec que cal un canvi, però es tracta d'un canvi profund, que no tinc clar que en aquests moments ningú de dins del partit hi estigui disposat. No és estrany, doncs, que la militància doni el suport a qui ha fet i desfet el que ha volgut dins del PSC des de fa molts anys.

La nostra societat ha esdevingut insensible a la corrupció

El Parlament català acumularà recursos i sentències del Tribunal Constitucional que l'obligaran a obrir un arxiu per col·leccionar-les. Com ja he dit en alguna altra ocasió, ens trobem en la situació de veure qui resisteix millor. De moment sembla que el govern català, amb l'empara de la majoria parlamentària qui li brinda la CUP, aguanta prou bé, i no sé si provocarà que l'altre govern, l'estatal, emparat pel Constitucional, hagi de canviar d'estratègia.

La fotografia que he agafat d'Internet per il·lustrar l'escrit d'aquest post és de La Vanguardia, i m'ha agradat per l'expressivitat de la vicepresidenta espanyola. Ens n'hem fet un tip de sentir-la menystenir tot el que es fa des de Catalunya, perquè és evident que no li agrada res. El seu partit, al nostre país, és residual i l'única opció que té és trucar la porta dels jutges.

S'ha de dir que el soroll que fan amb les seves anades i vingudes al Tribunal Constitucional l'ajuden a treure protagonisme al vergonyós tema de la corrupció del seu partit polític. És una llàstima que l'evidència de la corrupció general del PP no els perjudiqui en res. Això és el més greu que li pot passar a la nostra societat. Hem acabat sent insensibles a la corrupció. Redreçar la nostra societat costarà molt. Qui sap si hi serem a temps a observar-ho.

Tots plegats hem perdut els papers

Anem a pitjor! Jo no sé si tots plegats no ens hem begut l'enteniment i arribarà un dia que ja no sabrem què és normal ni on es troba l'extravagància. Digueu-me, sinó, què us suggereix aquest titular: "Un jutge obre una causa penal contra l'Ajuntament de Badalona per haver obert les portes avui", referint-se al 12 d'octubre, festa nacional espanyola.

No entraré a valorar si s'ha de fer festa, si és obligatori fer festa, ni si haurien reaccionat de la mateixa manera la delegada del govern a Catalunya i el PP, si s'hagués tractat d'una altra festa. Que cadascú pensi com vulgui. Jo només em quedo amb el titular, i em quedo amb la idea de què pensaria una persona de fora que llegís això al diari, sense saber de què va.

Entenc que la causa penal deu ser més per haver desobeït l'ordre d'un jutge que no pas per haver obert les portes, ja que en aquest darrer cas hi hauria altres ajuntaments catalans que haurien de ser jutjats perquè fa anys que no celebren la festa. Tot i així penso que hem perdut els papers.

És cert que tal com ens han presentat les coses el PP, per una banda, i Junts pel Sí i la CUP per l'altra, el camí ens porta cap a una desobediència rere l'altra, i les conseqüents obertures de causes penals. Potser és el camí que pensen seguir fins a la causa final, quan es declari la independència. 

Realment és una llàstima que no es pugui dialogar, que siguin tan incapaços de seure un al costat de l'altre i argumentar, no pas imposar. M'agradarà veure l'actuació del govern espanyol, especialment el ministre d'assumptes exteriors, amb el cas de Gibraltar. El ministre ho té molt clar, però s'asseuran a discutir-ho? Potser seria la manera d'aprendre'n!

Hi ha moltes coses que encara no hem vist i que ompliran les pàgines dels diaris. Esperem que totes elles siguin explicables i no s'hagi de lamentar situacions pitjors a l'actual. De moment els barons socialistes faran possible el nou govern de Rajoy, i el PSC té molts punts de caminar de la mà del PP i C's, en aquesta ocasió a Badalona. Llavors algú dirà... Déu els crea i ells s'ajunten!

