Un 2021 esperançador

Acomiadem l'any més pesat dels que probablement hem viscut tots nosaltres, amb moltes ganes que el proper sigui millor i que tinguem encarrilada la solució per fer fora l'epidèmia. Un cansament que es pot notar a les cares de les persones quan desitgem una bona entrada d'any, i ens ve al cap tot el que hem viscut des de mitjans de març.

Li diem adéu d'una manera diferent, ja sigui pel confinament o les mesures restrictives que el govern ens recomana, o bé perquè tampoc ens queden gaires ganes de celebrar res. Ho farem a casa, recollits i una mica en silenci, però pensant molt en el demà, amb moltes ganes que sigui cert que la vacunació ens traurà del pou.

Volem pensar que aquest cap d'any serà diferent de tots els viscuts, però també dels que vindran. No volem imaginar-nos una situació semblant a finals del proper any. Creiem fermament que és qüestió d'uns pocs mesos, d'acabar el curs i que vingui un estiu alliberador. Que puguem tornar a sortir de vacances, i fer vida normal.

L'any 2020 el recordarem molt temps, i sortirà als llibres d'història. L'explicarem als nostres nets i no es podran imaginar què ha suposat per a nosaltres. Com ens ha canviat la vida, els costums i les tradicions. Nosaltres mateixos, quan ens parlaven de la grip del 1918, no podíem entendre què representava. Ha estat a partir de viure l'experiència del coronavirus que hem pogut saber què és una epidèmia i què comporta.

Li diem adéu a l'any transcorregut, amb més intensitat que altres vegades, i esperem de l'any entrant, un canvi total, perquè no ens veiem capaços de patir un altre any, amb les condicions que hem hagut de viure el present. Us desitjo a tots i a totes, una bona entrada d'any, i molta sort en aquest 2021 en qui tots hem dipositat moltes esperances.

Canvi de cromos al PSC

Avui hem conegut la notícia de canvi de presidenciable a les llistes del PSC. Iceta fa un pas al costat i cedeix l'honor a l'actual ministre de Salut, el senyor Salvador Illa. S'especula que Iceta ocupi un ministeri en una propera remodelació del govern espanyol. Canvi de cromos.

De fet trobo encertat el canvi des d'un punt de vista estratègic. El PSC, que té tots els números per incrementar el nombre d'escons del Parlament, ha d'esforçar-se per posar-ho fàcil, i Iceta ja està molt gastat i un canvi sempre va bé, sobretot ara que el ministre té molt bona imatge i està molt ben situat dins del partit, amb grans col·laboradors que li fan la feina.

Al meu entendre és un pas important del PSC i una aproximació més al PSOE, amb pèrdua de pes de l'essència història del PSC. És una manera de rematar C's, ara que estan de baixada i amb més problemes a partir de l'anunci de Lorena Roldán, que s'ha passat al PP. Aquesta baixada prevista de C's pot anar molt dirigida al PSC, tret dels quatre que Roldán es pugui endur cap al PP.

ERC no només haurà de lluitar perquè JxCat no el torni a guanyar, sinó per marcar distàncies amb el PSC, que competeix amb ell en l'espectre esquerrà, encara que, si em permeteu, ni uns ni els altres tenen massa res d'esquerres. Qui ostentaria aquesta etiqueta té encara massa problemes interns i es limita a barallar-se per mantenir-se dins del Parlament, amb un pes prou significatiu per no ser considerats testimonials.

Iceta, que no va poder ser nomenat president del Senat, pel bloqueig que va patir al Parlament català a l'hora de designar els seus representants, podrà ara ocupar el càrrec de ministre, si Pedro Sánchez li vol premiar la seva fidelitat.

Recosint les engrunes de la desfeta

Les negociacions que veiem aquests dies entre les engrunes dels partits que es varen escindir no fa gaires mesos em fan veure que al darrere de tot plegat només hi ha ànsies de protagonisme. No es pot entendre d'una altra manera. També moltes ganes d'ocupar seients al Parlament, com va passar amb l'antiga UDC de Ramon Espadaler, anant de bracet del PSC i que en aquesta ocasió es torna a produir. Espadaler ha aconseguit que el PSC no s'enamori de cap altre partit polític dels escindits de Convergència i ser la parella de ball d'Iceta.

Avui llegia que Castellà, amb els quatre que es varen constituir com a partit polític, aniran amb JxCat, suposo que expulsats d'ERC i veient que sols no anirien enlloc, i el que es pitjor, que el seu líder quedaria fora del Parlament. Ho hem vist també en les negociacions entre el PDECat i el Partit Nacionalista de Catalunya, de la incansable Marta Pascal, que en aquest cas no ha arribat a bon port i no sé si acabarà presentant-se o no. 

Sigui com sigui, tot plegat resulta molt trist, perquè no hi sé veure projectes polítics diferenciats, ni noves energies per fer canviar el rumb del nostre país. Més aviat hi veig ganes de repanxolar-se a la poltrona d'uns dirigents catalans, cansats i sense idees, que només ens poden portar a aprofundir en el desastre.

El més despert sembla ser Iceta, que és el que ho té més fàcil perquè ve de més avall i amb una caiguda lliure de qui li feia ombra, C's. Segons hem pogut llegir aquests dies, va agafant no només els seus amics de centre-dreta de l'Espadaler, sinó també de la dreta espanyola de C's i l'esquerra catalana dels Comuns. Es tracta de fer un poti-poti que ningú veurà clar, però amb la intenció de restar forces als independentistes i tornar a ocupar un lloc prominent a la política catalana, aprofitant que el PSOE és a la Moncloa.

No sé quina serà la resposta de l'electorat català, però pel que fa a mi, cada vegada veig menys clar el futur polític de Catalunya, Estem descomponent l'espectre polític, però no hi ha ni noves idees ni noves veus amb possibilitats de fer un tomb i avançar d'una vegada. Ja portem massa temps aturats!

Les vacunes arribaran en comptagotes

El camí de les vacunacions serà llarg i ple d’obstacles. A molts els sembla que una vegada descoberta la vacuna ja tenim el problema del coronavirus resolt, però no és així. D’entrada la segona remesa de vacunes ja s’ha posposat. Problemes logístics han impedit que el segon dia es puguin rebre les vacunes necessàries per seguir amb el pla de vacunació.

Aquest no serà l’últim entrebanc amb què ens trobarem i caldrà molta paciència. Però a més, una persona vacunada no té garantida la seva immunitat. No cal ser pessimistes, però sí que convé tenir clar que el problema no queda resolt un dia per l’altre.

