De Felipe González, per aquí m'entra i per allà em surt

Em vaig llegir la carta que ens adreçava l'expresident Felipe González a través del diari El País. Se'n va fer prou ressò a les xarxes socials que calia saber què ens deia, quina solució ens donava que ens fes desistir de demanar la independència.

Potser no la vaig llegir prou bé, per la pressió mediàtica, perquè no m'acabava d'agradar tot allò que deia, però sobretot per l'estil i l'insult injustificat que es desprenia del global de la carta. Penso que, al marge de la meva opinió sobre la necessitat de ser independents o no, el senyor Felipe González no té cap legitimitat ni moralitat per escriure una carta com aquella, ni tan sols opinar sobre els catalans.

Segurament que en algun moment de la història el senyor Felipe González va representar una bona part de catalans en la seva gestió a Madrid, però ja fa molt temps que va esdevenir un impresentable i, una persona que no representa ningú més que a ell mateix, cobrant de tots nosaltres i oblidant el seu passat socialista.

Cadascú actua com vol, sempre i quan el seu comportament no sigui denigrant per als altres, i es guanyi la vida honradament i sense privilegis. Però al marge de la seva situació social i econòmica, tampoc té dret a utilitzar un llenguatge fals i acusador, banalitzant el nazisme com ho fa qualsevol extremista de dretes.

El senyor Felipe González fa molts anys que va perdre els papers, i tot allò que ens pugui dir, ha perdut qualsevol prestigi, i la seva repercussió és mínima. Qui lloa el seu escrit caldria que s'ho fes mirar. Només ho fa qui no té arguments prou sòlids per desfer els arguments dels independentistes. Com ja he dit moltes vegades, qui m'asseguri un procés federalitzant a Espanya tindria molts vots a favor, un d'ells el meu, però de moment no hi ha ningú que em demostri prou garanties d'assolir, encara que sigui a mitjà termini, una solució federal per Espanya. González no ens dóna cap solució, només que abaixem el cap i continuem tres-cents anys més sota la prepotència dels successius governs espanyols.

A Espanya li agafa la por, però hi són a temps

Dóna la impressió que a darrera hora a Rajoy i altres dirigents polítics espanyols els ha agafat la por. La por a pensar que potser sí que hi ha una bona part de catalans que volen la independència de veritat i que faran mans i mànigues per aconseguir-la. Aquell discurs amenaçador en forma de posar por al cos dels que demanaven ser independents s'està convertint en por en el propi cos de que pugui arribar a passar. 

El president del govern espanyol, el PP i PSOE com els dos grans partits polítics d'Espanya, han tingut molt temps per asseure's a valorar què s'estava demanant des de Catalunya, i estudiar què es podia fer per no arribar a la situació on ara som. Ningú no ens podrà negar que els catalans fa molts anys que negociem i que som conscients que sempre tenim les de perdre, però malgrat això no ens tanquem en banda. Per què ara no ha estat possible?

Sempre defensaré la meva opinió que l'orgull quixotesc dels dirigents espanyols, menystenint la possibilitat que els catalans diguéssim prou!, ha fet que estiguem on som. Si quan hi havia unanimitat en l'elaboració del nou Estatut, excepte els senyors del PP i posteriorment amb l'ajuda del PSOE, s'hagués atès com calia les reivindicacions catalanes, aprovades en el Parlament català i referendades, malgrat les retallades, no hauríem arribat a la situació actual, i només quatre nostàlgics estarien pensant en la independència.

El mal obrar dels governs espanyols successius ha provocat que molts catalans hagin dit prou, i el que defensaven uns quants, s'hagi convertit en la reivindicació de molts, a comprovar el dia 27 de setembre.

Que ningú, doncs, ens vingui a donar lliçons, ni jugui brut amb nosaltres. El que s'ha de fer primer és reconèixer la mala praxis política dels governants espanyols i rectificar. El que ha de fer el president espanyol Mariano Rajoy és reconèixer que es va equivocar amb la recollida de signatures en contra de l'Estatut català, i que s'ha continuat equivocant fins ara, i afrontar una reforma constitucional que tingui en compte la realitat territorial. Però que no vulgui enganyar ningú, perquè encara que ara pogués frenar la reivindicació d'independència, aquesta tornaria amb tanta o més força.

Autonòmiques amb promeses impossibles

La discussió en aquestes properes eleccions autonòmiques gira al voltant de les promeses que difícilment es podran complir. Del que es parla més és de la promesa de la independència que ens fa la gent de Junts pel sí, i la CUP, i que és la que més detractors té. Aquests ens diuen ben clarament que no se'ns permetrà declarar la independència. Llavors, per què Romeva, Mas, Junqueras... ens prometen que si guanyen serem independents?  Hem llegit molts escrits i arguments on se'ns deixa ben clar que aquest objectiu és inassumible, per la qual cosa no podem votar aquells que ens prometen la independència, que per tant ens prometen coses impossibles!

Hi ha més promeses impossibles (dic impossibles perquè encara que una força política assolís la majoria absoluta, la decisió no està a les seves mans). El PSC, per exemple, ens promet l'Estat federal.  M'hi apunto! On haig de signar? Simplement votant PSC? Em poden explicar, abans, com ho aconseguiran, encara que obtinguin els 135 escons?

Ara el senyor Rabell, del Catalunya sí que es pot, que jo no sé ben bé què és el que diuen que es pot. Deia que el senyor Rabell, que amaga sota la samarra a Joan Herrera, promet la Hisenda pròpia i el Referèndum pactat. Pactat amb qui? Amb el PP, C's, PSOE? M'imagino que consideren que Mas no s'hi ha fet prou per aconseguir el pacte. És així? És aquí on hi ha el problema?

De C's i el PP no cal parlar-ne perquè ells no busquen res per Catalunya, simplement continuar lligada a Espanya i, a poder ser, amb menys competències i recursos.

Per tant, la meva conclusió és que voti el que voti, no aconseguiré que la promesa escollida sigui una realitat, a no ser que ens hi posem molt forts i trenquem tots els lligams. És per això que hi ha tant gent (malgrat La Razón ho negui) que vol la independència ja que, impossible per impossible, tant per tant lluny de Rajoy i cia.

En campanya abans d'hora

Ho deia aquests dies quan parlava del joc brut, i tothom sabia que abans del dia 27 de setembre hi hauria publicitat en contra de Junts pel sí. Avui s'han realitzat diferents escorcolls en seus i institucions, bàsicament ajuntaments, que han estat governats per CDC, en busca de documents que comprometin els seus polítics en casos de corrupció.

Sóc el primer de demanar i exigir transparència, i per tant tot allò que faciliti el descobriment de corrupció serà benvingut, però demanaré més. Demanaré que els corruptes paguin pel seu delicte i els decantin per sempre de la política activa. Si l'operació d'avui serveix per inculpar més culpables, endavant, però em temo que es tracta simplement d'una maniobra política per influir de cara les eleccions del mes de setembre.

M'agradarà veure com el ministre d'Interior o el poder judicial que correspongui, executa els mateixos moviments en contra de corruptes del PP, setmanes abans de les eleccions generals. Creieu que això passarà? 

