Els diferents papers de les CUP

Una vegada més queda demostrat que la política que es fa en els ajuntaments pot diferir molt de la resta de la política, la més professional, la de les institucions supramunicipals. Encara que sempre diem que a les eleccions municipals el que compte són les persones, no sempre ens ho acabem de creure, i les sigles dels partits tenen el seu pes.

Les normes no s'han de complir sempre necessàriament, que per alguna cosa hi ha les excepcions que confirmen les regles. Encara no he llegit l'explicació del per què del trist paper de C's en les eleccions locals d'Arenys de Mar. Presentaven una persona que tenia experiència com a regidora i un bon reconeixement a la feina feta, i es presentava en un partit que creava molt bones expectatives, i així es va poder comprovar en molts municipis, però a Arenys no.

Avui llegia la notícia de l'entrada al govern d'Arenys de Munt, del grup municipal de les CUP. Segurament que l'enfrontament del darrer mandat entre ERC i CUP era qüestió de persones i no tant d'ideologies. Ara que l'exalcalde ha quedat relegat al grup mixt, ara és quan ERC i CUP, amb l'acompanyament del PSC, conformaran el nou govern municipal.

Aquí no hi ha coherències ideològiques que valguin. Aquí han pres una decisió i no els fa res d'anar de la mà del PSC, quan tants escarafalls fan en altres entorns. També la CUP d'Arenys de Mar s'ha manifestat clarament partidària d'investir Artur Mas, per avançar en el full de ruta que els ha de portar a la independència, una posició que sembla ser que no és pas la majoritària.

Hem d'aprendre a relativitzar més i a no dir mai que d'aquesta aigua no en beuré. Cedir, consensuar no és sinònim de flaquesa. Això només s'ho creuen els més ignorants, aquells que els costa molt negociar i pactar, aquells que s'expressen pels meus coll...

La transparència de C's és nítida i prometedora

Si al final resulta que C's té alguna cosa a dir després de les eleccions del 20 de desembre, ningú no podrà dir que ens han enganyat. A diferència del PP, que promet allò que agrada i després fa tot el contrari, C's ha deixat ben clar que vol reforçar l'Estat, traient competències a les autonomies, també el Concert econòmic de Navarra i el País Basc, i forçant la veneració de la bandera i himne espanyols.

És important que ho tinguem clar, perquè C's no té res a perdre i sí molt a guanyar. El PP, aquests darrers dies, dóna peixet a la gent. Parla de rebaixar l'IRPF, millorar el finançament econòmic... però tots tenim memòria i sabem que això ho promet cada vegada i llavors troba mil excuses per no posar-ho en pràctica, o simplement diu que no.

Probablement els resultats de les properes eleccions generals dibuixaran un panorama diferent en l'equilibri de forces. Sortirem de tenir tan sols dos grans partits, a tenir-ne un tercer (C's) i qui sap si fins i tot un quart (Podemos). Rivera diu ben clar que s'ha acabat el temps en què els partits nacionalistes (CIU i PNB) forçaven acords als grans partits quan no disposaven de majoria absoluta. Ara aquest paper el vol fer ell. Rivera pactarà amb el partit que li doni més protagonisme i que accedeixi en més propostes del seu programa. 

La força que pugui tenir C's xocarà directament contra les aspiracions catalanes. Recordem que C's va néixer per atacar l'autonomia catalana (en aquell temps encara no es parlava d'independència). No es definien ni de dretes ni d'esquerres. Això no els importava. Només tenien l'obsessió d'Albert Boadella, Francesc de Carreras (fill del franquista Narcís de Carreras), Arcadi Espada, Félix Ovejero, Félix de Azua..., els grans ideòlegs del partit, d'anar en contra de la singularitat catalana. És per això que encara algú ens vindrà a dir que el PP és el mal menor.

Cinc anys amb l'ARA

Des del meu racó d'Internet vull aprofitar el cinquè aniversari de l'aparició del diari ARA per felicitar a tot l'equip que ho ha fet possible, especialment a en Carles Capdevila, sense oblidar-me dels lectors i subscriptors, entre els quals m'hi compto, des del primer dia.

Vaig creure en el nou diari perquè el necessitava i perquè les persones que es posaven al capdavant em mereixien confiança. He compartit subscripció amb La Vanguardia que, per diferents motius, acabo de deixar, convençut que l'ARA em continuarà oferint la informació diària que em permet estar connectat amb aquesta societat que m'ha tocat viure, per entendre-la i sovint criticar-la, però al final acceptant-la, com a corresponsable i amb les meves limitacions.

No busco en l'ARA l'objectivitat, sinó la sinceritat, l'honradesa i la coherència. Conec com pensen els seus articulistes amb qui podré coincidir o no, però que em mereixen tot el meu respecte. Em sento còmode llegint el diari, i només els demanaria una mica més d'esforç per ampliar i enriquir el camp internacional.

Felicitats a tots per la bona feina feta, i que puguem celebrar molts més aniversaris, també amb la col·laboració i mestratge del que fins avui n'ha estat director, l'osonenc Carles Capdevila.

El menyspreu de Duran i Lleida als catalans que no el varen votar

Realment, si hi ha un polític català que destaqui per l'excés de supèrbia, aquest és Duran i Lleida. Jo sempre havia sentit a dir, també dels polítics, que els electors mai no s'equivocaven. Que si no els votaven no era error dels votants, sinó del partit que no aconseguia atraure'ls. Duran i Lleida, però, una vegada més demostra el seu menyspreu cap a la resta de mortals, pel simple fet de no haver-lo votat. 

Jo sóc un d'aquests catalans que no el vaig votar i en cap cas em culpo de no haver-ho fet, ni accepto que ell em culpi. Per mi feria molts anys que estaria retirat de la política, perquè no he conegut mai un polític més orgullós i interessat en ell mateix, com Duran i Lleida. En tot cas, si n'hi ha d'altres, es troben en el seu mateix nivell.

En les meves porres informals, pronostico que sortirà elegit diputat, no pas perquè consideri que s'ho mereixi, ni que ens pugui fer cap bé als catalans, sinó perquè els números li seran favorables. Per les seves declaracions, però, mereixeria que la sort no l'acompanyés i quedés també fora del Congrés espanyol.

