Azrou

Hem arribat a l'hotel d'Azrou, l'únic hotel de la població, que encara desconeixem perquè ja és fosc. De fet hem viatjat força estona sense llum de dia i sota la pluja insistent - l'anticicló ens ha deixat. Les poques imatges que he pogut copsar d'Azrou evidencien que estem en una zona completament diferent a la que estàvem acostumats des de la sortida de Marràqueix.

Ahir el vespre, a l'alberg de Tamtatouche, i després d'escriure el meu post, en Pep, l'Ignasi i la Clara ens tenien preparada una sorpresa; es tractava de la innocentada del dia 28, dos dies més tard, però en un marc de més confiança per a en Pep, ja que hi va col.laborar tothom, des de la cuina fins els altres hostes, uns ciclistes bascos i una parella catalana. Per al segon plat ens varen portar una taginera que, quan la vaig obrir, estava plena d'esclòfies, peles de patata i ceba, i un parell de pebrots verds. Com podeu imaginar, tot el menjador va esclafir a riure mentre la M. Àngels i jo no enteníem què estava passant.

Després de sopar hi va haver musica en directe i jocs de màgia amb molt d'humor. Aquest mati hem sortit amb la intenció de fer la primera parada a l'escola d'Aït Thani, perquè la M. Àngels exercís de professora de francès, i així ha estat. La quitxalla ha seguit amb atenció les instruccions que els ha donat, i han preguntat i respost uns als altres, la pregunta sobre el nom i l'edat.

Hem deixat unes peces de roba perquè les repartissin als més necessitats. Hem continuat el viatge cap a Rich on hem dinat. Durant el camí hem repartit més roba, en aquest cas a tres noies molt joves que anaven carregades de llenya.

La parada a Rich ha estat simplement per dinar i continuar el viatge; teníem moltes ganes de veure la neu.

Poc després se'ns ha posat a ploure i la pluja no ens ha deixat fins a Azrou. Amb llum de dia, però, hem pogut desviar-nos del camí i anar a veure una família coneguda d'en Pep, que viuen al mig de les muntanyes, en una espècie de cova i un parell de haimes, amb el bestiar voltant pel mig. Només hi havia dues filles d'uns 30 i 7 anys respectivament, a qui també hem pogut donar roba.

Tots ens preguntàvem com podien viure allà tot l'any, sense cap servei ni comoditat, sense escolaritzacio... Una nova experiència a sumar a les acumulades d'aquests dies. Ben mirat no estant essent unes vacances de relax, sino que tenim els cinc sentits tot el dia en alerta. Un viatge intens i alliçonador, per als adults i sobretot per als meus fills.

Tamtatouche

Hem arribat aviat a Tamtatouche, un poble de muntanya que, segons en Pep, deu estar a uns 1.800 m. d'alçada.
Avui es tractava de fer pocs quilometres, de Tinghir a Tamtatouche, per situar-nos a l'inici de dos dies de muntanya. Ens hem llevat més tard del costum i no hem tingut cap pressa per marxar de l'hotel. Quan ho hem fet, ens hem dirigit cap a l'oasi del Toddra, un riu que hem vist néixer.
Ens hem aturat a l'oasi i ens hi hem passejat; m'ha cridat l'atencio la gran quantitat d'oliveres, a part de les palmeres i de força conreu.
El dinar a la carta i molt occidental; l'hem fet al costat ,ateix de l'oasi, i ha estat abundant i bo. Després de dinar ens hem dirigit a les gorgues del Toddra, i alli si que hi havia turistes, i escaladors que aprofiten les grans parets per exercitar-se. Malauradament hem presenciat l'evacuacio d'un accidentat que el portarien en ambulància fins a Tinghir, i fins a Casablanca en helicopter.
Més amunt del naixement del riu; baixava aigua del desglaç de la neu de les muntanyes, i nosaltres l'hem anat seguint fins a Tamtatouche.
Avui dormirem en una suite, amb climatitzador i molt ben endreçada. L'alberg és senzill, pero molt net i polit, i decorat amb gràcia, i com sempre la gent és molt amable; no té res a veure amb l'hotel de la nit passada, on hi hem estat molt comodes, pero el tracte era molt fred.
Hem sortit a passejar en dos grups, i a poc a poc se'ns ha anat afegint quitxalla a l'estil Hamelin. Quan ens hem retrobat tots portàvem el corresponent seguici, que no ens ha deixat fins a l'entrada de l'alberg.
Continuo pensant que la gent del Marroc és molt amable i senzilla, i que els occidentals tenim molt per aprendre d'ells, potser tot allo que hem anat perdent a mesura que ens hem anat tornant més adults socialment parlant, pero més tancats i envejosos. No és estrany que en Pep hi tingui tants amics.
Aquesta nit farà fred, pero nosaltres a la suite no en passarem gens.

Tinghir

Ens hem llevat a 1/4 de 7 del mati per anar a veure la sortida del sol, en camell, més abrigats que mai i amb presses per ser-hi a temps: Ens esperaven dos camells, de fet son dromadaris, ajaguts i rumiant, i una rècola de camells més, amb els seus jenets japonesos.
L'aixecada del camell i la davallada son subtades (continuo sense saber accentuar la "i" i la "o""), i has de vigilar de no perdre l'equilibri. Un cop a dalt hem hagut de pujar uns metres a peu, els primers dels quals m'han sobtat, tal com ahir em va passar a les primeres passes quan pujàvem les dunes a peu. Arribats al cim hem esperat que aparagués el sol i l'hem ben retretat.
Hem deixat el desert de la sorra per anar al desert de les roques, a recollir fossils; n'hem trobat un parell o tres d'interessants, en molt poca estona. Abans, pero, hem visitat el Mausoleu de Moulay Ali Cherif, on hem pogut veure bé, per primera vegada, una mesauita; ben diferent de Turquia que podies entrar a pràcticament totes.
Després de dinar a Arfoud, hem agafat la carretera fins a la destinacio d'avui:Tinghir, on ens esperava un hotel que no tenia res a veure amb tota la resta. Venint de l'alberg du sud, al desert, la M. Angels ho ha agraït.
La part antiga de Tinghir és tot un mercat, amb carrers estrets on els productes de les botigues d'un costat es barregen amb les de l'altre costat. En Pep continua trobant amics arreu i fent bromes a qui no coneix i arriba a sorprendre'ls.
Abans d'anar a sopar hem entrat a una botiga d'estores, també amics d'en Pep, que ens han rebut amb tota solemnitat. La persona que ens ha mostrat les diferents estores, parlava un castellà perfecte i entenia i mig parlava el català.
A l'hotel hi ha Internet i podré penjar els dos posts pendents: el d'ahir al desert i el d'avui. Demà arribarem a la muntanya per passar-hi un parell de dies; no sé si hi haurà Internet, com tampoc sabem si hi haurà neu, encara que tot fa pensar que no ja que fa dies que tenim l'anticiclo a sobre.

Erg Chebbi

Enfilat a la duna contemplo el meu votltant i se'm fa dificil entendre que hi pugui haver tanta terra sense ser ocupada i tant terreny sense conrear ni urbanitzar.
Penso que a Catalunya, al Maresme concretament, vivim en un troç de terra super explotada i poc cuidada, i que no som capaços de valorar-la suficientment.
Avui sortiem de la kashba d'el khorbat, on hi hem estat molt bé; encara que la Clara no s'ha trobat massa bé i ha agafat febre. Tot el dia ha estat una mica pioca, pero ara el vespre sembla que està millor; somriu i toca el jambé al ritme del grup musical aue s'ha improvisat i engrescat aqui a l'alberg del desert, on ta,bé hi toca l'Ignasi.
Avui es tractava d'anar fins al desert tot passant per la ciutat de Rasini, i visitar el mercat dominical. Ja ho he dit en alguna altra cronica d'aquest viatge, i és que anant amb en Pep entres als llocs més inversemblants, avui a la parada d'un venedor de tota classe d'engüents i herbes medicinals, amb la companyia d'una iguana i una tortuga.
El dinar l'hem fet tipus càmping, per després anar a caminar per les dunes. A la tarda he intentat accedir al meu blog am l'ordinador de l'alberg, pero l'Internet arribava massa dèbil i no ha estat possible. Ho intentaré a la propera parada, demà de cmi cap als mitjos Atlas.

El Khorbat

Hem arribat a la kashba d'El Khorbat, a l'oasi que porta el mateix nom, on ens hi esperaven interessants sorpreses.

La nit passada, a Zagora, ha estat una mica una disbauxa, potser perquè estàvem molt ben acostumats. A l'arribar, l'aigua calenta no funcionava i tampoc escalfava el climatitzador; la solucio ha estat posar-se una manta de més al llit i tapar-se fort.

El dia d'avui es tractava de sortir de Zagora a les 9 del mati, fer una parada per dinar i arribar el més aviat possible a Tinejdad, o per ser més precisos, a la kashba d'el khorbat.

Si ahir passàvem pel tram de carretera on, a la pel.licula "Babel" uns nois disparaven contra un autobus, avui hem passat pel poble de Tazarine on troben el veterinari perquè curi la persona ferida, i per davant de la muntanya que sobrevola l'helicopter que se l'emporta.

En arribar a la kashba hem anat a fer-hi un tomb, aprofitant la llum del dia, i hem descobert la primera sorpresa: una escola bressol; en aquells moments estaven fent classe de francès i ens hem assegut als darrers bancs i hem seguit atentament la lliço del mestre. En Pep ha demanat sortir a la pissarra i llegir les frases en francès que hi havia escrites; es notava que no havia estat prou atent i la pronunciacio no era del tot bona.

Començava a entendre per què a l'hotel de la kashba hi havia la carta del restaurant també en català.

Després de saludar les persones que es trobaven al carrer, i que en Pep i l'Ignasi pugessin en una bicicleta que han demanat a un xicot, hem anat a la segona sorpresa: el museu sobre la vida de la "Jebel Saghro"; un complet museu historic sobre la vida, els costums, el treball, les festes, les batalles, els vestits... de les persones que habitaven la vall. Un museu que resultava dificil d'entendre que pogués ser en aquesta kashba.

