El jutge Garzón al País Basc i la pobresa a Catalunya

Tal com es podia preveure, el jutge Garzon envia a presó l'alcaldessa d'Arrasate-Mondragón, acusada de col·laboració amb organització terrorista i no haver fet cas de la suspensió d'activitats de la seva formació política Acció Nacionalista Vasca (ANV). El jutge especifica que no se l'acusa d'actuar com alcaldessa, sinó de fer-ho com a representant d'un partit que ha estat suspès.
Jutjar-ho en la distància es fa difícil, i sense dubtar de la legalitat de la mesura, es fa estrany la manera com ve i a partir de què. Desconec si és la manera d'arribar la informació o bé la manera d'actuar del jutge Garzón, però el cert és que la imatge no es percep massa elegant i més aviat dón la sensació que és una caça de bruixes. El cert és que la història no avança massa i continuem veient com tot gira sota uns mateixos eixos i paràmetres. La vida es repeteix.
També parlaríem de repetició a la notícia del percentatge de catalans que viuen en la pobresa, segons l'estudi de la Fundació Bofill. L'estudi parla d'un 11%, amb un total de 650.000 catalans, a l'any 2004, la qual cosa fa pensar que ara en són més, per l'increment del nombre de persones immigrants en els darrers anys.
No és la primera vegada que parlo de pobresa en el meu blog, i tampoc podré donar una solució al problema, però podem ser conscients de la realitat, treballar per no oblidar-nos-en, i procurar col·laborar perquè aquesta xifra no augmenti, i si és possible, es redueixi. Com? des d'on? Investiguem, reflexionem, però no ens oblidem de la nostra part de responsabilitat social. Coneixem a tots els nostres veïns suficientment? no hi haurà algú a prop nostre que necessiti dels altres? Les persones que tenim responsabilitat política, ens hi fem prou per reduir aquest augment de la pobresa?
Malauradament no serà la darrera vegada que hauré de parlar de pobresa, però seria desitjable que en la propera ocasió poguéssim estar parlant d'una disminució gràcies a l'actitud de les persones conscients d'aquesta problemàtica.
No sabem com acabarà tot el tema del País Basc, ni si trobarem la manera d'eradicar la pobresa, però tot allò que fem per promoure la sensibilització social, serà benvingut i servirà per fer més humana la nostra convivència. La pobresa no és una malaltia ni és necessàriament un problema de naixement. Cada vegada hi ha més persones que han esdevingut pobres per culpa de la nostra societat, per culpa de les circumstàncies. La pobresa no és una deshonra, sinó una injustícia.

Gairebé com un cara o creu

Està jugant el Barça, i perdent. És això o res i per tant s'hi juga molt. Tinc, però, els meus dubtes sobre qui s'hi juga i què. No es tracta d'un equip format per uns jugadors que estan a l'expectativa de què passa, si continuaran o no l'any vinent. La impressió que tinc és que tot està dat i beneït, i passi el que passi, no s'alterarà encara que es podria maquillar d'una o altra manera.
Llegia la premsa escrita i em sorprenia algun titular. Recordo el de La Vanguardia: "La noche del juicio final"; justament ara que ja no se'n parla, a diferència de quan érem petits que tot sovint et parlaven del moment que et presentaries davant el Déu que et demanaria comptes.
En Futbol, però, tot és possible i et canses de sentir tòpics, i també frases que es repeteixen any rere any. Parlant de futbol, després del parèntesi forçat, els jugadors han continuat jugant, però el Barça ha estat incapaç de fer cap gol i per tant ha quedat eliminat de la Champions, l'última oportunitat per poder disputar i guanyar una copa. Ara començaran totes les especulacions sobre traspassos, contractes i reforços, per prometre una gran temporada 2008-09, però l'encant del president, si li sumem les seves desafortunades paraules i intervencions, ha anat desapareixent i les crítiques li cauran a sobre. Sortosament el seguidors i amants del futbol tenen poca memòria, i un bon partit els fa oblidar totes les enrabiades d'una temporada. No sé si això és bo o no, però com a mínim no acumulen bilis ni odis com fan altres en altres menesters. Al cap i la fi es tracta d'un esport, i en definitiva qui dia passa anys empeny.

D'aquesta manera no, senyora!

No s'hi val deixar-se portar per l'enveja o la impotència i carregar-ho als altres. Jo em pensava que no era així, que era una treballadora convençuda, i en tot cas lluitadora en la defensa dels seus criteris, de la seva manera de veure les coses, però ara començo a tenir certs dubtes, si més no m'ha decebut.
No es pot anar insultant i a més de forma reiterativa. Ja sé que això tampoc l'afalaga i a la llarga li anirà en contra, però mentre dura és desagradable i no ajuda gens que els altres valorin la feina i l'esforç que representa aquest compromís.
L'opció que he pres és la d'ignorar-ho sempre que pugui, però hi ha situacions que la tinc al davant i no puc fer res més que aguantar aquells rampells, més o menys premeditats. No m'espanten les diferències de criteris, ni la crítica a la meva manera d'actuar, o a la de la meva gent. El que em molesta és l'insult, basat en pura discrepància, sobretot quan el seu company de viatge li dóna mil motius més que l'insultat, o ella mateixa ho és molt més que la pròpia insultada.
Aquesta manera d'actuar no l'escau, sobretot si vol fer carrera, a no ser que vulgui viure sempre en mig d'insults i menyspreus. La primera obligació de tota persona és saber respectar-se, i d'aquesta manera no ho fa, encara que no se n'adoni.

Arribaran falsos profetes...

De tant en tant hi ha persones que apareixen com si vinguessin a salvar el món. És allò de que... sense mi no se'n surten, és hora de tornar-hi.
No sé si aquest serà el cas d'Àngel Colom, però en fa una mica l'efecte. L'Àngel Colom va ser protagonista polític durant un temps i va liderar moviments pacifistes i nacionalistes, fins que la realitat el va fer fora de l'escena principal. Durant força anys ha estat més o menys apartat, si més no de les primeres pàgines dels diaris, però ara sembla ser que retorna.
A diferència de la Pilar Rahola, amb qui varen fer tàndem i els varen defenestrar, Colom va optar per fer-se amic de Convergència, que era qui governava Catalunya, a l'espera, potser, de trobar el moment idoni per reaparèixer, amb un protagonisme que s'entengués històricament parlant.
Colom arriba per unir els nacionalistes, un objectiu prou valent, però no sé si massa viable, si ens fixem que la realitat de Catalunya no és la mateixa de quan ell va perdre pes polític.
Avui llegia les seves declaracions sobre la legitimitat moral del Tribunal Constitucional per dictar sentència contra l'Estatut que ha estat votat pels catalans. Passa que parlar de legitimitat moral no sé si és la millor manera de fer pinya; no sé si és això el que ens cal, i no valdria més la pena treballar per fer pinya tots els catalans, o si més no el més gran nombre possible. Perquè resulta que hi ha prou elements per unir-nos, i després ja filosofarem o somniarem, i fins i tot podem treure'n alguna cosa, però ho hem de fer junts, i aquí sí que ens cal una persona que hi jugui fort i tingui la benedicció de molts.
Massa sovint ens oblidem, sobretot els polítics, que la realitat social del nostre país no és al Parlament, sinó al carrer; a les places i mercats d'Osona i a les associacions de veïns del Baix Llobregat; a Figueres i Badalona; a Lleida i Tortosa.
Penso que, una vegada més, Colom pixa fora de test i engrescar els catalans a desobeir no és la millor manera de treballar per al futur del nostre poble. Aquest podria ser el discurs d'anys a, probablement quan Colom feia de solista, ara sona diferent i la composició no és la mateixa.

Rusalka, la dona d'aigua

Feia dies que no l'escoltava i recuperar-la ha estat un veritable encert. Com m'ha acostumat a passar, vaig descobrir aquesta òpera del compositor Antonin Dvorak, a partir d'una melodia, d'un fragment de l'obra que vaig escoltar viatjant en cotxe, a l'emissora clàssica de la Corporació, Catalunya Música. Concretament era el cant a la lluna, a càrrec de Renée Fleming.
És una òpera poc coneguda, però com tota l'obra de Dvorak és penetrant i descriptiva, que et fa viure la història, basada en la sireneta, de Hans Christian Andersen, amb una adaptació lliure de Jaroslav Kvapil, que es va estrenar el 31 de març de 1901, al Teatre Nacional de l'Òpera de Praga.
Rusalka és en el món eslau el que nosaltres anomenem "dona d'aigua". La història parla de com Rusalka s'enamora d'una persona humana, concretament d'un príncep i demana poder-se convertir en dona, tot i que això li comporti ser muda i caure en desgràcia si el seu amor no és correspost, i en cas de retornar maleïda, a les aigües, el seu amor morirà amb ella, víctimes de les malediccions.
Una òpera molt melòdica i si tens la sort de comptar amb la soprano Renée Fleming, resulta sublim. Us recomano que l'escolteu i, si teniu l'oportunitat d'assistir en directe a la seva interpretació, no us ho perdeu, i de passada m'ho dieu, perquè me n'assabenti.

