Els divendres, retallades. Avui a Montgrony

Talment com la pel·lícula de Luís García Berlanga "los jueves, milagro", el govern de Rajoy ha preparat una sèrie que titula "los viernes, reformas", que consisteix en unes retallades a la societat del benestar, que ens deixen cada vegada més magres, i tot això per culpa del PSOE, si més no aquesta és la consigna del PP. 

Estem advertits. A partir d'ara, els divendres estarem atents per conèixer les noves retallades, com a mínim fins a finals del 2013, perquè ja ens han dit que serà el 2014 quan començarà a decréixer la taxa d'atur, si és que podem arribar-hi. 

Però com que avui no és divendres no parlarem de retallades, sinó de Montgrony. Feia molts anys... molts, que no hi havia estat. Encara recordava a mossèn Mariano. Alguna vegada s'ho havia passat molt malament amb els joves que hi anàvem a... convivències. 

Avui 30 d'abril, i nevava. Quan hi hem arribat ja plegava, però el terra era blanc, i tot i així hem pujat fins a dalt a l'església romànica de Sant Pere. Per cert, tot el dia he estat parlant de Sant Pere, però no he vist enlloc que ho indiqués. Són coses de la memòria. Recordo que després de dormir ben poc, i escoltar les goteres a sobre de les lliteres, ens vàrem despertar amb una bona nevada. Vam pujar fins a Sant Pere i ens llançàvem boles de neu. Estic parlant de... l'any 1970 o 71.
Hi hem pujat amb el pare, que va en camí dels 92 anys. Si m'hagués imaginat que era tan complicat... més que tot perquè era moll, plovia i relliscàvem. De totes maneres val la pena, i si no hi heu estat, us ho recomano. Vic - Ripoll - Campdevànol - Gombrèn - Montgrony. Es menja bé, i les persones que porten el restaurant són molt bones persones, que fa que t'hi trobis bé. Ambient de muntanya, gens prostituït, íntim, sobretot avui que el dia no acompanyava, però a mi no em molesta. El temps forma part de la natura i la coloreja. Voldríem que sempre fes sol, i seria molt trist, a part de preocupant. La meva família no hi havia estat i, encara que no hi ha mar, em sembla que els ha agradat.

Un govern orgullós, prepotent i ignorant

"La caiguda del govern holandès i el bon resultat d'Hollande indiquen que Europa s'adona que l'austeritat no funciona. Però sembla que els seus líders no pensen fer-hi gran cosa". Amb aquestes paraules es manifestava el premi Nobel d'Economia Paul Krugman. Una altra personalitat que es desespera quan els governs no s'adonen que l'austeritat fiscal és contraproduent en una economia deprimida. Quant fa que ho estic dient en aquest bloc? Quants economistes no ho han dit des del començament?

Els dirigents europeus són cecs i ens estan portant pel mal camí. Ningú nega la necessitat de racionalitzar la despesa i buscar l'eficiència, però això no vol dir escanyar l'economia i tota la ciutadania. Si no ingressem no podrem consumir i sense consum no caldrà produir. On arribarem?

L'economista Sala-Martín comentava fa unes setmanes que calia augmentar l'IVA i reduir el cost de la Seguretat Social, per facilitar l'ocupació i millorar la competitivitat de la producció nacional. Ara el PP, en contra del que havia defensat sempre, anuncia que apujarà l'IVA i reduirà el cost de la SS. Són mesures que no agraden, però no agraden si vénen soles. 

Hi ha prou motius per carregar-se el PSOE, que en el darrer temps varen portar el país a la ruïna, però el que no pot fer el PP és amagar, amb aquesta excusa, la seva incapacitat de presentar un pla seriós i efectiu per treure'ns de la misèria. Si no genera confiança, el país no se'n sortirà.

A Catalunya, a tot això s'hi afegeix l'arbitrarietat de les mesures preses pel govern de l'Estat, castigant-nos de manera descarada, com afirmava avui, el conseller Recoder, a una entrevista del diari ARA. No es pot dir que no hi ha diners per invertir en infraestructures tan necessàries per millorar la competitivitat de l'economia, quan es dediquen diners per a trens d'alta velocitat en culs de sac, com afirma el conseller. Potser és cert que a Catalunya ens convindria que s'intervingués Espanya, perquè es redreçarien les inversions previstes, amb unes altres de més sentit comú i intel·ligència política.

Rajoy i el seu govern continuen demostrant que no saben què fer per resoldre la situació, però el seu orgull i la prepotència que els dóna la majoria absoluta, no els permetrà rebaixar-se a escoltar qui més els pot assessorar. És la realitat espanyola, que una vegada més demostra la seva ignorància política, i en aquest cas també econòmica.

Ponderant els impostos i enredant la ciutadania

L'enginy, la picaresca i la sorna subsisteixen en un país de gent ignorant que no entén que el govern no pretén apujar els impostos, sinó que els pondera.

Heu vist mai que el PP apliqui mesures que hagués criticat abans al PSOE? No, no ho veureu mai, en tot cas són imaginacions vostres. Perquè sou uns ignorants que no hi enteneu res de política i encara menys d'economia.

I sabeu per què avui el PP ha augmentat la seva crítica al PSOE? perquè és la millor manera de despistar i que ningú es fixi amb els errors propis, la improvisació que tan havien criticat al PSOE, i les mesures que apliquen batejant-los amb altres noms. 

I la temporalitat... totes les mesures que no agraden, són per al PP temporals. Per què no parlen clar i donen la cara? Per què no expliquen que per millorar el creixement econòmic és bo augmentar l'IVA i reduir els costos de la Seguretat Social? No ho diuen perquè quan el PSOE va incrementar l'IVA se li varen tirar a la jugular. No ho diuen perquè hauran de reconèixer que fins ara s'han equivocat.

Avui sortia una web satírica que era còpia de la web d'Interior per identificar els responsables de la violència urbana. Una web que ha estat discutida i s'ha posat en dubte la presumpció d'innocència. A la nova web els protagonistes són diferents polítics i responsables policials. L'oportunitat i la gresca no la faran desaparèixer, per més mesures asfixiants que ens vulguin aplicar. 

Amb actituds com les del PP no aconseguiran generar cap tipus de confiança. Els polítics no es cansen de posar traves a l'apropament a la ciutadania i a la transparència política, i a més ens tracten com a ignorants a qui es pot prendre el pèl a tothora. No anem bé!

Per cert, l'Alícia ha tornat amb la cua entre les cames.

Ho sento, Guardiola no és la notícia del dia

Amb tot el meu reconeixement i estima cap a Pep Guardiola, per la feina que ha fet al Barça, però que ha tingut ressò més enllà del club, Guardiola no és la notícia més important del dia, sinó que la primera, i a més preocupant, ha estat la xifra de persones a l'atur. 

La situació és crítica per a moltes famílies, i també per a la societat en el seu conjunt. Està molt bé que ens interessem per la continuïtat o no de l'entrenador del Barça, tant pel que ha fet per al club, com també pel seu testimoni d'honradesa, sacrifici i catalanitat, però no podem oblidar-nos de les famílies que tenen tants problemes per sobreviure. 

En Pep, que viu en un món farcit de diners, estic segur que ho entendria. Fins a cert punt, és una llàstima que la nostra societat sigui tan materialista, i donem tanta importància a l'esport de competició fins a l'extrem que ens condicioni la vida, els sentiments i les amistats, i ens oblidem dels veïns que s'han arruïnat. 