En Pep ens ha comentat el museu, pero també el per què. Hi ha una persona catalana que participa del projecte i que va ajudar al propietari de l'hotel de la kashba a tirar-ho endavant.

Aquest vespre, a l'hora de sopar, demanaré a en Pep que ens expliqui una mica més sobre el projecte de l'escola bressol i del museu. Us recomano la visita.

Demà dormirem al desert i per tant no tindrem connexio a Internet. El que ens passi durant la jornada ho penjaré el primer dia que hi tingui accés.

Zagora

Avui hem arribat a Zagora procedents de Ouarzazate. Ha estat un viatge emotiu perquè anant amb en Pep entres al moll de la civilitzacio, i et trobes amb la senzillesa de les persones més desvalgudes.
Es tractava d'anar de picnic (continuo sense saber com accentuar les "i" i les"o"), ja que durant el cami no trobariem un lloc adient i d'acord amb l'hora. Ens hem parat pel cami a comprar pa, directament del forn, i mandarines; la resta ho havien comprat en Pep i la M. Angels, mentre jo amb els meus fills anàvem a fotografiar l'interior de la Kashba i a fer les quatre fotografies que ahir de nit no vàrem poder fer.
Hem visitat la Magine (en Pep em corregirar l'ortografia) i la seva familia, que viuen en una Kashba, a Tinzouline, que segons en Pep havia d'anar per terra ara fa vint anys. L'hem visitat i realment feia la impressio que havia de baixar tot i nosaltres al darrera. Hem vist la Magine i el cor se'ns partia. LaMagine és una noia de 19 anys que fa dos mesos va ser mare. Hem pogut veure la seva filla, que la M. Angels ha sostingut en braços; li ha regalat el rellotge que portava; li ha sortit del cor. Recordaré molt temps la familia i el lloc de residència.
Hem dinat a l'oasi i ens dirigit cap a Zagora, on teniem l'hotel reservat, abans, pero hem anat a visitar la biblioteca de Tamgroute, que té més de 4.000 llibres, la majoria d'ells sobre l'Alcorà, des del segle XI. A continuacio hem visitat la seva Kashba, interessant perquè és soterrada.
El dia l'acabo des d'un Ciber amb una connexio força deficient. Demà ens acostarem més al desert.

Ouarzazate

Enguany la diada de Nadal ha estat diferent de sempre, i el dinar no cal dir-ho. Costelles de xai a la brasa i per postres mandarines. El restaurant de Taddart, de cami de Ouarzazate, es troba al peu de la carretera, i és d'aquells llocs que no t'hi pararies mai, si no fos anant amb en Pep.
Un xai moltgustos que ens ha donat força per arribar a la destinacio.
Abans haviempassatpelpoble de Ait-Ourir, on hi viu aquell xicot que varen condemnar per haver escrit a l'escola: "Déu, pàtria i Barça". Desconec com ha acabat.
Prop del coll dels Atlas que hqviem de travessar, ens hem parat a trepitjar neu; feia gràcia de fer-ho al Marroc, a un parell de dies d'entrar al desert.
En Pep té amics a tot arreu i te'ls vas trobant a mesura que vas fent cami. A la Kashba de Ouarzazate, que hi hem arribat quan fosquejava, el coneixen per "el doctor", i només senties gent que el cridava per aquest sobrenom.
Hem arribat a l'hotel de ben fosc i la impressio des de fora, a la nit, no és la mateixa de quan entres. Em fa l'efecte que ens hi trobarem molt bé.

Tercer dia a Marraqueix

Hem acabat el dia amb el resopo de desprésde la Missa del Gall, una missa ambmoltes sorpreses. En Pep em comentava que s'hi havia trobat comsi fosal Senegal.
De fet ha durat un parell d'hores, amb cantarulles a càrrec d'un cor de gospel un xic desafinat, sobretot quan s'hi afegien els homes. L'evangeli l'han escenificat, com si ens trobésim en una representacio dels pastorets, i a les ofrenes han sortit quatre noies de color amb molt de ritme i de bon veure.
Després del llarg viatge d'ahir, avui només ens hem bellugat per Marraqueix; al mati hem visitat l'antic palau reial i la Menara, i a la tarda hem fet una volta en carrossa, i ens hem deixat caure a la plaça, abans d'assistir a la Missa del gall.
Hem dit adéu a Marraqueix perquè demà ja sortim capa Ouarzazate, i iniciem el trajecte que ens portarà fins a Fes.

Segon dia a Marraqueix

Es tractava de llevar-se aviat per anar a veure l'Atlàntic. La destinacio era Essaouira, una ciutat molt turistica i amb un port pesquer molt dinàmic.
Més o menys uns dos-cents quilometres de carretera en mal estat, que es troba en obres per convertir-se en autoviq.
La primera parada, tret d'una de tècnica, ha estat d'allo més turistica en el sentit més ridicul del terme, i ha consistit en fotografiar unes cabres enfilades a dalt d'un argan (una espécie d'olivera tipica d'aquesta zona), pero que mirat en positiu ha servit perquè en Pep ens expliqués el per què de l'oli d'argan.
Lligat amb aquesta parada ha vingut la segona, on hem visitat una cooperativa de dones, solteres i vidues, dedicades a l'elaboracio d'oli, per menjar, pero també d'engüents diversos.
Al port d'Essaouira entra peix en tot moment, molt peix blau, pero també algunes altres espècies, sempre amb molta gent bellugant-se amunt i avall, res a veure amb el que estem acostumats a casa nostra.
Els xiringuitos del costat del port, amb peix acabat d'arribar, es barallaven per atreure els comensals. Tauro, sardines; calamarcets, gambes i peix de Sant Pere, un bon assortit per preparar la tarda, amb la panxa satisfeta.
Hem visitat la Medina abarrotada de gent, comprant i venent... aprofitant les primeres hores de la tarda, abans no ens enfiléssim al cotxe per iniciar el cami de retorn.
Per sopar un altre plat tipic, i ja en van tres. Demà visitarem bé Marraqueix i buscarem una església per anar a la missa del gall.

Primer dia a Marraqueix

Primera cronica des del Marroc, amb problemes amb el teclat, sobretot en vocals accentuades, i primer dia al Marroc, amb una arribada relaxant, sense sorolls ni presses. un dinar de benvinguda i a la tarda a la Medina, plena, aixo si, de color i parades, amb un amunt i avall de motoretes i bicicletes. Hem acabat a la plaça més fqmosa del pais, de la capital turistica del Marroc. Ha estat un bon llami per a un viatge de somni.

Una reflexió per al nou any

Entrem a la setmana de Nadal que, encara que desdibuixada i en certa manera desnaturalitzada, continua essent per a molts creients, una setmana de pau, d'amor i de fraternitat. Per als que tenim fe, és la imatge més evident de la humilitat que tan sovint ens falta, de la capacitat de posar-nos al servei dels altres, sense egoisme ni supèrbia. És el moment de desitjar la felicitat dels altres i contribuir-hi dins les nostres possibilitats.
És per això que en aquest post, que és el número 1.200 del meu blog, voldria transmetre aquest missatge de servei, estima i col·laboració amb els menys afortunats, amb els malalts, els que sofreixen, els que amb prou feines arriben a final de mes, i els que viuen sols sense que ningú en tingui cura.
Voldria fer, també, ara que s'acaba l'any, una reflexió perquè ajudés a afrontar el nou any amb un esperit diferent al que ha presidit en aquest i els anteriors, a les persones que treballen professionalment o de manera voluntària, a informar i tractar els temes d'actualitat de la nostra vila.
Seria desitjable que es pogués corregir aquest mal vici d'afirmar sense contrastar la notícia; d'acusar sense tenir proves, i de buscar el sensacionalisme sense pensar en les conseqüències que tot això pot comportar, si és que no es busca predeterminadament.
L'actitud, aquests darrers dies, de responsables i col·laboradors de la revista L'Agenda, i d'algun col·laborador de Ràdio Arenys, no fan cap favor a la gent ni a la vila d'Arenys de Mar. No és un problema d'informació, sinó de desinformació. No és un problema de crítica, que sempre consideraré saludable vagi a favor o en contra la meva persona, sinó un problema de mal ús dels mitjans de comunicació i de falta al codi deontològic.
El contingut de bona part del darrer número de L'Agenda, és una mostra del mal fer d'alguns dels seus redactors. No es pot difamar a la lleugera sense valorar les conseqüències d'un error en el plantejament o la informació. És molt greu acusar l'exalcalde i l'actual alcalde d'implicats en una possible corrupció, quan es tracta de diligències per un contenciós administratiu, provocat per la denúncia d'una persona a qui judicialment se'l va condemnar a enderrocar les edificacions que havia fet en sol no urbanitzable, i que l'actual alcalde va fer executar.
No saben o no preveien el mal que podien fer i han fet a la imatge de les persones difamades i a la de la nostra vila? No vull pensar que sigui de mala fe, però els fets m'ho posen difícil.
Per què en un altre article de la revista, arran d'unes declaracions de l'Intercomitè de l'Ajuntament, es diu, en boca del representant sindicalista de CCOO, el senyor Antoni Cubel, que l'actual govern municipal podia haver denegat la pròrroga de la vida laboral del Secretari de la Corporació, quan això no és cert ja que la pròrroga es va realitzar en el mandat anterior, i a més l'alcalde no pot denegar un dret al funcionari, a no ser que hi hagi una causa raonada que pugui anul·lar aquest dret?
Si això no se sabia, no costava res a demanar-ho, però el pitjor de tot és que, posteriorment he parlat amb el senyor Cubel, i m'ha negat haver fet aquesta afirmació. Què pretén la gent de l'Agenda? informar o llançar porqueria sobre la gent?
Desitjaria que tot això es tractés d'un mal son, i que ens despertéssim i ens trobéssim davant de L'Agenda, amb informació veraç i contrastada, amb crítica profunda de la gestió del govern municipal, que ens servís per recapitular i corregir allò que estem fent malament, però que poguéssim explicar el per què de les coses.
Si L'Agenda continua en aquesta línia, el seu futur serà gris i trist, per als seus redactors, per als seus lectors, per als seus anunciants, i el que és més preocupant, per a la imatge de la nostra vila que no es mereix un tracte com el que està rebent.
Avui, al programa El Dominical de Ràdio Arenys, que dirigeix el president de l'AIA, editora de L'Agenda, he tingut l'oportunitat de parlar i deixar clar quina era la veritable versió de la notícia. Confio en la professionalitat del senyor Enric Sierra, perquè es faci justícia i s'esmercin per recuperar l'honorabilitat dels qui mai havien d'haver estat difamats.