Civisme

Des d'avui i fins al dia 11 de maig, la sala de les bótes del Calisay acull l'exposició "Gràcies, fem un bon equip", que promou l'Àrea d'Igualtat i Ciutadania, de la Diputació de Barcelona, i que forma part del programa de civisme.
La intenció de l'exposició és fer un recordatori de diferents actituds cíviques, que permeten una millor convivència. No es tracta de preses de decisions que comportin riscos, ni cal ser cap heroi, per dur-les a terme; són actituds davant d'actes molt repetits i espontanis, a què ens hem de fixar per facilitar la coexistència.
Diu: "El civisme és l'exercici dels nostres drets i deures en comunitat". Actes com el reciclatge i separació de les deixalles, respectar el descans dels teus veïns, el bon ús de l'espai públic, la recollida de les caques dels gossos, o l'ús del transport públic, la bicicleta o anar a peu, són exemples de bon comportament en societat, que cal potenciar en benefici de tots.
Encara ara, a segons quins ambients, predicar el civisme és motiu de burla, o si més no es ridiculitza, perquè hem muntat el nostre món a base de competitivitat i parar-se a pensar si tal o tal altra actuació són sostenibles, si té en compte el veí, si és respectuosa cap al futur, es considera una fotesa, una pèrdua de temps.
Cada vegada, però, des dels organismes públics es dóna més importància al civisme, i a la seva motivació i respecte. A Arenys de Mar, des de la regidoria de Nova Ciutadania, volem treballar per al civisme, i és per això que avancem en l'elaboració del Pla de convivència que ens haurà de donar les pautes de comportament perquè a la nostra vila hi hagi una bona salut comunitària, en la diversitat, no tan sols d'orígen, sinó també en els costums, els gustos, formes de convivència...
Arenys s'enfronta a diversos reptes que no pot obviar. La recollida selectiva de la brossa, s'haurà d'implantar a finals d'any o a primer del 2009, com a molt tard; l'arribada de persones d'altres cultures i països; el creixement de la població, que fa que Arenys ja no es conegui tothom... són alguns factors a tenir en compte si realment volem que la nostra vila sigui exemple de convivència i referent.

La N-II se'n va al Vallès

"Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya". Avui s'ha signat el traspàs de la N-II, al seu pas pel Maresme, a la Generalitat de Catalunya. A més, s'ha comentat que el govern català té previst de desplaçar la carretera nacional, al Vallès i convertir l'actual nacional en una via integrada a cadascun dels pobles que travessa. Tot això comportarà la construcció d'una nova via ràpida gratuïta, que sigui l'alternativa a l'actual autopista, i que passaria pels laterals de la C-32.
És cert, com diu la notícia, que l'eliminació de la N-II al seu pas pel litoral maresmenc, és una vella reivindicació, però hi ha molt a discutir sobre l'alternativa que es dóna. Desconec per on es pensa fer passar la N-II, però al Maresme, la construcció de la via ràpida als laterals de la C-32, no es veu amb bons ulls, sobretot pels ecologistes que voldrien convertir l'autopista en autovia, i estalviar asfalt.
Seria bo aconseguir convertir les autopistes en autovies, però cal tocar de peus a terra i analitzar el per què de les coses. Per altra banda sap greu que una comarca com la nostra, estreta i allargada, tingui diferents vies paral·leles, i encara n'haguem de construir més. És bo que la carretera N-II, que s'ha convertit en una barrera entre el municipi i la platja, s'integri a la vila, però continuem tenint un obstacle, que és la via del tren, i d'aquest no se'n parla, encara que en alguna ocasió s'hagués dit de fer-la passar per l'interior.
Rodalies de Renfe encara no s'ha traspassat; espero que el traspàs de la N-II vagi acompanyat de diners suficients per assumir el cost, i que no s'hagi negociat a la baixa i que després ens haguem de penedir.

Un Sant Jordi festiu en un dia feiner

Fem caixa. Què s'ha venut?
La pluja ha arribat quan estàvem tancant caixa i replegant els llibres, al menys a llevant. La diada de Sant Jordi, a Arenys de Mar, ha estat molt concorreguda durant tot el dia. El matí les escoles, amb els més petits en columna de dos, agafadets a la corda, i la tarda amb més adults, han omplert la Riera i la plaça de l'Església, com a punt neuràlgic de la festa.
I la pregunta de sempre: festiu o feiner? Feiner perquè no tinguem l'excusa de sortir de la ciutat. Nosaltres a Arenys, com a vila receptora de "domingueros" (sense connotació pejorativa), tampoc en traiem profit, perquè quan es va de cap de setmana no s'aprofita per badar a les parades, sinó que es va de cap de setmana. Els dies feiners, en canvi, concentren els nois i noies a les escoles; la gent que treballa a l'aire lliure, aprofita els trasllats per fer el xafarder, i els que treballen a l'oficina o la indústria, a la sortida de la feina fan una marrada per passar pel centre i veure l'ambient.
L'altre aspecte que es té en compte és el rànquing de la venda de llibres. Quin ha estat el llibre més venut d'aquest Sant Jordi? Ruiz Safón, amb "El juego del Ángel", en castellà, i "L'últim patriarca", de Najat El Hachmi, en català. Dues obres i dos autors que sortien com a favorits, i que el fet que no coincideixin en la llengua, els ha posat tots dos al capdavant.
Estic content per la Najat, convilatana meva, que ja va causar sensació al treure el seu primer llibre "jo també sóc catalana", i que ara, havent obtingut el premi Ramon Llull, ha reafirmat la seva vàlua com escriptora catalana, amb un component molt important a tenir en compte per les repercussions que comporta: aquest és el millor exemple per a la integració dels nouvinguts, que tampoc volen perdre els seus orígens. És, però també, una lliçó per als autòctons, que tendim a equivocar-nos quan els considerem dèbils, i de segona fila, només perquè vénen de fora i s'han d'acontentar a agafar les feines menys atractives.
Quant al llibre de Ruiz Safón, esperaré a finals de maig per llegir la versió catalana. En això sóc molt clar: si vull entrar a fons en un llibre, és preferible en català, que és la meva llengua materna, la meva llengua pròpia, la meva llengua oficial.
Desitjo que hagueu passat una bona diada de Sant Jordi, i que la rosa, símbol de l'amor, us guiï tot l'any, fins a la propera edició, per allà el 2009.

Qui serà el pescador beneficiat?

"A agua revuelta ganancia de pescadores". Disculpeu que no se m'acudeixi cap dita, en català, amb el mateix significat. La pregunta que em faig és: qui seran els pescadors afortunats? Perquè si llegiu els diaris o us interesseu per la política, veureu que des de fa unes setmanes, els partits polítics estan molt remoguts i en alguns d'ells es poden veure guspires i fins i tot focs d'encenall.
Al començament semblava que tot era cosa d'ERC, en què amb pocs dies varen sorgir quatre corrents diferents que lluiten per fer-se amb el poder, o amb les arrendes, que queda més bé. Probablement, més que la primera, va ser la més espectacular, ja que el PSC portava avantatge a base de relleus que encara es van succeint.
Més silenciosos, o almenys això m'ha semblat, CIU també ha mogut fitxes, encara que tenen dos líders força consolidats, un per a cada formació. El show, a CIU, ens l'ofereixen precisament els dos caps de llista, que no dissimulen la seva poca afecció.
El més sorprenent, potser, ha estat el PP, no tant per les circumstàncies, ja que després de dues derrotes no és fàcil actuar com si res no hagués passat. Les declaracions de Rajoy; l'actitud d'Esperanza Aguirre, les anades i vingudes de Gallardon... i avui, l'atac de Fraga a la presidenta de la Comunitat de Madrid, representen un salt endavant en la conquesta del poder dins el partit, tot i les declaracions en contra.
El senyor Fraga, per a les persones de la meva generació, no ha deixat de sorprendre'ns. La seva capacitat de jugar totes les cartes al marge de l'entorn no té massa competidors, i avui amb les seves contundents declaracions contra la senyora Aguirre, ha vingut a demostrar que encara és viu políticament, trenta anys després de la mort del dictador, de qui en fou ministre.
Qui en sortirà guanyant de tot plegat? qui serà el pescador agraciat? El meu desig seria que fos el poble, la ciutadania; que totes les reflexions no es limitin a un simple canvi de protagonistes dins els diferents partits, sinó que serveixin per aconseguir una societat més lliure i justa; que en surtin uns dirigents al servei de la comunitat que els vota, i desaparegui aquella sensació de que només busquen el seu benefici, per continuar vivint de la política i no vivint per ella.

