Voldria pensar que el diàleg encara és possible

L'actitud i comentaris del govern català a totes les decisions preses pel govern espanyol cansen i avorreixen molt, tot i així trobo a faltar la veu del PSC, del futur nou líder, el senyor Miquel Iceta. Per què no comenta res sobre Wert o Gallardón? no m'agrada llegir cada dia les queixes del govern català, però què podem fer? 

Estic d'acord amb la necessitat de diàleg i entenc la insistència d'Iceta, però el diàleg és cosa de dos, i creu Iceta que la culpa només és de Mas? si Mas no manté la idea de convocar la consulta, què ens fa pensar que Rajoy s'asseurà a negociar? El nou rei parla del català i la singularitat de Catalunya, però què està fent el seu govern?

M'agradaria creure que aparcant la consulta ens podríem asseure i canviar el tracte que rep Catalunya d'Espanya, però no puc. Diuen que gat escaldat, d'aigua tèbia fuig. Ni les promeses de Zapatero, i molt pitjor des de l'arribada de Rajoy al govern espanyol, han representat cap tipus de millora per als catalans. Totalment el contrari, els darrers anys hem sofert tot tipus de menyspreu, pèrdua d'autonomia i capacitat de gestió. Ja no és només el finançament, sinó també tot allò que ens caracteritza. L'Estatut es veu retallat constantment amb l'aprovació de lleis que el condicionen i limiten.

Voldria pensar que la tercera via és possible, però no en aquest país. De ben segur que seria la millor opció, però no amb Espanya, on els seus governs successius han demostrat que només ens volen per xuclar-nos els diners, ataquen la nostra llengua i cultura, des de fora, però també des de dins, amb el PPC i C's com a principals protagonistes. D'aquí la meva decepció amb el PSC.

On és la centralitat política?

Duran i Lleida parla d'aglutinar les forces polítiques de centre, de la mateixa manera que hi ha moviments a l'esquerra i a la dreta. M'imagino que quan parla de moviments a l'esquerra es refereix a Podemos, Guanyem..., però quan parla de la dreta, a quins moviments es refereix? Suposo que entén que la dreta és el PP, però es refereix a Ciutadans i UPyD? On són els moviments?

El que se'm fa més difícil és tenir clar què s'entén per centralitat. Segons qui sents et parla de la centralitat del PSC. Duran i Lleida parla de la centralitat de CIU... estem parlant del mateix? Ja sé que avui els límits entre una ideologia i l'altra no són clars, i a més a molts els agrada considerar-se de centre. Això ja ve de l'època de Suárez.

Mentre uns parlen de moviments dels centristes d'altres es mouen a contra-rellotge per evitar ser desbancats. Em refereixo a IU que veu com el moviment Podemos els pot fer ombra i restar-los possibilitats de créixer, aprofitant que el PSOE encara està buscant qui ha de liderar la nova etapa socialista després del desastre final amb Zapatero que Rubalcaba no ha estat capaç de redreçar.

Probablement el més significatiu avui són els moviments que fan trontollar els partits tradicionals que es trobaven molt còmodes alternant èpoques millors i pitjors. Hi ha moltes persones que la política és el seu modus vivendi, i potser no recorden que la finalitat és servir la població que els escull. Això és el que pretenen combatre els nous moviments. El que no està tan clar és que ho aconsegueixin, perquè en política, com en totes les coses, qui vol canvis lluita contra tot i tots, i no és fàcil canviar inèrcies i no caure en el parany on han caigut els precedents. Però digueu-me: on és la centralitat política? És a UDC? o a CIU? o potser a C's? o a UPyD? o bé aquests són de dretes i el PP d'extrema dreta? 

En base a què Iceta reclama l'escó d'Elena

Miquel Iceta i Joan Ignasi Elena treuen a la llum la repetida discussió sobre la propietat dels escons guanyats en unes eleccions. Deixant de banda que els partits catalans han estat incapaços d'aprovar una llei electoral catalana, amb la llei en vigor els ciutadans votem un partit i no unes persones. Això és, si més no, formalment, ja que no tenim l'oportunitat d'escollir els membres que configuren una llista. O tots o cap.

Partint de la base que no votem les persones, quan una d'elles decideix sortir del partit, amb pura lògica hauria de renunciar a l'escó. I dic renunciar perquè la llei atorga els escons a les persones i no als partits. Com que és així, els diputats o regidors es veuen amb dret de retenir l'escó encara que surtin del partit amb qui es varen presentar en les eleccions.

En el cas que ens ocupa, el senyor Elena acusa Iceta que l'actual direcció del partit ha canviat la  posició que tenia durant la campanya electoral, i és per això que entén que potser haurien de ser els altres diputats els que haurien de renunciar a l'escó, i que els ocupessin aquelles persones que continuen pensant de la mateixa manera. És així?

La vida és molt canviant, i els partits polítics, com totes les coses, han de ser capaços d'evolucionar i adaptar-se a la realitat (també la Constitució). Una cosa és, però, adaptar-se a les circumstàncies i l'altra és capgirar les promeses i principis inicials. Ho hem dit del PP que una vegada va obtenir la majoria absoluta va realitzar tot el contrari del que ens havia promès. Això és trampa.

La discussió sobre la propietat dels escons durarà sempre, si més no mentre tinguem l'actual llei electoral i siguem incapaços d'aprovar-ne una altra que s'adapti millor a la nostra realitat. Com en Xavier Roig, miro cap a la Gran Bretanya. Tenim moltes coses a aprendre d'ells.

El Rial del Bareu, una butxaca foradada

Tot fa pensar que les anunciades obres de canalització del rial del Bareu no serviran per evitar riscos de riuades i en canvi es malversaran inútilment diners públics. Si fos un malpensat diria que només es té present les eleccions de l'any vinent, per poder relacionar les obres fetes. Si fos així seria una llàstima que el govern municipal jugués amb el diner públic per fer propaganda i recollir vots.

No he vist el projecte, però sembla ser que encara no està tancat, per la qual cosa és parlar per parlar. M'atreveixo, però a que se'm consideri un alarmista si això ajuda a que es facin més bé les coses, en aquest cas les obres. 

El rial del Bareu s'ha de canalitzar, però s'ha de fer bé. No es poden gastar sis-cents mil euros per fer un pedaç que no soluciona pràcticament res, i que una vegada acabades les obres quedarà igualment pendent la pròpiament dita canalització.

