Ni Rajoy ni el Tribunal Constitucional em frenaran

Demanar la dimissió de Jorge Fernández Díaz és absurd perquè en aquest país governen els corruptes i no dimiteix ningú. Els meus incondicionals lectors recordaran les vegades que en aquest meu blog he parlat de la ineptitud del ministre, que es va guanyar el càrrec no pas per mèrits, sinó per amistat i servitud incondicional a Rajoy. Però el ministre no és només un inepte, sinó que a més juga a traïció i fins i tot se'l podria acusar de prevaricació. 

És molt trist que Espanya tingui un ministre de l'Interior de la categoria de Fernández Díaz. Això sol ja fa venir ganes de marxar-ne. Esclar que amb el cap del govern que tenim, tampoc podem esperar gaires meravelles en la resta de l'executiu.

Senyor Rajoy, ni vostè ni el Tribunal Constitucional em faran quedar a casa el dia 9 de novembre. Només per demostrar-li que la seva manera d'actuar és impròpia d'un cap de govern d'un país democràtic, jo el dia 9 de novembre aniré a votar. No sé si ho podré fer, però no em quedaré a casa perquè vostè i el seu inestimable Tribunal Constitucional ho diguin.

Sàpiga senyor Rajoy que si em quedava cap partícula de respecte en vers el seu govern i les seves institucions, ara ja ni això. No tinc gens clar que el govern del meu país, Catalunya, sigui el millor dels millors, ni sé què pot passar en un futur proper, però el que sí que tinc molt clar és que pitjor que vostè i els seus ministres és impossible. Lluitaré per aconseguir el millor govern per al meu país, i sortir tan lluny com pugui de les seves mans. Si es creu que amb les mesures preses defensa la democràcia i funcionaris catalans, està molt equivocat. Vostè només busca no sortir-ne escaldat, però espero que en la propera ocasió que es presenti davant la ciutadania, rebi el càstig que es mereix.

L'anècdota feixista del PP català

A les portes de veure com el Tribunal Constitucional admet a tràmit la nova impugnació del govern de l'Estat i paralitza cautelarment el procés participatiu del 9N, llegim com disculpa Alícia Sánchez-Camacho els feixistes que el seu partit polític, el PP, va convidar al Parlament català. 

A hores d'ara ja no ens pot escandalitzar res. En qüestió de censura, autoritarisme i atacs a la democràcia crec que ja ho hem vist gairebé tot, o si més no se'ns fa difícil pensar que encara ho puguin empitjorar més.

Podem entendre que per a la líder catalana del PP el gest feixista del seu convidat ho consideri com una anècdota. Sociològicament i políticament el seu partit és l'herència directa del dictador, i per això no hi troba cap mal en que això s'escenifiqui al Parlament català. El poble espanyol ho pateix prou, i llavors s'estranya i es queixa de les escridassades que rep el seu partit i els seus membres. Quin altre recurs ens deixen?

El Consell d'Estat deia avui que l'alternativa a la consulta al 9N tenia encara menys garanties constitucionals. Però qui es pensa que ho provoca això? els partits sobiranistes? no pensen que és el mateix Tribunal Constitucional, a instàncies del govern de l'Estat, qui redueix aquestes garanties?

Els catalans tenim un repte aquest 9 de novembre, al marge de què sigui el que desitgem per a la Catalunya del futur. Entenc que el PSC s'hauria de mobilitzar, de la manera que cregui més adient, per protestar contra un govern estatal que limita la sobirania, que incompleix tots els compromisos amb Catalunya, en inversions i respecte a la legislació catalana. No es pot convertir en còmplice de la ràbia del PP contra tot allò que fa olor de català, ni esdevenir insensible als anhels dels catalans, vulguin o no continuar al costat dels espanyols. A veure si els partits polítics catalans ens demostren que podem continuar confiant en ells, o ja ho deixem córrer.

No volem disculpes, sinó justícia

No es tracta de perdonar, sinó de reclamar justícia. No és hora de plorar i disculpar-se. Ara toca ser ferms i que la justícia sigui clara, transparent i contundent. La ciutadania vol que els corruptes paguin pel que han fet i que ningú disculpi a ningú. 

La posició de Rajoy és patètica, però gens innocent. Rajoy no té la fitxa neta. En el seu historial hi ha foscors, incògnites no resoltes i alguna cosa aparcada, com el cobrament de dietes com si no visqués a la Moncloa. Quan Rajoy demana perdó no té la consciència tranquil·la i la gent ho sap. No ens ho empassem i demanem relleus significatius. Quan Esperanza Aguirre es dol pels corruptes del seu partit, no és honesta perquè amaga les seva participació en aquesta macro corrupció general del PP. I recordem el seu comportament amb els policies que la varen denunciar en un carrer de Madrid.

Quan Acebes declara davant del jutge que en el PP no hi havia una caixa B, i que desconeix a persones imputades, menteix i tots ho sabem. Com podem continuar confiant amb els polítics? Ni que la declaració de Rajoy fos sincera, no té prou credibilitat ni podem dipositar-hi suficient confiança com per pensar que no sortiran nous imputats o que fins i tot en aquests moments no hi hagi polítics que continuïn defraudant i beneficiant-se econòmicament dels seus càrrecs.

Estem molt distrets amb què farà el govern de l'Estat amb el nou 9N, però l'aparició de nous polítics imputats no ens passa desapercebuda. Som capaços de prestar atenció en els dos temes i continuar pensant que el govern de l'Estat té més d'un problema i... els dies comptats governant de manera tan despectiva i poc democràtica.

Els corruptes temen els populistes

Si busquem la definició de Populisme de l'Institut d'Estudis Catalans hi trobem una primera accepció: "Corrent ideològic, polític, etc., que vol defensar els interessos del poble." Llegit i rellegit arribo a la conclusió que si et titllen de populista no és una crítica, sinó un elogi. Què s'espera d'un partit polític i dels seus líders si no és la defensa dels interessos del poble? doncs per què tan d'escàndol amb Podem?

Una segona accepció de populisme diu: "Aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici." Això és molt diferent! Si quan et titllen de populista estan pensant en aquesta segona accepció, ja no t'ha de deixar tan tranquil i hem de suposar que l'ús més habitual d'aquest mot és aquesta accepció.

Com deia l'altre dia, els partits polítics s'ho haurien de fer mirar, abans de titllar de populistes els altres partits. El seu afany per mantenir-se en el poder els fa actuar de qualsevol manera menys en benefici dels seus votants. I tot això sense pensar en la corrupció que, malauradament, des de fa mesos és el tema estrella i recorrent.

Tots hem viscut experiències desagradables en què només podíem titllar de discursos populistes. Falsos discursos buscant perpetuar-se en el govern tot enganyant la ciutadania, i comprant el seu vot a canvi de favors, sense cap més criteri que guanyar vots.

Quantes inversions i despeses inútils podem identificar fruit d'aquesta política populista, i ara s'alarmen amb l'amenaça dels 'revolucionaris' de l'establishment. En una entrevista al diari ARA d'ahir dilluns llegia que amb l'arribada de Podem, Espanya se n'anirà en orris. No sé què pot passar, però el que em fa por és com podem acabar amb gaires més dies amb el PP.

Els corruptes surten de sota les pedres

He arribat a casa tard i de seguida que he pogut he mirat les notícies a Internet. Volia veure els titulars de portada esperant trobar-hi el recurs o impugnació o no se què de Rajoy en contra del nou 9N. És de calaix que el PP i evidentment el govern de l'Estat no pot permetre que el dia 9 de novembre Catalunya faci cap moviment que els deixi en evidència.

Us diré que no he tingut cap sorpresa, doncs, encara que no era la notícia més destacada, he vist que Rajoy ja ha sol·licitat un dictamen al Consell d'Estat, com a pas previ a la impugnació del procés participatiu. De totes maneres hi havia una altra notícia que sense venir de nou sorprenia, per la reiteració dels fets: hi ha més persones acusades i detingudes per casos de corrupció, i al mateix temps el PP ha donat de baixa els militants imputats, entre ells el senyor Rodrigo Rato.

Fa un temps que ens esforçàvem a dir que no estava bé generalitzar quan parlàvem dels polítics corruptes. Dèiem que els corruptes es fan notar més que no pas la gran majoria de polítics legals. Aquesta observació la podem continuar defensant, encara que sigui amb la boca petita. Aquella minoria de polítics corruptes cada vegada és més gran, i arribes a pensar que no n'hi ha més d'identificats, perquè o bé no ho hem buscat bé o no n'han tingut l'ocasió.

Tot això engresca les persones que s'han apuntat al discurs de Podem. Posa en evidència l'estat de salut del sistema de partits polítics actuals i en la cerca d'una alternativa hi ha el perill de caure en l'error fàcil de valorar positivament tot el contrari. 

Pablo Iglesias ha esdevingut un líder de masses, per astúcia i oportunitat, sense que li vulgui negar arguments, idees, qualitats..., però caldrà seguir molt de prop com confecciona el projecte i amb qui compta. Em fa por pensar que totes les veus que traurà Podem estiguin en condicions de liderar cap projecte seriós i amb possibilitats de futur. No voldria que d'aquí uns mesos ens estiguem lamentant d'haver sortit del foc per caure en les brases. És important que valorem totes les idees, però també les persones i que no ens deixem convèncer per discursos fàcils. És això el populisme que deia ahir Duran i Lleida?

Els populismes del senyor Duran

El senyor Duran diu que tots els moviments que surten per tal de canviar la manera de fer política són populistes i per això ell ha de crear un moviment transversal que no serà populista. El populisme s'exerceix des de fa molt temps. Per guanyar vots els partits polítics s'han dedicat a prometre tot allò que saben que la gent vol i fent concessions quan es té el poder, per després fer el que volen i oblidar-se de les promeses. No sé què entén el senyor Duran per populisme.

La seva tàctica política ha consistit en sortir al diari cada dia per tapar les notícies importants, i quan hi ha marro desaparèixer en un viatge a l'estranger. La seva política consisteix en culpar els altres de tots els errors, apuntar-se els encerts i amagar-se davant les dificultats.

Entenc que la seva posició davant la incertesa del nou 9N és molt delicada. Això de no saber què acabarà passant és fotut, perquè no pot preparar el terreny per desentendre's dels problemes, si n'hi ha, o apuntar-se al carro si la cosa surt bé.

El meu alcalde, que és d'Unió, ho té clar. Ell vol la consulta i la independència, encara que el seu líder hi estigui en contra. Suposo que com el meu alcalde n'hi ha més dins d'Unió que votarien 'sí, sí'. És per això que Duran tindrà molts problemes si el president opta per unes eleccions plebiscitàries, les dels dictadors segons Iceta, perquè haurà de posicionar-se, i si es manté contrari a la proclamació de la independència, què faran els seus militants sobiranistes?

Entenc, doncs, que ara el senyor Duran s'entretingui buscant alternatives i criticant els populismes, i d'aquesta manera desviar l'atenció, però tard o d'hora haurà de prendre partit. A veure si pren una decisió d'una vegada!

Aquest nou de novembre que no arriba mai

Quan les imputacions són per a gent nostra es diuen mentides, però quan els imputats són els altres, és que són molt corruptes. Escoltant les declaracions dels populars Pujalte i Cospedal et fa vergonya pensar que hi pugui haver polítics tan hipòcrites. Al cap dels anys, però, hauríem d'estar vacunats i no ens hauria de venir tant de nou. Si més no que quedi dit.

Duran deia que si Rajoy impedeix el nou 9N s'equivocarà, perquè hi haurà més gent que es mobilitzarà. Coincideixo amb ell, perquè estic convençut que una bona part dels catalans es mourà fins aconseguir els objectius fixats, i votar el 9N n'és un d'ells. Ja vaig dir un dia que el president espanyol s'equivoca des del primer dia, perquè negar sense arguments que puguem expressar què volem els catalans és la millor manera de motivar-nos i guanyar adeptes a la independència. Amb un comportament diferent, a Catalunya no hi hauria tants independentistes. 

Ahir quan escrivia el post parlava del possible recurs del govern espanyol al nou 9N, la darrera setmana, però queden quinze dies. Se m'està fent molt llarg. Fa mesos que parlem del 9N i no hi acabem d'arribar mai!

La solució passa per pensar en la castanyada, que no farà fred, i a veure si d'aquesta manera ens presentem al 9N sense adonar-nos-en. Segur que Rajoy i companyia no ens ho posaran fàcil, amb l'ajuda inestimable darrerament d'ICV que ens sorprèn cada dia. Ara sí, ara no, mantenint-nos intrigats, una actitud que de ben segur els passarà factura. Ho han fet estant en el govern i ho fan des de l'oposició.

Catalunya s'encamina a l'Edat Mitjana

Avui, creieu-me, no volia parlar de la consulta o la participació del dia 9N, sobretot tenint el cap la mort d'en Santiago Maynou i en Metri. Dono el meu condol als familiars dels dos arenyencs que ens han deixat massa aviat, i desitjo que els seus familiars puguin afrontar aquesta situació tan dolorosa.

Deia que no volia parlar del 9N, però les declaracions i amenaces del president del govern de l'Estat i fins i tot el discurs del rei d'Espanya m'han fet canviar d'opinió. Ho sento, però cada vegada que em pressionen en tinc més ganes i considero més antidemocràtiques les seves declaracions i actuacions.

No s'ha fet efectiu el recurs del govern del PP a la consulta alternativa del 9N, però tot fa pensar que això passarà aquests propers dies, la mateixa setmana que estem cridats a participar. La incògnita serà com reaccionarem, què ens proposaran les persones i entitats que han liderat aquesta iniciativa, però estic convençut que una bona part dels catalans tindran una resposta adequada, sempre dins la tolerància, el respecte i la festa, cosa que no es pot dir d'altres opcions que tots coneixem.

Diu Rajoy que els catalans volem tornar a l'Edat Mitjana. Suposo que una persona que com a molt llegeix un diari esportiu madrileny, pocs recursos té per il·lustrar allò que ell considera que no és el que hauria de ser.

Diu Mas que d'aquí a deu anys serem independents. Tindran paciència els més impacients? Hi ha qui es pensa que assolir la independència és un dit i fet, i els que saben que no és tan ràpid, també creuen que es podrà proclamar en poc més d'un any. Ara quan senten que el president parla de deu anys, què pensen? què s'imaginen?

Seguim les notícies, però no ens deixem portar per l'eufòria ni les anècdotes simplistes. Siguem seriosos i busquem el diàleg. Denunciem les males arts i respectem els drets dels altres. Si ells no ho fan, no caiguem en el parany. 

Relleu a l'arquebisbat de Madrid. Els catalans ja no som el dimoni

Si bé és cert que una persona sola no canvia una institució, és evident que hi pot ajudar en gran mesura si hi ocupa un lloc rellevant. Amb la sortida de Rouco Varela, estic convençut que l'Església espanyola, la seva jerarquia, no serà la mateixa i sintonitzarà millor en el nou enfoc que el Papa Francesc està donant a la cúpula eclesiàstica.

Avui llegia unes declaracions del nou arquebisbe de Madrid a preguntes dels periodistes, i jo penso amb tota la intencionalitat política, en què demana respecte a les diferències dels pobles que integren Espanya. Ja no és el discurs radical anticatalà de Rouco Varela, sinó que hi col·loca matisos, un fet que avui no és fàcil de trobar. Perquè ara tot és blanc o negre i el radicalisme està present a les xarxes socials, però també a la vida política del nostre país.

Avui, però el que més ha destacat en la premsa és l'escorcoll i detenció momentània del fill petit de l'expresident Jordi Pujol. Se n'ha parlat molt perquè uns hi veuen un atac a les aspiracions sobiranistes catalanes i altres el morbo de veure enfonsar l'imperi Pujol Ferrusola, i no penso en la senyora Victòria Àlvarez, que ha declarat que "avui és un gran dia per a tots els espanyols".

Cada dia que passa es va fent més feixuc l'aire que es respira i tothom té la vista posada al 9N, escoltant rumors i hipòtesis sobre què farà el govern espanyol. El dilema està en saber si presentarà un nou recurs, ara contra el nou 9N, o bé permetrà que els catalans es manifestin el dia 9N. És una llàstima que dediquem tant temps i esforços en un sol assumpte i perdem energies per combatre altres problemes que ens afecten, sobretot a les persones amb menys defenses. Però que ningú pensi que el temps el fan perdre els sobiranistes, i que per això ens hauríem d'oblidar de la consulta, sinó que amb una actitud diferent per part del govern de l'Estat, tot hauria passat sense tanta expectativa.

El Tribunal Constitucional és el tribunal del PP més radicalment conservador

No estic parlant de cap suspensió de cap llei catalana d'aspiració sobiranista ni de defensa de la nostra identitat, la nostra cultura, les nostres tradicions, la diversitat... estic parlant de la suspensió cautelar de la llei catalana que prohibeix el tall de la llum i el gas a l'hivern, en casos de pobresa energètica. Estic parlant d'una llei humanitària, però ja se sap que el govern de l'Estat de sentiments humans no en té i el seu Tribunal tampoc. Una llei que sense ser la panacea intentava pal·liar d'alguna manera el sofriment d'unes famílies caigudes en desgràcia per la crisi que han provocat uns altres.

No sé si cada vegada ens ho posen més fàcil, però som més i més els que rebutgem un Tribunal i un Estat espanyol que només persegueix el benestar de les quatre famílies franquistes que controlen el PP. Ho sento molt, perquè estic segur i jo en conec, que hi ha persones dins del PP que són molt bones persones i que actuen de bon cor, però estan en el lloc i moment equivocats i necessiten que se'ls obri els ulls.

Tant que es parla de creació de nous partits d'esquerra, el que caldria també és que sorgís un partit de dretes, defensor de la unitat d'Espanya, però no de l'Espanya del PP, sinó de l'Espanya justa, transparent i democràtica. Aquest partit no hi és, o si més no jo no el conec. L'esquerra, sobretot a Catalunya, continuarà dividint-se (ara el partit dels socialistes sobiranistes), desengrunant-se per aconseguir continuar situats en l'oposició durant molts anys, mentre que governant hi serà la dreta més casposa, farcida de corruptes, però amb el poder judicial al seu costat, que els estalvia la condemna i la presó.

Em creia que amb la mort del dictador hauria deixat de sentir aquesta ràbia interna i impotència davant de tanta injustícia, però la torno a patir i no em resigno a viure gaires més anys d'aquesta manera. 

Tot i que no crec massa en l'efecte Podemos, ni amb les seves possibilitats, desitjo sincerament que serveixi si més no de revulsiu i faciliti la sortida de tants corruptes, vividors, mentiders i enemics dels drets humans. Ja sé que és la ràbia la que em fa escriure tot això, però tinc la necessitat de buidar el meu pap després de llegir aquestes notícies tan escandaloses. 

Un veí denuncia que els cants dels galls no el deixen dormir

Fent un parèntesi al gairebé monogràfic tema del 9N, avui m'he fixat en una notícia del diari ARA que pot passar tranquil·lament desapercebuda, però que m'hi aturo per fer èmfasi en les dificultats de conviure en una societat tan irritada i intransigent com la nostra. Tenim els nervis a flor de pell i ens creiem amb el dret de protestar-ho tot. Tots tenim aquest perill de caure-hi i ens convindria asserenar-nos una mica i comptar fins a 10 abans de moure fitxa. Per altra banda, però, sovint ens oblidem que els nostres actes i comportaments poden ser molestos per als nostres veïns.

La notícia de l'ARA diu que un veí de Sant Martí de Centelles presenta una denúncia perquè li molesten els cants dels galls. Uns cants que superen el nombre de decibels permesos. Amb aquest anunciat penses que no pot ser que això estigui passant, sobretot perquè entens que en un poble hi conviuen persones i animals, encara que d'aquests cada vegada n'hi ha menys. Quan llegeixes tot el cos de la notícia pots entendre-ho diferent.

Sembla ser que feia molt temps que es queixava a l'Ajuntament perquè un seu veí té quatre galls, dos gossos i cinc oques, que fan molt soroll, i l'Ajuntament no li feia cas. A tot això sembla que s'hi varen sumar uns quants coloms i més gallines, de manera que el soroll era insuportable.

A la meva vila un veí va demanar que el campanar de l'església deixés de tocar els quarts i les hores perquè li molestava. I un poble rural un estiuejant es queixava de la mala olor de les vaques. Tot això complica la convivència i sap greu que no es trobi la manera de resoldre-ho amb algun tipus de mediació i no s'hagi de recórrer a la denúncia. El tema consisteix en valorar si té més dret el propietari dels animals a gaudir-ne o bé el veí a poder descansar sense sorolls.

Aquí ho deixo perquè pensem en un moment tots aquells sorolls que ens molesten dels nostres veïns i com hi reaccionem, i al mateix temps, una cosa més difícil, ens fixem en tot allò que fem al llarg del dia que pot molestar els nostres veïns. Després... opinem.

La por fa que PP i PSOE critiquin Podemos

El fet que l'aparició d'un partit com Podemos posi tan nerviosos a PP i PSOE és un mal senyal. Qui està convençut de fer bé la feina, no tem la competència, sinó que la respecta i procura treure el millor d'un mateix per superar-la. Quan un té dubtes és quan li fa por tot allò que es belluga.