I tot això pensant que tothom juga net i que les vacunes fan el circuit previst i ningú no fa trampes. De moment ja hi ha hagut incompliments a l’hora d’iniciar la vacunació tots el mateix dia, dins de la Unió Europea, però això és només una anècdota comparat amb les sospites de tràfic de vacunes a New York.

Vull pensar que la part científica de l’assumpte funcionarà, i que realment les vacunes serviran per immunitzar-nos del coronavirus, després ja resarem perquè els nostres governs sàpiguen administrar correctament la distribució d’aquestes vacunes i que tothom hi tingui accés.

Parlant d’accés, no ens podem oblidar dels països més enllà del nostre món occidental i privilegiat. Com arribaran als països africans i asiàtics? Hi tenen tan dret com nosaltres, però a més, per interès nostre, convé també que tots ells rebin la vacuna i fer desaparèixer el coronavirus de la Terra. Potser aquesta serà la raó que ens salvarà, ja que la solidaritat, en aquests casos és molt escassa.

Marta Pascal no desisteix

Avui a les xarxes socials sortia la Marta Pascal, no sé si a partir d'una entrevista de l'ACN, el cas que m'ha sorprès una mica la seva moral i m'ha cridat l'atenció que també se'n sorprenia un habitual a les xarxes socials i a la premsa, amb els seus articles, l'Eduard Voltas.

De fet la Marta va ser la primera que d'una manera evident i clara va qüestionar el paper del president Puigdemont i va sortir del partit. No sé si era simplement incompatibilitat de caràcters o bé hi havia un fons polític i estratègic que els diferenciava. És clar que, aparentment, no s'ho va pensar dues vegades i va marxar per crear poc temps després un nou partit català.

M'imagino que el fet que el PDeCAT s'hagi plantat i es presenti a les eleccions al Parlament li resta protagonisme, ja que no és l'única nota discordant, i per tant l'alternativa a Puigdemont, del conjunt d'hereus de Convergència Democràtica. Això farà que li resulti molt difícil preparar una proposta amb un mínim de garanties de poder ser present al Parlament.

Ens trobem amb unes eleccions en menys de dos mesos i un ventall de possibilitats que dibuixen un panorama molt disgregat, amb la dificultat d'obtenir uns resultats que reforcin bé cap opció política. Probablement l'opció de Puigdemont com a cap de llista venia obligada per no debilitar prou la seva opció i fer possible que les alternatives tinguin molt poques opcions d'entrar al Parlament. El guirigall afavoreix ERC que ha de lluitar contra les seves incoherències i una mala gestió dels seus consellers i conselleres.

Malgrat tinguem les eleccions a prop, encara falten prou setmanes com perquè no hi hagi canvis i ens aportin novetats que dibuixin un panorama diferent a l'hora d'escollir a qui votar i a qui sacrificar.

Hongria no s'ha pogut esperar

Havien quedat que tothom començaria demà, tots a l'hora per demostrar que estem i anem junts, però ni en això ha estat possible. Fa molt temps que la Unió Europea no acaba de rutllar, i una mostra en seria el fet que la Gran Bretanya n'hagi sortit. De fet mai han estat del tot integrats, se'ls nota que els agrada anar a la seva. Però no són els únics.

De fet la Unió Europea s'ha quedat a mitges. No acaba de ser una unió i, tot i que cal trobar-hi fets positius, no acaba de quallar. Hi ha molts països que no accepten la dependència d'un exterior. Espanya n'ha tret molts beneficis, però l'orgull espanyol és molt fort i en més d'una ocasió ha demostrat que preferiria ser-ne fora.

Hongria ja fa temps que dona la nota. Ha estat, junt amb Polònia, qui ha posat en perill l'ajut Europeu per a reactivar l'economia de països com Espanya, que anem justets. Ho ha fet perquè s'ha qüestionat la llibertat de drets dels seus ciutadans. És evident que la democràcia hongaresa té moltes mancances i que Europa no sap com fer-ho per condemnar-ho, sense que passi res. 

Ara, tampoc Hongria ha volgut ser solidària amb la resta de països de la Unió Europea, suposo per demostrar que ningú de fora els ha de dir quan i com han de fer les coses. En això se senten forts i saben que no els pot passar res, perquè en coses més importants s'hi han posat d'esquena i qui dia passa any empeny.

Demà començarà la campanya de vacunació a la resta de països de la Unió Europea, i veurem com s'allargarà. Tothom confia que amb la vacuna tornarem a la normalitat, si més no a una normalitat més suportable, però som conscients que no serà d'un dia a l'altre. Jo em pregunto... Podrem celebrar Sant Joan?

Les patates farcides d'Olot

L'altre dia vaig veure un comentari a les xarxes socials en què deia que si les patates farcides d'Olot fossin italianes se n'estarien exportant als EUA, i vaig recordar quan estudiava Economia, ja fa molts anys, i parlàvem de les exportacions. Els italians sempre han estat uns bon venedors a l'exterior, i d'aquí la forta competència amb productes similars del nostre país, des del vi i l'oli fins a la ceràmica.

Com és que nosaltres, catalans i espanyols, som tan negats a l'hora de vendre a l'exterior? Què ens falta saber o practicar per ser bons exportadors? Tenim matèria bona i n'exportem, però molt menys del que podríem. Ens passa també en la bona cuina, que tothom ens reconeix, quan ve a veure'ns, que és bona, però som incapaços de donar-ho a conèixer a fora.

Itàlia ha exportat les pizzes a tot el món, i quan sortim a l'estranger mengem més pizzes que no pas producte autòctons dels països que visitem. Ara tenim un altre producte foraster que ens ha entrat per quedar-s'hi, com és el panettone. Fa uns anys que en podies menjar, ja fos perquè es comprava a fora, i el trobaves a botigues especialitzades. Avui qualsevol pastisser de casa nostra ja s'atreveix a produir-los, amb més o menys encert.

Per Nadal tenim els torrons que trobem a totes les taules, però cada vegada és més corrent trobar-t'hi un panettone compartint taula. Les modes s'imposen, i jo continuo pensant que ens falta empenta per arribar a fora. Recordo uns cartells al centre històric d'Edimburg que anunciaven un bar-restaurant on podies menjar pa amb tomàquet. No sé si encara existeix aquest bar, però em va fer molta gràcia i vaig creure que era l'excepció que confirma la regla, encara que fos a petita escala i simplement testimonial.

Un discurs que no em desperta cap interès

El que pugui dir o deixar de dir el rei en el missatge de Nadal d'aquesta nit no m'interessa. De fet demà sortirà a tots els diaris i ja podré saber si ha parlat del seu pare, si ens ha donat consells de convivència i civisme... Tot el que pugui dir-me em deixa indiferent o, millor dit, m'indigna, perquè és tot fals, és enredar-nos.

