"A mi també m'interessen molt les rodes de premsa dels divendres de la senyora De la Vega, però portem tres mesos de rodes de premsa en què uns dies diu una cosa i uns altres en diu una altra". Va dir el conseller Castells, i va enfadar al PSOE, però si no ho diu ell qui ho ha de dir? O s'ha de felicitar per la manera com van les converses i com es va ajornant el pacte? Jo tampoc m'agrada el que està fent el govern de Madrid, encara que el que jo pugui dir no té cap transcendència. L'actitud del PSOE és el principal fre per portar qualsevol política engrescadora per part del PSC, si és que ja en queden ganes. Potser caldria mirar si no convindria partir peres i que cadascú se les empesqués com pogués. Senyors del PSOE, haurien de saber que no és possible fer contents a tothom, i que quan això es persegueix, acostuma a passar que tothom s'enfada i els promotors escaldats. Si prometen han de complir, i sinó deixin de fer promeses, perquè el prestigi i confiança es perden, i sinó li pregunten al Pere, el del Pere i el Llop. Mentre el senyor Castells tingui veu al PSC, podrem creure en un partit amb idees pròpies i la valentia suficient per treballar amb constància i dedicació, sense llençar les campanes al vol ni cremar els darrers cartutxos. Si mai tira la tovallola, crec que serà el moment de fer un pensament.
La coincidència del Carnaval amb la campanya electoral al País Basc i a Galícia no sé si haurà ajudat a que les intervencions fossin més extravagants, encara que després de tants anys ja estem una mica immunitzats. Avui llegia que Rajoy amenaçava que votar al PSE era com jugar a la ruleta russa, i que fer-ho per al PNB és complicar-se la vida, ser antiquat i perdre llibertat. El vot, evidentment ha de ser per al PP, que són els millors. Jo no m'he entretingut a mirar el programa electoral del PP al País Basc, però si escoltem els dirigents estatals i ens fixem amb el PP català, n'hi ha prou per imaginar-te quin pot ser el missatge i els objectius del Partit Popular al País Basc, i també a Galícia. És que la cosa té gràcia, i sinó digueu-me què està fent el dirigent català del PP al Parlament Europeu, el senyor Vidal Quadras. Defensant els catalans? nooo! de cap manera! si pogués encara ens escatimaria més drets. Llavors què pretenen? doncs simplement, si poguessin farien marxa enrere en el model de les autonomies, i si no ho poden fer, com a mínim poden treure competències i contingut. Seguint el discurs carnavalesc, afegiria, encara en temps de campanya, que votar al Partit Popular al País Basc, és el suïcidi, i quedaria tan ample.
Demà és el darrer dia de campanya electoral al País Basc i a Galícia, i dissabte la jornada de reflexió en què no es pot fer campanya. La pregunta que em faig, després de tots els comentaris sobre l'actuació del jutge Garzón, és de si també sabrà estar tot un dia, o posem-ne dos, sense obrir la boca ni fer cap gesticulació, que mereixi ser publicada. Segons ha vingut criticant el Partit Popular, el senyor Garzón ha estat sobreactuant per la coincidència amb les dues campanyes electorals. El senyor Garzón, al ulls del PP, ha actuat en benefici del PSOE, però crec que subestimen al jutge Garzón, que des de sempre ha anat a la seva sense preocupar-se gens del què dirien, o més aviat preocupant-se suficientment que tothom parlés d'ell encara que fos per bé. Si fem memòria recordaríem quan el jutge Garzón va veure frustrada la seva carrera política en no ser nomenat ministre pel llavors president Felipe González. Casualment o no, les seves actuacions, a partir d'aquell moment, varen ser poc favorables al PSOE. Acusar a qui no ens agraden les seves decisions i actuacions, com a amics dels nostres adversaris, és un error que hi caiem sovint. Entenc que l'objectivitat, en aquestes circumstàncies, és difícil. Potser perquè estic cansat pel ritme de treball actual, però haig de dir que enyoro aquell temps que actuàvem en positiu, i ens movíem més pel que podíem fer, que no pas per allò que no ens deixen fer. Serà nostàlgia, però hi havia moments vibrants, que els joves d'avui no hauran viscut. No sé si la moguda del dia 7 de març a Brussel·les podria passar per un d'aquests moments d'il·lusió i projecte comú. En aquest sentit sóc molt pessimista.
Ahir eren 800 milions i avui parlem de 4.000, i la senyora Esperanza Aguirre està gelosa i preocupada per la injustícia que es fa als seus madrilenys. El Cinisme arriba a extrems insospitats, i encara hi ha qui s'ho vol creure. Dels 800 milions d'ahir no sé si en vindrà cap a Arenys, però dels 4.000 d'avui, Vic i Arenys en són una mica protagonistes. Encara recordo els anys quan baixava a Barcelona a la Universitat, en un tren i trajecte que ja en aquell temps estava passat de rosca. Gairebé dues hores per fer una setantena de quilòmetres... què fa això? velocitat de 35k/hora? Han passat... més de trenta anys i arriba el desdoblament de la línia Barcelona-Vic; una mica tard no? I els pobres de Madrid? Els maresmencs es queixen del servei de rodalies, i t'expliquen anècdotes que fan riure, si no t'hi trobes, però no tenen ni idea de què era anar de Vic a Barcelona en tren. No s'ho poden imaginar. Algú pot dir que ens queixem sempre, i que ara, en lloc d'estar contents per la notícia, ens dediquem a parlar del passat. Crec que és qüestió de nostàlgia i una mica d'incredulitat, però sobretot d'emprenyamenta quan sents a parlar la presidenta de Madrid. Per què la premsa, tan aficionada a buscar escàndols, no li dedica una mica del seu temps i espai? No varen crear noves estacions prop de Guadalajara? doncs de què es queixa?
