Un adéu dolorós

Ahir acomiadàvem la Gemma, una jove mare de tres criatures i un marit que és la correcció i bondat personificades. Tot i que no es varen penjar esquel·les, com és habitual a Arenys, l'església parroquial estava plena de gom a gom, pels molts amics i coneguts de la família, i pel dolor immens que ens commovia.
L'acte va ser molt sentit, amb paraules profundes de la seva germana, un bell escrit del seu pare, i un record d'amics propers, que descrivien qui era la Gemma, i el dolor que tots sentíem per la seva mort. Em posava a la seva pell i les llàgrimes em queien galtes avall. La filla gran té la mateixa edat que la meva i m'imaginava el dolor que havia tingut pensar que els deixava tan joves com són.
La meva filla va voler venir a l'enterrament, era la primera vegada que assistia a un acte com aquest, i va aguantar seriosa tot i que observava el meu dolor. Quan vàrem arribar a casa, ja no va poder més i va esclatar amb grans plors, als braços de la seva mare. La Clara va a ballet amb la Berta, la filla gran de la Gemma.
Situacions com la de dissabte et fan trontollar la fe. Com pot ser possible? on és la misericòrdia de Déu? i la seva bondat? No és fàcil. Des d'aquí el meu condol a la família, i el meu oferiment de suport i col·laboració en tot allò que pugui ser útil.

Independència viable

He assistit a la conferència de Jacint Ros Hombravella d'aquesta tarda a la Biblioteca, organitzada pel Centre d'Estudis Josep Baralt, que tot sigui dit, porta un molt bon ritme d'actes programats els darrers mesos. El públic assistent, uns cinquanta, érem si fa o no fa els de les darreres conferències, totes elles amb un comú denominador: la independència de Catalunya. L'acte l'ha iniciat en Miquel Rubirola, amb una introducció molt clara i treballada.
Subscric tot el que ha dit el conferenciant a qui sempre he admirat i reconegut el seu mestratge, fins i tot quan ha parlat de Xavier Roig. La resposta al títol de la conferència (La Viabilitat econòmica de la independència de Catalunya) ha estat ben clara: SI
I cap al final, quan es parlava de les dificultats que hi hauria perquè Espanya deixés independitzar Catalunya, en Jordi ha afirmat que el problema no era tant si Catalunya independent era viable econòmicament, sinó si ho seria Espanya sense Catalunya. Ros Hombravella ha respost que Espanya sense els Països catalans no ho seria.
Però ara, quan em disposava a escriure el meu post, m'he adonat que havia ficat els peus a la galleda, en arribar a la Biblioteca i saludar el màxim representant de Reagrupament a Arenys de Mar. Li he fet una broma, però ignorava el que estava passant el seu partit, on el creador Carretero i onze persones més acabaven de deixar el partit. Ara resultarà que el gran líder serà l'alcalde de Munt.
No em sorprèn i seria bo que servís de lliçó. Els catalans passem el temps dividint i no entenem que si no sumem no guanyarem. El senyor Carretero ja va tenir el seu moment i no ho va encertar. La creació de Reagrupament era una fugida endavant, i la crisi actual demostra una vegada més que no és persona per estar governant. Els perfils són diferents i les actituds també. Això ho ha entès ERC, i potser no hauran de pagar la gran factura que semblava que els presentarien els escindits.
M'ha agradat el concepte "sobiranisme de butxaca" que ha defensat el conferenciant. Hi estic d'acord i sempre ho he proclamat. Si fóssim capaços d'explicar als catalans que no parlen català, que no pensen en català ni vibren davant la història i les tradicions catalanes, que la independència ens beneficiaria econòmicament, que governar des de la proximitat és millor que des de Madrid, sumaríem més i el projecte independentista tindria més probabilitats d'èxit. Si ho limitem a les espardenyes i la barretina, serà molt bonic però gens efectiu.
Per cert, aquest matí han vingut unes dues-centes persones a fer una estada a la plaça de l'església. Portaven banderes blaves i també taronges, i un parell o tres d'espanyoles. Parlaven en castellà i reclamaven la llibertat. Espero que s'ho hagin passat bé i si han fet "gasto", millor.

Dos en un

M'agradaria parlar de dues notícies diferents, però que tenen un element en comú, si més no m'ho faig venir bé. M'agrada la decisió del diari AVUI de només acceptar comentaris a les notícies, si van amb el nom i els dos cognoms, i la població de residència. Si realment volem que els fòrums serveixin per alguna cosa hem de donar la cara i evitar que la gent s'amagui darrera de pseudònims per insultar. Què en traiem si tothom pot dir la seva, sense assumir responsabilitats? Hem de participar, opinar i arriscar, però mai jugar brut, d'amagat, només per destruir allò que no ens agrada, tinguem o no raó.
L'altra notícia és l'enregistrament dels comentaris d'Esperanza Aguirre. El doble joc, la hipocresia d'alguns polítics no fa res més que desprestigiar la política i per tant desestabilitzar el sistema democràtic. Ja sabem que hi ha coses que pensem i que no diríem mai, però el que no pot ser és que es descobreixi que hi ha actuacions tan mesquines, que hi ha persones a la política que només busquen el triomf personal.
Jo encara crec que hi ha persones que es fiquen en política per col·laborar, per servir, per ser útils als altres. Pensem i actuem d'una manera, no sempre coincident amb el que farien altres, però mai amb mala fe.
No passarà res i els protagonistes d'aquesta anècdota continuaran a la política, continuaran prenent decisions, però quina credibilitat tenen? Només podem confiar de qui va amb la cara ben alta, dient les coses pel seu nom, encara que no ens agradi. La transparència i la veritat estan per sobre de tot.

OAC, un pas endavant

Avui hem ensenyat el portal dels tràmits administratius de l'Oficina d'Atenció Ciutadana (OAC) als grups municipals, i també el nou web. Amb aquesta actuació es clou una etapa de renovació de la imatge corporativa i s'inicia una important etapa de l'OAC, que començarà a ensenyar tot el treball que s'ha estat fent fins ara, sense el qual no podríem oferir els avantatges dels nous serveis.
La Llei 11/2007, de 22 de juny, d'accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, reconeix el dret dels ciutadans a relacionar-se amb les administracions públiques per mitjans electrònics i marca com a data de posada en funcionament, el gener de 2010. El compliment de la Llei obliga a l'administració pública, i per tant també els ajuntaments, a realitzar una tasca molt important de reorganització interna perquè sigui possible que els ciutadans puguin conèixer telemàticament la situació en que es troben els seus expedients. El cert és que la majoria d'ajuntaments es troba lluny de poder complir amb una Llei, que ara farà tres anys probablement va ser massa ambiciosa.
El nostre ajuntament, però ha treballat intensament i la propera setmana els vilatans podran accedir via Internet a les seves dades, als seus expedients. Serà una realitat que de manera progressiva anirà ampliant el camp d'accessibilitat, però serà un gran pas que ens fa sentir molt satisfets.
Dilluns vinent començarà a funcionar el nou aplicatiu informàtic que permetrà donar una informació més àmplia als vilatans, sense necessitat de desplaçar-se d'una dependència a l'altra. L'OAC serà realment el punt d'atenció per a tots els tràmits administratius entre el ciutadà i l'Ajuntament.
La feina no ha acabat, sinó que continua, però avui ha estat un dia important en què s'ha fet palès el treball sovint silenciós i imperceptible, que a la llarga dóna els seus fruits. Gràcies, a tots i totes les persones que ho han fet possible, amb en Jordi i la Lucia com a caps visibles.

