Reorganitzar la Riera és una necessitat

Estic molt d'acord amb la proposta de la CUP d'Arenys de Mar d'ordenar l'aparcament a la part baixa de la Riera. A molts ens agradaria poder tenir una Riera sense cotxes, però no podem prescindir d'ells fins i tot si aconseguim desviar el trànsit per la variant de Valldegata. Si hem de compartir la Riera amb els cotxes hem de buscar la millor manera per gaudir de l'espai i facilitar les coses als que vénen de fora, ja sigui d'altres municipis o bé dels afores de la nostra vila.

La zona blava és necessària, però cal organitzar-ho diferent. S'ha de prioritzar la rotació dels cotxes, donant facilitats als conductors que només necessiten aparcar uns minuts el cotxe per damunt d'aquells que l'estacionament és més llarg. Facilitar la càrrega i descàrrega, si convé de manera gratuïta, i disminuir la durada màxima d'aparcament, que per això hi ha l'aparcament de sota el Xifré.

Arenys, però necessita un pla de mobilitat perquè no tots els problemes es concentren a la Riera, sinó que hi ha altres vies de circulació que convé analitzar i fer els canvis necessaris per millorar la circulació dels vehicles i les persones. No es poden buscar solucions parcials, sinó que s'ha d'analitzar la vila globalment i això ara ja és una necessitat.

Fa temps que demano un estudi a fons per saber quin ha de ser l'Arenys del futur, però sembla ser que això no interessa. El Pla de mobilitat i el Pla d'Equipaments, si finalment l'Ajuntament adquireix les Clarisses, són dues prioritats que caldria treballar. Si no és per iniciativa del govern, caldrà confiar en la força de l'oposició.

L'IPC també assoleix el 3%

Una nova onada del 3% apareix a la premsa espanyola i espanyolista. Fins i tot l'IPC està al 3%, la qual cosa no sé si té algun significat especial. Serà pel procés? 

Estem força cansats del 3% i voldríem que tots els corruptes s'asseguessin en el banc dels acusats i posteriorment els dirigissin a la presó que se'ls assignés. Això no passa, potser perquè no interessa. Què fa més efecte, un cas irresolt o bé resolt amb sentència de culpabilitat? Si fóssim com cal hauríem de voler els casos resolts, i entretant respectaríem la presumpció d'innocència, però no. Les persones interessades en avortar el procés busquen quantes més notícies del 3% millor, però que no es resolgui, no fos cas que no fos cert.

És una llàstima que haguem perdut la fe en la Justícia, en el mal ús que se'n fa i al fet que no és igual per a tothom, com afirmava fa uns dies. Aquesta desconfiança es consolida dia rere dia, i el PP en té bona part de la culpa, però no només ells.

Suposo que heu llegit que C's ja no són tan contundents amb la corrupció, oi? Si més no amb la corrupció del PP. Fa uns mesos que s'omplia la boca de la seva lluita contra la corrupció, declarant que no pactaria amb un partit polític corrupte, però ara... Què passa amb Múrcia? Fins i tot el PP ha fet fora el fiscal que acusava de corrupte el seu president. Més clar no pot ser, i tot i així C's li continua mantenint el suport. Falsos! Que ningú es cregui les mentides de C's. No han estat mai sincers excepte quan han declarat la guerra a tot el català.

Dinar familiar a la capital de la plana

Després d'una bona colla d'anys de no participar-hi, avui he assistit a la trobada dels cosins Febrer. No hi érem tots, doncs no és fàcil reunir-nos sense que a algú li sorgeixi algun impediment, ni tampoc a tothom li agraden aquestes trobades, o prefereix espaiar-les. És bo que ningú s'hi senti obligat, per més que puguis pensar que és bo no reduir les trobades als enterraments de familiars, un dels darrers el del pare, el petit de can Casas i el darrer en deixar-nos.

Som una família força nombrosa i amb un interval d'edats important. La cosina més gran té 92 anys i la més jove, la meva germana, en té 57. Els deu fills i filles vius es varen casar tots a la plana, la Guixa, on varen néixer, Malla, Vic. Els seus fills, els meus cosins i cosines, majoritàriament també, encara que no tots. Barcelona, Canàries, Cardedeu, Arenys... Tot això fa que no ens veiem si no ens ho proposem.

Avui, doncs, ens hem trobat a Vic, ens hem recordat i hem xerrat molt, res transcendent, però sí d'allò que ens passa cada dia, amb la família, els amics, els veïns. Hem compartit taula, parlant amb els més propers i recordant els nostres pares i els avis, els culpables de que tots els presents dinéssim junts.

Pineda va patir el temporal

Diuen que el foc té aturador, però l'aigua no, i és ben cert. No fa massa dies que la nostra costa va rebre de valent el temporal de vent i pluja, causant una colla de desperfectes. Avui hem estat a Pineda i hem fet la passejada usual de quan anem a aquesta població. Hem pogut observar els estralls de la mala mar que va fer entrar la sorra ben endins i va destruir part del carril bici, i en algun lloc també el clavegueram,

M'he imaginat l'Ajuntament de Pineda preocupat per aconseguir recuperar la normalitat abans de l'arribada del turisme d'estiu, font de molts ingressos per a la població. S'ha de dir que el passeig feia goig i et venien ganes de passejar-hi. Avui l'aspecte era totalment diferent i sabia greu el perjudici ocasionat.

Malgrat tot hem gaudit d'una bona passejada, a marxa ràpida perquè volem que ens serveixi d'esport per abaixar pes i sucre, i ens hem trobat amb persones, xafarderes com nosaltres, que contemplaven l'estat del litoral i la molta feina que hi ha pendent de fer.

