L'Audiència Nacional és qui mana

La decisió de l'Audiència Nacional de condemnar la destitució del cap de la Guàrdia Civil a Madrid, el senyor Pérez de los Cobos, demostra una vegada més qui mana i que per més que anem votant a les eleccions que ens convoquen, tot plegat no serveix per res. El Poder judicial ho domina tot i a ells no els podem escollir.

El cas en si em preocupa poc, perquè tant m'és que mani un o altre a la institució de la Guàrdia Civil, però és el fet, un més, que demostra qui són els que tallen el bacallà. Està bé que no només passi amb les decisions que prenen els governs catalans, sinó que també ho pateixin els governs de l'Estat. La llàstima és que això només passa quan governa l'esquerra. La dreta a Espanya continua immune, i pot fer el que li roti. Els anys de transició no han servit per a res.

I està bé que el cas li hagi passat al ministre Marlaska, perquè va molt de suficient pel món. És bo que a persones com ell tinguin aquestes patacades, a veure si s'adonen que a la vida s'ha d'anar amb més modèstia i que també els pot passar allò que a ells els agrada que passi als altres.

Sigui com sigui, tot plegat és un desastre, i no és estrany que la gent normal estigui tan cremada i desencisada de la política i dels que hi ha al capdavant. Avui no et pots refiar de res ni de ningú. I allò que et semblaria que queda decidit, perquè ho diu la majoria que governa, fruit dels pactes post electorals, t'adones que ho pot canviar un jutge o un tribunal, format per persones que no cal que siguin demòcrates, perquè no n'han tingut mai necessitat.

Catalunya no es mereix aquests polítics

L'impàs en la investidura del president de la Generalitat es manifesta a les xarxes socials amb molta crispació entre simpatitzants d'ERC i JxCat, també en escrits de col·laboradors a la premsa, amb referències a aquesta situació, algun d'ells molt interessants. Una menció especial l'escrit de Joan B. Culla, a l'ARA, que acaba referint-se al Consell per la República, donant-li el sentit i valor que té i no més.

Resulta força desagradable viure la situació que estem vivint aquests dies, després de tants mesos de desgovern i amb un futur gens clar. No hi ha cap garantia que una vegada constituït el govern entre ERC i JxCat hi hagi prou sintonia per avançar, i això encara ens desespera més.

Avui hi ha hagut el segon debat i intent d'investidura i el resultat ha estat el mateix. No l'he seguit, perquè no em dona la gana de perdre el temps escoltant polítics amb tan poc respecte als que els han votat. Això no és el que volem, i el problema és el de sempre: ens fa falta polítics competents.

La picabaralla entre uns i altres no va més enllà de les ganes de protagonisme de les dues parts, però algú s'oblida que les urnes varen parlar i ara no és JxCat qui està per davant, sinó ERC. Crec que m'hi referia ahir mateix, quan deia que JxCat encara no ha paït haver quedat per sota d'ERC, i això és un signe de debilitat i poca maduresa política. No em mereixen més respecte del que demostren envers nosaltres, i espero que el temps els situï al seu lloc.

No ens toca res més que esperar més intents, però el que han de saber és que la gent està molt cansada d'ells, i que el dia menys pensat es poden trobar amb un disgust no esperat. És una llàstima que es perdin tantes oportunitats per avançar i aprofitar el talent que la nostra societat té i que ara es troba adormit. Ho demanàvem abans de les darreres eleccions, però els polítics són els mateixos i la seva mediocritat també.

Una sortida intel·ligent a l'impàs actual

Crec que la proposta de Germà Bel que fa a JxCat, de votar favorablement a la investidura de Pere Aragonès i quedar-se fora del govern, seria una proposta intel·ligent, políticament. L'altra cosa és si realment són prou intel·ligents, o millor dit, si són prou responsables políticament parlant, per prendre una decisió com aquesta. Tinc clar que JxCat encara no ha paït haver quedat pel darrere d'ERC i que per això va donant llargues al pacte.

Si realment pensen que el president ha de ser Pere Aragonès, i això s'entendria pel fet d'haver acceptat la presidència del Parlament, ara haurien de deixar de fastiguejar tota la població, i si no veuen clar el pacte amb ERC per governar durant quatre anys, quedar-ne fora i, com diu Germà Bel, recomposar-se i organitzar-se com a partit polític.

Penso que deu ser veritat que les dues forces polítiques no estan en disposició de formar un govern amb garanties de continuïtat, però entenc que el país no es mereix que la situació actual s'allargui en el temps. És hora de caminar endavant i una bona solució seria la proposta de Bel.

Malauradament hi ha massa orgull ferit i això és el que ens porta a perdre'ns com a poble. No crec que sigui demanar massa que es comportin com a adults i que vetllin per l'interès del país i no dels seus interessos partidistes. Ja està bé d'encallar-ho tot i ser la riota de tothom. Vivim uns temps prou difícils com per continuar amb aquestes baralles que no porten enlloc. Han de veure que, si no s'han posat d'acord fins ara, tampoc s'hi posaran en els propers dies, encara que endarrereixin la presa de possessió del president. Doncs, sisplau, cediu i des de fora del govern ja hi haurà prou elements com per controlar que no es facin disbarats, però almenys permetran que es governi.

La primera dosi

Avui m'han posat la primera dosi de l'AstraZeneca. És la vacuna que ens toca a les persones d'entre 60 i 65 anys. La més barata i la menys eficaç, però confiem que doni bons resultats. Hi he anat amb tota la confiança. He fet una mica de cua, però s'ha de dir que han estat molt àgils a l'hora de gestionar la vacuna. Molta amabilitat per cada banda i he pogut constatar que la gent hi va molt refiada.

Els que no hem passat pel COVID i ja estem vacunats, encara que només sigui amb la primera dosi, podem estar ben agraïts que ens n'haguem sortit tan bé. Avui pensava en les persones que han estat ingressades, i no diguem les que han mort víctimes del coronavirus, i volia incidir en l'agraïment, ja que només hi pensem quan les coses pinten malament.

A Mataró, hi havia molt bona predisposició a rebre la vacuna, i hem superat el canvi d'hora per presentar-nos a les 9h puntualment. Això ha fet que al cap de mitja hora gairebé no quedés ningú esperant-se per aquest primer torn. T'adones, doncs, que hi ha ganes de vacunar-se. La gent en té ganes i vol acabar amb tot aquest període d'incertesa i, en certa manera, por al contagi.

La carretera. estava plena de ciclistes, com acostuma a passar els diumenges al matí, i molts pocs cotxes. Sembla que la gent ha optat per quedar-se a casa aquest cap de setmana d'inici de les vacances de Setmana Santa. Gairebé semblaria que ens hem acostumat al confinament i que ja no tenim tant la dèria de sortir a fora.

