Increment d'impostos i taxes, però millorem l'eficiència econòmica

A ningú no li agrada que li apugin els preus, però és un fet massa corrent al qual gairebé ens hi han acostumat. Aquests dies toca aprovar les ordenances fiscals dels ajuntaments perquè puguin aplicar-se a partir del dia 1 de gener. I estem observant que són molts els ajuntaments que incrementen els impostos i les taxes municipals, rebent tota mena de crítiques.

Si es vol una administració pública forta que pugui complir la seva obligació de redistribuir els recursos econòmics en benefici dels més desafavorits, s'ha de buscar l'equilibri pressupostari. L'augment espectacular de les despeses i la voluntat de donar més serveis als vilatans obliga a augmentar els ingressos, i aquests venen majoritàriament de les butxaques dels contribuents locals. 

Davant l'increment dels impostos i les taxes municipals s'ha de demanar una gestió acurada de l'economia municipal, procurant no fer despeses innecessàries, ajustant al màxim els pressupostos, però ser generosos en els serveis a oferir als vilatans, sobretot aquells que recauen en les persones que tenen menys ingressos familiars, o que tenen més necessitats fruit de la dependència i la diversitat funcional.

Probablement l'economia del nostre Ajuntament s'hauria d'estudiar detalladament i procurar treure'n el màxim rendiment. Fa molts anys que sentim a dir que arrosseguem uns romanents molt generosos, però tot fa pensar que en traiem molt poc profit. Però a mi em preocupa algunes despeses, que acostumen a ser importants i que es podrien evitar, o si més no reduir, si la gestió municipal fos més eficient. Ens cal millorar els treballs tècnics per a les licitacions dels concursos per externalitzar serveis, diferenciant aquells que bàsicament són despeses de personal, d'aquells que, com les obres de construcció, reverteixen més en materials i beneficis empresarials.

El govern municipal d'Arenys de Mar, amb majoria absoluta, ha tirat endavant unes ordenances fiscals expansives justificades per tal de millorar i ampliar serveis molt necessaris, com són l'assistència domiciliària, el centre obert, o l'increment salarial que, per llei s'ha d'aplicar, però n'hi ha d'altres, també necessaris, que caldria depurar al màxim per veure si es dissenyen correctament o bé hi ha una despesa excessiva per una mala aplicació. Penso en la recollida selectiva de la brossa. Diferenciem els salaris del personal, a respectar segons conveni, de les despeses ocasionades pel sistema de recollida, sense oblidar el cost que provoca una mala recollida i selecció de la brossa.

El nostre Ajuntament té uns reptes importants que caldrà encarar correctament i evitar un malbaratament dels recursos financers municipals, siguin via inversió o despesa corrent. Penso en la nova biblioteca, els habitatges socials, la reforma del mercat municipal, la canalització del rial del Bareu, la construcció d'unes noves pistes d'atletisme i altres equipaments esportius, i l'arranjament de molts carrers i places de la vila, amb l'eliminació de barreres arquitectòniques importants, però també en la repercussió del canvi de funcionament del banc d'aliments, l'ampliació del SAD, o en treballar per eliminar la bretxa digital. El govern té majoria absoluta i pot fer i desfer com millor li sembli, però seria bo pensar en la resta de forces polítiques, i en la participació real de tots els vilatans, a l'hora de planificar la despesa dels propers anys.

El paper de les biblioteques

He llegit l'entrevista a Darren McGarvey, al diari ARA, perquè m'ha cridat l'atenció el seu titular, "Les biblioteques han de ser el refugi per als nanos d'entorns marginats", i en reprodueixo un paràgraf que m'ha semblat interessant, perquè diu moltes coses que sovint molts ignoren.

—  Les biblioteques són dels pocs llocs on no s'espera que et gastis diners, on pots seure tranquil·lament. Les biblioteques són un refugi si has nascut en una comunitat pobra i experimentes molt estrès perquè vius en pisos molt petits, on sents els veïns, sempre hi ha soroll, baralles, conflictes... Però avui hi ha menys usuaris perquè no s'hi ha invertit prou per modernitzar-les, almenys a Escòcia, i moltes ocupen edificis antics i no són llocs atractius. Quan la gent deixa d'utilitzar la biblioteca, els ajuntaments consideren que la gent no les vol. Però és que la gent hi aniria al vespre un cop han acabat de treballar, oi? Doncs estan tancades. I les nostres biblioteques són un reflex del que pensen els polítics sobre la mobilitat social i sobre les classes baixes. Qui entra en una biblioteca és qui està intentant cultivar-se culturalment, econòmicament; per tant, hem de donar suport a les biblioteques. Han de ser aquest lloc de generació de progrés i de fer comunitats.

Sempre he defensat el paper de les bibilioteques, i crec que aquí en aquest meu blog ho he escrit moltes vegades, però això no vol dir que pensi que s'aprofitin suficientment per a la missió que estan destinades a complir. La biblioteca és la porta a la cultura per a tothom, i ha de ser l'escola que desenvolupi la nostra sensibilitat. Una sensibilitat que ens ajudarà a conviure i respectar els altres i les coses que tenim en comú.

Davant dels molts problemes d'incivisme i violència només se'ns acut reclamar més policia i mà dura, però ens oblidem de conrear els valors que ens han de permetre conviure. Les biblioteques han de permetre que molts infants on a casa seva no hi ha ni un sol llibre, on els seus pares no tenen ni temps, ni formació, ni possibilitats de sensibilitzar els seus fills perquè creixin culturalment i com a persones amb il·lusions i projectes de futur, obrin les seves portes i els integrin a aquesta societat que els ha d'estimar i que han de participar per fer-la més justa i solidària.

Fixeu-vos, però en el fragment que us transcric de Darren McGarvey. Les biblioteques tenen l'obligació d'estar obertes més enllà d'un horari restringit, per necessitats pressupostàries, han de ser còmodes, perquè t'hi puguis trobar bé, i treballar per incloure totes aquelles activitats que acullin a totes les persones, tinguin una tradició familiar cultural, o estiguin immerses en un entorn farcit de problemes i dificultats. 

Tant de bo les nostres autoritats locals apostin per una biblioteca oberta a tothom, amb suficients recursos per donar resposta a totes les necessitats culturals i de formació dels nostres vilatans. Que l'esforç econòmic que afrontem no sigui en va, ni representi un simple canvi de local.

Vox i PP, qui és més espanyol?

Sense menystenir el fet, resulta ridícula la competició entre Vox i el PP per veure qui és més espanyol i qui defensa millor els interessos de la gran nació. Avui, segons he llegit, Madrid i Màlaga han estat seu de dues manifestacions en contra de l'amnistia i, per tant, en contra de Pedro Sánchez, a qui consideren un traïdor que vol destruir Espanya.

D'una manera o altra els catalans sempre estem al focus de totes les discussions protagonitzades per la dreta espanyola. Som els grans enemics a qui cal eliminar, que no deixar marxar, perquè no estimem la pàtria i aconseguim fer trontollar la política espanyola. La voluntat de la dreta i també de bona part dels socialistes espanyols, seria canviar el sistema electoral per evitar que uns partits minoritaris condicionin la voluntat de la majoria. Perquè està vist i comprovat que sense Catalunya ni la dreta ni l'esquerra tenen assegurada la victòria. No ens estranyi, doncs, que no arribi el dia en que els grans partits espanyols es posin d'acord per canviar el sistema per repartir-se el govern entre ells, sense haver de donar comptes a ningú més, i encara menys als catalans.

Deia al començament que no ho podem menystenir. Cada moviment, cada proclama, encara que ens sembli fora de lloc, visceral i sense cap lògica democràtica, tot això va calant, i és així com el populisme, l'extrema dreta i l'autoritarisme guanyen terreny als països democràtics, posant en dubte la idoneïtat del sistema democràtic, molt castigat pels exemples de corrupció i la manca de resposta generalitzada a les dificultats econòmiques i socials.

És ridícul veure com el PP té por de Vox, perquè se'ls mengen. No s'adonen que a mesura que es vagin radicalitzant s'aniran acostant a ells, i mai aconseguiran superar-los. Espanya necessita una dreta democràtica, que es tregui de sobre aquests tics autoritaris i excloents, però de moment el PP no està fent els passos per esdevenir aquesta dreta que pugui enfrontar-se, amb possibilitat de victòria, a un PSOE, que a mans de Pedro Sánchez, condicionat per la necessitat d'aconseguir ser investit, escolta el cant de la sirena independentista. Caldrà, però seguir els esdeveniments, i el pacte, si s'arriba a signar, per veure quan temps dura aquesta voluntat negociadora, i quin respecte hi haurà pels compromisos que es puguin assumir.

