Aquest 2018 no demanem peres a l'om

Darrer dia de 2017. L'altre dia l'acomiadava en família, recordant la xifra 17 que agradava a la mare, avui l'acomiado definitivament recordant els errors i els encerts, no sabria dir quin és el saldo, però en tot cas no haurà estat un any qualsevol de la nostra història, sinó que el recordarem, ja sigui de manera positiva o com la pesta.

Ha estat un any en què l'independentisme ha resistit tot i les errades i malgrat la conxorxa de jutges i polítics espanyols. La història ens sabrà dir si haurà valgut la pena viure'l, però en tot cas avui hem de dir que no estem derrotats, encara que les circumstàncies no són per fer volar coloms.

Aquell somni que ve de llum i que, de manera innocent, ha anat creixent els darrers anys, va semblar que tocava sostre i que la sort de la paciència ens agraciava amb un final feliç. La vida és més complexa del que moltes vegades creiem, i no sempre som capaços de preveure totes les possibilitats. Tot i que la penya havia anat sumant, encara no n'érem prou i això s'ha fet notar.

Aquests darrers dies, mig d'amagat com a escarment o veu de la consciència, trobem paraules que intenten reconfortar qui ho ha donat tot per allò que no ha assolit. El futur és incert, però del passat n'hem de treure experiència i saber-la aplicar per a accions futures. No podem desanimar-nos, però no exigir ni esperar allò que no se'n pot treure. No podem demanar peres a l'om, ni reconeixement a qui et nega l'existència. Cal donar exemple amb fermesa i coherència. Hem de recuperar el sentit i la virtut de ser exemple per als altres. 

S'ha pogut comprovar dues maneres d'actuar molt diferents. No podem canviar d'estil, però sí de mètode. Hem de ser agraïts i guanyar-nos la confiança. Hem d'aconseguir que el nostre somni s'escampi més enllà del nostre àmbit, i aconseguir canviar el món per fer-lo més just i solidari. Si només pensem en nosaltres, difícilment aconseguirem l'èxit.

Per què el PSC no va renéixer?

En la línia d'escrits anteriors, tots ells després de conèixer els resultats de les darreres eleccions al Parlament català, avui em fixo amb el PSC i les esperances frustrades de renéixer després d'un període, ja força llarg, de retrocés en els seus resultats electorals. Un partit polític que va governar no fa tants anys, i que ara és la quarta força política, amb menys de la meitat dels escons del partit guanyador.

El PSC no ho tenia fàcil, i encara que estant tan avall podies pensar que créixer no era tan descabellat, el panorama no es presentava propici, ni el candidat va fer una bona campanya. Les ballarugues varen fer gràcia una vegada, però ara ja cansen. Si no hi ha al darrere alguna cosa important, tot el demés és pur folklore que no et porta en lloc.

Iceta volia posicionar-se al mig, desmarcant-se dels independentistes, però marcant paquet davant del PP i, sobretot, C's. Aquests eren els adversaris a batre i no se'n varen sortir. Iceta tenia un suport que ha resultat fatídic. Ni l'ombra de Josep Borrell, ni la de Zapatero o de Sánchez, li han fet cap favor. Les seves intervencions i desautoritzacions han comportat que Iceta no fos garantia de res.

Qui pot creure en una persona que els seus el desautoritzen en plena campanya electoral? Com pot estar parlant de la tercera via, de federalisme i reforma constitucional, si l'alternativa de govern, el PSOE, no s'ho creu? Iceta ho tenia molt difícil i tampoc ho va encertar.

Espadaler va aconseguir el que volia: votar socialistes, tapant-se el nas, per aconseguir un escó i una nòmina a final de mes. Aquesta incorporació de qui va destrossar Unió Democràtica, no li ha servit de res al PSC, que ha crescut en un escó, però que ni tan sols pot influir en el bloc unionista.

El resultat podia ser diferent, però té tota la lògica del món i no ha d'haver sorprès a ningú. Com fa sempre Iceta, ara l'objectiu són les municipals del 2019. Ell és un home de partit, i el que menys l'interessa és saber què passa a fora.

Adéu al 17

L'any acabat en 17 se'ns en va, ja només quedaran dos dies i en començarem un de nou, un any parell, però en el meu pensament no hi ha només l'acabament d'un any qualsevol, sinó el fet que sigui precisament aquest 2017.

La mare, que ens va deixar a primers de 2003, hauria acabat de fer els 99 anys. La mare va néixer a finals del 2018, però el número que li agradava era el 17. No en recordo el motiu. Potser perquè era el seu número de col·legi. No ho sé, però sí que recordo que li agradava aquest número, i han estat moltes les vegades que durant l'any hi he pensat. És per això que, ara que començarem un nou any, m'ha tornat a la memòria la xifra del 17, i la mare que, per més anys que faci que ens va deixar, mai no he deixat de pensar-hi.

La mare tenia molt present les dates, i les xifres en concret. Recordava la data de naixement de tots els seus nebots directes, la majoria dels quals els havia vist néixer vivint a casa seva, onze de la seva germana gran. El dotzè ja va néixer quan la mare s'havia casat i començada la seva lluita particular per quedar embarassada. 

Recordo que sempre ens parlava que s'havia casat un 13 de desembre i a taula eren 13 convidats. No tenia cap tipus de superstició, simplement li agradava recordar els detalls. Potser per això tenia tant present la xifra del 17 i ens ho havia comentat més d'una vegada.

Sóc persona més de números que no pas de lletres. Els recordo més fàcilment i em recorda la mare de qui tantes coses hem après, encara que la nostra generació li semblés començar de zero. No ho varen tenir gens fàcil, perquè la guerra i la postguerra els ho varen posar difícil. Una guerra de tres anys i una dictadura com a única manera possible d'organitzar-nos políticament. Nosaltres, malgrat viure part del franquisme, ho vàrem tenir més senzill, potser perquè també contra Franco vivíem millor (?). La sensació de viure un neofranquisme liderat per Rajoy, amb l'ajut de joves ultres com Rivera, no ens ajuda gaire a ser optimistes de cara el futur, però no podem enfonsar-nos i continuar lluitant per un futur millor per al nostre país.

La innocentada de Ciudadanos

Haig de reconèixer que he trobat molt ocurrent la innocentada que ens han brindat Ciutadans la jornada del 28 de desembre. En un primer moment he pensat que la notícia anava de debò, i que realment pensaven que per respecte a la democràcia se'ls havia de reservar la presidència del Parlament a ells. Després he entès que es tractava de la innocentada del dia, i que ens volien fer riure una estona. Ha estat bé.

De fet, si les passades eleccions s'haguessin celebrat avui, la innocentada hauria estat el resultat. No em direu que no és una gran innocentada comprovar que el partit polític més anticatalà que us pugueu imaginar hagi acabat guanyant les eleccions! Això només ens pot passar a nosaltres els catalanes, que a més d'anar amb un lliri a la mà, no sabem què és anar junts.

Ara inventarem la proclamació del nostre president telemàticament, i no sé què més haurem de fer per ser la riota de molts. És això! Aquesta és la innocentada que ens arriba des de Brussel·les, la innocentada de la llista del President, on ERC també hi hauria treballat.