Nostàlgics del franquisme i unionistes manifestant-se de la mà

El fet que en unes manifestacions a favor d'Espanya estiguin plegades de banderes i símbols feixistes i franquistes evidencia quina és la realitat d'una bona part de l'unionisme més friqui, que no ajuden gens ni mica als espanyols de bona fe. Considero que les imatges són un punt a favor a les persones que defensen la democràcia tot reclamant un referèndum, tot exigint el dret a expressar-se i opinar, sense necessitat d'insultar els altres, els que pensen de manera diferent i els que han arribat de terres llunyanes buscant treball i pau.

Que ningú no s'escandalitzi pel que hagi pogut veure avui, o que entre els manifestants hi hagi vist el senyor Albiol. Pels fets i les paraules les persones s'identifiquen i, si fa el cas, es desqualifiquen. Personalment, només de pensar que algunes d'aquestes persones que avui s'han manifestat poguessin estar al meu costat a l'hora de defensar o no els drets de Catalunya, ja serien prou motiu per passar-me a l'altre costat.

Crec que el camí traçat és correcte, malgrat algunes picabaralles absurdes que m'agradaria que no existissin. La incapacitat de fer-hi front amb arguments sòlids i mans esteses només fa que donar punts als que reclamem un referèndum. Em dol que el PSC no el reclami, no pas que vulgui la independència, que això és una altra cosa. Estar a favor del referèndum és una manera de defensar la democràcia. M'agradaria que el PSC també s'hi apuntés i en defensés, si així ho creuen, el vot negatiu a la independència.

Els que avui han sortit al carrer amb símbols franquistes i feixistes, hi tenen tot el dret del món, però es retraten com uns nostàlgics de les formes autoritàries de governar els estats, i d'aquests jo no en vull saber res.

El PSC és una anomalia

Així es despatxava a gust el senyor Julio Villacorta, antic dirigent socialista que ha passat per C's i UPyD. Ara està decidit a reflotar la Federació catalana del PSOE perquè, segons diu, el PSC ha prioritzat les reivindicacions catalanistes, deixant de banda la cohesió territorial espanyola.

És curiós que precisament ara que el PSC compte amb menys catalanistes després de l'esbandida dels darrers anys, sigui el moment que sorgeixi la idea de recuperar la Federació catalana del PSOE. I precisament ara que els socialistes viuen uns moments tan delicats i que necessiten unir-se més que mai per sortir d'aquest atzucac.

No m'hi vull jugar res perquè acostumo a perdre (atenció amb l'actitud del PSC sobre la investidura de Rajoy), però és molt previsible que la iniciativa acabi en no-res. És aviat per dir-ho, però no he sabut veure cap suport dels principals dirigents socialistes catalans, preocupats per aixecar el partit més que en dividir-lo.

La jugada dels socialistes catalans a finals dels setanta, pocs anys després de la mort del dictador, d'evitar el fraccionament entre PSC i PSOE català els ha permès anys de glòria, sobretot a nivell local. La iniciativa de Villacorta no sembla massa intel·ligent, però només cal analitzar el seu currículum i tenir en compte l'afany de protagonisme que costa molt de frenar a segons quins personatges.

Criticar la mala gestió no és desprestigiar el culpable

Hi ha veritats que ofenen i el refrany "qui diu les veritats perds les amistats" sembla que estan de moda. Vivim en una època de moltes trifulgues, amb corrupció a moltes parts i també prepotència i prevaricació en què arriba un moment que ja no saps on és la normalitat, si en el delicte i el frau o en el bon fer de la gran majoria.

Per una banda molesta les acusacions, però per l'altra són tantes les actuacions criticables que produeixen cansament entre la població, la qual cosa significa un respir per als responsables d'aquests actes que, a vegades, passen a considerar-se les víctimes.

El perill del desconeixement pot portar que moltes persones que haurien d'estar apartades de la vida social i política, hi continuïn actuant i gestionant fraudulosament. Aquí hi ha la responsabilitat de les persones que coneixen el delicte o les males arts, si s'ho callen. La denúncia ha de ser contundent i contrastada, però mai amagada, perquè llavors la taca es fa més gran.

Avui llegia la resposta d'un dirigent del PP a la demanda del President català, d'un referèndum pactat, i m'avergonyia la manca de visió política i d'estratègia d'aquells que estan cridats a tirar endavant l'Estat espanyol. No tenen arguments i només col·loquen la llei que els convé com a element dissuasiu. Per més que vulguin, però, la veu del poble està per sobre de tot.