Un concert accidentat

Avui a Arenys de Mar hi havia una marató de concerts. Ja se sap que quan arriba el Nadal, els concerts corals es prodiguen, i a la nostra vida, amb vocació coral i musical en general, hi ha tres concerts que han esdevingut tradicionals: el que organitza la Ràdio municipal, amb la Raquel Xiberta com a protagonista, el concert de la Coral Esperança, i el del Cor l'Aixa, que una vegada més comparteix amb el Cor Infantil de l'Escola de Música d'Arenys de Mar.
Un any més hem assistit al concert del Cor l'Aixa per poder veure i escoltar la nostra filla, i també al Cor l'Aixa que tants bons moments ens ha deixat. Avui, però, ha sortit tot una mica al revés i ens hem quedat amb les ganes. M'imagino que és allò de que quan una cosa falla, tot surt malament.
Al vici arenyenc de començar els concerts més tard del compte, avui s'hi ha afegit una colla de minuts més. Després del concert hem sabut que era per problemes amb el teclat; un teclat que ha desgraciat bona part de la interpretació del Cor Infantil, sobretot la peça de Bach, que si hagués aixecat el cap, no l'hauria reconegut. Una llàstima perquè el poc que arribava de les veus blanques sonava prou bé.
Ja d'entrada s'han presentat excuses per l'oblit del programa de mà, però aa ixò entremig del conjunt d'incidents, no hi hem donat importància. Jo només pensava que hauria estat millor prescindir de l'acompanyament musical, i desitjava que el concert de demà a Caldetes es fes amb un altre aparell.
La interpretació del Cor l'Aixa tampoc ha estat al nivell que ens té acostumats. Els fragments de la missa de Rossini no han brillat de la manera que els vàrem poder escoltar aquest estiu, ni tampoc estava prou segura la peça de John Rutter. D'alguna manera la nadala el noi de la mare, ha salvat el concert, que ha acabat un Mendelsohn dubitatiu i el bis de la nadala.
Sigui com sigui, el Cor l'Aixa i el Cor Infantil de l'EMA ens han felicitat i desitjat les bones festes, amb la manera que ens tenen acostumats, encara que el resultat no hagi estat el desitjat, els volem agrair l'esforç i dedicació, i esperem poder-ne gaudir molts anys més.

Àpats de Nadal

Aquests dies són dies de dinars o sopars d'empresa, d'amics... i s'acaben amb els àpats familiars. Es menja molt i també es parla, es discuteix i es gaudeix de l'amistat, de la companyonia, de l'amor familiar...
Es fa perquè toca, però no sé si això s'ha de considerar negatiu o positiu, ja que m'imagino que hi ha gent per a tot, els que s'hi senten obligats i els que ho esperen de fa temps. El més important és aprofitar l'avinentesa per millorar les relacions, fer-les més positives, més interessants, sense que això vulgui dir que no es pot fer xerinola i passar-s'ho bé.
Personalment no sóc massa aficionat als sopars, però també hi ha ocasions en què ho valoro i m'agrada participar-hi. Avui, per exemple, em fa il·lusió poder compartir taula amb persones que potser desconec, o si més no tinc poc tractades, i que els uneix la il·lusió per aprendre, aprofitant les oportunitats que se'ls presenta, i em sento orgullós d'haver pogut contribuir en fer-ho possible, gràcies al treball i el saber fer de persones com la Isabel Artero, que engresquen i fan venir ganes de continuar estudiant i aprenent l'ús de les tecnologies de la informació i comunicació.
Sigui espontani o estudiat, és bo aprofitar l'avinentesa per desitjar bones festes a les persones amb qui hem compartit part del nostre temps, laboral, familiar o d'esbarjo.

No tot és el Congrés de diputats

"Un grup d'inversors de Catalunya liderat pel Consorci de Turisme de Barcelona i Catalana d'Iniciatives ha llançat una oferta al Grup SAS per fer-se amb el 25% del capital de la filial Spanair SA, una oferta que es podria ampliar fins el 80 per cent. Les administracions i l'empresariat català esperen que l'operació porti lligada la decisió de convertir l'aeroport del Prat en un hub (centre de redistribució de vols) d'Spanair."
Aquesta notícia, extreta del diari Avui, apareixia mig amagada en un dia en què el protagonisme es trobava al Congrés espanyol i l'aprovació dels pressupostos per al 2009. Uns pressupostos que han tirat endavant gràcies als vots favorables dels 25 diputats del PSC, una decisió que comportat molta crítica aquests dies, i que també m'hi he referit en aquest bloc.
El futur de l'aeroport de Barcelona és molt important per a l'economia del nostre país. Si ens quedem en un aeroport de segona, estarem posant molts obstacles per al desenvolupament econòmic. És cert que el futur del finançament és clau per a Catalunya, però no podem oblidar-nos de les infraestructures.
Segons informa el diari Avui, el grup Catalana d'Iniciatives està controlat per l'Ajuntament de Barcelona i l'Institut Català de Finances amb un 25 per cent conjunt, al qual cal sumar-hi la participació d'una vintena d'empreses privades.
Tot fa pensar que si l'operació acaba fent-se, haurà estat un jugada per reforçar el paper de l'aeroport de Barcelona, i per tant de Catalunya dins el món aeronàutic.

No ens equivoquem!

Si anem marejant la perdiu no aconseguirem que la gent ens cregui, ni ens valorin la feina que fem, ni les hores que hi dediquem. Tot això serà una culpa compartida, perquè no som capaços de separar el gra de la palla. I quan dic culpa compartida penso en els governs i en les oposicions, i també en els mitjans de comunicació. Tots hi participem i caldria que hi reflexionéssim.
Avui llegia la notícia sobre la invitació del conseller Saura perquè els comandaments dels Mossos d'Esquadra assistissin a una conferència que donava sobre la modernització social i ecològica de Catalunya. Segons la premsa els comandaments dels Mossos d'Esquadra estaven obligats a assistir a l'acte del conseller, segons Interior es tractava d'una directriu perquè hi assistissin, i els grups parlamentaris de CIU i PP demanen la dimissió del conseller.
No vull pas dir que no tingui importància, però tots plegats acostumem a posar-ho tot al mateix sac. A vegades perquè hi ha intencionalitat, però sovint per frivolitat inconscient.
També ens passa a casa, a l'Ajuntament, on ens podem trobar que un Ple dels pressupostos es recordi més per la secció de precs i preguntes. Un Ple on s'han aprovat temes importants per unanimitat o sense vots en contra, i en canvi hi ha hagut picabaralla en les preguntes i respostes del final del Ple. Ara només faltarà veure quina és la crònica que en fan els mitjans de comunicació. Espero que estiguin a l'alçada i prioritzin els temes importants per sobre dels anecdòtics. Nosaltres ja tenim tema per reflexionar-hi.

La vida alliçona

M'ho va explicar l'altre dia quan ens vàrem retrobar després d'un parell d'anys ben bons. Havíem congeniat molt durant els anys d'Universitat. Encara que érem molt diferents, hi havia una certa sintonia que ens ajudava a entendre'ns i a passar bons moments, no pas d'esbarjo, sinó de reflexió, de debat... a tots dos ens agradava molt xerrar.
Després de la Universitat ens vàrem distanciar, però de tant en tant coincidíem, mentre vivia a Vic. Ara feia temps que no l'havia vist, i em va agradar trobar-me'l, encara que fos en un enterrament, com acostuma a passar.
Vàrem parlar de moltes coses, de què havia fet darrerament, de la seva família i dels amics comuns. Em va comentar que en Roc i en Mauri, darrerament se'ls veia junts. Tots dos feia molts anys que es coneixien i havien passat moments de tot. Per un temps varen formar part de la mateixa colla, fins que en Roc se'n va atipar i va marxar i es va ajuntar amb la colla d'en Segimon, que feia pinya amb en Víctor i en Joan.
Des de llavors les relacions entre en Mauri i en Roc varen ser tenses i tothom se'n ressentia. És per això que la notícia que tornaven anar junts era una sorpresa, i encara ho era més el motiu del retrobament.
Sembla ser que hi va haver problemes amb una empresa que els va afectar tots dos, i va ser la manera de què es trobessin a l'hora de decidir com ho farien per recuperar el que els havia estafat aquella empresa. És allò de que no hi ha mal que per a bé no vingui.
A l'empresa no se li va posar gens bé ja que, com és natural, preferia tenir-los enfrontats per aconseguir sortir-se'n i no haver de retornar-ho tot.
Mentre en Pep m'ho explicava, pensava que la vida és imprevisible i que en el moment menys pensat les coses es tomben i allò que era blanc ara és ben negre, i encara una cosa més interessant, que ve a ser una lliçó de la vida mateixa: en castellà diríem "a rio revuelto, ganancia de pescadores", que acompanyaríem d'un altre refrany: "li va sortir el tret per la culata".
Vam continuar parlant de molts altres fets i anècdotes, però jo no em treia del cap la idea que una consigna equivocada podia provocar efectes contraris als desitjats, no sé si per incompetència, ignorància o mala fe.
Quan ens acomiadàvem li vaig dir que desitjava que no esperéssim tant temps a retrobar-nos, i sobretot que no fos en aquelles circumstàncies.

