Reflexions sobre l'abstenció

Arran de l'extensa discussió a arenyautes, sobre el dret i el deure de votar, de la qual ja us en parlava fa pocs dies, he estat donant-li voltes i reflexionant sobre el sentit del vot en una societat que no et serveix, una societat que ni tan sols et motiva la possibilitat de millorar-la.
Em preguntava si l'abstenció no era una demostració de l'individualisme. Podríem afirmar que l'abstenció és una reacció antisocial? Pot un indidu social abstenir-se per principis? No ho tinc clar, i m'imagino que les respostes són complexes. Quina ha de ser la base de la política social? Com s'ha d'organitzar aquesta societat? Si tothom s'abstingués, qui organitzaria què?
Els abstencionistes militants què proposen? Què pensen de les persones que opten a presentar-se? Tenen alguna esperança de futur? Compten que algú o altre estarà governant, però que ells n'estaran al marge? S'han plantejat mai presentar-se a unes eleccions? Pensen el mateix d'unes eleccions sindicals,escolars o de l'associació a què pertanyen, si és que en pertanyen a cap.
No he arribat a cap conclusió, tl com es podia suposar. Ho deixo a l'aire per continuar reflexionant.

Post número 600

Aquest és el post número 600 del meu blog. Un blog que vaig començar el gener de 2005, amb una freqüència irregular que ha acabat sent diària. Un blog on parlo força de temes d’Arenys, sense oblidar-me del meu país o de l’estat espanyol.

La política, o millor dit, la meva manera de viure i entendre la política, és un dels temes més utilitzats, encara que no m’oblido de la cultura, el lleure i la societat que m’acull i on intento incidir amb el meu testimoni i la manera d’entendre la vida.
Un blog que ha sofert darrerament un canvi important en la manera de llegir-se. Em consta que hi ha gent que té o tenia el costum de llegir-me, i que no ho fa de la mateixa manera a partir de conèixer la meva intenció de presentar-me a les eleccions municipals. Es tracta d’un fet que mereix una reflexió. La pregunta que em faig és en què puc haver canviat a l’hora de ser valorat o jutjat pel fet de presentar-me en una llista electoral: Serà pel simple fet de presentar-me a les eleccions? Serà pel fet de fer-ho a la llista del PSC? M’imagino que hi ha gent per a tots els gustos, i voldria pensar que no he decepcionat a ningú, sinó com a molt, sorprès.
En molts posts he parlat de la meva afició a la política al marge dels partits polítics, i ara algú podria pensar que he pres una decisió contradictòria. No sé si el post número 600 pot ser un bon moment per justificar-ho, encara que tampoc tinc clar que ho hagi de fer. Si és d’interès per algú, voldria dir que la decisió que he pres és seriosa i meditada. Continuo pensant que la ciutadania ha d’estar més implicada en la gestió pública que els afecta, i és precisament per aquest motiu que he optat a presentar-me, i poder afavorir aquesta implicació des de dins. La meva gestió municipal, al govern o a l’oposició, no tindrà cap sentit si no va dirigida, principalment, a obrir portes i facilitar el diàleg i la participació de la ciutadania. I ho faig en una llista d’un partit polític on hi ha unes persones amb qui veig possible treballar junts, i que m’ha acceptat tal com sóc. Unes persones a qui he ofert el meu compromís per treballar per a uns objectius assumibles, i que faig extensiu a tots els regidors i regidores del futur Consistori.
També m’he decidit a presentar-m’hi, cansat d’observar la mala gestió de l’actual govern de CIU+PP. Una acció de govern que, encara que ens venguin moltes fotografies, ha viscut al marge del diàleg, de la planificació, de l’eficiència... quatre anys perduts, que s’han volgut maquillar aquests darrers mesos.
Perquè crec que es pot fer millor; que Arenys compta amb persones molt més capacitades per liderar un projecte polític que beneficiï a tothom, sobretot als més febles; perquè cal donar un impuls que ens faci sortir d’aquest cul de sac on hem anat a parar, i per la meva experiència a l’administració local, em presento a les eleccions municipals, amb una idea ben clara: si no sóc capaç d’aportar valor afegit, no tindrà cap sentit continuar com a regidor, sigui al govern, sigui a l’oposició. És el compromís que he assumit des del primer dia que vaig prendre la decisió, i que estic disposat a respectar.

Serà per ànsies de protagonisme

Avui un anònim em convidava a que escrivís sobre les declaracions de Maragall, atès que ho havia fet sobre Carretero, en alguna ocasió. M’hauria agradat més que qui m’ho demana, hagués signat amb nom i cognom, però ja veig que no tothom sap o vol donar la cara.

Malgrat tot, l’anònim té raó, i és bo que en parli, perquè em molesta igualment, com m’ho havia fet el conseller Carretero. M’agrada que la gent sigui crítica, i encara més quan es tracta de gent de partit. Penso, i potser m’equivoco, que la gent d’esquerres és més autocrítica, i això és bo, fins a cert punt. M’explico.
Tots cometem errors, i és bo que ho sapiguem reconèixer. Els grups o en aquest cas els partits polítics, també s’equivoquen i és important que els serveixi per millorar. Les divergències són interessants perquè ajuden a créixer, però s’han de tractar bé i en el seu moment. La unanimitat, en la manera de pensar, més aviat m’espanta, ja que em recorda moments d’autoritarisme i repressió. Entenc que la vida és complexa, la política viva, i això ens porta a la diversitat de pensaments i actuacions.
Les persones que anem per lliure, som responsables dels nostres actes, però les que van en grup, o nosaltres, quan decidim caminar plegats, hem d’actuar de comú acord, que no vol dir perdre el nostre criteri ni la nostra manera de pensar, sinó que hem de treballar en equip i consensuar les accions.
Les meves crítiques al conseller Carretero es basaven en l’efecte negatiu sobre accions de govern. En més d’una ocasió, quan la primera pàgina dels diaris hauria d’haver estat dedicada a acords importants de govern, unes declaracions inoportunes li treien protagonisme. En aquests moments, el president Maragall, ha ressorgit per manifestar la seva opinió sobre l’Estatut i el seu desencís per haver estat decantat de la política. No es tracta del mateix que en el cas de Carretero, ja que el conseller ho feia des de dins del govern i Maragall ho ha fet des de fora, un cop ha estat apartat del govern. De totes maneres, però, no deixa de fer un flac favor a l’actual govern de l’Entesa.
Tindrà això conseqüències electorals, o el que seria pitjor, sobre l’estabilitat del govern? Caldrà veure si la societat en general, i els polítics de manera especial, són prou madurs per destriar una cosa de l’altra. No és menys cert que conèixer la veritable història dels fets, ajuda molt a comprendre el present i també el futur, per la qual cosa, les declaracions de Maragall no són simples anècdotes sense importància.
Voldria creure que a partir d’aquestes declaracions del president, i les que encara estan per arribar, tots fóssim capaços d’analitzar on hem fallat i què ens queda per aprendre. La resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, serà decisiva, per al futur de la nostra nació. Maragall diu que, mirat en perspectiva, la reforma de l’Estatut no ha valgut la pena. Això ja ho va dir ERC, però va quedar en minoria. El govern de Catalunya pensa que no és cert, que l’esforç sí que ha valgut la pena. Tot és molt relatiu, i hi ha gent d’Arenys que, fins i tot, arriba a dir que aquest mandat de CIU+PP, ha servit d’alguna cosa, la qual cosa em fa pensar que qui no és feliç és perquè no vol.
Hauria preferit que Maragall, si tenia alguna cosa a dir, ho hagués fet en el seu moment, i no haver esperat fins ara. També és cert que és millor ara que no pas després de conèixer el veredicte del Tribunal Constitucional. El que demano és que el govern treballi i no perdi el temps. La nostra nació no es pot permetre el que li ha succeït a Arenys aquest darrers quatre anys.

