El conseller Boi Ruíz, un inconscient?

Des del primer dia, el conseller de sanitat de la Generalitat s'ha dedicat a posar nerviosa la ciutadania. Hi ha qui pensa que és aficionat als globus sonda, que li agrada analitzar les respostes de la gent als seus discursos, o més aviat titulars. D'altres pensen que és un bocamoll, que diu tot el que sent a dir, i es queda amb la part més sensacionalista, aquella que crida més l'atenció. Finalment hi ha qui el considera un inconscient, que és incapaç de valorar el mal que provoca i la sensació de provisionalitat a tot el que toca, fins i tot, per a la resta del govern.

Les darreres declaracions on apuntava la idea d'exigir una pòlissa d'assegurança privada en funció del nivell de la renda de les persones, ha provocat malestar pel que significaria de pèrdua del sentit universal de la sanitat pública. El portaveu del govern ha sortit a desmentir la possibilitat comentada pel conseller. El que ha quedat clar, però, ha estat que el conseller hi estaria d'acord, encara que aquesta no sigui l'opció del govern.

Tenim, doncs, un conseller que si pogués decidir la política sanitària a seguir, hauria tirat pel dret en més d'una ocasió, i el model sanitari del nostre país no tindria res a veure amb l'actual. No sé si seria un model millor o pitjor, però de ben segur que seria un model de sanitat privada, amb una pèrdua dels drets de la ciutadania, posant en perill el benestar de les classes menys afavorides. Potser seria el típic model d'un partit de dretes, però això, per ara, sembla que a Catalunya no té la majoria suficient.

El conseller Ruíz pot ser un bon professional de la medicina, però no pas un bon polític, perquè no ha entès que no pot destriar la seva persona i professió, de la figura i representativitat d'un conseller, membre del govern de la nació. Segons quins comentaris només es poden interpretar com a resultat d'una inconsciència política que no es mereix estar al capdavant d'una conselleria, i que el president faria molt bé de cessar.

Les retallades a TV3

Sóc espectador de TV3. A casa hi ha sintonitzat algun o altre canal de la Corporació catalana, i l'excepció és sintonitzar els altres canals, privats o públics. M'agrada TV3 i m'identifico en la seva filosofia, i estic d'acord amb la majoria dels programes que emeten. Dit això, penso que la reacció davant l'anunci de retallades, ha estat exagerada i fins i tot equivocada.

Ningú podrà negar el gran paper que TV3, des de la seva creació, ha realitzar per a la normalització lingüística del català, i la cohesió social i cultural d'un país. Només els enemics de la nostra nació en poden dir pestes, perquè només l'enveja i el menyspreu ho podria justificar. Però no tot s'ha fet bé a TV3. L'interès i il·lusió per crear una televisió potent i líder a casa nostra, tenint en compte la gran competència que té, sobretot arran de l'entrada en funcionament de la televisió privada, pot haver causat passes en fals i errònies que, ara en temps de vaques flaques, en patim les conseqüències.

L'excés de plantilla, sumat a l'alt nivell d'externalització de treballs a productores privades, fa que es tinguin pocs arguments per defensar el seu encert, i s'hagi de buscar la manera d'aprimar la despesa de capítol I (sous i salaris), per fer viable el projecte en temps de retallades.

No sé si TV3 ha de tenir sis canals o bé amb quatre ja en té prou. Sí que és cert que en un moment en què es retallen prestacions essencials i bàsiques, com són les sanitàries, té una clara justificació que també es busqui reduir despeses a la Corporació. Tant a Sanitat com a TV3, les retallades s'han de raonar i limitar-les al màxim possible, sense afectar els drets fonamentals de la persona, però ajustant tot allò que sigui ajustable i que ha crescut desmesuradament.

L'obsessió és un error en el qual caiem fàcilment. Aquests dies he llegit crítiques contra les retallades a TV3, que m'han semblat forassenyades i tretes a fora de context. La possible reducció de plantilla és un problema, però també ho és anar malgastant diners públics de què no es disposa, augmentant el dèficit que posa en perill el futur del nostre país.

Hi ha qui viu de les subvencions

Arran de la convocatòria de subvencions de l'Ajuntament d'Arenys he pensat que podríem fer una petita reflexió i prendre consciència de què significa que una entitat, sense ànim de lucre, rebi una subvenció d'una institució pública, que juga amb els diners de tots.

En primer lloc hauríem de partir de que no totes les associacions i entitats són iguals, i per tant la seva definició d'objectius i raó de ser, pot condicionar la legitimitat de rebre subvenció d'un ens públic. Quan s'atorga una subvenció a una entitat, què s'està fent? s'està lliurant diner públic a unes persones que s'han constituït en entitat i persegueixen uns objectius determinats. Són aquests objectius beneficiosos per al conjunt de la societat? Té sentit que l'administració pública els hi atorgui els diners?

Estem parlant d'una entitat que supleix l'administració en la realització d'unes activitats interessants per a la comunitat, o bé estem parlant d'una colla d'amics que es troba per fer una activitat? Tenen ambdues associacions el mateix dret a rebre diner públic?

I què hi posen de la butxaca? perquè ens trobem amb associacions que només viuen de la subvenció. S'ha de subvencionar per al total de la despesa?

En temps de vaques grasses, ens hem acostumat, o jo diria, hem viciat les entitats, o moltes d'elles, que han arribat a creure's que la seva actuació requereix la subvenció del 100% Podem prescindir de la seva activitat? Sí, ja sé que tot fa que la vida sigui més alegre, però... podem prescindir de la seva activitat? si no la fa l'entitat, caldrà que l'administració la faci?

Si ens hi fixem, han sortit alguns criteris a tenir en compte a l'hora d'atorgar subvencions. Sobretot ara que el diner escasseja i molts ajuntaments fan aigua. L'administració, i els polítics que gestionen el bé públic, han de fer molta pedagogia perquè les entitats entenguin que no es pot viure del diner públic. Tot té un cost, i l'activitat pròpia, també. El tema queda obert, però la línia és ben clara.

Els resultats electorals tenen una raó de ser

Arran de la reflexió que fa Iu Forn, en el seu article de l’ARA, voldria insistir en el tema que vaig apuntar temps enrere, en relació als resultats electorals i les valoracions que es fan massa a la lleugera. Iu Forn parla dels que dubten de l’encert o no d’haver votat un partit com el PP, i jo em refereixo als votants de Plataforma per Catalunya.

Recordo que durant la campanya de les eleccions municipals passades, i sobretot després de conèixer els resultats i comprovar que PxC havia entrat a una bona colla d’ajuntaments, hi va haver molt d’enrenou i fins i tot manifestacions i pancartes negant el dret de PxC de formar part dels consistoris respectius.

Aquesta no és la reacció lògica, la que ha de ser. Podem estar empipats i molestos perquè un partit amb les consignes de PxC obtingui suficients vots per tenir representació a l’ajuntament, però ens equivoquem si ataquem els escollits i fins i tot qui els ha votat. Si han sortit escollits és perquè alguna cosa falla. Alguna cosa hem estat fent malament.

Si a la nostra societat hi ha actituds que considerem racistes, hem de comprovar quins són els motius. Què tenim descuidat i què provoca el malestar i una fractura social. Es tracta d’una responsabilitat dels poders polítics que exerceixen, però també de tota la societat de la qual formem part.

Probablement ens hem dedicat més a ensenyar les coses amables i ens hem oblidat d’analitzar i treballar la convivència. Si aquesta ocasiona problemes, els hem d’afrontar i, entre tots, procurar resoldre. Hem de ser capaços de posar-nos a la pell dels altres i deixar de fer valoracions genèriques, tant si són positives com no. Oi que viure en parella no és fàcil? Compartir habitatge, barri i ciutat, tampoc ho és. Cal l’esforç de tots, i els governs locals han de treballar la prevenció del conflicte i saber-lo resoldre de manera contundent.

