Referèndum per la Biblioteca l'1O?

Tot fa preveure que aquest estiu el país no desconnectarà gaire per vacances. El Tribunal Constitucional celebra avui, 31 de juliol, un Ple extraordinari per admetre a tràmit el darrer recurs del govern central als acords dels nostres diputats electes. Fins a la tornada de vacances tothom estarà pendent dels moviments que des de Catalunya tinguin lloc, i es presentaran atents a tombar qualsevol intent que possibiliti el referèndum del dia 1 d'octubre.

A nivell local veig que també els nostres regidors i regidores faran hores extres, celebrant un Ple extraordinari aquest dijous 3 d'agost, per aprovar una modificació de crèdit (l'estrella dels temes del plens a Arenys de Mar), aquesta vegada per fer possible la compra de l'edifici de les Clarisses, probablement el mes de setembre.

El següent pas consistirà en la convocatòria d'un referèndum local per decidir on volem situar la Biblioteca, i que té molts números que sigui en el nou equipament adquirit. Potser seria interessant aprofitar la convocatòria de l'1 d'octubre i demanar per les dues coses. Posats a fer ja no en vindrà d'un.

Rates a la Torre d'Arenys

De fet no ha estat fins ara que tinc les primeres sensacions de trobar-me de vacances. Un cap tard de diumenge conscient que demà no aniré a la feina. El cap de setmana ha estat prou mogut com per no adonar-me'n, però ara sí, ara veig que tinc unes quantes setmanes per endavant per fer tot allò que no faig normalment, o si més no per deixar de fer les habituals.

Em sobra la calor, trobo a faltar dies de núvols i pluja, que és com més bé em bellugo. Confio en què es compleixin les prediccions que el mes d'agost d'enguany serà més plujós de l'habitual. Em sap greu pels qui els perjudica, però portem una colla d'anys que els estius són llargs i pesats, i es tracta de compensar-ho.

Aquests dies, tot i que no hi ha molt moviment local, sí que he observat que es produïen algunes queixes de vilatans respecte a mesures preses per l'equip de govern local. Ahir parlava de la tarifació social i no fa massa de la nova llei de tinença d'animals domèstics. Avui veig que són els veïns de la Torre d'Arenys, els que es queixen per les rates. La seva opinió és que la recollida porta a porta en un edifici d'uns 120 veïns és inviable i és la causa de la proliferació de les rates. Reclamen contenidors com a la part alta de la vila, on hi ha concentració de pisos.

El fet no és nou i recordo les discussions que en el mandat 2007-11 tinguérem entre els partits en coalició de govern. Continuo pensant que la recollida porta a porta és molt interessant, però que no serveix a tot arreu. No és el mateix que em vinguin a recollir la brossa a casa, que només som quatre veïns, que al davant de l'edifici que en té més de cent.

A Arenys hi ha rates, moltes rates, i aquestes surten on hi ha concentració de porqueria. Seria bo tenir-ne consciència i deixar una mica de banda els idil·lis i ser pràctics on cal ser-ne. Entenc les queixes dels veïns perquè és molt desagradable trobar-te aquests animalons al voltant de casa teva.

La tarifació social a l'escola bressol qüestionada

Les queixes d'alguns pares i mares a la implantació de la tarifació social a l'escola bressol d'Arenys de Mar són una demostració que les coses no són bones o dolentes per elles mateixes, sinó per si s'apliquen bé o no les condicions, per si es fan a temps i correctament. La decisió de l'equip de govern, amb el suport de l'oposició, d'aplicar la tarifació social tenia molt bones intencions, però com en totes les coses sempre hi ha qui en surt perjudicat.

És just que amb aquesta decisió ara hi hagi pares que hi surtin perdent, amb un increment considerable de la quota? És lògic i just que ara hi hagi pares que paguin 50 euros i d'altres 183, trenta-tres euros més que fins ara? Quins criteris s'han utilitzat? S'ha seguit l'itinerari correcte?

Segons he pogut llegir, algun pare es queixa que la decisió d'aplicar aquesta tarifació es va aprovar posteriorment a la finalització del període de matrícula. És normal i just que a hores d'ara encara no sàpiguen quant els costarà el curs?

Aparentment les coses no s'han fet bé, i una decisió que podria considera-se justa, perquè prima les persones que no tenen prou recursos, ara és motiu de queixes per no haver-ho fet correctament. Una altra cosa és entrar a discutir si la mesura, per més ben feta que sigui, és justa.

La progressió dels impostos, que estaria en aquesta línia dels preus públics de la nostra escola bressol, és una idea justa en un món injust, però comporta un seguit de controls que no sempre es fan. La corrupció que ha embrutat un bon grapat de càrrecs electes, també existeix a la base de la nostra societat. L'aplicació fàcil de la llei és que tothom pagui el mateix, la més justa, però més difícil de controlar i evitar trampes és que les persones paguem segons les nostres possibilitats. La decisió del govern municipal d'aplicar la tarifació social és valenta, però caldrà comprovar que s'hagi fet bé i no s'hagi perjudicat injustament un col·lectiu de pares i mares.

Cop d'Estat jurídic, segons Foment del Treball

Durant aquests anys de transició de la dictadura franquista al sistema democràtic actual, encara amb moltes mancances de drets i llibertats, hem passat d'una situació en què tot s'havia de complir perquè ho deia el dictador i les lleis que ell imposava, a una situació de desconfiança que no et refies de qui et dicta les lleis, de la seva honestedat, imparcialitat i justícia. 

Ens trobem, doncs, en uns moments que tot s'hi val i no es fa estrany qui invoca el compliment de la llei per sobre de tot, ni aquell que et diu que primer són les persones i que les lleis es poden moure en tot moment. Aquest equilibri gairebé impossible provoca que tots tinguem la nostra part de raó, i ens costi reconèixer la dels altres.

Les declaracions contundents del president de la patronal catalana Foment del Treball són un toc d'atenció al govern i els parlamentaris que li donen suport, però et porten a reflexionar sobre la seva representativitat en el conjunt del país. Ho dic perquè tots caiem, jo el primer, en valer-nos d'institucions, col·lectius o organismes per reforçar o atacar els principis que defensem o critiquem, sense analitzar a fons quina prevalença tenen respecte a la totalitat de la població catalana.