Ui!, quina por

Aquesta tarda s'ha reunit l'executiva del PSC per decidir si votarien favorablement els pressupostos de l'Estat per a l'any 2009. Una votació que tenia a tothom pendent per veure si serien capaços de votar-hi en contra, en desacord amb l'actitud del govern de Madrid en el tema del finançament. Una votació de la qual tothom coneixia el resultat, però que esperaven que ho diguessin la gent del PSC.
Algú creia que els 25 diputats del PSC a Madrid votarien contra els pressupostos? Em voleu fer creure que hi ha gent tan innocent pel món? No, ningú s'ho creia i per tant tampoc ha sorprès a ningú.
Des de l'executiva ens diuen que al marge del seu suport als pressupostos, si veuen que el govern espanyol no mou fitxa per solucionar el problema del finançament, llavors... que es preparin! que es preparin per què? amb què els volen espantar? si fa anys que ens prometen coses i no compleixen res, ara hauran de canviar? que potser no es presentaran junts a les properes eleccions generals, quan no han estat capaços de formar un grup parlamentari propi? A qui volen enganyar?
Entenc perfectament la decisió de votar a favor dels pressupostos; el que no entenc és que ho posessin en dubte! que fessin creure a la gent que podien no votar-hi a favor! Entenc que separin el problema del finançament de la votació dels pressupostos, però això ho han de dir des del començament, perquè ara hi ha gent que s'ho va creure i s'han sentit enganyats (els més innocents i fidels).
Si no som capaços de dir les coses pel seu nom, donant la cara i totes les explicacions que calgui, no aconseguirem que la gent es cregui res del que fan els polítics, i la desafecció, que està tan de moda, serà cada vegada més gran i preocupant.
Per què no ens diuen l'estratègia que seguiran? quin serà el nou pas? o anem junts o no hi tenim res a fer, i si no vigilen aniran deixant amics pel camí, fins a quedar sols. La memòria històrica els hauria de fer veure el perill en què poden caure. Hi ha camins que no tenen retorn.

Ni una volva

Es tractava d'anar a Vic a veure la família, ja que era el darrer cap de setmana que podíem abans de les festes de Nadal. Els homes del temps pronosticaven nevades a l'interior de les comarques de Barcelona, per sobre dels 400 metres, i Vic està gairebé a 500.
Havíem anul·lat l'anada a Cantonigròs, que es troba a 1.000 metres, perquè suposàvem que hi podria haver problemes de circulació, i per tant ens quedaríem a Vic. Els meus fills i senyora, esperaven poder veure nevar, una assignatura pendent tot i haver estar vivint set anys a Vic.
Ni una volva, ni cap intenció de nevar; un dia gris, a uns 4º de temperatura, amb una plana envoltada de muntanyes amagades pels núvols baixos. Un bon dia en família, al voltant de la taula, tot fent-la petar, i de tant en tant mirant de reüll la finestra per si el temps canviava.
Hem marxat i ens hem quedat amb les ganes de veure com els flocs de neu queien a les teulades i camps del voltant, tot pensant que encara hi ha tot l'hivern per endavant, amb l'esperança que un dia o altre tinguem l'oportunitat de veure el nostre paisatge cobert de neu.
Feia un parell d'hores que havíem arribat a Arenys de Mar, quan ens han trucat des de Vic: començava a nevar. Una altra vegada serà!

Les dues cares de l'estat rus

La victòria de Ksenia Sukhinova em porta a parlar dels canvis que hem viscut de la imatge russa en molt pocs anys. Recordo la Rússia de la poderosa URSS, quan el món es dividia en dos grans blocs, junt amb els EUA. La impressió que tenia era que es tractava d'una gran potència, una gran rival dels EUA, la líder del bloc comunista que tenia controlats tots els seus estats satèl·lit, en un ordre econòmic que, des del bloc capitalista, se'ns venia demoníac.
Amb la caiguda del mur de Berlin la imatge que vàrem arribar a veure va ser la d'un país hipotecat per massa anys de falsedat, de voler aparentar el que no era, i amb una incapacitat per resituar-se en un món globalitzat on la població no tenia recursos ni il·lusió per compartir una Europa vital amb un conjunt d'estats que de mica en mica anaven traient el cap.
Ens trobàvem amb una Rússia decadent, amb una pobresa molt marcada. Una Rússia que vaig visitar i que en vaig sortir impressionat per la tristor dels seus ulls, d'uns homes i dones derrotats i sense il·lusió.
Un Putin desconcertant, sorgit després d'uns presidents dèbils i sense imaginació, ha estat capaç de capgirar la visió exterior d'un estat que ha passat de ser un simple espectre a demanar tenir el lloc que sempre havia ostentat. Un país que vol convèncer que continua essent una potència mundial i a qui s'ha de tenir en compte.
La pregunta que ens fem molts és la de com estarà vivint aquesta nova situació la població silenciosa. Si poden confiar o no en el nou estat, en els nous dirigents. El tennis femení ha donat figures reconegudes, a vegades més pel seu físic que no pas pel seu nivell esportiu. Ara he vist que la nova miss món 2008 és la representant russa, en un certamen que per alguns és caduc, però que en el fons continua reportant molts diners i que en un món capitalista globalitzat com el nostre, difícilment desapareixerà.
Quina Rússia tenim i quin és el seu futur? la dels submarins mortals? la de l'ocupació de Georgia? Haurem d'esperar els propers anys, i també el paper de l'Europa comunitària i la seva influència sobre els països de l'antic bloc comunista, i el nou govern del EUA amb un Obama que caldrà seguir de prop, per comprovar si representa una nova manera de fer política, sobretot en el seu vessant internacional.

Una vetllada de reflexió i debat

Hem parlat de filosofia, de religió, de cultures, d'immigració, de convivència, d'educació... ha estat una xerrada relaxada, que ha començat tot menjant el caldo i ha continuat després del cafè i el te. No hi havia pressa i en canvi moltes ganes d'escoltar i exposar les opinions que teníem sobre els diferents temes que han anat sorgint, de manera desordenada, però en profunditat.
Ha estat, en definitiva, una excepció, una pausa en aquesta agitada vida que ens han muntat i on ens hi desempalleguem com podem; un moment per reflexionar a partir de les aportacions de la persona convidada, i un exercici per treure a fora tot allò que a vegades portem mig amagat.
També hem parlat de la sortida de vacances, i ens ha portat uns llibres amb imatges i mapes del país a visitar. Avui era divendres, un diumenge per al nostre convidat, i per tant un dia especial de pregària. El fet religiós ha anat sortint al llarg de la vetllada, i es podia veure com el nostre hoste era profundament religiós i un amant de la filosofia.
Ens ha manifestat que li agradaria crear un grup de debat sobre les religions, i s'ha referit en més d'una ocasió als seus mestres, de Manresa, de Còrdova. Hem quedat que ens retrobaríem a la tornada, i d'aquesta manera li explicaríem el viatge i li retornaríem els llibres.

Es tracta de penjar algú?

M'imagino que no sorprèn ningú el senyor Fraga, perquè tots sabem d'on ve i amb qui va governar. Potser el que ens hauria d'estranyar és que aquest senyor pogués continuar governant després de la mort del dictador. Només es pot entendre pel tipus de transició que vàrem fer, una transició que no va castigar a ningú, sinó que va servir per fer oblidar tot el que havia passat, per difícil que pogués semblar, permetent que els mateixos dirigents en vida del dictador, continuessin al davant, legislant i decidint a tort i a dret com si res no hagués passat.
Han passat més de trenta anys i encara som amnèsics, o això és el que volen fer-nos creure, i personatges com Fraga passaran com a dirigents demòcrates, perquè el seu passat obscur s'ha pretès emmascarar i dissimular.
Per què s'atreveix a mal parlar dels nacionalismes, quan és un dels grans defensors del nacionalisme espanyol? o és que el nacionalisme espanyol no existeix? si no existeix, de com en diem d'aquest integrisme espanyol?
A casa em deien que s'havia de disculpar la gent gran perquè a vegades no saben el que diuen, però no sé si aquestes persones han de poder tenir vida pública, i si els diaris han de publicar les seves atzagaiades. No sé si té capacitat suficient per ser senador, si volem que el Senat sigui alguna cosa més que una farsa, i arribi a aportar alguna cosa al funcionament democràtic de l'Estat. La cambra de les autonomies? no em feu riure!
El PP té un problema i no sé si seran capaços de sortir-se'n bé. Potser perquè hi ha massa gent dins el PP (i en algun altre partit espanyol important) que pensen el mateix, encara que no ho diguin. Si hem de fer fora els nacionalismes, traiem-los tots, també l'espanyol, o sinó acceptem que hi ha cabuda per a tots, però sense enredar a ningú.

Autopista a la carta

Segons comentava avui el senyor Alemany, president d'ACESA, les autopistes podrien apujar preus quan hi hagués més trànsit. A més cotxes, més car. És un plantejament basat en la idea que la pujada de preus espanta a possibles usuaris, reduint el volum de circulació.
Ja no es tracta de si les autopistes han de ser o no gratuïtes, o bé si han de tenir tarifes reduïdes per als veïns que les utilitzen diàriament, sinó que ens plantegen que davant els possibles col·lapses, es miri de reduir l'accés a base d'apujar el preu. Ens traurien el cobert i hauríem d'anar a la carta, conscients que el preu no és el mateix.
El mateix Alemany ja ho diu de puntetes, segur que les seves paraules provocaran rebuig, no tant per l'estridència, sinó perquè el que la ciutadania demana són rebaixes de preus i eliminació de barreres.
Al Maresme encara estem esperant quina solució donaran a l'alternativa de la N-II. Hi ha qui demana la gratuïtat de l'autopista. De fet tots ho voldríem, però aquesta gratuïtat, diuen, comportaria problemes de saturació de cotxes que vindrien de l'autopista de l'interior.
No sé quanta raó té aquesta teoria, però el cert és que s'ha de fer un bon exercici imaginatiu per resoldre d'una vegada el litoral de la comarca, amb una N-II que al costat de la línia del tren, configuren una barrera gens accessible per a les persones. Si la teoria del senyor Alemany es posa en pràctica, potser tornarem a veure una carretera nacional amb els cotxes aturats.

