Adéu 2022, en el proper ho farem millor

Acabem un any complicat, que ens deixa un regust estrany i moltes ganes de començar-ne un de millor. Un any on sobresurt la guerra a Ucraïna, per propera, i com totes les guerres, injusta i absurda. El dolor que ens acompanya perdura, perquè no hi sabem veure el final, i això farà que l'any que encetem demà, mantingui un panorama terrible, amb víctimes innocents, fruit d'un despropòsit del president rus, i culpa d'un món que no valora prou les persones.

També acabem l'any amb un repunt dramàtic de la violència masclista, que en un mes ha matat a l'estat espanyol a dotze dones en mans d'uns botxins que havien de ser els garants de la seva felicitat, els seus companys de viatge, i en canvi han esdevingut els criminals que les hi han fet perdre la vida. Uns culpables que no ens poden deixar indiferents i que ens obliguen a trobar solucions immediates a tanta barbàrie i injustícia.

I acabem un any sense un futur massa clar pel que fa als preus de l'energia, de les hipoteques i dels productes bàsics d'alimentació. Un fet que provoca problemes greus a les classes més humils i vulnerables, i que els governs han de mirar de trobar-hi solucions per aconseguir que la seva vida sigui digna.

I en començarem un de nou, que voldríem que fos millor, ja sigui perquè siguem capaços de resoldre els problemes que arrosseguem, i més imaginatius a l'hora de liderar projectes de futur, més justos i equitatius. A nivell municipal, i atès que es convocaran eleccions, tenim l'oportunitat de canviar aquells governs que no han fet la feina, que no han complert les promeses que havien anunciat ara fa quatre anys, i donar suport als que sí que han estat encertats en la seva gestió municipal.

A casa nostra, a la nostra vila d'Arenys de Mar, hem d'aconseguir un canvi de govern que ens permeti millorar les condicions de vida de tots els arenyencs, sobretot dels més vulnerables, i que no disposen d'un mínim que els permeti viure correctament. Però també per millorar la netedat dels nostres carrers i liderar projectes que portem anys encallats. Un nou govern que no faci falses promeses i que les que ens presenti les compleixi. Que reti comptes de la seva feina, amb transparència. Que escolti els vilatans, els animi a participar realment de la vida pública, i doni resposta a les seves demandes, queixes i opinions.

El llistó està molt baix, i estic convençut que el podem aixecar. Cal esperit de servei, humilitat, sinceritat i ganes de treballar i empenta. Cal gent preparada que no només busqui una cadira que li doni rellevància. Calen persones empàtiques, honestes i treballadores. I això ho hem d'aconseguir, perquè segur que entre tota la nostra població disposem de persones que tenen aquest perfil.

Des del meu blog us desitjo una bona entrada d'any, i que tots els vostres anhels i objectius els pugueu dur a terme duran l'any 2023, amb l'acompanyament de tots els vostres amics, familiars i veïns. Totes aquelles persones que formem part d'aquesta bella vila marinera.

Una tarda a la capital

Feia temps que no em passejava per Barcelona. De fet, no és santa de la meva devoció, però s'ha de reconèixer que és una gran ciutat, i t'obre moltes portes, encara que, si em deixen escollir, em decanto per pobles i ciutats més petites, amb menys aglomeració de gent, i en tot cas deixant-te caure a la capital de tant en tant.

Hi havia molta gent. És cert que estem a vigílies de cap d'any, i la majoria de la gent acostuma a comprar més del normal. També són més els que estan de vacances, i sobretot molts estrangers. A mida que t'anaves creuant amb la gent t'adonaves que parlaven diferent. Senties a parlar l'anglès, el francès, l'italià, i d'altres llengües que no he sabut identificar. N'hi ha algunes que les anomeno de l'est, i penso que són russos, ucraïnesos...

Hem mirat aparadors, però també portalades interessants, edificis que es mantenen imponents, i hem fet cap a l'església de Santa Maria del Mar. Preciosa!

Darrerament he llegit força sobre la ciutat i les crítiques que li fan a l'alcaldessa Colau, per no tenir-la endreçada ni neta. Us haig de dir que el recorregut que he fet m'ha cridat l'atenció per trobar-lo més net del que m'esperava. Una vegada més entro a comparar-ho amb la nostra vila, i penso que tornem a perdre. Probablement hi ha barris de Barcelona més bruts i desmanegats, i el centre, per on m'he bellugat, el cuiden més. Sigui el que sigui, els forasters que es passejaven per Barcelona, segur que no marxaran amb una mala impressió.

Sí que és cert que he vist moltes cases amb els baixos molt abandonats. Moltes persianes avall, i força rètols anunciant que es llogaven o venien. Això suposo que no li podem imputar a l'alcaldessa, encara que estic segur que entre tots hauríem de ser capaços de disminuir les persianes abaixades. No sé si els preus són excessius, si hi ha massa gent a l'atur i ens falten emprenedors valents. Si els edificis tenen la planta baixa il·luminada, amb botigues plenes de gent, fan tot un altre aspecte.

Desconec com està el tema dels punts de venda del mig de la Rambla. M'ha semblat molt desmanegada, i aquí sí que hi posaria un semàfor vermell. No hi he vist aquells personatges que es maquillen amb tot tipus d'indumentàries, sovint molt ben aconseguides, però en canvi hi havia tot tipus de parades, sense cap estil ni ordre ni concert. Aquesta seria la nota negativa de la meva passejada per Barcelona.

M'he cansat. Han estat quatre hores sense gairebé descans, només quan contemplava l'interior de Santa Maria del Mar. Sens dubte és una riquesa que fem bé de conservar i promocionar. No hem tirat la casa per la finestra, perquè aquesta no era la intenció. Hem badat i ens hem distret contemplant el paisatge urbà, per tornar amb la nostra pubilla, després de la seva jornada laboral.

Unes subvencions mal orientades

Aquest dimarts passat comentava la decisió que va prendre el govern espanyol de subvencionar amb 20 cèntims el litre de gasolina per fer front a l'encariment de la benzina i el gasoil. Hi ho feia arran d'un article del catedràtic d'economia financera i comptabilitat, el senyor Xavier Freixas. Avui podria continuar l'argumentació amb l'article de Judit Vall Castelló "A qui ajudem quan rebaixem l'IVA?".

És important que davant d'una notícia com pot ser la subvenció del govern a les economies familiars, tinguem molt en compte el fons i els beneficis que genera, i per això és bo llegir l'opinió d'experts en la matèria que ens ajuden a comprendre que no sempre s'encerta amb les decisions preses, o no sempre els beneficiaris d'una determinada decisió són realment els que es pretén ajudar.

Sempre defensaré una administració forta, amb prou recursos per redistribuir la riquesa, atès que l'economia lliure crea grans diferències i hi ha unes famílies que els cal una ajuda per poder subsistir. I entenc que un govern progressista ha de treballar per fer possible que aquestes diferències es redueixin, i que tothom tingui l'indispensable per poder viure dignament.

Les ajudes i subvencions hi han de ser, però s'han de dirigir bé. Quan aquestes són d'àmbit general, com és una bonificació al preu de la benzina, sigui qui sigui que compri el combustible, o una reducció de l'IVA als productes de primera necessitat, per a tothom, tinguin o no recursos per fer-hi front, es produeix un efecte invers al volgut. 

Estic, doncs, molt d'acord amb els dos articulistes que he mencionat al principi, perquè manifesten clarament l'error de les mesures preses. És cert que les persones amb pocs ingressos es beneficien de la reducció de l'impost, o del preu de la benzina, sempre i quan tinguin diners per comprar-los. Les rendes altes també se'n beneficien, i el problema de l'encariment dels productes no queda resolt amb aquestes bonificacions.

Em resulta estrany que el partit socialista, en el govern, no vegi que hi ha altres maneres de contrarestar les diferències socials i de butxaca, a l'hora de reduir els costos i afavorir la compra d'aquests productes a unes famílies concretes, les que tenen menys ingressos. I això se sap i es pot gestionar. No vull pensar que tinguin por d'aplicar mesures tan clares per a un sector de la població, el més vulnerable, i que, com en altres temes, juguin mirant de reüll els que ostenten el poder en el nostre món capitalista.

Participar en l'elaboració del pressupost municipal

Ens agrada participar o simplement reaccionem davant de fets, paraules o accions? No és el mateix, ni comporta la mateixa dedicació. Normalment reaccionem davant de qualsevol cosa que ens afecta o ens molesta, o també quan és en positiu, però no sempre estem disposats a comprometre'ns a participar, ja sigui per construir plegats alguna cosa, o implicar-nos en l'obtenció d'algun objectiu.

