Deixem que es vengin!

Les declaracions de l'intendent, subcap dels Mossos d'Esquadra a la regió de Girona, m'han deixat astorat. Segons diu l'intendent, varen permetre que els familiars de les persones assassinades a Girona aquesta setmana destruïssin tres habitatges del presumpte assassí, a Figueres. Es tractava, segons diu el subcap dels Mossos, d'una qüestió d'honor, d'una teatralització. Els familiars anaven amb pals i destrals. És que varen tenir por? Només cal actuar quan els ciutadans violents van desarmats?

    L'intendent diu que si la policia actuava, les conseqüències podien ser pitjors, i per això ell va entendre que era preferible que els violents cremessin els habitatges i se n'anessin tranquils cap a casa, amb els deures fets. A mi, però, em sembla que no és excusa. Seguint aquest criteri hi haurà persones que decidiran armar-se fins a les dents per atacar a aquells altres que els han ofès o molestat, amb la tranquil·litat que la policia els ho deixarà fer. 

    Algú m'ho hauria d'explicar perquè no ho entenc. Suposo que ha de ser el conseller d'Interior en funcions, que ens ha de dir si defensa l'opinió de l'intendent responsable de la no-actuació, o bé el destitueix. 

    Ens queixem de la violència als carrers. Cada dia hi ha imatges d'actes violents, amb morts o ferits, i la gent té por de sortir al carrer. Es demana més policia als carrers, però llegint aquestes declaracions arribes a la conclusió que no et cal policia. Com que aquest col·lectiu té unes normes de comportament, els ho permetem, encara que vagin en contra de les normes que ens guien a tots. És això el que s'ha d'entendre i acceptar?

    Si creieu que vaig equivocat, sisplau ajudeu-me a resoldre els meus dubtes i a entendre el posicionament de la nostra policia. Si volem una societat on es pugui conviure, que es respectin els drets de totes les persones i se'ns protegeixi dels incívics i violents, crec que la millor manera és ensenyar que, a part dels drets, hi ha unes obligacions que tots hem de respectar i complir. Si no és així, no hi sé veure cap solució efectiva.

El duet Laporta-Oliver torna a ser notícia

Hi ha persones que són especialistes a complicar les vides dels altres, de ficar-se en embolics i passar moltes estones als jutjats. Persones que ocupen càrrecs de responsabilitat, siguin públics o privats. Que tenen una imatge pública i no passen desapercebuts, i que són notícia per enganys i estafes, i sembla que la cosa no vagi amb ells. Ni s'immuten.

    Joan Laporta és prou conegut i no necessita presentació. Tothom, encara que no estigui en el món del futbol, el coneix de sobres, i també sap que no sempre actua de manera clara. Sempre provoca dubtes, i per això hem de parlar d'ell com a presumpte no sé què.

    L'altre Joan, l'Oliver, potser és més desconegut, però segur que, fent una mica de memòria, tothom li coneix algun episodi poc clar en la seva biografia. Recorden el cas del Reus Esportiu? També va passar per TV3. Aquell home que entrevistava la gent tot remenant-se els cordons de la sabata. No us hi vàreu fixar?

    La notícia de l'ARA parla d'un afortunat a la loteria primitiva que va caure a les mans d'unes societats on ambdós protagonistes en formaven part. Varen aconseguir-ne uns crèdits que sumaven gairebé cinc milions d'euros, i els diners sembla que han desaparegut, com tampoc n'han obtingut els interessos promesos. 

    Algú dirà que no es pot anar per la vida invertint diners sense saber on es col·loquen. Tenim prou experiències amb entitats bancàries que també varen fer el seu agost a costa dels clients i la seva total confiança. Si els bancs eren un reclam amb un cert risc, què no seran les empreses que en desconeixes els promotors i administradors!

    Entenc que la família estafada tindrà la seva feina per recuperar els diners, si els acaba aconseguint, però entretant m'agradarà veure què passa amb els dos Joans i si, després d'aquesta, vindran altres històries, amb més persones afectades. És tot un sainet.

Què hi ha de l'empadronament a casa nostra?

La meva intenció d'avui era parlar d'una sessió en línia que he pogut seguir aquest matí, organitzada per la Fundació Catalunya Europa, dins del cicle Cafè Europa, i amb el títol: Cap a on va Europa? Els dos ponents han estat dos reconeguts periodistes, corresponsals a Brussel·les, la Griselda Pastor, de Cadena Ser, i en Joan Raventós, de TV3. M'ha interessat conèixer la seva opinió i les aportacions que han fet al debat, perquè les institucions europees continuen essent les grans desconegudes, quant a conèixer tot el que s'hi cou, els equilibris polítics i la formació dels grups parlamentaris, per no entrar a analitzar el paper i competències de cada institució. M'ha preocupat sentir a parlar del retrocés que s'està experimentant en molts temes, posant molt èmfasi en la immigració.

    I, precisament, parlant d'immigració i persones vulnerables, que no totes són persones immigrades, és on vaig a parar en aquest post, perquè m'ha sorprès molt llegir en un article de l'ARA que unes ONG, que constitueixen la Xarxa d'Entitats pel Padró, han fet un llistat de 37 municipis catalans on es posa difícil el seu empadronament, i entre aquests municipis hi figura Arenys de Mar.

    Haig de dir que tota la informació que tenia fins ara era totalment oposada. Se m'ha dit sempre que el nostre ajuntament és comprensiu amb les persones que tenen dificultats per acreditar l'habitatge on resideixen, i que hi posen totes les facilitats. Vull pensar, doncs, que a l'article esmentat hi ha un error i que no s'hi ha d'incloure la nostra vila.

    Per qui no coneix què representa no estar empadronat li diré que avui si vols tenir accés a l'assistència sanitària, o a l'educació, per posar només dos exemples de serveis bàsics, et cal el full d'empadronament. No disposar d'aquest certificat, que expedeixen els ajuntaments, equival a ser exclòs d'aquests serveis. 

    M'agradaria pensar que Arenys de Mar no posa traves a les persones per obtenir aquest certificat tan bàsic, i per això voldria demanar al nostre govern municipal que ho aclareixi i demani la rectificació, si és incorrecta la informació, o rectifiqui la seva pràctica si realment no s'està ajudant aquestes persones a aconseguir l'empadronament, per tenir els mateixos drets que tothom.

Qualsevol excusa és bona per insultar-nos

Alguna cosa haurem fet malament que anem on anem ens sentim insultats. Probablement, el fet de demanar la independència ha provocat aquesta ira que en un principi estava més o menys dissimulada, però que ara tothom s'atreveix a expressar-la. Ja no és només a l'àmbit polític on ens insulten, sinó que t'ho pots trobar arreu, fins i tot als camps de futbol. 

    La informació que arriba a la societat espanyola és esbiaixada i enganyosa. Si es digués la veritat, tindríem algunes persones que ens defensarien, o si més no ens entendrien i no ens xiularien. La palma se l'emporta el sistema de finançament, que nosaltres considerem que és injust i des de fora de Catalunya pensen que ens paguen els capricis innecessaris. 

    Els partits catalans exigeixen un canvi del sistema financer. Alguns es queden amb l'ordinalitat, que té delicte el que està passant, i d'altres van més enllà amb la voluntat de tenir la clau de la caixa. És evident que amb l'ambient que es respira, qualsevol canvi que es pugui produir es considerarà un regal immerescut que haurem de sumar al conjunt d'excuses per odiar-nos més. El tema del finançament no és només, doncs, un escull econòmic i polític, sinó que s'utilitza per deixar-nos com a insolidaris i afavorits. 

    Una majoria de catalans es varen manifestar partidaris d'independitzar-se d'Espanya, molts s'hi varen afegir precisament pel greuge que representa el sistema financer actual. Ara sembla que tots plegats ens hem refredat una mica, i que la repressió exercida des d'Espanya, no només per part del PP, sinó també amb el suport del PSOE, ha aconseguit passar pàgina, que no solucionar el problema, i deixar-ho per a més endavant. 

