S'acaba l'any del procés i comença l'any de...(?)

Falta poc més d'una hora perquè acomiadem aquest 2014 i donem la benvinguda al 2015. El més clàssic seria parlar dels fets més importants que han succeït al llarg de l'any i desitjar el millor per al nou any. Enguany, però hem de parlar d'un final tràgic amb moltes morts arreu del món. Unes morts que s'han sumat a les que ja són tan habituals que ni en fem esment.

Indonèsia recordava el tsunami d'ara fa 10 anys i s'ha trobat amb la trista actualitat de l'avió caigut al mar, amb 166 persones mortes. Al Mediterrani s'han continuat produint morts d'immigrants quan intentaven accedir a Europa, però també acabem l'any amb el tràgic accident d'un Ferry incendiat, on encara no sabem quantes víctimes hi haurà, malgrat haver salvat més de quatre-cents passatgers.

Políticament també acabem ensopits, tant els sobiranistes que després de l'èxit del 9N han vist com tornava la calma i la indecisió, com els unionistes que estan farts de tant d'enrenou per no anar enlloc.  I ara només faltava que sortís Podemos amb ganes de treure cadires a tothom.

Fa massa temps que la gent està pendent de Mas i Junqueras perquè decideixin què volen fer. Cap dels dos vol baixar del burro i les expectatives per aquest 2015 comencen a ser molt diferents del que es podia preveure fa un parell o tres de mesos. Ja es comença a llegir que els catalans hem tornat a topar en la mateixa pedra, de les baralles internes, d'anar cadascú a la seva i donar la raó a personatges com Aznar.

Acabem un any complicat, amb la crisi econòmica ben viva, digui el que digui Rajoy, i malgrat ens avisin que anem en bon camí, el 2015 no serà fàcil econòmicament i molt intrigant políticament: eleccions municipals, estatals i potser també autonòmiques. Serà un any de pressupostos prorrogats i de dificultats d'entesa entre les diferents forces polítiques. No sabem pactar, però a còpia de resultats amb diversitat de partits polítics n'acabarem aprenent, o no ens en sortirem. Que tingueu una bona entrada d'any. Feliç 2015!

2014, un any en què s'ha ventilat molta corrupció

S'acaba l'any i continuen apareixent casos de corrupció i immoralitat. El 2014 haurà estat, i de ben segur que així passarà a la història, l'any amb el descobriment de més casos de corrupció. Un any que serà molt probablement un punt d'inflexió entre el desconeixement de que ens estaven estafant i la plena consciència que això ha estat així i encara continua essent. El futur?

Avui llegíem que el FROB ha enviat a Fiscalia documents que posarien en evidència el cobrament de sobresous de dirigents de Caja Madrid, que després absorbiria Bankia i que alhora seria rescatada amb els nostres diners. Dirigents com el senyor Blesa que va ser empresonat de manera irregular i se'n va fer l'ofici el jutge. Un dirigent, el senyor Blesa, que va voler enganyar-nos fent-se passar per víctima d'un desaprensiu jutge.

Avui he tornat a veure la pel·lícula basada en la vida de Pere Casaldàliga, i m'he fixat en algunes de les seves reflexions i proclames, i he pensat que el seu és el veritable sentit de l'Evangeli que, fins i tot per als no creients, és una lliçó de compromís a la vida en la defensa dels més dèbils. La pel·lícula està ambientada al Brasil, on ha estat testimoni de vida, però a casa nostra també tenim els nostres racons i misèries, els nostres tirans, militars i polítics corruptes, encara que potser la ciutadania no actua tan unida i ens mirem les penes dels altres una mica per sobre l'espatlla.

No tots podem ser un Pere Casaldàliga, però segur que tenim oportunitats per ser més justos i exigir-ho als nostres polítics, lluitant amb les nostres armes que són la coherència, el respecte i la solidaritat amb tots els altres.

A petició del senyor Miquel Iceta

"Som conscients que els partits hem de ser instruments al servei de la ciutadania i, si un vol ser-ho, el primer que ha de fer és escoltar-la. Obrirem un procés per escoltar no només les bases, sinó tota la gent que vulgui col·laborar o només dir-nos què espera de nosaltres".

D'aquesta manera s'ha expressat Miquel Iceta i, evidentment, no hi tinc cap objecció, sinó tot el contrari. Aquesta és la manera de pensar que se suposa a tot polític d'un règim democràtic basat en que la sobirania resideix en el poble i en la representativitat democràtica en les seves institucions. El problema és que l'experiència ens ha demostrat que normalment no acostuma a passar d'aquesta manera.

Com que Miquel Iceta ens demana la nostra opinió jo li voldria demanar que posi en pràctica, dins del seu partit, l'exercici d'escoltar la gent, però no només el dia de les eleccions, sinó de manera continuada durant tota la legislatura o mandat municipal.

No he cregut mai en els partits polítics, tot i acceptar que són les estructures on es basa el nostre sistema polític, però sempre he cregut que es tracta d'entitats molt poc democràtiques internament, encara que es facin votacions per escollir els seus diferents òrgans i consells. Els grans partits polítics pateixen a dins el mateix defecte que a fora, de tenir poc present els altres. Les bases dels partits es troben molt lluny dels seus líders, i els missatges inicials cada vegada s'allunyen més de la pràctica diària. Precisament el PSC va viure un episodi molt convuls quan els seus dirigents varen castigar càrrecs del seu partit per defensar, contra la seva voluntat, els principis que havien defensat i promès durant la campanya electoral.

Jo li demanaria a Miquel Iceta que no ens enganyi ni permeti que cap dirigent del PSC ho faci. Que es prenguin molt seriosament la necessitat de treure Catalunya de l'atzucac on ens trobem i que no s'inventi sopars de duro. Que no ens prometi allò que sap que Espanya no ens oferirà mai. Iceta sap que el model federalista no se'l creuen ni els dirigents del PSOE, i ja no diguem el PP o fins i tot el nou moviment Podemos. Som molts els que defensaríem un model federal si tinguéssim un interlocutor a l'altra banda, però el senyor Iceta sap molt bé que no és així. 

És per tot això que, amb tota humilitat, l'animo a fer un canvi real i profund dins del partit socialista, fent fora aquells que només aspiren a un càrrec per assolir poder, els corruptes i els ganduls, i encari el repte de conformar una alternativa d'esquerra de veritat, que defensi els drets més elementals per a tota la població, començant pels més necessitats, i treballi a fons per treure Catalunya d'aquesta situació de subjecció injusta a la voluntat del govern espanyol de torn, tant en l'aspecte financer, com cultural i social, agreujat darrerament amb el model recentralitzador del PP. 

Jo li demanaria a Miquel Iceta que s'allunyi dels plantejaments centralistes del PP, C's o UPyD, i que amb el seu nou plantejament faci innecessària l'aparició de moviments com Podemos, demostrant que des de casa també ens podem arreglar, però arreglar bé. Gràcies senyor Iceta pel seu oferiment, estem a la vostra disposició.

Rajoy és la pitjor innocentada

Recordo que abans el dia dels innocents era molt típic que algú o altre et fes alguna innocentada, des dels ninots enganxats a l'esquena fins a la moguda de lloc d'algun estri de casa teva, del teu calaix a la feina... realment es tractaven d'actes molt innocents. 

Als diaris i emissores de ràdio també es va posar de moda dir-ne alguna, i es tractava d'aconseguir fer-ho creure al més gran nombre de persones possible. Com moltes coses en la nostra vida, se'n va abusar, fins a l'extrem de resultar molest, i de mica en mica es va refredar i eren menys els mitjans de comunicació que conservaven la tradició. 

Actualment diria que en queden ben pocs, sobretot a l'entorn i àmbit on accedeixo, i si en queda algun, de ben segur que m'ho empasso com a real, ja que no hi ha dia entre els 365 de l'any que no llegim alguna notícia que podria passar ben bé com a innocentada. És allò de que la realitat supera la ficció. 

Dir que Rajoy és una innocentada es mereix una explicació. Potser seria més encertat dir que és una calamitat i un despropòsit. Ho hem pogut llegir en més d'un article periodístic que Rajoy ha aconseguit ser considerat el pitjor president de la nostra democràcia. La llàstima d'això és que hi ha gent que ho ha patit més que d'altres, i el seu sofriment trigarà anys a solucionar-se.

Aquests dies parlem molt de Podemos, de regeneració democràtica, d'independència... però al marge del que més ens pugui agradar, la prioritat passa per desempallegar-nos de l'actual president, el seu govern i la seva majoria absoluta, i tornar a un Estat de dret just, que vetlli per a tots els ciutadans, començant pels més pobres, i tingui en compte el que diu la Constitució sobre el dret de tothom a un habitatge digne i adequat, per posar un exemple. En aquest punt de la Constitució no s'hi han fixat gaire, tot i la seva fixació amb la sagrada Constitució.

Tant de bo demà ens despertéssim i poguéssim comprovar que el govern Rajoy hauria estat una innocentada del 28 de desembre que no té continuïtat ni possibilitat de reproduir-se.

Qui no es vol emmirallar amb Veneçuela?

Des de fa unes setmanes segueixo amb més detall les notícies que arriben de Veneçuela. Ja sabeu que el país sud-americà ha servit de mirall per als líders de Podemos i també per a la monja Forcades, de Procés constituent. És per això que veient què fan en aquell país podrem tenir una idea de com es convertiria Espanya, i de retruc Catalunya, si Podemos agafa el poder.

Avui per exemple he llegit que el president Maduro ha forçat, per llei, abaratir certs productes perquè tots els veneçolans poguessin adquirir-los, encara que els botiguers els haguessin de vendre per sota del preu de cost. M'ha cridat l'atenció dos productes essencials com són la nina Barbie i la televisió de plasma.