En política també parlem molt de participació i no sempre encertem en el concepte, o bé ens quedem en l'aparença, sense gaires ganes d'anar a fons, tant des de la ciutadania com dels governs de torn. Només cal analitzar les diferents administracions públiques per veure que parlem de democràcia participativa i ens adonem que la participació és molt minsa, molt acotada i que fa nosa als que, legalment, ostenten la representativitat democràtica.

Són molts els ajuntaments que tenen regulada la participació ciutadana, ja sigui amb algun reglament específic, o bé en el Reglament Orgànic Municipal (ROM). Es creen consells de participació als diferents àmbits de competència municipal, tenint en compte les entitats ciutadanes o els mateixos ciutadans a títol individual. El resultat, però, acostuma a ser pobre, ja sigui perquè els ciutadans no hi mostren suficient interès, o bé perquè els polítics que ens governen no ho potencien suficientment.

Culpar els polítics de la manca de participació no és del tot correcte. Ens falta més cultura de la participació, que vol dir esforç i dedicació, més enllà de les nostres reaccions espontànies, i que sovint no porten enlloc. Caldria, doncs, treballar per aconseguir que tots nosaltres participéssim més de les decisions que ens afecten, i això ho hem de fer des de les pròpies institucions, però també des dels moviments ciutadans i entitats organitzades.

El nostre Ajuntament té previst un model de participació, amb un projecte de pressupost participatiu anual, uns consells de participació, i un reglament que ho regula i que permet, entre altres coses, la intervenció en els plens municipals. Malgrat això, la pràctica participativa és molt minsa. La majoria de consells o bé no estan constituïts o amb prou feines es convoquen. El Reglament de Participació, com el mateix ROM, s'haurien d'actualitzar i fer més fàcil aquesta participació, i al mateix temps hauríem de demanar al nostre govern municipal més interès en la participació ciutadana, desencallant la majoria de consells i reformant el procés dels pressupostos participatius. 

Avui s'ha aprovat inicialment el pressupost per a l'any 2023, però en aquest procés hi he trobat a faltar l'Audiència Pública, que anys enrere tenia lloc, amb més o menys participació ciutadana. Si realment l'aprovació dels pressupostos és un dels fets més importants de cada exercici, seria desitjable que en aquest tràmit hi hagués més participació dels vilatans, més enllà d'escoltar durant cinc minuts a una entitat que ha volgut ser-hi present.

M'agradaria pensar que aquesta altra manera de fer política, molt més participativa i propera a la gent, és possible, i que en un futur pròxim això pugui arribar a ser una realitat. Aquí hi tenim molt a dir tots els vilatans, tenint en compte que el mes de maig podrem escollir els nostres nous representants polítics.

No gestionem bé els recursos públics

M'ha interessat l'article d'opinió de Xavier Freixas al diari ARA sobre la subvenció dels 20 cèntims per litre de benzina o gasoil, que deixarà d'aplicar-se a començaments d'any. Hi estic totalment d'acord, i no és la primera persona que opina el mateix i ho argumenta. Penso que ens equivoquem molt amb tot el tema de les subvencions. Creiem, o els nostres polítics creuen, que subvencionant de qualsevol manera es fa un favor a la societat, i no s'adonen que es cometen errors, com seria el cas de la subvenció generalitzada dels 20 cèntims per litre de gasolina.

Estic d'acord amb l'articulista quan apunta que la millor subvenció hauria d'anar encaminada a resoldre els problemes dels més vulnerables, i no generalitzar-ho, perquè no deixa de ser un engany, que no fa reflexionar sobre quin es el veritable problema, els motius de l'encariment de la benzina, i la millor manera de fer-hi front com a societat.

Pensant en aquest article, em ve al cap la política generalitzada de congelar els impostos i taxes municipals, que també ha succeït a la nostra vila. Sembla que ningú no s'adoni que reduint els ingressos dels ajuntaments, en uns moments de grans increments del preu de l'energia que es necessita pel funcionament dels equipaments i serveis públics, es fa necessària la reducció de partides pressupostàries de serveis que podrien ser molt beneficiosos per a la població, sobretot per aquelles persones que necessiten de més suport municipal o públic. 

Demà dimecres el Ple de l'Ajuntament d'Arenys de Mar aprovarà el pressupost municipal per a l'any 2023. Un pressupost que recollirà uns ingressos congelats i una despesa necessàriament congelada, però amb una redistribució diferent, amb retallades a partides que probablement seria molt necessari incrementar.

És cert que ens agrada molt que no ens toquin la butxaca, i per tant la notícia que no s'incrementaven impostos com l'IBI o la taxa de recollida de la brossa, va ser molt ben rebuda, però després hem de ser conscients que hi haurà serveis que no es podran dur a terme. Miracles no se'n poden fer!

Demanaria als nostres governants que toquessin de peus a terra, no es deixessin portar pel populisme a l'hora de prendre decisions que potser no agraden gaire, però que, si s'hi esforcen, ho poden argumentar. Hi ha prou raons per entendre que en moments de crisi, la redistribució de la riquesa es fa necessària, i que una administració pública forta és la millor arma per contrarestar aquells moviments de l'oferta i la demanda que posen en dificultats una part de la població. 

Que aquest posicionament el practiqui la dreta tradicional i liberal, té una explicació, però que això ho faci l'esquerra progressista, si realment vol actuar com a tal, no té gens de sentit. Preguntem-nos què volem, si el benefici personal o el bé de tota la comunitat. Jo ho tinc clar, encara que m'hagi de rascar una mica més la butxaca.

En el comiat de la M. Àngels Tàpias

Avui hem acomiadat a la M. Àngels, acompanyats dels seus amics i amigues del Cor l'Aixa. No podia ser d'una altra manera, ja que la seva passió era el cant coral, i han estat molts anys els que n'ha pogut gaudir, els mateixos que els companys han gaudit de la seva amistat. 

La M. Àngels era una persona discreta. No volia protagonisme. Aquesta senzillesa de cor, feia que te l'estimessis, que t'hi trobessis bé al seu costat. Em sap greu no haver compartit més hores amb ella i en Jordi, a qui estimava i li oferia tot el suport que necessitava.

El record que tinc de la M. Àngels és el d'una persona disposada sempre a estimar, amb senzillesa i amb un gran cor. Hi ha persones que s'han de fer notar per sentir-se realitzades. La M. Àngels, no. Podia passar desapercebuda, però en el fons ella era present, i els seus amics, familiars i estimats n'eren plenament conscients. Gaudia veient com els altres eren feliços, en gran part gràcies al seu suport i saber estar. 

De la mateixa manera que ha viscut, la seva partida ha estat de manera discreta, sense fer soroll, deixant però un buit important a la vida dels que l'han estimat i viscut amb ella, rebent tota la seva gratitud i entrega. 

Tots sabem que tindrem un final, i estem disposats a acceptar-ho, però sempre esperem que arribi el més tard possible. Pensem que aquesta encara no era l'hora de la M. Àngels. Era massa jove i per això el dolor és més gran.

Desconeixia la malaltia de la M. Àngels, probablement perquè en Jordi també és una persona molt discreta, o perquè no coincidíem en les activitats que en aquests moments portem a terme uns i altres, i per això la mort de la M. Àngels m'ha sobtat i colpit al mateix temps.

L'església parroquial estava a vessar per acomiadar la M. Àngels, una mostra més de l'estima que la seva persona produïa entre tots els amics i familiars d'aquesta vila, però també coneguts i saludats. Si estimes seràs correspost, i en això la M. Àngels era un exemple. T'estimarem sempre, i procurarem cuidar el teu estimat Jordi, ara que no podrà gaudir de la teva presència, estima i protecció.

.

Un rei que no em representa ni em respecta

No he escoltat el discurs de Nadal del rei d'Espanya, ni tampoc no he llegit cap comentari al respecte. No m'interessa, no em representa ni em mereix cap respecte, més enllà del que es mereix qualsevol persona humana, però no pel càrrec que ostenta, que l'ha adquirit per herència, al marge de la voluntat popular.

No m'interessa què pugui dir perquè no té credibilitat. Ni ens estima com caldria, ni aporta mai cap tipus de missatge que serveixi més enllà de protegir el càrrec i justificar el sou i els privilegis de què gaudeix. No em fa bellugar ni mig metre del meu seient, ni m'engresca a escoltar què diu encara que fos per criticar-lo.

No sé ni vull saber què ha dit. Estic convençut que han estat paraules buides sense contingut específic, més enllà de parlar de convivència i respecte a les institucions democràtiques, que estic segur que haurà haver dit, però que si fos honest no s'atreviria a parlar-ne, perquè ell sap que és el primer que s'oblida del veritable sentit de la democràcia, del valor del sobiranisme popular, del sentit de viure amb justícia, pensant en els més perjudicats, en un món divers, amb una falta de respecte a les classes populars, als que tenen problemes per sobreviure, que no gaudeixen d'un habitatge digne, o no es poden escalfar per manca de recursos.

