Cal avançar, amb nova gent

Aquesta tarda, mentre tornava a casa per anar a dinar, escoltava la tertúlia de cada dia, a les 3, de Catalunya Ràdio. Un dels tertulians s’ha exclamat del per què la classe política s’entretenia discutint temes de més o menys importància (això és molt subjectiu), però durant massa anys, i en canvi es deixava de banda aspectes del dia a dia. Venia a dir que ens perdia tantes històries identitàries i tan poca dedicació a temes econòmics i de futur, encara que ho ha dit més dissimuladament. Ha posat l’exemple del fet que la discussió pressupostària quedava en segon terme, per la incursió, una vegada més, de les picabaralles sobre identitat i sobirania.

Aquest és un tema molt delicat i que desperta molta controvèrsia. Tot i que hi ha posicions molt clares i que no ofereixen dubtes, n’hi ha d’altres que s’han de saber interpretar, i això s’ha de fer amb el cap fred i sense apassionar-se.

El mateix tertulià ha acabat aquesta intervenció, amb un “és normal que la ciutadania no entengui res, i es desentengui de tot”. No sé si ho ha dit ben bé així, però el sentit era aquest.
Ens presentem en unes eleccions municipals, amb moltes ganes de treballar. Estic convençut que aquesta és l’actitud de totes les candidatures, que en el cas d’Arenys som set. De fet, però, no sé si va ben bé així. Les dues forces que han governat (CIU+PP), per la manera que ho han fet, més que presentar-se per fer feina, serà per no deixar que els altres la facin.
Cada candidatura té la seva idiosincràsia; cada membre, el seu perfil; cada projecte, els seus seguidors, i cada força la seva imaginació, per arribar a quanta més gent millor. Tots tenim el repte d’engrescar els arenyencs a sortir a votar el dia 27 de maig. No vull pas que l’Àngel se m’enfadi. Tinc molt assumit que l’abstenció, per una colla de gent és una opció madura i justificable. Tot i així, crec que les persones que encara confiem en poder fer feina des de l’administració pública, i en aquest cas, la local, hem de procurar que la gent no s’abstingui, per mandra, desídia o desconfiança. Els hem de convèncer que nosaltres no els defraudarem, i que n’estem convençuts.
Som una bona colla de gent, que no teníem cap necessitat d’entrar a governar, que fins ara havíem delegat a altres persones, perquè treballessin per Arenys, però que hem hagut de dir prou, després de quatre anys desastrosos. Penseu que han inaugurat més coses en un mes, ara a tocar la campanya electoral, que en tots els quatre anys. Insòlit! No es tracta d’haver concentrat inauguracions al final, sinó que hauran estat les úniques actuacions a recordar.
Tenim el repte de demanar als arenyencs i arenyenques, que confiïn amb nosaltres. Que ens hi presentem una gent que fa molt temps que ens hem compromès per Arenys, i hem lluitat perquè la nostra vila avancés. El govern d’aquest mandat ens ho ha encallat, i ara convé que ens situem al lloc que ens correspon, per evitar quatre anys més de inactivitat i d’ineficiència.

Per què votaré a qui?

Per primera vegada, dos mesos abans de les eleccions tinc ja decidit el meu vot. Hi ha molta gent que això no li és nou, perquè és fidel a un o altre partit. Darrerament, però, cada vegada hi ha més gent que es planteja una sèrie de dubtes, que no sempre són fàcils de resoldre. Tot i així encara són minoria.

Per què dubte qui dubte? Segurament trobaríem diferents motius, alguns de força comuns i d’altres més particulars. Hi ha qui decideix el vot en funció del tipus d’elecció. La marca del partit, per exemple, acostuma a pesar més en les eleccions generals i fins i tot autonòmiques, que no pas en les locals. Tampoc és ben cert que en les locals, sigui tan determinant la persona o persones que configuren una llista, per arribar a capgirar el vot. Sempre hi ha un vot fidel que es resisteix al canvi, per malament que s’hagi fet.
A Arenys, per exemple, si el nom del partit comptés poc en relació a les persones, de ben segur que les candidatures que es presentessin amb les sigles de CIU, rebrien una sotragada ben forta. La seva inactivitat seria suficient per fer canviar el vot dels seus electors. Això, però, no és tan simple, perquè les persones ens arrisquem poc. És allò de “val més boig conegut que savi per conèixer”.
Arenys de Mar, com altres poblacions, viurà unes eleccions municipals bastant canviades respecte a les d’ara fa quatre anys. Seran set llistes, en lloc de cinc, i amb uns missatges que caldrà interpretar bé, abans d’escollir la millor proposta, la que ens plau més. Jo, ja us he dit, que tinc ben clar quina és la proposta que prefereixo: la nostra, la del PSC.
El VIA defensarà l’entrada d’independents a l’Ajuntament, i ho veig bé. Jo també vull entrar en qualitat d’independent, encara que ho faci al costat d’un equip de gent, que són militants del PSC, però que els veig amb capacitat, força i il·lusió per governar el municipi d’Arenys. L’altra força nova, la de Ciudadanos, em resulta una incògnita. No sé si defensaran que es parli el castellà a l’Ajuntament. Si arribessin a entrar, farien costat al “Secretario”, que es resisteix a expressar una sola paraula en català. Fora d’aquesta proposta, no sé què més podran afegir a les moltes propostes i promeses de la resta de candidatures.
El panorama abans de les eleccions haurà canviat, però el que realment interessa és que canviï a partir del 27 de maig. Convé donar descans a qui ha estat governant aquests quatre anys, per passar el relleu a qui dóna garantia de govern, i ens pot treure del clot.
Ben aviat us presentaran les candidatures, amb noms i cognoms. Serà el moment de parar atenció i saber adonar-se del currículum de tots ells i elles. Què han fet abans d’arribar a figurar en una llista, i per tant què podem esperar d’ells o elles. De qui serà més fàcil opinar, serà de qui ja ha intentat governar, sense èxit. A aquests, ja els podem descartar d’entrada. Potser, doncs, no resultarà tan difícil l’elecció. Jo ho tinc ben clar!

Al Ple d’aquesta nit hi eren tots

Després d’alguns plens amb alguna absència justificada, avui hi ha hagut Ple. Se’m fa difícil destacar un titular prou significatiu. En tot cas podríem parlar del Ple amb farciment. Us ho explico.
A l’ordre del dia dels plens d’Arenys de Mar, sempre hi figura com a darrer punt, les comunicacions. L’alcalde el comença tot excusant-se per haver de llegir la relació de decrets, convenis i demés actuacions ocorregudes durant el darrer mes, i que no han de passar pel Ple municipal, per ser aprovades. Avui, però, segons ha fer notar el regidor del PSC, el senyor Ramon Vinyes, hi havia dos punts de l’ordre del dia que es podien aprovar per decret d’alcaldia.
La lectura que n’ha fet el mateix Vinyes ha estat que la voluntat del govern municipal era fer ressò de dues actuacions interessants, a dos mesos de les eleccions municipals, i apuntar-se un parell de medalles. La ciutadania ja hi estem tan avesats, que res ens ve de nou.
El primer d'aquests dos punts era el conveni de col·laboració amb el Consell Comarcal del Maresme, per formar part del “Club virtual de la feina”, un projecte molt interessant, que vaig escoltar en una presentació feta durant la “1a Jornada d’E-govern i participació”, de la Palma de Cervelló, i que s’emmarca en el pacte territorial per a l’ocupació del Maresme, amb l’objectiu de facilitar a les persones aturades o les que volen canviar de feina, la tasca de trobar un lloc de treball que millori la seva situació personal.
Ramon Vinyes ha puntualitzat que no havia pogut veure que s’hagués fet reserva de crèdit, per satisfer la part econòmica, i que la data de l’acord superava el límit previst en el conveni. Les dues observacions no han tingut resposta per part del govern municipal.
El segon tema de propina, ha estat l’acord de creació de l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor. Una millora substancial per als arenyencs, al fixar 3 hores setmanals d’atenció, per part d’un professional jurista, subvencionat per la Diputació de Barcelona. En la justificació de Ramon Vinyes, del per què no calia aprovar-ho en Ple, ha parlat de que no s’estava creant un Servei, fet que s’hauria d’aprovar al Ple. Algun regidor de l’equip de govern ha fet cara de no entendre-ho. Un fet normal a principi de mandat, però que al cap de quatre anys no hauria d’estranyar a ningú.
També s’han aprovat els preus dels campus esportius de Setmana Santa, l’estiu i Nadal, aquesta vegada amb l’abstenció dels regidors del PSC, que no ens han explicat el per què.
A partir d’aquí el regidor d’ICV ja no ha votat més favorablement, abstenint-se a l’hora de facultar l’alcalde perquè formalitzi la compra de l’habitatge del costat del Teatre Principal, i votant en contra a l’aprovació del conveni urbanístic de la Raureta; a la modificació del PGOU, a conseqüència del conveni a signar, i a l’aprovació definitiva del text refós de la modificació puntual del PGOUM a la finca del Col·legi La Presentació. Els altres regidors i regidores hi han votat favorablement, tot i les objeccions i puntualitzacions que els grups de l’oposició han realitzat.
L’Alcalde, en nom dels cinc grups municipals que hi han votat a favor, ha agraït al Col·legi La Presentació, la seva disposició a perdre una bona part de terreny urbanitzable i a finançar dos vials, un d’ells públic, de connexió al Pla dels Frares.
L’única pregunta d’avui l’ha fet ERC, i ha demanat la posició del govern municipal sobre l’aixecada de la barrera de l’aparcament de RENFE. El govern ha respost que no en tenia constància formal, però que enviarien un escrit demanant a RENFE que la torni abaixar i s’utilitzi com aparcament per als usuaris del ferrocarril.
Amb les comunicacions per part de l’alcalde, ens hem aixecat i l’oposició, amb el senyor Benet Maimí, han anat plegats cap a sopar.
La Míriam Farelo era al Ple i demà podreu llegir la notícia i resum a Vilaweb, d’una manera més periodística i sense tanta palla. Fins aquí el que jo he vist i sentit.

