Desconfiança total en la Justícia

Sap greu haver d'estar parlant tant temps del mateix, però hi ha temes prou importants com per insistir-hi. A vegades et sembla que si et pots desfogar, t'alliberes d'aquella pressió i sensació d'impotència a què estem sotmesos.

    Tot el procés de l'aprovació de la llei d'amnistia i el que vindrà un cop aprovada, deixa en entredit la credibilitat democràtica del nostre sistema polític i judicial. Som molts que fa temps que venim insistint que caldria fer una reforma i neteja del pòsit autoritari que arrosseguem del franquisme. El sistema judicial espanyol, amb una gran majoria de jutges d'ideologia ultradretana, empastifen l'aire i provoquen una total desconfiança en la bondat de la Justícia.

    Només cal llegir els escrits que van apareixent d'experts en dret per adonar-te que estem en mans d'unes institucions judicials totalment polititzades, que no actuen impartint justícia, sinó mogudes per uns interessos molt concrets. 

    Puc entendre que els partits polítics es moguin per motius ideològics, però és inacceptable que això passi entre jutges i magistrats que, tot i acceptar que de manera particular tenen la seva ideologia i creences, estan obligats a exercir la seva professió amb total objectivitat i, el que encara és més important, total honradesa. 

    Els moviments que hem vist i seguirem veient entre jutges polititzats, no auguren cap final feliç i més aviat fan preveure una perversió del sistema polític i la vida social del nostre país. A un jutge, al meu entendre, li pot agradar més o menys una llei i els beneficis que les persones jutjades en puguin treure, però això no els dona dret a lluitar de manera corporativa per fer tombar una llei que ha estat aprovada pels representants legítims del poble, que és sobirà.

    Que l'extrema dreta, present ideològicament en alguns partits polítics, es mogui per tombar acords presos per la majoria parlamentària té una explicació, però que això ho facin els jutges, encarregats de repartir justícia, no en té cap. Si Espanya no aconsegueix fer fora aquesta lacra, tindrem problemes no només polítics, sinó socials i de convivència que no resoldrem mai.

Ens falta sensibilitat

Vivim uns temps amb una manca de sensibilitat vers els problemes dels altres que és preocupant. No n'hi ha prou en legislar i acatar fidelment les lleis. El component de la sensibilitat és necessari tenir-lo present si no volem acabar essent una societat agressiva, intolerant i injusta.

    Els nostres legisladors tenen l'obligació de redactar les lleis que ens han de regir per avançar, tenint clar les normes de conducte. Després ja els jutges s'encarregaran d'analitzar i decidir si la ciutadania compleix les lleis. Tot això se'n va enlaire quan al darrere hi ha interessos partidistes, ideologies que marquen la dinàmica, interpretacions interessades d'un poder sovint força dubtós. Hi ha, però la manca de sensibilitat que agreuja la situació dels més vulnerables. I aquí hi podem col·locar la majora d'immigrants que no tenen tots els drets reconeguts, i també les famílies amb dificultats per arribar a finals de mes.

    A Catalunya hi ha un moviment molt actiu i sensibilitzat que, en forma de defensors de la ciutadania, treballen per aconseguir el reconeixement i la dignitat de famílies i persones que els poder polítics i judicials a vegades menystenen. Aquesta sensibilitat que desprenen aquestes persones que, de manera altruista la majoria d'elles, treballen amb els més vulnerables, s'encomana i això és bo. Si perdem la sensibilitat perdem la dignitat.

    No és normal que l'administració pública segueixi un camí i la societat civil organitzada un altre. Tots hauríem d'anar de la mà per intentar resoldre aquestes situacions injustes en què es troben algunes famílies. El dia a dia a vegades ens perd, i ens fa oblidar que no vivim aïllats, i deixem d'agrair tot el que tenim, sobretot quan al costat nostre no tothom es troba en la mateixa situació.

    Tots tenim l'obligació de comprometre'ns amb la resta de la comunitat, però d'una manera especial i decidida, els nostres governants, des de la seva responsabilitat i càrrec, han de vetllar perquè ningú es quedi al marge de la societat, ni pateixi les conseqüències d'una mala gestió de les institucions, públiques i privades. 

    Avui sortia la notícia de les dificultats per empadronar-se a la ciutat de Martorell. N'he parlat moltes vegades en aquest blog, i no em cansaré de repetir que cap alcalde ni govern municipal té el dret de negar l'empadronament dels seus residents, contravenint la normativa vigent, sobretot perquè és el padró el certificat per accedir als drets més bàsics de tota persona. Negar aquest dret és una demostració d'insensibilitat majúscula, al marge d'una interpretació il·legal de la norma que està escrita.

L'ANC en hores baixes

Sembla de sentit comú que si tu vols liderar un projecte, ja sigui polític, cultural o social, el primer que has de procurar és complir amb totes les normes i reglaments que després hauràs d'exigir als altres. Si ets el primer que incompleixes allò que està escrit, no tens credibilitat per presentar-te a les eleccions per dirigir l'entitat, sigui de l'àmbit que sigui.

    Malauradament tenim molts casos de persones que no estan nets de culpa i tenen la barra de pretendre posar ordre, dirigir un moviment i, fins i tot, moralitzar els altres. En política això resulta més habitual del que caldria, i és per això que de tant en tant veiem com aquell o aquella altra persona han estat acusats de corrupció, d'engany, d'estafa...

    Ahir parlava d'un candidat al Parlament Europeu, amb possibilitats d'entrar-hi, amb moltes denúncies a sobre per insults i acusacions falses, però que té la sort que la seva ideologia ultradretana el salva en un país on els jutges hi són molt propers. Però no només passa amb els partits polítics. També entitats cíviques i socials pateixen aquest mal. 

    Llegia avui que el candidat a presidir l'ANC, en Lluís Llach, va infringir una norma, com és la d'estar al corrent de pagament, per tenir dret a presentar-se per al càrrec, i que potser, per la seva cara, qui li havia de prohibir no ha va fer, i encara està en la lluita per aconseguir-ho. És evident que no estic en contra de la persona, ni menystinc tot el que pugui fer per al país, però també és cert que la credibilitat i confiança són mínimes, i em temo que no tindrà, en cas de sortir escollit, força moral per exigir res a ningú.

    L'ANC no passa pel seu millor moment. No sé si no ha estat prou ben dirigida, o bé la seva funció ha deixat de ser necessària i caldria desaparèixer o transformar-se d'acord amb la realitat actual, la resposta de la ciutadania, i les possibilitats d'avançar en el seu gran objectiu. Cadascú és responsable dels seus actes, i són els socis de l'entitat que s'han d'encarregar d'analitzar-ho i actuar segons creguin més convenient. El fet, però que els seus gestos tinguin, o hagin tingut, una incidència important per al país, fa que moltes persones, que no pertanyem a l'entitat, puguem opinar al respecte.

    És hora de reflexionar què hem fet i estem fent. Si som realment necessaris, com a col·lectiu en moviment, o és millor deixar que altres agafin el relleu, potser amb més empenta i encerts. Són massa sotragades les que hem rebut darrerament. No hem de patir només les mancances i vicis dels partits polítics, sinó que, a més, institucions cíviques i socials no queden curtes.

El futur de la Unió Europea, més que dubtós

En plena campanya electoral per decidir els futurs diputats del Parlament europeu, la lectura de l'article de Ferran Requejo al diari ARA, Unió Europea: o integració o irrellevància, convida a la reflexió. No ens diu gaire res de nou, però sintetitza molt bé la gran problemàtica actual, i no és gaire optimista de cara el futur d'Europa, tenint en compte el que s'està fent, sumant-li la previsió que l'extrema dreta augmenti de manera desorbitada la seva representació parlamentària.

    La Unió Europea, com molt bé diu l'articulista, ha anat perdent pistonada. Ja no té l'aura que tant admiràvem quan somiàvem en entrar-hi. Probablement també és víctima de la mediocritat dels polítics actuals, però no podem oblidar-nos dels efectes de la globalització i que cada vegada més els poders econòmics mundials sobrepassen els polítics.

    Dubta de la conveniència de l’ampliació d’estats membres, sobretot per la clàusula que obliga a aprovar-ho tot per unanimitat, un fet que bloqueja moltes decisions, no sempre en benefici de la ciutadania.

    Catalunya, al meu entendre, no ha rebut el tracte que li correspondria, motivat pel fet que és una institució formada per estats, i aquests es protegeixen entre ells. No és menys cert, però, que la proximitat territorial ha estat clau per evitar una involució democràtica. Si el nostre país es trobés al continent sud-americà no ens ho estaríem passant tan bé.