    I precisament el sistema de finançament s'agafa per comprometre el nomenament del nou president de la Generalitat. ERC, que té a les seves mans resoldre el dilema, s'hi aferra fort, però la història ens ha ensenyat que el que avui és blanc, demà pot ser gris, per acabar convertint-se en negre. Si mirem les exigències d'ERC al llarg dels darrers anys veurem que han oscil·lat de dalt a baix, mogudes més per l'interès de fer-se sentir que per raons de pes i capacitat de maniobra. Què vull dir amb això? Doncs, que avui sembla que la clau de la caixa és la condició sine qua non, però demà... Demà què sap que s'exigirà o a què es renunciarà. Però els insults no ens els estalviarà ningú.

A propòsit de la separació de poders

Ens omplim la boca afirmant que la democràcia es basa en la separació de poders, però a l'hora de la veritat és força dubtós que aquesta separació sigui real, o si més no, que no hi hagi una barreja ideològica que tingui més presència que no pas la formació jurídica i, el que encara és pitjor, la manca d'imparcialitat i objectivitat a l'hora de repartir justícia pel món.

    S'ha desencallat l'òrgan suprem del Poder judicial, però com s'ha fet? Repartint cromos entre els dos grans partits polítics. Cada partit ha escollit aquells deu magistrats que li són afins, progressistes o conservadors, amb el detall que el PP hi ha col·locat els més bel·licistes. És així com s'ha de fer?

    Entenc que no és fàcil. Quan sento a dir al PP que els jutges s'haurien d'escollir entre ells, només hi sé veure la ideologia conservadora, per no anar a fons, de la majoria dels jutges espanyols. És evident que si es nomenen entre ells, el color es perpetuarà. I si ho fan els polítics? No és una ingerència a un altre Poder, que s'entén que és independent?

    Accepto que aconseguir la fórmula perfecta és una utopia i que s'ha de buscar la millor manera de sortir de l'atzucac. El que no hauria de tornar a passar és que el tribunal visqués cinc anys caducat per manca d'acord. Sigui el sistema que sigui, aquest hauria de ser automàtic i no a conveniència dels polítics.

    Tinc molt clar que el poble escull els polítics i no pas els jutges. Si no elegim els jutges hem de suposar que aquests actuen de manera imparcial i gens interessada. Si no fos el cas, els hauríem de poder escollir nosaltres, sigui directament o bé a través de les persones que sí que hem pogut votar. La qüestió està que la suposició d'imparcialitat és d'una innocència que fa tremolar. No només ha quedat clar amb tot el que ha passat arran del Procés d'independència catalana, sinó que ho hem vist en molts altres casos en què els conservadors ho han tingut tot a favor. Si arribem a la conclusió que no hi ha imparcialitat, i que la ideologia que persisteix és l'hereva del franquisme, podem afirmar que la separació de poders al nostre país és un engany. 

L'amnistia arriba a l'Oleks

Avui m'he assabentat de l'acord entre PP i PSOE per renovar la cúpula del Poder judicial, després de cinc anys d'estira-i-arronsa. Us haig de dir que he llegit la notícia molt en diagonal i no he acabat d'entendre ben bé l'acord ni per què fins ara no ho havien aconseguit. Què ha canviat? Qui ha cedit? Vull pensar que a partir d'ara les coses aniran millor, però tinc tants dubtes que no ho celebraré fins que els meus ulls no ho vegin i comprovi que els dos partits polítics n'estan ben convençuts i, el que és més important, que els jutges imparteixen la justícia de manera objectiva, sense seguir consignes retrògrades com fins ara. És demanar molt, oi?

    L'altra notícia ha estat l'inici de l'aplicació de la llei d'amnistia, amb els primers beneficiats, un d'ells l'Oleks, a qui coneixem molt bé i, per tant, ho celebrem de veritat. Els càrrecs que tenia i la condemna rebuda eren totalment desproporcionats, fins i tot als ulls d'aquelles persones que no han cregut mai en el Procés, i que s'hi han manifestat en contra. 

    No sé si estem normalitzant la situació i posant les coses al seu lloc, o és un simple miratge que tard o d'hora ens farà obrir els ulls. Portem tant de temps amb els passos canviats que, ara, qualsevol cosa que reconsideri les acusacions ens sembla positiva, encertada i esperançadora. 

    Seguirem els esdeveniments, tot confiant que els mesos vinents arribin a ser decisius per arreglar una situació de paràlisi i crisi política i social que arrosseguem des de fa massa temps. Quedem-nos avui amb aquestes dues notícies, sobretot amb l'amnistia de l'Oleks, a qui esperem veure aviat per felicitar-lo de tot cor.

Excés de violència

Ens hem passat de frenada, encara que algú dirà que de violència n'hi ha hagut sempre. Potser sí, però la impressió que tenim no és aquesta. Recordo una entrevista amb el cap de policia local on ens deia que la realitat no coincidia amb la percepció. Cada vegada la gent està més espantada, però no és cert que hi hagi més delictes ni més violència. Serà això, però no ens deixa tranquils.

    Avui han penjat unes imatges d'un assalt d'uns familiars que volien veure els ferits a Girona per un conductor que ha disparat diferents trets, deixant dos morts i dues víctimes malferides. La sensació que en treus no és agradable, i després et passen més i més imatges d'altres atemptats i actuacions que no són simples actes d'incivisme, sinó que entren de ple en la delinqüència.

    No pot ser que els pares tinguem por les hores que els nostres fills són fora de casa. Aquesta nit, si no ho he llegit malament, una persona ha mort apunyalada a la platja de la Barceloneta. No és tan lluny de casa! No en conec els motius, però la notícia no et deixa indiferent. 

    A tot això s'hi afegeixen llavors totes les declaracions i inculpacions sense proves a col·lectius que porten l'etiqueta a sobre. Normalment, persones que han vingut de fora i que al nostre país no ho tenen fàcil per viure perquè no els permeten treballar, sovint tampoc poden empadronar-se i, per tant, no disposen dels serveis bàsics d'atenció sanitària ni educativa. Els ho posem difícil i aprofitem l'avinentesa per culpabilitzar-los de tot. Els nostres governants no són capaços d'elaborar una llei d'estrangeria amb sentit comú, i justa per a tothom?

    Però llavors t'assabentes que el presumpte assassí té nacionalitat espanyola. Això ens passa més desapercebut, perquè desmunta moltes teories. Ni totes les persones que arriben de fora són la pesta, ni els autòctons som uns àngels. 

    Però si hi afegim també l'exemple que ens donen molts governants, que no els exigim la santedat, però sí l'honradesa i decència, llavors se't fa molt difícil exigir a tothom que actuïn de manera civilitzada, respectuosa i decent. El mal comportament d'alguns polítics no dona dret a actuar malament, però no ajuda.

Bona revetlla!

El setmanari El 9 Nou penjava a les xarxes unes fotografies de la Foradada que li havien fet arribat uns seus lectors. Imatges del salt d'aigua que tant ens agradava veure durant els nostres estius a Cantonigròs, i que darrerament hem trobat a faltar per la manca d'aigua. No hi ha res més depriment que observar la Foradada sense l'aigua saltant a la bassa que ens hi havíem banyat amb il·lusió i un cert misteri. 

    Ahir, quan vàrem anar a Tavertet, també vam poder veure algun rierol, d'aquells que a ple estiu baixen eixuts, amb un bon cabal d'aigua, i també, travessant el pont nou de Roda de Ter, es podia apreciar el bon nivell d'aigua fruit, tot això, de les darreres pluges. Mentre va durar la sequera teníem la por de no poder recuperar aquestes imatges i el que és pitjor, no saber com resoldre la manca d'aigua.

    Ara estem més esperançats, però no podem abaixar la guàrdia. La pluja és un bé escàs a casa nostra i el fet que ens hagi plogut aquest darrer mes, no ens garanteix aigua suficient per als mesos vinents. Caldrà, doncs, mantenir les normes més bàsiques d'estalvi d'aigua i pensar que continua essent un bé escàs, però vital al mateix temps.