Esclar que la situació econòmica de Veneçuela no deu tenir res a veure amb l'espanyola, que el nostre president Rajoy ja ens ha deixat ben clar que és molt optimista i que ja podem dir adéu a la crisi. No hi fa res que hi hagi cinc milions d'aturats, als pensionistes els augmentin dos euros la pensió i el sou base hagi augmentat gairebé tres euros.

Si Rajoy està tan content d'haver aconseguit aquests resultats en tres anys, no sé com deixarà el país abans de les eleccions que, per cert, sembla ser que s'hi vol tornar a presentar. Jo l'animo a presentar-se per tal de reduir les probabilitats d'haver de mantenir un altre expresident.

Els dirigents de la CUP han dit que es volen presentar amb un altre nom i de la mà de Procés constituent. A mi ja m'agrada el discurs de la CUP, tot i que ratlli la utopia, perquè gràcies a les utopies podem sobreviure i continuar més o menys il·lusionats, però em preocupa els seus associats, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. 

Entre aquest front, que no sé si s'hi afegirà algú més, i el front que comentava ahir, a instàncies d'Ernest Maragall, em fa l'efecte que estem despitant tothom i que al final ens hauran d'enviar un manual d'instruccions perquè sapiguem a qui hem de votar i, si ho fem, què en podem esperar.

El doble error d'Ernest Maragall

Penso que el senyor Ernest Maragall no sap ben bé què vol i encara menys què demana. Proposar a ERC i ICV d'anar junts amb MES en les properes eleccions al Parlament català i a més pensar que això representaria una força d'esquerres, és, al meu entendre, un doble error. 

En primer lloc pensar que ERC és un partit d'esquerra, malgrat el que digui el nom, és tenir un concepte de l'esquerra molt esbiaixat. Ni als mateixos de MES els podríem considerar massa d'esquerres i demaneu-li als d'EUiA què en pensen dels seus socis d'ICV. 

Pretendre defensar la independència de Catalunya anant en coalició amb ICV és el segon error. El mateix que passa amb UDC, encara que ambdós partits comptin amb militants independentistes. S'ha de ser coherent i deixar-ho ben clar. Quan féssim el recompte dels vots tindria molts escrúpols en considerar els seus vots d'independentistes, tal com ara podem dubtar dels vots a CIU.

Aquí les úniques forces que s'han manifestat independentistes són ERC, CDC i la CUP, i aquests tres no aniran junts. Les altres combinacions no deixen clar què defensen i, per tant, d'eleccions plebiscitàries res de res.

Parlem molt de la necessitat que siguin transparents, però jo insistiria també en que cal ser coherents i seriosos. Darrerament la seriositat en els partits polítics catalans deixa molt que desitjar. Si no hi posen remei estarem marejant la perdiu com hem fet tota la vida, i la història d'aquests tres darrers anys serà simplement això, història.

Què ha dit el rei que ens vagi bé?

Jo no sóc monàrquic, però també us haig de dir que amb el panorama polític que tenim, qualsevol s'atreveix a optar per un president de la república. Us ho imagineu, oi? val més no fer-ho ni que ens vinguin mals pensaments. N'hi ha tota una colla que es presentarien com a candidats i... quina pena!

Hem vist com la presidenta que va plegar perquè tenia una malaltia, ara opta per ser alcaldessa de Madrid. M'imagino que els policies que la varen perseguir i multar deuen tenir el cul ben estret, pensant en què els pot passar si surt alcaldessa.

Diuen que s'ha de ser honrat i al mateix temps semblar-ho. Al nostre país això és gairebé una utopia, però malgrat tot de candidats n'hi ha arreu, només falta aixecar les pedres i en surten per a parar un carro.

Avui hem pogut llegir les opinions sobre el discurs del rei Felip VI. Us informo que, d'acord amb la meva afirmació inicial, no el vaig escoltar i només n'he sentit un parell de fragments a les notícies del canal català. Sí que he llegit els titulars de les opinions dels diferents partits polítics i ja n'he tingut prou. És vergonyosa la hipocresia dels nostres polítics. Només busquen trobar les frases que els convenen d'acord amb la seva política i manera de pensar. La utilització d'un discurs del rei en benefici propi. No s'adonen, però, que a molts no ens interessa el més mínim. Ja pot dir el que vulgui el rei. Sortosament a Espanya no passa el mateix que a Turquia, i no és que no ho vulgui el ministre Fernández Díaz, però podem dir que el president Rajoy és un corrupte i no ens fiquen a la presó.

Avui el pare ha celebrat el Nadal per noranta-quatrena vegada, moltes de les quals he compartit. Això és el més important. El que ens puguin dir els nostres polítics ja ho avaluarem demà, no per res, sinó perquè ho patirem tard o d'hora. Bona nit.

Els Núñez tornen a casa per Nadal

Tal com ja s'havia comentat, pare i fill han sortit de la presó per poder celebrar el Nadal en família. La seva estada a la presó ha estat de 38 dies, gairebé tants anys com ha durat el procés, i ja han obtingut el tercer grau. De fet, el senyor Millet encara no hi ha entrat i tot fa pensar que, sense desitjar-li res de dolent, abans entrarà a la caixa.

Ahir ens va sorprendre la notícia que Fiscalia demana explicacions a alts càrrecs del govern Zapatero pel cas Castor. A bona hora! no sé si les reaccions de Fiscalia són sempre fruit de la pressió social i política, o bé és una pura coincidència. La llàstima és que el govern espanyol anés tan de pressa a pagar la indemnització. Esclar que no la pagarà el govern, sinó tots nosaltres, per això tanta pressa, s'ha de quedar bé amb els grans empresaris que el dia de demà et poden col·locar en un consell d'administració.

I després que ens vinguin a dir que vivim en un Estat seriós, amb aquesta colla de lladres i incompetents que des de fa molts anys ens governen. No estic parlant només dels actuals del PP, que són un cas extrem, sinó també dels ministres i governs anteriors. Ministres com el senyor Clos que quan jurava ni sabia quin ministeri li corresponia.

Si Podemos entra amb tanta força és perquè defensa un sistema totalment antagònic amb el del PP i que el PSOE no ha estat capaç de portar a terme mai. L'analogisme entre la incursió de Felipe González i Pablo Iglesias em fa témer el pitjor, que tot quedi en grans discursos sense cap base ni molt menys resultats.

Però com que avui és Nadal, acabem el post amb un bri d'il·lusió i confiança en el futur. Us desitjo una bona nit de Nadal i, si és possible, que també neixi en vosaltres una nova il·lusió en el futur que ens espera, que no sabem quin és, però desitgem que sigui de felicitat, pau i bona salut. Bon Nadal!

Avui ens entretenim amb les cues per autoinculpar-nos

A vegades els gestos tenen importància i això és el que ha pretès l'ANC convocant els catalans sobiranistes a autoinculpar-se en solidaritat al president Mas i les dues conselleres, després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya admetés a tràmit la querella presentada pel Fiscal General de l'Estat a instàncies del govern de Rajoy.

Suposo que mentre Junqueras i Mas estudien la millor manera de sortir ben parats de la situació en què ens trobem, cal anar fent bullir l'olla i aquestes cues d'avui poden ser una bona excusa. El fons de la qüestió no té cap importància, però d'aquesta manera mantenen la gent engrescada.

Si l'ANC s'encarrega d'engrescar la gent, ja hi ha qui ens avorreix amb discursos repetits sense cap possibilitat d'èxit. Avui tornàvem a llegir els grans arguments i la defensa de l'encaix català a Espanya per part de Joan Herrera.

Fa uns mesos ens queixàvem de la innocència (o engany) del PSC quan defensava el model federalista. No és que sigui un mal model, sinó que amb els interlocutors que hi ha a Espanya (PP i PSOE), no hi ha cap possibilitat d'aconseguir-ho. Quan una cosa és impossible resulta absurd defensar-ho com a alternativa. Ara és quan l'estimat Herrera, divagant contínuament, arriba a la conclusió que s'ha de treballar amb Espanya per trobar l'encaix de Catalunya. És cert que ens avisa que ho veu difícil, però s'hi ensopega. La sortida: aliar-se amb Podemos.

Podemos no és cap garantia de canvi per a l'encaix del nostre país. Ara que no tenen cap responsabilitat ja no ho veuen bé, imagineu-vos si mai arriben a tenir poder decisori. Podemos, de moment, serveix per anar clavant batzegades a tothom. A Espanya a PP i PSOE i a Catalunya qui rep també és la CUP. Potser és la millor manera perquè tothom obri els ulls i actuï amb coherència i determinació. El millor exemple de que Podemos no és cap solució per a Catalunya és que el líder indiscutible és a Madrid i la resta només obeeix. El poder està tant o més centralitzat que en el cas del PSOE i el PP. Potser... m'he passat de ratlla, perquè quin poder té el PP català?

Susana Díaz vigila que Rajoy no ens regali res

La gran preocupació de Susana Díaz, la presidenta andalusa, és que Rajoy no pacti cap finançament nou amb Catalunya. Aquesta senyora és la presidenta socialista de la comunitat amb més presència del PSOE, un partit que segons Iceta ens ha de portar el federalisme, la gran solució per a Catalunya.

Intento creure que tot allò que em diuen els diferents partits polítics és sincer, però no és fàcil, sobretot quan t'adones que una vegada rere l'altra te la fan. A la que et despistes ja t'han fotut. He procurat entendre aquells que em diuen que no es pot ser extremista, que les coses no s'arreglen anant a màximes i que sempre es pot dialogar i pactar sortides que no excloguin ningú. Ho procuro, però l'evidència no m'ho permet.