Adéu Ramon

Els aldarulls de Grècia, la destitució d'en Schuster, la mort de la sisena víctima de l'accident de Gavà, el veto del Senat als pressupostos de l'estat per al 2009, les tancades dels estudiants a les universitats catalanes, la darrera detenció d'un etarra al país francès, la referència borbònica de Joan Tardà... o l'enterrament d'en Ramon quan es trobava en la plenitud de la vida, podrien ser el tema del meu post d'avui. Tots ells són prou importants, alguns més transcendents que d'altres, però em quedo amb el més proper i el que ha fet emmudir la nostra vila en el seu adéu.
No és fàcil parlar d'una persona que, com en Ramon, ens deixa tan aviat, perquè la situació, injusta al meu entendre, mereix la reflexió de gent més capacitada que no pas jo. Tot el que es pugui dir no allibera del dolor de les persones que l'han estimat, que hi han conviscut, que han compartit la feina, la festa i la vida social arenyenca.
Avui, als voltants de les 12 del migdia, la plaça de l'Església era tot un silenci, malgrat estava plena de gent que volia acomiadar en Ramon i fer costat a la seva família que tots estimem i a qui volem que sàpiguen que ens tindran per a tot allò que necessitin i vulguin. Només puc afegir un Adéu Ramon, ha estat una sort per al nostre poble haver-te tingut entre nosaltres.

S'han de contrastar les informacions

Ho he dit moltes vegades i sempre he estat criticat. Potser ha estat el to, el nivell de sorna, o més aviat el no saber acceptar la crítica de l'altra part. He dit moltes vegades, doncs, que les afirmacions, quan es fan públiques, prèviament s'han de contrastar, i que entenc que un mitjà de comunicació, per poc professional que sigui, és a dir, encara que els seus treballadors no siguin tots professionals, ha de procurar fer aquest exercici, per assegurar-se que allò que s'afirma és cert, o simplement es tracta de l'opinió d'una part.

També m'acusen que no anomeno els mitjans a què faig referència. Ho he dit pensant en Ràdio Arenys, la ràdio municipal, i també pensant en l'Agenda, que edita l'entitat L'AIA, perquè són uns dels mitjans de comunicació que treuen notícies que jo puc conèixer de primera font. Tampoc vull dir que no contrastin mai, però sí que són moltes les vegades que no ho han fet. Repeteixo que em fixo en aquells temes on hi he participat, i que per tant tinc coneixement de causa.

Aquest mes la revista Agenda publicava unes declaracions del secretari general de la federació de serveis i administracions públiques de CCOO, Antoni Cubel, en què afirmava que el govern del tripartit havia permès allargar els anys de treball del Secretari de l'Ajuntament, que havia complert els 65 anys.

Probablement els responsables de l'Agenda anaven tranquils pensant que qui feia aquestes afirmacions ostentava un càrrec dins el Sindicat que garantia la veracitat de totes les seves paraules. El cas és que, fins i tot en aquests casos, és necessari contrastar la notícia.

Convé deixar clar que el senyor Secretari no va demanar autorització per allargar els anys de treball i dedicació a l'Ajuntament, a l'alcalde actual, sinó que en tot cas, si ho va sol·licitar, va ser en el mandat anterior, en què hi havia un altre govern municipal. M'estranya que aquest detall passés desapercebut per al senyor Cubel, i encara més per a l'informador que cobria la notícia i la direcció de la revista.

Més greu, però, ha estat ignorar que el funcionari de carrera té el dret de treballar fins als 70 anys, i només per causes molt concretes i evidents, es podria arribar a negar aquest dret. Al senyor Secretari de l'Ajuntament no se li ha obert mai cap expedient que pogués justificar la negació del dret per part de l'alcalde que en aquells moments presidia la Corporació municipal.

En aquest segon cas, entenc que l'error és greu pel que fa al senyor Cubel, i potser més disculpable en el cas del periodista i la revista. Tot i així no em cansaré d'aconsellar que davant de qualsevol fet es procuri contrastar les informacions que es rebin, i després, això si, obrar segons es cregui adient.

La festa del sacrifici a Arenys de Mar

Aquesta tarda he pogut presenciar el desplegament de tècnics de TV3 per a la retransmissió de la festa del sacrifici des d'Arenys de Mar. Un desplegament que costa d'imaginar i creure si no ho veus personalment.
Qualsevol entrebanc no és obstacle per a la gent de TV3, i això vol dir professionalitat, però també recursos, molts recursos, que són tècnics i humans i per tant econòmics. Costa d'imaginar la infraestructura que hi pot haver en unes instal·lacions com el camp del Barça, si en un pavelló municipal com el nostre hi ha tota la moguda que hem pogut veure aquest cap de setmana.
A tot això cal afegir que tota la feina es fa per uns tres quarts d'hora de retransmissió, i a unes hores que molta gent estarà dormint, però m'imagino que forma part de la vida de la televisió, que té una programació variada i complerta, i que intenta satisfer la demanda i gust dels espectadors potencials.
Demà, doncs, a partir de les 8.50, pel Canal 33 es podrà seguir la pregària del sacrifici, que els musulmans d'Arenys de Mar i rodalies celebraran al pavelló municipal sota la mirada atenta de cinc càmeres de la Corporació Catalana de Radio i Televisió.

Primer plat, segon plat i postres

Avui era un extra, i de ben segur que no serà l'últim, però les circumstàncies ho demanen, cal posar els punts sobre les "i", a contra corrent perquè així sembla voler-ho aquells que van de llestos per la vida, aquells que no poden viure sense sembrar alarmes, encara que es basin en mentides, però també aquells que inconscientment donen ales als grocs. Tot un món d'incompetència barroera.
Lamentem la mort d'una quarta víctima de la catàstrofe de Gavà, i tot fa pensar que n'haurem de lamentar alguna més, ja que sembla ser que el grau de cremades és molt elevat. I lamentem que el dolor sigui tan emparentat amb la pobresa, a casa i arreu.
La intensitat en que es viu aquest final d'any, penso que molt més elevada que en altres ocasions, fa que els dies volin, i estiguin farcits d'esdeveniments, d'activitat i resultats. Moltes coses en marxa, en paral·lel, i que tindran el seu fruit en poc temps, quan ens podrem sentir satisfets d'una feina feixuga, a vegades poc lluïda, però efectiva i de resultat de futur.
Serà el final del gran guru? Aconseguirà unir-nos per a un mateix objectiu? Se li acabarà la immunitat després de més de trenta anys de fer i desfer? Crec que el terreny està abonat i per poc que plogui tindrem bona collita.

Qui sigui frare que prengui candela

La vida és bella!, sobretot si te la saps agafar bé, i n'hi ha que d'això en saben un "rato llarg". Al final arribes a la conclusió que no hi ha res a fer. Qui neix gandul, difícilment el faràs treballar, encara que el sacsegis i li vulguis posar la por al cos. No te'n surts pas, i ets tu qui s'ho passa malament.
És per això que en definitiva el que compta és estar en pau amb tu mateix, amb la teva consciència, i acceptar la crítica com a remei per superar-te. Si amb els altres no pots, no t'hi facis mal, que són quatre dies, i llavors t'assabentes d'amics i coneguts que la seva vida és un drama.
La mort d'un home jove és dolorosa, perquè et sembla injust, perquè els familiars s'ho passen malament quan el veuen patir, quan s'adonen que encara hi havia camí per recórrer. Només el sofriment t'allibera i intenta justificar-te que se'n vagi, perquè deixi de patir.
Penso en una amiga de joventut, d'aquelles persones que compartíem els mateixos cercles d'amistats, que potser no coneixia prou bé, però era una més de la colla. Ara fa un mes que va morir, després d'un any de malaltia. Jo ho desconeixia, perquè les circumstàncies em varen portar lluny de Vic, la meva ciutat natal. Suficientment lluny com per no seguir de prop les amistats menys directes. Malgrat tot, la seva mort em va sobtar. Era un xic més jove que jo, i per tant amb temps per realitzar-se.
Tot això afecta a tothom; al fresc, al gandul, al despreocupat o al responsable i al sensible, però la reacció no és la mateixa, i els vells vicis no desapareixen, sinó que es recuperen de seguida, i la vida continua.
No els envejo, però em preocupa, perquè a vegades paguen justos per pecadors. Qui no ha fet treballs de grup amb companys que han estat una càrrega, no han fet res, i s'han endut la medalla? Doncs això és més freqüent del que sembla, i la història no ho canviarà. El meu pare em diria que "sempre ho has vist així, i ho continuaràs veient". És el paper que ens tota jugar a la Divina Comèdia?

Qui ho decideix?

Rosa Díez s'ha manifestat contrària a l'Estatut d'Autonomia i a tots els estatuts en general, perquè porten Espanya cap a un model confederal, que només hauria de ser possible si ho decidissin tots els espanyols. Tampoc està d'acord que les inversions es territorialitzin en funció del PIB, perquè no veu bé que tinguin més inversió els països més rics.
En el mateix acte, Rosa Díez descartava unir-se amb Ciudadanos C's, perquè els considera molt diferents al seu partit polític. Això acostuma a passar quan no hi ha perspectiva, però des de fora es veu molt millor.
Es poden fer moltes lectures de les declaracions de Rosa Díez, i sobretot entendre el per què va marxar del PSOE i va crear el nou partit polític, però jo em quedo amb la mania de voler que tothom hagi de fer el mateix, un vici que no és exclusiu del seu partit.
Ja va passar amb l'Espanya de les autonomies. Es tractava de donar autonomia a tothom encara que no la volguessin, i no permetre que només es constituïssin les "nacionalitats històriques".
Encara que no es digui explícitament, també es rebutja el dret d'autodeterminació, sobre la base que no tothom vol que ens autodeterminem. Seguint la mateixa línia, Catalunya només es podria independitzar si així ho manifestés la majoria dels espanyols.
Tot plegat et porta al mateix lloc i conclusions: no t'estimen, però no et deixen marxar. Per què?
Aviat tindrem sentència i segur que no serà la volguda pel poble català, el que es va manifestar lliurement; caldrà, doncs, donar una altra resposta, la més consensuada possible, i aquesta resposta ha de ser del poble català, que és qui no està a gust amb el tracte que rep de l'estat espanyol.