De tornada a casa, pensant en la possible reacció a la vacuna, però que no s'ha donat el cas. Ni mal de cap ni dolor al braç punxat. Esperem que el coronavirus ens hagi passat de llarg.

Escapada a l'Empordà

Avui ens hem escapat, després d'un any de gairebé no sortir de casa, i ho hem fet a prop de la capital del Baix Empordà, el municipi d'Ullastret. Hem dedicat el matí a visitar la ciutat ibèrica i el seu museu. El temps ens ha acompanyat, tot i que pel camí hem trobat pluja, que feia perillar la nostra matinal. Finalment, però el dia ha estat assolellat i hem pogut caminar tranquil·lament pel recorregut de la vila.

Ens ha agradat i hem passat un bon dia per sortir de la rutina diària que ens porta a moure'ns només per anar a la feina i a comprar. Us haig de confessar, però, que ahir tot preparant la sortida em venien ganes de quedar-me a casa. He arribat a assimilar tant el confinament, que se'm feia estrany pensant que passaria el dia fora de la llar.

Un repàs a la història de la nostra terra que ens ensenya l'evolució humana i d'alguna manera ens fa veure que som fruit dels nostres avantpassats. Les restes trobades entre les runes de la ciutat ibèrica ens demostren que tot i estar pensant en dos mil cinc-cents anys enrere, hi ha peces que tampoc han variat tant, elements que els eren útils i que ens continuen servint.

Hem dinat a la població d'Ullastret i hem fet una passejada pel centre de la vila, ben cuidada i amb molta pau. T'adones que la tranquil·litat és un bé preuat i que val tot l'or del món. Probablement aquests dies de Setmana Santa hi haurà aglomeracions a molts llocs del país, però pel que fa avui a Ullastret, la nostra invasió era pacífica i mesurada, i penso que haurà comportat més beneficis que inconvenients, als residents habituals d'aquesta bonica població de l'Empordà.

Un debat avorrit amb espòiler

Escric el post en paral·lel al primer debat per a la investidura del diputat Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya, un debat que ja ens han avançat que acabarà en fracàs, atesa l'abstenció que pensa exercir el partit polític JxCat. Un debat que no he seguit, per qüestió laboral, però que tampoc em despertava gaire emoció. Sabíem el final.

Com ja he dit aquests darrers dies, som moltes les persones que no entenem el posicionament de JxCat, com si es volgués fer l'important i fer-se pregar. Tampoc entenem la seva insistència amb el Consell per la República, que en cap cas ha de posar-se per davant d'una institució com el Parlament, on hi ha asseguts tots els representants del poble català.

El fracàs anunciat s'hauria de penalitzar amb una expulsió de tots els seus diputats i diputades i col·locar-ne de nous. Si en el mes i mig que portem des de les eleccions no han estat capaços de posar-se d'acord, és millor que en vinguin uns altres nous i que ho intentin. Em perdonaran si els dic que només les ganes de protagonisme fan inviable un acord per formar govern.

Crec que és bo que ens anem acostumant als governs de coalició, però potser caldria modificar la llei electoral i marcar com a alternativa a una falta d'acord en la proclamació del president, el líder de la candidatura més votada, en aquest cas el PSC, com ja passa en les eleccions municipals. Probablement d'aquesta manera seríem més àgils a l'hora de decidir qui surt elegit president, i no perdríem tant el temps amb debats que resulten avorrits i repetitius.

Si tot acaba com ens han anunciat, caldrà esperar el segon debat, el de diumenge o dimarts, en què en dos dies hauran d'acordar i pactar tot allò que no han estat capaços de fer en un mes i mig.

Polítics que no ens representen

Una vegada més l'amenaça de Toni Cantó de tornar als escenaris s'ha vist frustrada i continuarà en la política, això sí, canviant novament de bàndol. Els polítics tenen tot el dret a canviar de partit polític sempre que els vingui de gust, i això és una pràctica arrelada en la persona de Toni Cantó. Amb pocs anys ja ha canviat dues vegades, tot i que prèviament ha informat que tenia la intenció de tornar-se a dedicar a l'espectacle, però...

Una cosa és el dret a canviar de partit i l'altra la incoherència. No pot ser que ara exalti les bondats del PP, quan fa quatre dies que abanderava la lluita contra la seva corrupció. En què quedem? El PP és el millor partit polític o és un partit corrupte?

Això és el que desespera a molts ciutadans, perquè no hi veus coherència, sinó un interès personal per tenir una cadira i un sou fàcil. Jo no seré dels que diguin que els polítics cobren massa diners, sinó en tot cas que hi ha moltes persones que no es mereixen la cadira que ocupen, perquè no fan el que s'espera d'ells.

I sobre la representativitat... Una cosa és no voler instituir unes eleccions amb llistes obertes, perquè la ciutadania esculli els seus representants, i una altra és anar confeccionant llistes amb gent que desconeix el terreny i les persones a qui diuen representar. El PP, en això hi està especialitzat, i ja va passar també a Catalunya, col·locant persones de fora de la comunitat.

El poder de les institucions democràtiques

Avui em referiré a l'escrit de Josep Ramoneda a l'ARA, gronxar-se en la impotència, perquè m'ha semblat molt interessant el que diu sobre l'impàs en què ens trobem i critica la supeditació del govern de la Generalitat al Consell per la República. Sembla estrany que gent pensant, polítics professionals, caiguin en l'error de confondre una institució amb representants fruit d'unes eleccions democràtiques, amb un ens que no ha passa pel mateix filtre i per tant no pot tenir la mateixa consideració.

La reflexió de Ramoneda és molt senzilla i evident, i no es pot discutir de cap manera, i és per això la meva estranyesa sobre el comportament de la gent de JxCat. Aquests dies ja he anat dient que no entenia la seva actitud, i els demanava agilitat per desencallar la situació, després de tants mesos, però és que avui, amb les informacions que ens han anat arribant, les paraules de Josep Ramoneda els retrata.

Quan parlem de participació de la població en les decisions que es puguin prendre per fer o deixar de fer una obra pública, com és el cas dels pressupostos participatius, que molts ajuntaments tenen instituïts, o preses de decisions a través de consells de participació, sempre faig l'observació sobre el fet de la vinculació voluntària, que no formal d'aquestes decisions. Perquè són els càrrecs escollits a partir d'unes eleccions democràtiques qui li correspon decidir, i en tot cas poden, en temes concrets, demanar l'opinió majoritària, que mai serà la mateixa que l'obtinguda en un procés electoral, ni tindrà la mateixa significació.