    Avui, revetlla de Sant Joan, una colla d'arenyencs, com també d'altres contrades, han pujat al cim del Canigó a recollir la flama que ha d'encendre els nostres focs, i amb ells celebrar una de les festes més tradicionals i representatives de la nostra cultura. És bo que aquesta tradició es mantingui i que les noves generacions s'hi apuntin. Hem perdut massa coses, i la nostra identitat s'ha qüestionat en excés. Avui escoltem improperis contra la nostra nació, la nostra cultura i la nostra llengua, que no ens mereixem, i ens caldran molts esforços per protegir-nos de qui no ens vol bé.

    Us desitjo, doncs, una bona revetlla, i que mentre ho estigueu celebrant tingueu molt present que tot allò que nosaltres no fem per protegir la cultura i la llengua no ho farà ningú per nosaltres. Sense obsessionar-se, però ferms, gaudim de la festa al mateix temps que la reivindiquem. Bona revetlla!

Després de desconnectar

Hem fet una escapada a Tavertet i hem desconnectat una mica. A la tornada he comprovat que tot segueix bastant igual, de malament. Estem vivint uns temps amb un radicalisme excloent i una total desconfiança vers els nostres dirigents. La dreta espanyola és cada vegada més a prop de l'extrema dreta, amb una presidenta al capdavant, la senyora Ayuso, que està destrossant qualsevol possibilitat de pacte amb partits més centrats i menys radicals.

    Paral·lelament, tenim a Catalunya un PSC cada vegada menys progressista i d'esquerres, amb dues figures que ho deixen prou clar, com són el presidenciable Salvador Illa i l'alcalde de Barcelona, el senyor Jaume Collboni, amb unes manifestacions i actituds que avergonyeixen, sobretot a les persones que es consideren d'esquerres i que somien i confien en el socialisme.

    Tot el que està passant a Barcelona no és res més que la degradació de la política municipal, iniciada per l'exalcaldessa Ada Colau. El seu successor no ha estat capaç de recuperar la imatge de ciutat, capital de Catalunya, i referent mundial. Tot el que sona encara és fruit del treball de mandats anteriors, i haurien de ser conscients que el rèdit s'acaba. 

    Quant a la presidència de la Generalitat, que Salvador Illa té coll avall, malgrat els entrebancs que li estan posant, tampoc és per llançar les campanes al vol. El seu discurs demostra una apatia i engresca molt poc a les persones que fa temps que esperen una mica més de la presidència i del govern català. El baix perfil de l'actual president en funcions no té cara de ser capgirat amb qui l'acabi substituint.

    Però tot això són conjectures, que caldria deixar de banda i posar-nos a treballar i valorar realitats i no pas hipòtesis de futur. Els catalans, però, fa massa anys que estem encallats esperant algú que ho desencalli i puguem sortir airosos d'una etapa que voldrem oblidar tan aviat com sigui possible.

    La desconnexió matinal ha anat molt bé. Si no coneixeu Tavertet us recomano una visita. No té res a veure amb el Tavertet que vaig conèixer els anys seixanta del segle passat, però malgrat tot desperta el seu interès, i ens deixa, per una estona, molt relaxats i contents.

Expresidents tòxics

Probablement, l'actual crisi política espanyola fa que expresidents del govern estiguin resultant tòxics per a la salut democràtica del nostre país. Les declaracions continuades de polítics que han fet història, com són Aznar i Felipe González, criticant tot el que fa el govern actual, creient-se que ells tenen la raó suprema i que qui pensa diferent s'equivoca i és un perill públic, estan fent molt mal a la nostra societat, i ajuden amb força el creixement del populisme de l'extrema dreta. 

    Només faltava que sortís Felipe González defensant la política de la primera ministra italiana. No trigarà gaire a beneir tot el que fa Milei a l'Argentina, i amb ell la presidenta de la Comunitat de Madrid. La impressió que tens és que l'odi els crema per dins, i no han estat capaços d'acceptar que el seu temps ha passat, però sobretot, que potser hi ha gent que pensa diferent i que té les seves raons. Aquesta crítica destructiva, aquest odi cap a tot allò que no poden controlar, els fa insuportables i corrosius.

    Tot això no és nou d'ara, però sí que considero que s'ha intensificat i agreujat. Com deia al començament, el fet que ens trobem en un moment de crisi política i social, força a tot arreu, les seves veus provoquen més dolor i rebuig. I poso els dos personatges al mateix sac, però hauria de matisar grans diferències. Aznar està resultant força coherent amb els seus principis, la qual cosa no el justifica, però sí que es fa entendre. Felipe González, per contra, ha canviat el seu discurs per convertir-se en un vividor que no dona exemple a ningú, i molt menys als que ideològicament se situen a l'esquerra. És un frau històric que haurem d'aguantar fins al darrer dia.

    És una llàstima que, veient com es va deteriorant tot, no siguin capaços de passar pàgina del seu malhumor i no es dediquin a trobar solucions que sumin en lloc de dividir. Els governants actuals no ho tenen fàcil. L'herència de la corrupció i el mal govern els porta pel camí de l'amargura, encara que ho vulguin fer bé. És per això que només falta que aquesta colla de nostàlgics venjatius, es dediquin tot el dia a vomitar l'odi i la ràbia del fracassat políticament. La nostra societat està malalta, i ells hi contribueixen en gran manera.

Il·legalitzar la Fundació Francisco Franco

La nostra generació va néixer i créixer amb l'eslògan "Spain is different". La història ens ha demostrat que l'afirmació era correcta. Una diferència, respecte als estats del nostre entorn, en negatiu, bàsicament perquè es defensen unes institucions i uns poders molt allunyats dels principis democràtics que voldríem que prevalguessin. 

    Avui llegia la notícia de l'inici del procés per il·legalitzar la Fundació Francisco Franco, que ha signat el ministre de Cultura. Un procés que tindrà una llarga durada i que ens genera molts dubtes sobre l'èxit d'aquesta empresa, que es trobarà amb totes les dificultats del món, ja siguin els jutges, alguns partits polítics, o la mateixa societat civil espanyola. 

    En un país democràtic normal i corrent, aquesta fundació faria molts anys que hauria desaparegut i, sobretot, que hauria deixat de ser subvencionada i eliminats els avantatges fiscals de què gaudeix. Però Espanya és realment diferent. Fa uns quants anys que vàrem deixar la dictadura per entrar en un sistema democràtic, però encara és hora que es passi factura als feixistes que es varen lucrar i dirigir el país. I no només això, sinó que institucions tan importants del sistema, com és el Poder judicial, tenen un component ideològic autoritari i predemocràtic que no hem aconseguit arraconar.

    El procés d'il·legalització de la Fundació Francisco Franco, doncs, serà lent i ple de discussions, males arts i pressions de tota mena, per intentar que fracassi. El marc els és molt favorable per continuar predicant les suposades bondats del franquisme, i és difícil trobar qui sigui capaç de clavar un cop de puny a la taula i resoldre, per totes, la situació anòmala.

    M'hi jugo un pèsol que una de les excuses de la fundació per defensar la seva existència serà el dret a la llibertat d'expressió, un dret que els franquistes varen negar sempre, però que ara poden aprofitar per evitar la seva il·legalització. 

    Com hem pogut veure, l'extrema dreta sempre utilitza les bondats de la democràcia per beneficiar-se'n, mentre lluiten per destruir-la. 

Final de curs

Avui hem acabat el curs de filosofia de l'Ateneu Arenyenc, que hem rematat amb un dinar en un restaurant de la nostra vila. I ho hem aprofitat per conversar sobre tots aquells temes que durant el curs intentàvem introduir entremig de les explicacions del nostre professor, en Joaquim Bretxa. Uns comentaris que a vegades s'emportaven bona part de l'hora de classe. Tot plegat amb molt bon rotllo i moltes ganes d'aprendre.

    Aquest any hem continuat estudiant a fons l'època hel·lenística, que vàrem iniciar el curs passat, i ens ha parlat de filòsofs prou significats com els estoics Epictet, Sèneca i Marc Aureli. De la mateixa manera que amb els cínics, he intentat en tot moment analitzar les semblances entre l'esperit de l'escola estoica i el sentit que li donem avui dia quan d'una persona diem que es comporta de manera estoica. En el cas del cinisme em va quedar molt clar que el concepte actual de cinisme no s'adequa gaire als principis i actituds dels cínics grecs, però m'atreviria a dir que en el cas de l'estoïcisme, salvant les distàncies, sobretot pensant en els segles que han passat des de l'època hel·lenística, sí que hi veuria similituds.