    Requejo parla d’integració o irrellevància. Crec que en aquests moments estem més a prop de la irrellevància que no pas de prendre decisions valentes, traient competències als estats membres per omplir de contingut el govern europeu. A l’extrema dreta no li interessa i hi ha estats membres i d’altres a punt d’entrar que tampoc volen cedir res. El que volen és treure’n el màxim benefici amb el mínim cost, sense perdre competències locals. D’aquesta manera serà molt difícil aconseguir una Unió Europea forta, que pugui parlar de tu a tu amb les grans potències mundials. Ens falta autoestima, però també capacitat de lideratge en tots els àmbits. No és la millor època per al continent europeu!

Sortir escollit per aconseguir la immunitat

Aquesta setmana està previst que s'aprovi, al Congrés de Diputats, la llei d'amnistia que ha estat segrestada durant uns mesos al Senat, amb majoria del PP, després que canviessin les normes per endarrerir la seva aprovació. Tot plegat és un conjunt de despropòsits que no fan res més que accentuar l'allunyament de la ciutadania de la gestió pública i dels partits polítics que monopolitzen i embruten la política. I la cosa no acaba aquí. Ja ens han avançat que una vegada aprovada pel Poder legislatiu, serà el Poder judicial qui continuarà jugant a la política per intentar desautoritzar els legisladors, que són els que hem escollit en votació, no pas els jutges. No és estrany, doncs, que la gent passi de la política i només es mogui quan li toquen la butxaca, i que sempre toca als mateixos.

    Vivim en campanya electoral contínua, amb una lluita pel poder, que no té res a veure amb l'esperit de servei al poble. Presenciem en tot moment els insults i els enganys que no tenen altre objectiu que aconseguir ser a dalt i dominar-ho tot. Avui ni tan sols s'intenta amagar-ho i t'adones que persones corruptes, estafadores i menyspreables es presenten a les eleccions amb l'únic objectiu d'aconseguir la immunitat parlamentària. Aquest seria l'exemple d'un, per a mi, desconegut influencer ultradretà, perseguit per la Justícia, i això que no provoca fàstics als jutges, en una formació anomenada "Se acabó la fiesta". Més aviat jo l'anomenaria "La fiesta continua".

    Davant d'aquest panorama hi ha dies que et venen ganes de tancar la porta i engegar-los tots a pastar fang. Tot aquell esforç, amb més o menys encert, per ajudar a millorar l'entorn, solucionant els petits problemes, i col·locant-te al costat dels més necessitats, se'n va a l'aire per culpa d'uns desaprensius que només busquen el seu anar bé, sempre a costa dels altres.

    A l'obra de teatre que ahir es va representar al Teatre Principal de la meva vila, et recordaven uns fets que creies que no tornarien a passar i que s'acabarien aviat, amb la victòria de la Justícia, la Pau i la Llibertat. Després veus que els humans som tan impresentables, que caiem una vegada rere l'altra en les mateixes trampes, potser guiats per un egoisme que no ens deixa respirar, ni pensar, i encara menys estimar.  

Els centres sociosanitaris depriments

Aquest diumenge el diari ARA treu un reportatge sobre els centres sociosanitaris de Catalunya que seria bo que llegíssim, hi reflexionéssim, i denunciéssim la situació. Malauradament només ens adonem de les coses quan ens hi trobem, i llavors acostuma a ser massa tard. El nostre país té un dèficit de planificació i el sistema sanitari, que tantes lloances rep, no n'està exempt. El cas dels sociosanitaris és greu i denunciable, i el govern de la Generalitat, que ja fa tard, hi hauria de posar remei.

    No reproduiré aquí tot el que diu l'article, que us convido a llegir, però sí que m'agradaria que tothom prengués consciència del problema, i que tot el que es diu en el reportatge de la Mònica Bernabé és certament alarmant. Nosaltres, a la nostra àrea sanitària també ho estem patint, i estic segur que tots o molts de vosaltres teniu algun familiar o amic que s'ha trobat en una situació semblant. 

    Em consta que hi ha gent que hi està treballant perquè la manera d'obrar d'aquestes empreses que tenen concessió administrativa, i que no s'hi fa el control necessari per part del govern de la Generalitat, o els centres de gestió pública, que no reben diners ni atenció suficient, deixin d'actuar com fins ara i que les persones ateses, que necessiten ingressar en aquests centres, rebin un tracte digne. Parlem de gent gran, però no només. Cada vegada hi ha més casos de persones joves que han patit un ictus, i la seva recuperació no és fàcil.

    Hem de denunciar a la Generalitat la lleugeresa amb què es pren els casos de maltracte i abandonament que s'han denunciat. La desídia a l'administració pot ser molt contraproduent i arribar, en el cas de la sanitat, a provocar la mort.

    Com que tenia coneixement d'una situació semblant en un centre molt proper a la nostra vila, la lectura del reportatge no m'ha vingut de nou. En tot cas podia pensar que es tractava d'un fet aïllat, però ara puc entendre que el problema és més general i per això més urgent per solucionar.

    En el reportatge esmentat també hi ha una entrevista a una consultora sueca en polítiques socials que defensa la desaparició d'aquests centres per tractar-ho en un entorn domèstic i no tant residencial, com s'està fent a Suècia i entre altres països. Segurament que l'alternativa és millor, però difícilment aplicable al nostre país a curt o mitjà termini. Pensar en els recursos que caldria destinar-hi és una quimera. És per això que necessitem que de manera immediata es posi remei a una situació indigna, denunciant la mala praxi i aportant recursos i regulant-ho millor. 

L'avorriment de les falses promeses

No segueixo la campanya electoral d'aquests dies, però, encara que no vulguis, t'arriba informació sobre declaracions i promeses que ja saps com acaben. No la segueixo, no pas perquè no consideri important el Parlament Europeu, ni la feina que s'hi pot arribar a fer, sinó pel cansament que em provoquen els discursos dels líders polítics.

    Hi ha persones que no s'imaginen el que pot arribar a decidir Europa i per això probablement deixen de votar. Caldria fer una bona campanya pedagògica per explicar què s'hi cou, i la importància del vot a l'hora de promoure aquells partits amb qui et sents més identificat ideològicament. És cert que Europa necessita reformar-se i, com ja he dit en alguna altra ocasió, treballar a fons perquè sigui realment una unió, amb prou força per anar amb el cap ben alt, cosa que avui està més que qüestionat.

    Tornant als discursos avorrits, que cansen, però també et fan enrabiar, avui llegia que el president del govern espanyol, per defensar, a Barcelona, l'opció socialista, ens recorda que millorarà el finançament autonòmic i procedirà al traspàs de Rodalies, com ens ha promès. Permeteu-me que ho posi en dubte. Són massa anys sentint a dir el mateix, i ja no t'ho creus.

    El traspàs de Rodalies és una promesa que s'arrossega, amb moltes dificultats, ja que fins i tot els sindicats s'hi posen de cul, però sense un bon traspàs amb una bona maleta de diners per fer tota aquella inversió transformadora que ens han negat fins ara, no aconseguirem que el transport públic a Catalunya funcioni amb una mica de decència. Avui és vergonyós i seria denunciable si tinguéssim algun tipus de confiança en la Justícia que s'administra al país. 

    I l'altre tema, el finançament, ja no cal ni parlar-ne. Quants anys fa que va caducar l'actual sistema de finançament? Potser 10 anys? Amb el PSC governant a Catalunya tampoc és que puguem fer repicar les campanes. El presidenciable, una mica peix bullit, parla del principi d'ordinalitat. Realment si fos capaç de fer-lo aplicar tindríem molt de guanyat. Algú es creu que ho aconseguirà? Li permetran tots aquells barons socialistes d'autonomies privilegiades que no aporten res i ho reben tot?

    En aquest post hi he posat molts dubtes. Tant de bo que un dia hagi de dir que em vaig equivocar. Què més voldria que tot canviés per a bé! El que passa és que els anys m'han endurit la pell i m'han fet veure que nosaltres sempre serem l'ase dels cops. No ens deixen marxar, però tampoc no ens estimen.

Que pleguin, però que pleguin tots!

Parlant de manera vulgar podríem dir que aquest govern ha trepitjat m... Ja em dispensareu. Què està passant al Departament d'Educació de la Generalitat? Qui hi ha allà dins? La impressió que tens és que es tracta d'una colla d'incompetents, que van dictant normes i corregint a mesura que reben les crítiques. Em pregunto, ja saben de què va tot això de l'ensenyament?