La xarxa d'arenyautes

Arenys tenim la sort de poder comptar amb una xarxa d’arenyautes, que arriba als quatre-cents titulars, dels quals, com a molt, n’hi ha una cinquantena d’actius, però amb suficient activitat com per dinamitzar la xarxa. També és cert que el ritme no sempre és el mateix i es passa temporades amb poca activitat.

Aquesta tarda quan m’he connectat m’he trobat amb més de quaranta correus, la majoria dels quals eren d’arenyautes. Es tractaven dues qüestions: el vot per correu, i el dret i/o deure de votar. El primer cas era més en to informatiu, atès que ha començat el període per exercir el vot per correu, però el segon tema no és la primera vegada que es toca. Des de fa molt temps que es debat sobre les conseqüències d’abstenir-se, i la possible irresponsabilitat en el cas de no votar.
Tenim a un gran defensor de l’abstenció, que ho argumenta amb força, i es molesta quan llegeix les crítiques que reben les persones com ell. Tot i que sóc defensor de la predisposició de la gent a votar, encara que sigui en blanc, puc entendre la seva posició, perquè és raonada. No es tracta de no votar, per desídia, per mandra, per pur passotisme, sinó l’abstenció que ell defensa parteix d’una posició militant, tan lícita i comprensible com la de la persona que vota amb convenciment, i molt més justificable que la d’aquell que vota per inèrcia, sense meditar massa el seu vot, que desconec si n’hi ha molts, però estic segur que també n’hi ha.
La llàstima d’aquesta discussió és que no avança i s’acaba sempre al mateix lloc, el lloc que serveix per reprendre la discussió al cap d’uns dies o setmanes. Seria bo anar més lluny.
Avui més d’una persona insistia en les deduccions sobre una actuació o una altra. Segons es podia llegir, no votar era donar ales als de sempre. Això s’entendria si partíssim de la hipòtesi que els partits de sempre té votants fidels, i els que no voten, si ho fessin votarien els altres partits. Potser és cert, però què passaria si els que no voten anessin a votar, i ho fessin per als partits de sempre?
Jo sempre animaré la gent a votar, però fer-ho a consciència, amb la màxima informació possible, i entendré perfectament el militant abstencionista.

Música i paraules a la vila, i no hi ha campanya

Ahir música a l’EMA i paraules al PLE. Aquest podria ser un resum de la tarda-vespre d’ahir dimecres 25 d’abril. A la sortida del Ple Municipal, un petit recordatori d’Almansa, en la commemoració dels 300 anys.
Música, perquè aquesta setmana l’Escola de Música d’Arenys de Mar celebra una setmana musical, dedicada a Sant Jordi. Ahir va ser el torn de l’Aula de Guitarres del Conservatori de Badalona. La meva filla, la Clara, estudia guitarra, i era important assistir al concert.
Va resultar un concert agradable, en família, però tècnicament molt correcte. Sempre he pensat que la guitarra, per als que comencen a estudiar-la, no és gens agraïda. Té poc so i un so rar, mig desafinat. Escoltar un concert de guitarra a càrrec d’algun virtuós, és tota una altra cosa. L’instrument es transforma.
Avui hem tornat a l’Escola, perquè aquesta tarda actuaven els nostres fills. Res a veure amb ahir. Més pares, més germans petits, i el producte: el treball d’aquests mesos a l’escola. Arenys té una escola consolidada. No sé si sortiran bons músics, però ben segur que tindrem uns arenyencs i arenyenques molt sensibles, i amb una formació musical envejable.
I després el Ple Municipal, el que havia de ser el darrer del mandat, exceptuant l’extraordinari de la insaculació per a les meses electorals. Sembla ser que l’Alcalde en vol fer un altre. De cara a la galeria? Que cadascú pensi el que vulgui. De fet va resultar molt més interessant que la majoria de plens d’aquests quatre anys. S’ha de reconèixer que els regidors i regidores del govern (CIU+PP), s’han espavilat, i tot allò que no han fet durant tres anys i mig, ho estan entrant amb calçador aquests darrers mesos. Estan fent una bona campanya electoral.
Nova ordenança reguladora de les instal·lacions de radiocomunicació (casualment el darrer cap de setmana hi va haver una manifestació); un conveni per aconseguir un Motel (després de quatre anys de sentir parlar d’hotels i més hotels); el registre telemàtic (el més ambiciós possible, després d’estar-ho demanant any rere any). Aquest govern és una vinya! Gairebé, només per la feina que fan els dos darrers mesos de mandat, ja val la pena votar-los, encara que durant 46 mesos estiguin adormits, i fen oïdes sordes a les reivindicacions ciutadanes. Ah! el més interessant! Per primera vegada hem sentit de la boca de l’alcalde, demanar disculpes per la seva manca de diàleg. És un miracle? O són... les eleccions del més vinent?

L'habitatge i la borsa

Des de fa temps l’habitatge és el centre de la polèmica, per l’especulació que se’n fa; per les dificultats dels joves per accedir-hi; per la quantitat de pàgines que s’han omplert parlant-ne; per l’augment geomètric del seu preu...

Les hipoteques formen part de la nostra vida, i es fa difícil trobar famílies que n’estiguin al marge. Hem viscut uns anys en què el diner no valia res, i la inversió en habitatges era una bona opció. Inversió per anar-hi a viure, però també per especular-hi.
L’economia del nostre país s’ha beneficiat del boom de la construcció, i ha fet recular el percentatge de l’atur. Malgrat tot, però, ningú dubtava, o dubta encara, que tot té un final, i que s’ha de saber parar a temps. Avui es fa més difícil hipotecar-se, perquè els habitatges són cars, i el diner ha recuperat part del seu valor, i les hipoteques no resulten tan favorables.
Cada vegada hi ha més famílies que tenen com a principal despesa l’amortització de la hipoteca, i veuen mermada la seva disponibilitat pressupostària. Es tracta de gent que ha fet el pas d’adquirir un habitatge, amb un gran esforç d’endeutament, i ara es troben que el preu del diner segueix pujant.
He parlat d’inversió per viure i inversió per especular. No és el mateix, ni les conseqüències són les mateixes. Aquella persona que ha especulat, es pot trobar que la seva adquisició no tingui demandes, i es vegi obligada a rebaixar el preu de l’oferta, o quedar-se amb l’habitatge. Una altra situació molt diferent és aquella persona que després de fer un gran esforç, de sobte es troba amb un increment considerable de la despesa mensual per la hipoteca, i amb el perill que no pugui tornar enrere, perquè el mercat estigui saturat i els preus comencin a baixar.
Avui llegíem la notícia de la borsa, on les immobiliàries s’enfonsen. És l’inici del final de l’efecte bombolla? Comença el cicle negre per a la construcció? S’ha d’analitzar tot i no deixar-se portar pels primers símptomes. La borsa és especulació, i caldrà veure què hi ha de cert i què de pura especulació. De totes maneres, però, no podem enganyar-nos, i allò que fa tant temps hem anat comentant, no trigarà massa a arribar.
Què fa l’administració pública? Hi ha de jugar? De quina manera? Aquestes són tres preguntes amb unes respostes que identificarien la manera de ser i pensar dels diferents corrents polítics. Que cadascú hi digui la seva, però jo voldria que l’habitatge fos realment un dret per a totes les persones, i per tant, quedés al marge de l’especulació. Tot el que pugui fer l’administració pública per assegurar aquest dret, serà poc si no hi ha polítiques valentes i contundents. Hem de lluitar perquè els governants hi apostin fort.

Ara és l'hora de demanar-ho tot

Amigues i amics arenyencs, ara és l’hora que demaneu a l’equip de govern, que està a punt de plegar, tot allò que se us ha negat o ignorat. Ara el govern de CIU+PP diu SÍ a totes les demandes de la societat civil. Ara teniu la garantia que, per aconseguir els vots, us faran tot allò que els demaneu, sobretot si ho feu públic i amb manifestació.