Senyors, aquesta no és la manera

M'agradaria saber escriure per poder expressar tot allò que sento, de manera clara, sense ferir a ningú, ni en el seu orgull ni en la seva sensibilitat. Ja sé que no és el cas de les persones a qui em referiré en aquest escrit, però això és el seu problema encara que ens el vulguin traspassar.
Hi ha molts valors a respectar i moltes actituds a corregir. Potser no tothom ho veu de la mateixa manera, però l'honorabilitat de les persones és sagrada i qui l'embruta no es mereix cap consideració i encara menys si utilitza un mitjà de comunicació per esbombar-ho, i aquell que ho consenteix, es posa en el mateix nivell convertint-se en còmplice.
Una cosa és la llibertat d'opinió i d'expressió, i l'altra és la llicència per blasfemar públicament, aprofitant un micròfon i la passivitat culpable de qui podent-ho evitar, deixa que la ment obcecada per una animadversió manifesta, continuï posant a parir qui no té possibilitat de defensar-se.
Això passa, i passa des de fa massa temps. Són una bona colla d'anys amb el mateix discurs, encara que en progressió aritmètica, amb aparença demòcrata, jugant amb la demagògia més absoluta i aprofitant conxorxes.
Algú defensaria, per exemple, que és just permetre que en un programa de ràdio s'insulti i menysprei una persona, i el director del programa no ho aturi, no pas en ànim inquisitorial o censor, sinó per respecte a la honorabilitat de la persona atacada?
És cert que tots sabem qui hi ha en un costat i l'altre del fil telefònic, i que no ofèn qui vol sinó qui pot, però resulta insultant i mesquí comprovar la manera barroera que se segueix per dissimular les pròpies misèries.
No ens confonguem! no estem parlant de crítica positiva ni tampoc destructiva, és purament insult barroer i colèric. Em sap greu que hi hagi gent que ha caigut en la trampa, i voldria pensar que arribarà el dia que obriran els ulls, no pas per canviar de bàndol, ja que no és això del que es tracta, sinó per adonar-se de l'engany sofert; per adonar-se que han estat objecte de canvi per salvar la papereta dels que els han utilitzat.
Començo a veure la llum en tot aquest afer, i no té connotació política sinó una visió de vila, de societat demòcrata, de defensors dels valors més fonamentals de la nostra societat.

L'empedrat de Morou enboirat

Estic cansat, però d'un cansament sa, que dirien uns, o bé un cansament esportiu, que podrien dir uns altres. El cansament fruit d'un exercici físic no té res a veure amb el cansament que a vegades pateixes a la feina, o bé per problemes sense resoldre, a casa, al club, al poble... Avui doncs, és un cansament degut a un canvi d'activitat, ja que els que tot el dia estem asseguts d'un despatx a l'altre, i moltes hores davant un ordinador, sortir a la muntanya a fer una caminada, és prou significatiu; els muscles no els tenim entrenats i es resisteixen; fins i tot el ritme respiratori és diferent i els nostres pulmons ho senten.
No us penseu que haguem fet una gran proesa, sinó que és per tot el que us deia, que per poc que caminis la falta de costum t'ho fa notar. Hem anat al Montseny i hi hem anat sense en Ramon Verdaguer, un fet també prou estrany, ja que les nostres anades a l'estimada muntanya, des de fa força temps, han vingut de la mà d'en Ramon, que sempre ens ha il·lustrat amb acudits, històries i llegendes, qualsevol racó per on hem passat. I avui l'he trobat a faltar perquè hi havia uns quants interrogants que només ell me'ls podia respondre.
Mentre en Ramon es passejava per la vila, m'imagino que seguit de molts arenyencs, per escoltar-lo parlar tot resseguint l'itinerari literari de Miralls tèrbols, de Lluís Ferran de Pol, nosaltres fèiem cap a Santa Fe del Montseny, amb la por i l'angunia de no saber si el temps ens acompanyaria. L'objectiu era una passejada fins a l'empedrat de Morou, un circuit de dues hores de caminada fàcil; un indret que ja vàrem fer amb en Ramon, ara deurà fer un parell d'anys.
El temps... això: s'ha aguantat, si entenem per aguantar-se que no ens ha impedit fer la caminada, encara que hem estat acompanyats per la boira, i per tant no hem gaudit de les vistes que hauríem pogut veure. La matinal s'ha acabat en pluja i això ha fet que dinéssim en un espai preparat ben bé per excursionistes que els cal refugi per unes hores.
Cal agrair l'AMPA del col·legi La Presentació, d'Arenys de Mar, l'organització de la sortida i la manera com ha pogut improvisar, sobre la marxa, els canvis motivats pel temps. Amb sortides com aquesta, a part de fer l'exercici de què parlava al principi, tens l'oportunitat de fer tertúlia amb persones amb qui no coincideixes i per tant no coneixes, o bé amb persones que coneixes, però que simplement intercanvies salutacions.
De tornada, en autocar de dos pisos i taula compartida, hem pogut conèixer més detalls de la vida dels pescadors, gràcies a les explicacions d'en Ramon, un altre Ramon. Tot un món nou per als que som de secà, encara que faci molts anys que vivim en vistes a l'horitzó retallat per la mar.

La reorganització administrativa municipal

Estem molt acostumats a parlar d’allò que veiem i és notori, tant en clau positiva com negativa, i sovint oblidem tot el treball que hi ha al darrera, gràcies al qual s’aconsegueixen aquells objectius, o a l’inrevés, per culpa del qual es donen aquells mals resultats. De fet sabem que hi ha un darrera, i a ningú se li acudirà pensar que gràcies a l’amabilitat del cambrer, aquell restaurant fan un menjar exquisit. El cuiner hi té molt a dir, encara que el toc final del cambrer pot ajudar a degustar-ho millor.

Curiosament, parlant de temes ben diferents a la restauració, i en molts casos quan ho fem de política, s’acostuma a parlar del treball de cuina, referint-se a tot allò que es trama de portes endins, perquè després vegi la llum. Cada vegada és més important l’estratègia, pel fet que la globalització ha eliminat les grans diferències que podíem trobar anys enrere entre uns plantejaments o altres, i aquest treball es fa a dins.

Parlant de política municipal, no cal dir que hi ha tot un treball i una organització interna que fa possible donar els serveis que es posen en evidència, i que repercuteixen en els vilatans. Una mala organització ocasiona, malgrat les bones intencions dels seus treballadors, un mal servei. Per contra, una organització eficient, facilita el treball i aconsegueix donar un bon servei. En aquest mandat, un dels objectius importants és la reorganització administrativa municipal, per aconseguir més i millors serveis, amb resultats eficients, i això no es fa en un mes o en un any; és un treball que necessita el seu temps per anar reconduint aquells tràmits, o aquells vicis adquirits, cap a uns models més eficaços. Es tracta d’aportar tota la tecnologia i coneixements, perquè les persones que hi treballen, tinguin les millors eines per aconseguir donar el millor servei. I tot això no s’improvisa, i s’equivoca qui demana pressa i resultats immediats, a no ser que busqui tan sols fer-se la fotografia.

Aquest mes d’abril és important per a l’organització municipal arenyenca, perquè neix un nou servei, amb un cap responsable, que té dues missions estratègiques per a l’èxit de l’administració local: l’organització de la plantilla, amb tot el que suposa de negociació d’un nou conveni laboral, acabar el procés de valoració dels llocs de treball, dibuixar l’organigrama, posar en marxa el programa de gestió personal, elaborar un programa de formació per als treballadors municipals... i en segon lloc l’organització dels processos administratius per rendibilitzar el treball, reduir el temps de resposta i augmentar l’eficàcia i eficiència dels resultats.

Aquesta feina no tindrà uns resultats immediats, trigarà el seu temps a donar fruits, però serà una tasca diària, que començarà el primer dia d’abril, i no tindrà aturador. Tot això serà possible gràcies a la professionalitat de la persona a qui s’encarrega la missió, però haurà d’anar acompanyada de la voluntat i predisposició de tots els treballadors i treballadores municipals, que em consta que serà així; dels polítics amb responsabilitat de gestió, i també dels polítics que en aquest mandat realitzen tasques de control al govern. Cadascú amb les seves responsabilitats, amb el seu compromís de treballar per a una millor administració local, i per a un millor servei.