    El govern d'Aragonès ha tingut moltes taques que l'han portat al fracàs electoral, però qui se n'emporta la palma és la conselleria d'Educació. Alguns crèiem que amb la incorporació de l'actual consellera, la seva experiència i bon fer, la cosa s'arreglaria i aconseguiríem sortir de l'atzucac on ens va portar l'anterior conseller, el senyor Josep González Cambray. Doncs, no!

    M'imagino que el problema està en que una persona no ho pot resoldre tot, per competent que sigui, i que dins del Departament d'Educació hi ha molts tècnics i càrrecs polítics que haurien de prendre l'exemple del president i sortir del mig. Ens lamentem dels resultats PISA i cada vegada ho fem pitjor.

    Aquesta setmana avançaven canvis en les proves d'accés a la universitat (PAU), i de seguida han hagut de córrer a desmentir-ho. Ens diran que som nosaltres que no ho hem entès, però això ja passa de taca d'oli. Es repeteix massa sovint i no pot ser que tots estiguem equivocats. No seran ells?

    El futur del país està en mans dels adolescents i joves que es troben en l'etapa de l'aprenentatge. Si els ho posem tan difícil, no hi ha dubte que les conseqüències seran desastroses. Tots tenim les nostres idees al respecte, però els que tenen responsabilitats, ja siguin tècniques o polítiques, han d'estar molt convençuts del camí a seguir, sabent que les seves decisions són determinants i poden comportar un fracàs difícil de revertir.

    Veient com està el panorama només et venen ganes de dir que ja és hora que agafin la porta i canviïn d'aires, però que no només siguin uns quants, sinó que s'aprofiti el canvi per fer foc nou. A veure si aconseguim d'una vegada per totes uns dirigents responsables i que coneguin a fons la matèria i siguin conscients del mal que poden fer al país, si van donant pals de cec. 

Què fem amb la reincidència delictiva?

Cada vegada és més evident que la reincidència en la delinqüència és una lacra que la nostra societat no ha sabut resoldre. Hem de convenir que els delinqüents són una minoria, però la repercussió és gran i, si hi afegim el fet que reincideixen en els delictes, al cap de l'any el nombre d'actes delictius s'enfila. 

    No podem empresonar totes les persones que delinqueixen, però resulta cansat, costós i desencoratjador que l'única mesura que es prengui, quan es deté un delinqüent, sigui obrir un expedient i sumar-li un acte més, alguns dels quals sembla que en facin col·lecció. És per això que, sense haver d'arribar a l'escarment violent, que alguns prediquen, cal trobar la manera de reduir aquesta reincidència.

    Aquests dies es parla molt del robatori de coure, sobretot a la xarxa ferroviària, pels efectes que ocasiona, deixant sense transport públic a molts treballadors i estudiants. No és aquest l'únic delicte que cometen unes poques persones, però que reincideixen. Hi ha els furts, robatoris i actes de violència i inseguretat a la via pública que també acumulen delictes. És per això que no n'hi ha prou en centrar ara tota l'atenció a un tipus d'acte concret, sinó que s'ha de generalitzar per a tots aquells actes que provoquen inseguretat i impotència a la societat.

    En qualsevol situació de delicte cal diferenciar l'actuació de la policia amb la tasca del legislador. Sovint ens trobem que l'actuació policial resulta frustrant perquès saps que tot aquell esforç i risc acabarà en no-res, i això, per al policia, però també el ciutadà afectat resulta molt depriment. I aquí crec que cal insistir en la necessitat de legislar bé.

    En més d'una ocasió he criticat els polítics per la seva miopia a l'hora de confeccionar les lleis. És cert que els jutges aporten un plus important amb les seves interpretacions, però no és menys cert que una mala llei pot provocar molts problemes, no només a l'hora d'interpretar-la, sinó també pels seus defectes de forma.

    Avui mateix el PSOE ha decidit fer marxa enrere en la presentació de la seva proposta de llei del sòl, perquè no tenia prou suport. I això segurament que no és joc entre els partits polítics per veure qui té més força, sinó per la incapacitat de redactar, amb consens, bones lleis que es puguin argumentar bé i portar a aprovació. 

    Crec que, tornant a la reincidència, caldria analitzar bé què està passant i trobar la manera de regular aquesta mala praxi per aconseguir tranquil·litzar la població davant d'uns fets que es repeteixen sense que ningú no hi posi remei.  

Per què ho fem tan malament?

Arriben els temporers a les terres de Lleida i dormen al carrer. Una situació que es repeteix any rere any sense que ningú no faci res per evitar-ho. Què estem fent malament? Estem jugant amb persones vulnerables, que es desplacen a molts quilòmetres de distància per trobar feina i recaptar uns diners que els han de permetre viure tot l'any, tota la família. No hauríem d'estar improvisant sempre, sinó trobar la manera que aquest moviment sigui digne. Dignitat és el que es mereixen aquestes persones.

    Si llegeixes les notícies ningú no assumeix la culpa. Aquesta sempre és dels altres. Sigui qui sigui el que fa malament les coses, al darrere hi ha unes persones que en reben les conseqüències, essent tractats de manera indigna. 

    I resoldre la situació no és feina de les entitats socials. Tenim una administració amb uns dirigents que han decidit dedicar el seu temps a tirar endavant aquest país, que han d'assumir aquesta responsabilitat. No es tracta d'actes de beneficència ni voluntariat. Es tracta de planificar i organitzar correctament un mercat laboral, on els treballadors rebin un sou just i puguin viure de manera digna, i no al mig del carrer.

    Mentre siguem incapaços de donar respostes adequades a totes les circumstàncies ens trobarem amb la desconfiança de la població i el rebuig a una manera de fer sense responsabilitats. Governar no és només tallar les cintes de les inauguracions i celebrar les festes. Governar implica prendre decisions quan les coses no es fan correctament, defensant les persones, sobretot les més vulnerables, i denunciar les males pràctiques.

    El que està passant a les terres lleidatanes amb els temporers és una vergonya i no hi ha excuses que valguin. Limitar-se a treballar en les coses que funcionen no és l'objectiu dels polítics ni l'administració pública. Si per alguna cosa necessitem bons gestors públics és precisament per resoldre els conflictes, i trobar una bona solució a totes les problemàtiques. Si no estan disposats a fer això, que pleguin i deixin que uns altres s'encarreguin de posar ordre i facilitar les coses. 

El tremolor de cames del PP

L'incident produït durant l'estada del president argentí en un acte organitzat per Vox no és una simple anècdota, i per això cal assumir responsabilitats quan no s'està a l'altura de les circumstàncies. Al meu entendre, tot això que ha passat afebleix el PP, a qui voldríem com a dreta conservadora i civilitzada, i no pas en mans de la ultradreta, que es fa un tip de riure i se les promet molt felices. De rebot, però, els grans damnificats som nosaltres, que no hi podem dir ni fer-hi res, mentre observem com es va deteriorant el panorama polític i social arreu del món.

    Fa temps que ens estem preparant per als resultats de les eleccions europees, on es preveu una pujada significativa de les forces d'extrema dreta. Dic que ens estem preparant, però segurament no és això, sinó que simplement ens ho veiem a sobre sense fer res per evitar-ho. Podem fer-hi alguna cosa?

    Llegint tot el que ens ve de l'Argentina, des de la campanya electoral que el va catapultar a la victòria, només podria dir-ne que pestes. No m'agrada com és, ni què diu ni fa, i crec que és una lacra per al seu país. El problema, però, és que no hi havia una alternativa clara que despertés prou confiança, i és aquí on comença el drama.

    Si el món occidental no és capaç de recuperar una dreta civilitzada, avui segrestada per la ultradreta, el futur d'Occident és molt negre i ens venen a la memòria passatges del segle passat que hauríem volgut oblidar i no repetir-los. 

    Davant de la sortida fora de to del president argentí, el senyor Feijóo ha demostrat la seva inseguretat i la por de caure encara més avall. El fet de no donar la cara ni posicionar-se civilitzadament, ha quedat en evidència davant de Vox, que ha jugat fort les seves cartes d'atac sistemàtic al sistema democràtic. Perquè la ultradreta no creu en la democràcia, sinó que se'n serveix per poder-la destruir. El PP no hauria de caure en la trampa. Ells haurien de treballar el seu corrent ideològic en el marc del sistema democràtic, ja que si es deteriora, ells tampoc no se n'aprofitaran.