¿Al marge de la credibilitat i dret que tota persona té per opinar, quin pes tenen les paraules del senyor Joaquim Gay de Montellà, per sobre de qualsevol altre dirigent sindical o patronal, i perquè no cultural?

Ens creiem això de les institucions públiques? ¿Tots els partits polítics catalans respecten de la mateixa manera el Parlament català, al marge del seu pes o influència? Tots acceptem i entenem el paper del Tribunal Constitucional? I el Tribunal Europeu?

El temps que vivim no és fàcil per a ningú, i només podem demanar seriositat i coherència en les nostres actuacions. El que hagi de passar, passarà.

Una alenada d'aire fresc del Collsacabra per continuar endavant

No sé si és per l'edat o el cansament que arrossego darrerament, cada vegada em va millor desconnectar de la civilització, de la societat que entre tots hem desmanegat i contribuït a que resulti insuportable. Aquest matí he tingut la sort de deixar-me caure per Cantonigròs i Tavertet, i la veritat és que resulta molt saludable. Poca gent, aire molt més pur, silenci assegurat, bones persones...

A vegades no es tracta d'anar gaire lluny, sinó només de canviar l'hàbit, canviar el paisatge i les persones, que ni seran millors ni pitjors, però t'ajudarà sortir de l'encasellament en què ens fiquem si no fem res per evitar-ho.

No he parlat ni pensat sobre les declaracions, sembla ser llastimoses, del president espanyol ahir davant d'un escenari arreglat, ni dels problemes de l'aeroport del Prat, o les citacions de càrrecs públics catalans per part de la Guàrdia Civil. Tot aquest entramat que ens podíem imaginar i que encara no ens ha sorprès del tot. 

Si el govern català, les forces majoritàries del Parlament i la ciutadania que vol votar en referèndum es mantenen unides, de més grosses en passaran, perquè qui ostenta el poder de veritat, hi està en contra, i farà servir tot el que està a les seves mans per evitar-ho. Si no ho aconseguís seria un ridícul que el deixaria fora de combat, i això Madrid, els socialistes i els populars no s'ho poden permetre.

Demostrar que el PP ha estat el partit més corrupte de la història espanyola no té cap mena d'importància ni conseqüències, però que quedés en evidència un govern espanyol davant l'intent de celebrar un referèndum d'autodeterminació, això no ho perdonaria ningú.

Us adoneu que... acabo d'aterrar i ja hi torno?

Molts diners per continuar bruta

M'agradaria conèixer el cost anual de l'Ajuntament de la nostra vila en tasques de neteja i manteniment de l'espai públic. Estic convençut, i així ho comentàvem aquesta tarda a casa, que el govern municipal no s'ho pren a la lleugera i hi dedica diners, encara que el resultat és desastrós. Teniu la impressió com jo que Arenys és brut?

Portar un control de les despeses del nostre Ajuntament és complicat, sobretot quan tenim més modificacions de crèdit que no pas sessions plenàries per aprovar-les. És un costum històric dels nostres governs que he criticat i no me n'he sortit mai. De totes maneres, segur que el regidor d'Hisenda em podrà donar quatre xifres més o menys fiables.

Per què és brut Arenys de Mar? Fa ràbia veure tants esforços per tenir cura de les plantes i els arbres, que són sagrats, i les facilitats que es donen als passejadors de gossos, que no tenen cap mania en no recollir les defecacions ni netejar les façanes on s'hi orinen els seus gossos. 

Ara s'aprovarà una nova llei de tinença de gossos que caldrà seguir de prop el seu compliment, i una cosa encara més difícil, el control policial que se'n farà. Si la policia local no té temps ni gaire voluntat de multar les motos aparcades a la vorera, ni circulant a tota velocitat, creieu que s'entretindran a multar els passejadors de gossos que incompleixin la normativa?

Si al govern local li interessa més els arbres que malmeten els murs i carrers de la vila que no pas les persones, penseu que estarà disposat a perseguir els passejadors de gossos que no siguin respectuosos amb el mobiliari urbà?

Segur que són molts els diners abocats a mantenir neta la vila, però els vilatans no hi col·laborem suficientment.

Peregrinació militar sufragada per nosaltres

Avui no només he recordat el pare perquè és Sant Jaume, el seu patró, sinó per una notícia que he llegit a l'ARA de la peregrinació a Lourdes d'una expedició de guàrdies civils, militars i capellans castrenses, el passat mes de maig, i que li va costar 73.000 euros a l'Estat, és a dir, que els hi vàrem pagar nosaltres.

El pare era un fervorós devot a la Mare de Déu de Lourdes; va aconseguir recuperar la visita anual del Bisbat de Vic, i va anar-hi cada any fins que les forces no el mantenien dret. Hi va deixar d'anar, no pas perquè hagués perdut la fe, o no li fes ilusió, sinó perquè no volia ser un càrrega per als altres.

Al pare ningú no li va pagar el que per a ell eren les úniques vacances, junt amb una setmana a Andorra. No ho hauria pas volgut. No sé què hauria pensat si hagués sabut que aquesta colla tenia la peregrinació pagada any rere any.

Estem parlant de pocs diners, però el què importa és la moralitat de tot plegat. Sembla que amb l'actual Papa l'Església es racionalitza, es moralitza una miqueta, però només ho sembla a estones. Quan t'assabentes de notícies com aquesta, o bé que el mateix Papa no permet les sagrades formes sense gluten, t'adones que estem molt lluny del camí que la paraula de l'Evangeli et predica.

El meu rebuig cap a aquests militars, guàrdies civils i capellans castrenses, que si un miracle podríem desitjar-los seria que obrissin els ulls a la caritat cristiana i s'avergonyissin de la seva immoralitat.

L'esquerra d'aquest país trontolla

Mentre els governs espanyol i català juguen al gat i a la rata, els socialistes no acaben d'entendre's amb Podemos. Qui representa a l'esquerra? Tothom vol tenir aquest honor i és per això que no s'acaben de posar d'acord.

Els primers han ostentat el càrrec durant molts anys, alguns d'ells amb suficient poder com per demostrar que eren realment partits d'esquerra. No sé si ha estat la incapacitat per demostrar-ho, el cas és que han anat avall i ara intenten recuperar-se, però no ho tenen fàcil.

Els segons varen sorgir amb motiu de la clatellada rebuda pel PSOE i la seva poca credibilitat com a partit progressista. Varen néixer per menjar-s'ho tot i no ho varen aconseguir. Varen fer fort el PP i desplaçar el PSOE, però no suficientment. Ara ambdós partits es juguen el futur, un per recuperar l'encant perdut, i l'altre per demostrar que realment són i representen una nova manera de fer política.

