Insistint demanant eleccions

Tal com comentava ahir, avui han continuat les baixes de militants del PDECat, de persones que havien format part del govern, diputats, regidors i regidores. La jugada de Bonvehí no sembla haver tingut èxit, i el que ha fet ha estat accelerar el trencament entre les dues formacions. Pel que sembla, els actuals membres del govern es queden a JxCat i per tant no es crea divisió entre ells. L'altra cosa és fins quan durarà aquest govern.

Iceta ha insistit molt en la necessitat d'unes eleccions al Parlament català, que com he vingut dient darrerament, es fan més necessàries que mai. Estem passant uns mesos que no es fa res de bo i aquesta pèrdua de temps no és bona per a ningú. L'excusa que dona el president és que cal concentrar-se en resoldre els problemes derivats per la COVID-19, però és realment això, una excusa, perquè una cosa no treu l'altra. 

No sabem quan podrem deixar enrere l'epidèmia i els efectes que té sobre la nostra salut, i per tant no podem esperar eternament per convocar les eleccions. Un dia o altre s'hauran de convocar, doncs no esperem més!

Ahir llegia un article interessant de qui fou conseller de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, que us recomanaria que llegíssiu. S'ha de ser molt pràctic i deixar de somiar. El problema és que no sembla que el govern actual i les formacions que el composen ho tinguin clar, i el perill és eternitzar-nos en la situació actual.

La unitat d'Espanya és condició 'sine qua non' de l'Estat i la sagrada Constitució. Si no ho entenem, tenim un problema de difícil solució. La CUP té unes idees i els altres dos partits independentistes pensen diferent, però sense tocar de peus a terra. A mitges tintes no es pot anar enlloc, i aquest ha estat el problema des del primer dia. No ho tenien tot planificat? Eleccions i canvi de gent!

Desgavell entre PDECat i JxCat

Sembla que la nau del PDECat va a la deriva i està a punt de naufragar. La seva picabaralla amb JxCat, portada ara als jutjats, preveu un desenllaç de ruptura, que tant han intentat d'evitar. Amb la decisió de presentar la denúncia als jutjats, han començat a desfilar un seguit de militants, començant pels senadors a Madrid.

No sé quan tindran lloc les eleccions, però de moment el panorama dels simpatitzants i militants al voltant del PDECat, JxCat i les altres escissions que hi ha hagut, no son gaire afalagadores i dona ales a ERC a esdevenir la primera força catalana, encara que no passi pel millor moment.

Tot plegat és molt trist perquè jo no hi sé veure res més que ganes de protagonisme a tots plegats. Com volen fer arribar un missatge únic al país, amb aquest desgavell i aquests atacs entre les formacions? Ja no estem parlant de les baralles amb ERC, sinó dins del propi sector, que ja no sé si anomenar partit o no.

Avui, si algú ens pregunta què se n'ha fet de l'antiga CDC, només podem dir que s'ha desintegrat en mil bocins. Alguns es mantenen a l'entorn de l'autonomisme i d'altres s'han passat al sobiranisme. Uns prediquen el diàleg, d'altres defensen la unilateralitat. De tots plegats no en fan un, i això es notarà a les eleccions que estem esperant des de fa tant temps.

Segurament els fets d'aquests dies provocaran que la convocatòria s'ajorni, pel propi interès partidista, i no pas per l'interès de la nació. Convocar-les ara seria un desastre per aquestes formacions i m'imagino que confien en redreçar el camí, que podria passar per la pràctica desaparició del PDECat, que de fet ja va néixer de manera estranya.

Una vegada més prevalen els interessos de partit a les necessitats del país, i això és el que fa més necessari que mai canviar la llei electoral i prioritzar el pes de les persones, les que estan disposades a treballar per la nació catalana.

Alliberant tortugues de les nostres platges

Diuen si és degut al canvi climàtic i la puja de les temperatures, però el cert és que darrerament les tortugues babaues són notícia a casa nostra. Aquesta setmana hem pogut veure com s'alliberaven tortugues de diferents nius de la nostra costa. Premià, Castelldefels, Barcelona, Mataró han estat notícia en aquests dos darrers anys per haver estat escollides per alguna tortuga a nidificar a les seves platges. El CRAM s'ha encarregat d'ajudar a que arribessin a bon port, amb la col·laboració de molts voluntaris d'aquestes poblacions.

Aquesta seria la part positiva del canvi climàtic. Tenir l'oportunitat de veure néixer tortugues a les nostres platges, però hi ha la part negativa que, sense entendre-hi gaire, per no dir gens, potser la més alarmant és el desgel i la pujada del nivell del mar, que pot afectar illes que tenen molt poca altitud.

És una llàstima que mentre tot això passa, els països estiguin més preocupats per altres aspectes menys rellevants i, el pitjor de tot, és que els grans països, que hi podrien fer més per evitar aquest canvi climàtic, s'ho prenen a la lleugera, o bé dient que no és cert, o simplement no adoptant cap mesura per remeiar-ho.

Aquesta sensibilitat, si voleu interessada, brilla per la seva absència, i actuem com si el futur no ens hagués de preocupar. Falta molta educació al respecte, i aquesta s'ha de donar a les escoles, als mitjans de comunicació públics, però també a casa, i aquí és on acostuma a fallar més.

Ja ho he dit en més d'una ocasió, que a la família hem renunciat a l'educació dels nostres fills, i ho hem deixat a mans dels altres, però no és això. Tenim una responsabilitat directa sobre les nostres accions, però també les dels nostres fills. No podem viure tranquils sense tenir en compte la seva educació, i en temes de sensibilitat i civisme, hi tenim molt a dir. Donant exemple i instruint-los. No castiguem els nostres fills en la ignorància.

El cas que en fan de la militància

Avui en parlava en Xavier Roig en el seu article setmanal a l'ARA, i acabo de llegir a les xarxes socials que alguns diputats de Ciutadans estan en contra del canvi de cap de llista per a les eleccions autonòmiques. Certament l'exemple de C's és una mostra del que dic sovint sobre la representativitat dels nostres polítics i del funcionament poc democràtic dels partits polítics.

La decisió de la direcció de Madrid de substituir Lorena Roldan per Carrizosa, quan ella havia guanyat les primàries, que segons els estatuts interns del partit son les que validen els candidats, és una mostra de desautorització de la militància. Si a dins del partit ja no funciona la democràcia participativa, com volen que ens creiem que la defensaran a les institucions on hi tinguin representació?

Mai no he format part d'un partit polític, perquè no he vist clar com acostumen a funcionar. La manera com els militants aconsegueixen ocupar els primers llocs, al marge de la seva qualitat i capacitat de treball. Tenim mostres d'aquesta manera de fer a tots els partits polítics, i no és estrany que cada vegada siguin menys competents.