Moltes vegades no som conscients de la feina que porta estar al capdavant d'una institució com l'ajuntament, i ens fixem massa en el que no es fa o es fa malament, i no tant en la feina petita i poc visible de cada dia. Hi hem de pensar, però no podem deixar d'exigir la màxima atenció i dedicació dels nostres representants polítics, que han optat per formar part de l'administració pública que no pot fer altra cosa que servir la comunitat.

La llei i el sentit comú no van de la mà

No n'he parlat gaire en aquest blog, la qual cosa no significa que no sigui important, com és el cas de les okupacions d'habitatges, per persones desnonades, moltes vegades amb el suport de la PAH, o d'altres persones que caldria analitzar a fons per no col·locar-les totes en el mateix sac.

Aquests dies s'ha parlat molt del cas de la població de La Llagosta on un grup de joves de 18 a 22 anys ha ocupat uns pisos, propietat del BBVA, quan estaven a punt d'anar-hi a viure unes famílies que havien adquirit els habitatges. L'enrenou ha estat important perquè es tracta d'una operació amb moltes persones implicades, i per la sang freda i 'professionalitat' dels okupes, que tenen molt clara la legislació vigent i la manera de quedar-ne protegits, en contra del sentit comú.

Dic sentit comú perquè a ningú se li acudiria defensar els okupes davant dels nous propietaris, al marge de la llei, però resulta que aquesta llei que tant ens demanen que hem de respectar i obeir, dóna la raó a les persones que entren furtivament als pisos que no els són propis.

L'anècdota del cas és que els mateixos okupes han demanat ajuda als mossos d'esquadra perquè els defensessin de les agressions dels propietaris afectats, i que s'ha trobat sense pis i tindran molts problemes per recuperar-los.

Deia abans, sentit comú, perquè una persona vinguda de fora no endevinaria mai a qui la llei dóna la raó. Esclar que si els corruptes condemnats a sis anys de presó els deixen en llibertat sense fiança, que no han de fer amb els okupes que simplement s'han apropiat d'un pis que no era seu. Aquesta és la llei que els nostres polítics, els legisladors, mantenen incomprensiblement.

La Justícia no és igual per a tothom

"La Justícia a l'Estat espanyol no és igual per a tothom i els fiscals defensen els interessos dels corruptes del PP". Aquesta podria ser una frase que molts defensarien després de veure el que passa dia rere dia. No tinc cap interès en què el cunyat del rei entri a la presó, simplement m'estranya i indigna que no tothom és tractat de la mateixa manera. Li desitjo tota la sort del món, però també a molts infeliços que no han tingut la mateixa sort.

Quan veus les decisions que es prenen, després de sis o set anys de sentir parlar del judici i de tot el que han estat fent durant anys. Quan veus la manera que té el fiscal general d'arraconar fiscals que imputaven càrrecs electes del PP per corrupció, només tens ganes d'engegar-ho tot a rodar. Quin futur estem preparant als nostres fills?

Quan era jove tenia la il·lusió d'aconseguir que al meu país acabés amb la dictadura i tinguéssim un sistema democràtic. Veia amb ganes el futur que s'acostava, perquè la situació no podia continuar. Europa era massa forta i a prop com per permetre que no escapéssim d'aquell món gris del general Franco i els seus aliats.

El resultat no ha estat el que desitjàvem, però sí que és molt millor del que teníem els anys setanta. Ara, però jo penso en els meus fills i se'm fa difícil animar-los de cara el futur, però ho haig de fer, i no sé on agafar-me per engrescar-los perquè gaudeixin d'una vida feliç i justa. Tenen tots els números d'haver de suportar la dictadura d'una democràcia malalta i corrupta durant massa anys. Els vull animar a treballar perquè aconsegueixin un món més just i lliure de corruptes i paràsits, però em costa. M'està costant. Ja no em preocupen els anys que pugui continuar vivint, que espero que en siguin molts, sinó el futur dels meus fills que els hi hem posat tan difícil. Com podem acabar amb aquest govern del PP tan corrupte, manipulador i injust?

La corrupció del PP és una anècdota per Rajoy

Nosaltres tan preocupats i escandalitzats per la corrupció que els surt per les orelles als polítics populars, i ara resulta, segons Rajoy, que simplement es tracta d'una anècdota. Quins nassos! No només ens roben, sinó que a més ens prenen per imbècils!

El problema de tot plegat és que malgrat estiguin podrits de corrupció la gent els vota i d'aquesta manera no cal ser honrat. Tot i ser imputats per corrupció la justícia els condona la pena, cosa que no passa amb el pobre desgraciat que roba setanta euros. Els polítics enriquits paguen la llibertat amb els diners robats, un fet que pot succeir amb el cunyat del rei.

M'indigna la cara dura instaurada en el nostre país, i les dificultats per aconseguir fer aflorar les bones intencions, la generositat, l'honestedat... No sé si els polítics que tenim són els que ens mereixem. No sé si són el reflex de la societat, però si fos així, podem preocupar-nos perquè hem arribat molt avall.

L'estratègia de deixar que l'altre s'entrebanqui

La nova estratègia del PP no consisteix en més diàleg, sinó en més pressió psicològica barrejada amb una certa intencionalitat per confondre'ns. Aquesta aparent contradicció entre el delegat del govern, el senyor Millo, i el president del grup del PP al Parlament, el senyor Albiol, no sé si és casual o buscada expressament.

Difícilment el president Rajoy canviarà la imatge de polític gris amb plantejaments poc definits, sinó que continuarà volent distreure l'atenció, despistant i no donant la cara, per evitar caure en una trampa.

