Les reaccions dels constitucionalistes espanyols

Podríem parlar del ministre Margallo i les amenaces al govern català, i de la resta del govern amb Rajoy al capdavant, però resulta més patètic i esperpèntic sentir la líder del PP català amenaçant la societat civil. Decidint què és sedició, què és inconstitucional. És evident que la paella pel mànec la té el govern de l'Estat amb el suport incondicional del PSOE, però no és menys evident que la qualitat democràtica d'Espanya està sota mínims, però tenim la confiança que la veu del poble haurà de prevaldre davant d'uns polítics que ens neguen la paraula.

El govern català ha de caminar amb seny i demostrar que la raó està de la nostra part. De la part dels que volen la independència de Catalunya i de la part dels que volen votar-hi en contra. Només negar el dret a opinar, que no a decidir, és la pitjor cara de la democràcia espanyola que ens fa pensar en els anys de la dictadura que alguns vàrem viure i patir. De fet, els que ens neguen el vot són els hereus directes del franquisme. La frase no és gratuïta ni demagògica, només cal fixar-se en els noms i observarem el parentiu amb procuradors, ministres i polítics franquistes.

És una llàstima que el PSOE no estigui, com a mínim, a l'altura del PSC. Al marge de la constitucionalitat de les lleis i decrets, s'ha de defensar el dret a decidir, però el PSOE es comporta d'una manera impròpia. No és només en la defensa del dret a decidir, sinó també en una política clara d'esquerres, que el PSOE falla. Es posa al costat del PP a l'hora d'utilitzar les lleis per tapar la boca del poble, en lloc de posar les lleis al servei de la ciutadania.

El Tribunal Constitucional, la mà dreta de l'Executiu

Tal com ja estava planificat, avui el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit els recursos contra la llei de consultes i el decret de convocatòria del 9N, i per això han estat suspesos cautelarment, a l'espera de la sentència que pot trigar cinc mesos a arribar, o cinc anys, o... depèn de què els interessi més. Ja sabem que quan els convé ho poden resoldre en una hora, o bé trigar els anys que sigui.

Aquesta és la Justícia de l'Estat espanyol, i aquest és el model de democràcia que patim tots els ciutadans. No és estrany que molts desitgin sortir-ne, perquè a sobre que no ens regalen res, sinó més aviat ens estafen, a sobre hi haurà venjança per l'atreviment. Aquesta és l'Espanya del segle XXI, i Rajoy l'exemple del no-govern que ens porta al passat més gris de la nostra història.

És molt trist que els contraris a la consulta no tinguin cap argument que ens pugui convèncer. M'agraden les persones que demanen la consulta per poder votar que no a la independència. Són una demostració del que vol dir ser demòcrata. La posició de la plataforma espanyolista Societat Civil Catalana no és respectuosa ni respectable. Si volen defensar la unitat d'Espanya el que han de fer és animar els seus simpatitzants a votar 'no' a la consulta en lloc de fer mans i mànigues perquè no es pugui votar. Això no és democràcia, i això no solucionarà res.

Em nego a pensar que les persones que han estat treballant fins ara per poder votar el 9N, acceptin silenciosament la resposta del govern i del Tribunal Constitucional, i es quedin amb els braços plegats. El procés cap al dret a decidir continuarà el temps que faci falta i la imposició de les lleis no podrà aturar l'anhel de democràcia de la ciutadania.

Les banderes són simplement símbols i no objectius

Els símbols són importants, però no ens hi hem d'obsessionar. L'estelada és el símbol de la independència, però aquesta no s'obté a base d'emplenar les façanes d'estelades, sinó treballant plegats per aconseguir l'objectiu final. Trobem normal que el dia 11 de setembre els carrers de casa nostra s'emplenin de senyeres i estelades, i que el 12 d'octubre sigui la bandera espanyola la que surti al carrer. Fer d'això l'objectiu és una estupidesa, però ajuda a engrescar la gent a aconseguir allò que volem.