El canvi d'hora

Aquesta propera matinada es tornarà a canviar l'hora per passar-la a horari d'hivern. Dormirem una hora més, i demà diumenge notarem que el dia se'ns fa fosc més aviat. Un canvi que en ser en diumenge, festiu per a la majoria de la gent, no acaba de fer l'efecte, però que dilluns sí que tindrà més conseqüències. Acabarem de treballar que ja serà fosc, i els matiners tornaran a llevar-se amb la llum del dia. I això fins quan? 

Fa uns anys es va parlar de la voluntat d'acabar amb els canvis d'hora, aplaudit majoritàriament, però tot va quedar suspès, diuen que arran de la pandèmia. Després gairebé ningú no n'ha tornat a parlar. Els canvis, a la Unió Europea es fan molt lentament i aquest n'és un d'ells, sense tenir garantit que s'acabi produint.

Sembla ser que el canvi d'horari no és bo per a la nostra salut. Ens costa acostumar-hi el cos, però també es fa difícil si tens en compte l'hora de sortir el sol i de pondre's, en relació al costum horari dels negocis i esbarjos. Quan s'ha parlat de deixar de canviar l'hora, també ha sortit la discussió de quin horari hauria de ser l'idoni. Recordeu que, en horari d'estiu, el nostre país porta una diferència de dues hores respecte a l'hora del sol, i a l'hivern una. Això fa que per exemple tinguem la mateixa hora que a Noruega, quan allà, molt més a l'est, la claror del sol no té res a veure amb la nostra, hora a hora. I resulta que països que es troben entremig de Noruega i Espanya van a una hora canviada.

No sé si la idea de deixar de canviar l'hora dues vegades l'any es tornarà a reprendre, o bé si ja no se'n parlarà més. El cas és que a Catalunya hi va haver un moviment força actiu a favor d'eliminar el canvi horari, i adaptar-lo d'acord amb el nostre meridià. No tothom ho veia bé, però tenien els seus arguments, encara que, com he dit abans, topaven força amb els costums de la nostra societat, que tanca les portes molt tard, quan a l'hivern ja és negra nit.

Sigui com sigui, demà toca i molt probablement això no canviarà durant uns quants anys. Si no hi ha interessos econòmics i polítics per modificar-ho, ningú gosarà tocar res, sobretot si per fer-ho s'ha de mobilitzar a tanta gent, que ara té altra feina a fer.

Qui confia en les promeses del govern?

No hi ha dia que no llegim algun comentari sobre incompliment de compromisos per part del govern. S'ha convertit en un fet usual i gairebé ho hem normalitzat. Simplement se'n fa menció i es posa al calaix dels records efímers, fins que algú en fa un estudi per refrescar la memòria.

I això ho dic ara que estem en un període de negociacions entre el president del govern espanyol en funcions i els partits independentistes catalans que l'hi han de permetre la investidura. Unes negociacions que hauran d'acabar amb un acord o no, i per tant en un compromís per part de Pedro Sánchez en una colla de reivindicacions, algunes de les quals són històriques.

Si veiem que les promeses se les emporta el vent i se n'acaben complint menys de la meitat, quina credibilitat pot tenir el que prometi Pedro Sánchez per ser investit? Si Catalunya ha vist que, mani qui mani a Madrid, les inversions promeses, que sempre són inferiors a les que tocaria, no s'acaben realitzant, o se'n porten a terme moltes menys de les aprovades, què podem esperar del nou govern espanyol.

És cert que vetar Pedro Sánchez i facilitar que, amb unes noves eleccions, arribi al poder el PP de la mà de Vox, no és cap garantia de millora ni d'esperança. Però tampoc il·lusiona gaire pensar que l'acord que es pugui acabar pactant amb el líder socialista arriba a bon port. Potser, per això, hi ha tants catalans que s'hi giren d'esquena i no segueixen la informació sobre les negociacions, perquè ja saben que tot quedarà en no-res.

L'amnistia, el reconeixement diferencial de Catalunya, la protecció del català, el traspàs de Rodalies, i tantes altres coses que sonen aquests dies, no són d'ara, sinó que arrosseguem de fa molt temps. I tenim prou motius per desconfiar-ne. Si ens centrem en Rodalies, que semblaria una cosa fàcil de traspassar, veiem quina és la posició del govern espanyol, amb la ministra catalana al capdavant: traspàs, en tot cas, de les línies que només circulen dins de la comunitat, és a dir, la insignificança personificada. I com queda resolta la mala gestió que se'n fa des de Madrid? No solucionem res!

És per això el meu escepticisme amb tot el que va sortint a la premsa i les xarxes socials. Tant de bo que m'equivoqui, però sigui quin sigui l'acord final d'investidura, Catalunya continuarà marginada pel govern espanyol de torn.

De Vallgorguina al Corredor

Hem fet una matinal passejant pel parc del Montnegre-Corredor i us haig de dir que m'ha entusiasmat. No puc dir que ho desconeixia, però sí que és cert que la part que hem trepitjat avui feia molts anys que no hi anava, i en concret el camí d'avui no l'havia fet mai. M'ha sorprès agradablement la capacitat de la natura per resistir la brutal sequera amb què ens obsequia el canvi climàtic. Haig d'entendre, jo que no soc cap expert, que la vegetació se les empesca per adaptar-se a les circumstàncies, molt millor que no pas els humans, que ens trobem indefensos al primer obstacle.

El dia ens ha acompanyat perquè el sol es barallava amb els núvols per poder fer acte de presència, i aquests li ho posaven difícil, la qual cosa feia que no patíssim calor, junt amb l'esforç per enfilar-nos al pla del santuari del Corredor. Dubtàvem entre el Montnegre-Corredor i el Montseny, però des d'allà hem vist que els cims del Montseny no aconseguien desfer-se dels núvols que no ens haurien deixat veure més enllà del nas.

Passejar pel territori t'ajuda a estimar-lo i a respectar-lo. Haig de dir que l'he trobat molt net i polit, i això sempre satisfà, sobretot quan, a ciutat, tenim tants problemes d'incivisme i manca de respecte de l'espai públic.

Hi hem trobat quitxalla d'uns tres anys, que hem sabut que venien des de l'Hospitalet de Llobregat. És molt interessant que ja des de petits se'ls porti al mig del bosc a gaudir de la natura i aprendre a estimar-la. Tot allò que fem i practiquem de petits es diposita a dins nostre i tard o d'hora surt a relluir. Ens fa diferents, i això és el que necessita el país.

Matinal a quatre passes de casa per animar-te a suportar les notícies de la guerra, la injustícia i la crueltat. No em castigo per tenir la sort de poder gaudir de la pau i la tranquil·litat que ens brinda la natura, perquè la meva consciència continua treballant, i la meva queixa contra aquells que permeten la violència i la mort de víctimes innocents és constant com la gota malaia.

El dret a defensar-nos

A què dona dret el dret a defensar-nos? Tot s'hi val? El que està fent l'exèrcit israelià és defensar-se? No ho entenc!

Ho vaig escriure el primer dia de l'atac de Hamàs a Israel. Res no justifica els crims perpetrats per Hamàs en territori d'Israel. Dit això, la revenja contra la població civil indefensa, on està escrit que formi part del dret a defensar-se? 

El conflicte entre Palestina i Israel no és simple. Qualsevol opinió al respecte necessita molta reflexió, també contrastar la informació que ens arriba, i sentit comú. Els crims, siguin d'un costat o l'altre no tenen cap justificació ni es poden aplaudir, com alguns fan. Massacrar la població civil és un acte criminal que no pot defensar ningú, i això que critica el senyor Putin, s'ho hauria d'aplicar en el cas d'Ucraïna.

Vivim un temps on les imatges poden ser falses, manipulades intencionadament, però és molt difícil no creure que l'exèrcit d'Israel està destruint la Franja de Gaza, matant tota la seva població, amb l'excusa de derrotar el grup terrorista Hamàs. No és això!

He llegit que el Parlament tenia la intenció d'aprovar una declaració institucional a favor del dret a defensar-se d'Israel. Potser ja ho ha fet (?). Hi estaria d'acord, però no a qualsevol preu. Una cosa és defensar-se i l'altra cosir a trets totes les persones d'un país. No són danys col·laterals, sinó actes criminals intencionats. Quan bombardegen la població de Gaza són conscients que estan matant víctimes innocents. Tan se val que siguin nens, joves, dones o persones grans. Estan segant vides humanes que han tingut la dissort de néixer en un país amb un conflicte permanent i que ara s'ha agreujat per l'atac del passat 7 d'octubre.

Que algú m'expliqui en què consisteix defensar-se perquè pugui entendre les barbaritats que està fent Israel amb la població palestina. No tinc necessitat de posicionar-me en cap bàndol, simplement critico i rebutjo els assassinats que s'estan cometent, amb l'excusa d'una defensa, que seria legítima, si no es tractés d'una matança sense límits.