N'han sortit més d'innocentades. Algú ha fet córrer que el president del Parlament podria acabar sent Xavier Domènech. Potser d'aquesta manera amortitzaria el seu desembarcament a Catalunya. Dels socialistes no sé quina notícia em podria servir per penjar-li la llufa. De fet Miquel Iceta fa molt temps que es dedica a penjar-nos la llufa, però se li veu molt el gest i de seguida ens la traiem de sobre. Ell no seria capaç de proposar-se com a president del Parlament, encara que potser seria l'única cosa que no li tombarien des del PSOE. 

Lluitar contra la mediocritat i el fanatisme

El principal problema que se'ns presenta no és l'espanyolització de Catalunya, sinó la pèrdua de valors, la pèrdua de la memòria històrica i la pèrdua d'intel·ligència dels nostres dirigents. La nostra societat pateix un mal i és la ignorància que cada vegada avança més i que s'ha instal·lat en una bona part dels poders polítics.

És depriment quan comences a examinar diferents líders polítics que mobilitzen milers de votants i simpatitzants i t'adones de les seves mancances com a persones, com a membres d'una societat on la cultura hi ha tingut un pes important. És trist comprovar que el futur del nostre poble pot acabar en mans de polítics ambiciosos en lo personal, en el poder mediàtic i econòmic, menystenint els valors que han estat la base de la nostra cultura i del nostre poble.

Catalunya no només ha de lluitar contra la mediocritat de la majoria dels ministres espanyols, amb el president inclòs, la qual cosa no et permet tenir gaires esperances de superar l'actual crisi política, perquè es tracta d'unes persones sense arguments sòlids més enllà de la lliçó apresa de la llei i la seva defensa a base de trompades, i no són la millor opció per resoldre el conflicte, sinó que també a dins, amb la nova situació apareguda arran de les darreres eleccions al Parlament. 

Aquestes eleccions catalanes han demostrat que, més enllà de la victòria amb dificultats de l'independentisme, l'alternativa no es mesura per la lògica de la raó, sinó de portar la contrària caigui qui caigui, falsejant si cal el més fonamental de la història del país. Em preocupa aquest enfrontament volgut que no ataca la font del conflicte, sinó que pretén eliminar qualsevol vestigi cultural i social que marqui diferències amb la resta d'Espanya. Es vol convertir la lluita legítima per defensar els propis valors, amb una lluita cruel per aniquilar la part més feble. La principal força del Parlament català no és fruit d'un projecte per aixecar un país, sinó per ensorrar allò que ha existit fins ara, i aquesta no és la manera d'avançar com a poble, pensis el que pensis. Interpretant el discurs de la guanyadora de les eleccions, des de C's volen fer fora el govern de la meitat dels catalans amb un govern de l'altra meitat, i això no pot funcionar mai.

Quin paper jugarà Domènech al Parlament?

Podem preveure quin serà el paper de Ciutadans en el nou Parlament, sempre en la línia d'anar en contra de Catalunya des de dins. Una idea que estic convençut que molts votants seus en aquestes eleccions no veuen bé, però que forma part de l'ADN d'aquest partit polític que va néixer només amb la intenció d'anar en contra dels drets dels catalans, de la normalització lingüística, social i cultural dels que ens sentim catalans a casa nostra.

El paper de Ciutadans és clar i el del PP, totalment residual, serà intentar reproduir les proclames del seu partit a nivell espanyol. Tal com han quedat no es poden permetre gaires luxes, tampoc anar de remolc de C's si no volen també desaparèixer a nivell espanyol. Aznar estarà molt atent, i Rivera també.

Però quin paper jugaran els comuns? Xavier Domènech, que ha sacrificat la seva feina i protagonisme al Congrés de Diputats, què farà al Parlament català? La trista figura de Rabell i Cosculluela? Es dedicarà quatre anys a posar pals a les rodes? La seva derrota l'han de poder salvar amb una actitud propositiva, amb un esforç per encarrilar la situació política a Catalunya, desmarcant-se totalment del bloc unionista, i donant la mà als sobiranistes, per evitar un nou naufragi, sense arribar el punt de fer-los pujar els colors. 

Catalunya, en mans de C's o el PP, està clar que quedaria diluïda i convertida en una regió més de l'Estat espanyol, amb pèrdua de valors econòmics i socials, i no cal dir culturals. El PSC tampoc és cap garantia mentre estigui dirigida pels actuals líders, tan dependent del PSOE, tan poc originals, i tan venjatius contra qui els ha escombrat del país. És, doncs, una oportunitat per a Xavier Domènech de recuperar el protagonisme que semblava que la història li havia posat en safata. D'ell dependrà el seu futur, i també l'estabilitat del nostre país. Pot arribar, fins i tot, a fer de pont amb els socialistes més crítics amb la postura oficial del PSOE. Domènech pot fer molta feina, o quedar-se en una racó de la història fins que ens oblidem de la seva existència.

No vaig escoltar Felip VI. No m'interessa

A casa valorem molt el dret a la intimitat i segons quin personatge no hi entra, encara que sigui darrere el plasma. Evitem que persones com l'Albiol, la vicepresidenta espanyola o el mateix rei puguin sentir-se per algun racó de casa. No ens interessen ni en volem saber res.

Ni el vàrem escoltar ni he anat a llegir la premsa què en deia. No em fa moure ni em mereix el respecte que l'Espanya casposa i neofranquista vol inculcar-me. No, aquest personatge viu a Madrid i no em representa, perquè mai l'he votat ni he tingut l'ocasió de poder-ho fer.

Felip VI ens va ofendre i va deixar molt clar que no era el nostre rei. Va ser una alliberació, un no veure'm mai més interpel·lat per un personatge que ningú l'ha votat i que representa que li hem de besar la mà. No, Felip VI ni cap altra persona del seu entorn representarà res per a casa nostra, i molt menys després de l'ofensa del dia 3 d'octubre. També abans, però descaradament aquell 3 d'octubre va deixar clar que no actuava com a home d'estat, com a cap d'estat, sinó com a polític no electe en mans del PP.

Aquell dia va perdre la credibilitat i la capacitat de ser més que un símbol, i com a tal ha quedat. Com que a mi els símbols no em solucionen la vida, passo d'ells, i en tot cas em quedo amb aquells que m'agraden, que no és el seu cas. No tinc cap necessitat d'insultar-lo ni xiular-lo, simplement ignorar-lo. Ell serà un més d'aquells personatges que viuen a costa nostra i no ens ho agraeixin, sinó tot el contrari, que encara tenen la barra de renyar-nos perquè no els estimem ni fem el que ells volen. La història ha volgut que dos felips fossin la vergonya per a Catalunya.

Per què no vàrem votar Catalunya en Comú Podem?

Com és tradicional en mi, estic de vacances i em trobo malament. No sé què és estar de baixa laboral, però... tot com això! Intentaré explicar-me sobre perquè els comuns no eren una bona opció i per això varen retrocedir.

Quan a les eleccions al Congrés varen guanyar-les a Catalunya algú deia que a les eleccions al Parlament l'alcaldessa de Barcelona els havia fet un lleig i per això havien quedat tan avall. En aquesta ocasió han tingut el suport de Colau i el cap de llista era potent, amb un bon currículum al Congrés de diputats. Què ha passat? Per què han perdut escons?