    M'imagino que el president espanyol no s'hi troba a gust amb tot això, però al meu entendre qui hi està perdent és el PP i el senyor Feijóo. Les mitges tintes mai no han funcionat, i en aquests moments el PP es troba en terra de ningú, perdent els papers a mercè d'una extrema dreta envalentida. Malauradament, al final els que hi perdrem serem els de sempre. Aquesta és la trista realitat!

Tot passejant pel Cavaió

Avui, en una conversa improvisada, tot passejant i contemplant el mar, hem acabat parlant del desencís de la gent amb l'actitud dels nostres polítics. El que se'm deia era que els veritables reptes que preocupen a la majoria no s'acaben afrontant. Parlàvem molt especialment d'habitatge i immigració, que ocupen un lloc destacat en el llistat de problemes a resoldre. Se'n parla molt, però no es fa res.

    En aquest blog he parlat sovint del tema de l'habitatge, i de com es perden pistonades a l'hora de treballar per eixamplar el mercat de pisos protegits, perquè siguin assequibles per a una gran majoria de la població. Som a la cua d'Europa en percentatge d'habitatge protegit i, tal com comentava l'altre dia, es redacten lleis que en lloc d'afavorir l'estoc d'habitatge i fer-lo més assequible el que s'acaba produint és una reducció dels pisos disponibles. Tot un desastre!

    I també la immigració és un tema que no s'acaba de resoldre. Una llei d'estrangeria que d'alguna manera provoca que molts immigrants estiguin fora de joc i que per sobreviure acabin delinquint. Llavors surten aquells que posen en el mateix sac la delinqüència i la immigració, i ens enutgem, però els veritables culpables són aquells que, podent legislar bé, permeten una injustícia flagrant i una situació desesperada per a moltes famílies.

    Llegia avui mateix la justificació d'algunes persones que han acabat votant Aliança Catalana, sobretot en llocs com la Garrotxa, que han estat sempre feus de la Convergència autonomista i dels de Junts independentistes. No són excuses de mal pagador i, encara que em desagrada, puc entendre el desànim i les queixes contra uns partits polítics que varen apretar molt el cinturó, però a l'hora de la veritat ens varen demostrar que ens havien venut fum. I encara, el pitjor de tot és que durant aquests darrers anys l'economia del nostre país s'ha estancat i més aviat ha fet passes enrere. El català està més agredit que mai, i la vida més complicada que abans.

    La passejada ha estat agradable. El sol cada vegada apretava més i la gana ens ha portat cap a casa, deixant un regust indesitjable. Em pregunto una vegada més què hem de fer per aconseguir que els nostres polítics, els que han decidit representar-nos per tirar endavant el país, s'adonin de les dificultats reals i lluitin per fer-hi front. No volem promeses que no es compliran. Aquestes les deixem per aquells partits polítics populistes, que de moment van augmentant seguidors, sinó que els demanem fets i resultats. Si algú es vanta de progressista, que ho demostri o calli per sempre!

 

Bellesa a mig camí

Tornàvem de la creu de Canet, també anomenada Pedracastell, quan de sobte m'he sentit interpel·lat. Automàticament li he demanat a la meva filla d'aturar-nos i observar-lo. M'ha fet l'efecte d'una bellesa especial que m'és difícil definir. Sempre ha estat allà i probablement pocs s'hi hauran aturat a contemplar-lo. Per què m'ha cridat l'atenció, fins al punt de tallar la conversa i el ritme de la passejada? A ningú més li haurà passat?

    He decidit fotografiar-lo i referir-m'hi en el post d'avui, però no com a una simple anècdota, sinó remarcant la importància de l'observació. Quantes coses no ignorem perquè caminem sense fixar-nos en res? I dic coses, però encara és més greu si ens referim a persones! Quantes n'hi ha que passen pel nostre costat i les ignorem absolutament. No tornaré a parlar, avui, de la bondat de les salutacions, sinó de la importància de tenir en compte els altres, però també els objectes, vius o morts amb que ens creuem cada dia.

    I aquí rau la importància de la sensibilitat. Estic segur que si desenvolupéssim una mica més aquest sentit, les coses ens anirien molt millor a tots plegats. Quan convius amb altres persones, és molt important pensar en els altres i intentar que al teu entorn hi ha hagi, pau, harmonia, bon rotllo! I és bo fixar-te en la natura, que no és allà per fer bonic només, encara que en un moment donat et desperti el sentiment i la sensació de la bellesa.

    Si l'observeu en detall hi notareu el pas dels anys. Les dificultats que ha tingut per créixer i sobreviure. La sequera segur que l'ha fet patir, i la seva proximitat al camí tampoc no l'haurà deslliurat d'alguna patacada, però ell ha tirat endavant i ha aconseguit cridar l'atenció. És bell, oi? No us ho sembla?

    Algú dirà que és un arbre més de la boscúria del nostre país. I és cert, com també ho és que nosaltres sóm una unitat enmig d'un col·lectiu que lluita per fer-se sentir, no sempre amb encert, però sí amb moltes ganes de defensar els nostres drets, sovint maltractats.

    Estimar un arbre, que et sorprèn a mig camí; gaudir de la natura i respectar-la, són una manera d'arrelar-te al país que t'ha vist néixer o t'ha acollit, i que t'ha de permetre créixer amb llibertat. Si no valorem les petites coses, no cal que planifiquem grans projectes, perquè aquests tindran una mancança que els farà trontollar. El respecte a la simplicitat i al més petit detall que configura el conjunt que volem construir, no el podem ignorar.

Una llei electoral del segle XXI

Sabeu allò de la cançó de l'enfadós? Doncs parlar de llei electoral catalana va per aquí. Quants anys fa que vàrem entrar en el procés de democràcia? Quan fa que vàrem poder començar a votar després dels quaranta anys de dictadura franquista? Doncs encara no hem estat capaços d'aprovar una llei electoral pròpia. Som l'única comunitat autònoma que n'ho en té. No ens fa vergonya?

    N'he parlat moltes vegades, però avui hi insisteixo arran de les informacions i queixes que han sorgit sobre el vot des de l'estranger. Sembla ser que s'han descartat molts vots, i s'han destruït abans que acabés el termini previst per a les impugnacions. Tot i que no hi entenc gaire, crec que no és gaire ortodox, i algú n'hauria d'assumir les responsabilitats.

    Al marge, però, de qui pot sortir-ne beneficiat o perjudicat d'una mala decisió, potser estaria bé que els nostres polítics es posessin d'acord per redactar una llei electoral, adequada a la nostra realitat i al segle que vivim. Són moltes les coses que s'haurien de tenir en compte, al marge de la representativitat territorial, que és on hi ha la mare dels ous, i entre aquestes coses hi hauria com posar al dia el vot dels catalans que viuen a l'estranger i, com a mínim, resoldre-ho pel que fa a les eleccions que en tindríem competència.

    La incapacitat per confeccionar una llei electoral catalana és una mostra més de la inoperància dels nostres polítics, i dels interessos que predominen per sobre de tot. Està vist i comprovat que els interessa més els beneficis del partit polític que no pas el benestar de la ciutadania. I això provoca el desencís, la desconfiança, l'apatia i l'abstenció. 

    Ara és Junts qui es queixa de com ha anat el vot exterior, perquè li interessa esgarrapar uns vots i acostar-se al PSC, però s'haurien d'adonar que la feina l'havien d'haver fet abans. O és que el vot dels catalans que viuen a l'estranger ha funcionat bé fins ara? No tenen constància dels problemes eterns per poder votar des del seu lloc de residència? Doncs que s'espavilin a redactar una llei electoral, que ho treballin bé, i potser d'aquesta manera a la propera les coses aniran millor.

    I no ens descuidem d'una cosa tant o més important que aquesta. Saben quants catalans que viuen al país des de fa molts anys, alguns dels quals hi han nascut, no poden votar els seus representants? No és greu això? No hi ha ganes de resoldre-ho per sempre? Parlem de democràcia i participació, però tenim moltes mancances, algunes de les quals són clarament injustes. Sisplau, treballem bé i amb justícia!

La terra saonada, però el risc continua

Avui he tingut l'ocasió d'observar l'efecte de les darrers pluges al territori i reafirmar-me en la idea que l'aigua és riquesa. Passem bona part del temps discutint sobre molts temes i decisions, però de l'aigua només en parlem quan escasseja. Portem molts mesos lamentant la manca de previsió dels nostres governants, observant com les reserves d'aigua anaven disminuint fins a mostrar-nos imatges que mai no ens hauríem imaginat. 