Occident ha ensenyat les vergonyes. Ni l'ONU, ni la UE, ni els diferents països europeus i nord-americans han demostrat estar a l'alçada de les circumstàncies. És una vergonya que tots hem d'assumir. Estem destruint la poca credibilitat del món occidental.

Facilitar els tràmits

No és un tema nou, però em preocupa i m'agradaria que les administracions públiques, i a poder ser també les empreses privades que donen serveis, facilitessin tota la tramitació que s'origina i que no sempre és prou clara, sobretot per a les persones que es troben més lluny de la informàtica i l'internet.

Fa uns deu dies vaig mantenir una conversa online amb una empresa contractada per la Generalitat de Catalunya per estudiar el web de l'Agència Tributària Catalana, analitzant les dificultats que es troben a l'hora de portar a terme qualsevol gestió, ja sigui de consulta o de tramitació de pagaments. Quan em varen proposar formar part d'un grup de persones, sense cap tipus de formació específica, però amb ganes de millorar els tràmits administratius, em vaig apuntar de seguida. Si la meva col·laboració i opinió podia servir per fer més entenedors els passos a seguir en qualsevol gestió no presencial, em semblava positiu.

L'experiència va ser bona i crec que vaig aportar tot allò que creia millorable per facilitar els tràmits. Acostar el llenguatge administratiu al llenguatge normal de carrer, per fer-ho més entenedor, evitar haver de memoritzar les instruccions i permetre que la seva lectura s'acompanyi dels enllaços pertinents per fer la gestió, o canviar segons quins conceptes, massa genèrics, per altres més comprensius, serien algunes de les meves aportacions.

Em va quedar per treballar els xatbot, que cada vegada és més freqüent a les pàgines web de les administracions i empreses, i que al meu entendre han de millorar. No sempre contemplen totes les respostes als dubtes que se'ns presenten i acabes en un bucle que no porta a cap solució pràctica. Desconeixent el seu xatbot, em vaig comprometre a entrar-hi i analitzar i opinar sobre el mateix, per si considero que és millorable.

Les preguntes freqüents solucionen molts problemes, però sovint penso que serveixen més per facilitar la feina de les empreses que no pas dels seus usuaris i clients. En això s'hi haurà de pensar i intentar ser més resolutius. 

Tot el que puguem millorar serà benvingut, però no ens podem oblidar del tracte presencial que per a moltes persones és l'únic que acaba servint. És per això que m'agradaria que el meu Ajuntament obrís un punt de suport per a les gestions administratives, tant de l'àmbit públic com el privat, on hi pogués anar la gent que té més problemes a l'hora de gestionar els seus tràmits, la majoria dels quals no poden evitar.

Algú confia encara en l'ONU?

L'escrit de Nadia Ghulam que reprodueix el diari ARA, "A l'ONU se li escapa el món de les mans", ajuda a fer una reflexió sobre el món, en general, i d'aquesta institució que hauria de ser la garant de la pau i la justícia social al món. Un compromís de tots els països membres que cada vegada està més en dubte. Confiem en l'ONU?

Les guerres, que no s'aturen, són una demostració clara de la nostra incapacitat de compartir la vida en aquest planeta. Unes guerres que s'eternitzen en uns territoris molt castigats, i que van rebrotant arreu del món en detriment dels més febles i indefensos. 

En parlava l'altre dia quan considerava cínic el president Putin parlant de Palestina mentre el seu exèrcit continua matant civils a Ucraïna. I aquests països que tenen la capacitat de vetar qualsevol resolució, mai permetran la signatura d'acords que defensin els més castigats per l'odi i la venjança.

Resulta frustrant veure com disposem d'institucions que treballen per la pau i la millora del món, en tots els aspectes, i que hi ha l'absència de les principals potències, o bé aquestes poden evitar qualsevol sanció per incompliment dels acords acceptats per la majoria dels països del món. Aquesta frustració és la que posa en dubte l'eficàcia d'institucions com l'ONU. Què està fent per aturar la mortaldat a la Franja de Gaza? Què ha aconseguit en la guerra declarada per Rússia a Ucraïna? Què està fent per aturar la repressió contra les dones a l'Afganistan?

Hi ha evidència de la violació dels drets humans a molts països i l'ONU és incapaç de fer res per evitar-ho. Per què serveix una institució com aquesta si té les mans lligades i no pot resoldre tots els problemes que se succeeixen al món? Què podem esperar del treball, les discussions, les converses i les proclames que es fan a l'ONU?

Quan una institució creiem que no funciona només cal que fem l'anàlisi de què passaria si aquesta no existís. Si arribem a la conclusió que tot seguiria igual, sense resoldre els conflictes que ens dominen, hem de concloure que és molt millor tancar la paradeta i no viure d'il·lusions falses. Voldria pensar que l'ONU és necessària i que ens porta solucions, però cada vegada se'm fa més difícil confiar-hi. Algú em pot convèncer del contrari?

L'extrema dreta treu el nas a l'Argentina

Les eleccions d'avui a l'Argentina segueixen una mica el patró del que s'ha anat veient a molts països, on l'extrema dreta guanya terreny, fins al punt de quedar en primer lloc, gràcies a la desconfiança general a la vella política, als de sempre, del color que siguin, però que no han resolt els principals problemes de la societat, i en moltes ocasions han donat mostres de corrupció.

No he seguit la prèvia de les eleccions, més enllà d'algunes imatges d'un candidat d'extrema dreta embogit i amb moltes ganes de guanyar. Un candidat a qui li fan costat els partits d'extrema dreta de la resta del món, units pel desig comú de fer fora els governants de sempre. I la gent se'ls creu.

La situació econòmica d'Argentina convida l'extrema dreta, pel descontentament general i els problemes que la majoria de la gent pateix. També la corrupció històrica dels antics governants és una falca perquè personatges com Javier Milei puguin arribar al govern de la nació. Uns polítics que no seran la solució per a les classes populars i les més deprimides, però que el seu desengany amb els actuals governants fa que busquin una alternativa, i aquesta ve de la mà de l'engany, el populisme i el llenguatge xavacà.

Segons he pogut llegir tot fa pensar que la victòria serà pel candidat de l'extrema dreta i que el final es decidirà en una segona volta, a mitjans de novembre, entre ell i el que quedi en segon lloc en les votacions d'avui. No sé si serà el mateix que a França, on gràcies a una segona volta es varen estalviar ser governats per l'extrema dreta. Un país més, doncs, que l'extrema dreta arriba molt lluny i no acaba governant pels pèls. 

A Espanya, això encara no ha passat, però a nivell autonòmic ja tenim moltes comunitats governades amb el suport de Vox i, per tant, amb la pressió que exerceixen sobre un Partit Popular feble, amb les mans lligades i acceptant tot allò que probablement no gosarien fer sols, però que poden penjar-li la llufa al seu soci de govern. Només l'experiència d'aquestes comunitats ens pot alliberar de l'entrada de l'extrema dreta al govern de l'Estat. Tot això si tira endavant el pacte d'investidura a favor de Pedro Sánchez, ja que amb unes noves eleccions, el canvi de paradigma podria ser una realitat.

La hipocresia dels nostres polítics

Ho he titulat com a hipocresia, però potser hauria de parlar de covardia, incoherència o falta de rigor, o que actuen per interès, mirant de quedar bé amb qui els ha de donar el vot per continuar vivint de la política. Em fa molta ràbia el que passa a Catalunya amb els correbous i l'actitud dels nostres polítics. Entenc que els amants dels toros estiguin enfadats amb els polítics catalans, que els varen prohibir les corrides, però no s'atreveixen amb els correbous. 

No he votat ni simpatitzat mai amb els partits animalistes, i fins i tot he discrepat en alguns termes, però no faria mai res que pogués ferir un animal. Detesto tots els jocs agressius que es fan amb animals, des de la lluita de galls fins als correbous, sigui quina sigui la modalitat. Soc un gran defensor de les tradicions i considero que aquestes s'han de conservar, sempre i quan respectin les persones i les bèsties. Davant la disjuntiva de decidir-me entre tradició i respecte als bous, ho tinc molt clar. No podem molestar i encara menys fer patir els animals!

Què els passa als nostres polítics? Són uns impresentables! Tenen por de rebre la crítica dels amants i seguidors de la tradició que tortura les bèsties, i no s'atreveixen a votar en contra dels correbous. Aquesta és una mostra més que justifica la desafecció política i la poca simpatia cap als polítics. Quan una persona té una responsabilitat ha d'actuar amb rigor i contundència, deixant de banda si agrada més o menys. Amagar el cap sota l'ala és una demostració de covardia, però permetre que els 30 pobles catalans que gaudeixen fent patir els bous per no posar-se la gent en contra, és una demostració de flaquesa que m'enrabia i produeix fàstic.