Per què ho dic tot això? m'ha fet gràcia la notícia de la designació de Soraya Sáenz de Santamaría com a responsable de la bandera d'Espanya. Què es pretén amb això? ¿obligar totes les institucions a penjar la bandera espanyola, i que aquesta no sigui, mai, més petita que les altres? perfecte, i...? D'aquesta manera serem més espanyols? ens sentirem més units a la mare pàtria?

S'equivoquen!!!

Un drap, per més simbolisme que tingui no aconseguirà unir-nos més, si continuen aprovant lleis i decrets que ens perjudiquen sentimentalment, econòmicament i culturalment. Per més símbols que ens obliguin a penjar, no aconseguiran que jo em senti més unit a Espanya, si comprovo cada dia que m'estan estafant i incomplint els pocs compromisos que no ens varen retallar. 

A Catalunya ja tenim la delegada del govern que persegueix i obra diligències a totes les institucions que no tenen la bandera espanyola penjada. I què passa? no passa res, perquè els catalans que sortim al carrer o escrivim demanant més autonomia o la mateixa independència, no ens aturarà un bandera espanyola més o menys.

Volem arguments per quedar-nos a Espanya. Avui Francesc de Carreras ho deia molt clar, i no és una persona que se li pugui atribuir cap deix catalanista. Rajoy i el seu govern ens han de donar arguments per convèncer-nos que és millor continuar units. La repressió i el Tribunal Constitucional no ho aconseguiran mai.

El president ens ha convocat

Avui el president del govern català ha convocat la consulta del dia 9 de novembre per conèixer que vol ser de gran la població catalana: independent d'Espanya, federal, o bé ja li està bé com ara. Una consulta que el govern de Madrid ja fa molts mesos que ens recorda que no es podrà fer, perquè tenen la paella pel mànec. El PSC, que va votar a favor de la llei de consultes, diu que la llei no es pot utilitzar per aquesta consulta, perquè es tracta d'un referèndum dissimulat.

El president Rajoy ha declarat que dilluns presentaran els recursos al Tribunal Constitucional i aquest es reunirà en sessió extraordinària per admetre'ls a tràmit i suspendre cautelarment la llei i la convocatòria. Algú creu que aquí acaba la història?

Ningú no s'ho creu, però és una incògnita què passarà. Per una banda hi ha el convenciment que la legalitat vigent no permet cap tipus de consulta i molt menys un trencament de la unitat d'Espanya, i per l'altra banda es confia en el suport de bona part de la ciutadania catalana que, després de molts desenganys, no s'acontenta en quedar-se com fins ara, sobretot perquè les decisions que continua prenent el govern espanyol són de més retallades de les competències estatutàries i del finançament.

La postura tossuda i provocadora del govern espanyol pot facilitar el trencament final, ja que no admet cap tipus de dubte de que el govern espanyol està fent la vida impossible a Catalunya. Quan t'ofeguen tothom entén que et defensis amb totes les forces i ho justifica més fàcilment. Això vol dir unitat, pas ferm i no cometre relliscades infantils ni absurdes. Seguirà...

Records del rei Joan Carles II

L'avantatge de fer declaracions darrere de plasma i enregistrat és que es poden corregir tots els errors i quan s'emet el vídeo queden uns discursos endreçats. El que no pot evitar el president Rajoy és que els seus ulls es desenfoquin intentant llegir el teleprompter. Avui a la Xina, però, es tractava de llegir l'escrit que li havien preparat i, tot i així, s'ha equivocat en la numeració del càrrec del monarca anterior.

Quan Joan Carles I va anunciar que abdicava a favor del seu fill Felip, molts varen pensar que ja feia massa temps que s'entrebancava en els seus discursos, al marge de ficar la pota en moltes situacions, algunes de les quals eren prou greus. Ara estem veient que potser Rajoy comença a seguir els mateixos passos i caldrà que dimiteixi abans no la faci massa grossa.

El nerviosisme del govern del PP és prou explícit i, malgrat tinguin tota la maquinària de l'estat a punt per tombar la llei de consultes, i totes les institucions ben ensenyades, no se'ls veu prou tranquils. La tensió en què el president de la Generalitat els fa viure els produeix la intranquil·litat que voldrien haver evitat.

