El Síndic sol·licita informació als ajuntaments

A primers d'agost el Síndic va sol·licitar informes als ajuntaments sobre el problema de la connexió a peu entre els dos Arenys, i una relació de totes les gestions fetes des de la respectiva institució.
Aquest informació ens va ser comunicada per l'alcalde d'Arenys de Munt, en resposta al nostre escrit adreçat a les dues alcaldies, i que us reprodueixo a continuació:

Benvolguts alcaldes,

Com molt probablement haureu pogut llegir a la xarxa d'arenyautes, a finals del mes de juny vàrem enviar una carta al Síndic de Greuges per queixar-nos de la situació en què es troba el nus viari de Vallvidrera que, des de la construcció del perllongament de l'autopista del Maresme, impedeix de transitar a peu.
En la mateixa carta li comentàvem que des de les vostres alcaldies i ajuntaments s'havien fet diferents gestions a la Generalitat de Catalunya, a l'anterior legislatura i també en aquesta, i també s'havia mobilitzat la ciutadania, sense que s'hagués aconseguit res.
Avui divendres dia 12 d'agost hem rebut una carta signada per l'adjunta al Síndic, la senyora Laura Díez Bueso, on se'ns informa de l'acceptació a tràmit de la nostra queixa i que han sol·licitat un informe als vostres ajuntaments i també al Departament de Política Territorial i Obres Públiques.
És per tot això que hem acordat fer-vos arribar aquesta explicació de com ha anat el procés i manifestar-vos que la nostra intenció ha estat col·laborar en la manera que ens va semblar útil, a que la Generalitat de Catalunya solucioni d'una vegada per totes, el problema que va ocasionar amb la construcció dels accessos a l'autopista, a la zona de Vallvidrera.
No cal dir que entenem que són els vostres governs municipals els que han de liderar i fer possible la solució al problema esmentat, atès que sou els representants legítims de la respectiva ciutadania. Per la nostra part, estarem a l'expectativa de les informacions que ens pugui fer arribar el Síndic de Greuges, i us en tindrem puntualment informats.

Rebeu una cordial salutació

Lisboa, la ciutat blanca

Com si d'una marató de capitals es tractés, hem fet cap a Lisboa, la capital d'un país molt proper que sovint tenim oblidat. De la mateixa manera que Catalunya, Portugal va fer camí de la mà d'Espanya durant molt temps. A diferència de nosaltres, Portugal va assolir la independència i avui ningú la discuteix. Nosaltres encara estem batallant i recordant el 1714. No sé si es tracta d'una quimera, a vegades però em fa l'efecte que ens oblidem de caminar, pensant massa en el passat.

És per això que, sense desmerèixer qualsevol esforç per assolir més autonomia i poder de gestió, a vegades em fa l'efecte que els partits nacionalistes es queden massa en l'anècdota: no sempre s'ha gestionat tota la capacitat de què es disposava. Ja sé que això és perillós de dir perquè es pot interpretar com un anti-nacionalisme. A mi, que sempre m'he sentit català, a dins i fora del meu país, sovint em preocupa que Catalunya encara cultiva la injustícia, i que hi ha massa gent que no té temps de pensar en nacionalismes perquè té massa feina per poder arribar a finals de mes. Qui aconsegueixi avançar en un món més just i equitatiu s'endurà tot el meu suport i agraïment.
Però avui volia parlar de Lisboa, i m'agradaria eliminar qualsevol tendència als tòpics. Passejant per la capital t'adones que la societat no és tan simple. A Lisboa veus misèria i brutícia però també bellesa i sumptuositat. De ben segur que els cal molt d'esforç per aconseguir una ciutat més humana i justa, però això no impedeix que el turista s'hi passegi agradablement, amb un pujar i baixar continuat, però sempre amb l'amabilitat i generositat del lisboeta. És ben cert que només amb una actitud positiva pots gaudir d'una agradable visita de la capital.
De l'Alfama al Bairro Alto, passant per A Baixa i Chiado, improvises un recorregut que difícilment repeteixes atesa la multitud de carrers, carrerons, escales i placetes. Les façanes de rajola, i la blancor que predomina; el terra de petites llambordes, blanques i negres. Els baixants sobtats, a vegades salvats pels "elevadors", configuren una ciutat amb caràcter propi.
La població és molt diversa, amb força immigració procedent de les antigues colònies, sense estar al marge de la més recent onada immigratòria procedent de l'est europeu.
Si heu estat a Lisboa, potser em sabreu definir millor la ciutat. Personalment hi he anat a passejar-me pels seus carrerons i places, encara que no he deixat de contemplar monuments arquitectònics interessants: el Castelo, les restes del convent del Carmo, la catedral, la basílica d'Estrela, i sobretot la torre de Belém i l'impressionant convent dels Jerònims.
Quan he tornat a casa, he repassat la premsa i m'adono que els nostres polítics encara es discuteixen per l'Estatut. És clar que és important l'Estatut!, el que no és tan clar és que la discussió sigui en format partidista en vistes a properes eleccions. Hi ha partits polítics que haurien d'estar més temps a l'oposició ja que, al govern, encara s'hi troben incòmodes. És una llàstima que tot el país estigui a mercè de la immaduresa d'alguns. Confiem que el mes de setembre ens sigui més profitós.