A tots, el 'problema català' els ha sorprès i no els fa cap bé. Posicionar-se en un costat o l'altre els resulta complicat a l'hora de guanyar suports. El PSOE ho té més fàcil, perquè s'ha decidit abans, col·locant-se al costat de PP i C's, subjectant els pocs socialistes catalans que encara somien en el PSC.

Podemos ha volgut apostar pel canvi, pel dret a decidir i no li fa cap favor. Tindria moltes ganes que el tema es resolgués, per a la seva pròpia salut i no haver d'estar dissimulant a una banda i a l'altra, sense que s'acabin de definir ben bé. Això passarà fins al dia 1 d'octubre, desprès...

Per què no fem res contra la corrupció?

De tant en tant escoltem qui reclama la veu i opinió de la intel·lectualitat espanyola en relació a la situació catalana i el seu enfrontament amb el govern espanyol. És cert que al llarg de la història s'han donat casos en què intel·lectuals espanyols s'han afrontat amb el posicionament immobilista i dur del govern de Madrid, i en canvi ara, des de fa molt temps no els sentim per enlloc. No ho veuen bé?

Penso, però que el problema de la societat espanyola, amb nosaltres inclosos, no és tan el panorama sobiranista, sinó la implicació de tots en el dia a dia, amb injustícies i corrupcions que sembla ser que ens escandalitzen, però no ens aixequen ni un pam el cul de la cadira.

Per què no hem sortit al carrer a lluitar contra allò que l'oposició política perdona de la corrupció del PP? De què tenim por? Vivim massa bé per complicar-nos la vida? Avui llegia una frase de Miguel Bosé contra el president veneçolà Maduro i una resposta que li suggeria fixar-se en què passa a casa nostra, que ho tenim prou complicat i brut. I jo penso el mateix! Podem ser solidaris amb altres ciutadans d'altres continents, però no podem desentendre'ns del que ens està passant. 

Les persones de la meva generació i algunes altres, que havíem patit la dictadura franquista, ens costa constatar que amb un PP corrupte com l'actual, no siguem capaços d'aixecar la veu per fer caure el govern, no amb la força de les armes, sinó dels arguments que tenim a l'abast per justificar que tanta corrupció no pot viure impune en mans dels principals governants. Un aixecar la veu contra aquests partits de l'oposició que, sumant majoria, no volen ni fan res per canviar la situació. La nostra democràcia es troba malalta i no som capaços d'aconseguir els remeis.

Arran de la sentència sobre la taxa als operadors d'Internet

Deixem de banda el referèndum, amb els seus pros i contres, amb totes les seves conseqüències, la possibilitat que el govern central ens retiri el FLA... Fixem-nos només en les nostres institucions democràtiques que encara figuren a la Constitució i a l'Estatut, i mirem fins a quin punt són considerades pel govern espanyol i per la Constitució.

Segur que la meva opinió és subjectiva i probablement poc rigorosa o amb poc coneixement de dret, però sí que em preocupa el fet que una resolució per unanimitat del Parlament català pugui ser anul·lada per 7 magistrats, set persones a qui no vull jutjar el seu posicionament polític ni moral.

Això és realment una democràcia. Pot un Tribunal, format per 12 magistrats anul·lar, amb cinc vots contraris, una llei aprovada per unanimitat de tots els parlamentaris representants de tots els catalans? Si això és legal i legítim, em puc imaginar què passa i passarà amb totes aquelles lleis que només s'aproven per majoria absoluta dels parlamentaris catalans, amb el vot en contra dels amics i simpatitzants del govern de Madrid i del Tribunal Constitucional.

Mentre no em demostrin el contrari, continuaré pensant que la democràcia en el nostre país està malalta i en perill, i que els catalans que estimem la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre país, tenim totes les de perdre.

L'empatia del president Rajoy

El president Rajoy no només s'equivoca i s'entortolliga quan parla, sinó que interpreto que no coneix el significat d'algunes paraules, o sinó que algú m'expliqui com pot xulejar d'empatia un polític com ell. Sap què vol dir ser empàtic?

És perquè hi ha joc brut i pervers que no podem agafar-nos-ho a lleugera ni fer-nos un tip de riure, ja que el panorama polític actual és malaltís i de gravetat extrema. ¿Com és possible que C's i el mateix PSOE xiulin cap un altre costat i donin suport al partit del govern més corrupte de la història política espanyola? Què els ha passat a polítics com Àngel Ros? S'ha vist per un moment com era i actuava i què fa ara? Tan avall es pot caure per perpetuar-se en el poder? Atacar el sobiranisme és motiu suficient per justificar la corrupció?

Trist, patètic i rebutjable. La història parlarà d'aquests anys com ens mereixerem, per vergonya dels seus protagonistes i de tots els que els haurem viscut, cadascú des de la nostra responsabilitat. El pitjor president del govern espanyol en democràcia, superant a d'altres que mai hauríem fet bons, amb una colla de ministres, molts d'ells condemnats o imputats per corrupció, i amb la vedet de qui fou ministre d'Interior i que va dirigir les principals clavegueres de les institucions públiques espanyoles. Una policia al servei dels interessos del govern i del Partit Popular. Vergonya!

El desviament del clavegueram d'Arenys de Munt pot ser una realitat

L'anunci de l'aprovació, per part de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), del desviament del clavegueram d'Arenys de Munt directament a la depuradora de Canet sense passar per la nostra vila, és una molt bona notícia. No perquè faci tants anys que havia d'estar resolt no hem de deixar d'alegrar-nos, en tot cas, si algú vol ser pessimista pot recórrer al que ens ha passat molt sovint a Arenys, que les coses s'eternitzen i que, tot i estar aprovades, no acaben de resoldre's mai. Penso en la tercera platja, en el camí a Caldetes, en el cobriment del Rial del Bareu, en la famosa connexió de la Nacional II amb l'autopista...

Siguem, però positius i creiem-nos que aquest desviament del clavegueram ha iniciat un camí de no retorn i que la solució la podrem veure la majoria de nosaltres, sense haver d'esperar que siguin els nostres néts els que ho puguin celebrar.