La situació que vivim també ajuda a que les persones i els partits polítics es vagin posicionant i ensenyin el que porten a dins. En el cas català, ICV i UDC es veuen obligats a sortir de l'ambigüitat a què ens tenen acostumats i hagin de dir d'una vegada quina és la seva posició davant la consulta. Herrera i Duran han estat marejant la perdiu durant massa temps i ja és hora que s'enfrontin a la realitat i diguin què pensen.

Per les espanyes cada dia sentim diferents declaracions que també confirmen el que molts sempre hem pensat d'ells, i mentre el PSOE ens bombardeja amb discursos a favor del model federal, el candidat a l'alcaldia de Madrid deixa ben clar que no tenen cap intenció de millorar la situació financera catalana i molt menys les competències reclamades. Aquest és un clar exemple que tampoc no podem esperar res dels socialistes espanyols i deixa en una posició molt compromesa al PSC.

Montoro ja avança que la inversió prevista en el pressupost 2015 no complirà el que diu el retallat Estatut, més motius, doncs, per agafar la porta i fotre el camp.

Com ho sap el poder executiu que el poder judicial ho declararà inconstitucional?

La intervenció de Ferran Requejo al programa 'Divendres' de TV3 d'aquest dijous ha estat interessant i ha dit coses que convé retenir i tenir en compte, sobretot perquè qui ho diu és un catedràtic de ciència política i no el nostre company de cerveses. S'ha lamentat de la poca qualitat democràtica del sistema espanyol i tots hem recordat Montesquieu i com s'escandalitzaria si observés què està passant a Espanya.

Si el govern espanyol, el poder executiu, ja sap què farà el Tribunal Constitucional, el poder judicial, on és la independència dels poders? ¿quin tipus d'independència es pot esperar d'aquest Tribunal si és escollit pel partit del govern i el seu president ha estat militant del mateix partit?

L'Estat espanyol és una mostra del que no hauria de ser una democràcia liberal, sinó una deformació del model democràtic on la majoria absoluta permet fer i desfer sense tenir en compte la ciutadania, aprovant lleis en contra de l'interès general. Negar el dret a vot en base a una llei interpretada interessadament per un color polític és una aberració de l'esperit democràtic i una corrupció de la política.

Si tots sabem què dirà el Tribunal Constitucional és perquè la majoria dels seus membres són escollits pel PP i la gran majoria de la resta pel PSOE. Són membres d'una institució de l'àmbit judicial, però nomenats pel poder executiu que té majoria absoluta en el poder legislatiu.

Les explicacions de Ferran Requejo han deixat clar que la consulta només es pot fer si té suficients garanties democràtiques i que el pla B és la convocatòria d'eleccions plebiscitàries amb una declaració unilateral de la independència en el moment que tot estigui a punt per tirar-la endavant. Tots aquests moviments són fruit d'un error de càlcul del PP i el seu president, quan varen propiciar que el Tribunal Constitucional deixés sense contingut l'Estatut d'Autonomia, i a partir de llavors continués llimant competències, recentralitzant el poder i atacant aspectes tan importants com la llengua catalana. Suposo que arribarà un dia en que algú es lamentarà del que es va fer.

L'adoctrinament de la FAES rep 758.000 euros de l'Estat

El PP i el PSOE s'han repartit el pastís des de l'inici de la transició democràtica i és per això que són tan reticents a permetre nous partits polítics que puguin posar en perill la gallina dels ous d'or. La Vanguardia.com publicava la notícia de que gairebé el cinquanta per cent de les subvencions a fundacions de partits són per a la FAES (758.081 euros) i a continuació la Fundació Pablo Iglesias amb 450.000 euros, d'un total d'1.500.000 euros. Llavors acusen els altres d'adoctrinar.