Estic d'acord amb en Xavier Roig, que sempre ha defensat models democràtics com l'anglès, on es vota la persona i no el partit. És una manera d'incentivar les persones a presentar-se a les eleccions, i a treballar per aconseguir l'èxit personal. Si un polític no és competent, la següent vegada ja no el votaran. 

Catalunya no ha estat capaç de ni aprovar una llei electoral pròpia, i encara menys, un canvi en el seu funcionament, a base de llistes obertes on els administrats puguin escollir les persones que prefereixen. Res és fàcil, però el pitjor de tot és no tocar res per viure tranquils. Els partits polítics haurien de canviar molt per aconseguir que realment els fruits dels representants escollits siguin positius.

A les acaballes de les vacances

S'estan acabant les vacances i aviat tornarà la normalitat, bé... amb el permís del coronavirus tornarà la nova normalitat. Confiem poder-nos incorporar presencialment a la feina i dur a terme aquelles activitats que vàrem reservar per al segon semestre de l'any. Unes activitats que de ben segur estaran condicionades per l'evolució del COVID-19, i que esperem que no ens les facin suspendre.

Aquests dies hem estat comentant la informació que ens arribava de les autoritats sanitàries i d'ensenyament, sobretot aquelles famílies que hi tenen quitxalla i jovent que ha de començar el curs, després d'un any accidentat que es va resoldre amb l'ensenyament telemàtic improvisat. Tothom diu que no podem acabar de la mateixa manera i que, sí o sí, s'ha de poder escolaritzar presencialment.

A nivell laboral veurem què passa amb el teletreball, si es mantenen algunes de les feines que es varen iniciar abans de l'estiu, amb l'arribada de la pandèmia, o bé si tot allò és ja història i tornem a la feina presencial. Segur que hi ha algunes tasques que es podrien continuar fent des de casa, però caldrà regular-ho bé, perquè no sigui un acte de voluntarisme, per tapar forats, sinó un sistema de treball que beneficiï l'empresa i el treballador.

Acabarem el mes d'agost amb les expectatives d'un nou curs, escolar i laboral, que permeti recuperar la situació econòmica i social, però conscients que algú n'haurà quedat fora. És una llàstima que els remeis proposats per compensar la pèrdua de diners, hagin estat tan mal planificats i que encara avui hi hagi persones que esperen poder cobrar el que se'ls va prometre. Sempre donem la culpa a la burocràcia, però això és una excusa que no s'hauria de permetre. Portem massa anys conscients que el treball de l'administració pública ha de millorar en eficiència i eficàcia.

El Barça roba espai al coronavirus

Arran de tot el que està passant amb el Barça, la petició de Messi per marxar, la desfeta a la Champions... aquests dies he reflexionat sobre la frase "més que un club" i he arribat a la conclusió que alguna mica de veritat deu ser. En situacions normals, i tractant-se d'un club esportiu amb socis, la gent afectada per les decisions internes, ja sigui de la junta directiva o dels treballadors i jugadors, hauria d'implicar només als socis, però no és així. 

Aquests dies estem veient que tothom opina sobre els fets al voltant del Barça, al marge de pertànyer o no al club, i això és el que fa pensar que veritablement el Barça és més que un club. No només opinen socis i seguidors de l'equip, que assisteixen als partits de futbol, sinó també persones que no hi tenen res a veure. I tots ens atrevim a opinar sobre la dimissió o no de la junta directiva.

Des de fora, sempre pots formar-te una opinió, però és curiós que arriba a confondre-ho tot i semblar-nos que tenim dret a dir-hi la nostra. Com que no sé qui és soci i que no, se'm fa difícil posar exemple d'opinions aparegudes aquests dies, però per la quantitat que n'hi ha hagut, tot fa pensar que gent al marge també hi ha dit la seva.

La junta directiva es troba en una situació complicada, provocada per la seva incompetència o no, però de difícil resolució. Els resultats europeus dels darrers anys, amb remuntades extraordinàries dels adversaris i la desfeta d'enguany amb l'equip alemany, s'afegeixen a les ganes del mite del Barça de desvincular-se del club. Messi sempre havia dit que tenia ganes d'acabar la seva carrera esportiva al Barça. Què ha passat? Tan malament se l'ha tractat.

Aviat sabrem com acaba tot plegat, però en tot cas el Barça ha pres espai als informatius molt dedicats al coronavirus. És important que no ens faci badar i afrontem amb el cap clar el retorn a la feina i al curs escolar. Ens hi va la salut. Els afers del Barça, deixem-los per als socis, que tenen el poder de decidir com volen acabar amb la situació actual.

Trump prepara l'estratègia per a no perdre

Davant les expectatives negatives de revalidar la presidència als EUA, sembla ser que l'equip de Trump està preparant el terreny per aconseguir un resultat favorable a base de trampes i enganys. Trump posaria tota la maquinària a punt per jugar brut i aconseguir que el recompte de vots li sigui favorable, ja sigui intervenint el vot per correu, o mobilitzant qui faci falta perquè no se li vagi de les mans la victòria.

Coneixent com és Trump penso que tot és possible, i molt probablement tindrem president un mandat més. El temor és tan estès, que fins i tot hi ha republicans que ho creuen, i s'han ajuntat amb els demòcrates per poder reaccionar davant d'un possible frau electoral.

Aquests dies hem pogut escoltar unes gravacions de veu d'una seva germana on deixava clar quina mena de persona era: mentidera i sense principis. No ve de nou a ningú, perquè ho hem pogut apreciar durant aquests anys de mandat presidencial. El que estranya és la capacitat de recollir vots malgrat la seva manera de ser i actuar, i que molts d'aquests vots venen de persones que no surten afavorides amb la seva política social.

L'altre dia em posaven en dubte la sobirania del poble, agafant-se amb segons quins corrents i manipulacions. És cert que el vot ciutadà ve molt condicionat, i la prova és que poden sortir escollits veritables monstres, però malgrat tot penso que en cap moment hem de posar en dubte la sobirania popular i en tot cas hem de treballar perquè la transparència ens deixi veure el veritable fons dels polítics i escollir els millors, si més no els més coherents i honrats.

Necessitem les eleccions al Parlament català

 És responsabilitat del president del govern català convocar les eleccions al Parlament, doncs el trobo un irresponsable que encara no les hagi convocat. No entenc a què espera. Suposo que és conscient que no ho està fent bé. Ja fa temps que va dir que la legislatura estava esgotada, doncs a què espera?

Som molts els que estem cansats d'aquesta música que sona i tenim ganes de veure altres persones que vulguin liderar el país, i tenim el dret de poder dir-hi la nostra. Aquest impàs tan llarg és una manca de respecte als catalans. No ens mereixem ser desatesos d'aquesta manera, i no hi ha epidèmies que hi valguin.

Ja sé que tenim un problema greu i és que les estadístiques no són gaire afalagadores i tot fa pensar que no hi haurà grans canvis, però si més no podem creure que canviaran algunes persones, entre elles el mateix president, i podem esperar i desitjar que no ho facin tan malament.