El seu missatge era confús, perquè intentaven nedar i guardar la roba. Les seves expectatives de ser la clau es basaven en la pèrdua de la majoria absoluta dels grups independentistes, i no ha passat. No tenien un objectiu clar, partien de la base que serien un partit amb poca representació, però que podrien fer decantar la balança, però cap on? Només la podien fer decantar cap a posicions constitucionalistes i aquests, per poc, han perdut.

A poblacions com la meva els amics d'ICV els feia vergonya la campanya, i per això pràcticament no n'han fet. Perquè ells es consideren independentistes, però el discurs dels seus no ho és, i llavors, en lloc de donar la cara i defensar-ho han preferit amagar-se i esperar a veure què passava. Estic segur que això ha passat en altres poblacions. No és tant un càstig al treball fet al Parlament, que tampoc hi ha ajudat gaire, sinó més aviat a una proposta electoral fosca que no ha engrescat l'electorat, més enllà dels simpatitzants fidels.

Tot i no tenir la clau, entenc que des de l'oposició poden fer bona feina sobretot per diferenciar-se del primer grup del Parlament, C's, que acusa Puigdemont de defensar i fer política per a la meitat dels catalans i ells estan fent el mateix.

Per què no he votat la CUP?

La resposta de totes les persones que ara fa dos anys varen votar la CUP i en aquesta ocasió han escollit altres opcions hauria de ser escoltada pels seus dirigents, no només de la CUP, sinó també d'aquelles formacions que han perdut suport tot i l'augment de la participació.

La CUP ha estat clau per aconseguir una majoria independentista al Parlament, però la sensació de molts és que només ha estat una clau numèrica, però ha posat molt difícil les coses, i les conseqüències de tot plegat només les han rebut, per ara, les altres dues forces independentistes. Han passat per defensors preferents de la independència, però s'han resguardat de la ira i càstigs dels jutges espanyols.

La reflexió dels dirigents de la CUP ha d'anar més enllà de les conseqüències d'aquesta legislatura fracassada, i valorar si la seva manera de fer té lloc dins de les institucions, o bé s'ha de limitar a fer la feina des del carrer, al marge de les regles de joc. És molt fàcil ser purista des de l'altra banda de la barrera, sense haver d'enfangar-se ni haver de donar la cara com han fet molts polítics d'ERC i el PDECat.

Aquesta reflexió també ha de servir per a altres institucions, com les municipals. La ciutadania valora la feina, les actituds, més enllà de les paraules i lliçons dogmàtiques. És assumint responsabilitats que es demostra el fons de les idees, és amb l'actuació de cada dia que podem conservar la confiança dels electors. Si darrera les paraules no hi ha res efectiu, la gent deixa de confiar-hi i els resultats electorals ho demostren clarament. 

La feina dels tres diputats de la CUP de l'anterior legislatura va fer créixer la formació fins a 10. El treball i discursos d'aquests 10 diputats i diputades, ha fet que ara n'hi hagi només 4. És important que abans de començar aquesta nova legislatura la CUP reflexioni a fons quin paper vol jugar si és que desitja continuar comptant amb el suport dels catalans i catalanes.

El grup parlamentari del PP desapareix del Parlament

A l'hora de fer una anàlisi dels resultats electorals d'ahir són molts els titulars que podem escollir. A mi m'ha fet gràcia parlar del PP perquè, al meu entendre, és el veritable culpable de la situació en què ens trobem, i els catalans els ho hem fet pagar portant-los, residualment, al grup mixt.

Els resultats electorals són objectius, però les anàlisis són totalment subjectives, encara que parteixin d'uns mateixos resultats. A diferència, però, d'altres vegades en aquesta ocasió els partits han estat més sincers a l'hora de valorar els seus resultats, potser perquè han estat massa evidents.

El PP ha estat víctima del seu propi verí, provocant que C's fos considerat el vot útil contra la independència, i per això aquesta victòria tan important, amb un increment de 12 escons. El PP, doncs, amb només 3 escons, o com a màxim que n'arribés a tenir 4, amb el 100% escrutat, anirà a parar al grup mixt, compartint-lo amb la CUP.

La CUP ha estat un altre perdedor d'aquestes eleccions, encara que li tocarà jugar el paper clau perquè puguin governar els independentistes. Aquesta clau que tant han ensenyat els comuns en campanya, ha passat en mans d'una CUP que ha perdut 6 escons tornant, gairebé, als orígens de la seva participació al Parlament.

Els comuns s'han hagut d'empassar la clau i hauran d'aprendre, si no canvien, a fer bullir l'olla durant el temps que duri aquesta legislatura. Han sacrificat el seu líder al Congrés, que crec jo que hi feia bona feina, perquè vingui al Parlament a avorrir-se.

El PSC, tot i els jocs de màgia per incorporar un ventall heterogeni i sense sentit, les ballarugues d'un Iceta il·luminat, i el suport d'un energumen escandalós, com ha estat el senyor Borrell, només ha estat capaç de créixer en un escó que no li serveix per fer res de tot el que pretenia.

ERC volia ser primera i guanyar les eleccions al Parlament també per primera vegada. Tenien molt cregut que traurien millor resultat que la llista de Puigdemont, i s'han quedat amb un pam de nas. Els seus resultats junt amb els de la llista del president ens han ensenyat que presentant-se seperats obtenien millors resultats. El dubte que tinc és què hauria passat si en aquesta ocasió també haguessin anat junts. O sigui que el dubte continua.

La llista del president ha estat la solució per evitar una desfeta del PDECat. Tot feia pensar que el partit no tenia possibilitats de sortir-ne airós. L'efecte president a l'exili, acompanyat de representants diversos de la societat civil els ha salvat els mobles fins al punt d'avançar ERC en la seva pugna particular.

C's ha estat la gran guanyadora, perquè ha incrementat els vots i escons, però també perquè ha estat la primera força política del Parlament, després que no es reedités Junts pel Sí. Aquest triomf que podrà presentar a tot arreu, molt probablement no li servirà per presidir la Generalitat, ni fer fora els independentistes del govern català. A Europa, però, quedarà clar que la primera força catalana no és independentista, i que els vots independentistes no arriben al 50%.

Arrimadas confia en què l'augment de la participació se l'emporti ella

Deixo per a demà parlar dels resultats electorals d'avui. Ara, quan encara falten gairebé dues hores perquè es tanquin els col·legis, el que està passant és que hi ha un increment important de la participació que se situaria en cinc punts per sobre de les eleccions de 2015, que ja varen batre el rècord en unes eleccions autonòmiques.

Sempre havíem dit que hi havia un conjunt important de catalans que no es mobilitzaven en les eleccions al Parlament català, però que sí ho feien en les generals. Unes persones que donaven per fet que les autonòmiques tenien menys importància. Unes persones que el fet nacional català no els deia res i no es molestaven per anar a votar. Ara això hauria canviat.

Si es confirma aquest increment de la participació podrem dir que algú ha estat capaç de motivar els electors, fer-los creure que el seu vot era important per al futur de Catalunya, ja sigui per avançar en el sobiranisme, com per frenar qualsevol idea de trencament amb Espanya.

Tot faria pensar, doncs, que un augment de la participació implicarà un augment del vot no sobiranista, aquells que creuen que, per sobre de tot, són espanyols, i circumstancialment catalans, sense que això els aporti cap valor afegit, sinó tot el contrari.