Un cas de mediació

Podria continuar amb el tema d'ahir, perquè acabo de veure que hi ha un projecte de Llei del codi de consum de Catalunya, en què es podrien arribar a pagar multes de fins a 10.000 euros per no emetre les factures i pressupostos en català. Canvio de tema i opto per parlar d'una de les reunions que avui he assistit, on se'ns ha fet la devolució del treball de mediació realitzat en uns habitatges de la vila.
Ha estat un treball acurat i de llarga durada, amb un conjunt divers d'actuacions, totes elles amb sentit, i amb la col·laboració de diferents serveis i tècnics. Un treball que partia del no res, per acabar aconseguint els objectius previstos o desitjats.
Quan tractes amb persones els projectes no acaben mai, no és el mateix que un projecte urbanístic, que té un final, sinó que les persones i les seves circumstàncies evolucionen i són canviables, per la qual cosa, una vegada arribes a un punt, no te'n pots oblidar, sinó que cal assentar les bases per al futur, per no tornar a la situació del principi, sinó establir el camí a seguir i la manera de vetllar perquè funcioni.
Treballar amb persones és enriquidor, no és fàcil, però és agraït si ho fas amb vocació, amb esperit de servei i sacrifici, no esperant grans reconeixements, sinó una gran recompensa, com és la gratitud de qui li cal el teu esforç. Això és el que rep cadascú dels integrants del meu equip.

Obligar, permetre, prohibir

Volia parlar del senyor Chávez, perquè encara em pregunto on són aquells que el defensaven i el veien com el salvador del poble. Mai em va fer gràcia, perquè no em vaig deixar enredar. No us fieu dels que es presenten com a salvadors del món. Tard o d'hora queden en evidència. El pitjor de tot, però és que el poble sempre en surt malparat.
Precisament l'altre dia em carregava la premsa, no a tota la premsa, però és evident que les actuacions del senyor Chávez no són exemple de res. De fet són una mostra clara d'autoritarisme i dictadura. Des d'aquí el meu suport i estima per als pacients veneçolans.
Finalment, però he optat per comentar la concentració de dissabte vinent a la plaça de l'Església d'Arenys. Si veniu us hi podeu trobar l'Albert Rivera, o l'Alícia Sánchez Camacho, o fins i tot la Rosa Díez. Es tracta d'una concentració i per tant no sé si portaran banderes o pancartes. Si seran banderes espanyoles i en aquest cas si seran constitucionals o pre. Tot això ho haurem de comprovar per després fer l'anàlisi. Ah! i també hi haurà moltes televisions... perquè hi haurà "morbo" i això ven molt!
El motiu de la trobada és la protesta que ha liderat l'arenyenc Xurde (es fa dir Xurde perquè ningú se li acudís dir-li "Jordi". Ja se sap que els catalans tenim la mania de catalanitzar-ho tot, i veiem un Carlos i de seguida l'anomenem Carles, o a un José Antonio i el bategem Josep Antoni.) Una protesta contra la llei que obliga a retolar les botigues, com a mínim en català, i que el seu incompliment li ha suposat, al senyor Xurde, una multa de 1.200 euros.
Haig de dir que no sóc amant d'imposicions i m'agrada pensar que la gent actua lliurement, respectant els altres. També és cert que al viure en societat hi ha d'haver unes normes i uns deures que no es poden descuidar. M'agrada veure els rètols en català, però em pregunto... obligant a fer-ho, ajudem la llengua? fem que la gent l'estimi?
No sóc innocent i conec la gent que s'agafa amb el que pot només per anar en contra i per tant hi ha un punt d'equilibri de difícil solució. Ja ho vaig dir fa pocs dies en aquest blog i ho torno a repetir: On seríem si no hi hagués una política lingüística en defensa del català? Qui vol entendre-ho ja ho entén i qui no ho vol...

La Llei de Dependència

S'ha reunit el Consell Territorial de la Dependència, i la ministra ha anunciat l'acord adoptat per unanimitat de totes les comunitats autònomes perquè el dictamen de les ajudes sigui fet abans dels sis mesos.
L'aprovació de la Llei va anar acompanyada de crítiques entre els partits polítics perquè es considerava que envaïa competències autonòmiques, però l'atractiu que tenia la va fer tirar endavant. Un atractiu que al cap de pocs mesos va començar a desfigurar-se i que encara avui no ha pogut recuperar.
El principal obstacle que s'ha trobat ha estat la lentitud en la seva tramitació, que ha fet que la gent es desanimés després d'esperar tant temps, i el segon i més important la quantia de les prestacions. És per això que tot el que sigui millorar el temps de tramitació millorarà l'eficiència de la Llei, però quedarà per veure si hi ha prou recursos perquè se'n beneficiï un mínim de persones que avali la bondat de la Llei.
En la situació econòmica que vivim, resultaria molt útil que la Llei es pogués aplicar amb més agilitat i beneficiés a un nombre més gran de persones. Els protagonistes d'avui eren la ministra i els consellers i conselleres, però en el dia a dia són molts els que hi intervenen, amb una feina constant de contacte directe amb les persones. L'administració local, la més propera a la ciutadania, té un compromís i la necessitat de comptar amb els recursos suficients per poder-lo complir.

Brams d'ase no arriben al cel

Parlem molt de la corrupció dels polítics i sens dubte és un fet a combatre per al bon nom dels que no corrompen, però també per a la salut democràtica de la nostra societat. Hi ha, però un col·lectiu que també acusem encara que no amb la contundència que caldria, ni es fa massa res per fer-los fora d'aquesta impunitat amb què viuen. Em refereixo al periodisme en els diferents vessants, tant de tipus de mitjà com d'abast territorial.
Tot i disposar de la TDT, que et permet visualitzar molts canals, les meves opcions es concreten força en els canals de la Corporació catalana i en unes hores i dies molt concrets. Probablement si disposés de més temps per estar per casa, m'enganxaria en algun programa més, però no és el cas.
Dic tot això perquè el programa APM de TV3, que a vegades veig, et permet veure coses que passen a les altres televisions, i encara que no es pot dir que sigui representatiu del que es fa per televisió, ja que són talls seleccionats expressament per les seves imatges i anècdotes, sí que et fa adonar del nivell d'una bona part de programes, la majoria als canals privats, on la intel·ligència no hi fa acte de presència, fins al punt de sentir vergonya pel que veig i sento.
És cert que qui queda en evidència és el personatge o personatges convidats, però no és menys cert que el "periodista" que es presta a presentar aquests programes no queda pas més ben parat, com a mínim als meus ulls i crec que als ulls de molta gent.
Hi ha molt bons periodistes, i seria injust posar tothom al mateix sac, tal com és injust posar-hi tots els polítics o els jutges o dissenyadors, per posar uns exemples. De totes maneres crec que la professió hauria de lluitar i fer més per denunciar la mala praxis del periodisme, i nosaltres ser més forts a l'hora de fer el mateix i deixar de creure'ns tot el que ens diuen.
Hi ha periodistes malalts i obcecats que només tenen una dèria i és corrompre l'ambient per esdevenir els grans déus i salvadors de la societat. Periodistes que no han passat per cap filtre i es creuen representants de no sé qui. Periodistes que es creuen únics posseïdors de la veritat. Periodistes que es passen pel forro el codi deontològic. Aquestes persones fan molt mal i no col·laboren gens ni mica a solucionar el que altres poden haver espatllat. Es confon la crítica constructiva, que hi ha de ser, amb l'empastifada i l'insult mesquí. Quan els qüestiones el que fan et titllen d'anar contra la llibertat d'expressió, sense que s'adonin que expressar-se en llibertat no vol dir qualsevol cosa que et passi pel cap, sinó que tot s'ha de conèixer i contrastar abans de penjar la llufa a l'altre, encara que sigui un polític sospitós.
L'única esperança que et queda és pensar que amb el temps les coses es posen al seu lloc i les persones també. Llàstima que a vegades és massa tard i no s'és a temps d'evitar la calumnia ni les conseqüències per a la persona atacada o la societat insultada. No és estrany que,davant d'aquesta situació em vingui sovint pensaments com ahir quan parlava de Càritas i la seva gent. Per això em reconforta tant pensar que encara hi ha gent que fa cas omís a les injúries i té com a objectiu i fita servir els altres i rodejar-se de gent bon, gent amable, gent abnegada. Acabem-ho així que et deixa millor.

