Política menyspreable

En aquest país ja fa temps que la dreta, que tots sabem que està molt ancorada a l'extrem, utilitza l'insult, la crispació i les escridassades per acollonir l'esquerra i evitar que el progressisme de què parla el president del govern espanyol, pugui fer avenços cap a una societat més justa i equilibrada. 

Quan parlo de la dreta no em refereixo només als partits polítics de dreta i els seus militants i dirigents, sinó també tot el conjunt d'institucions i mitjans de comunicació que treballen per mantenir una classe dirigent, majoritàriament hereus del franquisme, i impossibilitar que es millori el respecte als drets humans dels més febles.

Aquests insults i muntatges que presenta la dreta hispànica s'acompanyen d'un conjunt de mentides i falsedats que intoxiquen la societat i provoquen que ments innocents s'ho acabin creient, i s'apuntin amb aquells que en el fons mai els defensaran, encara que ho pugui semblar.

El que està passant darrerament al Congrés de Diputats és una vergonya que ens hauria de provocar a tots. No ho hauríem de permetre, però al final optem per callar, criticar i fins i tot fer algun comentari a les xarxes socials, però no arribar gaire més lluny. Tenim molt a perdre i això ens fa acovardir i fer possible que ments perverses continuïn dominant l'opinió pública.

No es tracta, però d'una baralla entre bons i dolents. Tots som responsables dels nostres actes i de les nostres declaracions. L'esquerra hauria de fer una autocrítica per analitzar fins a quin punt no és responsable de l'embranzida de l'extrema dreta. 

Fa quatre dies que confiàvem que la sortida de Casado del PP seria la manera de recuperar una dreta civilitzada, que es desenganxés de Vox i fos capaç de decidir pel seu compte. Temíem personatges com la presidenta madrilenya, i sabíem que no eren casos aïllats, ni tampoc cap tipus de novetat a la dreta espanyola. Abans d'ella hem conviscut amb altres líders esbiaixats a l'extrema dreta que han provocat que la dreta espanyola no fos homologable amb la dreta europea. Mesos després hem pogut comprovar que Feijóo no és capaç de liderar amb autoritat i sense ingerències una dreta moderada, democràtica i sense enganys. 

I d'això en som conscients tots, però sembla que ningú no faci prou per evitar que aquesta dreta més despòtica aconsegueixi el govern de l'Estat. Llavors tot seran llàgrimes i laments. Més clar no ens ho podem pas presentar.

Els polítics al servei del país i no l'inrevés

La desconfiança de la ciutadania vers els polítics és cada vegada més gran i penso que la majoria de polítics s'ho han guanyat a pols. Governar no és fàcil i qui ho cregui que s'hi posi. Una altra cosa és ser mesurat en les paraules, ser honest i conseqüent amb allò que es diu i es pensa. Si la política fos transparent i els polítics ens tinguessin acostumats a explicar-nos bé les coses sense enganys, de ben segur que a la llarga hi guanyaríem tots. 

És cert que a tots ens agrada que ens diguin coses amables i que en el fons ens enganyin una miqueta, sobretot si dient la veritat ens fan posar de mal humor. És per això que molts polítics s'han acostumat a mentir per no ser rebutjats en primera instància, però al final s'acaba coneixent la veritat i la sensació que tenim és que hem estat enredats.

El govern d'ERC està treballant a marxes forçades per aconseguir aprovar el pressupost de l'any vinent, però no ho té fàcil. Està governant en minoria i li calen molts vots. No fa tant temps que el president del partit proclamava que no pactaria en cap moment amb el PSC, i ho deia amb tots els escarafalls a què ens té acostumats. Avui parla amb la boca petita, i com si fóssim estúpids i sense memòria, ens ve a dir que el pacte amb els socialistes catalans és una bona opció. El més important és disposar de pressupost.

Estic molt d'acord en la importància d'aprovar un pressupost, d'acord amb la situació real, i no haver de jugar amb pressupostos prorrogats. El que no em sembla tan bé és el discurs del senyor Oriol Junqueras, que tot fa pensar que la presó l'ha canviat. Passa d'un posicionament a l'altre sense immutar-se, i sense deixar de criticar amb fermesa tothom que li porti la contrària. 

Aquesta pretensió de tenir la veritat absoluta i que tots els altres estan equivocats i tenen mala fe, no és una bona pràctica política. Potser els surt bé en un començament, però a la llarga fan molt de mal a la societat i eixamplen la distància entre polítics i ciutadania, agreujant la desconfiança que comentava al principi d'aquest text.

El futur del país no està clar, i molt em temo que no es podrà aclarir fins que molts dels polítics actuals no hagin desaparegut de la primera línia. Tothom ha de saber que ningú és imprescindible, i que la prioritat és el país i no la imatge d'un personatge, per més important que es cregui ser. El senyor Junqueras hauria d'entendre que el seu temps ha passat.

En record de l'Antoni Badosa

M'acabo d'assabentar de la mort de qui fou regidor de Cultura a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, el senyor Antoni Badosa. No cal dir que m'afegeixo a totes les persones que volen expressar el seu condol als familiars i amics del difunt, i ho faig amb sentiment perquè en guardo un molt bon record de la seva persona.

L'Antoni Badosa ha estat una persona molt important a la nostra vila, tant per la seva qualitat humana, com per la feina que ha desenvolupat durant els anys que va formar part de l'equip de govern municipal. Al marge dels sentiments partidistes és important valorar la feina desenvolupada, dedicant hores i més hores de la vida d'un mateix pel bé del poble.

Hi ha prou persones a la nostra vila que podran fer un bon recull de tot el seu treball millor que no pas jo. El reconeixement oficial li va venir donat l'any 2017 quan se'l va nomenar fill predilecte de la vila.

En guardo bons records dels primers anys de l'Escola de Música d'Arenys, i del cicle inicial de concerts d'estiu que celebràvem a l'església parroquial. Sempre vàrem tenir el seu suport i ens va ajudar a lluitar per aconseguir una escola amb molts alumnes i de referència a la comarca.

Anys després va ser la regidoria d'Ensenyament qui va liderar el suport a la iniciativa de l'escola de música, però al començament de tot va ser la regidoria de Cultura que l'Antoni Badosa dirigia, la que va fer possible que el somni d'uns pocs amants de la música aconseguíssim la creació del que haurà estat una gran escola d'ensenyament musical a la nostra vila, amb alumnes de casa, però també d'altres poblacions veïnes, que no varen tenir la sort de gaudir d'una escola fins anys més tard.

Vull agrair públicament a l'Antoni Badosa la seva feina al capdavant de la regidoria de Cultura, la seva amabilitat, la seva entrega a resoldre tots els problemes que sorgien davant d'una iniciativa que a Catalunya no estava tan reglamentada com ho està a hores d'ara.

La política no és agraïda. És dur entrar en política perquè existeix la crítica fàcil i darrerament l'insult gratuït. És cert que hi ha persones que es valen de la política per enriquir-se personalment o per fer ostentació davant dels altres, però també és cert que hi ha una gran majoria de gent que entra a la política per servir el poble i els seus veïns, per dedicar el seu temps a millorar la vida de tots. Aquest és el cas de l'Antoni Badosa a qui mai no li haurem agraït suficientment tot el que ha fet. Moltes gràcies i que descansis en pau.

Mocions que s'aproven i queden en un calaix

He escoltat en diferit l'entrevista del periodista Enric Sierra al grup municipal Arenys en Comú, al programa El Dominical de Ràdio Arenys, i ha sortit un tema que crec que és molt important parlar-ne i intentar resoldre-ho. El regidor comentava que s'aproven diferents mocions al llarg de l'any i després ningú no se'n recorda. Hi estic molt d'acord, i no només passa amb les mocions, sinó també amb els reglaments i ordenances aprovades i que es troben en un calaix sense que ningú s'encarregui de posar-les en pràctica.

En concret parlaven de la moció sobre la creació d'una empresa municipal d'habitatge, que després l'alcaldessa va córrer a clarificar dient que es tractava simplement de crear una comissió per parlar d'habitatge públic a Arenys de Mar.

El tema no és menor. Hi ha molts problemes amb l'habitatge arreu, i a Arenys s'hi afegeixen els problemes en la gestió dels pisos del Servei d'Habitatge de la Generalitat, al pla dels frares, i la previsió de construir-ne cinquanta més al Rial del Bareu.

Sap greu que es constati que es presenten mocions i s'aprovin reglaments que després no tiren endavant. En trobaríem molts exemples, i ara el que em ve a la memòria és el Codi Ètic que contempla la creació del Comitè d'Ètica que s'ha de reunir anualment i que no es reuneix.