És per això que s'ha de tenir molt clar quins varen ser els resultats electorals i a partir d'aquests s'ha de constituir les majoria que ens ha de governar, i no hi ha cap altra entitat que tingui més força i poder decisori que la institució que tots nosaltres hem escollit, en aquest cas el Parlament català, i el que els nostres representants puguin decidir.

Tanda de converses de la presidenta del Parlament

La presidenta del Parlament català, la senyora Laura Borràs, ha iniciat els contactes amb els líders dels diferents partits polítics amb representació parlamentària, per poder proposar, divendres, un candidat a formar govern. Tots en tenim moltes ganes i ens ha promès que hi haurà Ple, però el que no sabem és si hi haurà candidat.

Paral·lelament, el senyor Illa també s'ha començat a reunir amb els líders dels partits no independentistes, per intentar aconseguir el màxim nombre de vots i poder optar a formar govern. Aquest seria el supòsit d'una manca d'acord entre els tres partits independentistes per fer president a Aragonès.

He llegit algun escrit a les xarxes socials en què es diu que hi ha militants de JxCat que demanen a la direcció que enllesteixin el pacte amb ERC, després que aquests ja hagin pactat amb la CUP. Som molts els no militants que demanem que hi hagi una resolució o altra, però que s'acabi aquest mal pas d'aquests mesos. Demanem que enllesteixin l'acord o el desacord, però que divendres puguem tenir escollit qui serà el nou president o presidenta del govern català.

Aquest matí llegia que el conseller Puigneró manifestava que el possible pacte amb ERC estava molt verd. Jo entenc que és important que s'aconsegueixi un bon pacte que duri més de quatre dies, però també penso que han d'aprendre a cedir i no esperar que tot els quadri. Un articulista, que ara no recordo, deia que el pacte es feia en la discrepància. Hi estic d'acord, i crec que ens falta encara molt per aprendre a pactar, perquè donem massa importància a la discrepància, com si no hi pogués haver pacte possible. A veure si la presidenta acaba de parlar amb tothom, però el que és més important, que surti d'una vegada un candidat per ser votat aquest divendres.

S'enlaira l'Enxaneta

Aquests dies hem llegit la notícia sobre l'enlairament del primer nanosatèl·lit de Catalunya, l'Enxaneta, que ens ha omplert a tots d'una mica d'orgull. Suposo que és el que té ser un país petit que fa avenços científics i pot treure el cap entre els grans. A alguns els fa riure, com per exemple el PSC, que tot el que fan els altres són rucades. Només ells saben fer bé les coses adients.

Espero que el projecte tingui èxit i en vinguin molts més. En això ens hi trobaran a molts, i no amb tanta tonteria que endarrereix la posada en marxa del nou govern. Avui llegia declaracions de la consellera Budó, i també de la senyora Artadi, i em venien ganes d'engegar-les a totes dues a pastar fang. 

És fent projectes que progressarem com a país, i no discutint tot el dia sobre el mateix. Es va intentar i no va sortir bé, doncs canviem de tema i deixem-ho per a més endavant. Ara ens cal recuperar el lideratge del nostre país, sense renunciar als nostres drets i anhels, però sense que aquests ens tinguin aturats més temps.

És una llàstima que no tinguem una alternativa de país, sinó només un seguidisme de l'Estat espanyol. És una llàstima que no hi hagi objectius compartits entre els dos bàndols, que només discrepessin en la manera. Estem condemnats al blanc o negre, sense possibilitat de matisos, i això a vegades ens decanta cap a posicions que no triaríem, si la part contrària ens defensés com a poble sobirà i singular.

Hem rebut una bona notícia, l'enlairament de l'Enxaneta, però també una de dolenta, la mort de l'oncòleg Josep Baselga, una persona que ha fet mèrits per ser reconeguda mundialment. Ens falta més gent com el doctor i menys polítics mediocres que no ens porten enlloc.

Un ritme massa lent en la vacunació

Aquest cap de setmana llegia l’article de Paul Krugman a l’Ara, extret del diari The New York Times, que es referia a lo malament que s’està gestionant la vacunació a Europa, començant pel mateix moment de realitzar la compra. L’autor ho explicava de manera molt clara i et fa adonar que és molt fàcil fer-ho malament.

Ara hi he pensat arran de les informacions que rebem sobre reprendre a Espanya la vacunació de l’AstraZeneca a partir de dimecres i les queixes de personal autoritzat de per què s’ha d’esperar a dimecres i no es pot fer de manera immediata.

Cal afegir el període de vacances de Setmana Santa, que també es vol fer una aturada. No s’ha dit i comprovat que la vacuna redueix el perill de contagi i salva moltes vides? Doncs per què aquesta lentitud en subministrar la vacuna?

Hi ha coses que no les entenc i potser caldria explicar-les millor. Aquesta manera de fer és la que treu credibilitat als nostres dirigents i ens fa dubtar de tot i de tothom.

Tenim moltes ganes d’arribar a l’estiu amb una certa normalitat i tal com van les coses no es veu que això pugui acabar sent així. El ritme de vacunació està sent molt lent, sobretot si es compara amb països com els EUA o la Gran Bretanya.

Farts dels nostres polítics!

Continuen les negociacions entre els partits independentistes per formar govern i som una colla, cada vegada més, que estem molt farts d'aquests polítics. No hi veiem interès per a la ciutadania, sinó interessos partidistes, sobretot pel que fa a JxCat, i això ens desmotiva, però al mateix temps ens indigna.

Considero que és una falta de respecte vers la ciutadania que els ha votat, i a tota la població catalana en general, que no penso que ens ho mereixem. Sabíem que podíem arribar a aquesta situació fàcilment, i temíem que la resposta dels actuals polítics pogués ser la que està sent, i això ens desagrada i emprenya.

La posició del PSC és molt clara i, a diferència del que va passar l'anterior legislatura amb C's, ara ells sí que volen aspirar a formar govern, com a força guanyadora a les darreres eleccions. El problema és que no sumen prou vots per poder obtenir la majoria necessària per assolir la presidència del govern.

Estem farts d'estratègies que no porten enlloc. Farts de tants mesos de perdre el temps sense govern. Farts d'uns polítics ineptes que només pensen en ells. Farts de totes les mentides que ens llencen a sobre per justificar una actitud injustificable.

Espero que tot això no acabi amb la repetició de les eleccions. Si fos així, demanaria un canvi total de vot i deixar arraconats els polítics que són incapaços d'actuar amb seny i sentit comú. Parlen molt del diàleg i són els primers que no el practiquen, perquè dialogar és molt més que xerrar. Es queixen de Madrid i nosaltres d'ells.

