Partit Català d'Europa

Avui Maragall sorprenia amb la insinuació de presentar-se a les eleccions generals amb el Partit Català d'Europa. En la seva línia europeista, Maragall aposta per una idea més globalitzada de la política, i des de fa molt temps insisteix en les aliances amb Europa.
La darrera vegada que vaig veure en Maragall, li notaves que tenia ganes de continuar actiu en política. És per això que no em venen de nou les seves paraules, encara que tampoc em sorprèn que el seu entorn manifesti el convenciment de que no ho farà. Els partits no s'improvisen i no n'hi ha prou en tenir una imatge, que per alguns serà positiva, i negativa per altres.
Dissabte passat, en període de consulta del Cens, l'Ajuntament va obrir de 10h a 14h, perquè qui ho desitgés hi acudís a comprovar si estava al cens, i per tant s'assegurés que podria votar el proper dia 9 de març. En aquestes quatre hores hi varen anar dues persones. Tampoc han estat moltes les persones que durant els dies d'exposició del Cens, han volgut comprovar si hi figuraven. Conclusions? Es pot considerar massa simplista, però tot fa pensar que el nivell d'abstenció pujarà.
En fòrums que s'han posat en marxa arran de la notícia, hi ha qui creu que potser si Maragall presentés el seu nou partit a les eleccions, hi hauria un estímul perquè gent desenganyada no es quedés a casa i acudís a votar.
En aquestes eleccions hi ha molts interrogants que caldrà buscar-hi resposta: el paper de Ciudadanos; el possible càstig català a Zapatero per l'incompliment d'unes quantes promeses; la reacció dels simpatitzants populars, després de la sortida de Piqué i l'arraconada de Gallardon; però sobretot el nivell de participació.

No s'hi val mentir

No s'hi val desqualificar, ni mentir, sinó en tot cas discrepar i argumentar el per què. ...no hi estic d'acord; crec que és equivocat; no té sentit; és una interpretació agafada pels pèls; l'argumentació no s'aguanta; s'equivoquen d'estil... però mai falsejar ni mentir.
El Ple d'avui ha estat el que ha estat i cadascú n'haurà tret les seves conclusions. S'ha evidenciat la legalitat, i s'ha qüestionat el sistema. Jo en el bloc ara no entraré a valorar-ho, però m'ha sabut greu que al final del Ple es mentís. No es pot afirmar que no s'han convocat reunions amb els grups municipals, per parlar dels Organismes Autònoms i el seu futur. No es pot dir que és la paraula d'un contra la de l'altre, i quedar-se tan tranquil, quan no és cert.
Ens podien dir que les reunions no varen ser profitoses, (jo no ho veig així, però segur que podien haver anat millor). Ens poden dir que a la darrera reunió no hi va haver suficient diàleg i que va faltar consens. Però no ens poden dir que no ens vàrem reunir.
Ens vàrem reunir el 5 de setembre de 2007, a les 19h. i el dia 28 de novembre de 2007. En aquesta segona reunió es va parlar també de l'Avantprojecte del Pressupost 2008.
De la reunió del dia 5 de setembre no es va aixecar acta, i així ho vaig respondre el dia 9 d'octubre, a través de la Bústia Municipal (en tenim còpia), per una carta tramesa per un/a regidor/a d'un grup municipal. No hi va haver acta, però es va parlar exclusivament dels Patronats i es va demanar opinió als portaveus presents sobre el futur dels Organismes Autònoms, i es va comunicar que s'havia encarregat un estudi a una empresa externa, i ens vàrem comprometre a fer-los arribar l'informe final. A la reunió del dia 28 de novembre es va fer entrega del document.
Si no volem cansar els vilatans, ni enganyar-los, cal un diàleg serè i constructiu, però no és bo mentir i acusar de mentider a l'adversari polític. És una reflexió que tots plegats ens hem de fer.

Al cap del dia

Avui he començat pel revés, és a dir, no he fet el recorregut per la premsa ni pels punts d'Internet on m'agrada donar-hi un cop d'ull. Ho faré després, i espero no descobrir cap notícia bomba, o en tot cas que sigui una bona notícia, que no és pas fàcil.
Ha estat un dia d'aquells que la feina i les obligacions familiars et porten a fer el recorregut contrari, i et vas topant amb la gent, que circula al revés, i ha estat un dia ple, ben farcit, en què una actuació toca l'altra i no tens temps ni d'adonar-te'n. Ara, a quarts d'onze de la nit, tot escrivint el post del dia, ho aprofites per recordar tot allò que ha succeït, i el paper que hi he jugat.
Dic mentida quan afirmo que desconec les notícies del dia, i és perquè n'he escoltat una a la ràdio del cotxe, just abans de sintonitzar Catalunya Música: desapareix el programa televisiu "Tomate", o un nom que parla de "tomate". No menteixo si us dic que no sé de què va, però m'imagino que és del paquet de programes on la gent va a criticar els altres i defensar-se dels atacs dels altres, cobrant una bona picossada. Probablement hagi vist algun fragment en el programa "alguna imatge més".
Quan sents que un programa com aquest ha de plegar perquè no té suficient audiència, no saps si plorar o felicitar-te. Penses que si no tingués audiència perquè la gent exigeix programes de més qualitat, estaríem en el bon camí, però, al no ser ingenu, t'adones que el fracàs no ha estat pel seu baix nivell qualitatiu, sinó per la competència de programes que potser són pitjors, però més volguts.
I després et fas la pregunta... a la tele qualsevol cosa val? M'imagino que a la pública no, perquè la paguem entre tots, però a la privada? Pot una cadena privada de televisió infectar-nos amb programes barroers, imbècils i sense cap valor positiu? Jo penso que no, que qualsevol cosa no val, i que, amb molta cura i respectant la llibertat individual, s'ha de protegir la salut de l'intel·lecte col·lectiu.

Abans un mentider que un coix

El frau, l'engany o la incoherència, a la llarga s'acaba pagant, i és propi d'ignorants o mesquins no adonar-se'n a temps. Al principi es pot pensar que s'enganya l'altre, però, tal com diu el refrany: "abans s'atrapa un mentider que un coix". En política també passa, potser més del que caldria suposar, i al final tothom hi surt perdent. L'efecte acostuma ser el desengany dels ciutadans i l'abstenció a les urnes.
No es pot fer veure que es defensa un projecte, quan fa quatre dies li negaves pa i aigua. El populisme és un enemic del poble, a qui aparentment sembla defensar, però que només tracta de confondre i servir-se'n. Les reaccions de les masses són fàcilment manipulables, i les entrades en raó massa complicades per treballar-hi.
Trobar-te l'amic a l'altra banda no és agradable, i preferiries que les coses fossin diferents i fins i tot arribes a somniar que la distància desapareix, però la vida t'ensenya que no hi ha projectes sense dificultats, com no hi ha roses sense espines. Cal afrontar els entrebancs amb tranquil·litat, però fermesa, amb els braços oberts, però sense deixar-te enredar, i només el temps i els resultats t'acaben donant la raó, o te la treuen.
Avui, qualsevol excusa és bona per fer rebombori, només cal una plataforma que t'ajudi a difondre el missatge, per erroni que sigui, i ja tens un bon grup de persones al darrera. Aquests dies n'hem vist exemples, primer a Madrid i ara a Barcelona, però no cal anar gaire lluny per trobar exemples. Això, però, no vol dir que tots els instigadors de mobilitzacions siguin uns estafadors. En trobareu de sincers, que s'ho creuen i que ho defensen convençuts que és en benefici de tots. El que importa és escoltar-los, i no deixar-se impressionar a la primera de canvi; cal tenir criteri i analitzar el fons de les coses i, sobretot, ser capaç de diferenciar aquells que et volen enganyar, dels que et volen bé.