ETA torna a matar

Avui és un dia trist, ple de dolor i ràbia perquè una vegada més la mort injusta s'ha fet present al País Basc, una mort que ha vingut acompanyada, a Gavà, d'un tràgic accident amb 28 ferits, 18 dels quals es troben en situació crítica, molts d'ells nens.
Ens ho havien anunciat, després de la detenció del darrer dirigent etarra, un anunci, però, que no aportava cap garantia per evitar l'assassinat, perquè matar a traïdoria és molt fàcil, massa fàcil i massa corrent.
No podem dir res més del que ja hem pogut dir a cada ocasió en què el terrorisme ha actuat vilment, i ningú em podrà convèncer que sigui possible no condemnar un assassinat com el d'avui, sigui quina sigui la ideologia política i nacionalista. Treure la vida no té cap justificació possible, sigui quina sigui la seva intencionalitat.
És una llàstima que sigui només en situacions com aquesta quan totes les forces demòcrates es posen d'acord, però és evident que no hi ha raons més importants que l'assassinat, per agrupar en una sola veu tot el ventall de pensament polític.
I a Gavà molta tensió per conèixer el desenllaç de la tragèdia. Famílies de pocs recursos que una vegada més són protagonistes de la desgràcia.
Les dues notícies són prou importants com per deixar en un segon pla l'augment de l'atur, que afecta a molta gent, peró que davant la mort, no pot competir.

El dret a votar dels immigrants

Hi ha temes que també són cíclics; van i vénen, se'n parla i es deixa de parlar, però no hi ha manera que es resolguin. Doneu-hi voltes; segur que us en vénen uns quants al cap, i un d'ells és el dret dels immigrants a votar en les eleccions municipals. Oi que n'havíeu sentit a parlar ja fa temps, i més d'una vegada?
Avui La Vanguardia es feia ressò del document "Un pacte per viure junts i juntes", com a proposta de Pacte Nacional per a la Immigració, elaborat per la Generalitat de Catalunya i que proposa, entre altres, facilitar la nacionalitat espanyola als immigrants amb més de cinc anys de residència, i que en tot cas puguin votar a les eleccions municipals.
Segons diu la notícia del diari, el document tracta la immigració en positiu, destacant la facilitat del seu arrelament, i l'increment del nombre de reagrupats, i deixant clara la voluntat de convertir el país en terra d'acollida per als immigrants, ajudant-los a que estimin el seu nou país.
No he llegit el document i per tant no puc dir si hi estic d'acord o no, però si la referència que en fa la notícia és certa, segur que el contingut del document m'interessa, però convé que tots els grups polítics del país, que són els que ens representen, ho vegin bé i realment es tracti d'un Gran Pacte Nacional. Només així serà possible avançar com a país.
A les persones que arriben a casa ens agrada convidar-les, ensenyar-los tots els racons, allò que hem acabat de comprar, o bé aquell incunable que estimem tant, i estem contents si ho saben apreciar, si ens fan elogis... Quan els immigrants arriben al nostre país, a la nostra vila, procedents d'altres contrades, moguts per la precarietat i en busca de treball i vida, també hem d'acollir-los perquè es trobin com a casa, i ensenyar-los com som, quins són els nostres drets, quines són les nostres obligacions, que a partir d'ara també són les seves, i ajudar-los a que estimin la terra que compartirem junts.
Quin sentit té tot l'esforç perquè es trobin com a casa si no els deixem opinar sobre qui volen que els governi? On és la coherència? Què ens fa por? Si han decidit viure amb nosaltres i s'hi troben bé, i podem fer projectes junts, han de poder votar les persones que els han de servir des de l'Administració Local. No ho allarguem més!

Amb creu o sense creu?

No ho tenim clar; portem anys i més anys parlant-ne, però sembla com si ningú s'ho acabés de creure. Queda en evidència que els canvis són lents i que cal més d'una generació per oblidar tradicions, costums i rituals. Trenta anys no són suficients!
Aquests dies haureu sentit a parlar sobre si cal treure o no el Sant Crist de les aules de les escoles públiques. Sobre la base del que diu la Constitució, un jutge de Valladolid va dictar una sentència segons la qual una escola pública haurà de retirar el Sant Crist de les aules i espais comuns, a petició d'un grup de pares que ho demanaven l'any 2005.
La notícia no ha passat desapercebuda, i la gent s'ha posicionat i ha creat polèmica. El Vaticà ha reaccionat dient que "retirar el Sant Crist de les aules és retirar el símbol del dolor de la humanitat", una afirmació que molta gent no entendrà igual, i potser per això que la retirada té més sentit.
A l'enquesta que diàriament treu La Vanguardia digital, avui preguntava l'opinió de la gent sobre les mesures de retirar el Sant Crist de les aules, i d'un total d'uns sis mil enquestats, el 51% ho desaprovava davant el 48% favorable. Tot plegat molt empatat. Seria, però interessant conèixer els motius pels quals uns diuen que sí i d'altres no. Contra el que alguns poden pensar, segur que trobaríem a molts creients que es posicionen a favor de la seva retirada, potser simplement per coherència.
No podem enganyar ni enganyar-nos, ni confondre els símbols amb les creences, en la fe en aquest cas. Quanta gent voldria mantenir el Sant Crist i està totalment en contra de l'ús del mocador al cap de les noies musulmanes? Segur que n'hi ha una colla, i llavors ja no s'entén res.
Si defensem un estat laic, ha de ser amb totes les conseqüències, o sinó traiem-nos la màscara i diguem el que pensem de veritat.

Festa per imperatiu legal

Dissabte és una d'aquelles dates festives imposades pels polítics de torn. El dia de la Constitució, una constitució que a molts ens representa un impediment per respirar tranquils, encara que l'hem hagut de prometre per imperatiu legal.
N'hi ha d'altres, com la del 12 d'octubre, que tampoc veiem massa bé, si més no per les reminiscències que té i els records que ens porta. Per alguns segur que els molesta la festa de l'11 de setembre, tot i que potser haurien d'estar contents pel que va representar.
Per tot això, potser valdria la pena reorientar el tema dels festius, i eliminar o substituir aquelles dates que no acaben d'agradar a tothom, si més no que fos cada autonomia o nació qui les regulés, és a dir, que s'afegissin a les que ja regulen.
La festa de la Constitució hauria de ser, en tot cas, una festa institucional i que els responsables polítics i membres de les institucions li rendissin honors i memòria, i no pas una festa laboral. Una jornada que servís per comparar la situació demòcrata enfront de la dictatorial, que era d'on veníem.
Els catalans potser l'hauríem volgut substituir per la festa de l'Estatut, si aquest s'hagués aprovat tal com va sortir del Parlament català, i no tinguéssim l'espasa de Damocles que penja damunt nostre, a l'espera de què diran 12 espanyols que formen part del Tribunal Constitucional, i que no tenen cap interès per als drets i obligacions que existeixen al nostre país, a no ser que sigui per uniformar-los amb la resta d'Espanya.
Algú demanava tenir a punt el pla B, crec que cal tenir preparat aquest pla B, perquè més tard o més d'hora se'ns dirà què cal tatxar de l'Estatut perquè esdevingui un recull de paraules sense pràcticament competències.
Ja que ens donen festa aquest dissabte 6 de desembre, aprofitem-ho per pensar en la Constitució que ens encotilla, i analitzar la sortida més adient i susceptible de ser consensuada pel més gran nombre de ciutadans i ciutadanes possible, per a quan es conegui la decisió del Constitucional.

Ens donaran corda per un any?

Si ens donen 8.000 milions d'euros i som 8.112 municipis, ens toca gairebé un milió. Si ho fan proporcionalment, com que hi ha molts municipis més petits que nosaltres, ens tocarà més d'un milió d'euros. Si els projectes que presentem són interessants, i en tenim una colla, llavors... no vull que sembli el conte de la lletera.
Ahir es feia pública la decisió del govern espanyol d'afegir els vuit mil milions per a inversió dels municipis espanyols, en projectes que no figurin al Pressupost 2009, és a dir, projectes que no estaven previstos portar a terme, perquè no hi ha els recursos necessaris.
Al marge de que es pugui aconseguir tirar endavant un o més projectes a la vila, que està per veure-ho, això no hauria de ser una cortina de fum sobre el greuge econòmic que pateix l'administració local, perquè llavors estaríem parlant d'un pedaç més d'aquells que li agrada al govern de Zapatero. No cal ser desagraïts, però tampoc tontos. Ens podran continuar negant el que ens correspon, però no ens enredaran més.
Perquè... i si ens paguessin l'IBI de l'Autopista del Maresme al seu pas pel nostre terme municipal? Aquesta seria una mesura sensata i que resoldria alguns problemes. Per què no posem totes les cartes sobre la taula i arribem al final?
El govern municipal té ara l'oportunitat de seduir el govern amb noves propostes inversores, i no pot fallar, però el govern estatal hauria d'organitzar-se una mica millor, i analitzar per on falla tot plegat i no deixar-se portar per anuncis de mesures puntuals i enlluernadores. Partint de què aquest 2009 funcioni, que passarà el 2010? Hi estan pensant ja des d'ara, o esperaran a finals de l'any vinent per inventar-se una altra proposta? Ens deixaran augmentar la capacitat d'endeutament que, ara per ara, ens escanya? Sap el govern de l'Estat que no només d'inversió viuen els ajuntaments?
Demano al govern de Madrid, i per extensió a tots els governs de les administracions públiques, més seriositat i transparència, perquè ningú pugui dubtar dels propòsits dels polítics de torn, i planificació; sisplau, planificació.