Què volem al Xifré

Estic intentant recollir totes les notícies i novetats que hi ha hagut durant els dies que he estat lluny d'Arenys i no és fàcil. De moment he recollit la premsa, però d'Arenys, com de la majoria de poblacions, no se'n diu res, a no ser que passin desgràcies.
Pel carrer però, hi ha una notícia de darrera hora que parla del Xifré. Sembla ser que el govern municipal ha anunciat una consulta per abans d'acabar l'any. No sé si es tracta d'una bona notícia o no. D'entrada semblaria que si. Sobretot per a gent com jo que apostem per la participació ciutadana. De totes maneres però, sempre hi ha el perill que amb l'excusa de demanar l'opinió ja es pugui justificar un model participatiu de gestió democràtica.
No puc fer judicis abans de conèixer com es desenvoluparà la consulta i quins treballs explicatius previs hi haurà. M'han dit que serà una consulta a la ciutadania sobre què col·locarien al Xifré. És cert que tothom pot tenir una opinió i és bo conèixer quina és i per tant quina és l'opinió majoritària. Però no és menys cert que utilitzar l'edifici del Xifré per una cosa o una altra, implica un pressupost o un altre, i també té repercussió en l'ús d'altres equipaments per altres serveis.
Durant aquesta legislatura els grups municipals de l'oposició han exigit a l'equip de govern la realització d'aquesta consulta, atesa, segons ells, la seva promesa electoral. Al mateix temps han manifestat la seva opció per utilitzar el Xifré com a seu de l'Ajuntament. Personalment crec que és un error i un dia ho justificaré en aquest blog. De totes maneres no deixa de ser una opinió personal com moltes altres.
Al marge d'una opinió o una altra, crec que seria més important treballar més a fons un pla general d'equipaments, amb el màxim consens possible entre els grups municipals, i a partir d'aquest consens presentar una proposta perquè la ciutadania donés la seva opinió.
Els ciutadans volem donar la nostra opinió però ens cal molta informació. Opinar sense conèixer la realitat, és una temeritat, i el meu posicionament no es podrà titllar de poc democràtic sinó, en tot cas, de previsor, perquè no fem una moguda que, al final, no serveixi per res.
En continuarem parlant.

Roma, ciutat santa

Acabo d'arribar de la ciutat santa. Encara em costa fer una valoració del viatge i de tot el què hi he vist. Ho faré potser d'aquí uns dies. Deixeu-me però que us digui que he trobat una ciutat acollidora encara que buida (els romans eren de vacances i molts turistes ja havien marxat). Ens hem pogut passejar tranquil·lament pels seus carrers i places, sense cues ni estibades, encara que amb algun petit ensurt.

Roma ho ha santificat tot. Des de les torres romanes als obeliscs. A tot arreu hi pots veure signes cristians. Els capellans i les monges es fan veure: és "casa seva". I hi ha dues cues, no sé si complementàries o bé antagòniques: les de les tombes dels papes Joan XXIII i Joan Pau II. Dues maneres d'entendre l'Església?

En continuaré parlant. I us convido a parlar-ne si hi heu estat recentment.

Hem renovat el vot de vila!

Finalment el seny s'ha imposat i avui, més que mai, la nostra vila està plena de macips i macipes remullant ciutadans i llars per commemorar l'alliberament de la pesta per intercessió de Sant Roc.

S'ha normalitzat la festa. Les noies porten almorratxes i van vestides de macip. No és cap bufetada a la tradició sinó una adequació al nostre temps.

Visca Sant Roc i tots i totes!

El carril-bici d'Arenys de Mar

Des de fa uns dies que em balla pel cap presentar una instància al Registre Municipal, sol·licitant que l’Alcaldia prengui alguna mesura en relació al carril-bici de la part alta de la Riera. Trobo vergonyós i poc educatiu que hi hagi unes senyalitzacions que són incomplertes sistemàticament i no es faci res per solucionar-ho. L’exemple d’educació viària és penós.
No vull entrar a valorar si l’esmentat carril-bici és o no necessari. Ho deixo per altres opinadors. Només demanaria que si no es protegeix el carril-bici ni es multa als infractors, que s’elimini la senyalització i que es converteixi en zona d’aparcament, de càrrega i descàrrega o en allò que els serveis tècnics considerin més adient.
Si presento la instància tindré resposta oficial i a partir d’aquí sabré a què atendre’m. Si no em responguessin podria anar al Síndic de Greuges, ara que està treballant per Arenys.
No sé com ho veieu?