L'administració pública no és àgil, hi ha molts entrebancs que la fan feixuga, però no es pot permetre que les persones que decideixen presentar-se per gestionar les institucions públiques no siguin metòdics ni es responsabilitzin d'allò que aproven, a vegades per unanimitat de tots els partits polítics. Aquest desmanec és palpable al nostre Ajuntament, i algú hi ha de posar remei.

Sempre he defensat la iniciativa de les persones que opten per entrar a governar un municipi, que acostumen a ser molt criticades per la ciutadania, perquè mai es fa prou bé al gust de tothom, però també hem de convenir, que amb bona fe i bones intencions no n'hi ha prou. Cal empenta, coneixement i presa de decisions, i, com en el cas que comentava, no fer passes en fals. Tot allò que es comença s'ha de seguir fins al final. Deixar coses a mitges és una bona font de crítiques dels vilatans, perquè una vegada dipositada la confiança, per unes decisions preses, s'arriba a la conclusió que tot es converteix en fum, i que passen els anys i no s'ha avançat gens.

M'agradaria des d'aquí animar els diferents grups municipals presents al Consistori de la meva vila, que es prenguin seriosament el tema de l'habitatge, dels futurs habitatges socials que, si no es planifica bé, es poden convertir en una bomba de rellotgeria.

La inconsciència o mala fe d'ERC

Han passat ja alguns dies des que es varen iniciar les gestions de PSOE i Podemos, amb el beneplàcit d'ERC per eliminar el delicte de sedició del codi penal, i que jo mateix vaig comentar en un post. Amb tota la humilitat del món opinava que no veia clar que amb la desaparició del delicte de sedició incorporessin un delicte sobre desordres públics agreujats que feia molt mala espina.

Durant aquest temps he llegit comentaris d'uns i altres per acabar d'entendre què es pretenia amb el canvi i les conseqüències que hi podria haver amb la incorporació del nou delicte. Les meves sospites sobre el perill que pot suposar per a les persones que es manifesten contra la manera de fer del govern de torn, es mantenen, i crec que caldria ser contundent a l'hora de reclamar un canvi en l'estratègia del govern de l'Estat, amb el suport d'entre altres d'ERC.

No sé si ERC és conscient del que està defensant i d'on ens pot portar. Algunes persones crítiques amb la manera de fer d'ERC, sobretot ara que estan governant en minoria a Catalunya, i amb un enfrontament total amb Junts, diuen que és una manera de venjar-se de Junts, facilitant l'extradició de l'expresident Puigdemont, i al mateix temps una postura típica d'un partit que està en el govern, i que li fa nosa qualsevol crítica que li pugui venir de la ciutadania.

A mi m'agradaria pensar que ERC no s'acaba d'adonar de la perillositat del moment, però és cert també que dins del partit hi ha gent prou intel·ligent com per no veure-hi clar. Davant del meu dubte, em preocupa el que està passant, i veig a venir un futur encara més negre, sobretot en la defensa del dret d'expressió i manifestació. 

Tenim el cul pelat de molts anys de transició que ens han pres el pèl, fent-nos creure que estàvem avançant cap a un model democràtic, sense trencar en cap moment amb els lligams autoritaris del franquisme, i el poder dels seus hereus, que mai han deixat de governar, sinó directament, sí a la rereguarda.

Una vegada més ens trobem en una situació que l'esquerra és incapaç de fer un pas endavant cap a la llibertat de drets, esporuguida per una reacció visceral i desafortunada de la dreta, que ja els va bé per continuar dictant des de fora tot el que ha de passar en aquest país, a l'espera de tornar a governar i fer marxa enrere en les poques millores que una esquerra feble i poc decidida ha aconseguit aprovar.

Mai plou a gust de tothom

Avui podríem dir la típica frase sobre la pluja, però és que gairebé toca dir que mai plou. La sequera que patim des de fa mesos no la recordo d'abans. El pantà de Sau, que sempre ha estat un referent a la meva família, no l'havia vist mai tan avall, o si més no, no ho recordo. És per això que quan plou, com ho està fent aquesta tarda, després de moltes setmanes sense veure l'aigua, s'agraeix.

I algú podria pensar que avui precisament no era el millor dia perquè plogués. El 25N, amb molts actes reivindicatius contra la violència que pateixen les dones, o la campanya del Gran Recapte d'Aliments, o que a casa ens ha vingut el pintor per repassar la porta de l'entrada, podrien ser tres excuses per desitjar que no fes el ruixat que està caient, que tampoc és res de l'altre món. Però no! Necessitem que plogui, necessitem l'aigua com el pa que mengem.

La pluja ens ha canviat els plans, però això també ens pot ajudar a pensar que no tot s'acaba amb un dia. Els problemes de violència de gènere es repeteixen massa sovint i cal estar en guàrdia els 365 dies de l'any. El mateix passa amb les ajudes que organitzacions com Càritas o Creu Roja realitzen durant tot l'any. Les campanyes puntuals són importants, perquè s'aconsegueix implicar-hi més gent, però no podem oblidar que les famílies vulnerables mengen cada dia, i la necessitat de tenir un bon magatzem d'aliments és per a tot l'any.

Però hi ha un altre tema que és important tenir en compte: què fa l'Estat per resoldre la situació de les famílies vulnerables? Hem de tirar sempre del voluntariat? I aquí podríem estar-ne parlant durant molt de temps, i potser aquelles persones i col·lectius, o partits polítics, que no consideren necessari una administració pública forta i amb recursos per lluitar contra les desigualtats ens haurien d'explicar com ho pensen resoldre. 

L'altra cosa és pensar si realment aquesta administració pública que volem forta, fa prou per resoldre aquestes desigualtats. Està molt bé que entitats del tercer sector com Càritas, Creu Roja i moltes altres, es dediquin a resoldre emergències, però l'Estat hauria d'esforçar-se per evitar que hi hagi tantes famílies sota el llindar de la pobresa. 

Avui plou, i potser no podrem anar als actes programats o al supermercat on hi ha els voluntaris esperant la nostra donació, però tenim 364 dies més per poder contribuir amb la nostra presència i col·laboració, per fer un món més just.

L'eficàcia de l'administració pública

La gestió pública, sobretot al nostre país, és molt feixuga i arrossega problemes històrics que no s'han arribat a resoldre mai, però això no vol dir que no sigui necessària i caldria trobar la manera que fos més àgil i beneficiosa per a tothom. Més d'una vegada hem parlat de la diferent manera de pensar entre qui defensa una administració forta, amb recursos per poder gestionar serveis a la població, i d'alguna manera compensar el desequilibri que es produeix quan es deixen les coses que funcionin per si soles, i aquells que prefereixen que sigui l'empresa privada qui exploti els serveis i que es redueixin els impostos que cal aplicar per aconseguir els recursos públics.

Al marge, però, de defensar una o altra posició hi ha el tema de qui realitza directament els serveis. Ho pot fer la mateixa administració, o bé empreses privades per encàrrec i a compte de l'administració. En aquest cas, no estem dient que es deixa a la privada l'explotació dels serveis, sinó que la responsable final és l'administració pública, que vetllarà pel bon funcionament del serveis delegats.

Tot i que hi ha partits polítics molt decidits en què sigui la pròpia administració pública qui executi directament els serveis, potser per la desconfiança cap a opcions privades, caldria fer-los veure que un bon control de l'execució dels serveis pot simplificar la gestió i acabar donant un millor servei.

Les concessions administratives, que alguns temen, són importants a l'hora de gestionar serveis, sobretot si aquests són molt especials o requereixen d'una tècnica especialitzada que no sempre té l'administració, i encara menys quan estem parlant d'ajuntaments de pobles petits i mitjans.

El que cal, en tots els casos, és tenir molt clar com es vol que es gestioni un servei, preveure totes les necessitats i casuístiques, i fer un seguiment continuat i de ben a prop, de com s'està desenvolupant. És per això que sovint trobem crítiques sobre plecs tècnics mal definits, o que tenen unes mancances que a la pràctica provoquen que la gestió no sigui la desitjada.

Davant d'aquesta realitat es fa molt necessari que l'administració pública corresponent, treballi a fons els plecs tècnics i administratius que hauran de regir la concessió administrativa i vetlli perquè l'empresa concessionària compleixi escrupolosament les clàusules pactades. 

Sempre he pensat que es perden pistonades en la discussió sobre si ha de ser l'administració pública qui ha de gestionar directament un servei o bé ho ha d'encarregar a una empresa privada, i en canvi no es treballa prou les condicions que han de regir la gestió del servei, perquè aquest sigui el més eficaç i beneficiós per a la ciutadania. 

Què passa amb els patinets?

Llegia que ahir va ser atropellada per un camió, una noia que circulava en patinet a la C-17, una via interurbana on està prohibit transitar-hi amb aquests aparells. No sé com va anar l'accident, però en tot cas entenc que el camioner va passar per un mal moment, tement el pitjor. Ningú, amb dos dits de front vol implicar-se en un accident, i encara menys quan l'altre té les de perdre. No es tracta només de qui té la culpa, sinó de les conseqüències que hi poden haver.