I ara tenim a Pablo Iglesias que també ha vingut a engrescar-nos perquè confiem en ell. Ens diu que el que cal ara és canviar Espanya i deixar-nos de banderes. El que no tinc tan clar és l'Espanya que vol arreglar, o millor dit, quina Espanya vol. L'Espanya que ha de posar ordre en el finançament territorial, o bé hem de continuar amb dèficit fiscal?

Gat escaldat d'aigua tèbia fuig, i nosaltres som gats escaldats i ja no ens fiem de ningú. La llàstima és que entre nosaltres no ens entenem i així no arribarem enlloc.

Podemos debilita el procés sobiranista

Pablo Iglesias ha vingut a Barcelona a demanar que els catalans ens afegim al seu projecte, un projecte que té per objectiu canviar el país, fer fora tota aquesta colla de polítics que s'han apalancat i només es troben en la política per exercir-ne l'ofici, però havent-se oblidat de la ciutadania. Uns polítics, del PP i el PSOE, que han conduit Espanya al fons del forat amb un crisi econòmica que trigarem anys a sortir-nos-en. Però hi ha afegit CIU, i ha deixat ben clar que no s'abraçaria al president Mas.

Les imatges que s'han pogut veure de l'acte de Podemos a Barcelona podrien recordar-nos les visites de Felipe González uns anys enrere. Sembla com si la història hagués fet un salt enrere i, com en el cas del dia de la marmota, repetíssim els mateixos episodis, amb la mateixa il·lusió per part dels assistents.

No hi ha dubte que la desgraciada legislatura del president Rajoy ha afavorit l'auge de Pablo Iglesias, fins al punt de fer-nos creure que es tracta del Messies esperat, el que ens ha de redimir i portar-nos la llum. El nefast Rajoy i els seus no menys inútils ministres Soria, Fernández Díaz, García-Margallo... han aconseguit que l'actual legislatura sigui la pitjor de la història recent espanyola, tot i haver patit presidents com Aznar o Zapatero.

Ara tots els partits polítics pateixen el mal anomenat Podemos, que no és res més que la mala consciència per no haver actuat com calia i haver jugat amb la gent aprofitant-se de la seva bondat i paciència.

El procés sobiranista també en rep les conseqüències, i ERC i la CUP ho saben, però el que no saben és com combatre-ho. Demanar que Podemos s'apunti al carro de la independència és demanar peres a l'om. La desinflada sobiranista que no ha aconseguit ni el PP, amb la seva majoria absoluta i el control de totes les institucions, ni el PSOE amb el seu federalisme inconcret, un desconegut i ple de dubtes Podemos ho aconseguirà.

Si els partits sobiranistes volen que el procés no es trenqui definitivament caldrà que comenci a actuar amb coherència i dient-nos clarament què volen i com ho volen fer. La gent seguirà qui més confiança li desperti. 

La CUP contraprograma l'Audiència Pública

El regidor d'Hisenda es queixa de la poca participació, o millor que diguem assistència, a l'Audiència Pública del Pressupost 2015. Una Audiència que la CUP va contraprogramar amb una altra sessió participativa sobre el pressupost.

El regidor Vinyes sap, però, que no és la primera vegada que la sala de plens queda buida, i estic segur que també en sap els motius. Vull recordar que en aquest mandat CIU, PP i Bloc varen suprimir la regidoria de Participació, i no va ser fins que el PSC va entrar al govern que no es va recuperar.

El fet que existeixi la regidoria de participació tampoc és garantia de res. El més important és que la participació sigui transversal, que es practiqui des de totes les regidories. Esclar que fins ara no ens han demostrat que això sigui així. Tenim prou exemples de funcionament i de presa de decisions de les diferents regidories que haurien pogut ser una oportunitat de participació ciutadana: en l'aprovació de reglaments, de les ordenances fiscals, del mateix pressupost ordinari...

Si a l'Audiència Pública no hi va gent és perquè es programa com a sessió informativa i no participativa. És per això que volia diferenciar participar d'assistir. Aquesta diferència no sempre es té en compte i els polítics es posen a la boca massa fàcilment el mot participació.

Jo no estic content del model de participació del mandat anterior. No voldria que la meva crítica es mal interpretés. Hi ha partits que van per la vida parlant de model assembleari, d'altres del model de democràcia participativa de Porto Alegre... i són els primers de manipular els models i posar-hi totes les pegues.

Si no canviem el model no aconseguirem més assistència i encara menys participació. Aquesta setmana ens han presentat el pressupost per al 2015. Seria bo que l'any vinent ens presentessin el pressupost liquidat de 2014 i el comparéssim amb l'inicial. Potser llavors entendríem aquest costum tan particular dels governs municipals d'Arenys de Mar d'anar aprovant modificacions de crèdit cada mes. Però sobretot, si creiem en la participació, posem-nos-hi seriosament.

Jorge Fernández Díaz, el fatxa incompetent

Fa molt temps que jutjo el ministre Fernández Díaz i cada vegada es constata millor l'encert de les meves paraules. Perdoneu-me la manca de modèstia, però em ve de gust pensar-hi per creure'm que no sóc ni cruel ni injust quan qualifico el ministre com a incompetent, inútil i fatxa. Avui he pogut llegir com la majoria dels jutges del Tribunal Suprem havien signat un escrit en protesta de les ingerències del ministre en temes jurídics.

No estem parlant de simple pressió política als jutges, sinó de crítica descarada sobre les seves decisions judicials. I ho fa un paio que ja ha tastat la desautorització d'instàncies europees. Un ministre que té una obsessió contra Catalunya que és el país que el va acollir i en va treure tots els rèdits, però que no accepta la diversitat ni la crítica. És arrogant i dictador com el patró a qui adora i enyora. 

Rajoy es va voltar de gent mediocre, perquè no podia ser d'una altra manera. Aquest és un defecte força corrent dels líders polítics, que defensen les seves mancances i debilitats, rodejant-se de persones que no els hi poden fer ombra. Si algun d'ells el supera en intel·ligència, o bé plega o continua al seu costat per beneficiar-se dels ingressos i poder.

Encara falta un any perquè haguem de continuar aguantant tanta incompetència, però espero i desitjo que la podridura que predomina en el govern espanyol i a tot allò que toquen, es faci més gran i incontrolable, i el canvi que tots esperem arribi abans d'hora, i s'emporti tota aquesta xusma que no ens deixa ni respirar, i ens avergonyeix davant del món sencer.

Torres-Dulce no resisteix la pressió política

La notícia bomba del dia i que reproduiran demà tots els diaris en paper és la dimissió, per assumptes personals, del fiscal general de l'Estat, el senyor Torres-Dulce. El fiscal general que va obligar al fiscal superior de Catalunya a presentar la querella contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. Un fiscal que va actuar molt lentament en el procés 9N i que va posar molt nerviosos al PP, sobretot a la senyora Sánchez-Camacho, que feia dies que havia anunciat com procediria el fiscal.

El ministre de Justícia ha corregut a ressaltar que la dimissió era per assumptes personals i per tant no tenia res a veure amb el cas del 9N ni el Gürtel o el Nóos. L'oposició, però té molt clar que la dimissió té a veure amb la politització de la Fiscalia, que està al servei dels interessos del Govern.

El Govern espanyol nega pressions al fiscal, però tothom sap que quan el varen nomenar no es pensaven que actuaria de la manera que ho ha fet. El volien molt més proper a les tesis populars, i d'alguna manera els va sortir malament. Negar pressions és força ridícul, perquè tots n'hem estat testimonis. Potser no les ha patit darrerament, però la setmana del 9N el PP, però també C's i UPyD varen estar insistint i pressionant el fiscal perquè prohibís la realització de l'acte de participació amb urnes, i posteriorment que presentés la querella al president Mas. Si això no és pressió no sé què en diuen.

De totes maneres, per a molts de nosaltres, el fet que Torres-Dulce hagi dimitit ens deixa molt indiferents. Vingui qui vingui al seu darrere no canviaran les coses. Tal com hem pogut llegir aquests dies, només un canvi radical del mapa polític pot fer variar la inèrcia que aguantem des de fa més de trenta anys. Això pot passar d'aquí a un any, amb els resultats de les eleccions generals, o bé, en el cas de Catalunya, amb com avanci el procés sobiranista. Avui tot és una incògnita i hem d'anar vivint el dia a dia.

Avui la notícia a comentar havia de ser el gir històric de la política dels EEUU vers Cuba, i els primers passos per restaurar les relacions entre els dos països. Com que el procés s'allargarà en el temps, ja tindrem ocasions per anar-ne parlant.

Ple del Pressupost, excessivament a la lleugera

Sempre ens han dit que el Ple del Pressupost és el més important de l'any, ja sigui del municipi o de l'Estat. És per això que resulta tan trist veure com es planteja el Ple del Pressupost en el Parlament català. Els partits polítics de l'oposició no el volen ni veure, i el partit en el govern tampoc se l'acaba de creure. Pura demagògia en uns moments de crisi malgrat el que digui el president Rajoy.

Ens diuen que banalitzem la política, però el cas és que tot ho polititzem, fins i tot la Justícia, i aquí rau l'esca del pecat. Tot es construeix en benefici del poder executiu de torn, sobretot quan aquest és de dretes i hereus directes del franquisme.

M'he proposat no seguir el debat pressupostari del Parlament català. No li trec importància, però no em mereix prou respecte. No vull formar part de l'entreteniment d'uns polítics que no donen la cara, ni volen solucionar els problemes actuals ni la mare dels ous.

Aquests dies, a la feina, he rebut alguna alenada de la realitat que es viu al carrer, no és en tots els carrers, però en més dels que ens pugui semblar, massa! Avui també podia llegir les declaracions fetes des de Serveis Socials d'Arenys de Mar, que calculen en 30 el nombre de famílies arenyenques que viuen amb pobresa energètica. No estem parlant de països del tercer món, sinó de famílies del nostre veïnat.