Són massa casualitats, com ara la negació a allargar el període perquè els catalans residents a l'estranger pugui exercir el seu dret a vot, ja que, segons la Junta Electoral Central, posaria en risc el calendari electoral, però en canvi sí que s'allarga per als militars. Em pregunto si en aquest cas no es posa en risc el calendari.

Ho deia l'altre dia, i estigueu segurs que encara passaran més coses. Abans del 27 de setembre s'actuarà mediàticament i políticament en contra dels partits independentistes, però, sense voler estalviar-los cap judici ni responsabilitat delictiva, hem de respondre contràriament al que el PP i aliats pretenen, és a dir, cal donar més suport a qui pateix un atac premeditat per desprestigiar-los. Podem deixar de votar els acusats, però no votarem els que juguen brut, que només actuen quan saben que poden fer més mal. Un partit polític que té la llista més llarga d'imputats i corruptes declarats. No ens deixarem entabanar.

Joc brut a la política

Estem tan acostumats al joc brut en política que ja res no es estranya, o fins i tot veiem fantasmes on no n'hi ha. Cada vegada que es convoquen eleccions a Catalunya es disparen unes alarmes que pretenen sembrar la por i desorientar desinformant la població. 

Pensar que tot són invencions no està prou justificat, ja que tots hem pogut comprovar situacions clarament destinades a crear una mala imatge del líder a qui no es pot vèncer a les urnes. S'ha de dir que el resultat no és tan deficient, sinó que en part aconsegueixen l'objectiu.

Ara l'objectiu a batre és la candidatura Junts pel Sí, i de rebot, si es pot, la CUP. Un resultat excessivament favorable als interessos de Romeva i els seus, pot desestabilitzar el país, i això no ho vol ni el poder mediàtic, ni l'econòmic, ni el polític.

Al marge de la nostra ideologia i de l'opció política que vulguem donar suport el dia 27 de setembre, tots tenim molt clar que el futur de Catalunya i Espanya està en funció dels resultats que obtingui la candidatura Junts pel Sí. És per això que la resta de candidatures, tret de la CUP, hi estan en contra i lluiten per desprestigiar-la tant com poden. La manera de fer-ho no és la mateixa i, sortosament el PSC actua de manera intel·ligent, no fent el joc al PP i C's, que només els volen per als seus interessos, no pas pels interessos de Catalunya.

Hi ha mil maneres de practicar el joc brut en política. La premsa utilitza la informació esbiaixada, però també mentides i estadístiques inventades, per desanimar els catalans indecisos. Ja sabem la màxima que una gran part de la població s'apunta al guanyador. Presentar Mas i els seus com un fracàs, frena la intenció de votar-hi a favor.

Els polítics espanyols, i també alguns catalans, utilitzen la por a la incertesa, a caure en el buit, a navegar indefinidament a l'espai sideral... Tot menys donar arguments positius per treure del cap la idea de la independència. No es tracta de comprar la fidelitat, però sí de donar l'opció. No es tracta de regalar res, sinó de comprendre l'altre. La pitjor estratègia és intentar ofegar l'altre. Tard o d'hora se'n reben les conseqüències.

La nostra responsabilitat cívica

Dir que vivim un temps amb una greu manca de civisme és d'una obvietat que no destaca en cap mitjà de comunicació, ni crida l'atenció a ser llegit. L'incivisme galopant s'ha convertit en un fet natural i, fins a cert punt, consentit. Hi ha actuacions que anys enrere ens haurien alarmat, que avui són considerades habituals, no desitjables, però tolerades.

Alguns diuen que és la crisi econòmica la culpable d'aquest incivisme latent. D'altres li donen la culpa a la immigració. N'hi ha que parlen de la pèrdua de valors... Segur que hi ha molts factors que sumats provoquen que el nostre comportament en societat no sigui el més adequat. Simplificar-ho és crear tòpics i fòbies.

La meva opinió és que la família era fins fa uns anys un fre a la llei del més fort i al pensament que tot s'hi val. La vida familiar educava en el respecte, en el compartir, en la solidaritat... Tot això i més, de manera diferent en funció de les capacitats i circumstàncies particulars. Avui, però, hem delegat moltes funcions a altres institucions i moviments, ja sigui per incapacitat o per deixadesa, i això ha fet molt mal als nostres joves.

Pensar que els canvis experimentats en el model familiar són els únics culpables de la situació a què hem arribat, seria una altra simplificació errònia, però sí que considero que la família hi juga un paper molt important.

Serà la meva edat, el model de família que he viscut, la sort d'haver compartit anys i espai amb persones bones i interessants, la no presència de problemàtiques greus... que ara jo pugui parlar tan bé del paper socialitzant de la família, però hi crec fermament, com també crec que es poden trobar altres formes de vida compartida que ajudin igualment a conrear un sentiment de respecte als altres, però potser no els hem sabut trobar.

Tots en som una mica responsables, però al davant de tots hi ha aquelles persones que per posició social o política han pogut marcar un camí de respecte a tothom i ho han deixat de fer. Cadascú haurà de respondre en funció de la seva capacitat de canviar el món.

La bandera espanyola a l’Ajuntament d’Arenys de Mar

Em disculpareu que avui sigui breu en el meu post. Avui arriba el fill, després de l'experiència de voluntariat al Nepal, i s'ha d'anar a l'aeroport a rebre'l.

De totes maneres voldria introduir dos temes que els podrem tractar més endavant amb més calma. En primer lloc la denúncia de PP i C's a la Delegació del govern espanyol a Catalunya, per les estelades penjades a la Riera, però amb un afegit més significatiu com és la no presència de la bandera espanyola al balcó de l'Ajuntament. 

El segon tema a comentar seria la reestructuració de l'aparcament a la part baixa de la Riera, i especialment la voluntat d'augmentar el nombre de places de zona verda al voltant del Calisay i Mercat municipal.

Del primer tema ja vaig dir bastant el que pensava, però crec que és important tenir present, si és certa la notícia, que la denúncia al govern municipal per no tenir penjada la bandera espanyola al balcó de l'ajuntament, és un canvi en la política de pacte no escrit de no penjar-hi cap bandera, amb alguna excepció, i que fins fa pocs anys s'havia anat complint. Si a partir d'aquesta denúncia la delegada del govern a Catalunya obliga l'ajuntament d'Arenys a penjar la bandera espanyola, podem trobar-nos amb una imatge pràcticament inèdita a la nostra vila.

Quant a l'ampliació de la zona verda, precisament davant del Mercat municipal, no l'acabo d'entendre. Normalment la zona verda es reserva a zones residencials, ja que té sentit, i en canvi la zona blava té més sentit en zones que convé la rotació, com són les zones comercials. Sisplau, que algú m'ho expliqui.

Ser més exigents en la gestió dels recursos públics

Avui la premsa, segons quina, s'escandalitzava per les trampes dels partits polítics en el govern quan elaboren els pressupostos. La notícia sortia arran del nou pressupost general per al 2016 on les partides del Ministeri de Defensa són molt moderades, encara que ja reconeixen que durant l'any s'aniran incrementant a través de crèdits extraordinaris.