Aquesta novetat no vindrà sola, i fruit del treball realitzat fins ara, serà cosa de setmanes poder entrar instàncies i sol·licituds de serveis al Registre Municipal, en horari de matí i tarda. És cosa de pocs mesos poder ser atès en horari de tarda. És ja una realitat poder deixar comentaris, queixes i suggeriments, a les bústies municipals que tenim repartides a set espais públics, o a Internet, i que les persones que n’han fet ús, són testimonis de la velocitat de resposta i, si és factible, la resolució dels possibles problemes detectats.

Es tracta de voler veure les coses en clau positiva, acceptar els errors i procurar esmenar-los, tenint present que la casa té els seus límits, i que no sempre es fa a gust de tothom. Podrem justificar moltes coses, però mai un mal servei, una actitud irresponsable o la manca de dedicació. Si volem retornar el prestigi al sistema polític, que fins ara és l’única manera de poder-nos organitzar, cal ser responsables dels compromisos assumits i dedicar tot els nostres coneixements, i el nostre temps, per escoltar i treballar per Arenys.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys, del mes d'abril

És que hi ha més d'un PP?

Alguna cosa es mou a dins el PP, després de molt temps de manifestar-se com un conglomerat. A diferència del que acostuma a passar als partits d'esquerra, la dreta espanyola semblava tenir molt més controlada la seva militància i els càrrec electes. Tant en la darrera legislatura que varen estar governant, com en la passada amb govern socialista, semblava que no hi havia possibilitat que algú discrepés de la direcció central. Nosaltres vivíem amb un govern que malgrat la feina que realitzava, donava la impressió que s'havia de trencar d'un moment a l'altre.
Les coses sembla que han canviat i una segona derrota electoral, ara sense cap excusa externa, tot i l'esforç dels primers dies per aparentar tranquil·litat i unió, comença a produir els primers efectes de discòrdia i enfrontaments. No es tracta de les picabaralles entre el senyor Gallardon i la senyora Aguirre, que tot plegat sembla més per amagar altres problemes, sinó que és el mateix senyor Rajoy qui s'hi veu embolicat, tot treballant a la defensiva per tal d'assegurar-se suport dins el partit, després d'haver hagut de prescindir de persones com Zaplana i probablement Acebes.
Avui llegia els comentaris sobre la intervenció del senyor Álvarez Cascos en una entrevista de la revista "la Clave", molt crític amb el senyor Rajoy, arribant a desautoritzar-li els darrers nomenaments, titllant-los d'aficionats i poc curtits, gens idonis per ostentar càrrecs en la direcció del partit.
Aquella uniformitat sense esquerda, tan oposada al que passava i passa en els partits d'esquerra, està flaquejant, i no és difícil d'imaginar que gaire temps a l'ombra cansa i fa que es dubti de l'eficàcia dels dirigents primers, i es comenci a buscar relleu. Ho permetrà Rajoy? Aconseguirà formar un grup potent que l'avali i li permeti fer front a totes les discrepàncies, començant per aquells a qui ha deixat d'estimar a dins el partit popular? Podrà preparar un tercer atac cap a la presidència del govern?
No és la situació actual la que ha d'estranyar, sinó que era l'aparent uniformitat la que havia de sorprendre o produir malfiança, perquè la discrepància és el més normal que pot passar en qualsevol organització, per poc que es permeti opinar. Serà que ara s'és més permissiu, ho és simplement fruit del fracàs electoral?

De dites, envoltoris i romansos

No sé si és una falsa impressió o bé tinc raó en dir que el jovent d'ara desconeix les dites que nosaltres de petits anàvem aprenent. Si és així, potser fóra bo idear alguna cosa per recuperar-les i divulgar-les. Tot el que enriqueixi la parla, ens enriquirà com a persones i també com a societat. Més aviat sembla que a vegades ens faci vergonya ser defensors del respecte a la llengua i el bon parlar.
M'agrada de tant en tant incloure alguna dita en les meves converses i també en els escrits. De la mateixa manera procuro utilitzar paraules poc habituals, sense caure en l'arcaisme, que normalment et fa petulant.
Avui pensava en una dita que manllevem del castellà i la traduïm literalment, "l'hàbit no fa el monjo", i que hi he arribat no sé massa ben bé com. Pensava en el poder d'un micròfon, en com ens transformem si sabem que algú ens escolta, i la mania generalitzada de voler amagar la veritat per mantenir una imatge que no sempre aconseguim dissimular.
Hi penso sovint, perquè normalment camino en sentit contrari, evitant sortir a la palestra i més aviat quedant-me al darrera fent la feina. Això no és una virtut perquè el màrqueting, el saber vendre, és una part important de l'activitat, ja que no n'hi ha prou en fer sinó que el producte ha d'arribar. És clar que tampoc s'ha de caure a l'altre extrem i que es quedi tot en propaganda i sense contingut. Això passa força sovint, més del que convindria.
Si a tot això li afegeixes un micròfon, un altaveu, una emissora... l'efecte es multiplica exponencialment. A tots us vindran exemples a la memòria i per tant no cal esmentar situacions que són força habituals al nostre entorn, a la feina, al lleure, a les aficions, a la política...
Sempre convido a fer l'esforç de desemmascarar l'emmascarat i deixar-lo en evidència. És una pràctica que pot resultar interessant i fins i tot divertida, sobretot quan utilitzes les seves pròpies eines, organitzades per enganyar els que l'escolten.
I doncs per què he arribat a la dita? potser perquè pensava que no només ens deixem impressionar per les paraules sinó també pel posat, per l'envoltori , per la carcassa, sense adonar-nos que no és or tot allò que llueix, i que hi ha qui sap molt bé com engatussar els altres, fent-se passar com la persona més correcta, gentil, amable i lliure de pecat, quan després descobreixes que se sustenta en la mentida i l'engany. No sé si calia arribar fins aquí, en tot cas exerciteu les dites i enriquim entre tots la llengua, que és de les poques coses que no ens han pogut treure.

Sembles un disc ratllat!

Avui m'ha vingut a la memòria el tocadiscos que fèiem servir abans que sortís el CD. Era un plat on col·locaves el disc i situaves l'agulla, al capdamunt d'un braç, que anaven resseguint tot el disc, al mateix moment que aquest girava. Hi havia discos que anaven a 36, 45 o 72 revolucions.
Normalment, quan s'acabava el disc, el braç amb agulla es desplaçava al punt d'origen i el disc deixava de donar voltes. A vegades, però, el braç no es quedava al final del disc i aquest continuava girant fins que no desplaçaves el braç manualment, primer endavant fins a sentir el clic, i després per posar-lo a la posició inicial.
Jo tenia molta mania en els discos ratllats, que feien que l'agulla saltés i per tant afectava al so de la música que estaves escoltant. Això va fer que encara ara tingui discos precintats, per por de fer-los girar amb una agulla no massa ortodoxa que em ratllés el disc.
El pitjor que et podia passar era que la ratllada provoqués no pas un salt del disc, sinó que es quedés en un fragment del disc i ho anés repetint fins que no el movies manualment. D'aquí que es fes servir la frase: "sembles un disc ratllat", quan et repeties una i una altra vegada en algun raonament o idea.
Avui no hi ha massa gent que tingui aquests plats i discos, i els utilitzi, però continua havent gent que parla com un disc ratllat, i jo no sé si no se n'adona, o bé ho fa conscientment, però al final cansa de sentir sempre el mateix.
Avui és més famosa la frase "no em ratllis!", però jo continuaria dient: "no siguis com un disc ratllat!".

Junts ho podem fer

Tants anys lluitant per aconseguir un govern democràtic, et fa idealitzar-lo. Després t'adones que hi ha coses que no se solucionen. No vull pas dir amb això que no hagi valgut la pena tots els esforços i vides perdudes, però sí que és convenient obrir els ulls i ser conscient de tot allò que és millorable, i de totes les servituds que fins i tots els grans èxits contenen.
Ho podria situar a qualsevol lloc, però em quedo amb la notícia, em quedo amb Itàlia on el sistema democràtic no ha aconseguit deixar fora de joc a qui ha utilitzat tots els artificis per perpetuar-se en el govern.
Avui, segons he llegit al diari, el senyor Berlusconi ha criticat Zapatero per incorporar tantes ministres en el seu govern. Algú podrà pensar que es tracta d'una broma i que potser som massa sensibles, però m'imagino que a més d'un no li haurà estranyat l'observació.
El senyor Berlusconi va aprofitar la seva majoria parlamentària per canviar les lleis de manera que l'afavorissin en el futur, però no li va sortir bé, i el senyor Prodi el va guanyar. La feblesa del govern Prodi, però, no va ser capaç de mantenir-se en el govern, i el resultat el tenim ara.
No és l'únic polític que en democràcia ha fet i desfet per aconseguir el guany personal. A Rússia no ho trobem estrany, i a Itàlia?
Una companya de la feina em deia que no entenia què tenien al cap els italians. És culpa dels italians? Fins on arriba la seva responsabilitat? Són servituds de la democràcia representativa?
No hi ha cap remei absolut, ni cap solució impossible, però no em negareu que un govern transparent i participatiu, ofereix més resistència i aporta més garanties d'un bon ús dels mecanismes democràtics. Això és possible si ho reivindiquem i ens impliquem; si exigim poder-hi ser, i si cal, entrar per canviar la manera de fer política. No es tracta de ser herois, sinó d'aportar el nostre gra de sorra. L'esforç pot aconseguir treure de la política les persones indesitjades.

