La llengua d'ús al Ple municipal d'Arenys de Mar

Tot i la força que en el seu moment va tenir, a nivell català, el partit polític de Ciutadans, a la nostra vila no han aconseguit mai entrar al Consistori, tot i que ho han intentat. Desconec si en aquesta ocasió ho tornaran a provar, malgrat estiguin passant per hores baixes arreu del país. 

En aquest mandat que s'acaba, tampoc el PP, que ha governat en diferents ocasions, pactant amb Convergència i Unió, i també amb el PSC, no va poder entrar a l'Ajuntament, probablement per la lluita que va patir amb Ciutadans. M'imagino que ara tenen esperances de recuperar un lloc al Ple municipal i, si és possible, ser determinants a l'hora de pactar majories.

Sigui perquè Ciutadans, declarats enemics de la llengua i cultura catalanes, no ha tingut presència a l'Ajuntament, o bé pel tarannà dels regidors i regidores del PP a Arenys, el cas és que la llengua castellana no ha fet acte de presència, tret d'algunes excepcions de regidors castellanoparlants.

En el darrer Ple municipal, va ser un regidor del PSC qui va emprar la llengua castellana, sorprenent a molta gent. Una llengua que és molt freqüent als carrers i places de la vila, però que no s'acostuma a utilitzar en sessió plenària. La pregunta que alguns es varen fer és si es tractava d'una estratègia, en vistes a les properes eleccions, o simplement perquè és la llengua amb què se sent més còmode el regidor en qüestió.

L'atac visceral contra el català que practiquen polítics catalans del PP i Ciutadans, avui ho hem vist a l'Eurocambra, ens recorda els anys del franquisme i la prohibició de parlar-lo en públic. Si bé hem de respectar que una persona utilitzi la llengua amb què es troba més a gust, quan s'hi barreja intencionalitat política i, sobretot, atac directe contra l'ús del català, és lògic que s'aixequin les alarmes i que no tothom ho accepti de bon grat.

No sé què passarà en el futur, i si el castellà serà més present a la casa de la vila, sobretot si torna el PP, i posa en pràctica el que darrerament acostuma a fer gairebé sempre al Parlament català o a la majoria d'ajuntaments on hi té presència, o si el PSC canvia d'estratègia i també de llengua.

Els catalanoparlants estem tan farts d'haver de justificar-nos per utilitzar el català a molts llocs oficials, i fins i tot en serveis privats, i que a sobre t'acusin de prohibir la llengua castellana, que arriba un moment que tens ganes de dir prou. És per això que estarem a l'expectativa de quina és la direcció que prenen les coses i si resulta que a partir d'ara hi ha una altra dinàmica a les sessions plenàries a Arenys de Mar.

Encara més sobre el judici a Laura Borràs

No sé com acabarà el judici a la presidenta del Parlament, Laura Borràs, però en tot cas la imatge que s'està donant dels polítics catalans i de les nostres institucions públiques és penós. Ja he dit més d'una vegada que els jutges li tenen ganes a la presidenta, i també molts polítics d'altres formacions, i potser del mateix partit polític. Això no treu, però, que si les coses no es fan bé no s'hagin de denunciar i, si cal, portar a judici.

Per la informació que tinc, haig de pensar que la manera d'obrar de Laura Borràs al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes no va ser la més apropiada, i que la pràctica de fraccionar els contractes perquè passin com a contractes menors i d'aquesta manera evitar el llarg camí de les grans contractacions, no és una bona manera de gestionar els béns públics. 

No entro a valorar si el fraccionament es va fer per afavorir una empresa o amics concrets, sinó que em quedo simplement amb el fet de modificar el procediment i contractar a dit, sense donar l'oportunitat a altres empreses a presentar-hi oferta.

El nostre Ajuntament fa temps que està treballant amb empreses amb qui té el contracte caducat, i això, a part de ser una anomalia administrativa, impedeix la lliure concurrència d'altres empreses per fer els mateixos serveis. Es parla que els preus no s'han actualitzat i que per això les empreses tenen pèrdues, però no es diu que potser, amb un nou contracte, les empreses serien unes altres.

L'administració pública ha de ser molt curosa a l'hora de fer les coses, i això provoca alentiment en els processos, i per això és important avançar-se en el temps per evitar estar fora de termini, amb contractes caducats i irregularitats que no agraden a ningú.

La realitat que està vivint Laura Borràs és que una pràctica massa comú a l'administració pública, sembla que només l'hagi comès ella, i que hagi de suportar tot el pes de la Justícia, que d'altres polítics i alts càrrecs s'estalvien de patir.

És per això que, si realment es declara culpable a Laura Borràs, caldria mirar atentament si hi ha altres pràctiques, fetes per altres polítics d'altres colors, que també s'haurien d'analitzar i, si fa el cas, jutjar. No pot ser que tot es concentri en una persona pel fet d'haver estat presidenta d'un Parlament que ha pres decisions que no han agradat a l'Estat espanyol.

Més raons per al canvi a l'Ajuntament de la vila

Durant el Ple municipal d'aquesta setmana, corresponent al mes de febrer, es va fer evident que quan es parla dels contractes caducats de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, no estem parlant d'un parell o tres, sinó que en són molts més, i si es consulta la secció del perfil del contractant, n'hi ha uns quants més que acabaran properament, sense tenir la seguretat que la renovació es faci en temps.

La sensació que tens és de total desmanec i difícilment explicable, fins i tot per a persones que hem treballat a l'administració local, i coneixem a fons la mecànica administrativa. També les dificultats burocràtiques o les mancances formatives o de personal que en municipis petits acostumen a ser més greus.

La situació ha arribat a un punt que ja no ens escandalitzem quan a preguntes de l'oposició sobre la situació d'un nou contracte caducat, la resposta del regidor responsable és que malgrat estigui caducat, el servei es continuarà fent. Es dona per suposat que aquest Ajuntament treballa amb els contractes caducats, sense cap mena de problema.

La responsabilitat és compartida i tothom ha d'analitzar la seva part, però no podem oblidar que l'estructura municipal, i sobretot la d'Arenys de Mar, centralitza tota la gestió en la figura de l'alcaldessa, que delega el mínim, no sé si per manca de confiança o d'afany de protagonisme. És per això que s'ha de ser molt curós a l'hora d'exigir responsabilitats i centrar-se en alguns casos, els que interessen, i oblidar-se dels altres, els que t'afecten particularment.

Davant de tot el que ha passat, no és estrany, doncs, que el govern municipal de la nostra vila hagi quedat en minoria i que tinguin dificultats per acabar el mandat amb el compliment dels principals objectius fixats. Si analitzem tota la feina realitzada durant els quatre anys, ens adonarem que és una feina de mínims, amb moltes excuses a fets externs per justificar els incompliments, i una mala relació amb els socis de govern, o amb els veïns, amb una manca d'empatia i incapacitat per dialogar i acceptar opinions contràries.

És evident que Arenys de Mar necessita un canvi de govern, que escolti la gent, que treballi amb eficàcia, que resolgui els problemes interns d'organització i formació, que aconsegueixi resultats positius i evidents de millora de la vila, que en puguem estar orgullosos. És per això que ens presentem per fer un tomb en actituds i resultats.

Patrimoni urbà d'Arenys de Mar

Un dia més la xerrada programada per l'Ateneu arenyenc ha estat un èxit. El conferenciant, el doctor arquitecte Antoni Paricio, ens va obsequiar amb una brillant exposició sobre el patrimoni urbà, fent especial referència a la nostra vila, posant alguns exemples que tots coneixem, però fent-nos-hi notar uns detalls que moltes persones no havíem arribat a apreciar.

De la seva exposició se'n podrien comentar moltes coses. Va fer un ràpid repàs de l'evolució de la construcció a la nostra vila, esmentant aquells trets diferencials d'una època a l'altra, i la manera com s'havia anat transformant. Una evolució que no sempre ens satisfà i que acostumem a donar la culpa a l'especulació. El conferenciant, però, ho va centrar, al meu entendre molt encertadament, en la sensibilitat.

De ben segur que la manca de sensibilitat ha provocat que la nostra vila no hagi respectat un patrimoni que altres poblacions ho han fet més bé, encara que segurament no som pas l'excepció, sinó que això ha passat a la majoria de pobles i ciutats del nostre país.

Em va cridar l'atenció el detall del camí de la Pietat, que ens condueix fins a dalt del cementiri, on va dir  que amb un millor tractament dels xiprers i la substitució de l'asfaltat, aconseguiríem el relleu que es mereix, millorant l'aspecte d'una part interessant de la nostra vila. 