El cert és que llegint la premsa i escoltant molts dels comentaris d'aquests darrers dies t'adones que la gent es pregunta més sobre com acabarà tot plegat, perquè ningú afluixa i això no és normal. La posició còmode es troba al bàndol del govern espanyol, que espera la ficada de peus a la galleda dels polítics sobiranistes. 

Molts som conscients que, acabi com acabi, d'aquesta part de la història del nostre país se n'escriuran molts llibres i la història hi reservarà un espai important. Allò que va començar com a una predicció il·luminada de Carod i Rovira, ha arribat a un punt en què molts incrèduls han caigut del cavall. Ara, ningú té clar si continuarem galopant, o bé ens costarà massa aixecar-nos i reprendre el camí. 

Avui ja es parlava de vaga general i de sortir al carrer a defensar les nostres institucions, quan fins fa quatre dies t'arribava el xoc de trens, sense que t'imaginessis gaire com ho il·lustraves. El govern de Madrid té a favor l'status quo, el de Catalunya la força de la gent. El primer està garantit, però en canvi falta per veure la resistència dels independentistes.

L'última cabina supervivent

M'he quedat amb la notícia sobre l'última cabina telefònica de Barcelona. En concret es tracta de l'única cabina del model de portes que queda, que molts recordem de fa molts anys, però que no sabem dir quan la vàrem utilitzar per darrera vegada. Nostàlgia?

Una veïna engega una campanya per salvar-la i proposa que els beneficis es destinin a Arrels Fundació, i la premsa se n'ha fet ressò. Per al meu blog és un parèntesi a tanta notícia relacionada al moment polític català, només distret pels moviments del president dels EUA.

Recordeu la pel·lícula "La cabina"? protagonitzada per José Luís López Vázquez. Una pel·lícula que vàrem poder veure per televisió espanyola l'any 1972. Han passat molts anys!

Veurem com acaba la iniciativa d'aquesta veïna i si aconseguirà salvar la cabina, si formarà part d'un museu històric, o bé podrà continuar funcionant, malgrat que gairebé tots tenim un mòbil a la butxaca, i utilitzem més el whatsapp que les trucades de veu.

Farts de l'status quo

La situació política actual dissenya un futur imprevisible. No ens trobem en un moment qualsevol de la història, sinó que s'han accelerat tot un conjunt de moviments i canvis que es preveien fa uns anys, però potser no amb la contundència amb què han arribat ni en la confluència de la majoria d'ells. 

El populisme que fa temps que ens preocupa ha tingut en Trump i en les expectatives de l'extrema dreta a Holanda i França, uns protagonistes prou destacats, que se sumen a les hores baixes de la Unió Europea que perd els britànics i deixa en entredit la continuïtat d'altres estats europeus, en funció dels resultats electorals dels propers mesos.

Paral·lelament als discursos de la por per als catalans sobre la sortida o no de la UE en cas d'assolir la independència ha coincidit la voluntat de molts europeus de marxar-ne, bàsicament perquè no hi troben cap benefici, ans el contrari, consideren que les decisions polítiques i, sobretot, econòmiques les prenen els de fora. Aquella tendència que observem en les persones a actuar cada vegada més individualista, sembla que ha pres força també a nivell dels estats, i creix la voluntat de tancar fronteres a les persones, però també a l'economia.

Estic convençut que en un futur s'estudiarà aquesta època que estem vivint, com el naixement d'un canvi transcendent en la manera de funcionar del món occidental. Seran aquests anys el punt d'inflexió cap a una nova manera d'entendre la vida, amb menyspreu a les institucions internacionals que es varen crear el seu dia per unir esforços i potenciar el lliure mercat, la llibertat de moviments de les persones i el respecte dels drets humans a les nacions del món.

No caiguem en l'error de considerar que la culpa és dels quatre xenòfobs i demagogs que practiquen el populisme i els discursos de la por, sinó que l'error ve de més lluny, del moment en què la majoria dels ciutadans varen deixar de confiar en els sistemes democràtics estancats, amb uns governs que varen girar-los l'esquena.

No hi ha cap persona il·legal

Avui ens hem manifestat a Barcelona per reclamar justícia i una solució per a les persones que anomenem refugiats, però que fins ara només es tracta de persones retingudes a les fronteres d'Europa, malvivint i patint la insensibilitat dels nostres governs, la inacció sense escrúpols que ens avergonyeix.

No sé quants érem, perquè el nombre sempre oscil·la en funció de qui ho calcula, però us haig de dir que érem molts i teníem molt clar que el nostre govern, l'espanyol, és un irresponsable i no es mereix cap tipus de consideració ni respecte. No és l'únic govern d'un Estat europeu que negui l'entrada de les persones que han fugit de la guerra, però això no és excusa i tenim l'obligació de criticar-lo i exigir-li el compliment de la promesa feta d'asil als refugiats.

No només demanàvem l'acollida d'aquestes persones, sinó també s'han sentit crits en contra de la llei d'estrangeria que maltracta moltes persones que fa anys varen arribar al nostre país i no gaudeixen del respecte i drets més elementals. 

S'ha cridat contra un Estat que parla de persones il·legals i que nega el dret al treball, a l'habitatge, a la salut, posant tota mena de traves per dificultar la vida de cada dia dels immigrants. Tots hem caminat a pas lent donant suport a totes les reivindicacions dels menys afavorits, dels menyspreats per uns governants que incompleixen sistemàticament els seus compromisos.