    La reacció davant la manca de pluja i la possibilitat d'haver de reduir el cabdal d'aigua subministrada a les famílies, ens fa veure que vivim despistats, sense planificar el futur i havent de reaccionar a marxes forçades davant dels esdeveniments que ens resulten imprevistos. Cadascú de nosaltres som poc curosos amb el malbaratament de l'aigua, però les persones que han optat per liderar el país tenen l'obligació d'assegurar l'abastiment d'aigua sense que haguem de patir tot mirant el cel.

    Quan tens la possibilitat de viatjar a països de més al nord, on l'aigua és més abundant, d'alguna manera els enveges i lamentes que a casa nostra la pluja sigui tan escassa. Aquesta realitat no és una novetat ni ens ve per sorpresa, i és per això que som culpables de no actuar amb projectes adients per evitar haver de tancar l'aixeta.

    El paisatge d'aquesta tarda m'ha semblat magnífic. El verd hi predominava, i encara que no observaves ni salts d'aigua ni rierols, t'adonaves que la terra es trobava saonada i que les plantes agraïen la regada dels darrers dies. També he pogut veure com serraven algun arbre, probablement víctima de tanta sequera i que ara, mig descalçat, podia causar estralls.

    Fa quatre dies el govern de la Generalitat i molts ajuntaments estaven parlant dels refugis climàtics i l'ús de les piscines per combatre la calor que ens vindrà a sobre. Ara, després de la pluja sembla que ja ho tenim tot superat. Realment el paisatge no és el mateix, i la pluja ha resolt momentàniament la problemàtica desfermada, però no n'hi ha prou. La ratxa de pluges s'acabarà i podem tornar a estar setmanes sense veure una gota. No podem tornar a repetir els mateixos errors del passat. La situació en fals, del nostre govern, a l'espera de pactes per nomenar-ne un de nou, pot esdevenir un problema afegit. Cal que tots siguem responsables de la situació i deixar d'especular. El nostre país fa massa temps que es troba encallat, i algú hi ha de posar remei. Sisplau, siguem pràctics i dediquem tots els esforços per planificar el futur del nostre país en benefici de tots.

L'habitatge a mercè d'aprenents de polític

Soc conscient que els polítics són l'ase dels cops a qui ens costa molt poc criticar. No tot ho fan malament, però hi ha coses que clamen al cel. Com es pot gestionar pitjor el tema de l'habitatge? Què ha de passar perquè s'adonin que ho estan fent malament, i que en lloc de resoldre el problema l'estan empitjorant?

    Tenim una manca d'habitatge social, o protegit, ja sigui de lloguer o compra, que arrosseguem des de fa anys. Tots ho sabem i queda escrit arreu, però no hi ha manera de revertir la situació i cada vegada és més greu. I no és que no es faci res, sinó que no es fa el que caldria i en canvi s'estan aprovant unes lleis que encara hi posen més dificultats. Des de la implantació de la nova llei d'habitatge, s'ha reduït el parc de pisos de lloguer una barbaritat. Ara no només els pisos no s'abarateixen, sinó que no se'n troben!

    Els polítics, espavilats, varen decidir resoldre la manca d'habitatge assequible legislant contra els propietaris. Es varen definir unes àrees tenses o de mercat residencial tensionat, amb un sostre en els preus de lloguer tenint en compte, bàsicament, els metres quadrats, i no tant el seu estat, els serveis i prestacions, diferenciant, això sí, els petits propietaris dels grans tenidors. Quin ha estat el resultat? han desaparegut multitud de pisos del mercat del lloguer. Ara, els que necessiten trobar un pis assequible, no el troben, i ho tenen més difícil que abans.

    En lloc de centrar tots els esforços en construir nous habitatges, l'administració pública ha optat per intervenir el mercat, i fent-ho de la pitjor manera possible, sense uns criteris adequats, racionals, provocant que molts petits propietaris, desmotivats, els treguin del mercat. I no diguem què estan fent els grans tenidors!

    Tan difícil és adonar-se de l'error? No podem estar en mans d'uns aprenents de polítics amb incapacitat per legislar amb un mínim de rigor per evitar les conseqüències que tot això provoca. S'han posat en contra dels petits propietaris, a qui han considerat com els dolents de la pel·lícula, i no han aconseguit afavorir els aspirants a llogaters. Al final tots enfadats i el problema de la manca d'habitatge assequible sense resoldre.

    L'habitatge digne és un dret recollit a la Constitució, que cal defensar i lluitar perquè sigui una realitat. S'ha d'evitar l'especulació i s'ha de regular de manera que tothom pugui disposar d'un habitatge i que ningú s'aprofiti dels altres. Però s'ha de regular bé. No es pot fer a cegues, sense estudiar a fons els pros i contres de qualsevol mesura. Necessitem uns polítics intel·ligents, que no es deixin portar per proclames simples, i encara menys caient en la dinàmica dels bons i els dolents. No s'ha de legislar en contra de, sinó a favor de les persones que tenen necessitat d'emancipar-se, formar una família, o deixar de viure al carrer. Exigim que es construeixi habitatge social, i denunciem una mala praxi legislativa! Sisplau, fem bé les coses!

La falca dels Comuns

Des de sempre el grup polític de Comuns, amb els seus diferents noms al llarg dels temps, ha estat un partit que ha servit per falcar els socialistes quan no sumaven prou i s'han deixat. Trobem molts exemples en ajuntaments, a la Generalitat i en aquests moments, a nivell espanyol, amb Sumar. El pacte polític acostuma a ser positiu i convenient, sobretot quan els partits guanyadors no compten amb la majoria suficient per governar. No tots els partits ni polítics tenen la capacitat d'arribar a un pacte, i aquí rau moltes vegades la frustració i el desengany. Els pactes són importants, però també la coherència a l'hora de pactar.

    Si bé és cert que trobem incoherències a molts llocs i partits polítics, permeteu-me que en aquesta ocasió em refereixi als Comuns i la seva il·lusió per pactar amb el PSC un govern d'esquerres a Catalunya.

    Té sentit que la Jèssica Albiach sospiri per aconseguir aquest pacte, però hauríem de mirar com s'hi ha arribat. El govern d'ERC, el seu president, va decidir convocar eleccions anticipades perquè no va aconseguir aprovar els pressupostos. I el motiu, o l'espurna que va encendre la metxa, va ser la negativa dels Comuns a votar-hi a favor pel seu desacord amb els projectes del Hard Rock, l'ampliació de l'aeroport de Barcelona i la B-40, que eren la condició sine qua non del PSC per donar suport a ERC. I ara pactaran amb el PSC? S'oblidaran de tot això?

    No em vull avançar en els esdeveniments, i potser ja tenen la manera d'actuar amb coherència, pactant el suport sense renunciar als seus principis, però estem massa acostumats que els principis saltin a la primera ocasió que fan nosa.

    Els resultats electorals de diumenge han donat un clar vencedor, encara que no amb prou marge com per no dependre dels altres. L'època de les grans majories ha passat una mica a l'història i probablement costarà que torni. És per això que els partits polítics amb poc suport esdevenen claus a l'hora de pactar, i els Comuns són uns d'ells. L'anunci d'ERC de mantenir-se a l'oposició, després del fracàs electoral, posa més difícil un pacte d'esquerres que, mirant les xifres, semblaria el més lògic.

    Seguirem les negociacions, fins allà on ens deixin, però en tot cas sí que ens agradaria que tots plegats fossin honestos i coherents. Entenem les renúncies i les concessions. No tot és gratuït, però hi ha uns límits que cal respectar si no es vol defraudar els electors que, d'alguna manera, han confiat en la paraula dels polítics i per això han anat a votar una opció determinada. Si tots actuem bé, hi sortirem guanyant.

Aprendre de l'experiència i les garrotades

Permeteu-me que parli de Clara Ponsatí i del frustrat intent d'entrar al Parlament de Catalunya amb una nova formació, Alhora. Em direu que és molt fàcil parlar-ne ara quan ja sabem els resultats, però... és que hi havia algú que creia que tindria èxit?

    Des del primer dia vaig estar convençut que el projecte de Ponsatí i Graupera seria un fracàs, i no és que em tingui per molt espavilat, sinó que tot hi apuntava. El que no he acabat d'entendre és que una persona intel·ligent com Ponsatí, no s'adonés de la situació i tirés endavant la idea de fer-se un lloc, barallant-se amb tothom, entre ells els fidels seguidors de Puigdemont i d'ella mateixa fins fa pocs mesos.

    La ciutadania és molt intel·ligent i sap què vota i per què ho fa, o per què es queda a casa. Portem massa anys de picabaralles entre els polítics que han de liderar el país, i això ja no s'aguanta. Ara molts diaris i opinadors prediquen que l'independentisme ha mort i que cal girar full. Jo no crec que l'independentisme hagi mort, sinó que hi ha un cansament general que ha fet aparcar tota l'empenta per aconseguir un objectiu al qual no s'hi ha renunciat, però que probablement ara no toca. L'independentisme ressorgirà, i ho farà més o menys bé en funció dels nous líders, de la seva capacitat d'aglutinar la gent i generar confiança.  És hora de canviar la tàctica i planificar el futur, sense oblidar el present, que el teníem una mica apartat. I en aquest futur hi serà tot, també la lluita per a la independència. 

    És per tot això que considero que els actuals dirigents polítics han de fer un pas al costat i seguir l'exemple del president Aragonès. Ho ha de fer el president Puigdemont, o el líder d'ERC Oriol Junqueras, i tot un seguit de polítics a qui hem d'agrair la feina feta, la dedicació del seu temps lliure, amb més o menys encert, i que deixin pas a altres persones que assumeixin la realitat, aprenguin dels errors passats i canalitzin les voluntats i ideals de la ciutadania. Que l'engresquin, amb arguments i realitats, i que no els defraudin.

    En el món de la política hi ha massa Messies. Persones que es creuen imprescindibles per aconseguir els grans objectius. Tots som útils, però mai imprescindibles. Tots hi hem de ser i col·laborar, reconeixent que no estem sols i que hi ha altres persones que potser ho poden fer millor que nosaltres. La decisió de Clara Ponsatí de crear un nou partit polític pot haver aigualit tot el reconeixement a molts anys de servei al país. És bo analitzar en fred la situació, i considerar que la feina s'ha de fer de la mà dels altres i no en contra de tothom.

Ja hem votat, i ara què?

Coneguts els resultats de les eleccions d'aquest diumenge som allà on temíem que arribaríem, amb molts dubtes, moltes preguntes i especulacions, i molta incertesa. Ho sabíem perquè no veiem a cap candidat la capacitat d'obtenir la majoria necessària per formar govern, i al mateix temps moltes rancúnies i animadversió entre aquells que haurien d'asseure's a pactar. Què passarà?

    Abans d'especular amb els possibles pactes és important analitzar els resultats que, tot i previstos, no ens poden deixar indiferents i, si és possible, aprofitar-ho per aprendre dels errors, que en són molts i molt repartits.

    Hem de destacar el fracàs d'ERC, que estic segur no els ha sorprès, per previsible, potser més exagerat del que s'imaginaven i que hauran d'analitzar a fons per intentar sortir del clot, si volen participar del futur del nostre país. Han governat sols sense gaire oposició en els moments claus, fins al final, però no han sabut utilitzar aquesta experiència de govern, sinó més aviat n'han estat víctimes. ERC té, en general, un problema de formes que caldrà que hi posin remei si no volen continuar amb aquests alts i baixos que caracteritzen la seva història electoral.

    Però no només ERC ha fracassat. També ha estat un fracàs el resultat obtingut per la CUP, que ha perdut més de la meitat dels escons i passa a ser insignificant al nostre Parlament, sense ni tan sols aconseguir formar grup parlamentari. Els Comuns han salvat els mobles, però continuen sent residuals, i la dreta es fa forta, amb dos grups d'extrema dreta i un PP reforçat. Només la desaparició de Ciudadanos ens deixa una mica tranquils. Ells han estat els principals culpables del deteriorament de la pràctica parlamentària al nostre país. Ells desapareixen, però el mal ja està fet.

    I el gran guanyador ha estat el PSC que, per primera vegada, guanya en vots i escons. Una victòria que no assegura la seva presidència i això ens pot portar a un bloqueig que ens obligui a celebrar unes noves eleccions abans d'acabar l'any. El PSC aconsegueix, amb el desastre d'ERC i la CUP, que els partits independentistes perdin la majoria al Parlament. Només Puigdemont i els seus mantenen el pols, sense gaires possibilitats d'èxit. Les matemàtiques hi juguen.

    Serà bo que cada partit polític valori els resultats i tingui molt present que els ciutadans no s'han equivocat amb el seu vot. L'error l'han comès els partits polítics que han quedat en evidència. La bondat de les eleccions és que els electors col·loquen als polítics al lloc que es mereixen. Estem farts de falses promeses. Volem realitats. Necessitem un govern fort, eficient i transparent. 

Rodalies, excusa electoral?

Avui, a part de les eleccions al Parlament, ha estat notícia el col·lapse de Rodalies. Crec que és de les vegades que hi ha hagut més afectació, encara que ja no ens sorprèn. Ho estan investigant, però tot fa pensar que es tracta d'un nou robatori del cablejat de coure, que ha provocat uns petits incendis en diferents punts del voltant de Barcelona, de manera que ha estat impossible arribar-hi amb tren. Com sempre, una de les principals línies afectades ha estat la R3. Aquest és un mal endèmic que no sé si s'aconseguirà solucionar mai.

    Arran d'aquests problemes se'm presenten diferents preguntes que no sé si tenen resposta, com a mínim una resposta que tingui sentit i justificació avui dia. En primer lloc m'agradaria saber si els autors dels repetits robatoris de coure arriben a ser identificats i detinguts, o bé és una pràctica segura que van fent sense cap conseqüència per a la seva persona.

    L'altra pregunta seria saber què em fan del coure sostret. Si el venen per fer diners, qui els hi compra? No hi ha manera de saber qui són els compradors que permeten fer negoci als lladres? Semblaria que si es troba el comprador, aquest hauria de respondre de la manera com facilita que els lladres continuïn delinquint. Si la policia no identifica els culpables, com a mínim que aquests no tingui la possibilitat de vendre la mercaderia i guanyar diners.

    I també m'agradaria saber si no hi ha manera de tancar l'accés a la via del tren. Ja sé que són molts quilòmetres de línies i que algun forat o altre troben per entrar-hi, però potser convindria repassar com està tota la xarxa i fer-s'hi més per evitar que sigui tan fàcil sostraure el cablejat.

    Ens queixem molt de Rodalies i crec que una mica de raó tenim. La inversió que s'hi ha fet és ridícula i desproporcionada respecte al tren d'alta velocitat, i Rodalies és el que dona més servei de transport a més gent i, al meu entendre, s'hauria de prioritzar. Està molt bé disposar de tren d'alta velocitat, però cal primer de tot que totes les persones que s'han de desplaçar per estudis i treball cada dia, tinguin un transport decent, cosa que no passa.

    Cal separar la gestió de la capacitat de resposta davant de les sorpreses desagradables com la d'avui. Sovint passa que la informació i presa decisions no són les més desitjades. Segur que una gestió propera, amb competència del nostre govern, seria més eficient, però no és només pel fet de dirigir-ho de prop que podrem assegurar un bon servei. El tema de Rodalies té corda per rato. De moment, avui, algú dirà que no ha pogut votar per culpa del tren.

El paperot de Sallent

La decisió del govern en funcions de nomenar Eduard Sallent com a Major dels Mossos d'Esquadra fa lleig. Segurament és lícit, però no n'hi ha prou a fer les coses legalment, sinó que és important fer-les amb elegància, i en aquest cas jo la hi trobo a faltar.

    Desconec la necessitat d'aquest nomenament, la seva urgència, ni tampoc si hi ha problemes entre els dos comandaments, Sallent i Trapero, i entre aquest últim i el govern en funcions d'ERC. Sigui el que sigui sempre és d'agrair que les coses es facin amb transparència, sense presses i explicant ben bé els motius de les decisions. Perquè crec que al final tots hi sortim malparats, els ciutadans, el govern i el nomenat. Si no s'acaba d'entendre com han anat les coses, el nou comandament perd credibilitat, tant a dins del cos policial, com entre la ciutadania.

    Estem massa acostumats a que els nostres governants prenguin decisions equivocades. Portem uns quants anys de no saber què carai està passant, i per això s'entén que partits polítics com el PSC ho aprofitin per carregar-se no només a l'actual govern, sinó a qualsevol de les seves aspiracions, com podria ser la independència. 

    Sempre he pensat que ERC viu constantment en la incertesa, la provisionalitat i la manca de rigor. No sé si en aquest cas del nomenament policial també ho podem posar en aquest sac, però aquesta és la impressió que tinc. No ens mereix confiança l'actual conseller en funcions, el senyor Elena, ni el seu president, Pere Aragonès, i molt probablement això quedarà confirmat amb els resultats electorals de demà diumenge.