El Centre d'Estudis Josep Baralt és història

Aquesta tarda he assistit a la darrera Assemblea de socis del Centre d'Estudis Josep Baralt. Dic la darrera perquè en un dels punts de l'ordre del dia hi havia la dissolució de l'entitat. De fet l'anterior assemblea va ser l'any 2005, tot i que durant aquests sis anys, o millor dit, fins al 2010, s'han continuat fent activitats i editant la revista Salobre, amb molt bona resposta. Avui, però, els impulsors i ànimes de l'entitat han tirat la tovallola després que no trobessin relleu al capdavant del Centre.

No cal dir que és una llàstima que una entitat com aquesta abandoni l'activitat, perquè sense ser molt abundant, la qualitat era el segell i garantia. El seu darrer acte programat va ser la conferència a càrrec de Josep Maria Fradera, catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, "La pàtria dels catalans", el 24 d'abril de 2010. El proper i darrer acte serà divendres vinent, amb la presentació del llibre de Joaquim Cassà, "Els Sala, senyors del foc. Vidriers arenyencs a cavall de dos segles".

Segur que hi ha molts motius i causes per què l'entitat plegui. No és fàcil mantenir-se al capdavant d'un projecte, vint anys o més, amb l'única recompensa de la resposta de la gent. Una resposta que cada vegada ha estat més puntual, sense haver aconseguit créixer en socis i col·laboradors. Ens comentaven que ni els articulistes de la revista Salobre es volien fer socis. Tampoc havien aconseguit la suficient col·laboració de l'Arxiu municipal, i la possibilitat d'un relleu a la Junta era una quimera.

No recordo els anys que fa que en sóc soci, però sempre he considerat el Centre com un projecte interessant per Arenys. Potenciar la recerca i la publicació dels seus estudis, és un component cultural que defineix una vila i que no s'hauria de perdre. L'Ajuntament d'Arenys, per boca de la regidora de Cultura s'ha compromès a continuar publicant la revista Salobre, però m'agradaria que també des de l'Arxiu municipal es potenciés la difusió d'estudis i treballs de recerca dels arenyencs i arenyenques. Que el comiat del Centre d'estudis no sigui un punt i final a aquesta parcel·la de la cultura local.

Permeteu-me que públicament manifesti el meu agraïment a totes les persones que durant aquests anys han fet possible la realitat del Centre d'Estudis Josep Baralt. Que tinguin per segur que la seva tasca ha estat molt positiva, i que ens ha enriquit culturalment a tots. Gràcies per la feina ben feta.

El poder de seducció de Miquel Iceta

Un cop passades les eleccions, als diferents partits se'ls ha girat feina. He vist que Carretero ja torna a marejar la perdiu i no em vindria res de nou que el pacte ERC-Rcat tingués els dies comptats. L'exconseller és com el cul d'en Jaumet, i quan no pot fer la seva, marxa. De moment sempre ha anat així.

CIU ha posat el llistó molt alt i ha presentat tot el conjunt de reformes i actuacions per reduir el dèficit, algunes de les quals fan mal a la butxaca i ja han obtingut resposta per part dels sindicats. El PPC ja està preparant la seva entrada al govern de l'ajuntament de Barcelona, i potser en algun altre, i també al govern de la Generalitat. L'èxit aconseguit a nivell d'Espanya els dóna ales.

El PSC, que ja tenia programat el seu congrés, està ultimant els detalls per aconseguir reunir un bon equip de persones que els faci sortir del clot on varen caure ara fa un any, i que encara s'hi han enfangat més. Tothom veu necessària la seva renovació, encara que hi ha discrepàncies en com s'ha de fer.

Miquel Iceta va prometre que després de les eleccions de diumenge passat, informaria de quines eren les seves intencions, i ahir ho va deixar clar, o no? A ningú va sorprendre la voluntat de presentar-se per a secretari general del partit, però sí amb el desvergonyiment amb què ho va fer. Iceta coneix el seu poder de seducció, i és conscient que fins ara l'ha utilitzat amb èxit. Ahir va anunciar que es presentaria si s'aconseguia una llista única, o sigui si es retiraven tots els seus possibles competidors. Més clar l'aigua: desistiu de presentar-vos, que ja seré jo!

Estic convençut que el PSC compta amb militants molt vàlids per liderar un nou projecte, i també crec en la necessitat d'impulsar un nou projecte, amb gent nova, amb l'experiència que tenen d'estar dins el partit durant uns anys, encara que a segona fila. La vella guàrdia del PSC ha de cedir el pas als més joves, perquè el partit necessita la renovació, i perquè els que han conduit el partit fins ara, han fracassat estrepitosament.

La supèrbia d'alguns és tan accentuada que són incapaços d'adonar-se que el seu temps polític ha finit, i que no cal que es passin tota la vida fent de polítics, sobretot quan l'experiència els ha portat al fons del pou. Però el PSC sembla que no vulgui aprendre dels errors, i avui ja ens anunciaven que Montilla seria nou senador en representació del Parlament català. 

Tant de bo que el poder de seducció de Miquel Iceta s'evapori, i el congrés del partit elegeixi una candidatura de renovació per portar el PSC on es mereix dins el món polític català.

La manca de respecte del PP

Em sap greu haver de donar la raó a aquells que tot el dia carreguen contra els polítics. No estic d'acord en que tots siguin iguals i els puguem posar en el mateix sac, però hi ha evidències que no saps com dissimular, i acabes acceptant que els crítics compulsius tenen bona part de raó.

El Partit Popular, en veu del candidat per la circumscripció de Barcelona, acaba d'ofendre els seus votants, en particular, i a tots els catalans en general. L'ofensa més gran és l'engany, i la demagògia política. No cal que passin dos anys, sinó que amb dos o tres dies ja es descobreix la falsedat dels missatges i actituds polítiques, deixant els ciutadans com una colla de babaus que tot s'ho empassen.

El Partit Popular es va posar del costat de CIU i del president català, exigint al govern socialista de Madrid, el pagament avançat del fons de competitivitat. Fins i tot varen arribar a votar una moció de CIU, al Congrés de Diputats, demanant el traspàs del fons a la Generalitat. Una posició que varen defensar durant la campanya electoral, i que utilitzaren per atacar al PSOE. Doncs ara, tres dies després de les eleccions el senyor Jorge Fernández afirma que no està per bromes, i que això d'avançar els diners del fons, res de res.

No discutiré la idoneïtat d'aquest avançament, ni la legitimitat de no fer-ho. Em limito a denunciar la manca de respecte vers la ciutadania, a qui s'enganya amb total impunitat. Aquí caldria canviar les lleis, i castigar qui enganya de manera flagrant. Una cosa és equivocar-se i l'altra obrar de mala fe. 

Del senyor Jorge Fernández no en tenia res a dir. Em semblava un polític honest, que defensava els seus plantejaments ideològics, i era respectuós i molt més tolerant que altres personatges del seu mateix partit polític. Ara, però, amb aquesta sortida d'estudi, tot el meu respecte i reconeixement se'n va en orris, i el col·loco al piló de mals polítics, que provoquen la desafecció i el menyspreu de la societat vers les persones que es dediquen a la política. El seu germà, regidor a l'ajuntament de Barcelona, avui ja es veia futur regidor de govern de la capital catalana, i veia com a cosa de poc temps, d'entrar al govern de la Generalitat. Potser acabarà d'aquesta manera, però avui el seu germà m'ha demostrat poca categoria política i un menyspreu a totes les persones que encara confiem amb els polítics, perquè facin avançar el nostre país.

L'Alternativa de Jesús, a Arenys

Mentre m'acostava a la sala d'actes del col·legi La Presentació, intentava recordar la darrera vegada que havia sortit al carrer per assistir a algun acte. Pensava que tenia mèrit el rector, que el diumenge em va convidar a la conferència del teòleg José Antonio Pagola, doncs havia aconseguit treure'm de casa.

El teatre del col·legi feia goig de veure. Un dimarts al vespre del mes de novembre, força ventós, després d'uns dies de pluja intensa, no convidava massa a sortir pels carrers d'Arenys, però l'oportunitat s'ho valia. Es tractava d'aprofitar la seva estada a Arenys, per escoltar les seves paraules. El títol de la xerrada: L'alternativa de Jesús.

