La CUP torna a ensopegar amb la mateixa pedra

M'ha costat decidir-me, però al final em quedo amb les declaracions que va fer ahir el diputat del Parlament català, en representació de la CUP, el senyor Benet Salellas, més que tot perquè jo creia que després de la ficada de pota en la votació dels pressupostos de la Generalitat, i la crisi interna que va provocar, ara aniria més en compte a l'hora de fer proclames.

No es pot negar que el to i el discurs de la majoria de membres de la CUP es fabrica des de l'oposició i amb poca o nul·la responsabilitat de govern. Quan els seus vots han esdevingut claus perquè el partit en el govern català pogués avançar en el full de ruta, s'ha vist la manca d'estratègia i de visió política.

Jo sempre he pensat que hi ha partits polítics que estan fets per viure a l'oposició eternament, aconseguint més o menys protagonisme en funció de l'equilibri de forces de les institucions. Se'm fa difícil imaginar una CUP governant, malgrat hi hagi alguns exemples en el món local. Probablement, i això m'ho trec de la màniga, aquesta CUP que governa en aquests pocs ajuntaments, discreparia de l'actitud dels seus companys de partit al Parlament català.

De la mateixa manera que critico Iceta quan predica en el desert sobre la reforma de la Constitució - no perquè no ho veiés bé, sinó perquè això és una utopia irrealitzable - també critico Salellas quan exigeix al president català quan ha de convocar un referèndum i tots els passos que ha de fer, deixant al marge els seus principis assemblearis i oblidant-se que estem en un sistema democràtic de representativitat parlamentària. 

I encara hi afegiria que estic convençut que si en aquests moments es convoqués el referèndum no guanyaria el Sí. Als parlamentaris de la CUP els convindria aturar-se a reflexionar per adonar-se que són una minoria que té la sort de sumar per a la majoria independentista, però que el suport que tenen cada vegada és més petit. Molts catalans que varen votar la CUP per l'actitud dels tres parlamentaris de la legislatura passada, estic convençut que després de veure com actuen els actuals parlamentaris, els deixaran de votar. 

La Constitució obliga o no sotmetre's a la investidura?

Ahir ho esmentava quan parlava de Rajoy, i avui veig que la polèmica segueix. Segons el PP, Rajoy no estaria obligat a presentar-se per a la investidura de president del govern espanyol, encara que hagi acceptat la proposta del Rei. El PSOE té molt clar que la Constitució hi obliga, tot i no utilitzar aquesta expressió.

Jo també crec que llegint la Constitució se sobreentén que una vegada acceptada la proposta el candidat es presenta al Ple de la investidura, encara que no tingui suficient suport, tal com li va passar a Pedro Sánchez en la darrera ocasió.

De totes maneres ja sabem que la Constitució es pot interpretar de moltes maneres. A vegades és inamovible, o necessites molt de suport i tramitacions, però quan convé es modifica d'un dia per l'altre i no passa res.

Entenc que anar a unes terceres eleccions seria un desastre, però no podem ignorar el que ha passat fins ara, i al PP li ha anat molt bé. Qui no diu que unes terceres eleccions no el portarien gairebé a la majoria absoluta?

No crec que al PSOE li interessi forçar aquestes terceres eleccions perquè l'esperança de millorar resultats deu estar sota mínims. Segurament que el més coherent és permetre la investidura de Rajoy perquè governi durant quatre anys més, i intentar fer un bon paper d'oposició, per tal de recuperar els vots que li han marxat cap a Podemos i al mateix PP o C's. 

En quatre anys poden passar moltes coses, fins i tot que Catalunya es proclami independent. A hores d'ara el suport que el PSOE rep de Catalunya (PSC) tampoc és tan important, i potser li caldria recuperar tot el que ha perdut a Andalusia i sobretot a Extremadura, sense oblidar-se de les grans capitals espanyoles. 

Ja fa dies que no parlem de la variant de Valldegata

He fet una lectura ràpida de tot el que ha passat aquest divendres i he arribat a la conclusió que la política està més viva que mai. En el cas del procés català no hi ha cap dubte i tampoc en relació a la investidura del president del govern espanyol. 

Probablement no sóc prou objectiu, però em permetreu que us confessi que l'actitud de Rajoy m'avergonyeix i algunes de les seves declaracions em fan riure, de penoses que les trobo. Mireu el titular d'una notícia de La Vanguardia digital: "El PP adverteix a C's que ara el seu no a Mariano Rajoy seria un no al Rey". Impressionant!

Si algú encara no s'ha adonat que molts líders polítics ens tracten de babaus, que faci el favor de llegir més els diaris i escoltar els telenotícies. Segur que llavors s'adonarà del nivell dels seus comentaris, explicacions i/o justificacions.

Però és que el PP, i concretament Rajoy, en diu més. Tot i haver acceptat la proposta del Rei de ser candidat a la presidència, si no ho veu clar no es presentarà al debat d'investidura. Això no és estratègia, sinó un mal ús del sistema democràtic. Què passa? No vol quedar en ridícul? Però, si no fa res més que fer el ridícul en tot moment! però guanya les eleccions...

A casa nostra el Rial del Bareu continua essent el culebrón de moda, amb més capítols que 'La Riera'. Els arenyencs desconeixem què hi ha de cert i quina és l'última opinió dels experts de l'ACA. Hem fet del cas un serial d'aficionats, mentre els veïns en continuen rebent les conseqüències. Ah, i l'altre tema que està resultant més llarg que un dia sense pa és el desviament del clavegueram d'Arenys de Munt, perquè no passi per la nostra vila.

En cap cas, però superen el tema estrella: La variant de Valldegata per accedir des de la N-II a la C-32, i alliberar la C-61. Seria interessant que algú ho proposés per al rècord Guinness. Ni el corredor del Mediterrani el podrà superar!

Més reaccions al Ple del Parlament de dimecres

Estem molt acostumats als cops d'efecte, i és cert que provoquen moviments i presa de decisions. El problema ve quan tot plegat queda només amb els cops d'efecte i no hi ha res més enllà. Si analitzem el procés català a la independència des del 2012, per fixar una data significativa, ens adonem que la societat catalana ha passat per molts alts i baixos en la il·lusió, l'esperança i en les ganes de trobar una solució definitiva a tan poca concreció i tants dubtes.

Aquest dimecres la majoria de Junts pel Sí i la CUP han escenificat un altre cop d'efecte que ha fet renéixer moltes il·lusions perdudes, però també certa por. La pregunta que ens fem és si tots els diputats que varen aprovar les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent tenen clar el camí cap on mena això i les repercussions que hi haurà. En concret si són conscients del camí pres que molts catalans volen que no tingui aturador.

El govern de Madrid, encara en funcions, es mostra molt segur del que ha de fer, però estic segur que no s'ho esperaven. Encara pensen que això de la independència és una broma de mal gust que no portarà enlloc, i per això cada pas que es fa sorprèn, la qual cosa no vol dir que no tinguin els recursos, si més no per entretenir-ho.

