Els problemes d'habitatge, el pa nostre de cada dia

En temes d'habitatge el nostre país té tanta feina a fer, si realment vol respectar el dret a l'habitatge que consagra la Constitució, que per més esforços que pugui fer l'administració pública, sigui l'estatal, l'autonòmica o la local, la situació serà precària durant molts anys. El pitjor de tot, però, és que no s'està avançant gens ni mica, i totes les actuacions que s'arriben a fer representen un percentatge tan baix que ratlla el ridícul.

Falten habitatges de protecció oficial, i veiem com formacions d'esquerra, que en principi haurien d'estar treballant fort per intentar resoldre el tema, estan posant pals a la roda. El PSC a Barcelona, amb l'excusa que la mesura no ha obtingut els resultats esperats, vol fer marxa enrere en l'obligatorietat de reservar un 30% per a habitatge protegit.

Tampoc ha donat bons resultats la limitació de preus i declaració de zones de mercat residencial tensionat que els Comuns i altres formacions polítiques han volgut adoptar, provocant més un problema a famílies propietàries d'habitatges, que tenen com a complement de renda el lloguer d'un pis, que no pas aconseguir més oferta de lloguer. 

Molt d'enrenou, però l'administració pública no construeix habitatge social, i la comparativa amb altres estats europeus ens fa caure la cara de vergonya. Els successius governs han estat incapaços de protegir, i valgui la redundància, l'habitatge de protecció oficial, de manera que al cap dels anys s'han posat al mercat lliure, agreujant el problema i reduint encara més el percentatge d'habitatges protegits.

Pensant en l'habitatge em ve al cap un tema totalment diferent, però que al nostre país no hi ha hagut cap govern capaç de posar-hi remei, com és la llei d'estrangeria. Una llei que obliga els immigrants a malviure  i a treballar il·legalment. Tant difícil és fer bé les coses?

No hi ha dia que no surti una notícia respecte a problemes d'habitatge, essent el més corrent els desnonaments, la majoria de les vegades contra famílies vulnerables que no tenen cap alternativa digna per viure. 

En el darrer Ple municipal, la CUP va fer notar que durant els mesos d'estius l'alcalde de la vila havia signat tres decrets d'incoació d'expedient sancionador per acampar il·legalment a la platja. No podem només fixar-nos en la normativa quan aquesta es contravé per raó de precarietat i vulnerabilitat. Si les persones a sancionar no tenen un lloc on viure, no hi ha una manera més digna de trobar-hi una solució? 

Després del Ple

Ahir em vaig proposar el repte d’escriure el post mentre escoltava la sessió plenària de l’Ajuntament d’Arenys de Mar. Vaig acabar abans jo que no pas ells, que s’hi varen estar més de cinc hores, suficient per justificar el sou.

Després del Ple arriba l’hora de fer les valoracions i treure’n conclusions. Podem parlar de contingut i de formes. Aquestes varen ser totalment diferents a com ens tenien acostumats, amb una petita discussió entre l’alcalde i un regidor de l’oposició que, en tenir el micròfon apagat, des de casa no vàrem poder seguir què estava dient. Fos el que fos no va agradar a l’alcalde. El paper de dolenta va anar a càrrec de la regidora Soraya Real, que amb sorna es va fer mestressa de la sessió.

Podríem fer moltes observacions i comentaris, ja que, malgrat que l’alcalde l’havia considerat un Ple de tràmit, hi va haver força contingut i declaracions ben contundents i aclaridores. Ho deixarem, però, a mans dels grups municipals. Jo em quedaré amb un parell o tres d’idees.

Moltes de les coses que l’anterior govern va donar per enllestides, hem vist que el més calent és a l’aigüera: canalització del Bareu; reforma del Mercat Municipal; pisos socials, i d’altres amb problemes a resoldre, com és la biblioteca de les Clarisses, amb les obres aturades dos mesos, el reforç del mur del Paraíso, i la recollida selectiva de la brossa, per posar només uns exemples.

Un altre aspecte són els temes aclarits, com que el nou govern, amb majoria absoluta, no elaborarà el Pla d’Actuació Municipal (PAM). Com que no és obligat fer-ho i ningú els pot qüestionar què fan i deixen de fer, ni transparència ni participació! Tampoc posaran a concurs la plaça de cap de comunicació, sinó que ho contractaran per capítol 2.

Les paraules amables de l’alcalde varen continuar, però caldrà veure en què es concreten. La fiscalització de l’oposició no serà fàcil, però lluny de posar pals a les rodes espero que serveixi per aclarir les idees, sobretot d’alguns regidors i regidores que s’estrenen i sembla que el vestit els hi va una mica gran. El jove alcalde és gat vell i la seva mà dreta també. De ben segur que seran els que marcaran tot el traçat d’aquest mandat.

Escoltant el Ple

Intentaré demostrar que també soc capaç de fer dues coses a l'hora: escriure el meu post i escoltar la sessió del Ple, mirant de no fer malament les dues coses. 

D'entrada haig de comentar el to de la sessió plenària que no té res a veure amb l'anterior mandat municipal. Era molt trist escoltar les sessions anteriors amb un nivell de crispació que molestava i que no portava enlloc, més enllà de veure com cada grup municipal intentava marcar espai i, si podia, menystenir i desconsiderar els altres. Ara tot fa pensar que anirà diferent, probablement pel tarannà de l'alcalde. Potser caurem a l'altre extrem de l'anècdota, els somriures i el bonisme. Malgrat tot, prefereixo una cosa a l'altra.

És important que la gestió del govern municipal, sobretot ara que disposen de majoria absoluta, sigui com a mínim transparent i receptiva. L'opacitat va ser la tònica dominant a l'anterior mandat, i això no és bo per Arenys.

La manca d'experiència en gestió pública es nota en la intervenció dels regidors, sobretot els que tenen responsabilitats de govern, però no n'hem de fer una crítica destructiva, sinó més aviat generar-los confiança i confiar que l'aniran assolint i que això no serà en detriment de l'eficàcia a l'hora de resoldre els molts problemes que té la nostra vila, ni perdre oportunitats per avançar en serveis i millores.

De moment el nou govern municipal no para d'oferir la possibilitat a altres grups municipals d'entrar a formar part del govern, o assumir responsabilitats de govern, amb la confiança de disposar de majoria absoluta i no fer trontollar els objectius que com a grup municipal guanyador es va marcar. Caldrà veure si es manté l’oferta durant tot el mandat, i també com s’interpreta des dels grups municipals de l’oposició. D’entrada, però, el més important seria que totes les aportacions que es fan des de l’oposició, al marge de si s’entra o no a formar part del govern, es tinguessin en compte, i de moment sembla que en el cas dels romanents això no ha passat. Si més no d’això se n’han queixat tots els grups municipals. L’alcalde encara té temps a canviar la dinàmica i ser coherent amb el seu discurs.

No sé si he estat capaç de resoldre satisfactòriament el meu objectiu de fer dues coses ben fetes a l’hora. Com a mínim ho he intentat.  

Som terroristes?

Sembla ser que el govern espanyol ha demanat a l'Europol que ens treguin de la llista de grups terroristes. Fins ara, doncs, els independentistes ocupaven un lloc en el rànquing de grups terroristes del món, i m'imagino que com a tals ens haurien de tractar. Potser per això l'actitud dels estats europeus a l'hora d'analitzar el procés d'independència català, i per què varen fer l'orni quan des d'aquí es demanava suport.

No he tingut temps de llegir la reacció del PP i l'extrema dreta sobre aquesta decisió. Segur que si no n'hi ha hagut no trigarem a veure-ho. Es tracta de posar-ho tot al mateix sac. Com que el president del govern necessita els vots dels partits independentistes, ara tot són girades d'ull i seducció. I potser és cert, però m'agradarà veure com ho denuncien aquests grans patriotes espanyols. Consideraran que és lògic i necessari que els independentistes catalans siguin declarats terroristes a nivell internacional?

De l'extrema dreta i el PP n'espero qualsevol cosa. No només per intentar reforçar el seu posicionament i la seva lluita per aconseguir el poder, sinó perquè tenen aquella obsessió malaltissa, que comentava l'altre dia, de creure que el fet català és ofensiu, delictiu i que cal tombar-nos d'una vegada per totes.

Fins ara no s'ha demostrat que grups d'independentistes s'organitzessin com a col·lectius terroristes, encara que en alguna ocasió s'hagi pogut practicar actes violents. D'aquí a considerar-ho terrorisme hi ha una gran distància, i només ho poden interpretar d'aquesta manera persones i partits polítics predemocràtics, incapaços d'acceptar les discrepàncies i la diversitat d'opinions.