L'entrada en joc de formacions com Podemos o Guanyem posaria en perill mantenir aquests favors a PP i PSOE, que no els fa recança que la informació es publiqui, ho tenen tan consolidat que es creuen que hi tenen tot el dret. No és només la corrupció la que marca diferències entre la població, sinó que la pròpia dinàmica pública s'encarrega d'afavorir a uns quants en detriment de la majoria.

Si a tot això hi afegim els càrrecs que ocupen en grans empreses els polítics jubilats, no pas per mèrits propis, sinó per 'prestigi' i en algun cas com a compensació per favors rebuts, provoca molts dubtes sobre l'honestedat dels nostres polítics i l'exercici de la política. No és estrany, doncs, que quan vénen unes formacions que diuen voler canviar la manera de fer política, tot plegat es sacsegi i els de sempre tremolin per por de perdre els privilegis.

La discussió entre Àlex Acero i Annabel Moreno no és menor

Sens dubte la notícia del dia és la dimissió del ministre de Justícia, el senyor Alberto Ruíz-Gallardón, hores després que el president del govern espanyol anunciés la retirada del projecte de llei de l'avortament. La dimissió del ministre, tot i ser molt lògica, sorprèn en un país en què el verb dimitir no es conjuga.

Gallardón ha estat incapaç de consensuar dins del partit, una llei retrògrada, i això ha fet que Rajoy la retirés, no pas perquè tota l'oposició hi pogués votar en contra, sinó perquè no podia mantenir aquest consens intern i el podia desestabilitzar.

El que molts titllàvem de progressista dins del PP, ha estat un autèntic defensor de les idees més dretanes del partit i l'esperança de la ultradreta que cotitza dins del PP. En la seva batalla per tirar endavant la llei de l'avortament ha tingut grans aliats, entre els quals hem de destacar l'anterior arquebisbe de Madrid, monsenyor Rouco Varela i l'ala més conservadora de l'Església catòlica espanyola. Caldrà veure què passa amb tots els defensors de la llei, alguns dels quals sortien al carrer aquest darrer cap de setmana. Condicionaran les decisions de Rajoy? aconseguiran modificar l'actual llei per maquillar la retirada de la nova?

Tot i que la notícia a destacar sigui la dimissió del ministre, a casa nostra hi ha un fet desagradable que no ajuda gens en el funcionament democràtic del nostre ajuntament. La discussió entre el regidor Acero i la regidora Moreno no és menor. La denúncia que la representant d'ERC fa del regidor Acero és greu perquè posa en dubte la legalitat de l'exercici de la política en el nostre ajuntament. Proporcionar informació privilegiada és trencar el codi ètic d'un polític, encara que no es faci en benefici propi.

Evidentment desconeixem la veritat i per tant no podem jutjar-ho, però necessitem saber què va passar i quin des dos representants polítics hauria de dimitir i retirar-se de la política. Acero diu que no ho va fer i Moreno diu que té testimonis que sí. Cap dels dos regidors queda en una bona situació, encara que el regidor a qui es posa en dubte la legalitat del seu comportament és qui s'emporta la part pitjor. Acero afirma que continuarà endavant amb la denúncia i nosaltres reiterem que volem saber la veritat.

La senyora Rosa Díez se supera cada dia

Us confesso que si una persona del món de la política em provoca nàusees és la senyora Rosa Díez. No és només que no combregui amb els seus ideals ni principis, sinó que la seva actitud i les seves declaracions les trobo abominables.

Tothom té el dret de canviar d'idees i passar-se d'un partit a un altre. Amb el temps tot experimenta canvis i aquests ens poden afectar i veure de diferent manera allò que abans havíem pensat i defensat. El que no penso que sigui coherent és criticar aquells que pensen tal com tu pensaves i actuaves abans. Si has fet el canvi, com a mínim has de tenir la capacitat i honestedat d'acceptar els altres que no l'hauran fet.

Avui la senyora Díez deia que si no fos perquè el nacionalisme basc els matava, el nacionalisme català seria pitjor. No sé si quan fa aquestes declaracions és realment conscient del que està dient. Si es tracta només d'una tàctica per guanyar adeptes, o bé s'ho creu realment. En aquest darrer cas s'hauria de plànyer.