Sembla ser que aquesta setmana els parlamentaris catalans s'han de decidir, i molts d'ells tenen mal de ventre i cangueli. Si davant d'un fet tan evident els tremolen les cames, què no els passarà el dia que hagin d'enfrontar-se a l'Estat espanyol per defensar la independència de Catalunya? Ah, això ja no passarà, perquè tenim els polítics que tenim. Només s'entretenen amb allò que no els comporta cap risc. Són uns polítics menors, mediocres i sense cap lideratge que ens pugui treure de l'atzucac que no ens deixa avançar des de fa massa anys.

Els polítics i representants municipals dels pobles i ciutats que gaudeixen amb el sofriment dels bous buscaran qualsevol excusa per pressionar els parlamentaris perquè aparquin una normativa que hauria de ser vigent des de fa molts anys, si més no des del dia que es varen prohibir les curses de braus.

Que ningú sàpiga la veritat!

Aquests dies he seguit les notícies de la guerra entre Gaza i Israel a través de l’agència Al-Jazeera, en llengua anglesa. S’ha de dir que han estat fent una gran cobertura de tot el conflicte, amb imatges i cròniques en viu. Ho he seguit a estones, per temps, però també per l’impacte, que és molt fort. 

Acabo de llegir que el govern israelià vol tallar en sec aquesta informació, si més no prohibint l’accés dels corresponsals al seu país i evitant que puguin transmetre la informació, que segons Israel és esbiaixada i tendenciosa contra els interessos de la seva nació.

Quan seguim la informació a través d’uns canals informatius hem de saber qui són i imaginar-nos els seus interessos ideològics. Feta aquesta consideració pots continuar seguint-los, sobretot si ho contrastes amb altres canals informatius. Al final sempre has de tenir en compte que les notícies passen uns filtres, i a partir d’aquí creure’t allò que consideris creïble.

Que el govern d’Israel vulgui fer callar Al-Jazeera té tot el sentit del món, sobretot quan ets conscient que estàs incomplint tots els tractats internacionals, amb accions immorals i criminals. En una situació així no voldràs que ningú dir res, perquè se n’assabentin el nombre més reduït de persones, i en tot cas que ho sàpiguen per tu, que ja t’encarregaràs de tergiversar-ho perquè t’afavoreixi.

Les notícies falses són arreu i la feinada està en intentar desxifrar què és veritat i què no. Aquest és el motiu pel qual hem de ser molt curosos a l’hora de transmetre informacions que no sabem del cert si són verídiques.

Ens vingui d’on ens vingui la informació de tot el que passa a Gaza, encara que no em puguem tenir la certesa absoluta, sabem que s’està perpetrant un genocidi, amb la complicitat d’Occident, i amb un resultat incert, però que de moment està torturant milers de persones que els és impossible viure amb dignitat, ni gairebé viure.

Pur cinisme

En mig de la indignació per tot el que està passant a Gaza i Israel ens trobem amb un escenari de cinisme descarat que ens acaba d'irritar. Em refereixo a l'actitud i els sermons del president rus, com si no hagués trencat mai cap plat.

Que un personatge nefast com el senyor Putin vulgui donar lliçons d'ètica i respecte als civils castigats per les bombes d'Israel és intolerant i insuportable. Com gosa obrir la boca? Una persona que ha fet matar, i ho continua fent, a milers de persones indefenses sense cap més motivació que les ganes d'eixamplar el seu poder a tota l'antiga URSS, no pot dir tot el que està dient, ni criticar cap altre cap d'estat per uns actes que ell està cometent.

No li falta raó quan assegura que és inadmissible el genocidi i l'atac a víctimes innocents, que no tenen cap possibilitat de defensar-se. El problema no és que s'equivoqui en el seu discurs, sinó que actuant de la mateixa manera, s'atreveixi a criticar Israel.

No tinc paraules per descriure la seva actitud més enllà de titllar-lo de cínic i criminal sense escrúpols. No necessito gaires paràgrafs per expressar la meva repulsa més enèrgica a la seva manera d'actuar i voler amagar les pròpies vergonyes amb uns fets que, és cert, molts condemnem i denunciem des de fa dies.

Sense voler fer comparacions entre les dues batalles que tenen lloc a pocs quilòmetres de distància, hem de recordar que el senyor Putin va decidir envair Ucraïna sense que ningú l'ataqués ni matés indiscriminadament ciutadans del seu país. I amb això no vull justificar la resposta del govern israelià, sinó reforçar la meva desagradable sorpresa pel posicionament de Putin davant la guerra entre Hamàs i Israel, mentre té en marxa la cruel guerra del seu exèrcit contra el poble d'Ucraïna. 

Burlar-se de mig món aprofitant les desgràcies que pateixen uns ciutadans del món, que arrosseguen el dolor des de fa massa anys, és la demostració de la seva maldat que ningú hauria de permetre, però que ens hem d'empassar sense cap possibilitat d'evitar-ho. 

Si els dirigents polítics són incapaços d'evitar actituds com la del senyor Putin, que no s'estranyin de la desafecció política, del rebuig a l'establishment, i del ressorgiment del populisme i l'extrema dreta.

Jutge i part

Cada vegada tinc menys confiança en els jutges i no sabria dir ben bé els motius. Pot ser que sigui culpa meva, que no em convenç tot el que està passant i s’està jutjant, o bé que l’exercici d’administrar justícia s’hagi prostituït. Potser les institucions judicials han donat mostres de deteriorament en l’exercici de la Justícia, o bé que el Procés d’independència ens ha marcat massa, a uns i altres.

Sigui quina sigui la raó d’aquesta meva desconfiança, i que noto en molta altra gent, el cas és que quan llegeixo sentències o decisions judicials, no necessàriament lligades amb els fets del 2017, m’entren molts dubtes i no acabo de veure que la raça humana hagi evolucionat gaire en la línia de saber aplicar objectivament les normes que ens hem procurat, sinó que més aviat hi veig molts interessos personals o del col·lectiu responsable d’administrar justícia, sobretot en detriment de les classes populars o d’aquelles persones amb menys recursos per poder-s’hi rebel·lar amb un mínim de garanties per aconseguir resultats favorables.

M’ha passat llegint sobre causes de violència de gènere, de desnonaments, d’enfrontaments amb grans companyies i poders fàctics. I ja no diguem sobre realitats històriques que arrosseguem des de l’època franquista i que s’han volgut tapar, sempre per protegir els que varen guanyar la revolució del 36 i els grans beneficiats de la victòria.

Puc entendre que objectivar les coses és una tasca difícil, i ho veiem a totes bandes. Em ve a la memòria l’assumpte pendent de les valoracions dels caps dels professionals de l’administració pública, res a veure amb jutges ni justícia, que han quedat aturades per desconfiança. No fos cas que l’amiguisme, l’intercanvi de beneficis, la simpatia i proximitat ideològica acabés primant a l’hora de donar l'opinió favorable.

No és fàcil, però una societat que pretén ser un model de democràcia i justa en drets i respecte a tothom al marge de creences, orígens, cultura o llengua, hauria d’esforçar-se perquè l’exercici de la Justícia i el treball dels jutges i magistrats tingués un grau de confiança suficient en honradesa, imparcialitat i objectivitat, que avui em costa molt de trobar-hi.

Donar veu a la ignorància

Em sorprenen alguns comentaris estranyats davant de segons quines declaracions de personatges que, per la raó que sigui, però no necessàriament per la seva intel·ligència, empatia o sentit comú, s'han fet famosos i potser fins i tot guanyen molts diners. M'imagino que és qüestió de l'èxit, encara que sigui un èxit efímer, però que en un moment donat col·loca una persona al cim fins al punt de ser idolatrat.

Trobaríem un exemple clar en el món de l'esport, sobretot el futbol, i evidentment el masculí. Uns jugadors que encara no han sortit de l'ou i els plouen elogis exagerats de fanàtics i massa de gent il·lusionada per un joc que cada vegada és menys esport i més negoci. Com sempre, no és bo generalitzar i a tot arreu hi ha de tot. Però és cert que podríem fer una bona llista de futbolistes que han tingut, diguem-ne la sort, de triomfar amb la pilota, encara que humanament tinguin molt que desitjar.

I probablement la culpa és nostra. De les persones que segueixen el futbol i necessiten buscar uns ídols que els enlluernen i que adoren. No ha de ser fàcil evitar caure en el parany de sentir-te un Déu tot poderós, capaç de tot, si al teu voltant tot són elogis i catifes vermelles.

No voldria centrar-me només en el món del futbol, com si aquests fossin els dolents i la resta immaculats. Ho trobem en el món de la faràndula, en actors i actrius de cinema, en cantants. Trobar l'equilibri entre el saber fer bé les coses, aquelles que la vida t'ha brindat, i la humilitat de pensar que com a humans tenim els nostres defectes i mancances, i que entre tots ho podem fer bastant tot, sense necessitat de trepitjar ningú, no ha de ser fàcil.