No cal ni tan sols entrar a analitzar si és lícit o no voler-te independitzar, si consideres que el poble és sobirà i que per això cal demanar-li l'opinió a través d'un referèndum. Simplement per sentit comú i voluntat democràtica no pots pretendre que aquells que pensen diferent que tu siguin considerats terroristes i carn de canó. 

Esperaré la reacció de la dreta espanyola, sobretot ara que estan perdent l'oportunitat de fer xantatge a alguns diputats socialistes perquè canviïn de bàndol a canvi de ves a saber què. El futur és incert, però coneixem molt bé la dreta i l'extrema dreta espanyoles com per no imaginar què pensen i què seran capaços de dir al respecte.

Hi haurà transfuguisme?

Avui els mitjans de comunicació estan pendents del que passa al Congrés de Diputats, on el candidat guanyador de les eleccions generals del mes de juliol, el senyor Feijóo, intentarà convèncer els diputats que ell és la millor opció per governar el país. Els càlculs que s'han fet són que només gràcies a vots trànsfugues del PSOE, el resultat li pot ser favorable. N'hi haurà?

La voluntat del PP és que alguns diputats socialistes s'adonin que el seu cap de llista i actual president del govern ha perdut els papers, i que el millor que poden fer és votar el seu home, que és qui va guanyar, i només li falten quatre vots per aconseguir la majoria del Congrés. 

Diumenge varen convocar la ciutadania a manifestar-se en contra de l'amnistia. De fet es tractava de manifestar-se en contra del PSOE, i més concretament del senyor Pedro Sánchez, que no ha estat mai sant de la devoció de personatges tan significats, com l'expresident del govern, el senyor Felipe González.

De fet, a Espanya ja hi ha experiències de transfuguisme descarat, a l'Assemblea de Madrid. Precisament entre els dos partits polítics que ara s'enfronten. No seria, doncs, tan estrany que això tornés a passar. Sobretot si pensem que al darrere de tot això hi ha un enemic comú de socialistes i populars: els catalans.

Des d'aquí no tenim cap garantia que el president en funcions atorgui tot allò que se li demana per poder disposar dels vots dels partits independentistes. M'imagino que tothom ho té clar, i si es dona el fet que Feijóo fracassa i és Pedro Sánchez qui es presenta per ser investit novament cap del govern espanyol, el premi no serà el que volem, però alguna cosa se'n pot treure: Rodalies?

Les xarxes en van plenes, i els articulistes del món digital no han parat d'escriure diferents supòsits. Tenim el president Puigdemont atabalat amb una colla de representants de la República que se li han rebel·lat, queixant-se de la manera autoritària d'actuar, probablement assessorat pel vicepresident Toni Comín. A veure si això el despista i no està tan concentrat en les negociacions amb Madrid.

Us confesso que només he vist cinc minuts de la sessió del Congrés d'aquesta tarda, i ha coincidit quan parlava el senyor Abascal i li responia el candidat Feijóo. He tingut la mala pensada d'obrir la televisió mentre em menjava el iogurt de la tarda. No ho tornaré a fer. Ja m'assabentaré de tot a través d'Internet. Almenys així selecciono què vull llegir i quan. Està pelut! 

Incivisme o delinqüència

Em preocupa que no hi ha dia que no llegeixi al diari algun fet relacionat amb una baralla de joves, o no tan joves, per motius que aparentment no són gaire importants. Es tracta la majoria de les vegades de discussions que pugen de to, ja sigui per la beguda ingerida, o per aquesta violència que cada vegada costa més de contenir. Aquest fet és el més preocupant. Per què tanta violència? 

Els nostres pares ens deien que la violència que vèiem a la televisió no era bona per a la nostra salut. Es podia encomanar. Avui les imatges de violència són més accessibles des de molt jovenets, i potser sí que provoquen aquesta violència continguda que arriba un dia que, sense cap causa específica, surt a fora.

Penso que potser ho fa que m'he anat fent gran i em costa més d'entendre la joventut. Que no tinc tanta necessitat de sortir a fora a divertir-me. Que jo mateix m'organitzo la vida sense necessitat de socialitzar-me com ells. Llavors intento pensar en la meva època de joventut i, sense necessitat de comparar, perquè els paràmetres són totalment diferents, m'adono que érem uns innocents, que ens ho empassàvem bastant tot. Respectàvem les normes, en uns moments que les volíem trencar, perquè vivíem sota el franquisme, però no recordo la violència gratuïta, aquella que no té una base que, si no la justifica, si més no l'explica.

Voldria pensar que el problema rau en què avui sabem més el que passa més enllà del nostre entorn. Abans vivíem força tancats, en uns cercles on tots érem bastant semblants. No hi havia la diversitat d'ara, i això probablement ens feia la vida més fàcil. Una incongruència, pensant que ara hi ha més possibilitats de ser feliç, però al mateix temps més angoixa i sofriment.

Escoltava les declaracions d'un responsable municipal de l'Ajuntament de Barcelona, deixant clar que els fets delictius després dels actes de la Festa Major no hi tenien res a veure, però no s'adonava que estava parlant d'uns actes que havien succeït a la ciutat i per tant, fossin relacionats directament amb la Festa o no, tenien un lligam amb la ciutat, i obligaven al govern municipal a actuar per intentar evitar-ho.

No podem perdre el temps intentant justificar la nostra responsabilitat i oblidar-nos que hi ha una necessitat imperiosa de lluitar contra aquest descontentament generalitzat, aquesta violència sense motiu, aquesta gresca mal entesa per part d'unes persones, siguin joves o no tan joves, que es comporten de manera incívica, sinó delictiva.

Sense aigua bona part del dia

Una avaria a la canalització de l'aigua de boca de la nostra vila ens ha deixat gairebé a tots sense aigua durant moltes hores. De fet, he començat aquest post sense que l'aigua hagi fet acte de presència a casa nostra.

Un fet accidental com el d'avui, ens ha trasbalsat i ens ha fet anar de corcoll durant unes quantes hores. I això ens fa adonar de la importància de tenir aigua corrent a les cases. Un fet que ens sembla lògic, però que si tiréssim uns quants anys enrere, sortosament força anys, seria tota una novetat. 

Arran del problema han sorgit tot tipus de comentaris a les xarxes, alguns d'ells de crítica a la falta de manteniment de les instal·lacions. Penso que ara no és el moment de culpar ningú, encara que caldria pensar si realment ho tenim en condicions per assegurar que fets com el d'avui no es repeteixin gaire sovint.

Quan varen fer obres al carrer de casa nostra, deu fer uns tres anys, la canonada de l'aigua va patir diferents talls, que s'anaven arreglant a mesura que es rebentava. Els veïns vam haver d'insistir molt perquè es canviés la canonada, que era molt vella i no garantia un correcte subministrament. Ho vàrem aconseguir, després de rebre moltes crítiques per part del govern de torn, que els semblava que ens queixàvem sense raó.

El que no vam aconseguir és que la conducció de les aigües pluvials i el clavegueram es diferenciessin, amb el resultat que, ara, els embornals ens connecten directament al clavegueram. Que les cases que tenim diferenciades les sortides d'aigües pluvials i clavegueram, com és obligat, observem que es connecten en el mateix conducte públic. L'equip de govern d'aquell moment no va voler transigir, i es va fer malament l'obra.

El clavegueram a Arenys de Mar està molt malament. La Diputació té en marxa un estudi que hauria de portar a conèixer quina és la seva situació actual, i plantejar la seva reparació. El subsol de la nostra vila està molt malament, i encara és hora que algú es plantegi fer-hi passar altres conductes, com la telefonia, electricitat i fibra òptica, per netejar d'una vegada les nostres façanes i permetre gaudir de la bellesa dels nostres carrers i places.

De feina n'hi ha, però avui em volia fixar en la importància de fets que tenim tan assumits que no sabem valorar. Només ens n'adonem en el moment que hi ha un entrebanc, com avui amb la rebentada de la canalització de l'aigua.

Najat El Hachmi, contundent

L'escriptora Najat El Hachmi té les idees molt clares i les defensa arreu amb contundència. Una manera de pensar que discrepa del discurs que una bona part de l'esquerra catalana ha assumit en relació a l'Islam i  la manera de tractar les dones i la seva vestimenta. Fa temps que la segueixo en la distància i rarament opino sobre el tema perquè reconec la meva ignorància. Tot el que sé és a través dels escrits i discursos que puc llegir, i es fa difícil trobar prou arguments per defensar una posició o una altra, sense el perill d'equivocar-me. Puc tenir la meva opinió, però soc incapaç d'aconsellar ningú al respecte. Ella, ho ha viscut personalment, i com a mínim se li ha de tenir en compte l'opinió. 