Aquest frau legal l'he vingut denunciant fa molts anys i passa arreu, però no per això no s'ha d'intentar canviar-ho. El govern de torn elabora un pressupost que és als ulls i a la boca de tothom, sobretot dels partits polítics de l'oposició. Durant l'any el pressupost pateix multitud de modificacions que al final no s'assembla en res en allò que es va aprovar inicialment. Després, la premsa en prou feines es fa ressò del pressupost liquidat, quan precisament és el que importa conèixer.

Confeccionar un pressupost amb una despesa important en Defensa no queda bé. Cal dissimular partides, que semblin que tenen destinacions diferents, però que a l'hora de la veritat s'utilitzen en el Ministeri de Defensa, i a més realitzar modificacions de crèdit a favor de partides de Defensa. Segons les xifres que presentava el diari ARA, durant la legislatura de Rajoy la despesa final ha estat 8.737 milions més del previst.

En el cas de les inversions a Catalunya ha estat d'escàndol comprovar els imports que no s'han invertit sobre la previsió inicial, és a dir, si ens queixàvem que la previsió d'inversió era baixa, imagineu-vos quina ha estat la inversió final.

Ens falta, doncs, més control del govern de torn, a nivell estatal, autonòmic i local, i denunciar la mala praxis perquè després no ens haguem de lamentar d'una mala gestió pública. 

Exhaurides les vacances

Aprofitant que els partits polítics ens avorreixen amb el mateix de cada dia, parlaré de les vacances que avui s'acaben. Dic que ens avorreixen perquè no afegeixen res de nou. Cap d'ells. Joan Herrera es dedica a atacar per evitar que es fixin massa en ell, que cada dia resulta més patètic. Albiol fent d'home fort del PP intentant treure alguna cosa dels empresaris, encara que sigui fent-los por. Iceta marcant distàncies de tothom, crec que de manera molt intel·ligent, i de Junts pel sí... no podem dir res de nou.

Demà recuperem la normalitat, i ho fem amb l'agenda plena, per treure'ns la son de les orelles. En pocs dies, doncs, oblidarem tot el que hem fet aquests dies. La capacitat de desconnectar, de posar-hi distància, de canviar el ritme i la rutina, i recuperar les ganes de treballar en nou projectes, amb nova il·lusió i amb professionalitat.

Acostumem a fer propòsits a primers d'any, però d'alguna manera és després de vacances quan seria més idoni. Després d'haver gaudit d'uns dies de repòs que també ajuden a mirar en perspectiva el futur, el nou curs.

Demà, doncs, primer dia de la setmana, primer dia del nou curs. Agafem-nos-ho bé! 

ICV tem les repercussions de la divisió de Syriza

Els darrers esdeveniments a Grècia, amb la dimissió del seu primer ministre, preocupen a Podemos i també a ICV, que havia trobat en Pablo Iglesias el refugi per subsistir després dels dubtes existencials de Joan Herrera. Aquest va córrer a reunir-se amb el fins ara primer ministre grec, per sortir als diaris i donar entendre que seguien la mateixa línia.

No es pot fer un judici ràpid i simple del que està passant a Grècia ni de la dimissió de Tsipras, a no ser que vulguem amagar algun interès polític, o bé per debilitar Podemos, com fa el PP, o per justificar-se en la importància que es dóna al poble, com sembla fer el mateix Podemos.

Cal veure les dificultats per sortir del lloc que es trobava Grècia quan l'actual partit en el govern va guanyar les darreres eleccions. Que ningú li vulgui carregar tots els mals d'on estan ara, perquè la situació era crítica. Cal, però també ser honestos i analitzar les promeses que es varen fer i que no s'han pogut complir. El PP ho ha patit a Espanya, encara que ho hagi negat sempre, però tots sabem que va incomplir les promeses electorals que el varen fer guanyar per majoria absoluta.

ICV pateix perquè la repercussió de Grècia no afecti greument el discurs de Catalunya sí que es pot, que personalment trobo totalment ambigu i fins i tot contradictori. ICV té por que els electors d'esquerra catalans s'adonin que realment l'única opció sobiranista i d'esquerres és la CUP, que diu les coses molt clares i per tant facilita que hi anem a favor o en contra, i no ens deixa en el dubte com passa amb la seva agrupació electoral.

Grècia està en una situació dramàtica de molt difícil solució, i els caldrà afinar molt l'opció política que presentin els dos partits en què s'ha dividit Syriza. Caldrà que ho expliquin bé i siguin coherents amb el que prometin. El mateix m'hauria agradat poder demanar a Catalunya sí que es pot, però em sembla que ja no hi serem a temps.

En record d'en Santi Herce

Arribant a Arenys, després d'un bonic dia a la Costa Brava, m'he assabentat de la mort d'en Santi Herce. La notícia m'ha colpit. Vaig conèixer en Santi en unes tertúlies radiofòniques, amb en Francesc Castell, però sobretot durant la meva etapa de regidor, quan ell fou regidor del PP a l'oposició, després d'haver format govern en mandats anteriors. Puc parlar poc d'ell, perquè la seva vida era molt diversa, abastant molts fronts, però en guardo un bon record.

Sempre el vaig considerar una persona afable, que li agradava saludar tothom i que estava content si els altres ho estaven. Persona molt de la broma que sempre em recordava que ell no aniria al cel, que no li voldrien, però jo no penso igual. Si realment hi ha aquesta vida eterna, segur que ens hi retrobarem. No podríem estar sense ell.

Amb ell vaig descobrir una cosa tan senzilla, però que sovint oblidem. Es podia pensar molt diferent, pertànyer a partits polítics contraris, però guardar una bona amistat. Mai vaig saber si militava al Partit Popular amb convicció o per amistat amb la Rosa Saragossa i altres simpatitzants populars. Recordo que li deia que no sabia què hi feia al PP.

Avui us volia comentar la jornada a Port de la Selva i Cadaqués, sense tocar l'aigua, però gaudint de la seva bellesa, però conegut el traspàs d'en Santi, no podia deixar de recordar-lo en aquest meu racó d'Internet, per dedicar-li el meu humil homenatge. Santi, espero que ens retrobem, allà dalt. Bon viatge!

Els partits polítics espanyols no ho posen fàcil

Avui els diaris es fan ressò de les declaracions que, en temps de vacances, fan els diferents polítics, sobretot les del president espanyol, que passa els dies a la seva terra natal. Què en diuen de la Constitució i la seva possible reforma?

Com ja he dit altres vegades, els catalans, no només els independentistes, els catalans no podem esperar res de bo de tot aquest intercanvi de declaracions sobre la possible reforma de la Constitució, ja que fins i tot en el cas que s'arribés a reformar, no estaríem parlant de cap guany per a Catalunya.

I això ho diuen els independentistes, però també ho saben els altres, els federalistes i els unionistes, el que passa és que aquests no ho diuen i s'expressen com per fer creure als altres que hi ha possibilitat de millores continuant dins d'Espanya. Jo també ho volia creure i fins i tot ho signaria ara mateix, el que passa és que no tinc la barra de voler convèncer ningú que això és possible.

Haurien de canviar molt les coses, i sobretot les persones, perquè avancéssim cap a una proposta constitucional i territorial. Que fos justa amb tothom. També amb Catalunya. El PSC defensa el federalisme, i tinc molts amics que hi creuen, però saben, encara que no tots ho reconeixen, que el PSOE no està en condicions de donar-hi suport, i sinó que li demanin a la presidenta andalusa o al president extremeny. A més, però, caldria que el PP i C's també hi estiguessin d'acord, i això ja no s'ho creu ningú.