Entenc tots els raonaments de retallades i limitacions, però segur que es pot fer més. Em temo que la desgràcia d'uns quants sigui l'excusa per justificar la sortida d'Espanya. Em fa por pensar que els nostres polítics, els independentistes, encara no saben quin model de país volen construir. 

El joc que entreté els parlamentaris catalans també és present en molts consistoris catalans. La dispersió del vot ho afavoreix, però allò que podria suposar un enriquiment de la política pot esdevenir la causa de la inestabilitat i l'estancament. No hem après a escoltar, dialogar i consensuar. Acabem votant sense més voluntat que la de fer prevaldre la nostra. Encara no acceptem que la unió fa la força, però perquè existeixi s'ha de renunciar a una part nostra. Hem d'aprendre a renunciar sense perdre il·lusió ni reconeixement. Massa complicat per a què alguns dels nostres polítics aprenguin la lliçó i la posin en pràctica.

Un dia remogut i violent

Avui ha estat un dia força mogut. Hem tingut onze detencions de persones acusades de terrorisme. Arran d'aquestes detencions s'ha produït unes protestes al barri de Gràcia que han acabat amb enfrontaments amb la policia. Per altra banda s'ha revifat l'afer Pujol amb la imputació, per part del jutge, de l'expresident, la seva dona i tres dels seus fills.

Al Senat s'ha viscut una picabaralla entre la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, i la senadora d'ERC, Ester Capella, que ha recriminat a la vicepresidenta el poc sentit que tenia mantenir el Senat que, contràriament al que diu la Constitució, desenvolupa molt poc la seva funció de representativitat territorial.

Més lluny de casa nostra s'ha produït una tragèdia, al Pakistan, amb l'atac dels talibans a una escola militar, amb el resultat de més de 140 morts, la majoria estudiants, com a venjança per les morts de l'exercit pakistanès.

A Síria també s'ha registrat 180 morts en l'assalt d'una filial d'Al-Qaida a unes bases militars. I tot això l'endemà del rescat accidentat d'un grup d'hostatges en una cafeteria de Sidney, per part d'un iranià fanàtic que va resultar mort junt amb dos dels hostatges, i de la matança de cinc persones en un edifici de Philadelphia.

Com es pot comprovar el món està cada vegada més esvalotat i paranoic, i si no procurem posar-hi remei, el futur és molt incert. Tot això no ho arreglarà la independència, per la qual cosa cal que hi dediquem bona part del nostre temps per intentar posar seny i trobar solucions. Nosaltres no aconseguirem evitar les morts de Síria o Palestina, però podem afavorir l'ambient del nostre entorn i fer més fàcil la convivència. 

Avui, conferència de Joan Herrera

Avui era el torn d'Herrera en aquesta marató de conferències setmanals dels partits polítics catalans, i encara no s'ha acabat, el proper en David Fernàndez de la CUP. 

He volgut entendre el missatge d'Herrera, cada vegada més difícil perquè no acabar de definir-se prou bé. És allò que passa quan es vol acontentar tothom i s'acaba distanciant-se de la majoria. Reconec que Podemos no li posa fàcil, ja que és la força que hi pot sortir més malparada. L'últim sondeig ja li pronosticava una gran davallada.

Herrera és clar a l'hora de defensar un front d'esquerres i intenta sumar-hi tots els partits que es defineixen d'esquerra encara que quan han governat no ho han demostrat gaire. Voldria anar junts amb ERC, Podemos, Procés Constituent, escindits del PSC... i parla de transversalitat, i a favor del dret a decidir.

El que no em queda clar és quan, parlant de les relacions Catalunya-Espanya, defensa el diàleg de tu a tu, d'igual a igual. No ho entenc perquè no sé com pot aconseguir aquesta posició d'iguals tenint en compte que estem parlant d'un Estat amb totes les institucions a les seves mans (Tribunal Constitucional, Poder judicial, legislatiu i executiu...), i una autonomia amb l'Estatut i el finançament retallat. 

Els que defensen la tercera via, sobretot els que s'hi han posat ara, per què creuen que està sorgint aquesta idea? per què sí? o potser perquè el moviment independentista ha mobilitzat més dos milions de persones? Els actuals defensors de la tercera via haurien sortit a la llum pública sense el moviment independentista? No, oi? doncs això vol dir que posició d'igual a igual, ni somiar-ho!

L'única possibilitat que té Catalunya per fer asseure l'Estat espanyol a dialogar, és amenaçant amb la independència. I quant més creïble sigui aquesta, més fàcilment el govern espanyol mourà fitxa. Per tant, senyor Herrera, m'està molt bé que vulgui remoure més coses que la relació Catalunya-Espanya, però concreti el camí que vol recórrer per arribar a bon port. Només així ens podrà convèncer. Entretant, no es vulgui enganyar, no s'enganyi.

La Marató de TV3 és una mostra de la generositat del nostre poble

La Marató de TV3 ha esdevingut el símbol de la generositat i solidaritat del poble català. Un fet que ens enorgulleix i em fem bandera. Tot i que la majoria hi estem a favor i en parlem bé, també hi ha qui ho critica. No es perdona que només siguem solidaris una vegada a l'any, però això no és cert. Jo crec que en el fons sempre demostrem la nostra solidaritat, que evidentment es pot millorar, però que una vegada a l'any ens unim per mostrar aquesta nostra solidaritat a la comunitat.

És important no caure en el derrotisme i criticar-ho tot. S'ha de potenciar totes les iniciatives positives, sense voler anar més enllà. Perfectes no ho serem mai, però sí que necessitem valorar els petits gestos i no deixar que ens aigualeixin la festa.

Un dia com avui, dedicat a les malalties coronàries no puc oblidar-me d'en Jordi Canal, company de feina i que ens va deixar sobtadament a primers d'any. De fet no l'hem oblidat i el tenim molt present cada dia perquè en Jordi era únic. Avui, però se'ns fa més present i ens fa desitjar encara més que avancin en l'estudi d'aquestes malalties per aconseguir evitar morts sobtades com les d'en Jordi.

El nostre món és complex i divers, i és cert que hem perdut valors, que cada vegada anem més a la nostra i ens oblidem dels que tenim al costat, però jo em resisteixo a acceptar que ho hem perdut tot i sóc capaç de veure en les reaccions espontànies la bondat de la majoria, i, en diades com la d'avui, també el saber estar al costat de la gent que no ha tingut la mateixa sort que nosaltres.

Actes com el d'avui són el mirall a què s'hauria d'emmirallar l'administració pública, per adonar-se que és aquest el seu paper a jugar. Vetllar per a la majoria de la població, unir esforços i treballar per créixer en coneixement i ciència, per millorar el nostre futur.

Gràcies a totes les persones que fan possible l'èxit de la Marató de TV3. 

El pitjor president espanyol

En el seu article de l'ARA, "El pitjor president espanyol"en Sebastià Alzamora atorgava a Rajoy aquest qualificatiu, tot i apuntar que era prou complicat decidir quin ha estat el pitjor president, repassant cadascun d'ells des d'Adolfo Suárez fins a l'actualitat. Avui, precisament, el govern espanyol es queixava de les declaracions del president de Veneçuela en què titllava Aznar d'assassí per haver ocasionat més d'un milió de morts a l'Iraq, amb l'acord amb Bush d'envair aquell país.

Jo no sabria què dir, perquè deu n'hi do els presidents inútils que hem tingut, però és evident que, si més no perquè l'estem patint ara, Rajoy ha assolit tots els mèrits perquè li concedim aquest adjectiu. No sé qui deia també que era molt negatiu respondre amb la passivitat i la no-acció davant dels problemes i conflictes. Aquest amagar el cap sota l'ala, pensant que tots els mals desapareixen no és propi d'un adult intel·ligent, i s'ha pogut constatar que aquesta és la resposta política de Rajoy i d'aquí ve el qualificatiu de pitjor president.

Un altre element que qualifica un líder és el saber rodejar-se de persones vàlides i també en aquest aspecte Rajoy ho ha fet fatal. Només cal recordar els noms de Wert, Fernández Díaz, Mato, Soria... i alguna altra que ni li conec el nom.

El problema de tot plegat és que els grans perjudicats som nosaltres, perquè ells tenen la vida assegurada i el que pugui venir en un futur pocs efectes els causarà, i sinó repasseu la història. Oi que Zapatero viu prou bé? oi que no hagut de patir gens per la seva mala gestió, encara que el país continuï en crisi i els aturats gairebé arribin als cinc milions? Aquest és el veritable problema.

Estic d'acord en què la independència no ho soluciona tot i que caldria dedicar més esforços a resoldre els problemes socials, però algú em pot dir com ho podem fer mentre estiguem a mercè del poder central? Algú es creu que s'arribarà a reformar la Constitució per modificar les relacions territorials i el bloqueig de competències com Cultura, Llengua, Justícia...? Sabent que mai podrà venir de la mà del PP, algú confia que el PSOE ho faci possible? amb la presidenta andalusa pressionant perquè no es faci cap concessió a Catalunya?

M'agrada escoltar els arguments dels altres, però en aquesta qüestió no hi veig una base prou sòlida per creure que hi ha alternativa a la independència, i us asseguro que ho signaria convençut, però falta això, que em convencin. De moment el full de ruta que els manifestants dels darrers onze de setembre i els participants en el 9N han donat és la que més credibilitat em mereix. Continuem analitzant-ho.