L'actual govern municipal entrarà al Guinness, per haver assolit un rècord: realitzar en dos mesos tot allò que havia de fer durant quatre anys. Els veureu lliurant flors als intèrprets; inaugurant projectes que es varen coure durant el mandat anterior, ara fa més de quatre anys; dissimulant les tibantors d’aquests quatre anys, amb el somriure a la boca, i sobretot, tal com us deia, acceptant totes les propostes i demandes que se’ls fa, perquè el NO està prohibit en precampanya.
Recordeu però, que necessitem un govern receptiu i amb possibilitats de participar, durant tot el seu mandat. No és bo haver d’esperar quatre anys per aconseguir un reguitzell de coses. M’agradaria saber què se n’ha fet del projecte participatiu del Xifré; què hi ha de l’estudi subvencionat per la Diputació, sobre el panorama cultural; i també per què les llicències d’obres han trigat, durant aquest mandat, més d’un any; què ha passat amb els pressupostos participatius que defensava la regidora del PP; què passa amb l’ordenança sobre bustiades, o la de les antenes parabòliques i els aparells d’aire condicionat a les façanes, i més promeses no complertes que tots vosaltres podríeu afegir.
No és positiu haver d’esperar quatre anys més perquè ens facin la feina els darrers dos mesos. Ha de ser des del primer dia, i això no ens ho pot garantir la mateixa gent que ha paralitzat l’activitat política i administrativa de la nostra població. No ho podem esperar d’unes persones que s’han manifestat incapaces d’aconseguir tot allò que ens varen prometre, i han donat mostres de cansament i dependència absoluta del seu líder. Volem un altra manera de treballar, i aquesta la podem aconseguir, per un bé per Arenys.

Sant Jordi festiu o laborable

No us heu fet aquesta pregunta? Doncs jo avui l’he escoltat més d’un cop en més d’una tertúlia improvisada. També hi he participat, i la resposta no és homogènia. Hi ha els defensors del seu caràcter laboral i els que voldrien que fos festa.

Jo m’inclino perquè continuï com a dia laborable, perquè en el fons, encara que anem a treballar, estem una mica de festa, i ens escapem a badar, comprar llibres i roses, i gaudir d’una de les primeres festes de la temporada, sortint de l’hivern.

La placeta de l’església d’Arenys, s’ha omplert a partir de les sis de la tarda. Fins aquesta hora hi havia unes quantes persones passejant pel tram de la Riera, les parades de llibres i roses, Ràdio Arenys i també la d’alguns partits polítics. L’espectacle infantil ha reunit a tots els nois i noies que sortien de l’escola i de les activitats extraescolars.
En perspectiva t’adones que estem de festa, la festa del nostre patró, i avui no era un dilluns qualsevol, sinó que era un dia més del cap de setmana.
Demà començarem de veritat la setmana, amb la sort, per a qui no treballi els dissabtes ni els diumenges, que només durarà quatre dies. Demà llegirem el volum de vendes, tant de llibres com de roses, i valorarem l’efectivitat de la diada. Per a nosaltres haurà estat important participar de la festa, i haver rebut la rosa o el llibre de la persona estimada. Sant Jordi és una festa amable, on ens reafirmem com a poble, no pas a partir de la crispació sinó de l’estimació, a la cultura, en forma de llibre, i a la sensibilitat de l’altre, amb la rosa. Desitjo que la jornada us hagi estat plaent.

Xè aniversari del Cor de noies

Si ahir us explicava l’espectacle Pel camí dels ulls, avui us parlaré del concert que ha tingut lloc aquest migdia, a l’església del Convent dels Caputxins d’Arenys de Mar. Dins la programació intensiva d’aquest cap de setmana de Sant Jordi, un dels actes era la celebració del desè aniversari del cor de noies de l’Escola de Música d’Arenys. Inicialment es tractava d’un cor de joves, però al quedar només les noies, automàticament ja se l’anomena cor de noies. Avui s’aprofitava l’avinentesa per presentar també al Cor infantil, que ja havíem tingut l’ocasió d’escoltar-li alguna peça coral els voltants de Nadal. El seu repertori ha augmentat i avui ens han interpretat set peces de diferents autors i països.
Les dues formacions són dirigides per Jordi Lluch, que hi dedica molt d’esforç i entusiasme, i la seva gran qualitat musical i sensibilitat, que el fa un gran director. El resultat n’és una mostra palpable.
La interpretació del Cor infantil ha estat molt correcte, destacant l’atenció dels cantaires cap al director, la seva concentració, i l’emissió conjuntada de les veus. Al darrera s’entreveu moltes hores d’aprenentatge, i un mà segura i clara en el gest, per part del director. A tot això s’hi ha de sumar les diferents coreografies, simples, però encertades que engalanen l’actuació.
El cor de noies ha començat la seva participació, amb una Ave Maria, atribuïda a Giulio Caccini, molt ben interpretada, destacant els pianos ben ajustats. La segona peça ha estat Vois sur ton chemin, de C. Barratier / B. Colais, que molts haureu escoltat al film “Los chicos del Coro”. La peça, en si mateixa, és molt agraïda, i la seva interpretació ha estat a l’alçada. Han acabat la seva actuació individual, amb Shiru, d’Allan E. Naplan, que l’hi ha donat el toc divertit. El concert s’ha acabat amb la interpretació conjunta dels dos cors, de la peça No ceo, no chan, de Briones / A. Suárez.
No hi havia molta gent, probablement per la coincidència d’actes a Arenys, ja que aquella mateixa hora s’inaugurava la sala adjunta de la Biblioteca. Un dels molts actes que l’actual govern municipal està realitzant darrerament, per oblidar els quatre anys de paràlisi, i poder passar a la història amb alguna cosa feta.

Pel camí dels ulls

Aquesta nit, al Principal, dins la programació Primavera de les Arts, veu i piano en concert. Un excel·lent muntatge, amb textos de Salvador Espriu i música de Debussy, Rodríguez Picó, Schubert, Ravel, Poulenc, Stravinsky, Brahms i Mozart, dirigit per Teresa Vilardell, a càrrec de Mireia Fornells i Joan Miquel Hernández Sagrera, piano a quatre mans, i Fina Rius, actriu. L’assessorament musical ha anat a càrrec de Jesús Rodríguez Picó, compositor, de qui li hem escoltat un parell de peces.

La parella de pianistes ja ens tenen acostumats amb un gran nivell musical, i per tant ja no ens sorprenen. Fina Rius ha fet un gran treball narratiu, ben compenetrada amb els pianistes. La nota curiosa que ha trencat una mica el silenci d’un públic molt atent, ha estat la posada en escena, a sobre el teclat, dels peus dels dos pianistes.

Un espectacle aconsellable. que estic segur que repetiran en algun altre auditori o teatre, i que augmenta el prestigi i qualitat del cicle de Primavera de les Arts del Maresme. El Teatre Principal continua oferint actuacions professionals de qualitat, que poden convèncer als més escèptics a la rehabilitació del teatre.
Deixeu-me que hi afegeixi una crítica que m’han demanat que comentés. Es tracta del programa de mà que no sempre és fàcil de llegir, sobretot per les persones d’una certa edat, o bé amb problemes de visió. El disseny no ha d’estar renyit amb la claredat del programa de mà. La cursiva i negreta del text d’avui, oferien certa resistència a una lectura fàcil per a qui ja té els ulls una mica gastats.
Avui, Arenys de Mar ha pogut presenciar una brillant actuació, de la qual n’he pogut gaudir.

Comença la festa

Amb l’arribada de Sant Jordi comença la gresca. Tot i que enguany l’hivern gairebé no ha existit, no hi ha dubte que Sant Jordi inicia un rosari de festes amb el denominador comú en la presència de la gent al carrer. És cert que fins a Sant Joan encara queden dies, però les tardes i els caps de setmana ja seran diferents. Haurem trencat el gel i ja no es farà mandra sortir fora, fins i tot en tindrem necessitat.