Va parlar també de l'edifici del Mercat municipal, analitzant la seva estructura i justificant els diferents elements que probablement ens passen desapercebuts, més enllà de la façana, que el defineix, i que desitjo no quedi gaire afectada amb la rehabilitació que s'està realitzant de l'edifici del costat de banda de mar.

Arenys de Mar no destaca per tenir grans edificacions, encara que gratant una mica en podem trobar, alguna d'elles amagada, com pot ser l'edifici Sert, del qual en fem poca ostentació. Escoltant el conferenciant i fixant-me en l'Arenys d'avui, pensava que és una llàstima que en el procés de rehabilitació de les cases no s'hi estigui més a sobre, i es procuri respectar aquells trets significatius que determinen una època. Les cases de cos, per exemple, han anat desapareixent, i seria bo que les poques que encara queden tinguessin un tractament i una protecció especial. No sé què n'opinen els membres del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic d'Arenys de Mar (PEPPA).

La sala d'actes de l'Ateneu arenyenc es va omplir i va gaudir de les explicacions, que varen resultar molt amenes. Abans de començar la conferència em va comentar que ho il·lustraria amb imatges i intentaria que no resultés feixuc. De ben segur que ho va aconseguir. 

I acabo amb uns comentaris que varen aparèixer de resquitllada, en el torn de diàleg amb els assistents, i que considero importants per l'afectació que tenen. La construcció al nostre país és massa artesanal, i per això té un cost econòmic important. A diferència d'altres països europeus, la indústria de la construcció al nostre país no ha evolucionat suficientment.

Si a la conferència del mes passat demanàvem salvar el patrimoni natural del nostre municipi, avui hem d'afegir el toc d'atenció en defensa del patrimoni urbà. Desenvolupem la nostra sensibilitat, i serà un bon obsequi per a les generacions que ens seguiran.

El govern d'ERC de la nostra vila no es creu la participació ciutadana

Ahir ho comentava en el meu blog i avui insisteixo. El govern d'ERC del nostre municipi, que no ha tingut en compte la població durant més de tres anys de mandat, ara corre per fer-ho tot participatiu. Benvinguts a la participació! Llàstima que només ho posin en pràctica quan s'acosten les eleccions.

Ens hem queixat que no s'ha constituït el Consell de Cultura, ni s'han dinamitzat suficientment els pocs consells participatius de què disposem a la vila. El Consell de Ciutat, que es contempla al Títol IV Capítol III del Reglament de Participació, vigent des de l'any 2001, no s'ha creat ni se l'espera. Tampoc cap consell territorial.

L'Audiència Pública, que també ve regulada al Reglament Orgànic Municipal: "Art. 98è 7) L'alcalde convocarà audiència pública com a mínim un cop a l'any...", i al mateix Reglament de Participació Ciutadana, també és cosa del passat. I ara, que es vol aprovar l'ordenança de mobilitat, com que s'acosten les eleccions, ara s'exposarà públicament perquè els vilatans hi puguin dir la seva, però l'Audiència Pública no es farà, perquè, segons el regidor, és un tema massa tècnic.

A instàncies de l'oposició, potser es desencallarà el Pla de mobilitat, que fa més d'un any es va exposar públicament, es varen presentar al·legacions, que mai s'han contestat, però tot sigui per les properes eleccions, que potser hi posaran solfa. Respondran?

Però la participació també serà present, a darrera hora, en altres activitats programades per abans de les eleccions, com és el cas de l'educació ambiental. Qui pot acusar el govern d'ERC de no ser participatiu? El problema, com deia al començament, és que això només passa ara que necessiten els vots per continuar governant, i deixa en evidència que la participació no se la creuen, o fins i tot els molesta, però queda bé, i potser els farà guanyar alguns vots.

No es pot jugar amb la gent, i és ben lícit no defensar la participació ciutadana i preferir governar únicament a partir dels vots aconseguits a les eleccions. El que no és correcte és fer veure que tens en compte la gent, disfressant les accions amb una falsa participació, o obrint-la a quatre dies de les eleccions.

Els consells de participació, com ho seria el de Cultura si existís, són una bona manera de practicar la participació, implicant les persones en la gestió pública, escoltant-les i decidint conjuntament les actuacions a realitzar. Per això calen uns bons reglaments, consensuats i actualitzats, una convocatòria periòdica dels consells, i poder veure'n resultats. En tot això hem pogut constatar que el govern d'ERC de la nostra vila no hi creu, i per això, per més mostres de participació que ens vulguin presentar aquests dies, no ens convenceran.

Compliments de darrera hora

Allò que no s'aconsegueix durant tres anys i mig és possible aconseguir-ho l'últim mig any abans de les eleccions. Acostuma a passar perquè interessa quedar bé, sobretot si pretens continuar governant, i encara més quan els primers anys de mandat has passat olímpicament de la gent. A darrera hora tot són corredisses i bones cares. Passarà amb tot?

Avui llegia que el govern d'ERC d'Arenys de Mar organitzarà una consulta pública perquè els vilatans puguem opinar i, si fa el cas, presentar al·legacions a la proposta d'ordenança de mobilitat que es vol aprovar. Això és el que es reclama des de fa anys sense que el govern d'ERC ho tingués mai en compte. Ara, gràcies a trobar-nos a tres mesos de les eleccions municipals, i que algú ha picat la cresta al regidor de torn, tindrem consulta pública.

És cert que també es va presentar públicament la proposta de Pla de mobilitat, i la gent va poder presentar-hi al·legacions. El problema està que el procés va acabar en no-res, i mai més hem sabut què ha passat amb les al·legacions i amb el Pla de mobilitat. No ens agradaria que aquesta vegada, amb l'ordenança, passés el mateix. Està molt bé consultar l'opinió de la gent, però després se n'ha de fer cas, o si més no respondre per què no s'accepten les propostes.

El problema de fons és no creure's això de la participació i escoltar l'opinió de la gent. Queda molt bé dir que tenim projectes participatius, però quedar-nos amb un de sol, i ser incapaços de dinamitzar els consells de participació, convocar l'Audiència Pública, tot i estar regulada al Reglament Orgànic Municipal (ROM), i no respondre les instàncies que es presenten a l'Oficina d'Atenció Ciutadana (OAC).

Per què serveix una OAC si quan demanes una cosa no et responen? Entenc que a vegades les coses se les troben a sobre i no saben com despistar. Algun govern defenestrat ja va intentar carregar-se l'Oficina, i si més no va aconseguir que no avancés en tràmits i atenció ciutadana. També va fer desaparèixer la regidoria de Participació Ciutadana, encara que després es va recuperar. L'actual govern, potser no ha paralitzat l'OAC, però si no es dona resposta a la preguntes que es presenten, ja em direu de què serveix?

Pensant en la immediatesa de les eleccions, animo a tots els arenyencs a sol·licitar la participació en la gestió pública, i a veure si d'aquesta manera s'aconsegueix el que s'ha negat durant més de tres anys.

La solidaritat a les xarxes socials

Sovint critiquem les xarxes socials perquè d'alguna manera han esdevingut una vàlvula d'escapament a la pressió que rebem, i que no sempre s'utilitzen de manera raonada. Massa vegades l'anonimat permet insults contra les persones sense cap mica de respecte, o bé s'aprofiten per enganyar amagant la realitat. 

Malgrat tot jo sempre penso que la gent és bona, fins que no es demostra el contrari. No m'agrada partir de la base que les persones actuen de mala fe, però això no treu que al cap del dia et puguis trobar amb algunes d'elles que, de manera descarada, no diuen la veritat, sent-ne conscients.

Tot i així, a les xarxes socials també podem veure-hi mostres de solidaritat, i probablement seria bo entretenir-nos-hi una mica i valorar-ho positivament. Com totes les coses, en pots fer un bon ús o no, i per això és bo reconèixer els casos en què el seu ús pot resultar beneficiós per a la gent.

Aquests dies a Arenys i el Maresme en general, s'ha publicat la desaparició d'una noia, sense que se'n coneguin les causes. La família ha demanat publicitat de la notícia per intentar trobar-la sana i estàlvia el més aviat possible. L'escampada ha estat espectacular i t'ha arribat per multitud de bandes, ocupant bona part de les pàgines web i xarxes socials per on et bellugues.

En el moment d'escriure aquest post la Carla encara no ha aparegut, malgrat que ja han passat un parell de dies, i tothom desitja que tot pugui acabar bé. Aquest neguit que es respira entre la població que la coneix i la que ha rebut la notícia, fa evident la bondat de la gent, i les ganes que el sofriment de la família sigui el menor possible.