La defensa de la família i la demagògia

Jo em declaro defensor de la família davant qualsevol persona que hi estigui en contra. La defensaré on calgui i escoltaré tots els arguments en contra, per combatre'ls amb el diàleg i sense demagògia.
Atenció, però, i no ens confonguem. Hi ha molts models de família, i no només és bona aquella formada per una parella heterosexual i 10 fills, com algú ens vol posar de mostra. Em declaro defensor de la família, en tots els seus models possibles, i renuncio a comparar-los i qualificar-los. No sóc jo qui ho ha de fer, ni tampoc el president de e-cristians ni els neocatecumenals.
Jugar a bons i dolents és un frau, ja que valdria més la pena dedicar tots aquests esforços per combatre els obstacles que priven que moltes famílies puguin avançar; seria molt millor lluitar contra la injustícia i ajudar les famílies pobres i les desestructurades, en lloc de fer grans manifestacions per autoenganyar-se pensant que són els que ho fan bé.
Està molt bé que es trobin en una cerimònia religiosa, però que no ignorin la resta de la comunitat catòlica que s'ho està passant malament. No és prohibint l'avortament, que faran famílies cristianes; no és prohibint els matrimonis entre persones del mateix sexe, que acostaran les persones a Déu. M'avergonyeix tanta instrumentalització de la fe, per part de grups polítics i poders econòmics. Creieu que són més catòlics els militants del Partit Popular que no pas els d'Izquierda Unida? Potser és perquè van més a missa?
Ja em perdonareu aquells que no combregueu amb mi, però no és prohibint que es solucionen les coses, sinó donant alternatives, i sobretot donant exemple d'humilitat, de servei, d'estima, i deixant l'orgull, la prepotència i la supèrbia, ben lluny de casa.

La força del consum

Aquesta tarda-vespre he anat a un centre comercial de nomenada, d'aquells que t'hi pots perdre, i encara que no acostumo a anar-hi, no era la primera vegada, i tot així m'ha sorprès la quantitat de clients, i també de productes als prestatges. Saber combinar bon servei, amb qualitat i preus assequibles, és el secret d'algunes cadenes comercials que s'emporten la pauta.
El primer que et ve al cap és la comparació entre les grans superfícies i els magatzems o botigues del teu municipi. És evident que els models són tan diferents que parlar de competència es fa difícil. Si bé és cert que els centres comercials competeixen amb les botigues, i els prenen clients, la gràcia de tot plegat està en saber quins factors favorables té cadascú i saber-los jugar.
Quan et pares a analitzar de quina manera es pot potenciar el comerç local, et trobes amb molts obstacles; l'accessibilitat, la diversitat de productes o l'estoc juguen a favor de les grans cadenes. Poder aparcar sense problemes; consultar els productes per Internet, des de casa; trobar-hi des de tomàquets a armaris, són facilitats que les botigues del nucli urbà difícilment poden oferir. L'encant de poder sortir a passejar pel poble i entrar a les botigues a comprar, hauria de ser suficient com per fidelitzar clients. Què cal doncs? No és fàcil, ni tinc la vareta màgica, però la unió fa la força i una bona organització comercial, de la mà del govern municipal, ha de fer possible la convivència dels diferents models de comerç, per satisfer la necessitat de consum que en la nostra època manté una força destacable.
Imagineu la nostra Riera sense botigues, un dissabte a la tarda, o passeu per qualsevol carrer del centre que està ple de garatges, i us adonareu que el comerç és vida, però perquè hi hagi vida hi ha d'haver transaccions comercials, i aquestes s'han de potenciar. Tot plegat un peix que es mossega la cua. Les ganes de consumir hi són, ara falta saber-les conduir per aconseguir un equilibri necessari per tirar endavant la nostra vila.

No et quedis al marge

Aquesta setmana han tingut lloc les inscripcions per a nous cursos d'informàtica; unes inscripcions en què en poques hores s'han ocupat totes les places. "No et quedis al marge de les noves tecnologies", és un bon lema per animar aquelles persones que, pel que sigui, no estan massa familiaritzades amb els ordinadors, però que volen aprofitar l'ocasió per aprendre o millorar les seves incursions en el món de les TIC, encara que sigui en el vessant més bàsic.
És important oferir activitats per a totes les franges d'edat, o afavorir iniciatives ciutadanes, i aconseguir d'aquesta manera implicar i interessar a tothom, perquè la nostra societat cada vegada té més espai per al lleure, i cal una bona oferta i a poder ser ben variada, per evitar que el ventall d'activitats o aficions es redueixi a passar l'estona davant d'un televisor o prendre una actitud passiva.
Arenys de Mar, des de sempre ha tingut una bona oferta cultural, encara que el problema es troba més en la capacitat de moure gent i evitar que sigui sempre la mateixa la qui assisteixi a tots els actes. Això passa bastant a tot arreu i per això és clau aconseguir la fórmula perquè cada vegada hi hagi més persones que s'apuntin al grup actiu, i això passa, entre altres, per diversificar les activitats, més que incrementar-ne el seu nombre. Aquesta feina ens toca a tots, i és bo que hi posem el nostre gra de sorra.

No sempre és bo voler acontentar a tothom

Prodi perd la moció de confiança al Senat italià i haurà de presentar la moció. Tot i que no conec massa la política internacional, no costa gaire recordar la curta durada dels governs italians, de no fa pas massa temps. Berlusconi haurà estat una excepció en la governabilitat del poble italià després de la guerra mundial.
Berlusconi està a punt de tornar a disputar-se la presidència del govern italià, i no és gens arriscat reconèixer que té molts punts a favor d'una victòria electoral. Per què? La resposta la deixo per als experts en política, i sobretot en política internacional. La meva opinió aniria en la línia del que penso també del nostre país: els governs d'esquerra, acostumen a ser més inestables, perquè es qüestiona una mica tot. La dreta moderada ho té tot de cara, i els seus polítics acostumen a ser més fidels a la direcció del partit; renuncien més fàcilment a les pròpies matisacions en benefici del pensament majoritari.
Probablement no sigui aquesta la causa de la caiguda de Prodi, i potser sigui la manca d'una política clara i decidida. A vegades la por a perdre la cadira provoca que les actuacions siguin poc sòlides i al final no acontenten a ningú.
L'altre dia em comentaven l'experiència d'un ajuntament en que s'havia posat de manifest que, els governs municipals que més duraven en el temps eren aquells que menys determinacions havien pres. Per contra, els governs que havien pres decisions importants, sobretot de cara a millores sensibles, eren els que havien tingut més problemes per continuar governant. Curiosament, però, amb el temps, els ciutadans guardaven més bon record i els reconeixien més mèrits, als pobres perdedors.
La vida està plena de contradiccions i incoherències, però això mateix la fa més interessant, i a les persones que en un moment determinat hem decidit dedicar part del nostre temps al servei de la societat, hem de tenir ben clar que no són les adulacions els objectius a aconseguir, sinó els resultats que a la llarga s'acaben entenent i reconeixent.

Detencions i demagògia

Avui volia parlar de les detencions i encarcerament de dotze persones a Barcelona, a qui s'acusa de planejar atacs suïcides a la capital catalana. Crec que la notícia és prou greu i ens ha de fer pensar a tots, tant pel fet en si mateix com per la reacció i comentaris que se'n deriven. En els fòrums d'Internet es poden trobar frases xenòfobes que no fan res més que posar en perill la convivència a la nostra societat, que és diversa i plural.
Algunes declaracions de responsables polítics no han estat massa afortunades, i han fet palès que no sempre s'està a l'alçada de les circumstàncies. Cal confiar en les forces de seguretat i en la gent honesta, autòctons i nouvinguts.
Volia parlar de les detencions, però tot fent el recorregut habitual pel món dels blogs, he anat a parar a un apunt ple de demagògia, que m'ha avergonyit. He pensat que hi ha persones que no els importa quedar en ridícul i posar en dubte la seva categoria humana, per tal de criticar posicions contràries. La veritat és que em sap greu, perquè l'esperit crític i les diferències d'opinió són positives i no cal falsejar la realitat o manipular-la, per aconseguir bons debats i enriquir-nos mútuament. Quan se'n fa mal ús, no s'arriba a cap lloc, i és una pèrdua de temps i de prestigi.