La majoria d'humans, que no tenim un club de fans que ens venerin ni aplaudeixin tot allò que fem, ens pot costar entendre segons quines actituds. Potser els hauríem de compadir, perquè la vida no els ho ha posat senzill, i tenen el perill de caure estrepitosament a la primera ensopegada. I el que no podem fer és sorprendre'ns de segons quines declaracions, perquè haurà volgut dir que hem sobreestimat aquella persona, pel simple fet de ser un crac en el seu ofici o afició, sense valorar el seu fons, tot allò que ha conformat el pòsit que li permet bellugar-se en aquest món cada vegada més competitiu i individualista. Si pensem en la col·lectivitat, potser ens serà més fàcil tot plegat.

Ho podem fer junts

Deixeu-me que us digui d'entrada que no tinc la solució. No sé què hem de fer ni com, ni què és més sincer i honest, i al mateix temps més efectiu. Però sí que veig moviments i actituds que busquen més el ressò mediàtic, el posar-se una medalla, que no pas provocar una reflexió. Suposo que és una mica el que passa quan es convoca la gent a manifestar-se. De motius n'hi ha, tots ells legítims, però em preocupa l'endemà.

Aquests dies, amb tot el que està passant a Gaza i a Israel, són moltes les manifestacions de protesta i ràbia que s'organitzen, perquè la matança de civils és cruel i injustificada, sigui del bàndol que sigui. Probablement hi haurà gent que haurà obert els ulls arran de l'atac de Hamàs, sense tenir gaire present la realitat que es viu a Gaza o a Cisjordània des de fa anys, massa anys! El que està passant aquests dies, però, és molt fort.

Puc entendre la iniciativa de les convocatòries de manifestacions, però em fa por l'ús de les mateixes, i la seva data de caducitat que és totalment efímera. Penso en la situació de Catalunya, res a veure amb Palestina, i com ha derivat la convocatòria de l'onze de setembre després dels anys. No s'ha resolt res, i ens hem barallat entre nosaltres, segurament perquè les persones que havien de fer el pas, que ens havien de donar exemple, que havien de posar en pràctica tot allò que els demanava la gent, no han estat a l'alçada de les circumstàncies, i han sorgit les picabaralles entre els partits polítics per veure qui ho liderava, qui ho estava fent més bé que els altres.

No voldria pensar que una cosa semblant estigui passant a l'hora de convocar els vilatans a manifestar-se contra uns fets condemnables i sense cap tipus de justificació, com és el genocidi i la matança de civils. Competirem també per veure qui ho fa més bé? Qui es capaç de convocar més gent? És això el que pretenem, o bé volem sensibilitzar més la gent, si no ho està prou, davant de fets tan horrorosos com els que estan succeint aquests dies i al llarg dels anys a Gaza i Cisjordània?

No em demaneu la solució, però sí que convindria anar més junts, sense falsos protagonismes, atacant l'arrel del problema i exigint als nostres governants que intercedeixin perquè la justícia, el dret a una vida digna i el respecte a totes les creences, imperi de manera definitiva i sense excuses.

No ens oblidem dels immigrants!

Es fa difícil aquests dies escriure i no parlar del conflicte obert entre israelians i palestins. De fet el conflicte no és d'ara, sinó que s'arrossega de fa una bona colla d'anys, però aquests dies, després de l'atac de Hamàs el dissabte passat i la brutal resposta del govern israelià, s'ha fet més que evident, o si més no, nosaltres en prenem més consciència perquè ho veiem a totes hores del dia.

Es fa difícil no parlar del tema de la guerra oberta i els centenars de morts, però hi ha prou temes que hem de tenir presents i pensar-hi. Temes com la immigració i les morts que també se succeeixen en els intents per arribar a Europa. Avui mateix s'ha intervingut vuit embarcacions amb més de 450 persones a bord. Un fet, la immigració, que no té l'empara legal que caldria.

He escrit moltes vegades en aquest blog que la llei d'estrangeria a Espanya és un peix que es mossega la cua. Els estrangers que aconsegueixen arribar al país, si no són comunitaris o bé rics, no tenen cap possibilitat de viure de manera legal. No poden accedir al treball i en molts municipis els és molt complicat poder-s'hi empadronar i tenir accés a l'educació i a la sanitat.

Ja sé que estem molt preocupats per la negociació de la investidura del nou president del govern espanyol, i no dic que no sigui important. El problema és que quan no és un all és una ceba, i mai trobem el moment de resoldre temes, com la immigració, que es troben deixats de la mà de Déu, pagant-ne les conseqüències els menys afavorits, els més vulnerables, com sempre.

Puc entendre que la dreta espanyola, quan ha estat al govern, no hagi fet res per trobar una solució definitiva a la integració de la immigració, evitant que malvisquin i hagin de treballar en negre o delinquir, per pura subsistència. El que no s'entén és que l'esquerra progressista tampoc hagi mogut un dit per resoldre-ho. On és el progressisme? On és la mirada als més febles?

He aparcat per uns moments la guerra a Gaza, sense deixar de mirar-hi a reüll, pel mal de cor que provoca, per parlar d'un altre tema que no és nou, però com que ningú fa res per solucionar-ho, n'hem d'anar parlant sovint. Sisplau, que algú faci alguna cosa per trobar una resposta a una situació anòmala que no té cap mena de sentit i que fa viure malament a moltes persones. Persones que no han tingut la sort de molts, de poder viure dignament al nostre país de naixement.

Contrastem i no ho difonguem alegrament

Cada vegada és més complicat contrastar les notícies que ens arriben des de diferents punts del món, però també de ben a prop de casa. Malgrat l’experiència que el nostre país té de la premsa escrita, amb una manipulació descarada de les notícies, el desenvolupament tan ràpid de les xarxes socials ha fet que la veracitat de la informació que t’arriba, cada vegada sigui més dubtosa.

Ho estem veient aquests dies amb les notícies que ens informen de la guerra entre Gaza i Israel. S’ha comprovat que algunes de les informacions que s’han donat eren falses. Informacions que poden haver provocat prendre partit a favor o en contra d’alguna de les formacions del conflicte. I tot això gràcies a l’interès d’unes persones o grup polítics que, sense escrúpols, volen decantar la balança cap unes posicions concretes.

No és res nou, sinó que ja fa temps que dura, però cada vegada tot és molt més sofisticat i confús. És per això que tenim l’obligació de contrastar bé tot allò que ens arriba, i sobretot no ajudar a aquesta desinformació tot reproduint notícies i dades que no sabem ni tenim la certesa que siguin certes.

Hi ha una frase molt antiga que diu, si vols mentir, digues el que sents dir. Ara això té més sentit que mai. Siguem curosos amb tot allò que diem, sobretot si no tenim la certesa de la seva veracitat. Catalunya ja fa temps que ha desconfiat de tot el que diu la premsa espanyola perquè ho podem contrastar, perquè ho patim directament. Això mateix no ho poden fer fàcilment la resta d’Espanya, perquè els bombardegen amb falsedats sobre nosaltres. Pensem, doncs, que nosaltres podem ser víctimes del mateix sobre el conflicte entre israelians i palestins i que les xarxes socials estan plenes d’intencions gratuïtes, algunes d’elles amb molta mala fe. Estiguem alerta!

Passejadors incívics de gossos

No sé si és una impressió equivocada, però jo diria que a la meva vila d'Arenys de Mar cada vegada hi ha més gossos. Ho notes pels lladrucs, a vegades en hores intempestives, però sobretot per les pixarades a cada quatre passes, moltes d'elles ruixades per sobre, sense que s'eviti que en quedi rastre, i amb alguns excrements que encara es deixen sense recollir.

Seria un error generalitzar i dir que tots els passejadors de gossos són bruts, deixats i poc respectuosos amb l'entorn. Estic convençut que la majoria d'ells són polits i tenen cura de no deixar brut el carrer després de passar. Malgrat tot, crec que encara n'hi ha molts que no coneixen bé la normativa, i creuen que els gossos poden pixar a qualsevol lloc, i que tot queda resolt amb una ruixada d'aigua a sobre. No! La normativa local és molt clara i està totalment prohibit pixar a les façanes de les cases i als fanals. No hi ha ruixada que valgui!

M'agradaria que tothom, tingui gos o no en tingui, fes l'exercici de passejar una estona pels carrers d'Arenys de Mar i arribant a casa valorés la sensació rebuda sobre la netedat a l'espai públic. Estic segur que si som sincers haurem de convenir que Arenys és brut, i en bona part per culpa dels gossos, o millor dit, de les persones que els porten a passejar. La majoria de passejades tenen l'única finalitat de portar-los a pixar, però mai a la pròpia façana de casa, que podrien ruixar amb aigua. Per què no ho fan? Per què prefereixen que el seu gos pixi a la façana del veí?