Quan fas públic els teus pensaments i idees, esdevens vulnerable. Ella, per la manera de ser i d'escriure, s'ha creat enemics, però en el cas de la dona a l'Islam penso que hi té molt a dir, i nosaltres molt a aprendre. Evidentment que és la seva opinió, i altres dones del mateix món i procedència pensaran totalment diferent.

Tot això ens porta a reflexionar sobre el perill de simplificar massa les coses. Jo puc entendre que partits polítics com ERC tinguin interès d'incloure a les seves llistes a dones musulmanes amb vel. El partit i elles hi tenen tot el dret. Llavors, però, no cal pontificar sobre el tema, oblidant que hi haurà altres persones que pensaran de manera diferent, com és el cas de l'escriptora Najat El Hachmi.

La vida és prou complicada i a vegades difícil de païr, com per anar plantejant discursos sense arguments suficients, i moltes vegades amb total desconeixement. Crec que els partits polítics catalans, que incorporen a les seves llistes persones immigrants, de cultura i procedència diferent a la nostra, contribueixen a millorar la nostra societat, que és plural en tots els sentits. Això no treu, però, que s'haurien d'oblidar de jugar amb els símbols, per davant del fons que és el que interessa. Es tracta de treballar per a la nostra comunitat, intentant resoldre tots els problemes que tenim plantejats, partint de la base que som diversos, amb diferents gustos i preferències, però que al final tots busquem o hauríem de buscar l'anar bé de tots, al marge de les nostres creences, cultura, raça, origen, llengua i sensibilitats. Si ens dediquem massa en la superficialitat de les imatges tenim el perill de perdre'ns en els objectius que realment tenim plantejats. Si dediquem massa esforços en fixar-nos si porten vel o no en porten, probablement deixarem de treballar per assegurar que la seva integració sigui total i justa.

Una fixació malaltissa contra el català

Llegint la notícia de l'ARA Balears, sobre la llei de llibertat lingüística que Vox ha registrat al Parlament de les Illes perquè sigui debatuda i aprovada, he pensat que potser és una sort que aquest partit d'extrema dreta hagi assumit tant de poder a municipis i comunitats autònomes, perquè serà la manera de veure molt aviat quines són les seves intencions i el mal que pretenen fer a tot arreu. Sobretot al català o les seves variants de València i Balears.

Fins i tot penso que el PP, que són els seus socis i que han permès que Vox ocupi espais de poder, seràn els primers perjudicats. No els hi sortirà gratis. La reacció del PP de les Balears ha estat contundent, i espero que ho sàpiguen i puguin mantenir fins al final. No accepten el text, ni la manera de procedir.

El problema en política apareix quan les actuacions i decisions que es prenen són irreversibles. Acostuma a passar que segons quins governs paralitzen el treball en pro de la democràcia, però al cap d'uns anys es pot recuperar. És trist, perquè s'ha perdut el temps, però com a mínim es recupera, a base de molta paciència i esforç. Crec, doncs, que aquesta és la situació en què ens trobem, a comunitats autònomes governades pel PP i Vox, i el que es voldria que passés a nivell d'Estat. El PP ho intenta, però no ho tindrà fàcil.

És una llàstima que haguem de malgastar tants esforços quan ho podríem canalitzar cap a millores de la nostra societat. Estem donant voltes i voltes en temes que no hi hauríem de dedicar gaire estona. Si repassem què ens està passant a casa nostra ens sortiran uns temes que s'han eternitzat. Que fa anys i anys que en parlem i no hi ha manera de trobar solucions. El famós traspàs de Rodalies, el pacte fiscal, la renovació dels magistrats dels tribunals de justícia espanyola... N'hi ha més.

Aquest no avançar i viure encallats durant tant temps és el que afavoreix la desconfiança cap als governs i els seus dirigents, i que sorgeixin forces polítics que, sota l'engany i la seducció, s'apoderen de les institucions sense que tinguin cap possibilitat de resoldre-ho, ans el contrari.

L'extrema dreta apareix amb força on els governs constituïts han resultat paralitzants, sense saber resoldre els problemes reals de la població. I això ho sap tothom, no sorprenem a ningú quan ho diem. Llavors, per què no fem res per solucionar-ho? A veure si Vox s'estavella aviat i canviem la dinàmica. Caldrà, però, que les forces polítiques es posin les piles i també canviïn la manera de fer.

Quin parell d'ex!

Les declaracions de Felipe González i Alfonso Guerra en la seva reacció contra la intenció del president del govern en funcions de negociar amb els independentistes catalans la possibilitat d'aplicar l'amnistia a tots els immersos en el procés d'independència de Catalunya, resulten ofensives, grotesques i menyspreables. No són dignes d'unes persones que varen presentar-se davant de tots els espanyols com l'ànima del progressisme a Espanya.

La història ens ha demostrat que la gent canvia, o si més no deixa d'enganyar-nos. Perquè ja no sé si llavors, quan eren president i vicepresident, pel PSOE, ens estaven enredant, o és que la vida els ha portat a un canvi rotund en la manera de pensar i viure. 

Puc entendre que no els agradi, que ells ho farien diferent. Ja s'ha vist com han conduit la seva vida, que no té res a veure amb el que predicaven i defensaven anys enrere. Una altra cosa, però, és tenir la cara-dura de dir el que diuen. Mentir, en alguns casos, i comportar-se com uns simples militants de Vox o radicals del PP.

I no tenen el passat immaculat. Haurien de reconèixer tot el que varen fer malament. Les morts injustificades i camuflades. L'ús de la força aprofitant el poder que tenien. Si tinguessin la consciència neta potser no dirien el que diuen, o si més no, si tinguessin una mica de consciència, com a mínim callarien i deixarien que els altres actuïn de la manera que els sembla millor.

González i Guerra es posen al mateix nivell d'Aznar. I dia rere dia ens adonem de quins cràpules hem tingut per presidents del govern. Està vist i comprovat que qualsevol pot arribar a la Moncloa, sempre i quan tingui la capacitat d'enredar tothom i voltar-se de poders fàctics que es protegeixen mútuament.

Em fa molta vergonya sentir i veure tot això. Ja sé que se'm pot dir que no soc imparcial. És cert. Però també ho és que les declaracions d'aquests exdirigents, que no hi ha manera que es quedin a casa calladets, ens amarguen l'existència, sense donar solucions clares i transparents a una situació prou complexa. 

La funció no s'ha acabat i coneixent-los bé, sabem que continuaran atiant les flames per fer caure un líder socialista que no hi ha hagut manera de fer-lo combregar amb rodes de molí. No voldria estar a la pell de Pedro Sánchez. Ho té complicat, i aquest parell encara li posaran més difícil.

Defensem arreu la nostra llengua!

Les reaccions de la dreta i l'extrema dreta espanyoles a l'ús permès del català, el gallec i l'euskera al Congrés de Diputats ha estat el que es podia esperar d'aquestes persones, la seva ideologia i la seva manera d'entendre el món. No és res més que la intransigència i el sentiment de perdre una batalla pel fet d'acceptar que unes persones puguin utilitzar una llengua que no és el castellà, la llengua d'obligat compliment. 

Com que les persones que em puguin arribar a llegir no tenen cap problema per entendre-ho, no cal que m'escarrassi a explicar i justificar el fet que els catalans que tenim el català com a llengua pròpia i d'ús quotidià, tinguem interès en poder-lo parlar arreu, i que no se'ns consideri de segona categoria.

Sí que convé parlar de quina manera hem de reaccionar davant l'actitud d'uns polítics, que no considero ignorants, sinó intolerants. I com que la majoria no tindrem l'ocasió de trobar-los per carrer, mirem com defensem la llengua al nostre entorn. Siguem positius i més eficaços, i treballem dia a dia perquè la nostra llengua ocupi el lloc que es mereix.

L'altre dia ho deia i voldria que quedés molt clar. Tot i entendre que és important que el català i la resta de llengües oficials dels diferents territoris espanyols es puguin parlar amb normalitat al Congrés de Diputats, considero que la nostra principal tasca ha d'anar encaminada a que el català sigui present a tots els racons, espais i relacions de la nostra vida, al nostre país. Que la nostra llengua sigui la d'ús preferent en les relacions comercials, professionals, lúdiques, culturals, esportives i socials. Que no canviem de llengua quan el nostre interlocutor ocasional utilitza el castellà, sabent que ens entén.