Els veïns estan nerviosos, i ho entenc. Com deia dies enrere, l'experiència d'obra pública a la nostra població és prou dolenta com per no estar intranquil. Una cosa és enllosar malament la coberta i l'altra una canalització mal feta. Si és la pressa per posar-se la medalla, és millor ser prudent i pensar-s'hi dues vegades. Els tècnics municipals ho han de valorar bé i convèncer els polítics que no es pot jugar amb la vida dels altres, ni tampoc amb els diners.

M'agradaria sentir més l'opinió de l'oposició, alguns dels quals varen conèixer de prop els primers projectes i tenen criteri per valorar si el projecte que es pretén dur a terme té sentit o és només de cara la galeria, que després ho patirem tots, sobretot els veïns del Bareu. Aquesta obra no és menor, i caldria deixar de banda la majoria de govern i parlar més de consens de totes els grups municipals, sense deixar d'escoltar els veïns.

Simplement un dia menys pel 9-N

Avui el meu post el podria titular "continua..." perquè és més del mateix. Vull dir que les notícies del dia són la continuació d'ahir i abans d'ahir... Entretant, a casa, esperem que es facin públiques les notes de la selectivitat, per conèixer si l'Ignasi pot optar a la carrera que ha escollit seguir.

Sí que és cert que avui el nou rei ha visitat Catalunya, concretament Girona, però no he pogut escoltar les notícies i en prou feines llegir-les. M'imagino que deu haver fet part del discurs en català, parlant de la convivència i la importància de la nostra cultura i llengua. Potser Felip VI s'ho creu, però valdria la pena que tingués en compte tot el que fa el govern del seu estat en contra de la nostra llengua i cultura, per no parlar de l'asfixia econòmica.

Ahir algú escrivia que Wert i Fernández Díaz eren dos motius per demanar la consulta. I és cert que mentre Anglaterra fa promeses a Escòcia per evitar que votin la secessió, a Espanya es dediquen a fer-nos la vida impossible. Potser això serà el toc de gràcia que necessitàvem per acabar de decantar-nos per la independència. Jo, ho sento pels que no pensen igual, ja ho tinc molt clar. Aquest govern i l'oposició inclosa no em mereixen cap tipus de confiança.

Amb la infanta Cristina crec que s'han barrejat els papers

A mi que m'ho expliquin bé, perquè no ho acabo d'entendre. Quines són les funcions del fiscal anticorrupció? Quina relació té amb els jutges? de qui està a favor? Agrairé que algú m'ho respongui.

Em pensava que el fiscal més aviat accentuava les penes, vull dir que ho feia tot més gros, però observant el que està passant amb la germana petita del rei Felip VI, el fiscal estaria fent funcions de defensa, però amb més força i amb més influència del que podria tenir un advocat defensor.

Que quedi clar que no tinc cap interès especial a que culpin Cristina de res, però en tot cas sí que m'agradaria que el procés seguís el mateix camí que si es tractés de la meva persona. El fiscal anticorrupció també em defensaria tan aferrissadament? 

Es tracta d'un paper equivocat del fiscal o bé del jutge? quin interès hi pot tenir el jutge Castro en imputar la infanta, tot i la insistència del fiscal en desimputar-la? Si és cert que la infanta ha actuat al marge de la llei, conscientment, per què no se la pot jutjar? quin interès hi té el fiscal?

Avui pot passar qualsevol cosa. M'imagino que tothom té clar que a Espanya no hi ha divisió de poders, que s'ho han passat pel forro. Seria ser molt ingenu creure que tots som iguals davant la llei, encara que ens ho digués el pare del rei. Jo entenc que el PP el vulgui aforar en un país que els aforats ens surten pels descosits. Som una monarquia de pissarrí, bananera, i més en veurem florir.

Un president mediocre per a un estat endarrerit i gris

Tot i que ja fa uns quants anys que escric diàriament en el meu blog, hi ha dies que no en tinc ganes simplement perquè les notícies de les quals puc parlar em tenen cansat i fastiguejat. Avui seria un dia d'aquests. Llegint els diaris digitals em venen ganes de vomitar. No pot ser que els polítics espanyols, els que marquen paquet, siguin tan impresentables i nosaltres tan mesells d'aguantar-los. Ho he dit en alguna altra ocasió: situacions com aquestes em fan venir ganes de plegar, de dir que m'esborro, que no comptin més amb mi.

La llàstima és que no es podem esborrar, sinó que hem de continuar essent injuriats, menyspreats i a sobre de ser cornuts ens toca pagar el beure. Les declaracions de Rajoy, tot i que parla ben poc, o les del gran ministre Fernández Díaz, o l'engany del ministre Montoro i la mala baba del senyor Gallardón. Arriba un moment en què no saps qui és pitjor, qui la fa més grossa, qui ens enreda amb més barra. I tot això és culpa de que tenen majoria absoluta. Algú pensa que la perdran? Déu us escolti!

Ens volen fer combregar amb rodes de molí, que ens abaixen els impostos, però ens foten per l'altra banda. D'un lloc o altre han de sortir els diners. Ens modifiquen les lleis que s'havien pogut anar aprovant amb un lleuger toc progressista, i ho fa un ministre que amaga a casa el fill que borratxo va ocasionar un accident i es va escapolir. I el senyor Fernández Díaz, que condecora verges i resa al Valle de los Caidos, continua volent-nos fer por si insistim amb la consulta i la independència. 

El president diu que vol dialogar si no parlem de la consulta. Ens vol deixar parlar de tot menys del que ens interessa. El senyor Rajoy es té per una persona dialogant i només és un frustrat estadista que li fa por prendre decisions i encara més defensar-les en públic. Un president mediocre per a un estat del segle XX.

Els únics petards són els polítics

Som a poques hores de la revetlla de Sant Joan i no sento petards. No sé si estem perdent la tradició o bé és que encara estalviem. Us haig de dir que no recordo haver comprat mai ni un sol petard. No m'han agradat mai, ni hi trobo la gràcia.

Pensava que en aquests moments en què des de casa no se senten petards, els únics petards són els polítics, que no es cansen de recitar-nos els mateixos discursos. Avui és l'Ernest Maragall qui pretén unir les esquerres per desbancar el PSC que no acaba d'encaixar en la societat real. Unir tendències i partits? Que no té memòria aquest senyor? Que no recorda la mala experiència de l'única vegada que es varen unir tres partits? Ell hi era i tot va acabar com el rosari de l'aurora.

Ahir vaig fer memòria a uns polítics propers d'un compromís assumit el disset de maig de 2012. Em parlaven de "en breu", i han passat dos anys. Comptant que els mandats electorals són de quatre anys, vol dir que hi estan dos breus moments i per això no tenen temps a complir les promeses electorals.

