Manifestació contra els interessos de Catalunya

En relació a la concentració convocada avui a la plaça de Sant Jaume, per l'entitat Societat Civil Catalana, amb el suport del PP i C's, i reconeixent que en els meus judicis no sóc gens objectiu, haig de dir que m'hi sobra l'anticatalanisme. Jo puc entendre els catalans independentistes i també els que no ho són. El que no entendré mai seran els catalans que no se senten com a tals i que lluiten per eliminar qualsevol senyal d'identitat catalana.

No puc entendre els que es consideren espanyols, accidentalment nascuts o residents a Catalunya, però que odien el català i tota la seva cultura. I d'aquests n'hi ha molts en el PP i C's, i evidentment en l'entitat Societat Civil Catalana, que varen errar en l'elecció del seu nom.

Ho he dit moltes vegades en aquest bloc i per tant els que em llegeixen sovint ja els tinc cansats, però jo no em cansaré de repetir-ho. Sempre he admirat el PP basc, perquè per sobre de tot ha defensat els interessos del País Basc. A Catalunya això no ha passat mai. El PP català, i ara també C's, sempre han defensat els interessos espanyols per davant de les persones que vivim i treballem a Catalunya.

Això fa que qualsevol iniciativa que prengui el PP i també C's, o que hi donin suport, com és el cas de la manifestació d'aquest matí a Barcelona, no em mereixeran cap tipus de credibilitat, ni m'hi podré sentir mai implicat. És una llàstima, perquè en alguna cosa podríem estar d'acord, però a mi, per sobre de tot, hi ha els interessos dels catalans, pensin com pensin, i no els interessos de la resta d'Espanya, a qui respecto i en ocasions admiro.

Per tant, avui, amb l'excusa d'anar contra el procés, el que ha estat és una mostra més de la lluita contra els interessos de Catalunya i els catalans.

Les discussions per formar govern tufegen

El futur del govern espanyol no és gens fàcil ni gaire previsible. Les dues opcions que poden evitar anar a eleccions són complicades perquè deixarien insatisfets a molta gent. No estic, però d'acord amb aquelles persones, normalment polítics interessats, que defensen posicions basant-se en la interpretació correcta del què ha volgut dir la ciutadania amb els resultats electorals. Penso que els resultats han deixat un panorama inèdit a Espanya i que obliga a pactar, i per fer-ho cal saber-ne.

Considero que si tots plegats fóssim honrats hi ha qui hauria de fer el primer pas i dimitir. Rajoy, tot i haver aconseguit més vots que ningú, és incapaç de pactar amb ningú per dues raons molt importants i tristes alhora: la seva prepotència durant aquests quatre anys de govern, sense amics i només creant-se enemics que ara no volen pactar amb ell, i la corrupció que ha empastifat tot el PP, i ell tampoc no en té les mans lliures.

Si Rajoy no fa el pas és per orgull i un mal concepte de governar. No és esperit de servei, sinó ànsia de poder, i en el seu cas poder personal, ja que ni dins del seu propi partit té credibilitat, donant-li només suport aquells que en surten beneficiats. Si no pot governar i, per tant, col·locar amics a càrrecs públics, ja veurem quants amics de veritat li quedaran.

En el cas del PSOE tampoc l'aigua és clara. La lluita pel poder dins del partit entre Pedro Sánchez i Susana Díaz clama el cel. No és honrat jugar amb la gent les pròpies dèries i ànsies per dominar el partit. Voldria pensar que la defensa del PSC a la posició de Pedro Sánchez és una defensa coherent i sense interessos més que els propis de la ciutadania que representen i manifesten defensar.

A Catalunya es va escriure molt sobre les ànsies del president Mas de continuar governant el país. El mateix PP va ficar-hi cullerada i el responsabilitzava de la corrupció del seu partit. Ara seria bo que es prenguessin el mateix medicament i apartessin Rajoy pels mateixos motius. Això, però no passarà, perquè hi ha massa hipocresia en el món de la política.

Seguir el debat del ple municipal deprimeix

Acabo de llegir la ressenya que Ràdio Arenys fa del Ple municipal d'ahir dijous a la nostra vila i he vist que finalment l'alcalde va mantenir l'aprovació del pressupost en l'ordre del dia, tot i no tenir el suport suficient, per la qual cosa li varen tombar.

Segons la notícia, l'alcalde va dir que eren els pressupostos que més s'havien negociat amb l'oposició a la nostra vila, entenent que això era signe de democràcia i voluntat de consens per part del govern. No ho poso en dubte, però el cert és que si repassem la història dels governs municipals a casa nostra, veurem que sempre han estat governs de majoria, gràcies als pactes subscrits. Caldria llavors saber com es construïen aquests pressupostos i quines eren les baralles abans de Ple.

L'elaboració del pressupost és molt important i per això convé el màxim consens. Resulta difícil, però, aprovar un pressupost sense tenir un pla de mandat, o ni tan sols un pla d'actuació per a l'exercici que es vol aprovar el pressupost. Crec que va ser la regidora d'ICV qui ho va dir, i té tota la raó del món. 

El problema de molts polítics i molts equips de govern és que es dediquen a fer bullir l'olla, anar improvisant a mata-degolla, sense tenir gens clar què es vol. Potser perquè es busca més acontentar l'electorat que no pas definir una política clara de futur per a la població.

Perdoneu el meu pessimisme, però analitzo els darrers anys de mandats municipals i no observo millores significatives ni en les polítiques dels governs respectius ni en els resultats. Continuem tenint problemes de clavegueram, els carrers són bruts i plens de forats, el mercat municipal no arrenca... i dediquem els recursos públics a cobrir pistes esportives. Això és el que toca ara?

Algú es posarà a riure si parlo de l'estudi estratègic de la vila. Què volem ser de grans? Estem cofois perquè tindrem un hotel de categoria a la Riera. Amb això, tot solucionat! No veieu que ens entretenim en les anècdotes? Tot passa per les Clarisses! és això el més important que tenim ara entre mans?

Culpo el govern, però també l'oposició. Falta imaginació i una visió a mitjà i llarg termini. No fem riure i treballem seriosament!

L'esquerra que no és capaç d'arraconar Rajoy

És una llàstima que fets com la corrupció no generin càstig als culpables ni als seus partits polítics. És així perquè sinó no s'entendria que amb l'acumulació de causes per corrupció, les expectatives del PP en uns hipotètiques noves eleccions li siguin favorables.

Estem vivint una experiència totalment nova en el marc espanyol des de la recuperació de la democràcia i no tenim gens clar com acabarà. Una situació que ha deixat descol·locat a tothom, als anomenats partits polítics tradicionals i als nous partits. Els primers perquè no es creien que els nouvinguts poguessin aguantar la pressió, i els altres perquè no s'acabaven de creure que podien fer forat.

Probablement el fet que jo no sigui home de partit, em dolen les declaracions d'uns polítics que han viscut de la política i l'han utilitzat per al seu propi benefici, com són els expresidents espanyols González i Aznar. No m'agrada la seva pressió contra els polítics actuals, per interessos personals, perquè no volen un canvi que en tot cas seria per empitjorar el seu estatus. 