És per això que em sembla molt bé que el PSC continuï defensant el model federalista i en faci pedagogia, però que entengui que les altres formacions polítiques defensin altres models i ho argumentin, entre altres, per la impossibilitat actual d'aconseguir res de millor per a Catalunya, i no facin discursos ni els considerin eixelebrats, perquè saben que tenen raó, encara que no ho vulguin compartir. És per això que avui m'ha agradat l'editorial del dia ARA.

Ser més sensibles en la netedat de l'espai públic

Aquesta tarda ens han netejat amb aigua a pressió el tram de carrer de casa nostra. Us haig de dir que no recordo haver-ho vist abans, però pot ser que s'hagués fet i no hagués coincidit que jo fos a casa. Ha anat bé perquè hi ha molts arenyencs incívics, alguns que no recullen les cagarades del seu gos, però la immensa majoria que no tenen cap pudor en deixar que el seu gos orini als baixos de les portades, dels fanals i a les cantonades.

Heu fet mai l'exercici de passejar per Arenys mirant els baixos de les cases? Us adonareu de seguida que fa fàstic de mirar, i això no és perquè l'ajuntament neteja poc, sinó perquè hi ha molts arenyencs que són bruts i incívics.

Aquest estiu vaig escriure sobre gossos i la brutícia que provocaven per culpa dels seus amos o passejadors, i ho comparava amb la ciutat que em va acollir de vacances. Enveja sana. ¿Com podia ser que allà, amb més de tres milions d'habitants, no es veiessin gairebé gossos i cap cagarada o fanal orinat?

El tram de casa és força utilitzat pels passejadors de gossos i no hi ha dia que no n'hi hagi un o dos que no reculli les cagarades. El cas de les orinades ja passa de taca d'oli, però segons podem comprovar, estem voltats de porcs i marrans que llavors exigeixen als seus regidors i alcalde que cuidin el poble. Jo també demano més esforç en la neteja, però sobretot demano als arenyencs que siguin més curosos amb la seva vila, per aconseguir fer-la més agradable.

Potser hi ha gent que a casa viu entremig de la brutícia i no li fa res, però penso que no és el cas de la majoria de les persones, algunes de les quals no tenen cap mirament a l'hora de circular per la via pública, llençant a terra tot allò que els fa nosa. No recorden que hi ha papereres i que no representa un gran esforç comportar-se com una persona. Ens falta molta educació, i això és feina de les famílies. A vegades són més nets els fills que els propis pares, i això és greu. No us fieu mai d'una persona que no és curosa, a l'hora de confiar-li una feina o treballar-hi junts, o fins i tot compartir el lleure. La manca de sensibilitat, fins i tot en la neteja, és un símptoma prou negatiu per jugar-vos-la.

Les estelades de la Riera molesten al PP i C's

Sembla ser que el PP i C's han presentat avui en el Registre Municipal de l'Ajuntament d'Arenys una instància per demanar que l'alcalde ordeni retirar les estelades penjades a la Riera, donant-li tres dies de temps abans no presentin una denúncia a institucions superiors.

Recordem que el PP forma part del govern de la vila i per tant cal pensar que ho beneïa, a no ser que es tracti d'un pacte de conveniència. Tot i que en les passades eleccions PP i C's varen ser adversaris, en aquesta ocasió han anat de la mà per fer desmuntar l'acció organitzada per l'ANC amb el vistiplau de l'alcalde.

M'imagino que l'autorització per la penjada de les estelades fou formal, i entenc que l'acció està regulada per les ordenances municipals, ja que no tot es deu poder penjar ni tampoc de qualsevol manera, per exemple, malmetent els arbres.

Com que les estelades ofenen a algunes persones, probablement aquest sigui el motiu que al·leguin els denunciants, com jo podia haver reaccionat el dia que es va autoritzar a C's i PP manifestar-se a la plaça de l'Església amb banderes anticonstitucionals, però ni se'm va acudir, doncs que cadascú es manifesti com vulgui. Això és democràcia, oi? Es tracta, doncs, de formacions que no accepten allò que no els agrada, i busquen qualsevol sistema per carregar-s'ho, tot menys l'esperit democràtic que tots voldríem per a una societat realment democràtica i plural. Ho hem vist en la judicialització del procés català.

En campanya, si tothom t'ataca és que alguna cosa fas bé

Quan veus que hi ha tanta obsessió per atacar un partit polític o agrupació política, com se n'hagi de dir, és que fa por i temen que guanyi les eleccions. Penso que el més interessant seria que cadascú defensés la seva posició i argumentés per què defensa tal cosa, per intentar convèncer-nos que és la millor opció. Quan veig que només es dediquen a criticar a una altra força política em fa pensar que aquella serà la guanyadora.

I ja sabem que el millor ganxo per atraure vots és figurar com la candidatura guanyadora, perquè la gran majoria vol anar amb qui té opcions de guanyar. Això fa encara més estúpid donar ales al contrincant enlloc de presentar la proposta, si és que se'n té.

Avui, però volia comentar que cada vegada serà més difícil parlar de política sense que se'ns acusi de partidisme. El fet que la nova moda en política és la de batejar grups i candidatures amb substantius, expressions verbals o adjectius, provoca que hagis d'arraconar-ne uns quants si no vols veure com t'acusen d'afavorir una o altra força política.

En aquests moments tenim "Ciutadans", "Podem", "Guanyem", "En comú", "Junts", "Sí es pot", "Societat cívica Catalana"... i me'n deixo. Per tant no podem parlar de ciutadans sense pensar amb els amics de Rivera, ni podem expressar que guanyem si anem junts, ni tan sols dir que som una societat cívica catalana. 

A TV3 se li ha fet treure el logotip "Junts" de la seva campanya d'estiu per considerar que s'estava fent una propaganda subliminar a la candidatura de CDC i ERC. Probablement la direcció de TV3 així ho havia plantejat, però en tot cas tot plegat fa una mica de riure. Entenc que molesti a agrupacions com ara Catalunya sí que es pot, perquè s'hi juguen la supervivència ja que els pronòstics van des del desastre més espatarrant fins aconseguir ser la segona força del nou Parlament. Davant d'això, no es pot badar.

La guerra contra la població civil siriana

A Síria continua la guerra i les víctimes no són militars, sinó civils. Avui ja no es parla de danys col·laterals, perquè les civils han esdevingut l'objectiu, i el més greu és que l'exèrcit sirià els ataca de la manera més crua. I la societat occidental què hi diu? 

Els europeus només patim per l'entrada massiva d'immigrants, molts d'ells procedents de Síria, si aconsegueixen travessar el Mediterrani. Els ofegats se sumen a les víctimes de la guerra en terra ferma la qual cosa fa que el nombre de morts i desapareguts sigui esgarrifós.

Amb els anys i els grans descobriments hem aconseguit que les guerres s'adrecessin directament a la població civil. Les persones més indefenses són les que primer ho paguen amb la vida. Infants, gent gran que no tenen manera de defensar-se són l'objectiu de tot un exèrcit al servei d'un president que no para de destrossar el seu propi país, per defensar què?