El vot europeu a CIU ha anat al PP, C's i UPyD

Finalment els representants electes de CIU compartiran grup europeu amb el PP, en el cas de UDC, i amb C's i UPyD, en el cas de CDC. La insistència de Tremosa per aconseguir que el grup liberal europeu no acceptés els diputats de Ciutadans i UPyD, no ha servit de res i, si es mantenen en el grup liberal, estaran obligats a compartit grup, encara que s'hagin inventat no sé què d'un grup de treball.

Al final tot es redueix a les matemàtiques. El grup liberal volia continuar sent el tercer en nombre de diputats, que finalment no ha estat possible, i no es volia deixar perdre el set diputats que li aportaven els partits espanyols. 

Si es confirma que CDC no deixa el grup liberal, la feina de Tremosa serà externa, però també interna. Si li cal suport en temes de Catalunya, ara ho tindrà molt complicat. Sabem que C's i UPyD ho impediran, i en són més. En el cas del grup popular europeu, el representant d'UDC ja no s'ho proposa. De fet ja sabíem des d'abans de les eleccions quina era la destinació dels vots, i en tot cas qui els ha votat no podrà dir mai que el varen enganyar.

Si hi ha qui s'ha encarregat de criticar el PSC pels seus vots al Congrés de Diputats de Madrid, amb el PSOE, ara veurem què passa amb els vots de CDC i UDC en els seus respectius grups europeus. Esperem que siguin coherents i que no vagin de la mà dels partits que tan critiquen a casa.

Espanya no té credibilitat per a terceres vies

Carme Forcadell, presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana, ha declarat que Espanya no té cap tipus de credibilitat per fer una tercera via amb un mínim de garanties. L'experiència ens ha ensenyat que els pactes a què s'arriba no els compleixen i només serveix per anar dilatant en el temps qualsevol tipus de progrés.

Crec que això és el que més mal ha fet o, segons com es miri, el que més ha contribuït a augmentar el nombre d'independentistes. Són pitjors aquells que fan promeses i pactes, però després no els compleixen, que no pas aquells que et posen més traves des d'un principi. Perdre la confiança d'una persona és la pitjor manera d'aconseguir diàleg, i sense diàleg no s'aconsegueix res de positiu.

El descrèdit de la política i la desafecció de la ciutadania té com a principal causa la manca de confiança per incompliment de promeses. També per la corrupció i el poc esperit de servei dels polítics. 

Que un Estatut retallat i menystingut d'entrada, es vegi contínuament escapçat i buidat de contingut i competències, no afavoreix a que els catalans puguem confiar d'una tercera via en què sempre estarem a expenses del què vol i pensa el més fort, i que ens haurem d'acontentar sempre amb les escorrialles. Si l'ANC i els partits sobiranistes i els que els donen suport volen trencar amb Espanya, ve motivat bàsicament per aquesta desconfiança que Espanya s'ha guanyat a pols.

El govern del PP inicia les campanyes electorals de 2015

No és cert que les campanyes electorals durin uns quinze dies, i això ho podem observar aquests dies, gairebé un any abans de que se celebrin les primeres eleccions de 2015, les municipals. 

El PP, que té majoria absoluta a l'Estat, ha començat la campanya electoral aprovant una reducció dels impostos, en contra de qualsevol dels consells, intern i extern, que ha rebut.

Seguint la tònica del PP, les mesures aprovades deixen en evidència qui en surt beneficiat. El problema de tot plegat és que molts dels seus votants en resulten directament afectats, però no per això els deixaran de votar. 

A l'estratègia del PP l'acompanya el tempo de la crisi, que l'afavoreix de cara a les properes eleccions, sobretot les generals de finals de 2015. I en això els votants tenim molt poca memòria i ens deixem convèncer pels fets més immediats. Si Rajoy va perdre les primeres eleccions generals va ser precisament per la immediatesa de l'engany del govern Aznar, just tres dies abans de la jornada electoral.

El PP construeix, doncs, l'estratègia electoral mentre la gent del PSOE encara discuteixen qui ha de liderar el partit, però el pitjor de tot, encara no saben quines han de ser les línies del partit socialista, perquè, com passa sovint, primer es busca la persona i després el programa. Jo ho faria al revés, semblaria el més lògic, oi?

Per acabar, permeteu-me que us digui que coincideixo amb en Xavier Roig, a l'article d'aquest divendres a l'ARA, quan diu que amb l'excusa de la dimissió de Pere Navarro, els partits polítics catalans aparquen una vegada més els treballs per elaborar la llei electoral, i la possibilitat que un nou sistema acostés els polítics a la ciutadania, un fet que somiem molts, però que temem no poder aconseguir-ho mai.

Elena eclipsat pel rei Felip VI

Els comentaris d'avui els podríem agrupar en dos blocs: la proclamació del nou rei i l'eliminació de "la Roja". Dic això, però fins a mitja tarda no els he pogut llegir, més que escoltar. Amb dos anys hem viscut la renúncia d'una papa i l'abdicació d'un rei, dos fets que no són gens freqüents. El que ens fa falta al nostre país és que hi hagi més renúncies i dimissions de polítics corruptes.

La indumentària militar del rei, el seu discurs, l'absència del pare i la germana a l'acte, o el fet que Artur Mas no aplaudís el discurs, són algunes de les anècdotes i comentaris que s'han pogut llegir a les xarxes socials. Els diaris i mitjans informatius han estat molt respectuosos amb la monarquia, fins i tot a Catalunya, on republicans i independentistes tenen una important presència.

Amb tot això, el protagonisme del PSC ha quedat eclipsat, però no per massa temps. Elena ha reconegut que ha fracassat en el seu intent de canviar el PSC i ha llançat la tovallola davant d'Iceta que, en aquests moments, no té contrincant que li pugui fer ombra.

Em preocupa la situació actual a Espanya en què molesta més una estelada o una bandera republicana que no pas una creu gammada. Es dediquen més esforços a perseguir independentistes que no la ultradreta feixista.

I avui, si alguna persona deu estar dolguda és monsenyor Rouco Varela. Podia haver estat el protagonista de la jornada i l'han deixat a casa. No sé si amb un altre arquebisbe el rei hauria accedit a incorporar-hi l'Església en aquesta entronització, però és evident que Rouco Varela no li hauria fet cap favor.

La bandera republicana ha estat prohibida

Segons sembla, per evitar aldarulls, la policia de Madrid podrà demà prohibir l'accés de persones amb símbols contraris a la monarquia, en els carrers on està previst que hi circuli el nou rei. No m'hi veureu amb una bandera republicana, però trobo absurd que es prohibeixi la seva exhibició. Tornem als temps de les prohibicions. En això el PP és el rei.