Al meu entendre el PSOE té un paper clau a exercir, perquè el PP ja ho deixat clar i només espera que els altres prenguin mal. El temps els beneficia i unes noves eleccions sembla ser que també. El PSOE ha de resoldre les seves lluites internes i en funció de qui sigui el guanyador, decidirà si renuncia a governar o l'ofereix al PP. 

L'expresident socialista i la presidenta andalusa pressionen Pedro Sánchez perquè faci un pas en fals i el problema està en què les conseqüències no afectaran únicament als socialistes, sinó a tot l'Estat. Molts hem estat esperant que el mal son del govern de Rajoy s'acabés en quatre anys i ara ens malfiem d'aquells que ens han promès que ens el traurien de sobre. 

El que acabi passant serà una declaració molt clara del paper de l'esquerra espanyola. Si després del despotisme del govern Rajoy, que ha governat a cop de decret com si es tractés d'una dictadura, els partits d'esquerra, que sumen, no són capaços de pactar, per perjudicis, que es retirin i nosaltres sabrem que estem condemnats a seguir governats per la dreta més rància d'Europa.

La participació a debat amb Daniel Innerarity

Aquest matí he assistit a una interessant conferència a càrrec del filòsof Daniel Innerarity, autor, entre altres, del llibre "la política en tiempos de indignación". La conferència formava part de les jornades que promou la Diputació de Barcelona, avui sota el títol de "la participació en temps de canvi".

Hi érem tècnics i regidors de participació de diferents ajuntaments i d'alguna manera hem manifestat que ens ho hem passat bé. La ponència ha estat directa, entenedora i enriquidora, i el debat posterior també ha aportat inquietuds i experiències al voltant de la participació.

En algun moment podíem pensar que el ponent es situava molt en el vessant polític i menys en el tècnic i fins i tot de la participació, però d'alguna manera m'imagino que seguia el guió del llibre abans esmentat.

Permeteu-me que us digui que per un moment he pensat que allà hi faltava l'alcalde d'Arenys de Mar, el meu alcalde. Ho dic amb tot el meu respecte, i parlo d'ell com podria parlar de molts altres alcaldes de les nostres poblacions. Es parla molt de participació, es fan moltes promeses a la ciutadania, però es té molt poc coneixement i formació al respecte, i això fa que es puguin cometre errors importants.

Allà no s'ha dit, perquè els que hi assistíem ja ho sabem, que obrir la participació de la gent no és només permetre que donin la seva opinió. La participació és molt més, i abans de votar i opinar s'ha d'haver informat molt bé als vilatans i deixar-los també ben clar que les decisions finalment qui les acaba prenent són els representants escollits democràticament en convocatòria electoral. Per tant, i això sí que s'ha dit, cal explicar molt bé a la ciutadania què s'espera d'ells i quin serà el seu paper.

Que pensés en el meu alcalde ha vingut a tomb per la voluntat del nostre alcalde de convocar els vilatans a decidir què volem que es faci al Rial del Bareu, o bé on volem que es traslladi la Biblioteca municipal. Ja vaig dir el seu dia que em feia por, per no trobar-nos amb un Xifré-2.

Hem parlat de les xarxes socials i la participació, però això dóna per tot un altre escrit que deixaré per un altre dia.

Qui pot opinar sobre el rial del Bareu?

Segons he pogut veure s'ha constituït una junta representativa dels veïns i comerciants del rial del Bareu, que parlarà o negociarà amb l'Ajuntament sobre la consulta pública que es vol convocar per decidir la urbanització del rial.

Per als arenyencs, la història del rial del Bareu és una llosa que s'arrossega des de fa molts anys. Tothom ha pogut veure en directe o en imatges els efectes de les rierades, i els que hi viuen o hi transiten us poden explicar la mà de problemes i danys que han patit.

Els que vivim al rial de sa Clavella també veiem baixar l'aigua, però sortosament els efectes no tenen res a veure amb els del Bareu. És evident, doncs, que els perjudicats són els que han de tenir preferència a l'hora de ser escoltats, perquè de ben segur que, encara que no en siguin experts, saben què els fa més mal i com els sembla que s'hauria de resoldre.

Dit tot això també voldria recordar que la resolució dels problemes dels veïns del Bareu, sigui quina sigui, comportarà una despesa considerable de diner públic, de diner de la caixa de l'Ajuntament, probablement amb ajuts d'institucions supramunicipals. Això vol dir que una part dels diners que es recapten a la resta d'arenyencs, també s'hauran de destinar a aquesta obra. 

Reconeixent la necessitat de la implicació dels veïns més afectats, no podem oblidar que la resta d'Arenys també hi pot dir la seva, perquè tots plegats formem part del meu mateix municipi i compartim el mateix pressupost.

Es clar que també hauríem de poder opinar sobre la necessitat d'escollir l'opció més cara per obtenir una nova pista esportiva coberta, o de prioritzar o no la urbanització del nou tram cobert de la Riera, o...

Això, senyors regidors i alcalde, també és participació, amb més contingut i repercussió que el procés que ja s'està duent cada any amb una part del pressupost d'inversions. Seria desitjable que si es vol jugar la carta de la participació, hi hagués coherència global i encert a l'hora de prendre decisions i no ens quedem només en l'anècdota. I això va per al govern, però també per als grups municipals de l'oposició, que en són majoria.

Salvem la tradició!

He llegit que hi ha un grup de joves que té ganes de salvar la tradicional penjada de naps i cols la nit de reis perquè, segons sembla, enguany han estat pocs els joves participants. Em sembla interessant que hi hagi persones que lluitin per preservar la tradició. És lloable i desitjo que a la reunió que es convoca per parlar-ne hi assisteixi molt jovent donant suport a la iniciativa i així evitar que aquesta tradició desaparegui.

Segons continua la notícia, sembla ser que hi ha la intenció d'elaborar un document i presentar-lo a l'Ajuntament, "ja que l’organització no té recursos i, per això, necessiten l’ajuda del consistori." 

Si ho entenc bé, hi ha un grup de joves que estan disposats a tirar endavant la festa, amb el suport econòmic de l'Ajuntament, la qual cosa implica que a partir d'ara la festa de naps i cols estaria finançada pel govern local a través del pressupost municipal.

Puc entendre la proposta perquè cada vegada som menys capaços d'organitzar coses si no ens ho paga l'administració, però em sap greu que passi això. Ja sé que no ho podem basar tot en el voluntarisme i que les coses costen diners, però llavors potser caldrà prioritzar, i en un moment que els diners no sobren, potser cal canalitzar-los a satisfer necessitats bàsiques i deixar per a més endavant la festa, sobretot tenint en compte que en queden d'altres, i que la podem recuperar més endavant, quan les coses vagin més bé.

M'apareix una pregunta: aquests diners servirien també per pagar les cols i naps que birlen als pagesos? Perquè... si els napaires i penjacols reben uns diners per organitzar la festa, potser que els pagesos robats en treguin alguna cosa, no?

L'organització territorial és un tema pendent

L'edició d'avui del diari ARA presenta un dossier sobre els micropobles on aprofundeix en els problemes que aquests tenen per sobreviure i les dificultats per trobar l'ajuda necessària per continuar existint. Tracta de les dificultats d'alguns d'ells de poder estar connectats a Internet o fins i tot rebre el senyal de televisió, i també de la manca de nens i nenes que provoca el tancament de les escoles.