WC+I+Pàrking

Sempre recordo les meves excursions a les illes britàniques, arribant a ciutats, pobles i poblets, i la manera d'informar-me on podia aparcar el cotxe, trobar informació de l'entorn i fer el pipí. Quan tornava a casa m'adonava que els turistes i forasters que ens volien visitar ho tenien molt difícil: com trobar aparcament? on anar a fer el pipí? i qui els podia informar sobre Arenys?
Des de fa unes setmanes Arenys ha estrenat una finestra d'informació turística. Els visitants, si han tingut la sort de poder aparcar, d'entrar a alguna cafeteria a fer el pipí, i localitzar el Calisay, ara poden assabentar-se de què trobaran a la nostra vila.
Probablement l'oficina és millorable. M'imagino que caldria editar alguns opuscles i no cal dir també, retolar la vila, sense "passar-se" però donant informació. Els altres temes queden pendents, i pensar un lloc amb els tres serveis és encara més difícil. L'orografia d'Arenys no ho fa fàcil però no per això s'han d'escatimar recursos ni idees.
Em consta que des de la regidoria de promoció econòmica s'està treballant per potenciar l'economia de la vila. Caldria donar-hi tot el suport possible, tan per part dels grups municipals com dels comerciants, restauradors i ciutadania en general. És per això que considero molt important que la Comissió Municipal de Comerç es configuri el més aviat possible i que, amb la màxima representativitat, comenci a treballar per dinamitzar l'economia del nostre poble. La visita d'un dia a Arenys, pensant que no tenim massa allotjament disponible, pot ser un bon recurs, però els hi hem de posar fàcil.

Blog versus xarxa d'internautes

A internet és possible el diàleg encara que sovint es converteix en monòleg. L’actitud passiva de la majoria és lícita però impedeix conèixer més opinions que són les que enriqueixen tot diàleg, tota convivència.
Quan escrius en un blog, tens molt clar que ho pot llegir molta gent que no coneixes però també molts dubtes de si ho arriba a llegir algú. Certament un blog no és la millor manera de fer arribar una notícia a la majoria, atès que obliga als lectors a connectar-s’hi de manera expressa. Tot el contrari al que passa en una xarxa d’internet on arriben els correus i només et cal obrir-los.
Davant del dilema d’escriure en una xarxa o fer-ho en un blog, intento analitzar què acostumo a escriure i comunicar, per poder decidir quin és el mitjà més idoni. D’entrada semblaria que quan pretens expressar la teva opinió sobre una realitat, o bé explicar una història, o recollir un conjunt de pensaments sobre un tema determinat, el millor mitjà seria el blog, un lloc on hi acudeix qui li interessa i, si vol, pot donar la seva opinió. Per una altra banda, quan pretens discutir sobre uns fets que afecten a una comunitat determinada, la xarxa vinculada a aquesta comunitat pot ser el millor espai.
No hi ha dubtes que, tot i acceptant aquestes definicions, ens trobarem en situacions on serà molt difícil valorar a quin espai corresponen. La meva opinió és que, en aquests casos, el què val és la lliure decisió, encara que per alguns altres pugui semblar equivocada.
Davant l’aparent animadversió dels impulsors de la xarxa arenyautes al fet de donar a conèixer l’existència del meu blog a través de la xarxa, i l’acusació d’estar fent una fraudulenta publicitat interessada, crec que el millor que puc fer és limitar-me a escriure els meus pensaments i idees al meu blog, sense desconnectar-me de la xarxa d’arenyautes, i, quan ho cregui convenient, donar la meva opinió als temes que es tractin a la xarxa.
Crec que d’aquesta manera tindré als meus amics d’arenyautes contents i, qui ho vulgui i trobi interessant, podrà connectar-se lliurement al meu blog, per llegir i opinar sobre els diferents temes que hi figurin.

El Síndic estudiarà la connexió a peu dels dos arenys

Us reprodueixo la carta que hem rebut del Síndic de Greuges en relació a la nostra petició perquè estudiés la manca de connexió a peu, entre els dos arenys, després de la construcció de l'autopista del Maresme:

Síndic de greuges de Catalunya
Registre de sortida núm. xxxx

Senyor,

He estudiat 1'assumpte que plantegeu en el vostre escrit de data 22 de juny de 2005, en el qual exposeu el problema d'accés a peu existent entre Arenys de Munt i Arenys de Mar com a conseqüència del perllongament de 1'autopista del Maresme.