Trobo que, a diferència dels accidents de motoristes, es parla poc d'accidents de patinets, però en canvi observo moltes infraccions, o si més no, ja que no està clara la seva regulació, l'ús de molts d'ells no sembla el més apropiat. 

Deixant de banda la circulació interurbana, que està prohibida, els moviments de patinets dins dels pobles i ciutats són un perill per a les persones que van a peu, però també pels motoristes o conductors de vehicles de quatre rodes que han d'obrir els ulls més del compte.

No puc entendre la lentitud a l'hora de regular la circulació d'uns vehicles que cada vegada n'hi ha més, i que posen en risc la vida de les persones, les que van a sobre del patinet, i les que se'ls troben al girar la cantonada.

Des de circular per la vorera, sortejant la gent que camina, a fer-ho en contra direcció, hi ha mil casuístiques que algú hauria de vetllar perquè no passés. Només quan hi ha una topada o accident, llavors tothom a córrer i mirar de sortir-ne de la millor manera possible. Probablement és la manera de ser nostra, que fins que no hi ha la garrotada no fem cas de res.

Des d'aquí demanaria a qui correspongui que posi ordre amb la circulació de patinets, pensant en la integritat física d'uns i altres. No pot ser que estiguem sempre patint a veure què pot passar, i que els conductors de patinet ignorin les normes bàsiques per fer-los circular. Ignorància que pot ser deguda per una manca de regulació clara sobre què es pot fer i què no. Circular per la vorera? Portar casc? Anar més d'una persona a sobre del patinet? Circular en direcció contrària al sentit de la via?

Hi ha moltes preguntes que necessiten resposta, i que cal exigir que algú les pugui respondre, i després que els conductors dels patinets ho respectin pel bé de tots.

Per què els actes incívics es repeteixen tan sovint?

Resulta força decebedor llegir dia rere dia notícies sobre actes vandàlics, incivisme i estafes a persones grans, per posar només tres exemples del que ja ha esdevingut una rutina a la nostra societat. No vull parlar gaire de si això abans no passava i si la culpa és de l'educació dels nostres joves, del que veuen a les xarxes socials, o amb el que es troben els caps de setmana quan surten de gresca. Més que tot perquè tampoc no serveix de gaire res. El que convé és analitzar la situació actual i intentar trobar la manera de reduir aquests comportaments que no fan altra cosa que generar por i desconfiança, i en certa manera una frustració en veure que som incapaços de conviure amb un mínim de dignitat.

Si bé és cert que sovint creiem que no és cosa nostra i que nosaltres ja ens comportem educadament i respectuosa, sí que és important que aprofitem tots els espais i contactes que tenim per insistir en la necessitat de lluitar perquè la gent sigui més respectuosa amb el mobiliari urbà, la cosa pública, però sobretot amb les persones. 

La família és un bon lloc per treballar-ho, i no pensar que només cal fer-ho quan tens fills adolescents, sinó que això ha de continuar sempre. També quan els fills ja són adults o amb la mateixa parella, és important tenir sempre a punt els recursos per lloar el comportament cívic de les persones i rebutjar aquelles actuacions que no porten res més que violència i malestar.

Estic segur que en la majoria dels casos, quan es posa a debat segons quines conductes, hi ha consens total a l'hora de fer una crítica a l'incivisme i el mal comportament, però també és cert que acostumem a evitar situacions polèmiques i a vegades girem la cara per tal de no haver de veure allò que ens desagrada.

Avui llegia al web de Ràdio Arenys la notícia sobre els desperfectes produïts a les instal·lacions del camp de futbol de la nostra vila, després del partit jugat aquest cap de setmana. A part del cost de la seva reparació, que és una despesa no prevista i evitable, és molt trist pensar que uns joves que representa que fan de l'esport una manera de viure, caiguin en la temptació de destruir per destruir, encara que sigui fruit d'un disgust per un resultat esportiu que no volien. La culpa ningú no la vol assumir, però tots plegats hauríem de reflexionar sobre què estem fent malament perquè coses com aquestes passin tan sovint.

Com a apunt final, penseu un moment en la retirada de l'ascensor de la part baixa de la Riera, que va tenir lloc fa poques setmanes. Un ascensor que no ha funcionat mai, per culpa de l'incivisme. Trist, no?

Lluitar per una societat més justa

Ahir en el meu post parlava de les crítiques que estava rebent la celebració del Mundial de Futbol a Qatar i feia referència a la llei d'estrangeria que tenim a Espanya i que malgrat tota la crítica que s'ha fet i de disposar d'un govern socialista que es considera el més progressista de la història, no s'ha aconseguit millorar i fer-la més justa.

Comentava que les paraules del president de la FIFA eren encertades quan parlava de la incoherència d'Occident a l'hora de criticar Qatar, pel fet que a casa nostra tenim una llei que maltracta els immigrants i els força gairebé a delinquir si volen sobreviure. Voldria que quedés clar, però, que en cap moment defensava el president de l'organització de futbol, ni em sembla bé que s'hagi escollit un país com Qatar per celebrar-hi el Mundial de Futbol.

Dit això, sí que m'agradaria insistir en el fet que acostumem a criticar amb molta facilitat les coses que passen lluny de casa, però som poc autocrítics i no lluitem prou per fer canviar aquelles lleis que són injustes, com és el cas de la llei d'estrangeria.

Després d'escriure el post d'ahir he llegit molts més comentaris en contra de l'organització de l'esdeveniment esportiu, i estic molt d'acord que és una vergonya, però insisteixo que no només a Qatar es produeixen atacs als drets humans, ja sigui als immigrants que han construït els estadis de futbol, a les dones que serveixen a les cases, humiliades i explotades, o a la pròpia població autòctona, i concretament a les dones, que són considerades de segon ordre.

Al nostre país encara hi ha molt a millorar i hauríem de lluitar per aconseguir reduir aquests col·lectius feixistes que encara viuen amb total impunitat, o les persones que desenvolupen una pràctica masclista que fa difícil la vida de la dona, que ha de pensar molt bé quan i com es desplaça per la via pública per no ser víctima de violació o agressió sexual.

Seria lloable que tothom fos conseqüent amb el que pensa i actués lliurement amb possibilitats de criticar i exigir justícia on encara no hi és, o és massa dèbil. Potser no podem esperar grans miracles, però el que sí que podem és governar la nostra conducta i contribuir, amb humilitat, a fer un món més just, amb les paraules, però sobretot amb l'exemple de vida.

Qatar i la nostra llei d'estrangeria

He llegit d'esquitllada les declaracions del president de la FIFA defensant la celebració del Mundial de Futbol a Qatar, davant les crítiques per no respectar el drets humans de molts treballadors que han contribuït en la construcció de les instal·lacions esportives.

Haig de dir que té raó quan comenta el que estan fent els estats europeus amb els immigrants i això ens hauria de servir de lliçó. Podem estar en contra de la política que se segueix a Qatar i criticar-ho amb veu alta, però no podem oblidar què passa a la resta del món. El tracte inhumà cap als immigrants és clar i injust, i tot i que fa molts anys que en parlem, no hi ha cap pais democràtic que intenti solucionar-ho.

A casa nostra, per exemple, hi ha molts immigrants que malviuen per culpa d'una legislació que no els considera com a persones amb tots els drets. La llei d'estrangeria, que tant hem criticat, no fa res per resoldre el problema de les persones que viuen al país i no tenen permís ni de residència ni de treball.

Aquest peix que es mossega la cua entre residència i treball, fa temps que dura i cap govern, ni tan sols el més progressista de la història d'Espanya, ha fet res per posar-hi remei. Què esperem d'unes persones que no poden treballar? Com ho han de fer per subsistir? Si se'ls permet viure il·legalment, per què no es troba la manera de que es puguin guanyar la vida sense necessitat d'haver de demanar almoina o delinquir?

Algú deia que si no deixes treballar ni residir il·legalment unes persones, hauries d'esforçar-te a fer-los sortir del país. Això sona molt dur, però té tot el sentit del món. Si no els deixes treballar ni els dones papers perquè puguin considerar-se legals, el més coherent és el que facis marxar. Si no ho fas, cosa que jo no demano pas que es faci, has de solucionar-los la vida perquè siguin legals i amb possibilitats de treball.

Hi ha molts immigrants que treballen il·legalment, i això és culpa de la legislació i els polítics que s'han d'encarregar de redactar les lleis i reformar-les. No és culpa dels immigrants ni de les persones que els donen feina. Si treballen tenen menys possibilitats d'haver de delinquir o malviure pels carrers dels pobles i les ciutats.