Beat Samsó

Mataró ha estat escenari de la beatificació d'un ex-rector, el pare Samsó, mort el 36, a l'inici de la guerra civil espanyola. Fins ara les beatificacions que havíem vist es feien des de Roma, al Vaticà, amb tot el glamur que ho envoltava. Del meu record podria parlar de Vic, amb la beatificació de la Carme Sallés, fundadora de la comunitat de religioses propietàries de La Presentació, aquí a Arenys. D'Arenys recordo la beatificació de Mare Paula Montalt.
Els consistoris respectius anaven de bòlit buscant disfresses, com ara les mantellines, per poder participar de la cerimònia vaticana. Era tot un muntatge i l'excusa dels vilatans a qui es beatificava un avantpassat, per anar a Roma. Ara amb la decisió presa pel papa Benet XVI, de celebrar-ho a la comunitat on pertanyia l'homenatjat, desapareix aquell macromuntatge i passa a ser més d'estar per casa.
Per a les comunitats de base té més sentit si és que això de fer beats i sants en té algun, si més no perquè es parla de persones properes a nosaltres i que podem entendre molt millor que la resta del món, i si hem d'aprendre algun missatge, també ens serà més fàcil. En el cas del capellà beatificat avui no saps massa què dir, atès que en el temps en què va ser mort n'hi va haver molts i tots ells innecessaris. Caldria analitzar l'exemple de la seva vida i passar més de llarg del seu final, i probablement trobaríem aquells valors que avui ens manquen.
L'Església darrerament ha pecat de posar el llistó baix per a segons qui i massa alt per a qui no ha convingut. La fe, però no depèn de si són beatificats o no, sinó de l'exemple que han donat i donen moltes persones

Sensibilitat

Avui costa molt valorar la feina continuada i gairebé anònima de persones desinteressades que actuen individualment o a través d'organitzacions i entitats sense ànim de lucre i que només busquen servir i alleugerir el sofriment dels altres.
Ja vaig comentar en aquest blog la sorpresa agradable de la nominació d'arenyenc de l'any al president de Càritas, per davant de candidats molt reconeguts, però més prosaics. Amb l'accident d'Arenys de Munt s'ha tornat a demostrar qui està a l'alçada de les circumstàncies i una vegada més ha estat al davant, solucionant el que fes falta.
També he pogut constatar qui treballa sentint el que fa i qui ocupa el seu temps a la feina. Treballar dia rere dia amb persones que necessiten l'ajuda per poder sobreviure, segur que et desenvolupa la sensibilitat i no t'immunitza.
La manca de sensibilitat és el que provoca més tensió i incomprensió, i la sensibilitat no surt per generació espontània, sinó que es conrea, s'educa i es treballa individualment i en grup. Sempre he valorat les persones sensibles i he rebutjat les insensibles. Una vegada més llanço el meu homenatge a les persones desconegudes que col·laboren a mantenir un món més just, més sensible i just.

Sgae, un atracament?

Sembla ser que al Ripollès hi ha un intent de revolta per part dels alcaldes emprenyats amb l'SGAE. Per la formes, però també el contingut. I és que a ningú li agrada haver de pagar sobrepreus, i encara menys si qui t'ho exigeix es comporta de manera grollera o prepotent.
No he conegut mai cap recaptador de l'SGAE ben considerat. Quan s'acosten, la gent es posa tensa i els maleeix els ossos. A sobre d'haver pagat un catxet important i unes despeses d'organització, et ve l'home o la dona de l'SGAE i t'exigeix una percentatge. La notícia parlava de pagament de drets d'autor a casals d'avis, per tenir la televisió oberta, o de voler cobrar per activitats gratuïtes, i això ha acabat d'enfurismar els alcaldes.
La meva experiència com a responsable d'organitzar actes culturals, amb la gent de l'SGAE va ser com la d'aquests alcaldes i també em molestava els pagaments, encara que ho tenia assumit i pressupostat. El que la gent no entén és la impressió que dóna l'SGAE. No es veu com una empresa que fa la seva feina, sinó que se la veu com explotadora dels programadors per a benefici propi. Per més que t'expliquin que aquells diners són per als autors, tothom ho veu com un impost revolucionari.
Per què l'SGAE i no un altre? Probablement si hi hagués més d'una empresa i no pas un monopoli, s'entendria més. Per què només hi ha l'SGAE? Per què ens hem de creure que els autors interpretats tenen delegada la representació a l'SGAE?
Recordo que quan et posaves més ferruc, començaven a reduir l'import. Si no estaves atent et feien pagar per una peça de Bach, i això era el que et provocava més desconfiança. Penso que com en molts aspectes, la llei hauria de reformar-se i potser trobaríem fórmules que no ocasionarien tantes susceptibilitats ni emprenyamentes.

Reflexió lingüística

S'ha d'imposar una llengua? Quina diferència hi ha entre protegir una llengua i dictar lleis que obliguin a utilitzar-la? El català necessita que se'l protegeixi? Si una majoria de catalans parla el castellà, per què tants esforços perquè ho facin en català?
Podríem formular més preguntes, però n'hi ha una que m'hi vull referir i és la que ha mogut un arenyenc a promoure una manifestació contra la política lingüística de la Generalitat. El seu negoci només està retolat en castellà i per tant no compleix la normativa que diu que com a mínim ha d'estar escrit en català.
A mi m'agrada passejar pel carrer i veure el rètols en català. Recordo que quan era petit això era més difícil i potser feia que t'hi fixessis més, i això m'ha quedat. Quan vaig anar a Barcelona per estudiar a la Universitat, em va estranyar veure escrit "Pollería" o "Charcutería", ara segur que hi ha més rètols en català i això ha estat possible gràcies a l'esforç polític per recuperar el català.
Què hauria passat si TV3 hagués estat una televisió bilingüe? Que passaria si no existís la immersió lingüística a l'escola? Què passaria si no es dediquessin recursos públics per protegir i fomentar l'ús del català?
És un encert que les botigues s'hagin de retolar en català, com a mínim? La reacció d'aquest arenyenc és una provocació política (l'arenyenc en qüestió es va presentar a les eleccions municipals per Ciudadanos - Partido de la Ciudadania)? Beneficia la llengua aquestes mesures? si no existís aquesta normativa, lliurement retolarien les seves botigues també en català?
Jo penso que un ha de ser molt sincer i pensar-s'ho dues vegades abans de fer declaracions fàcils. No és tan senzill, perquè malauradament encara estem sortint dels quaranta anys de dictadura. Una dictadura que ens va fer molt mal, sobretot a la llengua i a tots els nostres drets com a catalans. Sisplau, no caiguem en l'error de comparar la dictadura que prohibia l'ús del català amb les mesures protectores del català. Valorem, en tot cas, si encara necessita protecció.