Com que estem en època de vacances, no sap tan greu que estiguem perdent el temps amb el mateix tema, però no podem oblidar que hi ha molts temes a resoldre, i el primer i més important és saber si la CUP permetrà que el govern català disposi d'un pressupost més social i menys dependent de Madrid. M'agradaria saber si els 10 diputats de la CUP ja s'han adonat de la ximpleria que varen fer. A vegades penso que són molt inconscients. Estic segur que al darrere hi tenen gent molt més competent.

Crispació i disbauxa a la Sala de Plens

Som en temps difícils i de bronques al Parlament i també al Ple municipal de la nostra vila. La posició decidida de Junts pel Sí i la CUP de tirar endavant amb el procés constituent ha fet que s'arribi a un enfrontament important amb les forces unionistes, que són minoria, però que tenen totes les armes judicials i polítiques espanyoles al seu favor.

A casa nostra una mala gestió política del govern municipal anterior i que va provocar la moció de censura que els va portar a l'oposició ha fet que la situació financera municipal sigui crítica quan mai no ho havia estat. Les picabaralles per culpar l'altre varen fer que ahir, segons he pogut llegir, l'alcaldessa hagués de suspendre per uns moments el Ple i convocar la Junta de Portaveus.

És cert que la majoria d'arenyencs viu bastant al marge i molts s'han quedat en l'anècdota de la moció de censura, per defensar un alcalde que no va fer bé les coses. Els que seguim més de prop la gestió pública municipal estem preocupats pel to que està agafant, que no beneficia a ningú, i ens agradaria que s'asserenessin els ànims i es busqués el treball ben fet de qui en aquests moments ens representa, ja sigui governant o bé a l'oposició.

Si l'oposició només actua en pla revenja a l'espera de fer el tomb d'aquí a tres anys, i si el govern actual no demostra que ho sap fer millor que els altres, perdrem tres anys més i deixarem la vila encara més aturada del que es troba ara. Dóna la impressió que l'única cosa que funciona són les festes i la cultura, però res a dir ni a resoldre en economia, treball, comerç...

També és cert que els arenyencs ens hem deixat anar i som menys curosos amb la selecció de la brossa, en no embrutar l'espai públic... i d'això només nosaltres en tenim la culpa, però cal que des de govern municipal demostrin que tenen les eines per resoldre aquest problema que no els podem imputar. No n'hi ha prou en aprovar mesures, reglaments i disposicions municipals si després no són capaços de fer-los complir. En aquests moments ja ni ha moltes de vigents i no es nota enlloc.

Sisplau, menys crispació i més dedicació al poble, cadascú des de la seva responsabilitat, però sense voler ser protagonista de picabaralles i voler-se penjar medalles, quan això ara no toca.

Comencem les vacances

La sensació d'avui és agradable, perquè et trobes cansat, però saps que demà canviaràs la rutina de sempre. Has arribat al dia esperat, desitjat després d'un any dur en tots els seus aspectes. Un curs que ha suposat un canvi de ritme i estratègia, de companys de feina i relacions, i a casa amb la pèrdua del pare, també suposa tancar una llarga etapa de la vida i començar-ne una de nova on et trobes a primera línia.

Les vacances que moltes persones no en poden gaudir, potser perquè no tenen feina, són un regal que de ben segur aprecies proporcionalment a l'esforç dedicat a la feina de cada dia. I el primer dia, quan tens la perspectiva de tot el que podrà passar et fa respirar a fons i somriure. Allò t'ho has guanyat.

El repte consisteix en ser capaç de desconnectar sense que això suposi oblidar-se de qui ets i de quina és la tasca que ocupa bona part de la teva vida. Desconnectar del dia a dia sense oblidar projectes de millora per a la tornada. Si tot això no et succeeix, si realment desitges i aconsegueixes oblidar-te de tot, és que alguna cosa no funciona en la teva vida laboral. De la mateixa manera que no t'oblides de la família, per poc temps que tinguis per dedicar-los, la feina també és part de tu mateix.

Em disposo, doncs, a desconnectar de la rutina, però em comprometo a planificar el futur, sense que això m'amargui les vacances ni me les faci menys atractives i il·lusionants. Comencem!

Primera festa de Sant Jaume sense el pare

Avui és la primera diada de Sant Jaume sense el pare. Malgrat que a Catalunya ja fa molts anys que va deixar de celebrar la festa, el pare la tenia molt present i a casa es va convertir en un costum anar a passar uns dies a Andorra. Allà era jornada festiva. En les primeres ocasions també hi vàrem anar la Beth i jo. Encara recordo la vegada que esperant l'inici de la missa, en una església d'Andorra, ens vàrem adonar que també hi eren els meus oncles, la tieta Maria i el tiet Joan. El vespre abans ens havien vingut a desitjar una bona estada a Andorra i a felicitar el pare.

Recordar moments viscuts per la família t'adones de la importància que té cada cosa que fas. No hi ha res que no mereixi un record i és bo que aquests siguin positius, encara que puguin semblar insignificants.Bes

Tot i que el temps passa molt de pressa, noranta-cinc anys donen per a molt. Per haver viscut una guerra i la postguerra, haver format una família fent-la créixer del no-res, i oferint-li futur. Després de treballar molt, des de gairebé una criatura, i poder veure néixer i créixer les seves netes i néts, i fins i tot un besnét.

Sovint ens oblidem de viure, de ser conscients que som vius, que teixim una xarxa amb els amics, familiars i veïns, que tard o d'hora ens acull quan les forces flaquegen. En una data especial, recordar el pare és una manera d'agrair-li el que va fer per nosaltres, potser no sempre amb encert, però sí amb estimació i ganes de fer-ho el millor possible. Felicitats pare!

La renovació de la dreta catalana passa per Marta Pascal

Finalment es parla de 80 el nombre de víctimes d'ahir a Kabul, i avui 21 persones més a l'Iraq. És impossible seguir el còmput de morts a la memòria perquè no hi ha dia que no es parli d'atacs terroristes en una o altra part del món. 

Quant a Espanya continuem esperant que els partits estatals decideixin si donen el govern a Rajoy, després d'haver-ho negat durant tota la campanya electoral i més, o bé realment es posen d'acord per desbancar-lo. 

Hi ha qui diu que per als catalans el millor que pot passar és que continuï governant Rajoy. Potser per això Homs va permetre l'actual composició de la mesa del Congrés i qui sap si també col·laborarà perquè surti escollit president. Jo penso que seria necessari vetar un nou govern del PP, vista la situació i tot el que ha passat durant aquests darrers cinc anys.

El PDC d'Artur Mas i Carles Puigdemon ha optat per la vigatana Marta Pascal per renovar-se i deixar enrere els darrers anys de CDC. Certament necessiten un canvi important i, sobretot, deixar clar qui són i quins són els seus principals objectius. 

Quan dividíem la població amb esquerra, centre i dreta, per col·locar-hi els partits polítics que hi tenen el camp d'actuació, ens trobàvem darrerament amb alguns buits. Des que CDC va apostar fortament per la independència, el tram centre-dreta ha grinyolat i ha perdut el partit de referència. No és estrany, com ja he comentat en alguna altra ocasió, que hagin sortit persones i famílies polítiques interessades en ocupar aquest buit. Seran els propers mesos claus per demostrar qui es fa amb aquest espai. PDC intentarà recuperar-lo, però el seu objectiu independentista pot restar-li força o bé que l'hagi de compartir amb altres formacions que opten per continuar a Espanya. Tot i que l'artífex ha estat Artur Mas, Marta Pascal haurà de demostrar que només ella i la seva generació poden treure el partit de l'atzucac.