Avui la selecció espanyola ha quedat eliminada del campionat mundial del Brasil. No sortiré a fer-ne mofa, però també us haig de dir que no em sap gens de greu i, pensant en segons qui, fins i tot em fa certa gràcia.

Elena ha decidit sortir del PSC. No sé si es mantindrà com a diputat o bé renunciarà a l'escó. L'altra opció era presentar-se com alternativa a Iceta a liderar el partit. M'imagino que ha valorat que no hi tenia res a fer, i no ha volgut continuar de corcó per a la direcció socialista. Penso que ha fet bé.

Amb la renúncia de Pere Navarro els sectors crítics no podien continuar igual. Amb Núria Parlon hi havia la possibilitat de pactar, però amb Iceta la posició és ben clara. És per això que Elena ho ha vist ben clar i no seria gens estrany que Núria Ventura i Marina Geli el seguissin, encara que ara diguin que confien en la refundació del PSC.

La CUP no es fia d'ICV i no s'imagina anar junts amb la proposta d'Ada Colau, a l'ajuntament de Barcelona. Diuen que ICV ha tingut prou oportunitats com per ara pensar que seran l'alternativa de canvi polític i social. Jo penso el mateix. M'agradaria, però, més compromís per part de la CUP. A vegades penso que tenen les idees molt clares, però els falta arremangar-se i posar-s'hi seriosament. A treballar, em refereixo.

Una majoria absoluta que ens ofega

El ministre d'Interior, el català Jorge Fernández Díaz, va acumulant mèrits perquè la seva terra d'acollida el declari persona non grata. Al marge de la seva ineptitud i incapacitat per estar al davant d'un ministeri, la seva obsessió per anar en contra de Catalunya el desacredita i demostra que el PP, sigui català o espanyol, no fa res per a Catalunya. No ens ha defensat mai, i sempre ha estat una pedra a la nostra sabata.

La notícia que publicava l'ARA en la seva portada ho diu tot. Els que no som tan joves recordem perfectament la campanya "volem bisbes catalans". El senyor ministre ha treballat a fons per aconseguir col·locar un bisbe que no fos català i políticament proper al PP. Les majories absolutes comporten aquestes anomalies, que jo anomenaria immoralitats. En aquest cas una immoralitat d'un ministre catòlic. El ministre Fernández Díaz ens recorda temps passats.

El govern de Rajoy ens ha donat suficients proves de com es pot prostituir la democràcia amb majoria absoluta. Recordem diferents accions que no tindrien lloc en una democràcia real. La recentralització, la modificació de les lleis per restringir drets, l'asfíxia econòmica per afavorir els seus, són polítiques que acompanyen la corrupció, els indults dels amics, com ha passat darrerament amb el guàrdia civil fill d'un regidor del PP, o l'encobriment del fill gran del ministre Gallardón, fugint del lloc de l'accident...

La Justícia a Espanya està al servei de la dreta, del PP. Es fa tot el que vol el partit, aprofitant la seva majoria absoluta ara, i abans la incapacitat del PSOE de governar el país. La impotència que sentim la gran majoria, s'agreuja quan no saps veure-hi un final, una alternativa. No és estrany que molts demanem la consulta, i la majoria sigui per poder marxar d'un estat que només ens té per agredir-nos culturalment, econòmicament i socialment.

Trobo a faltar un PSC que em defensi dels atacs diaris del PP. Que denunciï les injustícies que es produeixen dia rere dia. Mai uns corruptes, uns prepotents, uns prevaricadors han pogut anar amb el cap tan alt, segurs que res els passarà. Ens queixem de la transició que no ha fet net. Més ens hem de queixar dels polítics que tenim a Espanya, que aprofiten la majoria absoluta per sotmetre'ns a la seva conveniència. Una mala interpretació del sistema democràtic.

L'alcalde recrimina la CUP que escolti els veïns

Primer de tot cal que tinguem present que ni governar ni estar a l'oposició municipal no és fàcil. Ni tampoc és agraït. Si algú vol viure tranquil en el món de la política, que no es presenti en unes llistes municipals, sinó que intenti presentar-se per al Parlament, si és que pot. L'administració local és apassionant, si t'agrada l'acció i no busques medalles. És una experiència que animaria a viure, pel compromís que assumeixes per al teu poble.

Dit això, toca parlar del cap de setmana i concretament de dues notícies que he llegit al web de Ràdio Arenys. Em refereixo a les declaracions de l'alcalde Fors, en relació a les obres del rial del Bareu, i a l'assemblea de la CUP.

Estanis Fors diu que parlarà amb els veïns quan estigui tot llest. Aquest govern té un tracte molt especial amb els veïns. Fa promeses que no compleix (escoltar l'opinió dels veïns del rial de Sa Clavella) o bé explica els projectes quan els veïns estan farts de protestar i reclamar informació, i s'emprenya quan un grup de l'oposició els escolta (tema Bareu).

Quant a l'assemblea de la CUP, em va saber greu no haver-hi pogut anar. És de lloar l'esforç de parlar amb els veïns quan no és època electoral, però l'experiència tampoc ha estat prou reeixida. La participació tothom se la posa a la boca, però no tothom se la creu. Ho dic per experiència. No és fàcil i cal lluitar-hi i no llançar la tovallola massa aviat. 

La CUP va prometre el regidor de barri. Una idea que semblava interessant. No va tenir complicitat dels altres grups municipals. Alguns partits deien que ja estaven en contacte amb els veïns, però una cosa no treu l'altra. Tant de bo que s'escoltés més els veïns. A tots els veïns i no només els més propers. Al final... res de res. Després de l'estiu tot canviarà. Serà el darrer curs abans de les properes eleccions municipals. Llavors sí que interessa parlar amb els veïns, no tant per escoltar-los, com per demanar-los el vot.

Encara recordo la darrera campanya electoral del 2011. Vaig poder veure partits polítics que es reunien amb entitats i grups de veïns a qui havien ignorat i fins i tot criticat cruelment, durant tot un mandat, però llavors calia fer-se el simpàtic per obtenir vots. Arenys ha perdut quatre anys i molt em temo que el que vingui serà més del mateix.

El PSC no accepta les condicions de Núria Parlon

Finalment sembla ser que l'aparell, el nucli dur del PSC decanta els homes de palla i els titelles i es posa al capdavant del partit. Amb Pere Navarro, Miquel Iceta va fer i desfer sense donar la cara. Ara sembla que s'ha ofert per liderar el partit i d'aquesta manera deixar de dissimular.