Preparant la pólvora

La senyora Camacho ja sap com plantejar la campanya electoral. Feia dies que hi anava donant voltes i no trobava cap tòpic que li anés bé. Necessitava alguna cosa que cridés l'atenció, que portés polèmica i li permetés sortir a les pàgines dels diaris i a tots els mitjans de comunicació. Sabia que parlar en positiu no engrescaria ningú, i per tant havia de buscar quelcom transgressor, que escandalitzés a uns quants, però que fos molt populista, que enganxés la gent fàcil.
A la senyora Camacho, Vic li ha fet obrir els ulls. Una ciutat on la segona força política local és la del xenòfob Anglada, amb un 25% d'immigrants, i que acaba de ser notícia pel document aprovat sobre l'empadronament dels sense papers, els immigrants il·legals.
No cal ser molt espavilat per endevinar que la immigració és un tema que comporta polèmica, de manera fàcil, que es pot fer un discurs demagògic, ple de tòpics i populista per engrescar les masses. Veurem el to que farà servir, però a mi, d'entrada, ja m'ha fet perdre la poca credibilitat que en pogués inspirar.
El senyor Mas, en una entrevista al programa Àgora de TV3, va dir que el seu discurs seria en positiu. M'agradaria poder-ho creure. S'ha de dir que em va agradar les respostes i el to amb que les va fer, encara que pugui no estar-hi d'acord. Tant de bo sigui fidel a la seva promesa. Tot i així, avui llegint el diari he vist que el seu partit està preparant una campanya contra el traspàs de rodalies. Resulta que el tripartit no ho sabut fer bé. No serà que el problema és que no ho ha pogut fer ell? Li recordem l'entrevista amb el president Zapatero a les vigílies de l'aprovació de l'Estatut?
El President Montilla vol donar la sorpresa i acabar primer. Per què no? Durant aquests anys ha estat fent equilibris amb els companys de viatge i no li ha estat fàcil. Caldrà veure si l'experiència l'ajuda a l'hora d'encetar un nou equilibri, a l'hora de convèncer els que defensen Catalunya i els que es troben molt bé amb els seus socis espanyols. A la seva colla hi són tots i no sé si aconseguirà mantenir-los i afegir-hi els que li falten.
ERC mantindrà una lluita particular per convèncer que l'alternativa Carretero és foc d'encenalls i fer veure que és molt fàcil defensar postures independentistes i rupturistes des de l'oposició, o a la xarxa d'Internet, però no és el mateix quan es té la responsabilitat de govern, i d'això es tracta oi?
ICV haurà de recompondre una mica els mobles després de les notícies sobre l'incendi d'Horta de Sant Joan. S'ha de dir que els tres consellers que hem conegut, no han tingut massa sort i han fet tots els papers de l'auca. Hi ha més gent i amb més bona premsa que poden aspirar a ser útils per sumar.
I després tenim Ciudadanos que esperen tornar a sorprendre, malgrat les picabaralles viscudes i al missatge monotemàtic, i que potser hauran de competir amb Unión Progresso y Democracia, probablement els representants de qui voldria que la idea "Catalunya" desaparegués de la memòria.
Falten mesos perquè comenci la campanya electoral, però la precampanya... ja ha començat!

Responsabilitat i competència

Continua la polèmica arran de la negativa de l'Ajuntament de Vic a empadronar les persones estrangeres sense visat de residència. No hi vull entrar perquè ja en vaig parlar fa uns dies, però sí que voldria comentar que és graciós que segons quan es sigui tan meticulós i en altres casos es justifiqui la situació il·legal. Si el full padronal és la clau perquè siguin atesos als centres d'atenció primària, no podem negar el padró a ningú, però si volem fer bé les coses i evitar contradiccions, cal que repassem la legislació vigent i corregim allò que no rutlla.
Avui, però la notícia era la compareixença dels consellers d'ICV, és a dir, de Medi Ambient i d'Interior, per entendre'ns. Havien d'explicar el que va passar l'estiu passat amb l'incendi d'Horta de Sant Joan. Havien de declarar si és cert que varen ocultar informació.
A la política hi ha uns principis que són claus i un d'ells és la transparència. Si volem que la ciutadania ens tingui confiança no podem amagar res. Si és cert que el govern coneixia que la causa de l'incendi no era el llamp, s'ha d'exigir responsabilitats a qui ha mentit; si es tracta de desconeixement, potser caldria analitzar si el problema és d'incompetència. Hi haurà fets que en un moment donat s'hauran de silenciar, però mai enganyar ningú. Aquí rau la gran diferència que no sempre s'entén, per una banda i l'altra. Si realment volem fer camí junts, cal ensenyar les cartes, encara que això pugui semblar que ens debilita. Si no en som capaços, no pretenguem fer colla.

Un nou aeroport a Catalunya

Ja em permetran els neuròtics, obsessius i monotemàtics malaltissos que dediqui el meu post a parlar de la inauguració de l'aeroport de Lleida. És molt probable que no els interessi gens, perquè és clar... no genera suficient polèmica i és massa terrenal. No amago el meu desencís per tanta paranoia i ridiculesa, que no fa més que empobrir la nostra capacitat intel·lectual, rebaixant-nos a una simple reivindicació, per important que aquest sigui, que ho és.
Avui Lleida s'ha sumat a la xarxa d'aeroports catalans, al marge de solucionar la identitat de qui els gestiona i les picabaralles entre l'Estat i la Generalitat. Per cert, l'altre dia escoltava com un tertulià de la ràdio es preguntava si no era estat també la Generalitat, i si ho era, per què tantes reticències a cedir la gestió de proximitat.
Sigui com sigui, a partir d'avui els lleidatans i veïns podran viatjar en avió sense necessitat de desplaçar-se a Barcelona o Reus, com a mínim per algunes destinacions. M'imagino que dependrà de la demanda que les destinacions s'ampliïn, i també, no cal oblidar-ho, de les mesures que s'apliquin per bonificar les companyies que han fet el pas d'incloure Lleida com una de les seves destinacions.
No fa gaires mesos vaig anar a l'aeroport de Girona, el de Reus no el conec, i vaig quedar parat de com ha canviat. D'aquell mini aeroport del començament, que semblava de joguina, a l'actual, hi ha una gran diferència. Suposo que el mateix passarà a Lleida, i això anirà en benefici de l'economia de l'àrea, del turisme i dels residents que a vegades hem vist més propers a l'Aragó que a casa nostra.
Felicito els lleidatans, i els animo a fer ús del nou mitjà de comunicació que tenen al costat de casa.

Transmetre les idees i pensaments

Aquesta tarda he dedicat una estona a escriure el meu article de l'Ametlla per al mes de febrer. A diferència del que és normal amb mi, aquesta vegada l'he reescrit totalment. A vegades et deixes emportar pel moment que vius, i això és el que em va passar la setmana passada quan el vaig escriure per primera vegada. Després en la primera lectura ja vaig veure que l'havia de fer diferent, no tant perquè no m'agradés, sinó pel to i perquè vaig considerar que no era el lloc adequat per aquell article. Tot això gràcies a la reflexió familiar que sempre mantenim i que tant m'ajuda.
Avui he agafat la mateixa idea, però l'he escrit diferent, ressaltant allò que calia i deixant en un segon lloc l'anècdota o el rampell, que sempre és bo que hi sigui, però no a primera fila ni massa destacat.
No cal dir que on estàs, la feina que fas, la responsabilitat que tens, la imatge que vens... tot això condiciona l'escrit i la seva lectura, la intencionalitat i la interpretació. Segur que d'aquí un temps, quan la meva situació sigui diferent, també els escrits canviaran, no només pel pas del temps i l'edat, sinó per la llibertat de dir, encara que el mateix, de manera més clara i entenedora.
I amb música clàssica eslovaca he acabat de redactar la meva idea que tinc ganes de donar a conèixer. Això, si en una segona lectura no hi busco més canvis. Demà diumenge ho repassarem.