    He tingut molt present un bon amic, força més gran que jo i que ens va deixar fa una colla d'anys, que sempre li comentàvem que era l'estoïcisme en persona. Ho dèiem sense tenir prou coneixement, com a mínim per la meva part, del fons filosòfic d'aquest moviment, però moltes vegades he cregut que no anàvem tan desencaminats.

    I avui ens han anunciat el programa del nou curs, que es dedicarà a l'escepticisme, el de l'època grega, però també a l'actitud escèptica d'avui que, segons ens exposava en Joaquim, té molta lògica veient com funciona tot. Probablement és l'actitud que ens cal mantenir en el món d'avui dia.

 

Com són les coses!

Ho anàvem dient, però sembla que no hem après a preveure les coses, sinó que sempre ens toca rectificar i fer marxa enrere. No hi ha manera que ens adonem que no tot el que es diu es fa amb bona intenció, que no tot és cert, ni soluciona els problemes que tenim. Tenim uns partits polítics tacats amb la corrupció, amb moltes promeses incomplertes i amb una desconfiança total per part de la població. Davant d'aquest panorama arriba l'extrema dreta i ens diu que són aquí per solucionar-ho tot. Per fer fora aquesta colla de corruptes i recuperar la normalitat. Ells són els nostres salvadors.

    Resulta, però, que assoleixen el poder, o entren a les institucions públiques i comences a mirar què fan, com actuen, què se n'ha fet de tot allò que han promès que canviarien i... t'entren molts dubtes. Potser no són tan diferents, o fins i tot són pitjors!

    Segons sembla, el líder de Vox a Catalunya, i diputat al nostre Parlament, no ha utilitzat correctament els diners que el seu grup parlamentari rep com a subvenció, o més aviat n'ha fet ús privat que no correspondria. Bé, potser ha estat un error i no tornarà a passar.

    El president del Parlament balear, que també és de Vox, ha mostrat la seva cara autoritària i despectiva en la sessió plenària per a la derogació de la llei de memòria democràtica. Els fa tanta ràbia que algú intenti fer memòria de les víctimes de la dictadura, que la seva reacció és la típica d'un hooligan, però que té el poder de fer fora del Parlament qui no li rigui les gràcies. 

    Necessitarem molts episodis com aquests per aconseguir que molts dels seus votants s'adonin de l'error de la seva decisió. En són responsables, però també aquells partits polítics que no han fet prou per evitar que tot es deteriorés tant, i que a la gent li vinguessin ganes de votar uns populistes descarats, pensant que aquell era el camí per redreçar-ho tot. No ho resoldrem en una legislatura, però hem de confiar que amb temps i paciència aconseguirem fer fora aquesta colla d'autoritaris, predemocràtics, que utilitzen el sistema democràtic per destruir-lo des de dins. Això és el que ens toca viure en aquests moments.

Ni amb aigua calenta!

N'hi ha que no se senten al·ludits per més insistència que hi pugui haver. D'una manera prou explícita, importants dirigents d'ERC, i també històrics, demanen a l'actual direcció que s'ho pensi dues vegades i faci un pas al costat. Cal renovar les persones, sobretot després del fracàs. I si l'únic dirigent que ha manifestat que vol tornar-hi és Oriol Junqueras, queda clar que el manifest va dirigit a la seva persona. No se n'adona?

    Sempre he pensat que era molt cregut i que actuava per sobre del bé i del mal. Són apreciacions a la distància i, per tant, poden ser equivocades. Són sensacions. Ara, però, veien el que està passant i la manera de reaccionar, gairebé que m'ho corrobora.

    Ens queixem molt de personatges que teòricament han desaparegut, però no deixen de fer la punyeta i amargar tothom. Els dos grans exemples són els presidents Aznar i Felipe González, però n'hi ha més. I en tenim de molt a prop, com és el cas del senyor Junqueras, però tampoc no està sol. 

    Les persones hauríem de ser prou llestos i adonar-nos quan fem nosa. I això no vol dir que no s'hagi de reconèixer tots els mèrits, la feina ben feta, els sacrificis personals i dedicació, i les conseqüències, com poden ser la presó o l'exili. Hi ha un moment, però, que un ha de saber retirar-se i donar pas a altres persones que segur que també ho faran bé. Això ho trobaríem arreu, però en política crec que és més evident que enlloc més.

    El manifest signat per molts càrrecs i militants d'ERC hauria de fer reflexionar el president en hibernació, i pensar-s'ho dues vegades si el 30 de novembre ha de presentar candidatura, o bé es queda al costat, ajudant a qui agafi el relleu, que ben segur li serà molt útil. 

    És una qüestió de partit i, per tant, han de ser els militants qui acabin decidint quin és el futur. Seria una llàstima que un excés d'ego fer perdre posicions a un partit polític que ha liderat el govern català durant els darrers anys, i que ha patit tota la repressió del nacionalisme espanyol. Cal renovar el partit, i recuperar tot el que s'ha perdut, en el seu benefici, però també en el de tot el país.

Les coses que importen

Durant uns anys llegíem que a Catalunya la sanitat pública era enveja de molts països, que teníem un nivell d'atenció extraordinari, que teníem els millors metges i equipaments, i fins i tot es criticava la sanitat privada, un luxe sense sentit. Se'ns deia que si t'havien d'operar, el millor que podies fer era a través dels servies públics de salut. Tots teníem la sensació que estàvem en el millor món de tots els possibles, i ens explicaven pestes dels EUA, on la gent gran i pobre no podia accedir als seus serveis.

    Cadascú ha viscut la seva experiència i pot explicar moltes coses al respecte, però és important llegir i escoltar els estudis que s'estan fent, les valoracions que se'n treuen de com està funcionant la sanitat pública al nostre país, avui, el segle XXI. 

    Ja fa temps que els partits polítics es tiren en cara la retallada de fa uns anys en salut, les mancances actuals, la reducció de personal mèdic, l'eliminació de serveis en petits hospitals, els problemes de la primera assistència. Al nostre voltant hem sentit a dir que el servei de pediatria desapareixia del centre d'atenció primària i també de l'hospital de la comarca. Avui llegia el reportatge de la Mònica Bernabé, al diari ARA, sobre el tram d'edat de cribratge del càncer de mama, que a Catalunya està per sota de la recomanació de la Unió Europea, i llavors t'adones que potser no estem tan bé. Potser abans funcionava millor, però ara ens hem adormit, i comunitats i països que ens envejaven es troben en una millor situació.

    És així que arribes a la conclusió que ens trobem en un atzucac, amb uns polítics que no estan resolent els problemes ni les necessitats més essencials de la ciutadania, i llavors s'estranyen que no obtinguin els resultats electorals desitjats. Podem entendre que la dreta potenciï la sanitat privada i es desentengui de la pública, reduint les prestacions bàsiques. Qui hi perd? El que no s'entén, però, és que això ho practiqui l'esquerra. 

    Ara estem entretinguts a veure qui formarà el nou govern i com s'orientarà la nova política pública. Tot això fruit d'un avançament electoral provocat per una disputa sobre la conveniència o no de construir un macrocasino. Al marge de les consideracions pertinents, no creieu que hi ha temes prou importants a resoldre, per no estar encallats durant tant de temps? Aquesta inactivitat és la que provoca l'avenç de l'extrema dreta. No estiguem pensant en cordons sanitaris i posem-nos a treballar per resoldre el més important de les nostres vides. Ja n'hi ha prou de perdre el temps inútilment!

Front popular contra l'extrema dreta

França ha creat un nou Front Popular per frenar l'extrema dreta i evitar que aconsegueixi la presidència del país. No es tracta del típic cordó sanitari posterior a les eleccions, sinó d'unir-se abans formant una coalició que arreplegui més vots. 