En lloc de Podemos, el PP hauria de tenir por de tots els seus militants corruptes que van sorgint dia rere dia, i no pas els últims monos del partit, sinó personatges que han ostentat alts càrrecs, com seria el cas de Rodrigo Rato. El PP ha de témer les relliscades dels seus ministres de sanitat, interior, justícia... El PP ha de tremolar en veure l'actitud del seu president davant les dificultats, de com pateix i evita enfrontar-se a la realitat, esperant que les coses caiguin pel seu propi pes.

El PSOE abans d'atacar Podemos el que hauria de fer és construir un veritable discurs de política d'esquerres que va perdre ja fa molts anys i legislatures. Hauria de concentrar totes les energies per convèncer els seus simpatitzants que l'època Zapatero ja ha desaparegut i que estan iniciant una nova etapa del socialisme. Hauria de convèncer que és una alternativa de govern, al costat del poble amb una nova manera de fer política.

Si aquests dos partits polítics fessin bé la feina, no tindrien cap por d'un partit, Podemos, que s'acaba de constituir i ja discuteixen lideratge. Un partit que volia anar de baix a dalt i ara el seu impulsor vol fer i desfer sense competència. Un partit que va sorgir amb molta força en les primeres eleccions que es va presentar, les europees, però que pot acabar com el rosari de l'aurora. Perquè les coses no es fan soles ni surten del no-res, sinó hi ha un treball continu i un esforç per mantenir les formes, però també els continguts. 

Si els dos grans partits espanyols tenen por de Podemos, i per això el critiquen tant, és perquè la seva consciència no està tranquil·la i saben que han enganyat els votants durant molt temps i ara els hi estan exigint canvis i resultats, després de tantes decepcions. La sort que han tingut és que no tenen alternativa i Podemos tampoc ho ha de ser si rectifiquen a temps. Un acció que potser ja és massa tard.

El ridícul d'Herrera no pot arrossegar ICV al fracàs

De fet Joan Josep Nuet no queda gaire més ben parat quan demana que el dia 9N la gent surti al carrer encara que no vagi a votar. I què haurem de fer? saltar, fer gimcanes, ball de bastons...?

Ho deia l'altre dia i avui ho repeteixo: el senyor Joan Herrera ha perdut els papers, però veig que no és ell sol, encara que confio que la gran majoria de militants i simpatitzants d'ICV no pensin el mateix, i espero que aquest dilluns, en la reunió de l'executiva que els sobiranistes del partit li han demanat que convoqués, li facin veure que no està anant pel bon camí i rectifiqui.

Coincideixo amb molts opinadors i ja ho dit en alguna altra ocasió, que la llista unitària ni és bona ni és encertada. Obligar o simplement demanar a ICV o a la CUP que comparteixin la mateixa llista electoral que CDC, ja no parlo d'UDC, és una temeritat i entendré que Herrera s'hi negui. No té sentit. Això no vol dir, però que no puguin acordar un punt programàtic comú entre totes les candidatures sobiranistes. No sé si aquí s'hi voldrà incloure ICV.

Mas demana anar junts i pensa especialment en ERC. ¿És una tàctica partidista perquè no quedi en evidència la situació del partit? ERC fa bé de donar la mà al president, perquè són conscients que gràcies al president s'ha arribat on som. ERC sola no hi hauria arribat, encara que el seu suport ha estat i continua essent necessari i vital.

Tot i així convé que tinguem clar que la solució que ha donat Mas pel 9N és molt fràgil i poc creïble, i necessita una vegada més la complicitat de la societat civil que continua defensant el dret a decidir. Cal ser conscients de les diferents lectures que se'n faran, si s'acaba podent participar, i que una vegada més hem de tenir clar que estem parlant d'eines, però no objectius, perquè el veritable objectiu és poder celebrar un referèndum per decidir què volem els catalans.

Si ens barallem entre nosaltres i els dirigents polítics continuen posant per davant el seu ego i protagonisme, ens equivocarem i mai arribarem a saber què vol la ciutadania de Catalunya. Cal que pugui votar tothom, els que volen continuar igual i els que volen el canvi. Entretant tot continuarà igual, amb l'únic suport de la ciutadania que surt al carrer, i això no pot durar sempre.

Es tanca un Sínode del qual s’espera respostes

Amb tot el respecte que em mereix el Sínode dels bisbes i tots els membres participants, no deixa de ser curiós i preocupant que alguna de les conclusions a què arriben sigui tan natural i de sentit comú. Només es pot explicar per la gran distància que hi ha hagut fins ara entre la institució i els fidels creients, que una vegada arriba un Papa que escolta i es barreja amb la gent, sorgeixin aquests descobriments que més aviat ens fan riure.

No puc entendre que encara hi hagi un sector de l'Església que s'escandalitzi quan surten a parlar dels gais o de l'acostament dels divorciats als sagraments. És indignant pensar que durant molt de temps s'ha jugat amb la figura de la nul·litat matrimonial per maquillar la realitat i travessar amb ulls clucs allò que no es vol afrontar de cara.

És igualment criticable i típic de fariseus, acceptar un matrimoni eclesiàstic després d'un divorci civil i en canvi obligar a casar-se pel civil després del fracàs d'un matrimoni eclesiàstic. On es fonamenta aquesta jugada? Per què a uns se'ls obren les partes i als altres se'ls rebutja.

Sortosament molts creients actuem per sentit comú i entenem que hem de seguir la paraula de Jesús, confiant que algun dia els màxims representants de l'Església s'adonaran de l'error i rectificaran. Acceptant allò que de fet s'ha anat produint a la vida de cada dia. Tant de bo que aquest Sínode serveixi per acostar més aquests bisbes al poble que diuen evangelitzar i servir.

Monotonia i incertesa fins al 9N

Vivim una etapa estranya en que es barreja una certa monotonia en el subjecte estrella de la informació amb una incertesa total de què passarà al cap d'una hora. Aquest interrogant continu, encara que sobre el mateix tema, fa que els dies passin molt de pressa i ja ens trobem a tres setmanes de la famosa data del 9N.

Una data que encara no sabem què passarà, encara que ja estem fent càlculs i confeccionant hipòtesis sobre fets i dates més llunyanes, intentant desxifrar-ho tot i endevinar si les eleccions autonòmiques s'avançaran o es complirà tot el període legislatiu previst.

Des que es va fer pública la decisió del president Mas d'aturar el procés de la consulta del 9N, convocada amb tota solemnitat pocs dies després d'aprovar la llei, per substituir-la per un succedani participatiu, l'ull de les crítiques s'ha situat en els responsables polítics del bloc sobiranista. El que més demanava la societat civil des del carrer era la unió dels partits polítics per aconseguir l'objectiu del dret a decidir, i els partits no han estat capaços de caminar junts, i han partit peres tancant-se en ells mateixos i oblidant-se del seu compromís a la ciutadania. Ara demanen disculpes.