Aquest cap de setmana no ha estat massa encertat el nou secretari general del PSOE amb les seves acusacions a Mas, i en aquest cas no estic d'acord amb Iceta, perquè sé que ell no pensa igual, però no ha fet res per fer-li entendre.

El cas, però de Rosa Díez és pitjor fins i tot que la senyora Sánchez-Camacho. Les seves paraules són fruit de la ira. Són unes declaracions d'impotència perquè sap que no ens pot enviar l'exèrcit, encara que per dins ho desitjaria. No suporta tot el que està passant a Catalunya, simplement perquè no accepta la possibilitat que una nació com la nostra pugui decidir si vol ser independent o no.

Però la senyora Díez no ens té el dit ficat a l'ull a partir dels darrers dos anys, sinó que li ve de lluny. Mai ha suportat el fet català i si fos per ella, aviat ens hauria suspès l'autonomia. La senyora Díez té molt poc de democràtica i massa bilis al cos. Amb personatges com aquests és normal que molts catalans desitgin ser independents.

En un país normal Iceta tindria raó

Si Espanya fos un país normal, amb un govern normal i un president normal, Miquel Iceta tindria raó. Les coses s'han de fer a partir del diàleg i les negociacions. El problema que tenim és que no vivim en un país democràtic normal i corrent, ni tenim un govern que accepti el diàleg i les negociacions. El PP va obtenir la majoria absoluta i ha cregut que això li dóna dret a tot i no té cap tipus d'obligació a negociar res.

Algú amb dos dits de front, i Iceta és molt intel·ligent, haurà vist quina és l'actitud del govern del PP respecte a Catalunya. Des de que va assumir el govern d'Espanya no ha parat d'aprovar lleis en contra del nostre país, llimant encara més les competències del Parlament català i la Generalitat. ¿Algú honestament pot pensar que Rajoy té la voluntat de negociar res amb Catalunya? Cal que posi exemples?

Senyor Iceta, jo estic d'acord en que el meu president no hauria de fer cap pas en fals ni cometre cap il·legalitat, però vostè creu que si Mas anuncia que no convocarà la consulta, Rajoy el cridarà per solucionar els problemes que tenim de competències, finançament, llengua...? Jo no ho crec i vostè tampoc.

Aquí rau el gran problema. El PP no ens permet actual d'acord amb la legalitat, perquè aquesta s'interpreta políticament sota l'excusa de la llei, i vostè sap més bé que jo que les lleis es poden canviar i s'han de canviar quan no estan a favor de la democràcia, a favor de la majoria del poble.

És per això que després que el PP recollís signatures contra l'Estatut aprovat pel Parlament català i el Congrés de Diputats, i referendat pel poble català, i presentés un recurs al Tribunal Constitucional, aquest va fer una sentència totalment política, perquè és un tribunal polític al servei dels interessos del PP, i provoqués els primers moviments independentistes que ens han portat on som en aquests moments.

M'agradaria que tots els passos fossin consensuats i d'acord amb la llei, però el PP no ens ho permet i el PSOE tampoc ho té clar, ja que ens vol imposar una alternativa, que de ben segur és millor a l'actual, però no vol saber què en pensem, i això tampoc és democràtic. Sé que una part del PSC s'ho creu i desitjo que sigui capaç de convèncer la resta del partit i també la gent del PSOE.

La legalitat vigent no és necessàriament democràtica

La insistència del PP i també el PSOE que en base a la Constitució i la legalitat no es pot celebrar la consulta, arriba a cansar. Hauríem de recordar-li a la vicepresidenta Sáenz de Santamaría que tots tenim molt clar que utilitzen la legalitat vigent per no deixar-nos votar, però nosaltres el que demanem és que, si creuen en la democràcia, per sobre de qualsevol llei, que canviïn aquesta legalitat perquè puguem votar. Això ho demanen els 106 representants dels catalans, encara que n'hi hagi uns quants que tenen més pressa que uns pocs.