La veritat és que ja m'he descomptat i no sé si ens en deuen, si ens en donen de més, si ja fem les paus... Amb tantes negociacions, pròrrogues i promeses arriba un moment que un ja no sap on som ni què volem. És allò de mirar els teus i... si veus que fan rialles, penses que és positiu, i si fan mala cara, entens que no ha anat bé. He llegit que... "Salgado..." i pensava coi és el mateix Salgado de sempre? No, es referien a la ministra Elena Salgado; ja no recordava que hi havia una ministra amb aquest nom, i que era d'Administracions Públiques. No sé si és la que ens ha de donar més diners als ajuntaments per fer front a la crisi que vivim de ben a prop. No sé on aniran a parar, encara que la notícia els repartia per àmbits d'actuació, però m'agradaria pensar que alguns d'aquests vindran a parar a Arenys, per fer aquelles obres que fa tants anys que somiem... el passeig entre Arenys i Caldetes, l'altre passeig fins a Canet (perquè si ens hem de refiar de la Generalitat, em sembla que ni els nostres fills ho veuran). Fa gràcia sentir a dir la frase "són dels nostres" o també "ara ho tenen bé perquè són dels seus". Ho diu la gent dels partits polítics, i ens arribem a creure que és cert. Potser amb les engrunes, alguna cosa hi hagi, però en allò que interessa... no hi ha color que valgui! Ja ho he dit moltes vegades que sempre havia pensat que quan la Generalitat tingués polítics que haguessin passat pels ajuntaments, tot canviaria, i se'ns tindria més en compte, però... fixeu-vos el president Montilla, o el conseller Nadal, per donar només dos noms; tots dos han estat alcaldes i ara governen el país. Hi heu notat? Jo no, i els ajuntaments continuem pagant els plats trencats. Des de la Federació de Municipis es multipliquen les reivindicacions, però si alguns d'ells arriba a la Generalitat, automàticament canviaran d'actitud: Mutis. Jo encara crec en les persones que treballen per assumir responsabilitats, per poder resoldre allò que sempre han volgut fer i han reclamat; una posició diferent és un frau a la societat i a un mateix.
Ens agradi o no, els símbols i les formes són importants i qui no ho té en compte en pot sortir escaldat. Per la seva importància és convenient no banalitzar els símbols ni fer-ne un mal ús, perquè si els hi traiem la seva significança ja no ens serviran, i en tot cas n'haurem de buscar d'altres. Avui podríem parlar de les formes d'alguns polítics, i en concret del fins avui ministre de Justícia; un ministre que va ser polèmic abans de ser nomenat i que el propi nomenament va ser molt criticat. Sense ficar-me en la idoneïtat o no d'anar de cacera, i de fer-ho amb qui un vulgui, insistiria en la consciència que un polític del seu rang ha de tenir sobre la repercussió dels seus actes. De la mateixa manera que un pare, que té una influència directa en els seus fills, no pot predicar allò que no compleix, un polític que està al servei dels qui l'han escollit, no pot ignorar les regles ni les lleis. Les formes són importants, i penso que al ministre Bermejo li han fallat sovint, i potser el millor que podia passar era que dimitís, però que ningú s'equivoqui, això no és la victòria de ningú, sinó la de tots, i per tant que ningú es vulgui endur el mèrit. Si les formes són importants, també ho són els símbols i no estic d'acord a que me'ls prenguin, però tampoc que en facin mal ús, i encara menys que em donin gat per llebre. El més important de tot, però, és ser conscient en qualitat de què decideixes el símbol adequat. No jugo amb els símbols, sinó que penso en l'ús que de les meves decisions poden fer els que em tenen l'ull a sobre, per raó del càrrec no pas pel nom. Aprofitant que avui és dilluns, reclamo el meu dret a l'autodeterminació. Qui no me'l defensi, no em vol el bé.
Aquesta tarda he sintonitzat Catalunya Música i m'he trobat amb la retransmissió de l'òpera de Giuseppe Verdi, Rigoletto. Un enregistrament amb la interpretació, com a duc de Mantua, del tenor canari Alfredo Kraus. Confesso que no sóc un gran coneixedor del món de l'òpera, però sempre he pensat que aquesta obra de Verdi era de les més fàcils d'estimar per part de les persones que com jo aterrem molt de tant en quant a escoltar òpera. La història de Rigoletto es desenvolupa, com és habitual amb moltes òperes, entremig de la passió, la venjança, els sentiments i la mort, i la veritat és que no m'interessa gens, i potser és per això que no he acabat d'entrar mai en aquest món, però sí que em fixo en la música i Rigoletto té àries interessants, força simples, però que entren bé, i també algun quartet i trio destacable. L'òpera i els musicals, salvant les grans distàncies, tenen en comú la servitud d'haver d'oferir un gran nivell teatral i musical, i no sempre els seus actors i actrius tenen el nivell suficient en ambdues arts. Qui no haurà assistit a la representació d'un musical i no ha observat com la musicalitat dels seus actors i actrius té molt que desitjar? o bé no haureu anat al Liceu i us haureu trobat amb algun solista i sobretot el cor, actuant de manera encarcarada? Aconseguir moure's per l'escenari amb desimboltura i un bona interpretació musical és difícil, i avui encara hi ha molt a fer.
El dia s'allarga i les festes al carrer guanyen protagonisme; comences a trobar-te les famílies amb els seus fills, molts cotxets... i avui disfresses. La rua dels grups d'esplai ha engrescat la Riera que s'ha omplert de confeti. Al pati del Calisay no s'hi podia entrar de la gentada que hi havia, en què amb prou feines es distingia la cua per recollir la xocolata desfeta, que de ben segur devia venir molt de gust i contrarestar la fresqueta que hi feia. El fet que en tot moment et trobessis al mig de la festa, si entraves al Calisay o bé et passejaves per la vorera de la Riera on desfilaven les comparses, t'ajudava a integrar-t'hi i celebrar que el pitjor de l'hivern ha passat i ja encarem el bon temps. A destacar de les disfresses la seva simplicitat, però al mateix temps l'enginy i el fet que els nois i noies hagin participat en la seva confecció. De fet, la festa de Carnaval acostuma a premiar les idees i destresa per sobre dels cops de taló, i això a Arenys de Mar és comprovable. I ens cau la baba quan veiem els més menuts passejar sense consciència de les disfresses que llueixen, amb uns pares amb la màquina de fotografiar a la mà per immortalitzar el moment. Ha estat una tarda de família i de gaudi de la Riera.