    Amb els cordons sanitaris postelectorals, que funcionen en alguns llocs, els partits polítics no s'han de preocupar gaire de la coherència entre el que diuen i el que fan, tampoc de com aconsegueixen els seus objectius, ni dels seus principis, si perillen. Cadascú ha arribat on ha pogut i desenvolupa el seu programa, si més no això és el que haurien de fer. L'únic que es plantegen és evitar que les propostes de l'extrema dreta es puguin realitzar, o que ningú pacti amb ells blanquejant la ideologia. L'acord previ, per contra, només té un objectiu: acaparar el més gran nombre de vots possibles i deixar en segon terme l'extrema dreta. 

    La qüestió està, però, en què passa després de les eleccions. Si el Front Popular guanya les eleccions, quina garantia tenen els francesos que es constitueixi un govern sòlid, amb suficient suport per tirar endavant no sé quin programa, no sé amb quins objectius, no sé d'acord amb quins principis i ideologia? És una bona solució organitzar un front contra un partit polític, per més perillós que pugui ser el fet que aconseguís la presidència del país? 

    Com que això passa a casa d'un altre, sembla que no ens hàgim de preocupar, però seria bo pensar en tot el que ha passat a les Illes Balears i el País Valencià, per posar dos exemples on l'extrema dreta governa amb el PP. Això ja ho tenim més a prop. I ves que no pugui acabar passant ben aviat pel que fa a Espanya. Llavors potser ja serà massa tard.

    L'extrema dreta no l'hem de combatre ni amb cordons sanitaris ni amb fronts populars. L'extrema dreta l'hem de deixar en evidència tot practicant una política d'encerts, afrontant els problemes que realment preocupen a la gent, i donant solucions. Si els electors creuen que se'ls està prenent el pèl, i que amb els partits polítics tradicionals no hi ha res a fer, és quan decideixin canviar el vot i se'n van a qui els sembla que els ho resoldrà tot. Després ja tindran el desengany, però el mal ja estarà fet.

En plenes facultats, físiques i mentals

Arran de la cimera del G7 a Itàlia, s'han fet virals unes imatges d'un president dels EUA desorientat que han creat més alarma entra la gent que dubta que Biden sigui un bon candidat per renovar la presidència, i encara més pensant que el seu rival és Trump, que utilitzarà totes les trampes que pugui per deixar-lo en evidència. Sembla que moltes de les imatges i seqüències que es poden veure a Internet, sobre lapsus del president Biden, són muntatges preparats precisament per ridiculitzar-lo i procurar treure-li vots a les eleccions de finals d'any.

    Ja he comentat en altres ocasions la meva estranyesa que el partit demòcrata dels EUA no sigui capaç de presentar un candidat amb millors condicions i amb prou capacitat per guanyar les eleccions a un expresident, Trump, amb el currículum que té, però amb molt poder de seducció. Trump no és jove, però, a diferència de Biden, la imatge pública que ofereix no fa angúnia. Sí que porta una motxilla de corrupció i autoritarisme que fa feredat, però sembla que això no és obstacle perquè molts el desitgin novament com a president.

    Està vist i comprovat que perdonem la corrupció, l'engany i la manipulació, però és més difícil acceptar que les persones ens fem grans i perdem facultats. Tot i això, considero que tots hauríem de ser prou espavilats i saber fins on podem arribar. Nosaltres per un cantó, però també els altres que tenim al costat. El partit demòcrata hauria de veure que contra Trump s'hi ha d'anar molt reforçat en tots els aspectes, i que potser la imatge que dona l'actual president no és la millor per entrar en competició, amb un mínim de garanties per guanyar.

    Tot plegat, doncs, em fa pensar que voluntàriament o no, els líders demòcrates americans han renunciat a fer-li veure a Biden, que el millor que hauria de fer és deixar la política activa i donar pas a un altre candidat, amb més condicions físiques, però també amb més possibilitats d'enfrontar-se a un rival poderós i perillós, el que està en joc és massa gran per deixar-ho en mans de la sort. 

Temporal polític després de les pluges

Sembla que la ratxa de pluges ha passat i ens vindran dies de més sol. Fa uns mesos potser no ens hauria agradat, però ara, havent vist que s'ha recuperat una mica el nivell dels nostres pantans, i amb vista als mesos d'estiu, sembla que ja no ens sentim tan preocupats i que ja no ens cal la pluja. De totes maneres no abaixem la guàrdia perquè encara falta molta aigua per assegurar un abastiment correcte.

    Si les notícies són millors, quant a la meteorologia i concretament al règim de pluges, no podem dir el mateix de la política i el món judicial, després de les eleccions al Parlament Europeu i la publicació al BOE de la llei d'amnistia. El nou partit polític d'extrema dreta, de l'influencer Alvise, no sé si comportarà molts maldecaps a la institució, però ben segur que ocuparà sovint pàgines dels nostres diaris. Dels jutges i la seva lluita contra l'aplicació de la llei d'amnistia no cal ni parlar-ne.

    Un dia, en una tertúlia improvisada, analitzant què passava amb els vots rebuts per formacions polítiques que posen en dubte el seu nivell democràtic, algú qüestionava la capacitat dels electors a l'hora d'emetre el seu vot. Una afirmació molt perillosa, que es podia entendre el sentit, però també interpretar-se molt malament. Posar en dubte el dret al vot universal, i que cada persona és un vot, és posar en dubte la democràcia i els seus principis més sagrats. Va costar molts anys i lluites aconseguir que tothom pogués votar, com per ara posar-hi impediments. Una altra cosa seria qüestionar la llibertat de presentar-se a les eleccions, sense oferir un mínim de garanties que el comportament futur respectarà les regles democràtiques del sistema polític. Estem massa alliçonats que cops autoritaris s'han produït de la mà de la plataforma democràtica. Usar la democràcia per aconseguir el poder i llavors destruir-la, o si més no, degradar-la.

    Personatges com Alvise, a qui desconeixia, no són gens saludables per a la democràcia, sobretot quan aquesta s'aguanta per un fil. Si avui dia resulta tan difícil desxifrar la informació que ens arriba per poder distingir allò que és cert d'allò que és fals, només falta donar poder a personatges que fan de la mentida i l'engany el seu pa de cada dia. No sé què més haurà de passar perquè ens adonem que no ho estem fent bé, i rectifiquem abans no sigui massa tard.

Adeu, Ciudadanos

Aquests dies he prioritzat altres temes i aquest m'ha quedat al calaix. Si una cosa positiva podem trobar d'aquestes eleccions europees, i d'aquesta manera aixecar una mica els ànims, és la desaparició de Ciudadanos a la darrera institució on encara es movien, sempre en negatiu i amb la mateixa obsessió: atac frontal a Catalunya.

    Molts comentaristes ho diuen, i els dono la raó, que el mal ja està fet i la seva manera d'actuar i parlar ha quedat entre els polítics i, a més, molts militants han abandonat el vaixell, com les rates quan s'enfonsa al mar, i han anat a parar a altres partits polítics que els han acollit amb els braços oberts. El partit ha fracassat, però els seus dirigents s'han buscat la vida per continuar vivint del rotllo.

    Seria desitjable que els partits polítics que continuen presents a les institucions canviessin la manera de fer. Sense renunciar a la seva ideologia ni principis, poden defensar-se educadament, sense insultar. Ciudadanos no era un projecte polític constructiu, sinó només un grup de persones amb ganes d'atacar la llengua catalana i els drets i singularitats dels catalans. Una colla de fanàtics espanyolistes, que vivint a Catalunya se sentien forans i gens integrats al territori que els havia acollit o vist néixer. Quan no tens res a construir, i només et dediques a destruir, tard o d'hora arriba el final. Lentament, massa lentament pel meu gust, el partit polític ha anat desapareixent i només en guardem un trist i nefast record.

    Diuen que tornaran, i tot és possible, ja que, si una formació com la de l'influencer Alvise aconsegueix tres diputats al Parlament Europeu, ens podem esperar qualsevol cosa. De totes maneres, com ja he dit més amunt, els líders de Ciudadanos ja s'han buscat la vida i en algun lloc o altre es ficaran per continuar amb les seves dèries. Avui, partits polítics com Vox o PP no amaguen les vergonyes.