No sabem com han succeït els fets i en el fons desitjaries que es tractés d'una decisió personal, sense la intervenció de cap altra persona que li hagi pogut ocasionar cap mal. T'entra el dubte sobre la llibertat personal de moviments i de prendre decisions, i la precaució de no intervenir en els fets de les altres persones, però davant la possibilitat que la Carla hagi pogut patir alguna agressió, segrest, o accident fortuït, deixes de banda els prejudicis, i en tot cas ja seràs a temps de valorar si la teva actuació ha estat l'apropiada o no.

Des del meu racó virtual desitjo el millor per a la Carla i la seva família, i m'agradaria que no tingués ni temps de penjar aquest escrit a la xarxa, que ja es conegués la seva troballa en perfectes condicions de salut.

L'amenaça d'un atac nuclear

Tot i que no ha desaparegut mai, des de la invasió russa a Ucraïna i el fracàs del que havia de ser una passejada per les seves terres, arribant a la seva capital i instaurant una presidència amiga, la por a l'ús de les armes nuclears ha augmentat i gairebé ningú està tranquil. Cada vegada que els president rus fa declaracions surt el tema de les armes nuclears i tothom està atent per veure què en diu.

Avui tots els mitjans de notícies ens han explicat la conferència de Putin a les dues cambres del Parlament, i han posat èmfasi en l'anunci de la suspensió del tractat de no proliferació nuclear. Tothom ha volgut saber si això era una amenaça a l'ús d'aquestes armes en el conflicte obert amb Ucraïna. Putin ha dit només que suspenia l'acord, i que no seria el primer a utilitzar les armes nuclears.

És bo saber que no té intenció d'iniciar la guerra nuclear, però havent observat les mentides continuades i la tergiversació dels fets, a què ens té acostumats el president rus, tampoc seria tan estrany pensar que, acusant l'OTAN d'haver-ho iniciat, no les arribi a utilitzar.

Des del 24 de febrer de 2022, a punt de fer un any, hem escoltat i llegit milers de comentaris sobre la decisió de Putin d'envair Ucraïna. Putin sempre ha afirmat que la seva acció era defensiva veient què estava passant al Donbass, i en el seu discurs d'avui ho ha tornat a dir. Segons ell, Rússia va sortir en defensa del seu territori i l'entorn d'influència, i desitjava salvar Ucraïna dels nazis.

Qualsevol dictador, i així és com jo el considero, necessita disfressar la veritat perquè els seus súbdits li donin la raó i el mantinguin en el poder. La seva capacitat d'enlluernar la seva gent és gran, i l'entremat organitzat per salvar-li els mobles és considerable. El seu posicionament no li permet febleses, i per tant necessita continuar amb el mateix discurs perquè no té alternativa.

Tot això no ens ha de distreure i encara menys enganyar-nos en un pla cinematogràfic de bons i dolents. Occident oblida aviat les seves pròpies misèries i, tot i el perill d'una guerra nuclear, d'alguna manera ja li va bé tot el que li passa al president rus, i la manera que té per enlluernar els seus.

Llegeixo afirmacions molt dràstiques en un sentit o l'altre, que jo no seria capaç de signar. Com en tot, una i altra banda tenen prou motius de penedir-se de les accions realitzades. El problema de sempre és la incapacitat d'asseure's en una taula a dialogar, però el pitjor de tot són els interessos ocults que, treballant de manera opaca, són l'esca del pecat. Desgraciadament, la guerra continua.

Polítics que van fent amics

Aquests dies Ernest Benach, polític d'ERC, que fou president del Parlament català, ha sortit a les primeres pàgines dels diaris pels privilegis dels funcionaris del Parlament i els diners que exparlamentaris han cobrat gràcies a la seva gestió, essent ell un dels més beneficiats. Benach sempre dona la mateixa excusa, dient que tot s'ha de contextualitzar, però el que és evident és que la seva butxaca va rebre molts més calerons dels que probablement hauria estat just.

Hi ho dic arran de les declaracions de la portaveu d'ERC, la senyora Marta Vilalta, que aprofita totes les ocasions per atacar Junts, i intentar convèncer-nos que ells són els més nets i honrats del món. Avui manifestava que cap polític d'ERC està acusat de corrupció.

No entraré a investigar si hi ha polítics d'ERC corruptes o acusats de corrupció, però precisament tot el que s'ha sabut d'Ernest Benach, no els deixa en gaire bona posició. Si bé és cert que tot s'hauria fet legalment, no podem deixar de pensar que és lleig, i que no és la millor demostració d'honradesa i esperit de treball pel país. Els polítics no han de treballar de franc, però tampoc cal que es facin rics a costa de tots.

La senyora Marta Vilalta faria bé de mirar cap a dins i no fixar-se tant en els altres. Avui l'hi anava bé criticar a la senyora Borràs que està sent jutjada per pràctiques no gens clares i que s'ha trobat amb uns companys de judici que l'hi han fet el llit, sembla ser que a canvi de reducció de penes. Sempre he dit que a la senyora Borràs no se la jutja per la seva actuació en el Procés, encara que estic convençut que no se la mirarien de la mateixa manera si no s'hagués significat com ho ha fet.

Si normalment els catalans hem estat l'ase dels cops, en els darrers anys s'ha intensificat la repressió i, arran del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, la venjança pel nostre atreviment i èxit obtingut. I això farà que qui porti l'etiqueta no serà jutjat de la mateixa manera. És per tot això que els polítics d'ERC haurien de ser més cauts a l'hora de parlar dels seus adversaris, sobretot tenint en compte el fracàs del seu suport al govern del PSOE.

Que cadascú es cuidi de les seves coses, que prou feines tenim tots per tirar endavant, i si volem ser crítics, hem de començar per nosaltres mateixos. Els nostres polítics no ho han fet prou bé, però... i nosaltres?

Com ha canviat el PSC!

L’objectiu dels socialistes catalans, tal com ens presenta en Salvador Illa, d’acostar els catalans i la resta d’espanyols per a una bona entesa, estaria bé si no fos que la condició que posen, encara que no ho diguin explícitament, és que abaixem el cap i renunciem a tot. No només a ser independents, sinó als nostres drets lingüístics, a restituir el dèficit fiscal, a les inversions que ens corresponen, a defensar la nostra cultura i els nostres drets diferencials. Segons el PSC actual, només podem anar bé si ens resignem a ser uns catalans obedients i no aspirem a res. Si callem i diem Amén a tot. Quan ens queixem que portem dècades amb manca d'inversions estatals, ens diuen que practiquem un victimisme ridícul.

La diferència dels socialistes catalans actuals amb els que els han precedit és que ara posen per davant els interessos de partit als interessos de país, i ho fan en uns moments on el progressisme que s’espera d’un partit d’esquerres és totalment inoperant. És per això que el PSC d’avui no actua ni com a partit d’esquerres ni catalanista, amb la qual cosa potser s’hauria de canviar de nom. Varen perdre l'autonomia de partit polític respecte al PSOE, però ara han perdut els ideals i el sentit de país.

No és estrany, doncs, que tothom tingui assumit que el PSC fa fora Ciutadans, un projecte fracassat per no tenir cap més objectiu que fer mal a la cultura catalana, absorbint totes aquelles persones que, sense un sentiment de pertinença i estimació al país que els ha vist néixer o acollit, rebutgen les polítiques pròpies de l’esquerra. L'han convertit en un partit polític que no té res a veure amb els seus inicis, i han deixat orfes a molts socialistes convençuts. Aquesta tendència no és exclusiva, sinó força general, perquè estic segur que molts dels antics convergents s’ho aplicarien del tot.

Tot i que les eleccions municipals tenen un component diferencial respecte a unes eleccions autonòmiques o estatals, segur que la dinàmica actual tindrà els seus efectes el proper mes de maig, sobretot a les grans ciutats, on hi ha més desconeixement de les persones que es presenten a les llistes, si ho comparem amb els pobles on gairebé es coneix tothom.

Per tot això, malgrat creure en la importància de les persones, no podem oblidar quin partit hi ha al darrere, i tot el mal que s'ha ocasionat al país. El desori resultant d'un procés d'independència fallit no pot emmascarar una actitud repressora i antidemocràtica d'uns partits polítics que no han volgut respectar la voluntat d'un poble, ni tan sols permetre que es pogués expressar lliurement sobre el seu futur. 

Visita a la casa Pratdesaba

El Patronat d'Estudis Osonencs ha organitzat una visita a la casa Pratdesaba de Vic per a tots aquells socis interessats en la història de la nostra ciutat, de personatges com Josep Pratdesaba i Portabella, un vigatà il·lustre de ressò internacional. Des del moment que vaig rebre la invitació, vaig pensar que era una bona ocasió per visitar la seva casa, i el seu observatori astronòmic, instal·lat a dalt de tot de l'edifici.