No és una novetat, sinó que el tema s'ha tractat des de fa molts anys sense que s'arribi a cap conclusió. La comoditat de la gran ciutat o les àrees més poblades és un atractiu massa fort perquè a les primeres dificultats, els residents en petits municipis, quan aquests són en llocs de difícil accés, s'animin a deixar-los abandonats.

El problema és complex i cal diferenciar realitats distintes. No és el mateix discutir sobre les petites dimensions de molts municipis, si aquests estan ben comunicats o es troben a la muntanya. En el primer cas estaríem parlant de problemes d'organització i rendibilitat dels serveis, i en els altres s'hi afegeixen els problemes de comunicació, d'accés a l'escola, als serveis mèdics...

Mentre estudiem com solucionem els problemes dels petits pobles aïllats, podríem estar organitzant el dia a dia dels petits municipis que podem entrellaçar. Si no és per iniciativa pròpia, que sempre és preferible, caldria exigir-los mancomunar serveis. Podem entendre la voluntat de mantenir la independència i l'essència de cada municipi, i per això el fracàs de l'estudi Roca, però no es pot entendre que cadascun dels municipis vulgui tenir els serveis públics per ells sols. 

El gran problema del nostre país és l'excés d'institucions sobreposades, sense que tinguem clar quines han de ser les funcions d'unes i altres. A vegades fa l'efecte que es creen perquè els polítics ocupin cadira, sense analitzar a fons la conveniència. Són moltes vegades institucions sense recursos i per tant poc operatives.

Potser és demanar massa, i ara encara pitjor, però seria hora que el govern català afrontés l'organització territorial com a objectiu del seu programa de govern, i entre tots ho consensuéssim sense mirar els interessos de partit, sinó els de país. És això demanar massa?

Albert Boadella mai no ens ha deixat indiferents

Podria dir que m'ha sorprès la reacció de Boadella a l'obra UBÚadella, de Víctor Álvaro, però no és cert. Fa molt temps que Albert Boadella em va deixar de sorprendre'm. No he vist l'obra que ha desesperat Boadella i per tant no puc opinar al respecte, però sí que puc parlar de les paraules que Boadella ha dedicat a l'autor de l'obra i de passada a tots els catalans que no pensen com ell.

Fa temps que Albert Boadella va perdre els papers. Va ser una autor brillant mentre els espectadors li vàrem riure les gràcies. Típic dels bufons. Els de la meva generació li vàrem seguir moltes de les seves obres, per no dir totes. Quan la seva obsessió contra el president de la Generalitat el va perdre i li va provocar les primeres reaccions en contra, es va enfollir i va confondre la persona amb el país i es va auto exiliar.

Resulta irònic que, referint-se al teatre, digui que s'ha perdut "la dignitat i la tradició d'enfrontar-se al poderós o com a mínim de servir al pensament lliure i independent", quan ell el que va fer va ser anar a aixoplugar-se a l'empara de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre. Com ens pot descriure el seu pas? No va ser una renúncia a l'enfrontament al poderós? No va ser una claudicació i apuntar-se al carro del poderós, el PP?

Haig de confessar que admirava Boadella, encara que en alguna obra i en alguns moments em podia sentir malament. La crítica ens desvetllava i evitava que diguéssim amén de tot. Plàsticament i amb un diàleg intel·ligent i molt ben interpretat, vàrem gaudir durant uns anys d'unes obres interessants que no ens deixaven indiferents. 

Podia entendre la seva dèria contra Pujol i el que representava. La podia acceptar o no, però entenia que es tractava, com passa amb la premsa, de criticar l'ordre establert perquè ningú pensés que allò no podia canviar. Quan passa, però, a la categoria d'obsessió malaltissa, com també passa en el món de la premsa, llavors ja no es pot salvar ni justificar.

El pitjor de tot, però, és que va marxar d'un país, Catalunya, que sempre més ha criticat i menyspreat, per anar a parar als braços d'un partit polític que ha governat en majoria absoluta a Espanya. No podem creure que sempre tenim la raó i que els altres són uns desgraciats i dements. Aquesta manera de pensar i obrar sí que és pròpia d'una persona amb les seves facultats deteriorades.

Al Tribunal Constitucional no li donen descans

Com que l'agenda del president del govern espanyol està molt lliure, això li permet mantenir el pols de força amb el govern català i avui, segons he pogut llegir, ha decidit portar al Tribunal Constitucional la creació de la conselleria d'exteriors i també la comissió d'estudi del procés constituent. La pel·lícula és la de sempre i l'objectiu és evitar cap pas en fals perquè Catalunya pugui esdevenir un país independent.

El que no sap el govern espanyol, el govern del PP, és que amb aquesta política no podrà evitar, com molt bé diu el representant de Catalunya sí que es pot, en Joan Coscubiela, el debat sobre el procés constituent, i jo afegiria que està donant més ales als líders de l'independentisme.

Continuo pensant que si el govern espanyol donés plena llibertat per al debat i també pel referèndum, el resultat no seria el que temen, sinó que es trobarien fórmules alternatives per definir un estat i evitar la sortida de Catalunya. Només l'obsessió de Rajoy i els seus pot engrandir la força de l'independentisme i aconseguir superar el 48% del 27 de març passat.

És una llàstima que el PSC no s'apunti al carro de Catalunya sí que es pot i els partits independentistes, sobretot després de veure com aquests han rebaixat el seu discurs per permetre afegir-s'hi els primers. Em sap greu perquè això situa el PSC en el mateix bàndol del PP i C's, i sincerament crec que no és just, ni per la història i tarannà, ni per moltes de les persones que en són militants i càrrecs polítics.

Anem passant pàgines de la història de Catalunya, en uns moments especials per a Espanya, on la continuïtat del PP en el govern està en perill, però no es disposa d'una alternativa clara que pugui prendre el timó d'un vaixell que, en relació a Catalunya, fa aigües des de fa força temps.

Hisenda som tots i totes, publicitat o sornegueria?

Em podeu titllar d'anecdòtic, demagògic, oportunista, simplista... Però tot i així vull referir-me a la notícia de la pobra jubilada que haurà de pagar 23.000 euros a Hisenda per haver estat cobrant 91 euros mensuals per unes classes de treballs manuals a la Universitat d'Ossa de Montiel, a Albacete. 

Sembla ser que a més, se li va demanar com a favor i que des de la Universitat havien fet la consulta a Hisenda i, en tractar-se de només 91 euros mensuals, els varen dir que no hi havia incompatibilitat amb el que cobrava de jubilació. Davant la impotència de la jubilada i la direcció de la Universitat, s'ha decidit fer-ho públic.

Històries com aquesta són les que provoquen frustració, però al mateix temps estimulen la picaresca i el frau. També indignació quan penses en la facilitat de grans fortunes d'evitar qualsevol càstig pels seus actes corruptes. I els polítics, els primers que haurien de donar exemple.

Només se m'acut titllar la notícia de patètica i deplorable. Ja sé que els sentiments o el cor no són els millors companys de viatge a l'hora d'aplicar la justícia, però precisament perquè tothom ha de complir davant la llei, no és just que sigui una pensionista qui pagui per la seva acció il·legal i encara hi hagi tantes persones que no han retornat els diners de les black cards.