Cadascú de nosaltres pot fer molt per la llengua. Nosaltres no participarem en els debats del Congrés de Diputats, però sí que anem a comprar, truquem a les empreses subministradores de gas, llum o aigua, assistim a xerrades, parlem amb la policia, entrem als jutjats, o anem al CAP o a l'Hospital a visitar-nos. En tots aquests espais ens hem de poder expressar en la nostra llengua. Ens poden respondre en castellà, perquè cadascú té el dret d'usar la llengua que els és més familiar, però nosaltres hem de ser tossuts i defensar el català. Si nosaltres no ho fem, ningú no ho farà per nosaltres i no podrem pretendre que el català sigui llengua oficial de la UE, o sigui d'ús corrent al Congrés de Diputats, si no som capaços de parlar el català sempre i en tot moment. 

I deixem que Vox i PP facin el ridícul, de la mà dels mitjans de comunicació espanyols, que només busquen l'enfrontament per aconseguir fer-nos petits i insignificants. No ho permetem, i anem amb el cap ben alt en defensa del nostre patrimoni cultural i la llengua!

Policia amiga

No tothom té el mateix concepte de policia, sigui local, autonòmica o estatal, ni de quina ha de ser la seva manera d'actuar, ni fins i tot de la necessitat de comptar amb cossos policials a l'àmbit que sigui. És per això que quan es parla de la policia, normalment per actuacions que generen polèmica, les opinions són diverses i enfrontades.

Tot i que la policia és motiu de debat en moltes ocasions i llocs, considero que s'ha fet poc per intentar trobar una definició del seu paper i necessitat d'existir que tingui la més gran acceptació possible, sabent que sempre hi haurà discrepàncies i no s'arribarà a la unanimitat.

Em preocupa, sobretot, quan el concepte de policia repressora i sancionadora predomina a la idea d'una policia al servei de la gent. Una policia protectora davant de l'incivisme i la delinqüència. Pensar que una societat com la nostra, amb fortes desigualtats i diversitat manifesta tot pugui funcionar sense cap mica de control policial es fa difícil, però això no vol dir que haguem de tenir un cos de policia amb el garrot a punt per veure a qui clava la primera trompada.

Si els càrrecs públics tenen l'obligació de donar exemple en el seva manera de procedir, la policia ho ha de tenir molt clar. Pel que representen, per la confiança dipositada, i per la capacitat de manifestar-se amb contundència, és bo que tinguin en compte el principi que tothom és bo, sinó es demostra el contrari. I encara més, que tots som iguals davant la llei, i tenim els mateixos drets, siguem blancs o negres, tinguem unes creences o unes altres, parlem un idioma o un altre, o bé siguem més o menys rics.

Per tot això la idea de policia amiga sempre m'ha semblat que era la millor opció. Una policia amb qui pots confiar quan tens un problema. Que t'escoltarà i intentarà resoldre allò que t'amoïna, i que en donarà compte a les institucions corresponents quan sigui el cas de resoldre-ho des d'altres instàncies. 

I quan llegeixes fets com el que s'ha jutjat aquests dies, de maltracte a persones per qüestió del color de la pell, t'avergonyeix i t'indigna, i fa que generalitzis la idea que tot policia té actituds xenòfobes i racistes, quan això no és cert.

Cada cos policial té les seves competències, i pensant en la policia local, la més propera i que es gestiona des del govern que hem escollit els vilatans, entenc que caldria elaborar un pla local de seguretat que deixés clar el model de policia que volem per a la nostra vila. Crec que és una assignatura pendent, que el nou govern municipal hauria d'encarar en aquest mandat.

El dèficit fiscal i la cançó de l'enfadós

Diuen que Espanya no vol sentir a parlar de plurinacionalitat, ni federalisme, i encara menys de referèndum d'autodeterminació, de drets de les nacions de l'Estat, i un llarg etcètera que tindria a veure amb la idea d'una colla d'espanyols de províncies que demanen separar-se de la gran pàtria, la gran nació espanyola. I es pot entendre. 

El problema és que Espanya tampoc vol sentir parlar de dèficit fiscal i com s'escanya a comunitats autònomes com la catalana. No en vol sentir a parlar perquè no accepta que és un estat centralista amb una pràctica injusta respecte la perifèria. No és un tema d'identitat, sinó de mentalitat autoritària i centralista.

En el llarg procés català cap a la independència hi va haver un moment que algú va entendre que per aconseguir més seguidors calia treure el tema del dèficit fiscal. De fer veure que l'Espanya centralista no ens tractava de manera justa i equitativa, econòmicament parlant. I jo crec que algú s'hi va sumar, perquè no a tothom li interessa el fet diferencial, ja sigui cultural o lingüístic. Hi ha molts catalans que no utilitzen el català, tenen, però, sentiment de pertinença al territori i no els fa cap lleig formar part d'Espanya. Una altra cosa és que vegin que des de Madrid ens toquin la butxaca, i ho facin de la manera més barroera possible.

Cada any apareix el tema del dèficit fiscal. S'intenta maquillar tan bé com es pot, siguin socialistes o populars els que governin a Madrid, i tal dia farà un any. Des d'aquí es procura insistir en la necessitat de canviar el sistema de finançament, per aconseguir que sigui més equitatiu i no sempre desfavorable als nostres interessos. No hi ha manera!

Si els nostres polítics no han estat capaços d'avançar en res en temes de reconeixement sobiranista, però tampoc en la manca d'inversions i la política fiscal desfavorable, digueu-me què han estat fent? I ara, si donen la presidència del govern a Pedro Sánchez, a canvi de què serà? De més promeses que no s'acaben complint?

He arribat a la conclusió que els catalans no ens mereixem res més del que ja tenim. Que somiquem molt, plorem i reivindiquem de cara a la galeria, però sense aconseguir res a canvi. Ara podrem parlar català al Congrés de Diputats, però si no aconseguim més recursos per finançar-nos, si no aconseguim que el català sigui la llengua vehicular a l'escola, de veritat, si no és possible defensar-ne l'ús al comerç, en les relacions professionals, als mitjans de comunicació, a Internet... de què ens servirà que el senyor Rufián pugui parlar en català a Madrid? Sisplau, feu-s'ho mirar i anem a les coses importants, i no ens deixem enlluernar per coses, que tindran importància, però que no resolen els molts problemes que tenim.

La idoneïtat de l'impost de successions

L'article de Fernando Trias de Bes al diari ARA, "La casa dels pares", estic segur que generarà molts comentaris i també crítica. L'articulista sempre dona la seva opinió de manera franca i això acostuma a provocar recels i opinions contràries. Ell no se n'amaga, i penso que és d'agrair. Hi ha altres articulistes que procuren no definir-se del tot i evitar l'allau de crítiques. 

En aquest article critica l'impost de successions amb l'argument que els immobles que els fills reben dels pares ja han pagat tots els impostos haguts i per haver, i no té cap sentit haver de pagar pel simple fet de rebre'l en herència.

Hi ha persones que tenen molt clar que els propietaris han de pagar, sigui el que sigui, però han de pagar, i per tant els nous propietaris també, però no entren en l'anàlisi del fet impositiu. Els nous propietaris ja pagaran els impostos corresponents quan gestionin la propietat, però pagar per rebre-ho?

Sempre he defensat que l'Estat ha de tenir recursos suficients per fer una de les tasques més importants, segons la meva manera d'entendre la vida, i que és la redistribució de la riquesa. La manera d'obtenir aquests recursos és una altra història i s'ha d'estudiar bé i trobar-hi una lògica, que amb l'impost de successions som molts que no li sabem trobar, sobretot quan estem parlant de l'habitatge principal.

És cert que molts municipis tenen rebaixes considerables quan es tracta dels habitatges on residien els pares difunts, però no sempre és així, ni tampoc en la totalitat dels impostos a satisfer en el moment de registrar la nova propietat, per parts dels hereus.

La discussió pot ser llarga i es poden trobar molt matisos, però m'agradaria que la gent opinés amb arguments sòlids i no amb plantejaments ideològics que a vegades no s'aguanten amb res. No caiguem en la trampa de rics i pobres, perquè l'impost no ho té en compte. Podem discutir si l'Estat ha de cobrar més o menys impostos per poder tenir els recursos necessaris per actuar. Ja sabem que hi ha qui voldria un Estat feble i que les diferències entre la població continuessin augmentant, però això ja és un altre tema que dona per a un debat encara més llarg i profund.

La discussió sobre l'impost de successions no és nova d'ara i em temo que tindrà un recorregut llarg. Algú hi veu competència deslleial per part de les comunitats autònomes que l'han suprimit. Puc entendre que la nostra Generalitat està mancada dels recursos suficients per donar un servei d'acord amb les necessitats creades al nostre país, però cal veure d'on han de sortir aquests recursos i si l'opció de l'impost de successions té lògica o no. Sempre, al marge de les ideologies, i sense entrar a valorar particularitat de si els hereus tenen recursos per fer-hi front. Parlem en genèric i raonadament.