De jovenet, anant a fer d'escolà a l'església de les Sagramentàries, que es troba davant per davant, em cridava l'atenció l'observatori, pintat de blanc i amb els signes del zodíac. Avui he sabut que no va ser el primer observatori que es va fer construir, sinó que ja en va tenir un en el seu domicili de la plaça major, encara que menys sofisticat.

Recordo Josep Pratdesaba a l'interior de l'església, al lateral dret. Una persona que jo veia molt gran i que sempre em va despertar admiració i que puc dir amb orgull que vaig tenir el goig de conèixer, encara que no hi arribés a parlar mai. La diferència d'edat, vuitanta-cinc anys més que no pas jo, segur que ho poden explicar.

En Xavier Cervera, que ens ha fet de guia, i també l'Anna, besnéta de Josep Pratdesaba i propietària de l'edifici, ens han parlat del científic i hem pogut veure la seva casa, plena de records i d'alguns objectes que, malgrat els anys transcorreguts, encara funcionen, com és una ràdio, un rellotge de pèndol o un piano, per nomenar-ne uns quants, i que són testimonis d'una manera de viure d'ara fa més de cinquanta anys. Josep Pratdesaba va morir l'any 1967.

Ja ens havien avançat que la família ho guardava tot, i ho hem pogut comprovar. L'habitatge, que és força gran, està ple d'objectes, la majoria dels quals donen testimoni d'aquells anys, del treball i dels reconeixements rebuts, entre els quals destaca el de la International Lunar Society de Londres, que va donar el nom de Pratdesaba a un cràter de la lluna.

En aquests moments l'Agrupació Astronòmica d'Osona està restaurant l'observatori per aconseguir deixar-lo en les mateixes condicions de quan Josep Pratdesaba contemplava les estrelles, després de molts anys abandonat. Avui hem pogut veure el telescopi desmuntat en peces, ja restaurades, l'exterior de l'observatori pintat novament de blanc i amb els 12 signes del zodíac, i l'inici dels treballs interns per deixar-lo en condicions de ser visitat per totes les persones interessades en el món de l'astronomia.

Vull agrair al Patronat l'oportunitat que ens han donat per fer aquesta interessant visita, i animo tothom a apuntar-se en les properes que es puguin organitzar.

El suport d'ERC per a què?

En política estem massa acostumats a escoltar tot tipus de justificacions que acostumen a amagar la veritat. Hi ha una prioritat, que és guanyar unes eleccions o mantenir-se en el poder, i davant d'aquesta premissa es fa i es diu qualsevol cosa perquè no es posi en dubte ni la gestió ni els pactes. És un costum que està tan arrelat, que quan entres en aquest món tens molta pressió per actuar de la mateixa manera.

Reconèixer els errors, l'incompliment de les promeses fetes en campanya electoral, o bé les actuacions amb finalitats que no acaben reeixint, és gairebé una quimera. Són sempre les excuses les que surten de la boca dels polítics, quan caldria entendre que l'acceptació de les pròpies limitacions, dels propis errors o desencerts, o que una estratègia no t'ha acabat de sortir bé, seria una bona manera d'empatitzar amb la gent i que es mantingués una certa confiança. Si hi ha bona voluntat, i no es pretén enganyar els altres, tot pot quedar justificat i entès.

ERC, que governa en minoria des de la sortida de Junts, ha canviat tota la seva estratègia, acostant-se als socialistes de Madrid, i també al PSC, per aconseguir uns beneficis que no es veuen per enlloc, i que cada dia reben més batzegades. El pacte amb el PSOE per a l'aprovació dels pressupostos espanyols o el suport a la modificació penal de la sedició i la malversació estaven encaminats a treure'n un rèdit i que això també els sortís bé en el seu enfrontament amb Junts. Estem veient, però, que l'estratègia no els ha acabat de funcionar, i que el pacte amb l'enemic, no els ha sortit a compte.

No afirmaré mai que la situació sigui fàcil, i que disposi de la clau màgica per resoldre el problema d'encaix de Catalunya a l'Espanya més retrògrada dels darrers anys, però ERC ha d'acceptar que la seva estratègia fa aigües, i que el canvi de tessitura no li ha servit per avançar, ni tan sols amb mentalitat autonomista. No només estem anys llum de possibilitats independentistes, sinó que temes estructurals i de relació desigual i injusta, són cada vegada més greus i perjudicials per Catalunya.

No avencem en la defensa de la llengua, ni amb la millora de la distribució dels recursos econòmics, ni en inversions promeses i mai executades. En què hem avançat? M'atreveixo a dir que estem fent més el ridícul que abans. El tracte continua sent denigrant, però ara ens venten a la cara que els hem donat suport polític a canvi de mentides, a canvi de res.

ERC hauria d'acceptar la responsabilitat al 50% del seu trencament amb Junts. No només els antics convergents la varen pifiar, sinó que ells, amb les ànsies de consolidar-se com a primer força política catalana, també s'han equivocat. Una vegada més han volgut imitar els grans partits polítics i no han estat a l'alçada. 

L'ANC en hores baixes

Aquests dies l'ANC està vivint uns moments complicats, amb moltes tibantors, i un rebuig a la direcció per part d'una bona part dels seus secretaris nacionals. Segons he pogut llegir a la premsa, l'actitud de la seva presidenta no es considera l'adequada, amb un tarannà poc democràtic i sense tenir en compte la majoria, volent marcar perfil propi, com si es tractés d'una autocràcia.

Coincidint en el temps amb una crisi important dels partits polítics independentistes, si més no dels dos que configuraven el govern català, la societat civil organitzada també trontolla, i aquells que semblava que havien de donar lliçons als partits polítics, exigint unitat, també tenen problemes de consistència i les picabaralles són a l'ordre del dia.

Des de fora es fa difícil entendre què està passant realment, i fins a quin punt és l'actitud de la seva presidenta, o bé un entorn polític i social crispat que no facilita les coses, sobretot si es volen prendre mesures contundents i massa improvisades. Semblaria que les ganes de la presidenta Dolors Feliu per confeccionar llistes electorals per a les municipals del 28 de maig, haurien trobar el rebuig de la majoria de secretaris nacionals de l'entitat, i això no li ha agradat. 

Em venen a la memòria les candidatures d'ara fa quatre anys, anomenades Primàries, que també tenien el component alliçonador per a la resta dels partits polítics i que varen fracassar a la majoria de poblacions. També a casa nostra. No sé si les podem comparar, però sí que tenen en comú el voler ser més papistes que els papa, i això ho diu una persona que canviaria el sistema electoral de llistes tancades, per donar pas a les llistes obertes, amb els matisos que calgués.

No sé, però, si el rebuig a la confecció de llistes municipals és l'únic motiu que ha provocat  l'enfrontament intern a l'ANC, o bé hi ha altres temes que desconeixem. En tot cas seria bo que tots plegats ens aturéssim a reflexionar què estem fent, i com podem aconseguir canviar la dinàmica i intentar anar més junts per aconseguir aquells objectius importants que en el fons perseguim. Ens perden les formes i això no ens beneficia, sinó que dona més força als nostres adversaris i enemics, que es fan un tip de riure veient com ens quedem al clot, sense iniciativa ni esperances de futur. 

Corrupció i connivència política a la mala praxis

Es parla molt de corrupció i surten a la llum molts casos que són susceptibles de ser jutjats per mala praxis, encara que no sempre veus que els culpables acabin pagant per la seva actuació fraudulenta. Això no és bo, perquè desanima la població, que veu com els corruptes aconsegueixen driblar la justícia, mentre el dia a dia de la majoria és difícil d'afrontar, sobretot quan pinten bastos.

Per altra banda, la impunitat de molts corruptes anima a d'altres a seguir el mateix exemple i al final la bossa es fa més grossa. No sé si ja ens hi hem acostumat, i com a molt ens queixem a les xarxes socials, com a vàlvula per reduir la pressió que patim a dins, de ràbia i impotència, però no aconseguim res més.

Però al marge de la corrupció, hi ha realitats que es consideren legals i els nostres polítics les defensen amb tota la cara, que encara fan més ràbia. I posaré dos exemples molt recents.

Per una banda tenim al president de la CEOE, el senyor Garamendi, que ha lluitat per evitar la regularització dels salaris més baixos de l'Estat, no presentant-se a les reunions conjuntes amb sindicats i govern, i té el cinisme d'augmentar-se el sou per arribar a cobrar 400.000 euros, segons diuen, per exercir un càrrec que al meu entendre hauria de ser no retribuït. Això, que ell troba tant natural, no té una resposta contundent dels polítics d'esquerra que semblaria que els tenim per defensar la classe treballadora i la població en general, davant d'actes impresentables com aquest. 