El públic assistent, majoritàriament gent gran, però amb alguns joves. La comunitat dels caputxins i representants de diferents ordres religioses, acabaven d'omplir la sala. Molta atenció a les paraules del conferenciant i lleugers somriures quan intuíem allò que volíem sentir: una crítica a la jerarquia eclesiàstica. 

Pagola, un estudiós de Jesús, ens el presentava com la gran figura que no pretenia crear cap religió, sinó que venia amb un projecte innovador. Convivia amb els pobres, amb els indigents i prostitutes, a qui venia a perdonar i no pas a jutjar. No es feia amb els grans sacerdots ni els rics, sinó amb aquells que necessitaven compassió. 

Pagola ens demanava humanitzar el nostre entorn, a la família, a la feina, al lleure. No jutjar, per això donava entendre que la jerarquia eclesiàstica encara no ho havia entès. Ens va recordar que la crisi que estem patint encara durarà uns quants anys, amb famílies en situació molt precària. Seguint l'exemple de Jesús, ens animava a organitzar la nostra vida cap a les persones més pobres, amb menys recursos, amb més dificultats per sobreviure. S'escandalitzava veient què estava fent la nostra societat occidental.

No cal dir que el públic assistent va agrair les paraules del conferenciant, i es felicitava per haver assistit a la trobada. Tots, per dintre, segur que en algun moment o altre ens havia vingut al cap monsenyor Rouco Varela, o fins i tot algun bisbe més pròxim. La comunitat de base, sovint necessita reconfortar-se escoltant alguna persona amb criteri i crític cap als que marquen el camí de l'església institució, però Pagola ens descrivia el "number one" de la nostra història. La paraula de Jesús era escoltada pels més humils, els que tenen assegurat el regne de Déu.

Mas s’avança a Rajoy

Des de feia dies comentàvem que a partir del 21 de novembre ens caurien a sobre noves retallades, per ajudar a rebaixar el deute. Bé, no ha estat el 21, sinó el 22 de novembre, dos dies després de les eleccions, i no des de Madrid, sinó des del govern català, que s'ha anunciat un pla d'actuacions per reduir el dèficit que passa per rebaixar novament el sou dels salaris i incrementar algunes taxes, com les universitàries, l'aigua o els carburants.

La Generalitat no pot avançar gaire més en la reducció de despeses als camps social, sanitari i educatiu, i ha de recórrer a augmentar els ingressos i reduir despeses als sous del personal públic. Totes les mesures que el president ha anunciat avui, estan dins de la lògica, encara que a alguns ens pugui afectar la butxaca. El nostre tarannà i nivell de vida, ha estat, de manera global, per sobre de les nostres possibilitats, i ara ho estem pagant.

El problema que passa en aquests casos, és que a vegades paguen justos per pecadors, i al nostre país encara hi ha una gran assignatura pendent, que és eliminar el frau fiscal i aconseguir que tothom pagui d'acord amb les seves possibilitats. Un sistema impositiu que gravi a qui més té, vigilant que ningú es passi de llest. Actualment qui té les de rebre és qui cobra la nòmina mensual, perquè no té manera de dissimular els ingressos, encara que, amb cinc milions d'aturats, qui realment ho té fotut és qui no pot declarar cap ingrés, si no és el de subsistència.

Caldrà esperar les decisions del futur president del govern espanyol, que després d'una campanya electoral i d'haver aconseguit guanyar-la, encara és hora que ens expliqui què pensa fer. El president Mas ja ha avançat que en funció de les decisions de Madrid, variarà la seva proposta, per evitar carregar dues vegades per un mateix concepte.

Tenim crisi per estona, i encara veurem més canvis i mesures correctores, que no són bones per a ningú, individualment parlant, però que el país necessita suportar, per continuar vius.

La cara dura d'alguns polítics

Avui és el dia de llegir totes les valoracions que fan els protagonistes d'ahir. Els polítics que han guanyat i els que han perdut. És el dia d'adonar-se de qui és un barrut o cregut, i qui és honest i sap reconèixer les pròpies misèries. Entenc que a ICV estiguin contents per haver triplicat el nombre de representants al Congrés. Ja sé que passar d'1 a 3 no és res de l'altre món, quan el grup majoritari té 186 diputats, o el gran perdedor s'ha quedat amb 110, però cadascú posa el llistó on creu convenient i s'anima per pair millor les penes.

També ERC s'ha felicitat pel resultat. Per fer-ho parteixen de la possibilitat de quedar fora del Congrés. Si això ho pensés CIU, ara haurien d'estar immensament contents, però CIU parteix dels 10 diputats que tenia, i ERC hauria de fer el mateix, amb els seus 3 diputats. ERC ha perdut vots, i ha aconseguit, amb penes i treballs aguantar els mateixos diputats. Potser no recorden que anys enrere n'eren uns quants més. Sí, quan els liderava algú que han fet fora, com acostuma a fer aquest partit. El que em treu de polleguera és que ara surti el seu secretari general i vulgui donar lliçons a CIU. Pujol li contestaria: Però qui s'han cregut que són aquests!

Tot plegat una falta de respecte a la ciutadania. Quan els resultats no ens agraden, menystenim la decisió dels electors, i creiem que s'han equivocat. Potser caldria reflexionar a fons i s'adonarien que aconseguir la independència de Catalunya amb 3 diputats no és la cosa més fàcil, i encara menys si s'ataca a qui ha guanyat les eleccions i té la màxima representació del país al Congrés de Madrid. I si no hi creuen... haver fet com la CUP!

Falta humilitat i bons polítics. Estem travessant el desert, en busca de temps millors i persones capaces d'adreçar el camí que se'ns ha fet costerut. El PSC ho ha entès i s'ha de posar a treballar de valent. Catalunya necessita un partit socialista fort, amb les idees clares i que defensi una política d'esquerres, catalana i oberta al món. El PSC és l'únic partit que ho pot aconseguir, però necessita fer molts canvis interns, de persones, però també d'estratègia. Ha d'analitzar a fons quins són els objectius a què vol arribar i la seva relació amb Espanya. Cal un nou lideratge i jubilar els que fins ara han conduit el partit. No pot ser que polítics com Iceta, que han fracassat estrepitosament, pretenguin continuar al capdavant del partit. Hi ha més gent a dins per renéixer i aconseguir col·locar el PSC al lloc que es mereix i que Catalunya necessita.

La ciutadania, després de votar i observar els resultats, ens agradaria veure com els nostres polítics es posen a treballar per aconseguir tot allò que els hem demanat i que ens han promès durant la campanya. Volem un pacte fiscal pel simple fet que estem farts d'injustícia fiscal. Volem decidir el nostre futur i l'hem de poder treballar entre tots. Si arribem a la conclusió que és la independència, doncs endavant, i si ens serveix una altra fórmula, també l'acceptarem. El poble és sobirà, però necessita dels polítics escaients, i no rebutjar ningú. Tots som necessaris i ningú és més bo que l'altre. Ens queda molt per aprendre!

CIU també és la primera força a Catalunya

Aquesta nit toca mirar les dades de l'escrutini de les eleccions generals, i fer alguna primera valoració amb el risc de no tenir-ho prou pensat ni ponderat. Ha passat el temps en què tothom guanyava i sobretot hi ha una força política que està acumulant pèrdues significatives des de fa un parell d'anys. Malgrat tot, segur que escoltarem declaracions de partits que buscaran qualsevol excusa per afirmar que han guanyat. El problema rau en què per liderar un projecte, cal ser una bona colla, i no quatre arreplegats que, a més, es dediquen a criticar els possibles companys de lluita.

Si es confirmen les dades de què disposo en aquests moments (escrutini del 78%), la victòria de CIU a Catalunya és el fet més remarcable de la nit, en clau catalana, junt amb la davallada del PSC. També és important fer constar el creixement d'ICV, que triplica la seva representació a Madrid, encara que estiguem parlant de 3 escons.

Convergència i Unió s'ha refet totalment de la seva època desèrtica, en què va perdre el govern de la Generalitat, i ha aconseguit guanyar a totes les darreres eleccions, esdevenint la primera força de Catalunya. CIU, a qui, després de perdre el govern de la Generalitat, molts avançaven la seva desaparició, ha treballat fortament i ha assolit el lideratge polític català.