Ahir deu morts a Munic i avui 61 a Kabul

Mentre a Europa ens lamentem per la mort de nou persones a Munic a càrrec d'un noi que finalment es va suïcidar, llegim que a Kabul hi ha hagut un atemptat contra una manifestació pacífica i que ha provocat la mort d'almenys 61 persones i més de dues-centes ferides.

Resulta tan habitual escoltar notícies com aquestes que arribarà un dia en què ja ni en farem cas. Ara, gairebé ja no hi parem atenció quan ens parlen de països musulmans, la qual cosa té alguna lectura preocupant, però és que em temo que això ens passarà fins i tot quan els afectats siguin més propers.

Tots veiem i patim les conseqüències, però ens cal treballar més sobre les causes, i no només per lamentar-nos-en, sinó per intentar evitar que el mal es vagi repetint.

Ens diuen que el cas de Munic no té relació amb el terrorisme d'Estat Islàmic, sinó que es tractaria d'un jove amb problemes psicològics i amb un passat amb bullying escolar. Avui, quan hi ha un acte terrorista, el primer en qui penses és en Estat Islàmic, perquè som conscients que els seus atacs no s'han acabat. Siguin més o menys ben preparats, tots tenim clar que viurem altres episodis terroristes i que es fa molt difícil evitar-ho.

Hem de ser capaços de capgirar aquesta tendència al caos, a l'assassinat, per una o altra causa, i la facilitat en posseir una arma no ens ho posa fàcil, però no és això sol. Ens hem anat rodejant de violència, ja sigui física o verbal; hem posat a l'abast de tothom pel·lícules on la matança és a l'ordre del dia, i fins i tot podem viure debats gens edificants en el Congrés de Diputats o al Parlament i ajuntaments. Tot això, encara que no ho sembli, provoca una disminució dels valors, entre ells el respecte a la mateixa vida, com si acabar amb la vida de l'altre sigui la cosa més normal.

Ahir varen morir nou innocents a Munic i avui 61 a Kabul, però aquests són els que coneixem, perquè els mitjans de comunicació ens ho han fet arribar. De segur, però que n'hi ha molts més de qui no en tenim constància. Cal no oblidar que no només passa allò que ens expliquen ni malauradament tampoc necessàriament tal com succeeix.

Els arenyencs no només tenim drets

Si ahir em queixava de com es fan de malament les coses des de l'ajuntament i reclamava que els tècnics municipals fiscalitzessin els treballs per evitar nyaps com l'asfaltat dels carrers del Turó, avui he de parlar d'allò que nosaltres, com a vilatans, fem malament.

Si volem ser exigents amb els altres també ho hem de ser amb nosaltres mateixos. Si els vilatans tenim uns drets que se'ns han de respectar, també tenim unes obligacions que no podem deixar de complir, la majoria d'elles són de sentit comú.

Pensar en que cada veí s'hauria d'escombrar el tram de carrer de casa seva pot fer riure. Ens hem acostumat a que l'ajuntament ja ho neteja. Cadascú que opini el que li sembli millor, però on hem de coincidir és que no tenim cap dret a embrutar l'espai públic pensant que l'ajuntament ja ho netejarà.

És molt còmode obrir la porta de casa i deixar la brossa al portal, sabent que durant la nit ja es recollirà. És cert que paguem unes taxes perquè ens ho recullin, però el cost per a l'ajuntament i, per tant, per a la vila, no és el mateix si traiem el tipus de brossa el dia que toca, a si ho fem quan ens dóna la gana. Aquesta deixadesa es paga i no tenim cap dret a augmentar la despesa quan és tan fàcil fer-ho bé.

Tenim un servei de recollida de voluminosos molt fàcil de sol·licitar. No tenim cap dret a deixar al carrer allò que ens fa nosa quan a nosaltres ens convé. L'espai públic és de tots i no podem fer-ne un mal ús.

Hi ha moltes maneres de fer la guitza o d'actuar sense pensar en els altres, ja sigui no recollint les caques dels gossos o permetent que aquests es pixin a les façanes de les cases dels altres, mai a la nostra, o bé com deia abans, traient la brossa a deshora o llençant tota mena d'objectes al terra. Si no som responsables, solidaris i educats, no aconseguirem millorar la nostra convivència, i en això hi tenim una obligació inexcusable. Només podrem exigir als altres si nosaltres som exigents en nosaltres mateixos.

Per què es treballa tan malament?

Un altre dia de trasllats i, per tant, l'esquena necessita un catre el més aviat possible. No m'allargaré, però no volia deixar de parlar de les obres del Turó. 

Només sé el que diu Ràdio Arenys en la seva pàgina web, però n'hi ha prou per sorprendre'm del malament que es treballa. La fotografia de Remi Rondeau és prou eloqüent. No ho entenc, ni tampoc les excuses de l'alcaldessa. No pot ser que es treballi tant malament! No pot ser! Tampoc s'entén que ningú no en sigui responsable. Llavors l'alcaldessa promet que a partir d'ara ho consultaran tot. Cal però? No creieu que no ens correspon a nosaltres saber com s'ha d'asfaltar un carrer del casc antic d'Arenys?

Recordo una vegada que presentava el procés dels pressupostos participatius d'Arenys i una persona del públic em va dir que no havíem de demanar res a la gent, que per alguna cosa havíem estat escollits per governar. Jo defensaré sempre les pràctiques participatives, la implicació de la gent en el govern local, però el que no es pot fer és deslliurar de responsabilitats als tècnics que han de vetllar que les coses es facin bé.

M'imagino que tindrem temps per parlar-ne, però el que han fet al Turó és vergonyós! On són els tècnics municipals???

La vida amb música passa més bé

Coneixeu la Missa Solemnis de Beethoveen? "Mass in D Opus 123". Doncs començo l'escrit d'avui escoltant una versió d'aquesta missa que emociona. Quin treball tan genial! Per què, podent fer coses tan perfectes, dediquem tant temps amb foteses?

I he continuat amb la Missa de la Coronació, de W. A. Mozart, una altra meravella. Després d'un dia feixuc a la feina, esperant que arribin les vacances per recuperar-nos d'un curs excessivament tens, el més confortant és parar-te a escoltar bona música. Música al gust de cadascú!

Les notícies que m'arriben d'Espanya, Catalunya o Arenys no són res de l'altre món. Confusió en com estan les coses, promeses de canvis, voluntat de fer bé les coses, però poques garanties d'èxit. Per una banda l'Autoritat independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) preveu un dèficit molt més elevat del que diu el govern i no considera efectiva la reforma de l'impost de societats proposada per Rajoy. Per l'altra banda el Parlament català juga al gat i la rata amb el Tribunal Constitucional, sense que es tingui clar el desllorigador necessari. I a Arenys, la joia de la corona, el viver d'empreses, no té clar el seu inici, tot i les moltes converses que es tenen, recentment també amb el TecnoCampus.