    Algú podrà dir que podem trobar altres partits polítics molt pitjors que Ciudadanos. Tot és opinable, però jo valoro la transparència i claredat dels missatges. Quan parla Vox, per exemple, tothom entén què vol i pretén. Quan parlava Ciudadanos, t'amagaven els seus objectius i els disfressaven amb una aparença de partit polític liberal i democràtic. Al meu entendre, els pitjors són els que t'enganyen a l'hora de definir-se què són i què pretenen. Després la majoria de partits no acaben de complir les promeses, però això ja és un altre tema.

Ha sortit la llei, ja?

Una pregunta que ens fem algunes persones és per què han trigat tants dies a publicar al BOE l'aprovació de la llei d'amnistia? Com tots sabem, una llei no és efectiva sense la seva publicació al butlletí oficial. Per què, doncs, han esperat a publicar-ho i no l'endemà mateix, com podia haver estat?

    La resposta ens la donen molts mitjans de comunicació i opinadors: s'ha esperat que passessin les eleccions europees per evitar que tingués alguna repercussió electoral. En què hauria influït si la publicació s'hagués fet quan tocava? A què juguem?

    Totes aquestes estratègies no fan res més que allunyar la gent de la política, dels polítics, els nostres governants. Llavors no ens ha de venir de nou que l'abstenció vagi creixent. Quina confiança ens demostren tenir i quina hem de tenir-los?

    Avui, tots els mitjans de comunicació es feien ressò de la publicació i dels primers moviments dels jutges per intentar contrarestar els efectes que la llei aprovada pot tenir per als encausats, siguin exiliats o indultats després de quatre anys de presó. I aquí ve la segona part de la desconfiança general, en aquest cas vers uns magistrats que han d'impartir justícia, però que més aviat sembla que defensin uns interessos ideològics concrets. 

    Sabem que l'aplicació de la justícia no serà fàcil, sinó més aviat complicada i amb molts elements distorsionadors. La majoria de jutges no estan per amnistiar els independentistes, que consideren uns enemics de l'Estat, i que com a tals no se'ls pot perdonar. Aquesta és la manera com el Poder judicial tracta els casos. L'objectivitat que s'espera no hi és per enlloc.

    Com que el tema anirà per llarg, de moment quedem-nos que la llei ha entrat en vigor, i ara només ens resta examinar de quina manera els jutges es burlen de la llei per evitar haver d'amnistiar els dolents de la pel·lícula. I això passa a Europa, on se li reconeix un cert pedigrí. Imagineu-vos que Espanya fos al bell mig de Sud-amèrica. De riure, oi?

Ja tenim president!

Ja tenim el nou Parlament constituït sota la presidència de Josep Rull, si tot va bé i no hi ha cap decisió judicial que ho faci tirar enrere. D'alguna manera el PSC ha permès que així fos, m'imagino que amb l'esperança que la presidència de la Generalitat acabi a les seves mans, com a força guanyadora a les passades eleccions. D'alguna manera deuen haver pensat: renunciem a lluitar per a la presidència del Parlament, que en gaudeixin els independentistes de Junts, però a nosaltres que ens donin el govern del país, que això és el que hem perseguit des de fa anys. Ara caldrà veure si ERC els hi facilita i ells es queden a l'oposició per preparar una nova temptativa per d'aquí a quatre anys.

    El PP i Vox no han acceptat el vot delegat dels dos polítics exiliats i m'imagino que donaran més feina als seus jutges amics, perquè tractin aquesta desobediència manifesta de la taula d'edat, presidida pel diputat senyor Colomines. Josep Rull, el nou president del Parlament, és d'alguna manera la cara amable de Junts, després del seu pas per la presó. ERC no ha simpatitzat mai amb els exiliats, com si la veritable opció fos entrar a la presó i no sortir a l'exterior. La valoració de què ha funcionat millor difícilment ens farà posar d'acord. Personalment, crec que les dues opcions en paral·lel han funcionat prou bé, i d'alguna manera han ajudat a sensibilitzar la gent i també externalitzar el problema de l'encaix de Catalunya amb Espanya. Una altra cosa és que algun país no hagi demostrat simpatia cap a nosaltres ni hagi mogut fitxa per ajudar a resoldre la situació.

    Tenim Parlament i ara anem per elegir el president del govern. Algú voldria que això no es materialitzés i que, passat l'estiu, haguéssim de tornar a votar. Potser aquesta serà la manera d'engreixar encara més la bossa de l'abstenció i fastiguejar la població, amb diners malgastats i pèrdua de temps i oportunitats. I entretant... qui ens soluciona els problemes?

    El sainet continua i això és un mai no acabar. Seguirem llegint la premsa, la que ens sembli més honesta. Avui ja no saps a qui creure!

Per què tanta abstenció?

La informació que ens arriba de la jornada electoral i el que he vist quan m’he acostat al meu col·legi electoral per exercir el meu dret, i probablement el meu deure cívic, la participació serà baixa, massa baixa, i molts es posaran les mans al cap. La pregunta que tots ens hem de fer és per què som incapaços de motivar la gent a anar a votar? Què fa que les persones es quedin a casa i no es moguin per escollir els seus representants polítics a les institucions?

    Segur que els motius són diversos, però n’hi ha alguns que caldria destacar per sobre dels altres. En el cas del Parlament Europeu, que s’emporta el rècord d’abstencionisme, seria la insuficient informació que es dona de la seva utilitat, funcions i competències. Per a què serveix el Parlament? Quines funcions té la Comissió Europea? I el Consell Europeu? No el confonguem amb el Consell d'Europa, eh!

    En general, l’abstenció no és patrimoni únic d’aquestes eleccions, sinó que en general cada vegada n’hi ha més i sobretot entre els joves, que són el futur. 

    Els defensors de la democràcia participativa coneixement les dificultats d’engrescar la gent a participar tret d’aquelles persones que jo anomeno professionals de la participació. I tot això arranca d’un pas previ: la informació, la transparència i la pedagogia. És molt important trobar sentit a les coses. Quan una cosa interessa la gent es mou. Per què no interessa la política? Qui és el responsable d’aquesta manca d’interès? Són els polítics? Només ells?

    Els resultats d’avui, que desconec en el moment d’escriure aquest post, poden condicionar negativament el futur d’Europa. Els euroescèptics cada vegada són més i la delegació de competències a Brussel·les troba més detractors. Molts estats voldrien recuperar-ne, i aquells candidats a entrar a la Unió Europea, no és que creguin en la bondat de caminar junts i enfortir la Unió, sinó que simplement esperen obtenir-ne uns beneficis extres. Amb aquestes intencionalitats el futur d’Europa és negre.

    Demà podreu valorar els resultats electorals, per ara em quedo amb la participació, que no és una bona notícia. D'aquí a unes hores probablement haurem de lamentar l'auge de l'extrema dreta, que tothom vaticina. Aquests hauran aconseguit aixecar de la cadira els seus votants, la resta no. 

Cal fer-ho d'entrada

No sé si estareu d’acord amb mi, però jo penso que estem més pendents de resoldre els problemes que no pas d’evitar-los. Dediquem molts esforços en lluitar contra les adversitats i molt pocs en prevenir situacions conflictives. 

    Aprofitant la jornada de reflexió puc parlar de política, però el que penso és extensible en tots els àmbits de la nostra vida. En política, ara que som tan conscients de l’auge de l’extrema dreta, parlem molt del cordó sanitari per deixar sense veu o poder l’extrema dreta una vegada ha entrat a les institucions, però abans no hi podíem fer res? 

    Els ciutadans voten i ho fan a aquelles organitzacions amb qui creuen confiar perquè els defensin els seus drets, la seva manera de fer i pensar. Si els partits d’extrema obtenen vots suficients per entrar a les institucions és perquè hi ha prou gent que els prefereix a les altres formacions. Llavors em pregunto: té sentit boicotejar-los dins les institucions, quan representen a una part de la ciutadania? Una altra cosa és donar-los suport i sumar. ¿No creieu que té més raó de ser treballar perquè mai hi hagi ningú que se senti atret per aquestes formacions? ¿No seria millor aconseguir que la població sigui qui els faci el buit i opti per formacions plenament democràtiques?

    Està vist i comprovat que, al marge de la idoneïtat d’aquest bloqueig postelectoral, la mesura acaba sent contraproduent i, victimitzant-los, encara els fa més agradables i desperten més simpaties.