El senyor Duran Lleida és un dels polítics que rep més crítica si ho calculem proporcionalment al paper que juga i les vegades que surt a la premsa. Ho dic perquè n'hi ha que són molt criticats, però també surten més als diaris. Penso que moltes vegades les crítiques al senyor Duran són injustificades o com a molt exagerades, i sempre he cregut que tenia una militància activa entre els seus adversaris; molta gent que li tenia una mania especial, per no parlar d'odis. Ahir, mentre llegia el diari, vaig quedar sorprès per les seves declaracions sobre la inconstitucionalitat de l'Estatut. De seguida vaig pensar que aquestes afirmacions portarien cua, perquè despertarien tots els seus enemics, però a més s'hi afegiria molta més gent. Acabo de llegir la notícia en què Duran i Lleida reconeix l'error i pretén justificar les seves paraules, donant-li un altre sentit. Segons diu ara, el cos central de l'Estatut és constitucional, i en tot cas es pot trobar algun element inconstitucional atesa l'extensió del seu text. A mi, però, no em soluciona res, ja que sempre he entès que els defensors de l'Estatut estaven convençuts de la seva plena constitucionalitat, o si més no, que ho dissimulaven prou bé per no donar ales als adversaris. Dins la pugna entre els dos partits col·ligats, i més concretament els seus líders, Duran acaba de perdre uns quants punts i un motiu més per ser criticat pel sector més radical de Convergència i Unió, potser els que defensarien un trencament de la coalició perquè entenen que Unió Democràtica és per a ells com una sangonera o una lapa. Sigui com sigui, no sé si aquestes declaracions li poden fer més mal al nostre Estatut, que ja fa temps que es troba a l'UCI, a les mans d'uns metges que estan més per rematar-lo que no pas curar-lo.
Els esdeveniments d'aquests dies fan molt mal al sistema polític, sigui quina sigui la veritat. Si hi ha fonament per acusar de corruptes a certs polítics, és molt greu, perquè fa perdre la confiança de la població a tota la classe política. Si no hi ha causa, també resulta greu, per la instrumentalització que s'hauria fet del cas. El sistema polític ha de trobar amb urgència, la manera per evitar abús de poder, i els mecanismes per protegir-nos dels desaprensius. Si no aconseguim unes relacions basades en la confiança mútua, no serà possible aconseguir grans resultats. L'experiència en l'administració pública et fa adonar que la transparència és essencial, atès que en tot moment existeix la sospita. Els mecanismes de control sempre són pocs, i es fa necessari que les noves tecnologies facilitin les tasques de fiscalització constant. Els que creiem en la democràcia rebutgem qualsevol sospita de frau i corrupció, perquè no ens porta enlloc, ja que també en aquests temes la llei del pèndol és vigent, i el que avui et podria somriure, demà pot ser la llosa que et cau a sobre. Avui en una tertúlia radiofònica comentaven que hi ha polítics que abans de reconèixer l'engany, prefereixen ensorrar el seu partit. Jo no sé què hi ha de cert en tot aquest afer, però en cas que existís frau i corrupció, seria bo que els culpables ho reconeguessin i dimitissin, a benefici del seu partit polític, i sobretot a benefici del sistema democràtic.
Poden fer vaga els jutges? Hi tenen dret? Sembla que el ministre no ho veu bé i que, per si de cas, elaborarà una llei que els ho prohibeixi. S'estan vulnerant els seus drets? M'hauria agradat haver pogut parlar del tema en el Grup de Debat i Tertúlia d'aquest mes de febrer, però no va poder ser i estem mirant si ho podem fer a primers de març. Comptem amb la col·laboració del jutge Antoni Doñate, que ens ha promès venir tan bon punt arribi del seu actual viatge. El tema no sé si és fàcil o complex, però jo diria que el respecte, per no dir por, que molta gent té dels jutges, pot fer que emocionalment se'ls negui el dret de qualsevol treballador, perquè quan es parla d'ells es pensa molt poc en la seva qualitat de treballadors. Segons l'opinió del ministre de Justícia, un poder de l'Estat no pot anar a la vaga, i té altres maneres per reivindicar els seus drets. La llei que preveu portar al Consell de Ministres, regularà la manera que tindran per reivindicar-los. La polèmica està servida, perquè ja hi ha qui s'ha manifestat en contra i ha respost al ministre que si tira endavant amb el seu projecte, ho portaran al Tribunal Constitucional, al mateix temps que recorden que, si el ministre pretén fer una llei que prohibeixi la vaga dels jutges, serà perquè creu que actualment hi tenen dret. Les vagues mai són prou ben vistes per qui les pateix, i un exemple evident és la vaga del transport, en què moltes persones es veuen afectades. En el cas dels jutges, no és tan l'efecte que produeixen (la gent està massa acostumada a què els processos judicials s'eternitzin), com per la imatge que es té d'ells, i el poder que ostenten.
No he estat mai amant de la teoria que les coses s'han d'espatllar del tot per aconseguir els canvis, encara que a vegades penses que potser no està tan desencertat. Amb la qüestió de l'Estatut i l'esperada sentència del Tribunal Constitucional, podríem acabar desitjant-ho, perquè... les coses com siguin, cada vegada està tot més embolicat. Com si es tractés d'un serial, anem veient capítols que, sense dir-ho clar, van deixant pistes de quin pot ser el final. Unes pistes que no són gens esperançadores, evidentment per als que estimem la nostra nació catalana. Els titulars dels diaris avançaven que el Tribunal Constitucional es decantava per prohibir els símbols nacionals catalans, una qüestió simbòlica per alguns, però simptomàtica per uns altres. Pel que sembla, aquell equilibri entre les posicions conservadores i les més progressistes, s'hauria trencat en benefici dels primers, els defensors de la Unitat espanyola. Penso que és necessari que el poder executiu i el legislatiu estiguin a l'alçada de les circumstàncies i no caiguin en el pou en què es troba el poder judicial, amb un descrèdit total, i la desconfiança dels defensors del sistema democràtic. Sigui quina sigui la decisió que es prengui, el mal al poder judicial ja està fet, i es trigarà molt temps a recuperar el prestigi que mai hauria hagut de perdre. Si els poders executiu i legislatiu han d'actuar de manera intel·ligent, crec que els partits polítics catalans i la societat catalana en general, ha d'actuar unànimement en contra d'una situació que no és anecdòtica, ni patriòtica, ni històrica, sinó que es tracta d'una injustícia al poble català i a tota la seva gent, sigui quin sigui el seu origen, llengua, raça i cultura. A totes les persones que viuen a Catalunya i que som sotmesos a un tracte injust, on se'ns demana més que a ningú i se'ns dóna menys que a tothom. Aquesta injustícia la pateixen principalment les persones menys afavorides, les persones de sempre, que tenen menys recursos, que viuen amb pobresa continuada, que necessiten més que ningú que algú els doni un cop de mà. Si en els problemes de finançament, de reconeixement de la lletra de l'Estatut, només hi sabem trobar un atac als nostres principis nacionalistes, estem equivocats; cal obrir els ulls i adonar-nos que es tracta d'una maniobra barroera per fer-nos creure que volem ser més macos que ningú, quan el que volem és tenir els mateixos drets que tothom, i rebre pel que donem. Continuarem esperant la sentència, però no som gens optimistes perquè desconfiem de la imparcialitat dels membres del Tribunal, perquè estem escarmentat i ja ni tan sols podem confiar amb els homòlegs espanyols.