Ens queixem molt de la brutícia dels nostres carrers. La palma se l'emporta la recollida selectiva de la brossa, el porta a porta, que és considerat com el causant de tots els mals. Ens oblidem que sigui quin sigui el sistema per treure la brossa, al final el que compta és la manera com ho fem. No us heu adonat de les bosses que es deixen al costat de contenidors de recollida de vidre? Això és culpa del porta a porta o del comportament incívic d'alguns?

És bonic que les famílies tinguin un animal de companyia, i en el cas dels gossos, que no els poden deixar pixar o cagar dins del pis, té sentit que surtin a fora perquè puguin satisfer les seves necessitats. La pregunta que faig: no hi ha manera de respectar la vila i els vilatans, i evitar que després de passar amb el nostre gos quedi brut i fastigós? No viuríem tots millor si tots fóssim més curosos? Això no té res a veure amb l'estimació als animals, això té a veure amb el civisme, el respecte als altres i l'educació.

Que Internet no ens torni insensibles

Internet ens permet seguir des de casa, còmodament, el transcurs de la guerra entre Gaza i Israel, com si es tractés d'una pel·lícula, un documental, i no d'un fet real on estan morint persones constantment, engreixant el nombre de víctimes d'ambdós costats. Aquesta facilitat per viure al moment tot el que succeeix sota l'impacte de les bombes no ens ajuda a desenvolupar la nostra sensibilitat. Ens tornem persones amb un cor dur que no té pietat de ningú.

No és estrany que et trobis amb proclames al carrer que t'avergonyeixen, perquè la gent pren partit sense patir directament el problema. S'analitza en la distància, encara que sàpigues què està passant en el mateix moment que la bomba fa impacte a un habitatge, on probablement hi ha persones que ho perden tot, fins i tot la vida, però no et pots fer el càrrec de tota la intensitat del drama. Un drama inhumà que ningú es mereix suportar.

Vaig llegir l'article de la Najat El Hachmi, que avui ha tret en paper el diari ARA, que em va agradar i crec que molts exaltats l'haurien de llegir i comprendre'n el fons. Ho intentava dir jo mateix en aquest blog, dissabte passat, encara que no tan ben dit com la Najat, que matar no es justifica en res. El dolor injust que pateix el poble palestí necessita una solució definitiva, i no es pot permetre el seu malviure i l'incompliment dels acords. S'ha d'exigir a Israel un tracte humà a les persones, i deixar de contribuir en el genocidi més flagrant. Dit això, no queda justificada la matança de Hamàs de dissabte, on víctimes innocents varen pagar per una culpa que no tenien.

He llegit afirmacions molt estranyes que no acabo d'entendre, com les que venen del Regne Unit amenaçant qui enarbori una bandera de Palestina, o de la mateixa Alemanya amb un sentit semblant. Tothom és lliure d'expressar la seva opinió i ningú ha de poder-ho evitar. Defensar els drets del poble palestí no és cap crim, sí que em sembla perillós i rebutjable lloar la matança de Hamàs. Una cosa no treu l'altra.

Hem de ser molt curosos si volem viure en una societat tolerant que treballi per la justícia i l'alliberament dels pobles. Matar no t'allibera, sinó que t'esclavitza i et posa a la roda de la criminalitat d'on resulta molt difícil sortir-ne.

Cansat d'haver de parlar de Rodalies

Parlar de Renfe i Rodalies resulta cansat i avorrit. Poques coses positives podem dir, més enllà de desitjos i somnis de futur. Dir que el tren a casa nostra funciona malament no sorprèn a ningú. Tampoc als propis responsables del transport ferroviari, encara que ho dissimulen i hi troben mil excuses.

Recordo una vegada, ja fa uns quants anys, que en una conversa amb uns amics se'm va qüestionar la meva crítica pel mal funcionament de la línia de tren que passa per la nostra vila. La vàrem patir durant tots els anys que la meva filla va estudiar a la Universitat. 

Podria parlar de la línia 3, la que passa pel meu municipi de naixement i que es troba pràcticament en les mateixes condicions que quan jo la utilitzava, fa més de cinquanta anys. Però parlo d'una línia més transitada, que passa per la costa, en una comarca molt poblada i amb molts turistes a l'estiu... Encara que això tampoc els motiva a l'hora de prendre decisions i invertir en la infraestructura per evitar els problemes diaris.

És una vergonya tot el que passa. La manca d'inversions, i sobretot el fet que el govern de torn, sigui socialista o popular, no fa res per solucionar-ho. Sembla que tinguin un especial interès per fer-nos la punyeta. Ni posant-hi ministres catalanes, que coneixen de sobres quina és la realitat, però els interessa més el partit, el poder, l'amiguisme i els interessos personals i de partit, que no pas trobar solucions als problemes de la gent. I després ens demanen que aparquem els vehicles privats i agafem el transport públic! 

Estic molest perquè em considero menyspreat. Insisteixen que som espanyols i que hem de garantir la unitat de la pàtria, però ens tracten de qualsevol manera. Prometen inversions que després no s'acaben fent, i posen totes les traves del món per facilitar el traspàs de competències a la Generalitat.

No tinc la certesa que la gestió que es pugui fer des del nostre govern resolgui els molts problemes que patim. Segur que com a mínim caldran molts esforços i temps per posar-ho al dia, però com a mínim sabrem a qui demanar responsabilitats, sense que se'ns acusi d'estar tot el dia criticant els governs espanyols de torn. Són molts anys de mal servei, i el futur no es veu gens clar.

L'esperit de servei dels bancs

El diari ARA publicava ahir un reportatge sobre l'evolució d'oficines bancàries als nostres municipis, i et permetia interactuar per poder conèixer què ha passat a la teva vila durant els darrers quinze anys. Concretament podies veure el nombre d'oficines que hi havia obertes l'any 2008 fins a l'any 2022. La tònica general ha estat d'una reducció dràstica que podem atribuir a dos factors. En primer lloc a la reducció d'entitats bancàries, amb les absorcions que hi ha hagut durant aquests anys, desapareixent gairebé totes les caixes d'estalvi, i també la política de reducció de costos, aprofitant que molts tràmits es fan online, sense necessitat d'acudir presencialment a les oficines.

En el cas d'Arenys de Mar, l'any 2008 hi havia 16 oficines bancàries i l'any 2022 en varen quedar quatre, amb el que això comporta, sobretot per a les persones que tenen més dificultats de fer tràmits amb l'ordinador, i també per aquelles que no viuen al centre i s'hi han de desplaçar.

Tractar amb els bancs no és un exercici voluntari, sinó que obligatòriament necessites treballar amb ells, encara que només sigui per cobrar la nòmina o la pensió, i per fer molts pagaments, sobretot tenint en compte que els pagaments en efectiu estan limitats i gairebé no pots viure sense una targeta de crèdit. Aquest fet, per ell sol, fa que el tracte entre empresa i client hauria de ser molt més amable i no tan pensant en el negoci, sinó una mica més en el servei.

La mentalitat d'empreses de serveis no la tenen, com tampoc la tenen les grans subministradores de llum, gas o aigua, unes empreses que no pots escollir, sinó que et venen donades, t'agradin més o menys. La realitat, doncs, fa que et trobis a disposició de les empreses sense gaires oportunitats de dir res ni queixar-te, i el recurs de l'Oficina de Defensa del Consumidor resulta frustrant, la majoria de vegades.

És una llàstima que les relacions comercials d'avui dia hagin perdut aquell esperit de servei i les ganes de satisfer tothom, sense oblidar-se del negoci i el que això representa. D'alguna manera estàs a mercè de l'amabilitat i el toc personal del treballador que t'atén, que no sempre és el desitjable, i que quan tens sort l'hauries de felicitar i agrair, perquè s'adoni de la importància de la seva gairebé excepcionalitat.

Continuo pensant que l'administració pública i les empreses que no pots eludir, haurien d'esforçar-se a millorar el seu tracte, pensant en les persones, sobretot aquelles que tenen menys recursos per espavilar-se i sortir-se'n dels tràmits que no sempre són fàcils.

Només existeix allò que veiem?

Ahir comentava que la guerra entre Gaza i Israel tapava la notícia dels greus estralls a l'Afganistan pels sismes que ha patit aquest cap de setmana i que han tingut rèpliques. Però aquesta no és l'única notícia que queda aparcada i que, com acostuma a passar, fa l'efecte que ja no hi passi res, com és el cas de Ucraïna i la guerra declarada per Rússia. 