Sense voler ser catastrofista, voldria que reflexionéssim que la nostra societat, en la situació en què ens trobem, es gasti tants diners en el futbol. No és senyal de societat sana, encara que consideri que les distraccions també ajuden, però hem de ser capaços d'organitzar l'escala de valors i les prioritats, evitant deixar en darrer terme els elements més importants i que consoliden la viabilitat de la nostra societat. Necessitem distreure'ns, però no cal excedir-se. 

Em sap greu la decisió d'en Pep, però l'entenc i la considero encertada. Segurament hauria preferit anar-se'n amb algun títol a la butxaca, però les circumstàncies són les que són. Segur que en Guardiola, allà on vagi, sembrarà i recollirà bona collita, i confio que el club no oblidarà el seu mestratge, però obrim els ulls i fixem-nos on cal mirar per fer més fàcil la vida dels altres, i ajudem-los en allò que puguem.

POLÍTICA en majúscules no és dir Amèn a tot

Rajoy demana a CIU que exerceixin una política en majúscules. La interpretació que en faig és que vol que CIU accepti totes les mesures que decideix el govern del PP, sense rondinar i encara menys amenaçar. La política en minúscules deu ser la que faria ERC, que tot el dia està demanant la independència. És per això que no són dignes de conèixer els secrets d'Estat.

Aquests dies ens repetim molt, però l'actualitat està al voltant dels mateixos temes. Les retallades no han perdut protagonisme, però l'aprovació d'uns pressupostos injustos i contraris als interessos legítims de Catalunya no pot passar per alt, i ens hi rebolquem tot protestant pel tracte indigne que rebem.

Sentia a les notícies que Alícia Sánchez-Camacho està lluitant per convèncer Rajoy que ha de tenir un detall per Catalunya, i d'aquesta manera frenar el sentiment independentista que va guanyant adeptes. La qüestió no és obtenir favors, sinó afrontar la realitat de cara i rectificar en aquells comportaments injustos. Frenar econòmicament el motor d'Espanya és un error, encara que no els caiguem bé.

Permeteu-me una... debilitat: jo que sempre he estat aficionat a l'Athletic Club, ara que acaba de passar les semifinals de la Europa League, en faci ressò en aquest espai. I també un recordatori dels 75 anys del bombardeig de Gernika. Dues referències al País Basc de qui sempre he pensat que hem estimat més que no pas hem estat correspostos com hauríem desitjat, però... és una mica el nostre caràcter.

Catalunya intervinguda políticament

A l'espera de saber quina autonomia serà intervinguda econòmicament per l'Estat, a Catalunya hi ha qui argumenta la intervenció política que patim des de fa temps, amb sentències del Tribunal Constitucional, la legislació que es canvia per anul·lar competències de l'Estatut retallat, sentències contra la immersió lingüística i alarmes infundades sobre els problemes de convivència al nostre país.

L'asfíxia econòmica de què es queixa el govern català, és titllada d'actitud victimista pel ministre Montoro. No es pot entendre, o no es vol, que s'estigui retallant amb criteris molt discutibles. Avui el president Mas deia clarament que negaven diners a Catalunya mentre inverteixen en l'AVE gallec. Europa dóna prioritat al corredor mediterrani i Espanya es fa l'orni i apunta cap a l'oest.

Tot això ens ha de fer veure que les decisions són arbitràries i que Catalunya no hi surt ben parada. Els ho podem preguntar al Partit Popular català, que està fent mans i mànigues per dissimular els greuges que patim, acolorant invents estranys com alternativa al pacte fiscal que defensa el president de la Generalitat.

No tenim dades per pensar que Catalunya sigui candidata a la intervenció econòmica, si no considerem que els deutes pendents no són una manera d'intervenir-nos econòmicament, però el que sí que podem afirmar és que políticament, ja fa temps que estem intervinguts. La solució? cadascú que hi digui la seva... però a l'hora d'actuar, sisplau, unim-nos.

Duran, el referent no independentista de CIU a Madrid

Ahir comentàvem que semblava que Mas estava a punt de plantar Rajoy, i una mostra era la presentació d'una esmena a la totalitat als pressupostos estatals. El Partit Popular té majoria absoluta i per tant no perilla la seva aprovació, però en tot cas comentàvem que li interessava no ser l'únic partit a votar-hi a favor.

Duran és la persona que ha d'argumentar la posició de CIU, encara que a alguns els desperta cert neguit, perquè davant de les insinuacions independentistes de polítics de Convergència, Duran ho ha dit molt clarament que no és la seva opció. Fins i tot a dins del seu partit, Unió Democràtica, li ha sorgit un corrent contrari, encapçalat per l'alcalde de Vic, que s'ha declarat independentista, animant els alcaldes del país.

Aquest posicionament, potser personal, no ha de ser excusa per defensar els interessos de Catalunya, sabent de quines armes disposem, que no són gaires, però convindria anar junts. I és per això que no em va agradar la resposta i reacció de Duran a les paraules de Joaquim Nadal, una persona que se li ha de reconèixer la seva educació i control de les paraules, que no es mereixia una actitud prepotent de qui va guanyar les eleccions a Catalunya, però que no ho justifica.

El moment que vivim és d'una intensitat molt superior a la que estàvem acostumats. La idea d'independitzar-nos ja no sembla tan utòpica, i fins i tot els polítics espanyols no ho veuen tan impossible. Una prova seria les ganes que el PP té de compensar d'alguna manera el tracte negatiu que rebem, buscant també fórmules alternatives a un concert econòmic, que saben que mai podran acceptar.

Els que ens ho mirem amb actitud apartidista, ens agradaria que els egos desapareguessin i els interessos dels catalans es situessin a primera fila de les reivindicacions, sense buscar protagonismes ni pensar en les eleccions, encara que faltin tres anys. Entenc, però que el president Mas es plantegi la possibilitat de convocar eleccions anticipades, i no entenc la reacció dels partits de l'oposició. Si el partit en el govern no se sent còmode amb l'equilibri de forces i té dificultats per pactar, és comprensible que busqui alguna solució, encara que consisteixi en convocar noves eleccions. Seria desitjable que això no passés, però aquí, al meu entendre, l'oposició hi té molt a dir i molt a fer.

Mas es vol plantar davant Rajoy

Diuen que acostumem a interpretar allò que ens agradaria llegir. Si més no en temps de vaques magres pot ser una bona manera d'alegrar-nos la vida. Llegeixes el diari i et quedes amb allò que t'agradaria que fos tot. Després de tantes desgràcies i males notícies, és una manera de fer l'orni i reposar.

Amb aquesta teoria, de la premsa d'avui em quedaria amb dos retalls. Per una banda la declaració del president Mas que convocarà eleccions si som intervinguts, i per l'altra la crònica política de Carmen del Riego a La Vanguardia, en què argumenta que Rajoy no vol aprovar el pressupost amb els únics vots del PP, i vol els vots favorables de CIU.

Dues pàgines abans hi ha la columna de Francesc-Marc Àlvaro, "Xoc de trens?", que ens recorda l'actitud de Mas davant les mesures preses pel govern de PP i l'amenaça de la intervenció, però recalcant que el pitjor de tot és quedar-se a les fosques en mig d'un túnel, descarrilats i sense haver xocat en res.