Aparcament dels jardins del Xifré

Ahir dilluns s'inaugurava el nou aparcament d'Arenys de Mar, sota les feixes del Xifré. No he tingut l'ocasió d'anar-lo a veure, però totes les persones que ho han fet, n'han quedat gratament sorpreses. L'obra era important, i haver-la aconseguit és un mèrit de tots i en benefici de tots.
Les circumstàncies (per no entrar en detall) han fet que el nombre de places d'aparcament (430) sigui prou gran, (288 de rotació) com per ajudar a descongestionar l'excés de vehicles de la nostra població. Els problemes d'aparcament no queden del tot solucionats, perquè falten més places, però també sobren cotxes, o millor dit, caldria que ens desplacéssim més a peu, per anar d'una part a l'altra de la vila.
Recordo el primer aparcament subterrani que es va fer a Vic, en què més d'un creia que no s'amortitzaria, que era una obra gairebé innecessària. La veritat és que en pocs anys se n'han fet dos més al costat, i encara que desconec el nivell d'ocupació, a ningú se li escapa que ha estat una obra necessària i útil.
Arenys necessita més aparcaments, i a superfície no queden gaires possibilitats; caldrà doncs, buscar alternatives, algunes d'elles ja se n'ha parlat en més d'una ocasió. I la Riera? aquesta pregunta ens l'hem fet molta gent, i convindria que se la fes tothom. La nostra Riera ha de continuar essent un pàrquing a l'aire lliure? És un problema només d'estètica?
La veritat és que, arribant a Arenys per la part de dalt, no tens la sensació d'entrar a Sinera, sinó més aviat a un gran aparcament de cotxes, encara que passejant pots arribar a ignorar-los. A la part baixa, és un mica al revés: els cotxes te'ls trobes circulant gairebé entremig de les cames. En una banda o l'altra, els cotxes són els gran protagonistes.
Des d'aquesta setmana tenim gairebé tres-centes places noves per aparcar, però les obres no s'han acabat. Ens falta la part exterior, la que veurem cada dia, passejant per la Riera. Cal que de la mateixa manera que la gent es felicita pel resultat de l'interior, pugui celebrar l'acabament exterior, i que, junt amb les obres de l'entorn del Xifré, aconseguim un rentat de cara al centre neuràlgic de la vila. (i si reduïm l'ús del cotxe, molt millor).

mobing rural

Aquest vespre estava acabant de redactar un document i convertir un power point en pdf, i tenia la televisió encesa. Estaven fent un programa que parlava del "mobing rural". M'ha cridat l'atenció i m'ha fet canviar el tema del dia, que volia dedicar a l'entrevista que sortia avui a la contraportada de La Vanguardia.
Anant directe al tema, ja sé que és molt superficial decantar-te cap una banda sense analitzar-ho a fons, però... ho sento! de seguida he tingut clar que defensava la posició del pagès, i no la del neorural o habitant de segona residència.
Salvant les distàncies m'ha fet pensar en el colonialisme al tercer món. És allò d'anar de savis per la vida; la força del diner. Una persona que es compra una finca a pagès, i que li molesten les granges o bé les campanes de l'Església, i que té la barra de voler que li facin cas, difícilment em farà canviar d'opinió.
Recordo la meva infantesa a Cantonigròs, al Collsacabra, quan hi havia molta menys gens de fora que no pas ara. Potser perquè la meva família feia molts anys que hi pujava, i que l'habitacle era al mig del poble i no pas a la zona més residencial, el cas és que ens sentíem molt lligats al poble, encara que potser als ulls dels autòctons, no deixàvem de ser uns estiuejants més. Sí que era cert que quan jugàvem a futbol, al camp de batual'olla, estiuejants contra el poble, sempre havia jugat amb els del poble, i els Prat, que vivien a sobre de Cal Carreter, davant de l'Església.
Al marge d'aquesta anècdota, a casa mai ens havíem queixat ni se'ns hauria acudit fer-ho contra comportaments o costums rurals, sinó més aviat ens agradava identificar-nos en allò que era estrany per a nosaltres, la resta de l'any. Ens agradava veure voleiar la palla el dia que venia la màquina de batre a fer el paller del veí; o bé sentir rondinar el porc perquè el duien al mig del carrer, davant de casa, per sacrificar-lo, i podíem olorar la fortor de la pell socarrimada.
Allà vàrem aprendre a conviure amb els animals domèstics al costat de casa i aprendre dels costums i enriquir-nos socialment. És per això no puc entendre les posicions que ens han ensenyat a la televisió, que no deixen de ser més símptomes de prepotència i intolerància, que no es justifica en res. Ho sento, però ho tinc molt clar, i tal com podem trobar al nostre refranyer: "si no vols pols no vagis a l'era".

Pel broc gros

No hi ha dia que no surti algun il·luminat que, confonent la gimnàstica amb la magnèsia, intenta cridar l'atenció, sense adonar-se que un mateix es ridiculitza. Perquè tampoc podem confondre la crítica i opinió, amb una olla de grills que tot s'hi val a qualsevol preu. Ho escrivia fa uns dies i ho repeteixo, perquè hi crec fermament: la nostra societat no és crítica sinó cridanera. Si viviu al dia sabreu de què parlo, i sinó no val la pena perdre-hi ni cinc minuts.
M'interessa, però, la predisposició de la gent per fer pinya per aconseguir bons projectes - em refereixo a projectes de futur i que afecten la comunitat, és a dir, públics i no a temes particulars. És bo perquè és la millor manera de viure al dia i conèixer què es cou al teu voltant, que t'afecta com a vilatà i que hi pots dir la teva. A vegades és en forma de projectes; d'altres en audiències, i uns altres a partir del treball periòdic i constant. A mi m'agrada aquest tercer grup, però no s'improvisa, sinó que s'ha de crear l'estructura i saber-la mantenir i dinamitzar.
Aquests dies es fa difícil perquè vivim una època pre-electoral, en què tot plegat és confús, ja sigui pel grapat de promeses que uns i altres prediquen, i també per les expectatives que es dibuixen, de signe diferent, i que desdibuixen la realitat. Malgrat tot, hem de fer l'esforç d'ignorar-ho, ja que el nostre país viu massa pendent de les convocatòries d'eleccions i poc del treball dels respectius governs.
A Arenys, durant un mes podrem expressar quines petites obres volem que es portin a terme a la nostra vila. Desconec la resposta que tindrem i el nombre de propostes que recollirem, però del resultat en podrem treure moltes conseqüències. En primer lloc veurem si els vilatans tenim clar el bé comú, l'espai públic, i el sabem diferenciar del privat. Per l'altra, podrem conèixer totes aquelles necessitats que no sempre es veuen des de la casa de la vila.
El més important de tot, però, serà el treball que farem paral·lelament, per analitzar quins són els models més encertats, i de quins àmbits, per poder eixamplar la pràctica participativa a la nostra vila. L'objectiu és ben clar: el compromís del vilatà respecte a la vila, no és cosa d'un dia cada quatre anys, sinó de cada dia durant aquests quatre anys. I si el vilatà és responsable, també té drets, i aquests han d'aflorar.

A falta d'arguments...