Alejandro Fernández tensa la corda

Tot i que no acostumo a seguir les interioritats dels partits polítics és cert que en el moment que la premsa se'n fa ressò, mires què carai hi passa. Aquesta setmana em va sorprendre la conferència que va muntar el líder del PP català, el senyor Alejandro Fernández, rebel·lant-se contra Madrid, i concretament contra el candidat a la presidència del govern espanyol, el senyor Alberto Núñez Feijóo.

Si repassem la història del PP català durant tota la transició democràtica, comprovarem que sempre ha tingut una dependència absoluta de Madrid, i si algun dirigent català ha gosat encarar-s'hi ha hagut de plegar i marxar amb la cua entre cames. Només s'han salvat aquells dirigents que han dit Amén a tot. És per això que en veure el senyor Fernández posicionar-se de la manera que ho va fer, només et ve al cap una sortida, i aquesta és la seva sortida del partit.

Desconec si el líder català ha volgut marxar esbombant el seu descontentament més absolut amb les directrius que venen de Madrid, o si ha cregut en algun moment que seria capaç de capgirar la troca i aconseguir ser escoltat i beneït per la capital. Ho dubto.

Si bé el PP està en mans del posicionament dretà més extrem, al llarg de la història no sempre ha estat així. Però si alguna cosa no ha variat mai, a Catalunya, és que en cap moment s'ha prioritzat l'anar bé dels catalans, preferint ser obedients a Madrid, probablement per mantenir la cadira i el sou. Això ens ho haurien d'explicar bé. 

A Catalunya els populars han tingut durant molts anys la competència de la dreta pujolista que no els deixava gaire marge de maniobra, i quan aquesta dreta nacionalista s'ha esquerdat i derivat cap a l'independentisme, no han estat capaços d'aglutinar el descontentament. Penso que degut a la seva manca d'empatia cap als catalans de peu. Ells sempre s'han vist com a forasters en una terra hostil. El PP, tret d'algun període excepcional, ha estat un partit força residual, a diferència del que ha passat a la resta d'Espanya.

El radicalisme amb què s'ha manifestat Alejandro Fernández, més proper a Ayuso que no pas al dubtós Feijóo, no crec que li doni gaire rèdit. Probablement tindrà seguidors, entre els radicals anticatalans que tenim a casa nostra, però tots els dirigents que aspiren a mantenir la cadira, segur que li giraran l'esquena. Tots volem anar amb els guanyadors, i en aquests moments el senyor Fernández és un clar perdedor, si més no mentre Feijóo aguanti el pols.

Trist accident mortal a Calella

Aquest matí hem conegut la notícia de la mort d'una persona, per atropellament del tren, quan creuava un pas a nivell amb les barreres abaixades. L'home circulava amb patinet, i segons diu la notícia, estava fent ús del seu mòbil. No s'ha adonat que el tren s'acostava i malgrat no respectar els senyals, no ha estat prou atent per evitar el xoc.

Davant de fets com el d'avui és molt fàcil opinar a la lleugera. Cal, primer de tot, lamentar la mort i analitzar com ha pogut passar. La vida és massa important com per prendre-se-la a la lleugera. La nostra línia ferroviària és notícia massa sovint per atropellaments. La majoria de vegades es tracta de persones desesperades que no veu futur i volen acabar amb la seva vida. Avui no. Avui ha estat una imprudència, de les moltes que es cometen, però amb resultat fatal.

El patinet ha arribat per quedar-s'hi, i cal treballar fort per redactar unes bones ordenances, i també la manera de fer-les complir. La culpa no és del vehicle. La culpa, si hi ha una desgràcia, és de la persona que l'utilitza. 

Estem farts de veure patinets circulant en contra direcció, sense llum, quan fosqueja, i també per la zona reservada als vianants. La normativa, on està vigent, deixa molt clar com s'ha de conduir, per on es pot fer, i les mesures de seguretat que s'han de prendre, entre elles l'ús del casc. Pocs usuaris ho tenen en compte, i l'aprovació d'una normativa que ho reguli no és garantia de res. La sanció tampoc hauria de ser el remei, però, malauradament, quan ens toquen la butxaca sembla que fem més cas de les coses.

A mi no m'agraden els patinets. Penso que la majoria de persones que els utilitzen no els caldria. A algú li pot fer un bon servei, però no tothom ho necessita. Però hi ha més coses que no m'agraden i la qüestió està en l'ús que es fa d'elles. Si no en fem bon ús, tard o d'hora en rebrem les conseqüències. Nosaltres personalment, o altres persones amb qui hi toparem.

Per bé de tots caldrà no carregar-nos els patinets com a culpables de tot, ni els seus usuaris com els irresponsables de torn. El fet que n'hi hagi que no els utilitzin correctament, no ens permet generalitzar-ho. Però els nostres polítics, amb el suport de la policia local, hauran de vetllar perquè tothom compleixi les normes, encara que només sigui per seguretat i supervivència. Hem de lamentar la mort d'avui, i desitjar que sigui la darrera. No ens podem permetre aquesta desgràcia als nostres carrers.

Feijóo, fidel a Aznar

Feijóo, a la desesperada, ha agafat la idea de l'expresident José M. Aznar i convocarà una manifestació contra el govern, a Madrid, el diumenge 24 de setembre. Tothom té dret a manifestar-se, i així ho ha entès el candidat Feijóo, que a dos dies del debat d'investidura, voldrà demostrar la seva capacitat de convocatòria, en pro de la nació espanyola i contra un govern amic dels independentistes. Ves que no li vagi bé!

Com que falta més d'una setmana, tindrem temps de comentar-ho, tant els preparatius com després la resposta de la gent. Estic segur que ompliran els carrers, perquè el lema és molt atractiu. Anar en contra del govern, però sobretot en contra dels catalans, és el més preuat a l'Espanya profunda i predemocràtica. I en són molts.

M'agradarà fixar-me amb quantes banderes i altres símbols feixistes s'ompliran els carrers de la capital del país. Sabem que aquesta és la ideologia de fons, i també que tenen les portes obertes, a diferència d'altres països on el nazisme i la seva exaltació està prohibida.

Si el PP i amics fossin seriosos, intentarien que aquestes banderes no sortissin al carrer, per allò de la imatge. Però sabem com són i com pensen, i aquestes banderes i símbols predemocràtics formen part del seu ADN. No ho poden evitar, ni ho volen.

I de la mà del PP hi trobem nostàlgics socialistes. Perquè el problema de la nostàlgia predemocràtica a Espanya no és patrimoni exclusiu de la dreta i extrema dreta, sinó que hi ha un bon gruix de socialistes espanyols que hi combreguen completament. Les declaracions de l'expresident Felipe González i altres exministres, só prou evidents i demostren bé quin és el seu tarannà. 

Ens ha tocat viure en un país farcit de fatxes que han prioritzat aquesta simpatia a qualsevol altra manera de pensar i ideologia. L'alternança política de la dreta i l'esquerra a Espanya ha estat una pantomima. En el fons sempre han governat els mateixos, amb diferents noms. La transició democràtica ha estat un fracàs, i només la pressió externa del món occidental ha aconseguit maquillar-la. Els catalans, però, ho hem patit i ho continuarem patint, perquè l'enemic també el tenim a dins.

Grans acords entre Estat i Generalitat

No sé si és incapacitat o mala voluntat dels polítics estatals a l'hora de negociar amb els nostres polítics, però llegir les notícies de les reunions que celebren fa una mica de pena i vergonya. Avui s'han reunit la ministra de Transports, Raquel Sánchez, exalcaldessa de Gavà per més referències, i la consellera de Territori, la senyora Ester Capella. Tots sabem que hi ha molts temes importants a debatre i resoldre entre les dues administracions, i concretament entre aquest ministeri i la conselleria. La conclusió de la trobada és que abans d'acabar l'any es doblarà la freqüència de la línia de Rodalies fins a Lleida.

No dubto que és bona la decisió i que beneficiarà els habitants d'aquesta part del territori. Probablement fa molt temps que hauria d'haver-se abordat el tema i solucionat, però tenint en compte els molts problemes que provoca la gestió de Rodalies per part de l'Estat espanyol, i les pressions que rep pel traspàs de competències a la Generalitat, l'acord assolit avui resulta una presa de pèl.