Enguany cau en dilluns, i per tant conserva aquell caire mig festiu, que el fa més desitjat. Els llibres, les roses i la feina es barregen, sense experimentar el trencament d’un cap de setmana o una diada festiva.
Sant Jordi entra al despatx, a la fàbrica, o a la botiga, i li dóna un color que no trobem la resta de l’any. Sant Jordi 2007 portarà roses, llibres i pamflets polítics, com va essent tradicional cada quatre anys. És un dia de precampanya electoral amable, on tothom somriu, i els candidats aprofiten per ser més presents al carrer. Ho viuré per primera vegada, i se’m fa difícil preveure canvis respecte els altres anys.
M’ho deia un amic, aquesta tarda. El polític en campanya electoral, esdevé un venedor d’un producte intangible. No ha de ser fàcil, i no es pot falsejar, perquè s’atrapa abans un mentider que un coix. El que faltarà veure és si la gent és capaç de respondre amb la mateix moneda que se’ls ha tractat.
Que tingueu un bon cap de setmana de Sant Jordi.

Diàleg, però sobretot saber escoltar

És una evidència, que te n’adones mentre escoltes els altres i dialogues. És fàcil, només cal voluntat, humilitat i respecte. És fàcil, però no tothom ho sap fer. M’imagino que els que acostumeu a llegir-me, ja sabeu a qui em refereixo. Doncs, si no se’n sap o no hi ha voluntat, segons quins papers, segons quins càrrecs no s’han de fer ni voler.
Ha estat una tarda interessant, després d’un matí intens, però profitós. Parles amb gent que coneixes des de fa temps, amb qui has parlat sovint, però també amb unes altres persones que acostumes a saludar sense intercanviar massa paraules. Parles també amb gent que no coneixies i que t’expliquen coses interessants. Quina sort, no?
Si només parles amb els que et diuen “Amén” de tot, amb aquells que sempre et donen la raó, amb les persones que mai et qüestionaran res del que dius o fas, quina gràcia té? D’on aprens? És que ja ho saps tot? Que trist, no?
Avui encara no he pogut llegir el diari, i per tant no sé si ha passat res d’extraordinari, però a Arenys, i per a mi, sí: he conegut gent nova, els he escoltat i hem dialogat.
Per cert, també he conegut l’eina arenys.cat. Encara no és operatiu, però segur que hi entrarem tots, perquè serà útil per Arenys. Tot això gràcies a arenys.org, els dels 5 cantons.

La vergonya d'occident

Ràbia, impotència, dolor, vergonya... són unes quantes de les sensacions que m’envolten, llegint les notícies dels atemptats a l’Iraq. En un sol dia 163 persones han mort, víctimes de la injustícia i la prepotència d’un món mal anomenat ‘civilitzat’.
Els occidentals vàrem anar a salvar l’honor i deslliurar el poble iraquià de les mans del dictador. Ara no podem viure tranquils, per la càrrega de culpabilitat. Varen ser els nostres governs, per a molts, actuant contra la nostra voluntat, però tots plegats formem part d’occident, i subsidiàriament en som culpables.
Quantes morts encara veurem? quanta ràbia haurem de contenir? quant temps ho patirem?
A casa nostra tenim molts problemes; hem de canviar moltes coses i moltes actituds; hi ha injustícia al nostre voltant, però a l’Iraq les persones moren dia rere dia, sense tenir més responsabilitat que el fet d’haver nascut en un indret i un moment desafortunat; d’haver estat enganyats, sota la falsa aparença de l’alliberament. L’orgull d’occident mata les víctimes d’orient, i nosaltres què fem?

Ja hi torna a ser

Segur que ho heu notat, però probablement no en coneixíeu la causa. A mi m’ha passat. No sabia ben bé què era, però em faltava aquella flama que et fa veure la vida amb relleu i color; que no tot és gris ni pla; que hi ha una explicació per a cada cosa, i fins i tot si no hi és, s’inventa.
Avui he obert els ulls i m’he adonat del per què Arenys no lluïa com sempre. Avui ho he descobert llegint arenyautes: “la llegenda del Drac i d’en Soler de Vilardell”. Sabeu de qui parlo, oi? D’en Ramon Verdaguer, en Serrallonga per als internautes.
Avui ha aparegut després d’una bona colla de dies que no en sabia res. El polifacètic arenyenc, a qui no podrem fer fill predilecte de la vila, se’n va a Sant Celoni a explicar la llegenda, la diada de Sant Jordi. Desitjo, però, que els arenyencs el puguem escoltar, a la nostra biblioteca, al Calisay, o al mig de la plaça. Ben retrobat Ramon!

No caiguem en el parany de la crispació

El món polític està vivint un temps de molta crispació. Es tracta d’una afirmació que no ve de nou a ningú, perquè la trobes a totes les portades dels diaris i a les presentacions de les notícies de ràdio i televisió. El problema, però, no seria aquest sinó fos que aquesta situació contamina, de manera intencionada, la vida social de l’estat espanyol i a Catalunya d’una manera especial.

Una altra afirmació repetida és la que defineix l’actual sistema democràtic com el menys dolent. Precisament una de les debilitats del sistema és que se sosté únicament per un procés electoral cada quatre anys. Això fa que després d’unes eleccions ja comenci a treballar la maquinària electoralista per preparar el terreny.
El sistema de democràcia representativa ha convertit la política en una professió, i del seu exercici, en una necessitat de subsistència. Sóc conscient que moltes persones veuen bé que els polítics siguin professionals. Com en totes les coses, tot és discutible, però valdria la pena de fer l’exercici d’analitzar què passaria si l’exercici d’un càrrec polític s’entengués com un treball temporal, sense continuïtat eterna. Generalitzar és perillós ja que sempre et trobes amb exemples que contradiuen la teoria, però quan aquests són l’excepció, es confirma el plantejament.
Partint de la base que totes les persones que opten a presentar-se a unes eleccions, de l’àmbit que sigui, ho fan sota el convenciment que es consideren preparades i il·lusionades per servir la comunitat, la necessitat que es crea de perpetuar-se al lloc assolit, no sempre és bona companya de viatge. A vegades no és només la necessitat personal, sinó la del partit al qual l’electe es veu compromès. Imagineu-vos per un moment que l’alcalde, el diputat o el senador de torn, exercís el seu càrrec sense pensar en una reelecció, quin pes es trauria de sobre!
Un dels perills de la democràcia representativa és el clientelisme polític; allò d’actuar de manera que en surtin beneficiats aquells que després em votaran. És una pràctica força corrent, i accepto que no sempre se n’és conscient. Potser per això la gent menys afavorida sempre hi surt perdent, ja que són els que menys poden donar a canvi, però es tractaria d’un error conceptual, ja que la seva força podria ser molt més gran, si se’n prengués consciència i tots fessin el pas.
No tothom té la voluntat de plegar quan està rebent tants elogis i prestigi. És aquesta supèrbia que tenim una mica tots, que a la llarga ens fa perdre, i si no fixeu-vos en els exemples que ens brinda la història.
La crispació política de la qual us parlava al començament, i que té conseqüències per a la societat, és una bona manera per emboirar i amagar la crua realitat, de l’ànsia de poder, de voler governar per manar i dirigir a la manera que més afavoreixi els interessos de la classe o grup que representen.
És per tot això i més arguments que podríem destriar, que necessitem una sortida de l’atzucac que ens hem ficat, i aquesta podria ser la implantació del model de democràcia deliberativa, que no és una alternativa al model actual, sinó complementària: possibilitar que la societat pugui implicar-se més en la gestió de l’administració pública, informant-se, deliberant i decidint el futur d’allò que els condiciona com a membres d’aquesta societat.
El model participatiu no és fàcil, però n’hem d’anar aprenent i, per sobre de tot, hem de ser capaços d’acceptar que tot allò que estem planificant i executant, és seguit de prop per les persones que ens han donat la seva confiança i la responsabilitat de decidir el camí a seguir, però mai d’esquena, perquè els resultats electorals no ens donen dret a tot.
L’actitud d’un dels principals partits polítics espanyols, intoxicant la societat, és reprovable, perquè només ens porta a la desestabilització social, i en conseqüència a un empobriment de la nostra vida col·lectiva. La veritat és que poca cosa podem fer per contrarestar la força en què arriba, però com a mínim ho hem d’intentar a partir d’una actitud clara de rebuig a entrar en aquest joc, i defensar una altra manera de viure la política i la vida comunitària. El mes de maig hi ha eleccions i caldria tenir el cap molt fred per valorar quina és o quines són les opcions de govern municipal que més clarament poden defensar els interessos de la vila, i qui es presenta amb millor currículum per garantir una bona gestió. No podem caure el parany de les picabaralles que no porten enlloc, o traslladar discussions d’altres àmbits quan el que estem confeccionant és el govern municipal d’Arenys de Mar.