Les bosses de plàstic i el garrot

S'han de fer pagar les bosses de plàstic amb què serveixen els productes les botigues i supermercats? Aquesta és la pregunta que ens fem avui arran de la intervenció d'un diputat d'ICV, en què afirmava que els tres grups d'esquerra donarien suport a l'esmena a la llei d'acompanyament dels pressupostos en que s'aprovaria aquesta mesura; una manera de reduir el consum de plàstic. És, però aquesta la millor mesura?
La veritat és que em fa por quan es barregen temes econòmics, encara que acostuma a ser la manera més fàcil d'entendre les coses. Hi ha hagut alguna cadena de supermercats que ha pres la iniciativa de bonificar els clients que no usen bosses de plàstic, o alguna altra que les fa pagar, però sempre a voluntat de l'empresa i no per imposició legal.
He fet una pausa en l'escrit, just en el moment que Puig Antich era assassinat amb el mecanisme del garrot vil. M'han vingut nàusees i alguns noms a la memòria; noms de persones que varen ostentar poder amb el dictador i que n'han continuat ostentant en el marc de la nostra democràcia: Fraga, Martín Villa... per posar només dos exemples, i tot un seguit de persones anònimes que encara ara justifiquen el dictador. També de membres destacats de la Jerarquia Eclesiàstica, que han interpretat a la seva manera l'amor de Déu; un Déu, el seu, al costat del poder i la riquesa, molt diferent del Déu de l'amor, de la gent humil, del perdó.
I a partir d'aquí que cadascú expliqui a la seva manera la transició democràtica, la memòria històrica i el canvi de jaqueta de molts culpables dels mals de la dictadura.
I quan us passi la mala llet, penseu en estalviar plàstic, demaneu bosses de paper i aneu a comprar en carro, i al forn amb bossa del pa. Són les petites actuacions de cada dia les que aconsegueixen resultats.

Xifres i plans

Ahir parlava de 78 víctimes en els atemptats de Bombai, però ja se'n compten 125. Sembla com si perdéssim la noció de les xifres, i que no siguem sensibles amb el gran nombre de víctimes. A vegades em fa aquesta impressió i m'espanta. La vida és massa important com per passar pàgina lleugerament.
Entretant el president Zapatero continua prometen ajudes a tort i a dret, i ningú ho acaba de veure clar. És la seva manera de fer, i penso que sovint té prou sort, ja que tot sembla força improvisat. Aquesta potser és la seva gran qualitat: ser una persona amb sort.
I avui s'ha sabut que la Universitat Autònoma de Barcelona podria expulsar els estudiants que varen ocupar la Facultat de Lletres i el Rectorat, els mesos de març i abril passats, en contra el Pla Bolonya. Tot això passa mentre l'edifici de la Universitat de Barcelona està ocupada per estudiants, en protesta del Pla de Bolonya. Com podeu veure no s'ha avançat gaire, i em sembla que en coneixement del Pla, tampoc.
L'altre dia, mig en broma, demanaven que els expliquessin el Pla i els motiu per anar-hi en contra. La majoria no sabia què contestar. Dic que era mig en broma i per tant no sé si és real o no, però estic convençut que falta informació, i que hi ha gent que s'apunta al carro sense conèixer massa què està criticant. Potser seria bo que ens ho expliquessin bé i, sobretot ells, ho tinguessin clar.

Els nostres atemptats de cada dia

Mentre el president Bush perdonava la vida a un parell de galls d'indi, a Bombai es perpetraven un seguit d'atemptats que deixaven 78 morts i molts ferits. Allà prop, la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, escoltava xiular les bales que s'intercanviaven.
Al mateix temps segrestaven un fotògraf espanyol a Somàlia; l'oposició es manifestava a Tailàndia, on l'exèrcit demana la dimissió del govern i la convocatòria d'eleccions, i el FBI alertava de la preparació d'un atemptat terrorista pels volts de Nadal, a Londres.
No hi ha dubte que l'11 de setembre de 2001 és una data clau per al futur de la humanitat. L'impacte dels atemptats encara té efectes després de set anys, i ningú de les persones que el vàrem viure, encara que fos via televisió i molt lluny dels fets, no ens en podrem oblidar mai més. Al marge dels efectes en si mateixos, de les morts ocasionades i del dolor immens, els actes terroristes d'aquella data són un referent per a molts dels actes terroristes que hi ha hagut després i continuarà havent. Madrid i Londres també varen tenir les seves rèpliques a aquest terratrèmol globalitzat que té difícil aturador.
Les amenaces que es fan públiques de tant en tant, només es dilueixen amb la realitat diària, ara més dedicada a la crisi financera, però a ningú se li escapa que el món occidental viu una situació d'alarma constant, que requereix unes mesures de seguretat permanent, que no són fàcils de mantenir.
No hi ha solucions fàcils, però ens podríem aventurar a treballar per la justícia al món, i potser ens trobaríem més a prop d'una solució pactada. No es tracta de simplificar el problema, sinó de canviar actituds, i treballar per a la pau.

Un dia d'espera

Diuen que els canvis de ritme són esgotadors, i us haig de dir que hi crec i que ho he patit. Avui era un dia per a no posar-s'hi nerviós. Es tractava d'anar fent, a demanda, i a càmera lenta. 12 hores per a no res.
Hi ha moltes maneres de passar quatre hores en una sala d'espera d'un hospital. Pots avorrir-te contemplant el sostre i les quatre parets; pots dedicar-te a observar la gent, la seva manera de parlar, de vestir, d'aguantar l'espera; pots llegir el diari, alguna novel·la; dedicar-te a contestar trucades i correus electrònics... però el que no pots és posar-te nerviós.
Si diumenge aprofitava el temps d'espera abans del partit per llegir una novel·la que La Vanguardia havia repartit gratuïtament, i que curiosament a la nit la veia per televisió, avui m'he endut "Entre Déu i el Cosmos", de Raimon Panikkar.
No és un bon llibre per llegir a una sala d'espera d'un hospital on hi ha entrades i sortides sense parar, avisant a un i altre pacient pels diferents aparells de megafonia, mentre intentes entendre per què ens diu que el silenci autèntic no és una absència de paraula; o bé la diferència entre paraula i terme; o les diferències entre religiositat, religiologia i religionisme.
Malgrat pugui semblar que la situació que us he descrit portava a una visita mèdica infumable, s'ha de dir que el doctor ens ha atès molt bé; ja saps que no et donaran cap sorpresa, però sí la força que necessites, i això és important.
Un dia que havia de ser, per una bona causa, però que preferiries no formessin part de la teva vida. Un dia d'espera.

Més polítiques socials

Si entenem que hem de fer política social hem de ser conseqüents i no podem sortir per la tangent. El PSOE ens ha venut des del primer dia que optava per les polítiques socials i ens va presentar la Llei de la Dependència com a programa estrella. La crisi no pot ser excusa per aturar la seva aplicació, i a Catalunya ho estem patint de manera alarmant.
ERC, que ha vetat els pressupostos al Senat, ha sigut molt crític, primer amb ICV per haver-los vetat sense haver intentat negociar res, i amb el PSOE perquè no els ha escoltat a l'hora d'apostar per una política social més atrevida.
S'hauria d'estudiar a fons per veure fins a quin punt les declaracions d'uns i altres són del tot sinceres, però és cert que quan es creen expectatives s'han de mirar de complir, sobretot quan es tracta del pa de cada dia, de la gent més vulnerable.
També he pogut llegir als diaris que quan es va preparar la Llei de la Dependència, i es va fer la previsió del cost que representaria, es va fer curt i que ara ha sortit moltes més persones que tenen dret a les aportacions i que el pressupost no és suficient. Seria bo conèixer quina va ser la causa d'aquest error de previsió, i decidir d'on han de sortir els recursos, abans d'haver de privar de l'ajut a qui hi té dret.
No pot ser que les declaracions polítiques es facin massa alegrement, i quan vénen els problemes es vulgui sortir d'estudi. Si els electors varen donar suport a partits d'esquerra va ser perquè confiaven que aquests farien una política social més decidida. No podem permetre que la crisi afecti els que tenen menys recursos, i ens hem de comprometre a seguir de prop totes les decisions que el govern espanyol vagi prenent, per recordar-li les promeses electorals.

Futbol a primera hora del dia

Sembla ser que he recuperat el control del blog, després d'alguns problemes sorgits probablement per no haver fet les coses com calia.
Aquest matí, a les 7h, feia molt fred, però nosaltres érem puntuals davant el camp de futbol disposats a viatjar fins a Pineda, on teníem el partit de la jornada. Un partit que l'hem patit de manera doble. Primer perquè feia un fred que pelava! i segon perquè hem perdut per 8 a 0, encara que de perdre ja hi estem acostumats i no ens sorprèn. El que avui destacava era el fred que feia, perquè del ventet gelat que hi havia no te'n podies resguardar, i encara que només juguin 35 minuts per banda, quan el temps no acompanya se't fan molt llargs, i perdent... encara més.
El club de Futbol del Pineda feia els preparatius d'una gran festa. Després del nostre partit vindria la presentació dels equips d'aquesta temporada, una festa que l'acompanyarien amb una arrossada prevista per a mil persones.
M'he trobat amb l'alcalde i l'hem fet petar. Xavier Amor està orgullós del seu poble i manté una gran activitat que comparteix amb la de Diputat responsable de l'Àrea de Participació Ciutadana a la Diputació de Barcelona.
Amor em comentava que el Club de Futbol del Pineda té una gran vitalitat i que són capaços de reunir a molt seguidors, per gaudir del futbol, però també per organitzar tot sovint botifarrades en un espai reservat dins el complex esportiu.
Pineda és un dels municipis del Maresme que està creixent, i si no ho és poc li falta per ser la segona població de la comarca, després de Mataró.
Hem tornat a casa enfredolits, molt resignats pel resultat, i amb ganes d'aprofitar bé el diumenge, ja que en llevar-nos tan aviat, ens queden moltes hores per endavant (també una mica de son).

A restituir el que s’ha malmès

Avui en una d'aquestes enquestes que els diferents diaris pengen a Internet es preguntava si veuríem bé d'enviar a fer treballs socials les persones que destrossen mobiliari urbà. Amb 1.595 respostes el percentatge favorable era del 97%
M'imagino que si ho demanéssim als arenyencs i arenyenques el resultat seria molt similar, perquè ja em direu a qui, amb dos dits de front, agrada veure destrossat el mobiliari urbà. Però això és el que passa dia si dia també, perquè quatre beneïts es dediquen a fer el brètol, perjudicant econòmicament i socialment tots els vilatans.
Avui els meus fills em comentaven les dificultats d'una monitora per aconseguir que un noi nou es comportés a l'aula, i la manera com ho han patit la majoria dels nois i noies que la compartien. Està en la mateixa línia en què uns pocs fan la guitza a molts.
Des del govern municipal, o des de la tutoria en el cas d'aquest noi, cal actuar amb fermesa no permetent que aquests actes es reprodueixin, però també cal la col·laboració de tothom per senyalar amb el dit a aquells que no es comporten bé socialment, i ajudar-los a canviar de tàctica, a les bones, si això és possible, o amb treballs socials, quan no hi ha altre remei.
I això no és tan evident com pot semblar, perquè malauradament encara hi ha massa pares i mares que intenten justificar actes de vandalisme dels seus fills, sense adonar-se que amb aquesta actitud no els fan cap bé, sinó que els preparen un futur incert, que pot derivar a situacions sense retorn.