I tot això sense pensar en els drets dels catalans, com a poble amb una cultura i una llengua pròpia, que està maltractada per les institucions que giren al seu voltant. No cal ni tan sols pensar en nosaltres, sinó en tots els espanyols que veuen com el poder judicial està corromput i estic segur que ni s'ho posa a la boca, perquè ja li està bé, i no s'atreveix a defensar els que no tenen el poder, sinó que prefereix anar de la mà dels que l'ostenten i que poden dirigir el nostre futur.

És per tot això que ni escolto ni vull saber res d'un personatge que ocupa un lloc que li permet ser corrupte sense que ningú no el pugui jutjar. Una mostra ha estat el seu pare, i per això no és un fet insòlit, sinó que n'hem patit les conseqüències.

No vull que un dia en què reclamem la pau i la justícia al món, s'embruti amb les imatges i les paraules d'una persona que no ens representa, ni ens vol més enllà d'excusa per continuar vivint a costa de tots nosaltres i perpetuar el seu llinatge, passi el que passi. No el tinc per un ignorant que no s'adoni de què està passant al seu reialme, i en canvi estic segur que no mourà cap fitxa per intentar resoldre una situació injusta, corrupta i repressiva, que no podem permetre. Per tot això, el rei no existeix a casa nostra.

Bon Nadal

Una de les coses que més trobo que han canviat respecte a la nostra infantesa i joventut és que vivim d'una manera més diversa. Abans tots fèiem més o menys les mateixes coses, o si més no això és el que crèiem. Els horaris i costums de les famílies eren força similars i fins i tot els tipus d'espectacles i entreteniments coincidien força. No teníem un ventall tan ampli de coses a triar i això també afavoria que ens trobéssim més fàcilment en els mateixos indrets, observant i gaudint del mateix.

A l'hora de celebrar les festes, ja fossin locals o bé d'abast més ampli, religioses o laiques, acostumàvem a seguir unes mateixes pautes. L'oferta era força limitada i fins i tot repetitiva any rere any. Si vàreu viure el naixement de la televisió, com és el meu cas, recordareu que teníem un sol canal i, per tant, tots miràvem el mateix, visquéssim al mig del brogit de la gran ciutat, o en un racó de muntanya. 

Avui tot ha canviat. Les famílies són molt diverses i viuen realitats molt diferents. Tot i que estem molt dominats per unes forces que ens arriben a través de les xarxes socials, sovint sense que en siguem del tot conscients, hi ha una gran varietat i això fa que els comportaments no siguin els mateixos. Això no treu que hi hagi alguns vicis que s'encomanen i que resulta difícil d'aparcar-los.

Quan arriba el Nadal, però, hi ha un element que d'alguna manera ha perdurat. En el fons, amb més o menys convenciment, amb més o menys hipocresia, ens agrada felicitar les festes, desitjar una vida millor, i esperar poder gaudir de pau i amor en família.

És evident que no tothom té les mateixes oportunitats. Avui podem conèixer millor que mai que hi ha unes persones en uns altres països, no tan lluny de casa nostra, que estan patint la guerra. Unes persones a qui voldríem desitjar la pau, però sabem que ho tenen molt difícil, si més no a curt o mitjà termini.

Aquests dies, a través de les xarxes socials, estem rebent tot tipus de felicitacions i bons desitjos. M'agradaria pensar que són sincers. Segur que la majoria dels que ens arriben ho són, i que molts dels nostres amics i familiars han buscat la millor manera de fer-nos arribar aquest record i aquestes ganes que tots siguem més feliços que mai. Tant de bo que els nostres polítics, aquells que tenen la possibilitat de fer canviar les coses, aquells que realment tenen el poder per aturar la guerra, sembrar justícia i ajudar els més febles, tinguessin dins del cor aquests bons desitjos. De ben segur que si tots hi poséssim una mica de la nostra part, la vida seria més fàcil per a tothom. 

Amb la millor intenció, i aparcant tot tipus de discrepàncies i malestar, us vull desitjar unes bones festes, amb l'esperança que serem capaços de capgirar la situació i aconseguir un món millor, més just i ben repartit. 

Una altra manera de gestionar el nostre Ajuntament

Només escoltant a la gent serem capaços d'entendre i conèixer quines són les seves necessitats, els seus problemes, les seves inquietuds, els seus projectes, les seves idees. Només parant l'orella i trepitjant el carrer, obrint els despatxos i oferint diàleg, aconseguirem acostar-nos a la realitat de la vila. I això ara, demà i sempre. No només quan necessitem que ens facin costat, quan els demanem el seu vot per poder representar-los en el govern municipal.

Els partits polítics s'omplen la boca parlant de la participació i quan és hora no es veu per enlloc. Diuen estar al servei de les persones i quan aquestes truquen a la porta dels ajuntaments, no reben resposta. Aproven reglaments de consells de participació i després no els convoquen. Aproven mocions de tot tipus i aquestes es queden als calaixos.

Llavors volem que la gent respongui, que valori la feina dels polítics, que participi activament i es comporti cívicament, però fem tard. Ja els hem desencisat!

A tots ens agraden els grans projectes, les grans transformacions, les innovacions, però també ens agrada que se'ns tingui en compte. Desitgem opinar sobre les actuacions que ens afecten, aquelles obres dels nostres carrers que tenen una incidència directa a casa nostra. És en els petits detalls, en l'actitud dels governants vers els administrats que es demostra la veritat. No volem promeses que no es compleixen, volem fets, i per sobre de tot, transparència, diàleg i atenció.

Sense una voluntat clara de donar resposta a totes les qüestions que ens plantegen els vilatans, encara que aquesta no sigui la volguda, no farem res més que enredar-los i augmentar la seva desconfiança. 

I cal fer autocrítica de la feina que no s'ha fet prou bé, d'aquelles promeses que no s'han dut a terme, sense donar la culpa sempre als altres, o a les circumstàncies. És tan important elaborar propostes, com després realitzar-les i retre comptes. Estem massa acostumats que els nostres polítics es quedin en la primera etapa. S'obliden de retre comptes. 

Si bé és cert que comptem amb eines com el Pla d'Actuació Municipal (PAM), a l'hora de valorar l'estat d'execució de totes les actuacions previstes, se'ns ensenyen uns percentatges que ningú no explica d'on surten, sense detallar-ne les actuacions concretes que realment s'han fet. Falta transparència real de tota la feina que fa el govern, i trobar els canals participatius perquè els vilatans s'acostin a valorar-ho.

Només amb un canvi d'actitud dels nosters governants podem aconseguir caminar junts tota la vila. I si aquests governants no canvien la seva manera de treballar, els haurem de substituir. És per tot això que hi ha persones que es presentaran amb ganes de canviar l'actitud, el respecte i l'atenció a tota la ciutadania. 

I encara el clavegueram

El web de Ràdio Arenys treu la notícia de l'aprovació, al Ple del Consell Comarcal del Maresme, d'aquest dimarts passat, del projecte de desviament del clavegueram d'Arenys de Munt cap a la depuradora instal·lada a Canet de Mar. Un projecte que fa massa temps que està empantanegat i que sabem que el govern municipal de la nostra vila s'ha fet un tip d'anar-hi al darrere pels problemes que el funcionament actual ocasiona a la nostra xarxa de clavegueram.

És una llàstima que projectes tan necessaris com aquest, hagin de passar per aquest calvari fins a ser una realitat. Malgrat tot, encara no podem cantar victòria. Certament és una bona notícia, però el procés encara serà llarg fins que el desviament del clavegueram no sigui efectiu.

Com molt bé diu la notícia, el proper pas serà trobar una empresa que es vulgui fer càrrec de l'obra. Tots sabem com està el tema de les obres, i en concret de les obres públiques, amb uns marges de benefici molt ajustats, uns augments de preu dels materials molt destacats, la qual cosa ha provocat en més d'una ocasió que la licitació no aconsegueixi cap oferta, o fins i tot que hi hagi obres que s'abandonin a mig fer.

Hem de creuar els dits i confiar que en aquesta ocasió les coses aniran de manera diferent i que es trobarà qui pugui fer l'obra, amb la màxima rapidesa i que finalment aconseguim alliberar la nostra xarxa de clavegueram i evitar els problemes que des de fa anys s'hi produeixen.

És bo que prenguem consciència de les coses que passen sota terra. És per això que sempre he demanat que es faci més pedagogia, que s'expliquin bé les coses, perquè tothom entengui que sovint hi ha dificultats que es desconeixen i que pot ajudar a entendre quina és la tasca de l'administració, a l'hora de resoldre temes que aparentment serien molt fàcils de solucionar. 

La xarxa del clavegueram de la nostra vila necessita una revisió a fons, i això vol dir destinar-hi molts diners. De moment, si aconseguim que el desviament sigui una realitat ben aviat, hi tindrem molt de guanyat.