La desídia a l'hora de prendre decisions no és bona i encomana una apatia greu entre la gent. No sé si hauríem d'aprofitar la jornada de l'onze de setembre per sortir a demanar les eleccions i un canvi d'actitud dels nostres polítics. Estem cansats del govern actual i també de les baralles entre ERC i JxCat. Exigim més seriositat i responsabilitat als càrrecs electes, i volem dir-hi la nostra tot exercint el dret a vot.

Intolerància vers la diferència

Aquesta setmana varen detenir dues persones a Salt per haver agredit una dona trans. No fa gaires dies llegíem que a Prades estaven fent la vida impossible a un jove drag queen. I com aquestes en trobaríem tota una colla d'agressions gratuïtes contra les persones tal com es manifesten. Per què passa tot això? Quin problema hi ha? No podem manifestar-nos com volem, sense que es fiquin amb nosaltres?

Aquesta agressivitat que es manifesta contra les persones que ens semblen diferents a nosaltres és cada vegada més present, en una societat individualista i poc permissiva. Per què els agressors s'atreveixen a actuar contra les altres persones? Quins drets creuen tenir per actuar d'aquesta manera?

Em costa molt d'entendre, i no sé trobar-hi explicacions. Ens molesta la diferència? Ens creiem agredits quan l'altre actua de manera diferent a nosaltres? L'agressió no queda mai justificada, però en aquests casos és menyspreable. És com si entenguéssim que tothom s'ha de comportar d'una manera determinada i que no hi ha llibertat per expressar els sentiments que un té.

Avui llegia els percentatges de persones agredides i quedes sorprès de com hi ha tant intransigència. Llavors ens escandalitzem d'aquests països en què la homosexualitat, per posar un exemple, està prohibida i castigada durament, però passa que a casa nostra, que és permès, és la pròpia societat civil qui s'encarrega de reprimir-ho.

Un dia d'aquests parlava de l'individualisme que impera a la nostra societat, però també cal tenir en compte aquesta intolerància vers els altres que no pensen igual. Si no som capaços d'avançar junts, en la diferència, la nostra societat està morta.

Incivisme també a la natura

Potser ens farem pesats de tant comentar-ho, però és la trista realitat. Cada dia s'observa més incivisme arreu del país. No és estrany que hi hagi propietaris rurals que posin tants entrebancs per poder accedir a paratges bonics de la naturalesa. Si tots els que ens agrada caminar pels boscos i prats, busquem rutes noves, fonts i raconades per passar el dia, fóssim curosos a l'hora de comportar-nos, potser no trobaríem tants camins barrats o fonts descuidades.

Aquests dies he pogut observar l'incivisme d'alguns que deixen petjada d'on han estat, amb la brossa sense recollir. És tan difícil ser net i respectuós amb el medi ambient? Oi que ens agrada trobar les coses ben polides, com si ho descobríssim nosaltres? Per què som tan despreocupats i bruts a l'hora de marxar a casa?

Ho podem veure al bosc, però també a la platja. Aquesta manca d'educació cada vegada és més generalitzada, i això s'aprèn a casa. Hem renunciat a educar els nostres fills, o potser som nosaltres mateixos qui els hem donat mal exemple. 

A nivell urbà ho veiem cada dia als nostres carrers i places. Sobretot quant a deixar la brossa quan no toca i al lloc que no toca, però també llençant la resta del tabac, no recollint els excrements dels nostres grossos, i no fent ús de les papereres. A la natura, on sembla que et convida a ser respectuós, tampoc som capaços de comportar-nos. 

Si tu ets un d'aquests que no reculls la brossa que generes i empastifes el bosc, la platja o la vila, fes el favor de callar i de no queixar-te de res. No tens dret a posar en dubte cap comportament humà, perquè tu ets el primer que no actues com caldria. Si tots ens esforcéssim una mica més a ser respectuosos amb el nostre entorn, segur que en gaudiríem més.

Un país que accepta la corrupció

 A Espanya no només es permet la corrupció, sinó que se l’aplaudeix  i s’excusa els corruptes. Aquests dies ho veiem amb el rei emèrit que fa pocs dies ha rebut un escrit de suport per part d’una colla de ‘personalitats’ amb un passat de poder i incoherències amb el seu discurs. 

El país no pot funcionar bé, i et venen ganes d’animar els fills a buscar altres països on refer la seva vida. Em sento decebut i força pessimista veient com funciona tot. Penso en els polítics, però també en els ciutadans de peu. No hi ha consciència de grup, s’actua amb massa individualisme i amb poca sensibilitat i civisme.

Tot el que envolta al rei emèrit és una demostració de l’error de la transició i la incapacitat de trencar amb un model autoritari i repressiu. Res és nou d’ara, sinó que s’ha permès, s’ha fet la vista grossa i massa gent s’ha beneficiat de la innocència d’un poble que ens hem cregut que transitàvem cap a la democràcia.

Avui llegia les acusacions de l’examant del rei emèrit que implicaven també el rei Felip VI. Tot és creïble, però ara és quan surt el mal concepte de la inviolabilitat. Per més rei que un sigui no se li pot condonar la corrupció, i si això no s’entén és que la societat està malalta.

Preparant el començament del curs escolar

A tres setmanes per començar el curs escolar detecto molt de nerviosisme entre els polítics catalans i que no s'acaben de posar d'acord. Entenc que no és fàcil preveure què pot passar, però també hi veig molt poca claredat d'idees. No es podrà dir que no hi ha hagut temps de planificar i fer-ho tocant de peus a terra. No sabem amb què ens trobarem, però podem preveure una situació adversa que cal afrontar. Ara no pot passar el mateix que el mes de març quan ningú no s'ho esperava.

Penso que la conselleria d'Ensenyament no ha actuat amb prou celeritat i es deixa per a últim moment prendre decisions extremes. A començaments d'estiu es parlava de mesures dràstiques que requerien molta inversió, i penso que se'n parlava massa alegrament. Les mesures que s'avançaven eren força irrealitzables, per manca de recursos i, sobretot, d'espais per poder desdoblar les línies.

Avui hi ha prevista una reunió entre Ensenyament i Salut, i seria bo que es posessin d'acord i es prenguessin decisions realitzables i que tothom ho conegués d'antuvi. No es pot decidir segons què sense tenir en compte les persones que dia rere dia es troben al mig de la qüestió. Des dels despatxos no sempre es veu bé, i cal tenir en compte el professorat i els seus directors o directores.

Les notícies que ens arriben sobre la incidència del coronavirus no són positives i tot fa pensar que hi puguin haver rebrots importants de cara el setembre i octubre. Això endurirà les mesures a prendre, i no estem encara en disposició de resoldre el tema quedant-nos a casa. L'ensenyament presencial és més que un contacte directe amb el professor, hi ha tot el tema de la socialització que és important tenir en compte, al marge dels problemes perquè tots els alumnes estiguin en les mateixes condicions per rebre l'ensenyament des de casa, encara que només sigui parcialment.