Article publicat aquest mes d'abril, a l'Ametlla d'Arenys

Trobada de puntaires a Arenys de Mar

Aquest matí, a la plaça de l’Església, s’han retrobat una bona colla de puntaires, amb ganes de passar una estona agradable, treballant en allò que estimen i saben, i deixar-se veure pels tafaners que voltàvem per allà.

Haig de dir que no hi anava perquè sí, ja que entre mig de les puntaires hi havia la meva filla Clara, que hi té bona afició, al costat de la seva àvia Rosa. Durant l’hivern no hi treballa gaire, tot i que de tant en tant fan una escapada, àvia i neta, en alguna d’aquestes trobades que els diferents pobles organitzen.
Tinc la satisfacció de dir que a Vic també hi ha trobades de puntaires, perquè tot i no ser molt conegut, hi ha persones que des de fa molts anys, aprenen i practiquen l’art de la punta. En la meva estada a la ciutat, com a responsable tècnic de Cultura, i a petició d’una associació puntaire vigatana, vàrem iniciar el costum de la trobada anual, i us haig de dir que va ser tot un èxit.
Aquest matí podies escoltar la remor dels boixets a les mans de les puntaires, barrejada amb les veus enjogassades de les artistes de la punta. També molta quitxalla, de l’escola Maragall, que segons sembla, tenen una bona professora. Que la canalla practiqui l’art de la punta, és una garantia perquè no es perdi el costum. Seria una llàstima perdre aquest valor cultural, que a Arenys té un significat especial, per la història i el llegat, que podem trobar a la majoria de cases de la vila i, evidentment, al Museu de la Punta.

Inauguracions en període electoral

Navegant per Internet he trobat aquesta notícia:

”CIU denunciarà a l'Ajuntament de Figueres”

He volgut conèixer el motiu de la denúncia que vol presentar CIU, i he llegit:

”En el BOE núm. 80, de 3 d’abril, s’hi va publicar el Reial Decret 444/2007, de 2 d’abril, pel qual es convoquen les eleccions locals pel dia 27 de maig. Un cop convocades les eleccions, segons l’article 50 de la Llei Orgànica 5/1985, del Règim Electoral General, els poders públics, només poden realitzar campanyes institucionals destinades a informar de la data de votació, procediment per a votar, etc., sense influir en l’orientació del vots als electors. I en referència a aquest article, la Junta Electoral Central ha dictat diversos acords en que es diu textualment: “No puede realizarse por los poderes públicos ninguna campaña durante el periodo electoral, es decir el comprendido entre la convocatoria de las elecciones y el mismo día de la votación, pues ello vulnera los principios de objetividad y transparencia del proceso electoral y el principio de igualdad entre los actores electorales, principios por los que debe velar la Administración Electoral, conforme dispone el artículo 8 de la LOREG en relación con lo establecido en el artículo 50 y concordantes del mismo texto legal”. I en el mateix sentit s’expressen altes lleis, com la Llei 18/2000, de 29 de desembre, sobre Publicitat Institucional.”

En una altra pàgina d'Internet he trobat:

“01.04.07.- Coincidint amb la finalització del període legal en que és permès de fer-ho abans de la convocatòria d'unes eleccions, i igualment com ho fan la majoria d'ajuntaments de Catalunya i del conjunt de l'Estat, durant el cap de setmana comprès entre els dies 30 i 31 de març i 1 d'abril, l'Ajuntament de Caldes s'ha bolcat en la presentació pública de diverses iniciatives i accions promocionals que es venien elaborant des de fa mesos.”

I també he llegit:

“(Comunicat CiU, 06.04.07).- Convergència i Unió ha denunciat davant la Junta Electoral - Jutjats de Mataró -, l'ús partidista i electoralista que fa el PSC del DVD "Gaudir Caldes és en tu" i d'una nova edició de la revista "Portada" que l'Ajuntament està repartint, fet que infringeix la Llei Electoral que fixa el dia 3 d'abril com l'últim per a publicar publicitat institucional i donar informació sobre les accions de govern de la última legislatura per part dels ajuntaments.”

Una de les preguntes que m’he fet, ha estat: El govern municipal d'Arenys de Mar (CIU+PP) pot inaugurar la sala de la Biblioteca el diumenge dia 22 d’abril, quan ens trobem en període electoral des del dia 4 d'abril?
També m’he preguntat: És normal que quan els partits estan a l’oposició, critiquen i impugnen allò que fan quan governen?

Les llistes electorals d'Arenys de Mar

A mesura que vas coneixent el nom de les persones que integren les diferents candidatures, t’adones de la diferència de perfils que hi ha entre unes quantes llistes i les altres. En una població com Arenys, més o menys coneixes a tothom, sobretot al conjunt de persones que consideraries activistes socials, econòmics i culturals, és a dir, aquelles persones amb qui et trobes a tot arreu, a tots els actes.
És així com t’adones que les candidatures de CIU i PP, la formen persones que, amb honroses excepcions, no han destacat massa en la vida social de la població, i com a molt, només s’han mogut en un ambient: el seu. De totes maneres, hi ha molts votants d’aquestes formacions, sobretot de CIU, que et trobaràs en els actes, però aquests no es presenten, o com a mínim no ho fan en la candidatura del senyor Rubirola.
A aquestes dues candidatures hi podríem afegir el nou partit de Ciudadanos, que han sorgit a l’empara de la flor, que no fa estiu, de les eleccions del Parlament Català. A nivell de poble tampoc tenen massa currículum.
Les altres candidatures, amb diferències i matisos, les integren persones que, d’una manera o altra, s’han implicat en la vida diària de la població, tot això al marge de la vida laboral i familiar que tots els arenyencs i arenyenques tenim.
Vol dir res tot això? Potser no, però jo ho trobo significatiu, i potser s’entén el fracàs del govern d’aquest mandat, format per persones respectables, però que no han sabut liderar ni fer avançar les respectives regidories. És una llàstima, perquè continuo pensant que seria bo un govern de 17, en lloc del 9 a 8, com acostuma a passar. És una llàstima que després d’un mandat on s’ha demostrat el cansament de la majoria de membres del govern, amb l’alcalde inclòs, no hi hagi hagut més persones simpatitzants de CIU o militants, que hagin optat per entrar a l’Ajuntament. Partits com ERC, PSC, ICV s’han renovat prou com per, amb permís de la voluntat de la ciutadania, confeccionar un Consistori diferent, i suposo jo, il·lusionat per treballar per Arenys.
Totes les persones que figuren a les llistes arenyenques, poden fer un bon treball per Arenys, però caldrà demostrar-ho. Aquelles persones que han tingut l’oportunitat de lluir-se i no ho han aconseguit, no sé si és massa arriscat donar-los una altra oportunitat, que dura 4 anys.