    Si ha retornat el feixisme a Europa és sobretot perquè els partits polítics que han governat aquest darrer segle no han generat suficient confiança i l’extrema dreta, amb engany i picardia, ha aconseguit fer-se escoltar i creure. Al final se’ls hi veurà el llautó, però malauradament serà massa tard, haurem perdut temps, drets i llibertats, i ens resultarà molt complicat tornar a un sistema plenament democràtic o que com a mínim treballi pels drets de tots, defensant la diversitat i assumint un compromís especial vers els més desafavorits.

    Conclusió: fem la feina abans. Fem-la ben feta. Evitem haver-nos de penedir del mal obrar i d’haver d’esforçar-nos més del compte per refer ponts. I això ho podem aplicar sempre i en tot lloc.

Els tribunals de justícia ataquen per totes bandes

Bombardeig massiu dels jutges i magistrats! Aquest podria ser un titular de tot el que està passant. Ja em perdonareu, però les persones que no hi entenem gaire de procediments judicials, tot el que estem veien aquests dies ens sorprèn desagradablement i creiem que no és ben bé com hauria d'anar. Crec que tots els atacs dels jutges dels diferents tribunals de justícia, i també del Constitucional, tenen un aire de venjança que fa feredat. Com que els jutges no fan les lleis ja troben la manera de pervertir-les i, paral·lelament, enviar a judici totes les persones que els fan nosa. En aquest cas, tots els que no són ni dreta espanyola ni extrema dreta.

    Avui, si llegim els diaris, veurem diferents notícies que tenen en comú ofegar aquells partits polítics i els seus representants que no combreguen amb el PP ni amb Vox. Recordeu que en campanya electoral ens varen prohibir els llaços grocs? Doncs ara permeten que una concentració totalment partidista, i utilitzant la religiositat mal entesa, el dia de reflexió. El dia que representa que no podem dir res sobre les eleccions de l'endemà. Una concentració davant d'un partit polític que, casualment, és d'esquerres i governa a Espanya.

    Però aquesta notícia no va sola. Al seu costat podem llegir que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha admès a tràmit el recurs de l'Assemblea per una Escola Bilingüe, contra el decret de règim lingüístic a l'escola aprovat pel Govern. Que l'Audiència de Barcelona demana obrir judici contra Francesc Homs per subvencions durant el Procés. Que no hi ha cap problema que en campanya electoral s'anunciï la citació judicial a l'esposa del president del govern espanyol, perquè no va a les llistes. I me'n deixo, eh!

    Tota aquesta orquestració dels jutges espanyols, d'ideologia franquista, justifica la desconfiança que molts ciutadans tenim vers els tribunals que haurien d'impartir justícia, però que es dediquen a fer política, una política d'extrema dreta i en contra dels drets més elementals de les persones. De les persones que no pensen com ells.

    Fot fàstic! I nosaltres, entretant, ens anem tirant els trastos pel cap en lloc d'anar junts per combatre aquesta guerra bruta dels magistrats espanyols. Està vist i comprovat que la seva lluita no té treva, i els que crèiem que amb la mort del dictador s'obria el camí a la democràcia i la llibertat, estàvem ben equivocats!

Un record a l'esperança

Avui es compleixen els 80 anys del desembarcament de Normandia, una data que ha quedat enregistrada a la història d'Occident. En vaig parlar en aquest blog a finals de març, arran d'una escapada per aquelles contrades. Guardo un bon record d'aquella visita fugissera i la impressió que em va fer en veure aquelles platges i imaginar-me, si això és possible, com devia ser vuitanta anys enrere.

    N'hem parlat molt, però no n'hem après res. Ens trobem en una situació que crèiem superada. A les portes d'unes noves eleccions europees, totes les pors es concentren en l'auge previst de l'extrema dreta, amb el seu populisme que ho empastifa tot. Amb una dreta que ha sucumbit al discurs ultra, incapaç de defensar un programa propi, civilitzat i raonat, i una esquerra pràcticament desapareguda.

    Aquest panorama actual tan depriment, no ens allunya tant com voldríem de la crueltat de la guerra mundial que va permetre posar fi a la barbàrie del nazisme. I de què ens ha servit tot el dolor sofert?

    Europa està en guerra i no és capaç de posar-hi fi, i al mateix temps es ven al discurs de l'extrema dreta. Putin justifica la seva acció i també l'OTAN, però al bell mig hi ha unes persones que pateixen i moren injustament. Quins records tindrem d'aquesta època? Seran igualment dolorosos? 

    I a Gaza? Com és possible contemplar tot el que està passant no gaire lluny de casa nostra? L'odi, la venjança, la intolerància, la mesquinesa... No he pogut seguir les notícies del dia, però estic segur que s'han celebrat actes de recordatori. M'agradaria, però trobar la manera que la gent recapituli i els que tenen poder de decisió, rectifiquin la manera d'obrar i s'eviti més morts injustes. Que el record dels 80 anys de l'inici de la recuperació de la pau ens ajudin a assentar el cap i a no repetir més errors cruels.

Cosa de partits polítics

El PSC va deixar de ser un partit catalanista des de fa temps i no hi ha dia que no puguem observar accions que ho avalen. Tinc amics que han estat sempre simpatitzants i votants del PSC, i alguns d'ells no s'han adonat que avui el PSC no té res a veure amb els seus orígens. És una llàstima. 

    He llegit la notícia de la sentència del Tribunal Constitucional tombant el vot telemàtic a petició del PSC. Aquesta mesura fa difícil que els partits catalanistes puguin assegurar una mesa del Parlament favorable als seus interessos, ja que els polítics exiliats no podran votar. Aquest fet demostra una vegada més que l'interès de partit prima per sobre de tot, i cadascú ho defensarà a la seva manera.

    El fet podria ser més o menys irrellevant per a la majoria del país, si no fos el dubte que desperta el PSC a l'hora de defensar els interessos dels catalans. El PSC s'ha convertit com un PP qualsevol, en què primer posen la voluntat i interès del partit espanyol al que pertanyen, abans dels interessos dels ciutadans de Catalunya. 

    Té sentit que el PSC defensi el seu interès en poder dominar-ho tot, després d'haver guanyat les darreres eleccions, i haver-ho fet marcant distàncies. Potser no agrada tant la manera com es fan les coses i els recursos que s'utilitzen per assegurar-se el poder. Probablement els partits independentistes haurien d'assumir d'una vegada que els resultats electorals no els varen ser favorables, i que haurien de centrar tots els seus esforços per recuperar la imatge perduda i treballar perquè en la propera ocasió les coses els siguin més favorables. 

    La llàstima de tot plegat és que amb el PSC dominant la majoria d'institucions del nostre país, pot provocar una reculada important dels drets i especificitats pròpies del país. A Barcelona, el seu alcalde, gràcies al concurs del PP, ha donat ja prou mostres de la seva manera de pensar i obrar, poc amable amb les reivindicacions dels catalans. Ara ens trobarem un panorama semblant a l'altra banda de la plaça de Sant Jaume. Tant de bo tot plegat servís de lliçó per evitar caure en els mateixos errors!

Buscant relleu a Feijóo?

De més verdes en maduren i no podem descartar que un impresentable arribi a ser president del govern. En tenim exemples relativament recents. No em direu que no fos ridícul ni provoqués vergonya aliena tot el que envoltava al president Rajoy. Després tenim exemples d'expresidents que també ens avergonyeixen. Només cal fixar-se en Aznar o Felipe González. 

    Amb això vull dir que malgrat no hi hagi dia que Feijóo no s'entrebanqui amb les seves declaracions, i sigui incapaç de presentar un programa alternatiu de govern amb cara i ulls, que pugui engrescar a la majoria, la majoria necessària per aconseguir el govern, no vol dir que al final no ho acabi aconseguint. Malauradament no cal nivell per assolir la presidència, sinó no hauríem tingut el reguitzell de presidents que hem tingut.

    Ahir, quan llegia les declaracions de Feijóo apuntant la possibilitat de presentar una moció de censura, no acabava d'entendre el joc. Tothom va fer números i partia, com a base de qualsevol càlcul, del concurs de Junts, amb Puigdemont al capdavant, en aquesta suma necessària per aconseguir tirar endavant la moció. S'ha d'entendre que si no sumen no té sentit presentar-la. I si necessitaven a Puigdemont, el dimoni gros, com ho vendrien als seus militants i simpatitzants que només se l'han posat a la boca per insultar-lo, i també al president socialista, que governa gràcies al fugit de la justícia?

    No em direu que els actuals dirigents polítics no ens ho posen fàcil per deixar-los de banda i dedicar-nos a una altra cosa i, evidentment, no anar a votar. Els articulistes aquests dies es fan un tip d'animar-nos a votar, pel davant i pel darrere. Ja estic d'acord que és bo que els altres no decideixin per mi, però el problema és saber a qui puc confiar el meu vot, i que sigui efectiu, productiu i significant. M'ho pinten tan malament, i els dirigents ho venen amb tanta poca gràcia, que sembla que estiguin interessats en què diumenge tothom es quedi a casa.

    Davant de tot això he arribat a la conclusió que l'alternativa de govern a Espanya no la donarà el senyor Feijóo, sinó que el PP se n'haurà de buscar un altre. No és fàcil trobar líders a sota les pedres, o inventar-ne de nous, però si realment volen tornar a la Moncloa, els caldrà picar molta pedra.

No utilitzeu l'esquerra en va!

No sé si el món d'avui continua diferenciant l'esquerra amb la dreta, però a mí em costa cada vegada més definir que és l'esquerra, per on es mou i què n'ha quedat d'allò que havíem vist fa anys, quan érem joves. El president Pedro Sánchez continua dient que són el govern més progressista de la història. A casa nostra, al PSC, defensant el Hard Rock, costa de veure-li l'esquerranisme. I ara, per acabar-ho d'adobar, apareix una nova marca política, Izquierda Espanyola, que vol entrar a Europa i després ser present al nostre Parlament. Una formació política impulsada per fundadors de Ciudadanos. No rigueu!

    El senyor Francesc de Carreras, líder d'un partit polític d'esquerres! I res a veure amb l'objectiu màxim de Ciudadanos, contra el català, res! Curiosament, però, un dels candidats a parlamentari europeu per aquesta formació és el pare de Canet de Mar que va demanar més hores de català a les aules i, d'alguna manera, va provocar la sentència del 25%. Una simple casualitat!

    I per què es fan dir d'esquerra? És molt fàcil d'entendre! Des de la dreta s'està intentant desestabilitzar el PSOE, que amb el lideratge de Pedro Sánchez, pactant amb els independentistes, s'aguanta per un fil, amb uns barons socialistes molt crítics i ben relacionats amb el PP i Vox, destacant qui fou president del govern, el senyor Felipe González. També d'esquerres!

    No ens estranyem, doncs, que amb aquest panorama, la gent ja no sàpiga on és l'esquerra i la dreta, i anem als extrems. El PP cada vegada més a la dreta i el PSOE també. On és el centre?

    Ja no sé què pot passar diumenge vinent, amb formacions estrambòtiques com Se acabó la fiesta i Izquierda Espanyola. Desconec quins seran els criteris per votar una o altra formació: la imatge dels seus líders? les promeses en campanya? les ganes de canviar de cromos?

    El problema de tot plegat és que el resultat condicionarà el futur, i aquest no és gaire clar. L'extrema dreta està creixent, amb un discurs populista i en contra dels partits tradicionals que no han sabut retenir militants ni simpatitzants. Europa és dèbil i a partir de diumenge encara ho pot ser més. I aquí, a casa nostra, el més calent és a l'aigüera.

Els nostres plàtans

Els arenyencs ens sentim molt orgullosos de la nostra riera, que és el centre neuràlgic de tota l'activitat lúdica, social i comercial. I amb la riera, dues fileres de plàtans que formen part del patrimoni natural a protegir. La concentració de tanta activitat també comporta els seus maldecaps, i obliga a un manteniment i ordenament, que no sempre es porta a terme, provocant moltes queixes entre el veïnat.

    La convivència entre el que es passeja per la riera i qui hi té el seu negoci, no sempre és fàcil, i obliga a dictar unes normes, algunes de les quals venen donades per organismes supramunicipals, perquè tothom pugui fer ús d'aquest espai públic en les millors condicions. Botiguers i restauradors han de poder desenvolupar la seva activitat professional, i els vilatans també han de poder gaudir de les passejades.

    Els plàtans, que estan patint tant o més que nosaltres els efectes del canvi climàtic, necessiten un tractament constant, per a la seva protecció, però també per evitar danys a les persones i el mobiliari urbà. La caiguda d'un plàtan ahir el vespre, després del temporal de pluja que ens va afectar de manera contundent, és un toc d'alarma. Un avís perquè ningú s'adormi, i les persones que tenen responsabilitat en la gestió i organització de la vila, han de tenir-ho en compte i posar-se a treballar.

    No soc gens entès en la matèria i aquí moltes persones, amb coneixement, podrien explicar-nos moltes coses, però crec no equivocar-me si dic que després dels mesos de sequera viscuts, podem témer que la salut dels nostres plàtans no és la millor, i la possibilitat que es debilitin i acabin caient, tampoc no ens hauria d'estranyar. És per això que animaria al nostre govern municipal a encarregar a especialistes en la matèria que analitzin la situació de la resta de plàtans de la nostra riera i puguin valorar el risc de noves caigudes, amb el perill que això comporta.

    En el nostre afany d'urbanitzar-ho tot, especulant i construint en excés, impermeabilitzant el terreny i eliminant bona part de l'entorn natural, encaixem algunes espècies, com per fer-nos veure que existeixen, ens facin ombra i ens alegrin una mica la vista. Tot això, però no és gratuït, i obliga a un manteniment i cura que, ja sigui per desmanec o pels problemes de poc abastiment d'aigua, probablement hem deixat una mica descuidat. Conviure amb les persones no és fàcil, però tampoc ho és amb la natura. Hi ha un seguit d'obligacions que no es poden deixar de banda si volem evitar episodis com el d'ahir, que sortosament no va ocasionar cap dany físic.

Indignació, ràbia, impotència, resignació...?

Avui és d'aquells dies que es fa difícil entendre tot el que passa i sense ganes de culpar a ningú en concret, t'adones que tots plegats ho estem fent molt malament. Un dels problemes d'Arenys de Mar és la deficient canalització de l'aigua pluvial. També tenim problemes amb el clavegueram, però avui em centro en les conseqüències de cops de pluja més forts dels habituals, però que tampoc no són cap novetat, ni ens ve de nou.

    Una vegada més el rial del Bareu ha baixat amb força, inundant la carretera nacional  i algun establiment comercial. Desconec en aquests moments si hi ha més immobles afectats, cosa que podria molt ben ser. Portem molts i molts anys parlant i programant la canalització d'aquest rial i fins ara hem estat incapaços de trobar una solució. Tan difícil és? 

    Entenc que la canalització té moltes dificultats. Segurament ens posaríem d'acord en dir que un rial no es pot convertir en un carrer amb habitatges. I seguim construint, i ho fem en un cul de sac. Llavors de què ens podem queixar?

    Fa anys es va canalitzar la Riera, que quan plovia era tot un espectacle, emportant-se cotxes i mobiliari. Avui, però, la intensitat de la pluja i la força amb que baixava l'aigua ha fet que recordéssim temps passats. Diuen que el foc té aturador, que l'aigua no.

    Ens indignem? Ens enrabiem? Com ens sentim? Impotents? O resignats?

    Això que ha passat aquesta tarda es repetirà tard o d'hora, i per tant, tenim l'obligació i necessitat de trobar solucions, encara que estiguem parlant de fets puntuals, poc habituals. No podem estar amb els braços plegats veient tot el que passa, i encara menys quan estem agreujant la situació, amb una urbanització de més territori, que el fa impermeable i, per tant, provoca més corrent d'aigua amb més força i velocitat. Algú hi pot posar remei?

    Trobarem una solució per a la canalització del Bareu? Què ha d'arribar a passar perquè algú, amb autoritat i coneixement, prengui una decisió? No busquem culpables, busquem solucions! Però tinguem molt present que les decisions d'avui poden ser una arma letal per al futur.