Ajudem Haití

Avui us reprodueixo la carta que he rebut de la Núria, amiga de la família i a qui citava fa un parell de dies quan parlava del terratrèmol d'Haití. Us animo a col·laborar en l'ajuda al poble més pobre d'Amèrica i un dels més pobres del món.

Fa tres anys vaig anar a buscar la meva filla adoptiva a Haití. L'orfenat on ella estava, el GLA (God's Littlest Angels), el dirigeix una dona americana que es diu Dixie Bickel. Tenen una pàgina web (que gestionen també des d'EEUU) on expliquen la feina que fan amb els nens orfes.

En aquesta mateixa pàgina (a la part superior dreta) hi ha una pestanya que permet fer donacions a través de PayPal.

El pagament es fa amb targeta de crèdit i no hi ha cap tipus de comissió. És un sistema segur i comprovat. L'import íntegre arriba directament al God Littlest Angels. El fet d'haver utilitzat aquest sistema diverses vegades i que m'hagi anat bé i també el fet de saber que els meus diners han arribat directament a persones que estan allà mateix i que els saben gestionar amb ètica i transparència m'anima a explicar-t'ho per si tens ganes d'enviar ajuda econòmica a Haití i trobes que aquesta és una bona manera de fer-ho.

Les imatges que veiem per la televisió ens deixen consternats. El cor ens diu que volem ajudar i no sabem com. Hem pensat que, com a mínim, volíem explicar aquesta manera d'enviar ajut per si a algú li podia interessar. Nosaltres hem estat allà i sabem que aquest camí és d'absoluta confiança.

Ara, per desgràcia, encara hi haurà molts més nens orfes. Però segur que, a més a més, des de GLA s'organitzaran per ajudar també a altra gent del seu entorn que ho necessiti (com ho varen fer quan hi van haver els huracans).

T'encoratgem a enviar una petita ajuda, ni que siguin 5 o 10 euros.

Si vols seguir la informació sobre les conseqüències del terratrèmol, des de GLA tenen una adreça on pengen fotos i vídeos.

T'agrairé que, si ho veus convenient, enviïs aquest e-mail als teus coneguts.

Moltes gràcies,

L'esca del pecat

No acostumo a fer profecies ni pretendre endevinar el futur ni crec en la predeterminació. El futur el construïm nosaltres i en som completament responsables, no únicament responsables. Malgrat tot cada vegada tinc més clar que les persones abnegades i disposades a donar a canvi de res, seran més necessàries perquè n'hi haurà menys. Estem construint una societat que castiga el que treballa i premia el gandul. No sé si és un canvi de valors, una pèrdua de valors o simplement la degradació de la col·lectivitat.
Quan parles de l'escola, de les relacions entre els alumnes i professors, i d'aquests amb els pares, t'expliquen les dificultats creixents per aconseguir harmonia, per aprofitar el temps, per evitar el fracàs escolar, i els llestos són mal vistos i els rucs els líders del grup. Si parles d'entitats et comenten que cada vegada és més difícil trobar gent disposada a dedicar unes hores al grup. Si ens fixem en el món de la política, veus que els partits els costa trobar persones vàlides per liderar projectes, que renunciïn a part de la seva vida professional i familiar per dedicar-ho al partit, a la política, i potser sobren aquells que només busquen aprofitar-se'n. I així podríem anar continuant.
Les coses no surten soles, es necessita treball, hores de dedicació, esforç, i sovint cal prendre decisions, prioritzar... i això comporta riscos, equivocacions, i immediatament crítica, no sempre constructiva. També manipulació, interessos personals, deliris, afany de lucre, de poder, de nom...
No és estrany doncs que hi hagi qui visqui de riure's dels altres, d'insultar, de calumniar, de manipular la innocència sacrificant el que arrisca, tot això des de la impunitat, al darrera de la tanca, protegit per l'anonimat, o pel morbo de la massa que desitja que tornin a alliberar Barrabàs perquè pengin al mestre. La vida, en essència, malgrat tot no és tan diferent.

Dolor a Haití

Avui la notícia ens ve d'Haití, un dels estats més pobres del món i que fa bona la dita sempre plou sobre mullat. Encara no hi ha xifres de persones mortes, però tot fa pensar que la llista serà llarga i les obres de reconstrucció duraran mesos si no anys.
Situacions com aquestes et comporten un conjunt de preguntes, totes elles al voltant de la indignació, la ràbia, els sentiments d'impotència, de tristesa, i allò que ja he pogut llegir en més d'un comentari: sempre passa als més pobres.
Quan he sentit la notícia del terratrèmol he pensat amb la Núria que per dues vegades ha anat a Haití per adoptar dues criatures, els seus fills. També amb la Pilar que hi va ser una vegada per fer-hi una d'aquelles conferències que acostuma a fer, encara que més a prop i a països més desenvolupats.
Quan has visitat un país que després pateix alguna catàstrofe o fet luctuós, sembla que ho vius més intensament. Em ve a la memòria una glorieta que hi havia a la plaça principal de Sant Cristóbal de las Casas, on hi havíem anat a esmorzar un parell o tres de dies, quan pocs mesos més tard vàrem saber que hi havia hagut un tiroteig amb morts. En el cas d'Haití, que no conec, penso amb edificis nobles o significats de casa nostra i me'ls imagino enderrocats. La Universitat de Barcelona, el Palau de Pedralbes, la Sagrada Família... però el pitjor de tot és imaginar-te les persones sense vida sota les runes. Avui és un dia trist i només podem demanar que qui estigui en condicions de mitigar el dolors dels haitians, que no s'aturi ni un moment.

Els fets de Vic no són un bolet

No em podia passar per alt, primer per tractar-se de Vic i també perquè durant vuit anys vaig estar treballant al Padró d'Habitants, i ara, com a regidor de Nova Ciutadania fins aquest any i regidor d'Administració General en aquest mandat, he estat i estic molt lligat amb temes d'empadronament.
Haig de dir que em va sorprendre l'actitud decidida de l'Ajuntament de Vic, amb el seu alcalde al capdavant, no pas perquè pensés que era una ximpleria el que estava dient, sinó pel seu atreviment en tocar un tema tan sensible.
La posició plantejada a Vic no és, al meu entendre, una bona solució ni tampoc justa, però cal que se sàpiga que en qüestió d'immigració hi ha uns buits legals que perjudiquen directament l'administració local i que quan escolto la ministra De la Vega fer afirmacions tan alegrament, "Hay que sujetarse a la ley", jo li respondria que hi ha un cúmul de contradiccions en les lleis que toquen d'una manera o altra el fet migratori, que provoca desconcert i indefensió als ajuntaments.
Si bé abans s'entenia el Padró com l'eina municipal que permetia planificar des d'un punt de vista urbanístic, social, econòmic, i la responsabilitat del seu manteniment era dels ajuntaments, ara tot plegat s'ha desvirtuat i és l'Institut Nacional d'Estadística (INE) qui fa i desfà, i no rep cap conseqüència de la seva fiabilitat o no, de si s'ajusta a la realitat o no.
Qui rep les conseqüències dels pisos pastera? dels contractes il·legals d'habitatges? dels pisos habitats sense cèdula d'habitabilitat? de la llista d'aturats en una població? El ministre Gorbacho sap que hi ha unes reivindicacions dels alcaldes per aconseguir resoldre les contradiccions entre lleis de diferent competència. Fa molts anys que es reclama una legislació clara que evitaria posicions com la de l'Ajuntament de Vic, que no comparteixo, ja que penso que el Padró ha d'explicar qui viu a la població independentment de la seva situació jurídica, social, política... però en canvi s'ha de poder regular que els pisos on s'empadronen les persones, disposin de la cèdula d'habitabilitat, tinguin un contracte de lloguer o propietat registrat, no sobrepassin el nombre de persones que hi caben... Estar empadronat et dóna drets, però també t'exigeix deures, i els ajuntaments, com administració més propera a la ciutadania, han de poder treballar amb les millors eines i en les millors condicions possibles. El tema dóna per molt més del que s'escriu en un post, i m'agradaria que l'alarma de Vic servís per trobar les solucions que fa tants anys es reclamen.