La responsabilitat del Secretari General del Parlament

Continua la controvèrsia sobre la no publicació estricta del que es va aprovar al Parlament de Catalunya, per decisió del Secretari General del Parlament, en Xavier Muro. Segons el Secretari General la decisió era seva perquè n'era seva la responsabilitat, tenint en compte la sentència del Tribunal Constitucional. Només JxCat ha exigit la publicació completa del que va decidir el Parlament. La resta de partits de la mesa del Parlament han acceptat la decisió de Muro.

Ara ha sorgit un grup d'experts que asseguren que Muro no podia decidir no publicar totalment la resolució del Parlament i caldrà veure si el seu raonament és lògic i legal. Des del meu punt de vista, considero que el Secretari General del Parlament havia de publicar la totalitat de les resolucions del Parlament, i en tot cas els responsables, si això contravenia alguna sentència prèvia del Tribunal Constitucional, serien els polítics i no el funcionari. Entenc que el Butlletí Oficial del Parlament ha de reflectir tot el que s'aprova al Parlament, sense que ningú no pugui variar-ho.

I això ho penso, al marge del contingut de les decisions. Si acceptem que el funcionari de torn és qui decideix què es publica i què no, estaríem traient legitimitat a tot el que passa al Parlament. Els diputats membres són representants del poble, que és sobirà, i entenc que poden decidir qualsevol cosa, sota la seva responsabilitat, i aquesta decisió ha de ser expressada totalment al BOPC. 

M'imagino que la polèmica continuarà, per l'interès del contingut, però a mi m'agradaria que es debatés per concloure, al marge del contingut, si el funcionari pot decidir què publica i què no, i n'assumeix la seva responsabilitat. No crec que el resultat hagi de ser l'expedientació del funcionari o no, sinó conèixer què és realment legal i què és una interpretació errònia del cas.

Cayetana Álvarez de Toledo cessada

Hem conegut que el líder del PP, Pablo Casado, ha cessat Cayetana Álvarez Toledo com a portaveu del PP al Congrés de Diputats. Ells sabran els problemes que tenien i si la mesura benficia el partit o, com diu la cessada, el perjudica. A mi, personalment, quan menys la senti millor. 

Considero la diputada una mala educada, que es pensa que pot anar insultant tothom, alegrament, i espera que els altres li riguem les gracietes. No, no la suporto i quan l'escoltava a la televisió o ràdio, em posava de mal humor. 

Cayetana va ser imposada als militants catalans del PP, perquè figurés de número u de Barcelona a les darreres eleccions generals. No he entès mai aquest joc i penso que és una desconsideració vers les persones del partit en el territori. Només s'explica per l'interès del partit central de comptar amb els seus, i per això els reparteixen per la geografia espanyola, per després tenir-los tots a Madrid.

Per sentit comú, els diputats territorials haurien de representar el territori. Està molt bé que defensin el partit, i ho facin com un conglomerat irrompible, però no estaria de més que també tinguessin en compte l'àmbit geogràfic per on han estat escollits. És allò de creure's o no la representativitat dels electors.

Jo no votaria mai una llista electoral d'un partit que hi col·loca una persona forània, que no em representa. En el cas de Cayetana Álvarez de Toledo, a més, no sé a qui podia representar, perquè la seva actitud no em sembla apropiada. No es pot anar a la vida d'aquesta manera. Probablement això mateix ha estat el que al final ha cansat als dirigents del PP, i ara molt probablement desitjarien que deixés l'acta de diputada.

M'imagino que no correm el risc que es presenti com a cap de llista a les eleccions del Parlament català. Només ens faltaria haver-la d'aguantar a casa nostra!

Tres anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils

Avui, en el tercer aniversari de l'atemptat a Barcelona i Cambrils, hem conegut la ubicació del rei emèrit, després de quinze dies desaparegut. Com podíem suposar, l'emèrit s'ha instal·lat en un país àrab, els seus grans amics i d'on ha tret tants beneficis. Un país autoritari i repressor, on hi viurà com un rei!

Òmnium Cultural continua exigint un judici al rei corrupte, i remarca que els EUA no tenen un tractat d'extradició amb Suïssa, la qual cosa li permet viure segur al marge de la llei. Caldria pensar si l'advertència que quedava a disposició de la Justícia era certa o es tractava d'una mentida més del rei emèrit.

Tres anys d'un atemptat que encara té persones encausades pendents de judici, i que aquests dies ha estat notícia el fet que ni la Generalitat ni l'Ajuntament de Barcelona els acusin d'assassinat, a diferència de l'Ajuntament de Cambrils. Se'm fa difícil d'entendre, per més que els supervivents no participessin directament de l'assassinat de les Rambles, però sí que varen formar part del grup i dels preparatius per dur a terme la brutalitat al cor de Barcelona.

No hi sé veure presumpció d'innocència i sí més aviat voluntat de fer mal, de matar, de deixar una petjada terrorista a la capital catalana. La Justícia té les seves regles, però el que passa és que a Espanya està tan desprestigiada, que avui ja dubtes de tot, sense tenir-ne prou coneixement.

L'atemptat d'ara fa tres anys el vaig viure lluny de casa, de vacances, però aprofitant totes les oportunitats per seguir les notícies minut a minut, i compungit pel dolor de les víctimes i les seves famílies. Hi ha molts rumors al seu voltant, fins al punt de deixar en entredit l'actuació del CNI i la policia espanyola. Suposo que algun dia coneixerem més el fons i desitjo no haver-me d'escandalitzar pel que ens puguin explicar de persones i institucions implicades.

El poder de les xarxes socials

Avui hem pogut constatar el poder que tenen les xarxes socials a l'hora de fer pressió sobre actuacions o decisions desafortunades. Em refereixo a la retirada de l'anunci de la loteria catalana La Grossa, on animava la gent a jugar per aconseguir l'ascens social.

Realment ha estat molt desafortunat i digne de ser estudiat a qui se li ha acudit, però sobretot qui ha permès que fos el motiu de la campanya. Haig de dir que quan he vist el primer tuit l'he retuitejat de seguida, perquè m'ha semblat indignant. Després he vist que hi havia tot un seguit de retuits amb comentaris molt encertats en contra de la campanya.

No pot ser que des de les institucions públiques es frivolitzi d'aquesta manera. És una manca de respecte davant d'un problema que no hauria d'existir i que hi ha molta gent que hi està lluitant per solucionar-ho. L'atzar no pot ser mai la solució a la injustícia social d'un país. Anunciar-ho d'aquesta manera és una decisió indignant que cal denunciar.

Finalment s'ha aconseguit la retirada de la campanya, però ara el dubte és si n'hi ha prou amb excusar-se, o bé si cal demanar responsabilitats. Ja sé que no podem estar tot el dia portant a l'extrem les nostres crítiques, però d'alguna manera o altra cal que errors com aquests serveixin d'experiència per no repetir-los. Cal doncs avaluar si amb la retirada de la campanya ja és suficient, o algú ha de donar la cara i presentar explicacions.