Si finalment Iceta surt escollit secretari general del PSC s'haurà acabat la incertesa i els dubtes, i el PSC mostrarà clarament què vol ser, i el desig d'Oriol Junqueras, de veure el PSC defensant el dret a decidir, s'haurà esfumat. 

Ahir escrivia que la Núria Parlon em semblava una bona opció. He pogut llegir que la decisió anava acompanyada d'uns condicionants i, sobretot, poder prendre decisions i no estar sotmesa únicament a la voluntat dels quatre que marquen les passes del PSC. Es veu que no li han acceptat, i només quedaven dues opcions: tornar a escollir un home de palla, que fes el que la direcció li manés, o bé que algú de la direcció del partit es presentés a liderar-lo. Amb Iceta es compliria aquesta segona opció.

Amb Iceta els sectors catalanistes ja poden començar a fer les maletes i aprofitar l'assemblea prevista per a finals de juny, per decidir si es posen d'acord en constituir un nou partit, o bé que cadascú faci el que pugui. Amb Iceta l'esquerra de veritat continuarà amagada i amb la boca tapada. Penso que el PSC s'equivoca i perjudica greument el país. Catalunya necessita un PSC fort i unit, i amb aquesta opció enceta un camí totalment en contra. 

Malgrat tot, encara tinc esperances que no acabi així, i que es trobi una alternativa millor per al partit i per a l'esquerra del nostre país.

Núria Parlon, una bona solució per al PSC

Som molts que volem que el PSC aixequi el cap i ho faci tocant de peus a terra i en contacte directe amb la societat catalana. Aquesta època de crisi política s'ha gestionat malament, i encara que no ho podem atribuir tot a Pere Navarro, si més no li ha faltat encert i molt probablement marge de maniobra.

Penso que els durs de l'aparell socialista català no l'han ajudat gens i més aviat l'han deixat al descobert i sol davant del perill. Ara amb la dimissió de Navarro cal que el PSC reflexioni a fons, encara que amb rapidesa, i no torni a caure en el mateix parany. El PSC ha de renéixer i liderar l'esquerra catalana. Tota l'esquerra catalana: la que té aspiracions independentistes i la que simplement vol més justícia vers Catalunya. Això passa, però, pel dret a decidir i, per tant, aconseguir la consulta del 9 de novembre.

Tot fa pensar que Núria Parlon serà qui substituirà Navarro en la secretaria general del PSC. Si així es concreta, cal esperar d'ella la capacitat de liderar un partit que en aquests moments està molt fraccionat, però que encara hi ha temps de cohesionar. Li caldrà molta mà esquerra i molta ajuda de totes les parts enfrontades. Sobretot, però, li caldrà poder de decisió davant del nucli dur del partit. Núria Parlon ha d'exigir llibertat de moviments a Iceta, Balmon, Corbacho i companyia.

A la nova secretària general del PSC li caldrà acostar-se als sectors crítics, escoltar-los i prendre decisions. Cal ser molt coherent, que és precisament això el que més li ha mancat a Pere Navarro. Després haurà d'analitzar quina ha de ser la seva relació amb el PSOE que, per més important que sigui, no pot posar mai en perill la cohesió catalana. D'això penso que n'hauran après la lliçó.

La inestabilitat política també afecta la selecció de futbol

Mentre Espanya era golejada per Holanda en el primer partit d'aquest mundial de futbol 2014, nosaltres estàvem fent tertúlia com cada mes, en aquesta ocasió una setmana endarrerida. L'actualitat és prou diversa i durant un mes succeeixen tantes novetats que no ens les acabem.

Hem parlat del rei, la seva abdicació i el seu aforament. També hem comentat les dimissions i renúncies de càrrecs polítics al PSOE i el PSC, i el joc típic de Duran i Lleida, per cridar l'atenció. Hem fet un recorregut per la vila i hem repassat les obres públiques realitzades anys enrere i hem coincidit en la poca confiança que ens mereix la proposta d'actuació al rial del Bareu.

Ara he llegit que es vol fer una reunió entre veïns del Bareu i el regidor d'Urbanisme. Penso que és una bona idea i fóra bo que s'escoltés bé la seva opinió i se'ls expliqués clarament què es pretén fer, amb una garantia que no serà un nou nyap.

Pensava que les dimissions dels líders polítics marcaven un canvi de cicle. S'acabava una etapa i en començava una altra, encara que no tenim massa clar quin model seguim i on ens pot portar. Probablement amb la selecció espanyola de futbol pot estar passant el mateix. Després de dos campionats europeus i un mundial, el partit d'avui amb Holanda pot significar el final del triomfalisme i el retorn a la realitat més dura, el passat. Com si tot plegat hagués estat un somni.

Em preocupa el Bareu, em preocupa Arenys

He llegit que uns quants veïns del Bareu es mostren preocupats per les obres de canalització del rial. Jo els entenc, per la història que arrosseguen aquestes obres i per la importància de fer-les bé. Sembla ser que el projecte no té res a veure amb els anteriors i tampoc no preveu engolir tota l'aigua. 

Em preocupa perquè no seria la primera vegada que es redactaria un projecte sense les suficients garanties. Tothom estarà d'acord que la canalització del Bareu és una necessitat i una urgència, i ja fa massa temps, anys, que se'n parla i tot està aturat. No es pot anar, però de pressa i cometre errors que després es paguen. 

A tot això cal afegir-hi l'experiència que tenim a Arenys amb l'obra pública. La canalització de la Riera, la urbanització dels carrers Andreu Guri i de l'Església... No sé si podem dir que no estem de sort o bé que es preparen malament els plecs tècnics, i que no es fa un bon seguiment des dels serveis tècnics municipals.

No sé si els grups municipals han pogut consultar el projecte. Recordo que en el mandat passat hi havia més transparència, i es donava informació a la ciutadania de les obres a construir. Aquest costum s'ha estroncat, tot i la participació del PSC en el govern municipal. Ho hem vist en diferents ocasions, alguna de les quals ja he comentat en aquest espai.

No m'agrada la manera d'actuar d'algunes regidories i la participació no es pot limitar en el procés per a decidir una part del pressupost d'inversions, que precisament avui celebraven una primera reunió, sinó que s'ha de generalitzar en tota l'actuació municipal, sobretot quan els efectes repercuteixen directament als veïns.