El paper que podran fer els diputats catalans a Madrid és una incògnita, sobretot davant una força amb poder absolut al Congrés, i suposo que també al Senat. Potser serà la manera que es posin d'acord i els 47 vagin de la mà defensant els nostres interessos, o si més no els 36 (un cop restats els 11 del PPC). Si no ho han sabut fins ara, però, em costa creure que ara ho faran.

A Arenys de Mar, la primera força ha estat CIU que ha doblat en percentatge els resultats del PSC. Cal recordar que a les anteriors eleccions generals, el PSC va guanyar amb 12 punts per sobre de CIU, la qual cosa significa que la davallada ha estat estrepitosa i que qui s'ha endut la victòria de manera contundent ha estat Convergència i Unió.

I podríem parlar del resultat a Espanya. Només Catalunya i el País Basc aconsegueixen treure el PP del primer lloc. Espanya ha donat la majoria absoluta al PP i s'adonarà, si vol, que Catalunya i el País Basc sí són comunitats autònomes en tots els sentits, sí són dues nacions diferenciades d'Espanya.

Aprenent a jugar i a conviure

Avui han jugat el setè partit de la lliga, que està resultant molt entretinguda, i també amb bons resultats. Un partit empatat i un de perdut, els dóna setze punts i els col·loca al tercer lloc de la classificació. L'Ignasi, per segona jornada consecutiva, ha marcat dos gols. No cal dir que els pares n'estem molt orgullosos, i ell està content que no s'hi veu.

La formació dels joves passa per l'escola, però també pel lleure, i en el cas de l'Ignasi, pel futbol. El que demanem els pares és que els ensenyin a jugar, però sobretot a conviure, a participar, a treballar en equip. A respectar-se i estimar-se, i aconseguir un bon ambient. Els resultats compten, però sempre per sota de l'actitud i l'educació. Qui no ho veu així, és sobrer.

Al llarg de tots aquests anys, l'Ignasi ha tingut bons preparadors, que han prioritzat l'educació i formació integral dels jugadors, als resultats i efectivitat en el futbol. Només això justifica l'esforç que significa seguir una temporada rere l'altra. Veure que el teu fill està content, i que a part de millorar esportivament, també creix personalment.

Sempre penso en la importància del que sembres. A vegades som inconscients, però la feina ben feta t'acaba recompensant. Tot el que puguin aprendre els servirà per demà, i les amistats que conreen són el coixí que moltes persones enyoren quan es troben en situacions complicades.

Cal agrair el club de futbol Arenys la seva feina formadora i desitjar-li sort en alguns dels reptes que té, el més urgent i complicat és reconstruir les grades, que s'han esllavissat amb les pluges d'aquests dies. Es tracta d'una obra complexa i costosa. Al final haurà estat l'excusa per aconseguir unes grades que no alarmin els visitants. La llàstima si s'ha de fer a mitja lliga i obliga tancar el camp unes setmanes. 

Pugna entre periodistes i la Junta Electoral

La notícia del dia, a l'entorn de la campanya electoral, és la suspensió del debat previst a 8tv, amb els cinc caps de llistes per Barcelona a les eleccions generals de diumenge. Una decisió presa per la cadena de televisió, davant la resolució, per part de la Junta Electoral Provincial, del recurs del PSC perquè pogués participar en el debat el número 2 de la seva llista, i no es deixés la cadira buida, tal com pensava fer el presentador i director del programa, en Josep Cuní, al no assistir-hi Carmen Chacón.

Sembla ser que Cuní també ha rebut alguna pressió d'algun cap de llista, de negar-se a participar en el debat si es feia amb el número dos del PSC. Sigui com sigui, la polèmica està en marxa i tothom hi pot dir la seva, contra la decisió de 8tv, contra la resolució de la Junta Electoral, o bé contra la decisió del PSC de no enviar-hi Carmen Chacón.

No és aquesta l'única desavinença entre els periodistes i la Junta Electoral, sinó que des de fa moltes eleccions, els primers es queixen de la Junta que els condicioni la durada de la informació de cada formació política, posant per davant la proporcionalitat dels resultats electorals, a l'interès que pugui despertar la notícia.

És legítim aquest control de la Junta Electoral sobre els debats televisius i la crònica informativa? Què passaria si no es realitzés el control? Quins criteris es farien servir? No hi ha dubte que la Junta Electoral persegueix l'objectivitat del periodisme, i entén que sense el seu control, l'actuació seria subjectiva i perjudicial per alguna formació política.

Puc entendre aquest perill, però tot plegat dóna la impressió que a la ciutadania se'ns sobreprotegeix massa, i mai podrem arribar a ser adults, si més no políticament. Aquests dies tampoc miro els programes televisius de cadenes privades clarament interessades, però m'imagino que no han canviat el tarannà, i per tant continuen parcials, i a més injustos. La nostra capacitat de diferenciar la notícia de la propaganda és el que ens fa adults i quant més adults menys necessitem la tutela de la Junta Electoral.

Per què no fem la prova? Que ens deixin una convocatòria electoral sense aquest control exhaustiu de la Junta Electoral. Després podrem valorar la idoneïtat del seu treball i la professionalitat dels periodistes.

Rahola i "La Noria"

Aquesta vegada discrepo totalment de la Pilar Rahola, en el seu article d'avui a La Vanguardia. No és que la seva opinió en els altres articles coincideixi amb la meva, però la puc entendre. En aquesta ocasió penso que està equivocada i que la denúncia sobre un mal ús de la televisió, és bo per ajudar a sanejar un mitjà que entre tots hem anat empastifant.

Ja sé que a la Pilar Rahola li agrada participar en aquests programes brossa, i que s'ho passa molt bé discutint d'una manera que gairebé no s'entén què diuen, escridassant-se i dient-se el nom del porc, però per mi aquests programes, encara que tinguin rècords d'audiència, formen part del pou de brutícia que ens corromp i ens fa perdre els valors més bàsics de convivència i cohesió social.

No podem confondre prohibir l'emissió d'un programa amb animar les empreses a que no publicitin els seus productes amb connivència amb aquests programes. Una cosa és prohibir i l'altra promoure o potenciar-ho econòmicament. És per això que considero bona la resposta dels anunciants.

La senyora Rahola és molt crítica amb Internet, i penso que tan equivocat és veure-hi tots els mals, com pretendre creure que Internet és una meravella sense servituds ni mals usos. La manera de comunicar-nos actualment, no és la mateixa que el segle passat, ni de fa cinc-cents anys. No és ni millor ni pitjor, sinó que és el que és, i la bondat o maldat està en el seu ús.

Personalment celebraria que les persones fóssim contràries a perdre el temps observant com quatre o cinc personatges s'estiren del monyo, s'insulten i són incapaços d'escoltar i aportar alguna cosa en positiu. També m'agradaria que no utilitzéssim la televisió per recrear-nos en la violència, la injustícia i la grolleria. La senyora Rahola defensarà la seva opinió i declaracions amb arguments creïbles, però aquesta dèria per assistir en aquests programes televisius, tipus La Noria, no li fa cap bé, encara que li pugui reportar diners.

Intoxicar la campanya electoral

Ho hem sentit a dir. Hi ha persones o partits polítics que es dediquen a intoxicar la campanya electoral. Per què ho diuen? perquè algú es dedica a treure els drapets al sol. I això està mal vist? Creieu que és il·lícit? o poc ètic?

Les persones, i els polítics ho són, viuen i actuen, i deixen petjada. Es pot viure amb coherència o bé actuar segons bufa el vent. Si pretens tenir credibilitat, els teus actes han de tenir sentit, la qual cosa no vol dir que al llarg del temps no puguis canviar, perquè vivim en un entorn que ens afecta i que al mateix temps afectem, però una cosa és l'evolució de la manera de fer i l'altra la incongruència, les contradiccions.