En aquest cas les xarxes socials crec que han contribuït en una bona causa i demostrat que no sempre son mal utilitzades.

Les gracietes de Trump

Diuen que els animals ferits són perillosos, i això ho podem aplicar a les persones, en aquest cas al president dels EUA. Ferit perquè les estadístiques no li són favorables a pocs mesos de les eleccions. Això el treu de polleguera i ja no sap quines noves lleis aprovar per fer la guitza. El medi ambient té les de perdre a les seves mans, i avui ens ha sortit amb bombetes antigues i dutxes amb més pressió d'aigua.

Tot plegat pot semblar tonteries, però no és ben bé així. El poder que té un president dels EUA és molt gran i avui està en mans d'una persona desequilibrada. Es presenta davant dels seus aduladors i els fa riure parlant del seu cabell o el seu cutis. En el fons, però no hi ha gràcia que valgui, sinó les ganes de destruir els altres.

Tot el que està passant amb les retallades al servei de correus és més greu del que puguem creure. Se sap que els demòcrates fan ús del vot per correu i tot el que sigui posar-hi entrebancs el beneficia. Farà les trampes que calgui per revertir les estadístiques i renovar la presidència. 

La presidència dels EUA té la seva importància perquè condiciona la resta del món. És per això que ens ha de preocupar i cal confiar en què la Justícia americana no actuarà de la mateixa manera que actua l'espanyola. Caldrà filar molt prim per veure que la reelecció de Trump no s'assembla gens amb el que ha passat a Bielorússia.

No tinc cap fe en el lideratge demòcrata com alternativa de govern, però el que sí que tinc clar és que qualsevol alternativa a Trump és bona, per dolenta que sigui. Cara o creu, però amb moltes ganes de veure derrotat el president Trump.

Com encarar les dificultats del coronavirus

Darrerament i en més d'una ocasió he escoltat la frase que el coronavirus ha tret el pitjor de la gent. Jo sempre defenso la bondat de la gent, contra qualsevol opinió contrària. Em resisteixo a pensar que la gent no és bona d'entrada, sinó que en tot cas les circumstàncies els canvia, ens canvia. Ja sé que estan passant moltes coses, que hi ha violència al carrer i a les cases, però això no ha de condemnar inicialment les persones.

Davant els problemes provocats pel coronavirus, accentuats en temps de confinament total, s'ha pogut observar comportaments si més no molt egoistes i individualistes. Ha posat a prova la capacitat de les persones a col·laborar amb els altres, a manifestar-se solidaris.

He intentat posar en relleu l'esperit de voluntariat que s'ha manifestat respecte a persones més vulnerables, i crec que ha valgut la pena tenir-ho en compte. No podem sempre mirar només la part negativa, que no vol dir ignorar-la, sinó en tot cas procurar millorar-la.

Malgrat tot hi ha exemples que poden portar-te a concloure que les dificultats provoquen un tancament en les persones i una actitud més egocèntrica. És per això que han sorgit aquestes expressions de ressorgiment del pitjor que portem a dins.

L'epidèmia no s'ha acabat i caldrà continuar treballant per evitar que s'eternitzi i col·lapsi novament la nostra societat. És per això que haurem de procurar millorar en el nostre comportament, conscients que és una situació temporal, més o menys llarga, però que entre tots l'hem de superar. I la millor manera de fer-ho és col·laborant. Pensar en conjunt, en comunitat, i intentar ajudar aquelles persones que per les circumstàncies que siguin tenen més problemes per encarar les dificultats. A veure si podem deixar de sentir la frase inicial, perquè acabem assumint que només junts vencerem les dificultats.

Les imatges que ens arriben de Bielorússia

L'actuació de la policia a Bielorússia escandalitza molta gent que no ho va veure de la mateixa manera a Catalunya el dia 1 d'octubre, el dia del referèndum. Un exemple és l'alt comissionat José Borrell. No es tracta de mirar la causa, el motiu o la situació diferent d'un país o un altre, sinó de mirar simplement l'actuació desproporcionada de la policia. 

¿Costa tant d'entendre que quan es critica l'actuació policial no es té en compte qui té raó ni quins són els motius pels quals la gent es manifesta i és atacada per la policia? El problema és que no es mira de la mateixa manera quan passa a casa o a fora i, sobretot, quan estàs posicionat en un bàndol. En el cas de Catalunya, el senyor Borrell tenia molt interès d'anar a favor de la repressió de la policia, i per això no hi va veure res de dolent. La culpa: els pacífics ciutadans.

Avui hauríem de tornar a parlar d'hipocresia, no només dels polítics, sinó de tothom en general. Ens posicionem en un bàndol i som incapaços d'objectivar. Si la policia empra males arts, tant és que sigui a favor o en contra dels teus. El que has d'exigir és proporcionalitat, i això no ha passat ni a Bielorússia ni a Catalunya.

Veient les imatges d'aquests dies a Bielorússia se m'ha fet molt present la data de l'1 d'octubre i encara no puc entendre el comportament tan cínic del govern espanyol i els seus simpatitzants, i els de l'oposició que ho aplaudien d'amagat. Encara en veurem de pitjors. No hi pot haver normalitat quan la veritat és obstruïda pels interessos de partit.

La revolta dels ajuntaments

Sempre he dit que l'administració local és la més castigada de totes les administracions públiques. És la més propera a la gent, i per tant qui la coneix més gent, però també qui rep més crítiques quan les coses no van bé, i les altres administracions sembla com si li fessin un boicot, si més no la tenen molt desatesa.

Això es veu per poc que t'aturis a mirar el funcionament de l'administració pública en tots els seus àmbits i competències. La que li toca el rebre sempre és la local, i no val que polítics d'altres administracions hagin passat per un ajuntament i ho hagin patit. Quan es troben a l'administració autònoma o l'estatal ja no se'n recorden.

El repartiment de recursos no és just, i sempre hi ha manca de recursos als ajuntaments, que es deuen a la seva població per cobrir les necessitats bàsiques. Si es vol fer alguna cosa més, normalment ja consolidada, la dificultat per obtenir els nous recursos és impressionant, la majoria dels quals venen dels propis vilatans.

Aquests dies hem pogut observar la caradura del govern de l'Estat, el govern socialista, que amb l'excusa de la llei Montoro, que no deixa endeutar els municipis, s'ha inventat una trampa per recollir diners dels municipis, a retornar, i permetre'ls despesa per fer front al cost del COVID-19.

Una part de la polèmica ve originada per la picabaralla entre partits polítics, però no es pot acusar el PP, per exemple, d'obstruir les recomanacions del govern del PSOE. De fet, l'alcalde de Badalona ja ha dit que la llei Montoro no és la Bíblia. Per què no l'han abolit? Excuses de mal pagador. 