#VolemAcollir

Demà tindrà lloc a Barcelona la manifestació de suport a les persones retingudes a les fronteres d'Europa i de protesta a les actituds dels governs europeus insensibles a la situació dramàtica que pateixen des de fa mesos. Els de casa hi serem, perquè ens solidaritzem amb la causa que ens fa avergonyir com a ciutadans europeus que som.

Conscients que la nostra actitud difícilment farà canviar el comportament aberrant de l'Estat espanyol, però que il·lustrarà les moltes persones que ens revelem contra aquesta actitud passiva i de menyspreu cap a persones humanes desplaçades per la guerra de la qual en som corresponsables.

Hi serem convençuts que tenen dret a ser acollits perquè no tenen cap altra alternativa, i que som prou  capaços de compartir el nostre país amb persones d'altres cultures, llengües i religions, com ja hem demostrat fins ara amb les persones arribades de lluny, malgrat la xenofòbia i racisme d'una part de la nostra població que també ens avergonyeix.

De la mateixa manera que defensem que les persones de creença musulmana puguin disposar d'uns equipaments religiosos en condicions, també obrim els nostres pobles i ciutats a aquelles persones que han hagut de deixar les seves cases, els seus pobles, la seva feina, la seva vida.

A la manifestació de demà no hi podem faltar, no hi pots faltar!

Continua el serial de la corrupció del PP

"Anem per vosaltres pel tema independentista, us fotrem per instrucció directa del ministre de l'interior". Aquesta frase del comissari José Manuel Villarejo a Josep Pujol Ferrusola no sé si és certa, però si més no és creïble. Algú pot pensar que tenir un ministre català a Madrid és una sort, però jo sempre he cregut que tenir un ministre català del PP és un desastre encara més gros, perquè el PP, i ho repetiré les vegades que faci falta, mai ens ha defensat com a catalans, sinó més aviat el contrari. La quota catalana als governs de Madrid, si més no amb el PP, no ens ha ajudat en res i si algun o alguna ministra pintava que podia anar bé, va ser efímera.

Què passa amb els enregistraments a polítics del PP? Està vist que amb el sistema actual la resposta només pot ser: res. Quina independència té la fiscalia? No en té, sinó que és la defensa de l'Estat contra tot i tothom. La defensa fins i tot d'actes presumptament corruptes del PP. La fiscalia serveix per ofegar els sobiranistes i defensar el PP encara que estiguin empastifats per tots cantons de corrupció.

Com deia ahir, avui també hem tingut un nou capítol de la sèrie "corrupció sostinguda del PP", i demà continuarà. Entretant, lligats de mans i peus, només podem quedar-nos immòbils contemplant com se'ns rifen a la cara i tenen la barra de predicar els valors de la democràcia. Quina democràcia? Jo no la veig per enlloc.

La política espanyola, un mar de porqueria

Diuen que a les 11h de la nit hem de mirar el diari digital Público perquè donarà més detalls de l'operació Catalunya. Hi ha tanta corrupció que la premsa digital es diverteix passant informació per etapes, per entretenir-nos. El joc dóna per a molt!

Com ja he dit en altres ocasions, tot això hauria de ser motiu suficient per engarjolar els corruptes i mentiders i, com a mínim, fer-los fora de càrrecs de responsabilitat política. Això seria el que caldria suposar, però no! A Espanya ser corrupte no és, d'entrada, cap motiu de penalització, en tot cas si la cosa es desboca i hi ha molta pressió d'aquí i d'allà, pot ser que algú en surti mal parat, si més no per salvar el cul als més ben situats.

Diuen que les afirmacions categòriques d'Alícia Sánchez-Camacho, que ignorava que estava essent enregistrada mentre parlava amb l'ex de Jordi Pujol fill, són un engany i que precisament va ser ella qui va ordenar que es col·loqués el micròfon i n'estava al corrent. Costa de creure, oi? Sobretot després de revisionar les seves paraules... Doncs, sembla que sí, que ens va enganyar a tots i va passar per víctima. Crec que pocs ens ho vàrem creure, però no en teníem proves. Ara diuen que les tenen i que tot va ser un muntatge per atacar els sobiranistes.

Com podem veure tot plegat és un mar de porqueria, on el PP és el principal protagonista, però no convoqueu eleccions, perquè aconseguiran la majoria absoluta! Som així i no hi ha res a fer. Per més porqueria que sobreeixi el PP surarà cofoi mentre veu com la resta de partits s'ofeguen sense remei.

El joc brut del PP continua manifestant-se

Queda clar que la salut democràtica al nostre país té molt que desitjar. Ho notem cada dia amb les diferents informacions que ens arriben i som conscients que hi ha molts fraus que no sabem ni potser sabrem mai. Una altra cosa, però és que conegudes les accions fraudulentes tinguem marge de maniobra per castigar els infractors i millorar la política al nostre país. Simplement ho sabem, ens queixem, però la vida continua.

Ja fa temps que vàrem acceptar, per força, que a Espanya no existeix la independència dels tres poders, sinó que treballen tots de la mà. S'utilitza el poder judicial per mantenir-se en el poder executiu, i el legislatiu es veu superat pels vetos del president del govern, amb l'excusa que les propostes de l'oposició encareixen els pressupostos.

No només és el PP responsable del mal funcionament de la democràcia, encara que sigui el principal responsable, sinó també els partits polítics que han permès que el PP governi en minoria. Probablement unes terceres eleccions li haurien donat la majoria absoluta i ens estalviaríem aquests tripijocs.