Un segon exemple és el que ens trobem al Parlament català, on uns funcionaris reben un sou sense treballar, i unes gratificacions per, sembla ser, la seva total disponibilitat mentre exercien el seu treball professional. Amb això què ens volen dir? Que la resta de mortals no treballen a consciència ni es maten per tirar endavant la feina de les empreses o institucions on serveixen? Què tenen de més de la resta de treballadors públics i privats?

La corrupció és un mal endèmic que hauríem de desterrar, encara que sabem que és gairebé impossible, però la connivència dels polítics amb aquestes pràctiques abusives, amb el diner de tothom, no té nom. No puc acceptar ni una cosa ni l'altra, i no hi ha excusa que hi valgui. Mentre els polítics defensin aquestes pràctiques, no comptaran amb la confiança i suport de la majoria de la població.

No li diguis sedició, rebel·lió o malversació, digues venjança

Sempre he dit que no entenia de lleis i del funcionament del sistema judicial espanyol, però recordo que vaig comentar, arran de la modificació de la llei penal i la supressió del delicte de sedició, que al meu entendre tot dependria de la interpretació dels jutges. No deia res de l'altre món, i s'ha pogut constatar que a la primera de canvi ha estat la interpretació que ha volgut fer el Tribunal Suprem de la nova llei, el que ha primat a l'hora de confirmar les penes als polítics jutjats pel Procés independentista català.

Si tothom fos sincer, i penso especialment en els mitjans de comunicació, reconeixerien que abans que res el que guia els jutges espanyols és venjar-se per l'atreviment dels catalans independentistes d'organitzar un referèndum, aconseguir l'èxit i un resultat significatiu. Això no ho han paït mai, i és el que volen castigar, amb el nom que preferiu, digueu-li sedició, rebel·lió o malversació. L'objectiu és castigar i que serveixi d'escarment.

És per això que l'actitud d'ERC ha estat una demostració de debilitat, de voler ser més que els altres, de voler passar la mà per la cara a Junts i ha acabat com s'ha pogut veure. Ja sé que sempre hi ha el recurs de conèixer què en diu Europa i els seus tribunals de Justícia, però veient com van les coses, a part d'anar tard, el cas que en vulguin fer els jutges i polítics espanyols és el que acabarà decidint el futur de tots els nostres polítics.

I amb això no vull dir que el posicionament de Junts sigui millor. Considero que uns i altres s'equivoquen i que el trencament, encara que difícil d'evitar, només és fruit de la pugna entre partits polítics per liderar el país, demostrant més interès partidista que voluntat política de servir el país.

El problema que tenim no és només judicial, sinó també polític. Estem sempre a mans dels espanyols, i hi ha qui es creu que fent bona cara i facilitant les coses, rebrem el premi. La història ens ha demostrat de llarg que això no funciona així. Governi qui governi sempre tindrem les de perdre. Segur que en funció del color polític podrem patir més o menys, però sempre estarem subjectats i amenaçats, pagant el beure, sense rebre res a canvi.

Penso que el fet que els polítics amnistiats estiguin al carrer ens treu un pes de sobre. La presó és molt feixuga i no la desitjo a ningú. Sï que és cert que encara tenim polítics exiliats, que tampoc és una bona cosa, i el seu futur no està gens clar. La inhabilitació la considero injusta, però sense deixar de fer els passos necessaris per intentar que Europa posi les coses clares, el que hem de fer és treballar junts per intentar sortir d'aquest atzucac on hem arribat, i procurar no donar més la raó als nostres enemics, que s'ho passen molt bé veient com ens tirem els plats pel cap.

Per un seguiment del PAM més transparent

No és la primera vegada que en el meu blog parlo del Pla d'Actuació Municipal, conegut com a PAM, que cada vegada hi ha més ajuntaments que el treballen, alguns una mica per força, i d'altres l'han perfeccionat molt, demostrant el seu interès per la transparència de la seva gestió. Només cal navegar una mica per Internet, i t'adones qui realment es creu això de la transparència i el retre comptes a la ciutadania, i qui hi passa de puntetes, per quedar bé, però millor no rascar-hi gaire per no quedar decebut.

El nostre Ajuntament ja fa anys que confecciona el PAM, amb algun mandat que no se l'han cregut gens, i d'altres que han complert amb l'expedient. El problema en tot cas apareix quan hi pares atenció, i vols conèixer en detall totes les actuacions que, d'alguna manera, justifiquen el percentatge de compliment que apareix al final.

En aquest mandat el PAM d'Arenys de Mar figura al web municipal i tens la possibilitat de veure tot allò que s'ha fet i el que s'ha deixat de fer. Les xifres hi són, però hi manquen les accions. N'hi ha algunes, sobretot en els apartats que s'hi ha treballat, però en la majoria dels eixos i objectius només hi ha el grau d'assoliment, el percentatge, que no saps d'on surt, ni quin criteri han escollit per decidir que és un 20% i no un 15%

Intentant entendre la base de les valoracions et trobes amb alguns objectius que se't fa difícil saber si el grau de compliment és el real, o s'ha posat una xifra per no deixar-ho a 0. Hi ha, però alguns objectius que sí que tens més referències de què s'ha fet, i t'adones que la informació que hi figura no correspon a la realitat.

Aquesta manera de construir el PAM i fer-ne el seguiment, sense detallar cadascuna de les actuacions realitzades per a cadascun dels objectius fixats, no mereix la confiança suficient per treure conclusions de la feina feta per l'equip de govern. En el fons, una planificació poc transparent del PAM és molt pitjor que no tenir-lo, ja que sospites que la majoria de les coses que es diu que s'han fet, són pura invenció.

Des de la CUP, una de les coses que canviarem serà precisament la confecció del PAM, potser amb menys promeses enlluernadores, però reals, i, sobretot, explicant detalladament què es fa en cada moment, quines són les diferents accions que es desenvolupen, perquè al final del mandat tota la informació sigui veraç. No podem estar enganyant a la gent, només per mantenir la cadira. Al final, tot se sap!

Treballant per al canvi

Avui hem conegut que els socialistes arenyencs recuperen Ramon Vinyes com alcaldable per a les eleccions del proper mes de maig. No hi ha dubte que es tracta d'una notícia sorprenent i que de ben segur tindrà els seus efectes. Estic convençut que la força amb què la CUP s'ha presentat, fa que les altres formacions polítiques no es vulguin quedar enrere. Busquen els candidats que els permetin millorar la seva imatge, sabent que és l'hora de sortir de l'atzucac en què el govern d'ERC ens ha conduït, ja que ha estat incapaç de resoldre temes tan importants com la manca d'habitatge social, la millora de la mobilitat o l'eliminació de les barreres arquitectòniques, o la creació del consell de cultura, per posar només alguns exemples.

Des del mateix moment que vaig acceptar formar part de les llistes de la CUP, assumia la responsabilitat de treballar per fer possible augmentar el nombre de representants d'aquesta formació al Ple municipal, amb la il·lusió que fos la CUP qui tracés el canvi polític necessari a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, després d'un mandat que tots voldríem oblidar.

El nostre Ajuntament necessita persones treballadores, amb formació i coneixements per encarar tots els reptes que es presentin, millorant la convivència de la gent, atenent totes les demandes i necessitats, des del primer dia, i no només quan s'acosten les eleccions. No es tracta de completar llistes per justificar uns sigles de partit, sinó aglutinar persones capaces de liderar un projecte il·lusionant, amb millores reals i directes en benefici de totes les persones, sobretot les més vulnerables.

La CUP es presenta amb un cap de cartell, l'Arnau Cucurull, perquè sigui l'alcalde del canvi, amb un equip de persones al darrere, que facilitarà aquest canvi en la manera de fer política, defensant la preservació del territori, l'habitatge assequible i la participació real de les persones en la vida pública. 

Probablement tindrem ocasió de conèixer més sorpreses i novetats, i benvingudes siguin si serveixen perquè l'ajuntament que es constitueixi el mes de juny sigui el més representatiu, eficaç i resolutiu, per situar la nostra vila al lloc on li correspon. 

Una transparència poc realista

És a partir de l'article de Lourdes Parramon al diari ARA d'aquest dissabte que voldria parlar de la transparència, que des de fa uns anys se'n parla molt en política, donant-li un alt valor democràtic, però amagant una realitat que és preocupant. Queda molt bé donar valor a la transparència, però hem de ser conscients que aquesta no agrada a la majoria de governs, i que s'intenta falsejar-la i minimitzar-la tant com es pot.

Realment un govern amb polítiques transparents és la millor opció d'un model pretesament democràtic. L'altra cosa és pensar que tots els governs democràtics que coneixem tinguin gaire devoció i interès perquè aquesta transparència sigui real i total.