És bo que la campanya electoral que puguin fer els partits, es basi en projectes i promeses viables, en positiu, i no tant en espantar l'electorat davant el perill que guanyi l'adversari. Això no treu, però, la legitimitat de recordar als electors què ha fet el seu adversari, quina manera de pensar té, quines lleis poden derogar-se o aprovar-se. Si tot això ho considerem intoxicació, estem equivocats.

La intoxicació sorgeix en el moment que es menteix deliberadament per ensorrar l'adversari polític. Quan es fan afirmacions inexactes o falses que poden perjudicar el contrincant. Si jo afirmo que amb el PP amb majoria absoluta perilla la progressivitat del sistema impositiu, no estic intoxicant, sinó que exposo un fet constatable dels partits de la dreta. El que passa és que estaria amagant que el govern socialista espanyol tampoc ha destacat per aplicar progressivitat impositiva, sinó que en aquests anys de govern socialista s'ha incrementat l'IVA i s'ha renunciat a incrementar l'IRPF per a les classes més altes, en un moment que calien més ingressos. Jo no hauré intoxicat, i en tot cas es tractarà que el PP es defensi amb l'evidència que acabo d'esmentar.

La ignorància dels votants

Salvador Cardús, en el seu article al diari ARA, parlava de "la incultura política del ciutadà" i especificava, "no només en els estrats socials més modestos", i ho argumentava amb exemples. Al mateix diari, el columnista Iu Forn reproduïa, amb sorna, el programa (concret) de Mariano Rajoy, amb els arguments (inexistents) que l'avalaven per treure'ns de la crisi. Rajoy ha dit que el dia 21 de novembre la prima de risc baixarà, però, com es comenta a l'editorial de l'ARA, els inversors ja donen per feta la victòria del PP, i en canvi la prima de risc ha continuat pujant.

Jo sí que he llegit algunes de les promeses de Rajoy, com ara la reducció dels impostos i l'augment de les pensions. Unes promeses que són molt agradables d'escoltar. Qui no s'anima a votar un partit polític que es compromet a abaixar els impostos i a augmentar les pensions? Es tracta però de dues mesures que sumades produeixen un increment del deute, i això és precisament el que no ens podem permetre. Llavors jo em pregunto: a qui vol enganyar?

La resposta és molt clara: la ciutadania que el votarà. Perquè som tots plegats uns ignorants de la política econòmica, i ens deixem enredar pel primer que es posa a davant nostre. Què passarà amb l'arribada de Rajoy al govern espanyol? doncs a part d'escanyar-nos més als catalans, políticament però també econòmicament, si vol mantenir-se ferm en no augmentar els impostos, haurà de fer retallades per eixugar el dèficit. No podrà incrementar les pensions, o haurà de reduir despesa social.

Ja fa massa temps que ho estic dient en aquest bloc, però haurem de repetir-ho una i mil vegades més: la solució passa per augmentar els impostos. L'estat necessita ingressos si vol eixugar definitivament el deute.

Per cert, ja que parlem de propaganda electoral, deixeu-me que recomani a ERC que amagui una setmana el seu secretari general, que no el deixi parlar durant uns dies, per estalviar-los un desencís més gran. Lo seu ja no és parlar a ignorants, sinó a babaus.

Tecnocràcia versus Democràcia

Arran de la situació de la crisi i les dimissions dels primers ministres grec i italià, ha aparegut la discussió sobre la idoneïtat del relleu a canvi d'uns tecnòcrates. Hi ha qui diu que la decisió presa és un cop baix al sistema democràtic, perquè substitueix uns polítics que el poble ha votat, per unes persones escollides a dit. El compromís que s'estableix entre els governants i els governats, en un relleu com el que ha succeït als dos països, desapareix i per tant no hi ha cap obligació que els comprometi amb la ciutadania.

És cert que la situació europea actual, des del punt financer, és dramàtica, però si ens carreguem el sistema democràtic, podem posar en perill el nostre futur. El sistema democràtic occidental es basa en el principi de la representativitat política a l'hora de prendre decisions que ens afecten a tots. De manera periòdica, els ciutadans acudeixen a les urnes per escollir les persones que han de conduir el país, i ho fan en funció d'un programa i una ideologia, que sintonitza amb l'elector.

La incapacitat dels governs grec i italià, de fer sortir el seu país de la crisi profunda, ha provocat un canvi, al marge del procés electoral, l'únic acte en què l'elector hi pot dir la seva. Els defensors de l'alternativa, poden justificar-ho amb la interdependència que existeix entre els països europeus, i per tant, la repercussió que té sobre els altres països, una mala gestió econòmica d'un govern nacional.

De ben segur que s'han fet malament les coses, i algú s'ha passat de llest. Ara cal tapar els forats que s'han detectat, per intentar surar. Quan arribi la calma caldrà rectificar i, de ben segur, replantejar la unió europea, amb una política fiscal comú, que permeti regular l'especulació que ara resultat gairebé letal.

Confiarem amb els primers ministres a dit, amb l'esperança que la seva tasca sigui fructífera i de poca durada, per poder recuperar el model democràtic, que els ha de permetre escollir els seus representants.

L'independentisme no es veu per enlloc

Les campanyes electorals incorporen les enquestes que d'alguna manera pretenen avançar resultats i, al meu entendre, ajuden a les majories. Perquè tots sabem que sempre ens agrada anar amb els guanyadors, i si les enquestes ens diuen que hi ha un clar guanyador, per què n'hem de votar un altre? a qui li agrada ser perdedor?

Si hem de fer cas a les enquestes d'avui, el PP guanyarà amb una exagerada majoria, i el partit en el govern obtindria els pitjors resultats de la seva història. Tothom ho veu normal i això encara reforça més els bons resultats del primer partit.

A Catalunya que juguem a cinc bandes, les coses estan més renyides, destacant el gran retrocés del PSC, encara que pugui conservar el primer lloc. La tendència del PP és impressionant i d'acord amb la tendència general, i CIU s'enforteix encara que no pugui arribar a ser decisiu a Madrid, per la majoria absoluta que es preveu del PP.

Hi ha un aspecte, que avui comentava Jordi Barbeta a La Vanguardia, que és el paper que jugarà l'independentisme en el resultat electoral. Si ens creiem les enquestes, l'independentisme a Catalunya traurà un resultat ridícul. La previsió és que ERC, que es ven com el partit independentista, podria perdre un dels tres escons que ha tingut durant la darrera legislatura. CIU, com a grup polític al Congrés, tampoc s'ha manifestat com a partit independentista, sinó que el seu objectiu és el pacte fiscal. Encara que col·loquéssim ICV a la part independentista, tot i el seu previsible creixement, la suma final és ben escassa.

Què vol dir tot això? doncs que els catalans som capaços de sortir al carrer a defensar el nostre dret a l'autodeterminació, però quan podem votar, no es veu per enlloc. Ens queixem dels nostres polítics, però resulta que nosaltres tampoc fem la feina. No n'hi ha prou de sortir un dia a passejar-nos pels carrers de Barcelona, sinó que després ho hem de demostrar votant opcions independentistes. El problema potser el tenim en què no confiem en les persones que configuren aquestes opcions independentistes. Penso amb en Tardà, que està molt bé a Polònia, però a Madrid... 

Podríem pensar que amb el temps n'arribarem a aprendre, però jo hi confio poc. L'experiència ens diu que ens falten líders potents que sàpiguen configurar uns partits forts i cohesionats, amb les idees clares, i ens sobren líders amb massa ego, i poc sentit de la responsabilitat. A veure si d'aquí a quatre anys ho sabem fer millor.

No dèiem que poble és sobirà?

Durant la campanya electoral Rajoy s'ha compromès a evitar que Navarra sigui d'Euskadi. D'entrada, un pot pensar que Mariano Rajoy treballarà perquè la gent de Navarra estigui d'acord, majoritàriament, a mantenir-se com ara, és a dir, sense formar part d'Euskadi. Diríem que cadascú ho veu de la seva manera i al final són els ciutadans els que tenen l'última paraula. O no?