Algú em pot dir què passa per la ment de Baixar al-Àssad? Quina capacitat té per posar ordre real al seu país? Hi ha algú que hi pugui fer res? 

Ahir La Vanguardia recordava la mort de Tyler Drumheller, que va ser agent nord-americà de la CIA, i que en un programa 60 minuts del 2006, parlant de la justificació de la invasió a l'Iraq, comentava que "cada vegada que els sento dir que va ser un error de la intel·ligència, se'm regira l'estómac".

L'exagent va ser molt bel·ligerant amb els seus superiors i es va fer un tip d'avisar que les armes de destrucció massiva no existien, però no li varen fer cas. No va interessar. La decisió estava presa. 

Drumheller va afirmar que "El problema és parlar de guerra contra el terrorisme. Això dóna a la gent la perspectiva que la pots guanyar. Una vegada capturem tots els membre d'Al-Qaida al món, n'hi haurà d'altres esperant". Això precisament és el que succeeix amb l'Estat Islàmic sembrant terror a diferents territoris del món.

Ara qui ho arregla tot plegat? Els occidentals varen iniciar la guerra i ara no hi ha qui ho pugui parar. De qui és la culpa? Quins són els grans perjudicats? Ho he dit abans: la població civil.

Què sabem realment de Tianjin?

Entre xàfec i diluvi anem observant les notícies de la resta del món i preocupa de manera especial els efectes de l'explosió a Tianjin, a la Xina. Preocupació per les conseqüències, però també per la manera de tractar el tema i la poca transparència que les autoritats xineses mantenen davant del neguit dels afectats i familiars.

L'actitud no és nova en règims totalitaris i no democràtics, la qual cosa no vol dir que en els sistemes democràtics puguem cantar victòria, però sí que és cert que en països com la Xina els ciutadans viuen  a expenses de la voluntat dels seus dirigents i coneixen només allò que els permeten conèixer.

Les notícies que rebem, doncs, són en comptagotes i a més amb totes les reserves del món. En un primer moment ens parlaven d'unes poques víctimes i ara ja passen d'un centenar i de ben segur que la xifra augmentarà amb tots els desapareguts i els ferits greus.

El succés és greu per les conseqüències que comporta en la vida de les persones, però el fa més greu saber que hi ha instal·lacions que són bombes potencials que posen en risc a multitud de persones. Només quan passa és quan hi pensem, però caldria eliminar tot el risc per no haver de lamentar-nos després d'aquests tràgics successos.

La nostra societat és clarament injusta

Cap de setmana farcit d'actes festius a la nostra vila, però amb la vista fixada en la previsió meteorològica per por que la pluja pugui deslluir-ho. També fa gràcia que estiguem tantes setmanes esperant que plogui i quan arriba la pluja desitgem que no ho faci. Diuen que sempre plou quan no hi ha estudi i que no ho fa mai a gust de tothom.

Avui ha comparegut el ministre d'Interior per explicar els motius que el va fe rebre Rato en seu ministerial. Hem de recordar que en les seves primeres declaracions va afirmar que només havien tractat temes personals i res sobre la seva situació d'imputat. La pressió al ministre l'ha fet canviar les declaracions i no és estrany que desconfiem de qui es contradiu en les declaracions, però, esclar té el president Rajoy al costat i la majoria absoluta. Res a fer.

No sé si és correcte formalment o no, però en tot cas fa mal d'ulls i una cosa sí que cal ressaltar: ser amic d'un ministre et fa diferent i en pots treure un bon rèdit. No tots els imputats són iguals. Està ben clar que una persona pobre i sense padrins ho té molt més complicat que una persona rica i amb molts amics influents. La nostra societat és clarament injusta.

No és estrany, doncs, que hi hagi persones que lluitin per canviar la nostra societat i fer possible que les lleis penalitzin el mateix a rics i pobres, a amics i desemparats. Qui ho consideri pura demagògia que s'ho faci mirar. Segur que trobaríem moltes persones que en aquests moments temen per la seguretat de la seva família, però no tenen l'oportunitat d'entrevistar-se amb el ministre per fer-li conèixer.

De la representativitat política i la identificació de l'elector

De la meva lectura de premsa d'avui destacaria dues informacions o textos, que voldria animar a reflexionar-hi. En primer lloc l'article d'aquest dijous a l'ARA, del filòsof Àngel Castiñeira, "No ens representen" i en segon lloc la composició de la candidatura "Catalunya sí que es pot".

L'article de Castiñeira és interessant perquè descriu molt bé la relació entre representants i representats, i els problemes de relació que s'han derivat sobretot arran de la crisi econòmica, però també territorial.

Castiñeira planteja dos models per entendre la noció de representació política, que alhora es complementen. En primer lloc la representació com una delegació de poder i de funcions, i per altra banda, la representació com a representativitat, de manera que l'elector se sent identificat amb l'elegit, per acabar afirmant que la legitimitat i la credibilitat del poder polític depèn del fet que els dos models siguin percebuts com a vàlids en el seu funcionament. A partir d'aquí l'autor ens convida a reflexionar-hi a través d'alguns exemples del que està passant avui.

Considero també molt interessant quan afirma: "La burocratització dels partits, convertits en òrgans de l'Estat més que en part de la societat civil, els ha anat distanciant de la gent". Una realitat que no sé si les noves formacions polítiques seran capaces de canviar.

Quant a la composició de la candidatura Catalunya sí que es pot, com molt bé diu l'ARA, no segueix el patró de Barcelona en Comú, sinó que en aquest cas es tracta d'ICV reforçada amb membres d'altres moviments, com Podemos. Això, doncs, em fa pensar que els resultats que ens pot oferir aquesta candidatura, en cas que tingués algun paper a jugar després del 27S, no diferirien de l'oferta que ens pot brindar ICV, i que tots tenim prou identificada.

Amb aquest panorama queda més clar que mai el que ja avançava en l'escrit d'ahir, si no ho recordo malament, donant més protagonisme a la CUP per aquelles persones d'esquerres i que vulguin un futur nou per a Catalunya.

La reforma de la Constitució és un miratge

Aquests dies les dues forces polítiques espanyoles més importants han parlat d'una possible reforma de la Constitució. El PP, que aspira continuar governant en la propera legislatura, parla d'una reforma de consens que no agradarà als independentistes. El cert és que la proposta de reforma no agradarà a cap català, ni als independentistes ni als federalistes, i això Miquel Iceta ho té molt clar, i molts problemes amb els seus socis de la capital. No és el cas, però, del transformat alcalde de Lleida, Àngel Ros, que encara es pensa que el PSOE beneirà una Espanya federal. Que li demani a la presidenta andalusa!

Totes les declaracions es fan en clau eleccions generals espanyoles, i per tant no hi pot haver cap afirmació sospitosa de beneficiar Catalunya, ni cap reforma constitucional que ens afavoreixi. Els partits catalans amb socis espanyols no volen cap millora per Catalunya, en el cas del PP i en un futur el C's, o bé tenen molts problemes per fer-ho entendre, en el cas del PSC.