Perquè... a què estem jugant? a despistar tothom, bellugant-nos molt sense moure'ns gens? sense avançar? Aquest cap de setmana hi ha hagut reflexió convergent (i unió, o Duran va per lliure?). Hi haurà canvi de parella? La premsa comenta que Mas s'allunya d'Alícia Sánchez-Camacho, i s'acosta a ERC, deixant amb la boca oberta Pere Navarro. De fet, des que va ser escollit com a líder del PSC, se n'ha fet un tip de bocabadar.

El procés de negociació dels pressupostos pot comportar un acostament del PP i CIU, si els primers consideren que fer enfadar més la Generalitat pot radicalitzar la seva posició i guanyar adeptes per a la independència. Fins ara ho han mirat com una amenaça de criatures sense cap possibilitat, no de reeixir, sinó ni tan sols de posar en marxa. Ara, però, després d'haver tensat tant la corda i... amb els arguments del PP català anul·lats... no està tan clar, i potser els cal cedir algunes passes, per no portar-nos a un camí sense retorn.

Els sense papers, sense sanitat i en camps de concentració

Embolica que fa fort. Aquest govern diu que no improvisa, però no tan sols improvisa, sinó que al mateix temps és temerari i un desestabilitzador de la societat. Va molt més enllà de destruir l'estat del benestar, perquè amb les mesures que vol prendre ho enviarà tot a dides.

La solució per estalviar en sanitat pública és deixar-ne sense als sense papers. Què pensa aconseguir amb aquesta mesura? que es podreixin a casa seva? o potser pensa internar-los en camps de concentració perquè no puguin encomanar les malalties als autòctons? Creieu que estem parlant d'un govern seriós?

No és estrany que Cristina Fernández decidís expropiar YPF. Amb un govern tan feble i miserable, no ha de patir per res. Aquesta és la imatge que de nosaltres tenen a Europa i al món sencer. Fins i tot els EUA, en un primer moment, varen "passar" totalment de nosaltres. Perquè Rajoy i el govern del PP no és garantia de res.

Confio que finalment s'ho repensin i es tirin enrere. Deixar sense sanitat als estrangers que estan empadronats és una bestiesa que no té nom. Què hauran de fer els metges d'urgència quan es presenti un accidentat que no té papers? tancar-li la porta? I així, els estrangers que estiguin de viatge tampoc els atendran?

Si no es poden visitar, augmentarà el nombre d'urgències, quan el malalt, sense papers, ja no pugui aguantar més. Volem que això passi? No podríem tenir uns governants més intel·ligents? Ja no es tracta de manca de solidaritat, sinó que és un error impracticable i que si no ho aturen, caldrà fer marxa enrere a la de tres.

Com ja he vingut dient aquests últims dies, amb el nou govern, no hem notat cap canvi en improvisacions i errors polítics. La confiança amb el govern espanyol està en números vermells. No anem bé!

Pares i educadors contra les retallades

Avui a partir de les 8 del vespre la gent ha desaparegut del carrer. No ens ha vingut de nou perquè fa prou dies i setmanes que ens van avisant del clàssic, un partit que ha de ser gairebé definitiu, sobretot tenint en compte que el Barça ha començat perdent ben aviat. Jo no hi entenc, però em sembla que quan el Madrid ataca, el Barça pateix molt. I Avui el Madrid ha vingut a atacar. Veurem com acaba. A Barcelona aquesta tarda hi ha hagut una manifestació contra les retallades en educació. Afinar un dels pilars del sistema resulta molt perillós. És cert que en la situació que estem, s'ha d'estalviar d'allà on sigui, però jo encara espero veure mesures per reactivar l'economia. La impressió que tenim és la de veure una espelma que es va extingint. Una flama que lluita contra el vent per no apagar-se. No som un país que puguem lluir amb el resultat escolar. Cal trobar la manera de millorar el sistema educatiu, i incrementant el nombre d'alumnes per classe, no és precisament la millor manera d'aconseguir-ho. En el nostre temps érem més alumnes que ara, però també molt més innocents. Si més no ens comportàvem amb molt més respecte, i els nostres pares es creien abans el mestre que no a nosaltres. Avui els alumnes desafien l'autoritat, el carreguen amb molts més problemes i alguns pares s'enfronten amb el professor, això si no el desautoritzen davant del seu fill. És per això que augmentant el nombre d'alumnes no contribueix a evitar el fracàs escolar. Difícilment la manifestació d'avui servirà per frenar els governs del PP i CIU, però com a mínim és una mostra de preocupació d'uns pares i educadors que no estan d'acord amb les mesures aplicades pel govern de torn.

RENFE, un model de Servei Públic i comoditat

Ara fa més o menys uns 30 anys que viatjava amb tren des d'Arenys a Barcelona. El trajecte era més curt, encara que et deixava a l'estació de rodalies i segons on haguessis d'anar, ho tenies complicat. Avui el tren et porta fins al centre de Barcelona, però... hi estàs més temps. Qüestió de modernitat i eficiència.

He llegit la notícia sobre els usuaris de Renfe que van de Barcelona a Lleida, amb el "Catalunya Exprés". Els han canviat els trens i ara són com els trens de rodalies, amb menys seients. La solució: viatjar a peu dret o bé asseure's a terra. Qüestió de modernitat i eficiència.

Què és l'estat del benestar? pagar uns impostos per gaudir d'uns serveis públics de qualitat, oi? doncs qui diu que el govern del PP es vol carregar l'estat del benestar? que n'hem gaudit mai? Recordeu què passava a Rodalies de Barcelona ara fa uns anys, amb el govern del PSOE? 

Renfe, com la majoria d'empreses públiques espanyoles no tenen cap mirament vers les persones. Sembla ser que el seu objectiu és arribar a la destinació, i arribar-hi puntualment. La companyia diu que ho estan aconseguint. És demanar massa que el tracte als usuaris sigui digne? Em vénen al cap aquells camions que avancem anant cap a Vic. Camions de transport de bestiar, bàsicament porcs. 

Si ara han de retallar, com es podrà empitjorar més el servei de transport? O és degut a les retallades que ara la gent ha de viatjar asseguda a terra?

Pagarem més impostos i rebrem pitjor serveis. El tema no hauria d'anar per aquest camí. Ens poden retallar serveis, perquè potser hem estirat més el braç que la màniga, però el que no ens poden oferir són mals serveis. La ciutadania es mereix un bon tracte, i si no són capaços d'oferir-lo, que deixin pas a uns altres perquè ho facin millor.

Rajoy, el president enigmàtic

Diuen que no li agrada treballar. No sé què hi ha de cert, però molta trempera no la demostra, ni tan sols per protestar contra la decisió de la presidenta argentina. Diu que prendran mesures contra l'expropiació de la filial de Repsol, però no vol avançar quines. 

Avui també ha dit que el seu govern no improvisa; que té molt clares les retallades que farà d'aquí a l'estiu. Per què no ens ho explica? si igualment ho haurem de patir... o no! De fet cada dia ens sorprèn amb decisions noves, totalment contràries a les seves promeses. Com el copagament?

Avui al matí, anant a la feina sentia els enregistraments d'Esperanza Aguirre, Ruiz Gallardón, el mateix Rajoy. Tots estaven en contra del copagament. Han canviat d'opinió? Han vist el llop? ...però els catalans sempre anem per davant. Nosaltres pagarem el doble. Pagarem l'euro per recepta i l'increment del percentatge del cost dels medicaments. Ens agrada destacar.