Passi el que passi, es reuneixin o no Sáez de Santamaría i Junqueres, Catalunya continua discriminada financerament i culturalment... Avui parlant amb una persona força implicada en l'ANC em deia que se sentia optimista. Crec que és bo que a les persones no es manqui l'optimisme, però sovint caiem en el parany de l'il·lusionisme, i deixem de tocar de peus a terra.
Ah! i ho remato amb Un Rèquiem alemany, de J. Brahms. Les tres peces dirigides pel mestre Herbert Von Karajan

Les altes temperatures no causen els incendis

La majoria d'incendis són provocats per imprudències humanes, algunes de les quals cal batejar amb el nom d'actes incívics. Llençar una cigarreta encesa des del cotxe, faci fred o faci calor és un acte que no es pot justificar de cap manera i que cal denunciar sempre i a tot arreu.

Aquests darrers dies estem veient com a casa nostra s'han provocat incendis i alguna de les conclusions ha estat que s'havia llençat una cigarreta encesa des de la finestra d'un cotxe. Com podem catalogar aquest acte? Que ningú hi busqui cap tipus d'excusa, ni distracció ni inconsciència. Si som capaços d'anar pel món hem de saber comportar-nos i no posar en perill ni la vida ni les propietats dels altres.

És trist que des de les institucions públiques es gastin tants diners organitzant campanyes de civisme que no caldria recordar si tots plegats fóssim una mica més persones. No és qüestió de sensibilitat, sinó de sentit comú.

Fa molta ràbia veure cremar un bosc, i encara més quan saps que ha estat degut per una negligència tan estúpida com la de llençar una cigarreta per la finestra. Haurem de vendre cotxes amb les finestres bloquejades perquè els seus ocupants no llencin res?

Les mateixes persones que exigeixen els polítics coherència, reducció de despeses i menys corrupció, són després les que es comporten de manera incívica i provoquen incendis al bosc. És molt fàcil veure els defectes dels altres, però més complicat adonar-se que un mateix no té un comportament adequat.

Les altes temperatures no causen les incendis, sinó que en tot cas hi ajuden.

Rajoy i Rivera es retroben donant l’esquena al PSOE

No em direu que els espanyols no han d’estar desconcertats amb tot el que estan fent els partits polítics. Ni sentit comú, ni lògica, ni compromís ideològic, ni res de res. El senyor Rivera que en les anteriors negociacions pactava amb Pedro Sánchez la presidència del govern espanyol, ara ho farà amb el PP. Què ha canviat?

A mi que no em vinguin a dir que ara és més lògic que es doni suport a Rajoy que abans, sobretot quan s’ha passat tota la campanya electoral i més, negant qualsevol tipus de suport a la persona de Rajoy. És que ara ja no és corrupte? És que ara ja no és un ninot que no desencalla les coses?

Que ningú es pensi que jo trobava més lògica la combinació C’s – PSOE que no pas l’actual C’s – PP, res de tot això ans el contrari. Trobo que té molt més sentit que Ciudadanos pactin amb el PP perquè són molt similars i probablement els primers varen fer perdre la majoria absoluta del PP. Amb aquest gest es fan perdonar.

En una situació normal diríem que Ciudadanos ha mort com a opció política a Espanya i retorna als braços del PP d’on, per a molta gent, no havia d’haver-ne sortit mai.

El gest, però, de C’s té també un component de càstig al PSOE per no haver estat capaç d’aconseguir el pacte a tres en les anteriors negociacions. Ara Rivera li diu a Pedro Sánchez que es quedi a l’oposició, que és el lloc que li correspon com a polític fracassat.

A nosaltres els catalans, ni fa ni fu. Ja sabíem que d’aquestes eleccions, passés el que passés, no en trauríem res de bo. Nosaltres ja tenim prou feina per organitzar-nos i deixar de fer el ridícul. Si us haig de ser franc, no sé on som, i em fa l’efecte que no sóc l’únic. Fins i tot diria que la gent de l’ANC ja voldria ser l’endemà de l’onze de setembre, perquè a hores d’ara no tenen cap ganes d’organitzar res.

Vuitanta anys del cop d'estat

Demà farà vuitanta anys del cop d'estat del general Franco i encara tenim entre nosaltres moltes persones que ens poden explicar la seva experiència, com ho varen viure i patir. L'ARA, com ens té acostumats, avui ens ha relatat interessants vivencies, però de ben segur que tots en coneixem de ben properes.

A casa la mare, que ja fa tretze anys que ens va deixar, i el pare, que ha viscut fins a primers d'aquest any, no ens en varen parlar gaire, però si que de tant en tant deixaven anar algunes explicacions de com ho havien viscut. El pare era de la quinta del biberó, i estava condemnat a viure la guerra en primer pla essent encara un vailet.

Diuen que la història l'escriuen els guanyadors, però el coneixement popular es transmet de pares a fills, i no sempre han estat guanyadors. La llarga dictadura franquista va procurar uniformar el coneixement dels fets del 36, però no ho va aconseguir del tot. El mateix va passar amb la cultura i la llengua catalanes, que es varen intentar destruir, però aquí ens teniu.

El més trist de tot, però, és la lectura mal intencionada que en fan persones i partits polítics que es fan dir demòcrates. Una cosa és exagerar i fins i tot fer anar l'aigua al molí propi, però una altra de molt diferent i vergonyant és mentir per continuar justificant l'atac a la nostra societat, i negant els nostres drets com a país.

Demà tindré un record dels meus pares i de com els va canviar la vida. M'imaginaré com hauria pogut ser la seva vida sense el cop d'estat, i evidentment sense gairebé quaranta anys de dictadura.

Què passa realment a Turquia?

Es fa molt difícil saber què ha passat i segueix passant a Turquia amb aquest cop d'estat fracassat. Si és difícil conèixer què succeeix al costat de casa, imagineu-vos què podem saber realment d'un país tan diferent al nostre i amb tants intermediaris i interessos entremig que poden fer-nos creure allò que més els convé.

Sempre se'ns ha dit que els militars turcs eren el fre a una islamització perillosa en mans del president Erdogan, i hem vist com l'enfrontament entre el president i els militars era constant. Per alguns, doncs, els militars eren els garants de la democràcia a Turquia, fet que ens estranyava molt als que hem viscut el franquisme, on els militars varen actuar de manera totalment contrària.

No fa gaires mesos el president turc necessitava augmentar el seu poder i prestigi personal i el poble li va donar suport. Sempre ha estat un president fosc que no ha acabat d'ensenyar totes les cartes. No és estrany, doncs, que algú pugui pensar que l'intent de cop d'estat no hagi estat una estratègia per aconseguir encara més suport popular i desprestigiar els militars d'una vegada per sempre (?).

La primera reacció d'Erdogan, una vegada confirmat el fracàs del cop d'estat, ha consistit en empresonar els militars rebels, fet molt lògic, però també expulsant a gairebé 3.000 jutges. I això per què?