 

Escoltar i servir a la gent

Estem massa acostumats a les grans promeses, els grans projectes i les paraules amables que acaben sent buides de contingut i amb resultats nuls. Són precisament els compromisos incomplerts els que provoquen el desengany i la desafecció de les persones cap als polítics. Governar no és fàcil, sobretot quan els recursos són escassos i hi ha poca capacitat de resposta davant de problemes imprevistos, però les coses parlant-les s'entenen i s'acaben acceptant. El que no té perdó és l'engany, la inacció sense explicacions i l'afany de poder oblidant el més important de tot, com és l'esperit de servei a la ciutadania.

Assumir el repte de dirigir una comunitat és lloable i cal entendre que hi ha bona fe i veritable interès en facilitar la vida als altres. És per això que és tan important estar al costat de la gent, donar resposta a les dificultats que es presenten i explicar bé perquè es fan les coses o perquè se'n deixen de fer d'altres.

Posar traves a la informació o deixar de respondre les preguntes que la població formula als seus governants no pot ajudar de cap manera a acostar uns i altres i evitar l'enfrontament inútil o la manca de col·laboració, sabent que uns i altres són imprescindibles perquè la vila o el país funcioni.

És per tot això que les petites coses, els petits detalles, les atencions, l'empatia i el saber escoltar la gent, és tan important i necessari. Un ajuntament ha d'estar obert als seus ciutadans en tot moment, i disposat a escoltar la seva veu, tant si són elogis com crítiques, però sobretot, per resoldre els dubtes.

Acostuma a fallar aquesta proximitat tan necessària entre uns i altres, i la ciutadania arriba a desconfiar dels seus governants, més per desconeixement que pel que puguin arribar a fer o deixar de fer per a la població. D'aquí que hi hagi intents d'incloure models de participació, on es demana la col·laboració ciutadana i la seva implicació a l'hora de decidir i aportar idees i opinions. Però aquesta participació ha de ser real i volguda, i en tot cas general i gens acotada.

El nostre model de funcionament polític és representatiu, i això ve regulat per unes eleccions periòdiques en què la població escull els seus representants. Aquest model no treu que els elegits busquin la manera d'escoltar l'opinió dels ciutadans en moments concrets de la gestió pública. És per això que existeixen els consells de participació, que amb unes funcions determinades, permeten el diàleg més proper i efectiu per part de tots els seus participants. Hi ha poblacions on els consells són molt participatius i els polítics se'ls creuen. N'hi ha d'altres que són pràcticament obsolets i l'equip de govern no els té en compte ni té cap interès per dinamitzar-los. 

De cara a les properes eleccions municipals és important que ens fixem amb qui només fa grans promeses, i només busca el vot del dia de les eleccions, d'aquells que realment plantegen una participació i col·laboració ciutadana continuada durant els quatre anys de mandat. Si només tenim en compte les grans promeses, quan al final del trajecte es constati que moltes d'elles han quedat en un calaix, no tindrem capacitat de resposta, i haurem perdut quatre anys de vida participativa de tota la comunitat.

Espanya tuf a podrit

Tot fa pensar, doncs, que Espanya cada vegada es troba més lluny de la legalitat democràtica. Els jutges d'extrema dreta, amb tota la barra del món, i jo hi afegiria la immoralitat, han donat un cop d'estat al sistema democràtic d'aquest país, a instàncies de la dreta més extrema. Els defensors del plantejament de com més malament, millor, avui tenen una alegria a afegir. Pitjor no podem anar.

Algú podria pensar que en casos extrems com aquest, el rei hi podria intervenir, però tots coneixem com és i com acostuma a actuar, o si més no ha fet fins ara. El silenci del rei, si es produeix, demostrarà la inutilitat de la monarquia a Espanya i el fet d'estar mantenint una institució, la reial, obsoleta i cara.

Em sento traït i reprimit a mans d'una extrema dreta present a totes les institucions espanyoles, i que malgrat no tenir en aquests moments el suport popular, aconsegueix tot allò que vol, utilitzant qualsevol trama, encara que sigui anticonstitucional. Penso, i si vaig errat que se'm rectifiqui, que els primers enemics de la Constitució són els mateixos jutges del Tribunal Constitucional que han fet guanyar el seu posicionament, amb la participació dels jutges que eren obra i part, sense la més mínima decència.

Avui pots llegir molts comentaris de persones que recriminen al PSC la seva actuació paralitzadora del Parlament català. Probablement tenen raó, però penso que hauríem d'estar més atents a la realitat d'avui, perquè és un graó molt important en el camí al caos i al trencament de la democràcia del nostre país. Amb això no vull dir que no haguem de fer constar què va passar el 2017 a casa nostra. Això no ho oblidarem mai, i per això el posicionament que molts vàrem prendre respecte a una força política que en algun temps havia defensat el federalisme com a solució per resoldre els problemes d'encaix de Catalunya a l'estat espanyol. Després de tot, arribes a la conclusió que les declaracions són només fruit de la conveniència del moment, i que passat el temps es canvia tranquil·lament sense cap mica de vergonya.

Caldrà anar seguint els esdeveniments. M'agradaria pensar que Europa s'escandalitzarà amb tot el que ha passat, però llavors recordo què acostuma a succeir, i que el compromís no va més enllà d'unes ganyotes i un mirar cap a l'infinit. Això ens ho hem de resoldre nosaltres, i això només ho poden fer les forces polítiques que actuïn amb convenciment democràtic. Està demostrat que la dreta espanyola no el té, i ara només cal que el poble sobirà en sigui conscient i actuï amb conseqüència.

El drama de la immigració que ens interpel·la

L'ONG Caminando Fronteras s'ha convertit en una mena de notari de morts i desapareguts, segons informava el diari ARA. El titular de la notícia era que en cinc anys, més d'11.000 persones han mort intentant arribar a Espanya. Això és molt fort i ens hauria de remoure la consciència. En quin món vivim?

Ja sé que no cal sortir del país per observar injustícies, famílies que viuen en la pobresa, desnonaments sense pietat i més, però no podem deixar de pensar en les persones que motivades per la fam o la guerra surten del seu país per trobar un lloc on viure amb dignitat.

T'adones que no estem fent res per aturar tanta mortaldat. Per aconseguir que deixin de patir i morir tantes persones en el seu trajecte cap a un món millor. Un món que els permeti viure. Llavors també recordes que tenim una llei d'estrangeria, de la qual n'he parlat més d'una vegada, que és totalment injusta i maliciosa. Una llei que no fa justícia al perfil que vol tenir de democràcia i respecte als drets humans. 

I jo em pregunto, de quins humans estem parlant quan ens referim als seus drets? A uns quants humans, que han tingut la sort de viure unes circumstàncies que els han permès gaudir amb un mínim de dignitat, o volem parlar de tots els humans?

La immigració és una llosa que ens persegueix i molt em temo que ho continuarà fent sense que siguem capaços de trobar una solució justa per a tothom. Avui, al funeral d'en Ramon Solé, quan s'hi referien en la seva tasca humanitària i de voluntariat, he pensat que sortosament tenim persones que pensen en els altres i que es desviuen per ajudar-les. Una tasca que no acostuma a ser prou lloada ni reconeguda, i que al mateix temps hauria de ser responsabilitat dels nostres governs, els quals ens representen.

Definitivament no anem bé. No ens estem preocupant de les coses importants, de les persones que pateixen, sigui quin sigui la seva procedència, cultura i raça. Ens dediquem massa a coses supèrflues, fets menors que no aporten res a la societat, més enllà d'un gaudi puntual d'uns pocs, dels que som i ens hem de considerar uns privilegiats.

Si no som capaços de denunciar aquesta fredor, aquesta insensibilitat i menyspreu cap a la vida de les persones, no podem sentir-nos orgullosos de la nostra societat, ni de la nostra pròpia existència.

Concert i Poema de Nadal a Arenys de Mar

Aquest cap de setmana a Arenys han conviscut molts actes de celebració del Nadal, coincidint amb la tradicional Marató de TV3 que, d'alguna manera, ens interpel·la a tots, i de la qual n'estem orgullosos com a país solidari, tot i la fama que els catalans tenim d'avars i estalviadors.

Una celebració del Nadal que alguns sembla que se n'avergonyeixin una mica, titllant-ho de festa religiosa i per tant sectària i antiquada. A vegades, doncs, volem ignorar quina és la nostra cultura, d'on procedim, i què portem a les nostres arrels i entranyes. Ens agradi o no, venim d'una tradició cristiana que ens ha fet tal com som. Això no treu que tinguem les nostres creences i que la realitat actual sigui molt diferent de la dels nostres pares.