Queda una setmana per veure com acaba aquesta primera temptativa de formar govern. Voldria pensar que ho resoldran, però coneixent com són i pensen, no m'estranyaria que s'allargués més del compte. Tenim uns mals polítics, entre ells la presidenta del Parlament.

Josep Bou a l'Ajuntament de Barcelona

El díscol Josep Bou, per cert, felicitats!, diu que no li faria res liderar Vox a l'Ajuntament de Barcelona. De fet no fa gaires dies va manifestar el seu enuig amb tot el que passava al PP, sobretot pensant en la gent que té més propera i que, segons afirma, no l'estimen ni el volen. Els seus arguments per no fer un lleig a Vox, és que són constitucionalistes i monàrquics, i que acaten les lleis. Què més se'ls pot demanar?

Està molt clar que li agrada ser a l'Ajuntament de Barcelona i si no pot ser-hi amb el PP ho serà amb un altre partit. No cal dir que Josep Bou és curiós i ha demostrat molt bé com pensa i què pensa. Diu les coses pel seu nom i en un moment en què el PP, a qui encara representa, passa per hores baixes, és el millor que li pot passar.

Coincidia amb ell, i així ho vaig manifestar fa unes setmanes, en que el PP s'havia equivocat a l'hora d'escollir els seus representants per anar a les llistes, tant a les eleccions generals com en aquestes darreres autonòmiques. Posar-hi gent de fora, a les primeres, o a independents trànsfugues, per davant de persones de casa no era gaire encertat.

Tot i que en aquestes declaracions, Bou manifesta que Pablo Casado confia en ell, veurem en què acaba tot això, i si a diferència dels altres moviments d'aquests dies, és ell qui acaba marxant del PP per anar a un altre partit. Sempre a contracorrent.

És la CUP i no el PDeCAT

Àngels Chacón lamenta que la CUP condicioni el nou govern, perquè són uns antisistema. Ella hauria volgut fer aquesta feina. Ella pretenia ser qui condicionés la formació del nou govern, però no va poder. La gent no la va votar, i sí que ho va fer a la CUP i li va donar nou escons. No és casualitat, sinó que és la voluntat dels electors.

Ho dic perquè a vegades se'ls oblida que els resultats electorals no són un fet casual, sinó que és l'opinió de tot un poble, i en aquest cas la diferència és ben clara. Convé tenir present que el poble és sobirà i que decideix quins són els polítics escollits, o més aviat, quines candidatures, ja que no pot triar les persones.

Entenc que es vulgui justificar, sobretot si té ganes de continuar en política. A ningú li agrada perdre, que la gent no et tingui en compte i que opti per altres propostes i persones, però s'ha de ser realista i acceptar el joc. El seu discurs no va motivar, ja sigui perquè era molt semblant a d'altres, i no hi podia competir, o perquè no era prou clar.

A mi, particularment, no em va quedar del tot clar si eren, o són, independentistes moderats, o s'apuntaven a allò que més punts els pogués donar. A l'hora de calcular l'abast de l'independentisme els han col·locat entre aquests, però realment ho eren? Alguns antics militants d'Unió Democràtica deien que els havien votat, i que no ho haurien fet si s'haguessin presentat amb JxCat. Vol dir això alguna cosa?

La CUP condiciona el govern perquè forma part del tram independentista d'esquerres que no està d'acord amb la manera de fer dels altres dos socis de govern. Som molts que no estem d'acord amb la manera que han governat JxCat i ERC. És lògic que hi hagi espai per als discrepants. Ara el que es tracta és de formar una aliança, cedint les parts, per arribar a l'acord que els porti a construir un govern fort, que això és el que Catalunya necessita. Em sap greu per la senyora Chacón, però s'ha d'adonar que la seva opció, és per ara minoritària.

Ens fan falta bons polítics

Llegint diferents articulistes sobre temes diversos, t'adones que hi ha un tema de fons que es repeteix en la majoria dels casos. Es tracta de la qualitat o nivell dels nostres polítics actuals, i la necessitat de trobar-ne d'altres, que els substitueixin i millorin en la seva capacitat per liderar les nostres institucions.

Vivim uns temps difícils, agreujats per la situació sanitària, però sobretot pels efectes del Procés català i la judicialització de la política. Ens trobem amb molts entrebancs que dificulten la bona marxa de l'economia, però sobretot de la política. La capacitat de liderar un projecte viable que desencalli la situació actual.

Cal tocar de peus a terra i saber valorar quines són les prioritats de la població, de tots els catalans i també dels espanyols. Una cosa són les legítimes aspiracions dels catalans a decidir el seu futur i una altra les possibilitats que això pugui ser una realitat immediata. Necessitem trobar la manera de resoldre els principals problemes actuals, amb una economia molt tocada per la pandèmia, amb una pèrdua d'empreses i de llocs de treball, amb una taxa d'atur juvenil escandalosa i un abandonament formatiu preocupant.

Sembla com si els polítics empresonats i a l'exili, siguin el millor que tenim i que no siguem capaços de trobar-hi relleu. No em crec que no hi pugui haver altres persones disposades a liderar un projecte polític engrescador, viable i triomfant. Ens cal analitzar què és el que condiciona aquesta manca de lideratge per tractar de solucionar-ho. Entretant, convindria demanar als actuals polítics, que siguin curosos amb les seves decisions, que no siguin extremistes en les seves decisions, i siguin capaços de dialogar i cedir en allò que sigui necessari, per poder caminar tots junts cap a la consecució dels nostres objectius.

Què passa amb la vacuna AstraZeneca?

Avui els dubtes i preocupació es centren en la vacuna AstraZeneca que, com tots sabem, se n'ha aturat la seva aplicació. I els que esperen la segona dosi? Aquesta seria probablement la pregunta més intrigant per aquelles persones que varen rebre'n una primera dosi i que en pocs dies han de rebre la segona. Si es confirma que la vacuna provoca problemes de salut, què els passarà? No rebran la segona dosi? En rebran una altra de diferent?

Només ens faltava això per acabar-ho d'arrodonir! El ritme de vacunació no és bo i a sobre ara es paralitza, si més no uns dies, per assegurar que no comporta cap perill. Si hi havia gent atemorida, ara encara n'hi haurà més, sobretot les persones que han estat vacunades amb AstraZeneca, i els seus familiars.

Aquesta setmana també han obert les comarques i ja es podrà circular per tot Catalunya, encara que amb un certificat d'autoresponsabilitat. Es demana que només siguin desplaçaments amb la bombolla familiar, per evitar escampar la malaltia. I s'espera poder obrir aviat els restaurants en horari de vespre. Una petició que ve de lluny i que podria iniciar la recuperació d'una economia molt malmesa.

No sé si tot això és l'inici del retorn a una normalitat tan desitjada, però de ben segur que tots plegats en tenim moltes ganes. La gent està cansada i els joves encara més. L'obligació de ser a casa abans de les 10h. del vespre no és una mesura fàcil de complir, sobretot en edat de sortir les nits, de gresca. Esperem que les autoritats sanitàries sàpiguen el que fan i que aquest deixar anar una mica més de la corda no provoqui una reculada en la millora de la situació pandèmica.

Pablo Iglesias surt del govern

Darrerament, cada dia ens trobem amb una notícia bomba, políticament parlant. Avui no és altra que la sortida de Pablo Iglesias del govern de Madrid per presentar-se a les eleccions autonòmiques de la comunitat madrilenya. Si alguna cosa no se li pot dir al líder de Podemos és que sigui un aprofitat, doncs, surt de la posició de confort, la vicepresidència del govern, per anar a barallar-se en unes eleccions que no se li auguren grans resultats.

Crec que no el podem titllar de buscar la cadira, perquè la cadira és el que tenia fins ara, i a la Comunitat de Madrid difícilment pugui aconseguir res de bo. Amb qui farà camí? Diu que vol evitar la majoria absoluta del PP, evitar que les dretes continuïn governant la comunitat central, però... de qui pensa robar els vots, si és que la seva formació aconseguir créixer? De C's, que tot fa pensar que pugui desaparèixer? O del PSOE, amb qui haurà de pactar si pretén treure la dreta?

De moment Ayuso se sent molt forta i això és el que ha de defensar si vol conservar la cadira. Venent que el futur és seu, més ara que mai, serà la manera d'enfortir el PP i de retruc la seva candidatura a continuar governant. Ara té un adversari més fàcil de competir-hi. Ja ha canviat el lema i ha introduït el substantiu "comunisme" que fa molta por a la dreta conservadora de la capital d'Espanya.

S'ho ha pensat bé Iglesias? Li fa algun favor a Pedro Sánchez? Mai la seva successora crearà tants problemes interns al PSOE, com ho ha fet Pablo Iglesias. Ha tret munició a Casado en seu parlamentària? Són aquestes algunes de les preguntes que ens fem, i que podrem anar responent al llarg dels dies. Tenim temps per fer prediccions i valorar l'encert o no d'Iglesias i el seu partit polític.

Les meves darreres lectures

Avui he llegit "Tàndem", el darrer premi Josep Pla, de l'escriptora Maria Barbal. Us en recomano la seva lectura, que és molt planera, on t'hi trobes molt a gust i et fa reflexionar. La vida és molt interessant quan t'evoquen a pensar-hi i endevinar per què passen les coses. No calen grans esdeveniments, sinó tan sols tot allò que et comporta viure, que és prou ric, sobretot si t'atures a pensar-hi.

Fins fa quatre dies m'haurien sentit dir que jo necessitava fullejar els llibres, tenir-los entre les mans, i que em resultava més difícil la lectura a través de l'ordinador. Com tot, però, és acostumar-t'hi. Després d'uns quants mesos de llegir a través de la pantalla, haig de reconèixer que és molt pràctic i alhora còmode. El servei que presta la Xarxa de Biblioteques de la Diputació és interessant i útil, i et permet llegir fins a les darreres novetats.

La lectura de "Tàndem", que tenia en reserva des de feia setmanes, ha estat un plaer, i n'he gaudit com si tingués el llibre entre les meves mans. La història de l'Armand i l'Elena, t'engresca perquè et fa adonar de la importància de l'amor de veritat entre dues persones bones i sinceres. T'ajuda a descobrir la bondat entre tanta bogeria que estem patint aquests dies, i com de fàcil podria ser la nostra vida si tots hi poséssim de la nostra part.

Tàndem m'ha entrat després de llegir l'obra "Una sala plena de cors trencats", d'Anne Tyler, que també considero un treball sense grans pretensions, però que hi destaca la simplicitat del personatge, la bondat i senzillesa, i després d'haver llegit "Màquines com jo", de Ian McEwan, que també m'ha captivat, tot i que sigui molt diferent a les altres dues obres esmentades.

La possibilitat d'entrar a la vida dels diferents personatges, que es van succeint a mesura que comences un nou llibre, et permet enriquir la teva pròpia vida, la teva manera de fer i pensar, i t'engresca cada vegada més a trobar noves experiències, noves vivències on poder-t'hi submergir.

És això el final de C's?

Si l'altre dia comentava que C's estava més a prop del PSOE, avui potser hauria de dir que es troba més a prop de la seva desaparició. Què passarà amb C's? L'intent de desbancar el PP del govern de la Comunitat de Múrcia pot comportar un daltabaix a la formació d'Inés Arrimadas i, qui sap, si a la seva dimissió al capdavant del partit polític.

Només ha calgut que el PP oferís càrrecs a membres de C's com per fer-los canviar de bàndol i tirar per terra la moció de censura de Múrcia. Tan fàcil com això. És allò del plat de llenties. L'acostament al PSOE no ha agradat a una part de Ciutadans que se senten més propers al PP i Vox. Tornem als dubtes i discussions inicials del partit quan no es posaven d'acord si eren d'esquerres o de dretes. 

Madrid, si acaba convocant eleccions el mes de maig, pot comportar la desaparició de C's i la majoria absoluta del PP, amb el suport de Vox. Això no beneficia al PSOE i potser qui en traurà algun benefici serà ERC, que l'altre dia explicàvem que l'acostament entre C's i PSOE podia provocar-los una pèrdua de força dissuasiva.

Com podem veure, la lluita entre partits polítics està ben viva, i d'aquí en podem treure les conclusions que el menys important són la gent. És una baralla entre polítics per marcar paquet i obtenir-ne més beneficis personals. Una lluita de poder que no beneficia en res la població. Ens podem trobar molt bé que de la mateixa manera que va aparèixer C's, del no-res, ara desaparegui del mapa polític.

Ja tenim presidenta del Parlament

Avui s'ha constituït el nou Parlament, fruit de les eleccions del 14 de febrer, amb Laura Borràs com a nova presidenta. Finalment s'ha descartat la possibilitat que formés part del govern, com a vicepresidenta, i estarà al capdavant de la institució, afrontant tots els dards que li arribaran de l'oposició política i del poder judicial.

Cal recordar que té oberta una causa per fraccionament de contracte que la podria portar a la inhabilitació, per la qual cosa no s'espera una legislatura tranquil·la, pel que fa al nomenament i possibles inhabilitacions. Tampoc no s'espera tranquil·litat, després d'escoltar el discurs d'avui, de la presidenta, que en cap moment s'ha referit al president sortint, sinó més aviat ha insinuat que no estava d'acord amb com ho havia gestionat.