Quan s'acaben els arguments per defensar lo essencial, es corre a buscar-ne d'altres substitutius. Això passa a tot arreu, i la qüestió es tenir alguna cosa amb què defensar-se, abans d'acceptar l'error, o tan sols la realitat.
Avui pensava en el Madrid i el Barça, quant a equips de futbol. En la sana rivalitat, sempre es busquen justificacions, quan s'està al darrera, abans d'acceptar que l'altre, que és al davant, ho està fent més bé.
Tot i que no són "culé" - jo sempre he estat fidel a l'Athlètic - prefereixo el Barça al Madrid, però això no treu que sigui crític a actituds gens lògiques, i totalment ofuscades per la simpatia a l'equip. En aquests moments, als fòrums d'Internet sobre aquesta rivalitat, predominen les excuses dels simpatitzants blaugranes i la lògica reacció dels madridistes, que han vist el seu equip criticat per no jugar bé. Uns, però fallen quan menys els convé, i els altres puntuen cada setmana.
En no poder competir amb arguments futbolístics, es parla de l'educació de l'entrenador madridista en contraposició de l'afable entrenador blaugrana. No es parla tant dels àrbitres com passava abans, però si de l'entorn: els presidents, les juntes...
Com sempre, tot és aplicable a tot arreu, i només falta obrir els ulls per adonar-se si s'estan utilitzant els mateixos clixés o es prenen les coses seriosament. Per alguns el futbol no serà seriós, però caldrà veure què els és seriós i de quina manera actuen. Al final tot va a parar al mateix lloc: la reflexió és necessària per adonar-se cap on es va, i evitar passos innecessaris, o bé errors lamentables.
Com que l'Athlètic de Bilbao ho té una mica difícil, esperaré que com a mínim sigui el Barça qui s'emporti la lliga, però s'hi ha de fer!

L'Aznar i l'altra banda del mirall

Penso que el senyor Aznar situat a primers del segle XX hauria estat perillós. A vegades em fa l'efecte que és un clònic que juga fora de temps, massa tard. Diuen que la ignorància és atrevida, encara que aquest no és el cas, perquè no el considero ignorant, però si atrevit fins al límit indefinit que voreja el precipici.
L'orgull el perd, i això és un consol, com també l'excés de fanatisme, que obra massa ulls, i se li gira en contra. Penso que el seu problema és l'època que li ha tocat viure; va arribar massa tard.
El cobrador d'impostos que arriba a president de govern i es jubila jove, per dedicar-se a predicar. No és pas l'únic que ho fa, i segons sembla és molt productiu. En Clinton va refer la seva economia, i en Gorbaxev ha pogut sobreviure amb dignitat, cosa que no hauria estat possible amb la pensió que li assignaven.
Hi ha persones que necessiten estar al poder i governar, perquè a l'oposició no hi saben estar i sempre consideraran que no és per demèrit propi sinó per apropiació de l'altre. Aznar no va perdre les eleccions, sinó en Rajoy, però Rajoy era l'espectre d'Aznar. En el fons doncs, el resultat electoral suposava la derrota del seu projecte.
Algú ho deia en una tertúlia, i en donava motius: Aznar pot ser l'alternativa d'un Rajoy fracassat i gris. Un Rajoy que ha estat incapaç de definir el seu projecte, navegant sempre des de la posició més conservadora i reaccionària, fins a actituds més liberals. Aquesta incapacitat ha provocat que siguin els primers qui finalment s'han quedat amb el control del partit. En el fons, ha estat l'espectre d'Aznar qui ha sortit a posar les coses al seu lloc. És això un aplanament per a l'aterratge?
Hi ha qui diu que resulta més còmode mantenir-lo ocupat a dins, que no pas lliure voltant d'aquí a allà. El cert és que els seus discursos, el seus sermons, són cada vegada més reaccionaris, i demostren que l'absència d'obligacions de govern, li provoquen un excés d'odi vers les coses que no controla, vers les idees dels altres que pensen diferent.
No és ignorància, encara que els resultats són força els mateixos. No es tracta de defensar o atacar el govern, sinó de ser honest i entendre que no es pot anar per la vida pensant que és l'únic posseïdor de la raó, de la veritat. Si obre els ulls s'adonarà que n'hi ha d'altres que també s'ho pensen, i això ja desmunta la seva teoria.

El defensor, les entitats i la participació

D'aquesta setmana destaco l'inici de l'activitat del defensor del ciutadà, en Manel Pou, ahir dimecres; la reunió de les entitats esportives d'ahir la nit, en què es va consensuar el Reglament del nou Consell Municipal d'Esports, i la reunió d'aquest vespre del procés participatiu del Pressupost 2008.
Han passat més coses, com els primers passos per a l'elaboració del Pla director de Participació d'Arenys, el programa de ciutadania... però em quedo amb els tres que figuren al títol, perquè són un pas important en el programa de govern.
La figura del defensor del ciutadà és important perquè suposa una garantia per als ciutadans, de control del treball de l'administració local, i de l'actitud d'aquesta vers els vilatans. El Reglament de Participació contempla aquesta figura, que no ha estat realitat fins vuit anys de la seva aprovació. També parla dels consells sectorials, i aquests seran realitat al llarg del mandat.
A partir d'ara, doncs, totes aquelles persones que considerin que l'administració local no els ha donat resposta, o bé la resposta que han obtingut no la consideren adient, tenen l'oportunitat d'acudir al defensor del ciutadà, perquè valori l'actuació municipal i en cas que consideri que no s'ha obrat com calia, ho comuniqui a l'administració perquè rectifiqui la seva actuació.
Caldrà seguir els esdeveniments, i desitjar que l'administració local no provoqui massa casos per al defensor del ciutadà.
Les entitats esportives han realitzat un bon treball de diàleg i discussió, que són la base de tot procés participatiu. El Reglament que surti del consens tindrà, estic segur, la garantia de referent per un treball constant i participat en el camp de l'esport a casa nostra.
I avui, al Calisay, hem donat el tret de sortida del procés participatiu del pressupost 2008. Un procés pilot, que ha de servir per acostar la gestió municipal al vilatà, i permetre que expressi les seves prioritats a l'hora d'invertir a l'espai públic.
Poc més de trenta persones han assistit a l'acte, que ha servit per explicar el funcionament del procés. Al final hi hagut diferents intervencions, aportant suggeriments i també alguna crítica al procés. Tothom s'hi ha pogut expressar i crec que s'ha entès el missatge de fons: volem la participació, i animem a participar-hi.
No cal dir que han estat positives, al llarg de la setmana, les mostres de suport d'amics i coneguts, davant d'esdeveniments que ningú voldria, i que hauria de fer reflexionar a més d'un; no tant pel contingut, com per les formes i les tergiversacions creades. El balanç: positiu; s'ha fet bona feina, i això és el que estem obligats a fer.

La Classe Neutra al Muntaner

Aquest vespre hem assistit a la primera representació de La Classe Neutra, al Teatre Muntaner de Barcelona. L'obra estarà en cartell durant cinc setmanes.
Jordi Pons broda l'obra que farà uns quinze anys vàrem poder veure per primera vegada. L'època és diferent, i per tant les sensacions que es viuen al llarg de la representació, també ho són.
La Classe Neutra és una adaptació típica del segell Jordi Pons, de l'obra de Santiago Rusiñol, l'auca del senyor Esteve. Qui coneix l'obra de Rusiñol t'explica que la versió de Jordi Pons surt de la novel·la i no pas de l'obra dramàtica, utilitzant els personatges, però donant-li un aire i una perspectiva diferents.
No fa massa que la vàrem poder presenciar al Teatre Principal d'Arenys, i tot s'ha de dir que l'entorn i el caliu varen jugar un paper important. Avui a Barcelona, amb una bona representació d'arenyencs, comptava amb la presència de crítics i personatges del món de la faràndula.
Qui no coneix Jordi Pons ni la seva tasca teatral, de ben segur que surt impactat de l'obra. Els que tenim la sort de poder seguir en Jordi, només podem dir-li que en la representació de l'obra es nota la seva mà, la seva màgia, el seu caràcter.
Si em permeteu us diré que, la sensació que he tingut avui, comparant-ho amb la representació a Arenys, és d'uns passatges de l'obra més lents i que en algun moment determinat, semblava que posava en perill l'atenció del públic. També he pensat que podia ser un efecte fruit del cansament que jo arrossegava avui.
Si voleu veure una interessant versió de l'obra de Rusiñol, amb uns actors i actrius molt ben dirigits, i amb un molt bon nivell interpretatiu, no us ho perdeu, i aneu al Teatre Muntaner, els propers dies.