Potser en els propers dies coneixerem els detalls previs del cop d'estat fallit i també el per què de la depuració dels jutges. Al nostre país les coses funcionen diferent, el president, a qui molts li qüestionen els valors democràtics, té molta sintonia amb jutges i militars. A casa nostra ja ens agradaria que uns quants jutges deixessin els tribunals, però precisament aquells que són més amics del president, persones afins al brillant ministre de Defensa en funcions.

La Vanguardia prescindeix de Xavier Antich

Aquests dies hem pogut llegir que La Vanguardia ha comunicat al seu col·laborador Xavier Antich que no li publicaria cap més escrit. L'articulista ha denunciat aquest fet com un càstig per un dels seus darrers escrits en què criticava el ministre de Defensa, en funcions. La Vanguardia, però, ha respost dient que molts altres col·laboradors han criticat el ministre i continuen escrivint. 

Estem tan acostumats al blindatge del senyor Jorge Fernández Díaz que ja res ens sorprèn. En un estat democràtic en tota regla el senyor Fernàndez Díaz faria temps que hauria dimitit, o per voluntat pròpia o del president del govern espanyol. A Espanya, però, això de dimitir no se sap ben bé què és. Se'n parla molt i es reclama encara més, però no s'arriba a produir. La sensació que tens és ben clara, moltes persones que es dediquen a la política no ho fan tant com a acte de servei, sinó per interessos personals, ja siguin econòmics o de prestigi. Dimitir llavors és un trauma que ningú no vol passar.

És molt lògic que La Vanguardia vetlli pel bon nom del ministre, encara que fins al dia d'avui no ens hagi demostrat estar-ne capacitat i hagin aflorat les seves tendències autoritàries, per no dir-ho més clarament. A La Vanguardia no li cal que ningú li vagi a demanar que prescindeixi de tal o qual col·laborador, perquè la sintonia amb el ministre és bona. L'actual director de La Vanguardia és la "voz de su amo", que amb el seu nomenament va suposar un punt d'inflexió i convertir una tendència més central i oberta en un pur miratge.

M'imagino que Xavier Antich serà un més de la cadena de substitucions de col·laboradors, sempre a marxa lenta, perquè no es noti tant, deixant un pòsit per justificar-se davant de la gent més crítica amb el posicionament del diari. 

Més enllà de la independència dels poders

Ja fa temps que vàrem perdre la confiança en un principi que ens havíem après de memòria, com és la separació de poders i la seva independència. L'experiència al nostre país ens ha ensenyat que el Judicial, el Legislatiu i l'Executiu van de la mà i es polititza la Justícia i es judicialitza la política.

El ciutadà de peu té molts drets, sovint reconeguts de manera teòrica, però no a la pràctica, i moltes obligacions, i no ens queda sempre clar a qui hem de recórrer. Com més confús millor, com aquell que amaga el llibre de reclamacions.

Hem descobert que la justícia no és igual per a tothom, o si més no, no s'aplica de la mateixa manera a tothom. També hem observat que la política fa amics i aquests es beneficien d'aquesta amistat en detriment de la majoria. Tot això ho hem anat mamant fins al punt de creure'ns que no pot ser d'una altra manera.

A Espanya, però, hi ha un altre problema greu, que ve de l'arrel, i que ara s'ha accentuat. Em refereixo a la divisió de competències entre les diferents institucions: la local, l'autonòmica i l'estatal. Aquesta divisió que hauria de servir per fer més àgil la resposta a les necessitats de la ciutadania, ha esdevingut un camp de batalla política per aconseguir acaparar el màxim poder de decisió. Això ha portat a un enfrontament, sempre polític, entre l'administració local i l'autonòmica o l'estatal, i també entre aquestes dues últimes.

El que està passant avui amb el CIE a Barcelona és preocupant, sobretot perquè s'està jugant amb persones, i precisament les més vulnerables. Fa vergonya veure com s'està desenvolupant la gestió pública, i és molt trist que les baralles entre polítics les haguem de pagar les persones.

El ciutadà de peu vol rebre un bon servei, i l'importa poc si la competència és local, autonòmica o estatal. Si més no, no li hauria d'importar ni ho hauria de notar. Malauradament, en la majoria dels casos, només la municipal, la que és més propera al ciutadà, és la que dóna la cara i fa el màxim per solucionar els problemes de cada dia. Això s'agreuja quan els qui manen són menys sensibles a la vulnerabilitat de les persones, i el PP n'és un excel·lent expert.

Més catalans de dretes a la reserva

Qui havia estat militant del CDS d'Aldolfo Suárez i posteriorment membre de CDC, amb càrrecs, el senyor Antoni Fernández Teixidó, ha decidit trencar el seu darrer carnet, després del posicionament del nou Partit Demòcrata Català.

Sempre he pensat que Teixidó, malgrat els seus inicis polítics amb la Lliga Comunista, ha actuat de manera molt coherent i els canvis de partits polítics han tingut una explicació, que ara tampoc hi falta. Per la manera de ser del polític, amb la sortida del CDS no podia entrar en un partit de dreta extrema i tant centralista com el PP, i és per això que, malgrat algunes diferències, va decidir entrar a formar part de la militància de CDC, la dreta catalana, amb una voluntat nacionalista, això sí, però que tampoc li feia gaire nosa. Amb els esdeveniments dels últims anys, en què CDC s'ha posicionat més a favor de la independència, la seva continuïtat al partit perillava, i ha estat ara, amb la refundació de CDC, i el naixement del PDC, amb objectius clarament independentistes, que Teixidó no ha tingut cap més opció que sortir-ne.

I ara què? La dreta catalana està en standby i molt fraccionada. Tenim a la UDC i Demòcrates de Catalunya que no acaben de trobar la manera de llançar-se a la pista amb una garantia mínima de ser representatius, i a unes famílies orfes que no saben on aixoplugar-se. Són catalans de dretes que difícilment es poden trobar bé dins del PP català, bàsicament per la seva actitud centralista i gens a favor de la singularitat del nostre país, i molt més complicat encara seria pensar en l'opció de C's, que no saben ben bé què són, a excepció del seu anticatalanisme.

En els propers mesos, si no ens castiguen amb noves eleccions, haurem de seguir a prop com es configura la nova dreta catalana. Qui agafa el lideratge i com es fusionen les diferents opcions, si en són capaces. Ni PP ni C's podran exercir aquest paper, sinó que caldrà la concurrència de polítics que ara estan mig amagats, i que estan disposats a defensar la singularitat catalana des de posicions de dretes. Fernández Teixidó pot ser un d'ells?

Carta a l'alcaldessa d'Arenys de Mar

Benvolguda alcaldessa, em permetreu la llicència d'enviar-vos aquesta carta en obert perquè em pugueu donar resposta a una preocupació que cada dia sento més profundament i que estic segur que molts altres arenyencs també pateixen. Em refereixo al conjunt de notícies que ens han arribat a través de diferents mitjans de comunicació, per boca moltes vegades de regidors i regidores del nostre ajuntament, sobre diverses gestions públiques mal fetes i que han comportat unes despeses no previstes i un malbaratament de cabdals públics que els vilatans i vilatanes aportem religiosament.

Atès que han estat tants els despropòsits d'aquest ajuntament, crec que seríem uns quants els que ens conformaríem fer cau i net, i començar de zero, sempre i quan tinguéssim la garantia que a partir d'ara les coses es faran bé.