Torna Berlusconi i nosaltres empantanegats

Mentre el govern espanyol prenia possessió dels seus càrrecs, a Itàlia celebraven la victòria de Berlusconi. Amb el permís dels especialistes en política italiana, o simplement en política, diria que no es poden fer experiments alegrament, i encara menys quan s'enfronten a segons quines organitzacions i personatges.
Sense tenir cap interès especial per al govern italià, simplement com a espectadors sensibles, ens dol com una persona com Berlusconi que, tot i blindar la seva perpetuïtat al govern, va perdre les eleccions, ara torni a guanyar-les, i ho faci amb claredat aritmètica.
Es tracta d'incapacitat dels partits d'esquerra per presentar propostes conjuntes, prou significatives i engrescadores? Podia aquest projecte de quatre dies fer front al senyor Berlusconi i tota la seva aureola?
Si nosaltres hem vist joc brut en la seva anterior etapa de govern, què ha passat durant aquests anys de govern del senyor Prodi? Es tracta simplement d'imatge o hi ha problemes de gestió? de socis?
El que és ben cert és que el nostre país va una mica a contra corrent; mentre els nostres veïns tenen un govern dretà, nosaltres votem l'esquerra. Continua l'antic lema "Spain is different"?
D'entrada tenim una ministra de defensa, dona, a qui l'han fet desfilar i ordenar la tropa. Alguns han aprofitat l'avinentesa per ressaltar els "viva España" i "viva el Rey". N'hi ha fins i tot que hi han vist la mala fe del president espanyol, a l'hora d'assignar a una representant del PSC català, el ministeri, que la farà cantar molts "viva España".
De totes maneres cal tenir present que no sempre es tracta de la lluita entre opcions de dreta i esquerra, sinó que hi juguen factors com l'eficàcia i l'eficiència en la gestió, i la manera com es dóna a conèixer als ciutadans. Som molts que encara no entenem tota la dialèctica de transvasaments i connexió de xarxes. A tot això s'ha de sumar declaracions i contradeclaracions, que alegrament s'han sovintejat, desautoritzant al propi conseller. Les conseqüències...?

Un cap de setmana aprofitat

Un cap de setmana variat i entretingut, en què començàrem aprovant un reglament d'ordre intern i el vespre de dissabte vàrem tenir l'oportunitat d'escoltar la integral de sonates per a flauta de bec, de Haendel, a l'església dels caputxins d'Arenys de Mar.
Si em permeteu us diré que el marc no va fer justícia a la qualitat i bon fer dels instrumentistes. L'església tenia una acústica exagerada, que provocava que l'arribada del so fos confús i un xic barrejat, amb un clave que ofegava la flauta de bec, sobretot en les notes greus.
Joan Vives, com sempre, ens va presentar les peces que tocaven amb precisió i detalls, cosa que considero molt important, i com una part del concert, ja que ens prepara a escoltar cadascuna de les peces. Li haig de dir a en Joan que em vaig distreure i no vaig recordar-me d'estar atent per sentir les notes d'un fragment de la música aquàtica, del mateix compositor.
El programa de mà en parlava, però en Joan Vives ens ho va explicar amb més detall, el fet que Haendel s'autoplagiés a l'hora de compondre les seves obres, de manera que molts dels diferents moviments de les sonates per a flauta de bec, es podien trobar transcrits en fragments d'algunes de les seves òperes.
És un orgull pensar que l'Escola de Música d'Arenys ha estat capaç de fer aflorar joves músics que ens poden delectar amb la seva interpretació, com és el cas de la Mireia Ruíz, al clave, que el públic va agrair amb els aplaudiments que van aconseguir un bis, en aquest cas res a veure amb Haendel, però ens varen deixar amb les ganes de saber a quin autor corresponia.
Agrair a l'Escola de Música l'encert del curs, perquè em consta que un any més ha plagut a tots els alumnes, i del concert d'aquest dissabte. I si em permeten un consell, els diria que en una altra ocasió, tractant-se de música barroca, seria millor marc la capella del Santíssim, de l'església parroquial.
I aquest matí hem fet cap a la plaça de la sardana seguint la convocatòria que des de Medi Ambient ens feien, per fer una plantada de 300 arbres i arbusts, sota el lema "ajuda'ns a recuperar el parc de Lurdes". La convocatòria ha estat corresposta i moltes famílies amb avis i nets, els podies veure fet el clot per plantar-hi l'arbust o arbre escollit.
Algunes persones recordaven la plantada del mandat anterior i la manera com havia acabat, lamentant-se que no tornés a passar enguany. El regidor ens ha aclarit, però, que enguany, a diferència de la vegada passada, s'havia escollit el lloc adequat i les plantes idònies, però sobretot que en aquesta ocasió es podria regar, perquè s'extreu l'aigua d'un pou proper, que es condueix fins al parc, i que hi haurà servei de manteniment, a càrrec d'una empresa contractada.
L'altre perill és el vandalisme, i contra aquest caldrà estar atents, per trobar la manera que els arenyencs i arenyenques siguem capaços de respectar el bé públic i ens sapiguem comportar, en benefici de tots.
Hi havia molts més actes, aquest cap de setmana a Arenys, però a tot no es pot arribar. La nostra vila continua essent una vila activa i només ens falta ampliar el nombre de participants, perquè no es quedi amb un grup reduït que va a tot arreu.
Per acabar el dia, la darrera sessió de la passió segons Sant Mateu, de Bach d'aquesta temporada. A partir d'ara, canvi de repertori, pensant potser en Haendel, a qui l'any vinent commemorarem els 250 anys de la seva mort. Una excusa per recuperar la seva obra.

En qüestió de gustos no hi ha res escrit

Ja en sabem els noms i una mica el seu currículum. Els nous, tret de l'alcalde de l'Hospitalet, no en conec res, com tampoc conec massa cosa d'alguns dels i les ministres que repeteixen: Salgado, Espinosa, Cabrera... és clar que tampoc he tingut mai gaire interès en els noms i més en les polítiques emprades. Normalment coneixem més els noms de les persones que generen problemes en la seva gestió, com la famosa Magdalena Àlvarez.
Hi ha ministres que repeteixen que no m'agraden i que, segons la meva opinió, no han donat el resultat que calia esperar. La mateixa Magdalena Àlvarez no considero que sortís gaire airosa de tot l'afer rodalies de Barcelona, i penso que la seva actitud davant l'opinió pública va ser de prepotència i xuleria, ben bé per contrarestar les pífies del seu ministeri.
Tampoc m'agrada el senyor César Antonio Molina, que al marge de les seves decisions preses al capdavant del ministeri de Cultura, que no dic que no fossin importants, tampoc em va agradar la manera d'afrontar-les i comunicar-ho a la gent. Penso que és un senyor que li falta humilitat, i a mi això m'hi agrada.
Hi ha ministres que es mereixien, sempre al meu entendre, sortir-ne i així ha estat, com és el cas de la senyora Cristina Narbona, i d'altres que s'han mantingut, que també m'ha semblat bé, com són el senyor Solbes, o la vicepresidenta Fernández de la Vega, la mateixa Chacon, o el ministre de justícia Fernández Bermejo.
M'hauria agradat que hagués continuat el senyor José Antonio Alonso, però el president Zapatero li ha reservat la tasca de portaveu del grup socialista al Congrés. Jo li hauria assignat el ministeri d'Assumptes exteriors, per veure si millorem les nostres relacions internacionals. Potser el senyor Moratinos en sap, no ho negaré, però crec que el president Zapatero necessita una ajuda important de cara a la imatge i el saber fer en les seves relacions internacionals. Una mica el que li passa al nostre president Montilla, que caldria que revisessin l'hemeroteca, i prenguessin exemple del president Pujol, que d'això en sabia una estona.
La incorporació de l'alcalde de l'Hospitalet, la segona ciutat de Catalunya, substituint, en la quota catalana, a l'ex alcalde de Barcelona Joan Clos, caldrà seguir-la de prop. Celestino Corbacho té un llarg currículum com a gestor polític, al capdavant de l'alcaldia i també de la diputació de Barcelona, i amb càrrecs de responsabilitat a dins la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), i de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP).
Serà un repte compaginar la seva condició de membre del PSC i ministre de Treball i Immigració, sobretot pel fet de les picabaralles que sempre hi ha hagut entre Catalunya i Madrid, en la política sobre immigració. Veurem si continuen enviant immigrants amunt i avall, sense decidir-se a establir una política clara i eficaç en temes d'immigració.
Veurem com funciona tot plegat, i per la part que ens interessa, que sigui un bon equip de govern, i que les relacions amb la Generalitat, tinguin el to que tots voldríem.