Veurem en què queda tot plegat, però estic segur que en aquests moments, Arrimadas s'està fregant les mans, amb l'esperança de resultar la força guanyadora, encara que no puguin sumar majoria absoluta amb PSC i PP. Només poder dir que C's ha guanyat a Catalunya ja seria una importantíssima victòria, i una excusa per acusar qui no la fes presidenta. Caldrà veure també què passa amb el PSC.

No votarem a qui vol una Catalunya submisa i callada

El simple fet que la ultradreta espanyola estigui ansiosa esperant el triomf d'Arrimadas ja hauria de ser motiu perquè molts indecisos li giressin la cara i optessin per altres forces de tradició democràtica. Ja sé que som diferents, i per això no els voto, però a mi em faria vergonya i ràbia saber que la ultradreta és qui em dóna suport. El fet està en què C's és realment un partit ultradretà, anticatalanista i nacionalista espanyol. Això, que ningú amb cinc dits de front negaria, és contradictori amb voler ser presidenta de Catalunya si no és per anul·lar l'efectivitat de les institucions catalanes i convertir-les en sucursals del poder central. 

Avui reflexiono, però haig de dir molt clar que no em faria falta, si no fos que hi ha arguments per decantar-te per més d'un partit, en el meu cas, que defensi de veritat Catalunya, i aquí no hi cap ni el PP, ni C's, i actualment, i dissortadament, tampoc el PSC. En aquest cas ho podríem discutir, però té la pressió del PSOE a qui li pesa més Espanya que Catalunya i provoca en el PSC molta dependència.

Com que no és moment per tenir dubtes, els comuns n'aporten molts i no deixen veure clarament cap on es decantaran si els seus vots són transcendents. Això, a la meva manera de veure-ho, els treu molta credibilitat, encara que els posi per davant dels altres tres anomenats, no considero que sigui el moment per votar-los.

Tres opcions queden que descriuria com la radicalitat, de la CUP, la dignitat, de la llista del President, i l'hora de la veritat, d'ERC. Qualsevol de les tres treballarà per recuperar la dignitat i les institucions catalanes, que considero com a principal objectiu. L'altra cosa és com ho farà i, si es repeteix que els vots de la CUP són necessaris per a la majoria absoluta, no sé veure de quina manera diferent actuaran per no caure en el mateix error. Queden encara unes hores per reflexionar. Cal votar, i votar a favor de Catalunya, i no de qui la vol submisa i callada.

Borrell i Guerra no li posen fàcil a Iceta

Són tan barroers que no tenen ni la picardia d'esperar el resultat de les eleccions a fer declaracions poc útils al candidat socialista català. No se'ls pot negar transparència, perquè ho diuen ben clar encara que pugui perjudicar a Iceta.

L'antipatia vers Catalunya no és un fet només d'ara, sinó que té una llarga trajectòria en un conjunt d'espanyols que no han parat d'intoxicar la resta per enfrontar-los a nosaltres. Guerra és un dels exemples més clars d'aquesta guerra, disculpeu la reiteració, contra el fet català. Personatges com Borrell, nascuts a Catalunya, han estat uns altres exemples de l'atac continu a les aspiracions catalanes. 

Iceta, en aquesta campanya haurà hagut de vèncer moltes dificultats. El seu suport incondicional al 155, i les declaracions de Borrell, ria rere dia, no l'ajuden a créixer. Tot i així, el fet que parteixi de tan avall, farà que incrementi el nombre de representants al Parlament, en detriment - hi confiem - dels vots que aniran a parar a C's.

Avui és el darrer dia de campanya i demà reflexió. Avui dia, amb la possibilitat que tots esdevinguem informadors i formadors d'opinió, la jornada resulta absurda i potser, si mai arribem a tenir una llei electoral pròpia, seria bo eliminar-la del calendari.

Dijous tindrem una nova oportunitat de conformar un Parlament amb els nostres representants. El gran dilema és on se situa la majoria absoluta. Hi ha qui confia que estigui en mans dels comuns. Jo personalment hi tinc molt poca confiança i no m'agradaria que el seu vot pogués decantar la balança. Guerra desitja i exigeix un pacte dels partits constitucionalistes per acabar amb l'independentisme, però ignora que el sentiment de la gent no es pot regular amb majories parlamentàries, sinó amb solucions polítiques, una cosa que ni PSOE ni PP saben fer.

Fatigosos en campanya

L'altre dia titulava el meu escrit "Fot fàstic", i ho escrivia amb ràbia pensant que aquesta era la sensació que em provocava llegir segons quines declaracions dels polítics en campanya. Era un temps en què els polítics tenien un cert respecte a les persones, a l'adversari i evitaven l'insult directe, normalment expressant-se amb segones intencions. Ara això ja ha passat a la història i del que es tracta és de veure qui insulta més i amb més mala llet.

La mediocritat dels polítics actuals va relacionada amb la seva facilitat per insultar, i la seva incapacitat per dialogar. L'estupidesa dels seus discursos és inversament proporcional a la necessitat que té el país de buscar solucions de veritat, més enllà dels eslògans de campanya.

Personatges com Borrell i Albiol ja no són una excepció en el ventall de polítics en actiu, sinó que a ells s'hi ha sumat altres personatges com Iceta, que fins fa poc podies pensar que defensaven la seva posició amb arguments, sense necessitat d'insultar. Ara això és xauxa i a tothom li és permès insultar, encara que no a tothom se'l deixi parlar.

L'impresentable ministre Zoido anunciava uns expedients a Sánchez i Junqueras per haver parlat des de la presó. Si tan terrible és haver-ho fet, potser qui es mereixeria l'expedient serien els responsables de les presons. Esclar que són tantes les coses amb què ens els hem rifat (les urnes, el referèndum, les paperetes...) que ja no ve d'una.

Ahir el meu rector, llegint Borrell, escrivia que no podia dir què en pensava per por que no el fessin fora del bisbat. Jo, en canvi, sí que puc dir clarament que només observant la seva cara de somriure fals i burleta em fot fàstic abans que obri la seva ofensiva boca.

Benvolgut Albert Pla Nualart, no t'entenc

Sóc subscriptor, des del primer dia, del diari ARA i acostumo a llegir la majoria d'articulistes, amb algunes excepcions, no tant perquè m'agradin més o menys, sinó perquè sovint em trobo que el temps m'obliga a prioritzar què llegeixo i què deixo per a un altre dia, i que a vegades queda sense llegir. Hi ha, però una secció que em produeix una sensació estranya, que moltes vegades deixo de llegir per evitar la meva frustració. Benvolgut Albert, ja em disculparàs, però jo no t'entenc.

Tot i que la meva generació va patir molts problemes per expressar-se en català, personalment vaig tenir la sort de viure en un reducte on el català hi era present, malgrat les lleis franquistes, i el meu primer llibre de gramàtica va ser "El faristol". Sense títol fins no fa gaires anys, que me'l vaig treure no per necessitat, sinó per punt d'honor, he anat parlant i escrivint sempre amb un catala, crec jo, força correcte.

Tinc els meus dubtes a l'hora d'escriure, i molts d'aquests l'Albert Pla els comenta a la seva secció "Un tast de català". El problema que tinc, però és que després de llegir una i més vegades la seva classe de català, em quedo pitjor que al començament. No l'he entès de res i encara m'ha afegit més dubtes.