Atès que la queixa compleix els requisits establerts per la Llei 14/1989, de 20 de març, ha estat admesa a tràmit i, sense que això prejutgi 1'existència de cap actuació irregular, he iniciat les investigacions oportunes del resultat de les quals us tindré informat. Per aquest motiu, he sol·licitat un informe als Ajuntaments d'Arenys de Munt i Arenys de Mar, així com al Departament de Política Territorial i Obres Públiques, relatiu a la qüestió que plantegeu.

Tan bon punt hagi rebut i estudiat la informació sol·licitada, us comunicaré el resultat de les meves actuacions.

Atentament,

Laura Díez Bueso
Adjunta al Síndic de Greuges

Barcelona, 9 d'agost de 2005

A la mort d'en Joan Grau

Ahir a la nit, a la tornada de l'enterrament del dotzè germà del meu pare, em vaig asseure a llegir el diari. No ho havia fet encara. Amb gran consternació vaig llegir la notícia del fatal accident i mort d'en Joan Grau, creador i director de Sèmola Teatre. No m'ho podia creure, però era ben cert: la fotografia no enganyava.
Tots sabem que hem de morir però mai pensem que pugui ser ara. En Joan era massa jove i tenia massa projectes a realitzar. Els seus companys i amics mai s'haurien pogut imaginar que ens deixaria tan aviat.
En Joan el vaig conèixer durant la meva estada a l'Institut Municipal de Cultura de Vic. El seu grup i ell mateix no eren d'aquells que s'asseuen a la falda de l'administració per demanar ajuda. En Joan tenia molt clar que l'Ajuntament de Vic havia de col·laborar en el seu projecte perquè era un projecte triomfador. Amb molt més èxit a l'altra banda de les fronteres que a casa, encara que de mica en mica anava captivant-nos a tots.
Recordo que, ja a la darreria de la meva estança a l'IMAC, li vaig demanar de formar part d'un grup d'experts en les diferents disciplines culturals i, tot i que això podia no anar d'acord amb la seva manera d'actuar i treballar, ho va acceptar. Era un grup per dissenyar, coordinar i donar suport a la cultura de la ciutat. I en Joan, que es passava molt temps fora de Vic, actuant arreu del món, era un element important per aquest projecte.
Ara feia molts anys que no havíem coincidit, però la seva mort m'ha sobtat i consternat profundament.

Per què l'aigua és tan bruta?

M'imagino que hi ha raons per explicar els motius de la brutícia a la mar. Aquest matí tota la família ens hem enfilat a la bicicleta i quan passàvem per davant del Pòsit ens han dit que la "tercera" estava molt bruta, que ells en tornaven. Hem pensat doncs de fer una ruta en bicicleta i en tot cas deixar la banyada per un altre dia (jo ja fa tres anys que no hi he posat els peus, però a la resta de la família els agrada molt).
No he pogut continuar el viatge per problemes amb la meva bicicleta i he hagut de tornar a casa. La meva família ha continuat el viatge i s'ha banyat. On ho ha fet? En mig de la brutícia? NO. Han arribat a Canet i allà l'aigua era neta i la sorra acabada de raspallar.

Per què Arenys és brut a dins i a fora?

Ja sé que no ho puc dir en veu alta perquè llavors el meu ajuntament es queixa que fem mala propaganda i la gent no ve a visitar-nos i a fer "gasto". Però no puc deixar de dir allò que veig, encara que avui no ho he pogut veure per culpa de la meva bicicleta.
Sí que he tingut temps de passar pel carrer més musical d'Arenys de Mar. És un carrer-xilòfon. A mesura que hi circules, les rajoles es belluguen i t'ofereixen un bell so. Potser no tan bell per a la gent que hi viu. Sembla ser que la companyia que va contractar l'ACA no ho va saber fer massa bé i ara caldrà repassar-ho. No sé si en aquests casos l'Ajuntament ha de recepcionar l'obra. Si fos així valdria la pena no acceptar-ho fins que estigui ben fet.
L'ACA, tant ara que mana el tripartit com abans amb CIU, no ens ha tractat mai massa bé als arenyencs. Tenim una Riera amb un final que fa vergonya i que quan l'Ajuntament intenta treure l'aigua putrefacta, resulta que l'amenacen per insostenible. El Bareu és un polvorí esperant els temporals de tardor. Després tot seran gemecs i corredisses. Ara el carrer d'Amunt ens l'han convertit en un instrument musical i encara hi ha moltes coses per arreglar i poca la confiança que ens mereixen. Seria bo que tots els grups municipals fessin un comunicat conjunt de queixa i que el senyor Fontbona, que hi té de bo, fes algun pas perquè l'ACA s'agafi més seriosament Arenys de Mar. Potser caldrà tornar a trucar la porta del Síndic de Greuges.
Sigui com sigui, qui dia passa any empeny, i qui no està content és perquè no vol, i de més verdes en maduren. No sé per què ens hem de queixar tant si, al cap i a la fi, tots ens hem de morir. M'agradaria, ara que estic de vacances, ser més optimista, com algun dels nostres regidors, i no estar buscant sempre cinc potes al gat, però, en el cas d'avui, m'empipa que la brutícia passi per Arenys sense que ningú li cridi l'atenció.