I tot això ho dic sense tenir gens clar quina ha de ser la meva opció en les eleccions del 20 de desembre. Sempre decideixo en funció de l'estratègia que considero que més m'interessa, però en aquesta ocasió no ho tinc gens clar. Només estic convençut de qui no votaré, i un d'ells és el senyor Duran i Lleida.

Codi ètic i de bones pràctiques de l'Ajuntament d'Arenys de Mar

Felicito la iniciativa de treballar el Codi ètic i de bones pràctiques de l'Ajuntament d'Arenys, i ho celebro especialment, amb moltes ganes que en surti un bon treball, consensuat i de profit, vull dir que no quedi en un calaix, sinó que sigui el document de capçalera de tots els polítics i treballadors municipals de la nostra vila.

Darrerament es parla molt de transparència, però malauradament no és tant per iniciativa política com per obligació. Espanya és un dels darrers països que ha aprovat una llei de transparència, i és només per això que ara sembla que tothom vulgui ser transparent. Diria més: ni tan sols els ciutadans hem reclamat suficientment aquesta transparència, més enllà de poder xafardejar segons quines dades.

L'Ajuntament de la nostra vila, per la històrica alternança política i per les característiques de l'estructura funcionarial, sense una visió gerencial clara durant molts anys de democràcia, no té fàcil la seva transformació als paràmetres i directrius actuals. Això fa que la iniciativa sigui encara més lloable, però al mateix temps desperti més recels i dubtes sobre la seva utilització i resultats.

No hem de ser pessimistes, però, sinó que és necessari animar els promotors i les persones que l'hauran de tirar endavant. Penso que la feina de la nostra administració local ha estat molt opaca i ha generat molts prejudicis, no pas perquè es tinguin proves de males actuacions, sinó per no haver-ho visualitzat suficientment.

Hem de perdre la por a ensenyar el que fem, i treballar per fer-ho bé. Avui, en una conferència de Carles Ramió, catedràtic de Ciència Política i de l'Administració, de la UPF, ens recordava que l'administració pública no és només una institució que dóna serveis, sinó una institució que crea seguretat jurídica als administrats. Penso que hi ha molt camí a recórrer, però és necessari que la nostra percepció del govern local sigui positiva i garant de futur cultural, social i econòmic. El primer que hem d'aconseguir és situar a dalt de tot les bones pràctiques, per a bé dels vilatans i vilatanes.

No en nom nostre!!!

Arribem a un punt que ens volen fer creure que estar en contra de la guerra és cosa de quatre il·luminats. Ens volen justificar la guerra perquè hi ha una colla de terroristes, sense ànima, que estan sembrant el terror i la mort de víctimes civils. Ens volen convèncer que només guerrejant aconseguirem la pau, però quina pau? A quin preu?

La nostra societat democràtica s'ha prostituït tant, que qualsevol veu en contra del poder és considerada una subversió i una desestabilització de la societat. Tot això només s'explica per la manera com totalitaris convençuts defineixen la democràcia representativa. Doneu-me el poder i deixeu que faci allò que em doni la gana.

Rebutjo amb totes les meves forces els atemptats de París, com també totes les morts de Síria. Em repugna saber com Estat Islàmic tracta les persones, sobretot les dones, però em dol en extrem la manera com occident actua en aquests països devastats per la guerra i l'odi.

No és qüestió només de senyalar els culpables de la guerra de l'Iraq, sinó també els actuals dirigents que avalen la guerra, i la incapacitat de les Nacions Unides per frenar la barbàrie i aconseguir la pau. Com a països que ens qualifiquem de civilitzats, som molt més responsables dels nostres actes, sobretot quan els anem a cometre a casa dels altres. És molt còmode enviar els exèrcits a terres llunyanes, on no hi arriba la nostra vista, ni escoltem els seus gemecs, i després lamentar-nos del què passa al costat de casa, i donar-los totes les culpes.

Cap crim pot justificar-se, i la responsabilitat de les morts de París recau en els seus botxins i terroristes, però això no ens dóna dret a prendre les armes i atacar a ulls clucs tota persona que es belluga per Síria. Hi ha molta hipocresia i molt poca humilitat.

Aguantarem el pols del govern espanyol?

Si el fred pot causar estralls en la nostra pell, les batzegades del govern espanyol poden ser un bon remei a la disbauxa política que estem vivint aquests dies al nostre país. Certament no ho acabo d'entendre. Llegeixo escrits que trobo encertats, que no veuen tampoc clares les darreres decisions dels protagonistes del full de ruta independentista. 

El més important, però, no és tant si jo ho comprenc o no, sinó què en pensen els que tenen el poder de decisió, i si estan segurs del camí que segueixen, un camí que ens fan recórrer tant si volem com no, i que pot no portar-nos enlloc. 

La gran incògnita és saber quantes persones continuen interessades en el full de ruta, i encara més, quantes persones estan disposades a donar la cara per continuar el full de ruta, amb totes les traves jurídiques, econòmiques i socials que el govern espanyol anirà col·locant davant del camí. 

Ara ja es tard per analitzar de quina força es disposa. Això es calcula abans de començar, i a vegades em temo que l'anàlisi no s'ha fet suficientment. Donar pals de cec no és la millor manera d'avançar, i sovint aquesta és la impressió que tenim dels nostres governants.

Les decisions, els comentaris, els articles periodístics, les declaracions polítiques... poden ser totalment interessades i per això no cal fer-ne gaire cas, sobretot individualment, però sí que és important d'analitzar quina és la tendència, quin és el resum final, i com ho vivim nosaltres, per adonar-nos si estem gaire equivocats. 

La unió fa la força i és per això que la millor victòria passa per aconseguir que els altres es barallin entre ells. Aquesta tàctica la té molt clara el govern espanyol, i l'ha començat a emprar. Veurem quina és la capacitat de resistència, i si el frec i frec entre la CUP i CDC els ha deixat massa tocats.

Un Parlament gens deliberatiu

Alguna vegada hem sentit a parlar de democràcia deliberativa, però no sempre ni tothom ho acaba d'entendre, i encara menys veure-hi l'aplicació. La idea no és meva, sinó que ha sortit aquest matí en una sessió sobre transparència, participació i bon govern. Parlàvem precisament de democràcia deliberativa, un model de democràcia diferent del tradicional, i el conductor del curs s'ha planyut de la desaparició del debat als parlaments actuals.