    Veurem com acaba tot plegat, però des d'aquí demanaria més rigor als nostres governants, i que facin les coses amb intel·ligència, cuidant les formes, perquè és l'única manera de guanyar en credibilitat, lluitar contra la desafecció, i ser empàtics amb la ciutadania. A casa nostra això va quedar molt clar ara fa un any, amb una lliçó dels vilatans, ben evident. Pot ser que passi el mateix demà amb el govern català.

A les urnes sense entusiasme

Portem moltes eleccions des que vàrem poder començar a celebrar-ne després de quaranta anys de dictadura. Només el fet de tenir llicència per votar ja ens animava a acudir a les urnes. També, i penso que és un element molt important, hi havia moltes ganes de canviar el món, de començar uns camins que fins aquell moment teníem prohibits. Aquesta actitud positiva engrescava i segurament va ser la clau d'una gran participació.

    Han passat gairebé cinquanta anys de democràcia i sembla com si estiguéssim cansats. El nivell d'abstenció és elevat i la confiança en els resultats i en aconseguir un govern fort que lideri el nostre país és cada vegada més baixa. Tenim la sensació d'anar en contra de, i no tant a favor de projectes, partits i propostes engrescadores. Ens movem per evitar el pitjor, i això no acaba d'engrescar, sobretot als més joves, aquells que sempre han pogut votar, sense tenir-ne gaires ganes.

    Si ens fixem en els discursos de la campanya electoral hi trobem a faltar propostes concretes i clares de quin han de ser el futur. La majoria de proclames són alarmistes davant la possibilitat que l'adversari aconsegueixi un bon resultat. Costa de trobar un partit polític que vengui propostes positives i prou argumentades com per dipositar-hi la nostra confiança i donar-los el nostre vot.

    Després de tants anys intentant consolidar el sistema democràtic al nostre país, podríem dir que només hem aconseguit cansar a la gent i perdre tota la credibilitat. Avui ens preparem per a unes eleccions amb l'avís que molt probablement haurem de tornar-hi abans d'acabar l'any. No es veu un candidat que pugui aconseguir la majoria necessària per governar, ni la possibilitat de sumar dos o tres partits polítics per assolir aquesta majoria absoluta que cal per formar govern.

    Hi ha tot un seguit de temes que no hem sabut resoldre i que s'arrosseguen des del primer dia. Parlem molt de drets, però no hem establert cap tipus de garantia perquè aquests es protegeixin. Parlem del dret a l'habitatge digne i ens trobem amb problemes diaris de desnonaments i de manca d'habitatge protegit. Parlem d'immigració i hem estat incapaços d'escriure una llei coherent que defensi els drets dels més vulnerables. Parlem d'educació i només fem que canviar les lleis sense establir cap normativa estable i eficaç per evitar l'abandonament escolar i apujar el nivell. I aquí hi podríem anar afegint seccions, sense acabar mai. 

    El desencís de la població ve donat per la ineficiència de les polítiques emprades pels nostres governants. I aquesta desmotivació fa que ens allunyem de les urnes, i que el nostre país es trobi en un atzucac de difícil sortida. Diumenge votarem, però què passarà dilluns?

El Duo Dinámico i el canvi climàtic

A veure si ho he entès bé. Resulta que un membre del Duo Dinámico declara que això del canvi climàtic és una bajanada sense sentit, i hi ha un diari espanyol que se'n fa ressò, i com ho hem de valorar? El fet que el cantant sigui famós per la seva història musical, li dona autoritat per parlar del canvi climàtic? És així com funcionen les teories al nostre país?

    Suposo que al darrere d'això hi ha un interès partidista. M'imagino que la ultradreta, de la mà d'aquest diari, va furgant per sembrar el caos en el pensament de la gent, sobretot de les persones que cauen més fàcilment en l'engany, mogudes per uns interessos que resulten prou amagats.

    No hi ha dubte que Espanya és un país de pandereta. Ens queixem dels polítics que tenim, però t'adones que el nivell de tots plegats és baixíssim. Si som així tampoc no hem d'esperar grans patums com a governants.

    La notícia l'he agafat molt d'esquitllada i, per tant, no sé la profunditat de la mateixa. No voldria carregar-me un famós cantant sense tenir prou informació al respecte, però en tot cas em serveix per comentar que la ignorància és atrevida. Sigui en aquest cas o en altres. I només així es pot entendre que postulats com els de Vox o Ciudadanos, per posar dos exemples, tinguin els seus seguidors.

    Ara Ciudadanos potser acabaran desapareixen del dos llocs on encara es belluguen, els parlaments català i europeu, però han tingut la seva història i no podem oblidar-nos que varen guanyar unes eleccions catalans, essent la força més votada. Això ens fa veure quina és la nostra realitat, i tota la feina que ens fa falta per arribar a ser un país seriós.

    Jo no hi entenc i per tant no puc defensar el canvi climàtic, però tampoc no tinc cap argument per manifestar que no existeix. Sí que puc afirmar que en els darrers anys he passat més calor que no pas abans. Que he vist ploure menys del compte i que la sensació que tinc és que la primavera i la tardor han pràcticament desaparegut. Potser això no ha notat el cantant esmentat, o és que segueix fervorosament els postulats de Vox, i no li toca cap altre remei que creure-s'ho, encara que no tinc cap argument per defensar-ho. I el diari?

Padró i drets humans

Avui sortia la notícia que l'Ajuntament de Barcelona ha comunicat a diferents ONG que a partir d'ara no podran empadronar a ningú més a les seves adreces, i que les persones que hi tenen empadronades s'hauran de donar de baixa i trobar un nou emplaçament. Com podeu imaginar, la notícia ha alarmat a les ONG pel que això pot comportar a les persones que es troben en aquesta situació.

    En un post és impossible parlar d'empadronament, immigració i habitatge, tres temes molt lligats, sense que quedi una mica penjat, i m'agradaria tenir l'ocasió de poder-ho debatre profundament atesa la importància del tema, pensant que al darrere hi ha unes persones que en surten perjudicades, i que són les menys afavorides i que tenen més dificultats per moure's en aquest món cada vegada més individualista.

    Avui qui no està empadronat no pot gaudir de serveis tan necessaris com l'assistència social, sanitària i educativa. No es tracta només de disposar o no d'una habitatge digne, sinó de tenir dret a rebre atencions vitals. És per això que l'empadronament no és un tràmit qualsevol, sinó una necessitat que no se'n pot defugir. 

    Al nostre país es pot entrar de moltes maneres, però una vegada a dins els drets són restringits. La majoria d'immigrants no poden votar, no poden treballar legalment, no poden reagrupar-se familiarment i, si no poden justificar un habitatge, no es poden empadronar. A totes aquestes persones hi hem d'afegir els autòctons que no tenen aixopluc, molts dels quals viuen al carrer o en situació de vulnerabilitat. Les ONG solucionaven en part la problemàtica, sobretot en municipis on la interpretació de la normativa de l'empadronament és més restrictiva. Barcelona era un dels municipis on la màniga era més àmplia, però ara tot fa pensar que el govern socialista de la ciutat vol fer marxa enrere.

    Necessitem una llei d'estrangeria seriosa i coherent, que no posi més dificultats de les necessàries a les persones que arriben de fora. Cal deslligar l'empadronament de la possibilitat de rebre assistència mèdica, social i educativa. I permeteu-me que hi afegeixi la necessitat imperiosa que l'administració pública construeixi habitatge social i deixi de donar les culpes als privats. 

    Els partits polítics que estan en campanya haurien de ser més seriosos i afrontar la problemàtica actual amb solucions reals i efectives, i deixar de donar la culpa als altres. De moment no n'hi ha cap, amb poder real de prendre decisions, que ens ofereixi la garantia que els trets aniran per aquí. 

Recordant Joan Rigol

Avui hem conegut la mort de qui fou president del Parlament de Catalunya, el Molt Honorable Joan Rigol. I ho dic així per respecte al càrrec davant de tots aquells que voldrien fer desaparèixer les nostres institucions, però també per respecte a la seva persona. Una home bo, just, dialogant i honest. I de ben segur que encara ens deixaríem adjectius positius per parlar d'ell. Quan penso en ell és quan crec que encara queden bons polítics en qui confiar. Probablement cada vegada menys.

    Al marge de la simpatia o no que podia despertar la seva ideologia i afiliació política, de Joan Rigol només en podria dir coses positives. Perquè el més important d'una persona és l'honestedat. Pots discrepar de com pensa, però si actua amb honestedat, claredat, transparència i coherència, aquesta és la millor persona que pots tenir al costat, com a company de viatge o com a adversari. Els pitjors són els que enganyen, que amaguen el que pensen, només per obtenir poder i asseure's a la cadira.