A veure si això s'encomana i els nostres regidors són capaços de donar sortida a temes que també s'han eternitzat, com és un pla de mobilitat, una solució per al mercat municipal, un pla d'equipaments... De tant repetir-ho n'acabem farts!

Las cloacas de Interior

En versió en castellà, perquè ningú no en quedés exclòs, ja que per més que diguin la gent de Societat Civil Catalana i cia, el català encara és minoritari, cosa que no passa amb el castellà, vàrem poder veure ahir per TV3 un documental que deixa molt clar quina ha estat la manera d'actuar del govern del PP i, en el seu temps, del PSOE, en matèria policial i judicial. La corrupció que tufeja des de fa temps, queda ben retratada en el documental, amb un Jorge Fernández Díaz lluint el tipus. 

Sempre que he escrit en aquest blog sobre l'exministre d'Interior, he deixat clar que havia estat el pitjor ministre de la història d'Espanya després de la dictadura. Ho deia per la seva ineficiència, la seva parcialitat malaltissa i per la corrupció que ha dominat tota la seva gestió. No li desitjo cap mal, però seria bo que la seva consciència i moral, si és que en té i n'hi queda, hagués de suportar el pes de l'angoixa que pot provocar caure tan baix.

A Espanya no passa mai res i els corruptes se'n surten, perquè estan molt ben protegits. En un país realment demòcrata molts polítics, jutges i periodistes haurien dimitit i entrat a la presó per no sortir-ne mai més, però això aquí no passa ni passarà. A la presó només hi van els petits delinqüents i desgraciats, els altres, com a molt, hi passen un parell d'hores i són molt ben tractats.

Ràbia i impotència en veure i escoltar el documental, que tots sabem que no menteix, perquè hi ha massa evidències, i ràbia també contra aquells catalans que encara creuen que l'opció d'Espanya és la millor i no ens deixen conèixer què pensem la majoria. Molta ràbia per la política corrupte del PP, però també per la ceguesa de molts socialistes amb qui ens uneixen molts pensaments i voluntats. Què més cal per obrir els ulls?

Europa Cantat Júnior 2017

Avui llegia la notícia de Ràdio Arenys sobre la participació d'uns cantaires joves d'Arenys de Mar a la  trobada musical Europa Cantat Júnior a la població francesa de Lió. Els desitjo que en gaudeixin i us asseguro que els resultarà una experiència que no oblidaran fàcilment.

Una mica més gran que ells, fa una colla d'anys que em vaig estrenar en les meves sortides a Europa en trobades musicals. He participat en diferents setmanes cantants per Europa, però més espectacular les trobades Europa Cantat que se celebraven cada tres anys. 

També va ser una població francesa la meva primera experiència, a Autun, no gaire lluny de Lió, l'any 1973. En guardo un molt bon record tot i que l'allotjament, en casernes militars, tenia molt que desitjar, però el fet de despertar-nos amb música i no parar fins a l'hora d'anar a dormir, cantant i escoltant concerts, em va animar a participar en les següents trobades a Luzerna (Suïssa), Namur (Bèlgica) i Strasbourg, novament a França.

A Autun vàrem treballar el Magníficat de Bach sota la direcció de Michel Corboz. Sensacional! Guardo bons records de directors de corals i orquestres com Marcel Corneloup, Gilbert Martens, Gottfried Wolters, Philippe Caillard...

Fa anys que he deixat el món coral, però el tinc molt present en el meu dia a dia, i no és estrany que el meu gust per la música clàssica es decanti majoritàriament en el Lied, en els cors, en la música coral.

Al ministre Íñigo de la Serna li preocupa la discriminació

Avui els diaris tornaven a parlar de la intenció del govern de la Generalitat d'aplicar la vinyeta per circular per les autopistes, és a dir, qui vulgui circular per les autopistes, una vegada eliminats els peatges, pagaria un cànon anual. Això ja funciona a diferents països europeus. En canvi, el ministre Íñigo de la Serna no hi està d'acord perquè això suposaria un discriminació respecte a ciutadans de la resta de l'Estat espanyol. Graciós, oi?

Puc entendre que les dues administracions discuteixin quina és la millor solució a partir de la retirada dels peatges, per poder costejar el manteniment. Sembla ser que el govern de Rajoy prefereix que es pagui amb els recursos de l'Estat. Jo no ho veig bé i ho podem comparar amb altres exemples, ara bé, el que és irònic és que l'excusa sigui la discriminació. Què passa actualment? No estem els catalans discriminats respecte a moltes altres parts de l'Estat, sobretot al voltant de Madrid? Sisplau que busquin altres arguments, però no la discriminació!

Sóc favorable a que segons quins serveis els paguin els usuaris i no tota la ciutadania, tant si els utilitzen com no. Hi ha uns serveis que són d'abast general, però n'hi ha d'altres que no, i el cas de les autopistes podria entrar perfectament en aquest darrer cas. Qui vulgui utilitzar les autopistes, que ho pagui, i d'aquesta manera l'Estat podrà fer-ne el manteniment.

I què passa amb els turistes i passavolants? Si traiem els peatges i no apliquem la vinyeta, sinó que ho costegem els contribuents, a ells, als turistes, els surt de franc. No haurien de participar en el seu cost? Jo penso que sí, perquè sinó és una altra forma de discriminació contrària als interessos de tots els espanyols. Això no se n'adonen? No ho puc entendre!