No he estat mai monàrquic i he suportat els reis espanyols per força sense cap tipus de simpatia, ni tampoc els he desitjat el mal. El lema que els catalans no tenim rei, no és exacte, perquè el rei ens ve imposat, ens agradi o no, però sí que podem dir que a molts catalans no ens interessa el rei, ni ens hi sentim representats.

No només pel discurs del 3 d'octubre de 2017, sinó per tota la trajectòria, si ve a partir d'aquella data la indignació va pujar de to. No sóc monàrquic ni tampoc estic d'acord amb les consideracions que li té la Constitució. Estic d'acord que un governant ha d'estar protegit pels errors que pugui cometre a l'hora de prendre decisions, però això no el pot alliberar de donar la cara i assumir responsabilitats quan la seva conducta és corrupta i delictiva. 

No té cap sentit la inviolabilitat del rei, i per tant no la puc defensar sota cap tipus de raonament. Com totes les persones d'aquesta terra, ha de ser responsable dels seus actes, i pagar per aquells que no són lícits, aquells a través dels quals es lucra il·legalment. Una cosa és equivocar-se i l'altra delinquir. 

És per això que tot el que pugui dir o deixar de dir el rei espanyol, no em farà canviar d'opinió, ni em servirà per apreciar més o menys el rei que ens toca mantenir i aguantar. Que gaudiu de la seva xerrada, del seu discurs institucional. Ja me'n fareu cinc cèntims perquè no hi vull perdre el temps.

Cal preveure totes les casuístiques

Les decisions que pren el govern per evitar la propagació del coronavirus són complexes i causen moltes protestes, sobretot per part d'aquelles persones que en veuen afectades les seves activitats professionals, amb un volum de pèrdues en els seus negocis, que difícilment veuran compensades.

Prendre decisions mai és fàcil i al govern cal exigir-li que afronti els problemes amb valentia, però sobretot amb coherència i tenint en compte totes les casuístiques que es poden presentar. No pot ser que es deixi la responsabilitat de resoldre dubtes no previstos a la policia encarregada de vetllar pel compliment de les mesures preses.

Al marge de què representa per a molta gent que es canviï d'opinió sobtadament, tirant per terra totes les previsions fetes, hi ha un fet que no s'hauria de produir mai, i és que els encarregats de fer complir les decisions del govern tinguin dubtes i no sàpiguen què respondre als ciutadans, i es canviï d'opinió a mitja campanya.

A primera hora d'avui no es permetia travessar les comarques de la Cerdanya i el Ripollès, amb destinació a altres indrets del país, o bé Andorra o França. Després de les queixes rebudes han canviat els criteris i han permès entrar a les comarques tancades, amb el compromís de no baixar del cotxe, sinó tan sols travessar-les. Com ho expliquen als perjudicats de primera hora?

S'ha de ser contundent amb les mesures preses, i disposar de bons arguments per justificar-les, però no es pot deixar de banda les conseqüències dels canvis sobtats i evitar aquells dubtes que en fan canviar d'estratègia a mitja jornada. Malgrat admetre les dificultats del posicionament del govern, considero que en aquesta ocasió no s'ha treballat suficientment i correctament la resposta donada a la ciutadania.

Rebutgem l'odi i la xenofòbia

El fet que després del 14 de febrer puguem escoltar discursos dins del Parlament català del nivell dels líders de Vox ens ha de fe pensar molt sobre les nostres actituds i la dels líders de la resta de partits polítics del país. És massa seriós com per no parar-hi a pensar i adonar-nos que estem malmetent el nostre món i permetent que brams xenòfobs i antidemocràtics inundin els nostres espais i les nostres institucions.

Avui, a Barcelona, Vox ha presentat quina serà la seva arma electoral i les principals idees que plantejarà per poder entrar al Parlament català. Més enllà de proclames centralitzadores i anticatalanes, que ja hem experimentat en altres partits polítics, com C's o el PP, hi trobem discursos xenòfobs que no hauríem de tolerar i que ens hauríem de preguntar si poden tenir recorregut democràtic, per més que defensem la llibertat d'expressió.

Una cosa és presentar-se per frenar el català i tots els drets que al llarg dels anys hem anat recuperant, però una altra és negar el dret a la vida a unes persones que formen part de la nostra societat, tant si ens agrada com no, i que hi han arribat per salvar-se de la mort i la injustícia. No podem permetre que aquesta mentalitat agafi impuls i inundi el nostre Parlament de manifestos racistes, amb arguments indefensables.

Estic convençut que molts, per no dir la majoria dels possibles votants de Vox, són incapaços de defensar els principis que predica el partit, però que s'amaguen sota l'ombra de l'anonimat i la força de la col·lectivitat desenfrenada i fanàtica, capaç d'aterrar el mur de la convivència i la justícia.

Ens haurem d'anar fent a la idea que els senyors i senyores de Vox formaran part del Parlament català i avergonyir-nos d'escoltar els seus discursos, però hem de tenir la valentia de rebutjar en tot moment les seves amenaces i reaccionar conjuntament al marge de les nostres diferències, però sempre sota l'empara de la justícia, el respecte i la democràcia.

El rei viatja d'amagat a Catalunya

Diran el que voldran, però que el rei hagi de viatjar d'incògnit a Catalunya no és un bon símptoma per als defensors de la monarquia i concretament del monarca actual. Sigui pels afers del rei emèrit, o bé per les relacions que té l'actual rei amb Catalunya, on no és ben rebut per una majoria de la població, el fet que hagi de venir d'amagat és un signe de debilitat que no li fa cap bé. Si jo fos monàrquic no m'agradaria aquesta actitud, sinó que voldria que donés la cara, i donés satisfacció a aquells que encara creuen en ell i el defensen.

Avui hem sabut que el rei Felip VI ha vingut a Barcelona a lliurar el premi Cervantes al poeta Joan Margarit. S'ha portat tot en secret, i només s'ha donat a conèixer quan el rei ja tornava a ser a casa, i d'aquesta manera estalviar-se les manifestacions contràries a la seva presència a Catalunya.

Aquest secretisme demostra que la monarquia espanyola és conscient de la mala rebuda que tenen a Catalunya, i que ho accepten sense posar-hi remei. Com deia abans, aquest signe de debilitat de la corona, no és bo ni per a la pròpia corona, ni per a la sobirania espanyola. És acceptar ser un perdedor en una part del teu reialme, i això no acostuma mai a acabar bé.

Una vegada més es demostra que a Espanya no hi ha normalitat política i que les coses s'aguanten per força i en contra de la voluntat popular. Si més no s'evita demanar què s'opina al respecte, per por a perdre. Ni en relació al rei, ni en relació a la unitat de la Pàtria, no es vol encarar la realitat, perquè es vol mantenir l'statu quo peti qui peti, amb l'ajut del Poder Judicial i la Policia. Uns fets com els d'avui donen esperances a qui pensen que, a no trigar, arribarà un dia que les coses canviaran. Ja no es tracta només d'un emèrit corrupte, sinó també d'un monarca covard.