El nou Principal

Des de primers de juliol Arenys de Mar compta amb un nou equipament cultural. No es tracta d’un edifici de nova construcció sinó d’un equipament amb molta història, que es va inaugurar l’any 1828, que ha sofert tota mena de vicissituds, i que des de feia bastants anys duia mala peça al teler. Gràcies però a la il·lusió dipositada per uns quants arenyencs vinculats des de sempre al món de la cultura; a la tenacitat de l’entitat propietària de l’immoble; a l’opció política dels nostres governants que varen creure en la viabilitat de la restauració de l’equipament i hi han destinat els recursos necessaris; gràcies a tots i totes, el nou Principal és ja una realitat. El Teatre Principal que, abans de tancar la darrera vegada atesa la perillositat estructural, ens va posar a la boca de molts arenyencs, la llaminadura de la màgia teatral, de l’encant de la dansa, de la bellesa musical... ens va donar també prou força per reivindicar i cercar recursos perquè només estiguéssim parlant d’una pausa, d’un temps d’espera.

El dijous 7 de juliol de 2005, data fatídica pels ciutadans britànics i per a tota la societat que es regeix pels principis democràtics, vàrem fer un parèntesi al nostre xoc emocional, per participar en la inauguració del nou Teatre Principal d’Arenys de Mar. L’acte va retre memòria i agraïment a uns quants arenyencs que ens havien deixat abans que poguessin veure realitzat el seu somni; i va servir per valorar l’esforç de molts per aconseguir obrir les portes del Teatre i aixecar el teló. És d’agrair la iniciativa municipal de convidar en aquest acte els representants de les entitats culturals, socials i esportives del municipi, ja que són aquestes les que configuren la nostra societat i donen testimoni dels sentiments, anhels, projectes i vida del nostre poble.

Malgrat que d’arreu brollava felicitat i gratitud, no es va deixar d’esmentar la necessitat de continuar amb la segona fase de l’obra, per condicionar els espais annexes al teatre, que són imprescindibles perquè l’activitat cultural pugui desenvolupar-se amb unes mínimes condicions. Tot i així no s’hi va voler insistir ja que ningú volia desafinar la melodia de la inauguració, però tothom era conscient que aquest tema seria notícia una vegada païda la rehabilitació del Teatre.

En Jordi Pons, un dels principals impulsors de la reforma, va aprofitar l’ocasió per oferir-nos un gran treball teatral, amb la presència de tots aquells elements que un dia com aquest calia tenir present: la firma d’un autor arenyenc, Josep M. Arnau; la interpretació dels nostres actors i actrius, professionals i amateurs; dels músics de casa i els tècnics de so i llum; dels escenògrafs... Arenys era present a dalt i a baix de l’escenari. Una presència física i virtual i tots érem conscients de la jornada que estàvem vivint, que amb la descoberta d’una placa, deixaríem immortalitzada.

En menys d’un any Arenys de Mar ha incorporat dos espais culturals: el Teatre-Auditori del Col·legi La Presentació i el nou Teatre Principal. Són dos elements, un de propietat privada i l’altre públic, que vénen a sumar-se al conjunt d’equipaments del municipi, que han de facilitar la creació i difusió cultural a casa nostra. Dos espais que caldrà rendibilitzar, no tan sols en termes econòmics, que també, sinó culturals i socials.

El repte que té ara l’Ajuntament d’Arenys amb el Principal, és el de donar forma a la seva gestió, de manera que sigui profitosa pel municipi, i el menys costosa econòmicament. Una gestió que en pugui treure el màxim profit sense hipotecar els pocs recursos del nostre Ajuntament. El nou teatre afegeix més despesa no obligada sense que el poder públic de l’Estat ni la Generalitat de Catalunya hagin solucionat els problemes de finançament de l’administració municipal.