I el més trist de tot és que no sé veure cap opció de govern possible que ens auguri remeis contra tanta injustícia. Tot acaba en grans promeses i boniques paraules i intencionalitats, però sense que es solucioni res. 

Entenc que si es pot demostrar que Hisenda va mal aconsellar la jubilada, ara se li hauria de condonar la pena, però no sé perquè m'imagino, que ningú acceptarà l'error d'Hisenda i la víctima serà la més dèbil. L'única via que els quedava era denunciar-ho públicament per aconseguir, ja sigui per pietat o vergonya, que la sentència no s'executi.

Diàleg i pacte o eleccions

Rajoy es queixa del PSOE perquè no vol fer un gran pacte per governar Espanya. No sé com acabarà tot plegat, però pretendre que el PSOE faci president del govern a Rajoy és voler ensorrar el seu adversari que s'ha passat tota la campanya electoral demanant els vots per fer fora Rajoy. Per coherència i supervivència, el PSOE no pot donar-li suport.

Estem vivint una experiència nova en la confecció d'un govern a Espanya, i això posa nerviós a molta gent, però caldria ser conscients que amb la realitat actual i després de quatre anys de govern absolut d'un PP sense escrúpols, la necessitat de pactar les diferents forces polítiques ens ha de fer guanyar en democràcia i capacitat de diàleg, que mai hauria d'haver estat menyspreat, per més majoria absoluta de que es disposés.

El fet que PP i C's no sumin és la gran sort per als espanyols, que no han de tornar a patir durant quatre anys més. C's cada vegada ens ensenya més les urpes, i ens fa veure el risc que havíem patit de que Rivera acabés triomfant electoralment. A Catalunya ja el coneixíem, i per això no va rebre el suport esperat, sobretot després dels resultats obtinguts en les eleccions catalanes, però Espanya no el coneixien i temíem que la superficialitat del seu missatge engresqués més del compte. Sortosament no ha estat així i el PSOE pot jugar un paper important.

I el Rei? Quin paper hi fa? La sensació que molts tenim és de pura comèdia, perquè s'ha demostrat fins ara que tot el que diu i fa li ve redactat i fixat. Es tracta d'un ritual i per això la importància de les formes i per tant el rebuig que a molts ens va provocar la seva negativa de rebre la presidenta del Parlament català. 

L'Ajuntament d'Arenys de Mar a la Fiscalia per la bandera

Arran de la notícia de la decisió del Defensor del Pueblo de portar a la Fiscalia l'ajuntament d'Arenys de Mar, permeteu-me que consideri ridícula aquesta tasca del Defensor del Pueblo, o defensora,  perseguint càrrecs públics perquè no tenen penjada la bandera espanyola al balcó. Ja sé que hi ha moltes persones per a qui els símbols són sagrats. També és cert que tots n'utilitzem, i precisament hi insistim quan ens neguen els arguments per defensar els nostres drets. Quan eviten el diàleg i ens imposen la llei com si es tractés d'una llosa inamovible.

Reconec que no m'agradaria veure la bandera espanyola al balcó del meu ajuntament, però al mateix temps si l'alcalde decideix treure la senyera no em sabrà cap mica de greu. M'interessa més la voluntat ferma de treballar per aconseguir els drets dels ciutadans i sobretot la lluita contra les injustícies, i crec que en això s'hauria de dedicar l'esmentat defensor i no en si hi ha o no penjada una bandera a tal edifici. 

Potser se'ns escapa, perquè la premsa acostuma a fixar-se més en les extravagàncies que en la feina de cada dia, la polèmica es paga més bé que no pas una mostra de gratitud, però no recordo gaires mostres en defensa del ciutadà que no té habitatge, el que no té recursos suficients per sobreviure. Això sí que és una injustícia que el govern de torn permet i tolera, i aquí hi voldria el defensor del poble lluitant per aconseguir eradicar tanta desigualtat.

Deixem que sigui la delegada del govern espanyol a Catalunya qui, a falta de tasques més importants, es dediqui a perseguir els alcaldes dolents que no pengen la bandera, i que el defensor s'escarrassi en aconseguir disminuir tanta injustícia, i que posi en evidència els polítics que incompleixen les seves obligacions vers els més dèbils. Potser em presentaran una llista de reclamacions, però jo voldria veure els resultats i les conseqüències per als polítics que incompleixen les seves obligacions, més enllà de penjar o no una bandera.

La tramitació online hauria de ser més senzilla

No em considero una persona molt avesada en les gestions online, però estic segur que porto molt d'avantatge amb moltíssima gent. També és cert que hi ha molta gent que s'hi belluga amb més comoditat i encert que no pas jo. Malgrat tot em veig capaç d'afirmar que els tràmits per Internet continuen essent força complicats, i no m'estranya que hi hagi un percentatge tan baix d'usuaris.

Probablement trobaríem moltes diferències entre gestions comercials i gestions administratives. En aquest darrer cas penso tant en les relacions amb l'administració pública com també amb les companyies de subministres: llum, gas, telèfon...

Us haig de dir que sóc una persona molt persistent i no paro fins que no ho aconsegueixo, això fa, però, que moltes vegades dediqui molt temps, per no dir perdre, per aconseguir tràmits que no haurien de ser tan complexos.

Avui ha estat un d'aquells dies que he aconseguit modificar unes dades d'uns contractes de subministres, gràcies al xat que la companyia té incorporat en el web. Sense el xat hauria estat del tot impossible. Al final, però, no ha acabat de sortir del tot bé i m'ha quedat una qüestió per resoldre que no trobo al web.

No sé si us hi heu trobat, però sovint és més fàcil trobar allò que necessites, a través de Google que no pas al web de l'administració corresponent. A vegades es tracta de webs que han rebut premis. Realment és descoratjador.

Europa acull o requisa els refugiats?

Se'm fa difícil imaginar com acabarà el tema dels refugiats del nord d'Àfrica. Darrerament se'n parla menys que a finals de l'any passat, però no per això la seva situació és millor que abans. Aquests dies ha estat notícia el fet que Dinamarca, primer i ara Suïssa han aprovat requisar els diners i objectes de valor dels refugiats. Ara resultarà que no tan sols no se'ls ajudarà, sinó que els països acollidors es convertiran en rapinyaires.

Se'ns ha dit que només les persones amb alguns recursos han pogut sortir del seu país en guerra. Que alguns, amb més diners, han pogut arribar més al nord d'Europa, mentre que els altres es quedaven als camps de refugiats. Ara sabem que els que han arribat a països com Dinamarca o Suïssa, l'estat acollidor els requisa el poc que els ha quedat del seu llarg i tortuós viatge.

¿De qui s'hauran d'acabar refiant aquestes persones obligades a marxar de casa seva per la guerra i la fam? I aquestes persones són les teòricament més afortunades.

Ja sé que el senyor Rajoy té molta feina per aconseguir conservar el govern, i que nosaltres acabem de viure tres mesos monotemàtics i que ara tot està per començar, però potser seria convenient obrir els ulls i les mans, i trobar solucions reals a la situació d'aquestes persones abandonades per tothom.