Ho he dit sempre, i el PSC és un clar testimoni que prioritza l'estar bé amb el PSOE a resoldre els problemes que tenim a Catalunya per sortir-ne airosos. Mai un ministre català ens ha regalat res, ni ens ha estat útil per resoldre cap problema. La mateixa Meritxell Batet ha hagut de veure que la seva successora a la presidència del Congrés de Diputats és la que haurà (confiem que sigui així) aconseguit que es pugui parlar en català a la institució.

Puc entendre que un ministre del PSC ha de pensar en tot l'Estat i no només en Catalunya, però sí que podria mirar de fer-hi alguna cosa més que continuar posant traves a les aspiracions catalans d'autogestió. I insisteixo una vegada més que no els demano que siguin independentistes, sinó que ens defensin contra el greuge de la injustícia manifesta que patim a l'hora del repartiment.

Avui potser hauria hagut de parlar de l'expresident Aznar i el seu cop d'efecte, que algú ja ha batejat de trumpista, sobre la possibilitat d'una amnistia als líders del Procés. La veritat, però, és que resulta tan fatigant. És tan caspós i menyspreable, que he preferit parlar de la reunió de la ministra amb la consellera, que, en el fons, resulta igualment cansat i repetitiu. És anar donant voltes sobre el mateix tema una i una altra vegada.

Setmana tràgica al nord d'Àfrica

Aquesta setmana ha resultat tràgica al nord del continent africà amb el terratrèmol del Marroc i el cicló que ha afectat una part de Líbia. Si la desgràcia grega amb extensos incendis i unes pluges que varen inundar el país eren motiu de preocupació a Europa, després han arribat els dos episodis esmentats que han agreujat la situació i ens han compungit.

Hem llegit força sobre els efectes del terratrèmol al Marroc, però encara poc sobre les inundacions de Líbia. Vull pensar que es deu al fet de ser massa recent com per tenir-ne informació suficient, però d'entrada tot fa pensar que el nombre de víctimes serà molt superior, atès que hi ha moltes persones desaparegudes.

El nostre país es banya amb les mateixes aigües que els dos estats afectats, però sembla que tenim molta més sort. Ja ens hi trobem amb el cúmul de morts mentre intenten travessar el Mediterrani, amb governs que s'esforcen a posar-hi tots els impediments possibles, causant moltes més víctimes.

La bellesa del nostre mar porta la motxilla de la mort i la desesperació de persones que fugen de la guerra o la misèria en busca de feina i pau. És per això que hi ha persones que tenen certs recels de banyar-s'hi recordant que les mateixes aigües esdevenen mortals per a molta gent.

La reacció a les dues tragèdies ha estat positiva i immediata, tot i que en el cas del Marroc hi ha hagut crítiques per manca d'ajuda i del rebuig del rei del país a acceptar-la d'alguns països com de la mateixa França. Però com deia l'altre dia parlant del Marroc, seria bo que no calguessin desgràcies per esdevenir solidaris. 

Ho tenim massa a prop com per desentendre'ns-en i és lògic que ho tinguem present, ja sigui a través dels mitjans de comunicació, els nostres espais de lectura i narració, a les converses amb amics i familiars. Ho hauríem d'aprofitar per ser més conscients dels privilegis de que gaudim, i no queixar-nos tant, a vegades de coses ben simples i insignificants, sobretot quan ho compares amb fets on la vida està en joc.

Un altre Onze de Setembre

Avui, quan us heu llevat, quines sensacions heu experimentat? Les d'un onze de setembre? I com són aquestes sensacions? Són les mateixes que les de l'any passat, d'ara fa un parell d'anys, de l'any 2017? 

El calendari es repeteix, però les festes, les celebracions, els aniversaris no els vivim de la mateixa manera. En la majoria dels casos depenen del nostre estat d'ànims, de la situació que estem vivint, tant personalment com familiar. I en dates com les d'avui hi té molt a veure la situació política del moment. No és el mateix avui que ara fa un parell de mesos, abans de les eleccions generals, que ens temíem una majoria absoluta de l'extrema dreta espanyola.

I l'onze de setembre també és diferent avui que ara fa dos anys. Els fets de 2017, amb un referèndum guanyat amb moltes patacades, un rei renyant-nos i una policia a cops de porra. I després, una judicialització de tot el procés, amb uns jutges venjatius... Ara, amb la necessitat dels vots del dimoni gros de l'independentisme, tot està en suspens. Què passarà?

En aquests moments d'escriure el post desconec la resposta de la convocatòria de manifestació a Barcelona. La nostra família no hi hem assistit. Hem anat a l'ofrena floral a la senyera de la nostra vila, un acte emotiu, àgil i ben organitzat, però no hem tingut ànims de baixar a la capital. Per què?

Es fa molt difícil trobar-hi resposta. Desencís, desengany, falta de confiança en els nostres polítics, cansament, mandra, desmotivació. Trobaríem molts adjectius per definir la nostra motivació, la nostra actitud davant del nou onze de setembre, i de ben segur que no quedaria convençut d'haver trobat el correcte. Potser m'hauria de quedar una mica en la suma de tots ells.

El nostre alcalde ha centrat el discurs en la llengua i això ens ha de preocupar i fer reflexionar. Hi ha moltes coses que nosaltres no hi podem fer gairebé res per solucionar-les, però en la defensa de la llengua sí que tenim molt camp per córrer. La nostra actitud en defensa del català, el seu ús, en no canviar de llengua quan algú ens respon en castellà, la pedagogia als nostres fills perquè treballin per al futur del català són algunes de les coses que sí que podem contribuir-hi.

Estem il·lusionats en la possibilitat que al Congrés de Diputats, o al mateix Parlament Europeu es pugui parlar el català, però ens oblidem del que passa al nostre voltant, on la llengua ha perdut molts usuaris. I aquí hi hem de dedicar tots els nostres esforços. Aconseguir que al nostre entorn, en les nostres relacions personals, professionals, recreatives, la nostra llengua no hi perdi presència, sinó que es recuperi, per aconseguir mantenir viva la llengua que ens és pròpia, i que tants sacrificis ha causat perquè al llarg dels segles continués sobre la terra. 

Potser sortirem un altre onze de setembre a reivindicar els nostres drets com a poble sobirà, però entretant lluitem per la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra manera de pensar, que no és ni millor ni pitjor que les altres, però és la nostra.

Són quatre tarats

Desconec qui ha instigat el boicot a l'acte d'homenatge a les víctimes del Marroc a la plaça Sant Jaume de Barcelona, encara que m'ho puc imaginar. Segons s'ha pogut veure a les imatges hi havia alguna militant i candidata a les darrers eleccions municipals del gairebé desaparegut partit polític Ciutadans. Sempre s'ha dit que al final les feres quan estan ferides i a punt de morir resulten molt perilloses. Això, en el cas de Ciutadans s'està veient i comprovant des de fa força temps, ja que la seva agonia és lenta, però no té aturador. Ho vèiem a la Unió Europea, on encara hi tenen representació, i potser avui a la plaça de Sant Jaume.

No puc negar la meva antipatia vers el partit polític Ciutadans, des del seu inici. Els motius de la seva aparició i tot el seu bagatge són prou explícits i gens positius. Varen sorgir i han existit només amb la intenció de provocar els altres i s'ha de reconèixer que ho han fet molt bé. Com no podia ser d'una altra manera, quan no hi ha un projecte polític mínimament consistent, el futur no podia ser altre que la seva desaparició. El problema és, però, que el mal ja està fet.

Si no ho tinc mal entès, en les darreres eleccions municipals només varen obtenir 10 regidors en tot Catalunya. La principal patacada va ser de la candidata a l'alcaldia de Barcelona, l'Anna Grau, que es va quedar a fora. El llenguatge i actitud de Grau no es mereix tenir representació política en cap institució democràtica del país, i la seva presència a la plaça de Sant Jaume, avui, és una demostració més del seu tarannà, la seva ideologia i la manera com té de moure's pel món.

Sap greu que un acte de les característiques d'avui, que es repeteix a molts municipis del país, s'hagi vist afectat per la irrupció d'una colla de fanàtics que no saben què vol dir democràcia, però tampoc ni valors, ni sentiments, ni respecte a les persones. S'ha de ser molt cafre per actuar com ho han fet avui a Barcelona. Si fossin persones normals, de ben segur que tornats a casa els sabria greu el que han fet. Però no són normals, i de ben segur que es creuen que han fet el que calia. 

La situació política no és la ideal i es pot entendre que hi hagi gent crispada. El problema de fons, però és la manca d'educació cívica. S'han perdut els valors que sustenten qualsevol societat, i per això hem de viure moments tensos com el d'avui a Barcelona. Des d'aquí tot el meu suport a les famílies de les víctimes del terratrèmol del Marroc. Que no ens tinguin en compte els fets d'avui i encara menys ho generalitzin. Es tracta de quatre tarats que ens avergonyeixen.