Polítics, com la mateixa alcaldessa de Barcelona, que hauria d'entendre que representa a la totalitat dels seus ciutadans, i que a vegades dona la impressió que no té cap recança en ferir els sentiments i creences d'una part d'ells. O bé d'altres, com sembla ser que ha passat al Parlament de Catalunya, amb la presidenta en funcions d'ERC, on el pessebre feia nosa.

A Arenys hem tingut la sort de poder escoltar i gaudir del concert nadalenc dels cors Aixa i Adzé, i l'escenificació del Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, a càrrec del grup de lectura en veu alta, de l'Ateneu arenyenc, i això ho hem compartit amb la fira nadalenca per aquelles persones que els agrada badar i comprar a les parades, i en el fons fer notar que no són uns dies normals de l'any, sinó que tenen alguna significació especial per a tots, encara que aquesta no sigui la mateixa per a tothom.

És bo que trobem la manera de celebrar les festes, i és bo si som capaços de trobar-hi un sentit positiu i que ajudi a crear un clima de pau i justícia, sobretot en uns moments de disbauxa i de problemes econòmics i socials per a moltes persones.

Avui les institucions estan molt desprestigiades, tant si ens fixem en institucions polítiques com en la mateixa església, i per això probablement tenim més necessitat que mai de treballar personalment per fer canviar aquesta inèrcia de manca de valors, recordar com som i d'on venim, i procurar millorar la nostra convivència, respectant els altres, pensin com pensin, en bé de tots. Que tinguem tots unes bones festes!

Gràcies Ramon

Avui m'ha arribat la trista notícia de la mort d'en Ramon Solé, un amic estimat amb qui vaig tenir la sort de compartir algun projecte i interessants xerrades, i de qui vaig rebre el suport que necessitava en els pitjors moments. La família de l'Antònia i en Ramon sempre la guardaré en el meu cor, amb la por de no saber si els he correspost suficientment, tal com es mereixen.

La mort d'en Ramon m'ha colpit i entristit, i tinc la necessitat d'expressar públicament tot el meu agraïment per la seva manera de ser i per com, repeteixo, em va ajudar. Amb ell vàrem impulsar l'Escola de Música d'Arenys, dedicant-hi moltes hores i esforços perquè pogués arribar a ser una realitat. En aquells moments no es considerava una necessitat, i sortosament vàrem rebre el suport de l'Antoni Badosa, regidor de cultura, que fa pocs dies va traspassar.

En Ramon també va fer molt pel món coral a la vila, i d'això hi ha altres persones que en poden parlar amb més coneixement de causa. 

També va treballar per la vila, entrant a formar part del Ple municipal, assumint la responsabilitat d'Urbanisme. Ho feia com els bons polítics, amb honradesa i esperit de servei, dedicant-hi totes les hores possibles, amb la voluntat de trobar solucions als molts problemes que la vida pública presenta. 

En Ramon era, però i per sobre de tot, un amic que es feia estimar i que estimava molt. Aparentment podia no semblar-ho, però les persones que l'han tractat, en qualsevol dels ambients on es movia, en poden donar fe. És una llàstima que aquestes paraules surtin quan ell ja no hi és. En això ens equivoquem, perquè no som oportuns. Arribem tard. 

Penso en l'Antònia i la Roser i sé que la mort d'en Ramon els ocasionarà un gran buit. També estic segur que ho superaran, perquè són dues dones fortes, que han lluitat sempre i han aconseguit superar tots els entrebancs que la vida els ha dispensat. Des d'aquí, doncs, els envio una forta abraçada i el desig que en aquests moments difícils puguin trobar consol en el record i les enyorades paraules d'en Ramon i en Marc, marit i pare, fill i germà, persones honestes i sàvies com vosaltres, Antònia i Roser, que heu tingut la sort de comparti-hi la vida. 

Cop d'estat dels magistrats

El dibuixant Miquel Ferreres, que ens ofereix una il·lustració diària a l'ARA, a la secció 'A la contra', és un provocador nat, però a la meva manera de veure-ho, molt oportú i encertat. Avui podíem veure el dibuix que acompanyo en aquest text, i que d'alguna manera explica el què està passant a l'estat espanyol, i que aquests darrers dies també he comentat en aquest blog.

També el periodista Antoni Bassas en parla a la seva columna i és ben cert tot el que hi diu. Realment el govern socialista i el seu partit polític en general, està experimentant allò que estava reservat per a nosaltres els catalans. El desprestigi cap al nostra Parlament, per part de la judicatura espanyola, ara també s'ha traslladat al Congrés de Diputats.

És una vergonya tot el que està passant, on la dreta espanyola, a través dels seus partits polítics, els seus mitjans de comunicació i els seus tribunals de justícia, no té cap mena d'escrúpol a l'hora de demostrar que és parcial, interessada i decididament bel·licosa, per evitar que la democràcia del nostre país tingui un respir.

No ho desitjo a ningú, i per tant tampoc m'agrada el que està passant al Congrés de Diputats, però d'alguna manera serveix per demostrar que la democràcia al nostre país està en perill, i que els catalans, amb més o menys raó, ens queixem amb arguments que se sustenten.

Probablement ens hem equivocat en moltes coses, però el que està clar és que des de sempre hem tingut una pressió molt forta perquè no aixequem el cap. Ens han buidat la caixa, no ens estimen, però no ens deixen marxar perquè necessiten els nostres diners.

A diferència d'altres països, on s'ha intentat facilitar les coses, ser amables i fer concessions per fer perdre les ganes d'independitzar-se una part del país, aquí a Espanya han intensificat encara més els greuges, els insults i la repressió, amb l'excusa de la sagrada unitat de la nació. Realment no som res més que uns súbdits sotmesos a la voluntat d'una majoria que ens menysprea, però que farà l'impossible perquè ens mantinguem sota el seu domini pels segles dels segles.

El govern socialista ha de prendre nota de quina és la realitat del país. Ells governen, però ho fan en tant i en quant els permet la dreta, que mai ha deixat de dirigir, directament o indirecta, el destí de la nació.

Reconeixement a l'esforç de cada dia

Resulta molt lloable que malgrat tots els problemes i entrebancs amb què ens trobem, i a la inèrcia desbocada que gairebé no ens deixa temps per reflexionar sobre allò que estem fent, tinguem l'encert d'aturar-nos un moment per reconèixer el treball i l'esforç d'aquelles persones que pràcticament es mouen en l'anonimat, dedicant el seu temps a unes competicions esportives que no són potser de primer nivell, però que al final ens enorgulleixen com a veïns i veïnes de la nostra vila.

Tot i la importància que la nostra dedicació professional o l'estudi ens omplin satisfactòriament, sobretot tenint en compte que ocupen bona part de la nostra jornada, és bo que tinguem temps per esplaiar-nos en aquelles activitats, ja sigui culturals o esportives, que de ben segur ens ajuden a gaudir de la vida. El complement de l'oci i el negoci és necessari per a la nostra realització personal.

Els èxits esportius són fruit del treball constant, que permet superar les dificultats i assolir aquelles metes que en un principi poden semblar inabastables. I és bo que ens adonem que no només són les grans estrelles, les que poden dedicar-s'hi professionalment, les receptores dels nostres elogis i aplaudiments, sinó que també pensem en aquelles persones que, en un altre nivell, aconsegueixen destacar sobre els altres gràcies a la seva tenacitat i entrega.

Ahir dimecres la vila d'Arenys va premiar i reconèixer els èxits esportius d'unes persones que durant l'any han estat protagonistes, sense oblidar-nos que al darrere d'una medalla, d'un podi o d'un diploma hi ha hores i hores de feina i entrenament.

Tot això és important perquè la cultura de l'esforç no passa pel seu millor moment. Cada vegada volem assolir l'èxit més ràpidament i sense gaire treball. Parar-se a mirar el que estan fent els joves esportistes, et fa veure que res és fàcil, i que aconseguir arribar a dalt requereix esforç i dedicació.

Seria bo, doncs, que davant d'esdeveniments com els d'ahir dimecres, o d'aquelles gales sobre premis cinematogràfics, teatrals, literaris, tinguem ben present que al darrere hi ha un treball continuat d'aprenentatge i superació. Que els premis no cauen per art d'encantament, i que si volem triomfar a la nostra vida, ens hem d'arremangar.

Una Constitució que no respecten ni els seus defensors

Els que defensem la independència dels tres poders, legislatiu, executiu i judicial, i creiem en la honestedat i bona fe dels polítics, ens avergonyeix veure tot el que està passant al voltant de la renovació dels jutges amb mandat caducat als diferents tribunals de justícia. En la mateixa línia que aquests dies expressava la necessitat que els polítics donin exemple de comportaments honrats i lícits a la ciutadania,  també caldria exigir-ho als jutges.