Cada vegada hi ha més excepcions regulades que justifiquen l'absència de transparència. Ja no només es tracta d'enganys i obstruccions, més o menys dissimulades, sinó que les pròpies lleis que es proclamen i defensen des de les institucions públiques ho proclamen, sempre en benefici d'una ocultació proteccionista del sistema, que no deixa de ser res més que una protecció de les pròpies vergonyes de govern.

I aquí és quan ens lamentem que també aquells governs que es consideren progressistes d'esquerres, cauen en la mateixa trampa de la dreta i de posicions autoritàries i de perfil poc democràtic. Perquè si una cosa esperàvem dels governs d'esquerra era la desaparició dels secrets que durant anys han protegit unes classes dominants, per mantenir el poder sobre la majoria de la població. Quan t'adones que els governs amics també amaguen la veritat, perds tota mena de confiança en els polítics i les seves promeses ideològiques.

L'article esmentat comenta alguns exemples a tenir en compte, i no deixa de posar la por al cos, perquè t'adones que cada vegada estem menys protegits. L'evolució política i social del nostre sistema marca una tendència a la pèrdua de drets, i a sentir-te cada vegada més indefens davant els poders polítics i econòmics que controlen el món.

A ningú li ve de nou el discurs del ministre d'Interior espanyol, després de tants anys al capdavant del ministeri, però sí que sorprèn que un govern que es considera el més progressista de la història d'Espanya mantingui un personatge amb el discurs a què ens té acostumats. Hi ha dies que llegint el diari el teu estat anímic cau en hores baixes i has de fer un veritable esforç per aixecar-te i pensar que encara tenim molta feina a fer, i que aconseguir una societat plenament democràtica és possible. Siguem positius!

Ens presentem per governar

Preparant la meva intervenció d'aquesta tarda-vespre, en la presentació de la candidatura de la CUP per a les eleccions municipals del proper mes de maig, es fa més evident que mai que una intervenció de cinc minuts és molt més complicada que no pas de mitja hora. La clau està en resumir i sintetitzar les principals idees, sense poder-les desenvolupar gaire. Dir just el més important, a partir del qual pots entendre tot el seu contingut.

Tinc molt clar els conceptes dels motius per haver acceptar la proposta de formar part de la llista, i també el llistat d'actuacions que ara fa setze anys vaig iniciar i de les quals en guardo un bon record. No tot va sortir tal com volíem, però sí que vàrem trencar una inèrcia d'apatia i vàrem introduir uns quants elements que han perdurat, no pas sense obstacles, i amb uns primers moments que semblava que tot se n'anava enlaire.

També queden clars els nous objectius, tant els que pugui aportar de manera personal, si es dona el cas que en tinc l'ocasió, com aquells que hauríem de construir tots plegats, de manera col·lectiva i al marge de les ideologies o consignes de partit.

La llibertat de moviments és molt important, i això és el que sempre he demanat i posat com a condició, sense oblidar el compromís i lleialtat als principis bàsics de qui et fa la proposta i et convida a formar part del projecte.

Segur que després de quinze anys les coses han canviat. No només les persones, sinó també la manera de fer, les normes i les prioritats, però hi ha uns temes que no desapareixen mai, i en canvi es troben a faltar, com és el respecte a les persones, el saber estar a l'altura de les circumstàncies i, sobretot, el retre comptes del treball i responsabilitats assumides.

Si una cosa es troba a faltar a la vila és l'empatia i confiança entre els polítics i la ciutadania, i això és una cosa que, des de qualsevol posició i responsabilitat, hem de treballar-hi tots, per aconseguir caminar plegats i millorar com a vila i com a societat. Hem d'obrir les portes i tenir una atenció especial a les famílies més vulnerables, les que requereixen més protecció i empara. És un treball col·lectiu, participatiu i positivista, per afrontar els grans reptes d'avui i sempre.

Treure profit de la jubilació

A mesura que l'esperança de vida s'ha anat allargant cada vegada són més les persones que una vegada acabada la seva vida laboral gaudeixen de força anys de vida, amb la seguretat de cobrar una pensió que els permet fer front a les despeses que no són poques. És cert que no tothom està en les mateixes condicions, començant per les persones que, amb edat avançada, han quedat sense feina i que la pensió que poden arribar a cobrar és insuficient. 

El cert és que durant els anys d'exercici de les diferents professions s'adquireixen uns coneixements i una experiència que amb la jubilació es trenca de cop, i en algunes empreses això fa mal. Els joves cada vegada tenen més problemes per trobar una feina estable i agafar l'experiència que s'exigeix d'entrada en moltes convocatòries de feina. El relleu, doncs, no sempre és fàcil, i probablement no s'hi ha treballat prou, per fer-ho fàcil.

S'ha de reconèixer que darrerament la revisió de les pensions ha estat significativa, i en això el PSOE s'ha desmarcat de la seva alternativa de govern, el PP, que tenien fixats uns augments anuals ridículs i molt lluny de l'encariment real dels preus dels productes de consum. De totes maneres, caldria estudiar a fons l'equilibri entre la jubilació, que alguns voldrien que es retardés, amb l'entrada al món laboral dels joves.

Però hi ha un tema que trobo interessant i que, amb algunes excepcions, s'hi ha pensat poc, i és l'aprofitament de l'experiència i coneixements de les persones jubilades per a projectes socials, pedagògics i d'oportunitat. Seria bo trobar una manera reglada perquè les persones jubilades, i que es trobin en bones condicions de salut, poguessin aportar aquests seus coneixements en benefici de la societat. 

Hi ha iniciatives particulars, i totes elles són benvingudes i d'agrair, però caldria reglamentar-ho d'alguna manera, perquè fos més freqüent i se'n pogués treure més profit. Havent arribat a l'edat de jubilació, ho estic vivint i m'adono de la importància de ser útil als altres, aprofitant la disponibilitat de temps lliure. 

És bo enriquir-se intel·lectualment, inscriure's en aules de gent gran, cursos i xerrades organitzades per ateneus i entitats del tercer sector, també d'institucions oficials, però hi hauria d'haver una mica d'aportació personal pensant en els altres, ja siguin empreses, organismes oficials, tercer sector... 

És per tot això que, aprofitant els meus coneixements i experiència en l'administració local, opto a presentar la meva candidatura per, de manera desinteressada, ajudar en la governabilitat del meu municipi, pensant principalment en les persones més vulnerables, les que necessiten més ajuda i recursos, també humans, i d'aquesta manera fer una vila més humana, participativa i convivencial. I ho faig a través d'una formació política, perquè així funciona el nostre sistema democràtic representatiu, plena de joventut engrescada en canviar la manera de fer política. Aquest és el gran repte!

L'evolució ideològica de Ramon Tamames

Aquests dies es parla molt de l'economista Ramon Tamames, de qui moltes persones n'hem estudiat les seves teories i hem seguit la seva evolució política durant els anys. Si bé és cert que hi ha qui no entén que una persona pot passar per diferents etapes, també polítiques, sí que esdevé estrany i remarcable el fet que es pugui anar a parar a un partit polític d'extrema dreta, com és Vox, quan s'ha passat per formacions com el PCE. 

Si analitzem la vida de molts polítics, sobretot del final del franquisme i primers anys de la transició, veurem que hi ha hagut força canvis. L'explicació pot venir donada per la singularitat de la situació en cada moment. En èpoques de dictadura, com va ser el franquisme, les forces discordants s'unien per tenir més força i d'alguna manera protegir-se. En el moment que els partits polítics es varen legalitzar, és lògic que es comencessin a produir diferències de matisos, a vegades prou importants, i que militants de forces com el PSUC passessin a formacions més de centre. En tenim diferents exemples, però no deixen de ser opcions democràtiques i contràries a posicionaments autoritaris. 

Personalment se'm fa difícil que militants o simplement simpatitzants de forces democràtiques d'esquerra o fins i tot de centre, puguin acabar abraçant posicionaments d'extrema dreta i, a la meva manera de veure-ho, lluny del sentit democràtic de la política i la vida en societat. Forces que s'aprofiten de la llibertat que ofereix la democràcia per combatre-la i arribar a aconseguir règims autoritaris i repressors.

Sobre Ramon Tamames hi ha qui diu que és qüestió de l'edat, i d'altres que es tracta d'un afany de protagonisme que li ha ofert una força que, malgrat no combregar-hi, no té cap mena d'escrúpols per beneficiar-se'n. Jo no sabria què dir-ne, però sí que em sap greu i voldria pensar que és una relliscada que no trigarà a adonar-se'n.