És ben cert que avui els diputats, quan assisteixen al Parlament, estan més atents en la mà del seu portaveu, per saber quin ha de ser el seu vot, que no pas pel discurs que pugui estar fent el ponent de torn, fins i tot el del seu mateix grup parlamentari.

Al Parlament no hi ha debat. Cada grup fa el seu discurs i vota allò que havien previst, digui el que digui el seu adversari. Només cal que l'escolti el diputat que haurà de sortir a respondre, per en cas que hagués dit alguna cosa diferent del que ja preveien.

Si les sessions parlamentàries són retransmeses per televisió o ràdio, l'escenificació encara és més evident, i tant els fa que a uns quants ens dolgui que la qualitat democràtica es vegi afectada. No és estrany, doncs, que l'opinió que tinguem dels polítics sigui cada vegada més negativa.

Tot esperant el fred i la CUP

És un diumenge assolellat a la capital d'Osona, a l'espera del fred que ens han pronosticat. De fet, des d'Arenys de Mar fins a Vic, la temperatura del cotxe ha baixat sis graus, però tot i així és suportable. Estem preparats per això i molt més.

Després de la victòria d'ahir del Barça al Bernabeu, sembla que les mesures restrictives o millor dit asfixiants contra l'autonomia catalana no fan tan mal. Algú confia que la CUP s'adoni que té l'última paraula abans d'engegar-ho tot a rodar. Però la CUP es fa pregar. Hi ha qui creu que el fred gèlid que ens han anunciat és la mateixa CUP, que gela la sang dels més independentistes.

De cara al Montseny i amb un cel ben blau, no hi ha espera que ens amargui l'existència. Els que creiem en Catalunya no ens espanta cap amenaça, doncs, hi estem prou avesats. Ja no recordo la darrera vegada que em varen fer canviar de llengua. Tot un rècord!

Tinc al pare al meu davant, passant els dies, moltes estones desconnectat de la realitat, impassible al que està succeint. Voldria saber què em diu amb la seva mirada, distant i imprecisa. Conèixer en què pensa ara que ja no té obligacions ni gairebé necessitat de pensar ni tan sols. Quina consciència té de la realitat que es viu, de la seva realitat que no va més enllà de les quatre parets, perquè bo i la panoràmica que s'albira des de les finestres, la seva ceguesa no li permet gaudir-ne.

La duresa de la vellesa arriba quan el passat no és capaç de mantenir-te la intensitat del temps viscut. Tot el sofriment i esforç, les alegries i èxits assolits, també els petits fracassos i limitacions, tot forma part del passat, que potser ni tan sols et ve a la memòria, com si un vel fosc et robés la teva història.

La simfonia "Asrael", de Josef Suk, a la ràdio, em calma i em fa oblidar l'estrès del treball, en un temps en què sembla que a cada instant s'acabarà el món. Al pare, però... On són els límits dels records, la realitat i l'esperança de vida? Si una lliçó aprens és la necessitat de viure l'instant, gaudint del passat i present, sense preocupar-te excessivament del futur, el just per no haver-te de penedir del teu passat.

El moviment veïnal és història a Arenys de Mar

Tot fa pensar que el moviment veïnal a la nostra vila és pràcticament només història. Si descomptem alguna comunitat de propietaris, el que seria una associació de veïns ha deixat d'existir. Les causes són diverses i el fet pot ser més o menys dramàtic en funció del paper que juguin les formacions polítiques que són a l'ajuntament, sobretot des de l'oposició.

Partits com ICV o la CUP, serien els únics que a la nostra vila s'han interessat en un moment o altre per l'opinió i neguits dels vilatans, arran de carrer, tret de les campanyes electorals, quan llavors tothom surt a passejar demanant el vot.

Malgrat tot, tampoc ICV i la CUP sembla que estiguin per la labor darrerament, sobretot després de les darreres eleccions municipals, amb sort diferent, però amb la mínima expressió. Serà potser perquè els arenyencs ja estem ben servits i tot allò que es fa ja cobreix les nostres expectatives. Ningú no ho diria, però. El clavegueram continua essent un problema pendent de resoldre, l'arranjament dels carrers i la dinamització del comerç i del Mercat Municipal...

Tots aquests temes han sortit en campanya, però ara ni es fa res ni es reivindica, i tots plegats ens quedem en l'anècdota. Potser, doncs, és lògic que les associacions de veïns arenyenques siguin història, perquè avui ningú no ho reclama. És això signe de que tot va bé? No serà que tots plegats vivim còmodament esperant que sigui el veí qui es mogui primer?

Penso que seria interessant analitzar-ho a fons, sense buscar culpables, sinó fent sortir els motius. Qui sap si arribarem a la conclusió que ja ens està bé tot, fins i tot quan els nostres governants locals només es dediquen a fer bullir l'olla, i qui dia passa, any empeny.

Patrimoni Festiu de Catalunya

La Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Cultural ha decidit incloure la festivitat de Sant Roc dins del Catàleg Festiu de Catalunya com a festa catalogada. Haig de reconèixer que no estic al cas de l'esmentat catàleg i de ben segur que a molta més gent li passa el mateix, però això no treu que no haguem d'estar contents pel reconeixement obtingut. 

Els arenyencs, també els que no hem nascut a la vila, ens sentim molt orgullosos de la Festa, del seu significat, i de les ganes en què els macips any rere any surten a complir amb el vot de vila, i la manera com els vilatans els rebem a casa.

Les tradicions creen llaços de pertinença a una comunitat, amb tots els seus defectes, però també els anhels i projectes. Diuen que qui perd els orígens, per la identitat, i això enllaça perfectament amb les tradicions. Aquelles festes que des de petits, o en el meu cas des de fan més de 30 anys, hem viscut i hi hem participat, ens acosten als nostres veïns, però constitueixen al mateix temps, una part del nostre ADN.

Des d'aquí felicito totes les persones que ho han fet possible, i molt especialment els macips, macipes i macipets, la seva junta i responsables de l'entitat. Felicitats!