    Sempre explico l'anècdota d'haver coincidit amb ell en una llotja de l'Auditori barceloní. És simplement una anècdota, però em vaig sentir molt cofoi. La impressió que em va donar és la que tenia d'ell en la distància. Segur que hi ha persones que podran parlar més a fons de la seva personalitat que no pas jo. Als polítics els veiem a través d'unes ulleres que no sempre són nítides. Tenen els seus biaixos, i la ideologia que està al darrere del partit polític on estan afiliats ens condiciona molt a l'hora de valorar-los. És per això que recalco la importància de valorar la persona al marge de la seva adscripció política. 

    Quan he conegut la notícia de la seva mort he pensat que necessitava expressar el condol des d'aquest meu racó virtual, com a petit homenatge i reconeixement a la seva tasca. Ell ens ha ensenyat la importància del diàleg. Del saber estar i saber fer. Podrem discrepar de moltes coses, però mai li podrem negar el seu treball intens, la seva gran estima al país, i la seva dedicació amb honestedat a fer més justa la política, que acostuma a ser molt maltractada, sovint amb prou motius. 

    Que descansi en pau l'expresident del Parlament, i que el seu record il·lumini a aquells aprenents de polític que ens han de fer sortir d'aquest atzucac on estem entaforats des de fa tant temps.

Ideologia i gestió

Política no és només ideologia, sinó que hi ha un component de gestió molt necessari que sovint s'oblida. Els polítics que es mouen per l'administració local ho entenen una mica més, perquè en aquest nivell la gestió és bàsica, encara que no agradi sentir-ho a dir als més ideòlegs, els més ferms defensors de la ideologia. Però no és tan sols a l'administració local on la gestió té un pes important que es deixa massa de banda, també a l'autonòmica i a l'estatal. I la prova que és important i que no té la consideració que caldria per part de molts polítics és la queixa constant per una mala gestió i el desencís de cada vegada més electors.

    A Catalunya tenim un exemple molt clar de mala gestió. Em refereixo al servei de Rodalies. Els milers d'usuaris estan farts de patir-ne les conseqüències. Hi ha una falta greu d'inversions per posar les línies en solfa, però també hi ha una gestió pèssima i una desconsideració vers els usuaris que caldria denunciar. Probablement seria necessària una revolta de l'estil boicot a les eleccions fins que no es trobin solucions definitives. Repeteixo que hi fa falta molta inversió, però també aprendre a gestionar-ho bé.

    El traspàs de la gestió de Rodalies a la Generalitat de Catalunya és més necessari que mai, però us haig de confessar que no és cap garantia de grans millores. La prova està en tots aquells serveis de competència autonòmica i que no acaben de rutllar. L'atenció ciutadana, la informació i la simplificació dels tràmits administratius no són cap bon exemple d'una bona gestió pública dels serveis.

    I tot això ho diem i pensem mentre els nostres polítics s'estan jugant el futur, prometent molt, però amb una motxilla molt pobre de la feina feta, de la feina ben feta. Resulta que tot el que no s'ha sabut fer durant més de tres anys, ara té fàcil solució. Ara ens ho resoldran, si els votem.

    Necessitem bons gestors. Uns polítics que sàpiguen què tenen entre mans, i col·loquin a les millors persones per servir la ciutadania tal com ens mereixem. I el primer que s'ha de fer és escoltar. Avui llegia un articulista que es preguntava si tot no aniria millor si els nostres polítics utilitzessin el servei de Rodalies. No sé si en són usuaris o no, però no crec que sigui necessari per entendre i saber que el servei no funciona, com no funcionen tants d'altres. I podríem posar molts exemples, però se m'acaba el temps i l'espai. Us plantejo que penseu bé en el funcionament del Departament d'Educació. Aquí hi ha molta feina a fer, però sobretot, molt bona feina. Que s'ho facin mirar!

Avui en sabem més del nostre planeta

La sortida d'aquest diumenge ha estat molt plaent. La veritat és que no ens hi hem cansat gaire, però hem gaudit de l'entorn i, sobretot, de les explicacions que la Carme Puig, la nostra geòloga per un dia, ens ha fet sobre la composició del subsòl i les erupcions volcàniques. No hem anat a la Garrotxa, el primer lloc que se m'acut quan em parlen de terra de volcans a Catalunya, sinó més a prop de casa, entre Vilobí d'Onyar i Bescanó. Hem visitat el volcà de la Crosa de Sant Dalmai, entre la Selva i el Gironès.

    S'ha de dir que les pluges dels darrers dies, a més de provocar-nos algunes goteres no volgudes, ens ha deixat un paisatge molt millorat. Es veu verd i gairebé ens fa oblidar la sequera que hem patit. Diuen que ha de ploure més per aconseguir un nivell acceptable d'humitat a la terra i emplenar els pantans que gairebé teníem buidats. Realment el nostre país és bonic, i probablement n'hauríem d'estar més orgullosos, respectar-lo i protegir-lo, sense que ens preocupi gaire que es decideixi instal·lar-hi molins de vent.

    Avui sabem més coses de com va funcionar el món, ara fa milions d'anys. Unes xifres que em resulten molt difícils d'imaginar, i això fa que relativitzis molt més les coses, sobretot el temps que vivim, i la manera com el vivim. Per cert, aquests dies els nostres polítics de torn s'estan clavant cops de colze per fer-se un lloc. M'agradaria pensar que per treballar per al futur del nostre país i no pas per trobar un sou, amb diner fàcil i pocs maldecaps.

    Avui a la Crosa de Sant Dalmai hem caminat pel seu cràter, ara ple de nogueres i camps conreats, tot delimitat per un bosc d'alzines, i algun altre arbre que no he sabut identificar. Algú potser m'ho podrà explicar.

    Agraïts amb la Carme Puig per tot el que ens ha ensenyat i hem après. Li haig de confessar que ja no recordo els noms dels diferents períodes geològics. No és fàcil, però sí que en guardo una idea general, i entenc molt millor què passa quan es produeix una erupció volcànica, de quin tipus és, i què s'origina a l'interior. Això sí que m'ha quedat més clar. Gràcies.

Hi ha coses que continuen existint!

El temps passa i tot canvia, però hi ha coses que es resisteixen a desaparèixer. Es transformen i intenten mantenir el mateix públic, o potser agafar-ne de nou. És llavors que t'adones que va arribar un dia que te'n vares oblidar i, per a tu, pràcticament és com si haguessin deixar d'existir. 

    Avui, repassant el diari, m'ha cridat l'atenció una notícia sobre els millors candidats a guanyar el Festival d'Eurovisió. Encara es fa? m'he preguntat. Sí, el festival continua organitzant-se, però desconec en què ha canviat de quan jo el vaig descobrir, ara fa moltíssims anys. Els meus records són els de la cantant anglesa, Sandie Shaw, que ho feia descalça i va guanyar el primer premi amb Puppet on a string. O també dels èxits espanyols de la Massiel, amb el La, la, la, que havia substituït a Joan Manuel Serrat, per negar-se a cantar en castellà, i la Salomé, amb el vivo cantando. Quins temps aquells! Després d'aquells anys s'ha de dir que gairebé em vaig oblidar que el festival continuava.

    Parlem d'uns anys que només teníem una opció. Un sol canal de televisió a Espanya, en blanc i negre, i l'endemà tots havíem vist els mateixos programes. La vida televisiva era molt simple. Passarien uns quants anys fins que no varen aparèixer els canals privats, depriments, amb espectacles com les mamachicho, que es varen posar de moda i semblava que no hi podia haver res més interessant i divertit. Quins temps!

    Tot i que no miro pràcticament gens la televisió, perquè m'ha deixat d'interessar, crec que no m'equivocaria si dic que malgrat els avenços en tots els camps, tecnològics, culturals i creatius, l'oferta televisiva no ha millorat pas gaire. Moltes hores d'emissió, amb molta xerrera, però amb poc contingut, sobretot cultural i formatiu. Pur entreteniment, i encara de baix nivell. És trist!

    Us puc assegurar que no seguiré la retransmissió del proper festival, que crec que es farà aquest mes de maig, ni sé quins cantants s'hi presenten ni amb quines cançons ho fan. Segurament que hi haurà gent interessada, i que s'ho passarà molt bé. Tots els meus millors desitjos. En un món divers, hi ha d'haver diversitat d'opinions i gustos, però a mi m'agradaria pensar que som capaços d'utilitzar la televisió per millors projectes, amb una base cultural que aixequi el nivell i no es limitin a entretenir i augmentar l'audiència passiva i resignada.