La notícia d'avui, que confirma la corrupció total del PP, és l'indult de fa uns dies a uns quants corruptes del seu partit, preveient que s'aprovi una llei que el limiti, sobretot quan es tracti de  condemnes per corrupció i delictes de violència de gènere. Aquest joc brut del PP no és altra cosa que l'evidència d'un mal ús del poder polític en un país que fa pudor per totes bandes.

Empresaris catalans i valencians pressionen Rajoy

Per què el govern espanyol no desencalla el corredor mediterrani? Algú podria pensar que no tenen clar que sigui tan important per a Espanya, però els més malpensats diem que no els interessa afavorir catalans i valencians, perquè només pensen en Castella.

Del govern de Madrid sempre he pensat aquella tria que fa un quan sap que l'altre n'obtindrà el doble. Opta perquè li treguin un ull i deixar cec l'adversari. En el cas del govern de Madrid prefereix frenar el creixement econòmic d'Espanya per evitar que els pobles de la mediterrània en surtin beneficiats.

I no penso que tingui res a veure amb les aspiracions independentistes de Catalunya, perquè també es perjudica València i Múrcia. Espanya no ha avançat i encara creu amb l'eix radial, reforçant una sola capital en detriment de possibles equilibris territorials.

El més greu de tot plegat és que no només no es fa res a favor del corredor del mediterrani, sinó que sembla ser que es gasten diners europeus per a l'eix central, a Madrid, entre Chamartin i Atocha.

La trobada d'avui a Tarragona d'empresaris catalans i valencians reivindicant l'acceleració dels treballs del corredor, per no continuar asfixiant on més es produeix i, encara que no ho vulguin reconèixer, salven el global d'un país que encara té reminiscències del passat.

S'haurà de veure si amb aquesta trobada empresarial el govern de Rajoy mou peça, encara que tots coneixem el president i és massa orgullós com per fer alguna cosa pressionat. Aquest orgull tan marcat és el que ha perdut Espanya al llarg de la història.

No ens mereixem polítics com Lluís Rabell

Ahir vaig seguir per TV3 el concert organitzat per "Casa nostra Casa vostra" i em va servir per reflexionar sobre el tema que fa tants mesos que vivim, encara que sigui a través de la televisió o de les pàgines dels diaris. La realitat que ens avergonyeix i que potser no fem prou per evitar que la situació es perllongui encara més.

Em varen agradar més les paraules que la música, i em varen molestar les pauses per a la publicitat. Potser em va sobrar una part de la intervenció més polèmica, la que ha originat més controvèrsia a les xarxes socials, la de Jordi Évole. Ens queixem de la demagògia dels polítics, però sovint la premsa, i en aquest cas un periodista estimat i qualificat, també cau en el mateix parany, però el que més em molesten són aquells oportunistes que ho aprofiten per fer encara més demagògia, com és el cas de Lluís Rabell.

Rabell és un bocamoll que Déu ens guardi de no donar-li mai cap tipus de responsabilitat pública. Xerra perquè té boca, però és injust i mentider. Évole es va equivocar quan va parlar d'incompetència del govern de la Generalitat en el cas dels refugiats. Podem trobar moltes incompetències en el govern actual, no diré que no, però en el cas dels refugiats, són els Estats els únics que poden prendre decisions. L'alternativa seria la desobediència, però sense garanties, perquè ho hauria de permetre la Unió Europea.

Rabell que és un cagadubtes, que no saps mai què dirà ni què farà, i normalment dissimularà i es quedarà sense fer res, gosa donar suport a les paraules de Jordi Évole, quan no dóna suport al govern català per desobeir a Madrid! El millor que podria fer Rabell, si no es vol enfrontar amb Madrid i defensar la independència, és jubilar-se i anar a casa a cuidar l'hortet ben ecològic, i deixar-nos tranquils dels seus discursos i demagògia.

Gairebé un any després i el govern municipal no arrenca

Passen els mesos i tens la impressió que tot es fa provisionalment, dictant normes i marxa enrere a la més petita protesta. No es pot governar un municipi fent només cas als més cridaners! Respectem que els passejadors de gossos els portin deslligats, sobretot! i no passa res que el poble estigui ple de cagarades no recollides i baixos pixats!

S'ha de ser valent i defensar el programa electoral i no anar sempre a remolc de què diran els afectats. Amb aquesta manera d'obrar els que hi surten perdent són els respectuosos que no es revolten ni surten al carrer a manifestar-se.

Em sap greu, però no sé veure un govern municipal capaç d'aixecar el nostre poble. Tot són pedaços, molts d'ells de cara a la galeria, però no avancem en res. Què passa amb els problemes de mobilitat? Quin futur s'espera del Mercat municipal? Què s'està fent per evitar que Arenys es quedi sense botigues? I a l'antiga llotja? No hi havia un projecte que no permetia que hi vingués un privat?

Ni solucionem el dia a dia, perquè Arenys continua brut, i els cotxes continuen aparcant en segona fila a La Riera, i la gent deixa la brossa el dia i lloc que no toca...

Com que no penso que hi hagi mala voluntat, es tracta d'incapacitat per liderar el govern municipal i això és molt perillós. Arenys no té ja el paper a la Comarca de quan el vaig conèixer per primera vegada. Jo el veia com una petita capital d'una subcomarca que res tenia d'envejar a Mataró. Hem perdut, però en gairebé tot. Ni som el primer port del Maresme, ni tenim influència en els municipis de l'entorn.

Tots tenim la nostra part de culpa, però aquelles persones que es presenten per governar el municipi en són els primers responsables, perquè això és el que li demana la vila. Feina, progrés, convivència... No volem sortir als diaris pel nombre de mendicants, les revoltes de veïns per la mesquita, els robatoris amb violència, o els projectes inaugurats, però sense funcionar.