Fins aviat, Ràdio Arenys

Aquesta setmana posaré un punt i a part a la meva experiència radiofònica de quatre temporades a Ràdio Arenys. Tot i algunes intervencions esporàdiques a la ràdio, i un primera experiència estival, va ser la temporada 2003-04 quan vaig iniciar el programa Nocturn de Ràdio Arenys. Un programa que ha anat variant el format, però que sempre ha conservat l’objectiu que em va moure embrancar-me en aquests afers: la divulgació dels valors de les persones, a través de la seva vida, de la seva professió, de la seva vocació, de la relació amb les altres persones.

L’experiència personal ha estat impressionant i impossible d’agrair suficientment. He rebut la màxima col·laboració dels treballadors de la ràdio, amb el seu director al capdavant, i la generositat de les persones a qui he entrevistat. Ha estat un enriquiment personal, que no oblidaré mai.
Les persones que han vingut al programa han estat veritables protagonistes, i m’han ensenyat moltes coses. He viscut moments molt agradables tot escoltant vivències aparentment sense importància, però que ensenyaven molt bé la qualitat humana dels entrevistats.
El diàleg, la conversa, saber escoltar i entendre, són avui dia uns elements molt preuats, potser perquè es conreen poc. Encara n’hem d’aprendre molt, i en política, però no únicament, hauríem de practicar l’exercici d’escoltar els altres.
Començaré una nova etapa de la meva vida, procurant donar-ho tot, com sempre he fet. Només d’aquesta manera pots sentir-te útil i satisfet de l’esforç que hi esmerces. De la mateixa manera que els entrevistats han estat els protagonistes, ara ho serà la ciutadania d’Arenys a qui, com d’altres, dedicaré bona part del meu temps. Un temps que finirà, i que voldré que hagi portat valor afegit, com així ho espero d’aquests quatre anys a Ràdio Arenys.

Més estridències a ERC

Ahir parlava de les estridències del senyor Carretero, i no ha costat gaire veure que no és ell sol. Xavier Vendrell, que ja es va donar a conèixer a l’anterior legislatura, ha sortit amb unes declaracions de primera pàgina dels diaris. Això és l’única cosa que agrada a molts polítics, que els importa poc la feina de cada dia.

La gent d’ERC pensaran que aprofito el meu blog per carregar contra el seu partit, i no és aquesta la meva intenció. Em sap greu que hi hagi segons quines persones que no els fan cap bé, i en tot cas porten problemes a la gent que ens considerem d’esquerres.
No pot ser que cada dos per tres, surti algú d’ERC, que té responsabilitat de govern, i ho vulgui engegar tot a rodar. Ho he dit públicament i ho repeteixo aquí, que estic a favor del dret a l’autodeterminació, i si vingués el cas, votaria afirmativament. Tinc tant respecte a aquest dret, que em molesta que se l’utilitzi de qualsevol manera. És una ofensa per als que hi estem a favor, però no volem viure en l’anècdota continuada.
No em crec que l’única cosa que interessa a ERC és el dret a l’autodeterminació. Estic convençut que ERC està a favor de la llei de dependència que universalitza l’atenció a les persones dependents, per posar un exemple. Em costa de creure que quan varen decidir pactar amb el PSC-PSOE, es pensaven que els seguirien a ulls clucs, a convocar un referèndum per l’autodeterminació. Em consta que hi ha militants socialistes que hi votarien a favor, i també n’hi ha molts que ho farien en contra.
Ens queixem i critiquem l’ambient crispat a Espanya, que provoca el Partit Popular, però hi ha molts que no s’adonen que estan fent una cosa semblant (salvant distàncies), a Catalunya. Això no és bo, i cal que ens n’adonem el més aviat possible. No podem errar en l’estratègia. Si ens posem a tothom en contra, no ho aconseguirem. És ben bé el contrari: hem de procurar que aquelles persones que no ho viuen tant, s’ho facin seu, perquè hi vegin futur. Si ho radicalitzem, estem perduts, i si a més enganyem a la gent, el mal és molt més profund.

Les estridències de Carretero

No és la primera vegada que parlo d’aquest senyor en el meu blog, i té una fàcil explicació. Carretero des que va ser conegut fora de Puigcerdà, no ha parat fins poder ser notícia i acaparar el protagonisme. Carretero és d’aquelles persones que no pot fer la feina callat, sinó que necessita pregonar-ho als quatre vents, i si pot desplaçar els altres, de la primera pàgina dels diaris, no s’ho pensa dues vegades.
ERC és un partit que em mereix molt respecte, perquè la seva trajectòria està plena de dificultats, i la gent que en forma part, no ho té gens fàcil. ERC ha aconseguit reunir, des de sempre, les persones que creien en la independència, i a més volien treballar a fons per aconseguir-la. Els problemes apareixen quan s’aconsegueixen graus de responsabilitat en el govern. Fixeu-vos com canvien els missatges mentre s’està a l’oposició, sense responsabilitat política, de quan s’entra a governar, ja sigui en un municipi o en el govern de la nació catalana.
El canvi de papers no és necessàriament una renúncia als principis bàsiques d’un partit ni l’engany als seus militants. Els canvis de papers, mantenint els mateixos anhels, són producte del guió. Si es vol actuar des de dintre, s’han d’acatar una sèrie de regles, i en tot cas procurar canviar-les amb el màxim consens, o amb la màxima dedicació.
El senyor Carretero, a qui em consta se’l considerava molt bé com alcalde de Puigcerdà, quan va assumir la conselleria de Governació, va intentar jugar el mateix paper des de dins com des de fora, i va fracassar. Ara culpa els dirigents del seu partit perquè els troba tous i que se separen dels principis d’ERC. No hi estic d’acord. Crec que Carod-Rovira i Puigcercós, es troben a dins per aconseguir canviar allò que creuen necessari que s’ha de canviar, i és ben legítim i intel·ligent. La tasca és lenta i no vol presses ni estridències, com les que predica el senyor Carretero.
Des de fora les coses es veuen d’una manera, però des de dins s’ha d’actuar en prudència, sense renunciar als objectius a assolir, però sense exabruptes ni postures radicals que no porten enlloc. Seria bo doncs, que els molts seguidors que ERC té, entenguin la posició dels seus líders en el govern, i no es deixin influir per dolces proclames ni paradisos inexistents. Som el que som, i entre tots ho poden canviar, però de manera intel·ligent i, sobretot, implicant-hi la major part de catalans possible.

La feina de darrera hora i la campanya

Seria injust acusar els partits que governen, de dedicar les setmanes abans de les eleccions per solucionar temes, inaugurar-ne d’altres i donar una bona imatge de la seva gestió. Dic que seria injust si no hi afegíssim que es tracta d’una pràctica que segueixen tots, i que es critica quan s’està a l’oposició, i s’excusa quan es governa.
Això és el que passa ara a Arenys amb el govern de CIU i PP. La situació que vivim és especial, potser perquè durant aquest mandat s’ha fet molt poca feina i ara el salt és més evident que mai. Que entrin en funcionament serveis o se n’arreglin d’altres no és pas dolent, i així ho deia no fa massa dies; el que no és acceptable és mentir o enganyar la gent.
De cara a les eleccions del 27 de maig convé, doncs, valorar la feina del govern municipal, no tant pels esdeveniments de darrera hora sinó pels quatre anys de mandat. De la mateixa manera, no podem fixar-nos només en què diu l’oposició en aquestes dates de precampanya, sinó en la seva actitud durant els quatre anys.
Presentar-se en una llista electoral municipal no és una cosa banal. La pressió que es rep és important, i ho he pogut constatar durant els més de vint anys de treball a l’administració pública. Això, però, no justifica una mala gestió perquè les conseqüències les patim tots. A l’administració pública calen resultats i si no n’hi ha, s’ha de donar pas a uns altres.
Vull pensar que la llista de CIU sofrirà una important modificació, per substituir els regidors i regidores que no han estat capaços de conduir les seves regidories amb un mínim de bons resultats i eficiència. Deixar de fer importants canvis, seria un bon motiu per no confiar-hi més, ja que no ens podem permetre el luxe de perdre quatre anys més.
Amb la llista del PSC m’he compromès a treballar de valent per aconseguir tot allò que he reclamat durant tot el mandat, i també en l’anterior, des de la ciutadania. Vull poder demostrar que es pot fer una gestió eficient amb el concurs dels arenyencs i arenyenques, i que quan es demana poder participar, no és a títol particular sinó de tota la col·lectivitat.
Darrerament les entitats d’Arenys s’estan coordinant per aconseguir tenir més força a l’hora de negociar amb l’Ajuntament. N’estic content perquè és mèrit d’unes persones que hi han confiat i s’ho han treballat. Només amb una societat civil organitzada i coordinada, fent costat i participant de la gestió pública, podrem aconseguir fer avançar la nostra vila. Faré tot el que pugui perquè aquestes entitats tinguin les portes del diàleg sempre obertes.