Ahir, després d'alguns dies d'ignorar els seus escrits, vaig decidir llegir l'article "¿S'ha enrigut de mi o se n'ha rigut de mi?". Ho vaig fer amb molt d'interès i ganes d'entendre quina era la manera correcta d'expressar aquesta idea, i... em va passar com sempre: no vaig saber entendre com ho havia d'escriure. 

Probablement el problema és meu, i hauria d'esforçar-m'hi més, però li voldria demanar a l'Albert si seria possible escriure d'una manera més entenedora, sobretot per a aquelles persones que no tenim el seu nivell, però que considerem molt interessants les seves ganes d'ensenyar, de fer pedagogia sobre la llengua. Recordo una anècdota que m'explicaven els meus pares, ja fa anys, d'un capellà i gran teòleg, que en una conferència un dels assistents va dir a qui l'acompanyava: "Ha de ser molt intel·ligent, perquè no l'entenc de res!".

Passejant-se pels fòrums sense moral ni dignitat

Si Borrell tingués un mínim de dignitat el què hauria de fer és quedar-se a casa i no anar de mítings pretenent donar lliçons de tot allò que ell mai no ha practicat. Una persona que no ha estat més condemnat perquè la Justícia espanyola es manipula des del poder polític i econòmic, no pot anar pel món donant lliçons de res. Borrell ha aconseguit allò que volia i és viure de la política de la millor manera possible, sense conèixer què vol dir servir al poble que l'ha votat, sinó servint-se'n.

És indignant veure'l i encara més sentir-lo a parlar com si hagués de convèncer a ningú. A les persones se'ns ha de tractar honradament i moralment. No se'ns pot enganyar ni pretendre prendre el pèl. Si el PSC es recupera gràcies a persones com el senyor Borrell, estem arreglats! No podem permetre que gent corrupte, interessada i vividors, continuïn vivint de la política i fent anar les coses cap allà on volen, trepitjant a qui sigui, enganyant i rient-se de nosaltres.

Com té la barra de dir que ens han de desinfectar perquè estem malalts? Qui s'ha cregut que és ell? Potser que s'autoexamini i s'adoni de la persona que és abans de dir res dels altres! Potser llavors veuria què ha fet de profit més enllà de viure a l'esquena dels altres!

Personatges com Borrell són la pitjor plaga que pot envair un país, i d'ells sí que hauríem de deslliurar-nos-nos! No li desitjo cap mal, tan sols que per un moment li passi tota la seva vida pel cap i tingui la claredat per adonar-se de què ha fet de bo en aquesta vida. Per poca dignitat que tingui es tancarà a casa de pressa.

Fot fàstic

Aquesta seria la frase que em surt de dins del cor aquests dies, pensant en tot el que fa el govern espanyol, els seus jutges i polítics conxorxats, PSOE i C's. Em fa fàstic, però també molta ràbia, sobretot quan penso en polítics catalans que donen suport a l'article 155.

Puc entendre que Arrimadas vulgui presidir la Generalitat, perquè el seu interès se centra en el buidatge de competències, però que Iceta es presenti per governar a Catalunya, mentre està permetent que desmantellin la Generalitat, no ho puc entendre i em sap molt greu.

És molt fàcil donar la culpa als independentistes, sobretot quan els que els culpen se n'aprofiten. El seu fracàs ha estat l'excusa perquè el govern de l'estat ho aprofiti per buidar de contingut les lleis catalanes i intensificar la recentralització. És per això que s'ha de ser molt cec per no veure que un resultat favorable als partits anomenats constitucionalistes serviria per retrocedir en l'autogovern quaranta anys. 

Una vegada més haig d'insistir que l'única solució en positiu per a Catalunya i els que ens sentim catalans, ens agrada la terra, la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera de ser, només passa per votar les tres opcions sobiranistes. Tot el demés és un pas enrere, no només en les nostres aspiracions a l'autogovern, sinó també a la nostra pròpia existència amb un mínim de garanties per salvar la nostra cultura i el nostre país.

El perill del delicte imaginari

L'article a l'ARA del catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, el senyor Javier Pérez Royo, m'ha semblat molt interessant. De fet tot el que escriu resulta interessant perquè aprens, cosa que no ho pots dir de tothom ni de tots els articles que trobes als diaris. Parla del delicte imaginari.

El podeu llegir i em direu si no és interessant, però al mateix temps alarmant, i això que defujo de notícies que em posin la pell de gallina. Segons Pérez Royo, la sedició i rebel·lió que hi veu el jutge del Tribunal Suprem està en la seva imaginació, i per al catedràtic, és molt pitjor i perillós un delicte imaginari que no pas un delicte real. Perquè el delicte real té límits ja que està tipificat en el Codi Penal, cosa que no passa amb el delicte imaginari.

Els que no hi entenem en la terminologia judicial, el nostre sentit comú ens fa veure que el que està passant des de fa un temps a Espanya, en el camp de la Justícia i les seves institucions, no és normal i que se n'ha de desconfiar, de la mateixa manera que desconfiem del poder executiu espanyol.

És trist i dolorós, però aquesta és la realitat que vivim, i se'm fa difícil veure'n la sortida perquè hi ha massa maldat al darrere, massa hipocresia, odi i ganes de venjança. Els més perillosos són els que tenim més a prop, C's i PP, però no són els únics ni els que tenen més poder. La tergiversació de les coses fa que no tinguis on agafar-te, amb un mínim de garanties justes i democràtiques.

Menys de 4 euros per aparcar a la Riera

A la pàgina web de Ràdio Arenys he llegit la notícia de la tarifa 24 hores a l'aparcament del Xifré. Crec que és una bona notícia que no sé com serà viscuda, perquè Arenys té un problema greu d'aparcament, però un altre d'encara més greu que és conceptual. M'explico. 

Totes les accions i decisions que prenem tenen unes conseqüències, algunes favorables i d'altres que no ho són. Quan prenem aquestes decisions hem de tenir-ho en compte, per evitar que després estiguem parlant de drets erronis. Què vull dir? Si decidim tenir un cotxe, perquè ens agrada o perquè el necessitem, hem de saber que hi ha una sèrie de comoditats que ens faran més fàcil la vida, però aquesta propietat comporta unes servituds o uns costos que no ens han de venir de nou. Necessitem assegurar el vehicle, comprar benzina, pagar l'impost de circulació, fer-ne el manteniment... i buscar un aparcament, ja sigui fix o rotatiu. Voler negar aquestes necessitats seria d'estúpids.

Què és el primer que qüestionem? Pagar per aparcar! Quan l'espai és sobrer és lògic que trobis la manera d'aparcar sense que et costi diners, però quan hi ha escassetat de places d'aparcament, l'única manera possible és aconseguir la rotació o construir equipaments idonis. És tan extraordinari?

Som molts els que tenim clar que quan ens desplacem a Barcelona hem de buscar un pàrquing, pagant. No se'ns acut donar voltes fins a trobar una plaça lliure i gratuïta, a no ser que sigui en dies i hores tempestives. Per què, doncs, ens ve tan de nou que a Arenys s'hagi de pagar?