Està molt bé que critiquem el règim de Qatar com també hauríem de fer-ho d'altres països amb poc respecte a les persones, però no podem oblidar el que passa a casa nostra. Siguem també crítics amb els nostres governants i exigim una reforma de la llei d'estrangeria que humanitzi la situació i permeti que tots plegats respectem els drets de les persones, hagin nascut on ho hagin fet. 

La nova societat dels metalls

Ahir a la tarda vaig assistir a una taula rodona sobre els recursos naturals i la sostenibilitat, organitzada pel Museu d'Arenys de Mar, amb la col·laboració de l'Ateneu arenyenc, que va obrir les seves portes perquè es pogués celebrar l'acte. Em va sorprendre una mica la poca assistència de públic, ja que en totes les conferències i activitats que s'hi celebren hi acostuma a anar força gent. La taula estava formada per diferents experts en matèries diverses, tots ells amb un bon currículum, per la qual cosa es preveia que seria interessant. 

Sense posar en dubte el coneixement i vàlua dels participants, sí que haig de dir que l'acte em va decebre una mica. Al marge de sortir força desanimat, per alguns dels seus comentaris, crec que es va perdre una excel·lent oportunitat per tractar un tema prou important que la majoria dels mortals desconeixem, i que és bo que en tinguem constància.

Crec que el resultat no era el que es podia esperar, probablement perquè no es va enfocar prou bé en la temàtica que s'anunciava. Sí que es varen fer algunes referències sobre els metalls i el minerals, el monopoli que els controla i l'abús actual en el consum de productes que esdevenen totalment dependents d'aquestes primeres matèries. El debat es va orientar o va derivar a parlar molt de la societat de consum i els poders fàctics que controlen el món, sense endinsar-se en el món dels metalls tal com jo m'imaginava.

Davant la minimització de la problemàtica del canvi climàtic per part d'un dels ponents, o si més no això és el que es va entendre, hi va haver alguna reacció entre el públic en desacord, com també va passar quan s'insistia tant en la incapacitat de les persones normals i corrents a poder fer res per canviar una dinàmica que tots coincidíem que ens portava un xic al desastre.

Desconec quina va ser la sensació general dels pocs assistents a l'acte, perquè vaig sortir ràpid cap a casa sense intercanviar opinions, però en tot cas jo n'esperava un altre desenvolupament de la taula, sobretot tenint en compte la presència de bons professionals i coneixedors del tema.

Malgrat aquests comentaris, d'entrada poc afalagadors a la taula rodona, crec interessant la seva programació i animo que ens brindin noves oportunitats per aprendre d'una realitat que ens afecta directament, però que sovint desconeixem a fons.

Malversació de diner públic o corrupció?

Aquests dies es parla molt de malversació per part de càrrecs públics, sobretot davant la petició que es revisi la llei i diferenciï els diferents tipus de malversació. En un espai reduït com aquest es fa molt difícil explicar abastament tota la casuística de la malversació, però sí que voldria apuntar alguna idea al respecte, perquè crec que és important tenir en compte què estem dient quan parlem de malversació de diner públic i, sobretot, què hem de pensar dels seus responsables polítics.

Tot i que al final podem arribar a la mateixa conclusió de que es tracta de malversació de fons públics, és important diferenciar els casos en què s'ha de parlar directament, i també amb claredat, de corrupció. Al meu entendre no és el mateix qui es comporta de manera corrupta per enriquir-se personalment o afavorir de manera expressa els beneficis d'amics o parents, d'aquell que no actua correctament i provoca una malversació del diner públic.

Al final les conseqüències són les mateixes, i els perjudicats també, però no crec que sigui just posar en el mateix cistell uns i altres. Malauradament hi ha corruptes a la política, i en tenim uns exemples molt evidents, però també hi ha molt mala praxi en la gestió del diner públic. Tant un cas com l'altre s'han de resoldre de la millor manera possible, exigint responsabilitats, però tenint en compte la intencionalitat.

Els càrrecs polítics se'ls ha de suposar honrats i amb ganes de servir la ciutadania. A partir d'aquí caldria excloure aquells que només busquen en la política l'enriquiment personal i familiar, i procurar formar els altres perquè la seva gestió econòmica sigui la més correcta i beneficiosa per a la comunitat a qui serveixen. 

És per això que, sense entendre-hi gaire en qüestió de lleis, considero que la Justícia hauria de distingir clarament els dos casos i resoldre la situació concreta segons el grau de responsabilitat de cadascú.

Titllar tothom de corrupte és un error. N'hi ha, potser més dels que voldríem, però crec que és més freqüent la mala gestió que provoca un malbaratament dels recursos públics i que caldria solucionar. No sé si políticament interessarà entrar en aquest debat, però considero que seria el més correcte. Malgrat tot, ja sabem que en política sempre hi juguen els interessos de partit, sobretot quan hi ha eleccions a prop.

Ajudar en els tràmits digitals

Cada vegada són més les gestions que les persones han de realitzar a través de l'ordinador o el mòbil, ja siguin gestions amb l'Administració Pública o també amb empreses privades de serveis essencials, com poden ser empreses de llum, aigua o gas, telefòniques, banca...

No sempre es tracta de gestions fàcils de fer, però sobretot, no tothom està preparat per poder-ho fer. Hi ha un col·lectiu de persones, no només gent gran, que no està familiaritzat amb la maquinària digital, la connexió a Internet, o l'accés a les noves tecnologies, i d'altres que no tenen els mitjans necessaris per poder-ho utilitzar.

Alguns ajuntaments han optat per donar un servei destinat a persones sense prou coneixements per fer aquest tipus de gestions, i això facilita molt les coses i, d'alguna manera, resol o minora la diversitat existent a l'hora de sortir del pas d'uns tràmits que no fem perquè volem, sinó que han esdevingut necessaris. Però encara hi ha molts municipis que això no passa.

Sempre hi ha la possibilitat de fer servir el voluntariat per aquestes accions, però sense menystenir-lo, entenc que els governs locals o autonòmics haurien de donar aquest suport tan necessari, per evitar que es mantingui una part important de la població al marge dels serveis i beneficis públics que uns pocs sí que poden utilitzar.

Des d'aquí animaria els equips de govern locals que busquessin la manera per oferir aquest suport als seus vilatans, no només en la gestió administrativa de la pròpia entitat, sinó també estenent-ho a altres administracions i entitats privades. Si realment volem servir els nostres ciutadans, hem de facilitar les coses perquè uns tràmits necessaris per al funcionament dels serveis, no suposin una barrera d'accés a persones que no han tingut la sort de formar-se en les noves tecnologies, o que per raons diverses els resulta molt difícil seguir el ritme que marca la nostra societat.

Sempre he pensat que és molt interessant que la tramitació digital arribi a quants més llocs millor, però no podem oblidar que comporta unes dificultats a una part de la població que hem d'evitar que els impossibiliti estar al mateix nivell de condicions i possibilitats que la resta de la gent.

No agrada Qatar, però... jugarem el Mundial

Qatar no agrada, però el mundial s'hi celebrarà i a l'hora de la veritat tot haurà quedat en comentaris i crítiques sense cap resolució al respecte. Això demostra que a l'hora de criticar i reaccionar som els primers, però després és molt difícil actuar amb coherència i ser conseqüents.

El diner ho amaga tot, i l'ètica i els principis queden en un segon pla. La reivindicació sobre el poc respecte als drets humans queda apagada davant la força del diner. I per això no és estrany trobar-nos dia rere dia que els diferents països del món giren la cara quan no els agrada haver-se d'enfrontar al gran capital. 

És cert que no hi podem fer gran cosa. Potser deixar de mirar els partits de futbol, encara que si ja no els hem seguit en altres mundials, no hi haurà gaire diferència, i si hi fos, fins a quin punt tindria cap efecte. Els que s'han embutxacat les comissions i els beneficis ja van tips, fem el que fem ara nosaltres.

I demanar coherència als nostres governants. Exigir, per exemple, deixar de participar-hi, ratlla la utopia. A l'hora de signar un manifest de protesta per no respectar els drets humans, no hi ha gaires problemes, tot i que es fa amb la boca petita, però rebutjar explícitament a participar d'uns esdeveniments perquè no ens agrada com tracten la gent al seu país, ja és una altra cosa.

El mundial de Qatar passarà a la història com un dels més criticats, però els països participants no tindran mai cap mala consciència, i el guanyador ho recordarà com una gran efemèride. Esperar que els estats del món es tanquin en banda, és d'il·lusos, i això ho hem vist molt de prop. També a la Unió Europea, que té feines i treballs per tirar endavant fent front a totes les qüestions que se li presenten. Ser coherent no és fàcil, ni a títol individual, ni col·lectiu.

Són molts els països que no respecten els drets més elementals de les persones, però només ens encarem amb aquells que poca ombra ens poder fer. La història és testimoni de l'actitud dels països forts en front dels febles. 