Concepció patrimonial de l'Estat

Acostumo a llegir els articles que publica l'ARA de l'exconseller Andreu Mas-Colell, perquè els trobo molt encertats i sempre aprens alguna cosa o, com és el cas d'avui, t'ajuden a consolidar una idea que més o menys tenies de la situació que vivim. M'agrada com defineix la dreta espanyola i avui mateix ho hem pogut constatar per les notícies que ens arriben de Madrid i Barcelona en contra de la nova llei d'educació.

Diu Mas-Colell que la dreta espanyola no té cultura democràtica, sinó una concepció patrimonial de l'Estat. És ben cert que la dreta el considera seu i per tant quan governen els socialistes ho fan perquè els han ocupat allò que els correspon. No accepten els resultats electorals ni que la majoria més un pugui governar si no són ells.

Aquesta afirmació, que és molt greu, crec que qualsevol que se sinceri l'acceptarà. A ningú li agrada ser a l'oposició, però la dreta té aquest plus afegit de pensar que només ells són els legítims, que els altres no hi estan legitimats, encara que sigui a través d'unes eleccions.

La dreta a Espanya ha tingut sempre la sort de jugar a camp propi i tenir tot el suport de l'aparell de l'Estat, en aquests moments amb grans evidències del Poder Judicial. El Tribunal Suprem, com molt bé diu Mas-Colell, a diferència dels EUA, els va a favor i s'encarrega de compensar el que no poden fer políticament, perquè varen perdre les eleccions.

La història política del nostre país és molt trista i no hi sé veure un futur afalagador que m'inspiri confiança. No es tracta ja del tema Procés o independència, sinó simplement sentit democràtic i pràctica democràtica.

Quaranta-quatre anys després

Ahir em vaig retrobar amb excompanys quaranta-quatre anys després. No sóc persona de recordar èpoques passades, sobretot quan han estat fets que has viscut de manera forçada, sense cap entusiasme. Això no vol dir que no apreciïs l'amistat de les persones, però sí que fa que siguis més fred a l'hora de fer memòria i reviure el passat.

Atesa la situació que estem passant amb la pandèmia del coronavirus, que no deixa que ens puguem trobar de manera presencial, més enllà de la família i persones més properes, la trobada d'ahir va ser virtual i va servir per veure'ns persones que vàrem conviure durant tres mesos, ara fa quaranta-quatre anys, i que jo no havia tornat a veure.

Realment, les persones que han fet possible la trobada tenen molt de mèrit i segur que disposen de molta informació al respecte, però a mi em podien colar qualsevol persona i no m'hauria adonat si havíem coincidit abans o no, ja que ni la memòria ni les imatges m'hi ajudaven. Tots hem canviat molt, i quaranta-quatre anys són molts anys, si entremig no hi ha hagut cap contacte, i desconeixes la vida que ha dut una i altra persona, i encara més si vius a molts quilòmetres de distància.

Va ser interessant adonar-te que han passat molts anys, i també moltes coses, fins al punt de veure que llavors poc podies imaginar-te que arribaries a ser i estar on sóc ara. No puc dir que en guardi un mal record, perquè la veritat és que gairebé no en guardo cap record. Estic convençut de la nostra capacitat de seleccionar els nostres records i fer espai al nostre cap, perquè ens hi càpiga bé allò que ens interessa recordar.

L'experiència va ser agradable i felicito les persones que ho han fet possible. Espero no trigar quaranta-quatre anys més per fer una nova trobada, més que tot perquè ja no hi seria a temps.

Com afecta a la salut el coronavirus

Avui es reclamava més atenció als efectes del coronavirus, també en persones joves. Sovint ens fixem només en les morts, que evidentment és el més greu, però no tant en els problemes que ocasionen a les persones que se'n surten amb vida, però amb moltes seqüeles.

Deia el periodista que potser si s'entrés més en el detall de tots aquests problemes que deixa la malaltia, assumiríem més responsabilitat a l'hora de prendre mesures per evitar caure o fer caure els altres en la malaltia. La mort la veiem molt lluny, i si oblidem aquestes reaccions, que encara no sabem si persistiran o bé a la llarga desapareixeran, no parem tanta atenció en la malaltia, ni en les mesures per evitar contraure-la.

Suposo que a la Marató d'aquest diumenge es veuran casos d'aquests i ens explicaran què han patit i estan patint les persones que han estat contagiades amb el coronavirus. Potser serà la manera de prendre'n més consciència i prendre més mesures aquests dies de festes nadalenques.

Perquè les mesures que ha pres el govern català i que tindran efectes a partir de dilluns dia 21 de desembre són un xic incoherents, no són ni carn ni peix, i ho deixen massa en mans de la gent, a la seva predisposició a tenir en compte que cal minimitzar els moviments, sense que els prohibeixin.

Crec que han estat molt taxatius amb les activitats professionals dels restauradors, i molt laxes amb la mobilitat. Permeten anar on sigui, sempre i quan s'hi vagi en família. Permetran que les famílies amb segona residència puguin anar a la Cerdanya a esquiar, però qui no en disposi, s'hagi de quedar a casa. Ja sé que mai es fa prou bé al gust de tothom, però penso que en aquesta ocasió no han estat prou justos amb les persones que en reben les conseqüències d'una manera més directa i intensa.

La llei de l'eutanàsia

Gairebé d'incògnita avui s'ha aprovat al Congrés de Diputats la llei de l'eutanàsia. En altres temps se n'hauria estat parlant molt més, per la importància que té i sobretot pel que significa per a molts legalitzar un dret com aquest, que afecta les creences i els sentiments.

No se n'ha parlat més perquè la pandèmia del coronavirus ocupa les portades dels diaris, sobretot aquests dies que sembla ser que estem anant enrere, però de ben segur que se'n parlarà i serà molt present quan es presentin casos per aplicar-la. 

Considero que anar-hi a favor o en contra és una cosa molt personal i que no s'hauria de deixar a la simple discussió entre partits de dreta i esquerra. D'entrada no se'n pot fer una valoració justa sense conèixer-ne la lletra i per això jo no entraré a jutjar-la, només ho comento amb ganes que es discuteixi el fons, el contingut de la llei, les limitacions i les directrius que incorpori la llei, i no es quedi en una simple discussió sobre matar o no matar les persones.