Fa ja força anys que a Arenys es va començar a pagar entrada per assistir a concerts. Quan ho vàrem instituir, va costar molt que els arenyencs entenguessin que havien de pagar l'entrada per escoltar un concert a la parròquia. Ara, la majoria de les persones que assisteixen als concerts troben la cosa més normal el fet de pagar entrada. Passarà el mateix, amb els anys, a l'hora d'aparcar a Arenys? Tindrem assumit que no hi ha lloc gratuït per a tothom, i menys al centre de la vila?

L'ajuntament ha de fer fàcil i el més econòmic possible, poder aparcar al centre d'Arenys, perquè, entre altres coses, és un benefici per al comerç vilatà. Nosaltres hem d'entendre que anar fins a la Riera en cotxe, té un cost que no podem obviar ni queixar-nos.

L'Estat no és de fiar

Ho diu l'Antoni Bassas a l'edició de l'ARA d'avui, i ho diem molts des de fa un temps. És per això que trobem tan natural que ERC vulgui fer un recompte paral·lel de l'escrutini a les properes eleccions al Parlament català. D'un govern que ens ha demostrat com actua contra els seus administrats, que no té vergonya de ser el partit polític més corrupte de la història democràtica d'aquest país, i que està disposat a fer qualsevol cosa per erigir-se autoritàriament contra la població, no se'n pot esperar res de bo, i té tots els números per modificar els resultats en benefici dels seus, no del seu partit perquè és impossible, però sí dels seus companys del 155.

Tenim un govern que no facilita la transparència perquè no se'n sent obligat i aprofita l'opacitat i les regnes del poder per fer i desfer allò que vol sense necessitat de presentar arguments ni justificacions. És un govern autoritari a qui se li permet, des del PSOE, PSC i C's, que continuï governant encara que no disposi de majoria absoluta. La manca d'una alternativa viable i fiable, fa que el futur d'Espanya continuï en mans del PP, a qui la corrupció no li resta vots, sinó que més aviat n'hi suma.

Animo a qui encara tingui forces per lluitar amb les idees, l'honradesa, la credibilitat i la pau, perquè el partit en el poder no ho tingui fàcil per imposar la seva justícia corrompuda en detriment de les persones que ens sentim lliures i lluny enllà d'aquest govern corrupte i autoritari. Ara, si en alguna cosa podem col·laborar-hi és votant les opcions sobiranistes, en detriment dels que ens volen fer desaparèixer i d'aquells il·luminats que encara creuen que Espanya. Hi ha persones que són a la política per servir els altres, però n'hi ha que hi són per servir-se'n. Allunyem-nos d'aquests i reclamem el dret d'expressar la nostra opinió sobre totes les coses, també a quin país volem pertànyer.

Llegint i interpretant les enquestes electorals

Encara que no ho vulguis, et llegeixes les enquestes electorals que van sortint. S'observa una certa fluctuació dels resultats, però amb alguns elements en comú. El triple empat entre JxCat, ERC i C's, surt a força llocs, amb diferent ordre. També hi ha força coincidències en l'element buscat d'equilibri entre els dos blocs, l'independentista i l'unionista, i la possibilitat o no que els independentistes perdin la majoria parlamentària. Estic d'acord, però, que encara hi ha massa indecís, i jo mateix en sóc un d'ells.

Hi ha unes similituds en els resultats dels partits que no juguen a primera fila, que es repeteixen força. Per una banda sembla ser que el PP caurà estrepitosament en benefici de C's, com si la dreta espanyolista de Catalunya veiés en C's el vot útil per evitar una majoria independentista, als quals s'hi afegeixen exvotants socialistes que volen assegurar aquest objectiu.

El PP arriba a obtenir previsions d'una pèrdua de més del 50% del nombre d'escons. Un gran fracàs per al polèmic Xavier García Albiol, que crec que es mereixeria. Per altra banda Iceta no aconseguiria aixecar suficientment el vol, potser perquè no és garantia ni per als socialistes catalanistes ni per als socialistes clarament unionistes. És l'aigua de marduix, que no diu clarament què farà i quan ho diu es contradiu força amb actuacions actuals o d'un passat recent.

Aquests dubtes a l'hora de dipositar el vot qui més els tenen són els comuns. En aquesta ocasió Xavier Domènech no aconseguiria convèncer una minoria sòlida per ser alguna cosa dins del Parlament, tot i l'ajuda de Colau, o potser seria millor dir, per culpa de l'ajuda de Colau. En totes les enquestes surten més malparats que ara, però tot i així és probable que els resultats electorals els brindin l'oportunitat de fer decantar la balança entre els dos blocs, encara que sigui el partit polític amb menys representació parlamentària.

Un vot massiu a l'independentisme per evitar uns resultats potinejats

La incertesa dels resultats del 21D genera nervis i tensions entre els candidats. ERC demana el vot útil per evitar que Arrimadas guanyi les eleccions. Jo els diria que si realment volen el vot útil, que defensin la llista del president. Si no hi estan d'acord, que lluitin per aconseguir ser la primera força política del Parlament i deixin enrere C's.

Exigir o simplement demanar honradesa als polítics que es presenten en aquestes eleccions és un absurd, ja que res més lluny de la veritat i transparència podem trobar en les seves paraules. El PSC que, en mans d'Iceta, juga el paper de transparència i claredat dels seus missatges, desmarcant-se dels independentistes i dels unionistes, enganya quan amaga que és un dels defensors de l'aplicació de l'article 155, i que més ha fet (amb el PSOE) perquè el PP s'hi veiés en cor.

També el PSC treu la idea del federalisme i de la reforma de la Constitució, quan sap que ni una cosa ni l'altra acabaran passant, si més no durant els propers cinquanta anys. El panorama espanyol, amb Catalunya inclosa, no es mourà si no hi ha moviment des de Catalunya. És per això que la seva posició queda ben bé al costat dels partits constitucionalistes. Votar Iceta és votar Arrimadas i de retruc Rajoy.

L'amenaça de mantenir l'article 155 després de les eleccions és la prova més clara que els votants de les opcions independentistes no poden refiar-se del desenvolupament de les eleccions catalanes i desconfiar del paper que el govern de l'Estat, que té intervingut el nostre govern legítim, pugui ficar cullerada per canviar els resultats. Només un vot massiu a posicions independentistes pot garantir uns resultats no potinejats.

Votar partits independentistes ara no és per obtenir la independència immediata, sinó per evitar la regressió al centralisme i a la manca de democràcia.

Una aproximació a Josep Pla

Aquest dissabte del mig del pont ens hem deixat caure a Llafranc, i ha estat per casualitat, doncs aquesta no era la nostra intenció. El motiu del viatge era visitar la Fundació Josep Pla, de Palafrugell i després anar a dinar. A Llafranc ens hi hem trobat després d’engegar a rodar el GPS del cotxe que no ens deixava marxar de Palafrugell.

Haig de dir que no recordo haver estat a Llafranc en temporada d’estiu. La darrera vegada que recordo haver-hi anat, també es trobava pràcticament buit, amb la majoria de persianes avall. Un silenci que avui era més remarcat que mai, pel dia grisós, mig ventós i força fred.