Indignació per la manipulació informativa

Avui ens indignem i deixem d’indignar amb molta facilitat, i això no vol dir que no hi hagi motius significatius, sinó que n’hi ha tants que un no dóna l’abast.
Els diaris d’avui parlaven de les reaccions sobre el reportatge de Telemadrid. No us penseu pas que tothom ho vegi clar, ni tan sols aquelles persones que actuen de bona fe. Els mitjans de comunicació saben prou bé com manipular la informació, fins fer creïble les coses més desorbitades.
La gent no és tonta, però a còpia de dir-ho, la gent s’ho acaba creient, fins i tot el que menteix. Si no tens on escollir, es fa molt difícil poder saber la veritat de les coses. I això ens fa pensar que nosaltres també som manipulats. No ho serem massa en aquelles coses que les podem viure, però sí en temes més llunyans. Un madrileny, de bona voluntat, però sense gaire geografia a sobre, pot arribar-se a creure qualsevol cosa dels catalans, com també dels italians, els indis... Abans eren tòpics, ara són calúmnies i frau.
A Madrid no deuen saber què és el codi deontològic, o si ho saben, se’l passen pel folro!
La llàstima és que avui havíem d’aturar-nos a llegir la notícia sobre l’aplicació de la llei de la dependència. Ahir el govern va concretar dues propostes a consensuar per les comunitats autònomes: les prestacions econòmiques que rebran els familiars que tinguin cura d’una persona dependent (un sou màxim de 561 euros amb Seguretat Social inclosa), i les prestacions que rebran les persones amb una gran dependència, que l’han fixada en 1.014 euros mensuals.
No estem parlant de grans quantitats, i a més aquestes són les màximes, però si mirem com estàvem, o encara estem, cal felicitar-se per la tasca que s’està duent a terme. Sap greu que aquesta notícia passi desapercebuda, però és bo que el govern continuï treballant en aquesta línia.
Diuen que avui les polítiques de dreta i esquerra no es diferencien massa. Jo penso que tot i que s’ha avançat molt, encara és perceptible l’interès per uns col·lectius o uns altres. L’esquerra progressista ha de liderar el poder governamental, a l’Estat, a la nostra nació, i al nostre poble. Només amb polítiques pensades per als més febles, poden justificar l’esforç d’unes persones per servir el seu poble i la seva nació.

Aquest dissabte presentem la candidatura

Aquest dissabte 14 d’abril presentem la candidatura del PSC d’Arenys de Mar, per a les eleccions del 27 de maig. Una candidatura molt renovada, però amb el suport dels pesos pesants del socialisme arenyenc.
Serà a la sala polivalent del Calisay, als voltants de les vuit del vespre, i amb la participació de la honorable consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya, Marina Geli, llicenciada en medecina, com molts altres polítics, però al capdavant de la conselleria de la seva competència i coneixement, fet que s’ha notat des del primer dia.
Les presentacions d’alcaldables i de tota mena de candidats i candidates, acostumen anar acompanyades d’apadrinaments a càrrec de personatges coneguts en el món de la política. Això passa també quan es tracta d’eleccions municipals, on el pes del partit és menys intens. Malgrat tot, entenc que a la gent de partit, els agradi comptar amb aquests apadrinaments.
Personalment, tot i no viure-ho amb aquesta intensitat, estic content de la presència de Marina Geli a l’acte, perquè és una consellera a qui des del primer dia he elogiat, per la seva dedicació i encert al capdavant de la conselleria. Tot i no compartir-ho, puc comprendre que polítics d’altres formacions la critiquin, però ha de ser perquè no estan d’acord amb la línia política que segueix, però en cap cas se la pot criticar per no dedicar-hi temps, esforç i il·lusió en el seu treball. I, tot i que pugui semblar lògic, malauradament no és tan freqüent.
Per acabar, una curiositat: avui al diari El Punt, sortia l’entrevista a l’alcaldable per CIU, i actual alcalde d’Arenys de Mar, que es presentava de manera molt correcte i elegant, com ell sap fer davant la premsa, però en el darrer paràgraf deixava clar que hi havia dues persones que el preocupaven: els números 2 d’ERC i PSC, perquè “són molt crítics amb el govern. Si no varien de parer serà complicat que no hi hagi enfrontaments”. Jo sempre havia cregut que calia ser crítics, aportant alternatives i construint entre tots, però a l’actual alcalde això no li agrada. De totes maneres, com que qui governarà no serà CIU, en tot cas els enfrontaments els podrà regular al seu gust i justa mesura.

Música de Mozart al Principal

Aquest diumenge, a la tarda, la Montserrat Cabero i Pueyo ens presenta el seu espectacle “El petit Mozart”, al Teatre Principal d’Arenys de Mar.

No us en puc parlar massa perquè no he vist el muntatge i les úniques referències que tinc són el propi Mozart, i les de la família Cabero-Pueyo, una família barcelonina que ha viscut i continua vivint en el món de la música.
En Manel Cabero, ha estat un referent dins el món coral català, i la seva esposa, la Montserrat Pueyo, a més d’intèrpret, va ser professora d’una bona colla de cantants, d’entre els quals hi ha el seu fill Joan, i les filles Elisenda i Montserrat.
Tot i desconèixer l’espectacle que ens presenta la Montserrat, jo us animaria a assistir-hi, i a més, fer-ho en companyia dels vostres fills i filles. Estic convençut que us ho passareu bé. L’oportunitat de tenir el teatre a tocar de casa, és una gran sort i cal aprofitar-ho.

Com sortir de la bombolla

Avui en parlàvem, i m’ha semblat interessant comentar-ho al blog. Vivim en una bombolla i ens sembla que tot allò que toquem, veiem, discutim i opinem, és el centre de visió i tertúlia de la majoria. Els paràmetres en què ens movem els traslladem a gran escala, i col·loquem a tothom a dins.
D’entrada és important adonar-se’n, ja que no tothom ho fa, però després hem d’intentar sortir de la bombolla i relativitzar més les coses. No cal renunciar perquè si, a allò que creiem, sinó situar-ho en el mapa, fora de la frontera que a vegades ens col·lapsa. Estic segur que si som conscients d’aquest fet, entendrem millor per què passen segons quines coses, que potser el nostre entorn no pot arribar a entendre.
Lligat amb tot això hi ha la virtut del diàleg, la conversa i el saber escoltar. Un diàleg i conversa més enllà de la bombolla, perquè si només ho fem de cara a dins, poques controvèrsies viurem i, per tant, no podrem avançar massa. Hem de parlar, debatre, i escoltar la gent que ens resulta més estranya, o més diferent a nosaltres. No és vàlid que ens vulguem fer creure que ja discutim i parlem, si només ho fem amb els nostres, amb aquells que pensaran pràcticament el mateix.
Si vols entrar de ple en la vida pública, és necessari tenir tot això molt clar, perquè sinó cauràs en la trampa de tractar sempre amb els teus i veure dimonis on no n’hi ha. Tots en coneixem exemples, i sabem que resulta perjudicial per a tots, els amics i els “dimonis”.

Una pausa en el camí

Diumenge de Pasqua, jornada familiar i tranquil·la. A Vic, amb els nostres, a menjar la mona, i després, una passejada suau pels voltants de la ciutat, sense cotxes ni sorolls, amb l’olor de la natura i les envistes del Matagalls i Les Agudes.

La Clara ha jugat amb un gat molt confiat i amable, amb els cavalls no hi tenia tanta confiança, acostar la mà a la boca d’un cavall, amb aquella dentadura... més bestiar i conreu, i al fons el Pirineu nevat, un any que no ha abundat.
Ha estat una pausa, per reposar, reflexionar i preparar els dies que vénen. A la feina, amb projectes que s’han d’accelerar, i al nou repte que m’he imposat. Il·lusió per poder contribuir a millorar l’entorn, i sentit de la responsabilitat, per assegurar que sóc capaç.
Un diumenge assolellat, després d’uns dies plujosos, que feia temps esperàvem, i l’aire net, i la visibilitat excel·lent. La plana, té un encant. Jo no hi busco el mar, sinó el contorn muntanyós, que no em deixa veure l’altra banda, però em permet desenvolupar la imaginació.
Demà és la tornaboda. Cada dia hi deu haver més gent que no reconeix el mot, ni sap què significa per nosaltres. A Cantonigròs, la festa major és per Sant Roc, i l’endemà és el dia d’anar a la font del Faig, a berenar amb les famílies i escoltar i ballar sardanes. Això ho havíem fet sempre, encara que ja fa molt temps que no hi pujo. M’imagino que continua igual. La festa de l’endemà de la festa: la tornaboda. El dilluns de la Pasqua florida i la Pasqua granada, i Sant Esteve, són festes de l’endemà de la festa gran.