C's demana fer un front no sobiranista a les properes eleccions autonòmiques, i és clar que el PP hi estaria interessat, però no està tan clar en el cas del PSC. Els tres partits són unionistes, però no iguals. A l'entremig hi tenim la nova UDC, que res té a veure amb els seus orígens, i la barreja d'ICV i Podemos, que no saben ben bé què volen. Al cantó oposat als primers hi ha la CUP i Junts pel sí, els únics que s'han manifestat obertament a favor de la independència.

Aquesta divisió dóna sortida a tots els sobiranistes d'ICV que tindran l'opció de votar la CUP, com a força clarament d'esquerres i sobiranista, i deixar els ecologistes unionistes quedar-se amb Podemos, per evitar desaparèixer del mapa polític català.

El resultat de la possible modificació de la Constitució espanyola no pot acontentar a ningú més que al PP i C's, i a nivell espanyol al PSOE, que hi haurà de votar a favor. La resta de forces polítiques no poden esperar res de positiu de la reforma. És per això que s'ho podrien ben estalviar.

Dolor i aldarulls avui a Salou

El tràgic succés d'aquest matí a Salou, amb la mort d'un home quan intentava escapolir-se dels Mossos d'Esquadra, ens hauria de fer pensar, a tots, que no ho estem fent prou bé. Si la versió que ens ha arribat dels fets és certa, la mort hauria ocorregut per la desesperació de la víctima, quan s'ha vist acorralat per la policia. 

Quin era el motiu de la persecució? El top manta. Quin problema hi ha amb el top manta? Que es produeix una transacció econòmica il·legal, que provoca la competència a comerciants que tenen els papers en regla i paguen els seus impostos. És això?

En qualsevol societat hi ha d'haver unes normes que s'han de seguir per ordenar la vida de la comunitat i permetre que tothom tingui les mateixes facilitats per viure amb dignitat. Ho estem aconseguint?

Es pot fer molta demagògia en un sentit i l'altre. Podem arribar a justificar-ho tot, però ens equivocaríem. Tampoc podem pensar que sigui una tasca fàcil, ni que arribem a tenir la solució ideal. Sí, però que cal asseure'ns i no deixar-nos portar per la indignació, encara que situacions com la d'avui siguin molt complicades d'assimilar.

Vivim un món amb una diversitat cultural i social important, i això fa que no puguem actuar com abans. Tots plegats, però les persones que tenen una responsabilitat política més, hem d'intentar construir una societat justa on hi tinguin cabuda totes les persones, al marge del seu origen, cultura, religió i costums. Hem de ser conscients, uns i altres, que vivim junts i que hem de continuar junts.

Crec que les persones que venen en l'espai públic, ho han de poder fer, però s'ha de regular de manera que ningú en surti perjudicar, més enllà de la competència justa. Ho hem d'entendre els autòctons i també els que han vingut d'altres cultures. Mentre convisquem hem d'escriure les regles de funcionament, les quals han de ser prou flexibles com per satisfer tothom, i adaptables a cada moment i circumstàncies. 

Al ministeri s'hi va per feina, senyor ministre!

El ministre més inútil de la història d'Espanya encara no ha entès que si es vol trobar amb amics, ho ha de fer a casa seva o en un local públic, però mai en un despatx ministerial. Al ministeri s'hi va per feina. És tan difícil d'entendre?

És cert que molts polítics confonen les coses i barregen temes personals amb professionals, en el seu cas càrrecs públics. Això ha fet molt mal a la política i el continua fent. No és estrany que quan perden les eleccions els sembla que els treuen de casa seva. Estem molt cansats d'inútils dirigint el nostre país. Ja no és només corrupció, que és prou greu, sinó també ignorància i molta cara dura.

Fa molt temps que demano i desitjo que cessin aquest ministre tan nefast per a la història d'Espanya, però ja sabem que a Espanya en lloc de cessar els inútils se'ls promociona, com seria el cas de l'exministre Wert. Ja poden queixar-se els diplomàtics espanyols que no aconseguiran res de Rajoy, perquè el president del govern espanyol s'ha de refiar dels seus pocs amics per mantenir-se al lloc. Són favors mutus que els permet viure a costa nostra.

Indignat i amb moltes ganes de poder-los enviar a dida. Seria un somni poder prescindir de tota aquesta colla de polítics que no han demostrat res més que la seva incultura (llegiu les declaracions del nou ministre de Cultura), incompetència per presidir ni l'escala del seu pis, i amb tendència a enriquir-se personalment a costa dels petits contribuents, amb el beneplàcit de les grans fortunes espanyoles, que ja estan ben untades.

Amics, avui la indignació m'ha corprès, per culpa d'un ministre que Espanya no es mereix.

Orgullós de la família

Deixo cinc dies a la plana, compartint pis amb el pare, per retornar a l'Arenys de Mar que em va acollir, d'una manera fixa, fa ja 32 anys. Sembla ser que la trobaré farcida d'estelades, si més no a la Riera, tot preparant la diada d'enguany, però sobretot les eleccions del 27 de setembre.

Voldria recordar les paraules que escrivia el meu fill, ahir des del Nepal:

"Nepal m'ha canviat, i és que realment val la pena, aprens a valorar el que tens, aprens a viure amb molt menys del que tens, i a apreciar els petits moments que per a molts és un moment insignificant però que si ho vius..."

Això sol justifica l'esforç i encert d'enviar el fill a viure aquesta experiència. No és tan sols anar de vacances, sinó aprofitar-les per ajudar a aquells que ho necessiten. És cert que no cal anar tan lluny per fer obres com les de l'Ignasi aquest estiu. A la nostra vila mateixa hi ha gent que necessita ajuda, en l'estudi, en el lleure, en el menjar... però a vegades calen fets com els d'aquest estiu perquè una persona s'adoni de la importància d'ajudar els altres, i potser més fàcilment veurà que a prop de casa hi ha famílies que necessiten el nostre ajut, sovint molt fàcil de donar, però que no veiem o no volem veure.

Esperarem a finals de mes per veure com ha canviat el nostre fill, i us haig de dir que n'estic molt orgullós, també de la seva germana que, tot i la seva joventut, no és molt lluny d'aquests pensaments.

El que deixem perdre en la joventut no ho recuperem en la vellesa

Suaument la pluja ha arribat a la capital d'Osona, i ho ha fet després de detectar una falsa alarma, quan al voltant de la plana estava carregat de núvols amenaçadors i desapareixien com no voler saber res de nosaltres. Ha trigat un xic més, però ha arribat, encara que amb poca traça.

Avui, festiu al Nepal, he tingut una conversa amb el meu fill, amb qui ens comuniquem per escrit i rebem informació a través del seu blog. Està essent una gran experiència, que de ben segur recordarà tota la vida. Conèixer un món tan diferent, i a unes persones amb tanta necessitat d'amor, respecte i recursos, segur que té la seva influència en el cor de les persones, i en l'Ignasi encara més.

Aquests dies, doncs, he pogut compatibilitzar l'experiència de viure de prop la descoberta d'un món diferent per part d'un jove, amb la lentitud que transcorren les hores d'una persona gran, que després d'una llarga trajectòria, amb tota mena de vicissituds, espera l'hora de partir. 