El PSOE, al marge de la voluntat de la seva militància, cedirà la presidència del govern espanyol al senyor Rajoy, responsable de tantes corrupcions, i pretendrà ser alguna cosa en el futur. Pensen que d'aquesta manera el seu partit polític aixecarà el cap, però no s'adonen que l'error i el frau que cometen vers el seu electorat els pot perjudicar durant molts i molts anys.

La meva porra respecte a l'actitud del PSC, que m'agradaria perdre, és que acabarà cedint davant el PSOE. L'única que podia tenir una veu discordant de veritat, la Núria Parlon, li han tapat la boca i tallat les ales. M'agradaria equivocar-me!

L'alternança política descobreix la mala praxis a Arenys de Mar

Llegint L'Agenda d'aquest mes d'octubre descobreixo que en els darrers cinc anys de mandat municipal, amb Estanis Fors d'alcalde, varen passar més coses de les que ens havien fet saber, més coses que no t'hauries imaginat mai i que contrasten amb les paraules reiteratives de l'exalcalde "això ho diuen per desprestigiar-me".

Són moltes les coses que es coneixen i, per l'experiència d'aquests darrers temps, cal pensar que encara en sortiran d'altres. No es tracta de posar més llenya al foc, ni de fer foc de l'arbre caigut, sinó de conèixer tota la veritat perquè, si fa el cas, el responsable de la mala praxis no ho pugui repetir en un futur.

Es difícil poder definir una actuació sense tenir tota la informació, però per les notícies que rebem es pot deduir que la manera de gestionar l'ajuntament d'Arenys de Mar, per part de l'exalcalde, no es correspon a una gestió correcta i legal, sinó que més aviat és una manera de fer desmanegada i al marge de la legalitat.

Qui vulgui veure el meu escrit com un abocar porqueria sobre Fors, que em demostri que és possible que l'administració pública decideixi llogar un equipament a un tercer sense expedient ni previsió de despeses i que no consti en el Pressupost Municipal. Es tracta d'una decisió personal d'una persona que ocupa un càrrec públic sense utilitzar les eines que li són pròpies i d'obligat compliment.

Cedir a unes entitats sense ànim de lucre, i amb això no vull entrar a discutir si hi ha lucre o no, sense que això consti en un expedient, és una altra il·legalitat. No cal pensar en si hi ha interessos personals ni beneficis, això ho podem obviar. És simplement que no s'actua d'acord amb la llei.

Per tot això, i al marge d'esbrinar quines responsabilitats se li han d'exigir una vegada descobert el procediment il·legal, caldria exigir una inhabilitació per ocupar càrrecs públics, per més que resulti una persona encantadora i que engresca multituds. Sempre hi ha la possibilitat que tot el que s'ha escrit no sigui cert, per això s'haurà de provar.

VI Mostra d'Entitats de Mataró

Acabo d'arribar de la VI Mostra d'Entitats organitzada a Mataró, enguany un dia d'octubre degut a que el dia previst del mes de juny ens van advertir que hi hauria fortes tempestes. Aquell dia va ploure una mica i ens hauria espatllat la diada. Avui ha estat núvol tot el dia i fins i tot hem tingut algun intent de pluja, però que ha quedat en no-res. 

Estic content de com ha funcionat i de les felicitacions rebudes per a tot l'equip que l'ha fet possible. Les entitats participants s'ho han passat bé i han considerat que l'organització ha funcionat com calia esperar. L'agraïment, doncs, és per a totes les persones que hi han treballat, no només avui, sinó durant moltes setmanes i que han aconseguit que tothom en sortís content.

Les entitats no passen pel millor moment, i no només les mataronines, sinó les entitats de tots els municipis. La feina d'una entitat és de formigueta, d'anar sumant esforços sense rebre el suport necessari, moltes vegades, o la col·laboració de més persones per tirar-ho endavant. Però les entitats són crucials en una comunitat, i sense elles la convivència encara seria més difícil. 