Ramon Vinyes, el nou alcalde d'Arenys

Arenys necessita un canvi de govern, i tothom n’és conscient. Miquel Rubirola ha estat incapaç de liderar un govern dinàmic, eficient i amable, i es presenta amb els mateixos protagonistes, que estan cansats, no pas de treballar, sinó de no ser capaços de governar, amb idees i continguts.

Arenys no pot continuar quatre anys més, i el fet que Rubirola presenti les mateixes persones, és un símbol evident de tirar la tovallola i rendir-se a l’evidència. Una evidència que col·loca a Ramon Vinyes com el futur alcalde d’Arenys, amb el suport de tota l’esquerra progressista.
Vinyes aporta experiència de vuit anys governant a Arenys, i molts més anys treballant a l’administració local. La meva experiència de més de vint anys a l’administració local, també la poso a disposició de Ramon Vinyes, del PSC, i d’Arenys, per fer real aquest canvi que gairebé tothom reclama.
El diàleg, l’organització, la dedicació, l’eficiència, l’esforç... són alguns dels components que en Ramon Vinyes i el seu equip aportarem a l’Ajuntament. Allà farem pinya amb els altres electes de les llistes progressistes, per fer d’Arenys la vila que es mereix tota la població. Pensarem en les persones, començant per les menys afavorides, i organitzarem la vila, amb més serveis i més propers a les persones, que són l’objectiu del nostre programa.
Arenys es mereix el canvi, i el canvi vindrà de la mà de Ramon Vinyes!

Responsabilitat política i revocació automàtica

Cada vegada hi ha més gent interessada en el compromís polític dels nostres electes, perquè l’acte de votar deixi de ser un pur ritual i es converteixi veritablement en un compromís entre el que vota i l’elegit.
La nostra societat té molt assumit el tema dels contractes, ja siguin laborals, de propietat, de matrimoni, del lleure... i en canvi, quan parlem d’eleccions no ens adonem que estem delegant unes persones perquè actuïn a nom nostre, però a canvi de què? De renovar-los el vot al cap de quatre anys?
Existeix una iniciativa, encara poc estesa a Catalunya, que s’anomena “Iniciativa per la responsabilitat política”, que relaciona votants amb elegibles, on aquests es comprometen amb els seus votants a respectar dos principis, i els electors es comprometen a votar els partits o polítics que s’hi comprometin.
Es tracta de dues propostes ben clares. En primer lloc el polític ha d’incorporar en el seu programa un conjunt de propostes socialment avançades i responsables que, per anar bé, han de ser proposades de manera participada per la ciutadania. El segon compromís és el de la revocació automàtica, si el govern o el candidat que s’hi ha compromès, no compleix amb les propostes. S’entén per revocació automàtica, sortir del govern, si es tracta d’un candidat o convocar noves eleccions, si és el partit sencer qui s’hi havia compromès.
Us convido a llegir més extensament tota la iniciativa, perquè no quedi, amb el meu escrit, en una simple anècdota. És cert que tot es pot matisar, i els mateixos impulsors i seguidors del projecte ho expliquen al seu web. S'hi estigui d’acord o no, el cas és que es tracta de millorar el compromís polític de qui es presenta, però també de qui el vota. Només amb una implicació responsable de tots, podrem millorar el nostre sistema polític. Aquest és l’únic camí que podem seguir a consciència.

La incapacitat de complir els acords de Ple

Aquests dies l’equip de govern municipal ens està explicant tot el què ha fet, i es dedica a organitzar tot tipus d’actes, exposicions i inauguracions, assumint compromisos i fent promeses sobre hotels i altres coses que durant els quatre anys no han sabut fer.
Jo em llegia el Reglament del defensor/a del ciutadà, que si recordeu, va ser el PSC que va forçar a què l’alcalde Rubirola acceptés la creació d’aquesta figura, a canvi de que el PSC no votés en contra del pressupost per al 2006, quan l’equip de govern estava en minoria.
La figura del defensor del ciutadà es va arribar a aprovar a finals de 2006, després de molta insistència per part dels grups de l’oposició. Al butlletí oficial de la província (BOPB núm. 218, pàg. 33) del dia 12 de setembre de 2006, es publicava l’aprovació definitiva del “Reglament del defensor/a del ciutadà d’Arenys de Mar”.
Que ningú es pensi que això és garantia de res, sobretot governant CIU+PP. Que ningú es pensi que al ser aprovat formalment, ja tinguem l’oficina del defensor/a en marxa. No tenim defensor/a perquè encara no s’ha nomenat, tot i que a la disposició final segona del reglament esmentat, diu textualment: “El Defensor/a del ciutadà s’haurà de nomenar en el termini de tres mesos a comptar des de l’entrada en vigor d’aquest reglament”. Si tenim en compte que la disposició final primera diu: “Aquest Reglament entrarà en vigor un cop transcorregut el termini de quinze dies hàbils des de la serva publicació al butlletí oficial de la província”, i fem números, ens adonarem que el termini per nomenar el defensor ha estat superat amb escreix.
No faig cap més comentari, sinó només llanço una pregunta: Si la gent que forma part de l’actual govern municipal, que no ha complert amb aquest acord (n’hi ha més), es presenta novament a l’elecció per governar quatre anys més, quin crèdit tenen perquè la gent els pugui donar la confiança?
Les crítiques, quan s’argumenten, fan mal de veritat. És una llàstima que no tothom se n’assabenti, o no tothom tingui la valentia de cantar les quaranta.

Recuperar la confiança

Les persones que hem fet el pas de presentar-nos a les eleccions, tenim el deure de treballar amb fermesa per recuperar la confiança de la ciutadania, l’única solució per començar a caminar junts i implicar a tothom en la vida pública, la vida en societat.

Hem parlat molt de la crispació política, i també de la desconfiança que ens mereixen segons quines actituds, i que de retruc les generalitzem. Això no és bo, ni per a les persones que honestament s’apunten a servir la comunitat, ni per a la pròpia societat.
He agafat el compromís de treballar per fer transparent la gestió pública, que sigui oberta i participada, i que no deixi ningú a l’estacada. L’objectiu és demostrar que es pot canviar la manera de fer política, amb més diàleg, més proximitat, i més eficàcia i eficiència; que arrossegar la maquinària de l’administració pública no és impossible, i que es fa menys feixuga si tothom hi col·labora; que les persones necessiten implicar-se al treball que és de tothom, perquè beneficia o perjudica a tothom; que cal esperit nou i il·lusió, per fer aflorar les capacitats que tots tenim per liderar un projecte polític, un projecte de vila.
El dia 27 de maig sortiran elegits 17 regidors i regidores a Arenys de Mar. Aquestes disset persones, amb la col·laboració de tots, hauran de fer possible que la nostra vila es desperti d’una hivernació de quaranta-vuit mesos. Ningú hi serà sobrer, ens caldrà moltes mans per aconseguir situar Arenys al mapa, amb nous reptes i amb noves cares.

Projecte Arenys Innova

L’agenda és cada dia més apretada, però s’ha de combinar creació, treball i aprenentatge. Si ens limitéssim a donar i no rebre, aviat se’ns acabarien els recursos, fins i tot als més creguts.
He assistit a la presentació del projecte Arenys Innova, a la Sala Noble del Calisay. Hi ha hagut una bona assistència, entre els quals destacaven els comerciants que són socis de la Unió de Botiguers i Comerciants d’Arenys de Mar (UBICA).
La intenció dels organitzadors (l’Àlex Acero n’és l’impulsor), era explicar l’objectiu del projecte i les eines que podien brindar als usuaris potencials. Es tracta d’un projecte per dinamitzar el comerç i les empreses locals. Un projecte que l’UBICA hi creu.
Ens han explicat el programa del Voluntariat d’Assessorament Empresarial (SECOT), a càrrec de persones jubilades, que aporten la seva experiència i coneixements; ens han parlat del Teletreball, com una opció per reduir el nombre de gent que s’ha de desplaçar a fora per treballar, i també ens han ensenyat un primer aplicatiu informàtic: el Mapa Comercial Interactiu d’Arenys de Mar, per situar els diferents comerços d’Arenys.
Tot plegat es tracta d’una proposta interessant que ens l’hem de creure tothom, i l’administració l’ha de potenciar, perquè és en benefici de tots els arenyencs i arenyenques. El panorama comercial d’avui és molt depriment, i s’ha de resoldre d’una vegada per totes. Durant molts anys, no només els quatre últims, s’ha fet molt poc per la vida econòmica de la nostra població. Ara ens trobem a l’UCI, i no podem badar. Ens diuen que cal innovar, doncs innovem, però les coses no venen soles. Tenim quatre anys en perspectiva i els hem d’aprofitar. No defraudarem!
L’acte l’ha tancat el regidor de Promoció Econòmica, Benet Maimí, que ha aprofitat per repassar totes les accions que des de la seva regidoria s’han portat a terme. Al final s’ha convidat als assistents a una copa de cava i pastes.