La llibertat que et dona no militar a cap partit polític és que durant la vida evoluciones sense contradiccions aparents, però haig d'entendre que sempre al voltant d'uns principis democràtics que afavoreixen la llibertat de les persones per expressar les seves idees i portar-les en pràctica, amb el respecte que es mereixen totes les opcions. Qui acaba en opcions predemocràtiques i repressores, té un problema greu, però al mateix temps el provoca a la resta de la societat. Vivim uns temps difícils, i cal estar atents a no justificar posicions intransigents per defensar-nos de realitats que no agraden i que voldríem que fossin diferents.

Dolor i tristesa per la feina pendent

Quan succeeixen desastres com aquests dies a Turquia, a la frontera amb Síria, amb un resultats de víctimes que han perdut la vida i d'altres que se'ls hi ha destrossat completament, la reacció majoritària és d'empatia i ganes de col·laborar amb les famílies damnificades. Acceptes que són fenòmens naturals contra els quals poca cosa s'hi pot fer, però aparques algunes consideracions que, passats uns dies, caldria valorar i tenir en compte.

Hi ha zones del planeta que els terratrèmols són una amenaça real, i al llarg dels anys han experimentat episodis terribles amb greus conseqüències, sobretot pel degoter de víctimes mortals. En aquests territoris cal tenir-ho present en el moment de construir els habitatges, perquè està vist i demostrat que si es prenen les mesures apropiades, els efectes són menors. La pregunta que ens fem és si de veritat es prenen les mesures pertinents o no.

Governar vol dir precisament gestionar bé un país per resoldre tots els problemes que apareixen dia rere dia, i preveure possibles esdeveniments que no tens la potestat de dominar, però sí de trobar la millor manera per evitar grans mals. Està més que comprovat que els països pobres acostumen a rebre més sotragades que els rics, però en aquests països hi ha dirigents que poden i han de treballar per reduir les conseqüències fatals de fets com els d'aquesta setmana a Turquia.

Sense oblidar que la primera reacció ha de ser d'ajuda i suport a les víctimes i als dirigents dels països afectats per la catàstrofe, també hem de pensar si cal recriminar la manca de previsió i regulació a l'hora de donar les llicències de construcció, en un país propici de patir terratrèmols fatídics.

Crec haver llegit que al tombar del segle Turquia va patir un greu terratrèmol amb moltes més víctimes de les que avui es parla, malgrat ser-ne moltes, i que es preveia una revisió de la normativa constructora per evitar que terratrèmols com els d'aquesta setmana produïssin tantes destrosses i morts. Sembla ser que tot va quedar en paraules i no s'ha fet res, per la qual cosa avui hem de lamentar el resultat de tantes morts.

L'ajuda que els països rics haurien de considerar per a països que no tenen tanta sort, seria precisament de previsió i regulació de les normatives que permetin una millora de la seguretat dels edificis, i ajudes econòmiques perquè la construcció es faci en condicions. Al president turc no el podem considerar un pobre bon home amb moltes ganes i pocs recursos. Si el llegeixes al cap de l'any pots veure que té prou empenta i es vanagloria dels seus actes i progressos, però quan veus el que ha passat aquesta setmana al seu país, t'adones que sovint tot és fum, i que només hi ha un progrés personal i del seu entorn, amb molta pobresa i vulnerabilitat no resolta ni amb cap voluntat de trobar-hi solució. Que no ens enganyi!

Treballar en equip

No és fàcil i considero que no ens ho prenem prou seriosament. Estem molt acostumats a veure grans líders, molts dels quals es queden en la propaganda i t'adones que en el fons és fum, però ens fixem poc en el seu equip i ells mateixos tampoc no ho treballen suficientment.

Treballar en equip hauria de ser un objectiu prioritari per aconseguir millors resultats. Centrar-ho tot en una persona acostuma a donar mals resultats, i en política s'ha dit que els grans líders lluiten per no tenir ningú a prop que els faci ombra. Més aviat busquen persones que els donin suport, però no els facin la competència. Després passa el que passa.

Sempre m'ha agradat el treball en equip, tot i pensar que de petits no n'hem après. No n'ensenyen prou. Quantes vegades no hem sentit a escolars dir que prefereixen fer els treballs de manera individual que no pas compartint-ho amb altres. Fins i tot s'accepta la signatura de companys, però que no s'hi fiquin, que es quedin a casa!

En el nostre sistema polític de llistes tancades, representant a partits polítics, acostumem a fixar-nos en qui va al davant, i a vegades són uns trepes, com els bategem, que no miren a qui trepitgen en el seu afany d'arribar al capdamunt. Llavors es fa difícil el treball en equip, ja sigui per divergències o per cedir tota la responsabilitat al primer, o bé per no comptar amb persones amb suficient preparació per afrontar els reptes de governar.

És per això que valoro el treball en equip, amb persones preparades i amb ganes de compartir la responsabilitat que suposa tirar endavant un projecte de govern d'una vila o d'un país, i fer-ho posant cadascú de la seva part, els seus coneixements, les seves aptituds, i l'esforç i dedicació.

Massa vegades veiem uns governs amb un o dos que treballen i la resta amb prou feines fan acte de presència. No saps si per incapacitat o per afany de protagonisme de qui va primer. I això es pot comprovar. Una manera és veure-ho és amb la delegació de competències, la distribució de responsabilitats, i no estar sempre present a tot arreu, prenent sempre la paraula, deixant en evidència als altres.

Perquè crec en el treball en equip, he pres sempre la decisió de comprometre'm a assumir responsabilitats. No ho faria si només anés a fer gruix, i encara menys si pretengués ser l'estrella de l'equip.

Els moviments d'última hora són poc creïbles

Sempre he pensat que els moviments que acostumen a fer els diferents partits polítics quan s'acosten unes eleccions són els menys creïbles i que més ens han de fer reflexionar sobre el significat, la motivació i els interessos que hi ha al darrere. No és cap novetat ni passa desapercebut, però malgrat tot existeixen i es repeteixen una vegada i una altra.

Tots fan els seus càlculs. Els que estan governant analitzen les possibilitats que tenen de continuar i com ho han de fer per aprofitar les plataformes que dominen per aguantar-s'hi. Els que aspiren a guanyar també s'espavilen a estudiar de quina manera poden comprometre els que estan governant, que acostumen a tenir més desgast.

És per això que la ciutadania ha de posar en dubte aquelles estratègies que apareixen a última hora i preguntar-se per què totes aquells actuacions no s'han pogut fer abans. Per què s'ha d'esperar a darrera hora per endreçar la vila, crear aquells organismes que han estat aturats durant quatre anys, o revisar les ordenances que han esdevingut obsoletes.

Els polítics són conscients que la nostra memòria és efímera i acostumem a recordar el més immediat i oblidem què ha passat durant els primers anys de mandat o legislatura. Les promeses que es fan en campanya tenen la voluntat d'engrescar els votants, que no castiguen l'incompliment com caldria.

Ja fa dies que tots els partits polítics estan preparant la campanya oficial per a les eleccions municipals del mes de maig i això es nota en la manera de parlar de molts polítics, que intenten ser amables, ser empàtics i fins i tot transparents. Tot és lícit, però seria d'agrair que l'amabilitat no es limités als darrers mesos del mandat, sinó que fos una característica que regnés sempre.

Tots estem compromesos amb el nostre entorn, i d'alguna manera hauríem de contribuir en millorar-lo. Si podem dedicar part del nostre temps lliure a la vila, no podem negar-nos-hi. No es tracta d'imposar res, sinó d'aportar el nostre coneixement, el nostre esforç i el nostre temps per aconseguir el millor per a tots, sobretot pensant en aquelles persones més vulnerables, ja sigui per l'edat, la salut, la procedència o les circumstàncies adverses que han provocat unes desigualtats massa pronunciades.

Abans d'ahir parlava de la sensibilitat que trobo a faltar en els polítics. Aquesta és molt important per tenir en compte les persones que s'ho passen pitjor. Hem d'avançar tots, i per això cal no oblidar-se de la gent que més ens necessita.

Els grans beneficis de la banca

Aquests dies els diferents bancs espanyols informen als seus accionistes sobre els beneficis obtinguts el darrer exercici. La majoria d'ells es vanaglorien dels resultats assenyalant en molts casos que es tracta de rècord de beneficis. Una noticia que de ben segur es valora positivament per part dels accionistes, però que no deixa de sorprendre i molestar a moltes persones, sobretot les que més problemes estan tenint per subsistir, degut, bàsicament, a l'encariment dels productes i sobretot del cost de les hipoteques.

Sense oblidar que la banca és una activitat privada i que per lògica ha de buscar els beneficis, també és cert que la nostra relació amb la banca no es del tot lliure i voluntària. Si treballem amb els bancs és en bona part per obligació. Imagineu-vos la vostra vida sense contactes bancaris. Com pots cobrar la nòmina o la pensió? Com pots gestionar la majoria de pagaments a l'administració?