Què pretenen els del PP?

És massa fort per no mencionar-ho. El Partit Popular ha posat una bomba de rellotgeria, a la mà d’una colla d’insensats que deixaran de controlar. Com es pot ser tan inconscient o malvat? Què es creuen que aconseguiran? És aquesta la manera d’estimar Espanya? Volen fracturar Espanya i reviure una guerra civil?
Podia entendre la gelosia o antipatia vers Catalunya i el País Basc. Podia comprendre que no haguessin paït bé l’error d’estratègia del 2004, que els va fer perdre les eleccions. Podia entendre que la dreta més reaccionària s’apoderés de les arrendes del partit. No puc entendre, però, la mala sang i el joc brut contra la ciutadania, per aconseguir el poder. No puc entendre la involució democràtica que ens fan seguir. No puc entendre tanta complicitat amb el poder de la dreta espanyola.
Tampoc entenc la posició del govern espanyol. Aquesta manca de lideratge, de força per defensar la raó, de manera contundent i que no comporti dubtes a ningú. No entenc aquesta por d’enfrontar-se a la gent del PP, quan es disposa de la raó en moltes de les seves intervencions.
Podia entendre l’actitud del PSOE davant l’Estatut aprovat pels catalans. Podia entendre els esforços per justificar que no s’estava esquarterant l’Estat espanyol. Bàsicament per la força viciada del clientelisme polític. Ara, però, la seva actitud, a més de no estar-hi d’acord, no l’entenc. És la manera d’enterrar-se en vida, i això és el pitjor que ens pot passar als que encara creiem en la nació catalana.
És bo que el PNB, CIU i IU donin la raó al govern espanyol, però el PSOE i el govern concretament, han de posar-hi de la seva part, perquè el malalt no es cura si no en té ganes, o no lluita suficientment.
El meu pare, que va viure la guerra, que va fer sis anys de “mili”, que en va veure de tots colors, sempre em recorda que no juguem en foc, perquè podem acabar molt malament. I acaba la frase tot dient: “jo, per sort, ja no ho veuré”.
Continuo indignat per la posició del PP, tan a nivell espanyol com català, aquests darrers molt més cínics. Els catalans hem de continuar treballant per exigir els nostres drets de gestionar els recursos, i planificar des de casa. A Madrid no hi tenim massa amics, però no ens equivoquem d’enemic, de qui realment ens vol mal.

A l'Ajuntament per treballar junts

Es confirma la setena llista electoral per Arenys de Mar, després del trencament del pacte entre ICV i VIA. Finalment el projecte d’una llista d’independents es presenta sola, sense l’aval de cap partit polític. El repte és important perquè es tractarà de fer-se lloc en un Consistori que des de ja fa uns quants mandats, només ha comptat amb cinc forces polítiques.
Si els dos nous protagonistes obtenen bons resultats el resultat del dia 27 de maig, ens trobarem amb un panorama diferent del que s’ha vingut donant, amb l’alternança política entre la parella CIU+PP i el trio PSC+ERC+ICV. Serà llavors quan es podrà conèixer les aliances de govern, ja que tot fa pensar que cap força política obtindrà la majoria absoluta.
És evident que els set partits estaran ocupats en aconseguir la més gran representació possible, però també hauran d’estar, en aquest cas preocupats, per la resposta dels arenyencs i arenyenques a l’hora d’anar a votar. Es digui el que es digui la nit electoral, una baixa participació no és una bona notícia, sobretot pels que lluitem des de sempre perquè la ciutadania vulgui i pugui implicar-se en la gestió pública.
Hem de fer adonar a tothom que no hi ha classe política, sinó que hi ha persones que opten per entrar al món de la política activa des d’una institució pública, però també n’hi ha que ho fan des de la societat civil. Això és el que fins ara he practicat i és ara que he decidit entrar a la institució més pròxima a la ciutadania, per dedicar part del meu temps a treballar per la comunitat. Una opció que han escollit molts arenyencs i arenyenques repartits en els set partits.
No té cap sentit voler-me col·locar ja d’entrada en una posició d’enfrontament cap una altra força política. L’únic objectiu a l’hora d’entrar a treballar en un ajuntament, ha de ser per compartir els problemes i trobar solucions que beneficiïn a la ciutadania. Negar un pacte o un acord, només pels noms o les sigles, no va amb mi. Seria incoherent amb la crítica constant que he fet contra aquells que es relacionaven només en funció de les simpaties de partit polític.
Una cosa molt diferent són les condicions i les actituds dels càrrecs electes. Amb aquells que en tenen prou per anar fent bullir l’olla, jo no m’hi podré entendre, siguin del color que siguin. Arenys necessita un canvi, no només sobre la política d’aquests quatre darrers anys, sinó que ja ve de molt abans. La gent que compartim llista sota les sigles del PSC, siguem militants o independents, tenim molt clar que volem treballar de valent, i ho volem fer de manera organitzada i donant la cara.
Ho deia fa pocs dies, quan parlava de la meva decisió de fer el pas. Haig d’agrair les felicitacions rebudes, perquè no ha estat fàcil. I ho dic des d’ara i els companys ho saben: acceptaré tota la crítica que sigui honesta i valenta, donant la cara, com sempre he fet en la meva vida professional, familiar i en el lleure. Aquesta crítica és la que em farà créixer. L’altra, la que s’amaga sota l’anonimat o la que pretén enfonsar per no aportar res a canvi, no em mereixerà cap respecte ni em farà perdre la meva il·lusió per treballar per Arenys.
Som molts els que ens presentem, i serem molts els que treballarem per recuperar el temps perdut. Els arenyencs i arenyenques tenen la paraula, però la podran continuar tenint, si ens donen la seva confiança.

El jutge Doñate i el cas De Juana Chaos

Aquesta tarda he assistit a una xerrada molt interessant a càrrec del jutge Antonio Doñate, sobre el cas d'Iñaki De Juana Chaos. El títol podia ben bé ser: “De com es pot arribar a manipular la realitat”.
M’he perdut els primers cinc minuts de la xerrada, ja que he hagut d’anar a comprar a Arenys de Munt, perquè a Arenys cada dia hi ha menys botigues. Els “sardinetes” que sovint se’n reien dels de Munt, s’adonaran de com ens passen la mà per la cara. Però no era d’això que volia parlar.
Antonio Doñate ha explicat amb pels i senyals la realitat del cas d’Iñaki De Juana Chaos. Ha començat dient que la pena era d’uns 300 anys (això m’ho he perdut), però que el codi penal franquista que s’aplicava determinava una pena màxima de 30 anys, i amb possibilitat de reduir-la pel treball (cada dos dies, un dia menys).
De Juana Chaos quedava en llibertat el mes d’octubre de 2004, però els dubtes de l’Audiència Nacional, sobre la correcció del càlcul de reducció de pena (dubtes que segons Doñate no li corresponia plantejar a l’Audiència, sinó en tot cas al Tribunal sentenciador, a partir dels càlculs del jutge de vigilància penitenciària). Això va fer que s’iniciés un procés de revisió, durant el qual De Juana va publicar dos articles al diari GARA, “El escudo”, el dia 1 de desembre de 2004, i “Gallizo”, el dia 30 del mateix mes, a partir dels quals s’inicia un nou procés que el mantenia a presó per dos motius: a l’espera de la decisió sobre el compliment de la primera pena, i en presó provisional, a l’espera del judici per a la segona pena.
Es faria molt llarg continuar amb l’explicació detallada que ens ha brindat el jutge Doñate. Només us diré que a partir d’aquí ha justificat l’absoluta legalitat del procés que l’ha portat fins a l’hospital “12 de Octubre” de Madrid, i la facultat de complir la resta de la condemna, al seu domicili.
Ens ha explicat perquè la Sala de lo Penal del Tribunal Suprem, rebaixa la condemna a 12 anys, de l’Audiència Nacional, i de que hi havia jutges que fins i tot consideraven que se l’havia d’absoldre.
També ens ha mostrat una relació de reduccions de condemna a etarres, els anys que va governar el PP, com també havia passat en temps del president Felipe Gonzàlez, i dels 21 etarres que es varen alliberar per motius de salut, sense haver complert la condemna.
De la mateixa manera, ens ha parlat de l’acostament de presos al País Basc, a causa del xantatge que ETA va fer al govern del PP, per alliberar al vigilant de presons Ortega Lara.
Per acabar i no allargar-me més, ens ha deixat molt clar que la situació de De Juana Chaos no és de llibertat sinó que en aquests moments està ingressat a l'hospital, on rep controls diaris, que deriven en un informe que s’envia a la direcció de presons, i que en el moment que rebi l’alta, haurà d’anar a casa, en arrest domiciliari, amb control telemàtic de tots els seus moviments, sense poder sortir, si no és per qüestions mèdiques, sempre i quan s’autoritzi, i que haurà de seguir l’horari de treball i descans que se li dicti des de presons.
Tot això són evidències de la manipulació del PP, per desgastar el govern del PSOE, a base de mentides, per poder recuperar el govern de l’Estat.
En el col·loqui, les persones que assistien a la xerrada, la majoria més grans de seixanta anys, han manifestat la seva disconformitat amb l’actitud del PP, i demanaven desesperadament com es podia donar a conèixer la veritat de tot plegat, per contrarestar la intoxicació que fa el PP i els mitjans periodístics que li són afins.
Han sortit molts temes lligats al cas, però també al Poder Judicial, però ho deixo amb una afirmació del jutge Doñate: “el Consell General del Poder Judicial no es renova perquè el PP no vol, i ho està allargant fins que les condicions li siguin favorables per incorporar-hi els jutges que el PP vol. El CGPJ durarà fins que el PP vulgui”.
És per tot això que aprofito el meu blog per fer ressò d’aquesta flagrant estafa del PP. Un partit que desestabilitza el país, només per aconseguir un benefici propi. La gent, les persones i la seva pròpia ètica els importa un rave!