Venint d'una persona de JxCat i atacant la manera de fer d'una altra d'ERC, molt ens hem de témer que aquesta legislatura continuarà la crítica constant i baralles entre els socis de govern, que comporten una pèrdua d'oportunitats per al país, a l'hora d'avançar i sortir de l'estancament.

A tot això cal afegir les paraules del president Puigdemont, des de l'exili, que ha remarcat que el pacte d'avui no assegurava un pacte de govern, que encara s'estava negociant. Què més hem d'esperar? Permeteu-me que posi en dubte la durabilitat de la legislatura i la capacitat de la CUP, i interès, per posar en pau els altres dos partits polítics independentistes.

Meritxell Serret ha tornat

La notícia d'avui és el retorn de l'exconsellera Meritxell Serret, que es trobava a l'exili a Brussel·les, i que avui s'ha presentat davant el Tribunal Suprem. L'exconsellera, a diferència dels altres líders independentistes, no tenia cap euroordre en contra i està acusada de malversació i desobediència, i tot fa pensar que només serà condemnada per desobediència. Després de la presentació al Tribunal Suprem, ha sortit lliure amb l'obligació d'estar localitzable i haurà d'acudir davant del jutge Llarena a primers d'abril.

La tornada de l'exconsellera ha sorprès a tothom, ja que ho portava molt amagat. M'imagino que la situació en què es trobava, a diferència dels altres exiliats, ha fet creure convenient la tornada al país, ja que una condemna per desobediència no l'ha de portar a la presó, sinó simplement ser inhabilitada per desenvolupar càrrecs públics durant un temps.

L'altre dia, escoltant una tertúlia televisiva, sentia com comentaven que molt probablement el futur dels exiliats serà el de no poder tornar mai més al país, a no ser que decideixin afrontar el judici, amb el resultat que tots coneixem a través dels actuals presos polítics. És dur.

Els passos per a l'indult o l'amnistia estan encallats, i els nous canvis polítics d'aquests dies fan pensar que encara s'allargaran més en el temps. La possibitat que ERC perdi protagonisme en benefici de C's, o les possibles eleccions generals a la tardor d'aquest mateix any, buscant una pujada de vots socialistes en detriment de Podemos, poden comportar una aturada a les expectatives que s'havien creat.

C's més a prop del PSOE

Els moviments que hi ha hagut avui a Múrcia i a Madrid fan pensar que C's s'acosta al PSOE, trencant els seus pactes amb el PP, encara que no a tot arreu. Si ahir parlava de l'amenaça d'ERC de no continuar donant suport al PSOE, potser ja no els caldrà. Inés Arrimadas ja ho va intentar, tan bon punt es va fer càrrec del partit, després de la dimissió d'Albert Rivera, però llavors no se'n va sortir.

El PSOE i C's han presentat a Múrcia una moció de censura per poder repartir-se la presidència de la Comunitat i l'alcaldia de la seva capital. A Madrid, Ayuso ha dissolt el Parlament per evitar una moció de censura, que també s'ha presentat, però que caldrà veure què té prioritat. És això el final de la triple dreta?

A Andalusia i a Castella-Lleó sembla ser que es manté el pacte, i que només es tractaria de les comunitats de Múrcia i Madrid, però tampoc a l'alcaldia de la capital d'Espanya. I al Congrés de Diputats? Si C's s'alinea amb el PSOE, ERC deixarà de ser imprescindible per a la governabilitat de l'Estat, i ja no podrà anar xulejant davant dels altres, davant de JxCat.

Tot és molt recent i, sobretot pel que fa a Madrid, caldrà veure en què acaba tot plegat. De totes maneres és molt evident que C's necessita fer canvis, ja que la tendència és la d'anar desapareixent. No es pot permetre estar més temps sense moure fitxa i això el pot portar a recuperar-se, o bé a desaparèixer definitivament.

Amenaça o entreteniment?

Després que el govern de Madrid celebrés l'aixecament de la immunitat dels eurodiputats independentistes catalans, i que, sobretot, s'anul·lés el tercer grau als presos polítics, el líder d'ERC a la capital d'Espanya, Gabriel Rufián, ha deixat entreveure la possibilitat que el partit deixi de donar suport al PSOE. És això una amenaça o forma part de l'entreteniment d'ERC per fer veure que pinten alguna cosa a Madrid?

M'imagino que aquesta serà una pràctica recorrent mentre duri la legislatura, perquè el que és clar és que el PSOE no canviarà d'actitud, i si cal es buscarà un altre soci, encara que sigui Vox, com ja hem pogut comprovar-ho. No tenen pas manies!

ERC necessita sentir-se necessària per a la governabilitat d'Espanya, i haurà de jugar amb aquest dilema sobre pressionar o deixar de fer-ho en funció de les circumstàncies. Avui estava cantat el que passaria, i per tant no crec que els hagi vingut de nou, però ERC també ha de donar la cara davant l'electorat que esper d'ells un posicionament més clar sobre la independència i l'autodeterminació.

Els dirigents d'ERC han estat molt clars a l'hora de marcar diferències amb el PSC, però no passa el mateix amb el PSOE. Sempre han defensat que l'aprovació dels pressupostos va ser en benefici propi, per deixar enrere els pressupostos del PP, però hi ha hagut la voluntat de sentir-se útils i, a poder ser, imprescindibles perquè el PSOE continuï governant. Veurem en què acaba tot plegat. 

L'Eurocambra es pronuncia

Avui s'aixeca la immunitat de Puigdemont, Comin i Ponsatí. Aquest vespre se sabrà si l'Eurocambra permet que els tres polítics independentistes catalans quedin en mans de la Justícia per a ser extradits a Espanya, un pas que haurà de decidir finalment la justícia belga.

Tot fa pensar que el vot serà favorable, tenint en compte quina és la voluntat dels dos grups majoritaris del Parlament Europeu. Per altra banda, el tres diputats europeus pensen recórrer la decisió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, per considerar que hi ha hagut irregularitats en el procediment.

La confiança dels polítics catalans és que la justícia belga, en última instància, es pronunciï tal com va fer en el cas del conseller Puig, i per tant tot quedi igual, amb els tres polítics lliures per Europa sense poder tornar al seu país.

El seguiment de tot aquest procés ens haurà servit per entendre una mica més com funciona tot això del món judicial, però sobretot per comprovar les diferències entre la justícia espanyola i l'europea. Ens hem adonat que l'evolució democràtica no ha existit en l'àmbit judicial, i que ens trobem massa propers a postulats autoritaris del temps del franquisme.