Les obres que amoïnen

Les obres són necessàries, però mentre duren es fan antipàtiques, molesten i només desitges que s'acabin. Hi ha gent que sap viure amb tot una mica empantanegat, però a mi m'agrada més l'ordre i abans renunciaria a una obra, tot pensant en el trasbals que embolicar-me a fer millores. Al final, però, t'adones que han valgut la pena, encara que no et serveix per a la propera vegada.
Si les obres que t'afecten, les fan els altres, encara t'atabalen més, perquè d'alguna manera no les controles i no saps fins on arribaran, o bé què passarà, de quina manera t'afectaran. Viure en societat té aquests "maldecaps", però com tot, té la seva part positiva, i això és el que val.
N'hi ha d'altres d'obres, per exemple l'arranjament de carrers, o la canalització de rials, en el cas del Maresme, que són necessàries i en benefici de tots, i que també són molestes, i provoquen canvis de circulació, tancament de carrers, cues... no trobes mai el moment idoni perquè es facin i sempre penses que ho podien haver fet en un altre moment, d'una altra manera. En una ciutat o un poble, sempre hi ha racons amb les potes enlaire, perquè hi ha vida, i Arenys no és diferent. Aquests dies s'inicien les actuacions al clavegueram de la Platja Cassà, a la NII, i serà una molèstia per aquelles persones que hi viuen, i també pels conductors que passin per la carretera, però l'obra és necessària, ja fa massa temps que s'havia d'haver fet. Veurem els maldecaps que s'ocasionaran, espero que siguin els mínims, ja que els resultats segur que seran bons.

Avui he recordat la novel·la

Aquest vespre m'ha vingut a la memòria una novel·la de quan jo era molt jovenet, que em va impressionar molt. No recordo massa detalls, ni molt menys el nom de la novel·la, però estic segur que la mare, que al Cel sia, ho recordaria; ella tenia molta memòria.
Ho recordo perquè estava espantat, i ara caldria situar-ho en el temps. El protagonista era un sacerdot a qui un assassí li havia confessat el crim. El sacerdot era acusat de l'assassinat i només revelant el secret de la confessió quedaria lliure de la sospita. Jo patia en veure la situació, i m'adonava del que representava no poder dir la veritat, fins i tot quan li queia la condemna a sobre.
Salvant les distàncies i el temps, podríem parlar de situacions en què ens trobem a vegades, quan sabem una cosa i no la podem dir; perquè és una promesa, un jurament, o el secret professional. Hi ha altres situacions en què no és convenient explicar allò que saps, ja sigui perquè no et creuran o bé perquè ho mal interpretaran, ho veuran com una defensa personal per tirar pilotes fora.
M'he trobat en alguna situació semblant, i llavors tinc dubtes de si cal ser valent i desemmascarar el fals, el manipulador, el que juga brut, amb el perill que no s'entengui o que no et creguin, o bé és preferible esperar que la raó s'imposi, que els manipulats s'adonin de l'error i es recuperi la calma; que retorni la veritat i s'enterri la tinya.
Són dubtes raonats, que no et deixen tranquil, perquè t'adones que cada vegada la pilota és més grossa, i els disbarats més gruixuts; que qui va de mala fe, posa més llenya al foc, en benefici propi, i ajuda a que la confusió sigui cada vegada més gran.
En tenim d'aquests, més a prop del que ens pensem, però la feina del dia a dia, és el que al final compta, i per sobre de tot, que es constati que la vida continua i cap amenaça s'ha fet realitat.

La lletra de l'himne

Els objectius o el sentit dels himnes ja sabem quins són, i per això entenem que no es necessita cap tesi doctoral per escriure el text. Fem un repàs de tots els textos d'himnes patriòtics que coneguem, i veurem que, amb més o menys gràcia, tots van a parar al mateix.
Aquests dies s'ha filtrat una proposta de text per a l'himne espanyol, perquè pugui ser cantat en els grans esdeveniments. Dissabte el podíem llegir als diaris:

"¡Viva España! Cantemos todos juntos con distinta voz y un solo corazón. ¡Viva España! Desde los verdes valles al inmenso mar, un himno de hermandad.

Ama la Patria pues sabe abrazar, bajo su cielo azul, pueblos en libertad. Gloria a los hijos que a la Historia dan justicia y grandeza democracia y paz."

Resulta que el Comitè Olímpic Espanyol (COE) ha organitzat un concurs, i aquest és el text guanyador. Deixo de banda els comentaris periodístics sobre el fet que l'autor és a l'atur, com si això fos un obstacle per poder crear. L'altra cosa és el gust del jurat que l'ha escollit, o bé pensar com devien ser els altres perquè guanyés aquest.
Avui el ministre de Defensa José Antonio Alonso puntualitzava que en tot cas qui ho ha d'aprovar és el Parlament Espanyol i al mateix temps feia notar que si s'ha d'inventar un text per a l'himne, s'ha de fer ben fet, i ha insistit que es tracta d'una qüestió de prestigi nacional (no ha de fer pena) i ha de representar la qualitat cultural del país. Sembla ser que després li han demanat si la proposta de text complia aquests requisits, i no ha volgut respondre... no deuria tenir ganes de dir el que pensava.
Jo penso que fa tant temps que fem el ridícul per aquí i per allà, (amb cantarulles, l'Eurovisió s'emporta la palma), que ja no ve d'aquí i no val la pena perdre massa temps discutint, i encara menys si se't fa tan llunyà. Entenc, però que hi hagi qui estigui molt interessat en aprovar el text i poder-lo incorporar a l'exèrcit, per exemple, on es canta molt i els textos són d'allò més representatius de la cultura del país.
M'agradaria saber si en Plácido Domingo s'està estudiant l'himne, i què passarà el dia 21, que sembla ser que era el dia escollit per interpretar-lo per primera vegada, en un acte del COE que ja s'havia d'haver fet el mes de desembre, però necessitaven més temps per aprovar el text.
Els més afectats seran els esportistes que se l'hauran d'aprendre per quan els passa la càmera de televisió pel davant, enfocant els llavis, i els polítics. A Catalunya, el Partit de Ciudadanos, que ara no cantaven els Segadors, se'ls girarà feina i tindran l'oportunitat de demostrar el seu nacionalisme espanyol.