Cats and Dogs

Encara que a batzegades, avui està plovent “a bots i barrals“, com diríem a casa, o “cats and dogs” que diuen els britànics. Estem una mica a l’aguait per si es filtra aigua per la terrassa. No seria pas la primera vegada. Està vist que davant dels excessos, les estructures no sempre aguanten.

Avui era el dia escollit, i també l’hora importava, per qüestions de llum. Calia fer-ho ben fet. Avui doncs, no havia de ploure, sinó lluir el sol, en un dia brillant. Però la primavera té això, i sortosament plou de tant en tant. No podíem, doncs, desitjar res més que una bona regada, encara que ens esgarries tots els plans.
De totes maneres, aprofitant una pausa, encara que sense la llum del sol, ho hem pogut realitzar, ara es tractarà que la tècnica hi contribueixi. Avui dia es pot fer tot, encara que no tingui res a veure amb la realitat.
Cada dia estem més il·lusionats, i ho veiem més clar. Es tracta de fer pinya i confiar en les nostres capacitats. Treball i més treball. No és permès aturar-se, no pot ser; només hi cap el moviment, organitzat i clar.
Podrem canviar-ho, perquè tenim clar que és l’única manera d’avançar. Hi ho farem tots junts, ja que nosaltres sols no tindria sentit. S’ha comprovat, en tenim les proves, no es pot anar sol per la vida, ni fer les coses d’amagat o d’esquena als altres. Els demés també compten, i també tenen raó. És cosa de tots; de tots els que reconeixem que junts es fa més feina. No hem pogut anar plegats, perquè la dinàmica del joc no ho fa possible, però arribarà el dia, no falta gaire, que ens unirem i canviarem l’estil, l’estil de treballar per als altres. No ho farem ni a batzegades ni a “cats and dogs”, sinó com la pluja fina i continuada, que va calant i en treu molt més profit.

Xavier Vendrell desautoritzat

Tot i les crítiques que rebo des d’ERC, a qui respecto i admiro per com viuen les seves contradiccions, al final puc comprovar que no estava tan errat com em volien fer creure.

Avui he pogut llegir a la Vanguardia el següent titular: “Carod desautoriza a Vendrell al reconocer que su oferta a CiU fue inapropiada”

L’article deia entre altres coses: “Seis días después de que Xavier Vendrell lanzara su torpedo en una calçotada ha llegado su desautorización. Fue Josep Lluís Carod-Rovira quien tomó la iniciativa”, i a més, reproduïa paraules del mateix vicepresident del govern: "Estas declaraciones fueron hechas seguro que con la mejor de las intenciones, puesto que la defensa del derecho de autodeterminación es elemental en la cultura democrática de un partido como el nuestro, pero obviamente cada cosa tiene su momento".
M'ha tranquil·litzat, perquè jo sempre he defensat el dret d’autodeterminació de tots els pobles, i per tant també el dels catalans. Jo també he defensat que les coses s’havien de fer bé, i no amb preses i sense tenir en compte a tothom. Comprovo que Carod-Rovira també ho creu així, i per tant potser es tracta d’una desavinença entre la direcció del partit i les bases, cosa que a mi no m’escandalitza, perquè ho trobaria com un signe de democràcia (mai he cregut en els partits que tothom actua uniformement).
A mi m’importa tota la gent que viu a Catalunya, parlin la llengua que parlin (català, castellà, anglès, àrab, romanès, pakistaní...). L’autodeterminació és un dret, i referendar-lo també. Per sobre de tot hi ha les persones, siguin del color que siguin, hagin nascut allà on hagin nascut, parlin la llengua que parlin. Si no ho entenem, malament. És per això que se’m fa difícil entendre que es prioritzi l’acord per l’autodeterminació, per davant d’un acord per un model social i polític de servei a les persones. Crec que Carod-Rovira ho té clar, i per això ha desautoritzat a Xavier Vendrell, una persona que, com Carretero, ha intentat desestabilitzar l’equilibri polític del govern dels tres partits.
Per sobre de tot això, el que a mi m’interessa en aquests moments, és canviar la manera de fer política a Arenys de Mar. Hi ho vull fer amb la gent que està per la transparència, la participació real de tothom, i amb l’objectiu de treballar per a les persones, sobretot les menys afavorides, les que podem excloure fàcilment. Em presento per aconseguir tot això, i ho faig de la mà de qui ha manifestat que ho vol fer d’aquesta manera.
He començat parlant de les contradiccions en què viu ERC, però que ningú s’equivoqui. Que es presenti qui no les pateixi en la seva pròpia carn. L’important és ser-ne conscient, i procurar anar-les superant i clarificant. Si algú em diu que no les pateix, em revelarà que és un inconscient.

Setmana Santa, una pausa per continuar

Amb la beneïda de rams d’aquest migdia, comença una setmana molt viscuda pels creients i practicants catòlics. Una setmana que es commemora la mort de Déu fet home, per redimir la humanitat i encarar-la al camí recte. Per a la majoria, però, és una setmana de vacances escolars, o fins i tot laborals. Una setmana que trenca el ritme d’un trimestre prou llarg, i ens prepara per afrontar els propers mesos, abans no arribi l’estiu.

Enguany, amb les eleccions del mes de maig, serà per alguns una pausa per agafar forces i començar una campanya electoral, intensa, i prou llarga, per aconseguir canviar o mantenir el govern local en el proper mandat. Per molts serà tornar a escoltar la cançó enfadosa de promeses, i per uns altres, fer el seguiment de tots els moviments dels partits polítics.
La plaça de l’Església, aquest migdia, era més plena que mai. Els darrers anys havia anat minvant l’assistència, però avui donava la impressió que hi tornàvem a ser tots. Els que estrenaven vestit, els que hi duien el seu fill o filla per primera vegada, els que s’hi apunten perquè ha esdevingut una tradició, encara que no es pensi massa en el significat històric dels fets.
Avui era el primer any que no hi trobaríem a Mn. Martí Amagat, qui de ben segur ho deu haver celebrat a Banyoles, amb la família i els amics. Avui el director de cerimònies era en Pepe, a qui fa set mesos acomiadàrem com a vicari, però que es troba al capdavant, treballant com mai, col·laborant amb el nou rector, que avui es trobava a Arenys de Munt. El so ha funcionat, després d’uns anys que ningú podia sentir res, gràcies a la professionalitat d’en Xavi Bosch, que és qui dóna veu a tots els actes d’Arenys de Mar.
Les festes religioses continuaran fins la Pasqua, i les vacances de qui en pugui gaudir, també. Per la meva banda faré tots els possibles per organitzar-me bé el temps, que no passi com ahir que no vaig poder escriure el meu post diari al blog, i pensar bé tot el que m’espera, amb tranquil·litat, però sense dubtar gens, assumint les noves responsabilitats que he adquirit, amb la intenció de donar-ho tot, sense treva.
En Pepe no s’ha trobat bé durant la celebració de la missa, però sembla ser que ja s’ha recuperat. Des del meu blog li desitjo salut i força per presidir els actes més importants de la fe catòlica, a què es va comprometre, fa molts anys.