Parlem del corredor del mediterrani?

El PP contraresta les sentències condemnatòries dels seus càrrecs polítics insultant els altres partits. No tenen cap argument per defensar la corrupció dels seus dirigents, ni tampoc vergonya. No són només els condemnats els culpables, sinó que en tenen molts més en llista d'espera. Els seus judicis no tenen la pressa del judici pel 9N.

Us asseguro que cada dia, a l'hora de decidir el tema a tractar en el meu bloc, em trobo amb tants exemples per criticar la política sectària, centralista i bàsicament anticatalana, però no només, que em vénen ganes d'engegar-ho a rodar i pensar en altres coses. I em pregunto, com és possible que el govern del PP tingui tantes facilitats per potenciar els seus i denigrar els altres, per subvencionar els seus i menystenir els altres...

Avui escoltava la denúncia del secretari d'obres públiques del govern valencià per l'ús del fons europeu per al corredor del mediterrani, en les obres del túnel de Charmartín a Atocha. Per la cara! ells ho fan tot bé i en benefici de la seva Espanya, els altres, els de la perifèria hem de callar, perquè som uns interessats, uns nacionalistes... I amb tot això, qui és que encara tingui ganes de quedar-se? Això és el que ens espera, i encara pitjor, per haver gosat plantar cara.

Traficants d'urnes, paperetes i formularis

Deixeu-me frivolitzar sobre el que està passant aquests dies. Puc entendre la seriositat en què s'agafen el judici a Mas, Ortega i Rigau els unionistes, però no deixa de ser grotesc tanta pantomima per ambdues parts. Tothom hi diu la seva, sobretot quan se'ns pregunta què s'està jutjant. Ja ho sé que és seriós, però la manera com s'ha portat a terme és ridícula i em fa riure, per no dir pena.

El fiscal que no va veure-hi motius per aturar la jornada participativa, és qui demana ara la inhabilitació dels polítics responsables. El partit en el govern espanyol que va parlar de farsa estèril,  vistos els resultats, i sense deixar de menysprear-ho, ho denuncia i en demana responsabilitats.

Què està passant? Que ningú em digui que hi ha tal o tal altre partit polític que en queda al marge! Tots han estat fent el ridícul i l'hipòcrita en un moment determinat. Què se n'ha fet d'aquell PSC de Maragall o Montilla? El mateix Iceta defensava la via del referèndum i ara va predicant i fent lletjos a aquesta idea. No li produeix vergonya ser tan fals i interessat?

Del PP poca cosa podem dir de bo en aquest tema. Ells que podien haver actuat d'interlocutors amb els seus socis espanyols, han actuat com si no fossin catalans. Probablement C's serien els més coherents. Ells sempre han lluitat contra els interessos d'una Catalunya amb valors propis. De fet varen néixer per arraconar la cultura, la llengua i els drets diferencials catalans.

D'ICV ja no se'n canta ni gall ni gallina. El partit ha quedat absorbit per un moviment que va néixer amb molta força, però que és inconsistent, dubitatiu i imprevisible, amb un portaveu al Parlament superat pels fets i l'entorn. I un PDECat que no troba la manera d'aixecar el cap, amb uns socis de govern que li posen més pals a les rodes que no pas aplanar-li el camí. 

No és estrany, doncs que amb un panorama com aquest, amb una Espanya cada vegada més retrògrada i immòbil, ens entretinguem a descobrir els traficants d'urnes, paperetes i formularis a qui cal carregar totes les culpes. Què en dirà la història de tot plegat?

Rajoy interlocutor de Trump a mig món

Rajoy vol ser l'interlocutor de Trump a mig món. Convençut de les seves habilitats en el diàleg s'ha ofert a Trump per posar-li fàcil les coses amb l'Orient mitjà, Amèrica del Sud i el Nord d'Àfrica. Està demostrat el seu do de llengües, dominant a la perfecció el castellà..., bé amb el castellà en té ben prou, i sinó es tracta de donar feina als traductors simultanis.

Un president que és incapaç d'asseure's a parlar amb el president del govern català, ni donar la cara, ni fer l'esforç de dialogar per trobar una solució als problemes de convivència interna, s'atreveix a proposar-se com interlocutor internacional.

Serà perquè s'identifica amb Trump, o bé perquè somia amb la imatge d'Aznar amb els peus a la taula al costat de Bush, o la fotografia amb Bush i Blair celebrant l'atac a l'Iraq com a gran solució al terrorisme internacional...

Tot plegat em sembla esperpèntic, encara que ja ens hi té acostumats des de fa molts anys, si més no des dels "hilillos de plastilina", o del seu cosí que li va explicar allò del canvi climàtic, que era mentida. Veus! en això es deu semblar a Trump, que tampoc no hi creu.

Potser pensa que si algun interlocutor hi ha d'haver amb Catalunya aquest ha de ser el flamant delegat, el senyor Millo. Esclar que en el poc temps que fa que exerceix el càrrec se li ha vist el llautó i el segell permanent del PP català que, com ja he dit moltes vegades, mai s'ha proposat defensar Catalunya, sinó que han actuat amb total dependència de la voluntat de Madrid.

Conversa telefònica entre Trump i Rajoy

Hem sabut que hi ha programada per aquest vespre una trucada telefònica del president Trump a Rajoy. La broma fàcil és demanar en quina llengua parlaran. Trump ha entristit molts espanyols per haver tret la seva llengua del web presidencial i Rajoy té un nivell d'anglès, segons diuen, que no permet una conversa més enllà del bon dia i bona nit.