El problema no és la legalitat o no de la consulta, el problema és que el govern espanyol i el PSOE no respecten el dret a decidir dels catalans. Defensen una democràcia en fals. El Tribunal Constitucional, format per 12 persones, com ja va fer amb l'Estatut, sentenciarà en contra de la gran majoria de catalans, i això no és democràcia, això és utilitzar la majoria que nomena les 12 persones, perquè es carreguin la voluntat del poble.

No m'ha agradat mai la desobediència, i no hi tenim cap dret a exigir-la a qui en pot rebre greus conseqüències. Les manifestacions de la número dos d'ERC són clarificadores i treuen qualsevol dubte sorgit arran de les declaracions d'Oriol Junqueras. La societat civil, que en tot moment dóna suport als representants polítics, hi té un paper important a jugar. De moment el Parlament ha actuat amb correcció i ha aprovat una llei de consultes que, segons sembla, jurídicament és constitucional, encara que els detractors de la democràcia li trobin tots els mals. Una altra cosa és la seva utilització per demanar què volem ser els catalans. Aquesta pregunta ens l'hauria de fer el govern espanyol i permetre'ns que els hi responguem en una consulta "legal", que tant els agrada.

El desvergonyiment de Rajoy no té límits

Arribo a la conclusió que hi ha molt poca vergonya a l'entorn dels principals dirigents del nostre país, però al mateix temps molt poca intel·ligència. Es creuen que els altres som uns ignorants que no ens adonem de les seves limitacions democràtiques. Avui que Escòcia ha celebrat haver pogut exercir el seu dret a decidir el seu futur, és, segons Sánchez-Camacho, un dia molt trist per a la democràcia, simplement perquè el Parlament de Catalunya ha aprovat per una àmplia majoria la llei de consultes.

No és la primera vegada que expresso els meus dubtes sobre el sentit democràtic del PP. Em nego a acceptar com argument la il·legalitat de les accions. Els arguments han de ser sòlids i avui el primer ministre del Regne Unit ha donat una lliçó de democràcia a Rajoy i a tot el seu govern, però també a Pedro Sánchez i el PSOE. Estic content que el PSC hagi sigut coherent, perquè una cosa és voler o no ser independent i una altra de molt diferent creure i actuar d'acord amb el model democràtic. El PSC així ho ha demostrat.

Mentre Cameron donava una lliçó de democràcia, Rajoy, amb les seves declaracions, demostrava la seva ridiculesa i el seu menyspreu a la democràcia, interpretant el sentit d'Estat a la seva conveniència, donant a conèixer arreu del món la seva mediocritat política, però també humana.

La gran diferència d'Escòcia i Catalunya és que els primers viuen en un país amb tradició democràtica que respecten els drets dels que pensen diferent, i Catalunya viu en un Estat que no ha resolt la transició des de la dictadura franquista, perquè els seus hereus continuen governant i l'oposició no ha estat capaç de trencar amb el passat.

Enveja sana d'Escòcia que ha pogut decidir lliurement continuar unida al Regne Unit. Tant de bo que els catalans que no són independentistes puguin expressar-ho el dia 9-N.

Ara tots correm-hi que no s'ho emporti tot Podemos

Un dels motius principals de la desafecció política de la majoria de ciutadans és veure com mouen el cul els polítics a la recerca del vot. Un moviment que es produeix cada vegada que s'acosten unes eleccions. Aquesta és la imatge que donen els partits polítics del nostre sistema de democràcia representativa. Només els interessa el nostre vot per després fer el que els dóna la gana.

A tot això s'hi ha d'afegir el fenomen Podemos o Guanyem, que gràcies al ressò que ha tingut, ha fet que els partits tradicionals tinguin por i encara que en un primer moment només se'ls ha acudit criticar-ho i desprestigiar-los, després tot són corredisses per ocupar les primeres pàgines dels diaris i les primeres files dels auditoris i les places.

Encara que Podemos només sigui un miratge en el desert en què s'ha convertit el món de la política, i la seva vida útil sigui totalment efímera, ja haurà servit per posar la por al cos i fer-nos adonar de la hipocresia i de quin és l'interès real dels polítics de sempre, aquells que no han fet res més en la seva vida i es jubilaran a dalt de l'escó.