Quaranta anys de la mort del dictador

Demà divendres farà exactament quaranta anys de la mort del dictador espanyol. Una mort esperada per moltes persones que varen patir la dictadura, plena d'assassinats i judicis sumaríssims. Una mort que aplanaria el camí a la transició democràtica, que ens faria sortir del cul-de-sac en què ens havia situat la llarga agonia del dictador.

Demà és el dia en què els nostàlgics de l'antic règim, la majoria d'ells nascuts després de la mort de Franco, surten al carrer per recordar la figura del dictador. Però el pitjor de tot, no és l'existència d'aquestes persones predemocràtiques, sinó el fet que polítics franquistes han gaudit dels privilegis del sistema democràtic, sense haver pagat per la seva responsabilitat històrica.

Hem venerat una transició que ha estat injusta per a les víctimes del franquisme, amb una successió de governs d'esquerra i dreta, sense que en cap moment s'hagi plantejat seriosament demanar disculpes per les morts injustes, ans al contrari, perquè han estat els botxins els que han gaudit del perdó sense penediment.

Quaranta anys també d'ignomínia, de la vergonyosa Marxa Verda. Quaranta anys vergonyosos, no només per Espanya, sinó també per la mateixa Nacions Unides, incapaces de donar una sortida justa als ciutadans sahrauís. 

El preu de l'aigua a Arenys de Mar pot incrementar-se

Les declaracions de Ramon Vinyes sobre la probable apujada del preu de l'aigua a Arenys de Mar, han arribat en un moment en què els ajuntaments, amb nous governs, es plantegen la possibilitat de recuperar la gestió de serveis municipals que en aquests moments estan cedits a entitats privades, entre elles el subministrament de l'aigua.

La CUP, però no només aquesta formació, fa temps que prediquen en contra de l'externalització dels serveis, i ho tenen en el llistat dels objectius, en cas d'assolir responsabilitat de govern. Què passa, doncs, amb els serveis externalitzats?

Sempre he defensat, també en aquest blog, que l'externalització per sí mateixa no és una mala opció. El problema sorgeix quan ens adonem que les externalitzacions es fan malament i, sobretot, el seguiment és pràcticament nul. 

Estem molt acostumats a llegir que les empreses concessionàries duen un roc a la faixa, en el sentit que es queden amb els beneficis, quan n'hi ha, i exigeixen aportació extraordinària de l'administració pública quan els resultats no acompanyen.

SOREA, que és la companyia que s'encarrega del subministrament de l'aigua a la nostra vila, fa molt temps que es queixa, i això se n'ha parlat en tots els mitjans de comunicació local, perquè el càlcul de consum d'aigua dels plecs tècnics que regulen la concessió, era molt superior al real, i això els provoca una reducció important dels resultats esperats.

Avui el primer tinent d'alcalde, el senyor Masgrau, treia ferro a les declaracions de Ramon Vinyes, però no descartava del tot que l'apujada no tingués lloc en el pressupost de 2017. Penso que el seguiment de la gestió de serveis municipals en mans d'empreses privades, que lògicament busquen el benefici, s'hauria d'intensificar per tal d'assegurar que es tracta d'una gestió eficient i que no provoca més despesa de recursos públics de la necessària.

Tot apunta a unes noves eleccions el mes de març

Els greus atemptats de París, el divendres passat, han deixat en segon pla la notícia permanent des de fa molts mesos, del procés sobiranista, ara en l'estira i arronsa entre Junts pel sí i les CUP. Sembla ser que la impressió inicial que el març tornaríem a anar a votar, ha retornat, després d'unes setmanes en què s'havia albirat una possible entesa entre les dues forces independentistes. Llegint, avui, els diaris, sembla com si CDC tingués clar que l'actitud de les CUP és inamovible, i que l'opció de convocar noves eleccions el mes de març és cada vegada més evident.

Amb tot això caldrà veure quina és l'actitud d'ERC. Tot i que hem estat parlant de les negociacions entre Junts pel sí i les CUP, de fet hauríem de parlar de CDC, perquè fins ara ERC s'ha situat una mica al marge, amb alguna discreta intervenció quan les possibilitats de trencament agafaven més força.

Una vegada més els partits polítics no hauran estat a l'alçada que se'ls demanava, i la societat catalana, una bona part de catalans i catalanes, hauran experimentat la humiliació de sentir-se traïts i enganyats per les forces polítiques, que no els han tingut en compte a l'hora de prendre les seves decisions.

Pressupost participatiu a Arenys de Mar

Aquests dies he participat en unes jornades formatives sobre govern obert, transparència i participació ciutadana i he tingut l'ocasió de rebre explicacions d'experiències de pressupostos participatius. Per més que hagis pogut tenir experiència al respecte, sempre hi aprens alguna cosa nova, matisos interessants, i sobretot, lliçons de transversalitat i implicació de regidories com Medi Ambient o Urbanisme, que no sempre s'hi posen bé.

M'ha cridat l'atenció alguns resultats i volum de participació i, com no podia ser d'una altra manera, he caigut en la temptació de comparar-ho amb l'experiència de la vila d'Arenys de Mar, on vaig tenir l'honor d'iniciar el projecte que, amb alguna interrupció, es continua organitzant.

No ho vaig tenir fàcil, ni per part dels meus socis de govern, ni l'oposició, ni mitjans de comunicació local... les xifres obtingudes eren considerades ridícules, tant per l'import assignat, com pel nombre de participants. Jo estava segur que no ho fèiem tan malament. Han passat alguns anys, i he pogut comprovar com poblacions molt més grans que Arenys, tenen unes xifres semblants en participació, i molt inferiors, proporcionalment, en import a decidir. Ah! i també incorporaven propostes presentades pels tècnics municipals, un fet que per alguna força política semblava un crim i un engany.

Tot és millorable, i potser s'han de trobar noves eines per avançar en la implicació dels vilatans en la gestió municipal, però el que és cert és que costa molt poc criticar i massa donar suport als esforços dels tècnics i polítics de torn. Sempre ho veurem, que ens felicitaran des de fora i els de casa...