El problema és que, llegint la notícia, t'adones que el compromís va més enllà i es tractaria d'eliminar, si reformés la Constitució, la disposició transitòria quarta que obre la porta a una possible absorció de Navarra per part d'Euskadi. O sigui ja no es tracta de convèncer els navarresos que es mantinguin fora d'Euskadi, sinó d'impedir legalment que hi puguin entrar.

Aquesta és la manera que tenen els nostres polítics d'entendre la sobirania popular. No és estrany que demanem una altra manera de fer política, perquè estan confonent servir el poble amb servir-se del poble. Hi ha temes que no poden estar en mans de partits polítics, encara que hagin guanyat les eleccions amb majoria absoluta. Hi ha temes que el poble ha d'opinar, i un d'ells és l'autodeterminació.

Hem de confiar en els nostres polítics, però els hem d'exigir transparència, i respecte als drets elementals. No hi ha excusa que els pugui menystenir.

Analitzant la bondat d'un 11/11/11

Avui és el dia màgic, 11/11/11, en què l'ONCE, aprofitant l'avinentesa, ha fet l'agost tot fent viure d'il·lusió per uns dies, a l'espera que la sort entri a casa. Un dia que al conseller Recoder li ha tocat la grossa: el govern de Madrid crea el consell rector de l'aeroport del Prat, amb majoria de representants catalans (5) d'un total de 9. Els altres quatre representaran AENA. Però no ens equivoquéssim, perquè tindrem majoria, però no seran decisius, ja que els acords s'hauran de prendre per majoria de dos terços (6) i alguns acords necessitaran el suport de les tres quartes parts. O sigui que... potser el conseller s'ha precipitat dient que es tractava d'una jornada històrica. De fet, no podem esperar gaires regals de l'estat, no fos cas que ens convertíssim en un país normalitzat.

Un dia que tampoc no ha estat bo per al govern mexicà, amb la mort del seu ministre d'Interior en un accident d'helicòpter. No és la primera vegada que un membre del govern mexicà mor en accident d'aviació en els darrers anys. Ni tampoc per a Jordi González i el seu programa televisiu "La Noria", a qui el jutjat ha demanat saber quant va cobrar la mare de "el Cuco", per l'entrevista, i que un total de 36 empreses han retirat els anuncis publicitaris, la qual cosa ha suposat una pèrdua d'uns 228.000 euros, per a la cadena de televisió.

Els polítics catalans que es presenten a les eleccions generals han continuat la seva campanya i avui celebren un debat a TV3, un debat que no segueixo, tal com ja vaig avançar l'altre dia. Una campanya que s'ha caracteritzat per les relliscades o el mal gust a l'hora d'editar vídeos. Estic d'acord amb José Zaragoza, que el tipus de campanya no condicionen el vot més que la situació econòmica i social, però això no justifica campanyes de mal gust, i ja n'hem viscut més d'una. 

Demà llegirem als diaris qui s'ha emportat el premi dels onze milions, i també quin líder polític ha estat il·luminat per la data màgica de l'11/11/11.

Govern municipal d'Arenys: inexperts o inconscients?

Em vaig proposar deixar un bon marge de confiança al nou govern municipal d'Arenys, i acceptar concepcions diferents a l'hora d'aplicar polítiques de govern i gestió. Cadascú entén el municipi a la seva manera, i és lògic que hi hagi discrepàncies. Tampoc és recomanable criticar els canvis que es produeixen en una alternança política, i com a molt pots defensar la teva manera d'entendre-ho, sense pretendre que només tu tens la raó.

Avui, però, després del desgraciat Ple d'urgència d'ahir dimecres, m'ha estat impossible no fer la meva reflexió, amb el perill que alguna cosa que pugui dir, no agradi a qui se senti al·ludit.

Tinc 26 anys d'experiència municipal, com a treballador en un parell d'ajuntaments i quatre anys de regidor amb responsabilitat de govern. Les he vist de tots colors, amb governs amb majoria absoluta i governs amb una minoria ben petita. La gestió municipal no és fàcil, i requereix d'una bona comunicació entre funcionaris i polítics. Comunicació i confiança, amb exigència i responsabilitat. Es cometen errors i s'han d'esmenar. Demanar disculpes quan cal, i acceptar-les quan hi ha bona voluntat.

Els ajuntaments necessiten bons polítics i també excel·lents treballadors. No sempre s'ha aconseguit una bona gestió, però entenc que Arenys de Mar compta amb un bon currículum des de fa molts anys, amb alternança política i molts protagonistes. El que no aconseguia l'experiència ho solucionava l'esforç i dedicació.

El govern actual té una manca d'experiència que el fa dèbil i perillós. Un govern en minoria que necessita el consens i comprensió de l'oposició, i que l'obliga a pactar molt i actuar de manera transparent. És per això que no puc entendre què ha passat amb el Ple urgent d'aquesta setmana, i m'agradaria recollir totes les opinions. Però una cosa ha quedat ben clara, i és que s'ha ratllat el ridícul i s’ha posat en perill el funcionament de l’ajuntament per al 2012.

No vull pensar que estem davant d’un equip d’inconscients, encara que algú els pugui acusar d’això, sinó que la manca d’experiència i un cúmul de circumstàncies ha provocat que hi hagués aquest lapsus, i confio que haurà servit d’experiència, per anar més en compte, treballar més conjuntament amb els serveis tècnics, i deixar-se estimar pels grups de l’oposició. Uns grups a qui demanaria que pensin amb el poble, i deixin una mica de banda els interessos partidistes, sense renunciar als seus principis, però posant per davant la consistència i salut econòmica del nostre ajuntament.

Em sap greu que el govern actual no consideri la participació, com si cedís el protagonisme a governs d'esquerra. És una llàstima que una eina tan interessant com és l'elaboració del Pla de Mandat i els respectius Plans d'Actuació Municipal de cada any, s'hagi estroncat amb l'arribada del govern de PP+CIU+Bloc. Reflexionin i s'adonaran que el millor regal que poden fer a la ciutadania a qui diuen servir, és presentar-los els seus projectes de mandat. Una eina viva, modificable segons les circumstàncies, però que és la carta de navegació que fa més transparent i democràtica la gestió política d'un ajuntament. No es deixin acusar d'inconscients ni prepotents, sinó obrin les portes a qui vol col·laborar amb el progrés de la nostra vila.

Pobres monarques!

Només ens faltava això! Si alguna cosa salvava la imatge dels reis espanyols, als ulls de molts catalans, era el gendre mig català, que va realitzar la seva vida esportiva al Barça. Ara resulta que Urdangarín podria ser imputat, per la sospita d'haver-se apropiat de més de dos milions d'euros de fons públics. La cara amable, casat amb la filla més catalana dels reis, està essent investigat per aclarir si realment s'embutxacava diners que no li corresponien, falsificant factures i desviant diners. Vaja! que se'l podria acusar de frau a l'administració, prevaricació, falsificació de documents i malversació de fons públics. Gairebé res!

Els detractors de la monarquia, si es confirmen les sospites, tindran un bon argument per justificar el seu republicanisme. Els monàrquics sempre podran dir que és un gendre, ni millor ni pitjor de l'altre que ja han exclòs de la família reial.

A mi, ni fu ni fa; si és culpable, a pagar, i si no ho és, endavant les atxes!

Després del programa d'ahir, amb l'Eduard Punset, sembla que vagi més descansat. No sé si us passa, però quan llegeixo algun article que em fa reflexionar sobre la meva actitud davant la vida, o bé escolto comentaris i argumentacions com les d'ahir al programa d'en Buenafuente, adquireixo noves energies, que m'ajuden a avançar en aquest camí que estem traçant, i que no sabem ben bé on ens acabarà portant.

Avui llegia una frase, assignada al Premi Nobel portuguès, José Saramago, que m'ha agradat: "L'única esperança de la humanitat està en els pessimistes". Els únics que volen canviar el món són els pessimistes. Als optimistes ja els està bé el que hi ha. Jo sempre, amb la meva modèstia i possibilitats, he treballat per canviar tot allò que ha esdevingut una inèrcia, sense il·lusió ni sentit, allò obsolet que no ens porta enlloc. A tots els àmbits on m'he mogut. Ara entenc el meu pessimisme inconformista. Estic d'acord amb Saramago.