De totes maneres tampoc podem menystenir aquests moviments que han aflorat amb tant d'èxit, perquè són el fruit de la llavor sembrada que n'hem dit corrupció, incompetència, i distanciament de la realitat de cada dia. Caldrà veure si els líders d'aquests moviments seran capaços de fer front al perill de caure en els mateixos vicis dels polítics a qui volen substituir. La teoria és molt fàcil, però la responsabilitat de govern és complicada i carregada de perills, pressions i influències indecents.

Necessitem creure en què algú pot exercir una altra manera de fer política, i ser generosos en el marge de confiança sense, però, abaixar la guàrdia.

Esperant els resultats d'Escòcia

Desconeixem com acabarà aquest enfrontament entre els governs català i espanyol, però una cosa sí que hem pogut veure: l'entorn és molt més favorable a la consulta que no pas fa un temps enrere. L'immobilisme de Rajoy cada vegada és més patètic i anima els sobiranistes a arribar fins al fons per aconseguir votar el dia 9-N.

Avui el PSC ha vist com una vegada més unes diputades desobeïen la consigna del partit i votaven de manera contrària, donant suport a la resolució conjunta de la consulta. El PSC està a favor de la consulta, però no de la manera que els partits sobiranistes la plantegen, sinó pactada amb el govern de l'Estat.

El calendari va avançant i es confirma que divendres hi haurà el Ple del Parlament per aprovar la Llei de consultes, la que té tots els números per ser recorreguda al Tribunal Constitucional i, per tant, ser suspesa fins a conèixer la sentència. Després continuarà el camí cap al 9-N.

Els ajuntaments adherits a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) convocaran els seus plens municipals per aprovar la moció en defensa de la llei de consultes i la convocatòria del 9-N. Tots els passos preparats aquí, i també a l'altra banda de l'Ebre. És la competició per veure qui aguanta més i millor. És una llàstima haver de perdre tantes energies per poder exercir el dret a decidir, i no dedicar-les a defensar la independència o la unió amb Espanya, que tindria molt més sentit. Demà els escocesos voten. El resultat sembla molt igualat. Tots estarem a l'espera de conèixer el resultat i cadascú en farà la seva lectura i imaginarà la repercussió a casa nostra.

Com ens hem de prendre les amenaces d'Espanya?

Ja portem uns quants mesos rebent tot tipus d'amenaces per part del govern espanyol, però també de fiscals, jutges, i il·lustres espanyols. Amenaces de tot tipus i en tots els àmbits. Des de la censura política que no judicial de l'Estatut d'Autonomia, per part del Tribunal Constitucional, passant pel senyor Wert que vol espanyolitzar els nens catalans, fins arribar a la suspensió de l'autonomia i l'entrada de tancs de l'exèrcit espanyol a territori català. Com ens ho hem de prendre?

Hi ha qui diu que cal resistir perquè la raó i la legitimitat està de la nostra part. Hi ha qui ho considera una criaturada i una insensatesa. Qui té les de perdre?

A vegades sembla que som poc conscients del que ens hi juguem, i que no tenim la percepció que la història oferirà a generacions futures. Això em porta a imaginar què podien estar pensant els polonesos poc abans de la invasió alemanya, per no parlar dels barcelonins d'ara fa tres-cents anys uns dies abans de l'onze de setembre.

No he seguit el debat del Parlament, i només he rebut els titulars dels resums informatius, però no pot ser massa diferent del que podíem imaginar-nos, atesa la situació política del moment que vivim. La ciutadania reclama coherència i unitat als nostres polítics, i això no hauria de ser tan difícil d'aconseguir. Els partits polítics que estan a favor de la consulta haurien de correspondre a la ciutadania amb la mateixa intensitat i unitat de dijous passat, i deixar de banda les discrepàncies que tenen en altres temes, per afrontar junts la força unionista del PP i PSOE. Si, ni en aquesta ocasió, no som capaços de caminar junts, ja podem plegar.