No es pot argumentar el no en contra de la llei dient que és una manera d'empènyer la gent al suïcidi, si la llei és prou precisa en quins casos es pot aplicar, i crec que això es contempla correctament. De la mateixa manera que avui podem salvar molta més gent que abans moria per manca de recursos sanitaris, també crec just que quan no hi hagi remei es pugui acabar amb la vida d'una persona que pateix sense futur.

Ja dic que és molt personal i no m'atreviria a criticar qui pensi diferent, sinó només a qui es deixi portar per una falsa bandera, sense entrar en el fons de la lletra ni en les raons per les quals es pot acabar decidint en no continuar en vida.

Un cas més de corrupció a la política

Arran del cas de l'exalcalde de Santa Margarida de Montbui, el senyor Teo Romero, en què s'ha comprovat la seva estafa continuada, i que no li havia passat res tot i haver estat denunciat dins del seu partit, t'adones que a la política del nostre país hi ha molta més corrupció de la que se sap i ens imaginem. Qui va rebre va ser el denunciant, perquè no se'l varen voler creure. Els interessava més defensar l'històric corrupte.

Els partits polítics s'han convertit en caldo de cultiu de gent corrupte que s'ha ficat a la política per viure bé i treballar poc per als altres. Hi ha polítics que no han fet res més que viure a costa dels altres, remenant les cireres i embutxacant-se els diners a cabassos.

Un dels llocs on més clar t'adones dels paràsits de la política és a les diputacions, amb una gran quantitat d'assessors. Això no vol dir que tothom sigui igual ni és saludable que paguin justos per pecadors, però sí que n'hi ha una bona colla que s'ho han muntat bé.

És una llàstima el desprestigi del món de la política i que no tinguem prou gent capaç a les institucions per servir el país i fer-lo tirar endavant. Ho estem patint en la pròpia pell, amb un govern a la deriva des de fa anys, i amb unes perspectives gens afalagadores.

Casos com el que avui comento són més freqüents del que ens sembla, però no tots arriben a conèixer-se. En aquesta ocasió, el denunciant va tenir la valentia de presentar la denúncia a l'Oficina Antifrau i d'aquesta manera es va arribar a descobrir totes les corrupteles amb Ajuntament, Diputació i Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.

Si ho diu Putin, sí

Si Putin felicita el candidat Joe Biden, llavors vol dir que sí que va guanyar les eleccions. Després de gairebé un mes i mig de celebrar-se les eleccions, i amb l'aprovació del Col·legi Electoral queda clar que el guanyador de les eleccions als EUA va ser Joe Biden i que el perdedor ha estat Trump, que no ha pogut demostrar el frau electoral que tant ha predicat.

Calia que Putin felicités Biden per quedar convençuts de qui era el guanyador. Els dubtes, però venien més per interessos del propi president rus, que no pas del funcionament electoral. Putin estava molt tranquil amb la presidència de Trump, que el feia bo i gairebé normal.

El Col·legi Electoral va ratificar els resultats electorals amb victòria de Joe Biden i ara ja només falta que ho proclamin el Congrés i el Senat, si no m'equivoco, el dia 6 de gener. La presa de possessió serà el 20 de gener. Quan abandonarà la Casa Blanca l'actual president?

Segons he llegit sembla ser que Trump encara estaria esperant que passés algun miracle i que es revertís el resultat i d'aquesta manera poder continuar presidint el país. És obstinació o malaltia? S'haurà desprestigiat el país? Haurà fracturat el país i obligarà Biden a cosir-lo?

Diuen que s'ha demostrat que als EUA la democràcia està ben implantada i que res la pot fer tombar, però jo penso que en molts moments s'ha posat en dubte aquesta garantia i el fet que s'hagi qüestionat els vots dels ciutadans, no la deixa gaire ben posada.

L'altra pregunta que ens fem és: ha guanyat el menys dolent? S'ha alliberat el món del poder d'una persona autoritària, prevaricadora i manipuladora? Era això del que es tractava? Llavors com és que va aconseguir tants vots? Les eleccions als EUA han provocat molts discursos i també discussions, però penso que encara no s'ha acabat, i pot ser que hi hagi un abans i un després del 6 de novembre de 2020.

Unanimitat al Suprem contra Otegi

Deixeu-me que faci la meva interpretació de la decisió del Tribunal Suprem de tornar a jutjar el senyor Otegi, després que el Tribunal Europeu de Drets Humans condemnés Espanya per no haver-li ofert un judici just, i haver passat més de sis anys a la presó. És l'orgull espanyol de dir que nosaltres tenim la darrera paraula, i si dieu que ho hem fet malament, hi tornem per poder-lo castigar com nosaltres creiem que es mereix. No sé què hauria passat en un altre país, però aquí és molt normal, sobretot després d'haver donat tant d'impuls al Tribunal Suprem, que es creu senyor i amo de tot.

Comença de nou el judici i la sentència ja es pot pressuposar. A Espanya només es perdona haver estat del règim feixista, però la resta no té possibilitats de reinserció, si no és per esgotament, després de molts anys de presó. Ho hem vist amb el Procés, que molt probablement també Europa haurà de demanar que es rectifiqui.

És una llàstima que passi tot això i entretant els nostres polítics s'estiguin tirant els trastos pel cap, sense avançar en res positiu, ara només pensant en les eleccions del mes de febrer per veure qui guanya i pot dominar els altres. Mala peça al teler!

Les residències de la gent gran i el coronavirus

De totes les conseqüències del brot de coronavirus la situació de les residències de gent gran continua sent la més crítica i de resultats més funestos. No només el cas de la residència de Tremp, on es comptabilitzen 49 víctimes, sinó de totes les residències en general.

Ja ho vaig comentar quan estàvem a la primera onada, que ja es varen experimentar situacions greus, que el tema de les residències se n'havia de parlar, potser amb més calma. S'ha fet molts comentaris i no sé si ja ha arribat el moment de dir les coses pel seu nom o cal esperar més, però és evident que s'ha de trobar una solució en la gestió i funcionament de les residències.

Durant massa temps, la majoria de residències s'han convertit en un negoci, sense una contraprestació adequada al cost real i, sobretot, al fet social d'ingressar una persona gran fora de l'entorn familiar. És clar que si hi entra l'empresa privada no és per fer un servei públic gratuït, sinó que al darrere hi ha le finalitat lucrativa, la qual cosa no ha de ser necessàriament negativa, si es fa ben fet i es tenen en compte totes les condicions.

Una residència de gent gran serà sempre un servei, que té un cost, però que compleix uns requeriments que l'administració pública ha de vetllar perquè siguin els correctes. No estem emmagatzemant avis, sinó resolvent situacions que la vida actual no resol en família. És més, la vida en residència hauria de ser una opció escollida pel bon servei que s'hi presta, i això és el que s'ha de vetllar.