Reinventar TV3

Vaig llegir l'entrevista al director de TV3, el senyor Sigfrid Gras, al diari ARA, i la veritat que em va decebre una mica. Avui la Mònica Planas, també al diari ARA, no el deixa gaire bé. M'imagino que no és fàcil dirigir en aquests moments una televisió pública, amb els nous reptes, bàsicament per sortir de la televisió tradicional, que ja no convenç. I ha de ser difícil per la pressió política que reben, a part del que puguin dir i expressar els teleespectadors.

Haig de dir que miro molt poc la televisió, però sí que he passat èpoques que era més fidel a la cadena. Suposo que la poca qualitat dels programes que s'emeten també hi ha influït, però no vull donar-los tota la culpa. M'ha deixat d'interessar la televisió i em dedico més a la lectura. Les notícies del dia les pots trobar a qualsevol racó d'Internet i no quedar despenjat.

Pel que es desprèn de l'entrevista esmentada no es genera gaire entusiasme ni es preveu cap gran millora del panorama televisiu català. Estic segur que hi ha bons professionals que hi estan treballant, i que buscaran la manera de mantenir un nivell adequat perquè la televisió no acabi desapareixent de les nostres vides, però segur que ho tenen difícil.

Em fa gràcia quan parlen de limitar la política als espais televisius, quan la política està a tot arreu. Una altra cosa és evitar propaganda gratuïta dels partits polítics, sobretot quan aquests són els que dirigeixen el país. La política en sentit ampli és present en totes les relacions humanes, i és bo reflexionar-hi i poder saber què hi ha de cert en totes les decisions que es prenen i que ens afecten directament.

També és cert que hem viscut uns anys amb un excés de tertúlies que han tingut en el Procés la base de tota la xerrameca. Estem una mica cansats, i s'ha de trobar l'equilibri per deixar de mirar-nos el melic, sense oblidar que no podem viure al marge del que passa al món, el més immediat, però també el més llunyà.

La tria dels tertulians també ha estat una llosa que ha afectat la credibilitat de la televisió. Segurament no s'ha escollit els millors, prioritzant els amics i els més accessibles. Entenc que no és fàcil trobar el posicionament idoni per no ser rebutjat pels més fidels seguidors, obrint les portes a aquelles veus que són més crítiques, però que poden aportar una visió des de fora que ens ha d'enriquir a tots plegats.

Estic convençut que difícilment tornaré a mirar la televisió amb la freqüència que ho havia fet anys enrere, però sí que m'agradaria poder descobrir una televisió que m'aportés més coneixements, més opinions diverses, sense oblidar la gran tasca que la televisió catalana ha fet per fomentar la nostra llengua i la nostra cultura. Ha estat el contrapès a la repressió que ens ha vingut de fora, i d'un sector intern de pensament anticatalà.

El conflicte sanitari de Madrid

Fa molt temps que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens vol fer creure que la seva manera de gestionar la cosa pública és la millor. De fet el seu plantejament es basa en aprimar la capacitat econòmica i d'actuació de l'administració pública reduint els ingressos via impostos i fent que sigui la inèrcia de l'àmbit privat qui marqui la pauta. 

S'ha vist, amb la manifestació d'aquest diumenge, que el sistema sanitari madrileny trontolla, i que hi ha molts problemes que la seva presidenta vol amagar perquè no li tirin en cara la seva manera de fer política. És un pensar en la classe rica que es pot pagar els serveis, en detriment de la classe treballadora que no rep els serveis mínims necessaris per tenir una qualitat de vida decent.

Al llarg de la història hem vist revoltes motivades per un malestar general de la població, que han superat els governs de torn provocant un canvi de persones o de sistema. També hem vist que la tendència és recuperar la situació incial, a base de retallar serveis i prestacions, a l'espera que es repeteixen noves protestes per aconseguir una vegada més recuperar uns drets que ens semblaria que no haurien d'haver desaparegut mai.

La tendència actual al món occidental està més a favor de postures com les de la presidenta madrilenya que no pas de les exigències d'una població que considera que no rep els serveis que caldria. Això fa que la presidenta Ayuso respiri més tranquil·la del que caldria suposar davant d'una manifestació massiva com la d'ahir a Madrid.

Dubto força de l'èxit de la manifestació i de la pressió que el personal sanitari està exercint des de fa setmanes. En un altre moment creuria que tenen les de guanyar, però avui el vent no bufa a favor, i hi ha una força misteriosa que ajuda a tapar tota aquesta problemàtica, la titlla de revolucionària sense sentit, i ho excusa en la picabaralla política d'una món en situació preelectoral permanent.

És trist que calgui sortir al carrer per reclamar allò que per sentit comú semblaria que és just i necessari. En un sistema democràtic amb eleccions continuades faria l'efecte que accions com les d'aquest diumenge a Madrid haurien de tenir repercussions immediates i fer canviar d'estratègia al govern de torn. L'orgull en excés que ha demostrat la presidenta madrilenya em fa pensar que buscarà la manera per sortir triomfant de la baralla, menystenint els que se li enfronten, amb qualsevol excusa de mal pagador. Al darrere hi té el PP i Vox que li fan coixí. El PSOE haurà de demostrar que no està en hores baixes i que és capaç d'aguantar la pressió de la dreta, per aconseguir una continuïtat en el govern de la nació.

Pixar on no toca!

Avui a les xarxes socials he vist que algú havia enganxat un cartell denunciant els incívics que tenen gos i embruten els nostres carrers impunement. Són moltes les actituds inapropiades d'unes poques persones que molesten a la majoria. No és tan difícil comportar-se i intentar mantenir nets els nostres carrers. No hem d'esperar que el nostre Ajuntament ens netegi la brutícia dels carrers, sinó que hem d'evitar d'embrutar-los nosaltres.

Es repeteixen en el temps les queixes per no recollir les caques del gos o per pixar on no toca. Cada vegada hi ha més persones que surten a passejar el seu gos amb una ampolla d'aigua per regar per sobre dels pixums, però el que molts no saben és que no es pot deixar pixar el gos a qualsevol lloc, encara que després s'hi tiri aigua. 

Per començar ha de quedar clar que està prohibit pixar a les façanes de les cases. Això ho diu la normativa vigent, i a més és de sentit comú. Passant-hi aigua per sobre no se soluciona el problema, i això tothom que passeja un gos ho hauria de saber.

De la mateixa manera que s'està fent una campanya explicativa sobre el reciclatge de les deixalles i la implantació del sistema de recollida de la brossa del porta a porta, seria bo que també s'endegués una campanya explicativa de com s'ha de comportar una persona que passeja el seu gos per la vila. Ja sé que ho diu molt clar el reglament corresponent, i que tots tenim l'obligació de conèixer-ho, però no està per demés un recordatori amable, per després buscar la manera que tothom en faci cas.

Una vegada més hem de parlar de comportaments a la via pública, i semblaria que això ja ho hauríem de tenir molt clar des de sempre, ja sigui perquè ens ho ensenyen a casa, o perquè tenim prou coneixement com per saber què està bé i què no.

Viure en societat no és difícil si tens clara una consigna: no vulguis per als altres allò que no vols per a tu mateix. Oi que no t'agradaria que es pixessin a la façana de casa teva, encara que després te la ruixin amb aigua? Doncs no permetis que el teu gos ho faci a la façana d'un veí qualsevol de la teva vila. Respectem les coses de tots, respectem les coses dels altres.

L'estiuet de Sant Martí

Amb els anys són moltes les coses que canvien, fins i tot els costums i les tradicions. Sempre he pensat que els adults tenim l'obligació de recordar i explicar fets i anècdotes de la nostra joventut perquè no desapareguin de la història, més enllà dels llibres. Personalment sempre m'ha agradat explicar com vivien els meus pares, com pensaven i en què s'entretenien. Quines eren les seves aficions i com era el seu dia a dia, sobretot en tot allò que avui ha canviat.

És per això que quan escric també m'agrada introduir frases fetes, si venen una mica a tomb, perquè he notat que se n'ha perdut la mena. Crec que tot el que ajuda a recordar és important i fa que no simplifiquem tant la nostra vida. De la mateixa manera que en l'ús de la nostra llengua convé no reduir gaire el vocabulari, també és important saber d'on venim i fins i tot retenir allò que en algun temps havia estat d'actualitat. 

Ara em ve al cap l'encant del peix, que precisament aquests dies s'ha fet algunes sessions tal com es feia abans, arran dels actes del Calamarenys, i penso que és bo que ens ho recordin perquè això ens ajuda entendre el nostre passat d'on venim.

A tot això hi ha necessàriament un component de sensibilitat que al meu entendre està a la baixa. Crec sincerament que la nostra societat és menys sensible que abans i per això hi ha més gent que viu amb moltes dificultats al costat d'una majoria que ho té tot força de cara. Sempre hi ha hagut gent pobre i gent rica, però potser ara les diferències són més grans, i hi ha un factor que abans probablement no passava. Avui no només hi ha pobres que ho han estat tota la vida, sinó que n'hi ha que han passat d'una situació estable a la pobresa, i això és un tema que ens hauria de preocupar molt.