Som massa benèvols amb els qui varen desencadenar la guerra a l'Iraq

Vivim la ressaca de l'atemptat de divendres a París. Les reaccions han estat les lògiques i els més preocupats són els musulmans honrats que viuen entre nosaltres, en principi, els més perjudicats. Perquè és molt fàcil posar tothom en el mateix sac i en el moment que sabem que han estat uns musulmans actuant en nom d'Al·là, o això és el que diuen fer, ja veiem tots els creients musulmans que són uns criminals en potència.

És important reflexionar en serenitat i no deixar-se portar pels primers impulsos, normalment irracionals. Sempre he dit que el dolent no es coneix per la cara. Si totes les persones que ens han de fer mal ho portessin senyalat a la cara, tindríem molta sort, perquè els evitaríem. Més aviat al nostre país els que actuen contra la llei acostumen a ser els més ben vestits, els que tenen diners per comprar allò que faci falta, també la complicitat, i qui sap si també la justícia.

Sense desmerèixer el sofriment dels ferits i familiars i amics dels morts en els atemptats de París, permeteu-me que faci un recordatori als milers de morts de Síria i altres països del món no occidental, que moren dia rere dia. La seva notícia als nostres diaris ja no ocupa la primera pàgina. No passa el mateix amb els crims a Europa. Les vides valen el mateix, però potser ens espanta perquè els tenim més a prop i són molt semblants a nosaltres. Som massa benèvols amb els qui d'alguna manera varen encendre aquest foc que s'eternitza.

Barcelona comparteix Art, Cultura i barraquisme

Al Poble nou, a pocs metres dels nous Encants, l'Auditori, el Teatre Nacional i el Museu del Disseny, ens trobem un descampat de barraques on, segons l'ajuntament de Barcelona, hi viuen més de 400 persones, en unes condicions deplorables que avergonyirien al menys sensible dels mortals.

Unes quantes vegades hem vist els documentals sobre el barraquisme a Barcelona, de l'època d'arribada de la immigració dels anys seixanta del segle passat. Uns documentals que ens podrien fer creure que tot és història, perquè no ens parlen de la situació actual. 

Avui és un dia per pensar i reflexionar sobre els fets de París d'ahir la nit, perquè són greus i deixen entreveure que n'hi haurà més. Pensar en què es va fer malament, perquè ara visquem aquests terribles atemptats. Avui hi pensem i opinem, però no ens podem oblidar de què passa a pocs metres de casa, des de fa anys.

Molts han vist en la nova alcaldessa de Barcelona el canvi dràstic que requeria el govern municipal d'una ciutat que ha brillat, però que té mancances i problemes sota l'estora que convé aflorar. Colau té molta feina i difícil, si vol satisfer les persones que reclamaven una ciutat més justa, on tothom tingui oportunitats. Convé que l'alcaldessa no passi gaires estones al seu despatx i en canvi es passegi també per aquests indrets plens de barraques, brossa i rates, on hi malviu una colla de barcelonins, majoritàriament de procedència de països de l'Est i el nord d'Àfrica.

Però no només l'alcaldessa s'hi ha de passejar, sinó també la resta de barcelonins que viuen còmodament en habitatges amb totes les condicions, i persones que no vivim a Barcelona, però que formem part d'aquesta mateixa nació. Probablement veient el panorama, la nostra opinió i actitud serà diferent, i ajudarem a que els polítics amb responsabilitat de govern, prenguin mesures per reduir aquesta situació tan injusta.

Montoro amenaça de tancar l'aixeta dels calers

Ja em corregirà qui hi entengui més que jo, la qual cosa és fàcil, però em sembla que si el govern de l'Estat amenaça Catalunya de no transferir els diners que ens correspon, és que no s'està enfocant bé el 'problema català', la rebel·lia. Crec que les mesures a prendre per part del govern espanyol s'han de limitar a recórrer les lleis i actuacions anticonstitucionals, sense caure en l'error de prendre mesures il·legals, per no posar-se en el mateix nivell.

De totes maneres, qualsevol cosa es pot esperar d'un govern, l'espanyol, que s'ha dedicat a establir murs a qualsevol tipus de negociació, incomplint acords i compromisos, tant econòmics com d'inversió. Un govern que s'ha dedicat a legislar en contra de l'Estatut, que ha recorregut lleis del Parlament, no només de caire polític, sinó social, com el cas de la llei sobre pobresa energètica.

És cert que nosaltres ho mirem des del nostre cantó, però hi ha temes que no tenen justificació, i només s'expliquen per la voluntat evident de recentralitzar el poder decisiu, traient competències a les autonomies, especialment de Catalunya. Llavors, no és estrany que la tendència a la independència vagi a l'alça, ja no és per nostàlgia història, sinó també per supervivència.

Des de l'Hospital Universitari de Vic

Avui el post el redacto des de l'hospital de Vic, esperant que la meva germana es recuperi de l'operació quirúrgica d'aquest migdia. La vida hospitalària és un món molt desconegut per a la majoria de mortals, que en un moment o altre de la vida vivim escenes que desitgem oblidar. Tot això anant bé, com sembla que és el cas que ens ocupa.

Avui dia es limiten molt els ingressos, procurant que el pacient entri i surti el mateix dia. Això fa que en lloc de disposar d'una habitació, comparteixis una sala separada per cortines, i assabentant-te de tot. També dels familiars absents a través dels telèfons mòbils.

Fa una estona, doncs, hem viscut unes corredisses per una dona que no s'acabava de trobar bé i refer-se de l'operació, amb risc per un passat amb problemes de cor. Tot plegat una mica com en les sèries televisives d'hospitals, que ara sembla que no estan tant de moda.

Esperarem que la germana s'acabi de recuperar i ens donin l'alta. El post operatori el viurà a casa, amb una llista d'instruccions i calmants. Demà vindran uns altres pacients a ocupar aquests compartiments tan poc discrets.

Rajoy demana o exigeix la suspensió?

El Tribunal Constitucional està estudiant el recurs presentat pel govern espanyol contra la proposta de ruptura aprovada dilluns en el Parlament català. Tots sabem que s'admetrà a tràmit, però el dubte està en si el Tribunal seguirà estrictament la petició o 'exigència' del govern espanyol, o bé farà la seva interpretació dels fets i, sobre aquesta, dictarà la seva resolució.