Quan tothom reclamava poder conèixer els pressupostos per aquest any, ell callava a l'espera dels resultats electorals a Andalusia. Quan tothom volia veure la seva reacció a l'expropiació argentina, ell va enviar els dos ministres a parlar amb la premsa. Quan tothom esperava la seva opinió a l'atzagaiada del Rei, ell va callar fins sentir-lo excusar-se.

Un president enigmàtic de qui no saps si és estratègia o una situació dubitativa permanent. La seva actitud l'ha portat a la presidència, després de barallar-se amb els seus propis companys de partit, contra l'opinió del gran Aznar.

La seva personalitat no és típica del PP, i sinó fixeu-vos en la delegada del govern espanyol a Catalunya. La governanta, que anomena Pilar Rahola a l'article d'avui a La Vanguardia. La senyora Llanos de Luna no té pels a la llengua, ni li tremola el pols. No sé si ha estat ella la responsable d'aquesta campanya del Partit Popular, per ajuntar-se amb C's i Convivència Cívica, en contra de la immersió lingüística. Rajoy no es posarà mai a primera fila d'una campanya com aquesta. En tot cas aplaudirà d'amagat i se li escaparà el riure per sota el nas. A Rajoy li va el posat d'enigmàtic, però... és resolutiu?

Un país decadent

Llegint segons quines cròniques i articles de premsa d'aquests dies, la sensació és que Espanya s'ha convertit en un país decadent, amb un futur incert, les persones desencisades sense iniciativa ni il·lusió. Els polítics sense capacitat de reacció, amb el Cap d'Estat abandonant les seves obligacions i el president del govern cedint protagonisme als seus ministres per protestar contra el govern argentí, amenaçant sense convicció i sense provocar cap angoixa.

Ja no parlem només de l'opinió dels mercats ni de les dificultats per aconseguir crèdit, sinó que ens topem amb la inoperància d'un govern que no ens fa oblidar l'anterior legislatura, acostumats als pedaços, a la incoherència de decisions poc clares, retallant i sense aconseguir animar l'economia, amb el perill de caure en una depressió difícil de superar.

Llegia l'article de Salvador Cardús a La Vanguardia, en què es plantejava si no seria millor per a Catalunya la intervenció de l'Estat per part de Brussel·les, que no pas ser intervinguts per l'Estat espanyol que ve a ser el que està passant amb el tracte que rebem del govern espanyol. De fet fa uns dies que no en parlem tant, potser perquè estem bombardejats de notícies de primer pàgina, però encara arrosseguem molts problemes per l'incompliment del govern espanyol, i la manera de donar-nos totes les culpes.

Tot i així no podem caure en el parany de pensar que tots les culpes són dels altres. Nosaltres tenim part de la responsabilitat i una manera per intentar resoldre-ho seria esforçar-nos per fer pinya i encarar la situació de crisi, tots junts, sense protagonismes ni partidismes. Mira que som poc més de set milions, i no ens entenem. Què podem esperar dels altres?

M'imagino que tot això ha de canviar, i com a mínim hem de ser capaços de treure'ns de sobre aquesta sensació que tot està de potes enlaire, caminant enrere i sense trobar la sortida. Ho farem sols o acompanyats, però convé que estiguem units.

Ho tenim encarrilat... Encara bo!

La decisió de la presidenta d'Argentina d'expropiar la filial de Repsol no és cap broma i cal analitzar-ho seriosament. El que passa és que plou sobre mullat, i la xuleria de què s'acusava a Zapatero, quan ens deia que no passava res i que ho tenia tot controlat, amb el canvi de govern no sé veure que sigui gaire diferent. Ahir el ministre afirmava que ho tenia tot ben encarrilat, poc abans que la presidenta argentina informés de la notícia.

Suposo que Espanya no quedarà sola, encara que no en pugui treure res de la solidaritat que li arribi. M'imagino que haurem d'esperar que la cosa no vagi a pitjor i no afecti a més empreses espanyoles instal·lades a aquell país. 

Avui, a la tertúlia de les 3h, a Catalunya Ràdio, algú ha comentat la hipocresia de molts, parlava d'esquerranosos, que si no es tractés d'Espanya sortirien en defensa d'Argentina. Recordo algunes declaracions arran d'actituds i proclames del president veneçolà. 

No sé si ens falten més esdeveniments per no avorrir-nos, però jo creia que amb la crisi, les retallades, els casos de corrupció, la cacera d'elefants del rei i el tret al peu del seu net, ja estàvem prou assortits, i no calia que vingués la senyora Cristina Fernández a complicar-nos l'existència. Ara només faltaria que Madrid i Barça fossin eliminats, que ja podríem plegar.

Argentina contra Espanya, Espanya contra Catalunya

Aquesta tarda hem contemplat dos enfrontaments significatius. Per una banda Argentina contra Espanya, arran de l'expropiació de la filial de Repsol, i per l'altra la d'Espanya contra Catalunya, amb la presentació de les modificacions de la llei d'ensenyament amb tres dels canvis envaint competències de la Generalitat.

Hem desenterrat les destrals? Comença la guerra? El govern de Madrid, en boca de l'extertulià d'Intereconomía, no sap dialogar, sinó amenaçar. Que ningú es cregui que la situació no és molt crítica, però això no justifica la manca de diàleg ni la prepotència per part d'uns ministres que fins ara no han demostrat la seva capacitat, i aquesta no es substitueix a base de decrets.

Tot això sense entrar a valorar la idoneïtat de les mesures que el govern espanyol pensa prendre. Si hi entrem, ens adonarem que la possibilitat de millorar els resultats escolars més aviat s'evapora. Segur que el sistema educatiu té moltes coses a millorar, i també m'atreveixo a dir que hi ha moltes despeses a reduir. Conec l'administració i sé que l'eficiència no és la seva principal virtut. Però a cop de retallades, sense estudiar a fons com es pot millorar el funcionament, no és una bona solució. És una solució fàcil, però de conseqüències imprevisibles.

Darrerament, doncs, sembla que algú estigui jugant a comprovar el grau de resistència del nostre país. Saben que bordem molt, però no mosseguem, i d'això es refien. Avui també, el Tribunal Suprem ha ratificat la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, contra l'ús preferent del català a l'Ajuntament de Barcelona. Per cert, recordem que va ser a instàncies del PP de l'Ajuntament de Barcelona, amb el senyor Alberto Fernández Díaz al capdavant, que el TSJC va estudiar el text del reglament. El PP, soci de CIU a la Generalitat i alguns ajuntaments.

Que no prenguem mal!

La hipocresia política no té límit. També als ajuntaments

Hi ha una actitud que em fa molta ràbia, però que hi estem molt temptats a caure-hi i que alguns la practiquen constantment, que es tracta de dir en veu alta allò que vols que la gent senti, però no ho sembli. Tot i que la gent no és tonta, a vegades té èxit, i ens ho creiem de veritat.

En política, aquesta és una pràctica constant. Com que del que es tracta és de posar en evidència l'adversari, no cal fer grans proclames, que també se'n fan, sinó que n'hi ha prou amb omplir de lloances la feina feta per un col·lectiu ciutadà, per deixar en evidència qui té la responsabilitat de posar mà en la despesa pública.

Ho estem veient cada dia, sobretot ara que a tants llocs hi ha hagut alternança política, i estem en un moment de crisi aguda. Els partits que han passat a l'oposició, siguin del color que siguin, es posen al costat de la població criticant les mesures restrictives del govern del moment. Tant és que ho hagin fet malament i hagin deixat el poble en fallida (mireu Moià, per exemple), el que compta per a ells és criticar que el govern de torn posi tantes traves i retalli tants diners. 