Però el títol de l'escrit no lliga amb res amb tot el que he dit fins ara, sinó hi afegeixo els efectes del canvi climàtic, que a diferència de la presidenta de la Comunitat de Madrid, jo sí que em crec. De jove i no tan jove, recordo que a primers de novembre parlàvem de l'estiuet de Sant Martí, perquè després d'unes setmanes de fred i pluja, teníem un parèntesi on la temperatura es recuperava i es feia menys feixuga l'arribada del dur hivern. Ara, hem celebrat Sant Martí, sense haver patit ni un dia de fred. Ens diuen que ja vindrà l'hivern, però no ens ho acabem de creure. Serà veritat que hem perdut dues estacions de l'any? 

Què són els desordres públics agreujats?

Un dia més parlo de lleis amb el perill de no acabar d'encertar-ho, atès que no soc un expert en elles, però crec que el gran problema sempre serà la interpretació de la llei, que es pot fer amb bona voluntat o de manera interessada i totalment subjectiva.

Avui ens anuncien que derogaran el delicte de sedició i modificaran el de desordres públics, amb l'adjectiu d'agreujats. Potser el text serà prou precís com per no comportar cap dubte a l'hora d'aplicar la llei i sentenciar els casos jutjats, però molt em temo que amb el canvi que es proposa hi hagi actuacions ciutadanes de protesta contra el poder vigent que es puguin catalogar a la lleugera com a desordres públics agreujats, i que al final encara hi sortim perdent.

És cert que, tal com ho tenim ara, s'ha pogut acusar de sedició uns actes que no ho varen ser mai, i que varen originar unes penes desmesurades que només s'entenien com a voluntat de venjança per l'atreviment dels independentistes de convocar un referèndum d'autodeterminació amb tan d'èxit. El nou delicte de desordres públics té el perill que hi facin entrar manifestacions de rebuig que en una situació normal no serien més que això: una demostració de descontentament de la ciutadania.

Puc entendre la crítica que alguns partits polítics i entitats sobiranistes estan fent a la proposta de modificació dels delictes, sobretot tenint en compte com funciona la Justícia a casa nostra i quins personatges tenim sota les togues. A partir d'ara veurem que partits com Vox o el mateix PP, es dedicaran a intoxicar el món judicial sempre que hi hagi alguna protesta que no els sembli bé, pressionant perquè siguin considerats com a desordres públics greus, i es puguin castigar amb penes de presó de fins a 5 anys.

Algú podrà dir que no estem mai contents. En aquest grup hi haurà la gent d'ERC que es considera els promotors del canvi i ho veuen com un gran èxit que els ha de portar a guanyar vots en unes hipotètiques eleccions, i entretant poder-ho manifestar en sessió plenària. És cert que som difícils d'acontentar, però el que més em preocupa és que les lleis es puguin interpretar d'una manera tan diferent segons qui sigui la persona a jutjar. Sempre són els mateixos els que en surten victoriosos, encara que el seu historial sigui prou greu com per rebre una condemna. 

No sé si la proposta arribarà al final, perquè ja hi ha barons socialistes que estan fent la seva guerra per tal de frenar-ho. Qualsevol cosa que faci pensar que és una concessió als catalans, sempre serà mal vista des de l'Espanya profunda i conservadora, de dretes i d'esquerres.

Com reciclar millor?

A casa hem rebut un tríptic que explica com reciclar bé la nostra brossa per millorar l'ambient i reduir les despeses del tractament dels residus. El dia a dia ens porta a no fixar-nos gaire en tot allò que esdevé una rutina i no estem acostumats a que ningú ens faci reflexionar sobre si estem fent bé les coses. Cada dia generem una quantitat important de deixalles i és bo tenir-ho en compte a l'hora de distribuir-les perquè el seu reciclatge sigui més efectiu i menys costós i contaminant.

El nostre Ajuntament ha endegat una campanya d'educació ambiental tal com ens havia promès, amb la intenció d'aplicar el sistema de recollida de la brossa porta a porta a tota la vila, i que a més ho fem bé, facilitant la feina i millorant el percentatge de brossa reciclada correctament. Cal reduir el rebuig i augmentar els diferents tipus de deixalles que després es poden reciclar.

La campanya em sembla molt correcta i de ben segur que tindrà els seus efectes positius, però no podem oblidar dos aspectes molt importants que ajudaran a que els resultats siguin els esperats. En primer lloc s'ha de conscienciar tothom de la necessitat de reciclar bé i assumir-ho com un deure de ciutadà en la nostra tasca diària. Si els vilatans no hi posem de la nostra part, tot l'esforç dels nostres governants serà inútil.

Caldrà, però, una vegada tothom n'estigui ben informat i sàpiga com ha d'actuar per fer bé el reciclatge, prendre les mesures necessàries per fer complir la norma a qui no demostri cap interès per col·laborar en aquesta tasca que és responsabilitat de tots. Sovint fa por haver de sancionar la gent per una actitud incívica amb conseqüències per a tota la comunitat. Ho hem acceptat en temes com el trànsit viari, on les multes, encara que no agraden, no venen de nou a ningú, però no en altres temes en què no hi estem acostumats.

Primer cal ensenyar com s'han de fer les coses, explicant els efectes d'una actuació incorrecta, després ajudar a resoldre tots aquells dubtes que puguin sorgir en la pràctica, i millorar aquelles situacions que puguin comportar problemes de funcionament i adaptació, però al final, quan es demostra que hi ha un desinterès per fer bé les coses no hi ha altre remei que sancionar, i això no ha de fer tremolar el pols a ningú.

Si l'equip de govern de la nostra vila ha cregut convenient aplicar el porta a porta a tot el municipi serà perquè ha vist que és possible, és viable i donarà bons resultats. A partir d'aquest supòsit, cal dedicar tots els esforços per engrescar tothom a practicar el nou sistema, i exigir que es faci tal com s'ha plantejat.

Junts per Catalunya amb l'aigua al coll

A l'espera de conèixer els resultats definitius de les eleccions de mig mandat als EUA, avui em fixava amb les dades que ha publicat el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), en el seu baròmetre d'intenció de vot dels catalans una vegada s'ha conegut el trencament dels dos partits independentistes que formaven part del govern.

En línies generals s'ha de dir que, en relació amb la composició actual del Parlament català, el PSC i ERC es mantenen a l'alça, al capdavant del rànquing i Junts per Catalunya perd pistonada amb un descens que no sembla tenir aturador. Si ara tenen un diputat menys que ERC, n'arribarien a tenir tretze menys, i encara no està tot dit. Pel que fa a la resta de partits, sembla ser que Vox aniria a la baixa, Cs podria desaparèixer de la institució, i el PP es beneficiaria d'aquestes dues davallades. La CUP i els Comuns es quedarien força igual.

Cal pensar que la dreta catalana no nacionalista es reparteixen els escons amb moviments a la baixa i a l'alça de manera alternativa. Si el PP va baixar a sota mínims, ara recuperaria una mica de forces en detriment dels altres dos partits polítics. Els Comuns, per la seva part, sembla que tenen bastant definit el seu sostre, incapaços de despuntar i esdevenint una força residual, que no desapareix, i que només serveix de comparsa amb l'esperança que el PSC o fins i tot ERC els pugui necessitar.

La CUP tampoc té grans possibilitats d'obtenir uns resultats que el facin créixer de manera important, i per tant formen part d'aquells partits polítics que es deixen sentir i que només la suma aritmètica els pot fer lluir i reivindicar els seus principis ideològics.

Al meu entendre, qui més hauria de reflexionar sobre les dades que el CEO ha presentat aquest migdia són la gent de Junts. Si continuen navegant a la deriva com fins ara, el meu pronòstic és que els resultats seran molt pitjor del que ens diuen ara mateix. La pregunta que em faig és on aniran a parar els vots dels desencantats per la seva gestió. L'abstenció podria ser una sortida lògica, en no veure-hi una alternativa clara. Potser sí que alguns votants de Junts aniran a parar a ERC o el PSC, però no és el més lògic. Pensar que de la seva desfeta se'n pot aprofitar el PDECat, tampoc està gens clar.

Sigui com sigui, faria bé la gent de Junts de posar ordre al seu partit, arraconar algunes patums que han desestabilitzat l'equip i han provocat aquesta davallada d'intenció de vot tan important. Haurien de canviar de persones, però també donar a conèixer exactament què volen que sigui la Catalunya del futur, i com ho volen fer per aconseguir-ho. De moment tots plegats ens ho posen una mica difícil, i jo crec que si ningú no fa el pas, l'abstenció pot anar en augment.