El que està fent el PP, bloquejant qualsevol canvi que els pugui perjudicar la majoria que ara tenen, d'amics jutges i afins, és una immoralitat i una manca d'ètica que hauríem de ser capaços de denunciar amb totes les nostres forces.

Està vist i demostrat que els nostres governants no tenen cap respecte a la Constitució ni als principis essencials de la democràcia. ¿Com poden tenir la barra d'exigir res a la societat a la qual serveixen, si són incapaços de complir amb la lletra de la Constitució que tant diuen defensar, i posen en evidència la correlació directa dels poders judicial i legislatiu? Una dependència que desmereix qualsevol creença en la bondat del nostre sistema polític.

Davant d'aquesta situació és completament lògic que desconfiem dels nostres polítics, però també del sistema judicial. Se'ns fa molt difícil respectar qualsevol sentència judicial, perquè ens entra el dubte de la honestedat dels jutges, de la seva bondat i l'aplicació justa de la justícia.

Avui sortia la notícia de la jugada que el PP està preparant, amb conveni amb els jutges conservadors, per evitar que el govern socialista canviï els cromos, cansat d'aquesta paràlisi de més de quatre anys. El PP ha intentat allargar fins a una possible victòria electoral i evitar que el color dels tribunals de justícia canviés. Siguin uns o altres els jutges que dominin el panorama, no deixa de ser un error en l'aplicació d'un sistema polític que es té per democràtic i just. 

La llàstima de tot plegat és que no hi ha una instància superior que vetlli pel bon funcionament dels òrgans polítics i judicials. La confiança que les institucions europees ajudarien a millorar el nostre sistema ha quedat en evidència. Per sobre de tot hi ha la defensa dels estats, que de manera corporativa es protegeixen i eviten denunciar allò que realment veuen, però que no els interessa reconèixer.

L'odi i el menyspreu haurien de ser vetats en la política

El pitjor que pot passar en política és que l'odi, la ràbia, el menyspreu, i tot un seguit d'actituds del mateix estil estiguin presents en el dia a dia, tant dins de les institucions com a fora. No podem anar bé si els nostres polítics actuen empesos per uns instints grollers, primaris i sense escrúpols, perquè llavors és impossible posar-se d'acord en res. Ja no es tracta d'aconseguir dialogar, perquè el panorama no ho permet de cap manera.

El nivell que es desprèn en les intervencions dels nostres polítics al Congrés de diputats, Senat o parlaments autonòmics és molt baix i deplorable. L'altre dia parlava de la necessitat que els polítics donin exemple, i em referia sobretot en qüestió d'honradesa i transparència. També en la manera de parlar i d'opinar sobre els altres és important. Es pot ser molt crític sense arribar a l'insult i al menyspreu. Sense pretendre denigrar el contrari.

Ahir vàrem poder veure una sortida de to, infantiloide, però plena de ràbia, per part d'un eurodiputat del Partit Popular quan intentava boicotejar una entrevista d'un periodista de TV3. Els fets desqualifiquen l'autor, i el deixen al lloc que es mereix. De totes maneres no fan cap favor al conjunt del país, perquè donen una imatge molt poc edificant de persones que han estat escollides per representar-nos a les institucions públiques, en aquest cas a Europa.

Si una persona no és capaç de comportar-se amb educació i respecte no mereix ocupar un lloc de representativitat pública. Hi ha uns mínims que s'haurien de garantir i fins i tot exigir. La nostra societat hauria de ser capaç d'arraconar aquelles persones que no se saben comportar decentment i no saben acceptar la diversitat ni la discrepància. Pot ser per un sentit de culpabilitat mal acceptada, o per una incapacitat per argumentar amb elements suficients una posició que resulta difícil. Sigui el que sigui, han i hem de ser capaços de posar per davant de tot el respecte als altres, la seva feina, la seva opinió i la seva actuació, encara que no ens agradi o que puguem arribar a pensar que és anòmala i discordant.

M'agradaria pensar que la ciutadania castiga, negant-los el vot, aquells partits polítics i els seus representants, que no estan a l'alçada, que no saben defensar la seva opinió i ideologia sense haver de caure tan baix. Fan el ridícul, quan no aconsegueixen el seu propòsit, però ja han embrutat la imatge de tots plegats.

L'exemple dels polítics

Els polítics han de donar exemple, que no vol dir que hagin de ser perfectes, però sí que com a mínim han d'intentar predicar amb l'exemple evitant tot allò que no volem de la nostra societat. També hem de reconèixer que sempre que podem intentem aprofitar-nos de l'avinentesa, i és per això que quan critiquem els que ens governen, ho hem de fer tot mirant-nos en un mirall i estar segur que nosaltres, allò que no ens agrada d'ells, no ho faríem.

Viure de la política no és, d'entrada, res a retreure. Podríem estar discutint si els polítics han de ser professionals o no de la política i si s'hi han d'eternitzar, però en tot cas si una persona treballa a la política es mereix un sou i poder viure dignament.

Acostuma a criticar-se els sous que s'atorguen els polítics i caldria diferenciar bé entre el sou de la majoria, la d'uns pocs, i els beneficis fiscals o afegits que reben, i que no sempre estan prou justificats. Quan miro el sou d'un alcalde d'una població mitjana, penso que el sou no és tan desorbitat. La dedicació acostuma a ser exclusiva i total, i els problemes que es deriven de les seves responsabilitats no són pas pocs.

Probablement, el mateix podríem dir d'un parlamentari, que no només treballa quan el veiem assegut en el seu escó, sinó que hi dedica moltes més hores. Crec que molts ens posaríem d'acord amb la necessitat que rebin uns sous que els permetin dedicar-se plenament a la seva feina de polític mentre dura la legislatura. el problema i els dubtes arriben quan analitzem aquells complements al sou que no sempre queden prou clars. Uns desplaçaments, que no sempre són legals ni es corresponen a la realitat, unes bonificacions o descomptes que també es podrien aplicar a altres professionals, una acumulació de més d'un sou...

Darrerament s'ha millorat molt amb la transparència que ens permet conèixer una mica millor què passa, però encara hi ha uns buits i unes opacitats que no s'acaben d'entendre, i això no beneficia gens la confiança necessària que ha de tenir la ciutadania dels polítics. Al final t'adones que el quit de la qüestió està en el grau d'honestedat dels polítics.

És important regular el sou i tots els complements monetaris dels polítics, perquè tinguem tots la certesa que els diners que es guanyen són els que es relacionen, i que són els que democràticament hem pactat o acceptat que han de cobrar per exercir com a polítics. 

A vegades diem que tenim uns polítics que no ens mereixem, però, en certa manera, no deixen de ser una mica el reflex de la societat a qui representen. N'hi ha de corruptes, però no són la majoria. És per això que els hem d'ajudar tot fent més transparent la seva feina.

L'accés a l'energia, un dret

Aquests dies he llegit en diferents llocs comentaris sobre l'hora de pondre's el sol abans de l'arribada del 21 de desembre. Sempre hem tingut aquesta data com a referència del dia més curt de l'any, a partir del qual la tarda s'allarga i podem gaudir de més hores de llum natural. D'alguna manera són les ganes que tenim de poder deixar enrere la foscor de l'hivern i recuperar les hores de sol que ens acompanyen per fer passejades, després de la jornada de treball, o simplement per sortir a donar el vol amb els amics i veure que encara és clar.

Fins i tot ho escoltat pel carrer, i he pensat que realment ens agrada molt la llum del dia i anyorem els dies d'estiu quan el dia és tan llarg, i no recordem les altes temperatures que ens ha atabalat tant. De fet ens queixem força del temps, la temperatura, i també de les hores que estem a les fosques.

També soc de les persones que m'agrada la llum del dia. Acostumo a anar a dormir força tard i aprofito les hores nocturnes per llegir o arreglar quatre coses, però gaudeixo de la llum del dia. Esclar que si em deixen escollir entre patir la calor de l'estiu, sobretot la xafogor, o viure a les fosques, aviat ho tinc decidit. Soc amant del fred i l'hivern, i això comporta poques hores de sol.

L'altre dia, però, vaig llegir les explicacions de perquè el sol començava a pondre's més tard tot i no haver arribat al solstici d'hivern, i em va semblar molt interessant. Hi ha moltes coses que ignorem o simplement deixem de banda, i quan algú ens hi fa pensar ho trobem interessant.

El cap de setmana, quan la família està més hores reunida, és bo gaudir del dia i si aquest s'allarga a la tarda, molt millor. Poc a poc, doncs, anirem recuperant les nostres hores de sol, però el fred es mantindrà i anirà a més. Un fred, que amb els preus del gas i l'electricitat, provoca un increment de la despesa que comporta més problemes a les famílies amb menys recursos. I aquí volia arribar.