Llegint que a Barcelona es vol impulsar un moviment d'esquerres al marge dels partits tradicionals, potser a Arenys convindria fer alguna cosa semblant i trencar la rutina en què s'ha caigut, incapaços de moure res. Continuem tenint els mateixos problemes de quinze anys enrere, agreujats per la crisi financera. Quants anys fa que parlem de revitalitzar el mercat municipal? i de dinamitzar el comerç? o bé dels vivers d'empreses? 

Per què han de passar tants anys per solucionar problemes que arrosseguem de fa tant temps? Què s'ha fet durant tot aquest mandat? No hi ha ni capacitat per adjudicar el servei de recollida de la brossa. I no és per manca de diners! com es troba la xarxa de clavegueram? no s'hi havia estat treballant? 

Pere Navarro també renuncia al càrrec

Dic que Pere Navarro també renuncia al càrrec, perquè precisament ahir en aquest blog parlava de les successives renúncies de càrrecs polítics. Amb el rerefons de l'abdicació del Rei, citava de la dimissió de Rubalcaba al capdavant del PSOE i les renúncies a accedir a la secretaria general del PSOE, de Patxi López, Carmen Chacón i Susana Díaz. Avui, doncs, hi sumem la dimissió de Pere Navarro.

Aquests dies també parlàvem de les declaracions (amenaça) de Duran i Lleida, que han acabat, de moment, en reflexions en veu alta. Per això avui, quan es preveia que Pere Navarro havia convocat la premsa per anunciar la seva dimissió, algú apuntava que no es tractés d'un 'efecte Duran'.

D'entrada s'ha d'agrair la dedicació dels polítics i creure en la seva honradesa. El fet que hi hagi polítics corruptes, que han malmès la imatge de la política del nostre país, no pot deslluir la feina de molts. De totes maneres, això no treu que puguem valorar negativament certes actituds o considerem errònies algunes decisions.

Pere Navarro tenia els dies comptats i crec que la seva decisió ha estat encertada. El problema no és tant la dimissió de Navarro com la seva substitució. Navarro ha estat la cara visible d'un aparell socialista enrocat i amb poques ganes d'adaptar-se a la realitat. Amb poca autocrítica i pocs arguments davant d'uns corrents crítics que també caldria analitzar a fons. Tot i no creure en les estructures dels partits, entenc que hi ha unes regles que no es poden ignorar a la lleugera.

Però si Navarro feia el joc a un aparell compacte que ja li estava bé, tot fa pensar que serà el mateix aparell el qui nomeni el seu substitut. És qüestió de majories, i la majoria, en aquests moments, està de la part de l'aparell. Això farà que potser no s'aturin les baixes amb què havien amenaçat els sectors crítics. Si són minoritaris només tenen dues opcions: convèncer la majoria o acceptar la realitat. Aquesta acceptació passa per continuar treballant des de dins, a l'espera de temps més favorables, o abandonar el vaixell. Ens esperen unes setmanes força interessants.

Es busca voluntari per liderar el PSOE

En hores baixes per al PSOE cada dia hi ha renúncies a optar a la seva secretaria general. A l'anunciada per Rubalcaba s'hi ha anat sumant les de Patxi López, Carmen Chacón i ara Susana Díaz. És com si ningú es volgués complicar la vida o, en algun cas, es reservés per liderar la candidatura a cap del govern espanyol.

He llegit les raons de Susana Díaz a la seva renúncia i les he entès. La presidència del govern andalús és prou significativa i implica suficient dedicació com per rebutjar altres funcions. El PSOE a Andalusia ha resistit, encara que sigui amb el suport d'IU. A Andalusia no ha passat el mateix que a Extremadura on, els que no coneixem tots els entrellats, no entenem que IU donés suport al PP.

Però els catalans vivim les nostres històries i tenim un singular protagonista en la persona de Duran i Lleida. Aconsegueix el que es proposa: sortir a les primeres pàgines dels diaris, sense cap motiu important; només es tracta de fer reflexions en veu alta i després negar-ho tot. I nosaltres hi caiem una vegada rere l'altra. No ens el creiem, però en parlem i li donem protagonisme, que és exactament el que busca.

Però també en Pere Navarro ha badat boca. Insisteix en la necessitat de modificar la Constitució i reconèixer les singularitats de la nació catalana. Ha 'perdonat' els diputats 'díscols' i sembla que vol refer llaços, però alguns pensen que ha fet tard. Sigui com sigui, el més important és sortir als diaris, encara que sigui a la manera Duran i Lleida. Els lectors i opinadors som tan innocents, que continuem fent-los cas. D'això viuen.

Alfred Bosch, l'acaparador de càrrecs

Tot fa pensar que l'Alfred Bosch és la típica persona que es dedica a la política per ocupar una cadira, sigui allà on sigui. El que l'interessa a l'Alfred Bosch és aconseguir la primera cadira de l'Ajuntament de Barcelona, en nom d'ERC, i després ja analitzarà què vol fer i com vol que sigui Barcelona.

Aquestes persones són les que han fet tant de mal a la política, perquè el primer interès ha estat el personal, sense importar-los gaire els altres. On és el projecte de ciutat d'Alfred Bosch? ERC, no és un partit assembleari? no haurien de ser els militants els que decidissin qui ha de ser el futur alcaldable pel seu partit? es pot permetre el luxe de decidir a qui posa de segon, donant per fet que ell anirà el primer?

Sigui qui sigui el cap de llista de la capital, jo no l'hauré de votar, per la qual cosa no em preocupa, però sí. Em molesta aquesta actitud, perquè jo prefereixo saber que la cap de llista d'ERC a la meva vila serà l'Annabel Moreno, que l'ha escollit l'assemblea local. Perquè, oi que sí que l'han escollit? Haig d'entendre que sí.

I entenc que el senyor Amorós estigui enfadat amb l'Alfred Bosch, perquè tenia coll avall que el cap de llista seria ell. Tots donen per fet que l'actual, el senyor Portabella, no vol tornar a presentar-se, o bé que se li ha acabat el temps.

L'entenc també, perquè l'Alfred Bosch té una missió important a Madrid que l'obliga a posar-hi tots els seus sentits, i no li deixa temps a preparar el terreny per aconseguir l'alcaldia de Barcelona. Perquè... té clar com vol que sigui Barcelona? ja ho sé que ho he dit abans, però és que per a mi és molt important que un candidat es faci aquesta pregunta i la sàpiga respondre. Si no tens clar què vols per a la teva ciutat, poble o vila, sisplau no et presentis, i deixa que ho faci un altre, que sí que ho tingui clar.

L'afany de protagonisme de Duran és infinit

Quan es parla de la multitud de persones que no va poder votar la Constitució, per justificar la necessitat que es porti a reformar després de tants anys, hi podríem afegir els pocs catalans que recordin el món polític sense la participació de Duran i Lleida. 