La solució que sembla més plausible, per les informacions que tenim, és la de l’externalització de la gestió. Una solució que evita més fàcilment la consolidació de la despesa municipal, però que necessita d’un bon plec de clàusules contractuals, perquè l’equipament continuï servint el municipi i que la despesa de diner públic no vagi a parar a mans privades, o el que és el mateix, que l’ús públic d’aquest nou equipament no comporti un increment de la despesa de la ciutadania.

El conveni signat amb la Societat Coral l’Esperança és una solució temporal al futur de la gestió. L’experiència del funcionament anterior a la rehabilitació a mans de la mateixa entitat ens fa ser optimistes i estem expectants pel començament de la nova temporada. Malgrat això la solució definitiva serà la que marcarà el camí del nou Teatre Municipal i ens demostrarà si ha valgut la pena la inversió de diner públic a l’edifici del carrer de l’Església.

Publicat a l'Ametlla d'Arenys, agost de 2005

Alarma social

Entre la ciutadania que no entenem de lleis però que no ens eximeix de l’obligació a complir-les, s’ha posat molt de moda la frase “alarma social” i en moltes ocasions s’ha justificat en aquesta per dictar sentències o bé mantenir gent a la presó.
El concepte d’alarma social és molt subjectiu i no crec que ningú pugui discutir-me que la seva interpretació varia en funció de les mateixes persones. Tot i així hi ha uns fets que majoritàriament es conceben com a generadors d’alarma social.
Aquests dies hi ha hagut dos esdeveniments que han recordat l’alarma social i que força gent ha pensat que les decisions judicials no han estat prou contundents per evitar-ne l’alarma. Em refereixo als successos de Roquetas del Mar, i el judici a Farruquito. Convindria però tenir present que darrera de cada cas de possible alarma social hi ha persones que ho pateixen i no es poden fer judicis alegrement com si es tractés d’un joc o un anàlisi de laboratori.
La mort d’un ciutadà de Roquetas del Mar, a la mateixa caserna de la Guardia Civil o per atropellament a mans d’un conductor sense permís ni assegurança del vehicle i que només va donar la cara quan ja havia quedat evidenciada la seva culpabilitat, són fets prou contundents que mereixen ser investigats i que en funció de les corresponents sentències poden crear alarma social. En el primer cas per haver mort en mans d’un cos militar i en el segon pel cúmul d’agreujants i la indefensió dels vianants.
Roquetas del Mar encara està pendent de sentència i hi ha molts aspectes a analitzar. El cas de Farruquito ja hi ha hagut sentència i per a molta gent ha estat considerada massa favorable a l’infractor i poc edificant per a possibles futurs infractors.
Sense oblidar que darrera de tot això hi ha una persona que no tenia intenció de matar a ningú i que el fet ha de ser prou cru, no podem deixar de banda que l’infractor era conscient que no tenia autorització per conduir, ni el seu vehicle estava en regla i per tant havia d’assumir tots els riscos que se’n poguessin derivar. Una sentència lleu no posar fre a possibles nous infractors i és per això que la resta de mortals ens podem sentir poc estimulats a complir la llei i el que és més fort, poc protegits per la mateixa llei. Això és alarma social i ara algú m’hauria de dir qui és el culpable: la llei, el jutge, la societat..., per després poder-li demanar comptes.

Sant Roc, un vot de vila en perill

A una setmana de Sant Roc, la nostra vila està preocupada per la possibilitat que després de 400 anys, s'incompleixi el vot de vila.

Dissabte passat, el Patronat de Sant Roc va decidir suspendre tots els actes relacionats amb el vot de vila que, des de fa 400 anys, la nostra població ha anat respectant. La causa ha estat la iniciativa d'un grup de joves (Kafa), de sortir pel seu compte al no acceptar-se la seva proposta de que les noies poguessin vestir-se de "macipes" i no de captadores, com ha estat fent-se tradicionalment.

Tot el poble està expectant de si hi haurà acord i podrem seguir complint amb el nostre vot de vila, com a compromís vers el Sant, per haver-nos alliberat de la pesta.

El Mag Lari al Parc de Lourdes

Avui ens ha visitat el Mag Lari i ens ha fet passat una bona estona. Érem molts i hem rigut i ens hem meravellat de la seva destresa. Els nostres fills, a diferència de moltes vegades, no s'han sentit insultats ni ridiculitzats. No cal tractar a la quitxalla, de rucs ni estúpids, simplement són nens i nenes, que tenen molt per aprendre però precisament de qui els tracten com persones normals, no pas d'aquells que es pensen que fent rucades ja n'hi ha prou. El Mag Lari ho sap i per això agrada i té una agenda tan atapeïda.

Gràcies Mag Lari i gràcies regidoria de Cultura d'Arenys de Mar.