Com a tota empresa hi ha d'haver un control de qualitat, però en el cas de les residències, que tracten amb persones, encara més. S'ha d'estudiar bé la seva gestió i les característiques dels seus residents, que necessiten una atenció sanitària que no sempre compleix els mínims indispensables. Les residències no són hospitals, però tenen una població que necessiten més que d'altres d'una assistència mèdica que s'ha de garantir. Si això no s'entén, les residències no poden ser una bona solució per a la nostra gent gran.

Mesures més laxes per als propers dies

El Procicat ha flexibilitat les mesures contra el COVID-19 i això beneficiarà els centres comercials, que podran obrir a partir de dilluns i equipaments culturals, com el Liceu, que podran acceptar fins a 1.000 assistents. També se'ns ha anunciat que el cap de setmana vinent tindrem la possibilitat de desplaçar-nos per la comarca, la qual cosa també és una millora.

Curiosament anem avançant en mesures més laxes quan a la resta d'Europa sembla ser que la tendència és la inversa, i que més aviat s'estan restringint els moviments. No sé si és una temeritat o és que realment les condicions al nostre país són molt millors i podem permetre'ns aquest luxe.

A vegades tens por que les decisions del nostre govern, a través del Procicat, siguin més d'acontentar la clientela que no pas de mesures d'acord amb la situació de la pandèmia. Voldria pensar que són seriosos i que tenen en compte totes les casuístiques, i no ens estan portant a la tercera onada, de la qual tant ens havien amenaçat.

La possibilitat de celebrar un Nadal força semblant als anteriors, sembla que ha animat a molta gent, i no voldria pensar que això pot ser un presagi del desastre que ens pot arribar després de festes. Crec que tret de les persones d'edat, que potser és l'únic Nadal que podran celebrar, els altres hauríem de fer un esforç per adonar-nos que tindrem altres ocasions per celebrar les festes i que enguany és millor que ens quedem a casa i ho celebrem amb els més propers. El discurs de la cancellera alemanya anava en aquesta direcció, i penso que és força real. 

Sobre l'incendi de Badalona

L'incident de Badalona és un altre avís a la situació irregular de les persones immigrants al nostre país. Una situació que no canvia al llarg dels anys, amb una legislació obsoleta i absurda que provoca un bucle del qual no hi ha manera de sortir-ne.

No cal dir que els fets d'aquest dimecres són greus, sobretot perquè ha provocat la mort d'almenys tres persones i d'altres de ferides greus, i ha deixat de cop moltes persones sense el seu refugi. Un refugi indigne davant d'una situació encara pitjor.

La llei d'estrangeria no ha resolt els problemes reals de la població que viu sense papers al nostre país. No dona solució a la problemàtica que viuen aquestes persones, que no tenen un lloc de residència amb prou garanties ni lloc de treball, perquè no tenen un permís que a la vegada els permetria trobar una feina.

És absurd que per poder tenir permís de residència s'hagi de justificar una feina, però per obtenir aquesta els calgui el permís de residència. En què quedem? Com poden sortir d'aquest peix que es mossega la cua?

No és ja només la situació en que es pot trobar una persona que ha hagut de fugir del seu país, ja sigui per gana o guerra, arribant a un món desconegut, sense recursos ni cap motxilla que l'ajudi a encarar els primers reptes de la nova vida. El pitjor de tot és que la legislació no els ajuda. No hi ha una llei que puguin acatar i que els serveixi per entrar en la dinàmica al nou país. Necessiten viure en la clandestinitat, per intentar estar de sort i al cap dels anys aconseguir la residència.

És aquesta realitat la que fa possible que fets com els de Badalona resultin tan fàcils d'ocórrer. Ens lamentem de les desgràcies, però som incapaços de trobar una solució per a aquestes persones. Ni governs de dreta ni d'esquerra han fet un pas ferm endavant per arreglar la solució, i això fa que de manera cíclica revivim situacions injustes on es paga amb la vida.

Vidres trencats a la via pública

Els mitjans informatius locals tornen a parlar del robatori amb trencadissa de vidres a cotxes estacionats a carrers de la vila. Una fet que indigna els perjudicats, però també les persones que no entenem l'incivisme sistemàtic a què estem sotmesos els vilatans.

Aquest malestar creat per la inseguretat és molt desagradable. No hi ha res que preocupi tant com haver de desconfiar de tothom desconegut, per culpa de quatre incívics que no respecten els altres. Ja sé que aquests comentaris no arriben a les persones que causen els perjudicis, però és una manera que tinc per manifestar la meva ràbia cap aquesta manera d'obrar d'uns pocs, que fa mal a molts.

Deixar el cotxe aparcat al carrer esdevé una loteria ja que no saps si l'endemà serà el teu cotxe el que trobaràs malmès. Podem demanar més vigilància, però es fa impossible garantir la seguretat de tots els vehicles aparcats a la intempèrie tots els dies i nits de l'any. Hem d'exigir civisme i rebutjar qualsevol mostra d'incivisme, per lleu que ens pugui semblar, ja que qui es mostra incívic en els petits detalls, pot resultar incívic en destrosses més importants.

No podem riure les gràcies ni dissimular que no hem vist qui no es comporta com cal a la via pública, perquè això és la base de l'incivisme més greu. Hem de denunciar qui no sap conviure amb respecte als altres i intentar escombrar les persones que s'aprofiten de la indefensió dels altres.

Arriba la vacuna a Europa

Havíem de celebrar que ja s'estan posant vacunes contra el coronavirus, si més no a la Gran Bretanya, però hem rebut un avís, de persones que han patit una reacció. Suposo que és normal i que d'alguna manera ens avisen que amb la vacuna no està tot solucionat, encara que sí que anem en la bona direcció.

Ahir fèiem la broma amb el segon pacient que ha rebut la vacuna, el senyor William Shakespeare, que no és qui podríem pensar, però si més no fa gràcia que hagi estat un dels escollits. Sembla ser que un parell de persones, que tracten amb malalts, la vacuna els ha fet reacció, i aconsellen que qui sigui propens a al·lèrgies millor que no es vacuni.

Trump, com no podia ser ningú més, ha promès que no sortiran vacunes fora dels EUA abans que els seus habitants no s'hagin pogut vacunar. Una promesa de difícil compliment, però que està en la seva línia. Grans proclames per convèncer els seus que ell fa el que vol i se'n surt de tot. De tot... menys de les eleccions que, per més que ho ha intentat, finalment haurà de sortir de la Casa Blanca.