La transformació dels estius en família

Per aquelles persones que tenim la sort de gaudir de vacances i que escollim fer-les el mes d'agost, ens queden un parell de setmanes d'activitat frenètica per deixar-ho tot llest i poder arribar el setembre amb la tranquil·litat que ho tenim tot a punt. No sé si us passa a vosaltres, però poc dies abans de l'inici de vacances tens la sensació que s'acaba el món i que et falten hores per poder-ho deixar tot tancat.
El darrer dia és aquell que et passa volant i et falten hores, però en el fons tens la sensació que et treus un pes de sobre i que per unes setmanes podràs oblidar-te del dia a dia de tot l'any. No sempre la desconnexió és total, però sí que t'ho mires de manera diferent i tens la tranquil·litat de pensar que ja n'hi ha d'altres que s'encarregaran de solucionar els petits problemes de cada dia. La resta s'hauran d'afrontar a la tornada.
Aquests dies el diari ARA parla de les vacances i et convida a explicar la història de les teves vacances d'infantesa. Fa notar la diferència entre les vacances dels anys seixanta i setanta, com serien les meves, i les actuals. Llavors érem moltes les famílies que, en acabar les classes, ens desplaçàvem al poble d'estiu, ja fos a la platja o a muntanya, com va ser el meu cas.
Aquells anys de bicicleta i sortida a la font; de passejada amunt i avall del bestiar, pel carrer sense asfaltar; de les batudes del blat i la construcció dels pallers, voleiant palla per tot el poble; de la festa major i el ball a l'envelat, i la tornaboda a la font del faig.
Eren unes vacances que et canviaven la rutina, i en construíem una altra que repetíem estiu rere estiu. Uns matins d'estudi amb l'estudiant de capellà, i la tarda a la font o jugant al "palé" i a la "canasta" els dies de pluja. El berenar de pa amb vi i sucre, i les apagades de llum al primer llampec.
Amb els anys tot canvia i també ho varen fer les nostres vacances. Les sortides de viatge a l'estranger varen arribar molt més tard, que en el meu cas es varen iniciar amb jornades cantants arreu d'Europa. De mica en mica deixaves de banda el poble dels estius, on hi continuaven estiuejant els pares, i hi tornaven els joves que acabaven de tenir fills. Els amics de l'estiu no els he tornat a veure mai més, però ja era això, a no ser que en sorgís algun enamorament. Sempre en queia un o altre.
Ara estic molt bé a casa, més hores de les que hi puc passar a l'hivern, aprofitant alguna sortida que a la resta de l'any t'és impossible. No és el mateix, però l'edat tampoc. Que passeu un bon estiu!

Justícia versus Caritat

L'escrit de Miquel Puig al diari ARA d'aquest dissabte em fa reflexionar sobre la diferència entre justícia i caritat. L'escrit parla de la diferència entre reduir els impostos a les persones que cobren per sota dels 14.000 euros i augmentar-los el sou. Fins i tot des d'un punt de vista econòmic per al país és molt millor augmentar el sou que no pas l'exempció d'impostos que ha negociat C's amb el PP per aprovar el Pressupost.

La nostra societat soluciona moltes situacions apel·lant a la caritat i no pas a la justícia. Comptem amb la tasca d'entitats del Tercer sector per aconseguir apaivagar allò que la societat i els nostres governants són incapaços de resoldre. En el cas dels sous diríem que si volem un país més pròsper hem d'aconseguir que els salaris creixin sense necessitat d'haver de suprimir els impostos, que al cap i a la fi serveixen per dotar el govern de recursos per tirar el país endavant.

Necessitem una economia amb una veritable progressivitat en la imposició, assegurant al mateix temps uns ingressos mínims que permetin les famílies viure dignament sense haver de recórrer a la supressió dels impostos. La caritat existeix en moments puntuals, però perpetuar-la en les relacions humanes és un error i una injustícia.

Consellers suïcides

Tal com ens han presentat avui el panorama de govern, dóna a entendre que aquests són els i les conselleres suïcides, les que s'enfrontaran a tot tipus d'inhabilitacions, multes, càstigs i ves a saber a què més. Han sortit els que volen preservar, o bé no han acceptat el repte, i s'hi ha quedat tot aquell que ho dóna tot per aconseguir la celebració del referèndum i que guanyi el sí.

La crítica de l'oposició i també de Madrid està en la línia del moment històric que estem vivint. S'està construint una història que s'estudiarà en el futur, llegida i interpretada pels guanyadors, i per tant gens objectiva. Nosaltres que l'estem vivint i patint, tindrem els nostres punts de vista que haurem de transmetre als nostres nets.

Ahir ens varen prometre que avui ens donarien a conèixer quines són les intencions del PSC i el PSOE per tal d'evitar l'1 d'octubre. Ho he llegit de resquitllada i he intentat ser positiu, és a dir, creure'm que tot allò que prometen s'ho creuen i a més ho veuen factible. Reconec que sóc un incrèdul i un mal pensat. Potser pessimista o gat escaldat. Ho sento, però no, no ho veig, no penso que puguin arribar enlloc.

Entenc les bones intencions i no sé a qui beneficiaria que el dia 1 d'octubre no hi hagués el referèndum, però el discurs que ens presenten està molt vist i sentit, i no hi veig voluntat per part dels que no han donat la cara. ¿Els mateixos socialistes, els d'Andalusia o Extremadura, per exemple, signaran una modificació de la Constitució que beneficiï els catalans? És impossible!

Tant de bo m'equivoqués, però la meva intuïció em diu que tot són paraules, no nego la seva bona voluntat, però és picar ferro fred. Seguirem els esdeveniments.

La Guàrdia Civil entra al Teatre Nacional

Amb aquest titular podríem pensar que la Guàrdia Civil presenta una proposta teatralitzada per a la nova temporada del Nacional, o bé que han distribuït entrades entre els membres del Cos, per assistir a una representació o, per als més pessimistes, que un Tejero bis ha entrat al Teatre Nacional de Catalunya.

No és res d'això. M'imagino que hi ha guàrdies civils que assisteixen al teatre, o fins i tot formen part de companyies amateurs, però el cas que ens ocupa és la investigació que estan fent, per encàrrec, de com es va preparar l'acte de presentació del procés cap al referèndum de l'1 d'octubre.

És fàcil dir que han perdut els papers i que ens trobem novament en un règim dictatorial dissimulat amb fórmules més o menys democràtiques, però no hi busquem més del que no hi ha i quedem-nos en una etapa més del procés de seguiment i cacera dels preparatius del referèndum. Es tracta d'anar farcint l'expedient, per portar-ho davant dels tribunals que jutjaran els culpables del referèndum.

Aquí ningú pot despistar i jugar a enredar l'altre. Estem davant d'una situació de conflicte legal i legítim, i que té una data de caducitat inicial, que és l'1 d'octubre, però que tots sabem que va molt més enllà. El 'problema' de Catalunya en el seu encaix a Espanya no és un problema judicial, sinó polític, i voler negar això és una estupidesa. Què passa, però? Qui és el culpable d'haver arribat a la situació actual? És l'altre! Per què? Perquè no vol dialogar! Com es pot resoldre? Dialogant! Doncs ja estat tot dit.

Joc d'estratègies

Si en algun moment les estratègies són importants i tenen transcendència és ara a mesura que s'acosta la data del referèndum. Els grups que no hi van a favor, veient que sembla imparable la resposta a la convocatòria, ja no parlen que no es farà, sinó que ja li atorguen el caràcter de procés participatiu, com el 9-N. La qüestió és no quedar en ridícul.