Jo no vaig seguir el debat Rajoy-Rubalcaba

No hi tenia cap interès. Se me'n fotia el que poguessin dir. No me'ls crec de res. Faran el que els deixaran fer, perquè el país està sota mínims. I Catalunya... no els interessa per res. Ara s'ho callen perquè necessiten els nostres vots, però el dia 21...

Vaig decidir que no escoltaria cap debat ni assistiria a cap acte electoral, però votaré. No em considero ni desafectat ni insolidari, sinó més aviat indignat. Però és una indignació que no només considera els polítics, sinó a bona part de la societat. Indignat amb la premsa, la majoria de color groc. També la més propera, com no ha deixat de ser-ho mai.

És evident, per exemple, que el nou govern municipal de la meva vila ha fet un pas enrere en transparència i participació, però tampoc confio amb els partits de l'oposició perquè li exigeixin. Quan governàvem, hi havia forces polítiques que tampoc manifestaven cap interès, i més aviat posaven pals a la roda. A qui interessa la transparència? i la participació? qui carai es va inventar l'Audiència Pública?

Necessitem un canvi en la manera de fer política. Ho hem dit des de fa molts anys. Ho dèiem quan la Generalitat era governada pel president Pujol, i ho continuem demanant ara, després de set anys d'entesa d'esquerres. Ho demanem per als ajuntaments i també per al govern de l'estat. Però nosaltres també hem de ser coherents.

Em fa riure com es defensen noms de llistes electorals, quan han demostrat la seva incompetència o són uns inútils barroers. També som culpables nosaltres, perquè no som crítics amb els nostres. Només veiem la palla a l'ull de l'altre i ignorem la nostra biga. I com a independentista de convicció, m'emprenya la seva utilització partidista, i el mal exemple que donen a la resta del país i d'Europa. Reclamo humilitat, voluntat de servei i eficiència. Amb prepotència no es pot anar enlloc, i menys a la independència.

Professionals sense dignitat

Tot i que tinc moltes ganes de tractar el tema, reconec que tinc poques referències directes del que està passant. S'ha de dir que no veig els programes, però si les crítiques, les paròdies i les notícies al respecte. Em refereixo a tota aquesta colla de programes televisius que són veritable porqueria i que s'aguanten perquè tenen audiència, però no per això són respectables. 

I vull parlar dels professionals televisius que es guanyen la vida dirigint i presentant aquesta porqueria infumable. Com es pot tenir tan mal gust per conduir aquests programes! És només qüestió de diners? 

Avui llegia les declaracions de Jordi González, justificant l'entrevista a la mare del Cuco, que està implicat en la mort i desaparició de la noia Marta del Castillo. Segons vaig llegir, una moguda a la xarxa va provocar que les empreses que es publicitaven en l'espai del programa, retiressin els anuncis perquè no els consideressin favorables a aquests tipus d'entrevistes.

Aquest presentador es guanyarà molt bé la vida, tindrà molta audiència i aconseguirà una bona jubilació, però jo li preguntaria: quin record tindrà de la seva vida professional? se'n podrà sentir orgullós? creu que la història el recordarà d'alguna manera? haurà estat cap referent al món de la televisió? Estic convençut que Jordi Gonzàlez, com molts més presentadors i directors televisius, passarà sense pena ni glòria, i l'endemà ningú el recordarà. En tot cas, si el citen, serà per ensenyar allò que no s'havia d'haver fet mai. Per ensenyar els nous professionals de la televisió, el que no han de fer si volen ser alguna cosa en la vida.

Personatges com el que cito es mereixen tot el meu rebuig. No em serveixen per a res, ni m'interessen encara que en alguna ocasió realitzin alguna cosa aprofitable. Em trobo a les antípodes del seu món, i celebro tenir el cap tan clar com per ignorar-los. Sortosament tenim on escollir, i sinó un interruptor que ho deixa a les fosques.

Discursos en campanya remullada

Remullats. No recordo, a Arenys, una nit i un dia seguits plovent sense parar. Dic a Arenys perquè en altres poblacions que he estat, sí que m'hi havia trobat, però sempre he pensat que a Arenys plovia menys. No sé els litres que hauran caigut, però segur que un bon grapat. També és cert que la pluja que cau a la costa no té el valor de la pluja de l'interior, ja que aquí de seguida va a parar a mar. De totes maneres convenia una bona neteja i amb la pluja d'aquests dies haurà anat bé.

La pluja segur que ha obligat a suspendre molts actes. Nosaltres no ens hem mogut de casa, tret d'anar a buscar els diaris. La pluja, doncs, dificulta la vida social, però després de tant temps de sequera, no hi ha cap raó que ens faci criticar el temps d'aquests dies. Com sempre dic, l'aigua és vida.

Hi havia actes electorals programats a l'exterior, i per tant s'hauran suspès, però segons com es miri podem dir que haurà estalviat moments d'avorriment. Els discursos que s'escolten des de dijous, no són cap novetat i els tenim més que sabuts. Desconec si hi ha molta gent dubtosa que espera la campanya per decidir-se. Aquest no és el meu cas. Divendres, a la tertúlia que organitzem cada mes, comentava que encara no m'havia decidit, però avui ja ho tinc clar, i això que no he seguit la campanya. Es tractava d'escollir el partit polític que m'interessa que tingui pes a Madrid, encara que no sigui decisiu, i del qual no me n'hagi d'avergonyir a la primera de canvi. Crec que ja el tinc. L'avantatge d'anar per lliure!

Algunes frases de la campanya: 

Duran i Lleida "Si tu no hi vas, ells segueixen quedant-se els diners"

Coscubiela: "Rajoy i Duran es carregaran la llei de l'avortament"

Cospedal: "El PP estima Catalunya"

Rubalcaba: "Les estadístiques canviaran"

Bosch: "M'agafa icterícia quan sento a parlar de pactes amb el PP" 

... i n'hi ha de més sucoses. Això és la campanya. Només queden 12 dies.

Com justificar el bullying

La societat nord-americana no la he entès mai. M'imagino que hauria d'anar-hi a viure una temporada per conèixer la seva manera de ser i de pensar, i potser llavors entendria decisions com la que avui llegia a la premsa. L'estat de Michigan aprova una llei que justifica el bullying si es fa per motius religiosos. O sigui que un company d'escola o un professor pot fer buylling a un estudiant si té motius morals o religiosos per fer-ho.

Tots hem llegit casos de suïcidis de nois o noies joves després d'haver patit situacions de bullying, que els ha portat a la desesperació. Tots acostumem a recriminar aquesta actitud i demanem que es reguli legalment per castigar els agressors. Resulta, però que a l'estat de Michigan el bullying quedarà justificat i despenalitzat, si l'autor té conviccions religioses que el motiven. És a dir, si algú es veu atacat en les seves conviccions religioses, per alguna actuació o manera de ser del company, alumne, amic, veí, conegut... podrà legalment fer-li bullyuing, perquè la llei l'empararà.

Els EUA viuen obsessionats pel sexe i la religió, i en canvi la possessió d'armes no té límits. Personalment considero més greu un atac amb armes que un insult a les meves creences religioses o una exhibició de component sexual. La mort no té solució, l'insult o l'exhibicionisme es pot superar. Només es tracta d'educació i respecte. Es pot pensar tan diferent?

Probablement la notícia que comento, no té cap repercussió als EUA, però en canvi destaca a la nostra premsa, perquè els nostres models de comportament trontollen i desafinen. No espero conseqüències de la llei aprovada, però si fa el cas, analitzarem la responsabilitat dels votants a favor de la llei, i explicarem per què ho trobem tan escandalós. Per què s'estranyen que els musulmans matin emparant-se en la seva fe religiosa? No estan actuant de la mateixa manera? Una ofensa a la meva religiositat, em justifica qualsevol agressió a l'altre? segur que hi ha alguna cosa que falla. Aquesta llei no és justa.

El rector demana disculpes

Una de les qualitats de tot professional és la rigorositat, sobretot quan es tracta amb persones, amb totes les casuístiques. Prendre decisions no és fàcil, i encara menys mantenir el mateix criteri, peti qui peti. A la feina m'hi trobo molt sovint, i és una de les coses que demanem als nostres polítics, i no sempre ho aconseguim.