El canvi que necessita Arenys

Després de quatre anys de penúries, només salvats per l’actitud dels partits de l’oposició, que han demostrat tenir més sentit de poble que de partit, necessitem el canvi, per deixar enrere el desgovern, la falta d’iniciativa, i la manca de diàleg.
Els que creiem en les persones, i reivindiquem el dret de tota la ciutadania a expressar-se sense ser insultats; a opinar sobre la manera de gestionar el municipi; a treballar junts per fer avançar el nostre poble, estem convençuts que el canvi arribarà, i serà l’hora de tots els arenyencs i arenyenques.
Entrarem a l’Ajuntament per obrir les portes, i escoltar la gent, les seves opinions, les favorables i les més crítiques, i gestionarem amb transparència i eficiència, i demostrarem la competència dels treballadors i treballadores de l’Ajuntament, a partir d’una organització lògica de l’estructura municipal, tant a nivell tècnic com polític.
Donarem resposta a totes les preguntes i suggeriments, i atendrem les persones matí i tarda, sense oblidar-nos de posar al dia la tramitació administrativa de manera telemàtica.
L’Ajuntament ha de deixar de ser un obstacle, per convertir-se en una plataforma de suport i servei per a tothom. Això només serà possible si les persones que representem el canvi rebem el suport dels arenyencs i arenyenques, per formar govern.

Rumors de noms a les llistes

No es pot negar que som molts els que esperem poder conèixer els noms de les persones amb qui podríem arribar a compartir seients al Ple municipal, a partir del dia 27 de maig, si els arenyencs i arenyenques ho creuen convenient. No es tracta simplement de xafarderia, sinó que és important poder valorar amb quines persones hauràs de deliberar i arribar a acords, tant si et situes al govern com en l’oposició.
És interessant poder saber si hi ha noms que repeteixen o bé les llistes es reformen, sobretot aquelles que poden arribar a formar part del govern municipal. Em sembla evident que si una llista que ha governat tan poc, no es renova substancialment, la garantia a que ho pugui fer a partir del mes de maig, és gairebé nul·la.
Aquesta vegada s’afegeix la incògnita de si totes les llistes que presumiblement es presentaran a l’elecció, obtindran representació al Ple o no. Des de fa força temps, als municipis i al Parlament català, estaven representades cinc formacions, totes elles bastant definides i amb poques possibilitats de sorpreses. Ara, des de l’entrada de Ciudadanos al Parlament, i en el cas d’Arenys el concurs del VIA, s’obren més interrogants. Tot i així, la previsió general és que a Catalunya es mantinguin les cinc forces, com les més comuns, amb una variabilitat d’opcions puntuals de les altres formacions.
El nombre de llistes s’ha disparat a tot arreu; a Mataró, on al Ple hi són representades cinc partits, em comentaven que hi ha la possibilitat que es presentin deu llistes, és a dir, cinc llistes més. Una altra cosa és saber les que acabaran entrant.
Podríem quedar-nos en l’anècdota, i això seria negatiu, perquè el que realment importarà conèixer seran els programes, no les promeses, que es volen desenvolupar. També convindrà repassar tot allò que ens varen prometre el 2003, i que no s’ha complert ni poc ni molt. A Arenys, el llistat de temes pendents de qui ha pogut realitzar-los, és extraordinàriament llarg, un fet que, per altra banda, els simplificarà la feina de confeccionar el nou llistat de promeses. Hi ha rumors, alguns dels quals apunten a pocs canvis. Veurem en què acaba tot plegat.

No és culpa de l'Ajuntament, però que s'ho mirin

No acostumo a parlar dels plàtans de la Riera, perquè la veritat és que no hi entenc pas. És força evident que la seva salut no és bona, o com a mínim les aparences així ho deixen entreveure.
Aquest migdia una branca important d’un arbre del davant del Calisay ha caigut, sense que afectés a ningú. No es tracta d’un simple branca sinó que les seves dimensions són considerables. Penso que valdria la pena fer una repassada als arbres de la Riera per tenir la seguretat que no passi el mateix en algun altre punt.
La febre constructora ha provocat que els humans ens acostuméssim a viure entremig del ciment i l’asfalt. Tan sols unes rengleres d’arbres aconsegueixen donar una mica de color verd a l’entorn. Els plàtans deuen ser uns arbres molt soferts, que amb poca cosa s’acontenten, perquè és el tipus d’arbre que et trobes a qualsevol lloc, una mica deixat de la mà de Déu. Es fan grans i això ho han de notar, sobretot després d’haver estat engolits per tanta urbanització.
Tinc la sort de viure en un dels pocs carrers d’Arenys amb arbres, que la primavera i l’estiu s’encarreguen d’obsequiar-nos amb un bonic fullam. Són freixes i força joves, la qual cosa els manté esplèndids. En pobles com el nostre on hi ha poca gent amb plantes als balcons i finestres, els arbres són més necessaris que mai, per donar un to més viu i una imatge més natural a la nostra vila.
Tot reflexionant sobre aquest tema, pensava que una manera de revitalitzar els actes veïnals podria ser la d’engalanar les façanes amb flors i plantes, però no durant un cap de setmana sinó de manera continuada. És important tenir present que l’efecte de l’engalonament el nota el veí de davant. És una manera d’iniciar-se en el camp de la solidaritat.

A Montgat hem perdut, però l'equip funciona

Avui érem a Montgat. El partit era una incògnita ja que els dos equips es troben al mig de la taula classificatòria, encara que hi havia el factor camp, i a més ells ja disposen de gespa artificial. El joc l’han fet els nostres, però els punts s’han quedat a casa. No hi ha hagut manera de fer cap gol, i ells ho han aconseguit a la sacada d’un còrner.
L’equip no té res a veure amb aquell que va començar la temporada, tot i que no hi ha hagut massa canvis. El treball d’en Salva ha estat la clau de l’èxit. No sé si èxit esportiu, però del que estic segur és que ha estat un èxit social. Nois de mentalitats ben diferents, i situacions familiars diverses, comparteixen un espai setmanal, i una amistat digna de lloança.
En Salva els ensenya a jugar a futbol, però per sobre de tot els educa. Els nostres fills han après que per sobre de qualsevol tècnica o estratègia, hi ha l’educació, el comportament, la solidaritat, l’amistat. Els nostres fills no són uns cracs del futbol, i probablement no ho arribaran a ser mai, però estan rebent la formació d’un tècnic esportiu que té molt clar que la primera cosa que s’ha d’ensenyar són els valors, i que el joc, l’esport, és també una plataforma educativa.
Anant de camp a camp et fixes en el comportament dels jugadors, però encara més en l’actitud dels seus pares. No sempre quedes satisfet, ja que hi ha pares que, per tal de guanyar, perden el seny. S’ha de dir que avui la gent s’ha comportat i el balanç és positiu, encara que sempre hi ha alguna sortida de to que penses que es podria estalviar.
Per cert, el camp de futbol de l’Arenys també s’hi instal·larà la gespa artificial, encara que no sabem quan serà. Diuen que l’administració pública és lenta, i no s’equivoquen. Sembla ser que els tràmits s’estan fent, però més lentament del que voldríem.