La vida política de Duran és com un dia sense pa. No sé quants anys fa que hi està ficat, amb la virtut de ser sempre protagonista, ja sigui per les declaracions explosives o el seu afany per aconseguir un càrrec dins del govern de Madrid, de la mà del PP o del PSOE, això era el menys important.

Ara, amb el protagonisme dels nous partits i moviments polítics, i la del rei, amb la seva abdicació, Duran havia de sortir a dir-hi la seva, perquè les primeres pàgines dels diaris no el tinguessin arraconat. 

Ha escollit l'amenaça de la seva dimissió, però, com en el compte del pastor i el llop, ningú se'l creu. Sabem que no ho complirà. Dimitir ell? impensable! El que sí té més fonament, coneixent Duran i Lleida, és que volgués presentar-se a les eleccions catalanes per a la presidència de la Generalitat.

UDC, després del fracàs electoral de la Democràcia Cristiana a Espanya, sempre a viscut a remolc de CDC. Uns i altres varen assolir un pacte que els afavoria, encara que les baralles entre els dos partits han estat constants. Sempre s'ha dit que els polítics trepadors, la millor opció que tenien era entrar per la UDC, gràcies al percentatge establert en totes les llistes.

El moment actual a Catalunya no està per trencar aliances, sinó per anar encara més junts, si de veritat es vol aconseguir un resultat positiu en aquest darrer enfrontament amb Espanya. A la llarga, molt probablement seria un trencament positiu, que portaria a la desaparició del partit, en benefici de la pròpia Convergència Democràtica. En els seus orígens, la UDC era sobiranista, però Duran i Lleida s'ha encarregat prou de donar-li el tomb, i no fa estrany que persones com l'actual alcalde de Vic, hagin hagut de sortir per cames. El temps ens ho dirà, però... la dimissió del senyor Duran i Lleida és fa molt difícil de creure.

Podemos es menjarà IU?

Continuen les repercussions dels resultats de les eleccions europees. Unes eleccions que destaquen per la baixa participació, que els partits polítics tradicionals no han trobat la manera d'incentivar la ciutadania. Tot i així, el fet que hagin aparegut nous partits, amb un discurs diferent, que sí han sabut recollir vots de l'abstenció, ha fet trontollar els primers i, fins i tot, s'ha produït dimissions.

IU tenia l'oportunitat d'aprofitar-se de la situació en què es troba el PSOE, però els més crítics consideren que han crescut poc i, a més, s'han vist sorpresos per unes forces que se situen en l'àmbit i el discurs que caldria esperar d'IU.

La discussió en aquests moments es centra en el futur de Podemos. Per alguns es tracta d'uns resultats puntuals que no tindran continuïtat, perquè simplement és fruit d'una rebecaria d'aquells que no estan d'acord amb el sistema polític actual. D'altres pensen que és l'inici d'un moviment d'esquerres que plantaran cara als tradicionals partits polítics d'esquerra, que no han sabut estar a l'alçada que se'ls demanava.

Tenim un parèntesi d'un any per poder comprovar cap on anem (eleccions municipals), i poc més d'un  any per ratificar-ho (eleccions generals).

La censura ha tornat amb el canvi de rei

Fos de més o menys mal gust, el fet de censurar una portada de la revista 'El Jueves' provoca la inquietud a qui ha viscut la censura en la més cruel realitat. Malgrat pensi que les coses es poden dir i dibuixar sense ser barroer, no estic d'acord en la censura, i una revista que té un to i és coneguda per un estil determinat, no pot ser que se la calli.

La decisió de censurar la portada d'aquesta setmana, amb el rei i el príncep de protagonistes, ha provocat alguna sortida de l'editorial de col·laboradors, alguns dels quals hi portaven molts anys. Caldrà veure en què acaba tot plegat, però seria molt trist que el canvi de monarca coincidís amb un canvi d'estil i registre de la històrica revista.

La vida, però, experimenta molts canvis, de manera que actituds d'avui es capgiren amb el pas del temps. Em ve a la memòria Albert Boadella, de qui empraries la frase 'qui l'ha vist i qui el veu'. Si en un moment donat molts criticàrem la censura i sortírem en defensa dels Joglars, ara li demanaríem que callés per la vergonya aliena que ens provoca. Una cosa és canviar la manera de pensar i l'altra mantenir una rancúnia vital que el delata i el perd.

L'arrogància d'Albert Boadella no sé si l'ha fet feliç, però el que tinc clar és que no ha permès que molts catalans li conservéssim l'admiració pel seu art, la seva direcció i creativitat artística, que ens va fer viure moments tan interessants. Tot es va perdre per la seva visceral actitud contrària a tot el que feia olor de catalanisme. 

El futbol, un món d'escàndols

Molts s'esquinçaven les vestidures llegint la notícia de la quantitat d'euros que cobrarien els seleccionats espanyols si guanyen el mundial de futbol d'enguany. Un escàndol que es repeteix cada quatre anys, però que no va sol, sinó que forma part d'un escàndol més gran que és el de tot el món del futbol.

Encara que podem trobar molts exemples en altres camps, és vergonyós que uns professionals del futbol, que cobren una milionada cada temporada, ara se'ls proposi un afegit de 720.000 euros per quedar campions, que és per això que se'ls ha seleccionat.

Una vergonya tenint en compte el moment de crisi econòmica que vivim, on moltes famílies tenen dificultats per menjar cada dia, sense ingressos i dependents de l'ajuda social. Una injustícia que ajudem a sostenir amb el nostre comportament. Tots plegats en som culpables i queda una mica frívol que ara ens escandalitzem.

Resulta molt fàcil culpar de tot als altres i no reconèixer la nostra contribució a la conformació de la societat on vivim i en som partícips. Penso que pagar 720.000 euros a cada jugador, és un error i una immoralitat, però no és l'única. L'espectacle del futbol l'hem catapultat a un nivell insostenible que ho fa grinyolar tot. És una tendència que sembla no tenir aturador, i que cada vegada és més complicat compensar-la.

No tinc xifres i no sé d'on surten els diners de la Federació espanyola de futbol. No sé si rep subvencions ni quin import, però no hi ha dubte que qui hagi decidit l'import del premi als guanyadors s'ha equivocat, també qui ho hagi autoritzat i també nosaltres si no fem res per denunciar-ho.