Quan es va començar a parlar de l'arribada de refugiats i la necessitat que tots els estats europeus organitzessin un pla d'acollida, tots els governs es varen posar a organitzar les estructures per fer-ho efectiu, però ha passat el temps i el més calent és a l'aigüera. I no em refereixo a que els refugiats no han arribat a Espanya, que potser no hi tenen cap interès, sinó que ningú sap què passarà.

El que no em podia imaginar, però és la reacció de Dinamarca i Suïssa en la benvinguda dels seus refugiats. Necessito que algú m'ho expliqui i m'ho faci entendre, perquè d'entrada penso que és un frau a gran escala.

Ensorrat el partit, Duran plega

Duran i Lleida no ha parat fins a ensorrar el partit. Una vegada acomplert l'objectiu, plega i que se n'encarreguin uns altres. 30 anys dirigint un partit que l'ha acabat convertint en una cosa ben diferent al seu origen. Ho he dit altres vegades i és notori i conegut per tothom, si els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya aixequessin el cap, s'horroritzarien en veure en què ha convertit Duran el seu projecte.

Al llarg dels anys han estat molts els militants que han abandonat el partit, no pas per ganes, sinó obligats per l'exigència de Duran i Lleida en fer allò que ell volia i no acceptar cap tipus de contrarietat. S'ha voltat de fidels seguidors que l'han ajudat a escombrar tots aquells que pensaven de manera diferent.

Duran va fer l'últim cop de força trencant amb Convergència Democràtica a qui acusava d'haver entrat en una deriva perillosa, i es creia que tindria prou força com per liderar el nou projecte, emportant-se militants desencisats de CDC. 

Sempre s'havia qüestionat el suport que UDC tenia dins de la Federació de CIU. Es queixaven del 25% assignat, però a l'hora de la veritat ha quedat palès que des del principi s'havia sobrevalorat la força d'UDC. Una vegada separades les dues formacions, i ventilats els militants crítics amb la gestió de Duran i Lleida, el partit ha quedat fora del Parlament català i del Congrés de Diputats. 

Duran i Lleida ha convertit el seu partit en extraparlamentari, i si els seus successors volen continuar en el projecte, tindran molta feina per recuperar un lloc de representativitat política. El més just seria que els desnonats de Duran recuperessin el nom del partit, i els ara desmamats es busquessin la vida com puguin, potser rectificant i recuperant els principis inicials dels fundadors del partit.

El PSOE dóna la mà a ERC i DL al Senat

El PSOE cedeix dos senadors a ERC i a DL perquè ambdues formacions es puguin constituir com a grup propi. Una vegada constituïts cadascú tornarà al seu grup. No ho veig bé. Independentment de quin sigui el grup beneficiat, considero que és una pràctica absurda i una manera de burlar la normativa del Senat. Si això és permès, valdria més que no s'exigís un nombre mínim de senadors per formar grup.

El fet que hagi estat el PSOE qui hagi fet el gest per beneficiar ERC i DL, ha desencadenat un munt de crítiques per part del PP i sobretot el món periodístic de Madrid, que ho han titulat com la cessió als independentistes.

Algú demana a canvi de què s'ha fet. Jo em vull creure que es tracta d'una acció per trencar el gel que ha provocat el PP i la casa reial amb les darreres actuacions en relació a Catalunya. Jo sempre he pensat que el pitjor per solucionar un problema és augmentar la crispació entre les parts, i això és el que ha estat fent el govern de majoria absoluta del PP, amb l'ajuda dels tribunals de justícia i la premsa casposa espanyola.

Una altra cosa és pensar que amb la decisió presa pel PSOE se solucionaran els problemes existents entre Catalunya i Espanya. Si es vol continuar evitant el diàleg i demonitzant tot allò que es fa des de les institucions catalanes, l'única sortida és el trencament, amb les conseqüències que a hores d'ara encara no tenim clares. 

Tinguem confiança en el proper govern de Madrid, que si continua essent del PP, malament rai!

Toni Comín, nou conseller de Salut

Avui ha estat el torn dels consellers i conselleres de la Generalitat, que han pres possessió del seu càrrec. No he pogut fer-ne el seguiment i per tant desconec possibles anècdotes, excepte la que he llegit a la premsa, poc abans de començar a escriure aquest post, sobre els tres consellers homes que no portaven corbata. Em fa gràcia que això encara sigui notícia.

Dels consellers nomenats, només he conegut personalment el conseller de Salut, en Toni Comín. Em mereix molta confiança i espero que sigui capaç de girar la truita i aconseguir que la conselleria amb més pressupost, però també amb més mobilitzacions en contra de la gestió del seu antecessor, es vegi amb uns altres ulls. Sota la responsabilitat de Toni Comín hi ha obtenir una Sanitat pública eficient i justa.

Entenc que haurem de donar un marge de confiança al govern sencer, també al seu president, sobretot tenint en compte les característiques d'aquesta etapa de la vida política i social de Catalunya. També m'imagino que ja s'ha posat en marxa tota la maquinària encarregada de llençar els draps bruts dels diferents responsables polítics. En això hem de ser justos i defensar la seva honorabilitat. Ells, però, ens hi hauran d'ajudar.

Ja tenim dos presidents, anem pel tercer

Després de tants dies de tensió pel seguiment de les negociacions entre les CUP i Junts pel sí, ara ens hem relaxat de cop. No tothom, però està callat a veure-les venir, sinó que hi ha uns quants defensors de l'statu quo que han començat a llançar avisos des de la plataforma de La Vanguardia, per frenar qualsevol intent de recuperar els mesos perduts.

Hi ha qui té por i també hi ha molts inconscients. Hi ha qui tem que el nou president i el seu govern, de la mà de la majoria parlamentaria, facin algun pas que se n'hagin de penedir. D'altres temen les represàlies de Madrid, però hi ha qui encara no s'ha adonat que no estem en situació de frivolitzar amb les decisions polítiques.

Em quedo amb les paraules del president Puigdemont quan va dir que no ho faria malament, ni permetria que es fes malament, sinó que ho faria bé. Penso que el president i el seu govern han de fer-ho bé, per la responsabilitat que va assumir en la presa de possessió del càrrec, i per amor al país que diu estimar i voler deixar-s'hi la pell.

Ara tota l'atenció, o si més no bona part d'ella, es centrarà en què passa a Madrid. De moment ja tenim president del Congrés de Diputats, el socialista Patxi López, lligat de mans i peus pel PP i C's, amb majoria a la mesa parlamentària.

Crec que Patxi López és una bona opció i que pot desenvolupar una bona tasca. Sabem com pensa i concretament què pensa del sobiranisme català, però això no impedeix que puguem creure que és un bon candidat i que defensarà amb dignitat el càrrec que representa. El tema clau seran els pactes parlamentaris, el primer dels quals, una vegada decidit el president del Congrés, passa per decidir el nom del president del govern.

Ens trobem, doncs, immersos en dues legislatures, la catalana i l'espanyola, plenes d'incògnites, i amb la necessitat de saber estirar de la capacitat negociadora dels nostres polítics. Cal demostrar que sense majories absolutes es pot fer molt bona feina, fins i tot millor.