No es pot prometre a la lleugera

No és possible engrescar la gent quan se n’ha prescindit. No és possible fer promeses honestament quan s’han incomplert fins ara. No és possible fer avançar un poble quan se l’ha encallat durant anys. No és possible dialogar quan no se’n té voluntat. No és possible promoure la participació quan es malfia de tothom. No és possible canviar en quinze dies de campanya quan no se n’ha estat capaç en quatre anys. No es pot prometre allò en què no es creu.

Necessitem confiar en la ciutadania, en els treballadors i treballadores del Consistori, en les institucions, i en la pròpia capacitat de liderar i servir alhora una població. No pot ser que tot el que es toca es faci malbé. No és creïble que tothom vagi errat excepte qui governa. No es pot anar per la vida desconfiant de tothom.
La ciutadania no sempre tenim l’ocasió de manifestar la nostra opinió, les nostres discrepàncies, i decidir qui volem que ens governi. És per això que cal aprofitar la primera oportunitat que ens brinden per escollir a consciència qui pot assumir aquesta responsabilitat, però també és l’ocasió per engrescar-se a participar activament en la governabilitat del municipi.
No sóc polític sinó un vilatà que decideix entrar en la política activa per facilitar que la veu de tots els vilatans i vilatanes estigui sempre present a la Casa de la Vila. No només vull representativitat sinó que, a més, vull compartir l’acció de govern amb tothom, i defensar a tothora el diàleg com a base de la gestió pública.
Arenys ha de recuperar el lloc que li pertoca. Els arenyencs i arenyenques hem de tornar a sentir-nos orgullosos, no només del passat, sinó també del present.

Una decisió presa a consciència

Encara que no ho vulguis, quan una notícia la coneixen més de dues persones, difícilment es manté el secret. Diumenge passat el meu nom va sortir per Ràdio Arenys, tot i que no era aquesta la intenció. Els fets s’esperaven per a més endavant i just poques hores abans ho havia comentat als meus familiars i amics més propers. Algú em devia descuidar i per la ràdio se’n va assabentar.

De l’anècdota se’n poden fer dues reflexions: en primer lloc el ressò de l’emissora de ràdio local, tot i la situació que travessa, les manifestacions i opinions que es poden llegir a Internet, i m’imagino que a la barra del bar. La segona reflexió seria la importància que es dóna a la política i tot allò que l’envolta, encara que tots fem escarafalls i manifestem que n’estem ben farts.
És cert que he decidit presentar-me a les eleccions del mes de maig, i ho faig com a persona independent, però en el marc d’un partit polític, el PSC. Haig de confessar que entenc molt bé que més d’un s’hagi sorprès, i probablement per més d’un motiu. Sempre he defensat la meva independència dels partits polítics, i continuo creient en la possibilitat de treballar per un poble, o un país, sense necessitat de militar en un partit polític. També és cert que el model de democràcia en què ens movem, deixa molt debilitades les possibilitats de governar des de la independència partidista, encara que ben a prop de casa en tenim un bon exemple.
La decisió no ha estat fàcil, però el resultat no em deixa cap mena de dubte. Aniré en una llista que em permetrà treballar aquells temes que tant he defensat des de la meva posició de ciutadà compromès amb la cosa pública, i a més ho podré fer amb el millor candidat per a l’alcaldia d’Arenys de Mar, i amb unes persones, a dins i fora de la llista, molt preparades, il·lusionades i generoses. És cert que els nostres adversaris polítics, que també volen sortir de l’oposició, són potents, però això és un valor afegit per a la nostra vila, sobretot després de 4 anys comparables als 40 de la travessia del desert.
El repte és important: canviar la manera de fer política, i rellançar la nostra vila, amb la complicitat i participació de tots i totes. Qui em coneix sap que em llanço amb totes les forces en la meva vida professional, en el lleure, i ara en la política activa. Ja tindrem temps de defensar el programa d’actuació i també la manera de dur-lo a terme, amb transparència i eficiència, i demostrarem que el personal que treballa a la nostra administració local, és competent si poden comptar amb una administració organitzada políticament i tècnica.
Falten dies encara, s’han de consolidar moltes coses, però la nostra vila comença a veure la llum del final del túnel. No podem permetre’ns el luxe de perdre quatre anys més, relliscant i topant amb les mateixes pedres, de la incomprensió i la ineficiència.

Jornada e-governança i participació ciutadana

Avui he conegut un nou poble: La Palma de Cervelló. De fet no he tingut temps de visitar-lo, i m’ha costat un xic poder-hi arribar. S’ha de dir que, tot i que el Maresme no és massa tranquil, hi ha llocs que per arribar-hi has de sortejar molts obstacles de quatre rodes. El tracte que m’han dispensat, però, ha estat exquisit i se’ls hi ha d’agrair. El repte era important: organitzar la primera jornada d’e-governança i participació ciutadana.
Ha estat una sessió densa, amb molts participants, que hem explicat la nostra experiència professional en el món de la participació ciutadana i en el de les tecnologies de la informació i comunicació (TIC). Hi han estat representats ajuntaments, la Diputació, la Generalitat, el Consell Comarcal del Maresme, TV3, Once, i empreses privades del món de les TIC.
Ha estat una experiència agradable i, com sempre, m’ha aportat nous coneixements i estic segur que també he contribuït amb les meves aportacions. És difícil resumir en poques paraules el contingut de la jornada perquè ha estat divers i s’han tractat temes ben diferents. M’ha semblat interessant l’aportació que ha fet Santi Moese, de l’ONCE, parlant de l’accessibilitat, però sobretot per fer-nos adonar de la importància que la premsa estigui digitalitzada. “Abans, ens deia, el diari me l’havien de llegir, ara ja ho puc fer jo mateix”.
Hi ha un tema que ha estat present d’una manera més o menys directa, que voldria afegir com a cloenda. Es tracta de la relació entre l’avenç tecnològic i la formació de la ciutadania. Considero molt important totes les millores tecnològiques que faciliten la vida de les persones, però no ens podem oblidar que el servei ha de ser universal, i per això cal formar a tothom, també a qui més fàcilment podem deixar al marge, provocant una fractura digital i evidentment social.

En política cal prendre decisions importants

Ja sigui a l’administració local, autonòmica o estatal, en política s’han de prendre decisions que no sempre són ben enteses o acceptades. El que cal és sortir de l’ambigüitat i del voler quedar bé amb tothom, perquè llavors els resultats no agraden a ningú, ni a un mateix.
Aquests dies es pot escoltar la crítica cap a la posició del partit en el govern d’Espanya, no pas pels motius que prediquen i falsegen des del PP, sinó per la manca de fermesa i determinació dels governants. No es tracta tant d’anar a favor o en contra de l’actitud del PP, sinó d’exigir al PSOE més contundència en les seves decisions, preses segons els seus criteris, tan defensables com qualsevol altres.
L’anterior govern del Tripartit, no va ser tan criticat per les lleis aprovades o la política que va seguir, com per la seva actitud, a vegades infantil i amb símptomes de debilitat i improvisació. Els va perdre les anècdotes.
Si una cosa he trobat a faltar, a Arenys de Mar, en aquest mandat municipal que està a punt d’acabar-se, ha estat la presa de decisions enèrgiques, en temes que tothom, inclòs l’equip de govern, era conscient que no funcionaven bé. També s’ha gestionat malament, cometent errors administratius, i deixant d’aplicar, o endarrerint l’aplicació d’acords presos per Ple. Algú pensarà que es tracta d’anomalies intencionades, però jo em decanto a pensar que més aviat ha faltat coneixement i fermesa a l’hora de gestionar el nostre Ajuntament.
Contràriament al que algunes persones creuen, fa més mal la crítica per no haver fet, que no pas per haver-ho fet diferent. Defensar una posició diferent a la d’un grup d’opinió, o col·lectiu de persones, és constructiu i enriquidor per a la societat, però quan es tracta de buscar excuses de per què no s’ha actuat, un mateix ja no sap, a consciència, com donar la cara.
En política cal prendre decisions importants, d’acord a un projecte transparent, explicat a la comunitat a qui t’has ofert servir per un període de temps, i amb la seva complicitat. Si es vol actuar d’esquena o prescindint de la ciutadania, difícilment s’aconsegueix una bona gestió i uns resultats eficients.