Avatar i els seus efectes

A la feina riem quan els dic que l'última pel·lícula que vaig anar a veure va ser l'estrena de Ben-Hur. La veritat és que hi vaig molt poc, i no recordo quan va ser la darrera vegada. Avui, però quan he llegit la notícia he pensat que potser faig bé d'anar-hi tan poc.
"Avatar provoca depressions i pensaments suïcides entre els seus admiradors". Això és el que es dedueix al llegir els fòrums d'Internet, i segons sembla es deu al fet de no poder gaudir de la vida de Pandora, el planeta on passa la història de la pel·lícula.
Segurament no seria la pel·lícula del meu estil, si és que encara puc parlar d'un estil que m'agradi per sobre dels altres. Recordo molt bé les pel·lícules d'Art i assaig, les paisatgístiques, les que es basaven en les relacions humans, també amb components històrics... no he aguantat mai les pel·lícules de ciència ficció, sempre he preferit les referides en temps present o passat. Passolini, Fellini, Bergman... em falla la memòria i mai he sigut capaç de recordar els noms dels actors ni les actrius.
Sembla ser que la gent, en veure totes les excel·lències del món de Pandora, s'adona de les misèries del nostre món i ho enveja i es disgusta pensant el malament que tractem la naturalesa, els éssers vius, el medi ambient...
Probablement hi podríem trobar la part positiva i tractar de convertir el nostre món en aquest imaginat amb tanta excel·lència. No podem fer miracles, però podem contribuir amb el nostre gra d'arena. Si tots hi posem la nostra part, serem capaços de canviar el món, i hi ha moltes coses a canviar.

Després de cinc anys

El temps passa molt de pressa. Va ser el dia 9 de gener de 2005, ara fa cinc anys, que vaig estrenar aquest blog amb el meu primer apunt. Durant el primer any escrivia de tant en tant, i a finals del segon any vaig començar a fer-ho diàriament, i fins avui he mantingut el ritme.
Aquesta tarda he agafat el llibre de Joan Majó, "No m'ho crec!", i me l'he llegit d'una tirada. La Dolors me l'ha fet portar perquè, arran de la xerrada de divendres, li varen venir ganes de llegir-lo i que també ho fes jo.
De fet, farà un parell de mesos vaig tenir l'ocasió d'assistir a una conferència a càrrec de Joan Majó, ex alcalde de Mataró i ex ministre d'Indústria. El tema de la xerrada era el mateix que el llibre que m'he llegit avui, i d'alguna manera donava alguna pista sobre preguntes que ens fèiem divendres al Debat i Tertúlia.
Joan Majó no es creu "que perquè uns centenars de milers de nord-americans no paguin, es pugui enfonsar el món." El llibre, amb una explicació molt planera, dóna unes pautes sobre la crisi que patim deixant ben clar que no és una crisi financera, sinó econòmica. I una altra idea interessant: no ens trobem davant d'una crisi cíclica d'un model econòmic, sinó en la mateixa crisi del model.
Deixeu-me que afegeixi un altre element important i que ha estat motiu de crítica per part de qui ho veia diferent. Joan Majó defensa el posicionament keynesià de que ara és hora d'invertir en obres públiques per poder evitar acomiadaments i permetre mantenir el nivell de consum. Joan Majó diu que qui no ha sofert reducció en els seus ingressos no ha de deixar de consumir, perquè això ens podria portar a una situació de depressió. També adverteix de la necessitat d'orientar bé les inversions, i ho lliga amb la idea del canvi de model econòmic.
Us recomano la lectura i si teniu l'oportunitat d'assistir a la xerrada que Joan Majó farà a Arenys, a l'Aula d'Extensió Universitària, el dimarts 19 de gener, a les 18h a la sala Josep M. Arnau del Calisay. Segur que us resultarà interessant.

Frau, picaresca i control

El govern vol combatre el frau fiscal i ahir va aprovar un real decret on s'obliga les entitats financeres a comunicar tots els pagaments per sobre de 3.000 euros i d'aquesta manera evitar el diner negre. Per què creu que hi ha més diner negre ara que abans? doncs s'ha vist que la recaptació per l'IVA ha baixat un 30% aquest 2009, una xifra molt per sobre del que ha baixat l'activitat econòmica que, segons he llegit, és d'un 4%.
A ningú li agrada pagar impostos i tothom que pot els escatima, però tot plegat és un peix que es mossega la cua i si no volem que es controli res haurem de canviar de model econòmic i treure competències a l'Estat. Si volem unes prestacions socials fortes, hem de procurar uns ingressos forts de l'Estat, ja que no disposa de cap màquina de fer diners, sobretot des que tenim l'euro.
El que passa és que tots actuem sota la influència de la picaresca i els polítics estan subjectats al populisme més banal, que els fa actuar pensant massa en acontentar la gent, abans que prendre mesures encertades, per poc populars que siguin.
Aquí rau un dels mals del sistema democràtic. Els partits polítics estan tan lligats als vots, que eviten prendre decisions serioses quan aquestes toquen la butxaca dels seus possibles votants. Nosaltres els electors, també mirem qui ens estalvia més impostos i incovenients, i uns pels altres, enganyats, anem perdent pistonades i la societat no avança.
Una altra cosa és entrar a valorar l'encert de la política econòmica, les inversions, els serveis públics... i aquí hi ha també molta cosa a dir. L'actual govern no brilla per les mesures econòmiques plantejades, sobretot per la sensació d'incertesa que provoca, i és lògic que als governats se'ls presenti tota mena de dubtes.
Una cosa i l'altra mai justificaran el frau, i el control, si és generalitzat, és positiu, però cal estar en alerta perquè tothom passi pel mateix raser.

Tertúlia econòmica en època de crisi

El debat d'avui girava al voltant de l'economia. Volíem parlar de la crisi actual i acabar discutint quin model de vila, des del punt de vista econòmic, volíem per Arenys o simplement saber què podíem esperar de la nostra vila.
Penso que ha estat interessant i l'exposició d'en Jordi Navarro molt fresca, espontània a partir de les preguntes i comentaris que anàvem fent. També hem tingut temps per parlar de Fabià Estapé, de José Sacristan o en Joan Hortalà, tots ells professors de la Facultat de Ciències Econòmiques.
Necessitava participar a la tertúlia per desconnectar de tot el que estàvem parlant aquesta tarda, del fàstic que em fa segons quins comportaments de gent mesquina, a qui no li importa res enganyar els altres per continuar sentint-se amo i senyor de l'engany, desestabilitzador.
De fet la vida és una experiència en ella mateixa, i el passat, la història, dóna suficients motius per escriure tot allò que en el moment present no pots fer, perquè tampoc s'entendria.
Com pots lluitar contra la mentida sensacionalista que captiva tant les ments innocents. Avui, també a la tertúlia hi havia qui en algun moment parlava per boca de la rumorologia. He pensat en els perills de l'Internet, al costat dels grans avantatges, quan fa bo tot allò que es veu, sense cap filtre ni reticència o consciència, però també en el perill de la lletra escrita, quan es fa amb tota la intencionalitat destructiva.
Ha estat una tertúlia, amb moments delicats, de discussió apassionada, de punts de vista diferents i contraris, però sempre constructiva i reflexiva, que no et deixa indiferent.