De mitjans de comunicació, enganys i manipulacions

Tenir accés als mitjans de comunicació dóna facilitats per manipular la realitat, a base de falsedats i invencions, normalment motivades per aconseguir algun tipus de poder. Voldria que les ments malpensants no interpretessin que estic dient que els mitjans de comunicació manipulen ni que tota la gent que treballa en mitjans de comunicació manipula. Crec important fer aquesta observació perquè no es vulgui aprofitar per fer acusacions sobre coses que no dic.
Dit això, em referiré a la campanya del Partit Popular que no és nova sinó que té una continuïtat en el temps i en la forma que arriba a avorrir. Tots haureu entès que es tracta de la manipulació de la realitat de les llengües pròpies de Catalunya i el País Basc.
Sabem que és una manera de recaptar vots de la gent més allunyada i enganyada de la profunda Espanya, que viu preocupada per la situació del castellà a les províncies catalanes i basques. El PP sap que a Catalunya no hi té res a fer, perquè fins i tot en el vessant més caspós i fatxenda ja li ha sortit un altre partit - Ciudadanos - que li ha pres l'espai polític. A partir d'aquí es tracta d'arrencar el més gran nombre de vots possibles de l'Espanya i quina no és la millor manera que sembrant polèmiques i conflictes entre comunitats autònomes, enganyant la ciutadania.
En alguna ocasió he reclamat la institució del codi deontològic a la classe política. Una reclamació que no aconseguirà cap resultat, perquè no els interessa. L'engany i les interpretacions intencionades formen part del combustible amb què s'alimenta tota la maquinària electoral dels partits polítics. Tots sense excepció, encara que amb diferents nivells i dignitats, busquen confondre en benefici propi, i tenen la sort que la ciutadania som poc crítics, massa innocents i un xic irresponsables. Ens deixem enlluernar amb massa facilitat i a més tenim una certa devoció pels cataclismes i les desgràcies, fet que ens porta a imaginar-nos el pitjor, per poc que ens ho deixen entreveure.
A Arenys també passa, no som diferents, i també hi ha gent que ho sap i que sap com aprofitar-se'n, però a la llarga el pes de la raó i de la veritat cau repartint justícia. Això és el que ens pots reconfortar i preveure que, per exemple, el català no acabarà sent víctima de la "opa hostil" que algú vol presentar-li.

hàbits, actituds i educació

Parlem d'hàbits o d'actituds. Dels primers diria que s'aprenen a partir de l'experiència, el costum, la tradició... però de les actituds més aviat apuntaria a que són fruit de l'educació. És cert que l'experiència també té un paper molt important en les actituds que adoptem, però la base podria situar-la en una bona formació i educació.
Em passa que quan una persona adopta actituds asocials, em dol i em fa preguntar el per què, quan és tan fàcil correspondre. Probablement em ve de petit, de l'educació que vaig rebre, d'uns pares que em varen ensenyar a respectar les persones i actuar amb educació.
Recordo que una persona molt propera a la família, amb un caràcter molt fort i egoista, em tenia molta estima, però en alguna ocasió havia fet plorar a la meva mare. La reacció immediata era l'enuig i la planificació de la venjança; una venjança que es traduïa en negar la salutació quan ens creuéssim pel carrer, o l'escala.
Tot i els esforços no aconseguia complir el meu propòsit, perquè mai he estat rancorós, i se m'havia educat per saludar i desitjar el bon dia a les persones a qui coneixia i també a qui no; una acció que ha esdevingut un hàbit, però no pas rutinari, perquè l'acompanya un desig sincer. Cada dia al matí, quan surto de casa em trobo a veïns i vilatans, alguns d'ells de manera força periòdica, a qui desitjo un bon dia, encara que desconec qui són, d'on són i on van, però són persones que s'han llevat com jo, i inicien el dia amb ganes de ser feliços.
No sé si us ha passat mai que passejant pel carrer, aneu a saludar a una persona i aquesta es gira d'esquena. A mi m'ha passat, i el primer que penses és que no t'ha vist. Aquest va ser el comentari en arribar a casa. La segona vegada que t'hi trobes, ja ho mires d'una altra manera: "aquí passa alguna cosa!". Les altres ocasions et confirmen que no es tracta d'una distracció sinó d'una voluntat expressa.
Sap greu que a la nostra societat puguin passar aquestes coses. A casa em parlaven de famílies que no s'entenien; que estaven renyits. Ens venia de nou; no ho podíem entendre! com es podia renyir entre família?
És evident que una mostra d'aquest tipus, que no deixa de ser una mostra d'intolerància, ha de venir motivada per algun fet o fets concrets. Probablement per desavinença de criteris; posicionaments contraris; defensa de realitats o pensaments diferents... El que no està tan clar és que la decisió encertada sigui negar la salutació, perquè es pot entendre com a menyspreu, i això a casa meva m'havien ensenyat que no s'havia de tenir ni amb el pitjor enemic. És clar que a casa valoraven molt la convivència, la col·laboració, el respecte i el bon fer, i probablement això no passava a totes les cases, per desgràcia d'ells o elles.

Comissió Bilateral Estat-Catalunya

Avui s'ha reunit la Comissió encarregada dels traspassos de competències de l'Estat a Catalunya, amb un ordre del dia prou interessant, on destacava el tema dels trens de rodalies. Cada vegada que es convoca la Comissió es crea un clima d'expectació comparable a l'arribada dels Reis Mags, als ulls dels infants. La llàstima és que tenim poca memòria i ara aniria bé recordar cadascuna de les ocasions en què s'han reunit.
Com us deia, avui parlaven de Rodalies i a ningú se li escapa que després de tot el sarau de finals d'any, la negociació no es presentava gens fàcil. Una infraestructura sense inversió des de fa tants anys, no podia ser assumida sense un bon piló de diners, o resultaria la nostra ruïna.
Què ha passat? Doncs que Rodalies continua a càrrec de l'Estat perquè és de suposar que les condicions que ens oferien no eren acceptables, almenys a parer de la part catalana de la Comissió. Una decisió que m'imagino que no haurà sorprès a massa gent.
Al principi de conèixer que Rodalies passaria a ser responsabilitat del Govern català, i sense ser cap entès, temia que no fos un mal negoci, ja que sent una vigatà i havent utilitzat molts anys la línia de tren Barcelona-Puigcerdà, tenia prou coneixement de la situació en què es trobava i els diners que caldria invertir-hi, però després dels desastres arran de l'arribada del TGV a Barcelona, si algú ho ignorava, ja se li havien obert els ulls.
El tema donaria per a molts comentaris, perquè tot plegat anirà per llarg i amb el parèntesi electoral i la incògnita dels resultats i la configuració del nou govern espanyol, no cal que ens posem nerviosos.
Això em fa pensar en aquella idea de que un disbarat es produeix molt fàcilment, en qüestió de segons, i una reparació necessita el seu temps, com en el cas de la confiança, que costa molt poc de perdre i molt per recuperar-la. Per què ho dic? Perquè va ser molt fàcil perdre competències i resulta molt complicat recuperar-les, sobretot quan qui te les ha de donar no en té ganes.

Preocupació, por o engany?

No prendre decisions importants poques setmanes abans de les eleccions, anima els ciutadans a votar, o és una raó més perquè moltes persones deixin de fer-ho? Avui sortia la notícia del possible ajornament de l'adjudicació del traçat de l'AVE que passa soterrat a pocs metres de la Sagrada Família. El motiu que exposa el diari seria la carta que podria jugar Zapatero amb un possible pacte amb CIU, que no vol el túnel. Això, però, comportaria problemes al desenvolupament urbanístic al voltant de la Sagrera, on s'hi ha apostat des de fa temps i que el govern municipal entén que seria un desastre.
Al llarg del dia tothom hi ha dit la seva, però queda sense respondre l'efecte que tot això provoca en els ànims dels ciutadans. No hi ha faltat qui ha suposat que l'ajornament era degut a la por del president espanyol davant els dubtes que s'han creat sobre el perill de què el túnel passi tan a prop de la Sagrada Família. I per què no? Tot hi cap i això és el que desencisa els votants.
També és cert que amb tants processos electorals, arriba un moment que la gent es cansa, perquè, a més, totes es plantegen sota els mateixos esquemes, quan es tracta d'eleccions diferents. Els mateixos tòpics i les mateixes tàctiques, fan que a la llarga ja no sàpigues què estàs votant o fins i tot a qui estàs votant.
Una solució passaria per l'elaboració d'una vegada per totes de la nova llei electoral catalana, que s'adeqüi al nostre país, i que li doni caràcter; que estudiï la possibilitat d'introduir les llistes obertes o sistemes mixtes. Tot això, però no treu que els polítics en particular i la societat en general, facin l'esforç de ser més transparents i més clars en els missatges que donen els uns, i de ser més crítics i participatius els altres. I jugar net, amb sinceritat, sense amagar la veritat, perquè això és el que dóna confiança, la confiança que tots plegats hem perdut.