Malgrat que Europa no ha fet un pas endavant per defensar els interessos catalans, en tot aquest litigi amb Espanya, sí que hem d'acceptar que ha servit per qüestionar la manera de funcionar dels tribunals de justícia espanyols. Si més no permetent que els nostres polítics puguin viure lliurement a l'exili. 

Que quedi clara també la postura del PP i del PSOE, i que ningú compti en que aquests últims facin res per millorar la situació dels nostres polítics. Un fet que ja ha quedat en evidència amb el tema dels indults frustrats als presos polítics, malgrat les promeses que, com sempre, deixen de complir-se per part del president socialista.

Manifestació, no, però disbauxa, sí

Cada dia resulta més difícil controlar el compliment de les mesures contra el contagi del coronavirus. Ho fa el cansament de la gent, que des de fa més d'un any ha vist com se li restringeixen els moviments, amb un confinament molt estricte, i que no és el mateix a tot arreu. Per què?

A Madrid hi ha molta més llibertat de moviments. Els bars, per exemple, estan oberts moltes més hores que a Catalunya i això ha fet que, en una comunitat on es prohibeix la manifestació del 8 de març, estigui plena de francesos que s'escapen del seu país per poder celebrar el cap de setmana a base de begudes.

Aquesta incoherència és la que provoca que la gent es rebel·li més fàcilment a les mesures restrictives. Per què si uns poden moure's lliurement, nosaltres ens hem de quedar a casa? Digues-ho als joves que no saben què és arribar a casa abans de les 10 del vespre!

Demà, els bars i restaurants catalans podran obrir a 2/4 de 8 h del matí i no hauran de tancar fins a les 5h de la tarda. Aquesta mesura, que no deixa de ser restrictiva comparada amb altres comunitats, és una finestra que s'obre a la gran restricció que hi ha hagut fins ara. Penso que ha estat molt exagerat, perquè amb el compliment de les mesures de separació de taules n'hi havia prou com perquè durant el dia es pogués treballar de manera continuada sense perill de contagis.

Curiosament, a Madrid, on l’extrema dreta dona suport al govern, la manifestació del dia 8 de març no s’ha autoritzat. Digui el que digui el president del govern espanyol, l’extrema dreta s’ha sortit amb la seva.

Preocupació pels atacs violents

Tot i que l'estadística diu que els actes delictius han minvat, la sensació que es té és la contrària i això crea molta preocupació entre la població. Probablement és el fet que els actes amb violència hagin augmentat, que al final la sensació que hi ha és aquesta de més violència i més delinqüència.

Per tot això és important que la gent se senti segura, protegida, i una bona mesura és veure la policia patrullar pels carrers i en hores més conflictives i llocs més aptes perquè hi tinguin lloc actes delictius. Un dels quals seria l'entorn de l'estació de ferrocarril, en hores de vespre i nit, quan la gent arriba a la vila, i no hi ha gaire circulació de persones pel carrer.

Ens han explicat que la policia s'ha reunit expressament per parlar del tema i que hi volen posar solució, i això ens ha d'animar a creure que tots plegats podrem respirar més tranquils. És cert que cada vegada hi ha més desvergonyiment a l'hora de delinquir. Ho heu comprovat en les manifestacions de Barcelona i altres ciutats del país, però també en la manera d'enfrontar-se amb la gent, per robar-los diners, mòbil i tot el que porten de valor.

Aquesta setmana podíem veure a la revista local L'Agenda, una fotografia dels efectes soferts per una persona d'Arenys de Munt en un atac rebut a la platja de la vila. No és un atac menor, sinó que el resultat podia ser molt pitjor, per l'arma utilitzada. Aquesta facilitat per atacar és la que preocupa a molta gent i probablement fa desistir de sortir a passejar segons a quin lloc i a quina hora.

Demanem a la nostra policia que vetlli per la seguretat dels nostres vilatans i visitants, i eviti que proliferin aquests actes violents d'uns pocs, però atemorint la gran majoria que som respectuosos amb els altres i que no podem ser víctimes propícies d'uns delinqüents sense fre ni límits.

La presidència del Parlament en disputa

Mentre duren les negociacions per pactar un futur govern independentista, corren els rumors sobre quin haurà de ser el paper de Laura Borràs. Havent perdut l'oportunitat de ser la primera presidenta de la Generalitat, s'obre la possibilitat que es converteixi en la presidenta del Parlament, però, segons diuen, no li acaba de fer el pes.

D'alguna manera per alguns això que fos nomenada presidenta del Parlament la tindria entretinguda i permetria a altres dirigents de JxCat d'agafar més protagonisme. Perquè l'altra opció seria que assumís la vicepresidència del govern, la qual cosa la tindria més implicada en el dia a dia del nou govern.

M'imagino que els dubtes de Laura Borràs són per acabar de veure on pot tenir més protagonisme. La presidència del Parlament és un bon càrrec, però és cert que la deixaria una mica al marge de la política més immediata, encara que pogués lluir-se i reivindicar-se en front de Torrent, a qui acusen d'haver estat molt fred amb el Procés, sobretot quan va deixar sense escó al president Torra.

Sí que és cert que JxCat vol la presidència del Parlament, i vol impedir que acabi anant a parar en mans de la CUP, que també la pretén. Si la candidata és la Laura Borràs, semblaria més fàcil que l'acabés obtenint, però si hi renuncia, podria facilitar més les coses a la CUP, sobretot si fos Dolors Sabater la candidata a ocupar aquesta presidència. I a tot això hi hauríem d'afegir dos altres candidats, com són Eva Granados, pel PSC, i Joan Carles Gallego, pels Comuns.

Com podem veure estem ben entretinguts, a només vuit dies de la convocatòria del Ple que ha de votar els noms de la mesa del Parlament. Confiem que els dubtes s'aclareixin el més aviat possible, i que l'ombra d'unes noves eleccions s'esvaeixi.

No només són efectes econòmics

La desescalada en l'eliminació de les restriccions pel coronavirus està resultant molt lenta, fins al punt que la gent no ho acaba d'entendre. Avui se'ns ha notificat que a partir de dilluns, uns dels més afectats per les mesures preventives del contagi massiu del virus, els restaurants i bars, podran obrir de manera ininterrompuda fins a primera hora de la tarda. S'estalviaran, doncs, fer tot el parament un parell de cops al dia.

Són molts els sectors perjudicats per les mesures contra la COVID-19, la majoria de l'àmbit econòmic, però també ens podríem fixar en l'àmbit social i relacional. Les persones necessitem relacionar-nos i després de tants mesos confinats, la nostra situació personal també s'ha vist afectada.