Oriol Junqueras demana la convocatòria immediata de les eleccions autonòmiques per poder declarar la independència de Catalunya, encara que es compromet a donar suport i animar la gent a participar el 9N. Es parla de llista conjunta, però no tothom ho veu bé, i penso que tampoc és una bona pensada.

Hem d'entendre que els diferents partits polítics defensen uns programes i una ideologia que els diferencia entre ells, perquè no tot acaba amb una declaració d'independència. El poble ha de poder escollir quin tipus de govern vol, i encara més si esdevenim independents. Entenc que no cal demanar peres a l'om, sinó simplement esperar que cadascun dels partits que estan a favor de la sobirania, incorporin un mateix punt de compromís que, en el cas de sumar majoria absoluta al Parlament, puguin defensar-ho i tirar-ho endavant. Negar les diferències és un absurd, però no ser capaç d'avançar en la diversitat és una debilitat que ens obliga a renunciar als somnis sobiranistes d'una bona part de la població.

Quina pena em fan els polítics decrèpits

Escoltava els discursos d'Aznar, González i Guerra, i m'han fet molta pena. Unes persones que han tingut tanta responsabilitat i que gràcies a la política tenen una jubilació milionària sense fotre brot, ara es dediquen a predicar i alarmar els ciutadans innocents com si de falsos profetes es tractés. Els catalans són terribles i temibles.

En parlàvem mentre esmorzàvem, de la mala imatge que els mitjans de comunicació i els polítics han sembrat de nosaltres a la resta d'Espanya. Potser nosaltres no sempre hem estat encertats i oportuns, però l'enveja i les ganes de llançar-nos a les feres, han mentit descaradament per fer veure que a Catalunya hi ha les injustícies més flagrants contra qui no se sent català. Utilitzem la llengua per confondre els que no la parlen i som insolidaris, creguts i racistes.

En un país on s'ha mitificat la transició política, ens adonem de l'error i les dificultats per fer obrir els ulls als que, inconscientment, continuen pensant que hem assolit un estat democràtic. Ens ho deia ahir Alícia Sánchez-Camacho com entén la democràcia, i com ella una gran quantitat de polítics, sense necessitat de fer referència del menyspreable Miguel Ángel Rodríguez que, encara que jove, també podem situar en la secció de polítics decrèpits.

La història de la transició ens ha brindat molts polítics corruptes, vinculats amb les grans empreses a qui han afavorit i n'han rebut regals. Ara comencen a caure alguns d'ells, però a un ritme massa lent i deixant-ne molts al marge. Aquesta és la realitat, a Espanya i també a Catalunya. I després escoltem les seves prèdiques sense que els caigui la cara de vergonya. És per això que si volem construir un nou Estat, cal que mirem bé a qui confiem la comesa. De moment, els partits sobiranistes no han estat a l'alçada que cali esperar. Hi són a temps a corregir, però el que no poden fer és passar la pilota als altres partits i encara menys a la ciutadania. Senyors Herrera, Junqueras, Fernàndez i Mas, actuïn amb esperit constructiu i en correspondència a la confiança que els catalans els dispensen.

Atenció catalans amb les salves!!!

Aquest matí, sortint de casa per anar a la feina, un veí m'ha demanat si ja havien arribat els de Madrid. Havia escoltat uns trets que no identificava. Li he explicat que ERC una vegada més havia organitzat les salves matinals en memòria de l'afusellament del president Lluís Companys.

Avui també he llegit que el secretari dels trabucaires de Cardedeu havia estat sancionat per la Delegació del Govern de l'Estat a Catalunya, amb 25.000 euros per haver disparat salves davant de la casa del regidor del PP durant les festes del mes d'agost passat.

Ja veieu que s'ha d'anar molt alerta en disparar salves, no sigui que algú no ho interpreti correctament i provoqui corredisses i algun ensurt.

Però si alguna cosa ens ha de preocupar és el nivell de molts dirigents polítics. Avui ens podem fixar en les declaracions de la presidenta del PP català, la senyora Alícia Sánchez-Camacho, en relació a la consulta del 9N. Segons Sánchez Camacho "que no es pugui votar és una victòria de la democràcia". Com us podeu imaginar, la xarxa va plena de comentaris ridiculitzant-la. M'imagino que els col·leccionistes de frases històriques n'hauran pres nota i la guardaran en un lloc destacat.

Ens poden dir que la frase treta del seu context es pot interpretar malament, però la frase és el que és, i cal ser prou curós amb què es diu perquè sempre hi ha persones i periodistes a l'aguait per prendre'n nota. De totes maneres la frase és prou creïble venint de qui ve, pel tarannà i el que ens té acostumats.

Ahir parlava de Joan Herrera. Avui ho podria fer també de Miquel Iceta, Rivera o Oriol Junqueras. Aquests dies els titulars periodístics es cotitzen a la baixa, perquè l'oferta és abundant. N'hi ha molts per escollir. Demà continuarem.

Herrera és un barrut o un inconscient

Avui és un dia per criticar els partits polítics catalans que hem anomenat sobiranistes, entre els quals potser equivocadament hi hem situat ICV. Tinc amics que militen en aquest partit i us asseguro que són independentistes, però el partit que els agrupa i representa no està passant pels millors moments. La por a quedar relegat per altres forces polítiques els ha fet copiar CIU amb 'la puta i la Ramoneta', volent acontentar tothom per no perdre vots, però no acontentant a ningú. En aquest cas sembla que ERC i les CUP tenen una visió més intel·ligent i de consens.

Herrera no s'apunta al succedani de consulta del 9N, no assumeix cap responsabilitat i diu que tot això ho hem de solucionar el poble, amb la nostra actuació. Té la barra de demanar-nos una vegada més que sortim al carrer a solucionar allò que ells com a representants polítics no saben fer i es limiten a donar les culpes als altres. Amb això penso que ICV està cavant la seva tomba definitivament.

El president Mas és valent i dóna una sortida a la prohibició de continuar amb la consulta a la que ens va convocar. Molts pensaran que l'alternativa no és bona. A mi no m'agrada i no l'hauria desitjat mai. Aparentment és una votació descafeïnada sense cap valor significatiu, però de la mateixa manera que Herrera demana unió al poble català per sortir al carrer, jo també penso que ICV i altres partits polítics haurien de deixar de banda les picabaralles partidistes i continuar junts en defensa del dret a decidir dels catalans, a no ser que fins ara tot hagi estat una pantomima.

La nova consulta tindrà sentit i valor si els partits polítics, els que diem sobiranistes, es posen d'acord en defensar-la, sense oblidar que al darrere hi ha molt més feina a fer, de fet hi ha el més important.

No m'agrada la solució, però tampoc no tinc prou elements ni informació per defensar una alternativa, i el posicionament actual dels partits polítics no em demostra que ells ho tingui gaire més clar.

ICV demana que sortim a votar. Ja ho farem, i ho farem amb una papereta als dits. Per què no ens deixen que hi hagi l'urna a punt? Insisteixo: cal la unió de les forces polítiques si no volen que els ciutadans els culpem del fracàs. No és només l'equip de govern el que està al nostre punt de mira.