Salvar els mobles a l'emèrit

Haig de reconèixer que no tinc gaire clar com funcionen les coses de la Justícia, però sí que hi ha coses que no entenc. Probablement és perquè utilitzo la lògica en els meus raonaments, el sentit comú a l'hora d'analitzar els fets, i potser ni la lògica ni el sentit comú són elements que es tinguin en compte en la Justícia.

Segons he pogut llegir, avui a la Cort d'Apel·lació d'Anglaterra i Gal·les, a la ciutat de Londres, hi havia convocada una sessió perquè la defensa del rei emèrit pugui salvar-li els mobles. Es tracte de declarar-ho immune i per tant quedar impune de tota la seva activitat corrupta. 

El que no entenc és que els anys de corrupció essent rei en exercici els hi puguin perdonar, i en tot cas castigar-lo a partir de la seva abdicació. No puc entendre ni acceptar que un rei pugui ser un corrupte sense rebre'n les conseqüències. Una cosa és defensar-lo per les decisions que pugui prendre per raó del càrrec, com passa amb tots els polítics, i l'altra que no se'l pugui condemnar pels seus actes particulars corruptes que no tenen res a veure amb l'exercici del càrrec, i en tot cas s'aprofita del càrrec per a uns guanys personals.

Segur que és el que deia al començament de l'escrit: no hi ha ni lògica ni sentit comú, és simplement per una imposició, ja sigui de la Constitució o de la judicatura, que tots abaixem el cap i allò que a nosaltres ens condemnaria, a ell ni li fa pessigolles.

Ja sé que el mateix passaria amb un president de la República, com se'n beneficien presidents del govern, i potser per això caldria especificar quins són els delictes que no hi ha impunitat que hi valgui, i quines són aquelles actuacions que cal protegir per salut democràtica. 

Veurem en què acaba tot plegat, però desconfio molt del que puguin dir els tribunals de justícia, també els anglesos. Sembla que hi ha una consigna de protegir els caps d'estat, i llavors ens queixem de la desconfiança de la ciutadania i de l'arribada del populisme i l'extrema dreta. Els ulls també els tinc als EUA on avui pot ser l'inici del retorn de Donald Trump.

I l'exministre... tan panxo!

Cada dia que passa ens adonem més de quins polítics han governat el nostre país, de quin nivell de democràcia hem gaudit, i que la transició des de la dictadura franquista a la situació actual no ha estat la millor ni la més desitjable. Avui les declaracions de qui fou ministre d'Interior amb Felipe González demostren quina mena de personatges han conduït el país i també expliquen per què hem arribat a la situació actual, amb una ultradreta a punt d'entrar a governar-nos.

Les paraules de l'exministre socialista José Barrionuevo han molestat als actuals governants socialistes perquè els deixa en entredit. L'exministre ho ha dit molt tranquil·lament, perquè és el que pensa i ha pensat tota la vida, i estic convençut que és el mateix que pensa l'expresident Felipe González. Aquest país nostre ha protegit la corrupció i també els atemptats a l'estat de dret, com seria el cas dels GAL. És per això que no hi tinc cap mena de confiança, tampoc ara quan podria ser el moment de posar fil a l'agulla i castigar qui ha aprofitat el poder per actuar il·legalment. Això no passarà.

Com sempre, tindrem uns dies de reaccions i condemnes, que acabaran al calaix, i els indignes continuaran vivint de la rifeta. Aquest és el panorama polític d'un país que va viure quaranta anys de franquisme i que malgrat tot el que es digui, encara viu sotmès per la corrupció, la prevaricació i l'autocràcia dissimulada amb una pinzellada de democràcia representativa.

No és estrany que passi el que passa al Poder judicial. Tothom procura per mantenir-se al poder i no permetre que ningú els pugui tirar en cara tot el mal que han fet. Són ells mateixos que ho reconeixen sabent que no els passarà mai res. Els poders fàctics continuen governant i decidint el futur del país, i morirem sense haver aconseguit netejar tota la porqueria que ens va portar el franquisme, i que ha servit per aprofitar-se'n tota una colla de polítics, jutges, militars i classes altes de la societat, vivint a costa de la majoria, que tontament els ha donat suport.

Quan una cosa la trobes la més natural del món no tens cap necessitat d'amagar-la ni dissimular-la. Això és el que ha fet l'exministre José Barrionuevo. Hi ha qui s'ha esquinçat les vestidures, però a la majoria de socialistes el que els ha molestat no és el que va passar, sinó que ara es digui amb total impunitat, per les repercussions que poden tenir electoralment. Ni un bri de culpabilitat ni de penediment. L'ètica ni se l'espera ni se la suposa.

Resseguint la línia de la costa

Una tarda més hem fet la passejada, amb marxa accelerada, entre Arenys de Mar i Canet de Mar, aprofitant el bon temps i la claror del dia, que aquests dies corre a apagar-se. Sovint realitzem activitats sense arribar a valorar la sort que tenim de poder-les fer. Ho tenim tan fàcil que no se'ns acut a pensar que hi ha persones que pagarien per fer allò que a nosaltres ens surt gratuïtament. Passejar al costat del mar una tarda de diumenge sense haver de pensar en agafar el cotxe per tornar a casa no ho pot fer tothom, i és de bona persona ser agraït.

Després dels comentaris de l'altre dia sobre el canvi d'hora i el fus horari on ens emmarquem, n'he parlat i hi he pensat una mica i crec que no és fàcil acontentar tothom. Segons vaig poder llegir una de les idees que es defensaven era mantenir sempre el mateix horari, el corresponent a l'hivern, i adoptar l'hora del fus horari que ens correspon i no l'actual, que és el de països, com Alemanya, situats més a l'est.

Aquesta proposta, que sembla ser que seria la més idònia, fa que els mesos d'hivern les tardes siguin molt curtes, i que la majoria de les activitats que realitzem siguin dins la foscor, amb la necessitat d'utilitzar el llum artificial. No voldria repetir-me en la discussió, sinó fer notar que una caminada com la d'avui, es fa difícil un altre dia de la setmana, quan la gent treballa.

Contemplar com el sol se'n va a la posta mentre tu camines tranquil·lament, gaudint del paisatge, no té preu, i si li treus la llum del sol, no és el mateix. Avui hi pensava mentre caminàvem. Entenc, doncs, que a l'hora de prendre una decisió, no només cal tenir present els avantatges d'estalvi d'energia, sinó l'ús que fem de les hores diürnes en el nostre lleure. 

La natura és sàvia, i per això hauríem de pensar com ens podem adaptar millor a ella. Sembla força evident que un canvi d'hàbits seria la solució, però això no és fàcil. Com aconsegueixes que ens llevem abans i acabem la nostra feina professional també més aviat? No és el mateix una societat que a les sis de la tarda tanqui les botigues, que no pas que ho faci a quarts de deu de la nit. Si canviéssim la manera d'organitzar-nos, no només obtindríem més hores de sol, sinó que les podríem gaudir i ens ajudaria a afrontar les penúries d'una altra manera. Tot això, però, avui sona força utòpic.

El "cas Dalmases"

El "cas Dalmases", com se l'ha denominat, ha deixat en evidència un problema que afecta una part dels polítics electes que tenen mal entès de què es tracta quan una persona decideix presentar-se a les eleccions, sigui per formar part del parlament d'un país, o del consistori del seu municipi. Sortosament aquest mal no afecta a tothom, i jo voldria pensar que ni tan sols a la majoria dels càrrecs electes, però el cas és que quan es detecta i surt a la llum pública produeix esquerdes.

Puc entendre que a una persona que ha estat elegida per formar part d'una cambra legislativa li puguin arribar ànims de grandesa. La vanitat és un mal al qual estem tots exposats, i no podem adormir-nos-hi si no volem caure en el parany i actuar de manera prepotent.

Semblaria que el senyor Dalmases va tenir un mal moment, tot i que algú diu que no ha estat pas la primera vegada que el seu comportament no era el més adequat per un servidor públic. Tots hem de tenir una segona oportunitat si manifestem la nostra voluntat d'esmena, però el cas que tractem sembla que sortiria del guió i és de difícil solució.

El fet que la presidenta suspesa del Parlament català hagi actuat d'una manera impulsiva a la defensa de qui sembla ser la seva mà dreta, intentat pressionar perquè els fets succeïts fossin emmascarats, ha agreujat la situació, i ha empastifat la transparència i netedat que hauria de predominar en la política.

Ja sabem que els polítics d'una mateixa corda acostumen a defensar-se entre ells, i això podria haver estat la causa de la reacció de Francesc de Dalmases als estudis de TV3, i de Laura Borràs davant l'informe de l'advocada Magda Oranich, però quan això passa i es fa tan evident, la gent reacciona rebutjant la classe política. Si a més et trobes en un període ja massa llarg d'estancament i picabaralles continuades, sense que tinguem uns líders amb prou solera per fer-nos sortir de l'atzucac, la situació arriba a un punt que es fa insostenible.