ACESA subvenciona els 50 anys de la Biblioteca d'Arenys

No és la primera vegada que ACESA subvenciona algun projecte cultural a la nostra vila. (Quaderns d’Estudis Arenyencs, dedicat a les puntes de coixí; Història i llegendes del Mont Calvari d’Arenys de Mar; Esplendor de Santa Maria d’Arenys de Mar). Cal felicitar l’Ajuntament, la Biblioteca, i evidentment a ACESA, per l’acord pres de subvencionar en 9.000 euros, els actes de commemoració dels cinquanta anys de la Biblioteca Popular P. Fidel Fita.
Curiosament ACESA ha posat molts impediments per resoldre el pas de vianants a l’alçada de Vallvidrera, per anar a peu entre els dos Arenys. Les darreres notícies que vaig poder llegir és que hi havia fumata blanca, i caldrà veure si finalment es confirma.
Arenys de Mar, a diferència d’altres municipis, normalment més grans, té poques possibilitats d’aportacions per part de l’empresa privada, i és per això que quan passa, val la pena celebrar-ho.
La commemoració dels cinquanta anys de la Biblioteca mereix la participació i implicació de tots els arenyencs, per la important tasca cultural que ha desenvolupat a la nostra vila. Un dels actes emotius serà el viatge a l’Alguer, el proper mes d’octubre. No sé quants som en aquests moments, però a casa ja ens hi hem apuntat.
Que ACESA ho acabi d’arrodonir i puguem veure ben aviat les màquines a Vallvidrera.

Sis opcions de futur

Després de quatre anys accidentats, els arenyencs anirem a votar els nostres governants per al nou mandat. La bondat de la democràcia rau en la possibilitat de fer fora qui no ho fa bé, i ratificar-lo si la seva gestió ha estat encertada. Això no treu que tots pensem diferent i que per tant allò que per alguns ha estat bo, per als altres ha estat dolent. A cap arenyenc, més o menys motivat per la “cosa pública” se li escaparà que el mandat 2003-07 no pot servir d’exemple, per mil raons.
Malgrat tot, a final del mandat s’ha aconseguit consensuar el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), i el Pla Especial del Port. Dos projectes molt importants per a la nostra vila, ja que d’alguna manera regularan el moviment urbanístic durant una vintena d’anys, pel cap baix. I s’ha fet en consens, probablement gràcies a les circumstàncies, la qual cosa donaria la raó al refrany “no hi mal que per a bé no vingui”.
A tall d’anàlisi del què han estat aquests quatre anys, caldria considerar el conjunt d’episodis, una mica grisos, fruit de les desavinences i la poca disposició al diàleg en situacions difícils. És important gestionar bé un Ajuntament, però no es pot oblidar les persones. És precisament la proximitat de les persones el que fa més complexa la gestió de l’administració local.
Els recursos econòmics dels ajuntaments són molt escassos, i tot i que la majoria de partits polítics ho declaren, no hi ha manera que es busqui una solució. Un ajuntament té encomanats uns serveis mínims i obligatoris, per als quals rep els corresponents ingressos, però n’exerceix molts d’altres sense tenir-ne la competència i això fa que la capacitat econòmica sigui molt baixa, sobretot en poblacions com Arenys, que té força serveis en marxa i no gaires ingressos propis.
El repte dels nous governants serà, en bona part, aconseguir prou recursos per desencallar tots aquells projectes que farien canviar la imatge de la vila, amb un nus central, la Riera, sense acabar d’urbanitzar. Però també caldrà lluitar fort perquè totes les administracions supramunicipals col·laborin a endreçar la part baixa de la vila. La N-II, la via de tren, el passeig entre Caldes d’Estrac i Canet, el Port, el final de la Riera... de tot això l’Ajuntament no en té competències, però és qui sovint dóna la cara.
Les sis opcions per governar Arenys han de tenir clar que no disposaran d’un pressupost massa ufanós, però sí d’un reguitzell de projectes a desenvolupar, però no s’han d’oblidar d’arreglar la casa. No tot ha de ser de portes en fora, sinó que hi ha un treball a fer de portes endins, que no pot demorar-se més. Durant aquest mandat que s’acaba s’ha fet evident la incapacitat per donar resposta a temps, a les demandes de la ciutadania. S’ha deixat per a més endavant l’atenció ciutadana en horari de tardes, i d’aquesta manera afavorir l’accés a les oficines municipals, a més gent. S’han viscut episodis estranys, i s’ha estat massa lent a l’hora de nomenar el cap de Recursos Humans, per posar alguns exemples.
La passió no és bona consellera i l’experiència de la vida t’ensenya que no sempre es poden dir les veritats, sobretot quan aquestes deixen en evidència els altres. En política això passa sovint, i tots tenim el risc de caure en el parany. És per això que convé ser molt clar en les demandes, i molt enèrgic en la seva defensa. La vida pública no és fàcil, i cal acceptar la crítica, quan aquesta no és destructiva. Però no es pot posar tot al mateix sac, ni menystenir les opinions contràries.
Aquests tres mesos que ens queden fins arribar a les eleccions municipals del mes de maig, seran agitades i totes les opcions polítiques voldran l’aigua per al seu molí. Els partits que han governat en coalició (CIU-PP) defensaran l’obra feta, i els altres quatre grups apostaran per una altra manera de fer política. Jo també vull aquesta nova manera de fer política, més propera al ciutadà, amb més atenció i dedicació, perquè realment sigui un govern al servei de les persones. Confio en la honorabilitat de totes les persones, però no amb tots els mètodes emprats per liderar un govern municipal.
He vist gent il·lusionada per treballar per Arenys, fins al punt d’encomanar-me l’efecte. Espero que rebin la confiança dels electors, per donar un gir de 180 graus, a la nostra realitat.

Aquest article es va publicar a la revista l'Ametlla d'Arenys del mes de març. Posteriorment s'ha sabut que el VIA i ICV es separaven i molt probablement hi haurà set opcions de futur.

A Arenys hi haurà diàleg

No us en puc dir res, perquè no he mirat les notícies ni ho he buscat a Internet. No sé quin han estat el ressò de la manifestació de Madrid, però sigui quin sigui em preocupa. Ja us en parlava ahir.

Avui volia parlar-vos d’Arenys, del poble que ha viscut paralitzat durant quatre anys. Els responsables no ho accepten i diuen que mentim, i per demostrar-ho ens passen una llista d’actuacions fetes. Què s’han cregut? Només faltaria que no haguessin fet res! El problema és que han anat fent actuacions per evitar els mals que ells mateixos han provocat. Els arenyencs que pensen com jo, i estic convençut que en som una bona colla, volem que s’actuï abans del desastre, exigim una planificació correcta i exhaustiva, i eficiència en els resultats.
Estic convençut que els resultats del 27 de maig permetran que la gent amb empenta i voluntat de servei, conformin una majoria suficient per garantir resultats eficients a la gestió. Però si això no fos possible, cosa que no passarà, ens trobarien al seu costat per fer avançar la vila, i no actuaríem com ho fa el PP amb el govern de Madrid, o CIU amb el govern de la Generalitat.
Arenys necessita un canvi en la manera de governar, i això només ho pot fer gent nova, gent amb idees i coneixement, i a Arenys n’hi ha, i segur que molts d’aquests els veurem a les llistes. És important que els sapiguem identificar, i els donem el suport que necessiten. Quatre anys més com els d’aquest mandat, i la nostra vila serà irrecuperable.

Dies tristos per a la història d'Espanya

I de retruc Catalunya. El senyor Piqué ja ha perdut la vergonya i es manifesta com qualsevol altre dirigent del Partit Popular espanyol. No sé si és cinisme o maldat, però si més no és antiestètic i gens ètic.

En parlava dimarts, però és massa greu per no referir-m’hi una vegada més. Des del meu record del franquisme i els reportatges de la Itàlia de Musolini o l’Alemanya de Hitler, no havia presenciat cap manipulació més flagrant de la innocència humana. S’ha de reconèixer que l’extrema dreta espanyola, incorporada al PP, té una gran capacitat per exercir l’encanteri de serpents.
Probablement la majoria de nosaltres no hem estat a l’altura, i no hem mantingut una posició prou clara ni contundent, i per això ha sigut possible que la massa social, actuant irracionalment, es deixi portar per un discurs populista, fals, enganyós i sense escrúpols, d’una classe dirigent que només busca el poder, trepitjant a qui faci falta, però molt ben acompanyats d’una classe periodística deshonesta, i una jerarquia eclesiàstica inquisidora i poc fidel a l’Evangeli.
No sóc jurista ni tinc gaires coneixements jurídics, però m’agradaria que algú m’expliqués què més falta per poder condemnar a alguns comentaristes de ràdio, per apologia del terrorisme, incitació a les masses, o desestabilització de la societat. El PP ha radicalitzat el posicionament de la gent, de qui els segueix fidelment i dels que hi estem totalment en contra. La seves ànsies de poder, són capaces de destruir la societat, i recuperar la idea de les dues espanyes.
No em cansaré de repetir que l’enemic de la pau, l’enemic de Catalunya i dels seus anhels per adquirir més sobirania, és el Partit Popular i tots els seus aliats, i per això convé aparcar, encara que només sigui per un temps, vells recels majoritàriament fundats, per fer front l’atac sense escrúpols de l’Espanya més casposa i extremadament dretana.
Demà serà un dia trist per a la família democràtica, però no serà el darrer, sinó que els anirem patint fins a les eleccions espanyoles, on faran el que faci falta per apropiar-se del govern, perquè sempre han cregut que els pertocava, amb un gairebé nul esperit democràtic.