El Govern de la Generalitat presenta una nova campanya per a la normalització lingüística del català, en què demana als catalanoparlants que no es canviï de llengua quan se'ls respongui en castellà. D'entrada, segons qui llegeixi la notícia, i dit d'aquesta manera, ens pot titllar de maleducats, però això depèn de com es vol mirar i, sobretot, entendre. Jo podria dir que respondre en castellà a un castellanoparlant és de maleducat, perquè significa subestimar-lo pensant que no és capaç d'entendre'ns. No sé si pel meu lloc d'origen, on em movia en un entorn gairebé monolingüe, o per principis, pel fet d'haver patit la prohibició de parlar la meva llengua, sempre he practicat aquesta postura que ens demana la Generalitat. Només he canviat de llengua al comprovar que el meu interlocutor no m'entenia. Aquesta pràctica ha fet que avui dia pugui mantenir una conversa de manera automàtica i natural, parlant en català amb una persona que em respon en castellà, sense consciència que estem parlant en dues llengües diferents. És cert que això no és el més normal, sobretot a l'àrea metropolitana i, malauradament, cada vegada a més llocs. Els catalanoparlants acostumen a canviar al castellà, mentre que a l'inversa és molt poc freqüent. És per això que la idea de la Generalitat no és gens escabellada i penso que oportuna, sobretot quan es tracta de parlar amb persones nouvingudes que, en principi, tan estrany els hi és el català com el castellà. La llengua és el nostre patrimoni i tenim l'obligació de defensar-lo i encomanar-ne l'estima als nostres conciutadans. Per tot això jo també us convido a encomanar el català.
Com a primer escrit de l’any hauria de parlar de bons auguris i d’esperança; començar l’any amb optimisme i voluntat ferma de posar en pràctica els bons propòsits, i ajudar a construir un món més just. La realitat, però, no ens ajuda gens i encara que llunyà en l’espai, el conflicte de Gaza, iniciat durant les vacances de Nadal, ha fet trontollar amb més o menys força la vida social de bona part del món, i ens ha fet reflexionar sobre el futur de la nostra societat, cada vegada més egoista i poc solidària, i que acostuma a reaccionar quan el mal ja està fet.
Les conseqüències dels atacs dels israelians sobre els pobles palestins, amb un alt índex de mortalitat entre la població civil ha mobilitzat moltes persones, i els estats han mogut fitxa per aconseguir aturar la guerra, més lentament del que hauríem desitjat.
Sense desmerèixer els sentiments i actitud dels manifestants, no podem deixar de reconèixer que formen part d’una societat reactiva, que es mou per les provocacions, però que li falta iniciativa per evitar els esdeveniments.
Seria bo que aquests sentiments de solidaritat amb el poble palestí, els féssim extensius a les persones que tenim al nostre costat i que viuen soles, sense família ni amb prou feines amics, o als tocats per la crisi i que pateixen l’atur, a les víctimes de la violència domèstica... Es tracta, d’implicar-nos en la construcció de la pau i aquesta només és possible de bracet de la justícia. Hem de ser exigents perquè els governs dels estats deixin d’alimentar la guerra i actuïn de manera solidària amb els pobles oprimits, i no es puguin repetir situacions com les de Gaza, i d’altres estats del món, però no ho podem deixar tot en mans dels polítics, sinó que hi ha d’haver la nostra col·laboració per aconseguir un món més just, treballant per una vila més solidària i un país més cooperant.
L’experiència d’aquestes vacances al Marroc, on es visualitzava un grau de pobresa extrema, no tant per les circumstàncies naturals, sinó per la injustícia que fa que unes poques persones tinguin molt i la gran multitud es trobi amb dificultats per sobreviure, et fa adonar que som uns privilegiats desagraïts. Tot i que és força evident que al nostre país les diferències no són tan extremes, no podem tancar els ulls a la pobresa.
El Marroc és un país molt divers que va des de la terra més fèrtil a l’erm absolut; de la neu permanent dels Grans Atlas, a les dunes del desert; de les concentracions humanes a la vida rural i nòmada. Un país de gent amable i despresa que veu en el turisme una font d’ingressos, amb unes ciutats plenes de color i de vida que engresca els visitants. Una població que no demana per vici, i que quan et coneix t’ho dóna tot.
Va ser precisament des del Marroc que ens vàrem assabentar de la reactivació del conflicte de Gaza i d’alguna manera t’ajudava a solidaritzar-te amb el poble palestí, en què la població civil era víctima de la contundència de l’exèrcit israelià, i de la tàctica bèl·lica de Hamas.
L’alto al foc decidit uniteralment per Israel, mentre estava escrivint aquestes línies, i que Hamas ha decidit sumar-s’hi sempre i quan Israel es retiri del territori ocupat, no em mereix gaire confiança, encara que tot sigui en benefici de l’estalvi de més víctimes civils. L’horror que suposa observar escoles i habitatges enderrocats per la força de les armes, i descobrir víctimes sota la runa, em fa recordar aquelles escoles del Marroc que vàrem visitar, i penso en els professors i els seus alumnes, amb el mínim material, i no puc parar d’imaginar com s’estronca la seva activitat i la seva vida.
Difícilment esdevindrem herois, però serà a partir de la nostra actitud a la família, a la feina o en el temps de lleure, i la coherència amb les nostres reivindicacions, que podrem aconseguir que el nostre testimoniatge pugui ajudar a vèncer les injustícies que tant denunciem. I això s’ha de fer dient la veritat, sense enganys ni calúmnies, denunciant allò que sigui denunciable, honradament, evitant la difamació sense escrúpols. No podem ser víctimes de l’ofuscació ni el fanatisme, i la nostra denúncia ha de ser sincera i justificada, amb voluntat constructiva, que aporti informació i ajudi a la reflexió, evitant l’enfrontament innecessari, o el desprestigi infundat.