Després de la política què?

Nomenat president Zapatero, ara li toca el torn als ministres, que avui ja s'avançaven noms i càrrecs. Chacon ministra de defensa i Corbacho de treball, segons la premsa digital. Sembla ser que demà dissabte es dirà formalment. Què passarà amb Clos?
Un altre ministeri que crida l'atenció és el de Medi Ambient, per allò dels transvasaments, com si en funció del titular es pugui pensar en el Rhone o el Segre. Tot fa pensar que Solbes continuarà com a ministre, i que en general no hi haurà grans canvis, potser si de persones, però no d'estratègia, de línia política.
La política és poc agraïda i no és estrany que els partits polítics tinguin necessitat de recol·locar a aquelles persones que s'hi han dedicat professionalment i que en un moment donat poden quedar despenjats. No és el cas dels polítics que han ostentat molt alts càrrecs, i sinó fixeu-vos amb els expresidents, siguin de la URSS, dels EUA, o de la mateixa Espanya, que es guanyen la vida fent conferències, cobrant preus astronòmics.
No passa el mateix amb els exalcaldes, que en funció dels anys que hagin estat exercint, la seva reincorporació a la vida civil pot ser traumàtica. Em ve a la memòria un dels exalcaldes més coneguts al nostre país, l'Antoni Farrés, de Sabadell, potser un dels primers exalcaldes històrics. Diuen que explicava que després de deixar l'alcaldia havia anat a la l'oficina de l'atur a demanar feina, i que quan li varen demanar què sabia fer, va contestar "d'alcalde", i no li varen trobar feina. Evidentment és conya, però té una part de realisme.
La política també demana humilitat, i saber acceptar que es pot passar del govern a l'oposició, i que en totes les situacions es pot fer bona feina, o bé deixar-te a les portes del govern i no poder-lo tastar, com podria ser el cas de l'Artur Mas o d'en Rajoy.
S'estigui al costat que s'estigui, el que cal és coherència i esperit de servei, i no passar-se la vida criticant per sistema, sense arguments sòlids, o convertir-te en un disc ratllat. Ho dic perquè avui llegia unes declaracions crítiques que es basaven en plantejaments equivocats. És bo plantejar dubtes i fiscalitzar l'acció de govern, però no es pot ser demagog, perquè lluny d'enganyar al vilatà, a la llarga s'enganya un mateix.

Els partits polítics fan dissabte

La sequera i les picabaralles sobre els transvasaments amaguen els treballs interns dels partits per posar ordre intern als diferents corrents o protagonismes. Diuen perquè són transparents o potser perquè són assemblearis, ERC s'emporta la palma amb quatre corrents que s'enfronten per dirigir el partit. No sé si es tracta de quatre programes diferents o més aviat és qüestió de noms i poders.
El PSC continua fent equilibris sobre la maroma que li ha instal·lat el PSOE, amb un Zapatero expert en donar disgustos als seus, encara que siguin la clau del seu èxit, i especialista en les promeses ambigües i sense garantia de compliment. Mentre els moviments d'ERC es produeixen després de la derrota electoral, el PSC no ha tingut temps de festejar l'èxit electoral, i s'ha vist ràpidament abocat a l'atac de gelosia per les floretes enviades als seus adversaris de CIU.
També hi ha moviments interns al PP; a Catalunya s'ha qüestionat la capacitat de Sirera per liderar el partit. Després de Piqué, Sirera ha volgut donar la imatge d'un partit molt convençut del seu posicionament dretà i espanyolista, però no ho sabut fer, i ja es parla de noms per substituir-lo. A nivell espanyol tampoc ho tenen més clar, sobretot observant els moviments de la senyora Aguirre per desplaçar el senyor Rajoy, segons ella per qüestió de programa i no de protagonisme. Al mig s'hi troba el senyor Gallardon, que de tant en tant hi fica cullerada.
Pensant en el nostre país, ens faltaria ICV i CIU per analitzar. Els primers també han anat a la baixa, sense que això sorprengués a ningú. Aquesta tendència a la baixa dóna més relleu a l'èxit assolit per ICV a les eleccions municipals, a Arenys de Mar, que va aconseguir el segon regidor, en aquest cas regidora, després de molts anys amb un sol representant.
Tampoc es parla de moviments interns a dins dels dos partits que configuren la coalició, però tampoc s'ha deixat de parlar de les lluites entre Mas i Duran, que no sabria dir si són realment un reflex de lluites entre Convergència Democràtica i Unió Democràtica, sinó més aviat de caire personal.
No sé què en sortirà de tot plegat, i podríem dir allò de "ja s'ho faran", si no fos que ens afecta i pot condicionar el futur del nostre país. El posar en perill el govern del tripartit (o d'entesa) podria venir d'atacs sobiranistes d'ERC o d'inclinacions del PSOE cap a CIU, però sobre tot pot venir d'un bloqueig espanyol al desenvolupament de l'Estatut, que encara que retallat, ens podem trobar que ens el retallin encara més.
Avui sentia preguntar en una tertúlia radiofònica si Zapatero premiaria el bon paper del PSC. La resposta ha estat sortir per petaneres, probablement perquè no es té gens clar. Sigui el que sigui, els demanaria que dediquessin esforços a solucionar els problemes que ens afecten en primer terme, però sobretot que aprenguessin a consensuar i a dialogar, a dins el partit, i amb els altres partits.

Potser no la veiem, però la pobresa existeix

Segons un estudi de l'Ajuntament de Barcelona i l'Obra Social de Caixa Catalunya, 658 persones dormen als carrers de la capital. Es tracta d'un fenomen molt urbà i que als pobles no acostuma a succeir, o si passa, es contempla d'una manera molt diferent, amb més sorpresa. Els habitants de les grans ciutats estan més avesats a trobar-se amb circumstàncies estranyes, marginals, i a la llarga en queden immunitzats, indiferents.
Fa pocs mesos, i durant unes quantes setmanes, vàrem tenir la presència d'una rodamon a la nostra vila. Durant el dia passava força desapercebuda, però a la nit la podies veure sota els caixers automàtics, arrecerada del fred. No cal dia que la pobre dona estava en boca de molts vilatans i vilatanes, i la gent es preguntava perquè no es feia res per evitar que hagués de dormir d'aquesta manera.
És estrany, però segons sembla amb situacions com aquesta, i a no ser que hi hagi perill per a la vida de la captaire, no se la pot fer marxar del carrer, ni portar-la a cap residència o centre d'acollida, si ella no ho vol. Això doncs, va fer que durant força dies, quan es feia clar, o quan es feia fosc, ens trobéssim la captaire. Era "la" captaire, perquè no en teníem cap més.
Deia que acostumen a viure a les grans ciutats, i això explica que a Arenys no tenim la mateixa proporció de Barcelona, quant a persones que dormen al carrer, ja que per ser exactes ens en tocarien 6.
La nostra veïna va marxar i no l'hem trobat a faltar. No sabem si tornarà, ni quan ho farà, però el problema de les persones que viuen al carrer és latent, encara que a Arenys no ens els trobem.

Adéu Marc. T'estimem

Aquest matí en Marc ens ha deixat, i ens ha fet obrir els ulls. M'he adonat que anem per la vida amb els ulls clucs; que no veiem més enllà de la nostra persona, dels nostres problemes, de les nostres diversions, de la nostra feina... i de cop et fan adonar que l'altre també existeix.
La vida dóna moltes voltes, i vas i véns; la comparteixes amb uns amics i amb uns altres; també amb els familiars... però al final l'únic que va sempre amb tu és el teu propi cos, la teva personalitat, i amb ella has d'afrontar tots els reptes que se't presenten. Has d'aprendre a respectar-te, a créixer i a ser fort. No sempre és fàcil, ni tots els moments són els propicis, i és llavors quan, necessites els amics, la família.
Recordarem en Marc, perquè ha estimat i s'ha deixat estimar; perquè va decidir dedicar-se professionalment a tenir cura de les persones que més necessitats tenen. Tots els que l'hem conegut i l'hem estimat, hem plorat la seva mort, i hem volgut acompanyar els seus pares, que estimem, en uns moments tan dolorosos. En Marc ha trobat la pau, i això ens ha de tranquil·litzar, i ha d'ajudar els seus familiars més propers, en la tasca de continuar endavant, ara sense la seva companyia. Adéu Marc!