Amb la substitució de Mn. Martí i Mn. Pepe a la parròquia de Santa Maria d'Arenys, va entrar un nou rector que de seguida va posar a la pràctica el seu model de parròquia, canviant hàbits i costums dels parroquians, des de feia molts anys. Els canvis no són fàcils d'assimilar, sobretot perquè es trenquen inèrcies. En aquests casos es fa necessària molta pedagogia, per facilitar la comunió dels clients o usuaris, en el nostre cas fidels.

La supressió de la missa en els enterraments, va ser potser un dels canvis més dràstics i que es van viure amb més rebuig, acceptant-ho per obligació i no pas per gust. Hi va haver més canvis, alguns per decisió del nou rector, i d'altres per diferents circumstàncies, probablement també perquè els feligresos varen canviar la seva actitud i participació a la comunitat parroquial.

Diumenge passat va succeir un fet inusual, comportant molts dubtes i preguntes. Un ciutadà arenyenc, de família molt significada, era enterrat en diumenge. Són moltes les famílies que voldrien celebrar l'enterrament en diumenge i no haver d'esperar un dia més, amb les conseqüències econòmiques que també els suposa. El fet excepcional no ha estat ben acollit pels parroquians i contra les crítiques, el senyor rector ha sortit al pas, demanant disculpes per "una decisió poc rigorosa".

No ha estat un fet insignificant, sinó que té la seva transcendència i en ensenya que no es pot abaixar mai la guàrdia, sobretot quan apliquem normes que, per més raonades que siguin, són contràries al costum i tarannà de la comunitat. Segur que Mn. Joan ha lamentat la relliscada i desitjarà que els seus feligresos oblidin l'incident, davant la promesa que això no tornarà a passar.

Estratègia grega i eleccions espanyoles

Diria que al primer ministre grec li ha sortit el tret per la culata. La seva estratègia, de la que parlava ahir, no sembla que li hagi funcionat massa. Ahir tot feia pensar que volia carregar els neulers al poble grec, volent demostrar el seu esperit democràtic i participatiu, i que fossin els altres qui decidissin el futur de Grècia a la zona euro. L'oposició, però ha estat més intel·ligent, i l'ha deixat amb el cul enlaire. De fet, a hores d'ara encara no està tot decidit, però tot fa pensar que el primer ministre no se n'haurà sortit.

I al nostre país tot a punt per començar la campanya electoral que ens portarà Rajoy al capdavant del govern espanyol. Si tots els pronòstics es compleixen, a la tercera anirà la vençuda. Per dues vegades Zapatero li va aigualir la festa, però ara, amb l'experiència viscuda, tot i posar-hi una cara nova (nova com a líder), tot apunta a que Rajoy aconseguirà la victòria, fins i tot amb una àmplia majoria absoluta.

Puc entendre el desencís i la poca participació electoral, perquè jo, que sempre he votat, aquesta vegada em fa molta mandra. Ja voldria ser el dia 21, per estalviar-me tots els discursos, les promeses i les picabaralles. A més, en no haver-hi sorpresa sobre el resultat, costa trobar algun incentiu que ens emocioni. Catalunya, al meu entendre, té més a perdre que a guanyar, perquè fins ara hem anat malament amb un govern espanyol feble, però si en surt un govern fort, serà positiu per al conjunt de l'estat, però molt em temo que els catalans difícilment en traurem gaires beneficis.

Desitgem sort i bona feina a qui amb il·lusió encara aquestes eleccions generals i, malgrat tot, demanem la participació de quanta més gent millor, perquè no sigui dit que no ens interessa la política. Tenim l'opció del vot en blanc, que no deixa de ser una manera d'explicitar que no trobem a ningú que es mereixi la nostra confiança.

Grècia contra l'euro

El primer ministre grec, amb la seva decisió de convocar un referèndum vinculant sobre la conveniència del rescat europeu, amb el conjunt de retallades que això significa, ha posat els pels de punta dels europeus. La gent es pregunta si això és l'inici de la fi de l'euro, o bé si Grècia s'acomiada de la zona euro. Però no tot és tan senzill, ni deixa intactes els altres països. Probablement si les conseqüències de la decisió que pugui prendre la ciutadania grega només els afectés a ells, la resta d'europeus no obririen ni boca. No va així la cosa.

És una bona idea organitzar un referèndum? Per què estem parlant tot el dia de democràcia participativa i ara ens fa por un referèndum? També ens podem preguntar: hi ha suficient coneixement i objectivitat per part de la població de Grècia, a l'hora d'emetre el seu vot? Si els funcionaris haguessin pogut donar la seva opinió, creieu que haurien acceptar la rebaixa del seu salari? La democràcia participativa no és fàcil de conduir, i potser per això la democràcia que tenim arreu és la representativa. A l'hora de prendre decisions, cal conèixer a fons les conseqüències i les motivacions que les fan prendre, i això implica fer molta pedagogia, no pas renunciar a la participació. Creieu que el primer ministre grec podrà fer bona pedagogia perquè la seva ciutadania pugui emetre el seu vot amb coneixement de causa?

Avui el primer ministre dubtava de la pregunta a plantejar a la ciutadania, i algú li suggeria que plantegés directament la seva continuïtat o no a la zona euro. La situació financera és greu a Europa i cal l'esforç de tots. S'ha treballat malament i caldrà demanar responsabilitats, però és necessari fer el primer pas, i si hi ha un país que ha enganyat i és incapaç de controlar el frau fiscal, no cal dir que ara li toca fer més sacrificis. El poble és sobirà, però també responsable. Ja sé que aquest final grinyola una mica, però la meva impressió és que la convocatòria del referèndum és una manera que té el primer ministre de treure's responsabilitats, penjant-les a la ciutadania. No està bé!

Castanyada, Halloween, Tots Sants...

Cada any per aquestes dates ens fem la mateixa pregunta que, si no ho recordo malament, he reproduït en aquest bloc. Em refereixo a les nostres preferències entre la Castanyada i el Halloween. En les respostes hi pots trobar sentiments nostàlgics, de reafirmació cultural i de país, economicistes... a tot això hi hem d'afegir la campanya contra el Halloween que els bisbes italians han desenvolupat aquests dies. Una festa pagana que pretén amagar el veritable sentit de la festa de Tots Sants.

Cadascú tira l'aigua al seu molí, justificant-ho com pot, per defensar la seva posició. En el cas de l'Església és una cançó que es repeteix en cadascuna de les festes d'arrel pagana, i que en el seu moment es varen adaptar amb continguts religiosos. Ara escoltes els bisbes italians preocupats pel maquillatge heretge d'una festa catòlica, com si ens maméssim el dit.

A mi no m'agrada el Halloween. No m'atrau i a més el considero, tal com l'estem aplicant a casa nostra, brut i sense sentit. Ahir després de rebre tres grups de quitxalla, i regalar-los begudes i galetes, vaig decidir tancar les portes grosses, per no quedar sense les subsistències del rebost. Aquest matí els carrers d'Arenys estaven plens de closques d'ou amb els seus rovells, esclafats a les parets i al terra. Això és el que volem per als nostres fills?

La castanyada és una tradició que a casa conservem, però que puc entendre que les noves generacions no segueixin. De fet les castanyes són un fruit força insípid, i no acostuma a agradar massa. Si no hi ha costum de trobar-se les famílies al voltant de la taula, tampoc el tindran al voltant de la llar de foc, on encara en tinguin.

Però el que preocupa als bisbes italians no té res a veure amb la castanyada. El que els preocupa és que no celebrem la diada de Tots Sants ni el record als nostres difunts. Segurament estarien tant o més preocupats que per a nosaltres Tots Sants sigui sinònim de castanyada. I això no és cosa d'ara, sinó que ho he vist sempre d'aquesta manera.

A casa doncs, continuarem defensant la castanyada, sense perdre ni cinc minuts a barallar-nos amb el Halloween, ni tampoc visitant els cementiris.