En clau local és convenient fer un esforç perquè la crisi financera no agreugi les diferències socials, però al mateix temps evitar que la crispació política i social continuï creixent, amb el perill de que esdevingui incontrolable. Malgrat l’any 2008 no acabés gaire bé i tingués continuïtat en el començament de 2009, tinc l’esperança que puguem redreçar la situació i posar les coses al seu lloc.
Les persones amb ressò públic, com són els polítics i els periodistes, tenen el compromís de servir la societat que els ha escollit o que els llegeix, respectivament, i fer-ho amb fidelitat i respecte a la veritat, evitant qualsevol subterfugi que pretengui generar polèmica, en benefici propi. De la mateixa manera que un càrrec públic no pot basar la seva candidatura en la satisfacció personal, els periodistes i informadors no poden emparar-se en l’engany i la mentida per perjudicar els altres, ja que el resultat no ajuda gens a desenvolupar el sistema perquè no respecta els principis bàsics de la democràcia, com és el dret a la informació veraç.
Seria bo que tots plegats reflexionéssim si l’actitud d’uns i altres està essent la més correcte, si pretenem servir els vilatans, i rectificar en allò que ens hem equivocat amb el compromís de no seguir en la mateixa dinàmica. Perquè no en traurem res de manifestar-nos per la pau al món, si estem fomentant la guerra, encara que sigui dialèctica, al nostre entorn.
No es tracta de callar, ni de deixar de denunciar allò que no es fa correctament, sinó d’obrar a consciència i amb sinceritat.
Aquest escrit es va publicar a la revista L'Ametlla d'Arenys, del mes de febrer de 2009
Aquest matí s'inauguraven els actes de commemoració del 125è aniversari de l'Ateneu arenyenc, amb un acte protocol·lari amb la presència del president de la Diputació de Barcelona, el senyor Antoni Fogué, l'alcalde d'Arenys de Mar, Ramon Vinyes, el president de la Federació d'Ateneus de Catalunya, Pere-Joan Pujol i Macau, i el president de l'Ateneu arenyenc, Pere Riera. Prèviament, el president de la Diputació ha estat rebut per l'alcalde, a l'Ajuntament, acompanyat per una bona representació de regidors i regidores del govern i del principal grup de l'oposició, i s'ha procedit a la signatura del llibre d'autoritats. S'ha de dir que a l'Ateneu els discursos han estat breus, davant la presència d'uns quants socis de l'entitat. Una brevetat que s'agraeix, perquè a vegades aquests actes es fan molt pesats. Qui s'ha allargat més ha estat el president de la Diputació, però s'ha de dir a favor seu, que ha estat un discurs amè, sense res que ens pogués sorprendre, però ben expressat i en un català correcte i entenedor (és important fer-ho notar perquè no passa sempre). Algú es queixava de la poca presència de socis, però això acostuma a ser força corrent. Les entitats passen èpoques de totes, i els ateneus no n'estan exempts. Ho deia el president de la Federació en el seu discurs, animant, però a superar aquests moments i tornar posar els ateneus al capdavant de l'activitat cultural dels pobles. Em deia abans de l'acte, que en aquests moments hi ha uns 400 ateneus a tot Catalunya, dels quals uns 140 estan federats, i donava la culpa de que hi hagués tants ateneus sense federar, a les dificultats per pagar la quota anual, de molts ateneus que en prou feines poden subsistir, alguns d'ells pràcticament en standby. A partir d'aquesta nit es posa en marxa un conjunt d'activitats que tindran lloc durant l'any, on el ball ocupa un lloc preeminent. Des del meu post animo als socis de l'entitat a participar dels seus actes i d'engrescar la resta de la població a celebrar aquests 125 anys de vida de l'Ateneu arenyenc.
Hi ha dues idees que volia treure avui, i m'ha estat difícil escollir-ne només una; és per això que he decidit comentar les dues, perquè en el fons de tot hi ha el mateix valor. La primera la resumiria en "la força de la paraula no l'atura res ni ningú", i la segona l'expressaria: "no hi ha partit més important que la persona". Una conversa que havia de durar cinc minuts, s'ha allargat gairebé dues hores, i ha estat una prova més que parlant la gent s'entén, o bé que a vegades entre les persones existeix un feeling que supera les pròpies diferències. No és cert que només puguin dialogar de manera profitosa les persones que pensen igual, sinó que a vegades la conversa entre diferents maneres de pensar, resulta més efectiva. Amb converses com aquesta t'adones que les obsessions són declaradament enemigues de la raó, i que hi ha persones amb qui mai podràs fer més de tres passes junts, perquè són incapaços d'asseure's a parlar i escoltar. És per això que dono tanta importància a la paraula, la que permet expressar les teves idees, però sobretot la que et permet entendre les dels altres. Saber escoltar seria la màxima; sense aquesta habilitat, el fracàs és garantit. La segona idea me l'ha recordat l'Antoni Farrés, exalcalde de Sabadell que avui ha mort, víctima d'un càncer de pulmó. Farrés va governar la ciutat de Sabadell fins que va decidir no presentar-se. El seu partit va perdre un gran polític, i també el govern de la ciutat. Farrés és un exemple evident de que la persona està per sobre del partit, i amb això no faig cap tipus de valoració del seu partit, sinó que voldria tan sols deixar clar que són les persones les que donen forma als partits, i no a l'inrevés. Quan funciona al revés, és quan el partit es queda orfe de persones amb capacitat per liderar-lo.