Afirmar en aquests moments que els catalans no acudiran en massa a votar el referèndum ja no és cap garantia d'èxit, i és per això que es carreguen el caràcter de referèndum perquè d'aquesta manera, encara que siguin molts els participants, mai acceptaran la seva validesa com a referèndum.

Jo ho puc entendre, sobretot quan els partits han de fer tants equilibris per nedar i guardar la roba. Quan han de treballar tant a la gent perquè els siguin fidels i els donin el seu vot. No s'adonen molts d'ells que a les persones no ens agraden els cagadubtes, sinó que volem posicions fermes i coherents. Tampoc suïcides, però sí una mica utòpics.

Irse a tomar viento

No sé com ho ha dit el ministre d'assumptes exteriors britànic, el senyor Boris Johnson, però el diari La Vanguardia ho ha traduït com "irse a tomar viento", referint-se a la Unió Europea que, segons ell, els presentem una factura massa elevada pel Brexit. Segons el diari, Johnson considera que l'import que Brussel·les vol fer pagar a la Gran Bretanya per anar-se'n de la Unió Europea és abusiu.

No tinc ni idea dels números que cal fer per saldar la liquidació, però entenc que tothom procuri per casa, uns per marxar el més aviat sense massa cost i els altres per fer-los pagar la decisió de deixar de formar part de la UE.

De totes maneres cal tenir en compte que el ministre en qüestió és una mica excèntric, i aquestes expressions no ens resulten estranyes venint d'ell. Potser és una manera de cridar l'atenció i intentar rebaixar les condicions imposades. Caldrà veure si Merkel serà prou forta, i si tindrà el suport de Macron. La resta són per anar fent bullir l'olla.

El paper de la premsa en el procés sobiranista

Si una cosa ha deixat clara el procés sobiranista ha estat situar cada empresa editorial al seu lloc i, per si algú en tenia algun dubte, definir quina és la seva línia política. A Espanya no hi ha cap diari que defensi no ja la independència, sinó el dret a decidir dels catalans. Això no és un problema si tothom actués seriosament i amb coherència. El problema sorgeix quan es menteix per defensar o, en aquest cas, atacar les idees dels altres.

A casa nostra ens hem de quedar amb l'ARA, que ha estat molt transparent i amb el Punt/Avui. Ambdós diaris no només defensen el dret a decidir, sinó que també s'han manifestat molt clarament a favor de la independència. 

Ningú, doncs, es pot lamentar ni queixar-se de la subjectivitat en la comunicació escrita, perquè ningú se n'ha amagat. 

Un altre tema seria parlar de la televisió. La nostra, la pública a Catalunya, ha estat sempre arrenglerada a favor del referèndum, encara que hagi pogut convidar defensors de l'unionisme, sempre en desavantatge. Per què passa això?

Hi haurà qui ho defensarà comparant-ho amb la força amb què arriben les emissores privades espanyoles, totes elles molt contundents a la contra i, en aquest cas, sense buscar ningú que els hi pugui rebatre els arguments, si és que podem parlar d'arguments.

Aquest voler equilibrar la balança ha fet que la televisió pública catalana s'hagi decantat descaradament cap a un bàndol. El majoritari? També és cert que hi ha un bon nombre de catalans que la té vetada des del primer dia.

Arenys de Mar, un urinari públic!

Avui és festa major a la meva vila adoptiva. És festa gran, Sant Zenon, tot i que darrerament Sant Roc, li està fent molta competència. El vot de vila està passant per davant del patró, i potser per això els vilatans, amb l'ajuda de les nostres autoritats, estan buscant fomentar algunes tradicions que li permetin anar més enllà de la fira d'atraccions i el concert de festa major.

És tradició que a la vigília del sant els vilatans acudeixin a l'església parroquial a celebrar les completes en honor al sant patró, i que al final ha acabat que molts ni saben què s'hi fa, a part de destrossar alegrement l'himne al sant patró. És un acte on hi he deixat d'assistir perquè m'hi sento malament i em fa pena veure tanta gent beguda i inconscient. 

Les nostres autoritats, però hi devien assistir, potser fins i tot aquelles que es mostraven orgulloses de desconèixer qualsevol tema religiós per haver tingut la sort de no haver rebut cap tipus de formació religiosa. Ni que fos per cultura general!!!

I l'acte massiu de la tarda va ser el Correbars. Quina gran festa! fomentar la beguda i l'incivisme pels carrers i places de la vila. La gent pixant a les parets i al pas sota la via del tren i la nacional II. No només els homes, que ho tenim més fàcil, sinó també les dones. Que hi tenen tot el dret, oi?

No sé si és demanar massa al nostre govern municipal que assumeixi més responsabilitat davant dels actes incívics i obri els ulls a tot allò que se li qüestiona. No es pot anar per la vida inconscientment i deixant-se portar pel populisme, perquè al final s'acaba fracassant i provocant el rebuig de les persones que volen una vila neta i cívica.

Els passejadors de gossos estan enfadats amb tan poca platja pels seus animals, mentre deixen que defequin pels carrers sense recollir-ho!

Quant al Correbars, si consideren que li han de donar suport, els agrairia que, preveient les necessitats que l'excés de beguda provoca, tinguessin la precaució i amabilitat de proporcionar urinaris públics perquè els corredors puguin satisfer les seves necessitats en un lloc més adient que a les parets de les nostres cases.

L'oposició a la presó i així no molesta

La notícia de la sortida de la presó, després de tres anys, del líder de l'oposició al govern veneçolà, m'ha fet pensar en el mal ús de la política i el poder que brinda, en un sistema democràtic, a qui governa. No cal pensar en règims formalment autòcrates i dictatorials, en tenim prou pensant en models de democràcia representativa, amb eleccions cada quatre o cinc anys.

La democràcia en estat pur no hauria de permetre les situacions d'abús de poder. Això pot semblar molt evident, però és precisament el que hi trobo a faltar. Quan se'ns diu que la democràcia és el sistema menys dolent de governar, ho deuen dir precisament per això, per la possibilitat que una persona escollida democràticament pugui governar de manera despòtica empresonant qui li fa la guitza.