Al nostre país encara no sabem quan tindrem accés a la vacuna, i alguns pensem que si triga una mica més no passa res, d'aquesta manera coneixerem millor les reaccions i la fiabilitat de la mateixa. Hi ha hagut prou temps per comprovar que realment produeixen la immunitat de la malaltia? No soc negacionista ni contrari a les vacunes, simplement m'agrada tenir certeses i de moment només podem confiar en els científics, i no pensar tant en que al darrere hi ha unes empreses i uns negocis que en trauran els seus guanys.

La vampira de Barcelona a Arenys de Mar

Dissabte passat vàrem tenir l'oportunitat de veure una gran pel·lícula del director arenyenc Lluís Danés. Ell hi era present i ens va parlar i documentar sobre els fets a partir dels quals es basa la pel·lícula. Tal com us havia parlat un parell de dies abans, feia molt temps que no trepitjava una sala de cinema i em va agradar haver-hi anat, primer de tot per la qualitat de la pel·lícula, però també pel que representa assistir a una sessió de cinema amb públic.

No sóc un entès en cinema i per tant el que pugui dir de la pel·lícula s'ha de prendre com a opinió personal d'un neòfit, però haig de dir que em va agradar i em va semblar una gran pel·lícula. Em sentia cofoi que una persona d'Arenys hagués dirigit una pel·lícula com aquesta, i vaig pensar que valia la pena que la gent l'anés a veure i s'adonés del nivell del director.

A part de la participació de grans actors i actrius del cinema i teatre català, el desenvolupament de la pel·lícula desperta molt d'interès, més enllà de l'opinió que en treus de la corrupció i de qui són els que sempre en surten perdent. La pel·lícula és un retrat d'una època concreta de Barcelona, que et fa reflexionar sobre les persones i els interessos ocults.

Destaco l'actuació de la Queralt, la filla de la Glòria, i que a la pel·lícula figura que és la filla de la vampira. És la seva primera intervenció en una pel·lícula, i no en una pel·lícula qualsevol. M'imagino que ho voldrà repetir, i espero que li donin més oportunitats.

Animo els que em llegeixen que si no l'han vist, aprofitin l'ocasió per anar-la a veure i gaudir d'una bona pel·lícula, que a part de passar-s'ho bé, indirectament donaran suport a actors i director de casa nostra que s'ho tenen ben merescut.

Brillant interpretació de Nexus Piano Duo

Aquest diumenge vàrem assistir al concert de Nexus Piano Duo format per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que varen dedicar a L.V. Beethoven, de qui celebrem els 250 anys del seu naixement. Un concert que ens va plaure tant pel repertori com per la seva interpretació. De fet ja no ens va venir de nou, perquè sempre que hem assistit a un concert d'aquesta parella n'hem sortit molt contents i satisfets. 

El concert va començar amb la Sonata en Re Major, opus 6, una sonata dels inicis del compositor, deliciosa i amena. Va continuar amb la Gran Fuga, opus 134, que Beethoven va composar pocs mesos abans de la seva mort i que, tal com ens varen comentar els intèrprets, és clarament avançada a la seva època. Una peça que desconeixia i que si me l'haguessin fet endevinar, no hauria dit mai que era obra del compositor de Bonn. Vull tornar a escoltar la peça perquè realment és complexa i necessito sentir-la més per poder-hi entrar.

El concert es tancava amb la interpretació de la cinquena simfonia, opus 67, en la versió per a piano a quatre mans. Una simfonia molt coneguda, però que poques vegades haurem escoltat en la versió a quatre mans. No vàrem trobar a faltar l'orquestra! La interpretació em va semblar esplèndida, amb molt de gust i art. Al final ens varen obsequiar amb la dansa eslava número 8 de Dvorak, opus 46, també una delícia.

Els assistents vàrem gaudir d'un gran concert, que ens va fer oblidar que portàvem la mascareta posada i que hem estat tan temps sense poder assistir a concerts d'aquest nivell. Felicito a en Joan Miquel i la Mireia, i confio que ens continuaran fent gaudir de la bona música.

Una Constitució obsoleta que ens ve imposada

Una Constitució de 42 anys que ens imposen sense possibilitats d'adaptar-la a la realitat actual, i que serveix d'excusa al Tribunal Suprem per mantenir els presos polítics tancats, després d'un judici injust i una sentència desproporcionada.

Avui, festa en commemoració de l'aprovació de la Constitució espanyola és una jornada trista pel que significa per a molts. No és lògic que una llei sigui imposada i es rebutgi qualsevol possibilitat a actualitzar-la. A adaptar-la als temps que som, sobretot tenint en compte que quan es va aprovar hi havia una pressió externa que amenaçava amb la involució democràtica.

Curiosament, els que no hi varen votar a favor són ara els principals defensors, i això és una explicació prou clara del mal ús que se'n fa. En aquell moment ho trobaven un disbarat, un trencament de l'ordre establert que els afavoria, i ara els serveix de mur per evitar qualsevol modificació que representi més llibertat per als ciutadans de l'Estat.

Coincideix la celebració de la Constitució amb el moviment d'exmilitars atacant el govern de coalició fruit d'unes eleccions democràtiques. Uns exmilitars que conserven el seu esperit franquista, dictatorial i antidemocràtic, i que s'atreveixen a escriure al rei perquè intercedeixi a revertir el que el poble sobirà ha decidit a les urnes.

Una vegada més Espanya demostra que no es troba bé democràticament i que té un llast feixista que arrossega des de fa més de quaranta anys. La transició ha resultat un fracàs, i ens trobem desemparats i sense consol, per reeixir en el nostre intent d'esdevenir un país plenament democràtic. Caldrà veure si el govern progressista actua com a tal i no es deixa enfonsar per les proclames antidemocràtiques de la dreta més ultra del món occidental.

Tornant al cinema

Estava intentant fer memòria de quants anys fa que no vaig al cinema. No recordo quina va ser la darrera pel·lícula que vaig veure en un cinema, però segur que fa uns quants anys. Sempre faig la broma que va ser l'estrena de Benhur. Tampoc és que acostumi a veure pel·lícules per televisió, però en aquest cas hauria de parlar de mesos, a excepció de la sèrie "Gambito de dama", que he seguit per Netflix i que haig de dir que m'ha agradat.

Avui, doncs, després d'anys de no trepitjar un cinema assistiré a la presentació de la pel·lícula "La vampira de Barcelona" del director arenyenc Lluís Danés, i després al col·loqui que hi ha previst acabada la pel·lícula.

Probablement no és el millor dia per tornar a un cinema, tenint en compte la situació de l'epidèmia, però confio que hi haurà totes les mesures de seguretat i que no hauré de penedir-me d'haver-hi anat. És una bona ocasió, per felicitar el director en un dels molts èxits i veure l'actuació de Queralt, la filla de la Glòria.