Aquesta tarda, a la segona xerrada del cicle TIC i educació, ens han parlat d'un projecte educatiu musical, a partir de les noves tecnologies. Amb el títol: "Musiquetes.cat: cançons per cantar i compartir", Oriol Ferran, de CR3A'T, i Marta Grané, mestra de música del CEIP Sant Martí d'Arenys de Munt, ens han presentat un projecte educatiu i una altra manera d'ensenyar la música, en què el noi i la noia es converteixen en protagonistes i participatius. Musiquetes per la Bressola no és simplement l'edició d'un CD, sinó que es tracta de recuperar i recollir cançons de sempre i jugar amb elles. És un projecte educatiu i artístic en què hi ha intervingut l'Associació d'Amics de la Bressola, Arenys.org, Propaganda pel Fet!, el Grup enderrock i Cr3a't. Un projecte que espera la vostra participació, les vostres aportacions. Avui, però, hi havia la Marta Grané, blocaire que utilitza el blog per visualitzar el seu treball de mestra de música; per treballar-hi i també difondre-ho als pares dels seus alumnes i a totes les persones interessades en la pedagogia musical. No han calgut grans explicacions, ens ho ha il·lustrat suficientment, i ens ha fet venir ganes d'arribar a casa i perdre's pel seu blog. En el debat posterior s'ha parlat dels recursos musicals del CEIP Sant Martí, però per sobre de tot s'ha fet palès que la Marta Grané és una molt bona professional, que fa possible que els seus alumnes no considerin la música com a assignatura menor, sinó que es barallin per poder-hi assistir i participar. Des d'aquest post felicito la iniciativa dels responsables de Musiquetes.cat, i els encoratjo a continuar amb el projecte, de la mateixa manera que felicito a la Marta Grané pel seu treball pedagògic, i desitjo que l'encomani a molts mestres de música de les escoles catalanes. Per cert, al final de la xerrada li he demanat si la seva escola participava a Cantania, i quina opinió en tenia, i m'ha comentat que és el segon any que hi són, i que enguany, amb l'obra Arion i el Dofí. Per molts anys, Cantània!, de Guinovart, s'ho estan passant molt bé. Recordeu que el Cor Infantil de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, junt amb el Cor Jove de l'Orfeó manresà, han enregistrat el CD que serveix per a l'aprenentatge dels nois i noies de les escoles participants.
Diuen que la millor defensa és un bon atac. Això es comenta en els ambients esportius, però no és una exclusivitat, n'hi ha molts que ho tenen clar i ho apliquen i, sinó, pregunteu als dirigents del Partit Popular. Probablement no és políticament correcte, però en aquests moments no posaria la mà al foc per a cap dels dos grans partits, però és ben cert que l'atac del PP en veure's acorralat, és la millor manera d'intentar dissimular els propis errors; l'altra cosa és que ens ho empassem. No sé si sortir de cacera és perdre les formes, però valdria més la pena dedicar-se a controlar el propi equip, i deixar-se de romansos. Una bona manera de fer-se forts és trobar un enemic comú. Es tracta d'oblidar la lluita d'interessos interna, per anar junts a combatre l'enemic. Ja tindran temps de reprendre la batalla. N'hi ha a totes les famílies, i sovint costa acceptar-ho, sobretot acceptar que la culpa és a dins, i el més fàcil és culpar els altres, i això passa a nivell individual i de partit. Avui la senyora Botella demanava respecte intern a l'entorn d'Aznar, però no recorda la crítica afilada del seu marit envers l'actual dirigent del PP. Segur que no és prou conscient del mal que li ha fet. És allò de confondre el càrrec amb la persona. Al nostre país també li va passar, encara que potser més a l'esposa que al propi president.
El moviment cíclic no és exclusiu de l'economia, encara que és en aquest àmbit on s'ha fet més popular. Aquests mesos de crisi financera, és molt freqüent sentir a parlar dels cicles econòmics i d'alguna manera ens alleugereix la pena el pensar que n'hi ha hagut abans i bé ens en vàrem sortir, per què no ha de passar el mateix ara? La moda també té un comportament més o menys cíclic, i això es pot comprovar en els pentinats, la roba, els costums, els jocs... La majoria opta per actuar d'acord amb la moda, i això la popularitza de la mateixa manera que al final l'arracona. A l'esport també existeixen els cicles, i sinó fixeu-vos en el Barça, que ara sembla invencible, i recordeu-vos de fa ben pocs anys enrere, amb els problemes del seu president per continuar amb el cap alt. No ho oblideu, perquè a no trigar gaires anys, de ben segur que la situació serà diferent, i probablement enyorarem aquests moments de glòria i èxit. En política també hi ha cicles, i sobretot es veu en els partits polítics, en els seus alts i baixos, i la impossibilitat d'estar massa anys al capdavant. Potser podríem fer matisos a casa nostra, on Convergència i Unió va estar governant durant molts anys i fins i tot ara, que es troba a l'oposició, els resultats li varen ser favorables. Un element important és la durada dels cicles, la qual cosa condiciona els resultats i la influència dels seus moviments. Si ens referim a la política, hi ha partits que tenen un cicle molt curt, amb unes reaccions i contradiccions que es repeteixen molt sovint. Unes contradiccions que emanen de la seva pròpia definició, i que no els permet assolir amb garantia i durada, espais que no els correspon per coherència identitària. Hem d'aprendre a conviure amb aquests moviments cíclics, i arribar a relativitzar-los i evitar que ens afectin massa, que no vol dir ignorar-los. La capacitat de superar els moments crítics del cicle, és el que ens farà triomfar en els punts àlgids. Deixem que vagin marejant la perdiu i quedem-nos amb la part positiva de cada moment. Siguem capaços de moure'ns en la muntanya russa sense perdre la verticalitat.
La col·locació d'una bomba a Madrid o l'assassinat al mig del carrer, a Barcelona, són dues males notícies que ens han arribat en un mateix dia. Sortosament a Madrid no hi ha víctimes, però a les persones que encara creiem en la força de les paraules, ens fa mal, no podem entendre-ho, sobretot si poden causar la mort d'innocents. El cas de Barcelona, és diferent, si més no aparentment, però mereix el nostre rebuig més enèrgic perquè ningú es mereix morir d'aquesta manera, ni tampoc ningú pot decidir la mort d'un altre, sigui quina sigui la circumstància que els ha fet conèixer. Dissortadament cada dia tenim pàgines de diaris plenes de males notícies i ja no saps si és el que la gent busca llegir, perquè tenim la sensibilitat molt poc desenvolupada o ja atrofiada, o és que al nostre món hi ha molta gent que s'ho passa malament. Avui tampoc ha estat un bon dia a la nostra vila, i potser és això el que es podia respirar aquesta tarda. Dies com aquests és quan desitges que passin de pressa i hauries volgut que no haguessin passat. Sigui com sigui hem d'afrontar la realitat, i demà i els següents dies, vindran condicionats pels fets d'avui.