S'ha perdut subvencions, se n'han concedit sense seguir el procediment legal, s'han pagat factures amb conceptes dubtosos i imports presumptament inflats, s'han licitat obres sense que després es portés un control i la coordinació adient... i de ben segur que des de la direcció del nou Consistori n'heu detectat d'altres que jo ignoro.

Seria molt demanar que es posés ordre a la Casa Gran? Que es coordinés millor la tasca dels treballadors municipals, amb el suport necessari perquè puguin fer una bona feina, però al mateix temps l'exigència perquè res no sigui excusa perquè aquesta bona gestió no existeixi?

Tenim garantit que no es perdran més convocatòries de subvencions supramunicipals, per negligència o desídia dels càrrecs públics municipals? Podem estar segurs que les despeses municipals es fiscalitzaran correctament abans i durant el pagament de les factures emeses pels proveïdors de l'ajuntament?

Reconec que el repte que teniu no és fàcil, que portem uns quants anys de disbauxes i cal engreixar novament la maquinària, però us demanem simplement un treball buscant l'excel·lència, amb plena dedicació i coherència, i sobretot honestedat i transparència. Volem confiar en el nostre govern municipal, però ens ho heu de posar fàcil. No sé si és hora de demanar responsabilitats, però del que sí estic convençut és que es l'hora de començar a treballar seriosament.

Rebeu una salutació cordial d'un vilatà preocupat, però encara amb il·lusió.

El 4Cordes de Rocafonda a l'ARA

Estem tan acostumats al periodisme sensacionalista, també en diaris que fins fa poc et mereixien tota la confiança, que sembla impossible poder llegir una noticia amable i positiva, i quan això passa ens sorprèn i la celebrem amb tots els nostres.

Celebro que el diari ARA, que no es prodiga tant com d'altres en les notícies territorials, quan ho faci busqui aspectes que ens alegren la vida, perquè ens fan adonar que s'està treballant bé. Que no tot és política, ni corrupció, ni eleccions. Que hi ha treball de formigueta que és important tenir-la present, perquè és la que donarà fruits en un futur proper, si no ho està fent ja en el present.

Si llegiu l'ARA veureu que parla del projecte 4Cordes a Mataró, que ha implicat moltes famílies en els pocs anys d'existència, i que desenvolupa la sensibilitat musical amb persones que en altres circumstàncies no hi haurien pogut anar a parar. Felicitats a l'ARA i felicitats als impulsors i responsables del projecte 4Cordes.

A veure si aquesta notícia fa que s'encomani a altres diaris a buscar elements interessants, que n'hi trobaran, i no es dediquen només a parlar de les desgràcies i problemes, que també n'hi ha. De fet és evident que és el fons de les persones i de les empreses o institucions el que es deixa veure, i quan una persona només escup porqueria és ben clar que no hi ha res més a dins.

Aquest cap de setmana ha nascut i ja l'han batejat

Diuen que Rajoy ha regalat un pernil al president nord-americà. És cert? Com s'ho farà per entrar-lo al seu país? Ja hi ha pensat el responsable de protocol? Rajoy, segur que no perquè això no li correspon saber-ho, com moltes altres coses.

I els exconvergents ja tenen nom! Partit Demòcrata Català. Dels tres a escollir, com ja avançava ahir, és el més encertat, tot i que sembla que els ex d'Unió no ho veuen bé perquè s'assembla massa al seu nom: Demòcrates de Catalunya.

Ja se sap, si utilitzes noms genèrics és fàcil que coincideixin amb altres grups. Qui es fa dir demòcrata o liberal o popular es pot trobar amb altres grups amb noms similars. Per cert, sempre m'ha fet gràcia que a Espanya el partit nostàlgic del franquisme i defensor de les elits en contra de la classe treballadora s'anomeni "Popular". No sé a quina accepció del popularisme es refereix. M'imagino que es tracta de vendre fum amb actituds populistes, com molt bé entenem, però mai defensant els interessos de la classe popular. Tota una curiositat!

I ara que parlo del Partit Popular, em ve al cap els insults del cap de premsa de l'Ajuntament d'Arenys de Mar contra els votants d'aquest partit, concretament a les eleccions del 20 de desembre. Els trobo totalment desafortunats i impropis d'una persona pública. Una cosa és criticar i una altra de molt diferent és insultar. I encara més, una cosa és criticar els polítics d'un partit que et sembla que no ho fan bé, i l'altra és insultar els electors.

Es pot criticar el ministre en funcions de Defensa, per les seves actuacions poc democràtiques, per no dir gens, i demanar-ne la dimissió. Dir d'ell que ha estat el pitjor ministre de tots els temps, però no hi ha ni un sol elector que els hagi votat que haig d'aguantar l'insult d'un cap de premsa d'un ajuntament.

El nom no fa la cosa, però hi ajuda

Estem entretinguts, per una banda amb el nom que tindrà el nou partit de la refundació de CDC, i per l'altra amb les trifulgues de Pedro Sánchez per discernir si ha de permetre el govern de Rajoy, tal com li demana Felipe González, o bé ha de provocar la sortida de Rajoy dels nostres caps.

He llegit que els de CDC han recuperat tres opcions per nomenar el nou partit, una de les quals jo la descartaria d'entrada, com és la de Junts per Catalunya. Crec que ja va essent hora que posem seny i no escollim noms kumbaya. 

Partit Demòcrata Català manté l'estil que s'acostumava al començament del sistema democràtic i que els partits en construcció s'afanyaven a buscar i remenar. Tres paraules, tres definicions que poden dir molt i poden no dir res, però si pot veure la intencionalitat. 

Partit Nacional Català és com l'anterior, però això de parlar de Nacional, Nacionalistes... no m'acaba de fer el pes. Esclar que a mi ningú no em vindrà a demanar l'opinió, però em passa que, a diferència del cas de la Ràdio Nacional de Catalunya, que tothom entén que es tracta d'una ràdio pública depenent de les institucions catalanes, en el cas d'un partit polític semblaria que retrocedim a sistemes predemocràtics.

Deixem que els fins ara convergents decideixin, i ja en prendrem nota. Veurem si el nom serà un reflex de la seva composició i manera de ser, si el nom farà la cosa o simplement es tractarà d'un cartell.

A Pedro Sánchez no li desitjo el que li pot passar si no fa cas dels barons, en aquest cas, dels barons més poderosos, ja que hi ha una certa divisió d'opinions. La Susana, mentrestant, espera el millor moment per sortir en escena, perquè es mulli l'altre i el pugui criticar sigui quina sigui la seva decisió. N'hi ha que viuen molt còmodament. Són com uns paràsits que esperen el moment oportú per fotre la queixalada.

Amb permís del nostre sant patró

Oh Sant Zenon Gloriós, excuseu-me i sigueu comprensiu. Enguany no assistiré a les vostres completes i la cantada dels vostres goigs. Seré ben a prop, i escoltaré les campanes que m'hi conviden, però el meu estat físic i emocional no m'ho permeten. Em trobaré en pijama a sobre el llit escrivint aquest post en memòria del nostre sant patró.