Un any de decadència popular fins a les generals

Cada dia apareixen nous col·lectius en defensa del diàleg i de rebuig a la independència de Catalunya. És clar que la bona acollida del dret a decidir i de la independència va agafar amb els pixats al ventre a molta gent, a persones que mai havien pensat en demanar ser independents i que s'ha apuntat al carro, i a persones que continuen creient que la independència no és una bona sortida, sinó que cal fer canvis i dialogar.

Us asseguro que faig l'esforç per buscar alternatives a la independència, tenint molt clar que la situació actual és insostenible i que cada vegada som tractats amb més menyspreu. Ja sé que els unionistes i simpatitzants del PP i PSOE no ho veuen de la mateixa manera, però m'agradaria que s'esforcessin per valorar, amb els prejudicis mínims, què està fent el govern del PP i de quina manera retallen fins al punt de treure-li qualsevol valor les lleis catalans emparades per l'Estatut i aprovades pel nostre Parlament. 

Si acceptem que el Parlament és la representació política de la veu del poble català, tenir sempre un poder superior que trepitja i deixa sense efecte tots els acords i lleis que hi són aprovades, ja sigui per denúncia al Tribunal Constitucional, o bé redactant noves lleis contràries a l'esperit de les lleis catalanes, és una càrrega insuportable que només provoca ganes de marxar ben lluny.

Ahir comentava l'aprovació de dues lleis amb repercussions distintes, que retraten dues coses del govern del PP. En primer lloc la seva ideologia de dreta extrema, amb la voluntat d'afavorir les classes altes en detriment de la classe mitjana i arraconant els menys afavorits, i en segon lloc la seva obsessió per anul·lar Catalunya, les seves institucions, reglaments i les mateixes persones.

I tot això ho fa un govern, que gràcies a la majoria absoluta, es pot permetre el luxe de mantenir uns ministres fastigosament impresentables com és el cas de Jorge Fernández Díaz, inútils com José Manuel Soria, cínics com Wert, o cregudes com la seva vicepresidenta.

Som molts els que, malgrat la incògnita que suposa l'aparició de Podemos, esperem el moment en què PP i PSOE deixin de ser les úniques forces polítiques que es reparteixen el poder, i caiguin vicis de govern i corruptes, i que la ciutadania recuperi el protagonisme que els dos partits polítics esmentats li han pres.

Torna Wert a l'atac

Sembla ser que feia massa temps que Wert no era notícia i ja en tenia ganes. De fet, el ministre Wert només troba sentit en la polèmica i és això el que sempre ha acompanyat les seves actuacions i decisions. Dissortadament les seves decisions, beneïdes pel govern de l'estat, són lleis que ens imposen gràcies a la seva majoria absoluta.

Avui, doncs, es tornava a parlar de Wert per la presentació de la seva llei del patrimoni cultural immaterial. Com tothom sap el govern de l'Estat va traspassar totes les competències en Cultura a totes les comunitats autònomes, però això no va suposar la desaparició del ministeri, sinó que fins i tot amb l'arribada de Wert aquest ministeri ha pres protagonisme, sempre treballant en contra de les autonomies, dictant lleis que regulen matèries traspassades que provoquen retallades a les competències de l'Estatut, en el cas de Catalunya.

Els grups polítics de l'oposició veuen en aquesta llei l'objectiu de protegir la festa dels toros i, en el cas de Catalunya, forçar que es restaurin les 'corrides' que el nostre Parlament va prohibir. No s'ha de ser gaire espavilat per saber que el tema és aquest, sobretot perquè des del primer dia el senyor Wert s'ha dedicat a inventar-se lleis per retallar l'Estatut i desautoritzar el Parlament català, ajudats des de dins pel Partit Popular català i C's. Llavors aquests partits s'estranyen que no se'ls consideri catalans, perquè se'ls en fot les institucions catalanes i signarien ara mateix poder eliminar-les.

De totes maneres la llei del patrimoni cultural immaterial no ha estat l'única polèmica del Congrés de diputats, sinó que l'ha acompanyat la llei de seguretat ciutadana que als ulls de l'oposició representa un retorn a l'estat policial i que s'han compromès a abolir-la quan el PP no governi o no tingui majoria absoluta. 

Els diners se'n van a Andorra

Ara que tothom parla de transparència i que els governs de la Generalitat i de l'Estat ensenyen les seves 'intimitats', caldrà veure fins on arriba tot, perquè amb l'excusa que es dóna a conèixer els imports dels sous, s'amaguen dietes i altres guanys que, sumats, donen unes xifres molt diferents. Està molt bé dir que el president del govern té un sou de només 78.000 euros, però cal sumar-hi totes les despeses que s'estalvia, que no són poques. I amb això no vull dir que cobri massa, sinó que caldria explicar-ho tot.

Però hi ha un tema que més o menys se'n parla, però sense massa entusiasme i que a mi em sap molt greu. Em refereixo a la possibilitat d'enganyar legalment Hisenda i estalviar-te molts impostos, i a sobre ser admirats com herois nacionals.

El darrer cas conegut és el d'en Marc Márquez que ha anunciat que canvia de residència per estalviar-se de pagar molts diners. Ho sento per ell, que evidentment no és ni el primer ni el segon, ni serà el darrer, però és una manca de respecte a la resta de ciutadans, i de la mateixa manera que li lloem els mèrits li hauríem de criticar el fet.

Ja sé que en aquest país tot el que diu la llei és sagrat i no és té en compte ni els valors, ni la legitimitat dels actes. Amagar una herència en un paradís fiscal no és pitjor que empadronar-te en un altre país només per estalviar impostos. El primer actua contra la llei i en canvi el segon no la transgredeix, i només el primer en rep les conseqüències i tots el recriminem. 

De la mateixa manera quan avui Madrid homenatjava Montserrat Caballé pensava en el tracte diferenciat que Hisenda li havia aplicat, quan llegeixo que Marc Márquez se'n va a Andorra per estalviar impostos, penso que les lleis no són justes, sobretot en detriment dels que menys recursos tenen. Aquest és el model de país que sembla ser que Podemos vol canviar, però de moment ja ha fet marxa enrere en alguns plantejaments i un dels seus dirigents ha cobrat diner públic fraudulentament.

Cops de vent i peticions de condemna singulars

Les notícies destacades de la jornada són el temporal de vent, que ha causat fins a tres morts, i la condemna d'Iñaki Urdangarin a 19 anys i mig de presó que el fiscal demana al jutge pel cas Nóos. Per altra banda, ha sorprès que en el cas de la infanta Cristina el fiscal li demana al jutge Castro que arxivi el cas i només se l'acusi d'haver-se apropiat de prop de 600.000 euros, que ho arreglarà pagant-los.

No sé si aquestes demandes les tindrà en compte el jutge, ni tampoc conec l'opinió dels entesos que, segons sembla, també s'han mostrat estranyats. No tinc cap interès en que la infanta pogués anar a la presó, però tot plegat es veu molt confús. No sembla que els criteris s'apliquin a tothom per igual. Pensar que la infanta ja ha patit prou com per condemnar-la no és un criteri objectiu i, per tant, a la meva manera d'entendre no té explicació possible. Veurem com acaba. Per cert, al senyor Matas, que es troba a la presó, li demanen onze anys i encara té més judicis pendents. I això que el senyor Rajoy el trobava tan bona persona.

I del president Mas i l'Oriol Junqueras poca cosa en podem dir, doncs continuen cadascú en la seva posició i tothom a l'espera de saber si hi haurà eleccions aviat o bé si el president seguirà el consell del PSC i UDC i esgotarà la legislatura. ERC té pressa i la societat civil representada per Òmnium i l'ANC també.
Destacable és la proposta que el PP català vol fer després de festes, de constituir un equip amb tots els partits no independentistes. Ja m'imagino el pacte PSC-PP-ICV-C'S-Podemos. Llavors diuen que hi ha coses més importants que l'independentisme. Suposo que deu ser l'espanyolisme, perquè ideològicament... 

Arenys necessita nous polítics i il·lusió

Pablo Iglésias ha manifestat que impugnarà qualsevol llista que es presenti a les eleccions municipals amb el nom de Podemos, perquè ha recordat que el seu partit va aprovar no presentar-se en aquestes eleccions, i no es pot confondre la gent amb candidatures que portin el seu nom, quan no hi ha cap tipus de relació ni vinculació.

Ja ho vaig dir el seu dia que entenia aquesta decisió com a molt intel·ligent, en defensa de la coherència i el futur del moviment. Si se'ls en va de les mans tiren el projecte a la paperera. Poder avalar i refiar-se de tota la gent que conformaria el conjunt de llistes de tots els municipis espanyols és impossible, fins i tot tenint una bona xarxa interna, que no tenen.

El consell de presentar-se com a agrupacions d'electors també és encertat i té molt de sentit, encara que comporta més feina, però d'això es tracta, de treballar a fons per defensar les idees i no per pujar al carro del líder que ja et fa la feina.

M'agradaria pensar que la feina que podrien fer aquestes agrupacions d'electors en els municipis catalans la podria liderar la CUP, i d'aquesta manera hi tindria incorporat el component sobiranista, encara que m'imagino que per alguns és precisament aquest component el que els fa nosa. Si és així, quantes més opcions més fàcil serà abastar tot el ventall d'idees existent a la comunitat.

A Arenys de Mar li convé un canvi radical en la manera de gestionar i fer política, i aquest canvi no el poden donar els grups municipals que governen ni els que opten a fer-ho després del parèntesi d'un mandat. És potser el moment de donar suport a qui encara està per estrenar o a forces noves que es vulguin presentar. 

L'altre dia parlava de C's, amb la possibilitat que hi presentin la Rosa Zaragoza, però en aquest cas es tractaria d'un intercanvi de cromos. L'opció de la CUP, si fan una bona llista, o bé d'una agrupació d'electors arenyenca que tinguin les idees clares i moltes ganes de treure Arenys del sot en què es troba, seria una bona manera de repartir il·lusió entre els vilatans.