Ens queda molt lluny i potser per això no en fem massa cas, o potser és perquè ja no som sensibles davant la notícia de morts en desastres i calamitats. Austràlia està patint una onada d'incendis que ha deixat gairebé un centenar de morts, devastant el territori. No sé si és el canvi climàtic o bé un incivisme portat a l'extrem, però el cas és que cada vegada hi ha més situacions com la que està vivint Austràlia. Havíem crescut pensant que érem un país subdesenvolupat, amb un clima pèssim i un incivisme bàrbar. Amb els anys hem vist que a tot arreu hi trobes de tot, i que no tenim l'exclusiva. Em preocupa, però l'actitud i la sensibilitat. No dic que ens haguem de mobilitzar per anar a Austràlia a apagar focs, però em sorprèn com ens llegim la notícia. És clar que és pitjor ignorar que al carrer de casa hi ha una família que té problemes per tirar endavant, o bé una dona gran que viu sola. Probablement no haurem de crear un batalló de bombers per anar a Austràlia, però seria interessant crear un equip de gent solidària, voluntaris que puguin ajudar a identificar les persones de la nostra vila que pitjor s'ho passen, i que tots plegats puguem actuar segons la nostres possibilitats i responsabilitat.
Ho hauria de fer més sovint, però com que no ho podem fer tot, a l'hora de prioritzar, les caminades queden en un segon terme. Aquesta tarda, però, hem decidit anar a fer un tomb per la vila, i arribar fins al Maltemps a visitar l'Aurora. Ens hem enfilat al Pla dels Frares amb la intenció de contemplar el Bareu, i comprovar en quina situació es trobaven les obres. Si fa temps que no hi heu anat, val la pena que us hi acosteu, perquè el canvi és total. Hem pogut observar les obres aturades de l'escola Sinera, que desitgem que es posin en marxa el més aviat possible. La urbanització està força avançada i m'imagino que no passaran gaires dies perquè s'obri la circulació, i els veïns d'aquella zona recuperin la fluïdesa en la seva comunicació amb la resta de la vila. Des del Maltemps es veu un mar fantàstic. Avui que el dia és clar i l'aire ha netejat l'atmosfera, el camp de visió és màxim i et convida a resseguir l'horitzó des de llevant fins a ponent, gaudint d'un paisatge gairebé idíl·lic. Compartint la tarda amb l'Aurora i el seu marit, se'ns ha fet fosc i hem de tornar a casa. L'Aurora està prou animada, malgrat la tortura que li ha representat la caiguda i les seves conseqüències; probablement és qüestió de temperament, i l'Aurora és positiva. Tal com iniciava aquest post, ho hauria de fer més sovint!
Que el sistema democràtic no és suficient garantia per a la defensa dels drets humans universals, ho podem veure amb l'exemple d'Itàlia, amb un primer ministre elegit democràticament, que tothom sabia com actuava, perquè ja ho havia demostrat. Són moltes les decisions polèmiques que ha anat prenent una darrere l'altra, decisions que molts situem fora de l'ètica més elemental, però que s'emparen amb els recursos democràtics més maquiavèl·lics que us pugueu imaginar. El seu menyspreu cap a les persones immigrants, és la pitjor manera de lluitar contra la xenofòbia i de donar exemple davant del poble a qui ha de servir. No pot ser que ens lamentem del passat nazi i en ple segle XXI, un país com Itàlia tingui com a primer ministre a una persona que no respecta els drets més elementals de la persones. Si ja és difícil a vegades que la gent no criminalitzi els immigrants, ni els vinculi amb els delictes, només falta que un primer ministre actuï de manera impune contra persones que es troben en una situació no volguda. Una cosa és regular la situació il·legal d'immigrants, i l'altra és considerar-los delinqüents i organitzar aquestes redades. El tema de la immigració és complex i no té solucions fàcils. El problema acostuma a sorgir davant la inconcreció i ambigüitat de les lleis que la regulen. Es tracta, doncs, d'analitzar què cal fer perquè les persones que viuen en un país, tinguin el reconeixement i els mateixos drets, hagin nascut a dins o a fora, però mai solucionar-ho de la manera que planteja Berlusconi. No ens equivoquem, ni pensem que aquest senyor és l'únic dolent de la pel·lícula, encara que pel poder que exerceix, el fa més culpable i perillós, però pensem en mesures i declaracions d'altres primers ministres... el britànic, per exemple? Mirem cap a casa i valorem quina és la nostra actitud al respecte, i què fem per alleugerir el sofriment de molts immigrants, que no han vingut per plaer, sinó per necessitat. I són persones, amb els mateixos drets que nosaltres, i també amb les mateixes obligacions.
Felip Puig reivindica una Conferència Episcopal Catalana, i convida a reclamar-la de la mateixa manera que es reclamen les seleccions esportives. No és una cosa nova, però sí que és cert que feia temps que no ho escoltàvem. Encara en vida de Joan Pau II, va haver-hi un moment que semblava que es podia aconseguir, però la pressió de la Conferència Episcopal Espanyola, totalment contrària, i la feblesa dels bisbes catalans, no ho van fer possible. Ha passat molt temps des que els bisbats catalans estaven presidits per unes persones compromeses amb el país, i alhora de mentalitat oberta, més afí al Concili Vaticà II. Una generació de bisbes que enyorem els creients que estimem la nostra terra. Felip Puig, en les seves declaracions, manifesta que els catalans no ens trobem representats per la Conferència Episcopal Espanyola, i és evident perquè no tan sols hi predomina un pensament preconciliar, sinó que políticament s'han posicionat en la branca més dretana del Partit Popular, i mantenen en antena a impresentables professionals radiofònics, que el mateix Vaticà deplora, amb un comportament i actitud molt poc cristiana. Si mirem enrere ens adonem que aquell moviment d'església, en defensa de la nació catalana, i fidel a la teologia de l'alliberament, ha desaparegut, o bé es troba molt més lluny de l'actual discurs de les autoritats eclesiàstiques, i que són els mateixos preveres, ara més madurs, els que continuen defensant els mateixos principis. No els trobem entre els més joves, i això ens fa pensar que aquell pensament quedarà com a relíquia d'un temps i un país. Per tot això, no sé si cal reivindicar la Conferència Episcopal Catalana, a no ser que serveixi per avançar en l'autonomia del nostre poble, perquè des del punt de vista de la fe, crec que hem perdut el tren.