La Nora arriba a Barcelona

Ahir dimecres, vàrem assistir a la representació de Nora (Casa de nines), d’Enrik Ibsen, a la sala Muntaner de Barcelona. No és la primera vegada que en parlo en aquest bloc. En parlava el 18 de desembre de 2005, i deia entre altres coses “Un gran text d’Ibsen; una gran adaptació i direcció del mestre Jordi Pons; una bella escenografia que encaixa amb el text, d’Alfred Casas; amb un bon treball d’il·luminació d’en Jordi Bibolas, són el marc idoni per una gran interpretació dels personatges de l’obra.”

Ahir, tot i que a la sala hi feia un xic de calor, els molts arenyencs que ens hi vàrem congregar, vam tornar a gaudir de la magnífica representació de l’obra. La Gemma, com sempre, va estar imponent, i en Kai no va quedar enrere. És cert que hi anàvem condicionats, perquè ens els estimem, però allà al mig de l’obra t’oblidaves completament de la Gemma i només hi veies la Nora.
En Jordi Pons, director i adaptador de l’obra d’Ibsen, ha aconseguit portar la seva obra màgica a la capital, i li desitjo tota la sort del món. Confio que els barcelonins, amants del teatre, hi faran cap i en sortiran contents, i el boca orella funcionarà. L’obra té un gran text, una adaptació pensada i molt acurada, i una interpretació brillant.
Entre el públic hi havia mig Arenys, amb gent del món de la faràndula, també amics, i aquelles persones que acostumes a trobar en aquests actes. Algun promotor cultural, personal de la Diputació, i polítics arenyencs. De fet, aquests darrers, eren els que acostumen a assistir als actes culturals: en Quim Ponsarnau i en Ramon Vinyes, i també hi eren en Santi Fontbona i en Ramon Puigvert.
No vaig veure-hi ningú més, encara que no ens vam quedar al fi de festa, ja que havíem de recuperar els nostres fills, que avui tenien escola. No vaig poder felicitar personalment als protagonistes de la fantàstica vetllada, i ho faig des del meu bloc, als quatre vents, i desitjo que la resposta de la gent sigui proporcional al nivell del seu gran treball. Felicitats!

Arenys de Mar al marge de la TDT

Segons les notícies que tinc, el govern municipal d’Arenys de Mar s’ha autoexclòs de la plataforma de la TDT de l’Alt Maresme, impulsada per Arenys de Munt i Calella. No em consta cap declaració concreta per part de l’equip de govern, però fins al moment no han fet cap pas per associar-s’hi.
S’hi estigui d’acord o no, la decisió és justificable, però valdria la pena que s’expliqués bé el per què no es vol participar a la iniciativa. La sensació que dóna és de desmanec i poc interès en la gestió municipal, quan hi poden haver suficients motius per no fer el pas.
La manca de recursos de les administracions locals fa necessària la priorització dels serveis no essencials que es volen oferir. Tots voldríem que el nostre municipi tingués de tot, però això no és possible. Tampoc seria bo aprofitar-se de l’excusa per no fer res.
Arenys, tal com ja he dit més d’una vegada, té un pressupost molt baix i no es pot permetre el luxe de massa serveis a càrrec de l’erari públic. Analitzant els pressupostos dels darrers anys ens adonem que el percentatge d’ingressos per taxes i impostos, va incrementant-se, i si es volgués fer més despesa, aquests encara haurien de créixer més.
Sens dubte que la TDT és el futur, però no em queda tan clar que el Maresme necessiti dues emissores públiques, a més de les dues privades previstes. El cost és important i s’ha d’estudiar si queda compensat pel servei realitzat. Entenc que des d’Arenys de Munt o Calella, que tenen experiència en televisió local analògica, vulguin fer el salt a la TDT, abans que les seves emissores deixin de ser operatives. Arenys de Mar, tot i algun intent, no va consolidar el servei i, a diferència de la ràdio en què s’ha fet una bona aposta des de sempre, la televisió local no s’ha vist mai com una necessitat.
Estic convençut que alguns dels meus lectors pensaren ben bé el contrari, i ho puc entendre ja que es tracta de marcar prioritats, i en això tot és discutible. Personalment preferiria que es consolidés la ràdio municipal, solucionant els problemes actuals, que de tant en tant es deixen entreveure, i fos capaç de mantenir la fidelitat de bona part de la nostra vila. Caldria estudiar si un patronat és la millor manera de gestionar una ràdio municipal.

M'indigna el PP

El comportament del Partit Popular em provoca indignació. He intentat que passessin uns quants dies abans de tornar a parlar d’aquest partit polític, però la seva manera d’actuar no es mereix res més que la reprovació explícita per part de les persones que creiem en la democràcia, la honestedat i la llibertat d’expressió.

No nego la llibertat del PP d’expressar-se públicament, dia si i dia també, per defensar els seus principis, i les seves idees, però no es pot consentir una manipulació de la vida política i també social. No és just que des que varen perdre les eleccions, fruit de l’engany a la població, no hagin fet res més que provocar la classe política i a la societat en general, administrant informacions falses, posant pals a les rodes a tot arreu, manipulant l’opinió pública amb un discurs populista i provocatiu.
Han jugat amb la innocència i el dolor de les víctimes del terrorisme; critiquen accions del govern que ells varen realitzar quan governaven, aprofitant que la nostra memòria és escassa; practiquen l’exercici de desgast i destrucció del govern, que tan bé els va funcionar a final de l’època felipista.
Em molesta el pacte PP+CIU al meu municipi, perquè és una fórmula indirecta de validar l’acció del PP, per part de CIU i de rebot de tota la nostra població. Em molesta també l’actitud de partits nacionalistes catalans, que tot i rebutjar l’actitud del PP, es posen a la seva alçada quan critiquen sense límit al president del govern espanyol i al seu partit. Em desespera tanta falta de visió política i la manca absoluta d’estratègia. Necessiten caure al pou per adonar-se de l’error que estan cometent.
La vida ens l’haurem de solucionar nosaltres mateixos, ja que ningú no ens regalarà res, però convé tenir el ulls ben oberts i la ment desperta, per adonar-nos que el PP té suficient força com per fer-nos doblegar, i no cal donar-n’hi més. No podem confondre’ns i buscar aliats per avançar plegats, tot i les divergències. Vivim en un món i una realitat que només podem canviar, amb el diàleg, el pacte i la discussió permanent, a no ser que ho vulguem engegar tot a rodar, amb estirabots irresponsables.

Blocs i Sociolingüística al Calisay

Aquest dissabte vaig assistir a la xerrada sobre blocs i sociolingüística, a càrrec de Pere Mayans, organitzada per ASOLC (Associació de sociolingüistes de llengua catalana) d’Arenys de Mar. L’ànima d’aquesta entitat, en Xavi Mir, conegut també com a blocaire sobiranista, va presentar el conferenciat, també blocaire, Pere Mayans. És llicenciat en filologia catalana; assessor del Departament d’Ensenyament; impulsor de la primera línia educativa de l’Alguer, “La Costura”; autor de llibres com Redescobrim els Països Catalans, CAT-llengua i societat dels Països Catalans i Redescobrir l’Alguer.

Va resultar una conferència molt amena i com aquell que no diu res, va fer afirmacions realment interessants. Permeteu-me que en destaqui una, que ja vaig comentar en el mateix acte. Lluny del discurs que escoltes pregonar de convençuts nacionalistes, sobre la bondat del govern de la Generalitat convergent, en front una situació catastrofista liderada per un president amic de Madrid, Pere Mayans va fer-nos veure que els mals auguris per a la política d’immersió a l’escola, tenen el seu inici a primers dels noranta.

Tampoc es tracta ara de quedar-nos tan contents i no moure un dit, però és hora de valorar les coses i les persones, de manera correcte, lluny de discursos intencionats, sobre bases poc fermes. Lluny de tòpics fàcils que justifiquen sovint la nostra passivitat. És hora també d'evitar caure en fanatismes estranys que no porten solucions sinó que accentuen fanatismes de signe contrari. No recordeu la famosa frase "váyase señor González" repetida insistentment?, doncs no és difícil trobar-ne ara de semblants, contra membres del nostre govern. També és cert que hi ha gent que prefereix que tot s'enfonsi, abans d'intentar col·laborar perquè ens puguem salvar. Jo sóc dels que intenten construir, encara que els companys de viatge no siguin els que jo hauria escollit.
Si el tema de la llengua us interessa, us recomano que entreu al bloc de Pere Mayans, que periòdicament actualitza amb aportacions didàctiques. Fixeu-vos en el post del 23 de febrer “Nous currículums de llengua al Principat de Catalunya”, i us adonareu que fins i tot ara que molts contraris al govern creuen que es desatén la llengua, s’estan fent passes que mai abans s’havien dut a terme.
A la Sala Noble del Calisay no érem molta gent, però sí molt receptius, i estic convençut que tots els assistents varen considerar l’acte molt profitós i, els que anirem per l’octubre a l’Alguer, ens va posar una mica de mel als llavis. Per tot això i el molt que no he comentat, cal felicitar a l’ASOLC, per l’organització d’aquest acte.