No cal el brogit de la gent perquè un poble d’un racó de l’Empordà t’agradi, però és cert que en aquesta època sents certa melancolia. Et sembla que no et trobes en el seu estat natural i fàcilment t’entristeix. Les roques i el mar t’agraden veure-les silents, però no les cases, els restaurants o les gelateries. Malgrat tot, la passejada mig abrigats i un bon dinar a pocs metres de la sorra, ens ha deixat com nous.

He pensat amb en Josep Pla, la seva experiència de vida, prou moguda i viatjada. He pensat que havia de treure’m de sobre molts prejudicis i intentar llegir-lo per entendre’l millor. Crec que la meva generació, en general, no va estimar Pla. En l’època de més rebombori i identificació en la societat va coincidir amb la sortida del franquisme, i Pla no ens semblava la millor escapatòria.

Sovint som massa simplistes a l’hora de valorar les persones i les seves accions. Ens deixem portar massa per estereotips. La vida és molt més que tot això. Avui m’he proposat entendre Pla. A veure si me’n sortiré!

Avui les enquestes ofereixen empats

Cada dia llegim diferents enquestes que pronostiquen quins seran els resultats electorals del dia 21 de desembre. Tenim clar que darrerament acostumen a fallar força, però si més no et donen una idea de cap on van les coses. Dir que el PSC pujarà, ja no sembla cap bestiesa i ajuda a pensar que potser sí varen tocar fons i recuperen alguns dels vots perduts els últims temps.

Avui llegia el pronòstic de dos empats, un per a cadascun dels dos bàndols. Sembla ser que el president, amb la candidatura Junts per Catalunya, es recupera i redueix distàncies amb ERC, amb qui gairebé estarien empatats. Molts pensem que una candidatura unitària hauria beneficiat els interessos sobiranistes d'ambdues opcions, però...

També les estadístiques donen un empat entre C'S i el PSC. Si fins ara Arrimadas apareixia com a principal força de l'oposició a l'independentisme, amb possibilitats de quedar com a primera força parlamentària, ara veiem que el PSC li va al darrere fins al punt d'empatar amb nombre de vots i escons.

Aquest segon empat m'agrada, i encara ho veuria millor si Iceta, qui m'avergonyeix veure'l ballar, superés Arrimadas. Estic convençut que és millor opció per a Catalunya un PSC més fort i un C's més residual, tenint en compte el seu menyspreu a la nostra llengua i cultura.

El perill que els tres partits independentistes no assoleixin el 50% dels escons parlamentaris, fa que el futur de la República sigui cada vegada més gris. Deixar-ho tot a les mans dels comuns no és gaire bo, sobretot per l'experiència que tenim d'ells, amb un fer i desfer que no ens mereix cap garantia ni seguretat. Amb ells, com a molt, podem aspirar a lluitar per a un referèndum pactat, però els seus dubtes i canvis d'opinió ens poden portar molt enllà, amb un país debilitat i sotmès als capricis dels partits espanyolistes.

Demanem consens polític per al futur de la nostra vila

Us convido a consultar l'estat d'execució del Pla d'Actuació Municipal (PAM) dels anys 2016 a 2019, i concretament aquelles actuacions que estaven previstes per als anys 2016 i 2017, és a dir, aquelles actuacions que haurien de quedar llestes d'aquí a quatre setmanes. Us adonareu que en queden una bona colla, alguna potser s'ha fet i no ho han actualitzat al web municipal, però de ben segur que en quedaran moltes per fer. Per què?

Per què els polítics ens tenen acostumats a prometre més del que poden, i a vegades, volen fer? Per què no ens convoca el govern municipal per explicar-nos l'incompliment de moltes de les promeses fetes? Segur que hi ha arguments per justificar alguns incompliments, però per què no ens ho expliquen? Per què no fan més pedagogia i treballen perquè els mantinguem la confiança?

Divendres passat llegia a l'Agenda d'aquest mes de desembre les conclusions del Consell dels Arenys de l'Any, promogut per l'empresa editora de la revista i recordava les vegades que aquesta demanda s'ha repetit a la nostra vila i que es troba aparcada en un calaix de l'Ajuntament. També, en aquest blog, més d'una vegada ho he reclamat perquè em sembla del tot necessari si no volem veure com la nostra vila va perdent pes econòmic a la comarca. Què volem ser de grans?

Reclamo, doncs, una vegada més, que el nostre govern municipal i els partits de l'oposició, encarreguin l'elaboració d'un Pla Estratègic de la nostra vila, perquè preparem el futur a mitjà termini que faci possible créixer econòmicament i no quedar-nos com a vila dormitori on els nostres fills i nets han de marxar-ne per trobar feina i una vida confortable.

La reforma de la Constitució és un engany

La reforma de la Constitució que tant es posa a la boca Iceta i el PSC és un engany que caldrà analitzar si és premeditat o bé es tracta d'un excés d'innocència del socialisme català. Rajoy no modificarà ni una coma de la Constitució si això pot beneficiar els interessos de Catalunya. C's, en això, els farà costat i una bona part del PSOE també.

Iceta ho ha de saber i tinc els meus dubtes que sigui tan innocent com per creure's capaç de fer canviar d'opinió al PP i al mateix PSOE que beu de la força andalusa i extremenya. No s'hi val sortir en campanya dient que són el futur de la Catalunya millor finançada i amb més autogovern, per diferenciar-se de qui clarament defensa la recentralització de competències, PP i C's, i donar lliçons qui ha donat la cara i ha estat empresonat per defensar els veritables interessos del nostre país.

El socialisme català només ens servirà per treure força als enemics de Catalunya, PP i C's, restant-los vots i representació parlamentària, però mai servirà de palanca per aconseguir una situació justa i lliure per al nostre país.

Només un vot als partits sobiranistes és un vot favorable a la millora de Catalunya en la seva lluita per aconseguir el reconeixement internacional que es mereix, i a la recuperació dels drets anul·lats per uns poders polítics i judicials conxorxats, amb clara demostració de la dependència entre ells, contrari als principis bàsics d'un sistema democràtic.

Els catalans que estimem la nostra terra, que creiem en la nostra cultura, llengua i manera de ser, que som respectuosos amb tota la diversitat de la nostra població, i que defensem els nostres drets bàsics de poble sobirà, tenim molt clar que només tres opcions polítiques són vàlides per a les properes eleccions del 21 de desembre. No podem equivocar-nos mai més!

Campanya electoral en clau local

La mitjanit passada va marcar l'inici de la campanya electoral al Parlament català, també a Arenys de Mar. Una campanya on destaca la situació dels presos polítics, alguns d'ells presents a les llistes dels principals partits sobiranistes. Una situació que caldrà veure si els beneficia o perjudica i, sobretot, caldrà observar què passa amb ells l'endemà de les eleccions.

Els polítics locals han reproduït les paraules dels seus líders nacionals, sense massa dificultats a l'hora de defensar els seus principis i objectius. Tots excepte els amics d'ICV que tenen un paper molt difícil ja que ningú no els pot negar la seva simpatia sobiranista, però en aquesta ocasió els toca donar suport a una candidatura que ha deixat clar que no és independentista i que, a més, en campanya s'ha manifestat molt crítica amb el posicionament independentista.

No és estrany que anunciïn una campanya de mínims a Arenys de Mar, doncs, saben que en aquestes condicions gairebé el millor que pot passar es que arribi el dia de les eleccions amb el mínim soroll possible, i derivin tot l'interès i atenció al fet social, que és políticament correcte i poden deixar anar un bon discurs.