És per això que tots plegats hem de procurar animar-les i ajudar-les a millorar la seva estratègia de treball, les eines a tenir en compte, i engrescar-les a participar de trobades com les d'avui, que aconsegueixen donar visibilitat a la feina de moltes persones que passa desapercebuda per la majoria de ciutadans. Gràcies a tots els que treballen perquè la nostra vida tingui més sentit.

No pretenen convèncer, sinó imposar

Sembla impossible, però cada dia passen fets més desconcertants. Per més que sabéssim a quin país vivíem, mai hauríem pogut pensar que fos tan caspós, nostàlgic del franquisme i predemocràtic. Els que somiàvem entrar a Europa per alliberar-nos del dictador i tota la seva parafernàlia, hem vist que ni així hem aconseguit convertir-nos en un país demòcrata, més enllà de poder votar cada quatre anys.

El problema no és només del PP, un partit que a més de corrupte té un pensament predemocràtic indiscutible, sinó que ho trobem en el PSOE, que desobeeix el mandat dels seus militants i decideixen els quatre trepadors que viuen del partit, també el Poder Judicial, que jutja els demòcrates i defensa els franquistes.

No sé el país que ens estan preparant els senyors Puigdemont i Junqueras, m'agradaria pensar que ho fan pensant en tots nosaltres, però no crec que sigui pitjor que l'Estat que ens arrossega a la foscor dels corruptes, de la imposició de la llei i lluny de la llibertat d'expressió i el respecte als drets fonamentals de la persona. 

Tan cecs són els dirigents del PSOE que no s'adonen que han sacrificat la persona que varen escollir els militants socialistes, no pas per una mala gestió, sinó perquè no pensava de la mateixa manera que les mòmies del socialisme i els manipuladors del partit polític?

Tan idiotes ens creu la Fiscal General de l'Estat que no ens adonarem de la seva actitud totalitària a l'hora de prohibir que cap jutge ni fiscal espanyol col·labori en el procés contra els crims del franquisme que instrueix la jutgessa argentina Maria Servini, mentre s'esforça per condemnar els polítics catalans que varen posar les urnes al carrer?

Moltes vegades hem parlat de l'estratègia hispànica a l'hora de treure'ns del cap la idea d'independitzar-nos. Mai han procurat guanyar-se la simpatia, sinó que han preferit insultar-nos i condemnar-nos. Aquesta és la pitjor arma per fer amics, sinó tot el contrari, doncs atia el foc de la independència fins i tot en els cercles més escèptics.

El Tribunal Constitucional i el Suprem van de la mà

Sembla ser que el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem continuen treballant per afavorir l'independentisme amb unes decisions, que deuen tenir la seva lògica, però que sabem molt bé quina és l'actitud dels qui s'hi emparen i, sobretot, què és el que molesta a uns demòcrates inconsistents: deixar que la ciutadania s'expressi a les urnes.

Entenc que el govern català i el Parlament han de treballar per aconseguir el que sigui millor per als catalans, pensin el que pensin i parlin la llengua que parlin. Podré estar d'acord o no en la independència, fins i tot tenir els meus dubtes si continuant a Espanya podem aconseguir unes millors condicions, però el que no acceptaré mai és que em neguin el dret a expressar-ho a les urnes. 

No és estrany que C's no em mereixin ni tan sols la confiança política. Unes persones, un partit que et digui que encara que el resultat d'un referèndum fos favorable a la independència, no l'acceptarien, vol dir que no són uns veritables demòcrates, i d'aquests n'hem vist al PP i també al PSOE.

L'excusa de respectar les lleis és una fal·làcia. Les lleis han d'estar al servei de les persones, de la societat, i quan aquestes no són justes s'han de canviar. Mai les lleis poden estar per sobre de la llibertat d'expressió. Quan neguen aquesta llibertat és perquè són injustes i per tant han quedat obsoletes. 

La història està plena d'exemples i som on som gràcies a que en algun moment o altre s'ha deixat de complir unes lleis i se n'han redactat unes altres. Ja no parlo de les dictadures que en aquests casos no es deixen sense efecte unes lleis per donar més llibertat a les persones, sinó precisament per negar-los els drets fonamentals.