Anys enrere era possible prescindir dels bancs, però ara no ho és. I això ens porta a preguntar-nos si la pròpia administració fa obligada aquesta relació amb la banca, no hi hauria d'haver algun tipus de contraprestació? No caldria considerar-la com una empresa bàsica i com a tal tenir certes prestacions socials que la diferenciessin d'una empresa totalment privada?

No entro a parlar dels diners públics que es varen utilitzar per salvar la banca. Si entréssim en detalls potser acabaríem dient que l'Estat ens ha estafat, beneficiant una empresa privada, que no tenim cap més remei que treballar-hi i pagar-ne els costos que se'n deriven.

La banca no és l'única empresa privada amb qui ens relacionem sí o sí. Podem pensar en les empreses de subministrament elèctric, del gas, o l'aigua. Unes empreses que exerceixen un poder i una pressió sobre la població que els governs haurien de controlar amb més força. No n'hi ha prou en pensar amb les famílies vulnerables, sinó també recordar que els beneficis que aquestes empreses obtenen són a costa d'un servei que els seus clients no tenen cap possibilitat d'abstenir-se'n.

Centrant-nos en la banca, considero que els nostres governants haurien de ser més estrictes a l'hora de valorar el servei que ofereix a la gent, i sobretot els costos que imputen a la gent, la majoria dels casos per serveis que no en podem prescindir.

És bo per un país que les empreses obtinguin beneficis. Cal ser positius, però convé tenir en compte d'on surten i com poden revertir millor a la població, perquè la satisfacció dels banquers i accionistes pugui ser compartida per més gent.

Falta sensibilitat als nostres polítics

Probablement em repeteixo, però darrerament hi ha hagut diferents episodis que han deixat en evidència que si una cosa falta a la nostra vila és sensibilitat per part del nostre govern a l'hora de tractar els problemes dels vilatans, les seves consultes i queixes. Si bé és cert que tenim molta tendència a queixar-nos de tot i no sempre aportem la nostra part per solucionar els problemes, això no treu que no sigui necessari escoltar a tothom i intentar donar resposta, amb la màxima empatia i pedagogia possible.

El dia a dia no és fàcil i hi ha persones que ho pateixen més que d'altres. L'administració pública resulta a vegades un mur infranquejable que dificulta encara més la nostra existència. No sempre som capaços de diferenciar qui té competències sobre les coses, i probablement no tenim l'obligació de conèixer-ho, i acostuma a passar que és la més propera, l'administració local, la que acaba rebent les queixes i a qui se li carreguen totes les culpes.

Els nostres representants polítics a l'Ajuntament, tinguin responsabilitat de govern o no, tenen l'obligació d'escoltar tothom i intentar resoldre els conflictes que s'originen, de manera directa, quan es té competència, o pressionant les altres administracions quan aquesta no els correspon.

Ens trobem amb problemes de manca de neteja, de dificultats de moviment, d'estancament a l'hora de resoldre situacions que s'arrosseguen de fa anys, i això és el que preocupa a la ciutadania i és el que reclama amb insistència. Tot té una explicació i aquesta s'ha de donar, amb total transparència, assumint les responsabilitats que corresponguin.

La manca de resposta a plantejaments de problemes és el pitjor que pot passar en la relació entre administrats i electes. No podem limitar-nos a parlar d'allò que ens agrada, allò que fem bé, i amb les persones de la nostra corda. Governar vol dir estar a l'altura de les circumstàncies, a les verdes i a les madures. Governar per aquells que ens han votat i també per aquells que han preferit una altra opció política.

Seria desitjable que, pensant en el proper mandat, una de les principals fites de totes les persones que decideixin presentar-se a les eleccions, sigui la d'empatitzar amb la població, et donin o no el seu suport, procurant resoldre tots els problemes i explicar les coses que no tenen una solució fàcil, per intentar reduir el distanciament que s'ha produït entre polítics i vilatans, i millorar la confiança que és tan necessària per poder caminar tots junts com a poble.

L'exemple del Brexit

Llegia un dia d'aquests que cada vegada hi ha més britànics que es penedeixen d'haver votat a favor de sortir de la Unió Europea. Segons ells, els perjudicis d'aquesta decisió són superiors als avantatges. Els polítics responsables encara no ho reconeixen, però si tot segueix com ara, no serà estrany veure com també ells entonen el mea culpa.

D'entrada em semblaria que caminar junts pot ser beneficiós per a tothom, però també puc entendre que no sempre es veu bé el fet de no tenir total autonomia a l'hora de prendre decisions, sobretot econòmiques, però també judicials. Probablement la manera de ser i actuar dels britànics xocava amb la dependència d'una Unió Europea.

El fet, però, és que els britànics varen exercir el seu dret a vot en un referèndum, i va guanyar sortir-ne. Podríem analitzar molts factors, però em quedo amb la bondat dels referèndums. En principi és bo que la població, que és sobirana, pugui decidir què vol en cada moment. Que no es delegui tot als polítics, sinó que decisions importants, i que tenen efectes rellevants, puguin ser decidits per majoria de la població, de manera directa, sense intermediaris.

L'altra cosa és valorar tot l'entorn d'un referèndum. En primer lloc el coneixement dels efectes d'un sí o un no. No sempre tenim suficient informació objectiva per fer-nos decantar per a una opció. Ens és difícil saber què pot passar si es pren una o altra decisió, i davant dels dubtes acostuma a passar que et decantes per allò que diuen els partits polítics amb qui tens més confiança. No cal dir que esdevé un vot condicionat i influït per uns interessos determinats, que poden ser legítims i sincers, o bé enganyosos.

És per això que en tot moment, quan es decideix plantejar un referèndum obert a tota la població, la informació és bàsica i necessària, però també la lleialtat, la sinceritat i compromís dels promotors de la votació. 

S'ha dit, en el cas del Brexit, que els seus defensors no varen ser prou honestos i que varen fer un discurs interessat i alarmista davant la possibilitat que el resultat de la consulta fos contrari. No sé què hi ha de cert, però en tot cas aquest és un dels perills. No per això s'ha de renunciar a la convocatòria de referèndums, sinó millorar la manera com es presenten i acostumar la gent a fer-ho més sovint. Probablement Suïssa seria un bon exemple a tenir en compte, però això requeriria un estudi a fons.

Ara toca ser GOI

Després d'escoltar la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i la seva referència als Grups Objectivament Identificables (GOI), ara sembla ser que tothom intenta definir-se com a membre d'un d'aquests grups, com seria el de catalans independentistes. Si més no aquesta és la il·lusió dels que creuen que la referència permet l'excepcionalitat en l'extradició de persones a qui s'ha enviat una euroordre.

Com en tot, ens ho podem agafar rient o bé acceptar que estem perdent el temps miserablement, per culpa d'una situació que ha sortit de mare. Des del moment que es va judicialitzar un fet polític, tot el que ha vingut després ha estat una pèrdua de temps i una radicalització de les posicions d'una i altra part.

Ahir, en aquest mateix blog, ja parlava que el final encara queda lluny. Hi ha moltes coses a discutir i interpretar. De fet, la sentència del TJUE no aclareix gaire res, o d'alguna manera torna la pilota a la justícia belga perquè torni a decidir què vol fer-ne dels catalans exiliats i les euroordres que rebrà ben aviat. La sentència no dona cap resposta definitiva perquè, malgrat contradir la facilitat amb què els tribunals belgues varen rebutjar les euroordres del jutge Llarena, també obre la porta a situacions excepcionals, que algú creu que es dona certament.

I entretant els socialistes han aconseguit fer baixar del carro el govern en minoria d'ERC, que s'ha empassat els gripaus que en altres moments haurien rebutjat amb tota la seva força. Això, a diferència del que manifesta el president Aragonès, no és fer política i cedir per tirar endavant, sinó renunciar a principis i objectius que anteriorment es varen vendre com a irrenunciables.

Torno a dir que ERC patirà les conseqüències d'aquesta feblesa i moltes persones deixaran de donar-li suport. De fet, si mirem la història del partit polític des del final del franquisme, és un cúmul de contradiccions, movent-se sempre segons bufa el vent. De tot plegat, però, els més perjudicats som tots nosaltres, que vivim sense poder tenir un model de país a defensar, sinó que el tenim a mercè de la voluntat d'Espanya, avui representada pel PSC més espanyolista de tota la història.

Algú voldrà veure en el pacte entre ERC i PSC una victòria, per haver aconseguit l'aprovació dels pressupostos, però sense voler treure importància al fet de tenir uns pressupostos aprovats, sí que sap greu veure el preu que s'haurà de pagar, en perjudici del medi ambient, la sostenibilitat i el sentit comú.