Les enquestes que ens entretenen

Avui La Vanguardia ha publicat un sondeig de Feedback sobre resultats en les eleccions al Parlament on destaquen amb grans titulars el fet que la suma de CIU i ERC no obtindria la majoria absoluta, qüestionant la possibilitat de caminar cap a la independència.

A partir d'aquestes dades tothom hi fa la seva lectura. És un exercici molt típic, que hi estem molt acostumats. No sé si els partits polítics, a porta tancada, s'ho miren en detall i en treuen conclusions. Si fos així, una de les formacions que hauria de replantejar la seva estratègia seria ICV que l'enquesta li dóna una pèrdua de més de la meitat dels seus escons, passant de 13 a 6. Un resultat que ningú s'estranya, ni tan sols els seus militants, després de tanta indefinició del seu líder Joan Herrera que, com dèiem no fa gaires dies, ja buscava la manera d'ajuntar-se amb Podemos.

El PP i el PSC tampoc no queden gens bé, però poc hi poden fer, doncs ja s'ha vist d'anada i de tornada que no tenen cap intenció de canviar el seu discurs i cedeixen tot el protagonisme a C's i Podemos. Ells són els que han donat ales als nous partits i han deixat perdre el protagonisme. 

És trist veure com el PSC ha caigut tan avall. La seva incapacitat per liderar un corrent, una posició de progrés social davant de la dreta que governa, l'ha portat a ser gairebé un partit testimonial. No estem parlant de la lluita per al segon lloc, sinó per al cinquè, sobrepassat, sí, per dos partits polítics que no han governat mai i que els és molt fàcil prometre i fer discursos vistosos, populistes que en solem dir, però sobrepassat i sense que res faci pensar que puguin aturar la davallada. 

La CUP és una de les forces que pugen i que caldrà seguir de prop, doncs el seu posicionament radical no és la millor plataforma per atraure masses, i per això el mèrit que significaria l'increment que li augura el sondeig d'aquest diumenge. Continuarem especulant.

La prostitució de la política

Serien molts els exemples que trobaríem per afirmar que s'està fent un mal ús de la política, que hem convertit en una pràctica pensada simplement en el poder partidista d'uns partits que ara comencen a veure que se'ls està escapant de les mans.

Avui llegia que el Partit Popular ha nomenat alcaldable de Sant Cebrià de Vallalta a un impresentable que fa poques setmanes va fer circular per Internet unes amenaces contra el president Mas. Una persona que no resideix al municipi, ni hi té cap tipus de vincle. Sembla ser que va estiuejar a Sant Pol. Aquesta pràctica és típica del partit de Rajoy i Sánchez-Camacho i que ens podrien explicar molt bé els nostres veïns d'Arenys de Munt. Som molts que demanem un canvi en la llei electoral per aconseguir, entre altres, un lligam més estret entre l'elector i l'elegit, i unes municipals, on és més fàcil aquesta relació, va i et porten un foraster.

Si bé aquesta pràctica és legal, això que tant defensa el PP, la seva legitimitat i decència és més dubtosa, però ja sabem que aquest partit polític li importa molt poc el que els altres li puguin dir, i arrossega una motxilla plena de persones corruptes i sense escrúpols.

La qüestió està en valorar què vota el ciutadà, la marca del partit o la persona que encapçala la llista. Que el senyor David Martínez pugui obtenir vots en les municipals de maig dependrà exclusivament de les sigles del partit, i el que els vilatans de Sant Cebrià puguin esperar d'ell se'm fa molt difícil de preveure.

En les eleccions municipals jo sempre he votat tenint en compte la llista i sobretot qui l'encapçala, però no he tancat els ulls a l'hora de mirar quin partit hi ha al darrere, i en alguns casos aquest detall ha pesat més que la persona del davant. Hi ha certes coses que no es poden aparcar. És per això que tinc molt clar que si a la nostra vila Ciutadans presenta a la Rosa Zaragoza com a cap de llista, molts incondicionals del PP faran el canvi sense pensar-s'hi gens.

Corruptes amb impunitat celebrant la Constitució

No parlaré de Bankia ni del senyor Rato perquè només escriure el nom m'entra una ràbia difícil de contenir. Encara que siguin tantes les persones corruptes que s'ha anat descobrint, no ens hi hem acostumat, i això és bo. Els mitjans de comunicació, però, sembla que ja ho tracten de manera rutinària, i això no és bo.

No en parlaré, però sí, perquè són la imatge que es repeteix darrerament i no hi sé trobar ni penediment, ni retorn dels diners embutxacats, ni lliçons per altres corruptes en potència. Anirà a la presó el senyor Rato? Hi anirà en Millet? Hi aniran tants d'altres que dia rere dia apareixen a les primeres pàgines dels diaris?

És precisament aquesta sensació de que els corruptes tenen una total impunitat, la que fa que la gent estiguem cansats de les declaracions i conferències polítiques, que comencen sempre negant qualsevol il·legalitat per acabar amagant el cap sota l'ala, dissimulant i negant haver negat cap actuació corrupta. 

I demà és festa, però una festa d'aquelles que molts no celebrem més enllà de no anar a la feina i llevar-nos una mica més tard. Passa bastant el mateix amb el 12 d'octubre. Són festes imposades. Tot el que gira al voltant de la Constitució és complex, perquè ni els seus grans defensors la varen votar, ni molts dels que la vàrem votar, estem d'acord en la mania de no tocar-la i adaptar-la als temps actuals. Els papers s'han canviat? El que passa realment és que hem arribat al punt en que les lleis, més que estar al servei de la ciutadania, estan al servei dels que les promulguen. 

Rosa Zaragoza torna a la política municipal

Amb el naixement de Ciutadans a la nostra vila es confirmen els rumors de la recuperació de Rosa Zaragoza per a la política activa al nostre municipi, encara que no de la mà del partit que la va portar a la Corporació local. La Rosa i en Santi Herce, tots dos regidors del PP en l'anterior mandat, varen sortir-ne sense que se'ls reconegués adequadament la feina i el treball esmerçat per al partit en unes condicions gens agraïdes. Perquè ser regidor o regidora del PP a casa nostra no és el més fàcil.

Albert Rivera va manifestar que el maig vinent es presentarien en molts més municipis que en les darreres eleccions municipals i han trobat en la Rosa Zaragoza la millor candidata per poder ser presents al Consistori. Els anteriors intents de Ciutadans varen ser un absolut fracàs i calia trobar un pes pesat per aconseguir uns resultats satisfactoris. És cert que enlloc s'ha dit que la Rosa Zaragoza sigui l'alcaldable per Ciutadans en les properes eleccions municipals, però estic convençut que seria la millor opció.

Si tot això es confirma, significaria una bufetada per al PP local que, a part de la davallada que s'espera a tot el país, s'afegiria el fet de tenir-la com a contrincant, després que els seus dos regidors, regidora i regidor, hagin format part d'un govern amb CIU, PSC i el Bloc, molt eclipsats pels dos grups majoritaris. 

Ja tenim Ciutadans, i si es confirmés la constitució del moviment Podemos a la vila, podríem tenir un  Ple municipal amb una multiplicitat de petits partits polítics, i greus dificultats per trobar majories per governar.

Tot i que no podem fer gaires previsions, sobretot perquè encara no sabem si abans del mes de maig es convocaran o no eleccions al Parlament català, sí que convindria que comencéssim a entrenar-nos a veure la majoria de municipis, amb governs febles i sense suport suficient. Potser això ens farà aprendre a dialogar i a treballar el consens.

Els dimarts, conferència

Parodiant la pel·lícula de Berlanga "los jueves, milagro", podríem batejar el que està passant aquestes setmanes, encara que Iceta la faci en dimecres, però com que aquest dilluns és festa, el dia 10 serà el segon dia laboral de la setmana, com si es tractés d'un dimarts.

Primer va ser el president Mas, ahir l'Oriol Junqueras i la setmana vinent tindrem a Miquel Iceta. No sé qui vindrà després, però sembla ser que ja s'ha agafat com un costum. Haurem de veure si Mas i Junqueras s'asseuran a la primera fila, aquella fila que TV3 en diu fila 0, no sé per què.

Qui molt probablement no convocarà la xerrada dels dimarts serà en Joan Herrera, perquè deu estar reflexionant si val la pena o no, i no en treu l'entrellat, o potser és que no sabria què dir. El que sí podria fer és acompanyar en Duran a la primera fila per escoltar l'Iceta i a lo millor el convenç.

Abans, a qui tindrem de visita serà a la senyora Rosa Díez que ha decidit celebrar el dia de la Constitució a Barcelona, perquè ens fa molta falta, i vindrà amb un tren exprés ple des de Madrid, reunint-se amb tots els comerciants catalans a qui no permeten retolar en castellà i amb aquells pobres advocats obligats a presentar tots els documents en català. És que en els jutjats de Catalunya tot es fa en català i no es permet l'ús del castellà. Que fort, oi?

Aquests són els polítics que pretenen governar Espanya i que volen que els reconeguem credibilitat. Aquests són els polítics indignes que han fet que la societat digués prou! i que tinguem un futur incert, però amb un moviment, Podemos, que amb més empenta que programa, amenaci els partits polítics tradicionals fins al punt que aquests es plantegin fer la pinça per salvar els seus mobles. Trist, molt trist!

Doncs anirem seguint els discursos setmanals dels dimarts a veure què ens diuen de bo, i si realment presenten opcions creïbles i resultats, o bé continuen fent bullir l'olla sense solucionar els problemes socials que patim, ni els polítics que ens procura el govern de Madrid. Per cert, crec que podem descartar el nou partit MES i col·locar-lo al bàndol d'UDC i ICV. El bàndol dels indefinits.