El que ens poden arribar a donar no ens interessa!

Es veu que les persones que estan sent jutjades pel cas Gürtel, tots ells vells coneguts del PP, estan passant molta vergonya i no voldrien haver d'anar al Jutjat. De cop i volta s'han tornat escrupolosos, mira! Mentre suposadament s'han estat enriquint no els feia vergonya, però això que els assenyalin amb el dit no ho poden aguantar.

Personalment crec que és el mínim que els poden fer, ja que tornar els diners no ho faran pas, i si els arriben a condemnar serà una cosa insignificant, doncs que almenys s'ho passin una mica malament i s'hagin d'empassar, per una vegada, l'orgull.

Que trist veure que un partit polític ple de corruptes sigui qui guanyi les eleccions democràticament. Tan malament estem? Encara que convinguem que no hi una alternativa clara, cal donar-los la confiança? Esclar que escoltant les declaracions del president de la gestora del PSOE, tampoc poden tocar campanes els socialistes!

No s'ho perdin senyors, que això de donar la veu al poble és populisme i molt arriscat! És molt millor imposar-ho des de dalt, oi senyor Javier Fernández? Llavors no sé què hi veuen de dolent a la dictadura, ni perquè han calgut tants esforços i sacrificis per sortir-ne. Què hem fet malament? I llavors tants escarafalls pels independentistes. Per què no ens ofereixen alguna proposta interessant? De moment el que ens poden arribar no ens interessa!

Notícies que no vols llegir

He arribat a casa i després de sopar una mica m'he posat a llegir les notícies del dia a Internet. He fet una lectura dels titulars i subtítols, com a molt, i m'han vingut moltes ganes de tancar l'ordinador i anar-me'n a dormir. Realment se'm fa difícil definir el sentiment que em genera, no sé si de rebuig, de ràbia, de desesperació... Com és possible que passi tot allò que llegeixo.

Et provoquen les notícies que arriben de Síria, de Colòmbia, d'Hongria, de Turquia, del Tribunal Constitucional, del Congrés de diputats, de Pamplona, del carrer Ferraz, de l'Audiència Nacional, de... 

Toca tombar l'acord del Parlament català sobre els toros? No es pot fer res perquè Rússia deixi de matar civils? Són tan inútils la Unió Europea i Nacions Unides? Per què beneïm dictadures encobertes? Quins interessos amagats hi ha?

Ahir vaig dir que el PSC faria un pas enrere. Si no ho he llegit malament, avui ja n'ha fet mig. Som així.

PSC - PSOE, una llarga amistat plena d'espines

Sembla que els efectes CUP han arribat al PSC: Iceta i Parlon empaten a 3.717 avals. Mira que ja és casualitat, eh! Els dos aspirants a la secretaria general del PSC coincideixen en la defensa de Pedro Sánchez i en votar NO a la presidència de Rajoy. Els andalusos, però, ja han avisat que aquí ningú trenca la disciplina de vot. On s'és vist!

La dependència del PSC respecte el PSOE no ha estat mai una bassa d'oli, al marge de qui liderés el partit català. Fins i tot ara, que els més catalanistes tenen un paper molt insignificant dins del PSC, les relacions amb el PSOE no són bones, i és que Catalunya és diferent, ni millor ni pitjor, simplement diferent.

La situació social, política i cultural no es veu de la mateixa manera des de Catalunya que des d'una altra part d'Espanya, i quan un té la sensació que li estan trepitjant l'ull de poll des de fa massa temps, no és estrany que li vinguin ganes de marxar ben lluny.

La llàstima de tot plegat és que passarà com sempre, després de molt bordar, tothom tornarà a jóc com si res no hagués passat. Això ho tenim molt els catalans. Pot semblar que hem de trencar les cartes, però a l'hora de la veritat ens sap greu. Això és el que li passa al PSC des del primer dia, però el sacrifici inicial, que mai li haurem agraït prou, s'ha tornat en una rutina que, en aquests moments, no porta enlloc.