És la hipocresia absoluta, i la utilització de la ciutadania per al seu profit personal. Perquè, encara que no es vulgui reconèixer, quan un partit polític s'estableix d'una manera més o menys estable en una administració pública, s'acaba creient que allò és casa seva i que pot fer el que li roti. Ah, i sempre creu que és el millor.

Mentre es mantingui aquesta mentalitat i sentit de la propietat, el sistema democràtic no funcionarà, perquè d'alguna manera conserva els tics de la dictadura. Només es diferencia en com s'aconsegueix el poder, però no en el seu exercici. És per això que a Europa han sortit personatges com Adolf Hitler.

Quina és la lliçó que n'hem d'aprendre? quan un partit critica el govern sense aportar alternatives concretes i viables, és que us està enredant, i el que menys l'importa és l'anar bé de la ciutat o vila. Ara, que estem en crisi, si un partit critica mesures de contenció de la despesa pública, però no demostra que sap com sortir-se'n de l'embolic, i es queda en l'exclamació de... "que no estamos tan mal!", no us en fieu, perquè us està enredant.

No n'hi ha prou amb retallar. És cert. Hem de dinamitzar l'economia del país, i això no s'aconsegueix empobrint la població. Calen incentius, i l'administració els ha de buscar i facilitar. Però ningú es pot quedar a l'expectativa de veure què fa l'altre. Tots en som responsables, sobretot si hem malversat diner públic i hem buidat la caixa.

Joan Carlos I i Rajoy, dues imatges patètiques

Mentre el Rei es dedica a caçar elefants i a caure per terra, el govern de l'Estat està donant una imatge d'incertesa que provoca pànic a dins i a fora d'Espanya. Són molts els articles que es poden llegir aquests dies argumentant els errors en les decisions governamentals per evitar ser rescatats. És inacceptable l'arrogància d'alguns ministres que lluny de posar en dubte algunes de les mesures preses, les defensen com si es posés en perill el seu orgull personal. No saben diferenciar una crítica d'una discussió argumentada, que pot contribuir a reflexionar si el camí iniciat és el millor i el més adequat.

Si ja es va considerar un error d'estratègia el fet de no presentar els pressupostos abans de les eleccions andaluses, o bé el rebuig inicial al percentatge d'endeutament exigit per la UE, l'elaboració dels pressupostos demostra una vegada més un moure's per motius polítics i no econòmics, fent cas omís als consells dels tècnics, sense importar-li les conseqüències sobre el benestar de la majoria de la població, i fiant-se d'unes hipòtesis difícilment assumibles, com és l'aflorament del diner negre.

Si a tot això entrem a valorar el tracte que rep Catalunya, arribem en una situació d'irracionalitat i irresponsabilitat que no té aturador. A més, el fet de comptar amb majoria absoluta al Congrés de Diputats, fa que prescindeixi d'arguments a l'hora de defensar la seva política econòmica, o si ho fa, sigui a base de plantejaments autoritaris i discriminatoris.

Realment ens trobem en un moment que la imatge que dóna la màxima autoritat de l'Estat i el president del govern, sigui per avergonyir-nos de formar part d'un país tan mediocre, on cadascú de nosaltres hi té la seva part de responsabilitat. 

Molts catalans, quan hem sortit a l'estranger, hem intentat dissimular la nostra procedència, i ho hem revestit amb el nostre somni català. La situació actual encara és més exagerada, però no podem oblidar que a casa, a casa nostra, les coses no van tan bé com voldríem, i si realment estem per a la labor, ens cal treballar molt per aconseguir donar la imatge que som capaços de caminar sols, independentment del país que ara ens discrimina. 

TV3 o mirar-se el melic

L'article d'avui del columnista de l'ARA, Xavier Roig, és molt dur amb TV3, en què arriba a afirmar "... que TV3 no és una bona televisió. Que està mal gestionada, perquè es gerencia segons les dèries dels seus corporativistes empleats". I continua.

Això ho escriu el columnista que es considera independentista, però que no ha cregut mai que els catalans siguin millors que la resta d'espanyols. Un article que ajuda a reflexionar si no és cert que els catalans tenim el vici molt arrelat de mirar-nos el melic. El món es redueix al nostre entorn, i al voltant nostre tot es fa molt malament. Potser aquest orgull ens ha portat durant tants anys a no avançar en el nostre somni d'independència.

Com a mínim hem d'acceptar que els nostres polítics no són pas millors que els estatals, sense oblidar que són un reflex de la realitat social del país. No parlem de persones estranyes, sinó que sorgeixen del conjunt, la qual cosa ens hauria de portar a analitzar què som i com actuem.

L'article en qüestió compara la "nostra" amb TVE, i és molt explícit en un detall: el percentatge de temps dedicat a l'esport a ambdues televisions. És molt trist el resultat de TV3, i això sí que obliga a reflexionar sobre què estem fent malament. Ens queixem dels programes escombraria de les televisions privades, però resulta que la "nostra", en el seu programa estrella, el Telenotícies migdia, dedica només el 7,5% del temps a parlar de notícies internacionals, i el 21,6% als esports (m'imagino que qui no simpatitzi amb el Barça, podrà afegir dades del temps que es dedica a aquest Club, en comparació amb la resta).

Anàlisi simplista? article banal? Fem-nos-ho mirar, perquè res és gratuït i políticament podem estar en el mateix nivell. Serà per això que no tenim les idees clares?

Els pressupostos de l’Estat són un atracament per a Catalunya

Haig de confessar que hi ha dies i fins i tot temporades que cal buscar un tema interessant per parlar, que acabes trobant, però després d'uns moments de reflexió. En altres moments, i darrerament és a diari, tens tants temes per comentar que la dificultat passa per escollir-ne un. A vegades n'acabes barrejant un parell o tres, perquè et sap greu deixar-los al calaix.

El que em preocupa avui és què acabarà fent el ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz. Per uns moments he temut que tornaríem a l'època en què escrivíem entre línies, i ens autocensuràvem per evitar ser presos i considerats uns terroristes. El ministre vol canviar les lleis perquè no es pugui convocar manifestacions al carrer. Dirà manifestacions violentes, però jo li demanaré si la passada vaga general era considerada una manifestació violenta, abans que comencés. No sé si hi haurà d'intervenir el Tribunal Constitucional, o haurem d'anar directament a Brussel·les.

No sé si heu llegit l'article de Francesc de Carreras, avui a La Vanguardia. Resulta que la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, va deixar en no res la famosa disposició addicional tercera, de manera que l'Estat no té cap obligació d'invertir el 18,6% del PIB espanyol, perquè l'Estatut no pot vincular les decisions de l'Estat. O sigui que ens han enredat! qui? els diferents governs catalans no han tingut ningú que els ho sabés explicar?

Ahir parlava de la desorientació del govern estatal, i avui, si heu tingut ocasió d'escoltar l'economista Xavier Sala i Martín, al programa Divendres de TV3, haureu vist en quina situació ens trobem, i potser a més d'un li han vingut ganes d'anar a treure els diners de la caixa, avui que obren a la tarda.

No pot ser que el govern del PP retalli diners a Sanitat, Benestar Social i Ensenyament, i inverteixi en l'AVE de Galícia. No pot ser que el govern del PP ignori el corredor del Mediterrani, que és el que Europa ha beneït. No pot ser que el govern del PP perdoni el frau i castigui les persones honrades. 