El problema de les relacions internacionals de Trump resideix en el grau d'autarquia que vol imposar als Estats Units i els efectes que aquesta política pot provocar als altres estats, també a Espanya. No és tant, encara que també, una qüestió de dretes o esquerres, de republicans o demòcrates, com d'atzagaiades i actuacions irreversibles pensant en el futur de la societat mundial.

Trump té molts observadors perquè les seves decisions no tenen la importància de les que pugui prendre Rajoy, per posar un exemple, sinó que els seus efectes arriben a tot el món. Si el considerem una persona que no confia en ningú més que en ell mateix, els disbarats que pot cometre són preocupants i no ens ho podem agafar a la lleugera.

Fins ara he llegit més notícies relacionades amb els efectes polítics a països com França, amb unes eleccions aquest any, i poques sobre els efectes econòmics. Decisions com pressionar empreses americanes perquè deixin d'invertir en altres països, com Mèxic, no són només actuacions populistes per guanyar simpaties, sinó que poden generar conflictes importants en les balances de pagament i per tant, en les relacions internacionals.

Caldrà veure fins on arriba Trump, i si fa saltar gaires guspires. De moment avui parlarà amb Rajoy i no sé si parlaran de Catalunya, de l'atur espanyol o de la llengua de l'imperi. Demà la premsa ens ho farà saber, però tinc els meus dubtes que, en cas que la conversa sigui transcendent, ens ho expliquin amb massa detall.

Els prejudicis són ulleres amb diòptries diferents

Els prejudicis ens fan veure les coses de maneres diferents. Les imatges, les actuacions, els esdeveniments no sempre són vistos de la mateixa manera en funció de com som i pensem. Tot això partint de la base que volem ser objectius. Quan actuem conscientment de manera subjectiva ja és una altra cosa.

Em preocupa aquelles persones que menystenen els altres perquè pensen de manera diferent. Aquelles persones que ara justifiquen allò que fa temps havien criticat i a l'inversa, però no pas per un simple canvi en la manera de pensar, sinó per interessos polítics. 

No em molesten segons quines declaracions de militants i polítics del PP o de C's, però sí alguns comentaris i insults que provenen de polítics i simpatitzants del PSC, perquè sempre he cregut que eren diferents. Ara he tingut una desil·lusió.

Estic convençut que la generalització és un error, però també crec que hi ha molts socialistes catalans que fan pagar la crisi actual als seus adversaris polítics, els seus dubtes als que de manera determinada opten per una opció, que pot ser encertada o equivocada, però la defensen i treballen per ella. Aquesta indefinició que els ha portat tan avall, no la poden combatre menystenint els que defensen els seus principis i anhels, i reben suport multitudinari.

Solidaritat enganyosa

Les mostres de solidaritat que aquests dies ens mobilitzen a signar en defensa dels refugiats que no deixen entrar, ens humanitzen, competeixen amb la individualitat, la fredor i a vegades menyspreu cap els altres, però malgrat tot sempre tinc els meus recels sobre el veritable sentit, el veritable valor de les nostres signatures i, sobretot, els meus dubtes d'unes contradiccions que intentem dissimular.

A algunes de les persones que aquests dies manifesten aquesta solidaritat als refugiats els preguntaria si saben què representa acceptar que vinguin a casa nostra aquests refugiats, si saben quina cultura tenen i quina religió practiquen, i si no tornarien a mobilitzar-se per tal d'evitar tenir una mesquita al costat de casa.

Perquè això ha passat i encara passa, és més, coincideix en el temps. Probablement persones que hauran signat el manifest a favor dels refugiats hauran assistit a una reunió a l'Ajuntament per pressionar l'alcaldessa perquè no permeti l'establiment d'una mesquita al seu barri.

M'agradaria que hi reflexionéssim i actuéssim d'acord amb els valors que diem defensar, i no fóssim hipòcrites per quedar bé davant dels altres.

La manifestació de dilluns vol sortir als diaris

L'impacte mediàtic és poderós i no deixa indiferent a ningú. És per això que són tants els que s'hi posen bé per sortir afavorits a la fotografia i a les primeres pàgines dels diaris, encara que sigui mentin i enganyant. És també per això que és tan odiat i criticat. Què passarà dilluns davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya? Passi el que passi serà notícia. Per uns la resposta de la gent en suport del president Artur Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera d'Ensenyament Irene Rigau, constituirà un èxit, per uns altres un rotund fracàs i una manipulació dels pocs concentrats. Avui l'impresentable cap del PP català tornava a banalitzar el nazisme.

En política sempre passa el mateix i es fa la lectura interessada, amb un ampli ressò mediàtic d'una premsa espanyola totalment dominada per interessos en un mateix sentit, amb més o menys gràcia a l'hora d'explicar-ho.

Com que ja sé què passarà, perquè... només passa allò que ens expliquen i quan ho expliquen, m'avanço a donar la meva opinió. El judici per desobediència és un judici coherent amb la legalitat espanyola vigent, una legalitat que ha estat suggerida i imposada per una majoria absoluta de la dreta més rància, amb el suport d'un desorientat PSOE que fa temps va deixar la seva política d'esquerres, per aferrar-se a la vida encara que sigui de la mà del PP.

El resultat del judici ja el sabem, perquè els jutges tenen la via descrita, i els polítics jutjats seran inhabilitats a desgrat de molts espanyols que els voldrien entre reixes, també el senyor García Albiol.

Ahir el nostre convidat a la Tertúlia ens ho deia: "Aquest any 2017 serà dur, molt dur". Passi el que passi, viurem el dia a dia que formarà part de manera destacada en la història de Catalunya.

Imbecil·litat col·lectiva?

Antoni Bassas, a l'ARA, entrevista Jorge Wagensberg i Joan Martínez Alier, autors del llibre "Solo tenemos un planeta", i posa en relleu la frase "L'humà és individualment intel·ligent, però col·lectivament imbècil".

No he llegit el llibre i per tant no en puc opinar, però m'ha cridat l'atenció aquesta frase i he arribat a la conclusió que hi estic molt a favor. Potser és massa xocant i agosarada, però sí que crec que té molta raó en distingir les persones individualment i col·lectivament.

Hem sentit dir moltes vegades que les concentracions de persones provoquen a vegades reaccions que els propis protagonistes serien incapaços de realitzar individualment. Un s'engrandeix al costat dels altres que es van animant fins oblidar qui són i com actuen normalment. S'emparen uns amb els altres i ningú en té la culpa i tots la tenen a la vegada.

De la mateixa manera que en ajuntar-nos podem actuar de manera negativa, el mateixa passa en positiu. Les grans manifestacions dels darrers onzes de setembre han estat una prova de civisme i respecte, sense que es detectessin incidents que després hem de lamentar o la mateixa Marató de TV3.

Aquesta darrera reflexió posaria en dubte la frase de Jorge Wagensberg, i en tot cas hauríem de deixar una escletxa per a possibles situacions en que la col·lectivitat seria sensible i aportaria valors positius.  No podem ignorar que la unió fa la força i que junts podem aconseguir grans objectius. Per què, doncs, podem acceptar que col·lectivament siguem imbècils? L'única defensa que hi veig és la pràctica, és a dir, si sempre aprofitéssim la intel·ligència individual per posar-la al servei de la col·lectivitat, segur que la nostra societat avançaria molt més del que passa, i això és culpa que en societat no sumem les nostres individualitats, sinó que vivim aïllats i poc compromesos, i ens deixem portar en moltes ocasions per sortides fàcils i gens comprometedores.

Oportunisme judicial

Les declaracions interessades d'un costat i l'altre no ajuden en res a desenredar la situació que estem vivint aquests dies. Cal ser honestos i posar cada cosa al seu lloc. Si hi ha indicis de corrupció això s'ha d'investigar a fons i no parar fins que quedi demostrat. Entretenir-ho i treure-ho quan interessa desviar l'atenció o bé afectar la vida política d'un moment determinat tampoc és honest.

El problema més greu, però no està en si ara tocava la mobilització de la Guàrdia Civil per fer sortir dels seus caus els convergents vigilats, sinó que les seves accions hagin estat fraudulentes, i també que la Justícia actuï a mercè de l'Executiu, de quan i com li va bé al partit en el govern. Aquest és el gran problema a Espanya des de fa molts anys, però que ara s'ha agreujat en l'època Rajoy. Un president que ha deixat d'actuar políticament i ha utilitzat els tribunals de Justícia per resoldre els problemes i les reivindicacions a Espanya.

L'altre element que agreuja el problema és la submissió del PSOE al PP, que juga amb ell i li fa fer el que vol sense que s'albiri un canvi a mitjà termini. Un partit polític de dreta rància que no té oposició real, sinó que compta amb la col·laboració de qui representa que l'hauria d'enutjar.

L'alternativa esquerrana, Podemos, no passa per un bon moment i té mes feina a definir-se i a barallar-se per ser el número 1, que no pas per liderar una oposició ferma a la inacció del govern del PP i a les trifulgues amb els jutges i les seves institucions.

Davant d'aquest panorama resulta difícil prendre decisions sense tenir la incertesa de la bondat o no d'aquestes. Estem vivint el dia a dia amb més intensitat del que seria normal, i això perquè avui no sabem què podrà passar demà i encara menys demà passat.

La indiferència s'apodera de les nostres emocions

Quan llegeixo notícies com l'exigència del PP valencià perquè el president del govern del seu país defensi que les llengües catalana i valenciana són diferents no sé si posar-me a riure o a plorar. Intento ficar-me a la pell dels valencians que s'ho creuen i em costa d'imaginar. Només hi trobo intencionalitat política. És allò de no saber portar el barret adequat. En aquest país judicialitzem la política i polititzem la lingüística.

Entenc que cada Parlament té la seva pròpia vida i que es parla de tot, però barallar-se per això quan hi ha problemes greus, ho trobo estúpid i una pèrdua de temps innecessària. Esclar que hi ha qui pensa el mateix de la independència. Cadascú ho veu a la seva manera.

Ens preocupen els brots racistes, i ho entenc, perquè remenar aquests temes no saps mai on et portarà. No podem oblidar, però la situació dels milers de persones que estan en terra de ningú, per dir-ho d'alguna manera, i que sofreixen i moren per culpa de la nostra insensibilitat. La dels nostres representants polítics.

Tenim un president del govern espanyol que basa tota la seva política en no mullar-se en res que el pugui condicionar. És incapaç de donar la cara en situacions com ara amb el president Trump que pretén desestabilitzar el món per orgull i profit personal. Aquests dies he llegit articles al respecte que m'han semblat molt interessants. No podem viure al marge d'una situació que no sabem on ens durà.

Avui la indiferència s'ha apoderat de les nostres emocions i som capaços d'escoltar estoicament que una persona ha estat expulsada de l'Exèrcit perquè ha tacat la imatge de la institució quan l'ha denunciat per corrupció. Tampoc no es podia dir que la Guàrdia Civil llençava bales de goma contra els immigrants que intentaven arribar a la costa espanyola (en varen morir quinze). Deixaven malament la institució i de passada a l'inepte i missaire ministre de l'Interior.