Federalisme, centrisme, perifèria i independència

Arran del meu escrit sobre la xerrada de Juan José López Burniol a Argentona, parlant del federalisme, han estat força les persones que, o bé en el bloc o de paraula, m'han discutit el plantejament del conferenciant. Dic això perquè no es tractava de la meva opinió, que no té cap valor, sinó del que jo vaig entendre del conferenciant.
De totes maneres, i això ho deia a l'escrit, si deixem de banda la independència, se m'escapa trobar un model d'estat dins l'espanyol. Penso que les persones que m'han fet objeccions es situen a l'entorn favorable a l'independentisme. Jo no hi faig cap tipus d'escarafalls, però descartem la independència... què ens queda? Algú em deia que Espanya és centralista. Potser no vaig saber explicar bé el que deia el conferenciant, però precisament insistia que havíem d'explicar als de Madrid, del centre, que Espanya no té un model centralista, encara que ells hi creguin i ho vulguin. N'estic segur que ho volen i s'ho pensen, però el que deia López Burniol era que França ho havia centralitzat tot, i en canvi Espanya havia permès, fins i tot en temps del dictador, que Catalunya tingués el propi dret, i que per exemple Àlava o Navarra tinguessin la seva pròpia caixa.
Avui llegia que Gallardon deia que el PP havia d'anar al centre, i també llegia que Esperanza Aguirre no descartava presidir el PP. Gallardon no es referia al centre geogràfic, sinó el centre polític. Ho dic perquè l'altre dia comentava les relacions centre-perifèria dins el PP, amb Rajoy buscant suport intern a la perifèria, per enfortir-se davant el contrapoder del centre, d'Esperanza Aguirre.
Sincerament crec que Espanya necessita una dreta racional, que es deslliuri de l'extrema dreta que manté a dins, o continuarà molts anys amb la bipolarització política, però també social, que és molt pitjor. El drama de les dues espanyes. Gallardon n'està segur i voldria girar al centre, però aquest centre no és el que el fa girar, a criteri de la centrista Esperanza Aguirre (centrista de centre geogràfic, però perifèrica ideològicament).

Avui futbol i ràdio

Aquest matí, abans que el sol dominés el territori hem fet cap a Premià de Mar, perquè els nostres alevins juguessin el partit de lliga. Ningú creia en cap sorpresa i per tant, considerant que el Premià anava quart o cinquè, i nosaltres penúltims, amb una diferència de punts extraordinària, no hi havia massa espai per esperar un resultat diferent a la derrota.
Si bé és cert que el dia que vàrem jugar contra el Mataró, que anava molt amunt, els vàrem guanyar contra pronòstic, avui no tocava, i així ha estat. Una primera part en què ens hem defensat amb coratge i encert, amb algun contraatac perillós que hem desaprofitat per no saber acabar les jugades, en alguna ocasió i per error de l'àrbitre, en un parell d'ocasions, hem anat al descans perdent per 1 a 0.
La segona part ha estat tot un desastre. Han vingut 4 gols més i el nostre equip no ha sigut capaç de trenar cap jugada. El resultat ha estat just si ens fixem només en la segona part. La primera podia ser ben bé un empat.
Tornada a Arenys amb pressa per assistir al programa del dominical de Ràdio Arenys, a la secció que dediquen a parlar amb els grups municipals, avui el socialista.
A la primera pregunta n'he quedat al marge, al referir-se als bons resultats del partit socialista a les passades eleccions generals, on varen obtenir gairebé tres mil vots. Ja ho dit la Lorena, membre de l'executiva del PSC, com el mateix Tomàs Salazar, que allà hi érem en qualitat de membres del grup municipal, atès que jo sóc independent. Ahir en parlava amb en Miquel, que es va presentar i va ser regidor per CIU, a Arenys de Mar, i em comentava que ell sempre, quan li preguntaven si era de C (Convergència) o d'U (Unió), ell contestava d'I (Independent).
El conductor del programa, l'Enric Sierra, amb una mà sobre l'ATR d'abril, que li servia de guió de l'entrevista, ens ha demanat sobre el procés participatiu del pressupost 2008, que ahir va iniciar el període de votació, i han sortit temes que s'arrosseguen de fa temps: el senyor del butà, el Consell Municipal d'Esports, el Bareu i les reunions amb els seus veïns. També hem parlat del parc de Lourdes, on avui hi havia el 27è aplec sardanista, i que des de fa un temps està rebent atacs vandàlics.
Han quedat temes que són importants, però en anar massa al detall ha fet que no han tinguessin l'oportunitat de sortir per antena. Temes com que dimarts passat, 1 d'abril, va començar a treballar a l'Ajuntament, la cap de Recursos Humans i Organització; una figura que ha trigat més de dos anys a materialitzar-se, però que calia des de fa molts mandats. Tampoc he comentat que en el proper Ple municipal es portarà a aprovar la nova Ordenança sobre Distribució de la Publicitat, que s'ha treballat per consensuar-lo tots els partits.
Podia dir que el dia 25 d'abril inaugurarem l'exposició "Gràcies, fem un bon equip", que vol incidir en el civisme com a element necessari i bàsic per a una bona convivència. Hauria pogut dir igualment que d'aquí a poques setmanes es podrà entrar instàncies des de les oficines municipals del carrer Doedes, els matins, o bé a la Policia Local, matins i tardes.
I més i més notícies que no ocupen ni ocuparan mai les primeres pàgines de les publicacions, però que resultaran vitals per al bon funcionament, i la millora del servei públic, que s'aconsegueix de manera lenta, però si es vol, segura. I si tot això no surt és una mica culpa de tots. De la premsa perquè a vegades es queda en la polèmica, en aquells temes que criden més l'atenció, i s'oblida de la feina del dia a dia, i de l'administració i els polítics que hi estem treballen que massa sovint ens limitem a respondre les preguntes, i no fem un forat per fer pedagogia i donar més informació de tot el que es cou a la Casa Gran.

Joan Subirats: no tinguis por

Aquesta tarda-vespre Arenys de Mar ha recordat Joan Subirats en un acte d'homenatge pòstum a la seva obra i a la seva persona, en una sala d'actes de la Biblioteca P. Pare Fidel Fita plena d'amics, familiars i coneguts. Ha estat un acte emocionant amb la intervenció de persones amigues que varen conèixer en "Subi", l'Assumpció Maresma, amb qui va compartir treball a Vilaweb, en Jordi Bilbeny...
A la sala d'actes es podia apreciar el treball d'en Joan Subirats a diferents publicacions, portades i dibuixos que s'han pogut reunir per aquest acte d'homenatge, onze anys després de la seva mort.
Seguidament ens hem dirigit a la sala d'exposicions del Calisay, on s'inaugurava l'exposició de la seva obra pictòrica, en una ambientació molt diferent de la que estem acostumats. Un recorregut al llarg de la vida pictòrica d'en Joan, amb obres que m'han impressionat. Sens dubte, hi haig de tornar un dia amb menys gent, i que sigui possible gaudir amb tranquil·litat del seu art. No cal dir que us animo a visitar-la.
Molta gent vinguda de Sant Carles de la Ràpita, on va néixer, de Barcelona i arenyencs que recordaven haver compartit hores de feina, a la fàbrica de mitjons Cóndor, o en tertúlies culturals improvisades, també moments d'incomprensió a la seva manera de ser i de viure, que ara, onze anys després, seria més suportable, fins i tot en un ambient de poble, on les mirades són més punyents, i les enveges i xafarderies més descarades.
No vaig conèixer en Joan Subirats, i per tant no he viscut l'acte amb l'emoció que ho feien amics i familiars seus, però sí que me l'han encomanat i he pogut notar les ganes amb que els organitzadors de l'homenatge l'han preparat i la il·lusió amb què ens han volgut recordar en "Subi".
Us engresco a passar per les dues sales i gaudir amb una bona mostra artística. Val la pena!