La Llei de Dependència a debat

El divendres 2 de març ens vàrem reunir el Grup de Debat i Tertúlia d’Arenys de Mar per parlar de la Llei de Dependència, que va entrar en vigor el dia 1 de gener d'enguany. La presentació i explicació del contingut de la Llei, va anar a càrrec de l'Enric Agustí.

L'Enric va presentar la llei com el quart pilar de l'Estat del Benestar, junt amb la Sanitat, l'Educació i les pensions. Va qualificar la llei de molt important, però també va dir que tot just s'estava desplegant i que encara hi ha molts interrogants a respondre. Segons el ministre Caldera, s'ha marcat un període de 3 anys perquè estigui plenament vigent i cobreixi la totalitat de persones dependents. Els estudis diuen que a Catalunya hi ha unes 30.000 persones amb un nivell alt de dependència.
A grosso modo la llei preveu que l'Estat es faci càrrec de les persones dependents, però no en un 100% sinó en funció de les rendes i grau de dependència de cada persona. Es tracta doncs d'un sistema de copagament, però universal.
Sense entrar en detalls, va comentar que hi ha diferents eines o tipus d'actuació: teleassistència, ajut a domicili, centres de dia especialitzats... per a totes les persones dependents, enteses com aquelles afectades per malalties cròniques, és a dir, que sempre generaran a pitjor. Per poder-ne gaudir s'haurà de fer una sol·licitud i respondre, des de casa, a un qüestionari que determinarà el grau de dependència i també el percentatge de pagament per part de l'Estat. La valoració la farà l'administració de l'Estat, en unes comissions integrades per metges, infermeres, treballadors familiars i treballadors socials.
Els recursos de l'Estat determinaran el nivell de dependència a partir del qual es realitzarà l'aportació econòmica, tenint en compte l'objectiu dels 3 anys per desenvolupar-ho completament. Els serveis que s'oferiran aniran a càrrec de l'empresa privada, amb un seguiment de l'administració pública que seran, probablement, els ajuntaments.
La llei ha generat problemes, sobretot a nivell d'invasió de competències de les autonomies. Tot i que Catalunya va decidir no presentar cap recurs al Constitucional, hi ha alguna comunitat autònoma que ja ho ha fet. També el col·lectiu de familiars de malalts mentals, s'ha manifestat contra la llei, perquè consideren que no se'ls valora suficientment.
Per acabar, l'Enric va insistir que el desenvolupament de la llei es fa paral·lelament a la posada en marxa dels protocols a seguir, i que s'haurà d'anar veient com funcionen. El primer que caldrà fer seran cursos de formació per valoradors del grau de dependència.
A la trobada varen sortir diferents temes, relacionats amb l'actualitat arenyenca, i no hi podien faltar comentaris i preguntes sobre les eleccions de maig, aprofitant que hi havia algun membre que forma part d'una possible candidatura.

El govern municipal d'Arenys contra rellotge

Ho deia fa uns dies i vaig rebre insults, però a ningú se li escapa que a darrera hora el govern municipal fa mans i mànigues per maquillar la seva obra en aquest mandat que s’acaba. Un crítica que ve avalada per qualsevol pràctica memorística d’aquests darrers quatre anys.
De totes maneres val la pena saber distingir entre l’obra real i la imaginària, entre allò que es pot contrastar i el fum. Ens han venut fum quan s’han referit als deu anys de promoció econòmica, i sinó mireu en què hem progressat econòmicament. Ens venen fum quan parlen de la pràctica participativa, o sinó digueu-me què se n’ha fet del procés participatiu del Xifré; on és el resultat de l’estudi cultural, subvencionat per la Diputació; quantes comissions municipals s’han creat i quantes reunions han fet; quantes trobades han mantingut amb els afectats pel Pla Especial del Port. Fixeu-vos que varen crear la figura del defensor del ciutadà, però no s’ha escollit la persona; fa més d’un any es va crear la plaça de cap de recursos humans i encara no s’ha valorat el lloc de treball. Tot això per no parlar de les promeses electorals.
Hi ha obres de darrera hora que són positives, i com a vilatans compromesos ens n’alegrem, encara que hi vegem electoralisme. Una pràctica prou estesa entre totes les forces polítiques governants. Al web municipal s’anuncia la plantada d’arbres a l’Hort del Bisbe, el cap de setmana vinent. Una acció positiva per a la nostra vila. També s’ha realitzat recentment una trobada amb els veïns de Sant Elm, un fet rellevant, si tenim en compte la poca pràctica del govern actual.
Ho he dit en articles anteriors i ho repeteixo: aprofitem tot allò que s’endegui, encara que es faci en clau electoral, però recordem, el dia 27 de maig, què s’ha deixat de fer de tot allò promès, i què es podia haver fet amb un govern dialogant, actiu i eficient.

En Martí Amagat, arenyenc de l'any

L’any 2000 l’Associació d’Informadors d’Arenys (l’AIA), editora de la revista mensual “l’Agenda”, va instituir la figura arenyenc de l’any, per distingir la persona que havia destacat, per motius diversos, a la nostra vila. Enguany l’AIA ha introduït un nou sistema de votació, ja que, a diferència dels anys anteriors en què la votació era a càrrec d’una cinquantena d’arenyencs, aquesta vegada la votació ha estat popular i va tenir lloc durant un cap de setmana, entre el Mercat, el Calisay i la plaça de l’Església.
Un total de 518 persones varen participar a la votació i el guanyador va ser l’estimat Martí Amagat. Un resultat que estava cantat, no pas perquè els seus contrincants no s’ho mereixessin, sinó perquè en Martí ha estat una figura arenyenca dels darrers 30 anys, i ara que ens ha deixat, encara que ens tingui presents des de la població de Banyoles, era la millor ocasió per retre-li un nou homenatge.
A l’entrevista que surt a la revista l’Agenda, comenta que troba a faltar la gent. Ell sap de cert que molta gent el troba a faltar, perquè l’hem estimat i ens hem sentit estimats al seu costat, i per això tenim moltes ganes de saber notícies d’ell. La publicació del seu nomenament com arenyenc de l’any, i l’esperança que previsiblement vingui a la vila a rebre l’homenatge, ens anima a pensar que el tornarem a tenir amb nosaltres, encara que sigui per unes hores.
Enhorabona Martí! T’ho mereixes!

Caos circulatori a Arenys

La comunitat arenyauta té una vitalitat cíclica, amb més o menys intensitat. Des de fa uns dies, però, el ritme és bastant alt i estic segur que els seus administradors li fan un seguiment exhaustiu, i qui sap si no estem a punt de batre algun rècord.
Darrerament està força polititzada, i no ha d’estranyar a ningú. Tots en som una mica còmplices i a mida que es vagi acostant la data del 27 de maig, encara ho serà més. És bo, però, que hi intervingui gent que no està compromesa ‘públicament’ amb cap força política, junt amb d’altres que són militants d’un o altre partit. És bo, per adonar-se del contingut d’uns i altres escrits, i treure’n les pròpies conclusions.
Un altre apartat que no acostuma a faltar és el de la crítica a l’equip de govern local. Aquí hi col·laboro, encara que el mèrit no és meu sinó del propi govern municipal. Un dels temes que ha sorgit darrerament ha estat el de la circulació viària per la vila. Certament la nostra vila no ho té massa fàcil i pocs miracles es poden fer, però sí que caldria analitzar a fons l’organització tècnica de la mobilitat. Avui dia tothom s’atreveix a bloquejar un carrer, amb o sense permís. El control no és bo i la reacció de l’administració és lenta.
Als escrits d’arenyautes d’aquests dies es parla de tancaments de carrers descoordinats, que conformen, per unes hores, culs de sac difícils de superar. Desconec el sistema que utilitzen per organitzar els tancaments de carrers, que són inevitables, encara que programables, però el cas és que es fa difícil circular en cotxe per Arenys.
Fa un temps que els anuncis de tancament de carrers, per obres o serveis, s’indicaven amb escrits fets pel ciutadà o industrial que ho ocasionava, tingués o no autorització municipal. En aquests moments els tancaments s’anuncien amb antelació i amb un model d’imprès que s’identifica amb el logo municipal. Malgrat això, el caos circulatori continua. Per què?
M’imagino que el quadrant de mobilitat deu estar ben dibuixat, però no es respecte prou l’horari previst, i això és suficient com per ocasionar el caos esmentat. Arribem doncs a la conclusió que els vilatans no som prou curosos a l’hora de respectar les normes establertes o els permisos obtinguts, i qui en paga les conseqüències som nosaltres mateixos. És per això que cal planificar millor des del govern, i que els vilatans respectem encara més les regles del joc. Això és bàsic per viure bé en societat.