Més militants populars a la llista dels corruptes

Que Pere Navarro digui que Mas i Rajoy són dos presidents fracassats, també té la seva gràcia. Hi ha persones que no saben tenir la boca tancada quan poden caure en el ridícul més absolut. De fet Pere Navarro no es deu haver adonat del seu fracàs com a primer secretari del PSC i m'imagino que està buscant excuses de mal pagador. Suposo que la culpa no la va tenir ell, sinó els crítics que li varen fer la vida impossible. El pitjor de tot és que un mateix s'enganyi.

Però permeteu-me que parli de les successives dimissions de militants del PP, un fet inaudit que ens pensàvem que no ho veuríem mai. Tampoc ens passem, però, i de ben segur que ho faran molts menys dels que caldria. Estic esperant a veure què passa amb Rodrigo Rato. Si el fan fora del partit, tal com s'especulava avui, m'arribaré a creure que és certa la frase 'qui la fa, la paga'. A Espanya això no ha passat mai.

El més preocupant de tot plegat, després de veure tants polítics sota sospita, no només del PP, sinó de tots els partits polítics, és que la ciutadania pugui recuperar la confiança en la política i en els seus protagonistes. L'alternativa de moviments com Podem provoca certs dubtes, sobretot perquè no s'abusi del populisme, la improvisació i els tòpics. M'he adonat de la facilitat en que moltes persones s'han apuntat al carro i tinc els meus dubtes que siguin les persones més idònies per superar la crisi política que estem patint.

M'agradaria pensar que les decisions es prenen amb serietat i convençuts de què s'està fent malament per no caure en el mateix parany. Tinc por de l'excés d'ego i ganes de protagonisme, que falsegin la veritable raó de ser dels que volen rentar la cara als polítics tradicionals. De moment, anem llistant els que han viscut a compte nostra amb total impunitat, i fem neteja que bona falta fa en el món de la política i les finances.

No és tan important el nombre de manifestants com el poder-ho fer

Ja ho vaig dir arran de la manifestació de la Diada, que no es tracta de competir per veure qui mobilitza més gent al carrer. Suposo que tothom ha pogut comprovar les diferències, però el que importa és que manifestants i persones que es queden a casa vagin a votar. Aquesta és la mobilització que és important i és per això que demanem la consulta.

És evident que Rajoy utilitza políticament l'excusa de la legalitat per evitar el resultat d'una consulta. Negar sistemàticament la possibilitat d'expressar el que volem i desitgem, siguem catalans o canaris, és un error que al final es pagarà. Cada vegada hi ha més gent que està per la labor i més mitjans de comunicació estrangers que se'n fan creus de l'obstinació del senyor Rajoy. Només ens cal que els nostres representants polítics no es deixin portar tant pel partidisme i es fixin en què els demana la ciutadania catalana.

D'avui no em preocupa gens la concentració de plaça Catalunya, ni m'interessa conèixer la xifra exacte dels assistents. El que em preocupa és el que ha passat a Montjuic perquè allò és una mostra de la intolerància, vingui d'on vingui. Les persones tenim el dret d'expressar-nos i ens han de respectar, agradi més o menys. Estic d'acord amb la necessitat de complir amb les lleis, però no en legislar en contra del dret a decidir i parlar. El que està passant al nostre país és que es legisla i es justifica tot per anar en contra dels que volem dir sí o no, dels que volem votar el 9N.

Aquest any sí que dono suport als Premi Nobel de la Pau

Ahir vàrem conèixer el nom dels guanyadors del Premi Nobel de la Pau. Es tracta de la jove pakistanesa Malala Yousafzai i l'activista indi Kailash Satjharti. Tots dos lluiten des de fa temps pels drets dels nens i nenes a l'escolarització i a no haver de treballar abans d'hora i en condicions infrahumanes. 

Hi ha qui no hi creu en els premis, però els podem defensar sempre i quan provoquin una reflexió i un reconeixement i visibilitat de l'esforç i la bona feina. És cert que no sempre els premis s'atorguen en el moment ni a la persona adequada, i això fa que es perdin reconeixement i valor.

El Nobel de la Pau ha estat molt discutit al llarg dels anys i personalment no entès algunes decisions, sobretot de presidents i alts càrrecs de països decisius a l'hora de provocar la guerra o aturar-la. No vaig entendre, per exemple, que es concedís a Barack Obama, a Kofi Annan, a Shimon Peres i Yasir Arafat, a Henry A. Kissinger...

M'imagino que, sovint, a l'hora de seleccionar els premiats es pensa molt en les institucions i qui les representa, però no sempre el resultat és prou satisfactori, i fins i tot pot arribar a ser contraproduent. Enguany, però penso que ha estat un encert perquè les persones seleccionades són pràcticament desconegudes per la majoria de la població, però havent sortit del no-res han aconseguit sensibilitzar-nos i m'agradaria que també canviar el xip de qui té poder per evitar aquesta injustícia.

Celebro que Malala i Kailash hagin estat premiats i desitjo que la seva feina sigui no només reconeguda, sinó també rebi el suport necessari per aconseguir reduir el nombre de nens i nenes que pateixen aquesta explotació sense possibilitats d'anar a l'escola i haver de treballar en condicions indignants.

Sánchez Barcoj, Miguel Blesa, Rodrigo Rato...

Les informacions sobre l'estat de salut de la infermera de Madrid contagiada per Ebola i les desgraciades actuacions i declaracions de polítics del Partit Popular s'alternen amb les dades que ens ofereix la premsa sobre l'ús i abús de targetes de Bankia per part de diferents personatges indignes alguns dels quals han ocupat alts càrrecs internacionals.

Sembla com si la direcció del Fons Monetari Internacional comportés ser corrupte, si més no aquesta característica la tindrien en comú els darrers directors gerents. Penso en Rodrigo Rato, Dominique Strauss-Khan, Christine Lagarde. En un món on els representants polítics tenen un comportament tan poc exemplar, mentre hi ha persones que se'ls treu de casa i se'ls deixa en la misèria, no és estrany que ningú es fiï de ningú, i molt menys d'aquells de qui caldria esperar justícia i bon govern.

Espanya no té una història democràtica massa reeixida, però darrerament hem assolit uns límits tan exagerats de corrupció i de desprotecció, que no crec que es pugui repetir en el futur. Tot i que no veníem de cap paradís, i que el PSOE ens va enfonsar en la crisi que encara aguantem, el govern del PP, al marge dels anhels catalanistes i/o independentistes que es puguin tenir, ha travessat la línia vermella de l'essència democràtica i ens ha conduït al túnel del temps, fins assolir nivells de l'època més trista de la dictadura franquista, simplement maquillada per unes eleccions i una justícia que aparentment estava deslligada del poder executiu i legislatiu, però que ara ni tan sols dissimulen.

Indignat per l'actuació i declaracions d'alguns dirigents polítics

Perdoneu-me, però estic indignat! llegir els diaris avui és un escàndol i em remou l'estómac només de pensar que estem governats per uns corruptes, menyspreables i abominables. Les declaracions que fan alguns polítics de Madrid són de jutjat de guàrdia, però no d'Espanya, perquè ja sabem que el poder judicial està prostituït. 

És una vergonya haver de suportar tanta injustícia, observar quin nivell tan baix, humanament parlant, de molts dels polítics, com per exemple el conseller de sanitat de Madrid. No pot ser que tot això que ens passa sigui real, i que hi hagi persones humanes capaces de donar-los suport i defensar-los de les nostres acusacions.