K.O.

Avui, KO. Quan et trobes bé, no t'imagines què és estar malalt; no li dones importància i actues com si la salut es sobreentengués. No sé si la llei de Murphi intervé també en això, però sempre et passa que el dia que ho tens tot programat, un nyap qualsevol et deixa al llit, i tot en doina!
Com que m'agrada reflexionar sobre qualsevol fet, per insignificant que pugui semblar, tenir en compte la salut és prou rellevant com per no parar-hi atenció. No em refereixo a malalties greus, que malauradament n'hi ha prou i també moltes persones afectades, sinó a l'estroncament del dia a dia per un mal de cap, una grip, un virus a la panxa... Un dia parlava de la "passa", doncs si n'hi havia, l'he agafat de ple.
Un dia al llit, o a casa tancat, et fa adonar de les gestions que arribes a fer un dia normal de feina; els temes que toques; les persones amb qui et relaciones; els assumptes que tens engegats i les coses que tens pendents de solucionar.
El dia no s'ha aturat, ni les gestions que es poden fer a distància gràcies al telèfon, el correu electrònic, o Internet. Això ha permès que no perdés un dia prou important, després de l'embranzida posterior als dies de Nadal i Reis.
Demà, com si no hagués passat res, o almenys això és el que espero, i tot gràcies a una bona medicina: 24 hores sense tastar res!

Adéu Montserrat

Avui és un dia trist per l'Ajuntament d'Arenys de Mar, i per a totes les persones que en formem part, en saber que la Montserrat Escardó, companya nostra, ens ha deixat a causa de la greu malaltia que patia des de fa un any.
Tots sabem que arribarà el nostre moment, però tenim l'esperança que serà després de molts anys de vida, després d'haver-nos realitzat en aquest món que és de pas, però quan la fi toca tan aviat, a persones joves, que es troben a mig camí, el dolor és més intens.
No vaig coincidir amb la Montserrat, però em consta la seva tasca al capdavant del Punt d'Informació i Juvenil, havent estat molts els joves a qui ha atès, amb professionalitat i dedicació. Des d'aquest blog personal, vull manifestar la meva solidaritat amb la família i els amics, amb qui comparteixo el dolor per la pèrdua de la Montserrat.

La rauxa recupera el seny

La nit de Reis és nit de naps a la nostra vila; una nit que moltes persones temen i d'altres esperen que arribi. Des dels fets d'ara fa dos anys, l'expectativa ha estat més important, però hi ha hagut un treball que sovint s'oblida, que pot haver estat la clau de l'èxit de la nit.
Desconec detalls de com ha anat la nit i dels possibles desperfectes i bretolades que hi puguin haver hagut, però pel que m'ha semblat veure i he pogut llegir per Internet, la nit va seguir l'esquema traçat i treballat amb els mateixos joves.
No és hora de posar medalles, però sí que val la pena fer constar que les coses no s'improvisen, i que els acords i el seu respecte, s'obtenen després d'hores i dies de negociació; d'escoltar una i altra part; els pros i els contres, i aconseguir consensuar els actes, els límits, i les responsabilitats a compartir.
Tot fa pensar doncs, que la tradicional nit de naps i cols pot haver superat l'examen, gràcies a la preparació, l'estudi i la planificació, i podrem dir amb orgull que la vila d'Arenys de Mar ha normalitzat una de les seves tradicions més singulars, i que a partir d'ara tenim la fórmula per deixar de patir, i fins i tot, d'haver de desmuntar el mobiliari urbà, per prevenció.

Nit emotiva

"Nit de Reis al Maricel" podria ser el títol del post, però he preferit ressaltar el que realment m'ha representat: emoció màxima, pel què he vist, pel què he pensat, per la impotència davant la realitat.
Sempre he elogiat la tasca de la comunitat de Sant Vicenç de Paül, a Arenys de Mar, i la vivència d'avui, no pot sinó reafirmar-me en els meus sentiments.
Per als que em llegiu des de fora d'Arenys de Mar us diré que aquesta comunitat té, sota la seva responsabilitat, educar a nens i nenes de famílies desestructurades o incapaces de pujar els seus fills, sinó desconegudes.
Aquests nens, que tenen de dos a quinze anys, han rebut, com és tradicional, la visita de ses majestats els Reis Mags, amb un carregament de regals. No us podeu imaginar la il·lusió amb que, els més petits, esperant l'arribada dels Mags, o la dissimulada indiferència dels més grans, expectants, però, per descobrir el regal que els esperava.
Veure els ulls dels més petits al veure els Mags, ha estat tot un poema, però observar de quina manera recollien el regal i el començaven a desembolicar, m'ha provocat una emoció que m'ha negat els ulls. La mateixa emoció que em ve ara quan escric l'experiència viscuda fa poc més de mitja hora.
He parlat amb sa Majestat Melcior i també amb Sor Pilar, sobre el present i el futur d'aquests nens i nenes. Realment, tal com ens comentava Sor Pilar, són moltes les coses que aquest nens i nenes reben, però els falta el més important. Quin futur els espera? als quinze anys alguns potser podran reinserir-se a la seva família, però d'altres hauran d'anar a viure en pisos, amb altres companys, una situació força dura.
L'experiència d'aquesta nit ha estat la de contemplar uns infants a qui la vida no els ha estat fàcil, ni tenen un futur massa esperançador, però que avui tenen la sort de viure molt ben atesos, estimats per unes germanes que han decidit viure per servir i estimar als altres. Hi ha però molts nens i nenes, que no coneixem, que de ben segur es troben en una situació encara més greu. Aquests nens segurament no hauran rebut cap regal, ni tindran unes persones al seu costat que en tinguin cura, que els estimin. La nit de Reis és una nit màgica, però no per a tothom. Des d'aquí el meu agraïment i felicitació a la comunitat de Sant Vicenç de Paül d'Arenys de Mar. I a la resta, com a mi mateix, menys lamentacions davant petits problemes, quan n'hi ha que sense la formació que nosaltres hem rebut, han d'afrontar amb duresa la vida que els espera.

L'apatia, el principal obstacle

Amb la festa dels Reis, enguany en diumenge, s'acaben dues setmanes de pausa laboral, per als que han gaudit de vacances i també pels que han vist els altres gaudint de les vacances. Són dues setmanes especials, que tenim ben assumides i plenes de tòpics, però això ja ens agrada.
La sortida mai és el mateix que l'entrada, i l'esperit regnant tampoc. Si us hi fixeu, abans de començar el Nadal, tot són paraules de bons desitjos, reflexions, records... quan acaben les festes, només pensem en la feina del dia a dia, en les novetats a l'empresa, l'escola, però de les reflexions, fins l'any vinent no hi dedicarem ni cinc minuts.
No us passa que l'endemà de tornar de vacances, encara que hagin estat llargues, ja esteu absorbits per la feina diària? Aquesta facilitat d'adaptació no sempre és positiva. Per què? pel que suposa de manca de reflexió i consciència. Un dels perills de la nostra existència és acabar vivint en la rutina; convertir les novetats en simples parèntesis; ignorar el pes de les nostres decisions i la possibilitats de prendre-les.
L'altre dia llegia sobre l'apatia o el conformisme. Penso que cada vegada fem més soroll, però som menys rebels; ens empassem qualsevol cosa per no haver de moure fitxa. Ens creiem que vivim en una societat crítica i tan sols és cridanera. Això fa que es confongui el terme participació, i es consideri com a sinònim de dret a dir-hi la nostra, i prou. Participar significa assabentar-te de les coses; discutir-les; treballar les opcions; dialogar amb tothom, i si fa el cas, votar les preferències. Massa gent vol passar directament al vot, i llavors és quan fracassa qualsevol projecte. Votar ja ho estableix el model de democràcia representativa; participar en l'aprenentatge i discussió dels projectes, és un pas més, i és el que dóna sentit al model participatiu.
L'apatia és un dels principals inconvenients i enemics d'un sistema participatiu, i contra ella cal lluitar-hi, des de dins, però també des de fora. Seria bo doncs, ara que ja s'ha acabat la festa, que ens proposéssim lluitar contra la inèrcia a l'apatia, i motivar i motivar-nos per ser part implicada del que s'està construint dia rere dia.