Com que jo crec que ningú no és indispensable per fer rotllar un país, allò del pas al costat i deixar que siguin uns altres els que agafin el relleu, hauria de posar-se més en pràctica, i en situacions com aquesta seria bo veure com els polítics implicats accepten marxar cap a casa i no estirar més la corda.

No podem posar en perill tot un país per la defensa d'un prestigi que ha anat a la deriva. Potser no cal sancions, però sí el camí cap als vestidors. JuntsXCat està passant per uns moments molt difícils, i no crec que actuacions com la de Laura Borràs o Francesc de Dalmases els ajudin gaire per sobreviure a la crisi.

Arran de les paraules del major Trapero

Les declaracions del major Trapero, molt punyents contra la direcció política d'ara i d'abans, haurien de servir per a una reflexió a fons sobre la policia d'un país, però també sobre la política. Parlar de la policia, o parlar de política no resulta fàcil, sobretot si hi ha voluntat de no deixar-se portar per la pròpia ideologia i els propis interessos. El cos de policia acostuma a generar molts anticossos, i això ho podríem aplicar a totes les policies, les locals, les autonòmiques i les estatals.

Les persones que hem tingut algun tipus de responsabilitat pública i ens hem hagut d'enfrontar amb les reivindicacions policials, no ho hem tingut fàcil. El paper que desenvolupa la policia no es pot aïllar de la norma, i aquesta mai és independent ni objectiva. Els poders públics són els que orienten el funcionament d'una societat, d'acord amb la seva ideologia, expressada públicament, i amb el suport que reben de la ciutadania a través dels processos electorals.

Trapero es queixa d'ingerències polítiques en el funcionament de la policia, i això es pot criticar d'una manera simplista, segons estiguem més o menys d'acord amb la direcció política, però convé reflexionar-hi. La policia té un compromís cap a la societat, i una exigència de funcionament democràtic que a vegades es deixa de banda, amb l'excusa de l'exercici de les seves funcions.

Se'm fa molt difícil acceptar o refusar les paraules del major Trapero, però en tot cas és d'agrair la seva sinceritat i, jo diria, valentia a l'hora de fer-les públiques. Defenso la independència de la gestió de la policia respecte al polític de torn, perquè quedi a mans dels tècnics, dels professionals que hi entenen, però no es pot oblidar que la policia està al servei de la ciutadania, i una manera de ser-ho és a través dels polítics que han estat escollits pel poble sobirà.

Caldria conèixer l'entrellat que ha portat a l'enfrontament entre els policies que representa el major Trapero i el polític de torn, per saber exactament la base del problema. En més d'una ocasió el major Trapero ha manifestat la seva resolució a complir amb l'ordenament establert, i això és clar, però també és cert que la manera d'exercir-ho és molt subjectiva i aquí hi poden haver friccions.

Crec que el problema que tenim actualment és el desori polític que estem patint. No és només la Conselleria d'Interior la que fa aigües, sinó que hauríem d'estar parlant de tot el Govern català. Una altra cosa és pensar que la policia no té límits en la seva actuació, i a mi m'agradaria una policia amiga, que no es veiés com a repressora, encara que sí convincent i eficaç davant del delicte o l'incompliment de la llei.

A les xarxes socials ha sortit la paraula corporativisme, i penso que és cert que en col·lectius com el policial, es pot caure fàcilment en el corporativisme, com també passa en l'advocacia, els jutges o el funcionariat en general. És per això que, tot i entendre el major Trapero quan critica la ingerència política, també crec que hauria de reflexionar sobre el comportament policial, que no sempre ha estat a l'alçada que caldria suposar-li.

Es proposa congelar els impostos i les taxes municipals

Cada any per aquestes dates es porten a aprovació les ordenances fiscals per al proper exercici econòmic, atès que han d'estar aprovades definitivament abans del dia 1 de gener, quan comencen a meritar les taxes municipals. Avui hem conegut la notícia que l'equip de govern municipal de la nostra vila, que està en minoria, ha decidit presentar una proposta de taxes i impostos municipals congelats, tenint en compte els moments que vivim.

Sobre aquesta decisió hi hauria molts comentaris a fer. No cal dir que d'entrada els vilatans es poden sentir contents pel fet que no s'incrementin els impostos i les taxes, però això significa una congelació dels ingressos municipals, si més no de la part que correspon a ingressos propis i que en el cas de l'Ajuntament d'Arenys de Mar deu representar un 75% dels ingressos totals.

Congelar els ingressos en un moment d'increment de les despeses, es tradueix en què la capacitat de gestió del nostre govern municipal es redueix i caldrà veure quins serveis seran els més afectats. En la discussió sobre una administració forta o dèbil es desprèn quins són els interessos que predominen en cada cas. Un pensament liberal defensarà que sigui el mercat de l'oferta i la demanda qui reguli el mercat, sense intervenció de l'administració. Qui té interès en reduir les diferències entre la classe rica i la més humil, voldrà que l'Estat sigui fort per intervenir i redistribuir l'economia en benefici dels més dèbils.

En el cas dels ajuntaments, i tenint en compte la despesa cada vegada més important en serveis impropis, fa que els ingressos propis, que venen dels ciutadans, siguin més necessaris per equilibrar la balança, que per llei ho ha d'estar sempre.

És per això que a nivell personal ens pot interessar la congelació dels impostos i les taxes municipals, perquè d'aquesta manera evitem més despeses en un temps d'inflació i d'un increment dels preus del consum exagerat. Des d'un punt de vista col·lectiu, el fet que el nostre ajuntament perdi capacitat de despesa no és bo, sempre i quan estiguem d'acord amb la priorització d'aquesta, per part de l'equip de govern, i del control necessari d'aquesta despesa perquè sigui ben justificada i no es malgasti.

En el cas d'Arenys de Mar, i atesa la situació minoritària de l'equip de govern, caldrà veure què hi diuen els partits polítics de l'oposició, per conèixer si anem a unes noves ordenances o bé es prorroguen les d'aquest any. En el cas del pressupost, que serà el proper tema a debatre, la situació serà força la mateixa. Voldria animar els nostres governants, governin o estigui a l'oposició, que pensin en els vilatans a l'hora de decidir quina és la seva proposta i la seva decisió final.

Treballar en la seguretat ciutadana

No sé a quin lloc de l'escala de preocupacions ciutadanes es troba ara mateix la inseguretat ciutadana, però en tot cas és un problema que preocupa força i no s'acaba de trobar la manera de millorar la seguretat, i la sensació de seguretat, que aparentment tindria més facilitat per resoldre's. Perquè una cosa és el conjunt d'actes incívics i de violència que provoquen inseguretat i l'altra la sensació de trobar-te insegur i la por de patir qualsevol estrebada o robatori.

Se'n parla molt, però la sensació que tens és que no avancem en la millora de la seguretat. No cal parlar dels actes extrems, amb morts per apunyalades que, malauradament, es repeteixen sovint. Només tenint en compte els petits furts, els ensurts que es troba la gent quan surt al carrer, o els petits robatoris als domicilis, ja produeix una angúnia que preocupa la gent.

Tot i que hi ha punts concrets on les possibilitats de patir alguna agressió són més importants, també ens trobem en casos a llocs molt habituals i en hores que no són ni nocturnes ni de matinada, sinó fins i tot a ple dia. La resposta ràpida de molts és exigir l'empresonament del delinqüent, el càstig exemplar, evitar la reincidència deguda a la facilitat que tenen els delinqüents de sortir alegrament de les comissaries de policia. Probablement no tot passa per aquestes mesures estrictes, però sí que ens agradaria veure que el ciutadà que es comporta no esdevé amb tanta facilitat una víctima propícia del delicte.

En alguna ocasió he demanat més presència policial al carrer. No es tracta de viure en un estat policial, on no pots fer un pas que no et trobis amb un parell de policies, però crec que seria bo que aquests trepitgessin més el carrer, i que fossin visibles.

Alguns municipis, amb més o menys encert i resultats, tenen establerts els policies de carrer, o de barri, que es coneixen el terreny i les persones que hi conviuen, i mantenen, fins i tot, converses amb la gent que hi viu. Millorar la relació entre ciutadans i policia és una bona manera de millorar-ne la confiança, i disminuir la sensació de por a ser agredits al carrer.

Crec que els nostres governants locals s'haurien de prendre més seriosament els problemes de convivència que són fruit d'aquesta por i d'aquesta desconfiança vers la nostra policia i la seva capacitat per aturar els delinqüents, o si més no fer-los la vida més difícil. És per això que insistiria en la meva petició de demanar més presència policial al carrer, i més lligams amb la ciutadania a qui es deuen, com a servidors públics que són.