El PP ha perdut credibilitat i dignitat

La incapacitat política dels dirigents populars els fa perdre la dignitat i sens dubte qualsevol tipus de credibilitat. Un partit polític farcit de corruptes, incapaç de donar una resposta política al front sobiranista català, es dedica a comparar-nos amb els moviments nazis del segle XX, ells que són hereus directes del franquisme.

El PP, però avui no només s'ha dedicat a insultar-nos, sinó que també ha deixat en evidència la poca credibilitat que desperta quan ha declarat que, en cas de perdre la majoria, estava disposada a pactar amb el PSOE per fer front als partits no democràtics. Segons ells, Podemos no és un partit demòcrata i, per tant, m'agradaria conèixer què entenen per democràcia.

Precisament durant tota aquesta legislatura hem dubtat del comportament democràtic del PP que s'ha valgut de la seva majoria absoluta per fer i desfer sense tenir en compte a ningú, actuant de manera contrària als principis de la seva campanya electoral. Pensar que en obtenir majoria absoluta tens dret a fer el contrari del que havies promès, és tenir un sentit democràtic molt baix.

Després de com han estat actuant durant aquests anys, com creuen que la ciutadania els ha de renovar la confiança? No són ignorants i per tant saben que han perdut la credibilitat i, per tant, els vots, i els fa por l'arribada de moviments com Podemos, perquè deixen en evidència els vicis del seu govern, i també la corrupció que han gestionat i potenciat entre els seus dirigents. No només són polítics del seu partit, però sí majoritàriament.

Demanen dimissions, no em facin riure

He llegit que el govern català demanarà responsabilitats polítiques i dimissions per la nova inundació de l'AVE a Girona. Em fa gràcia. Suposo que és el que toca demanar, però no crec que ningú confiï que algú salti. En aquest país les dimissions tenen un preu molt alt, i quan algú dimiteix gairebé se li fa un homenatge. Entretant anem veien com polítics del PP a qui Rajoy elogiava van entrant a la presó.

Avui ha estat l'expresident de la Diputació de Castelló, el senyor Carlos Fabra, el de "¿te gusta el aeropuerto del abuelo?". Doncs aquest senyor va defraudar gairebé 700.000 euros a Hisenda entre els anys 1999 i 2003. El senyor Fabra ho ha intentat tot per evitar entrar a la presó, però ni li han acceptat els recursos ni el govern l'ha indultat.

La situació política del PP i el seu historial de corrupcions no li permet indultar els corruptes jutjats com sí haurien fet en altres temps. M'imagino que no tenen tanta cara dura per continuar salvant uns polítics que ara fa quatre dies Rajoy defensava i elogiava. Recordem noms? Rato, Matas... exministres populars!

Diuen que el ministre Jorge Fernández Díaz ha muntat una unitat secreta de la Policia Nacional amb la missió de trobar casos de corrupció a Catalunya. Deu ser que vol que el nou Estat comenci net com una patena, encara que algun mal pensat diu que el ministre pretén comprometre els polítics independentistes. 

Per cert, sembla ser que el substitut de la vocal dimissionària del CGPJ, Mercè Pigem, estaria imputat per falsedat documental, segons diu elperiodico.es. Si és així, no creieu que hauria de renunciar-hi?

El PSC, la federació catalana del PSOE?

Amb la creació del Moviment d'Esquerres (MES), format per diferents exmilitants del PSC, algú es pregunta si l'actual PSC s'ha acabat configurant com la federació catalana del PSOE, fet que es va evitar fa uns anys per tal de no fragmentar el socialisme a Catalunya, i que va permetre que fossin un referent important de la política catalana, governant la majoria de diputacions i ajuntaments, i la mateixa Generalitat. 

Allò que es va valorar positivament, haurà acabat trencant-se i configurant un PSC com la sucursal del PSOE? Els motius serien múltiples, però a la meva manera de veure-ho, hi hauria jugat de manera determinant la ceguesa dels darrers dirigents socialistes sobre la realitat catalana, que no és la mateixa d'uns anys enrere, i la indefinició davant la reclamació d'un nou model d'Estat. El seu discurs federalista, que en una època era trencador, ha quedat en no-res, per la negativa del PP, però sobretot per la por i entrebancs de la direcció del PSOE.

La pregunta que em faig és quina serà la posició dels diferents socialistes del PSC, ara que neix una alternativa catalanista i sobiranista. La posició de molts alcaldes i regidors, com els de la nostra vila, que no podran sortir d'estudi, sinó que hauran de declarar quin és el seu model de país i si continuen en el PSC o se'n van a la nova formació política.

No podem pas dir que ens avorrim. A tota la moguda del 9N i les possibles eleccions plebiscitàries, els partits polítics fan la seva cursa particular. Uns s'ajunten i els altres es trenquen, i no hi ha dia que no sorgeixi alguna notícia relacionada amb formacions polítiques o moviments ciutadans. És cert que l'esquerra està més revolucionada, amb els canvis esmentats, però també per l'aparició de Podemos i Guanyem, i amb ICV que està buscant on col·locar-se per no desaparèixer definitivament. Malgrat tot la moguda de la dreta tampoc queda curta. UPyD, C's i el mateix PP, saben que les properes eleccions seran cabdals per al seu futur, i les expectatives no els són gaire favorables. Els primers per no haver estat capaços d'entendre's, i el PP perquè ha gestionat de manera molt barroera la seva majoria absoluta, i caurà derrotada per cobdícia, males arts i actituds molt poc democràtiques. Cadascú recull allò que sembra.

La visita de Rajoy no ens fa sentir més espanyols

Rajoy ha vingut a Catalunya amb totes les forces vives del PP, presidents autonòmics, ministres, alcaldesses de Madrid i València... i ens ha dit que ens estima i que farà el que calgui per nosaltres, sobretot per als quatre milions i mig de catalans que el dia 9 no varen sortir a votar.

Ha lloat la feina desagraïda de l'Alicia Sánchez-Camacho, i aquesta li ha demanat que passi del president Mas. Sánchez-Camacho, que no serà mai res a Catalunya, voldria ignorar l'existència de la Generalitat, del Parlament català i de totes les institucions catalanes, perquè ella és una espanyola que accidentalment va néixer a Blanes, com ho podia haver fet a Pozuelos. Alicia Sánchez-Camacho s'oblida que a molts catalans ens importa molt haver nascut aquí, i a molts d'altres, que no hi varen néixer, se senten molt orgullosos de viure-hi, perquè s'identifiquen en la manera de ser i de viure del poble català.

Jo no arribaré a l'extrem de parlar com ho fa avui a La Vanguardia Luís Racionero, però sí que li diria a la líder catalana, que Rajoy pot enganyar a molts espanyols, però ella, que viu aquí, no pot enganyar els catalans, a ningú. A l'única cosa que pot aspirar és a que uns quants catalans la segueixin i la votin, encara que esdevingui la líder d'un partit residual a Catalunya, un partit que no té cap possibilitat de retornar-nos a l'època franquista en què els catalans érem menystinguts per un dictador amb qui uns quants militants del seu partit varen tenir responsabilitat de govern.

Li agradi o no li agradi a Sánchez-Camacho, Artur Mas és el meu president, com ho va ser José Montilla, Pasqual Maragall, Jordi Pujol i Josep Tarradellas, els hagi votat o no, m'hagin agradat o no. A ella ni l'he votat ni, per sort, ha tingut mai cap possibilitat de ser presidenta del meu país.

El PP ha trepitjat m...

Quan diem que sembla que hagin trepitjat merda ens referim a la mala sort que afecta a les persones que cauen d'una desgràcia a l'altra. Acostuma a passar, però no sempre és casual. Jo diria, fins i tot, que té una certa lògica, sobretot quan no s'estan fent bé les coses.

Podríem pensar en el PP que se les prometia molt felices quan va guanyar les eleccions generals amb una àmplia majoria absoluta. Això, a la seva manera d'entendre la política, els donava dret a fer i desfer segons els convenia, sense tenir en compte a ningú. Els espanyols els havien votat i ho havien fet de manera majoritària a favor d'ells, per tant... no calia patir, tenien quatre anys de tranquil·litat per anul·lar les lleis que volguessin i aprovar totes aquelles que els beneficiés.

Amb l'excusa de la crisi, que és real, han procurat deixar sense contingut l'Estatut, que ja ens havien retallat, reduït les inversions a Catalunya, boicotejant la immersió lingüística, portant al Tribunal Constitucional qualsevol llei aprovada pel Parlament català... i després diuen, amb tot el cinisme del món, que ens estimen i ens volen el bé. Mentida! el que volen és que els mantinguem, perquè governs com el d'Extremadura puguin reduir impostos, ja que compten amb els nostres diners.

Ara que la societat civil i el govern de Catalunya els han plantat cara i es mantenen ferms, no s'ho acaben de creure. Ens han estat amenaçant, atemorint-nos perquè claudiquéssim, però no ho han aconseguit. Ara repeteixen mil vegades que tot ho fan per a nosaltres, perquè estem patint l'obsessió d'una minoria d'independentistes, que són uns il·lusos i que només ens poden portar al desastre.

Tant ens estimen? o ens necessiten?

El PP s'ha trobat que la majoria absoluta no els ha estalviat la crisi, ni que descobríssim la corrupció tan enraigada dins del partit, ni l'aparició d'un moviment que pot tirar per terra el bipartidisme que tan bé els ha anat com també al PSOE, i per acabar-ho d'adobar, el 'problema català'.

El PP ha trepitjat merda, sí, però ens ha esquitxat i si no estem alerta ens pot arrastrar al fons del clot. No és un joc i per això cal caminar amb molt de compte. Si no anem junts no ens en sortirem.