Els mercats on, segons comentava Sala i Martín, els estats han d'anar a buscar els diners, no es fien de la política del govern espanyol, perquè no actua per motius econòmics, sinó polítics. El PP cau en els mateixos errors en què va caure el PSOE. Estic totalment d'acord amb Xavier Sala i Martín, en què l'impost sobre la renda de les persones físiques ha de reduir-se, contràriament al que ha fet el govern del PP. Jo ho matisaria en el sentit de rebaixar l'impost per a rendes baixes i mitjanes i mantenir-ho per a les rendes més elevades, i  afegiria que és necessari treballar més contra el frau fiscal, i això no es fa perdonant els defraudadors, sinó enxampant-los. No anem bé amb el PP.

Què ens desestabilitza la llei de consultes o el maltractament a Catalunya?

Aquesta era la pregunta que es feia la vicepresidenta del govern català, quan ha sentit que la seva homòloga espanyola acusava el govern català de desestabilitzar econòmicament l'Estat amb iniciatives com la llei de consultes.

No entendré mai que en un sistema democràtic faci tanta por la consulta popular. No diuen que la sobirania resideix en el poble? doncs per què no ha de poder opinar? 

Jo diria que poca cosa podem fer per perjudicar més l'economia, i estem massa a mercè dels mercats que no s'acaben de creure que Rajoy i les seva política aconsegueixi treure'ns del clot. Vaig escriure fa pocs dies que necessitàvem un govern fort, però no prepotent. Pensava que Rajoy donava la imatge de fortalesa, de tenir clar què havia de fer, encara que no ens agradés. En aquests moments hi he vist un gir important, i ha donat mostres de flaquesa. Fins i tot dóna la impressió que el seu partit no està tan unit com caldria, i com ens tenia acostumats.

Tampoc he entès gaire l'actitud d'Alícia Sánchez-Camacho. De cop i volta s'ha fet fonedissa. Avui he seguit una estona el debat del Parlament i m'ha cridat l'atenció no veure-la. Em pensava que estaria allà defensant el seu partit, però pel que he vist, l'ha substituït un diputat company seu. M'imagino que deu estar treballant com justificar el tracte de Madrid amb els pressupostos. Li passa el mateix que al PSC quan governava el PSOE a Madrid. No és qüestió de color polític, sinó de bàndol, d'un costat o l'altre de l'Ebre.

La meva resposta al títol de l'escrit és evident. Les consultes no desestabilitzen, a no ser que estiguis en contra de la voluntat del poble. Si creus en el poble i estàs al seu servei, el què vols i desitges és que s'expressi, i treballes per donar-li totes les eines perquè pugui opinar sobre allò que li interessa, allò que l'afecta. Aquesta és la meva visió de la política. Per res més m'hi hauria ficat, per res més podré justificar l'actuació del polític de torn.

Esperanza Aguirre vol que li treguin un ull

Què vols que et doni, que a l'altre n'hi donaré el doble? Doncs la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid opta perquè li treguin competències, esperant que també ho facin a Catalunya, i si pot ser el doble, encara millor.

No som precisament els catalans (excepte el PPC) els defensors del "cafè per a tothom" amb què varen intentar resoldre "el problema" català i basc. Nosaltres procuràvem per a la nostra nació, i en tot cas ells s'ho varen inventar. Ara (i ja fa molt temps) no saben com continuar amb tanta responsabilitat i voldrien que tornés a ser com abans, però no només ells, perquè no suporten ser menys, o que se'ls pugui considerar menys.

No serà fàcil, però Catalunya no pot anar més enrere del que fa temps està reculant. Ni econòmicament, ni cultural o lingüístic, ni tampoc en qüestió d'autonomia. És molt trist que estiguem en una situació de crisi tan profunda, i em sap molt greu que els mercats no reaccionin com desitjaria el senyor Rajoy (i a mi tampoc m'agrada), però res pot ser excusa per llençar per la finestra tot el que s'ha aconseguit (que no és gaire).

Totes les mirades són cap al president Mas, per acceptar anar de bracet d'Alícia Sánchez-Camacho, però m'agradaria que també es mirés cap a Pere Navarro, perquè d'una vegada per totes el PSC esdevingui el veritable partit de l'oposició, i no permeti que el PP català li passi la mà per la cara, o que el president estigui temptat a cedir massa terreny a ERC. Voldria que també es dirigís la mirada cap a Oriol Junqueras, perquè posés seny i entengués que cal estratègia i empatia, per aconseguir una majoria sòlida que defensi la nostra nació i el seu futur sobiranista.

Sigui com sigui, el camí serà complicat i s'haurà d'anar veient dia a dia com va evolucionant tot. Interessa mà ferma, que no vol dir incapaç d'escoltar ni flexibilitzar posicions, sempre i quan l'objectiu sigui clar, i el camí, amb més o menys dreceres, ens hi condueixi.

Estic d'acord amb qui creu que la realitat és una mica surrealista, i fins i tot amb qui està confós i una mica rebel, perquè no s'acaba d'entendre quina és l'estratègia que els nostres dirigents estan seguint, però no podem oblidar que el PP té majoria absoluta a Madrid, que el principal partit de l'oposició, el PSOE, tampoc ens és de gran ajuda, i que els tribunals de tot tipus, tenen molt clara la interpretació de la Constitució espanyola, sempre en el sentit més estricte possible i contrari a l'autonomia.

Què vol dir revisar i reequilibrar l'Estat autonòmic?

Ho ha dit el ministre d'Hisenda. Cal "revisar, reequilibrar i ordenar l'Estat autonòmic". i ha dit més coses: "No discuteixo el que diuen els estatuts (...) però el finançament és el que és".

Què vol dir tot això? Doncs, que al PP no té cap interès amb les autonomies i això no és d'ara. El president Aznar ja se les hauria carregat si hagués pogut. Les han anat escanyant, i ara els hi volen treure competències. I Catalunya és una autonomia més. Que ningú es cregui allò que diu a vegades el PP català. A Madrid i a Salamanca, i a Càceres, i a... Catalunya és una autonomia del nord que es creu millor que les altres, i no és gens solidària. Això és la imatge nostra, i el demés són tonteries.

El ministre Montoro no discuteix el tex dels estatuts, però se li en fot i se'ls passa pel forro. Ja no recorda que el PP va votar amb CIU exigint al govern del PSOE que pagués el fons de competitivitat, perquè si ho recordés, segur que ens ho pagarien ara que governen.

El PP català que ha fet desaparèixer el PSC del Parlament, diu que tenen un pacte fiscal que presentaran a Rajoy. Ja no caldrà que el president Mas negociï el seu. De fet, podria delegar moltes competències a l'Alícia Sánchez-Camacho, i alliberar de feina a tot el govern. Al pas que anem, ho podem deixar fer tot al PP, i ens estalviarem disgusts. Pitjor que a les Balears no serà!

Posar ordre als municipis, però amb finançament

Dóna la impressió que els nostres polítics estan a punt de descobrir la sopa d'all. Hi dediquen esforços i ens ho expliquen pas a pas perquè ho entenguem. No s'adonen que la sopa d'all ja l'hem tastat i ens agrada. Malgrat tot no els hi direm res i així quedaran contents i enganyats.

El problema dels ajuntaments no és que vulguin acaparar competències, sinó que són el cul de sac on les altres administracions hi aboquen obligacions, però no els traspassen diners. És evident que cal endreçar tot el mapa municipal i afavorir mancomunar serveis entre municipis petits. De fet els consells comarcals, al meu entendre, havien de vetllar perquè això passés, si no ser protagonistes d'aquest mancomunament. 