Més sobre el laïcisme

Ho deia avui el diputat Francisco Garrido de la formació Els Verds: "Hi ha un sector de l'Església que suposa un perill per a la democràcia, talment com el fonamentalisme islàmic". Segons informava l'esmentat diputat, la seva formació demanarà per Llei que Espanya es converteixi en un estat laic separat de l'Església catòlica i es trenqui el Concordat amb la Santa Seu.
Les declaracions venien a tomb per les paraules que alguns dels bisbes més conservadors varen pronunciar a la manifestació de Madrid en defensa de la família.
Aquests dies hi ha hagut moltes reaccions de persones que es consideren membres de l'església catòlica, però que no combreguen amb les idees i expressions de bona part de la jerarquia eclesiàstica actual. A casa nostra, sense ser res de l'altre món, com a mínim es mantenen una mica les formes, i no s'arriba als nivells de València o Madrid, casualment governats pel Partit Popular. La crítica rebuda per prendre partit, no és gratuïta, sinó que hi ha prou elements que la sostenen. Podríem dir que és anar a favor de l'opció més fàcil, encara que es pugui considerar hipòcrita, però manté les formes més amables amb el conservadorisme que els impregna.
Del laïcisme fa molts anys que se'n parla, però a la pràctica consisteix més en una opció personal i no tant social. És per això que quan l'entorn és menys propici, el laïcisme esdevé el dimoni a batre, i aquest dimoni concentra totes les mirades esbiaixant la realitat, per interès de qui està al darrera.
No sé si l'afirmació del diputat, amb què iniciava aquest escrit, s'ajusta a la realitat, però estic d'acord amb ell que sentir segons quines afirmacions posen en dubte la intencionalitat de qui les pronuncia. No sé si serà fanatisme religiós, o interessos polítics disfressats en la religiositat manifestada diumenge a Madrid. No sé si és comparable amb el fanatisme islàmic, però els efectes poden ser nocius per a la convivència que volem per a la nostra societat.

Simplement llegir, escoltar, observar...

Llegir, escoltar, observar... són unes facultats molt importants de la persona, que no sempre sabem valorar. És interessant doncs, que de tant en tant fem una aturada i ens hi fixem.
Descobreixes moltes coses, molts pensaments, moltes persones, moltes virtuts, també defectes. Aprecies actituds, intencionalitats, pors, orgulls, desitjos. T'adones de rancors disfressats, gratituds amagades. Palpes la innocència, la tendresa, però també la supèrbia, l'engany, la traïció, les mitges veritats, i les mentides.
No necessites massa espai ni temps, es tracta d'observar, escoltar, llegir... i llavors penses quan fàcilment caus en els mateixos paranys i no saps adonar-te'n a temps. Et sembla que tens tota la raó i observes que als altres també els hi passa. I et preguntes atemorit, si tot allò és verídic, si hi ha tanta tinya al món capaç de provocar actituds tan poc nobles, interessades, i vergonyants.
És la història del poble, del país, del món... una història que es repeteix i no per això s'és capaç de preveure i evitar tornar-hi caure. N'hi ha que són uns experts i espavilats per tirar l'aigua al seu molí; d'altres es deixen portar per la brisa enverinada; uns pocs es resisteixen, sense massa reserves i suport, però la vida continua i uns i altres han de sortir de l'atzucac que a voltes construïm inconscientment, ja que no podem aturar-nos si no volem llançar la tovallola i deixar que el corrent ens mani, difícilment a bon port.
Imagineu-vos que en lloc de tripijocs, picabaralles i ressentiments estiguéssim parlant de centenars de persones mortes, víctimes de la injustícia, de les ànsies de poder d'uns quants... oi que seria horrorós? doncs això passa a Kènia, al Pakistan... i a molts altres llocs que no en parlen els diaris, però no per això deixen d'existir. Aquesta és la maldat humana que pretenem ignorar, però és real i castiga els humils. Davant d'això, el que ens passa no té cap mica d'importància. Som uns privilegiats que ens queixem per no avorrir-nos.
Simplement llegir, escoltar, observar... per després posar-nos a treballar.

L'Església ha pres partit

Després de la manifestació i els actes de diumenge a Madrid, una de les conclusions a què puc arribar és que l'Església jeràrquica espanyola ha pres partit, una vegada més, en els preliminars d'una campanya electoral, en aquest cas la del mes de març.
Com dic, una vegada més, les màximes autoritats eclesials espanyoles han beneït les posicions més conservadores de la societat espanyola, i s'han alineat contra qualsevol postura en favor de separar les creences religioses de l'organització política i social del país.
La postura de monsenyor Rouco i seguidors, cada vegada es manifesta més compacte dins l'Església, perquè afavoreixen que les veus més crítiques surtin, ja sigui per cansament o per impotència. Les veus crítiques cada vegada tenen més arguments per anar-hi en contra, però al mateix temps, cada vegada es troben més cansades pel persistent atac jeràrquic.
Fa uns dies m'avergonyia llegint les declaracions del bisbe de Tenerife, en la línia de gairebé justificar les agressions sexuals a menors, traspassant a aquests la culpa de tot. Ara sents vergonya quan a Madrid es declara que el laïcisme és un atac a la democràcia. A quin tipus de democràcia es refereixen? Què entenen per democràcia?
L'Església, com institució formada per homes (en sentit general, encara que les dones hi són molt mal parades), ha comès molts errors i té molts motius per demanar disculpes. No hi ha dret que per defensar els propis interessos, s'ataqui insultant a la intel·ligència de les persones que creuen en la paraula de l'Evangeli, però veuen horroritzades el nivell cultural i social dels actuals mandataris de l'Església a Espanya.
Convindria que els dirigents eclesiàstics trobessin temps per analitzar els casos de corrupció, explotació i favoritismes que existeixen dins l'entorn amb qui s'emparen, i no veure tants dimonis en les lleis i dirigents que separen les creences religioses de l'organització civil de l'Estat.
Em diuen sovint que la divisió entre dreta i esquerra ha passat de moda, i que en aquests moments no hi ha tantes diferències entre uns i altres. De ben segur no és el mateix el que passava en temps de la dictadura, amb el que estem vivint en aquests moments, però els actuals bisbes i cardenals espanyols, cada vegada tenen menys escrúpols per defensar el posicionament de l'Església jeràrquica a favor dels interessos de les classes més dòcils, perquè tenen tot el que necessiten, i més en contra d'aquells que qüestionen la pròpia existència i la idoneïtat del camí que s'està seguint.
Seria aquest un tema per a una tertúlia, o bé és massa evident i poc rellevant? Poc rellevant perquè el millor que es pot fer és ignorar aquest posicionament de la jerarquia, i avançar en el convenciment que el dia a dia i l'exemple constant de les bases poden fer més servei per a la defensa de la família, per exemple, sense necessitat de posar ningú en contra de ningú.
He defensat, defenso i defensaré la família com a nucli de formació en valors de les persones, però el model de família serà el que serà, d'acord amb l'entorn, el temps i la voluntat dels seus membres. Capitalitzar la defensa de la família i buscar l'enfrontament, és un error del qual algun dia se n'haurà de demanar disculpes.