No vull valorar el govern veneçolà ni pretendre saber qui té raó, perquè tot el que sé em ve donat, a partir de la lectura dels diaris o les notícies de ràdio i televisió. No sé fins a quin punt no són informacions deteriorades ni quin grau de veracitat tenen. Sigui una cosa o altra, el fet que un opositor sigui empresonat per motius polítics ja hauria de ser motiu de trencament democràtic i ser valorat des de fora com un govern que practica una altra política.

El següent pas seria valorar què passa amb majories absolutes i quines són les conseqüències per al sistema. L'altre extrem és considerar que una bona democràcia és aquella on no existeixen les majories absolutes i que els acords es prenen per consens després de molt de treball d'estira i arronsa.

L'estabilitat d'un país per alguns passa per aconseguir una majoria absoluta per al partit polític en el govern, per a uns altres passa per una capacitat de diàleg, de saber escoltar i no creure's que la veritat és única i que la tenim nosaltres.

Què passa amb els Comuns?

Per què és tan difícil mantenir-se al marge, quan es vol guanyar vots? La indefinició és una temptació en què cauen molts polítics i també partits sencers, per evitar crítiques i opinions en contra, però al final s'adonen, a vegades massa tard, que la pitjor elecció és quedar-se en el dubte, en no ensenyar la veritat.

Sempre he defensat anar amb la veritat per davant, acceptant que no agradarà a tothom, però que els fidels sabran que hi podran confiar. Els Comuns, com passava els darrers anys d'ICV sola, han optat per no acabar de definir-se, pensant que d'aquesta manera no tindrien detractors fàcils i podrien aspirar a obtenir vots d'una i altra part. Això, però és un error que al final s'acaba pagant.

La història ens ho ensenyat i tots aquells partits que han treballat a l'ombra i amagant la cara, al final han fracassat, alguns d'ells desapareguts, com UDC, encara que no els seus líders i principals culpables.

Aquests dies a les xarxes socials hi ha un debat obert sobre l'actitud dels Comuns que espero els farà replantejar aquesta ambigua posició. N'hi ha que ho barregen tot, com Coscubiela, i la seva aberració a la dreta -no hi tinc res en contra- no li permet veure que ara es demana una altra cosa i li han de donar suport o negar-li, però no sortir per peteneres.

Tinc l'esperança que el seny i categoria política de Xavier Domènech acabarà imposant una actitud clara respecte el referèndum, i definirà davant dels seus electors i simpatitzants quina és la seva posició davant de l'1 d'octubre. Que no esperi a veure tota la jugada, que llavors serà massa tard!

Les converses entre la UE i Turquia en standby

No pretendré comparar Espanya amb Turquia, perquè faltaria a la veritat, però si que l'actitud de la Unió Europea en relació a Turquia em fa pensar una mica. El Parlament Europeu voldria aturar les negociacions entre la UE i Turquia, perquè considera que el país ha anat enrere pel que fa a les garanties democràtiques, sobretot arran de la modificació de la Constitució que va proposar el president i que va guanyar en referèndum per poc més del 51%

Dic que em fa pensar perquè els dubtes sobre el compliment estricte dels principis democràtics d'un estat, si es tenen en compte des de la UE en la negociació amb els estats aspirants a entrar-hi, potser també caldria fer-ho extensiu als estats que ja són a dins.

Espanya, al meu entendre, té molts punts per arribar a ser considerat un estat amb greu mancances democràtiques, que per alguns poden semblar subtils, però que cal tenir present a l'hora de valorar les bondats del sistema. La corrupció amagada fins fa quatre dies és una mostra més del funcionament real de les institucions públiques espanyoles i qui les lidera. No podem dir que tothom és corrupte, però sí que s'ha defensat activament i passivament també, el fet que existís la corrupció en les altes esferes del govern.

Per experiència cal pensar que la UE no farà cap pas en detriment de Turquia, sinó que com a molt deixarà les negociacions en standby, i treballarà amb acords puntuals i específics, per aprofitar els beneficis de continuar aliats, sense que se'ls vegi el llautó.

Tal com comentava en el post d'ahir dimecres, la UE té molts motius per ser poc considerada pels europeus, i que es vegi la seva tasca més com un obstacle i manca de llibertat, que no pas d'una estructura facilitadora del creixement de tota la Unió.

Un Plenari del Parlament Europeu pràcticament buit

Ahir ens deixaven veure i escoltar l'exaltada crítica del president de la Comissió Europea al Parlament Europeu, per la minsa assistència de parlamentaris en la sessió en què va assistir-hi com a convidat. Sens dubte que la imatge que presentava el Parlament, pràcticament buit, feia pena i com algunes persones han dit, ajuda molt a la desafecció de la gent i el poc respecte i credibilitat que genera el Parlament.

Si escoltes les diferents opinions i explicacions relacionades pots entendre que en moments determinats el nombre de parlamentaris presents a la sala sigui tan escàs. Una durada excessiva de les sessions del Parlament, la coincidència amb les reunions de treball de les comissions i altres actes polítics, no ajuda a què el Plenari estigui realment ple, però potser la solució passa per evitar aquestes coincidències i reduir la durades de les sessions.

Hi ha, al meu entendre, un motiu encara més important que provoca aquest poc interès per al Parlament Europeu i és la gran distància que existeix entre els diputats europeus i els seus votants, i la sensació que els teus representants, que amb prou feina els coneixes, juguen un paper gairebé anecdòtic. Si ja notem distant la nostra relació amb els diputats del Parlament català, imagineu-vos el Parlament Europeu, que a més compta amb tot un entramat d'organismes amb una divisió de competències de difícil comprensió per a la majoria d'europeus.

Tot i que continuo creient en la validesa de la Unió Europea, sobretot mentre depenguem d'Espanya, no hi sé veure massa possibilitats d'avançar si no es produeixen uns canvis importants en el funcionament dels organismes europeus i les seves competències i representativitat.

Un acte més del camí cap al Referèndum

Els que no tenim coneixements suficientment profunds en dret ens trobem aquests dies una mica perduts, però interessats en entendre com juristes de diferent manera de pensar argumenten els pros i contres de les decisions que podrà prendre el Parlament català, amb majoria sobiranista.

D'alguna manera ens estan oferint unes classes gratuïtes de dret i per tant els ho hem d'agrair. El que no pot ser són algunes declaracions que repetitivament acusen els polítics catalans de feixistes o nazis, una manera molt simple i estúpida de criticar aquells que no pensen com tu. Jo prefereixo els arguments jurídics que puguin desfer els arguments del govern català.