És bo que es posi ordre, però no solucionarem el problema si no acompanyen diners a les competències. Si volen, per exemple, que la responsabilitat de prevenir qualsevol incidència contra la salut, caigui sobre els ajuntaments, els hauran de transferir els recursos necessaris perquè ho puguin fer. No n'hi ha prou d'exigir, els ajuntaments s'han de plantar.

I un dels principals problemes ha estat precisament que els ajuntaments no s'han sabut plantar. Han anat absorbint competències, no han dit mai prou, i no han rebut els diners per cobrir la despesa. Tot s'ha anat eixugant gràcies als ingressos municipals, centrats bàsicament en les llicències de la construcció. Quan aquestes s'han acabat, ha sorgit el problema.

És important que a l'hora d'elaborar aquesta llei de governs locals que ens anuncia la vicepresidenta, es tingui en compte l'experiència dels polítics que han passat per un ajuntament. Si pot ser els que han demostrat bon fer i no han provocat espectaculars endeutaments que costarà Déu i ajut eixugar-los.

El ridícul de la delegada espanyola a Catalunya

Tots correm el perill de caure en el ridícul més estrepitós. Quan això li succeeix a una persona pública, fa que surti a les primeres pàgines dels diaris, i evidentment també a les xarxes socials. Aquest és el cas, avui, de la delegada del govern de l'Estat a Catalunya, la senyora María de los Llanos de Luna. Una senyora que, des del primer dia, hem pensat que estaria més mona calladeta. Més que res per allò de donar la talla. 

La senyora ha dit que "si Catalunya s'independitzés passaria de ser una de les comunitats més riques d'Espanya a un dels països més pobres d'Europa". No sé si aquesta afirmació li ha sortit del cap o bé del cor, però faria bé de contrastar les informacions. De fet, Llanos de Luna ja ha precisat que la independència portaria Catalunya a un espècie de desterrament, i en cap moment ha pensat en la possibilitat que Espanya la vetés per formar part de la Unió Europea. 

N'ha dit més de coses, que també podríem comentar. Certament, amb el canvi de govern de l'Estat, Catalunya ha passat de tenir un delegat discret, a una delegada que les seves paraules la perden, però no podem pas dir que no hi estàvem acostumats, amb els anteriors governs del PP. Ara ja no tenim només la Defensora del Pueblo, sinó que la Delegada li fa bona companyia. 

M'imagino que és difícil assumir un càrrec com la delegada i haver de trampejar de la millor manera possible decisions com les del president Rajoy amb els pressupostos de l'Estat, però jo l'aconsellaria que callés i esperés una situació més favorable. El mateix que està fent aquests dies la presidenta del PP català, la senyora Alícia Sánchez-Camacho, que en això demostra molta més intel·ligència. 

Si és trist veure fer el ridícul a altres persones, o bé patir el propi ridícul, no us dic res quan aquesta situació la protagonitza un càrrec públic que ens representa i que ha de rendir comptes a la comunitat a qui serveix, que per alguna cosa cobra dels diners públics. Si no hi ha capacitat per fer-ho millor, li poden buscar algun càrrec a dins del partit, que passarà més desapercebuda i no farà tan mal efecte.

Processons de multituds i esglésies buides

Sí, algú podria pensar que la gent ha recuperat la fe, que hi ha un retorn a la pràctica religiosa, si ens fixem en l'expectació que provoquen les processons de Setmana Santa a casa nostra. Podríem creure que hi ha un punt d'inflexió, res a veure amb el punt de la vicepresidenta, que ens porta a un augment de la fe i de la presència de Déu a la nostra vida.

Hi haurà qui defensarà que això és el que està passant, però sentint-ho molt li haig de dir que es tracta d'un oasi dins del desert de la laïcitat més generalitzada. Esclar que tot depèn de què entenem per fe, però el que s'hi pot veure bàsicament és teatralitat, ànsia de protagonisme, devoció a les imatges i... populisme. Populisme d'uns polítics que en una època concreta de l'any es tornen els més místics del món, com si es trobessin en campanya electoral. Polítics que només trepitjaran l'església quan considerin que és bo per al partit polític ser vistos i, a ser possible, combregant.

Tothom és lliure de practicar la seva religiositat, "la seva fe", de la manera que consideri més correcta, i jo no tinc cap dret a criticar-ho, però em rebenta quan es juga amb la innocència de la gent, i em sap greu quan es confonen els símbols i les formes amb el contingut.

Les esglésies plenes no serien sinònim de res, però el cas és que les esglésies estan buides, amb una mitjana d'edat per sobre els seixanta. Els joves són al carrer veient com unes persones disfressades passegen la imatge del Sant Crist, o de la Mare de Déu dels Dolors, de l'Esperança. Uns i altres, però s'obliden que a la cantonada de casa hi ha una família que no té cap ingrés, perquè han perdut la feina, i tenen hipotecat el pis.

L'Església no ho ha fet bé. Ha perdut el seu atractiu i el seu missatge es troba desfasat i sense interès. Ni les persones més humils, que es creien que serien els primers al regne de Déu, no han pogut aguantar la davallada, i s'han allunyat de les esglésies. No podem valorar res pel que veuen els nostres ulls, però com a comunitat, la catòlica passa per uns moments molt baixos, malgrat les processons.

El pressupost estatal, una malversació de fons públics

Pot un govern aprovar un pressupost d'inversions que representi llençar diners de manera absurda? si ho fa, se'l pot denunciar en algun estament judicial?

Com pot ser que després de viure uns anys de malversació de fons públics, a base de construir aeroports sense vols i línies d'AVE sense passatgers, el nou govern continuï en la mateixa línia. Si està comprovat que ni amb el nombre de passatgers potencials entre Barcelona i Madrid, la línia no és rendible, a què ve continuar construint en un racó de la península? perquè el president és gallec?

Si Europa els ha dit que el futur és el corredor del Mediterrani, i és aquí on es pot dinamitzar l'economia del país, per què aquestes ganes de llençar els diners? només per fer la guitza als catalans? Potser, si fos gallec, no pensaria el mateix. És difícil ser objectiu, però crec que en aquest cas la raó està força de la nostra banda i el govern, que ha de buscar el millor per al país, ha d'actuar amb intel·ligència i sense subjectivitats, i encara menys amb premeditació.

Penso que d'alguna manera s'hauria de vetar segons quines decisions, per més legitimitat democràtica que existeixi. No es tracta de posar en dubte la majoria absoluta parlamentària del Partit Popular, ni la seva capacitat de governar d'acord amb els seus objectius i programes, sinó d'exigir que els diners de tots no s'utilitzin malament, sobretot ara que en tenim pocs. És per això que demanaria a qui li correspongui que denunciï aquest pressupost d'inversions, perquè Brussel·les se n'adoni i toqui el crostó al president Rajoy, i li faci veure que no és temps d'experiments i encara menys de negar l'evidència. 

És ètic enriquir-se a través d'un càrrec polític?

Què volem dir quan parlem d'enriquir-se? guanyar-se la vida o bé estalviar un bon feix? És lícit enriquir-se? i és ètic?

Personalment entenc que una persona s'enriqueix quan acumula diner i patrimoni. Una altra cosa és guanyar-se més o menys bé la vida, gràcies al treball, i per què no, a exercir de polític. D'aquesta manera, tal com ja he dit moltes vegades, treballant difícilment et fas ric, i per tant, exercint de polític tampoc. Llavors, qui s'enriqueix?