Viure no és fàcil, però saber morir, quan la mobilitat, la il·lusió, la trempera t'han deixat, encara ho és menys. Esperar que arribi el final i que no estiguis sol, sinó acompanyat d'aquells que t'estimen. És per això que té tanta importància saber viure el moment, en plenitud, donant la cara, treballant sense deixar-te portar per les circumstàncies, amb visió de futur, però sense oblidar ni el passat ni el present.

El temps que perdem quan som joves i ens podem valdre per nosaltres mateixos, no el recuperem més tard, sinó que el trobarem a faltar i maleirem els moments en blanc, l'haver deixat perdre l'oportunitat inútilment. La nostra vida necessita reflexió continuada, per anar rectificant tot allò que no estem fent prou bé.

Reflexions amb la vista fixada en el termòmetre

Fa calor, però no em queixo perquè en fa arreu. Observo com el termòmetre de casa marca 36.6 graus a l'exterior -havia arribat a 36.9- i a l'interior 27.6 graus. Em consolo veient que a Berlín estan a 37, i han arribat als 38 graus, i que a Arenys de Mar, tot i que indiqui 28, segur que la sensació de xafogor és més alta.

Sempre he dit que sóc persona de temperatures fredes. La calor m'espanta i m'afecta negativament. És per això que m'agrada viatjar a països frescos i en tot cas evitant temperatures massa altes. La nostra estada al Marroc va ser durant unes vacances de Nadal, i va resultar fantàstic.

A Vic, des d'on escric el post aquests dies, ja veiem alguns núvols acostar-se, i confiem que no s'espantin i acabin arribant. Llavors potser tindrem les idees més clares. Entretant faig vida familiar, encara que lluny de la meva pròpia família, excepte avui que els he tingut amb mi.

He anat seguint totes les declaracions dels partits polítics, i em fa certa gràcia que el govern de l'Estat i el PP, parlin tan alegrement de la modificació de la Constitució, sobretot per blindar competències de l'Estat. Com si no ho tinguessin ja tot blindat, encara que no estigui escrit. Quan les decisions dels jutges són polítiques, no cal escriure res. És la seva interpretació subjectiva i interessada.

També em sorprenen les declaracions del cap de llista de Podemos i ICV. Se li nota que no té el costum d'ostentar un càrrec polític, encara que hagi parlat amb molts polítics. Em fan pena les declaracions de Dolors Camats, que ja he dit mil vegades que sempre m'havia convençut, però el més llastimós de tot és el paper que juga en Ramon Espadaler. Ahir vaig saber que l'exalcalde de Vic, en Jacint Codina, li donava suport, i em va saber greu.

Amb tranquil·litat continuaré dedicant el temps al pare, en aquesta etapa dura de la seva vida, que la seva generació n'ha passat de tots colors: guerra, set anys de servei militar, repressió... No sabem el que tenim!

Deures per al Consell Escolar Municipal

Llegint la notícia que treu Ràdio Arenys sobre l'atur del mes de juliol a la nostra vila, que a diferència de la mitjana del Maresme i Catalunya, a casa nostra ha augmentat, em fa pensar que més que mai hem de fer alguna cosa per canviar la tendència.

Seria interessant poder conèixer quants llocs de treball hi ha actualment en el mercat d'Arenys de Mar, i comparar-ho amb el nombre de persones en edat i situació de treball, estiguin o no treballant, ho facin o no a la nostra vila. Amb aquestes dades sabríem si la nostra vila està ofertant suficients llocs de treball per ser coberts pels nostres vilatans.

És evident que una cosa és la quantitat de llocs de treball i l'altra la tipologia. És molt fàcil entendre que hi pugui ver una mancança de llocs de treball amb un nivell de formació per cobrir la demanda dels nostres universitaris, per exemple, però crec que l'indicador seria interessant. Deixaríem per a una segona anàlisi quins llocs de treball s'ofereixen i quines retribucions.

En les darreres eleccions municipals totes les forces polítiques que es presentaven defensaven la necessitat de treballar per a crear nous llocs de treball. La paraula emprenedor sortia arreu, i ara caldrà vigilar de prop què s'està fent per aconseguir aquest propòsit. 

Caldria, per altra banda, que l'escola pública de la nostra vila, i també la concertada, estudiés la creació de mòduls formatius per als nostres joves, que tinguessin una fàcil sortida a la població de manera que tractaríem dos temes simultàniament. Per una banda la creació de nous llocs de treball i per l'altra evitar que els nostres joves hagin de marxar d'Arenys per trobar feina. 

El Consell Escolar Municipal podria liderar aquest objectiu i esmerçar-hi esforços i recursos per fer-ho possible. Miracles no se'n poden fer, però treball de formigueta, que a la llarga obté els seus fruits, sí que és possible.  Passa sovint que disposem de comissions i juntes que realitzen moltes reunions, però no en traiem tot el profit que seria desitjable.

S'ha parlat de llocs on fer-ho, com pot ser l'antic edifici del Cassà, o de mòduls a potenciar, com els que tenen a veure amb el mar... Per què no ens hi posem ja?

C's i Podemos han estat un bluff?

Diu el CIS que el bipartidisme es manté, el PP augmenta la intenció de vot respecte a les darreres enquestes i se separa del PSOE que també puja, però no tant. Els nous invents, C's i Podemos, sembla que van a la baixa i té un sentit. 

Quan les coses van malament és molt fàcil fer discursos populistes que t'arriben a convèncer que els nous no ho faran pas pitjor que els actuals. La vida, però, no viu dels miracles, i les persones som com som, i totes aquelles promeses es comencen a posar en dubte, sobretot quan veus segons quines actuacions.

Algú es pensa que Rivera i la seva colla pot salvar Espanya? Què fa pensar que ho farien millor que el PP o el PSOE? C's va néixer per decantar els partits nacionalistes i que no pugessin tornar a pressionar els grans. C's era la solució perquè mai més CIU pogués pactar amb el PP o el PSOE la majoria suficient per governar Espanya i treure'n algun profit.

L'única possibilitat de C's és poder ser determinant a l'hora del pacte si, com tot fa pensar, ni PP ni PSOE obtenen majoria absoluta.

I Podemos? Malauradament es tracta d'un moviment temporal que té els dies comptats, o els mesos, si voleu. Pablo Iglesias ha estat en el lloc i el moment oportú per engrescar els espanyols desencantats. Ha aprofitat un malestar evident per convèncer que ell ho solucionaria, perquè ell és diferent. Algú recorda com ha crescut i destacat dins del seu moviment? escombrant qui li feia nosa i, sobretot, centralitzant tot el poder en la seva persona. Pot ser un moviment així alguna garantia de canvi? A mi no m'ho sembla, i és per això que puc entendre les dades del CIS, encara que siguin unes simples enquestes.

Pressupostos generals criticats per tota l'oposició

Confesso que no m'he llegit els pressupostos que ha presentat el ministre Montoro i per tant tot el que pugui escriure en aquest post és a partir de la informació que ha tret la premsa de les opinions dels diferents partits polítics espanyols. Llegir, però que Joan Rangel els considera negatius per a Catalunya, ja m'ho diu tot.

Una vegada més Catalunya és castigada en la distribució dels diners del Pressupost inicial espanyol. Remarco inicial, perquè no té res a veure amb el Pressupost liquidat que s'obté l'any següent, on les inversions previstes a Catalunya no es compleixen en un percentatge molt elevat. És a dir, no cal que ens preocupem massa de la poca inversió prevista, sinó que ens fixem en la inversió realitzada per poder exclamar-nos.

