Montilla, president

El Parlament de Catalunya ha escollit José Montilla com a President de la Generalitat, per aquests quatre anys de legislatura. Només ha rebut el suport dels tres grups municipals que configuren l’Entesa per al Progrés, i la resta de diputats hi han votat en contra.
No vaig poder seguir el debat de dijous ni tampoc el d’aquest matí de divendres, i tota la informació que tinc és la que s’ha publicat en premsa, escrita i digital. Sí que he seguit la sessió d’aquesta tarda, amb la votació final inclosa. He pogut, doncs, escoltar les intervencions de Joan Saura, Albert Rivera i Manuela de Madre i les respostes de l’escollit president, José Montilla.
La meva impressió no és negativa, tant per part del nou president, com pels portaveus dels grups que han parlat aquesta tarda. També us haig de dir que, per temperament i encara que no ho pugui semblar, sempre parteixo d’una posició favorable i expectant, i no començo a dubtar dels altres fins que no em donen motius.
Crec que l'Albert Rivera ha fet un bon discurs, molt ben elaborat i d’acord amb els principis que diuen que defensen. No seré jo qui els posi en dubte, sinó que en tot cas seran ells qui poden arribar a contradir-se i manifestar-se de manera diferent. Quant a la crítica al tripartit de l’anterior legislatura, ha seguit els mateixos tòpics que els altres partits de l’oposició, encara que avui no sé què han dit.
L’ús del castellà pot haver-nos sorprès, atès que no hi estàvem acostumats, i ja no ens recordàvem de l’època del Partit Socialista d’Andalusia. No hi ha dubte que, els que estimem profundament el català, i vàrem viure els anys de repressió contra la nostra cultura i la llengua, ens ha frapat escoltar el castellà al Parlament, però cal ser realistes i obrir els ulls. Sigui o no sigui una provocació, a ningú se li pot escapar la realitat de Catalunya, i no cal anar massa lluny de casa per adonar-se que el castellà és molt present, i en segons quins ambients, predominant.
Malgrat això, continuo pensant que si hi ha una llengua que està en perill, aquesta és el català, i que encara necessitem polítiques discriminatòries en positiu per a la meva llengua materna. Negar això, és mentir descaradament, i a casa nostra hi ha força gent que, conscientment o sense consciència, avalen una posició falsa, que no té credibilitat.
Montilla no és Maragall, i per tant no podem fer comparacions. Montilla, a qui no vaig poder escoltar ahir, ha deixat molt clara la seva posició, i ara caldrà veure si és capaç de mantenir-la i fer avançar un govern, que no és uniforme i que necessita del pacte. Un pacte que haurà de permetre conjugar diferents voluntats i aspiracions, però que han de tenir en comú, l’objectiu de desenvolupar el nou Estatut, i fer créixer el nostre país, amb especial èmfasi a les polítiques socials.
Fa uns dies que l'Artur Mas va manifestar que no concedirien cap dia de gràcia al nou govern, perquè ja els havien exhaurit durant la passada legislatura. Jo crec que Montilla i el govern que nomeni, es mereixen comptar durant un temps amb la nostra confiança, perquè puguin organitzar-se bé i encarar amb èxit el treball que se’ls demana.