Terratrèmol al Marroc

Avui ens hem despertat amb la trista notícia del terratrèmol al Marroc. Quan passen fets com aquest se t'encongeix el cor i tens una sensació d'impotència que et fa adonar que la nostra vida penja d'un fil. Avui hi som, però demà, d'aquí a una estona...

Ahir també llegíem la mort en accident d'una jove mataronina, membre del grup dels castellers Capgrossos. Són notícies que no voldries llegir mai, i quan ho tens a prop, encara que no afecti a familiars o amics, la impressió és més gran. És llavors quan t'adones que som poc sensibles amb el dolor dels altres quan aquests són lluny. 

Les xifres de morts a la zona afectada pel terratrèmol va creixent, suposo que a mesura que es va podent accedir als llocs on han patit els pitjors estralls. A casa ens han vingut a la memòria imatges de quan hi vàrem estar, en un viatge, organitzat per l'amic Pep Quintana, que no oblidarem mai. Quan has trepitjat el país afectat també la impressió és més gran. He corregut a escriure a un amic de Facebook, d'aquests que un dia vares agregar i que probablement no tornaràs a veure mai més, però essent marroquí, he volgut saber si havia quedat afectat pel terratrèmol.

És bo que els governs dels països veïns donin el màxim suport al Marroc, i l'ajudin en tot allò que necessitin per poder salvar vides humanes que potser encara ara es troben semienterrades sota la runa de les seves cases. 

És una llàstima que la solidaritat entre les nacions només es manifesti davant de catàstrofes. Encara bo! Si realment ens comportéssim com a persones civilitzades hauríem d'estar sempre a punt de donar el nostre suport a la resta del món, davant de les seves dificultats diàries, sense que hi hagi cap desgràcia que els afecti directament. Ja és prou desgràcia veure morir moltes persones per manca d'aliments o medicaments.

Ara ens hem de concentrar en el Marroc, però tant de bo que ens servís per canviar de xip i a partir d'ara intentar estar més a prop d'aquelles persones que no ho tenen tan fàcil com nosaltres. I d'aquestes persones en podem trobar al Marroc, però també molt més a prop de nosaltres. Potser fins i tot al mateix carrer de la nostra vila. Sapigueu que l'acte solidari és el més agraït que us pugueu imaginar. No pas pel que et pot donar i dir l'altre, sinó per la satisfacció d'haver-te comportat com un ésser humà, amb els sentiments i el sentit comú per bandera.

Seguint el fil del cas Rubiales

Arran dels fets provocats pel màxim dirigent del futbol espanyol, el senyor Rubiales, han anat apareixent actituds i pràctiques habituals en aquest entorn i semblants, que d'alguna manera ens han escandalitzat. El cas del president de la federació catalana de futbol, el senyor Soteras, en seria un exemple. Desconeixem què passarà, i si fruit de la investigació de diaris com l'ARA, s'aconseguirà arraconar uns personatges que tenen una manera d'actuar molt poc edificant.

Amb situacions com l'actual t'adones que si rasquéssim una mica més trobaríem coses que no ens imaginem. A vegades donem per entès que l'aigua no és clara, però ho deixem passar fins que no hi ha alguna cosa que surt a la premsa i es fa viral. Llavors tots correm al darrere.

Tot això em confirma que la nostra societat és massa permissiva amb segons quines pràctiques. Ens costa molt poc criticar al carrer o Internet, però iniciar un procediment de denúncia i fer-ne el seguiment fins a les últimes conseqüències no és habitual.

És cert que moltes persones que ostenten poder, no només polític, sinó també social, tenen l'habilitat de crear un entorn favorable que els riu les gràcies perquè en el fons hi surt guanyant. La reacció primera de l'assemblea de futbol, aplaudint el senyor Rubiales quan afirmava que no dimitiria, és una demostració clara de com es fan les coses, i per què aconsegueixen mantenir-se al poder.

Em ve a la memòria la notícia que sortia l'altre dia sobre la contaminació dels reactors dels avions, i el fet que el combustible que utilitzen no té la càrrega d'impostos que sí patim els conductors d'automòbils. L'explicació és la força del lobby corresponent a Europa. Desconec el tema i per tant no hi puc aprofundir, però és una demostració més que la nostra societat és poc transparent i que hi ha uns quants que dominen els fils i els altres anem dient Amen a tot.

No es tracta de mantenir el pols a tot, però sí que seria bo que no ens empasséssim tan fàcilment les coses. La solució, però no és reaccionar amb insults i queixes que no porten enlloc, sinó treballar perquè els organismes que hi poden posar remei, lluitin per erradicar les males pràctiques. Això passa per confiar en aquestes institucions i els seus representants, i probablement ja hi trobem el primer obstacle. 

Soc força crític amb la premsa actual. No tenim uns exemples gaire bons ni saludables, però, fet i fet, potser haurem de confiar-hi una mica més, probablement no amb els ulls clucs, però insistir perquè dediquin temps i esforços a revelar-nos què passa al món i com podem denunciar aquestes males pràctiques.

Els vells socialistes estan que trinen

No em demaneu com acabaran les negociacions per formar govern perquè no ho sé. Suposo que no ho sap ningú. El que tinc molt clar és que el desgast dels socialistes espanyols és i serà important. La pressió que reben amb les exigències de Junts és molt gran i acabi com acabi, de ben segur que en patiran les conseqüències.

En diuen barons, però jo els titllo de nostàlgics del passat amb una dosi de transformació de la ideologia i pensament d'esquerra molt important. Els socialistes que es varen fer amb el poder a l'Espanya postfranquista han canviat molt i no tenen res a veure amb el passat. O potser és que llavors era molt fàcil declarar-se d'esquerres i intentar assumir quotes de poder mai imaginades.

L'evolució ideològica de personatges com Alfonso Guerra o Felipe González, per posar només dos exemples, és espatarrant. De la jaqueta de vellut a embutxacar-se diners als despatxos de les multinacionals. De predicar el socialisme a defensar la classe poderosa. De parlar dels drets humans i els pobles ibèrics a defensar la autoritarisme contra qualsevol intent de sortir al carrer a defensar la diversitat de l'Estat espanyol.

L'actual president del govern en funcions ha destacat per la seva facilitat amb tota mena d'equilibris per tal de continuar al capdavant. Primer dins del mateix partit socialista i després a la presidència del govern, malgrat els entrebancs que els mateixos companys socialistes, alguns d'ells, els famosos barons, li varen posar pel davant.

Pedro Sánchez vol mantenir la presidència i farà tots els possibles per aconseguir-ho, per més dificultats que li posi l'expresident Puigdemont. Però els seus companys de viatge. Les patums dins del PSOE estan que trinen. M'imagino que no els fa cap gràcia perdre la Moncloa, però només de pensar que han de claudicar davant del dimoni, els fa molta por i ràbia. 

Veurem fins on arriba la capacitat de Puigdemont per plantar cara al PSOE i aconseguir els objectius fixats, però també caldrà veure fins quan els socialistes seran capaços de fer front als enemics interns. Estic convençut que a Pedro Sánchez li fa més por Felipe González i els seus col·legues, que no pas el guanyador de les eleccions, que només pot anar de la mà de l'extrema dreta. Ho anirem seguint.

Meritxell Batet plega

Meritxell Batet anuncia que deixa l'escó de diputada al Congrés de Madrid i que també desapareix de la primera línia política. No cal dir que la seva activitat pública ha estat important en els diferents llocs on ha estat, deixant una petjada que en tot cas podem discutir si ens ha agradat més o menys, però no li podem negar.

Personalment haig de dir que no m'ha agradat tot el que ha fet, sobretot perquè dels polítics catalans espero una mica més en pro del país, sense necessitat de ser independentistes, sinó simplement treballant per a la millora de Catalunya, lluitant per eliminar els greuges comparatius respecte a altres comunitats, sobretot Madrid.

La prova del cotó podria ser l'actitud de la nova presidenta del Congrés de Diputats en relació a les llengües no castellana. Encara que algú em podrà dir que la situació política ho ha forçat, i que en altres circumstàncies, de no necessitar els vots dels partits independentistes, tampoc s'hauria avançat en permetre el seu ús a les sessions plenàries.

No ha estat només això el que li he trobat a faltar. En tot el seu discurs polític se li ha notat una dependència i devoció al PSOE, i un allunyament a les tesis i actituds de l'antic PSC. No és ella sola, això també és cert. L'entorn l'ha acompanyat i segur que l'ha influenciat, però en tot cas si la seva manera de fer hagués estat una altra, llavors la podria defensar. Ara no.