Per altra banda, la notícia que gairebé ha passat desapercebuda ha estat la del trencament amistós de la FAES i el PP. Caldrà veure quina és l'estratègia, que de moment no sé endevinar. Què pretén Aznar amb aquesta operació? Segur que algun opinador mediàtic aviat ens ho farà veure.

Després de Sánchez què passa amb el PSC?

Molts es pregunten què passarà al PSC després d'haver-se posicionat tant a favor de Pedro Sánchez, amb l'única excepció de Carmen Chacon. Núria Parlon ho ha dit molt clar, com és costum en ella, i Iceta ha amagat les cartes, com també acostuma a fer quan pinten bastos. 

Fa uns anys potser els fets de dissabte haurien empès el PSC a prendre decisions importants de cara al seu futur, però avui dia és diferent. Des dels darrers abandonaments per la seva actitud en front del procés d'independència, en el PSC s'hi ha quedat la gent més conservadora i fidel al partit espanyol. Posicionar-se en contra de la línia actual, marcada per Susana Díaz, no és fàcil ni gaire probable.

Iceta ho va dir molt clar, però després del fracàs, ara toca nedar i guardar la roba, el que ha sabut fer sempre i per això ha arribat on ha arribat. Pateixo més per la situació de Núria Parlon, que se l'arribi a entendre i s'hi confiï, per a mi l'única manera de recuperar credibilitat que té el PSC.

Es queixen de la influència que tenen els barons dins del PSOE, però en el PSC passa una cosa molt semblant. Aquesta manera de fer és típica de la dreta, i els hi surt bé. Quan ho practica l'esquerra és que les coses no van pel bon camí. L'esquerra ha de ser trencadora i no buscar la comoditat, una cosa que acostumen a fer els que teòricament s'han jubilat, però que mantenen els fils tensos, fins aconseguir cops d'estat com el d'ahir dissabte.

El serial del PSOE i del PSC no ha acabat, i encara han d'arribar els principals episodis. L'abstenció per afavorir el govern de Rajoy tenia una explicació amb Sánchez al capdavant, però en tindrà una de ben diferent després de la seva caiguda. Tot dependrà de l'actitud de les persones discordants de la corda de la Núria Parlon, a nivell estatal, però també a Catalunya. 

La crítica situació del PSOE no és casual

Mentre en el Comitè Federal del PSOE s'estan esbatussant, diferents dirigents del PP comencen a deixar anar els seus comentaris. No poden entendre que sigui tan difícil per al PSOE abstenir-se i d'aquesta manera facilitar el govern de Rajoy, que és qui va guanyar les eleccions. Si això és tan simple, com pot ser que els dirigents del PSOE no se n'adonin?

Iceta ha pres molt de protagonisme en ser qui més ha defensat Pedro Sánchez, i no acabo d'entendre perquè. Miquel Iceta ha demanat explícitament que el PSOE es mantingui ferm en el vot contrari a Rajoy, forçant unes terceres eleccions. Sí que és cert que parla de la possibilitat d'un govern alternatiu, incorporant-hi els independentistes, però tots sabem que no s'ho creu.

Probablement Iceta considera que un govern del PP és la pitjor solució per frenar els independentistes en el seu camí esbojarrat cap a la independència de Catalunya. Potser és aquesta la raó per la qual insisteix tant en no permetre que Rajoy governi quatre anys més.

Em sap greu tot això que li està passant al PSOE, però estic convençut que no es tracta de cap casualitat. Els mals del PSOE fa temps que els arrosseguen, però es varen fer més evidents quan va sorgir una esquerra més esquerrana que ells, i que els ha fet retrocedir en moltes institucions. El PSOE va viure massa tranquil observant els greus problemes de supervivència d'Izquierda Unida. Va renunciar a practicar una veritable política d'esquerres, fins al punt que la ciutadania no veia diferències amb el PP. Quan se n'han adonat ha estat massa tard i ara tot són plors i cruixit de dents.

Els socialistes s'han de recuperar, però no ho tindran fàcil, i en funció de la decisió que prengui el seu Comitè Federal, el retorn a la normalitat política pot resultar molt dur i llarg, potser massa llarg per no perdre el tren.