És evident que qui defrauda i juga amb males arts, fàcilment s'enriqueix. Això no vol dir que tothom que s'enriqueix ha defraudat, però sens dubte que ha viscut una situació anormal. Una situació que pot ser totalment legítima, però difícilment s'obté amb la nòmina.

Quan un polític s'enriqueix, és a dir, quan el seu patrimoni ha variat ostensiblement des de la seva entrada en política fins a l'actualitat, es disparen totes les alarmes, perquè no es veu clar que exercint de polític puguis acumular patrimoni. La transparència ens deixa veure quins són els ingressos legals. Si n'hi ha d'altres, convé ventilar-los. Alguna herència? un cop de sort?

Un bon amic que ha estat alcalde, sempre em deia que no comprava loteria pels problemes que podria tenir si mai sortia premiat. A mi mateix se'm va denegar un ajut obert a tots els ciutadans (rehabilitació de la façana), per la meva condició de càrrec polític. Convé que tot estigui molt clar, encara que pugui semblar injust.

És important que quan reps un sou amb diner públic, siguis molt caut amb què fas econòmicament parlant, perquè no pugui semblar que t'aprofites del càrrec per enriquir-te i, per tant, cal explicar molt bé d'on provenen els ingressos extres que pots tenir. Perquè ningú pugui pensar allò del 3%, o més.

Ja sé que és molt suada aquella frase de la dona del César..., però en política és així i qui hi entra ho ha de saber i actuar en conseqüència, a no ser que ho faci per enriquir-se de manera fraudulent, aprofitant les ocasions que es presenten, com hem pogut veure moltes vegades, sobretot a les Balears i València, encara que no només allà. A casa nostra Déu n'hi do el que ha passat i està passant.

Jo penso que els polítics haurien de cobrar més, però a la més mínima, haurien de cessar i retornar el que haguessin obtingut per conductes poc clares. Si els polítics no es guanyen la nostra confiança, el nostre sistema democràtic no aixecarà cap.

I el Partit Popular català demana responsabilitat

El Partit Popular català demana a CIU que actuï amb responsabilitat i voti favorablement els pressupostos de Madrid, com ells varen fer a Catalunya. No sé si la política es tracta d'això, de tornar-se favors al marge del què representa cada opció, cada decisió. 

Sense tenir en compte que el PP té majoria absoluta a Madrid i que CIU està en minoria al Parlament català, el plantejament que presenta el Partit Popular no convida gens a què CIU li pugui donar suport. Una cosa és que a Catalunya pactin per interès, cadascú el seu, i l'altra que CIU doni suport a uns pressupostos que són molt negatius per a Catalunya, que perd pes específic en el capítol d'inversions. Les retallades són arbitràries i no tenen cap sentit comú. Ja sé que és difícil retallar sense que ningú es senti molest, però el fet de no tenir en compte el deute a les comunitats autònomes, és un signe d'irresponsabilitat, sobretot perquè després els hi exigeix bona gestió i reducció del deute.

Un govern irresponsable que enlloc de perseguir el frau, els indulta, i castiga les classes mitjanes, els assalariats que encara no han anat a parar a les llistes de l'atur. Un partit que presenta una Reforma Laboral que no augura una reducció de l'atur, i això que som els primers d'Europa, per davant de Grècia, Portugal o Irlanda.

Rajoy ens coneix bé i sap que protestarem molt, ens enfadarem, però tot acaba en un no res. Quant més hem protestat per l'espoli fiscal que patim, més ferms s'han mantingut en no transferir-nos el que ens pertoca. No sé si és el seny català, la paciència franciscana o la nostra innocència, el cas és que anem acumulant motius per queixar-nos.

S'ha de combatre el frau amb autoritat

L'actualitat dóna per al que dóna, i no sortim massa del món econòmic, la crisi i les retallades, i tot fa pensar que en tenim per temps. Avui em fixava amb les declaracions del govern espanyol, i concretament la ministra de Treball, en el sentit de posar en marxa un pla contra el frau i l'ocupació irregular. Aquesta música ja la coneixem, però no hem vist mai els resultats. Tant de bo sigui veritat i que d'una vegada per sempre es premiï qui compleix la llei i es castigui qui se la passa pel forro.

L'altre dia parlava de governs forts, i això és el que vol la ciutadania i necessita el país. Governs que marquin criteris, promulguin lleis i les facin complir. Estem farts de moltes lleis que només les compleixen quatre gats, i la majoria se les empesca per saltar-se-les, sense que ningú els denunciï. 

Fa unes setmanes, quan era notícia el darrer referèndum suís, sobre allargar o no les vacances, tothom reia del resultat i pensava què hauria passat a casa nostra. Doncs és molt trist que la nostra societat sigui tan falsa, tan poc seriosa i productiva. Som com uns nens mal criats, que només busquem com fotre l'altre i deixar de complir les nostres obligacions. Ens excusem amb els quaranta anys de dictadura, però ja comença a ser hora de buscar altres causes, i deixar de culpar els altres.

Si el govern espanyol no és capaç de fer complir la llei a qui més defrauda, la confiança que algú hagi pogut posar en ell, se n'anirà en orris i tornarem a ser al lloc de partida. El govern del PSOE va fracassar per la seva incapacitat de governar el país amb autoritat. Va voler acontentar tothom i el que va aconseguir va ser empipar tothom. El populisme té un èxit efímer, fins que es veu el llautó. El PSOE se n'ha servit molts anys, fins que la gent li ha dit prou, que ja no es creu més mentides. Això és el que li pot passar al PP si cau en el mateix parany. Tot i així, perseguir sempre els mateixos, deixant les rendes altes que visquin a la glòria, també té les seves conseqüències, encara que tinguem en memòria l'anterior legislatura.

CIU no es fia d'ERC

Oriol Junqueras no entén que CIU pacti amb el Partit Popular, sobretot després del Congrés de CDC de l'anterior cap de setmana. Algú escrivia que CIU no es refia d'ERC. No els veu prou capacitats per "afrontar decisions difícils, sobretot en matèria econòmica", i probablement té la seva part de raó.

ERC no ha destacat precisament per ser un partit sòlid, amb una història que l'avali pel seu rigor a l'hora de prendre decisions, tant a nivell intern de partit com de govern. Ho hem vist a la Generalitat o en governs municipals. Tot i ser el partit independentista de referència, tampoc no ha sabut aglutinar tots els moviments independentistes, que s'han anat escindint i sumant, sense deixar clar qui està al davant de què.

Si en alguna ocasió he afirmat que Catalunya necessita un PSC fort, amb les idees clares i que es faci escoltar, ja sigui governant o com a primera força de l'oposició, també considero que és bo per al país, l'existència d'un partit fort que opti per la independència i la integració de Catalunya com estat europeu sobirà. Però optar per la independència no es pot fer alegrament, ni inconscientment, i es fa molt difícil des de la posició de partit de govern. Això explicaria les situacions a vegades incoherents de CIU, quan en un moment determinat es declara independentista, però li toca pactar amb el partit més nacionalista espanyol i contrari a la sobirania catalana.

No sóc ningú per donar consells, però estic convençut que ERC podria aconseguir ser tingut en compte per CIU si no oblidés qui va guanyar les eleccions, i que Catalunya no s'acaba amb el col·lectiu de votants d'ERC. Només faltaria!