La seva vàlua política haurà quedat demostrada amb el seu treball, i el partit polític li sabrà premiar i reconèixer. Només em fixo en la manca de sensibilitat cap al país que la va veure néixer. M'imagino que és complicat estimar a fons i lluitar per Catalunya quan no ets independentista i reps tanta pressió, però bé hi ha hagut altres polítics socialistes que han estat a l'alçada.

Li desitjo el millor en el seu futur, personal i professional. És encara molt jove, i pot fer molta feina. Espero i desitjo que tingui salut i que pugui iniciar una nova etapa que l'enriqueixi i on hi pugui aportar tot el seu coneixement. M'agradaria que dediqués part del seu temps per treballar pel nostre país, que necessita l'esforç i estima de molts per no sucumbir davant l'odi i venjança de moltes forces polítiques espanyoles, que només ens deixaran respirar si ens necessiten. A la que puguin ens giraran l'esquena.

El feixisme és massa present a la nostra societat

Per als patriotes espanyols, aquella gent de VOX i PP que governen una part important del país, i que pretenen governar a l'Estat, el que ha passat a una pista de tennis dels EUA resulta insòlit i incomprensible. Un espectador d'un partit de tennis entre un jugador alemany, Alexander Zverev, i un d'italià, Jannik Sinner, ha expressat públicament una famosa frase de l'himne hitlerià: "Alemanya per sobre de tot".

El jugador alemany ha aturat el joc i s'ha dirigit al jutge de pista i li ha manifestat que el crit no podia impune i ha aconseguit que fessin fora de les grades l'aficionat en qüestió. I és que a Alemanya està prohibit i penalitzat utilitzar, en públic, símbols, escuts i frases de l'època nazi. Quina diferència amb Espanya, oi?

A l'Estat espanyol hi ha polítics amb càrrecs públics que es fotografien amb la bandera franquista i d'altres que es manifesten cantant el Cara al sol, i no passa res! Com podem anar bé?

Els meus contemporanis recordaran la famosa frase franquista: "Espanya és diferent". Res no ha canviat i continuem situats en un clima predemocràtic malgrat les aparences. Vàrem sortir d'una dictadura, i hem caminat per una transició a la democràcia que no ha donat els resultats esperats i volguts.

Al rerefons de tota la política d'aquest país, de la Justícia, dels mitjans de comunicació, i d'una bona part de la dreta i l'extrema dreta, es respiren uns aires preconstitucionals i antidemocràtics que fa por. També hi podríem col·locar molts socialistes que van de progressistes, però que la seva ànima es manté molt tranquil·la en l'ambient feixista que no s'ha mort.

L'actitud del tennista alemany no és cap acte d'heroïcitat, és simplement un acte de responsabilitat democràtica i rebuig al pensament nazi que molts tenen a dins del cor. Per als votants, simpatitzants i militants de Vox, i d'una bona part de la dreta espanyola, el record del franquisme no els provoca cap fàstic, més aviat l'enyoren, i voldrien recuperar els tics de l'autoritarisme, l'anul·lació de molts drets democràtics i l'eliminació de totes les aspiracions del poble català. No ho aconseguiran, perquè som tossuts i valents, però ens ho faran gruar. Exemples com el cas de l'US Open, ens fan pensar que tenim encara molta feina a fer per intentar eliminar del país aquesta xacra que ens empobreix democràticament, i ens avergonyeix davant dels pobles del món.

El gran testimoni de Carme Junyent

Arran de la mort de Carme Junyent són moltes les reflexions que hauríem de plantejar-nos al voltant de la llengua i del nostre dret a expressar-nos en català, i que se'ns entengui quan en fem ús. 

El gran problema polític i social a Espanya sobre la llengua és que no es vol entendre la importància que té per als catalanoparlants el respecte a la nostra llengua. Ens resulta molt difícil fer entendre que no parlem en català per una obsessió malaltissa, o un caprici, sinó simplement perquè és la nostra llengua. No el parlem per diferenciar-nos dels altres, o perquè ens puguem creure millors i més intel·ligents. Parlem en català perquè és la llengua que hem mamat, la llengua amb què ens hem expressat des de la infantesa, la llengua que ens és pròpia i d'ús normal.

I perquè vivim en un Estat amb una llengua obligatòria, com és el castellà, tenim la sort de parlar una segona llengua, i si hem pogut estudiar, probablement ens expressem en altres llengües del món, però la nostra llengua, la que ens és pròpia i que tenim el dret a ser respectats i compresos a casa nostra és el català.

Quan escoltava Carme Junyent pensava que era molt pessimista sobre el futur del català. Malauradament el seu discurs era realista i ens volia fer entendre el perill per a la supervivència de la nostra llengua. El meu entorn actual no té res a veure amb l'entorn de la meva infantesa. No només per tractar-se d'una part del territori diferent, sinó perquè estic parlant de fa més de seixanta anys. I algú podria pensar que hem millorat, ja que fa seixanta anys el català estava prohibit, però al meu entorn era la llengua que es parlava. D'amagat, si tu vols, però era la llengua que utilitzàvem entre els amics, els familiars, els coneguts i els saludats. Tots els tràmits oficials, els mitjans de comunicació, i les nostres relacions amb el Sector Públic s'havien de fer en castellà, però nosaltres ens sentíem plenament catalans i la nostra llengua era indubtablement el català, i només per això va aconseguir superar totes les traves i prohibicions del franquisme.

Carme Junyent ha recalcat el greu problema que patim, perquè cada vegada es parla menys en català. Discutim molt sobre la immersió lingüística. Ens barallem perquè es permeti aplicar-la a l'ensenyament, però a la pràctica no es fa. Només cal passejar-te per les aules, els patis de les escoles, i escoltar la llengua que parlen els alumnes i els professors.

Carme Junyent ha deixat molt clar com ho hem de fer per aconseguir que la nostra llengua es perpetuï, s'enforteixi i no sucumbeixi per la pressió del castellà. Els polítics ens ho poden posar molt difícil, però nosaltres tenim la clau de l'èxit, i això passa per parlar sempre en català i no canviar de llengua. 

El testimoni de Carme Junyent, la seva saviesa, els seus coneixements, el seu exemple de vida ens ha de servir per lluitar per la nostra llengua. Només nosaltres la podem salvar.

Hem pujat al Montalt

Aquest primer diumenge de setembre, com té per costum la gent de la CUP dels dos Arenys, hem pujat fins al cim del Montalt, on hem desplegat l’estelada. Una quarantena de persones de les dues poblacions ens hem calçat les sabates de caminar per fer la sortida i rendir homenatge al nostre símbol de país. Ens hi acompanyaven regidors dels dos municipis.

Persones de totes les edats, amb més o menys experiència a la muntanya ens hem unit per passar una matinal d’esport, festa i veïnatge. I ho hem fet d’una de les maneres que ho sabem fer. Aprofitant la sortida per conèixer-nos i fer-la petar, amb persones que potser només ens saludem pel carrer, o que en desconeixíem la seva existència.

Hem pogut observar la cura que es té de la muntanya, i hem procurat deixar-la tant o millor de la que l’hem trobat. En arribar a la nostra vila hem tingut el disgust de trobar-nos el capdamunt del Rial de sa Clavella, on hi havia hagut els mòduls de l’escola bressol que es traslladaria al Rial del Bareu, plena de gots i llaunes de begudes. Una vegada més l’incivisme i mala educació, i el nul respecte a la gent i a l’espai públic, quedava en evidència.

A les xarxes socials s’opina molt sobre el sistema de recollida de la brossa i la neteja dels nostres carrers i places, però per més invents que trobem si no solucionem aquesta xacra de mal comportament urbà, no aconseguirem un Arenys net i polit. No discutim tant com hem de muntar el servei de recollida de la brossa i treballem més per fer caure la cara de vergonya a totes aquelles persones que no se saben comportar!

Ens queda el bon record de la passejada i els nostres deures per contribuir a mantenir un Arenys net i endreçat. I ho hem de fer tots, la gent de la CUP els primers! Ja tenim el primer objectiu del curs a la llista d’obligacions.

La celebració d'avui es complementa amb el cap de setmana vinent, amb la festa de l'Onze de setembre, amb la incògnita de com el rebrem, després de sis anys de contradiccions, desencís i impaciència. Nosaltres, des del poble, hem de treballar perquè la il·lusió no desaparegui, però els nostres polítics tenen l'obligació d'alimentar aquesta flama, amb respostes clares i encertades. No poden continuar marejant la perdiu!