Parlem molt del dret a l'habitatge, i malauradament encara no hem aconseguit que tothom pugui viure dignament, digui el que digui la nostra Constitució. Segons com vagin les coses, caldrà afegir el dret a disposar dels recursos per escalfar la llar. No és estrany que el síndic de greuges de Barcelona, David Bondia, demani que l'accés a l'energia estigui garantit dins dels drets humans.

Racisme i xenofòbia després del partit

A ningú no li ve de nou si parlant de futbol surt la paraula fanatisme. Podríem trobar molts adjectius lligats amb l'espectacle del futbol, més que no pas amb el simple esport. Els estats han utilitzat moltes vegades les seleccions per amagar molts problemes i despertar passions que fan oblidar-ho tot, fins i tot les dificultats que puguin estar passant les seves famílies.

Amb la celebració del mundial a Qatar han estat moltes les reaccions que han sorgit, descontentes la majoria d'elles per com es va arribar a decidir el lloc, i com s'ha preparat tot, amb les morts de molts obrers construint uns estadis que mai més s'ompliran.

Però hi ha hagut més coses que convé comentar i lamentar-nos-en. La confrontació entre el Marroc i Espanya va obrir uns canals d'exabruptes, insults i instints racistes i xenòfobs que no hauríem d'ignorar. No s'hi val a dir que és la passió per la selecció nacional el que fa manifestar coses que en situacions normals no es dirien. Més aviat podem pensar que surten a la llum pensaments i odis amagats que s'acostumen a evitar i que només emergeixen sota el paraigua de la massa i l'anonimat.

Hi ha molts espanyols que no han paït la derrota de la seva selecció pel fet que es creuen superiors als marroquins, amb un index important d'immigració al nostre país. Aquests espanyols no recorden o ignoren el passat del país quan molts espanyols es varen veure obligats a emigrar a Alemanya, Bèlgica i altres països europeus. Allà també eren tractats com a ciutadans de segona. Potser si féssim memòria pensarien diferent respecte a les persones que venen de fora a buscar-se la vida, la majoria dels quals són víctimes d'una llei d'estrangeria injusta i indigna.

No és estrany que l'extrema dreta avanci al nostre país, perquè té el camí llaurat i pla. Només cal encendre un llumí perquè exploti tot. La ràbia perquè la selecció pròpia perd en mans d'uns immigrants fa que l'odi reprimit surti a fora i escoltis frases i insults que ens avergonyeixen.

Desconec què passarà avui i els propers dies a Portugal, on la seva selecció també ha estat eliminada pel Marroc. No sé el pes de la immigració procedent del Marroc en aquell país veí, no sé si les coses poden anar pel mateix camí. De totes maneres Espanya té un greu problema i aquest no és el govern de torn només, sinó tota la societat que està malalta des de fa massa temps. Mentre no siguem capaços de valorar les persones pel que són i no per la seva procedència, raça, cultura o religió, no podrem anar bé. El futbol, en aquesta ocasió, ens ha mostrat una realitat maldestre de la nostra societat.

Perseguir l'enriquiment il·legal dels càrrecs públics

Tot el que sigui posar obstacles i dificultats perquè els càrrecs públics no s'enriqueixin il·legalment és bo. Hem de partir de la confiança que les persones que decideixen presentar-se per ocupar un càrrec públic ho fan amb l'ànim de servir la comunitat, aportant els seus coneixements i el seu temps per millorar la vida de tots. Hem de creure que són poques les persones que intenten aprofitar-se del poder polític per enriquir-se i que només una minoria fan el pas amb la intenció de practicar la corrupció en benefici propi i dels seus amics i parents.

És cert que el poder corromp, o si més no tempta els més dèbils, els menys responsables dels seus actes, i pot venir el cas que malgrat les bones intencions es caigui en el perill d'aprofitar-se de l'avinentesa i oblidar-se del veritable sentit de la seva decisió. És per això que convé que hi hagi una manera fàcil i directa de detectar aquells que no obren a consciència i s'enriqueixen sense cap circumstància legal i respectable.

Ahir parlava en aquest blog de la malversació i la corrupció. Entenc que la modificació de la llei penal per lluitar contra l'enriquiment il·legal no justificat va en la línia d'ajudar a que cada vegada hi hagi menys corruptes a la política, i ho tinguin més difícil per delinquir.

Quan una persona assumeix un càrrec públic, ja sigui en un ajuntament o parlament, es veu obligat a declarar tots els seus bens. Al final del seu mandat o del període legislatiu, torna a presentar les dades econòmiques i patrimonials, i es pot veure com han evolucionat. Si realment tothom ho fa correctament, es pot descobrir possibles irregularitats. Però, com tot, feta la llei feta la trampa. Segur que els més espavilats saben com mentir i enganyar sobre el seu patrimoni a l'inici o al final del mandat. Caldrà, doncs, analitzar de quina manera preveuen poder detectar enriquiments injustificats perquè la llei serveixi realment per l'objectiu que es persegueix.

D'alguna manera hem de millorar la confiança de la ciutadania vers els càrrecs públics. Aquests són necessaris per fer avançar, i ho han de poder fer de manera transparent, perquè tothom estigui en tot moment informat de què s'està fent i com. Només amb esperit de servei, honestedat, i molta dedicació, es pot aplaudir la decisió que prenen les persones a l'hora de presentar-se en unes eleccions, o d'acceptar un càrrec de confiança per desenvolupar aquelles tasques per a les quals se senten preparades.

Malversació i corrupció, dos conceptes diferents

En uns moments en què tothom malfia de tots els altres és més important que mai tenir clares les regles del joc. Si bé és cert que la interpretació de les lleis té molt que desitjar, en part sobretot per la tendència de la majoria dels nostres jutges a ancorar-se a la dreta, i en el cas català, a una revenja per l'atreviment dels independentistes, resulta evident que les lleis han d'estar molt ben escrites i evitar malentesos o, si més no, dificultar les interpretacions malintencionades.

Després de tot el que està passant amb la possible derogació del delicte de sedició, tenim el cas de la malversació que també es voldria modificar a instàncies d'ERC, però que no tothom veu clar. La malversació i la corrupció van molt de costat. No són la mateixa cosa, però a la pràctica pot portar conflictes interpretatius.

La persona corrupta procura enriquir-se i poc l'importa si hi ha malversació de fons públics o no. El seu principal objectiu és guanyar diners el més aviat possible, i això, actuant legalment, és complicat. La malversació de cabdals públics pot ser deguda a una mala praxis, ja sigui involuntària, per un desconeixement de la gestió pública, per perseguir uns objectius que no s'ajusten a dret, o tranquil·lament per enriquir-se personalment o afavorir parents i coneguts.

Si realment es tracta de diferenciar la malversació de la corrupció crec que qualsevol intent per millorar la legislació actual serà benvinguda. Regular la malversació és interessant perquè els càrrecs electes han de ser molt curosos a l'hora d'utilitzar els recursos que són de tots. No es pot permetre que hi hagi un mal ús del diner públic i s'ha de poder discernir si estem parlant d'una mala gestió o d'un aprofitament personal d'aquests diners.  És per això que en cap cas podem permetre l'absolució dels corruptes, que són els causants de la desafecció política de la majoria de ciutadans, amb la desconfiança que provoquen, i en canvi hem d'ajudar a regular una bona pràctica política per rendibilitzar els recursos, amb eficiència i eficàcia. 

Desconec a quin nivell està la discussió sobre la nova regulació que es vol fer de la malversació, però entenc que ha d'anar encaminada a trobar una resposta el més justa possible a una casuística que vagi més enllà del càstig per discrepàncies ideològiques o interessos polítics. La pregunta immediata que ens podem fer és: és malversació destinar recursos públics per convocar un referèndum sobre l'autodeterminació?

Preparant un cop d'estat a prop de casa

La notícia de la detenció, a Alemanya, d'unes persones acusades d'intentar perpetrar un cop d'estat, convida a reflexionar sobre el que passa a casa nostra. Pocs imaginàvem que la possibilitat d'enderrocar el govern alemany fos possible en aquests moments, i aquells que hem vist sempre a Europa com una protecció a més disbauxes en el nostre país, no ens acaba de deixar tranquils.

Fa quaranta anys el nostre país va patir un intent de cop d'estat, el 1981, i això va condicionar moltes coses. S'ha dit més d'una vegada, amb arguments, que l'acció va provocar una frenada molt important en l'avenç cap a la consolidació d'un sistema democràtic a Espanya.

El fet de viure en l'entorn d'Europa sempre s'ha vist com una protecció a qualsevol altre intent de revolució contra el govern elegit democràticament, però portem ja força temps amb un ressorgiment de l'extrema dreta a Europa que ens hauria de fer pensar si realment tenim el futur democràtic assegurat o bé hi ha alguna cosa que trontolla i que pot perillar el sistema.