Nou president i tres meritxells al govern

Mentre a Catalunya celebràvem la presa de possessió del nou president de la Generalitat, a Espanya s'està treballant el pacte per escollir el nou president del Congrés de Diputats. Carles Puigdemont ha promès el seu càrrec sense esmentar ni la Constitució ni el rei, i els representants del govern en l'acte del Palau de la Generalitat han fet el paper de la trista figura. 

Com també deia ahir, penso que hi ha unes formalitats que haurien de respectar-se i si no es fa és per mala educació, per no diferenciar entre rivalitat política i saber fer. Miquel Iceta, a qui aquest nomenament li pot molestar tant o més que a la gent de C's o el PP (la senyora Arrimadas no hi ha assistit, ni tampoc el senyor Albiol), s'ha comportat com ell és, una persona amb dignitat.

A Madrid es pacta que l'exlehendakari Patxi López sigui el nou president del Congrés de Diputats, a proposta del PSOE i amb el suport de C's i, forçadament, del PP. Ara la discussió està en els grups parlamentaris que s'aprovaran, amb els dubtes dels quatre grups de Podemos, entre ells En Comú Podem, i els d'ERC i DL.

Haurem passat dues pàgines de la història dels nostres dies, amb la vista fixada en el futur proper. Puigdemont ha estat molt clar en el seu discurs. Ara caldrà veure en què es concreta i de quina manera li dóna suport les CUP.

Per cert, el nou govern comptarà amb tres Meritxells. Casualitat o exigència del president?

Felip VI ens gira l'esquena

Aquests dies hem pogut observar que alguns polítics que ens representen i fins i tot el rei que ens imposen (perquè no votem) desatenen l'observació que les formes importen. Es pot ser molt crític amb l'adversari i no estar gens d'acord amb ell ni amb el que representa, però la formalitat s'imposa i un ha de saber estar al seu lloc, ja sigui perquè el poble t'ha escollit i el representes, o per la gràcia d'haver nascut en una família i un país en què l'home té prioritat a la dona.

En la investidura, ahir, del nou president de la Generalitat, alguns diputats de l'oposició no varen ni aplaudir ni tan sols posar-se drets com a respecte al seu president. Els agradi o no, Carles Puigdemont serà el seu president i això es mereix respecte i dignitat. Una dignitat que molts polítics no tenen, per la qual cosa no es mereixen ocupar el lloc que ocupen.

El rei, m'imagino que a instància del govern espanyol, no ha volgut rebre la presidenta del Parlament català. Això pot tenir diferents lectures. Es pot pensar que el rei no vol saber res de Catalunya, perquè ens agradi o no, la senyora Carme Forcadell és la presidenta del Parlament escollida pels polítics catalans en representació del poble. 

Jo m'inclino a pensar en una manca de respecte a la institució catalana, com a mesura de rebuig a tot el moviment sobiranista, i que considero que és un error que espero que arribi el dia que el rei i el govern espanyol es penedeixin d'haver comès. El menyspreu a la segona personalitat política de Catalunya és un menyspreu als catalans siguem o no sobiranistes. Per la mateixa raó d'abans, la presidenta Forcadell és la nostra presidenta, encara que alguns no ens pugui agradar.

Ple d'investidura i un record per a en Pepín

Molts deuen estar seguint el Ple extraordinari d'investidura del nou president del govern català, però jo he optat per anar a fer la meva passejada, m'agradaria poder dir diària, fins a Canet. A bon pas per rebaixar calories, sucre... i potser panxa.

Del pacte in extremis hem d'agrair l'estalvi de noves eleccions el mes de març, pel que suposa de despesa pública i avorriment de la campanya electoral. De la resta no sé si em podrem donar gràcies o maleirem el gest del president en funcions de donar un pas al costat i permetre el pacte entre les CUP i Junts pel sí.

D'Arenys vull destacar la mort d'en Josep Martín, conegut per 'Pepín'. Durant els meus anys de regidor a la vila vaig compartir estones amb ell, com a treballador municipal, però també com a persona implicada en la participació ciutadana.

No li conec la seva joventut, perquè com a persona que vaig arribar a Arenys de gran, he anat coneixent a les persones a través del contacte i la coincidència en actes, activitats i treball. En Josep el tenia per una persona molt inquieta i preocupada pel seu entorn. És potser per això que l'interessava els processos participatius que endegàvem des del govern municipal, i també formava part dels representants de la seva comunitat de veïns.

Voldria, doncs, enviar el meu condol a tots els seus familiars i amics, en un moment dolorós per a tots, i demanar-los que el tinguin present i li segueixin les seves inquietuds de convivència i implicació a la vida social de la nostra vila.

No hi haurà eleccions

Acabem de conèixer la decisió del president en funcions, Artur Mas, de no optar a la presidència i permetre que les CUP se surtin amb la seva, i d'aquesta manera hi hagi nou president, nou govern i no haguem d'anar a les eleccions el mes de març. 

Caldrà escoltar els detalls per després opinar. No ho he volgut seguir en directe, perquè n'he quedat molt fart, i he preferit escoltar els concerts de vent de Mozart, que feia dies que no sentia. Són 5 cd, i del tot recomanables.

Ara caldrà refer tot el mal que els diferents polítics han provocat, no només al procés, sinó al govern i al país, que és pitjor. Mas ens deia que continuaven governant, i suposo que era cert, però quan entre mans tens un tema tan important i delicat com proclamar el president del govern, no es pot treballar amb totes les forces ni capacitats.

No sé si hem perdut tres mesos, o això ens haurà fet més forts, però sí que convé posar-se a treballar i assegurar estabilitat. Si el pacte entre les dues forces independentistes només serveix per nomenar un nou president, no anirem enlloc. Cal fer política i avançar. No seria bo que després de tres mesos per acordar qui ha de ser el president del nou govern, ara necessitéssim un temps semblant per decidir cadascuna de les decisions que s'han de prendre per fer avançar el país.

Desitjo que es desencalli tot plegat. Tinc les meves pors i per això aquests dies deia que el millor que podia passar era anar a les eleccions. No acabo d'estar convençut que el nou president tindrà el suport del Parlament per governar. Si les meves pors es confirmen, hauria valgut més no arribar a l'acord i convocar les noves eleccions. Ho seguirem de prop.

Les CUP ensorren allò que varen aixecar fa quatre dies

La confiança que la política catalana i l'espanyola podien sortir de l'atzucac de corrupció, apatia i mediocritat on ens han fet arribat els partits polítics clàssics, gràcies al ressorgir  de nous polítics i les noves formacions, cada vegada és més qüestionada. Ho hem vist amb C's i força també en les agrupacions al voltant de la marca Podemos, però també en les CUP.

Si és cert que hi va haver una tupinada en les votacions del dia 29 de desembre, perquè no sortís el Sí, junt amb el vídeo de campanya que ha corregut per les xarxes socials, del discurs de la senyora Anna Gabriel, afirmant que votarien el president que fos, amb l'única condició que declarés la independència, només podem demanar als actuals dirigents de les CUP que es retirin i demanin disculpes pel trist espectacle que han ofert i la ridícula situació que han posat el nostre país.
Des del primer dia vaig desconfiar de la senyora Anna Gabriel, perquè la vaig veure poc coherent i massa prepotent, i aprofito per dir que els insults masclistes que han rebut les diputades només podem titllar-los d'indignes i deplorables. Una cosa no té res a veure amb l'altra. Tampoc era sant de la meva devoció el seu candidat el senyor Baños.