Defenso les protestes de molts ajuntaments a no enviar els seus estalvis al govern de l'Estat, i a lluitar per poder augmentar la despesa per sobre dels ingressos, sobretot aquells ajuntaments, com el d'Arenys de Mar, que el nivell de deute és ridícul.

El poble és sobirà

La detenció d'un magistrat del Tribunal Constitucional, acusat de violència masclista ens serveix per reflexionar sobre el funcionament del sistema polític i judicial de l'Estat espanyol. Un funcionament on la política ha quedat subordinada a la justícia, i on l'opinió de dotze persones està per sobre de l'opinió majoritària de tot un poble.

Això és el que intentava explicar el seu dia, parlant de l'Estatut d'Autonomia català, que vàrem referendar i que dos persones van sancionar i retallar. Això és el que no hauria de ser possible, per més intel·ligents, professionals i objectius que puguin ser aquestes persones. Ara, quan els fets ens fan veure que son persones humanes i per tant no son perfectes, és quan encara amb més raó s'ha de posar en dubte la seva opinió per sobre del poble sobirà.

No vull aprofitar el cas del magistrat acusat de violència masclista per fer-hi més llenya. El procés ha de seguir i prou pena en tindran la seva família. El que vull fer constar que no és democràtic el funcionament del sistema, perquè no es basa en la sobirania del poble, sinó en la imposició de la interpretació de la llei que fan unes persones, per més bé que ho vulguin fer.

La conclusió és clara: no hi ha un concepte de democràcia correcte, perquè no s'escolta l'opinió de la majoria de la població. Es rebutja la convocatòria de referèndums per por a perdre l'status quo. I ho podem veure si parlem de monarquia o república, independentisme o centralitat, i a tots aquells temes que son bàsics per al funcionament de la nostra democràcia, massa feble i depenent d'uns poders hereus del franquisme.

La hipocresia dels polítics

 El món de la política és un món d'hipocresia palpable que ens avergoneix. Tots coneixem exemples que ens porten a aquesta afirmació, però us en refereixo un que és novetat d'aquestes últimes hores. Estic parlant de la demanda al Tribunal Suprem del PP en contra del nomenament de Dolores Delgado, com a fiscal general, a qui considera parcial, havent estat ministra del govern pel PSOE i haver expressat opinions contràries al PP. I per què ho dic?

No defenso la imparcialitat de la nova fiscal general ni considero estrany que puguin considerar-la parcial des del PP, sinó que aquesta denúncia es faci només quan interessa i no es tingui en compte quan s'és part beneficiada. Cal que parlem de la representativitat dels membres del Tribunal Suprem, o del mateix Tribunal Constitucional? Oi que tenim exemples clars de la dependència, dels partits polítics que els han proposat?

Si d'una cosa ens queixem la majoria de mortals és de la manca de separació entre els poders judicial i legislatiu. El fet que els jutges que formen part d'un tribunal o altre siguin proposats i votats pels polítics de torn, ja és una sospita que no seran imparcials. Jo penso que podrien ser-ho igualment, si exercissin professionalment segons els seus coneixements, però sent on som, amb la corrupció manifesta i els interessos personals ben reforçats, és lògic que no hi sapiguem veure la imparcialitat necessària.

Tenim massa exemples per justificar els nostres temors. El cas del Procés català, però no només aquest, és una bona mostra de la parcialitat dels jutges a l'hora de dictar els seus veredictes. Europa ho ha estat observant i constatant també.

Hipocresia és quan es defensa una cosa saben que en altres casos no s'accepta la mateixa hipòtesi, perquè llavors no els interessa. Dieu-ne demagògia, però a mi em surt més hipocresia, perquè hi ha massa maldat camuflada i em provoca massa ràbia i impotència. El nostre model democràtic està corromput, i ho veig molt difícil de canviar.

Més sobre Pere Casaldàliga

Les reaccions a la mort de Pere Casaldàliga demostren la importància de la seva persona i la seva vida, i és significatiu perquè no estem parlant d'un home poderós, sinó d'un home de bé que amb l'exemple de vida ha fet feliç a moltes persones, desnonades i sense recursos, i ens ha fet reflexionar a molts d'altres.

És significatiu que tanta gent s'hagi parat a pensar i escriure sobre la persona que es va afrontar a tanta injustícia, fent el bé. Exposant la seva vida per als altres, els més humils i desvalguts, en un racó del món ple d'injustícia.

És bo que no només persones creients hagin vist en ell la persona de Jesús, fidel al seu missatge i a la raó de l'existència. Uns pocs han tingut la sort de viure al seu costat durant la seva vida, però a molts ens ha arribat el seu missatge. La importància de la coherència, de l'estimació sense més recompensa que veure els altres sobreviure i desempallagar-se de tantes servituds.

En uns temps difícils i amb inconvenients notoris, ens adonem de la sort que tenim en comparació a moltes altres persones, i reconeixem el mèrit de Pere Casaldàliga d'haver escollit el seu camí només pensant en els altres.

El seu recorregut per aquest món ens ha de servir per millorar la nostra actitud davant les dificultats, i l'agraïment a tots els béns rebuts. La sort d'haver nascut en un país on, malgrat totes les dificultats, ens podem considerar uns privilegiats. 

L'Església jeràrquia ha de reflexionar sobre el seu paper en aquest món i adonar-se que ha errat massa vegades el camí a seguir a l'hora de predicar la paraula de Déu. Nosaltres, però, hem d'assumir la nostra part de culpa a l'hora de col·laborar amb la pau al món, amb els nostres veïns, els nostres familiars i amics.

Ha mort Pere Casaldàliga

Avui hem conegut la mort de Pere Casaldàliga, el bisbe dels pobres. La seva edat i estat de salut no ha fet possible superar els problemes respiratoris que tenia. L'hem estat seguint aquests darrers dies, des del seu ingrés hospitalari, i teníem molt clar que aquesta era la seva fi a la terra.

Pere Casaldàliga ha estat un lluitador per la justícia social, i per a molts ha estat la constatació que l'Església oficial no sempre ha estat a l'altura de les circumstàncies. Predicador de la teologia de l'alliberament, ha tingut enfrontaments amb el Vaticà, sobretot quan aquest ha destacat per la seva ideologia més dretana i ansiosa de poder.

El testimoni de Pere Casaldàliga ha servit per confiar en el missatge de l'Evangeli, i adonar-nos que no tot estava perdut. La història de l'Església catòlica té uns episodis molt negres i obscurs, que han fet perdre la fe a molta gent. Persones com Pere Casaldàliga han permès la continuïtat del missatge de Jesús, i la interpretació justa del seu exemple de vida.

La vida de Pere Casaldàliga no ha estat fàcil, i només la força rebuda de Déu l'ha permès afrontar tots els obstacles que el poder polític, econòmic i religiós li ha preparat. Estimar els més febles i desvalguts, només té sentit si creus en la bondat de les persones, per sobre de tota la injustícia present en aquest món.