Encara que no hi entenguem gaire, sabem que el govern espanyol va canviar les regles de joc perquè el Tribunal Constitucional tingués més paper i no es limités a admetre a tràmit els seus recursos i estudiar-los amb tranquil·litat. Aquesta vegada seria la primera en què el Constitucional faria ús de les atribucions que li dóna la llei modificada, i està per veure si l'exercirà.

La solució probablement la sabrem abans d'acabar de llegir aquesta meva aportació al tema, però el que m'interessa més és valorar la capacitat del Tribunal Constitucional d'obrar amb independència de les exigències del govern de l'Estat. Prengui la decisió que prengui, hi haurà qui en farà una valoració interessada, i això ho saben. De fet, el problema que tenen els magistrats del Tribunal Constitucional no és resoldre si la proposta aprovada pel Parlament català és constitucional o no, sinó com determinen els passos a seguir davant d'una molt probable execució d'accions basades en el contingut de la proposta. Tothom està pendent de la seva decisió, però encara ho hem d'estar més de la decisió dels dos grups parlamentaris independentistes, i de la seva capacitat per tirar endavant amb el full de ruta fixat.

El PSC també es retrata

Aquesta setmana serà probablement una de les més recordades en la història de Catalunya del segle XXI, si més no això és el que fa pensar l'aprovació al Parlament català de la proposta de ruptura amb Espanya, i les dificultats de Mas de poder revalidar la seva presidència. 

Cada passa pot suposar un avenç o un retrocés, i això ho han de tenir molt en compte els diputats catalans, sobretot els que els resultats electorals es va posicionar en àrbitres del futur català. Madrid està en alerta per frenar qualsevol error o acte contrari a la Constitució, que molts considerem ja que ens immobilitza i impedeix avançar com a societat democràtica, estiguem a favor o no de la independència.

Ahir parlava del posicionament de Catalunya sí que es pot, i el molt que el condicionava de cara el futur, però no són ells els únics que han ensenyat les cartes. El PSC, votant en contra dela proposta de resolució que Catalunya sí que es pot presentava ahir al Parlament, es posicionen clarament, no només contraris a la independència, sinó també al dret a decidir. Definitivament el PSC actua amb fidelitat al PSOE i deixa enrere molts anys de defensa de la nació catalana. Em sap greu.

El difícil paper de Catalunya sí que es pot

La conjuntura política actual i la posició que ocupa Catalunya sí que es pot, amb el conjunt de partits polítics que la configuren, provoca que la situació de la coalició sigui molt difícil de digerir per unes i altres sensibilitats que acullen. Diuen que alguns diputats del grup parlamentari s'han vist obligats a votar a contracor, en contra de la declaració de ruptura proposada i aprovada pels grups parlamentaris de Junts pel sí i les CUP. 

No entraré a parlar de si els diputats han de votar el que els ve donat per la direcció o bé han de poder votar lliurement allò que pensen individualment. Entraríem a discutir què vol dir formar part d'un partit polític, on es troba la representativitat, i sobre llistes obertes o tancades... 

Les postures absolutes faciliten molt la feina. El PP, C's i l'actual PSC tenen molt clar què volen i què no, i això els uneix. Catalunya sí que es pot és una agrupació de partits i sensibilitats diferents, que tenen discursos semblants, però poc clars i a vegades contradictoris, i sinó fixeu-vos en les declaracions de Joan Herrera al llarg dels darrers anys, i això complica la seva existència i el compromís assumit davant dels seus electors.

La posició de Catalunya sí que es pot en la votació d'aquest dilluns al Parlament català es pot entendre, però hi ha gent que no, i això els debilita, provocant baixes de militants i marxa enrere d'electors i simpatitzants.

ICV, EUiA i Podemos s'agafen, ara, a l'embranzida que encara té l'Ada Colau, però si no es paren a pensar què volen ser de grans, tocant de peus a terra, ni l'Ada Colau es podrà salvar. 

La posició de les CUP tampoc és gaire còmoda, oscil·lant entre el seu compromís electoral i la clatellada al procés independentista. Facin el que facin seran criticats per uns o altres, i el seu futur com a força parlamentaria es pot veure afectada negativament. En aquest cas estaríem a la banda contrària del que estava dient abans: una posició estricta i coherent amb les promeses electorals els pot fer perdre la confiança de molts dels seus votants sobrevinguts.

Ara és Duran qui s'encomana a la majoria silenciosa

Sembla ser que els partits polítics que són incapaços d'obtenir suficients vots per al seu projecte s'excusen en la majoria silenciosa. És una manera com una altra de buscar culpables en lloc d'acceptar que potser el programa que prediquen no és prou atractiu. En això hi han jugat d'una manera especial els partits espanyolistes a Catalunya. En les darreres eleccions catalanes, però, es va demostrar que tot i l'alta participació, els independentistes varen mantenir-se a dalt.

Ara és Duran i Lleida, que va perdre estrepitosament les eleccions al Parlament català, quedant-ne al marge, qui està reclamant que aquesta majoria silenciosa surti a salvar-lo de quedar definitivament fora de joc i perdre totes les prebendes d'aquests llargs anys de vida política. Sempre li quedarà l'amistat del PP per rebre'n algun regal compensatori.

Des de fa molt temps Duran i Lleida ha demostrat que no té cap tipus de problema de caure en  ridícul. Sempre havia xulejat davant de CDC de la seva força i aportació a la Fundació CIU. A la primera ocasió que ho podia demostrar, però, s'ha vist clarament que el 25% de quota era un regal excessiu. 

Aquests dies se'ns presenta com el Messies que ha de salvar-nos de l'infern de la DUI. L'única persona capaç de dialogar amb l'inepte president del govern espanyol. Insisteix perquè ens ho acabem creient, però la seva credibilitat ja fa temps que ha arribat a mínims insòlits. Les eleccions al Congrés espanyol li poden salvar el cul, parlant clar, però en cap cas serà decisiu en les possibles determinacions que es prenguin des de Madrid. El PP el volia perquè arrossegués CIU, i no per aportar-los la mínima expressió d'UDC.