Amb el vídeo recuperat, però, la senyora Gabriel hauria de dimitir. Tots som esclaus de les nostres paraules, i quan actuem de manera contrària al que hem promès, només podem assumir-ho i deixar pas a altres persones que actuïn decentment i amb coherència.

Continuo pensant, però, que el president en funcions ha de convocar unes noves eleccions, i que els partits polítics catalans ens han d'explicar molt bé com s'hi presentaran i què ens aportaran. Després els exigirem que compleixin amb les seves promeses. En aquesta ocasió tot fa suposar que les CUP han incomplert el seu rol pactat i promès, i aquests dirigents hauran enfonsat tot allò que varen aixecar Isabel Vallet, David Fernàndez i Quim Arrufat. 

Sí - potser sí - no, però veiem - de cap manera

Sembla ser que aquesta tarda-vespre a Barcelona hi ha hagut competició de manifestacions. Uns a favor de l'acord de Junts pel sí amb les CUP, i els altres en contra del president en funcions, culpable de tots els mals. 

No tinc clar que la gent sabés en quina manifestació es trobava, sembla ser que hi havia transvasaments d'una manifestació a l'altra. El més important, però era manifestar-se, sortir al carrer i demostrar que estem emprenyats. Alguns continuen dient que els nostres polítics no fan els deures.

El més ridícul de tot, perquè hem fet el ridícul, és que uns i altres sempre han afirmat que el menys important era el 'qui'. Oi que ho hem llegit? Doncs, resulta que uns i altres s'han barallat per culpa del 'qui'. Junts pel sí no baixen del burro i presenten el president Mas, sí o sí, i les CUP, també continuen a sobre (del burro), rebutjant Mas, i acceptant a qualsevol altre candidat o candidata del mateix partit polític, que no sigui ell.

Que algú m'expliqui qui dels dos no es base en el 'qui'. Jo no ho entenc, i per això penso que tots plegats han perdut els papers, i el millor que pot passar ens que ens deixin tornar a votar. Rectificar, aquells que no la vàrem encertar, i repetir l'opció els que anàvem pel bon camí. Ara ho tenim clar. Sabem qui vol la independència per sobre de tot; qui la vol de retruc; qui no la vol, però ens deixaria decidir, i qui no ens vol ni tan sols deixar que decidim. És fàcil triar. No ens podem tornar a equivocar.

El lloc ideal per a la Biblioteca d'Arenys de Mar

He estat una mica absent del que estava passant a Catalunya i també a Arenys per la mort del pare, encara que no he deixat de saber el posicionament final de les CUP que ha entristit a molta gent, però que caldria analitzar bé. Probablement Junts pel sí ha fallat en confiar excessivament en una gent que des del primer dia va avisar a qui no donaria suport, encara que entretant hi havia alguns elements que feien pensar que podien canviar d'opinió. Crec que el millor per a tothom és que el març hi hagi noves eleccions i que decidim el nostre vot a partir de l'experiència d'aquests tres mesos i de la nova realitat espanyola.

A Arenys de Mar he vist que el govern municipal ha decidit convocar un parell de consultes perquè els vilatans decidim què volem fer amb el rial del Bareu i on ens agradaria que es traslladés la Biblioteca. 

Sempre és important que ens demanin l'opinió, però seria interessant que es fes bé. Qui em coneix sap que sóc un defensor de la participació, però no a qualsevol preu. Molts recordareu el fiasco del procés participatiu sobre l'edifici del Xifré. No es pot tornar a repetir!

Un procés participatiu té diferents parts que s'han de treballar molt bé, i la primera és el lliurament de documentació i plena informació del que es porta a decidir. Les persones hem de conèixer els pros i contres de cadascuna de les opcions i votar en consciència. 

Defenso el procés, però reconec que em fa por. I em fa por perquè al meu entendre abans de decidir on posem la nova biblioteca hauríem de tenir clar de quins equipaments disposem, quines possibilitats té cadascun d'ells, quina és l'organització i distribució adient i per tant on seria el lloc més adequat. En poques paraules estic dient que necessitem un Pla d'Equipaments ben elaborat i consensuat.

Si traiem la Biblioteca del seu lloc actual què hi col·locarem a l'espai buit? Volem solucionar els problemes d'accessibilitat de l'actual ajuntament? Què volem que acabi essent el Calisay? Si hi instal·lem la Biblioteca on aniran els avis? I l'Espai Jove se'n veurà afectat? Què passa amb els bucs d'assaig? I la Raureta?

Hi ha aquestes i moltes altres preguntes en què cal trobar la resposta i per tant no es tracta només de decidir on ens fa més gràcia que vagi la Biblioteca, sinó quina és la millor distribució de serveis públics de la vila tenint en compte la realitat dels equipaments actuals.

El tema permetrà parlar-ne més vegades i crec que és important que tinguem tots la màxima informació. No podem ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra!

La innocència dels 9 anys el 1964

Ahir remenant papers la meva germana va trobar una carta que vaig escriure al meu pare, des de l'escola on estava internat, que m'ha fet gràcia transcriure perquè explica molt bé aquell temps i com ha evolucionat tot, també nosaltres.

La carta està datada el 1964, època franquista en què el català estava prohibit, i jo tenia 9 anys. L'Elisabeth és la meva germana, que llavors tenia 5 anys, la Gemma la meva cosina, monja carmelita, Can Palmarola era i és una botiga de joguines de Vic, i la Gleva és el poble on hi havia l'escola.

La carta, escrita a mà, constava de dos fulls de llibreteta petita d'espiral, i a l'inici i final de cadascun dels dos fulls hi ha dibuixat un rombe, que no acabo de saber el seu significat. La carta diu:

Estimats pares em podrian porta aquella capsa

de galetas de matall que nos pot abona que esta

si no u han tocat al cuarto del balco y que

mi fagin furats petits rodons just per tenir

una mica de claro el usell y una porteta

par posari el meja y si tenan una teseta pe

tita per posari el aigua per veura el usell

y a Can Paumarola venen trampas par

agafa usells que valan 1 o 2 pesetas cada

una em portaran tot yo quels y edit el

diumenja simplau estare mol cuntent y a

legre. Resmes Esperu que em envii un carta

la Elisabet escrita tot ella. Ya escrit a la

Gema Sala li despedeix el seu fill que molt

la estima. Javier

                 Febrer

                 Claveras

                   9 años

A reveure pare

El pare s’ha anat apagant, perdent les seves forces després de 95 anys. Aquests darrers dies ens miràvem, el mirava i intentava entendre què estaria pensant. Tenia la mirada fixa com si es preguntés què estava esperant.

De mica en mica havia anat reduint el seu cercle d’interessos, d’il·lusions, de ganes de viure. Estimava amb bogeria l’Elisabeth, de qui s’ha hagut de refiar durant tant temps, i també la visita diària d’en Guerau, quan encara el podia mig sostenir sobre la falda. Es miraven.