Des de la humilitat vull manifestar el meu agraïment per l'exemple de vida de monsenyor Pere Casaldàliga, que ens ha d'acompanyar per avançar cap a un món més just.

Bèlgica denega l'extradició de Lluís Puig

Avui hem conegut la decisió del jutjat de primera instància de Brussel·les sobre l'extradició de qui fou conseller de cultura, en Lluís Puig. Aquesta nova negativa a l'extradició sol·licitada per l'Estat espanyol, és una patacada més en el seu currículum, encara que la poden recórrer.

Veurem què en diuen les persones que hi entenen, però penso que la raó que donen, que no es fixa en tant en el motiu perquè se'l vol extradir, sinó per la forma que s'ha sol·licitat, és una clatellada a l'aparell de l'Estat. Que t'hagin de dir que no correspon al Tribunal Suprem presentar la sol·licitud d'extradició, és gros. Ja no sabem ni com s'han de fer les coses.

I jo em pregunto si tampoc és el Tribunal Suprem qui l'ha de jutjar. Si no és persona aforada, entenc que no li pertoca al Suprem. M'ho expliqueu?

El desprestigi del Poder Judicial espanyol és cada vegada més gran, però tenen la pell molt adobada i el que els interessa és jutjar els independentistes, i no pararan fins que ho puguin aconseguir, encara que sigui fent el ridícul dia sí i dia també.

Si no he llegit malament la notícia, a l'exconseller Puig només el volen jutjar per malversació, i per tant res a veure amb rebel·lió o sedició. No sé si en el seu cas hi ha pena de presó, o si només hi pot haver inhabilitació. Ho dic per allò de deslliurar-se de la reclusió.

La Fiscalia espanyola ja ha avançat que recorrerà la decisió judicial i per tant a veure si continua el sainet i quina és la decisió final de tot plegat. Sigui quina sigui, però, el cas és que s'han de mantenir a l'exili, i això no és fàcil. Entretant aquí, els nostres governants sembla que estiguin adormits a veure-les venir. No se'ls està fent cap favor.

Monarquia o República

Llegint l'entrevista de VilaWeb a l'exdiputat de la Cup Julià de Jòdar he recuperat una idea que tenia fa un parell de dies arran de la notícia de la fugida del rei emèrit. En un moment de l'entrevista, Julià de Jòdar treu valor a la possible república espanyola, tenint en compte els partits polítics existents en aquests moments. I és cert.

Què podríem esperar d'una república amb partits polítics com el PP, el PSOE, Ciutadans i Vox? Potser, com també diu l'entrevistat, encara seria perjudicial per a Catalunya. El rei Felip VI va deixar molt clar què pensava dels catalans i de manera especial dels independentistes, però no podem menystenir l'actitud dels polítics del PP i PSOE, els dos grans partits espanyols.

Una cosa és defensar el model d'Estat que preferim, i l'altra esperar que les repercussions d'un o altre model siguin diferents per al nostre país. No confio gens en un president de la república, del PP o el PSOE, per posar un exemple. En què guanyaríem. Amb això no defenso la monarquia, que ens ve imposada i no tenim l'opció de votar-hi en contra. Simplement deixo constància que per a la realitat de Catalunya, un model o altre no són cap tipus de garantia. 

No sé si en la línia de Julià de Jòdar o una altra de semblant, sí que crec que primer de tot hem de tenir molt clar què volem per al nostre futur, com a país, i aconseguir un lideratge capaç d'entusiasmar-nos, crear riquesa, i engrescar-nos a formar entre tots el país del futur.

Podem defensar la república, com a model més democràtic, però no ens podem oblidar que tenim molta feina a fer perquè les nostres institucions siguin realment transparents i ens representin. Portem massa temps encallats i sense expectatives de veure la llum aviat. D'acord que el cop ha estat dur, però no podem continuar amb les mans al cap i dubtant de tot. Hem de recuperar les forces perdudes i aconseguir els canvis necessaris per avançar econòmicament, social i com a país que decideix el seu futur.

El coronavirus continua marcant el nostre ritme

Avui encara estem consternats per la desgràcia d'ahir a la tarda a Beirut, amb la tremenda explosió que va destruir bona part de la ciutat, amb un balanç provisional de cent víctimes i cent persones més desaparegudes. Una tragèdia que ens ha fet pensar en els perills que vivim sense saber-ho. Segons les primeres investigacions es tracta de l'explosió d'un recinte que des de fa sis anys contenia productes altament inflamables, sense control. Negligència que ha costat la vida de tantes persones innocents. Plou sobre mullat.

Un dia d'incertesa també per l'evolució dels brots del coronavirus, més aviat del que ens esperàvem i que ha provocat un daltabaix al turisme, que intentava recuperar una mica de tot el que aquest any havia perdut. La prohibició o consells de països exteriors a no visitar-nos, agreuja la situació d'hotels, restaurants i tot el comerç que viu majoritàriament del turisme.

I també afecta a la cultura i la tradició, en un període de l'any que se celebren moltes festes majors. A Arenys de Mar ja va afectar la festa de Sant Zenon, i ara hem conegut que també la segona festa de l'estiu, la festa de Sant Roc, molt participativa els darrers anys, es veurà afectada, amb cancel·lació d'alguns actes, com és la passejada nocturna dels gegants, i la modificació d'altres, com serà la dansa d'Arenys o la cercavila dels macips.

Tot això passa quan encara tenim la ressaca de la desaparició del rei emèrit, a un lloc desconegut, i les conseqüències que pot tenir en el procés d'aclariment del grau de corrupció de Juan Carlos I, malgrat la seva injusta inviolabilitat.

Qui mantindrà el rei emèrit?

Com era de suposar el dia avui ha girat a l'entorn de la notícia de la fugida del rei emèrit d'Espanya. Les reaccions han estat força les esperades, amb una dreta i el PSOE defensant la decisió i fent costat al rei Felip VI. Podemos s'ha manifestat de manera diferent, la qual cosa s'ha volgut veure com una crisi de govern. De totes maneres, però, caldrà veure fins on arriben aquestes discrepàncies i, sobretot, la validesa de les seves paraules defensant la República i un referèndum per decidir què vol la ciutadania.

També en l'entorn de les presidències de les comunitats autònomes hi ha hagut reaccions, totes elles molt semblants, amb la discrepància del president català, que ha arribat a exigir l'abdicació del rei espanyol.

L'advocat del rei emèrit ha fet constar que tot i la fugida d'Espanya, es posarà a disposició de la fiscalia per al que faci falta. M'imagino que si ha de venir d'Espanya, poca por han de tenir. Només podrien témer la reacció de la fiscalia suïssa, per si li demanen presentar-se a declarar sobre els moviments financers il·legals.