Allò que no es veu no existeix, i sota aquest principi, que condiciona la nostra vida, però és totalment fals, veiem com els successos van desfilant per davant nostre i esdevenen efímers. Només una aparent calma ens retroba amb guerres i conflictes semi-oblidats.

I la pregunta que em faig és, a qui beneficia més, Rússia o Ucraïna, l'esclat de la guerra entre Gaza i Israel? Després de rebre diàriament notícies de la guerra a Ucraïna, ens trobem que ara les hem d'anar a buscar mig amagades. Però la guerra continua, i el patiment de la població ucraïnesa persisteix.

Podem aprofundir més en aquest examen i ens sortiran altres conflictes que ens pot semblar que ja no existeixen pel simple fet que no els veiem ni llegim a la premsa. Només cal que fem una repassada pels diferents països africans i ens adonarem que la guerra és present a molts més llocs que a Israel o Ucraïna. I podem fer memòria del genocidi dels rohingyes. Quant fa que no ens en parlen? I aquí hi havia una premiada amb el Nobel de la pau.

Entenc que el nostre cap no ho pot tenir tot a primer terme i que també prioritza la informació d'acord amb el temps en què aquesta s'origina, però és una llàstima que oblidem tan fàcilment. Sobretot que oblidem les desgràcies i el patiment de la gent. 

Aquesta setmana Gaza és notícia de portada, però recordem que el nostre món està ple de guerres i conflictes i que els nostres dirigents van saltant d'un lloc a l'altre, dissimulant com poden i amagant allò que no els interessa, però que nosaltres tampoc hi fem gaire res per reivindicar la pau, la justícia i el dret a viure amb dignitat de tota la humanitat. I si voleu parlem d'immigració i el paper que juguen els països europeus davant la mort al Mediterrani, i podria anar seguint. 

Ho deia l'altre dia, deixant clar que res justifica la mort de víctimes innocents, i cal insistir que tampoc és just mirar cap a una altra banda quan hi ha persones que tenen tantes dificultats per viure dignament.

Plou sobre mullat

De fet, l'expressió amb què titulo el meu post no és massa escaient en un temps de sequera preocupant. Arribarà un dia que no s'entendrà si no tens una edat, per recordar aquells temps en què la pluja venia de manera més o menys regular. Sempre ens queixàvem que al nostre país la pluja no sabia ploure, però ara ja passa de taca d'oli, per emprar una altra expressió que, al preu que va l'oli, potser també haurem d'arraconar.

Amb el títol em volia referir als sismes recents a l'Afganistan que han provocat milers de morts. No hi ha prou desgràcies al país com perquè a sobre els fenòmens naturals castiguin la població. Si bé és cert que aquests fenòmens estan força repartits pel món, no és menys cert que les pitjors conseqüències se les emporten els països més pobres, amb més problemes acumulats.

I els terratrèmols han passat força desapercebuts arreu del món pel fet de coincidir amb l'atac sorpresa de Hamàs i les seves conseqüències. Encara que el nombre de morts serà menor, la guerra declarada a Israel s'emporta les primeres pàgines dels telenotícies i la premsa en general.

Tot plegat ens ha de fer pensar que a vegades ens queixem sense gaires motius, o si més no amb menys dret que moltes altres persones que quan se'n surten d'una n'entren a una altra, i no deixen de patir per la seva supervivència, sigui per causes naturals o per la manera de governar d'uns autòcrates o fanàtics, que agredeixen els més dèbils.

A casa nostra estem distrets amb les negociacions per la investidura del nou president del govern espanyol, i avui amb la manifestació de les forces de la dreta i l'extrema dreta, contra el gran crim que suposaria l'aprovació de l'amnistia per a uns delirants enemics de la unitat sagrada de l'Estat espanyol.

Cadascú es distreu amb el que vol, o el que pot, però en tot cas tinguem la festa en pau, i no arribem als extrems que una part de la població mundial ha de viure i patir, sense possibilitats de fer res per evitar-ho.

És per això que des d'aquí el meu record i solidaritat amb totes les persones que pateixen, han perdut familiars i amics, i no tenen el futur gens clar, siguin joves o no tan joves. 

Matar, no es justifica de cap manera

La noticia del dia és l'atac sorpresa de Hamàs a Israel i el contraatac dels israelians que de ben segur serà potent i mortífer. Parlar de palestins i israelians no és fàcil, i hi ha molts elements a tenir en compte, però sortir en defensa dels atacs contra la població civil, sigui del bàndol que sigui, demostra una mentalitat molt primària, sinó malaltissa.

Sabem, perquè la informació més o menys filtrada ens arriba, de les condicions en què viuen els habitants de Gaza. També hem escoltat molts discursos dels governants israelians que ens han fet molt mal a les orelles. Malauradament el problema existeix des de fa massa anys, i hi ha milers de morts innocents que no justifiquen res ni a ningú. 

El conflicte a Israel ha esdevingut crònic i de difícil solució, però cada atac indiscriminat, vingui d'on vingui, agreuja la situació lluny de resoldre el problema. Qui cregui que amb accions com aquesta es pot acabar amb la injustícia humana que és evident, està molt equivocat. I la llàstima de tot plegat és que les víctimes són les més innocents, les que no poden fer res per escapar-se de l'indret, ni trobar la pau que és tan necessària.

És una llàstima que per les xarxes socials sigui tan fàcil vomitar paraules i pensaments, moltes vegades sense cap mena de reflexió prèvia. Podem estar a favor d'uns o altres, però no em sembla de justícia beneir accions bèl·liques que només aconsegueixen la mort de civils, i res que els porti a la pau.

Els països occidentals, que es manifesten en contra de la violència han de saber que aquesta no només existeix en jornades com la d'avui. I, per això, la seva contundència i la responsabilitat de contribuir a trobar una solució al conflicte els hauria de implicar no només avui, sinó cada dia. Aquests dirigents saben com viuen els palestins i no haurien d'estar tranquils, mentre no s'esforcin per asseure totes les parts i fer-los veure que amb atacs com el d'avui no s'arribarà enlloc, però tampoc fent la vida impossible a una part important de la humanitat.

Reconec l'assignatura pendent que mortifica diàriament a unes víctimes innocents, però mai podré acceptar una acció bèl·lica que destrueix en lloc de cercar la pau. Fets com els d'avui ens interpel·len, i ens provoquen amargor, perquè d'alguna manera vivim massa d'esquena a problemes reals que fan patir a massa gent al món.

De què li servirà el Premi Nobel de la pau?

Avui s’ha conegut la nominació del Premi Nobel de la Pau 2023, que s’ha concedit a l’activitat iraniana Narges Mohammadi, que es troba empresonada, sense rebre atenció mèdica i sotmesa a tortures, segons informa Amnistia Internacional.

Tot i que ens queda lluny, hem rebut prou informació des de fa anys de tot el que passa en aquell país, on l’autoritarisme i la repressió té com a principal objectiu la degradació de la dona en tots els sentits. Amb l’excusa de creences religioses i tradicions reprimeix el 50% de la població pel simple fet de ser dones.

L’Acadèmia del Premi Nobel li ha concedit el premi com a reconeixement a la seva valentia per enfrontar-se a un estat repressor, patint vexacions i privació de llibertat, només per reclamar els drets de les dones a viure dignament. Un premi que no podrà recollir, com ha ha passat en altres ocasions, i que intenta posar a la primera pàgina dels diaris del món occidental una injustícia que s’està produint en ple segle XXI.

No sé si tindrà l’oportunitat de conèixer la notícia, espero que sí, ni d'assabentar-se del reconeixement mundial, que no la traurà de la presó, però que com a mínim pugui veure que tot el seu esforç i patiment no és inútil, malgrat sigui molt difícil capgirar la situació d’aquell país.

I nosaltres, els occidentals, els que ens pensem que estem de tornada de totes les coses, l’atorgament del premi hauria de servir per conscienciar-nos de la gravetat de la situació de la dona a l’Iran, i que els governants d’aquests països tant democràtics pressionessin les autoritats iranianes a canviar la seva conducta, si cal utilitzant totes les eines hagudes i per haver.

És lloable el treball del jurat del Premi Nobel de la pau, que en altres ocasions no ha estat tant encertat, i és bo que tots nosaltres, humilment i des del nostre espai d’influència, ens fem ressò de l’atorgament del premi, però sobretot de l’existència de milers de persones que, com l’ara premiada, viuen sota la dictadura del mal i la injustícia.

Especulant sobre la investidura

Què hi ha al darrere de les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez? Trobo que tots plegats especulem molt, però potser té lògica per la importància del tema i el futur immediat de l'estat espanyol. La premsa, els articulistes, les xarxes socials, les xerrades al cafè, o a l'hora de dinar, estan plens de comentaris sobre què diu un i altre, què pensa fer el president en funcions, com reaccionarà el seu partit, i en concret els famosos barons... I els partits independentistes, fins on seran capaços d'exigir i quan destensaran la corda per no haver d'arribar a les eleccions?

