Avui han començat les jornades formatives 'Construint ciutats participatives', organitzades per la Federación Española de Municipios y Províncias, al Centre de Convencions Internacional de Barcelona.
Parlar i sentir parlar de participació ciutadana de la mà d'alcaldes, conseller, ministre i catedràtics universitaris, em porta a una reflexió sobre la relació entre teoria i pràctica. Amb paraules semblants, tots han vingut a dir que el model de democràcia que toca ara és la participativa, però no pas per opinar sobre les propostes elaborades, sinó que s’ha de poder participar en l'origen. Llavors és quan obro els ulls i em fixo en la realitat; quan m'adono que alguna cosa falla.
No és que em sorprenguin les poques ganes de participar de la gent, perquè tots estàvem d’acord en que no som participatius sinó reactius; el que em preocupa és la manca de voluntat i capacitat dels nostres dirigents per avançar en aquest model. I quan et diuen que l’administració local és la que ho té més fàcil, perquè és la més propera als ciutadans, els dubtes sobre la possibilitat de fer el salt cap al model de democràcia participativa i deliberativa, arriben a ser molt forts.
S’han dit coses interessants, no tant per la seva espectacularitat com per qui ho ha dit i on s’han dit. Durant un any, tota una sèrie de tècnics i polítics han estat treballant “l’Agenda Local per a la Participació”. Es va iniciar a Màlaga l’octubre de 2005, i es tancarà a Barcelona, en el marc d’aquestes jornades.
M'he adonat que els meus escrits sobre participació no estan gens lluny del que avui es comentava. Evidentment, no és el mateix que ho digui jo que no pas el ministre Jordi Sevilla, o el conseller Joan Saura, o l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu, o el director del CIS, Fernando Vallespín, catedràtic de Ciència Política i de l’Administració, a Madrid.
Tinc ganes de fer-ne un resum, però avui volia deixar constància de la celebració d’aquestes jornades, i també poder comentar que la meva insistència en la participació ciutadana, no és una obsessió, ni es tracta de cap fenomen estrany ni cap producte de laboratori, sinó que és la base necessària per sortir d'aquest tipus de societat on hem anat a parar, formada per uns individus consumidors de serveis, fàcilment manipulables, que només reaccionem per defensar els nostres interessos particulars.
Parlar i sentir parlar de participació ciutadana de la mà d'alcaldes, conseller, ministre i catedràtics universitaris, em porta a una reflexió sobre la relació entre teoria i pràctica. Amb paraules semblants, tots han vingut a dir que el model de democràcia que toca ara és la participativa, però no pas per opinar sobre les propostes elaborades, sinó que s’ha de poder participar en l'origen. Llavors és quan obro els ulls i em fixo en la realitat; quan m'adono que alguna cosa falla.
No és que em sorprenguin les poques ganes de participar de la gent, perquè tots estàvem d’acord en que no som participatius sinó reactius; el que em preocupa és la manca de voluntat i capacitat dels nostres dirigents per avançar en aquest model. I quan et diuen que l’administració local és la que ho té més fàcil, perquè és la més propera als ciutadans, els dubtes sobre la possibilitat de fer el salt cap al model de democràcia participativa i deliberativa, arriben a ser molt forts.
S’han dit coses interessants, no tant per la seva espectacularitat com per qui ho ha dit i on s’han dit. Durant un any, tota una sèrie de tècnics i polítics han estat treballant “l’Agenda Local per a la Participació”. Es va iniciar a Màlaga l’octubre de 2005, i es tancarà a Barcelona, en el marc d’aquestes jornades.
M'he adonat que els meus escrits sobre participació no estan gens lluny del que avui es comentava. Evidentment, no és el mateix que ho digui jo que no pas el ministre Jordi Sevilla, o el conseller Joan Saura, o l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu, o el director del CIS, Fernando Vallespín, catedràtic de Ciència Política i de l’Administració, a Madrid.
Tinc ganes de fer-ne un resum, però avui volia deixar constància de la celebració d’aquestes jornades, i també poder comentar que la meva insistència en la participació ciutadana, no és una obsessió, ni es tracta de cap fenomen estrany ni cap producte de laboratori, sinó que és la base necessària per sortir d'aquest tipus de societat on hem anat a parar, formada per uns individus consumidors de serveis, fàcilment manipulables, que només reaccionem per defensar els nostres interessos particulars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada