Què amaguem que critiquem?

Desprestigiar és fàcil i amb poques paraules n'hi ha prou. Desestabilitzar també ho és. Tot plegat consisteix en crear sospites i valer-te de la malfiança generalitzada. Aquesta és una pràctica massa habitual en política. No és estrany que els polítics estiguin tan mal vistos, si entre ells es dediquen a tirar-se els plats pel cap. Llavors qui és el que no s'hi apunta?
El més curiós és que el subconscient fa males passades i algú s'atreveix a criticar allò que potser no en va tan sobrat ni n'està tan net de culpa. Hi donem una segona volta? Suposo que és la meva formació amb una forta influència religiosa que em fa trobar cites i passatges de l'evangeli per explicar situacions reals. "Qui estigui net de culpa que llanci la primera pedra"
Des del darrer Ple municipal hi ha qui s'esquinça les vestidures per una actuació que no considera correcta, fins i tot s'arriba a parlar d'insult a la ciutadania, però s'oblida el passat recent i, per fer-ho més fort, no s'adona que la seva actuació és o ha estat molt pitjor.
Perquè hi ha coses que sabem des de fa temps, però n'hi ha que, contra el que pugui semblar, som prudents a l'hora de parlar de coses personals, però... si l'altre és tan imprudent potser és l'hora d'explicar-ho tot! No es pot anar fer sermons i no predicar amb l'exemple. No es pot acusar els altres d'aprofitats quan la teva casa put.
Hi ha moltes coses que no ens agraden, i ho podem dir i argumentar, però utilitzar-ho per desprestigiar els altres... com a mínim tinguem la decència d'estar lliures de pecat, o si més no la intel·ligència, perquè al final tot se sap. Un altre dia... més.

25 anys d’Escola de Música d’Arenys de Mar

Aquest matí ha tingut lloc un concert de banda a càrrec de les bandes de música de Badia i de l'Escola de Música d'Arenys, en motiu de la celebració dels 25 anys de la creació de l'Escola de Música. Un llarg viatge que ha consolidat l'Escola i em fa adonar que ja tinc una edat.
Ja fa vint-i-cinc anys que amb uns amics vàrem decidir crear una escola de música, per omplir un buit de la vila i també dels pobles de veïnat, quant a l'ensenyament de la música, més enllà del que es podia fer a l'escola o bé amb classes particulars.
A vegades penso que no érem massa conscients del que estàvem fent, i encara que ho desitjàvem, tampoc podíem imaginar el que arribaria a ser per Arenys. Les circumstàncies no eren les d'ara ni l'ensenyament musical tenia el suport que avui té al nostre país. Les escoles de música existien on hi havia un grup d'il·luminats que gosaven aventurar-s'hi.
Vàrem començar amb alumnes adults, amics nostres, persones que sempre havien volgut estudiar música, però no ho havien tingut fàcil. L'objectiu de l'Escola i el que acabaria consolidant-la era comptar amb nens i nenes que tinguessin ganes d'estudiar música i tocar un instrument. Nens i nenes que es farien grans tot estudiant a l'Escola, alguns dels quals es podrien dedicar a la música.
Aquest somni ha estat realitat, i des de ja fa uns quants anys, l'Escola compta amb una base d'alumnes que assegura el seu futur, i ofereix l'oportunitat d'anar més enllà a tots els que els pugui interessar i tinguin aptituds.
De l'escola n'ha sortit professors de música, instrumentistes, cors, i també grups musicals, un dels quals, la Banda, avui ens ha delectat amb un concert compartit amb la Banda de Badia del Vallès, ambdues bandes dirigides per en Jeroni.
La Sala polivalent del Calisay estava plena de gent que ha seguit amb atenció el concert de les dues bandes. Un vegada més un encert de l'EMA, de qui seguirem tots els actes que formaran part d'aquest feliç aniversari.

Gràcies president

En alguna ocasió he criticat a José Bono, i he arribat a dir que havíem estat de sort que Zapatero l'hagués guanyat en les primàries socialistes. El president del Congrés de Diputats continuarà essent una persona a qui li podrem criticar maneres i conductes, però avui l'haig de felicitar per les seves paraules tan clarividents que han deixat la jerarquia eclesiàstica espanyola i al mateix Vaticà amb la cara vermella de vergonya.
Ja està bé de tanta demagògia i fins i tot mala fe! La ignorància d'uns quants, anys enrere, permetia que els clergues, amb més cultura, poguessin confondre i dirigir el poble analfabet, però d'això ja en fa un quant temps i ara no ens poden venir amb més enganys.
I això ho diem persones que no hem renegat del catolicisme, encara que a vegades ens faci vergonya segons quines actituds dels qui haurien de donar exemple. Molts catòlics estem en contra de la Jerarquia Eclesiàstica, perquè es troba molt lluny del poble ras i predica sense sentit, idees i actituds del segle passat, deixant-nos indefensos davant la realitat d'avui dia.
José Bono ha dit dues coses molts clares: que durant el mandat del Partit Popular es varen consentir uns 115.000 avortaments anuals, i també que ara se'l condemna com a socialista, i en canvi a Pinochet, que fou un assassí, se li va donar la comunió fins a darrera hora.
Senyors de l'Església, ja està bé de tanta maldat, enganys i hipocresia! em vénen a la memòria les paraules de l'Evangeli quan Jesús parlava de "sepulcres blanquejats". El Déu amb qui crec, segur que s'ho està passant molt malament quan veu i escolta aquests discursos de Rouco i el seu seguici.
Ja veieu que no entro a valorar la idoneïtat de la llei, sinó que en tinc prou amb parlar del doble raser amb què miren i actua l'Església jeràrquica. Com a catòlic, em dol i preocupa el seu discurs, i rebutjo qualsevol relació amb aquesta colla de bisbes que ha oblidat el veritable missatge de Jesús, i només vol ficar el nas a la política per interessos propis.
Felicitats senyor Bono, pel seu testimoniatge i valentia en dir les coses. Ara, que cadascú assumeixi els seus errors i correspongui a la seva responsabilitat.

Tensió

Prenem tres titulars de diari: "Els bisbes insisteixen en negar la comunió als parlamentaris que votin a favor de la llei de l'avortament", "Ronaldo: vull marcar-li 10 o 20 gols al Barça", "Que deixin en pau el TC". Només tres titulars com exemples de la tensió generalitzada en què vivim.
Estem parlant d'un tema religiós, d'un esportiu i d'un altre polític, àmbits diferents, però que ens sacsegen i ens fan viure amb una tensió que no pot ser bona de cap manera. De fet l'exemple esportiu seria irrellevant, si no fos que la rivalitat entre Barça i Madrid va més enllà d'una rivalitat entre dos clubs de futbol, ja que s'hi barregen components polítics i socials, i es fa difícil destriar-los. En una situació normal no passaria d'una rivalitat esportiva, però no estem en la normalitat.
La posició dels diaris espanyols en contra de l'editorial conjunt dels periòdics catalans, segueix el mateix recorregut i discurs de sempre, amb un odi manifest cap a qualsevol idea o expressió de la diversitat. Es tracta de diaris que no han entès mai la realitat de l'estat espanyol ni acceptat que "les províncies" puguin aspirar a cap tipus de poder decisori. Des de Catalunya, incapaços d'anar junts, els hem donat motius suficients per ser odiats, sobretot quan ens hem deixat portar per la rauxa, moguts per unes idees immadures, i no hem dedicat esforços per planificar estratègies serioses d'autogovern.
El posicionament de la jerarquia eclesiàstica espanyola només es pot entendre des del vessant polític; una manera de pressionar el govern d'esquerres convertit en dimoni, i que des del primer dia, guiats per monsenyor Rouco, han tractat de comprometre per fer-lo caure, fent bons l'oposició, amb una mirada més encarada al passat dictatorial que al futur democràtic.
Són tres exemples, però n'hi ha més.

Més sobre l’editorial

Ahir, al blog que tinc a l'entorn d'arenyautes, comentava la publicació, avui, d'una mateixa editorial per part de dotze diaris catalans, en defensa de l'Estatut i advertint al Tribunal Constitucional sobre les conseqüències d'una sentència insensible a la realitat referendada pel poble català. La majoria dels partits catalans s'han manifestat d'acord amb el contingut de l'editorial i també en la idea de presentar-ho conjuntament, diaris de diferents tendències. Una vegada més el Partit Popular s'ha distanciat i ha fet demagògia política, amb un discurs embolicat que ni ells acaben d'entendre.
Fa quatre dies ens volien vendre que Catalunya és el seu objectiu, quan el que necessiten és més vots catalans per aconseguir guanyar a Madrid, sense cap tipus de mirament i disposats a limitar encara més els drets assolits.
No sé si la senyora Camacho i tot el seu seguici ha de parlar més clar per obrir els ulls de tots els catalans i fer-nos veure què podria significar un resultat electoral favorable al PP. Per altra banda, el fet que un partit sigui tan clar i evident en els seus posicionaments, no ens ha de fer oblidar que els altres no estan lliures de culpa. Cap partit polític pot tenir la consciència tranquil·la, no tant pel seu posicionament teòric, que n'hi ha que han estat molt clars, sinó en la seva capacitat de consensuar posicions clares, efectives, determinants.
L'editorial és molt discret i gens radical, per això ha permès que tots els diaris els subscrivissin. En això radica la intel·ligència, encara que sempre va bé que existeixin grups radicals per fer més acceptable, als ulls dels que pensen diferent, els postulats dels més discrets.
Hi ha un element que molts destaquem i aquest és la nostra paciència durant aquesta llarga transició a la democràcia i l'estat de Dret. I una idea important que recull l'editorial, i és la defensa a la diversitat de l'estat espanyol i el rebuig a la uniformitat d'una Espanya plural. Negar aquesta evidència només pot portar al suïcidi col·lectiu.

Temps de canvis a les Caixes

Fa quatre dies els directius de Caixa Laietana semblava que feien fàstics a una possible fusió amb la Caixa Penedès, com si estiguessin per sobre del bé i del mal, però sigui com sigui al final ens anuncien la seva decisió, amb una repercussió com en les altres fusions, és a dir, una reducció de les plantilles.
Si bé és bo que s'enforteixin les entitats bancàries, és una llàstima que repercuteixi en la taxa d'ocupació en uns moments de crisi com l'actual. Caldrà seguir de prop en què consisteix aquesta retallada de llocs de treball.
Era un temps en què les caixes d'estalvi tenien una consideració positiva per part de la ciutadania, enfront de l'opinió sobre els bancs. Ens fèiem notar la importància de l'Obra Social, i fins i tot del component nostrat en contraposició a "la invasió" dels bancs espanyols. De fet ens acontentàvem amb les promocions de vaixelles, rellotges i col·leccions discogràfiques, i amb l'esponsorització dels cartells de la festa del barri i de la coral del centre cívic.
Tot això ha canviat i en aquests moments ja pràcticament no es veuen cartells esponsoritzant activitats ciutadanes, les caixes varen comprar patrimoni on hi han avocat diners llargs i la fidelitat vers les caixes ha minvat, els interessos bancaris són pràcticament nuls i es visualitza més la gestió bancària que la rendibilitat dels dipòsits.
Amb poc temps veurem canviar l'equilibri de forces de les caixes d'estalvi del nostre país, i desapareixerà el component territorial que les identificava i feia sentir més properes a la població. És un temps de canvis que amb perspectiva haurem de valorar.

Qüestió de bona distribució

Per uns moments estàvem representant el conte de la lletera, però abans que ens caigués a terra ens hem adonat que no teníem clara la fórmula. És ben bé que quan vas just de butxaca desenvolupes la imaginació, però corres el risc de despertar del somni a deshora i caure de nassos per terra. Això és el que passa als ajuntaments, encara que hi ha qui ho considera un tòpic.
Sí, hi ha qui no té memòria i aquella il·lusió que jo tenia de pensar que els polítics que han passat per un ajuntament, tindrien una visió diferent des de l'administració supramunicipal, puc constatar que era precisament una il·lusió.
És cert que els ajuntaments desenvolupen algunes activitats que no hi estan obligats, però la proximitat amb el ciutadà fa que sigui difícil dir que no a segons quines demandes. Però no tot són capricis. Hi ha actuacions que són competència d'altres administracions, però que si els ajuntaments no assumeixen es queden sense servei.
És qüestió de proximitat i coneixement de la realitat. No és estrany que defensis la descentralització de l'Estat, i això passa per una bona distribució del finançament públic. No pretenem crear els regnes de Taifa, sinó d'apropar l'administració al vilatà, però una administració amb competències i recursos. Ara, amb els casos de corrupció que hem viscut, es fa difícil defensar-ho, però no podem buscar excuses per distorsionar la realitat. Més a prop, més transparent.

No ens ho creiem

Una vegada més ens volen enredar? al senyor Zapatero li passarà el mateix que a en Pere i el llop. Hi haurà un dia que ens dirà la veritat i ningú s'ho creurà.
Al telenotícies d'ahir diumenge em va semblar veure un espectacle televisiu on hi sortia la plana major del PSOE, en una presentació que ratllava el ridícul. No vaig tenir la paciència de dedicar-hi més d'uns segons, perquè en el fons no era estupidesa, sinó engany i mofa.
Entenc que hi hagi persones que per raó del lloc que ocupen no puguin expressar tot allò que pensen dels altres, sobretot si volen fer carrera, però d'altres som diferents i no es fa res opinar sobre tot allò que no trobem bé.
Els oponents tampoc ens ho posen fàcil, i se'ls veu el "plomero". Ens tornen a parlar de pactes d'estat quan el que volen és fer veure que són millors, i que només pensen amb nosaltres i en el bé de tots.
Amb tot això, i els casos de corrupció que s'han fet públics, no és estrany que la ciutadania es trobi tan lluny dels polítics. Però l'allunyament no és bo. No és bo per als propis ciutadans, i per això cal trobar la manera que aquests ciutadans, tot i desconfiar dels polítics, s'apropin i exigeixin més transparència i s'impliquin als afers públics.
Demanaria al senyor Zapatero que observi el vídeo de l'acte d'aquest diumenge, reflexioni i ens digui si ho tornaria a fer. I que després d'unes setmanes, torni a escoltar-se i ens digui què opina. A vegades tinc la impressió que no recorda el que ha dit i es nega a reconèixer el que els altres li recorden que ha dit.

La força del voluntariat

És evident que funcionem per modes, i això ho veiem a tots els nivells. Algú parlaria de treballar a batzegades, a rampells, sense iniciativa, esperant que algú ens marqui el camí. Potser és aquest el problema que molts resumim com la pèrdua de valors, dels quals destaca l’haver deixat de banda la cultura de l’esforç. No fem cap pas per incidir en la manera d’evolucionar com a societat, sinó que restem passius amb una càrrega d’individualisme “passota” important.
Un aspecte que voldria destacar és la manca de lideratge, i no parlo solament del polític; un lideratge que en altres èpoques havia existit, gràcies al qual es varen crear moltes organitzacions civils, no lucratives i amb esperit de servei. Iniciatives sorgides de la societat que varen comportar una certa organització d’una societat orfe després de quaranta anys.
Segurament ha estat la crisi econòmica que estem patint des de fa uns quants mesos, el cas és que ha sorgit la idea de recuperar la figura del voluntari, amb la intenció de fer reflexionar la nostra societat i demostrar que no només amb diners podem avançar i recuperar l’estat del benestar.
Si a començaments d’octubre es donava a conèixer la intenció de posar en marxa el “banc del temps” a la nostra població, a mitjans del mateix mes s’han iniciat els treballs per constituir el Voluntariat d’Arenys de Mar, que vetlli per l’atenció social de totes les persones que necessiten ajuda.
El banc del temps, que ja funciona a altres municipis de l’estat, substitueix el valor diner pel valor temps, de manera que convertim en hores la valoració de les nostres habilitats, que intercanviem per aquells serveis o funcions que no som capaços de realitzar. És una manera, també, de fer obrir els ulls a la gent i demostrar que tots podem ser competents en alguna o altra disciplina, i al mateix temps resoldre situacions d’altres persones que no sempre troben la manera de solucionar els seus problemes.
La figura del voluntari que es vol crear és la d’una persona que dedica una part del seu temps a identificar aquelles situacions que es detecten en l’àmbit territorial assignat, en què una o més persones necessiten ajuda, ja sigui per manca de recursos econòmics, de salut, per la seva situació social, i que no sempre són visibles per l’administració. Es tracta d’una tasca social, sorgida de la societat civil i que només pot subsistir gràcies a l’empenta i entrega de les persones que s’identifiquen amb el perfil del voluntari.
El naixement del voluntariat a Arenys no es fa de manera espontània ni sense tenir present les arrels i la història recent. La nostra població té una experiència reeixida i unes persones que han estat i són encara testimoni del concepte del voluntariat. Algunes d’aquestes persones participen del nou projecte, i la seva experiència avala i lidera la represa de la figura del voluntariat, per aplicar-la a la realitat actual de la vila.
Es parla que la recuperació econòmica s’acosta, que hem assolit el punt d’inflexió, que es comença a veure la llum al final del túnel, però tot fa pensar que encara ha de passar un temps perquè la taxa d’atur disminueixi i, també, el nombre de famílies que necessiten ajuda. Tot plegat justifica que la figura del voluntari sigui més que mai necessària.
És per això que en els propers dies i setmanes sentirem i llegirem que es busquen persones voluntàries que s’engresquin a participar en el projecte, dedicant una petita part del seu temps als altres. Aquest sentiment intern és clau per a l’èxit del projecte, perquè la tasca és important però no sempre compensada, ni agraïda, si no és que t’omple el fet d’haver ajudat a que una altra persona pugui rebre els suports, de tot tipus i no només econòmics, que li poden permetre una vida més agradable.
No cal dir que des d’aquí, com a vilatà compromès, animo totes les persones que es vegin capaces de formar part d’aquest projecte, que es posin en contacte amb els seus promotors, per passar a rebre la formació necessària, en tractar-se d’una tasca que treballa amb persones, moltes de les quals tenen una sensibilitat més desenvolupada, ateses les condicions amb què els ha tocat viure. La recompensa és clara: el fet de sentir-te útil i d’implicar-te en la societat que compartim amb tots els nostres veïns i veïnes.

Aquest article s'ha publicat a la revista l'Ametlla d'Arenys de Mar aquest mes de novembre

Veniu a Arenys!

Avui i demà n'hi ha per remenar i triar. Són dos dies plens d'activitats per a tots els gustos, sense que cap destaqui sobre les altres, a no ser per la singularitat que té la segona jornada de la granota, amb exposició i venda d'amfibis i plantes i tot tipus d'accessoris. L'èxit, l'any passat, de la primera jornada ha fet que es repetís i molt probablement es consolidi com una jornada anual a la vila.
Una altra experiència que s'ha iniciat aquest any i que té lloc aquest cap de setmana és la celebració del dia mundial de la infància, que de fet era ahir, però que té molt més ressò quan l'activitat es fa en dissabte o diumenge. A Arenys sempre hi ha hagut activitat pensada per a la mainada, però de manera formal sempre havia quedat al marge. En aquest mandat es va crear la regidoria d'Infància i Joventut, per donar més relleu a aquesta etapa de la vida dels nostres joves. Avui s'ha organitzat una tarda de jocs per celebrar aquest dia mundial.
Però això no és tot, ja que aquesta tarda-vespre podem gaudir del circuit folc, amb la interpretació de tres grups nostrats: el Pont d'Arcalís, el Petit de Cal Eril i Dekrèpits.
I encara n'hi ha més. Si us agraden els minerals o les puntes, avui i demà hi ha jornada de portes obertes al museu de la nostra vila, en les dues prestigioses seccions, i demà el matí hi ha un segon taller de minerals per a nois i noies fins a 12 anys.
La festa continua demà amb una mostra de dansa, a favor de la Marató de TV3; el Fas curt, una projecció de curtmetratges d'autors locals, i la Mostra de Cant Coral, organitzada pel cor amfitrió, la Coral l'Esperança.
No exagerava al començament quan us deia que n'hi havia per remenar i triar, i no us penseu pas que ens ho acabem en un sol cap de setmana. A Arenys ho tenim tot molt ben programat, perquè les entitats s'impliquen amb ganes, i durant tot l'any oferim suficients motius perquè ens vingueu a visitar.
Si no havíeu fet programa, encara sou a temps de venir a fer un tomb, i si ja teniu decidit què fareu, visiteu la nostra web municipal, i a la secció de l'agenda hi trobareu tots els actes organitzats a la nostra vila, tots els dies de l'any. Recordeu que a Arenys tenim molt bons restaurants.
Avui, per si encara fos poca cosa, una bona colla d'arenyencs baixarem a Barcelona per assistir al Teatre Nacional de Catalunya, a la representació del muntatge "El jardí dels cinc arbres", sobre textos de Salvador Espriu, dirigit per Joan Ollé.

Ens queda molt per aprendre

Avui a la tertúlia radiofònica de les 3h de la tarda a Catalunya Ràdio, un dels tertulians ha sentenciat que al nostre país li falta entendre els governs de coalició i fàcilment es cau en l'error de pensar que el partit polític majoritari és qui li correspon governar.
Discutir aquest tema entre partidaris d'una banda o l'altra, entre militants o seguidors de partits que acostumen a ser majoritaris i seguidors de partits minoritaris, és absurd, perquè tothom tira per casa. Seria bo, però, fer l'esforç d'analitzar-ho de manera objectiva, sense pensar en el nom dels partits.
Hi ha un element important a tenir en compte i és el del paper que podrien fer els partits polítics minoritaris en un sistema on s'establís que governa qui treu més vots. En aquest cas ja no tindrien cap possibilitat de governar i afavoriria la consolidació de models de bipartidisme (n'hi ha uns quants). La possibilitat d'ajuntar-se amb altres partits per formar govern, justifica la seva pròpia existència i fa guanyar en diversitat i diàleg, encara que posa en perill la sostenibilitat del govern de coalició sortint.
Al meu entendre no hi ha, a priori, uns elements clars que afavoreixin una opció davant l'altra, sinó que més aviat es tracta d'analitzar cas per cas, per veure què li escau millor.
Però hi ha un fet que aquests dies s'ha donat en la política partidista del nostre país arran del segrest del Alakrana. Em refereixo a la facilitat en que el partit majoritari a l'oposició es llança contra el partit en el govern en afers considerats d'Estat que caldria respectar més, la qual cosa no vol dir estar-hi necessàriament d'acord. Això ho he viscut, salvant les distàncies, en la meva breu experiència política, i crec que no és bo. I no és una crítica a l'actual oposició, perquè em consta que en un hipotètic intercanvi de papers, passaria el mateix.
Hi ha, doncs, moltes coses que encara ens queda per aprendre en un sistema polític de democràcia representativa. Jo ja voldria, però ser a la següent etapa: la democràcia participativa.

Ja tenim president!

Sí, ja tenim president i el seu nom és Herman Van Rompuy, és primer ministre belga, i ara serà el president del Consell d'Europa. Confesso que si m'haguessin demanat com es deia el primer ministre belga, no ho hauria pogut respondre, tot i tractar-se d'un país proper i que hi he anat diferents vegades, i he seguit de prop el tema de la llengua i la realitat nacional del país.
El més preocupant, però és valorar les respostes a les preguntes: què és el Consell d'Europa? quines competències té? per qui està format?... quantes persones sabríem respondre tant sols una de les preguntes? En què es diferencia de la Comissió Europea?
El desconeixement explica la poca participació a les eleccions europees, perquè tot i que sabem que anem a votar els parlamentaris europeus, no acabem d'entendre quin és el seu paper ni quines són les seves competències. Què vol dir que Espanya presidirà la Unió Europea? què farà Zapatero i què farà el senyor Van Rompuy?
A mi em passa que de tant en tant haig de repassar els noms i funcions de les diferents institucions i organismes de la Unió Europea, però no hi ha manera que em quedin. El problema està en que s'estudien en clau del propi país, però les funcions i la seva distribució entre organismes no és la mateixa.
El desconeixement fa que Europa no acabi d'assolir la força necessària per liderar i representar tots els seus membres, i el fet que no sigui el nostre referent, provoca que no tinguem interès per conèixer millor la seva composició. És un peix que es mossega la cua, i no en sortirem si no arribem a creure'ns que formar part d'Europa té un sentit, un interès i uns objectius. Veurem que passa ara amb el nou president. El tema de la representativitat queda molt penjat. No sé si això pot ser un handicap per al futur de la Unió Europea.

L'impost de successions

El conseller Castells ha avançat que Catalunya tindrà un impost de successions i donacions molt rebaixat per a les herències entre cònjuges i de pares a fills. També diu que no l'eliminaran perquè els impostos "són necessaris" per l'Estat del Benestar i per mantenir uns bons serveis públics.
D'entrada a ningú agrada pagar impostos i tothom procura d'estalviar-los així que pot. Quantes persones no demanen als industrials que treballen per casa que ho puguin pagar sense IVA, o són els propis professionals que ho ofereixen? Per altra banda, però, tothom entén que els impostos han d'existir perquè són una font d'ingressos perquè l'administració pública faci despesa. La diferència està en el volum i la seva aplicació.
Algú podrà dir que fins fa pocs mesos el capital tributava i que un cop s'ha eliminat, ara tampoc volem que la seva transmissió tributi. Estem buidant de poder financer l'administració pública i per tant reduint la seva capacitat d'inversió i despesa. D'altres parlen de justícia i de la necessitat d'alliberar de l'obligatorietat de pagar impostos per l'herència dels pares o cònjuge.
Penso que si els serveis són universals, també ho ha de ser el compromís social. De la mateixa manera, si entenem que no tothom es beneficia de la mateixa manera dels serveis oferts, tampoc tothom haurà de contribuir de la mateixa manera. La imposició ha d'existir, però no de manera homogènia.
No sé si els nostres parlamentaris es posaran d'acord i votaran unànimement a favor de la supressió (gran rebaixa) de l'impost, i serà interessant que ens fixem on hi ha el desacord, en què es fixa una formació o una altra per donar-hi suport o no. Per la meva banda jo defensaré la imposició per aconseguir bons serveis públics, i defensaré que qui més té més pagui. Quan tinguem coneixement de l'abast i criteris de la reforma, podrem analitzar-la i concloure si beneficia a algú i a qui ho fa; si té en compte el poder adquisitiu del contribuent o no; si té en compte la quantitat de patrimoni o no. Estic segur, però que si del conseller Castells depèn, el resultat serà positiu.

Esclaus de les companyies

Volia escriure sobre la dependència que tenim de grans companyies, com les elèctriques, de gas, telefòniques, de l'aigua... però em quedava molt alarmista i exagerat, probablement perquè durant tres setmanes, a la nostra vila, hem patit greus problemes de connexió telefònica d'una companyia, i no hi havia manera de solucionar-ho. Avui, m'ha fet l'efecte que havíem recuperat la cobertura que tenia abans de la baixada.
Quan t'acostumes a uns serveis, prescindir-ne no és fàcil. Abans no teníem telèfon mòbil i no ho patíem com ara quan aquests fan figa. Abans passàvem moltes tardes d'estiu, a Cantonigròs, amb espelmes perquè la llum se n'havia anat amb l'arribada del primer llampec, i no ho patíem com ara, quan ens tallen el corrent elèctric unes hores.
El que més molesta, però, quan tens problemes de subministrament, són les dificultats en contactar amb algú que t'ho pugui solucionar, o com a mínim et sàpiga donar explicacions. Et sents impotent, sense resposta, sense saber què fer.
Els seus operaris pengen i despengen fils per les façanes, sense que els seus propietaris puguin dir res. Estàs lligat de mans i peus perquè són serveis que no en pots prescindir, ni canviar fàcilment de companyia, i si ho pots fer, com seria el cas de les telefòniques, t'adones que no hi ha diferències i la sensació d'impotència és la mateixa.
Ja tinc feina per al cap de setmana: repassar les factures de la companyia elèctrica, que amb pocs dies me n'ha enviat un parell. Però millor que no escrigui aquest post. No se'l creurà ningú.

Som allà on hem volgut ser

La veritat és que m'he preparat per escriure el post d'avui mentre feien, a TV3, la pel·lícula "les veus del Pamano" i la meva ment ha quedat en blanc. Tot d'una m'ha entrat la indignació, sobretot quan he vist l'assassinat d'en Ventureta, el noi de 14 anys.
A diferència d'altres vegades amb unes altres pel·lícules, no m'he dit que era un babau, perquè m'ha vingut a la memòria alguns episodis de la guerra civil explicats pels meus pares, tot i que no en parlàvem massa. L'estupidesa de la guerra, la injustícia d'una guerra civil, les morts d'innocents...
Em ve de seguida a la memòria la transició política i em reforça la idea que vàrem ser poc valents i incapaços de trencar amb el feixisme, maquillant-lo i fins i tot arribant a justificar-lo. Sovint confonem el seny i la precaució amb la submissió, l'assentiment i el silenci.
És per això que no he pogut ni volgut entendre mai que personatges polítics del model totalitari i membres del govern quan existia la pena de mort per causes polítiques, hagin pogut continuar exercint el poder en un model de democràcia parlamentària. Aquí ha fallat alguna cosa i no sé si ha estat l'engany o la ignorància.
No sé si us passa, però a mi se'm remou l'estómac quan escolto segons qui parlant de democràcia i servei, quan el seu passat ha estat ple de totalitarisme i usurpació; de drets humans quan els han ignorat en el passat, i pretenguin donar exemple de civisme quan més aviat el que fan és l'ostentació del cinisme.

Celebració a Sant Elm

Aquest cap de setmana a Arenys hi havia tanta activitat que et resultava matemàticament impossible assistir a tots els actes. Això fa que hagis d'escollir i et perdis esdeveniments importants. M'han dit, per exemple, que el Cros dels Arenys ha estat un èxit de participació, i que l'itinerari geològic ha resultat tan interessant, com també el taller de minerals per a nois i noies fins a 12 anys.
Avui al migdia el barri de Sant Elm estava de festa i celebrava, amb un dinar, la finalització de la primera fase de les obres de la Llei de Barris, consistent en la rehabilitació dels seus habitatges. Ha estat un dinar de germanor dels residents al barri i d'una bona part de les persones que han intervingut en l'obra.
No cal dir que la Pepi ha estat l'ànima de la celebració i qui ha mogut més fils perquè fos possible, però ha comptat amb unes excel·lents col·laboradores que han fet possible que es desenvolupés sense cap entrebanc i amb la gratitud de tots i totes les participants.
La fase que s'ha enllestit, en què encara queda algun detallet, ha estat la més complexa de tot el projecte, perquè s'ha treballat des de dins els pisos, solucionant els problemes de les artèries dels habitatges (conduccions i baixants). La part més visible, l'exterior, ha permès ordenar el caos que s'havia creat al llarg dels anys, resultant uns habitatges homogenis i endreçats.
A ningú se li escapaven les dificultats que han existit durant tot el procés, però tothom estava content del resultat, valorant el propi esforç i el de les administracions que hi ha col·laborat.
Calçots, sardines i carn a la brasa, de menú, amb un pastís de nata per postres, que ens n'hem llepat els dits. Des d'aquí el meu agraïment i felicitació a totes les persones que han fet possible les obres i l'acte d'avui, i el desig que el trajecte que continuarem fent junts, al llarg dels propers mesos, sigui plaent i profitós per a tothom.

Lluís Ferran de Pol

Avui, a la Biblioteca d'Arenys, hem recordat Lluís Ferran de Pol en la presentació del llibre "Un de tants", editat per Club Editor, i que n'ha tingut cura Josep-Vicent Garcia Raffi, però hem recordat també un episodi de la nostra història i una lleva, la popularment anomenada "del biberó".
Hem pogut escoltar Joaquim Cassà, a qui acostumo veure cada dimecres quan ve a parlar amb l'Assumpció Ribas, qui li corregeix els textos. El senyor Cassà ens ha sorprès amb una narració esplèndida d'un passatge de la seva vida i el seu pas per Saint-Cyprien (Sant Cebrià del Rosselló).
L'editora, Maria Bohigas s'ha emocionat al moment d'iniciar el seu parlament, després d'escoltar Joaquim Cassà, qui de ben segur l'ha fet recordar estampes familiars. I finalment ha estat Josep-Vicent Garcia Raffi qui ens ha llegit una carta imaginària enviada a Ferran de Pol, una carta que ha estat un veritable regal per a l'audiència.
El públic, que omplia la sala de la biblioteca, s'ho ha passat bé i es mostrava orgullosa de pertànyer a una població amb una història cultural tan rica que ens permet, fins i tot després de la mort dels seus creadors, gaudir de la seva obra.

No simplifiquem, obrim els ulls

Ens hem de creure tot el que diuen els diaris? Quan parlen de coses properes, fets que coneixes directament, t'adones de com cal posar en quarantena tot el que llegeixes i no en tens informació directa. No vull dir que siguin uns mentiders, però sigui per incompetència d'alguns, desinformació d'altres i, sobretot, poca professionalitat, fa que a vegades la realitat sigui molt diferent de com te la pinten. Així... com podem assabentar-nos dels fets? haurem de confiar en els periodistes, però procurant no quedar-te amb una sola font i contrastant les notícies tant com sigui possible.
Resulta curiós com en casos de corrupció com hem vist al Palau de la Música, hi ha tres processos paral·lels: la investigació del jutge instructor, el seguiment que en fa la premsa i el que arriba a la gent. Són tres processos que no sempre van de la mà, sinó que poden arribar a seguir camins diferents i condicionar-se uns als altres.
Per entendre les notícies acostumem a simplificar-les, però és molt millor fer tot el contrari, i això passa per analitzar tots elements que intervenen, les seves relacions, les reaccions i les conseqüències.
Analitzeu el cas Millet, observant-lo, però també les fundacions, els partits polítics, els patrons, les institucions, els cantaires, els treballadors, el públic, la família, els negocis, els pactes... No ens limitem a veure un "xoriço", hi ha molt més a tenir en compte.

El Banc del Temps d’Arenys de Mar (2)

Aquesta tarda, al Xifré, s'ha reunit el futur equip de gestió del Banc del Temps d'Arenys de Mar. Han estat 13 persones que han manifestat el seu interès per formar part d'aquest equip que s'encarregarà de posar en marxa i fer realitat el Banc del Temps a la nostra vila.
A partir d'ara hi haurà les sessions de formació i el nomenament de les persones que constituiran la Secretaria del banc, i a partir de la propera setmana ja s'informarà sobre el seu funcionament i s'apuntarà les persones que vulguin ser usuàries del banc del temps; caldrà que decideixin què poden oferir a canvi d'allò que buscaran al banc del temps.
Del Banc del Temps se n'ha parlat des de fa uns quants anys, però encara hi ha persones que desconeixen en què consisteix i què es pot obtenir i com. El banc del temps es basa en això, en temps, que esdevé la moneda d'intercanvi. Jo ofereixo allò que sé fer i m'agrada fer i a canvi obtinc allò que no en tinc ni idea ni m'agrada fer.
La reunió d'avui ha set molt profitosa i s'ha aconseguit tancar tots els punts de l'ordre del dia; tenim candidats a la Secretaria, dates per a la formació i fins i tot el logo. És ben cert que quan hi ha interès per part de tots els reunits, s'avança molt i es rendibilitza el temps. Es pot dir que avui ha nascut el Banc del Temps d'Arenys de Mar.

La nova llei electoral

Sembla ser que darrerament els grans partits catalans es proposen parlar seriosament de la nova llei electoral. No vull pecar d'optimisme perquè fa trenta anys que s'havia d'haver fet i ara, amb el nou Estatut vigent, cal l'aprovació de dues terceres parts dels parlamentaris, és a dir, cal que com a mínim hi estiguin a favor els parlamentaris de CIU i del PSC.
Quan a Ciutadans pel Canvi ens proposàvem promoure la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) favorable a la tramitació al Parlament de Catalunya de la nova llei electoral catalana, no tenia clar que poguéssim arribar molt lluny, no pas per la idoneïtat o no de la proposta, sinó per l'actitud dels partits majoritaris al Parlament. Amb les declaracions de Montilla i Mas, i amb les oportunes reserves, podria ser que el Parlament fes un pas endavant i abordés el tema.
La campanya de la ILP ha assolit, amb escreix, el nombre de 50.000 signatures, que és el mínim necessari perquè la ILP es pugui presentar al Parlament. La possibilitat que no fos admesa a tràmit, quedaria una mica esvaïda tenint en compte el que hem sentit a dir al President de la Generalitat i el principal cap de l'oposició.
CpC no es va inventar res, sinó que va aprofitar el treball encarregat pel Parlament a un grup d'experts en representació dels partits presents al Parlament, i que havia quedat en un calaix, per fer-hi algun retoc, i dir en veu ben alta que la llei era una assignatura pendent que calia aprovar.
M'agradaria pensar que la llei es podrà debatre i consensuar perquè els diferents partits prioritzaran el bé públic per davant del seu interès partidista. Voldria creure que els partits catalans són sincers quan diuen que volen aprovar una llei electoral d'acord amb la singularitat de la nostra nació, i que no hi volen buscar beneficis electorals.
Quant a llistes obertes o tancades, estic d'acord amb la proposta que presentàvem la gent de CpC, és a dir, llistes blocades. Què vol dir? doncs que l'elector, una vegada escollit un partit, pugui seleccionar les persones que prefereix de la llista. Aquesta fórmula garanteix el sistema de partits polítics, i al mateix temps sacseja la confecció ordenada de les llistes, en benefici de les persones i la seva manera de ser i capacitat política.
Veurem en què acaba tot això, però si no volen aportar un altre desencís entre la ciutadania, caldria que s'ho agafessin seriosament i treballessin per aconseguir la llei electoral catalana.

Civisme novament

Avui, com l'altre dia, en una reunió que no hi tenia res a veure, s'ha tornat a parlar de civisme. No sé si aquesta paraula ens arribarà a avorrir, però el cas és que no hi ha dia, reunió, tertúlia o discussió que no se n'arribi a parlar.
Ens preocupa, busquem remeis, però no acabem de trobar la manera de girar la truita. Tothom coincideix que hi ha hagut una baixada massa forta de la guàrdia i ara no se sap com redreçar-ho perquè no tenim clar qui ho ha de fer. Hem desacreditat les maneres d'educar dels nostres pares; hem ridiculitzat els que seguien comportaments tradicionals; hem desautoritzat els professors dels nostres fills; hem ignorat les normes de comportament social; hem perdut els valors que sostenien la nostra societat... ara ens trobem desprotegits, sense recursos, impotents davant la realitat.
Haurem d'utilitzar la imaginació, però sobretot la implicació de tots, perquè és una feina compartida que no podem delegar a ningú. Podrem elaborar una ordenança, però farà falta pedagogia perquè tothom s'ho senti seu.
Seria bo que reflexionéssim sobre què hem fet malament, si ens hem passat de savis, de "progres", i corregíssim allò que no ha funcionat, que segur que no és una sola cosa ni tampoc som els únics culpables.
Permeteu-me que acabi el post d'avui recordant un company de la feina que ens ha deixat. L'Albert era la persona més agradable que he conegut a l'empresa, a qui li desitjaves tota la sort del món. Ens trucàvem sovint i sempre fèiem conya. L'Albert es feia estimar i la notícia de la seva malaltia va ser el pitjor que m'ha passat aquest any. Hi ha morts que són injustes i aquesta n'és una. L'Albert no s'ho mereixia. Adéu Albert, ha estat una sort haver-te conegut.

Vendre fum per tapar les vergonyes

Segons llegia a la premsa, el president Chávez amenaça en declarar la guerra a Colòmbia. No conec a fons el que passa entre Colòmbia i Veneçuela més enllà del que pots llegir als diaris i seguir en el telenotícies, però el que tinc molt clar, des de sempre, és que la manera de fer d'Hugo Chávez no és el meu estil i, per tant, difícilment li sàpiga veure les gràcies, que segur que alguna en té.
Llegir que un país sud-americà n'amenaça un altre, avui sona estrany. Això ho situes a l'orient o bé al continent africà, però a Amèrica? Es fa estrany, però al mateix temps, venint del president veneçolà, tot és possible.
Hi ha moltes interpretacions de la notícia, però jo em quedo amb la que trobo més factible i versemblant: es tracta de fer rebombori perquè la gent es distregui i s'oblidi dels propis problemes, probablement ocasionats per la incompetència del seu president.
Imagineu-vos per un moment que sou el president d'una entitat i teniu molts problemes per resoldre tots els entrebancs que van sorgint dia rere dia. Per evitar que els socis se us tirin a sobre podeu reunir la Junta i decidir un pla de xoc per afrontar les adversitats, o caure en el parany de buscar enemics en les entitats properes, perquè els vostres socis s'uneixin per criticar els altres. És probablement una bona sortida, però que a la llarga acaba passant factura, que pot arribar a ser irreversible.
Us he posat l'exemple d'una entitat, però n'hi hauria d'altres potser més semblants al cas que tractava, com podria ser la gestió d'un ajuntament. Ho pilleu?
Tots plegats hem d'evitar pecar de supèrbia i no anar tant de llestos per la vida, perquè podrem enganyar-ne uns quants durant un cert temps, però no seran tants com ens pensem, ni tant temps com desitjaríem. A la llarga tot se sap i la vida torna les coses al seu lloc.

Dues aficions de la família

Més de 300 nois i noies configuren els equips del Futbol Club Arenys. Uns nois i noies que complementen la seva formació amb la pràctica esportiva, i uns joves i no tan joves que s'encarreguen de la seva formació, ensenyant la tècnica del futbol, però també el treball d'equip, la convivència i l'amistat entre tots els integrants.
Avui s'ha fet la presentació formal dels equips d'aquesta temporada i hem pogut observar com totes les edats hi són representades, des dels nens de 4 i 5 anys, fins als veterans que, malgrat l'edat, no han perdut l'afició al futbol.
Els pares que hi confiem els nostres fills, a vegades no som prou conscients de la responsabilitat que deleguem als entrenadors i directius del club, ni del treball que tenen per aconseguir, no tant els èxits esportius com la seva formació personal en l'àmbit del lleure.
A la tarda hem realitzat la nostra cita anual a l'Expominer, i hem pogut contemplar la gran varietat de minerals que s'hi exposen, alguns d'ells de gran bellesa. Podríem discutir la idoneïtat o no d'aquest certamen, i de fet ja va sortir en una reunió del Consell Municipal del Museu, però en tot cas s'ha de demanar que es reguli i s'eviti l'especulació destructiva, i no limitar-se simplement a privar-nos d'observar meravelles de la natura.

Activitat cultural a Sinera

Després de veure com l'equip de futbol de l'Arenys empatava a Arenys de Munt, he assistit a la inauguració de l'exposició de Patchwork al Museu de la Punta. Una exposició que recull treballs de diferents artistes del patchwork, una artesania que consisteix en unir retalls de roba i que per aquesta ocasió s'han reunit per retre un homenatge a les puntaires.
El museu estava ple de gent, moltes puntaires i també persones que treballen aquesta tècnica que de mica en mica va fent-se un lloc també a Arenys. Si ahir ens trobàvem tenyits amb la pols de carbó, avui uníem teixit amb puntes.
I corrent cap a la Biblioteca perquè a la mateixa hora hi havia programada la conferència que fa uns dies es va haver d'ajornar per problemes de salut del conferenciant. Allà, l'empresari i escriptor Xavier Roig dissertava sobre la necessitat d'una renovació moral i material de Catalunya. Evidentment hi he arribat tard i per això m'he quedat al darrere, dret, atent a les paraules del conferenciant.
Roig deixava clara la necessitat d'una reflexió i autocrítica, i posava en dubte la simplicitat de moltes veus que demanen la independència sense adonar-se que abans hi ha molta feina a fer. Malgrat que la seva exposició ha estat precisa, i que el moderador de la xerrada ha corroborat exhaustivament, les preguntes i reflexions del públic assistent donaven a entendre que o bé no s'havia entès, o no s'hi estava d'acord.
Amb xerrades com aquesta es pot caure en la demagògia i la simplesa de les afirmacions que s'hi fan. Al meu entendre, algunes afirmacions han estat un xic gratuïtes, però el filó del seu discurs tenia una intencionalitat clara.
Podria comentar moltes anècdotes, però em quedo amb les dues intervencions de propaganda del nou partit de Carretero, una d'elles a càrrec de l'alcalde d'Arenys de Munt que, des de la consulta popular al seu municipi, ha guanyat protagonisme polític més enllà del seu entorn.

Salut mental

El títol de la tertúlia d'avui era aquest, però ben bé l'hauríem pogut titular "Medicina quàntica". El doctor en psiquiatria Santiago Borobia ens ha fet una demostració de teràpia vibracional, amb un aparell SCIO que detecta les vibracions i actua invertint els valors que distorsionen.
A l'ordinador s'entren les dades de la persona i es procedeix a fer la calibració entre la persona, la màquina i l'ordinador. El doctor ha insistit en tot moment que no es tractava de cap diagnòstic, sinó d'un prediagnòstic.
Hi ha hagut una segona part quan hem tractat la salut mental en general. Hem parlat dels trastorns de personalitat dels joves, la manca de límits. I dels nens índigo, que sembla ser reaccionen molt bé al mètode, o els cristal, que són un estat superiors, més sensibles.
Hem parlat de la vibració de la terra, que està canviant els valors i està ocasionant un augment de casos de fibromiàlgia (descontrol energètic).
Ha estat una tertúlia especial que m'ha fet oblidar durant un parell d'hores, la realitat que he viscut aquest setmana.

Ser responsables

Com ho podem fer per recuperar els valors que ens fan més persona, més sociables, més justos amb els altres?
Avui, al Consell Escolar Municipal ha sortit, d'esquitllada, els actes vandàlics de la nit de Halloween. Què podem fer per evitar que nois i noies de 12, 13 o 15 anys surtin al carrer per fer pintades, cremar contenidors, trencar mobiliari urbà...? Què podem fer i qui ho ha de fer? És responsabilitat de l'Ajuntament, perquè no col·loca més policia al carrer, per espantar els brètols? o potser la responsabilitat és dels pares que deixen que els seus fills es comportin d'aquesta manera? Han perdut l'autoritat? o potser han deixat d'educar-los?
No se'ns recriminava l'actitud de l'Ajuntament, però jo em preguntava com hi podíem col·laborar per trobar solucions. Organitzar actes paral·lels i engrescadors perquè els nois i noies es decantin per allò que no destrueix simplement, però... quant temps ho podrem anar fent? quantes vegades haurem d'inventar alternatives per entretenir els brètols en potència?
Els mestres i professores es queixen del comportament dels alumnes, de com arriben a l'escola i de com han de substituir els seus pares que han abdicat, han renunciat a educar-los.
No és un pensament carca; no penso que ho sigui, sinó és una visió un xic desanimada en busca i captura de solucions per recuperar el saber fer i el saber ser en societat. No es tracta de recuperar models antics, sinó d'actuar amb els nous models, però amb serietat i compromís, i sobretot responsabilitat.

Rigor i professionalitat

Una vegada més, una mala pràctica periodística distorsiona la veritat i crea alarma social. És evident que cadascú s'ha de posar al seu lloc i procurar fer bé la seva feina, però això no treu que puguem fer crítica quan de manera reiterativa es practica un periodisme sensacionalista buscant la venda dels diaris, al marge de la serietat del contingut.
L'edició d'El Punt d'aquest dimecres informava d'Arenys de Mar en el context del "cas Pretòria", i al meu entendre, si llegies el text, ho feia de manera molt explicativa i entenedora. El problema estava en què els titulars donaven a entendre uns fets que no coincidien amb el contingut de la notícia, que a més venia il·lustrada per unes fotografies de "protagonistes", un dels quals no hi tenia res a veure, l'exalcalde, i que, per tant, se'l relacionava, no sé si malèvolament, però com a mínim de manera irresponsable.
Si bé els polítics haurien de fer un acte de contrició i treballar per una gestió més transparent, el món periodístic hauria de revisar els criteris emprats en l'exercici de la seva professió. No es pot empastifar tothom, sense cap escrúpol, sota l'excusa d'informar. De la mateixa manera que tots convindrem que hi ha polítics i polítics, també haurem de convenir que hi ha periodistes i periodistes. Necessitem rigor i professionalitat, sense els quals la nostra societat no té futur.

Privilegiats en perill

Davant la possibilitat que el govern modifiqui el règim fiscal per als estrangers que treballen a Espanya amb rendes per sobre els 600.000 euros anuals, es planteja la discussió entre els que ho veuen bé i els que hi estan en contra. Segons he pogut llegir, el tipus d'IRPF passaria del 24% actual al 43%
He llegit les argumentacions del president de la Lliga de Futbol Professional (LFP), el senyor José Luís Astiazarán, per anar en contra a la mesura i he pensat que ratllava la demagògia més absoluta. El president afirma que l'eliminació dels avantatges fiscals suposarà la ruïna per al futbol espanyol. Deixaran de venir les grans estrelles, els patrocinadors perdran interès i la gent anirà menys al futbol...
Però fins i tot amb el supòsit que el senyor Astiazarán tingués raó, és lícit que amenaci amb paralitzar la Lliga?
Hi haurà persones que es creuran els arguments del president de la LFP i no voldran que es canviï la pressió fiscal, però llavors em pregunto si som conscients del que fem, pensem i diem. Ens lamentem de la crisi que patim, que moltes persones han perdut la feina, i som capaços d'acceptar que uns professionals cobrin grans fortunes i a més gaudeixin d'uns privilegis fiscals.
Ens encanta veure jugar els cracks de la lliga, però som coherents quan els idolatrem? Hi ha més interrogants que podem anar responent a l'espera de si es fa el canvi i si la LFP es mobilitza, o més aviat, es paralitza.

Estem ben distrets

Algú es recorda de l'Estatut i la futura sentència del Tribunal Constitucional? oi que sembla que fa temps que no se'n parla? Probablement ara seria el millor moment per fer pública la sentència, ja que el nivell d'atenció és molt baix. L'atracció són els casos de presumpta corrupció.
Això ens demostra que en política la memòria és efímera, però les actuacions són cícliques i per això quan menys t'ho esperes, tornen. I una altra lliçó a tenir present: encara que no tots els partits polítics són iguals, cap d'ells pot estar tranquil, perquè de persones corruptes en poden sortir arreu.
Dit això, repeteixo una vegada més que la gran majoria de les persones que es dediquen a la política són honestes i ho fan com un acte de servei. No és bo posar a tothom al mateix sac perquè la desconfiança en la classe política ens pot portar a un cul de sac, i al desastre del sistema democràtic.
Per això és tant important impulsar una gestió transparent i participada, i no convé que el desencís pels darrers esdeveniments ens freni a participar en la gestió pública. Seria bo que tothom, en un moment de la seva vida, accedís a l'administració pública per adonar-se de la realitat i de les dificultats d'implicar els altres. També seria bo, i això m'ho discutirà molta gent, que la dedicació en política no fos una finalitat, sinó una etapa de la vida amb un inici i un final.
Es critica fàcilment els polítics, però el sistema tampoc ha trobat respostes a situacions complexes. Han de cobrar els polítics? quins sous han de tenir? com s'integren a la societat després de passar per la política? i a la vida professional? els partits polítics han de recol·locar-los com a càrrecs de confiança?
Parlem molt del finançament dels partits polítics i és ben cert que s'ha de regular, però no podem oblidar-nos de la professionalització dels polítics.

Civisme i tradició

Parlem molt de civisme, o més aviat d'incivisme, perquè això és el que predomina a les nostres poblacions, i a més, cada vegada amb protagonistes més joves. Sens dubte que alguna cosa estem fent malament i tots en som responsables.
Avui qualsevol excusa és bona per escenificar l'incivisme, i això ho podem veure en esdeveniments com la nit de naps a Arenys, que és tradició des de fa molts anys i que els actes incívics hi són més presents que mai, o ara amb una festa gens nostrada, com és el Halloween, que s'afegeix a la nostra tradició, però en el vessant més incívic.
Aquesta nit de la castanyada, els nostres adolescents s'han dedicat, amb el consentiment implícit dels seus pares, a fer bretolades pel municipi. A què treu tot això? què passarà amb els fills que hagin pogut ser identificats? què els diran els seus pares?
Perquè l'incivisme dels nostres fills és responsabilitat nostra i no podem culpar ni els amics ni les escoles. Hem cedit massa protagonisme a fora de casa i ens hem quedat massa tranquils.
Des de l'Ajuntament s'ha d'actuar, fent pedagogia, modificant l'ordenança de civisme, pactant amb tota la població per aconseguir un poble que s'hi pugui viure sense rebre bretolades per part d'uns inconscients que comencen amb mal peu. Tot això ho podem fer, però no podem substituir la família. Els pares són els màxims responsables d'aquells fills que amb dotze o tretze anys surten al carrer, de nit, per fer destroces al mobiliari urbà i la propietat privada. Contra aquests s'ha d'actuar amb mà dura, i contra els pares una lliçó de responsabilitat cívica i social.