25 anys del Cor l'Aixa

Aquest dissabte tindrà lloc un concert d'aniversari del Cor l'Aixa, un dels actes que configuren la celebració dels 25 anys del Cor. Totes les persones que en un moment o altre hi vàrem participar hi hem estat convidats i ho he acceptat amb goig per recordar bells i vells temps. Vaig ser-hi als seus inicis i en vaig marxar molt aviat, arran del meu trasllat a Vic per qüestió professional. D'això ja en fa vint-i-dos anys, que aviat és dit. 

El Cor l'Aixa ha estat la darrera entitat coral on he participat. Si la memòria no em falla, vaig començar a la Coral Canigó de Vic, el 1972, un any abans que celebréssim els 10 anys de la seva fundació i, amb més o menys participació m'hi vaig estar fins a l'any 2000, quan tornàvem a viure a Arenys de Mar. Ja dic que ho vaig fer amb més o menys dedicació, perquè paral·lelament vaig cantar en dos cors de Barcelona i en el cor universitari de Palma de Mallorca, aprofitant estades en aquestes ciutats, i en la Coral A/3 i el mateix Cor l'Aixa. Un nucli important de l'A/3 va ser la llavor del Cor actual. Varen ser, doncs, uns quants anys en què compartia més d'una coral.

El món coral ha presidit una bona part de la meva vida, que m'ha permès gaudir de la música, aprendre'n i viatjar. Vaig assistir a setmanes cantants a Europa i en cinc edicions de la trobada 'Europa Cantat', que es celebrava cada tres anys. Va arribar un dia, però, en què vaig decidir que la meva etapa com a membre d'una agrupació coral havia acabat i d'això ja en fa vint-i-dos anys. 

Aquests dies d'assaig m'han servit per recordar el que havia estat habitual en mi quan cantava i m'ha agradat, però al mateix temps he vist clar que es tractava d'una etapa superada, de molts bons records, i que el concert d'aquest vespre era un regal que agraïa haver-hi estat convidat. Qui sap si d'aquí a vint-i-cinc anys més, tindré l'ocasió de compartir nou aniversari. Felicitats Cor l'Aixa!!!

Les discussions del Ple de les ordenances fiscals es repeteixen com el dia de la marmota

Hi ha dos moments clau en la gestió dels ajuntaments, com són l'aprovació de les ordenances fiscals i la del Pressupost anual. De fet hauria de ser una sola actuació, perquè les ordenances fiscals determinen una part molt important dels ingressos municipals, que formaran part del Pressupost. Normalment s'aproven a part, simplement perquè les ordenances tenen un calendari tancat, que obliga a l'aprovació definitiva abans de l'1 de gener de l'any en què han d'entrar en vigor. En el cas del Pressupost això no és necessari i sempre s'hi arriba tard. Per deixadesa, normalment.

És per tot això que em sembla ridícula, irresponsable i penosa l'actitud dels grups municipals del nostre ajuntament, que només donen excuses i són incapaços d'afrontar la realitat com caldria i actuar amb rigor i responsabilitat.

La majoria dels grups municipals de l'oposició s'excusen en el govern que els ha donat la informació amb poc temps d'antelació, com si no sabessin que cada any s'han d'aprovar, i ho han de fer en les mateixes dates. Hipocresia absoluta perquè abstenir-se en massa vol dir permetre que s'aprovin. Doncs, si no els hi agraden que hi votin en contra, i si s'abstenen que assumeixin la responsabilitat d'haver-les aprovat de manera passiva.

Sisplau, que no ens vulguin confondre ni enganyar. Govern i oposició saben molt bé quin és el calendari i, per tant, el poden preveure amb el temps suficient. En lloc de dedicar-se a criticar i a presentar mocions, moltes vegades sense competència, que treballin durant tot l'any per presentar propostes de treball, que les puguin debatre, i consensuar les més beneficioses per a la majoria dels vilatans. Amb un govern sense majoria absoluta es pot treballar molt bé el diàleg i el consens. Si no es fa, o és que no interessa o és per deixadesa i poques ganes de treballar per a la vila. Els arenyencs els hem elegit perquè ens representin i s'esforcin per governar o, en el seu cas, vigilar que el govern ho fa pel bé de tots.

Desafecció, avorriment, o ganes de marxar corrent?

Qui ho diu que la política no interessa? Si accediu a les notícies que treu La Vanguardia a la seva pàgina d'Internet, veureu la quantitat d'aportacions de tertulians anònims, la majoria són insults contra els catalans i els nostres polítics. Si la política no interessés les notícies moririen d'avorriment. Qui penjaria comentaris a la xarxa?

El president Montilla va avançar que la política del govern espanyol provocava desafecció. Tots pensàvem que tenia raó, però ens equivocàvem en matisos importants. La política del govern espanyol ha provocat una febre independentista que ha assolit graus insospitats ara fa pocs anys. I aquesta febre ha comportat una reacció a l'altra banda de l'Ebre, que ha despertat molts patriotes espanyols.

Els mitjans de comunicació espanyols, privats i públics, han col·laborat de manera excepcional al desvetllament general de la població, aconseguint unificar sentiments i determinar l'enemic únic, al qual s'ha de desterrar.

Aquest acaparament de les primers pàgines dels diaris i telenotícies ha deixat en segon terme notícies tan importants com l'ajornament de l'aplicació de la LRSAL (Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l'Administració local), que ofegava els ajuntaments i posava en quarantena molts serveis que es donen als vilatans, des de l'administració pública que tenen més propera, i que detecta abans els problemes que pateixen els ciutadans.

Una de les conclusions a què arribes després de treballar o fer un seguiment acurat de l'administració pública, és que l'eficiència i eficàcia són encara una utopia, no pas per la capacitat de treball, sinó pels interessos polítics i econòmics dels que tenen la potestat de legislar. Es prenen massa decisions per interès de partit o classe, que no pas per principis economicistes o de cohesió social, o fins i tot de sentit comú. La llei que esmentava més amunt, es va aprovar sense haver valorat suficientment la capacitat de posar-la en pràctica amb un mínim d'èxit assegurat. Els legisladors haurien de tenir el conte d'El petit príncep a la tauleta de nit, per llegir de tant en tant els arguments del rei... "...A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir - va continuar el rei -. L'autoritat reposa, en primer lloc, sobre la raó. Si ordenes al teu poble que vagi a llançar-se a mar, farà la revolució. Jo tinc dret a exigir obediència perquè les meves ordres són raonables."