Si ahir venia cansat, avui ho hem rematat. El nostre particular tour ens ha deixat sense alè, incapaços de fer un parell de passes més per apropar-nos a la parròquia d'aquesta nostra gaia vila. Missió complerta!

He fet una llegida superficial dels títols de la premsa digital per tal de saber què estava passant al món mentre jo gaudia d'un paisatge plaent, tranquil i amic, lluny de l'agressivitat del món urbà, per petit que sigui el municipi, en una àrea super densificada on només disposem d'espai per a les nostres festes, les vies principals, o gairebé l'única, de circulació dels vehicles.

El tiroteig a Dallas, amb cinc policies morts, després dels successos d'ahir en què dos policies varen matar, en circumstàncies gens clares, dos ciutadans negres, ocupa la primera pàgina dels diaris, també a casa nostra. Tot i així hi ha qui prefereix insistir amb les operacions de desprestigi, les pors del govern espanyol, i la feinada que té el ministre Fernández Díaz, per aconseguir proves, encara que siguin inventades, per acusar uns catalans que som terribles! Les decisions del Tribunal Constitucional ja han deixat de ser notícia.

A Arenys han començat els actes de la festa major i, com és tradicional a la vila, en dissabte tothom treballa.

I per acabar deixeu-me que us digui que em resulta molt ridícules les propostes de nom del nou partit o refundació de CDC. Sortosament, per al partit, la mateixa militància se n'ha adonat. Jo penso que si les propostes de nom són aquestes, quines seran les propostes i objectius del nou partit. Em fa l'efecte que no se n'acabaran de sortir. Els hi desitjo sort, perquè la necessitaran!

Passant la calor de la millor manera, el Constitucional també

Avui he passat calor i diuen que n'ha fet, però també hi ha ajudat l'exercici físic de la tarda, movent mobles i suant la gota grossa. Ho hem aconseguit, però ens ha deixat baldats.

I arribant a casa, amb més set que no pas gana, t'assabentes de les darreres notícies a Catalunya, que tenen com a protagonista el Tribunal Constitucional que ha tornat a declarar inconstitucional una llei catalana. En aquest cas es tracta de les estructures d'estat que englobaven l'Agència Tributària, la Hisenda i la Seguretat Social pròpies, el control de les infraestructures pròpies...

Res no ens ve de nou, encara que n'estiguem farts. A vegades em sembla que ja no formo part d'aquest Estat, i quan escolto o llegeixo declaracions de personatges tipus Boadella, m'imagino que José Peman ha tornat a néixer. Em fa riure sentir dir al govern espanyol que ha estat el propi president Obama qui ha demanat trobar-se només amb els quatre líders dels quatre partits més grans, i per tant deixar fora els partits nacionalistes. No deixa de ser una manera o altra de deixar clar que ens exclouen.

I ens assabentem que el govern espanyol està preocupat per l'actuació del govern català a l'exterior. S'adonen que no és cap broma i que el govern català s'ho agafat seriosament, canviant el nom de la conselleria, això sí, però actuant com han pretès des del primer dia.

Histèrica, és una situació histèrica que no sabem on ens portarà. Demà m'agafo el dia lliure. Desitjo viure'l tranquil·lament, gaudint-ne plenament i, en tot cas, al vespre ja comentarem la jugada.

Carles Capdevila diu: Algunes diferències entre Blair i Aznar

Llegint l'article d'en Carles Capdevila, Algunes diferències entre Blair i Aznar, m'indigno. Us podeu imaginar de què va, i quines són les diferències entre un i altre. Realment vivim en un Estat odiós, on es premien els corruptes i mafiosos i es castiguen els que qüestionen la manera de ser i busquen el canvi necessari en la manera de fer política.

És horrible pensar que formem part d'una societat amb uns polítics de la talla d'Aznar, Rajoy o Fernández Díaz. És deplorable i depriment alhora. No vull pensar que són els polítics que ens mereixem. Vull tenir la il·lusió que podem aspirar a personatges millors!

Per què hi ha països que existeix la dimissió i es demana perdó quan no s'ha actuat bé i al nostre país això no passa? Tan difícil és? Per què premiem la barbàrie, els robatoris, els menyspreus, els abusos de poder, els enganys...? Per què fins i tot deixant en evidència les males pràctiques als culpables no els passa res? Quina merda de Justícia tenim! Per què se'n surten millor els incívics, els fatxendes, els torturadors, els franquistes, els dictadors, que no pas les persones de bona fe?

Sisplau envieu-me un bri d'esperança perquè tot plegat no acabi com el rosari de l'Aurora! Sisplau ajuntem-nos tots els que no podem aguantar més aquesta societat embrutada pel diner i el poder polític corrupte. No permeteu que ens acontentem en aïllar-nos de tot i de renunciar a viure en societat, amb la tranquil·litat de no ser tan vulnerables com d'altres. No permeteu que ens oblidem de la solidaritat, la justícia i del veí. Però... si tant ens castiguen els de dalt, ens deixaren molt poques opcions per continuar desitjant viure en societat, en aquesta merda de societat.

El senyor ministre empaita els alcaldes

Un dia més ens trobem amb la pantomima de les investigacions a ajuntaments catalans, promocionades, segons sembla, pel ministre més inepte i corrupte de la història democràtica espanyola. Tot sigui dit de passada, que si troben casos de corrupció serà bo que ens ho diguin i culpin els que els han beneït o se n'han beneficiat. Mai defensaré els corruptes, i per això la meva insistència en criticar l'actuació del ministre des del primer dia.

El que crida més l'atenció és la manera de fer la investigació i el suport mediàtic que tenen. Ara tots els diaris i els seus col·laboradors s'hi apunten per veure qui la diu més grossa. La Vanguardia fa temps que no n'és cap excepció.

És una llàstima que els mecanismes de control dels ajuntaments i de l'administració pública en general no siguin capaços de detectar la mala gestió i la corrupció sense necessitat d'intervenir-hi la policia judicial. Esclar que llavors el nostre estimat ministre, en funcions, no tindria motius per entretenir-se i qui en sortiria perdent seria en Marcelo.

Curiositats de la vida fan que un dels exalcaldes detinguts sigui el marit de qui havia estat comissionada de la Transparència de la Generalitat. Ja té nassos la cosa! Senyor ministre, si són culpables farà molt bé de posar-los on els pertoca, però vostè hauria de donar exemple i dimitir, i no esperar que el facin fora dissimuladament, esclar que amb una bona pensió, com el dimitit ministre Soria.

A Espanya els corruptes i els dictadors moren al llit de casa amb totes les comoditats. En veureu pocs que passin per la presó. Esclar que si tot i així els voten, per què s'han d'encaparrar a confessar-se culpables!

Primer és Adif, després Vueling, qui vindrà després?

De ben segur que no us ve de nou, perquè ja fa massa temps que passa el mateix, i el cas és que, sempre que hi ha problemes, qui els pateix són els mateixos. Som els pobres 'pringats' que ens hem de refiar de tothom, sense poder evitar que les companyies privades o públiques ens deixin amb el cul a l'aire.