Serà un cap de setmana cultural arenyenc, perquè demà tenim entrades per assistir al concert de Nexus Piano Duo, i gaudir de la magnífica interpretació a què ens tenen acostumats, i en aquesta ocasió celebrar els 250 anys del naixement de Beethoven. Ja us explicaré com haurà anat tot plegat.

La venjança del Tribunal Suprem

Una vegada més s'ha comprovat que el Tribunal Suprem més que impartir justícia el que ha fet ha sigut venjar-se dels presos polítics i voler escarmentar-los perquè no hi hagi ningú més que se li acudeixi fer el mateix. Ni la presó condicional, ni la sentència ferma, ni ara la supressió del tercer grau tenen justificació, sobretot pel que fa als dos jordis, que lideraren una manifestació que en cap cas va ser violent, i que en situació normal no haurien ni d'haver estat jutjats.

Resolucions com la d'avui el Tribunal Suprem són les que ens fan dubtar de la seva imparcialitat i de la pròpia justícia que s'imparteix al nostre país. Avui mateix podíem llegir com Amnistia Internacional considera injust l'empresonament dels dos jordis, o com el Tribunal de la Unió Europea recordava la immunitat d'Oriol Junqueras al Tribunal Suprem.

Sap greu que haguem d'estar dubtant de les decisions dels membres d'un tribunal de justícia, i que provoquin l'enfrontament polític i social entre qui està a favor de la independència i qui no. Perquè una cosa és jutjar uns fets i una altra unes idees. No és el mateix rebel·lar-se amb violència per aconseguir uns objectius, que manifestar-se contra una situació concreta demanant poder exercir el dret a vot, demanar un referèndum per saber què vol la majoria de la població.

No voler entendre les diferències entre una cosa i l'altra és no acceptar la democràcia ni la sobirania popular. Poca salut democràtica té un país que tolera millor la manifestació d'uns exmilitars desitjant l'afusellament dels dissidents que no pas la voluntat d'un poble de manifestar lliurement la seva voluntat de votar en referèndum el seu futur.

 

Hi ha remor de sabres?

Encara que sembli estrany, som al segle XXI i ens trobem a Europa. Escoltant les notícies d'aquests dies relacionades amb els exmilitars que han enviat un escrit al rei, et fa l'efecte que no som un país europeu i que no ens trobem al segle actual, sinó un segle enrere. La tan proclamada transició sembla un miratge i que no hem avançat des de la mort del dictador.

Em ve a la memòria la cançó de La Trinca, amb música simfònica de Beethoven parlant de la remor de sabres. Sí, no és el 1981, som quaranta anys més tard, però els militars, encara que siguin ex, es manifesten i voldrien un cop d'Estat. Confien en Vox?

No hi podem fer broma, perquè la cosa és més seriosa del que pugui semblar. No és bo que hi hagi aquests rumors i un partit polític com Vox al Congrés de Diputats. Què hi diu el senyor Casado? Què hi diu el PP? Ja els està bé? És un atac al PSOE, al govern espanyol de coalició, però també un atac a la democràcia i per tant, un atac a tota la població espanyola. Això és més seriós que el Procés, encara que ho posin com a excusa per demanar un canvi de govern. 

Què ens està salvant d'un cop d'Estat real? La situació geogràfica hi té un pes, però no és decisiu, i amb una Europa convulsa, qualsevol cosa podria passar. No vull creure que un cop d'Estat pugui estar a prop, però és cert que hi ha molta gent que ho desitjaria, i si no fos així no tindríem Vox al Congrés.

Ha fet bé el govern d'enviar la confecció d'aquest xat a la Fiscalia? Què se'n podrà treure? Penso que no es pot deixar passar alegrement actituds com aquestes, i encara que no siguin militars en servei, alguna cosa s'hi ha de fer. Si més no per no donar esperances a qui podria fer mal. No ens ho prenguem en broma.

Per si de cas... anem al teatre!

Aquests dies estem enfrontant les ganes de poder celebrar un Nadal una mica normal, amb la por d'excedir-nos i que arribi una tercera onada del coronavirus. Avui mateix s'han donat a conèixer les noves mesures a tenir en compte, pensant en els dies de festa, i la impressió que tens és que el govern et fa un obsequi sense estar-ne gaire convençut.

Una mica és el que se'ns deia fa uns dies, assegurant que si hi haguessin diners per compensar, no es permetria l'obertura d'establiments de restauració. Si fóssim capaços d'acceptar un Nadal confinats, no ens deixarien sortir a celebrar-lo amb la família.

L'única esperança és que es confirmi que ben aviat podrem vacunar-nos i deixar enrere aquest malson, tot i que no està clar que això passi aviat. La Gran Bretanya feia públic que començarien a vacunar de manera massiva els seus ciutadans, i al darrere ha aparegut Rússia que no vol ser menys. Aquí es parla del primer trimestre de l'any vinent.

Pel que pugui ser, i aprofitant l'escletxa, els de casa ens hem apuntat a assistir al concert d'aquest diumenge al Teatre Principal. Un concert de piano a quatre mans, a càrrec de Nexus Piano Duo, amb obres de Beethoven, de qui enguany celebrem els 250 anys del seu naixement. No fos cas que tornin a tancar els teatres. Ja fa molts mesos que no sé què és seure en una butaca d'un teatre!

Malbaratant els diners dels altres

El que ha fet Ayuso a Madrid no és prevaricació i malversació de fons públics? Es pot invertir d'aquesta manera sense un projecte al darrere que ho pugui justificar? Què vol dir instal·lar un hospital, amb el cost que això suposa, sense tenir un estudi fet sobre la necessitat i la utilitat del mateix?

El drama de tot plegat és que el tema no es tractarà de manera imparcial, sinó que es vendrà com una lluita entre dues forces polítiques i no s'entrarà a fons al fet en si. Aquest és el problema del nostre país, on els polítics actuen de manera irresponsable i no se'ls exigeix res a canvi. 

Avui ensenyaven les imatges de la inauguració del nou hospital de la comunitat de Madrid, sense metges ni malalts, només amb els representants del partit polític del govern, el PP. És un fet que es pot posar al costat de la construcció de molts aeroports i línies d'AVE.

No es pot invertir en infraestructures quan no hi ha cap estudi que n'asseguri la viabilitat i el cost del seu manteniment. Encara que sobrin els diners per invertir, no es pot llençar uns diners que no es podran rendibilitzar. Això fa mal, i posa en dubte tot el treball dels polítics. 

No pot ser que les baralles entre partits acabin amb aquests cops de força, per demostrar qui la té més llarga, jugant amb els diners dels altres i esperar que t'ho agraeixin. Fets com aquest són molt tristos i decebedors, i demostren que el nivell polític del nostre país és molt baix.