Pel que puc llegir fins ara se'm fa difícil valorar el volum real de tot el muntatge que segons sembla Alemanya ha pogut desmuntar, però sí que és cert que hi ha un bloc d'extrema dreta perillós i que és capaç de qualsevol cosa. El fet està en saber veure i entendre què en pensa la majoria, i si són tan babaus com per tornar a donar la força als enemics de la democràcia, tal com va passar en aquell país el segle passat.

A casa nostra l'extrema dreta està molt menys controlada. Diria que fins i tot està massa ben tractada, i la seva ideologia blanquejada per una dreta molt propera, com és el PP, i uns socialistes que fan tota la impressió d'estar a la lluna, sense afrontar una realitat que pot arribar a ser molt perillosa.

Els discursos de l'extrema dreta a Espanya estan calant entre la població, molta de la qual els hauria de témer, però que no hi veu el perill que realment suposa. El fet que a altres països, amb els EUA al capdavant, hi hagi cada vegada més pronunciaments posant en dubte la llibertat democràtica i la llibertat d'expressió de la ciutadania, fa que els nostres extremistes de Vox agafin força i es trobin molt més valents del que ens convindria. A Espanya l'extremisme de la dreta no es troba només en els partits polítics, sinó també a la premsa, la justícia i en molts poders fàctics.

No vull pensar que la idea d'aquests colpistes alemanys pugui encomanar-se amb facilitat al nostre país, però no estaria de més que el nostre govern, i també la dreta civilitzada que encara hi pugui haver dins del PP, es posessin les piles i miressin de no donar ales a possibles golpistes al nostre país. En democràcia no tot s'hi val, i convindria seriositat i ulls ben oberts.

Un matalàs a la Riera

Avui, jornada festiva, tot passejant per la Riera m'he trobat amb un matalàs a la vorera. Per sort l'espai era ample i no privava el pas dels vianants. El primer que he experimentat ha estat un disgust en comprovar que hi poden haver persones tan incíviques convivint amb nosaltres. Hi ha accions que no acabes d'entendre i penses que es produeixen per un desconeixement de les normes, dels recursos disponibles, de les oportunitats per resoldre dubtes, però n'hi ha d'altres, com és el cas de deixar un matalàs de matrimoni al mig del carrer, que no tenen excusa i que directament has de concloure que es tracta d'un maleducat que no es mereix ser vilatà.

Mantenir neta la vila és una obligació del nostre Ajuntament, però no només. Nosaltres hem de correspondre i actuar civilitzadament. No podem pretendre que la Brigada municipal estigui treballant nit i dia, i dies festius, per endreçar allò que nosaltres llencem al carrer. Ja sé que l'autor d'aquest acte no s'ha aturat a pensar en les conseqüències. Simplement li feia nosa el matalàs i l'ha tret fora de casa.

Durant molts mesos ens hem queixat de la brutícia dels nostres carrers. Hem considerat que la política de neteja del nostre Ajuntament no estava a l'alçada que calia esperar, però també hem insistit que els vilatans hi hem tingut una bona part de culpa. Es ben sabuda la frase que no és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta, i això ho hauríem d'aplicar a casa nostra, però també a l'espai públic.

Com a vilatans tenim el dret a queixar-nos si no rebem els serveis adients, i tenim l'obligació de comportar-nos perquè el nostre veí no rebi les conseqüències d'una mala actuació per part nostra, i també tenim una altra obligació, i és la d'explicar als nostres veïns, quan no actuïn acuradament, quines són les seves obligacions i a què tenen dret i a què no.

Si tots plegats fóssim més polits, evitant llençar papers al carrer (avui un veí gairebé em tira pel cap un paquet de tabac buit, quan passava per davant del seu balcó), aconseguiríem un Arenys més net, i potser el nostre Ajuntament podria dedicar més esforços a solucionar altres problemes, i no haver d'anar recollint tot allò que tirem on no toca. 

Recordem: fem ús dels nostres drets, i també de les nostres obligacions.

Òmnium Cultural i l'ANC per camins diferents

Si fins ara hem estat parlant del trencament entre els dos partits independentistes catalans amb majoria al Parlament català, ara hi haurem d'afegir les diferències que hi ha entre dues de les entitats protagonistes del procés independentista, com són Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana.

Tinc la impressió que els tics personals pesen més del compte. Puc entendre que una entitat social giri al voltant dels seus dirigents, atès que la majoria opta per obeir, sense gaires miraments, el que es diu des de dalt. Potser per això el canvi de president d'una entitat pot fer canviar la seva estratègia.

No sé si la diferent postura que en aquests moments han pres les dues entitats esmentades es deu a les seves respectives presidències, o bé perquè alguna d'elles ha vist que probablement era hora d'aturar-se i reflexionar sobre quin havia de ser el seu paper en aquest moment actual. Un moment complicat, on cal recuperar el sentit i tot l'esforç que es va dipositar per un objectiu que no ha estat possible.

Crec que seria interessant analitzar el paper que ha desenvolupat Òmnium Cultural des del seu inici fins ara, amb tota la moguda del procés independentista entremig. Estic convençut que hi ha força socis inicials que varen sortir-ne, sobretot quan el paper de l'entitat va ser tan decididament a favor de la independència. Si no vaig errat, molts dels primers socis mai s'haurien imaginat la deriva de l'entitat, i potser ara toca pensar-hi.

La veritat és, però, que tots hem canviat. Nosaltres mateixos tampoc som com érem, ni pensem el que pensàvem ara fa uns anys. Això és lògic i no és qüestió d'incoherència, sinó que la vida et porta per uns camins que no sempre has imaginat. L'evolució ideològica, i en el cas concret del sentiment independentista, ha estat gran. Molts haurien signat una transformació de l'Estat en un model federalista sense necessitat de trencar lligams. És cert que el federalisme només s'ha vist des d'una part, i quan ha estat l'hora de mirar-ho seriosament s'ha comprovat que estàvem sols. El mateix PSC és una mostra d'aquest revés que els ha costat justificar, ateses les simpaties i compromisos amb el PSOE.

Veurem si el camí que segueixen Òmnium i l'ANC es va separant o bé aconsegueixen retrobar-se en algun punt, i que sigui possible avançar, si no cap a la independència, sí cap a un reconeixement més alt de la nostra manera de ser i pensar, i en defensa de la nostra llengua i cultura.

La revolta iraniana i la llei de desordres públics agreujats

Des del mes de setembre han estat moltes les dones que s'han manifestat a l'Iran en contra de la presidència del país, arran de la mort d'una jova detinguda per la policia de la moral, acusada de portar malament el vel del cap. Com se'ns va informar, la noia va morir a la presó i això va desencadenar multitud de protestes al carrer, en un país on sortir a manifestar-te et pot ocasionar la mort.

Les dones de l'Iran han estat valentes pel risc que suposava enfrontar-se al poder autocràtic del país, i la força emprada per la policia per dispersar les manifestacions, causant moltes morts. Al final, però, tot fa pensar que l'atreviment de les dones iranianes haurà tingut una recompensa que pot canviar una mica la vida en aquell país. Segons he llegit a la premsa, el fiscal general del país ha anunciat el desmantellament de la policia de la moral, i també que es revisaria la llei per modificar la regulació de l'ús obligatori del vel musulmà.

Caldrà seguir com evoluciona tot plegat, però d'entrada sembla que es tracta de bones notícies, i una cosa molt important: la força de la gent és la que mou muralles. I això ens fa pensar en la propera llei espanyola sobre desordres públics agreujats. ¿Podem pensar que aquesta llei en un país democràtic, com ens fem dir, prohibirà manifestacions com les de l'Iran, i que han fet possible un canvi en la manera de governar?

Si aquests dies opinava en contra de la modificació de la llei, per la por que ens reprimissin i que ens limitessin els nostres drets per manifestar-nos en contra d'allò que creiem injust, ara, amb l'exemple del que ha passat a l'Iran, encara ho veig més clar.

És important fer notar que quan deixes que una llei es pugui interpretar de moltes maneres en funció de la ideologia d'un jutge o un tribunal, posa en perill la llibertat d'expressió i d'actuació d'una població. Entenc que cal regular el funcionament d'un país, i que no es poden permetre segons quines actuacions, però la llei tal com ens l'han deixat llegir, esdevé un perill important, sobretot tenint en compte quins jutges tenim i com es protegeixen entre ells, fins al punt de no respectar la Constitució al moment de cessar i renovar els càrrecs. 

Espanya no és un exemple de bona conducta democràtica, i una llei de desordres públics agreujats encara posa més munició perquè els nostres drets com a ciutadans estiguin en perill. Crec que ni el PSOE ni ERC estan en condicions de defensar-se democràticament si no canvien la seva posició davant l'aprovació d'una llei que ens pot fer tirar anys enrere, en el record del sistema autoritari que va dominar el país durant el franquisme.