Protagonista, el temps

Avui el protagonista és el temps, la neu, però al Maresme, a Arenys en concret, ho és el vent. No seria la primera vegada de veure-hi nevar després de trenta anys de viure en aquesta vila, però no és fàcil. El vent, que tampoc acostuma a bufar massa, avui es fa sentir i ja ens ha donat una sorpresa al bell mig de la vila, a la plaça de l'Església, arrancant una alzina.
La il·lusió de molts: veure nevar arran de mar; el vent, en canvi, més aviat espanta, et fa sentir insegur, tens por que alguna cosa caigui, s'esquinci. Parlant de Vic amb coneguts meus, no em creien quan els deia que la boira no em preocupava per conduir, però no em passava el mateix amb el vent, que et ve a batzegades. Probablement la boira la coneixia bé i en canvi el vent, a Vic tampoc és massa usual.
De política, cal parlar de les reaccions a la carta del president a les entitats demanant la seva implicació en la defensa de l'Estatut, i la complicitat davant qualsevol retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional. El PP, evidentment, no podia sorprendre a ningú. Fa molt temps que juga el paper espanyolista i contrari a qualsevol tema que sigui sospitós de beneficiar l'autonomia de Catalunya. La sorpresa podia venir de CIU, perquè no sabíem si jugaria el paper de l'oposició, o bé aprofitaria el que pogués de la posició socialista a favor dels drets de la nostra nació. Cadascú que ho valori. Jo sempre defensaré l'entesa. Sempre que sigui possible.

Ens repetim més que l’all

S'acaben les festes i ja s'entreveu la normalitat política i mediàtica. Avui ja es parla un cop més de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, i de la carta que el president Montilla ha enviat a 201 entitats culturals i socials, agraint-los el suport a la resposta unitària contra qualsevol tipus de sentència que limiti encara més les competències de l'Estatut català, i demanant que es mantinguin al costat per fer front a la sentència, que tot fa pensar que és imminent (fa mesos que ho estem dient), si aquesta retalla encara més les competències estatutàries.
Tot i que no podem parlar de respostes representatives, és interessant llegir els comunicats improvisats en els fòrums dels diaris, perquè t'adones que la realitat és molt més diversa del que a vegades ens volen fer creure, o volem creure'ns perquè ens interessa. I una vegada més em reafirmo en la necessitat de sumar, per aconseguir vèncer les reticències.
Si no deixem de veure només l'enemic que ens vol mal, i no ens aturem a reflexionar què hem de fer nosaltres per avançar econòmicament i també social, no aconseguirem res. És molt fàcil fer-se la víctima, però no porta enlloc. No neguem les traves, els impediments ni les injustícies, però volem més, no ens quedem en això, i per aconseguir el futur, hem de treballar el present, i el present només es treballa tocant de peus a terra i avançar, encara que ens sembli massa lentament.

Esperant els Reis a Vic

Després de dos anys d'absència, enguany hem tornat a rebre els Reis a Vic, amb menys fred que altres vegades, però plovisquejant. Els meus amics ho saben, i és que estic molt orgullós de la cavalcada de Vic, amb la gran quantitat de participants, les teies enceses i les majestuoses carrosses, amb un final a la plaça, amb pujada per l'escalinata al balcó de l'Ajuntament.
M'ha agradat de petit i també de gran amb els meus petits. Enguany, però el meu fill hi participava i era un afegit que justificava la tornada a Vic.
A diferència d'altres anys l'hem seguit des de punts diferents, tant en el recorregut com en l'arribada a la plaça. La pujada pel portalet ha estat interessant, per la perspectiva i el fet que estiguessin una estona aturats (i podies fer les fotos del teu patge favorit). A la plaça, amb els paraigües estesos per la pluja fina que queia, no ens ha permès tenir una visió suficientment clara. Crec que era millor la col·locació d'altres anys.
Sigui com sigui, avui hem recordat la mare que ens va deixar el 7 de gener d'ara fa 7 anys, i ens hem reunit a dinar tots els seus fills i nets, amb el seu espòs, el pare, que amb 89 anys no hi ha dia que no pensi en ella.
Que us passin molts regals ses majestats!

No necessitem cap Messies

Arran de les declaracions de Joan Laporta en què afirmava que li seduïa la idea de presentar-se a les properes eleccions catalanes, els representants dels partits polítics amb representació parlamentària han respost amb diferents comentaris, però en la línia de treure importància al fet i acceptant el seu dret a fer-ho.
Pensem el que vulguem, estiguem d'acord o no amb els actuals líders polítics, sí és cert que s'han dit coses importants i que no sempre es comprenen. Ridao, per exemple, ha dit que no necessitem un Messies en política, i té molta raó. La política pot estar desprestigiada, però no necessita un redemptor, sinó treball, voluntat de servei i sacrifici. Hi ha molts polítics amb vocació de servei i no és just posar-los al mateix sac d'aquells que ja sigui en política o en qualsevol altre lloc, sempre buscarien el seu benefici per sobre de tot i tots.
Pel que se m'ha explicat i per la meva pròpia experiència, encara que de curta durada, sé que el més important de tot és comptar amb un bon equip. Per més bons líders que tinguem, si no saben rodejar-se de gent amb qui puguin confiar, que siguin treballadors i al servei dels altres, els resultats no seran mai bons. I els equips no es fan en un dia, ni en un any, sinó a base de temps de caminar junts; de bona voluntat per fer-ho junts; amb sinceritat i transparència... amb confiança i humilitat. Som el que som capaços de compartir.
Compartir no és fàcil i no tothom és capaç de fer-ho. Hi ha vegades que voldries avançar en una línia, però has de renunciar-hi en benefici del treball d'equip. Fer un bon equip és important i no pas jugar-ho tot a una carta. Entenc que al senyor Laporta li faci gràcia, però no es pot jugar amb la gent, amb el país, amb la societat. No necessitem un Messies, sinó un equip de polítics capaços de servir el seu poble, amb tota la humilitat del món, amb tot el respecte.