La sotragada del pare, després que la mare ens deixés farà ja tretze anys, va ser perdre la vista. Es resistia a no fer res per tal de recuperar-la. No volia quedar-se a les fosques. Se’n lamentava i és comprensible. Confiava que hi hauria una solució, i quan el retrobava sempre em repetia el mateix: "el problema és que no hi veig".

Aquests darrers dies li he demanat que m’expliqués què pensava, per què no ens parlava i mantenia fixa la mirada. Vaig decidir atacar amb un altre sentit: el tacte. L’acariciava, insistia a fregar-li les orelles, i li agafava la mà. No aconseguia cap resposta. O sí! Amb el seu silenci i manca d’expressivitat, semblava voler dir-me que s’acomiadava de nosaltres. Que es trobava pendent que Déu se l’endugués d’aquest món per retrobar-se amb la mare, la seva mare de qui tant ens va parlar, i de la nostra mare, l’Assumpció.

El pare ha estimat i ha tingut una fe absoluta en Déu. No sempre hem coincidit en les formes. Hi ha hagut moments i situacions delicades que hem passat com hem pogut. En el fons, però, hi havia estimació i temor de Déu.

Avui li diem adéu i gràcies. No ho ha tingut fàcil, però ho ha donat tot, a casa, però també a fora, a les germanes de les Sacramentàries, a l'Hospitalitat de Lourdes, i això és el que més podem agrair-li al pare.

Pare, dóna-li molts records a la mare. Diga-li que hi pensem molt sovint, i que ara pensarem en tots dos, que de ben segur estareu pendents de tot el que anirem fent, aquí baix, amb els nostres fills i el seu besnét Guerau.

Unes hores amb el pare

Aprofitem el diumenge per estar amb el pare. Aviat no ho podrem dir. Anàvem a Tavertet, però hem fet parada i fonda a Vic. El pare ens reclamava, o això és el que pensem, que n'és conscient i que se n'alegra. Els seus dos fills al seu costat fent-li companyia, vetllant-li el seu descans.

Anem sumant records que de ben segur ens vindran a la memòria d'aquí uns anys, si tenim la sort de viure fins a la vellesa. L'experiència amb els éssers estimats. Aquests dies he recordat les darreres hores de l'àvia de la M. Àngels. Recordo una forta abraçada des del llit estant, agraint que l'estiméssim tant. Són aquells petits detalls que no se t'esborren de la memòria.

Podria ser un dia trist d'hivern, però ja hem vist que tot està canviant, i també el temps. El dia és brillant, la boira ha escampat i et vénen ganes de sortir a passejar. L'única tristesa resideix en el nostre cor tot veient com s'apaga la flama. Del tió en queda ben poca cosa, gairebé ni brases, però et consola si no hi veus dolor, sinó pau i paciència, això sí. No cal córrer.

Esperarem fins a trobar la nova fita, per assegurar-nos que anem pel bon camí, procurant no perdre ningú durant el trajecte, tot i que sabem que no tots hi arribarem. Hi ha qui va començar molt abans que nosaltres que de segur trobarà el destí final molt aviat.

I si enviem les CUP a desencallar la presidència espanyola...

Ja em perdonareu, però segons quines declaracions escolto de polítics espanyols em vénen ganes de riure o potser plorar. Llegia avui a De Guindos reclamant un govern de PP, PSOE i C's, per obtenir una gran estabilitat. Es fot de nosaltres? I que el presideixi en Rajoy, oi? Llavors per què vàrem anar a votar?

Rajoy diu que ha de ser el president del govern espanyol perquè és qui més vots ha obtingut, però no diu que hi ha hagut més votants que n'han preferit un altre. No vol dir res això?

Ja entenc que el PSOE només ha obtingut 90 dels 350 escons del Congrés i no pot presumir gaire, però... oi que no són eleccions presidencials? oi que es tracta d'eleccions parlamentàries? Llavors nosaltres votem la configuració del Congrés. A Madrid mai he votat a un presidenciable amb possibilitats, sinó aquells partits que podien dir-hi la seva, ja fos a l'oposició o en coalició. 

Els senyors del PP es pensen que Rajoy té el dret de ser el nou president del govern, però els seus arguments són erronis. El problema és que el PSOE ha tret mals resultats, però el que encara és pitjor és que el seu líder està qüestionat pels seus, que el volen fora. Llavors, jo amb aquests partits polítics que només juguen a veure qui els liderarà i es fan el llit mútuament, no en vull saber res, ni em podem esperar res de bo.

La solució? podria dir noves eleccions, però... en què canviaria tot plegat? C's perdrien part dels seus votants que tornarien amb Rajoy? Ah, i als del PSC se'ls hauria de cantar les absoltes. Podemos creixeria més? Hi podrien anar els de les CUP i desencallar l'atzucac. Ells en tenen experiència!

Felicitats Jordi i bon any!!!

Aquest primer post de l'any 2016, el número 3.765 del meu bloc des que el vaig iniciar el 9 de gener de 2005, el dedico al vailet de 3 anys que ha mantingut desperts i amb angoixa molts catalans a la comarca del Pla de l'Estany. En Jordi es va perdre ahir la tarda i sortosament ha estat trobat aquest migdia sa i estalvi. Felicitats Jordi i família!

No us preocupin ni critiqueu els tòpics en què bategem els comentaris sobre la recerca del nen extraviat. Solidaritat. Doncs, sí, som solidaris i ho hem d'escriure, comentar i aplaudir. No només hi ha desgràcies al nostre món, sinó que també hi ha gestos amables, positius i s'han de fer notar.

No pot ser que visquem en un món on la notícia de la premsa i ràdio és sempre negativa, i que quan comentem un fet alegre i positiu, vulguem treure-li mèrit i protagonisme, titllant-lo de cursi. Potser si durant l'any fóssim capaços de buscar aquestes notícies i parlar-ne, aconseguiríem que un grapat de periodistes, que tots coneixem, no visquessin només de la crònica negre.

Aquest 2015 vaig deixar de ser subscriptor de La Vanguardia, per molts factors. La seva línia política, que respecto, em cansava, sobretot des del nomenament de l'actual director, el juancarlista Màrius Carol, però també per la persistència d'alguns col·laboradors, no tots, a criticar tot allò que feia tuf a catalanista. No es tractava tant d'una crítica al president en funcions Artur Mas, sinó al fet català. 

Però també per la participació d'algun cronista local, total mercenari, per cobrar la notícia publicada, rebolcant-se en la misèria i les notícies més obscures, sense dedicar temps als fets positius que succeeixen cada dia. Probablement perquè aquestes notícies no venen prou i els lectors som prou macabres per gaudir de la tragèdia dels altres.

M'he quedat només amb l'ARA, subscriptor des del primer dia, encara que sóc conscient de les seves mancances i també de la seva orientació política. Puc entendre que hi hagi persones que no els interessi, com a mi no m'interessa El Periódico o El País.

I em proposo buscar cada dia la notícia positiva que m'alegri la vida i em faci més suportable tot el conjunt de desastres i calamitats que continuaré trobant als diaris. Desitjo que no en siguin tants com el 2015, i a poder ser, que tots plegats construïm un gran any, que mereixi ser recordat per la història del nostre país.