En permanent campanya electoral

Des de la despuntada en les darreres eleccions generals i autonòmiques, ERC es manté en una permanent campanya electoral. Probablement, els seus assessors els deuen aconsellar que la millor manera per incrementar electors és mantenir-se a les primeres pàgines dels diaris, i el senyor Carod Rovira i els seus col·legues en són experts.

Durant l’hivern ens han brindat anècdotes, amenaces, consells, declaracions, ultimàtums... que els ha permès ser notícia dia rere dia. Durant les vacances, amb l’elaboració del nou Estatut, no han quedat curts, i ara que la cosa començava a decaure hi han tornat: cada vegada més lluny.

De ben segur que tenen estudiat què cal dir i quan fer-ho, i que d’aquesta manera esgarrapen vots als seus adversaris i coaliats. El que no és tan clar és que la ciutadania es vegi reflectida només amb declaracions. Seria bo veure resultats de la gestió de govern, perquè ERC forma part del “tripartit” a Catalunya i va de la mà del PSOE a Madrid. Estic convençut que fan feina però sembla que tenen molt clar que informar de la feina que fan no comporta més vots i per tant no cal parlar-ne.

Perquè... aconseguir la independència o plena sobirania de Catalunya pot ser un objectiu prou important i suficient com per aconseguir animar a molts votants, però també seria important que ens dibuixessin quina Catalunya volen, perquè segons quina sigui potser no interessarà a tanta gent. Encara que és ben cert que els mitjans de comunicació busquen titulars i ERC els en proporciona prou.

A Arenys de Mar sembla que es perfila un pacte CIU-PSC-PP. Caldrà veure quin paper jugarà ERC a l’hora d’aprovar les Ordenances Fiscals i el Pressupost pel 2006 i si faran “seguidisme” del PSC com en el cas de l’aprovació inicial de l’Ordenança d’edificació, en el darrer Ple Municipal. Perquè, a part del rèdit de la permanent campanya del seu líder, la ciutadania d’Arenys voldrà saber si són una opció real de govern municipal.

Aplaudiments generosos

Qui ho diu que els catalans som garrepes? Us puc assegurar que en tot cas no pas sempre. Hi ha situacions en què som extremadament generosos. No sé si més que els altres.

Si ho voleu comprovar, assistiu a un concert, principalment de música clàssica, o d’havaneres també. Us adonareu que el públic no escatima aplaudiments. Tant li fa que els músics ho facin bé o malament, el resultat sempre és el mateix. Això omple d’orgull i satisfacció als artistes i els anima a tornar-hi, encara que hagin assassinat l’obra.

Aquesta reflexió que pot semblar banal, se’m fa present molt sovint i m’origina una sèrie de preguntes, algunes de les quals encara no he sabut respondre. Començo per preguntar-me què espera el públic d’un concert, quan decideix assistir-hi: gaudir de bona música?; gaudir de la música?; simplement gaudir?... També em pregunto què pretenen els organitzadors del concert: donar a conèixer bons músics i compositors?; entretenir al públic assistent?; esdevenir protagonistes?; donar feina als intèrprets?...

Després d’aquestes i més preguntes, m’arriba una qüestió final i compromesa, sobretot quan assisteixo a un d’aquests concerts: haig d’aplaudir uns músics que han destrossat la peça musical?; haig de xiular-los?; haig de dissimular com aquell que no se n’ha adonat?... En l’esport, la gent xiula i fins i tot s’atreveix a llençar objectes. A la música però, exceptuant el Liceu, la gent es comporta, dissimula i gira pàgina. És el menys compromès i també el més fals, però la nostra societat està plena de falsedats, perquè ja ens ho deien de petits: qui diu les veritats, perd les amistats!

El dilluns al Palau de la Música Catalana

Dilluns vaig ser al Palau de la Música Catalana. Feia temps que no hi anava i ja en tenia ganes. El programa prometia: l’obertura Rosamunda D.644 de Franz Schubert; el concert per a piano i orquestra núm. 1 en mi menor, op. 11 de Fryderyk Chopin; la simfonia núm. 2 en Re Major, op. 73 de Johannes Brahms. Els intèrprets eren la pianista Elizabeth Sombart i l’Orquestra Simfònica Segle XXI, sota la direcció del mestre Jordi Mora.

L’orquestra la vaig veure néixer a l’època que vaig estar dirigint l’Institut Municipal de Cultura de Vic, a finals dels 90. Era un projecte que vàrem defensar i que només l’empenta i il·lusió d’en Jordi Mora podia fer esperar grans èxits, a una orquestra formada per joves, amb grans coneixements tècnics i moltes ganes de fer música, i el suport incondicional de dos conservatoris de música, el d’Igualada i el de Vic, que varen fer possible que l’orquestra fos una realitat.