Un bagatge molt pobre

De les enquestes que tot sovint ens informen els diaris, l'altre dia ens parlaven sobre quins candidats preferien els espanyols per a les eleccions generals, que encara n'hi ha per dies. En el cas del candidat del PSOE el senyor Zapatero no tenia gaires simpaties i l'avançava el senyor Bono, amb més afinitat dels votants del PP, o bé el ministre Rubalcava, en opinió dels votants socialistes.
L'actual president quedava mal parat i alguns pensem que s'ho ha guanyat a pols. Governar és difícil i és molt més fàcil criticar des de l'oposició i tractar de convèncer que es podria fer més bé. A més, en èpoques de crisi el que té totes les de perdre és qui governa, sigui un país, una nació o un municipi. A part, els ciutadans tenim molt poca memòria històrica i no ens adonem que l'oposició ens enreda quan fa afirmacions gratuïtes de lo bé que ho feia quan governava.
A Zapatero, però li ha fallat la imatge i fins i tot els que l'han votat i l'han defensat davant dels detractors, han patit la incertesa que han provocat moltes de les seves decisions, algunes equivocades i d'altres no, però totes elles presentades amb poca convicció. Malgrat tot estic convençut que és preferible el govern de Zapatero que no pas hauria estat en mans del senyor Rajoy. Potser ell personalment no fa por, però sí molta de la gent que està al seu voltant o bé que ocupa un càrrec important al partit. Penso amb Camps, Zaplana, Aguirre, i la mateixa alcaldessa de València. Ja no parlo de l'ex president Aznar, ni del franquista Fraga.
Han pesat molt declaracions com les que va fer durant la campanya electoral a Catalunya, sobre la defensa de l'Estatut, i que després no ha complert (encara que el Tribunal Constitucional ens respectés l'actual Estatut, aquest ja va ser retallat a Madrid, i el socialista Alfonso Guerra s'hi va lluir). Els seus ministres també han dubtat i fet dubtar en moments compromesos, com va ser a l'inici de la crisi. També s'han pres mesures econòmiques de manera improvisada i poc eficaces. Ha preferit envoltar-se de ministres afins i compromesos amb el partit, abans de fer-ho amb experts en la matèria que els pertocava. Penso amb el senyor Solbes, i això que no em queia gens bé.
Considero que el balanç és força negatiu i crec que si encara hi ha força gent que el salva és perquè l'alternativa és prou terrorífica. Espanya necessita una dreta civilitzada, que hagi trencat amb el passat franquista, i no li faci por la modernitat, ni la diversitat. L'actual dreta és centralista (el PSOE no ho és pas menys), extremadament conservadora, influenciada per la jerarquia eclesiàstica espanyola, que darrerament s'ha envalentonat, i amb massa interessos per defensar. Amb una altra dreta segur que el PSOE també seria diferent, i potser trobaríem més peces intercanviables per posar al davant.
No sé si el PSOE es planteja un canvi de candidat, però seria interessant que s'ho plantegés, tot i que si es confirma el senyor Rajoy com a candidat del PP, la cosa ja no està tan fotuda pels interessos socialistes. Falta temps i moltes coses per resoldre. De moment, que tinguem un bon any.

L’abast dels pactes

Diu Joan Herrera (ICV) que condicionarà el pacte amb el tripartit si i només si hi ha el compromís que tots els acords de govern es pactin entre els tres, abans de portar-los a terme. Herrera no ho diu perquè sí, sinó que ho diu després d'haver experimentat com ERC i PSC passaven olímpicament d'ICV a l'hora d'aprovar, amb el suport de CIU, la nova llei d'educació, o tot l'enrenou amb la llei de successions. Però també parla de pacte perquè sap que el seu partit és l'única opció que té, a no ser que prefereixi estar a l'oposició.
Tot i que a Catalunya hi ha més diversitat de partits que a la resta d'Espanya, excepte Galícia o el País Basc, en el fons viu sota l'ombra del bipartidisme, amb uns partits petits que poden fer decantar la balança. En les darreres legislatures la balança ha caigut del costat del PSC gràcies al pacte del tripartit. Aquests partits petits, doncs, s'aguanten gràcies a les matemàtiques i a l'única cosa que poden aspirar és que amb els pactes puguin incloure algun element del seu plantejament polític. Els dos grans partits firmarien a l'acte el bipartidisme per les conseqüències del pacte. Tot i que un equilibri de forces pot portar la sort del cara o creu, com a mínim quan és cara hi ha quatre anys de tranquil·litat, cosa que no passa amb pactes post electorals.
Si bé té sentit la petició d'Herrera, si es portés a terme donaria la raó a qui diu que el pacte post electoral en contra d'un partit guanyador, com és el cas actual, fa que qui tingui l'última paraula sigui el partit que menys representació ha obtingut.
La meva opinió és que els dos extrems són erronis i que ni el pacte a tres és antidemocràtic o antinatural, com algú ha dit, ni ho ha d'abarcar tot. Entenc que un pacte a tres, o a dos, s'ha d'escriure bé i determinar clarament l'abast, però tot el que quedi al marge ha de dependre tan sols de la voluntat de l'acord. D'aquesta manera evitem l'estancament o la necessitat de revisar el pacte constantment.
Si ampliem l'abast d'aquest criteri i ho portem fins als polítics de manera individual, els membres d'un partit haurien d'actuar d'acord amb els principis programàtics i els objectius del Partit, però no se'ls hauria d'obligar a assentir en tot allò que quedés fora. Pot semblar estrany, però si els membres d'un partit polític no votessin sempre el mateix, probablement la política engrescaria, i al meu entendre tindria més sentit.

Que sigui un any 10

D'aquest any nou, el deu, tots n'esperem molt, potser més del que ens pot dur. Hem de tenir confiança, però no crear-nos falses expectatives. Som molts els que desitjaríem un punt d'inflexió en la crisi que estem patint des de 2008, encara que sabem que no serà fàcil i si el president Zapatero veu la recuperació per a finals d'any, toquem de peus a terra i pensem en el 2011.
Hi ha una part important de la població catalana que espera i desitja que sigui també l'any del canvi de cromos a la Generalitat de Catalunya, i que obri les portes perquè això es repeteixi l'any 2011 amb les eleccions municipals al nostre cap i casal (a Arenys també passa).
Un any sense publicitat a la televisió pública espanyola que caldrà seguir de prop i esperar veure què passa amb la catalana. Un primer semestre amb la presidència de la Unió Europea, encara que una mica descafeïnada pel fet que ja tenim el primer president del Consell Europeu, un flamenc que encara és hora que demostri alguna cosa en política d'alt nivell i que alguns veuen com l'home de palla dels que realment marquen el pas a Europa.
Un any que pot transformar la imatge d'Arenys, per les obres del tram baix de La Riera, l'acabament de les dues rotondes de la N-II, recentment traspassada a la Generalitat, la variant de Valldegata que fa tants anys que anhelem i que eliminarà el pas de la carretera C-61 per la Riera, l'inici de les obres del passeig marítim, el cobriment del rial del Bareu, l'acabament de l'Escola Sinera al Bareu i les obres que podrem dur a terme amb l'aportació del Fons Estatal per aquest 2010.
Tot això referit a Arenys és obra pública, però també serà un any d'una forta empenta en l'aspecte social i humà. La residència geriàtrica veurà remodelada la planta baixa per poder-hi ubicar una sala de rehabilitació, inexistent fins ara a Arenys, i la instal·lació d'un segon ascensor per assegurar la mobilitat interna. Posarem en marxa els pisos d'urgència per resoldre situacions de supervivència difícil. Implantarem el servei de mediació que hem creat durant el 2009. Consolidarem el model participatiu d'Arenys que és un referent de participació directa de la ciutadania en el Pressupost municipal, arreu del país. Redactarem de manera consensuada i participada, un reglament de civisme perquè resulti més fàcil viure en societat.
Malgrat la crisi l'any 2010 ha d'assentar moltes bases per al futur i una d'elles serà la política de gestió del servei de rodalies que des d'avui és competència de la Generalitat. Confiem que també sigui l'any en què es posi en marxa un nou sistema de gestió dels aeroports, i desitgem que sigui amb més participació de la nostra administració. De l'Estatut ja no sé què dir, perquè cal suposar que serà durant aquest any que el Tribunal Constitucional es manifestarà, però segons quina sigui la seva decisió podríem fer marxa enrere en el feixuc camí cap a la sobirania.
Desitjo un bon any a tots i moltes forces per continuar treballant per fer més fàcil la vida dels que tenen dificultats, siguin econòmiques, de salut o d'estimació. Que no sigui un any més, sinó l'any 10.