Sigui pels quaranta anys de dictadura que va patir el país, o per la nostra manera de ser, ens està costant molt situar-nos en una bona posició dins d’Europa, en pràcticament tots els àmbits. Tot i que les estadístiques a vegades enganyen, no és casual que en totes el nostre país se situï al capdavall de la llista.
En situació de crisi, com ens trobem actualment, t’adones de quins són els elements que et protegeixen o, si més no, eviten les conseqüències més dramàtiques. Ara és quan ens adonem que les persones que varen deixar l’estudi i la formació per entrar dins el món laboral i guanyar diners amb certa facilitat, han estat els primers a quedar-se a l’atur i a trobar les portes de noves feines tancades. No em refereixo a persones amb dificultats per a l’aprenentatge, sinó a aquelles que, tot i tenir qualitats, varen escollir guanyar diners per comprar i sentir-se còmodes en la societat de consum.
Hi ha molts elements que condicionen l’actitud dels nostres joves a l’hora de dissenyar el seu futur. La família, que moltes vegades ha cedit la seva tasca educadora a l’escola i als amics, i que no ha sabut ni volgut valorar l’esforç com a base de l’aprenentatge. La societat en general, que ha venut una vida fàcil i complaent, sense esforç, ridiculitzant els que treballen el seu futur. Els polítics, com a responsables màxims del funcionament del país, o el municipi, que tampoc han donat l’exemple que calia ni han estat a l’alçada de la responsabilitat que se li exigia.
Al llarg dels anys han estat moltes les lleis i reformes que s’han aprovat, amb l’excusa de millorar l’ensenyament, però els resultats no han reflectit els canvis i més aviat han sembrat un mar de dubtes. Probablement la causa sigui que no s’ha afrontat el veritable problema, que és un problema més global i no només situat en l’àmbit de l’ensenyament. No s’ha aconseguit implicar tots els elements del sistema: alumnes, pares i mestres, ni coincidir en la necessitat que tots tres són imprescindibles per a l’educació global del noi o noia.
Si fa uns anys només uns quants podien entrar a la Universitat, en aquests moments s’ha eixamplat el nombre d’universitaris potencials, però això no s’ha correspost amb un nivell acadèmic més alt. Si anys enrere resultava fàcil que un llicenciat universitari trobés una feina, ara no és cap garantia i depèn, al marge de la situació de crisi actual, de la capacitat de treball de l’universitari i de l’aprofitament i esforç esmerçat.
No fa gaires dies vaig tenir l’oportunitat de parlar amb el director d’un centre d’estudis de secundària i no podia creure tot el que em deia. Podia tractar-se d’anècdotes, però il·lustraven una manera de ser dels alumnes que feia dubtar del futur del nostre país. No es tractava de capacitats individuals, sinó d’actituds col·lectives amb absència d’aquells valors que ens varen fer créixer; unes actituds de manca de respecte vers el tutor i el mestre, sense rigor en la presentació dels treballs, sense cap interès per les matèries impartides...
No sé si la decisió d’incorporar a secundària els nois de 12 anys, o bé el de l’ensenyament obligatori fins als 16 anys, són encertades, però la manca de rigor i l’abandonament de la cultura de l’esforç sí que perjudiquen els joves estudiants, afebleixen la base cultural i de coneixement de les persones del futur, i de rebot el nivell intel·lectual i professional de la nostra societat. La formació no s’acaba únicament en una carrera acadèmica, més teòrica, sinó que també hi ha l’opció dels mòduls professionals, que et preparen per a l’exercici d’un ofici que et servirà per obtenir una estabilitat econòmica i social, treballant en allò que t’agrada, i no essent tan vulnerable als embats cíclics de la crisi. I la formació contínua, la formació no reglada que evita que les persones s’estanquin amb uns coneixements adquirits en una època determinada de la seva vida.
Fa massa temps que ens perdem per les branques i no concentrem la nostra atenció a les arrels i el tronc. Les branques es poden i en surt un arbre més sòlid, però si es fa mal bé el tronc o se sequen les arrels, aquell arbre mor.
Una bona llei d’educació és bàsica per aconseguir els professionals del futur, però les persones no es fan només intel·lectualment, sinó que hi ha el component humà i la capacitat de relacionar-se en societat que ocupen una part important de la persona. Ens pot semblar que portant els nostres fills a l’escola i aconseguir que no suspenguin cap assignatura ja és una fita. Ens equivoquem, perquè l’objectiu ha de ser la superació, i això només s’aconsegueix amb esforç, comprensió i col·laboració de tots plegats. La nostra implicació és bàsica i el nivell d’exigència no té límits.
Article publicat a l'Ametlla d'Arenys, d'aquest mes de desembre