Ja no ens molesta que ens insultin, que ens diguin nazis, que expedientin un jutge català que a les seves hores lliures ha redactat una proposta de constitució catalana... i això que permeten que un jutge del PP sigui el president del Tribunal Constitucional, que no ens deixin votar perquè en la seva democràcia no es pot votar sempre ni tothom...

El més indignant de tot és que hi ha una classe dirigent, que no és només de dretes, que es protegeix entre ells des de fa més de 30 anys, per continuar com passava amb la dictadura, vivint a costa de la majoria de la població, que som uns imbècils que a sobre els votem.

Què més podrem aguantar? no tenim cap garantia que un Estat català estigui dirigit per gent competent i justa, però el que sí sabem és que Espanya és la demostració palpable d'un Estat corromput, sense justícia ni cap garantia democràtica. Tenim una classe dirigent que viu a costa nostra i ens obliga a arrossegar-nos per terra, sense cap possibilitat d'aixecar el cap, a no ser que donem un cop de puny a la taula i els ho deixem clar. Ens falta unió per afrontar tanta perversitat.

El Casal inicia una nova temporada de cinema

Aquest cap de setmana el cinema del Casal inicia la temporada de tardor amb una pel·lícula analògica, però anuncia incorporarà el format digital d'acord amb la nova normativa de les sales d'exhibició cinematogràfica. Aquesta és una molt bona notícia per a tots els arenyencs, que aconseguim mantenir una alternativa al multicines, al costat de casa.

No puc parlar en primera persona perquè no sóc un consumidor de pel·lícules, però això no treu que no m'alegri de la notícia i convidi tots els cinèfils a gaudir d'aquesta oportunitat i donar suport a la iniciativa dels seus promotors a qui felicitem per la seva entrega i servei a la població.

Si analitzem totes aquelles activitats que es porten a terme gràcies al voluntariat, ens adonaríem que el cinema del Casal ocupa un lloc preferent de reconeixement i gratitud. Mai no podrem agrair suficientment la seva tasca i és bo pensar-hi perquè, sovint, quan les coses funcionen actuem com si tot funcionés sol, i no es adonem que al darrere hi ha esforç, constància i servei. Gràcies amic Pallàs per la teva dedicació durant tants anys.

El pressupost d'inversions del govern Rajoy, una altra porta tancada al diàleg

El president del govern espanyol Mariano Rajoy no es cansa de dir que està disposat al diàleg, però no hi ha dia que no aprofundeixi en el tancament de portes al diàleg, fent visible la seva voluntat d'asfixiar el govern català, a base de reduir el finançament, recentralitzar competències i posar pals a les rodes en qüestió de llengua i cultura.

Tot i que em repeteixo una vegada més, voldria que el PP català m'expliqués com justifica l'actuació del govern espanyol. Només ho entenc si parteixo de la base que el PP català no té cap interès en la realitat catalana, i li fa nosa tot allò que la pot diferenciar de l'espanyola. Quan es parla de diversitat cultural i de realitat plurinacional és pura mentida. El PP català, com també C's i una bona part del PSC, el que defensen és la uniformitat.

Al País valencià, on governa amb majoria absoluta el PP, i també a les illes balears, ha quedat demostrat el tarannà del partit regional. És simplement això, un partit regional amb dependència absoluta de Madrid.

La política recentralitzadora del govern espanyol té com a objectiu convertir les autonomies en simples administracions de gestió descentralitzada, amb dependència total al centre, sense capacitat de gestió particularitzada, sense recursos suficients i sense empara legal.

Aquest és el panorama de futur del PP que no té gaire més bona imatge en l'alternativa del PSOE, encara que s'ompli la boca de reforma constitucional cap a la via federal. En el fons el que defensa Pedro Sánchez és reconvertir el cafè per a tothom de les autonomies en cafè per a tothom dels estats federals, amb les competències més insignificants, per no buidar de contingut cap delegació central.

Amb aquest panorama no és estrany que molts catalans vulguin marxar. No hi ha alternativa i d'això també se'n lamenten la patronal catalana Foment del Treball i la Pimec.

Quina responsabilitat té el ministeri de Sanitat en el contagi per Ebola?

Avui ha saltat la notícia del contagi per Ebola d'una infermera que va cuidar el missioner mort a Madrid. És el primer cas de contagi a l'Estat i el més trist de tot plegat és que un infermer de Madrid va denunciar fa mesos les deficiències en el protocol contra l'Ebola elaborat pel ministeri de Sanitat.

Esperant que es pugui recuperar i deixar enrere la malaltia, s'està analitzant totes les persones que han estat en contacte amb la infermera que assegurar-se que ningú més ha quedat contagiat per la malaltia.

Es pot considerar un accident o bé hi ha responsabilitats per un mal ús de les mesures de prevenció? Tindria raó l'infermer que havia denunciat que el protocol del ministeri no era correcte? per què no se li va fer cas?

Cada dia que passa estem veient que el govern espanyol té moltes limitacions i comet molts errors. En aquest cas és greu perquè hi ha en joc la vida de la persona contagiada i la por i malestar de totes les altres persones que estan sent estudiades.

Avui la vicepresidenta criticava al govern català de voler ser Estat quan era incapaç de ser un bon govern. Potser que la senyora Sáenz de Santamaria es dediqui a mirar què passa en el seu govern abans de criticar els altres. Jo puc estar molt d'acord que el govern català no és el dels millors, i que estem perdent el tren per solucionar problemes greus que afecten la nostra societat, però el govern de l'Estat no els ajuda gens, i de fet ja li està bé.

La queixa de l'alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat perquè la Generalitat no li paga el deute és lícita i molts altres ajuntaments, per no dir quasi tots, podrien denunciar el mateix, però el que no té perdó és l'actitud del govern de Madrid, i especialment el ministre Montoro, de la manera com juga amb els ajuntaments per desacreditar la Generalitat. El més trist de tot és que al darrere de tota aquesta picabaralla els que hi sortim perdent som els ciutadans, i especialment els catalans. Els que defensem la consulta i els que no la volen. Tots en sortim malparats.

El papa Francesc s'enfronta als cardenals més conservadors

Aquest matí s'ha inaugurat la III Assemblea General Extraordinària del Sínode dels bisbes que parlarà de la família. Es tracta d'un esdeveniment que servirà per confirmar l'esperit reformista del papa Francesc o bé adonar-nos que tot plegat s'hagi tractat d'un miratge. La forta resistència dels cardenals més conservadors pot frustrar l'empenta del papa Francesc per posar al dia l'Església catòlica i evitar el progressiu abandonament dels fidels.

Sempre s'ha dit que les organitzacions van endarrerides respecte la realitat, i en el cas de l'Església és totalment cert. Amb l'excusa de dogmatitzar-ho tot ens hem trobat que el dia a dia no té res a veure amb el formalisme de l'Església, que confon el missatge de Jesús amb el discurs tradicional.