Jo m'imagino que la cosa va per oferir l'amnistia i que ens oblidem del referèndum. És una manera de justificar als socialistes més crítics que regala amnistia a canvi de posar pau i deixar de banda qualsevol intent de demanar què volem els catalans. Si Pedro Sánchez ho ha de donar tot, com ho justificarà davant dels seus?

Però, i els partits independentistes com tenen pensat explicar la seva decisió final? Probablement aquí rau la clau de tot, perquè en definitiva són els que poden decantar la balança. Els dirigents d'ERC i Junts tenen uns militants, simpatitzants i votants molt heterogenis. Alguns d'ells tenen molt clar que s'ha d'anar a màxims i no fer cap tipus de concessió. Exigir-ho tot. D'altres són més cauts i temen més una nova convocatòria electoral que faciliti la majoria dels partits de dreta i extrema dreta. Davant d'aquest perill, prefereixen moderar-se i que els seus dirigents no tensin la corda fins a trencar-la. I segur que n'hi d'altres que ja li donarien el vot, només pel fet que el PP es quedi a l'oposició, si més no durant quatre anys més.

És per això que facin el que facin els negociadors del vot d'investidura, rebran una allau de crítiques, d'un costat o l'altre. Potser això farà que siguin més lliures a l'hora de decidir-se, sabent que no deixaran contents a tothom. 

Com podeu veure també he entrat en el joc de l'especulació. Suposo que en aquests moments no podem fer res més. Però hi ha una cosa que hem de tenir molt clara, i és que no és el mateix opinar des de fora que des de dins. No és el mateix prendre una decisió que analitzar si qui l'ha pres ho ha fet bé o no. Estem en un país on cada quatre anys, si no és abans, decidim qui volem que ens governi. No estem en una democràcia participativa, sinó representativa. És per això que l'única cosa que podem fer és, quan ens deixen, votar les persones que creiem que ho poden fer més bé, i entretant intentar canviar el sistema, perquè la participació sigui cada vegada més real, acceptada, i per què no, exigible. 

La credibilitat de Villarejo

No sé com ho veieu vosaltres, però a mi aquest personatge em cansa, o més aviat tot el que gira al seu voltant, les declaracions que fa, però sobretot els comentaris al respecte i la distracció que provoca sobre temes massa importants.

També us haig de dir que he desconnectat i segurament que hi ha moltes coses que no sé, perquè no les segueixo, encara que llegint els titulars m'adono que el senyor té corda per rato, i que acapara excessivament l'atenció.

El pitjor de tot això és la lectura que es fa de les declaracions. Si fóssim capaços de sintetitzar tot el que ha dit i tot el que s'ha dit d'ell i de les seves declaracions, ens adonaríem que està ple de contradiccions. Veuríem que hi ha unes mateixes persones que l'han criticat i l'han lloat en diferents moments, en funció dels interessos i el benefici o perjudici que poden provocar les seves declaracions, ja sigui a títol personal o en el marc de l'entorn que interessa.

He arribat a la conclusió que un país que es distreu amb personatges com el senyor Villarejo demostra molt poca categoria. Puc entendre que la premsa groga el col·loqui a primera pàgina, però no té lògica que això passi arreu. Potser perquè tot és periodisme sensacionalista, poc creïble, i el que és pitjor, interessat.

M'estalvio posar exemples de declaracions i de les diferents reaccions que han sorgit. Vosaltres mateixos en podeu ser testimonis o comprovar-ho navegant per Internet. Estic convençut que arribareu a la conclusió que el panorama que ens dibuixa el personatge i tot el que l'envolta és desolador, trist i reprovable, i que en un país sa i culte això no hauria de passar.

Tenim el que ens mereixem? Aquesta pregunta me la faig sovint. Jo voldria pensar que no ho triem, sinó que se'ns imposa, però al final arribo a la conclusió que som tan simples i ens fa tanta mandra perdre una estona per reflexionar sobre el que passa, que hem d'acabar reconeixent que sí, que tenim el que ens mereixem, i que malauradament trigarem a sortir-ne ben parats, si és que mai ho aconseguim. 

Si ens trobem en una tertúlia no em traieu el tema Villarejo, perquè no m'interessa. Prou intoxicació i més intel·ligència, sisplau! Ah!, i credibilitat nul·la.

Confiança sota mínims en la Unió Europea

No acabo ben bé d'entendre com funciona la Unió Europea, però haig de dir que cada vegada estic més desencisat i em mereix menys confiança. Puc pensar que tota la burocràcia, els interessos partidistes, el quedar bé amb els estats membres i les poques ganes d'anar al fons de les coses, potser per la inseguretat dels dirigents de torn, o potser perquè no ho acaben de veure clar i tenen por que tothom es revolti, el cas és que es prenen unes decisions que no s'entenen i no crec que siguin les més apropiades.

Ahir coneixíem la resolució de la Unió Europea acceptant les excuses del govern espanyol per no aplicar, a partir del gener vinent, un peatge a les autopistes. Es tracta de promeses que amb una mica de voluntat es podria veure que no s'acabaran complint. Les promeses del govern espanyol són sempre un fracàs, perquè no s'acaben complint. No tenen prou exemples? El corredor mediterrani? El funcionament dels trens de Rodalies? La quantitat de quilòmetres de tren d'alta velocitat desaprofitats?

La discussió sobre si es fa pagar peatge o no a les autopistes està plena d'arguments a favor i en contra. Jo crec que hi ha més lògica i sentit comú entre els defensors de fer pagar qui les utilitza, que no pas aquells que defensen que el seu manteniment i inversions de millora vagin a càrrec del pressupost ordinari, pagant tothom, com si es tractés d'un servei educatiu o sanitari.

Pagar no agrada a ningú, però hem de partir de la base que d'una manera o altra els diners surten de les butxaques dels contribuents. Si no es paga peatge, el manteniment de les autopistes, que hem de suposar que es farà, tenen un cost que d'algun lloc o altre han de sortir els diners: dels contribuents.

Només pensant en l'ús que en fan els turistes, o els passavolants que transiten per Espanya per anar a Portugal o a l'Àfrica, ja salta a la vista que els més beneficiats de la gratuïtat de les autopistes són ells. No tributen a Espanya i no paguen peatges.

Penso que cal diferenciar els serveis públics entre els essencials i els circumstancials. Ja sé que si es paga peatge els transportistes ho repercutiran als productes i d'aquesta manera tothom ho patirà, però no crec que sigui suficient raó per no aplicar peatges, que segur que haurien de ser més ben calculats que no pas fins ara.

I tornant a la Unió Europea, i la promesa d'Espanya de millorar el transport de mercaderies per ferrocarril, no sé si riure o plorar. Veient com funciona el transport públic a Espanya, i com triguen a resoldre els problemes que apareixen dia rere dia, no entenc com ningú hi pot confiar. La meva confiança respecte Europa es troba en aquests moments sota mínims.

Saltant-se la normativa

Recordo els meus pares dir més d’una vegada: “No passen més desgràcies perquè Déu no ho vol”. Avui aquesta expressió no deu ser gaire habitual, no està de moda, però el significat sí que és actualitat, malauradament en massa ocasions.

Aquest cap de setmana hi hagut un tràgic incendi en unes discoteques de Múrcia, amb el resultat de 13 víctimes mortals. Hem sabut que les sales no tenien permís per funcionar, si més no una d’elles, i he llegit que un dels propietaris presideix una entitat en pro de la qualitat al món de l’oci. Com és possible?

Sovint llegim notícies d’incendis o ensorrament d’edificis a països llunyans per incompliment de normatives i desmanec, i ens sembla que aquí no podria passar. Doncs sí!

Quan llegeixo aquestes notícies em pregunto si a casa nostra estem fent bé les coses, i m’entren molts dubtes. Podem estar tranquils? Els equipaments amb concurrència de públic compleixen amb totes les normatives de seguretat? En clau local, estic segur que en Carles Pérez, que un dia d’aquests es jubilarà, ens en podria explicar moltes de coses. Jo li demanaria si puc estar tranquil quan els meus fills surten de casa per assistir a algun acte en aquests tipus d’establiments. M’agradaria saber que sí.

No sé si a Múrcia es buscaran responsabilitats entre els propietaris i les autoritats públiques que no han vetllat suficientment per evitar la catàstrofe. Probablement va ser un fet casual, però no tenien permís. Se saben les raons? Permeteu-me que malfiï dels resultats de la investigació i de les possibles conseqüències. De moment ja n’hi ha una: tretze famílies que han perdut un ser estimat. Senyor alcalde, faci repassar tota la vila, no sigui el cas que tinguem anomalies que després ens n’haguem de lamentar.