No renunciem a trobar millors polítics

No és la primera vegada que expresso la meva tristesa pel baix nivell de la majoria dels polítics actuals, i concretament dels seus líders o portaveus. I si ho faig és perquè de veritat em sap greu i penso que és una de les causes de la desafecció a la política i l'avorriment que patim els que tenim la paciència de seguir els debats i l'evolució dels partits polítics i les institucions.

Hi ha polítics que simplement expressen el seu odi vers els que pensen de manera diferent a ells, sobretot quan són conscients que representen a una minoria i que no tenen ni arguments ni capacitat per fer-hi front. Alguns d'ells utilitzen el cinisme, per intentar desvirtuar qualsevol debat polític, davant la seva incapacitat de presentar alternatives vàlides i sòlides, i defensar les seves idees.

Uns quants, però tenen problemes per mantenir-se en una línia argumental que desperti interès, al marge d'estar-hi o no d'acord. A mi no només m'agraden els discursos que van en la mateixa direcció del meu pensament, agraeixo explicacions i arguments contraris a la meva opinió, però que estan ben elaborats i sòlidament argumentats. 

En aquests dies en què la política catalana està tan revolucionada, ocupant les primeres pàgines dels diaris i debats radiofònics i televisius, la capacitat de lideratge dels nostres polítics rep molta pressió que l'obliga a despuntar i demostrar que hi és. No és estrany, doncs, que escoltem segons quins discursos que ens deceben i evidencien la feblesa argumental i dels seus pocs recursos.

Em sap greu que la Dolors Camats, de qui més d'una vegada he alabat el seu discurs, comparteixi espai i partit polític amb Joan Herrera que darrerament ha tirat per terra el prestigi que hagués pogut tenir en la política catalana. De ben segur que si compareu els seus discursos trobareu que no hi ha color. 

Podem recuperar els bons polítics, amb noves idees, il·lusions i projectes? Que tots defensin els seus ideals tenint en compte la ciutadania, amb arguments i escoltant els altres? Ens falten bons líders i si en trobem algun, defensem-lo i escoltem-lo.

Un Ple municipal sense contingut

Si avui és el quart dimecres del mes... llavors hi ha Ple municipal a la vila! a veure quins temes tractaran... deixa'm mirar l'ordre del dia: 

1. lectura i aprovació de les actes de les sessions anteriors (que no es llegeixen mai i s'aproven sempre)

2. mocions

3. precs i preguntes

Carai! això es tot? hi deuen haver molts precs i moltes preguntes. 

S'ho deuen passar bé en el darrer punt de l'ordre del dia, perquè, sinó seria molt avorrit, oi? M'agradaria saber que els preguntaran. Que els carrers són molt bruts i plens de sots? els arenyencs som bruts i els que passegen els gossos encara més. Us heu fixat com estan les façanes i els diferents fanals i senyalitzacions verticals de la via pública? encara que alguns amos recullen les cagarades, els pixats no els recullen!

Que no varen consultar els veïns si volien perdre places de la zona verda i a canvi de quin mobiliari? Que no se sap res més de l'estudi del clavegueram de la vila? o potser sóc jo qui no ho sap. 

Que si han preguntat als vilatans com volien el desplegament de la fibra òptica per les façanes o soterrat? No tenim prou fils i cablejats a les façanes?

Amb l'ordre del dia d'avui, la setmana passada es varen estalviar les comissions informatives, perquè no hi ha res a aprovar! tret de les actes.

M'imagino que les mocions quan es presenten tenen assegurada la seva aprovació, o no. Hi ha una moció relacionada amb el poble. Sí! la famosa variant de Valldegata. Bé, ja va essent hora!

Permeteu-me que us confessi que no tinc la sensació de perdre'm res, encara que no m'agrada perquè hem de ser participatius i interessar-nos pel que fan els nostres polítics. Ja sé que potser no s'ho mereixen gaire perquè quan aproven coses tampoc ens hi han tingut en compte. Continuarem sempre així? L'únic grup municipal que no ha governat mai és la CUP. Són ells l'alternativa que es mereix Arenys?

La hipocresia de polítics d'esquerra

Arran de la visita del papa Francesc al Parlament Europeu hem pogut observar un detall més de la hipocresia de partits que s'autoanomenen progressistes i d'esquerra, però que demostren el seu baix nivell humà i social.

M'imagino que després de la seva actuació, aquests diputats europeus es deuen haver sentit importants i satisfets per la seva bona obra. Als meus ulls són una colla d'hipòcrites que jutgen de manera simplista la visita del papa i les seves paraules que, si d'una cosa s'han de titllar, són de crítica a la societat injusta i de recriminació per l'augment de la pobresa a la Unió Europea, quan els seus partits han contribuït a la situació actual.

Em fan fàstic aquestes postures. Estic d'acord en la defensa de totes les idees, però amb respecte, el mateix que demanen per a ells. És per això que no critico l'eurodiputada Marina Albiol (EUPV) per lluir una samarreta amb el lema "Nosaltres decidim" i el símbol feminista, sinó la plantada dels altres diputats quan entrava el papa a la sala per fer el seu discurs.

Passa que criticar l'Església des de fora és molt fàcil, però només el dia que els partits polítics puguin presentar-nos un historial net i sense màcula podran començar a criticar-la. Li reconec molts errors, passats i presents, i crec que l'exemple de Francesc pot ajudar a dignificar el paper que hauria d'haver representat al llarg de la història.

I aquests partits tan crítics són els que a la desesperada busquen pactar amb els moviments Podemos i Guanyem perquè la seva incapacitat de liderar un projecte d'esquerres efectiu, farà que es vegin arraconats i en perill de desaparèixer. Sisplau, siguem educats, crítics sí, però educats i respectuosos i amb capacitat d'autocrítica també.

Més que traslladar el Senat el que s'ha de fer és donar-li sentit o liquidar-lo

La preocupació dels catalans no és si el Senat es troba a Madrid o en algun altre lloc, sinó la utilitat que té i el sentit que continuï existint. No sé quantes legislatures fa que sento a dir que el Senat ha de ser la Cambra de representació territorial de les Corts Generals, i ens quedem amb aquesta musiqueta. Per a què serveix el Senat? De què en traiem de tenir dues cambres si la segona és la repetició de la primera i per tant totalment inútil?

La ciutadania demana sentit comú, eficiència i transparència. Un Senat, que és incapaç de donar comptes amb què es gasten els diners els seus senadors, no aporta res a la qualitat democràtica del sistema polític. Un Senat que s'utilitza per col·locar-hi polítics descartats de la primera línia política, abans d'enviar-los a Brussel·les, ja que retornats al món privat no sabrien què fer, no aporta res profitós i només despesa pública.

Si el govern de l'Estat vol fer operatiu el Senat que el reformi i li doni el sentit que preveu aquesta Constitució que tant defensen, o bé que el liquidi, però que no ens l'enviï a Catalunya, que no aconseguirà fer-nos més contents. Esclar que... si tinguéssim el Senat a Barcelona, Rajoy ja sabria on anar quan ens visita i no hauria de quedar en el local de la seva sucursal catalana. 

Puc entendre que mantinguin el Senat perquè hi ha molts polítics dels dos grans partits que no saben on posar-los ni com agrair-los la seva abnegació, però...  si arriba Podemos ja en saltarà una bona colla. Aquesta és la por que tenen de Podemos, i aquesta pot ser també l'oportunitat de renovar el personal i no haver-los d'aguantar 37 anys com al senyor Guerra, perquè de regeneració... cada dia que passa veig menys clar el seu missatge. Avui ERC els demanava que es posicionessin, però això no ho faran, perquè ja n'han après dels partits polítics tradicionals.

El populisme que preocupa a Duran no és nou d'ara

Duran i Lleida es planteja lluitar contra el populisme emergent i donar una nova visió de la política que ha caigut tant en descrèdit. La imatge temuda del populisme és Podemos i la possibilitat que engresqui una bona part de l'electorat fins al punt de constituïr-se com a força decisòria en el nou mapa polític espanyol i també català.

No li diré que no tingui raó amb el protagonisme que està agafant Podemos, però m'ha de reconèixer que fins ara els partits polítics han desenvolupat una política populista en extrem, enredant la ciutadania i comprant-li els vots a canvi de favors i actuacions sense ordre ni concert. Si ara sorgeixen formacions com Podemos o Guanyem és perquè la gent està cansada de tanta corrupció i de tant menystenir la ciutadania per part dels partits polítics tradicionals, i per això més que témer pel que pugui fer Podemos s'haurien de preocupar per canviar la manera de fer política i rectificar, tenint en compte més el ciutadà, i resoldre els seus problemes, no a canvi del vot, sinó fruit d'una política pensada per la ciutadania en la seva globalitat.

He llegit que la CUP ha trencat amb Guanyem i també penso que es troba lluny de la filosofia de Podemos. No tant pel seu plantejament rupturista que ambdues formacions prediquen, sinó per la claredat de les seves propostes. Mentre que la CUP exposa molt clarament quines són les seves idees, que ens poden agradar més o menys, Podemos només llança consignes i atacs contra l'statu quo, però no ens diu com pensa actuar. A més, sense tenir experiència en el govern ja té gent actuant sota sospita, i encara és l'hora que ens diguin què en pensen del procés sobiranista i quina carta voldran jugar.

M'agradaria que algú de Podemos, que potser un dia vindrà a demanar-me el vot, m'expliqués quina és la seva idea de Catalunya i Espanya i com pensen actuar. Entretant em quedo amb els partits que m'ho expliquen clarament i desestimo aquelles forces com ICV, UDC i el mateix Podemos, perquè no sé com ho resoldran, si aniran de la mà del PP i C's o bé sumaran amb els partits sobiranistes.