La família d'avui, amb molts problemes, no té res a veure amb la família dels nostres pares i avis. Aquest canvi que, en molts casos, és profund, no ha estat abordat pels màxims responsables de l'Església i ha provocat que les famílies anessin abandonant, sense aturador, l'assemblea de catòlics. Ha mancat l'esforç de l'Església per posar-se al dia i que en lloc de castigar i amenaçar, ajudés les famílies davant les noves circumstàncies.

La por a deixar sense efecte la indivisibilitat del matrimoni en benefici de les persones que han errat en el seu primer matrimoni espanta massa gent i esdevé un dels reptes importants d'aquest Sínode inaugurat avui, on el papa Francesc haurà de convèncer del conegut lema "renovar-se o morir".

La clau de l'èxit de tota institució és saber distingir l'essencial del farciment, i la jerarquia eclesiàstica en moltes ocasions s'equivoca. El repte està en prendre decisions importants amb el perill de no acabar-ho d'encertar. L'immobilisme, aparentment segur, mai és una bona solució.

Si els únics arguments en contra són jurídics, anem bé

920 dels 947 municipis de Catalunya estan equivocats i no tenen dret a aspirar a poder votar perquè la Constitució no ho permet. Aquest és el gran argument per fer callar el poble i... la Sánchez-Camacho i el Rivera s'hi apunten. Es tracta de no permetre saber què volem. Aquest és el model de democràcia que ens brinda el país, i molts no hi estem d'acord.

L'acte d'aquest matí al Palau de la Generalitat ha estat una pallassada sense cap valor ni futur. Ja poden anar demanant que els 12 jutges del Tribunal ho tenen molt clar. Ells decideixen per nosaltres. Ells són els jutges imparcials que diuen el que és bo i el que no per a Espanya i per a tots els espanyols. Aquest és el nostre model de democràcia. La participació només cada quatre anys. Després... a callar i veure com els errors dels polítics els paguem nosaltres, com el Castor, oi?

És per això que volem votar, per dir si volem continuar com ara o ho canviem. Si la Constitució no ho permet, que la canviïn, però nosaltres hem de poder votar. Si els únics arguments en contra són jurídics, anem bé, perquè ho podem canviar. Si són polítics...

L'Església catalana en defensa de les llibertats dels pobles

Una vegada més l'Església catalana es posiciona a favor del dret a decidir, de no limitar les llibertats dels pobles. Una posició que per a molts espanyols deu semblar un crim, acostumats com estan amb la Conferència Episcopal Espanyola.

No sé si Rajoy i la Soraya demanaran al Fiscal que analitzi aquestes declaracions per si les considera delictives. Aquesta és la funció que assumeix des d'ara el govern espanyol, amb la idea de mantenir-se ferm amb la seva posició, per orgull de classe. De sentit del ridícul no en tenen, i per això no hi veuen cap perill.

Tothom parla del trencament del front sobiranista, fins i tot la vicepresidenta del govern espanyol confia que està a punt de produir-se, i amb ell la victòria de la raó del govern espanyol i el seu Tribunal Constitucional.

Aquí també ho estem seguint amb certa intranquil·litat. La història ens recorda que els catalans hem estat incapaços d'anar junts a reivindicar els nostres drets. El que està passant aquests dies és força extraordinari, però caldria normalitzar-ho.

La posició del president no és fàcil i la pressió d'ERC pot esdevenir fatal per als nostres interessos. El president Mas ja té enganxat a Duran que li està fent la guitza contínuament, i caldria que en Junqueras s'adonés que sense Mas, no hi té res a fer. ERC ha de jugar un paper bàsic en la lluita per aconseguir votar en la consulta, però necessita el suport i lideratge de CDC. Si té un atac d'orgull, li pot sortir molt car.

Cañete, l'home de la trista figura

Llàstima és el que ens provoca el candidat a comissari d'energia i canvi climàtic. No sé si és víctima de la conxorxa d'eurodiputats o bé directament del propi president de la Comissió, com si volgués deixar-lo en evidència. No és estrany que desperti certs dubtes pel seu historial, pels interessos en companyies petrolíferes, ja siguin personals o familiars, i pel seu passat com a ministre d'un govern que ha fet tant mal a les energies renovables. És ell qui haurà de treballar contra el canvi climàtic? Tots recordem que el seu president té un cosí que li va explicar que això del canvi climàtic no era cert.

Com ens podem sentir orgullosos d'aquest govern espanyol? quina poca vergonya tenen d'escridassar Pujol, per més culpable que sigui, quan el seu partit polític té una llista inacabable de polítics corruptes! I amb això no justifico res del que haurà fet Pujol durant tot el temps que ha estat president i referent del govern català, però tampoc es pot ser hipòcrita ni demagog. Cadascú ha d'assumir les seves responsabilitats.

Per altra banda, demonitzar Cañete pot comportar un cert remordiment perquè com ell n'hi ha molts d'altres i semblaria que no és just que només es parli d'ell, però ja se sap que, quan un té una vida pública amb responsabilitats, en representació dels ciutadans, es converteix en diana de molta crítica, no sempre justa, però sí que ha de demostrar el seu impecable comportament, honestedat i capacitat de gestió. Aquest senyor té un passat molt tèrbol, amb un comportament i actituds prepotents i poc dignes. No estic parlant només de les seves paraules sexistes, sinó també de la seva primera època de ministre, quan s'entretenia complicant l'existència dels habitants de les Terres de l'Ebre.

Caldrà veure com acaba l'examen en què s'afronta per aconseguir el vistiplau dels eurodiputats. En cas que l'escullin, estarem a l'aguait de la seva gestió i quina influència pot tenir en el nostre país. Per cert, avui s'ha parlat de Rodrigo Rato no pas per rebre lloances, sinó per acusar-lo d'aprofitar-se d'unes targetes que els generava diners que no declaraven. Un espanyol que ha tingut càrrec internacional i que no pot anar amb el cap ben alt, perquè s'ha beneficiat dels càrrecs per benefici propi.

Espanya ens ho posa fàcil

L'actitud del govern espanyol i cia cada vegada ens ho està posant més fàcil. Les seves decisions aconsegueixen augmentar el nombre d'independentistes, que ja no ho són només per nostàlgia, sinó per pura supervivència. Continuar a Espanya s'està convertint gairebé en una temeritat.

Tots els ministeris fan tot el possible per ofegar Catalunya, però ho fan quan encara ressona la veu del poble reivindicant el dret a decidir. Aquesta pràctica s'esperava en el moment que claudiquéssim, però fer-ho abans és un error perquè ens dóna ales per continuar batallant fins a aconseguir votar.

La imatge que dóna el govern de Madrid és patètica i dia rere dia són més les persones i els estats del món que s'adonen del perfil de Rajoy, de la seva trista figura i la seva incapacitat política. Sense saber com acabarà tot, estem convençuts que la història deixarà Rajoy en el lloc on es mereix, l'espai gris i asfixiant.

Però el pitjor de tot és el baix nivell de la majoria de polítics que ens governen, que només treballen per assegurar-se la cadira. Si molts dels polítics tinguessin un mínim de dignitat, no permetrien aquesta actitud quixotesca del seu líder i l'arraconarien. Però ningú se la vol jugar i aquesta és el gran pecat del sistema de partits polítics al nostre país. Continuarà...