Les enquestes del digital i la confiança en els polítics

No sé si us fixeu en les enquestes que diaris digitals com La Vanguardia presenten diàriament sobre temes d'actualitat, ni si en alguna ocasió heu decidit opinar. Normalment llegeixo la pregunta i quina és l'opció guanyadora. No m'he aturat mai a conèixer quin ha estat el resultat final.

Avui, a la premsa sortia la notícia de que la línia 9 del metro arribaria a les terminals 1 i 2 de l'aeroport el primer semestre de 2016, connectant-les amb la zona universitària. A la secció d'enquestes de La Vanguardia d'avui mateix, ja es preguntava si crèiem que el metro de Barcelona a l'aeroport s'inauguraria el 2016, i el resultat era d'un 66% que no, davant del 28% que s'ho creien.

L'opinió de dues terceres parts dels enquestats era d'incredulitat, una senyal evident de la poca confiança que es té en l'administració pública. Per què? per experiència? 

Si els partits polítics no són capaços de generar més confiança, es fa molt difícil que la ciutadania s'impliqui en la vida pública. En aquest cas, no sabem els motius pels quals les persones que han respost l'enquesta s'han posicionat majoritàriament pel no, però en tot cas l'exemple en el ritme de les inversions a casa nostra, no és prou engrescador com per llençar les campanes al vol. Costarà guanyar la confiança, i també canviar la manera de fer política, però qui sap si arribarà un dia que ens creurem allò que els polítics ens prometen.

Catifa vermella per a Felip VI

Els diaris d'avui són gairebé un monogràfic sobre la monarquia espanyola, a manera de balanç històric, recuperant els principals moments viscuts i protagonitzats pel rei Juan Carlos I durant els 39 anys de regnat.

Una vegada més, els dos grans partits espanyols es mantenen units defensant l'statu quo que els ha de perpetuar en l'alternança de govern, arraconant les minories. Aquestes es resisteixen a desaparèixer i a tirar la tovallola, amb un esperit més crític i, a vegades, més ajustat a la realitat social del país.

Rubalcaba defensava el seu compromís constitucional tot i manifestar-se republicà, i el PP, que en algunes ocasions havia insinuat un cert rebuig a la monarquia, s'ha erigit com el seu gran defensor, en aquests moments de relleu. La mesa del Congrés ha fixat la data del 18 de juny per proclamar Felip VI rei d'Espanya.

I avui corria el rumor d'un possible referèndum descafeïnat, per diluir l'efecte de la consulta, permetent-la però amb el llamí d'unes promeses que, dissortadament, mai s'han complert. Quantes vegades no ens han enganyat? per què els hauríem de creure en aquesta ocasió?

Entendria que el govern del PP mogués fitxa, perquè s'adona que, malgrat tot, els catalans continuem insistint en voler convocar la consulta, i la millor solució podria passar per organitzar un referèndum que deixés en un segon pla la consulta.

Avui pensava en el príncep Carles d'Anglaterra. No sé què deu pensar quan veu que les diferents monarquies europees executen els relleus generacionals, i ell es queda de príncep hereu, per secula seculorum.

Arriba un Felip tres-cents anys després

El rei Joan Carles I abdica a favor del seu fill, qui serà proclamat rei Felip VI, un nom que els catalans tenim molt present. Avui em deien que hi vàrem entrar amb un Felip i en sortirem amb un altre. És evident que era una expressió molt peculiar en un dia que s'ha llegit de tot, molta sàtira i, amb l'ajuda de les xarxes socials, unes concentracions a favor de la república.

Els fets d'avui demostren una vegada més els efectes de la comunicació. Una notícia en relleva una altra i, a la ment de la població, els fets anteriors ja no existeixen. Algú recorda que fa vuit dies votàvem els nostres eurodiputats? que el PSOE i el PP varen rebre una sotragada? Gairebé ens hem oblidat que el dia 9 de novembre volem celebrar una consulta.

Avui només parlem de l'abdicació del rei, i és natural perquè això no passa cada dia, sobretot tenint en compte que fa 39 anys que regna. Aquesta decisió del rei tindrà alguna repercussió en el moviment sobiranista? pesarà més l'anhel republicà que l'independentista?

No sé què en pensa Navarro. Fa uns mesos que demanava precisament això. Que el rei abdiqués, i tothom va riure. Ara podríem dir que li ha fet cas. Ha esperat el millor moment: després de les eleccions europees, abans no es compliqui més el cas Nóos, i el novembre català.

Demanaria una anàlisi seriosa i reflexiva. Hi ha suficients motius per fer mofa del rei, però no podem oblidar-nos de la història ni del marc social i polític. La llàstima de les institucions i dels sistemes és la dificultat per revisar-les, per actualitzar-les, per avançar. Una mostra la tenim ben clara avui dia: la Constitució. Qui cregui que no es pot revisar té una visió de la realitat social molt específica, uns interessos molt clars i gens favorable a l'esperit democràtic, la representativitat de la ciutadania, la seva participació i l'encaix en la vida ciutadana.

Magistrat del Tribunal Constitucional enxampat en moto begut

Avui han aturat un magistrat del Tribunal Constitucional que s'ha saltat un semàfor, anant en moto, sense casc i a més begut. Aquest fet no seria res de l'altre món, ja que dissortadament n'hi ha uns quants que tenen aquest comportament, si no fos que es tracta d'una persona que decideix per nosaltres. És un membre d'un Tribunal que es passa pel forro el que aprova un Parlament autonòmic, que ratifica el Congrés de Diputats i referenda el poble català. 

És trist que la justícia estigui en mans de dotze persones que poden ser uns ciutadans incívics com ha estat el cas del magistrat Enrique López. Un magistrat que feia temps que el PP volia nomenar, però que li vetava el PSOE. Finalment el PP va aconseguir nomenar-lo. Haurà durat un any, fins que hem pogut veure quina classe de persona era.

Aquest fet, doncs, deixa en entredit les decisions del Tribunal Constitucional. En primer lloc perquè no és un Tribunal independent del Poder Legislatiu, ni l'Executiu, sinó que és el partit amb majoria absoluta qui el configura. En segon lloc, perquè es dóna més valor al que pensen uns quants magistrats que no al que vol el poble sobirà. 

Només per això és lícit criticar el sistema judicial espanyol, i tot el sistema democràtic en general, perquè el poble no esdevé sobirà, sinó que està a les mans d'uns polítics desvergonyits, que fan les lleis a la seva conveniència i ens deixa impotents davant els esdeveniments. 

Si volem ser independents, i ho aconseguim, caldrà que l'organització política i judicial catalana estigui a l'alçada i no consisteixi en un 'cortar y pegar' del model espanyol. Per fer-ho malament no cal tant esforç.