Vueling va planificar malament l'estiu i va oferir uns serveis que no pot atendre per manca d'avions i tripulants. Una companyia del volum i responsabilitat de Vueling no pot ser dirigida per quatre inexperts, o potser hauríem de nomenar-los irresponsables.

Resulta que vivim en un món on els dirigents i el capital posen pegues a la gestió pública i ens valem d'unes empreses super protegides per l'Estat i les diferents administracions, però que són incapaces de gestionar correctament els serveis encomanats. Al final tenim que ens quedem amb els problemes de l'administració pública i els problemes de l'empresa privada.

Què podem esperar d'un país on la classe política és tan mediocre i les empreses subvencionades i protegides són tan negligents? Per què no hi ha res a fer? Ens queixem d'Adif, amb raó, ens queixem de Vueling, també amb raó, i podria anar donant exemples. La banca ens ha enganyat, però l'Estat els ha solucionat els problemes.

És evident que el país ha de canviar d'estratègia i de dirigents, però sembla ser que no en sabem prou, i que fins i tot donem suport als corruptes perquè res canviï. És allò de pensar que mal per mal quedem-nos igual. Ja no confiem en ningú i per tant no veiem alternatives al que existeix ara.

Unes quantes enrabiades, alguns càstigs monetaris menors... i d'aquí un temps ningú no se'n recordarà. Som així de babaus i per això sempre ens tocarà el rebre.

Daniel de Alfonso, un home molt viatjat

Sembla ser que l'exdirector de l'Oficina Antifrau és un home molt viatjat. M'imagino que és de les persones que creu en la formació continuada i que acudia a tot tipus de certàmens amb la voluntat d'estar al dia i poder fer una bona feina, amb responsabilitat i coneixement actualitzat.

És bo que les coses se sàpiguen i siguin explicables i entenedores, sobretot ara que la corrupció és tan present a la política, però també a l'economia i a la societat en general. Ara que l'exdirector ha quedat sense feina i sembla ser que es reincorporarà a fer de jutge, és molt important que no hi hagi cap tipus de dubte que la seva gestió ha estat immaculada, tret d'alguna conxorxa contra el procés i els seus dirigents. Imagineu-vos que heu d'anar a judici i us toca aquest senyor. Quina serà la primera cosa que us vindrà al cap?

El problema del nostre país és que hi ha tanta gent implicada amb la corrupció que ja no et fies de ningú. Dubtes que els càrrecs polítics utilitzin bé els recursos públics i no es paguin temes particulars amb diner públic. Que sàpiguen portar una doble comptabilitat, però no la que ens imaginem, per experiència, sinó la particular o familiar, i la que es deriva del càrrec que ocupa.

També és cert que hi ha moments en què la línia divisòria es fa difícil d'identificar. Ara no recordo quin ministre era que anava molt sovint a les Canàries, on casualment hi vivia una gran amiga seva. Hi anava per feina i es trobava amb l'amiga, o bé anava a veure l'amiga i passava per l'oficina a treure el cap? A compte de qui havien d'anar aquestes despeses?

Si el responsable de l'Oficina Antifrau es trobava a Madrid amb el ministre, les despeses havien d'anar a compte de l'Oficina, oi? Hi anava en virtut de ser el responsable d'aquesta oficina, encara que potser el motiu... 

Ara que ja sabem què cobra cada càrrec electe i els seus nomenats, caldrà treballar per conèixer quins beneficis en treu a més a més: dietes, desplaçaments... No us estranyi que la suma superi l'import de la nòmina.

L'aturada del procés és ara més versemblant

Digueu-me que no em fiqui on no em demanen i que no en sé de la missa la meitat, però mirant les notícies que surten a la premsa em fa l'efecte que CDC està construint un gran bunyol. Vull dir que veig molta gent amb les mans llefiscoses sense saber què fer ni com eixugar-se-les.

No penseu que estigui parlant de corrupció, que avui sembla que no puguem parlar de res més. Em refereixo que hi ha molts manobres i la direcció no la veig prou clara, que tingui les idees massa clares, vull dir. Refundar és un verb que costa de tenir clar. És d'aquells que són tan oberts que tothom els interpreta a la seva manera. 

Què ha passat amb els simpatitzants d'Unió? Han passat a la sala d'espera del PP? Estan esperant recuperar forces per tornar-ho a intentar? Se n'ha quedat algun a CDC? I el senyor Gordó on el situem? Artur Mas el defensa, però no sé si té gaires més amics dins de CDC. Vol realment liderar el nou partit? Això vol dir que la nova CDC, agafi el nom que decideixin, ja no serà més independentista? Hauran acabat la feina el ministre de Defensa en funcions i l'exdirector de l'Oficina Antifrau?

Com podeu veure, no sé massa res del que està passant, però tot encaixaria amb el suggeriment que feia aquest dissabte al diari ARA, el director de l'Escola de Cultura de Pau, el senyor Vicenç Fisas. "Sentint-ho molt, crec que hem de parar màquines, i dir-ho clar i català. Si s'explica bé, la gent ho pot entendre". I perquè ho diu, doncs perquè segons Fisas "Els números no quadren", ja que fan falta moltes més persones favorables a la desconnexió d'Espanya.

I tot això ho dic perquè sempre he defensat que Catalunya sense CDC no aconseguiria la independència, per molta empenta que tingués ERC, sobretot comptant que el PSC hi està en contra i En Comú Podem no ho té gaire clar, en funció de quins siguin els seus interessos electorals.

La provisionalitat esdevé una realitat consolidada

Tots tenim assumit, i els joves encara més, que cada vegada resultarà més difícil, per no dir impossible, aconseguir un lloc de treball amb condicions acceptables i de llarga durada. Allò que havíem vist dels nostres pares i potser també en algú de nosaltres, que es començava una feina que durava tota la vida, avui és pràcticament impossible.

Aquesta realitat s'ha de viure en positiu i intentar veure-hi els avantatges i minimitzar els efectes negatius. Cal que tot l'entorn ho tingui assumit i busquem complicitats i evitem contradiccions. Si la feina no és segura no ens podem aventurar a comprar un habitatge, sinó que convé potenciar el lloguer dels habitatges a uns preus decents i assumibles pels joves.

La inseguretat o provisionalitat de la feina haurà d'anar de la mà d'altres components temporals i condicionats. En política ens estem trobant que les grans majories s'han acabat, no sé si definitivament, però sí temporalment. Cada vegada hi ha més estats europeus amb governs que caminen sobre la maroma. Això obliga a canviar la manera d'actuar i ens trobem que Espanya, que sempre arriba tard, no sap com encarar-ho sense provocar un crisi profunda.

Rajoy ja no es nega a parlar amb els partits nacionalistes, i busca aconseguir el consens que fa tants anys li hem reclamat sense aconseguir cap tipus d'èxit.

La conformació d'un nou govern estatal amb l'actual equilibri de forces del Congrés serà complicat, però ens permetrà veure la capacitat dels nostres polítics per consensuar i pactar programes, aprenent a renunciar i a no viure amb la veritat absoluta.

Aquest esforç que hauran de fer els nostres polítics és semblant al que han de fer els nostres joves per fer-se un lloc a la vida, professionalment, i aconseguir una certa estabilitat que els permeti gaudir de la vida sense excessiva pressió.