Entenc que hi pugui haver juristes seriosos que estiguin defensant posicionaments oposats, perquè es tracta d'interpretacions. Probablement, doncs, cadascú té la seva part de raó i quan això passa cal una mediació, que en aquests moments se'm fa difícil veure qui l'ha de presidir o dirigir.

De moment ens estem entretenint amb diferents escenificacions amb assistència de fidels seguidors amb la intenció de fer pinya, però amb el perill de mirar-nos massa el melic i creure que tot allò que veiem és la pura realitat.

Reconec les dificultats de l'actual govern i dels parlamentaris sobiranistes d'avançar amb aquest anhel de la independència. És molt fàcil criticar-los quan no som capaços de presentar una alternativa. Amb tot el meu respecte cap a les formacions polítiques que ho intenten, no podem concebre cap tipus de possibilitat que les forces polítiques espanyoles de torn ens puguin permetre res més del que fins ara hem obtingut, amb prou mostres d'atacs sistemàtics a la nostra cultura, a la nostra manera de ser, al fet diferencial dels catalans, ni millors ni pitjors que els altres.

Amb un Tribunal Constitucional amb una lectura més restrictiva que mai dels drets diferencials dels pobles d'Espanya, no ens defensarà a l'hora de convocar un referèndum, ni comptarem mai amb una majoria al Congrés de Diputats i el Senat que permeti una modificació de la Constitució espanyola per fer possible un model polític federalista. 

Les entranyes de l'orgue de Santa Maria de Mataró

A La Vanguardia li agradaria que els sondejos que encarrega li donessin més la raó en el seu afany per criticar la voluntat sobiranista de la majoria del Parlament català, però no hi ha manera. Quan semblava que la cosa anava de baixa, encarreguen un nou sondeig i els sobiranistes repeteixen majoria parlamentària. Quina mala sort!

La intoxicació de notícies d'aquests dies està arribant a nivells alarmants. Voldria tenir la certesa que continuaré conscient de tot aquest entramat d'uns i altres per condicionar fins i tot la nostra vida, els nostres moviments. A casa, que ja ho mirem tot una mica de reüll, i força de passada, procurem entretenir-nos i pensar en altres coses.

Aquest diumenge al migdia ens vàrem endinsar a les entranyes de l'orgue de Santa Maria de Mataró. Tot i que no sóc un gran devot a la música d'aquest instrument, reconec la seva importància com a instrument total, i també li conec peces musicals interessants. Probablement estem una mica viciats i escarmentats amb els succedanis que ens col·locaven a les esglésies del nostre país, que varen perdre els seus orgues en temps de la guerra civil.

S'ha de dir que l'explicació de l'organista Raül Prieto va ser molt interessant, i vàrem poder entendre la mecànica de l'orgue, una gran desconeguda per la majoria dels mortals. És d'agrair la sinceritat de les seves paraules que no pretenien mostrar-nos una peça única, que no la és, però sí un instrument valuós que fa possible l'organització d'un cicle de concerts anual, que poc a poc va assolint prestigi. Sens dubte que amb l'empenta d'en Raül, el futur de l'orgue i del seu emplaçament, com a centre de reconegut prestigi estaran assegurats.

La ridiculesa de Duran i Lleida no té límits

No sé si heu tingut l'ocasió de llegir l'article que avui ha publicat l'historiador Joan B. Culla a l'ARA, Duran i Lleida parla de ridículs. Acostumo a llegir els articles que publiquen tant si els autors són del meu grat com no. No ens podem tancar a llegir només allò que pensen les persones amb qui combreguem, sinó que ho hem de llegir tot i després opinar. Joan B. Cull és un dels articulistes amb qui coincideixo menys amb el que escriu, o potser és que tinc prejudicis sabent com pensa del conflicte de l'Orient Mitjà. Sigui com sigui el llegeixo i avui m'ha cridat l'atenció el seu article i l'he volgut compartir amb vosaltres.

Una vegada més es demostra les dificultats que un mateix es vegi els defectes que, en canvi, sí atribueix als altres. Duran i Lleida, que ha destrossat un partit històric fins fer-lo desaparèixer, després d'haver furetejat els polítics que més fidels eren amb els principis fundacionals del partit, s'atreveix ara insultar els que l'han hagut d'aguantar i se n'ha aprofitat durant molts anys, i cau una vegada més en l'error de no saber parar i retirar-se.

Em resulta estrany, però ho puc entendre, la reacció de Fernández Teixidó creant un nou partit, però en el cas de Duran i Lleida no és comprensible, per la ceguesa del protagonisme o, sinó, per la barra que té de no haver demanat perdó per la seva acció política al capdavant d'Unió Democràtica de Catalunya, i a sobre pretendre donar-nos lliçons.

Coincideixo, doncs, amb l'escrit de Joan B. Culla, encara que discrepo en el final del seu article. En el meu cas no estic desitjant llegir les memòries que sembla ser que està preparant Duran i Lleida. El que em pugui dir em resultaria poc creïble.

Recuperant el compositor noruec de Bergen

He recuperat, per casualitat, el compositor Edvard Grieg, de qui gairebé tothom li reconeix l'autoria de l'obra musical Peer Gynt, del dramaturg, noruec també, Henrik Ibsen. Grieg va néixer el 1843 a la ciutat noruega de Bergen, que tal com ens la presenten és una joia digna de ser visitada. Aquesta ha estat la casualitat que m'ha fet tornat escoltar les suites del Peer Gynt. Per poc que us agradi la música clàssica, us les recomano.

De Grieg, però podeu escoltar altres obres meravelloses, entre elles el concert per a piano en la menor, op. 16.
M'imagino que la visita a la seva ciutat natal vindrà acompanyada de la seva música i això sol ja val la pena, encara que no només. Glaceres, saltants d'aigua, fiords... història d'un poble molt diferent del nostre i a voltes idealitzat.

Ens acostuma a passar als catalans. Tenim molts prejudicis del sud i vivim amb l'esperança d'assemblar-nos amb els nòrdics. De ben segur que tenim moltes coses a aprendre, però no n'hi ha prou en llegir-los, sinó que cal començar per nosaltres mateixos en valorar-nos i adonar-nos que, si volem, podem anar molt lluny, però amb voler no n'hi ha prou, sinó que cal esforç i perseverança, i d'això ens en falta un xic.