La puntualització de la importància del pressupost liquidat no és la primera vegada que en parlo en el meu blog, però lluny de ser una simple mania personal, es tracta de la clau de volta per entendre i valorar la política inversionista del govern de l'Estat. En el cas dels ajuntaments també es fa extensiu.

Quantes vegades no hem vist que fins i tot del pressupost ordinari es realitzen sistemàticament modificacions de crèdit en gairebé tots els plens municipals de l'any. Això fa que de la previsió inicial a la resultant hi hagi una gran divergència. Que no ens hi fixem els ciutadans, o fins i tot la premsa, podria tenir una explicació, però que els grups municipals de l'oposició no hi mostrin un especial interès, té delicte!

Arenys de Mar haurà d'aprovar un pressupost per al 2016 sense que l'equip de govern tingui majoria absoluta. Això farà que l'oposició, en conjunt, o parcialment, tingui alguna cosa a dir-hi. Seria bo que es treballés bé tornant de vacances, per tal de consensuar un pressupost adequat a les necessitats de la nostra vila. Sé que estem parlant de pressupostos molt petits, però això no treu que no s'hagi de lluitar per a la millor destinació, amb un nivell d'exigència en eficiència important.

Seguirem amb atenció les decisions de l'equip de govern, però també la complicitat i treball dels grups municipals de l'oposició, sobretot d'aquells que poden donar la majoria absoluta al govern municipal.

Només passa allò que s'anuncia

Vivim al dia els esdeveniments, però uns ens amaguen els altres. Ens arriba tanta informació que ens fixem en la que ens prioritzen i moltes vegades oblidem les segones pàgines. Aquest exercici no és volgut per nosaltres mateixos, sinó que ens ve donat pel mitjà de comunicació que llegim o observem. Això fa que ens puguin manipular molt fàcilment.

La dificultat de conèixer allò que no interessa que se sàpiga és gran, tot i els avenços de la tecnologia i la facilitat en contactar amb l'altra banda del món. Qui ens diu què està passant a Síria o al nord de Turquia? Ho sabem a través de qui està a favor del poble Kurd, o bé ens arriba a través de la informació oficial de Turquia? I com això qualsevol altra informació de qualsevol altre país.

Però no només ens passa amb l'exterior. A casa nostra també passen coses que no en tenim coneixement, o com a mínim ens arriba molt aigualit. Aquests dies, i des de fa moltes setmanes i fins i tot mesos, la primera notícia de la majoria de mitjans informatius són les eleccions del 27 de setembre, però no passa res més? És cert que també hem llegit alguna cosa sobre el cas Palau, o segones parts del cas Rato, o de l'operació Púnica. Ens arriba, però, amb prou contundència i coneixement de fons de què està passant? És normal que es trigui tant a resoldre els casos, o simplement portar-los a judici?

No vull treure importància a les eleccions autonòmiques de setembre, siguin o no siguin plebiscitàries, però convindria fixar-no en altres notícies, i no només si l'ajuntament de Barcelona treu el bust de l'anterior rei espanyol, o autoritza que l'edifici Agba es converteixi en un hotel, sinó també què està passant amb els pisos okupats, amb les famílies que no tenen ingressos ni estabilitat. Ja se'n diuen coses, però les has d'anar a buscar molt al fons.

És per això que nosaltres podem ajudar a què es parli d'altres esdeveniments i situacions crítiques, exigint-ho a autoritats i món periodístic i aprofitant les xarxes socials per a fer-ne un bon ús.

Desprotegits dels incívics i petits delinqüents

La proximitat és un bon remei per a molts mals, però no n'hi ha prou. Vull dir que els problemes vistos de prop són més comprensibles, encara que no signifiqui que els puguem resoldre. No tot està en les nostres mans, com així els passa als governs locals.

Hi ha molts problemes de convivència per actes incívics i també delictius, que els nostres ajuntaments no tenen la solució. Això no vol dir que no s'hi pugui treballar, ni deixar d'intentar d'arribar fins al límit, lluny d'una simple mirada cap a l'altra banda. 

Avui sortia més d'una notícia a la premsa referida a situacions que podríem considerar d'impotència. Resulta que segons quines lleis són molt fàcils de canviar o promulgar, però n'hi ha d'altres que no es toquen per res del món. En civisme, concretament, hi ha molt camp per córrer en la millora del respecte dels drets de les persones que actuen correctament. Hi ha molts buits legals que permeten que els incívics, i també els petits delinqüents, se surtin amb la seva i provoquin molèsties i perills als seus veïns.

Aquesta setmana uns amics nostres ens han exposat el problema que pateixen des de fa uns mesos, i com se senten en veure que poden trigar mesos o fins i tot anys per resoldre un problema que és evident i que en són perjudicats des del primer dia. 

Crec que en el nostre país hi ha un excés de "garantisme" cap a les persones incíviques i petits delinqüents, reincidents, que provoca desprotecció jurídica i social de les víctimes de l'incivisme i la delinqüència.

La solució passa per un canvi de les lleis actuals, perquè ni policia ni regidors o regidores municipals no hi poden fer res. És per això que convindria que el poder legislatiu s'aproximés a la realitat ciutadana i s'adonés de quins són els problemes importants de la població, perquè els portés a redactar unes lleis que permetessin als jutges castigar els que delinqueixen i no deixar a l'estacada qui pateix els actes incívics.

Localitzat el Procés constituent

Ja he trobat el Procés constituent! Ja em semblava a mi estrany de no veure'ls enlloc, però avui, que he pogut repassat els diaris antics, he vist que diumenge varen decidir no presentar-se. O sigui que l'exclaustrament de Teresa Forcades no haurà servit per a res. De fet ho tenien difícil, sobretot pel fet que la CUP no donés suport a la coalició de Podemos i ICV. Col·locar-se amb aquests darrers, quan no han deixat encara molt clar què volen, no hauria estat coherent amb el seu discurs inicial.

D'alguna manera, encara que hi pugui haver alguna altra opció, ja s'ha definit les principals alternatives a un govern català renovat. Hi ha dues opcions independentistes, expressades per Junts pel Sí, amb un popurri ideològic, però amb un cert component dreta moderada, i la CUP, l'esquerra independentista.

Per altra banda hi ha una esquerra que no s'acaba de definir, o si més no d'entendre, que és la de Catalunya Sí que es pot, que parlen del dret a decidir, però no deixen clara la seva posició davant la negativa del govern espanyol a permetre el referèndum, i l'esquerra que representa el PSC que es defineix molt clarament pactista i respectuosa amb la voluntat espanyola.

A l'extrema dreta i amb un component reforçat de xenofòbia hi ha el PP que es juga el futur a Catalunya, després que la línia Sánchez-Camacho hagués fracassat, i C's que busca vots per fer-se veure i guanyar adeptes de cara a les generals de finals d'any, que és el que els interessa. 

Suposo que amb aquest panorama, la gent de Procés constituent tindran molt clara quina és la seva posició. De fet, entre altres llocs, a Vic ja varen optar per la més lògica.