Davant de dubtes, però, l'opció dels comuns és, per a Catalunya, molt millor que qualsevol d'aquelles que han donat suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, amb menyspreu cap a les institucions catalanes, els seus representants polítics i la població en general. Aquí no hi ha amics que hi valguin, aquí i ara és hora de defensar els nostres drets, les nostres institucions, la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra gent.

Es prohibeix el groc i es castiga la llibertat d’expressió

Avui és d'aquells dies que hauria de deixar d'escriure perquè no puc expressar tot el que sento. La llibertat d'expressió al nostre país torna a estar suspesa per qui mana des d'Espanya i les seves instàncies judicials. No podem dir res els que pensem més o menys igual, però això no els passa als feixistes i ultradretans, que tenen l'empara del PP i els seus jutges.

És molt gros i no puc entendre aquelles persones que ja s'ho imaginaven, que el govern espanyol seria capaç d'arribar als extrems on ha arribat. Digueu-me innocent. No puc entendre tampoc que ments recargolades com la del senyor Albiol es trobin emparats per la Justícia i siguin la cara visible, a casa nostra, del govern de l'Estat. És cert que les enquestes li donen els pitjors resultats, però en tot cas és per culpa de la pujada que preveuen a l'extrema dreta de C's.

He acabat de llegir el llibre de Naomi Klein, "No n'hi ha prou amb dir No", i l'emprenyament que tens per haver de reconèixer la perversitat de la societat occidental del segle XXI, et fa veure que Espanya no estem millor en mans del PP, amb suport de C's i el PSOE, del Capital i de l'statu quo. Quan sortíem de les urpes del franquisme, poc ens imaginàvem que podíem arribar a la situació actual.

Continuo ocultant els meus pensaments d'avui, després de conèixer la decisió del jutge del Tribunal Suprem. No ho diré, no els revelaré, només dir-vos que la ràbia va per dins i que tot allò que em diferencia de les bandes feixistes de la ultradreta espanyola em permet actuar com a persona responsable dels meus actes i respectuós amb aquells que pensen diferent.

Estic convençut que la història posarà cadascú en el lloc que li correspon. Només desitjo que no sigui massa tard. Tal com en Toni Soler ha escrit, "Per damunt de tot, guanyar".

El ressorgir del feixisme a Espanya és de qui l'alimenta

He llegit que Pablo Iglesias culpa els independentistes per fer ressorgir el fantasma del feixisme. Això és el mateix que culpar les noies que amb els seus vestits provoquen els violadors. En això també hi està d'acord? 

El problema, senyor Iglesias no són els independentistes, el problema són els feixistes, i una bona mostra han estat les manifestacions d'uns i altres. Mentre els primers no han causat danys, els segons sempre han acabat amb trencadisses i cremades de banderes i altres objectes. Aquesta és, entre altres, la gran diferència entre uns i altres.

Estic segur, senyor Iglesias, que esteu més a prop dels independentistes, encara que no us agradi la idea, que no pas dels feixistes, però les vostres afirmacions són molt perilloses i injustes. No hi ha res que pugui justificar les accions dels feixistes, i per tant no hi ha dret que vulgueu donar les culpes a qui no en té.

És cert que tota acció provoca una reacció, però cadascú ha de ser responsable dels seus actes, i no la dels altres. De la mateixa manera que el govern del PP és responsable, o ho hauria de ser, de la seva política recentralitzadora i restrictiva vers Catalunya, els independentistes, molts dels quals se n'han fet per culpa de la política del PP, són responsables dels seus actes. De moment, crec que queda molt clar qui actua amb responsabilitat, encara que no us agradi, i qui no ho fa, que tampoc us agrada. El ressorgir del feixisme a Espanya és de qui l'alimenta. Passi, doncs, la culpa als hereus del franquisme.

Què entén Rajoy per normalitat?

Si això que estem vivint des de fa un mes és normalitat, visqui l'anormalitat! Què entén el president del PP per normalitat? Prohibir portar llacets de color groc? Prohibir penjar en edificis públics cartells  que demanen democràcia? o llibertat? Això és normal? És normal que els feixistes puguin manifestar-se i nosaltres no puguem anar de groc? Això és la normalitat que ens garanteix Rajoy?

Jo no vull ser normal, tal com ens presenta Rajoy o bé García Albiol. Aquesta normalitat és d'acceptació de l'autoritarisme, de les prohibicions de la dreta ultranacionalista i de la manca de llibertats del poble. Aquesta és la normalitat que vàrem viure durant el franquisme i que aquests dies ens retorna a la memòria molts passatges i successos que ja teníem mig oblidats.

Fàstic és el que em produeix llegir declaracions de Millo, Rajoy, Albiol... Com pot ser que Iceta estigui al seu costat? No li pesa la història del socialisme català? És denigrant i denunciable tot el que està passant aquests dies. No es tracta de guerra bruta a les clavegueres de l'Estat, sinó d'una guerra oberta i visible, sense escrúpols d'uns autoritaris que hem permès que estiguin governant Espanya. No és que els catalans no ens els mereixem, sinó que tampoc els espanyols es mereixen ser governats per uns corruptes i dictadors com són la majoria de dirigents del PP. Em sap greu per la gent que aprecio i que són militants d'aquest partit. Les seves raons tindran, però no es pot permetre que les coses no canviïn. El dia 21 de desembre els catalans tenim l'oportunitat de referendar els nostres plans de futur, de treure'ns aquest mal son i recuperar les llibertats perdudes.

Senyor Millo, desconfiem del PP

En un Estat democràtic, amb un govern immaculat i amb una tradició democràtica de temps resultaria una estupidesa voler fer el recompte de vots paral·lelament a l'oficial, senyor Millo. El problema que tenim és que ni l'Estat dóna signes de veritable democràcia, ni el govern del PP té tradició democràtica, sinó que està acusat de corrupció per tots els costats, i si la cosa no va més enllà és perquè controlen tots aquells que, de manera justa i independent, els portarien a la garjola. No senyor Millo, no desconfiem dels funcionaris, sinó del PP.

El recompte paral·lel que ERC ha anunciat que faria, el trobo correcte davant el perill, com escrivia jo ahir, que es produeixi un frau electoral en benefici dels partits unionistes, els favorables a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, entre ells el PSC (exceptuant els dos regidors d'Arenys de Mar).

Avui escoltava les declaracions del ministre de Cultura, lloant els efectes de l'aplicació de l'esmentat article. M'imagino que el millor ha estat el trasllat de les obres del museu de Lleida cap a Sixena. L'alcalde Ros ha patit una de les conseqüències de l'aplicació de l'article 155 que tant ha defensat.

També he llegit que el mediocre ministre d'Exteriors ha acomiadat tots els treballadors de les ambaixades catalanes. Espero que una vegada restablert el govern legítim de Catalunya, aquestes persones recuperaran la seva feina. Les obres d'art no, senyor Ros!

És un cúmul de despropòsits que caldrà resoldre després de les eleccions, unes eleccions que no poden perdre els partits sobiranistes, si no volem retrocedir quaranta anys, tal com desitja la gent de C's i PP, i no ens garanteixen evitar-ho ni Comuns ni el PSC.