Aloma

Érem uns trenta que a les 6 de la tarda ens trobàvem davant de l'edifici del Calisay, el centre cultural d'Arenys de Mar, per pujar a l'autocar que ens havia de dur al Teatre Nacional. Els culpables, la gent de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. La nostra cap visible, la Mercè Cussó.
Avui assistiríem a la interpretació del musical de Dagoll Dagom, sota la direcció de Josep Lluís Bozzo i la direcció musical d'Alfonso de Vilallonga, de l'adaptació teatral de Lluís Arcarazo, de l'obra de Mercè Rodoreda, Aloma.
Us haig de dir que hi anava amb un cert recel, i així li ho he expressat a la coordinadora de l'àrea d'Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona, a qui he trobat al hall del Nacional, i ja li havia comentat a la mateixa Mercè Cussó, un dia per Arenys. No sóc un gran amant dels musicals, potser perquè a casa nostra encara costa de trobar veritables joies musicals, i no en tinc l'hàbit.
La Diputació de Barcelona, d'acord amb el que comentava en el post d'ahir, s'ha lluït en el muntatge d'aquesta nit, no pas del muntatge teatral, que no era cosa d'ella, sinó de la concentració de 821 lectors, de 33 municipis de la demarcació de Barcelona. Ens han rebut, fotografiat, obsequiat i alimentat. També a càrrec seu era el desplaçament en autocar des de cadascuna de les 33 poblacions.
Probablement hauria gaudit més de l'obra si no hagués estat en forma de musical, però cal valorar la part positiva del mateix. L'escenografia m'ha agradat i penso que estem molt ben acostumats. Els muntatges que es poden veure a casa nostra acostumen a tenir un bon treball escenogràfic.
La interpretació d'Aloma, a càrrec de Júlia Möller, a qui no havia vist actuar, m'ha entusiasmat. També musicalment, però sobretot com es bellugava en escena. No podria dir el mateix de qui interpretava el paper de la seva cunyada, o fins i tot la del seu germà, a qui he vist actuar en altres ocasions, però en el paper d'avui no m'ha acabat de convèncer.
En conjunt, jo salvaria la segona part i en canvi seria més crític de la primera, ja que en tot moment he trobat les interpretacions musicals com uns afegits prescindibles, gens integrats en el desenvolupament de l'obra.
Penso que l'esforç de tots els participants en l'obra, intèrprets i directors, s'ha de valorar positivament, sobretot pel risc assumit a l'hora de preparar l'obra, però estic convençut que no serà una versió que es recordi en el futur, com tantes altres que es van succeint als diferents espais teatrals del nostre país.
Agrair la Diputació de Barcelona aquesta iniciativa, perquè haurà fet contenta a molta gent, i a qui sigui més crític, segur que també hi haurà trobat algun moment a recordar i apreciar. I al final, l'entrepà que ens hem trobat al seient de l'autocar, ha vingut com anell al dit, i els bombons també! L'última sorpresa: la visita al giratori de Canet.

Malgrat tot cal invertir

Dimarts el vespre Fogué, el president de la Diputació de Barcelona, afirmava que la necessitat d'un nou finançament "és el resultat d'una situació crònica i estructural que arrosseguem des de fa més de 15 anys". La despesa pública local representa el 13% en front del 53% de l'Estat i el 33% de l'autonòmica.
El problema de tot plegat ja l'he fet sortir més d'una vegada en aquest blog. No es tracta de demanar per demanar, sinó de fer veure que els ajuntaments estan oferint serveis als ciutadans, que no són de la seva competència, però que són necessaris i que en té demanda, però no recursos.
Fogué situa en un 30% la despesa dels ajuntaments en serveis impropis, i això comporta que el nivell d'inversió dels ajuntaments sigui molt baix, i això es fa palès si ho comparem amb altres estats europeus.
Les diputacions, per a les persones que no ho sàpiguen, formen part de l'administració local i tenen com objectiu el suport als municipis de la seva demarcació. De la Diputació de Barcelona sempre s'ha dit que té molts diners, cosa que no passa amb la Generalitat. És per això que durant 23 anys de control de la Generalitat per part de CIU, i encara més anys de control de la Diputació, per part del PSC i els seus socis habituals, la picabaralla estava servida, sobretot per les acusacions de clientelisme polític: els ajuntaments amb governs d'esquerra rebien millor tracte de la Diputació, i al revés entre la Generalitat convergent i els municipis governats pel mateix signe polític. Com en tot una cosa és la realitat i l'altra la percepció, i no sempre coincideixen, tot i que al Maresme i molt a prop de casa nostra hi ha algun cas que s'ha citat en més d'una ocasió.
Sigui com sigui cal reivindicar seriosament un millor tracte als ajuntaments i canviar el percentatge de despesa local, d'acord amb les necessitats actuals i la demanda de la ciutadania. Això no pot ser excusa per quedar-se aturats i, malgrat la situació de crisi que estem patint, s'ha de mantenir el nivell d'inversió, per evitar que l'estancament econòmic s'allargui en el temps.

La Llei electoral catalana

Ja fa mesos que només sentim a parlar de problemes de finançament per l’incompliment, per part de l’Estat espanyol, de la lletra de l’Estatut; de crisi financera generalitzada amb fortes oscil·lacions a la borsa i caigudes rècord; de l’explosió de la bombolla immobiliària que feia tant temps se’n parlava i que ha acabat passant; de la manca de liquiditat de la banca per un abús en les hipoteques atorgades amb un excés de risc; d’expedients de regulació d’ocupació que faran créixer el nivell d’atur... El marc en què ens movem no és gaire propici a les alegries, ni a plantejar gaires aventures, i és una llàstima perquè el nostre país encara té molts reptes a assolir, i no acaba de trobar la manera de portar-los a terme.

Fa anys que arrosseguem dos projectes emblemàtics, dues lleis estrella del nostre Parlament, el text de les quals encara es troba en fase d’esborrany, o en el fons d’un calaix mig perdut. Em refereixo a la Llei de la divisió territorial de Catalunya, i a la Llei electoral catalana. Són dues lleis que havien de significar un canvi important en l’organització territorial i en l’adaptació jurídica a la realitat del país, dues lleis que necessiten que algú les recuperi i aconsegueixi posar-les sobre la taula.

Si bé és cert que en el desplegament territorial que l’administració realitza es té en compte les set vegueries, com a substitutòries del mapa provincial, la llei no ha avançat més i queden molts dubtes per resoldre i moltes preguntes sense resposta. Quin paper es dóna als consells comarcals? De quina manera es millora la relació entre pobles i fins on es vol arribar en el marc de les mancomunitats de serveis?...

Des que Catalunya recupera l’autogovern, amb més o menys autonomia, no hem estat capaços d’elaborar una llei electoral pròpia, adequada a la nostra realitat i tot fa pensar que ho tenim difícil, sobretot a partir de l’aprovació de l’actual Estatut en què l’aprovació d’una llei electoral requereix la majoria qualificada, la qual cosa obliga a una entesa de les dues principals forces del Parlament català, una entesa que es fa difícil mentre tots els partits només vulguin donar suport al model que els beneficia, comparant-ho amb el model actual, i no tinguin en compte el benefici que pot representar per al conjunt del país.

El Parlament va encarregar l’elaboració d’una proposta de llei electoral catalana, a un grup d’experts de la confiança de les forces polítiques presents al Parlament català, i es va fer la feina, aconseguint el consens. La proposta es va entrar al Parlament, però mai més se n’ha parlat.

És a partir d’aquesta proposta consensuada dels experts, que la Plataforma Ciutadans pel Canvi proposa una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), perquè la ciutadania pugui participar activament en l’elaboració d’una llei, de manera que no només estigui a les mans del govern i dels grups parlamentaris.

La ILP, segons la Llei 1/2006, de 16 de febrer, és el mecanisme previst jurídicament perquè la ciutadania pugui introduir al Parlament, la discussió de temes que poden ser d’interès ciutadà, i que no han estat plantejats per les forces polítiques parlamentàries. Es tracta d’entrar la proposició de llei a la Mesa del Parlament, amb un mínim de 50.000 signatures autenticades, que s’hauran de recollir en el termini de 120 a 180 dies. La Mesa del Parlament, un cop examinada la documentació pertinent, té quinze dies per admetre o no a tràmit la proposta de llei.

La Plataforma Ciutadans pel Canvi (CpC) té la intenció de recuperar el text de la proposta de llei electoral elaborada pel grup d’experts, incorporar-hi algun element que millori el grau de representativitat, i també les facilitats per a la ciutadania a l’hora d’emetre el seu vot, i iniciar el procés d’una ILP. L’objectiu és aconseguir que el Parlament català es pronunciï sobre la voluntat o no de tramitar la llei electoral i desencallar d’una vegada aquest tema.

La proposta dels experts amb els afegits de CpC incorpora el concepte de llistes desblocades, en què els electors tenen l’opció de marcar els candidats que prefereixen d’una llista determinada; la variació en el nombre final de parlamentaris escollits en funció de l’índex de participació, i la creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya per garantir la transparència de tot el procés electoral.

La proposta de llei electoral persegueix tres principis irrenunciables: participació, representativitat, transparència. No podem ignorar els problemes que ens afecten, però tampoc renunciar al model que més s’ajusta a la nostra nació, a la nostra gent. El dia 7 de novembre, a la Biblioteca Popular P. Fidel Fita, podrem debatre-ho a fons.

Article publicat a la revista l'Ametlla d'Arenys, del mes de novembre