El defensor del ciutadà s'explica

El grup de debat i tertúlia hem programat per aquest primer divendres d'abril, una xerrada amb el defensor del ciutadà. De fet, el defensor del ciutadà d'Arenys de Mar, en Manel Pou, participa de les nostres trobades i va ser un dels fundadors del grup. Avui es trobava com a casa explicant quines són les tasques que realitza un defensor del ciutadà, o síndic, i amb què es pot trobar. Podeu llegir el Reglament del defensor del ciutadà de la nostra vila, per conèixer més detalls.
L'exposició ha estat molt interessant. El fet d'haver seguit tot el procés, fins i tot bastant abans de decidir presentar-me a les eleccions i ser elegit regidor, no ha impedit que m'ho passés bé, per la manera que en Manel ho explicava, que es notava que ho viu i estima, com per les cares de la resta de companys del grup, que els era més nou i han seguit les explicacions amb atenció.
Considero que per entendre bé les funcions del defensor s'ha d'explicar bé que es tracta d'una figura institucional, desvinculada de l'administració local, amb actuació totalment independent, i que intervé a petició dels ciutadans quan consideren que han estat mal atesos per l'administració local, o no estan d'acord amb la resolució adoptada. També pot actuar d'ofici si considera que l'administració no ha actuat com calia.
Sempre he pensat que per a un govern que vulgui ser transparent i eficient, la figura del defensor del ciutadà li va com l'anell al dit. En primer lloc és el filtre dels casos en què l'administració no és competent, per una altra banda l'ajuda a millorar la maquinària administrativa, i detectar més fàcilment per on coixeja i què li cal modificar.
En Manel ha fet un llistat de tipologia de casos en què s'ha trobat que ha ajudat a comprendre encara més la seva funció i els resultats aconseguits.
Estic convençut que la decisió de crear la figura i nomenar en Manel com defensor, ha estat un encert per al bé de la nostra vila.

Què és el federalisme?

És el model d'estat unitari no centralista, on els estats membres hi participen a través del Senat. Així ho definia Juan José López Burniol, a la conferència que ha tingut lloc aquest vespre a Argentona, organitzada per l'agrupació territorial del Maresme de Ciutadans pel Canvi.
Us haig dir que m'ha interessat molt, tot i que hi anava preocupat per haver hagut de sortir abans d'hora d'un acte programat a Arenys de Mar, dins el Pla de Formació Local, que organitzem des de la regidoria de Participació Ciutadana, amb el suport de la Diputació de Barcelona.
López Burniol ha començat diferenciant tres models d'estat democràtics: el piramidal, definit com a estat unitari i centralista; el federal, com a estat unitari no centralista, i la confederació, com conjunt d'estats sobirans que pacten compartir alguns elements.
Del model piramidal ha parlat de França com a exemple fidel, que varen ser capaços d'unificar el sistema polític i també el judicial, cosa que Espanya va intentar, però no se'n va sortir. Ha afegit que França va unificar el dret i en canvi a Espanya, Catalunya ha pogut conservar el seu propi dret, que segons López Burniol, va constituir, durant els segles XVIII i XIX el fet diferencial, més que no pas la llengua.
Espanya, segons el conferenciant, no ha estat mai ni serà un estat piramidal, i això s'ha d'explicar als del centre. Això ens deixa en el dilema de decidir entre les altres dues opcions de model d'estat. Precisament quan parlem de negociació bilateral, diu López Burniol que estem parlant d'una visió confederal, i això segons ell no es donarà mai, perquè sempre, tot el que obtingui Catalunya ho voldran els altres.
El model de confederació ha existit al llarg de la història (EUA, Suïssa, Austria-Hongria), però en aquests moments només existeix la russa, i totes les altres s'han convertit en models federals. Segons López Burniol, el model espanyol només pot ser el federal, a no ser que s'aconsegueixi la independència. En el model federal, cada estat té les seves competències, i l'estat unitari manté les pròpies en què els estats hi participen a través del Senat, la institució que esdevé clau per al funcionament federal de l'estat, on s'han de ratificar les lleis i les institucions de l'estat; un model on les decisions de l'estat central vinculen els estats de la federació.

Us llenço unes quantes afirmacions del conferenciant, perquè hi reflexioneu:

- A Espanya cada vegada que hi ha democràcia es planteja el tema territorial.

- La bilateralitat de l'Estatut no s'aplicarà mai.

- L'estat de les autonomies no ha servit per a l'encaix de Catalunya, però ha servit pel desenvolupament de l'estat. S'han rebut molts diners d'Europa que han gestionat les autonomies.

- La dialèctica no serà dreta-esquerra sinó centre-perifèria.

- Qui portarà a l'estat federal serà la dreta, com també va ser la dreta qui es va carregar l'exèrcit (supressió del servei militar obligatori).

- La dreta no és nacionalista sinó el que protegeix són els seus interessos. Quan perd la dreta es pregunta com pot haver passat.

- Espanya comença a prescindir de Catalunya. Es projecta al Mediterrà a través de València, i a França a través d'Aragó.

- Catalunya es podria trobar sola i fora de joc.

Totes aquestes afirmacions les ha il·lustrat de manera molt didàctica, clara i contundent. M'ha sorprès quan parlava de les aliances de Rajoy i la perifèria, com a contrapoder al centralisme d'Esperanza Aguirre i el seu equip, i sobretot la reflexió de la distribució del vot entre dreta i esquerra, entre PP i PSOE. En aquest sentit, López Burniol ha dit que al PSOE a banda de Catalunya i el País Basc, només li queda l'Espanya rural, el que queda de la classe obrera i els intel·lectuals d'esquerra, que tots plegats no són pocs, mentre que les poblacions més grans de vint mil habitants, capitals de província, la classe mitja... són votants del PP.
Se'm fa difícil fer un resum breu i explícit de tot el que s'ha dit, i l'he convertit en una pluja d'idees, afirmacions i manifestacions de Juan José López Burniol, en la seva xerrada d'aquest vespre a Argentona. M'ha agradat, però m'ha posat una mica la por al cos. A ell l'he vist molt optimista.

Doctor, com es menja tot això?

M'imagino que tots haureu jugat en alguna ocasió al joc dels disbarats. Suposo que encara es porta, o potser ja ha passat de moda. Nosaltres hi jugàvem en sortides de caps de setmana, o el mateix dissabte a la tarda, al grup d'esplai. Reconec que és un joc molt innocent i que a més d'un li farà riure en pensar que hi jugava i s'ho passava tan bé. Hi ha moltes coses, molts records que ens farien riure i d'altres avergonyir, però formen part de la nostra història.
El joc dels disbarats potser no forma part del programa dels grups d'esplai, però en política cada vegada tenen més seguidors, però els que s'emporten la palma són els nostres amics periodistes, sobretot els especialistes en afers polítics. Per què?
M'imagino que és qüestió de credibilitat, que en el cas dels polítics és molt baixa, i resulta més fàcil posar-hi cullerada. No ho dic per res concret, i per tant no cal que repasseu el diari, el de paper o el digital, sinó tan sols recordeu exemples que tots hem viscut.
Avui, però, he viscut una experiència inusual a partir d'un fet ben simple i natural. M'he adonat que hi pot haver persones que no són ni polítics ni periodistes, encara que potser sí que juguen una mica a fer de polítics, i que no han superat l'etapa del joc dels disbarats. Crec que en castellà en dirien "diálogo de besugos". No sé com es pot dir en català (?). No ha durat massa estona, sortosament, però suficient com per tenir problemes seriosos per mantenir la compostura. Bé, haig de reconèixer que per uns moments... alguna cosa se m'ha escapat. I ara jo dic: ho haig de retenir per etzibar-ho quan es passin de llestos? Haig de fer veure que no ha passat res i oblidar-ho? No, no ho haig de fer, perquè hi ha prou moments que em pot servir d'exemple per demostrar que és molt fàcil dir que tal cosa no rutlla, i no sé capaç de presentar una alternativa coherent. No ha estat cinisme... ha estat ignorància i supèrbia.
Disculpeu-me que no sigui més clar, però a qui correspon, si fos el cas, en tindria prou. Bona nit!

Ara si, Bono president

El senyor Bono ja és president. Ningú en dubtava i gairebé tothom preveia que no ho seria en primera votació. Per què? El senyor Bono no és un polític qualsevol, ni se'l pot encasellar en cap corrent concret. El senyor Bono... no deixa indiferent a ningú, i els que no pensem com ell no el podem ignorar perquè li agrada fer sang, utilitzar la seva dialèctica per ridiculitzar l'altre encara que sigui quedant com un esperpèntic.
Desconec com ha estat ni què ha pogut dir en la cerimònia d'avui, perquè no l'he seguit ni he vist el telenotícies, però durant quatre anys gaudirem dels seus acudits i dels imitadors que sortiran per tot arreu. No oblidem, però, que sota les rialles que provocarà hi ha unes idees molt fixes que no poden agradar ni a independentistes ni a federalistes. El senyor Bono és de l'Espanya tradicional, centralista i provinciana, a qui l'estat de les autonomies ni fu ni fa, i que hi ha jugat perquè tocava, sense immutar-se, perquè mai hi ha cregut. Pobre d'aquell que s'atreveixi a insinuar cap tipus de diferència identitària, perquè el bombardejarà amb insults mal dissimulats.
L'altre dia quan parlava d'ell, venia a dir que potser fent de president del Congrés el tindríem ocupat i el senyor Zapatero podria treballar més tranquil, sense haver de patir per ningú. Tenim quatre anys per anar-ho veient; espero que no haguem de penedir-nos-en.