Les entitats culturals i socials, formades per una gran quantitat de voluntaris, que dediquen el seu temps lliure als altres i a les afeccions, han vist com durant més d'un any han hagut de tancar les portes i restringir sinó totalment, sí en bona part la seva activitat. Aquesta paralització no té efectes només en la pròpia activitat, sinó també en l'ànim i sentiments de la persona, fins al punt que pot haver provocat un canvi en la manera de ser de cadascú de nosaltres.

M'imagino que de tot plegat n'haurem après moltes lliçons, però una d'elles hauria de ser la consciència de la nostra vulnerabilitat. Ens creiem amos del món i després resulta que un virus ho pot remoure tot, i deixar-nos pràcticament indefensos. Afortunats els que ho podrem explicar, perquè molts s'hauran quedat en el camí. Tot té remei menys la mort, i l'epidèmia n'ha ocasionat força.

És bo que el govern sigui curós a l'hora de prendre les mesures per afrontar la situació epidemiològica, però ha de tenir molt present que portem molt temps amb restriccions, i que la nostra salut també se'n ressent, a part de la nostra economia, dels ingressos de totes aquelles persones que han hagut de tenir aturats els seus negocis.

Conseqüències de la derrota electoral

És ben cert que tothom s'apunta a cavall guanyador, i quan pinten bastos correm-hi tots! En el món de la política això es fa molt evident i ho hem pogut comprovar darrerament amb partits polítics com el PP o C's.

Avui llegia dues notícies referides a aquests dos partits. Per una banda el representant del PP a l'Ajuntament de Barcelona, el senyor Bou, amenaçava de marxar del partit si no plegaven els del capdamunt, a qui acusava d'haver portat el partit al desastre, després dels mals resultats a les eleccions autonòmiques. També la coordinadora de C's a la demarcació de Tarragona ha dimitit.

En el cas del PP és un esglaó més de la davallada a Catalunya i el poc pes polític que té des de ja fa molts anys. Quant a C's segueix la tònica iniciada a les eleccions generals en què va patir una patacada molt forta, que va provocar la dimissió del seu líder, i que ara s'ha repetit a Catalunya, sense que ningú, però, s'hagi sentit al·ludit i hagi dimitit.

Aquests partits, com C's, que no han tingut mai una estructura consolidada, han estat molt vulnerables i molt en funció de les expectatives electorals. A diferència de partits com el PSC, que han tingut els seus moments baixos, sí que han aprofitat el seu arrelament per recuperar posicions, quan els vents els han estat favorables. Se'm fa difícil pensar que això pogués passar a C's, i potser per això els seus dirigents han anat sortint tan de pressa com han pogut.

En el cas del PP, sobretot a Catalunya, tot dependrà molt de la resistència que pugui tenir Vox, amb un discurs molt directe i sense escrúpols. Els seus dirigents hauran de mantenir el seu caràcter bel·licós i amenaçador, per retenir els seus votants. El seu discurs populista és difícil de conservar si la força és petita, o bé si es té la possibilitat de governar. És en un entremig que es pot captivar els votants, i sobretot si el seu discurs s'impregna en les institucions on són presents i aconsegueixen modelar els altres. A vegades n'hi ha prou en fer por, per acovardir qui tindria les regnes del poder.

Una recollida de signatures inútil i conflictiva

El PSC d'Arenys de Mar ha iniciat una recollida de signatures buscant que els vilatans es manifestin en contra de la recollida selectiva de la brossa amb el sistema de porta a porta, que és la que funciona en una bona part de la població i que el govern actual vol implementar a tota la vila. 

El PSC sempre ha defensat que en punts d'alta densitat de vilatans era millor la recollida amb contenidors i deixar per a les parts menys denses el porta a porta. Ara, com que veu que el govern no li fa cas, ha decidit comprometre la decisió de l'equip de govern amb una moguda de signatures, a imatge del que va fer el PP en contra de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

Al marge d'estar a favor o en contra de la recollida porta a porta, penso que és una mala praxi utilitzar la població per les picabaralles polítiques dels partits que són a l'Ajuntament. Quan ja està clar quin és el sistema preferit per la majoria del govern municipal, i en el moment que ja està a punt de licitar-se la seva execució, no té sentit aquesta recollida de signatures, que no farà més que provocar més malestar entre la població.

El tema de la participació ciutadana els partits polítics no l'han acabat d'entendre, o el que és pitjor l'utilitzen segons la seva conveniència. A Arenys de Mar, al marge de l'exercici que es repeteix des de fa uns quants anys, dels pressupostos participatius, la participació no ha tingut gaire bona acollida. Encara recordo l'ús que es va fer per escollir la nova ubicació de la biblioteca, que es va respectar perquè qui va guanyar les eleccions era on la volia.

M'agradaria equivocar-me, però crec que la iniciativa del PSC arenyenc només portarà més conflicte i les signatures recollides només serviran per anar a parar a les escombraries, sigui quin sigui el nombre que se n'obtinguin. Com a molt podrà contribuir a augmentar l'ego de qui ho impulsa, si és que la xifra resulta prou significativa.

La Fiscalia contra la sobirania del Parlament

Una vegada més la Fiscalia ataca la sobirania parlamentària i castiga els membres de la mesa del Parlament que varen permetre debatre lliurement una proposta presentada. Què hi ha de malament? Desobeir uns jutges retrògrades que no creuen en la veritable democràcia? Mai tindran la legitimitat per fer callar un Parlament escollit pel poble sobirà.

Avui hem conegut la notícia de la querella de la Fiscalia, que segons Pedro Sánchez depèn d'ell, contra el president del Parlament de Catalunya i els membres que varen donar suport a que es pogués debatre la reprovació de la monarquia i la defensa de l'autodeterminació.

La resposta que dona Eva Granados és una evidència més de que no pot arribar a ser nomenada presidenta del Parlament, perquè està a favor de tapar la boca a aquells temes que no agraden als membres del Tribunal Constitucional, que no hem escollit, sinó que ens han imposat. És una mostra més del tarannà de l'actual PSC, que no defensa els interessos de la majoria de catalans, ni les seves institucions. No sé per què tant d'interès en voler ser-ne presidenta, si no creu en la seva funció principal, que és la de donar veu a tots els representants del poble.

Avui s'ha demostrat, una vegada més, que només deixant al marge els polítics que no defensen la sobirania de Catalunya es pot avançar. Malauradament ens falten polítics amb convicció, empatia i rigor. Polítics que donin la talla i que ens treguin de l'atzucac on estem ficats. Vergonya per a Podemos, i els seus amics Comuns, que no aprofiten la seva posició per fer caure la cara de vergonya als seus socis de govern. Faria bé la senyora Albiach de retirar-se de la primera línia i intentar ser coherent amb el que el seu partit defensa, aquí i a Madrid.