A mi em queda el dubte de quin serà el futur econòmic del rei emèrit. Sabem que fins ara l'hem mantingut i a més ens ha estafat, però a partir d'ara, que no viurà a la Zarzuela, qui li pagarà les despeses? Ho farà amb els diners que ens ha robat, o el continuarem mantenint via partides pressupostàries noves? Entenc que entre altres despeses hi haurà les de protecció i seguretat, que no acostumen a ser barates i que implica la contractació de persones al seu servei. Quant a la residència, m'imagino que té prou amics que li cediran gentilment les seves propietats.

La incògnita pendent de desvetllar és la destinació d'aquest exili-desterrament. Si es confirmés que ha anat a la República Dominicana, penso que seria un greuge cap a aquesta població, amb prou problemes econòmics, que no es mereix haver d'acollir una persona com el rei emèrit, encara que probablement aniria de conjunt amb el propietari de la residència d'acollida.

L'emèrit fuig d'Espanya

La notícia del dia és la carta que el rei emèrit ha enviat al seu fill anunciant-li que se'n va d'Espanya perquè no li compliqui més el seu regnat. Sens dubte la notícia no ha vingut de nou, ja que fa temps que s'especulava amb aquesta possibilitat. La corrupció de Juan Carlos I l'ha empès a prendre aquesta decisió o algú l'ha fet decidir, per no empitjorar més la situació de la monarquia a Espanya.

Tal com ja deia fa uns dies, no considero que la institució es trobi en perill. Hi ha molts espanyols que la defensen i pocs partidaris actius de la República. Malgrat això, sí que és cert que l'actual rei no està còmode amb tot el que ha anat apareixent del seu pare, i creuen que allunyant-lo de la Zarzuela li farà la vida més fàcil. 

El rei emèrit se'n va d'Espanya, no sabem on, i no se li ha retirat el passaport, com s'ha fet a persones que al meu entendre són més nobles i innocents. Aquest és el problema de la inviolabilitat que permet ser corrupte i que no et passi res. Jo podria entendre que es protegís el rei per a l'exercici del càrrec, atès que comporta risc i prendre decisions que no sempre són fàcils. El que no puc entendre és que se'l protegeixi del mal comportament, per interessos personals, i no per al bé de l'Estat. Crec que caldria fer una distinció ben clara, i aquí, al meu entendre, és l'error i el vici.

La història col·locarà Juan Carlos I al lloc que es mereix, però haurà viscut tranquil·lament la seva corrupció, sense que li hagi caigut cap condemna. Algú pot pensar que el pas que ara donarà és un càstig, el desterrament, però ja voldrien molts castigats per menys delicte rebre aquest i no el que han d'aguantar durant molts anys, si no és tota la vida.

Amb la decisió de marxar d'Espanya es vol tancar una pàgina de la història de la monarquia espanyola, però la història continua i el mal ja està fet. Serà jutjat o no, però moralment està condemnat a la ment de moltes persones de bé.

La gestió dels diners europeus

Segons puc llegir en diferents diaris digitals, el fet que Pedro Sánchez centralitzi la gestió dels diners europeus que arribaran a Espanya és un altre exemple del seu costum de no complir els pactes. No ens ve de nou la seva actitud perquè ja hi estem acostumats, no només d'ell, però potser en el seu cas és més descarat.

Probablement el PP sempre ha estat més lleial a les seves promeses. Encara que podria ser que em relacionéssiu un seguit d'exemples que em farien rectificar, però si més no la impressió que tens és que del PP ja saps d'entrada que no hi pots confiar, cosa que no passa amb el PSOE que promet molt i et pot arribar a engrescar, però al final tampoc ho compleix. Tots recordem les promeses de Zapatero.

Pedro Sánchez hauria pactat amb ERC de donar-los la gestió dels diners a Catalunya, a canvi de donar-los suport a l'estat d'alarma. Tenim experiència en les promeses d'inversions que mai s'acaben complint, sinó una mínima part. La gestió financera és descaradament deficitària i ara, amb els diners europeus, no hi ha cap garantia que es destinin als objectius fixats, ni es reparteixin de la manera acordada.

Que surti algú a defensar-ho i em justifiqui per què s'ha de fer d'aquesta manera, i quina esperança hem de dipositar-hi perquè es compleixi. Estic d'acord que la no presència del president Torra a la trobada dels presidents autonòmics no serà, segons deia el ministre Illa, motiu per perdre finançament. Aquest ja vindrà escamotejat d'entrada. 

El problema de no complir mai les promeses és que aquestes, quan es fan, ja se sap que no es compliran. Ja no hi posen interès, i no els costa gens prometre, perquè no s'hi veuen obligats. És per això que la taula del diàleg és una absurditat de la qual no cal esperar-ne res de positiu per a Catalunya. Això porta a la desitjada unilateralitat, que ha estat un fracàs fins ara, però que s'ha vist com a única solució per treure'n alguna cosa de profit. Fem memòria de la situació actual, i que ho puguem contrastar quan s'hagi decidit en què i on es destinen els diners europeus. La conclusió a què arribarem serà que no estàvem tan desencaminats.

En democràcia no tot s'hi val

El titular hauria de ser cert, però malauradament sembla que sí que tot s'hi val i un bon exemple és el cas dels EUA amb Trump. Esclar que no estem parlant de la qualitat democràtica del sistema. Caldria ser més precís i parlar d'una bona salut democràtica. 

Realment és fastigós adonar-te dels tripijocs per guanyar uns vots i després poder fer i desfer al teu aire. Això passa arreu, encara que hi ha llocs on és més exagerat. Els compromisos que es prenen se salten a la torera. Els acords són efímers i no es respecten, tot plegat és una farsa.

En el cas de Trump estem observant el cangueli del president quan s'adona que les enquestes no li són favorables, i és per això que està desplegant diferents estratègies per aconseguir canviar-les. Ningú no pot cantar victòria perquè no tot és tan senzill, però sembla ser que els números no li quadren.

El desplegament de l'exèrcit als estats dirigits per presidents demòcrates, és una manera de crear polèmica i poder dir que només els republicans saben com actuar. La seva por a perdre les eleccions l'arriba a fer dir que preveu manipulació en el vot per correu, com si pogués tenir la consciència tranquil·la, i especular en ajornar les eleccions més enllà del mes de novembre, que és quan toquen.

No és només als EUA on la democràcia es troba infectada. Cada vegada són més els països democràtics que veuen prostituïda la seva realitat política i social. A casa nostra ha estat la judicialització de la política el que posa en dubte qualsevol decisió que les institucions de l'Estat prenen. La Unitat d'Espanya és l'únic objectiu que ho presideix tot i justifica totes les decisions polítiques i judicials. Els drets humans han passat en un segon terme, i hem arribat al punt que ens ho creiem gairebé tot.

Europa està revivint un segle XX entre guerres que ens fa patir. L'auge de l'extrema dreta i la manca d'uns líders polítics que puguin dirigir els estats, són un perill per a la pau del món. No cal ser dramàtics, però hem de ser previsors, i adonar-nos que el camí que seguim no és el més adequat. Tant de bo siguem a temps de rectificar!