Ja tenim el dolent de la pel·lícula, i per tant ja podem estar tranquils. Això passa eh! sembla que necessitem trobar el culpable i ja està tot solucionat. Doncs, també ens passa amb la crisi econòmica actual. Al carrer, als mitjans informatius i el mateix president del govern tenen clar que els bancs i caixes no estan fent el que haurien de fer. Negar la pròpia culpa és absurd, i en la situació actual tots hauríem d'entonar el nostre "mea culpa". Bé ens ha anat que els bancs no miressin prim a l'hora de concedir hipoteques, quan hem volgut comprar el pis o la casa, sense tenir en compte quina era la nostra economia, ni haver valorat l'import amb què ens hipotecàvem. No és honest que el govern desviï la culpa i l'atenció, quan durant tants anys hem anat parlant de la bombolla immobiliària, que fins i tot algun responsable polític havia gosat rebatre. Cal que cadascú carregui amb la seva part, i que tots plegats busquem solucions. Ens escandalitza llegir els impressionants beneficis de la banca, en uns moments en què hi ha tanta gent que se'n va a l'atur, i arribem als quatre milions de parats, però aquests beneficis no són res comparats amb els que obtenien en èpoques grasses. I llavors no ens queixàvem? Parlo com a ciutadà de carrer i no com economista, i em pregunto: és normal una societat en què el sector primari i el secundari van a la baixa i on ningú s'hi fa ric, i en canvi els guanys estiguin en la banca? a costa de qui? No ens equivoquem i ens dediquem a criticar els senyors banquers, sinó que en tot cas ens hem de carregar el sistema que ho permet. És cert que quan tothom passa gana queda molt malament veure aquell que no té prou mans ni prou boca per engolir-ho, però evitem anar amb els ulls clucs i només obrir-los quan no hi ha pràcticament solució. Necessitem el crèdit dels bancs per poder posar en marxa una altre cop l'economia, però exigim que siguin cauts a l'hora de concedir-lo, perquè no sigui pitjor el remei que la malaltia.
Arran del lliurement de la medalla al mèrit del Treball, al periodista Carles Sentís, un grup d'uns cinquanta periodistes col·legiats, entre els quals hi figuren sis vocals de la Junta, s'han manifestat contraris al fet que el Col·legi acollís l'acte i a les paraules d'elogi expressades pel seu degà. L'escrit adreçat al degà Josep Carles Rius, recorda el passat franquista de Sentís, i com ara fa setanta anys va entrar vestit de militar a la ciutat de Barcelona. Han passat setanta anys i més de trenta de la mort del dictador, i hi ha molta gent que ni ho ha viscut ni amb prou feines s'ho imagina. És lògic, doncs, que algú pugui no entendre aquest posicionament dels col·legiats revoltats, i del tot comprensible. El que costa més de creure és que hi pugui haver persones que han viscut sota la dictadura i la transició democràtica, i s'estranyi de situacions com la que ens ocupa. Abordar la transició en aquest post no és possible, però és bo recordar que Carles Sentís no està sol. Podem fer una ullada ràpida i ens sortiran altres personatges que han sabut fer la puta i la ramoneta (perdoneu l'expressió), i han passat d'un costat a l'altre amb molta facilitat i desimboltura. Samaranch, Fraga, Martín Villa... segur que en coneixeu més. La transició espanyola va ser això: mirar endavant perquè no ha passat res que haguem d'oblidar, i encara menys recordar. No siguem, però, hipòcrites ni oportunistes. Les coses s'han de dir a la cara, a les verdes i a les madures; agradin més o menys; et beneficiïn més o menys, però sempre amb coherència amb el nostre pensament i manera d'obrar. És cert que les formes són importants, però... què se li ha volgut reconèixer a Sentís? la seva ideologia o la professionalitat? És lícit o no és lícit atorgar una medalla al mèrit del treball a un falangista? El Debat està obert, i estic segur que trobaríem arguments per defensar-ho i també per estar-hi en contra. Som capaços de viure en aquesta societat, de manera crítica i objectiva? Si analitzem valors i actituds, ens adonarem que és molt difícil viure, però probablement convindreu que val la pena.
El "Defensor del Pueblo" denuncia que a la majoria dels centres de menors se'ls vulnera els drets, amb càstigs desmesurats, subministraments de fàrmacs i agressivitat exagerada. Múgica afegeix que la Generalitat de Catalunya, que en té competència al nostre país, no li ha facilitat la informació sol·licitada. Potser és veritat i la notícia no és gens bona, però venint del senyor Múgica, amb el currículum que té, ja no sé què creure'm, sobretot amb l'afegit de la crítica a la Generalitat de no passar-li informació. Múgica, que tenia un passat significatiu, va rebre la sotragada de l'assassinat del seu germà, un cop molt fort i difícil de pair. Els internaments són o no són una solució per als internats? Els centres de protecció de menors, realment els protegeixen o a qui protegeixen? Si ja és difícil educar els teus propis fills, com no ho serà fer-ho amb persones que arrosseguen problemes, a vegades greus, de falta d'estima, d'entorns agressius... Quin futur els espera? Hi ha alguna esperança d'integrar-se a la societat? Si a aquesta situació especial li afegim maltractaments com els que s'expliquen en la notícia, difícilment podem esperar que els nois i noies arribin a superar aquesta presó disfressada i puguin assolir la llibertat.
Avui rebíem la notícia de l'alliberament de quatre persones que han estat segrestades des de l'any 2007. Es tracta de tres policies i un soldat colombians que les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC) varen segrestar i que el passat mes de desembre varen anunciar el seu alliberament. No és difícil d'imaginar l'estat anímic dels familiars dels segrestats, esperant el moment que serien alliberats, i la dels propis afectats, després d'un any i mig apartats dels seus i sense conèixer quin podria ser el seu futur. A mesura que et fas gran el temps passa més de pressa, però la sensació no ha de ser la mateixa de qui li han pres la llibertat i no pot decidir el seu futur. En l'anunci d'alliberament del mes de desembre, també es parlava de dues persones més que havien estat segrestades els anys 2001 i 2002 respectivament. A diferència de qui està pres, la persona segrestada no té ni idea de quan s'acabarà tot ni quin serà el final. Després de set o vuit anys de negació de la llibertat, la persona no pot ser la mateixa d'abans. Si es confirma l'alliberament anunciat d'aquestes dues persones, les famílies han d'estar preparades per rebre a un altre espòs, pare o germà, i tots plegats hauran d'aprendre a conviure, gairebé com si es tractés d'un estrany.