Aquest dilluns, al Palau de la Música Catalana, vàrem tenir l’oportunitat de comprovar què es pot aconseguir a partir del treball, l’esforç, la il·lusió d’uns joves i un gran director. El concert va resultar un èxit, tant per la seva qualitat interpretativa com per la bellesa del programa. La pianista solista va demostrar el per què del seu reconeixement mundial i l’orquestra ens va delectar amb la seva gran professionalitat interpretativa, i per una cosa tan o més important, per la seva il·lusió que ens van saber transmetre des de l’inici al final.

Si algun dia us assabenteu que l’orquestra té programat un concert prop d’Arenys, no us el perdeu. De ben segur que m’ho agraireu.

Carta al Síndic de Greuges

Arenys de Mar, 22 de juny de 2005

Sr. Rafael Ribó i Massó
Síndic de greuges de Catalunya
Josep Anselm Clavé, 31
08002 Barcelona

Benvolgut senyor,

Amb el perllongament de l’autopista del Maresme, des de Mataró a Palafolls, la nostra comarca va patir un conjunt de canvis orogràfics, ja sigui pel mateix traçat de l’autopista o bé pels nusos d’accés a la mateixa. Un dels punt més afectats per les obres va ser la riera de Subirans que, des de sempre, havia servit de camí de connexió entre Arenys de Munt i Arenys de Mar.
El projecte que va dissenyar l’accés a l’autopista a l’encreuament de la carretera C-61, i que comportava el cobriment de la riera en aquest punt, deixava sense possibilitat d’accés a peu entre les dues poblacions, donant prioritat absoluta als vehicles, impedint, fins i tot, caminar a la vora de la carretera, per les tanques dels vials d’accés a l’autopista, pel perill que comporten.
És cert que, malauradament, cada vegada es va menys a peu i més en cotxe però això no treu que es faci necessària una reserva d’espai, sobretot darrerament que s’ha urbanitzat una part de terreny, adossada al nus de connexió viària, amb la inclusió d’un parc infantil i de lleure.
Moltes han estat les reivindicacions ciutadanes en forma de manifestacions, organització de festes i escrits diversos, reclamant una solució per franquejar l’actual barrera, d’una manera raonada i sense posar en perill la nostra vida. Els consistoris dels dos Arenys també s’han mobilitzat amb la ciutadania i han fet les seves peticions institucionals a la Generalitat, responsable de l’autopista, que va construir i gestiona l’empresa ACESA per concessió administrativa.
Quan hem parlat amb l’alcaldia dels dos municipis, se’ns ha informat que, de manera institucional, es va parlar amb els responsables del Govern autonòmic de la passada legislatura, i també s’ha fet el mateix amb els nous responsables sorgits arran dels resultats electorals de 2004. La resposta sempre ha estat de recollida de la petició i promesa d’estudiar una solució definitiva. En alguna ocasió s’ha arribat a dir que l’interlocutor havia de ser ACESA que és qui gestiona l’autopista.
Tot plegat fa que passin anys i, amb l’increment del trànsit, cada dia hi hagi més ciutadans que es juguin la vida intentant accedir a l’altra banda del nus viari.
És per tot això que davant del sentiment d’impotència pel fet que ni la Generalitat de Catalunya ni la concessionària ACESA no hagin acabat de resoldre aquest greu problema, ens adrecem a vos i

Sol·licitem

la vostra intervenció per tal d’aconseguir que la Generalitat de Catalunya trobi una solució definitiva i el més aviat possible, al problema d’accés a peu entre els dos Arenys, ocasionat per la construcció del perllongament de l’autopista del Maresme.
Gràcies per la vostra atenció.

Cordialment,
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
RESPOSTA:

Síndic de greuges de Catalunya
Registre de sortida núm. xxxx
4 de juliol de 2005

Distingit senyor,

Acusem recepció del vostre escrit de data 22/06/2005 que ha entrat en la nostra Institució el 01/07/2005 i que hem anotat amb el número xxxxxxxx en el nostre registre de queixes.
Tan aviat com haurem estudiat el cas que ens plantegeu, us informarem sobre l’admissió o inadmissió a tràmit de la vostra queixa.
En tot cas, us hem de recordar que d’acord amb el que estableix l’article 17 de la Llei 14/1984, de 20 de març, del Síndic de Greuges, la presentació del vostre escrit en aquesta Institució no suspèn l’execució de les resolucions ni dels actes administratius o judicials relatius al fet objecte de la queixa, ni interromp els terminis que la llei preveu per interposar els recursos i exercir les accions procedents en via administrativa o jurisdiccional.

Atentament al vostre servei.

Rafael Ribó
Síndic de Greuges

Barcelona, 1 de juliol de 2005