Declaracions d'impotència o ràbia

Sembla ser que Albiol ha manifestat que no hi veuria cap problema que s'apliqués l'article 155 de la Constitució. A mi no em ve gens de nou, perquè fa molt temps que ho vinc dient: al PP català no li importa per res el Parlament català ni la Generalitat. Si fos per ell les convertiria en símbols sense cap poder efectiu. Abans jo deia que envejava el PP basc, perquè ells sí que defensaven el País Basc i les seves institucions. Ara, amb el que li va passar a l'anterior presidenta, Arantza Quiroga, potser ha canviat i es troben com aquí.

Diuen que la vicepresidenta del govern espanyol, la senyora Sáenz de Santamaría, ha dit que el que passa a Catalunya s'assembla amb el franquisme. M'imagino que el que li han explicat del franquisme no és el mateix que van viure els meus pares ni jo mateix.

Entenc que les decisions que es prenen aquests dies a Catalunya els emprenyi i fins i tot els pugui amoïnar, però això no és excusa per fer aquest tipus de declaracions. No penso que siguin curts de gambals, és una mica el que passa amb els jugadors de futbol quan no tenen opció de guanyar i fan faltes barroeres d'impotència.

La Fiscalia investiga el president de "Manos Limpias" per blanqueig de diner

El titular d'avui té delicte! És molt interessant! Un sindicat, que m'agradaria que algú m'expliqués per què es considera 'sindicat', que s'anomena "Manos Limpias", i que el seu president, que es dedica a netejar tot allò que fa pudor de corrupció i independència, ara se l'acusi de blanquejar diner. Deu ser una altra manera de fer neteja!

Realment el nostre país no té perdó. L'altre dia uns comentaven la cara d'estranyesa d'uns belgues quan se'ls prevenia d'una possible estafa. Hi pot haver voluntat d'estafar entre amics? A casa nostra sí.

No he tingut la paciència ni les ganes de buscar tots els casos en què el 'sindicat' ha presentat querella, però tots sabem que n'hi ha una bona colla. És trist que ens enredin de mala manera fent-se passar pels defensors de l'honradesa, i que hi hagi tant gent que s'ho cregui. No és estrany que moltes persones inculpades pel 'sindicat' es neguin a respondre les preguntes dels seus advocats. Ara, que s'ha descobert la possibilitat que el seu president no sigui aigua clara, encara resultarà més complicat aconseguir estirar de la llengua les seves víctimes, i la gent... se'ls continuarà creient?

Fins ara no havia sortit l'estat de setge

He convocat una reunió per aquest divendres, però de seguida m'ha entrat el dubte. I si declaren l'estat de setge a Catalunya? No podrem assistir-hi, o millor dit, si ho fem, no en podrem sortir fins a l'endemà, ja que les reunions acaben més enllà de mitjanit.

No sé si són moments d'histèria col·lectiva o bé què passa. El grup del PP al Parlament no s'ha constituït per allargar l'inici de les sessions plenàries. La presidenta del Parlament vol convocar els portaveus dels grups, sense que hi siguin tots. Uns fan comèdia, però l'altra per què té tanta pressa? No podem esperar que hi siguin tots i llavors començar? No hi entenc, però no hi sé veure el problema.

M'imagino que la presidenta, amb el visca la república catalana li va sort d'ella, però ara la convocatòria amb presses suposo que no, oi? que ve d'un dia?

He intentat entendre el PSC i C's amb la claudicació al PP, i no ho veig. Els feia més intel·ligents. Pensava que el ruc era el Rajoy, i ara resultarà que no ho és tant, si més no comparat amb els altres dos.

Quant al joc que tenen muntat les dues candidatures independentistes, començo a veure-hi l'entrellat. Es tracta de fer posar nerviosos a tothom. Per una banda fer creure al govern espanyol que tot això acaba amb una picabaralla i en un no-res, i al seus votants els mantenen vius i amatents a tots els seus passos, per acabar amb una rialla general. Esclar!

Es tracta d'anar passant els dies i les setmanes, demanant de tant en tant si hi ha alguna novetat, però sense tenir l'orella a la ràdio, que no ens deixa fer res! Per cert, diuen que hi ha judici per l'atemptat a l'Aznar, d'ara fa uns catorze anys? Realment la Justícia està al dia. Bé, a l'hora de suspendre lleis catalanes sí que hi ha pressa, però ja hi estem acostumats.

Ja en són 95!

Amb un dia d'antelació, aprofitant que avui és festa, hem celebrat els 95 anys del pare. Hi érem tots, fills, néts i besnét. El pare s'ha fet gran i diríem que no és home de moltes paraules. Intento entrar a la seva ment i conèixer què pensa i com veu el que l'envolta.

Viure la vellesa d'un familiar proper, a qui li coneixes el passat, perquè l'has compartit, t'ajuda a entendre que, tot i que a la vida hi som avui i demà no ho sabem, sí que ens ensenya a aprofitar el present i totes les oportunitats que et brinda, sense menystenir el futur, però essent conscient que no saps com hi arribaràs.

La nostra societat s'ha dedicat a ensenyar-nos com fer créixer els fills, però poc a com conviure i ajudar els pares, que cada vegada arriben a edats més avançades. La ciència evoluciona i permet que l'esperança de vida augmenti, però ens falta aprendre com allargar la nostra vida amb dignitat i capacitat cognitiva.

Demà farà 95 anys que en un poblet molt petit que s'ha convertit en un barri de Vic, La Guixa, naixia el petit de molts germans, que haurà passat una guerra, i la postguerra, una dictadura i una transició política. Que haurà votat per un futur millor, que malauradament no en podrà gaudir gaire, si és que no es torça tot. 

Una vida durant la qual s'ha inventat la televisió, s'ha anat a la lluna i no només ens telefonem, sinó que ens enviem imatges de manera instantània d'una part a l'altra del món. Una vida treballant per pujar una família i donar-li tot allò que ell no ha tingut mai. Un amor de molts anys que va perdre ara en farà 13, i que la fe l'ha ajudat a creure que podrà retrobar ben aviat.

El premi és la família que l'estima. Segur que n'és conscient i que ho agraeix, encara que ens costi d'entendre'l. Felicitats pare!