És per això que cal demanar a cadascun dels dirigents catalans que assumeixin les seves responsabilitats i no exigeixen als altres més del que és exigible. Les darreres amenaces agafen un to més greu i cal valorar la capacitat del govern espanyol per portar-les a terme. Entenc, doncs, l'interès del president català per esgotar totes les garanties democràtiques.

El PSC rebutja les crítiques de Bono a Maragall

Un dels problemes que el PSC arrossega des de fa molts anys és la seva dependència al PSOE, un partit socialista espanyol amb figures molt dubtoses de ser progressistes i d'esquerres. Criticar ara Bono pot semblar oportunista i gratuït, però si repassem els comentaris i escrits veuríem que no és un tema nou, sinó que surt a la llum arran del seu article a El País d'aquest cap de setmana.

El que pugui dir de Maragall ara té molt poca importància i cau pel seu propi pes. El que pesa és la concepció que té de la nació espanyola i de la diversitat de l'estat. Bono no està en la línia del federalisme que sembla defensar l'actual primer secretari, però tampoc es troba tan lluny d'altres polítics actuals. Una mostra és l'exministra Carmen Chacon.

El senyor Bono no és la imatge que esperem d'un líder socialista, al marge de les discrepàncies que hi pugui haver en la qüestió territorial i sobirana. El gran problema del PSOE, al meu entendre, ha estat que quan podia no ha actuat com a partit socialista. No sé si per covardia o bé per complex, no ha estat capaç de defensar els principis del socialisme, i s'ha quedat a mig camí, sense acontentar ningú. Això explica per què només ha guanyat quan la dreta ha fet fallida, per tant, no pas per mèrits propis, sinó per demèrit de la dreta conservadora.

El PSC ha tingut una visió molt diferent, però tampoc ha estat capaç d'aplicar una política d'esquerres, sinó que normalment ho ha confós en populisme, un defecte que ara el PSOE critica de Podemos. El populisme és un mal greu que els partits polítics, sobretot els d'esquerra, han practicat per guanyar vots. La conseqüència és una societat civil passiva i depenent dels favors dels polítics. El pitjor que pot passar és que una força política actuï pensant en els favors de l'audiència i no tant en els principis que diu defensar.

Avui el PSC ha sortit a criticar les paraules de Bono i li ha volgut fer veure que no va ser la reforma de l'Estatut el que va fer créixer el sobiranisme, sinó la sentència del Tribunal Constitucional. Personalment hi afegiria també l'actitud de Rodríguez Zapatero que no va complir la seva promesa de donar suport al que decidís el poble català. Tot plegat ens ha portat a un punt de no retorn que pot acabar molt malament si el govern espanyol es manté en aquesta posició de negació de les aspiracions de la gran majoria de catalans, també el PSC, de poder decidir el futur del nostre poble.

Duran critica Junqueras de trencar la unitat

Duran critica Junqueras de trencar la unitat en defensar la desobediència a l'hora de votar el 9-N. Ja vaig dir ahir en aquest blog que des d'un partit amb opcions de governar no es podia liderar la desobediència, però una vegada dit això penso que el senyor Duran és el menys indicat per parlar d'unitat, trencaments i tot allò que comporta treball de conjunt, perquè el senyor Duran i Lleida és el típic personatge que va a la seva sense importar-li el mal que pugui fer als altres.

Si hi ha un polític envejós que només actua pensant en ell i menystenint adversaris i socis, aquest és el senyor Duran i Lleida. És una persona que ni dóna testimoni de coherència amb el que diu i esbomba, ni sap què vol dir treballar plegats. Fa fora els que li fan ombra i desacredita els que no pensen com ell. Ha fet sempre el que ha volgut i ara critica Junqueras perquè va a la seva.

Jo també estic d'acord que no podem caure en la trampa que ens para Espanya i fer el que diu Oriol Junqueras. El govern català ha de fer tots els passos legals perquè ningú li pugui tirar en cara que actua il·legalment. La tasca ha de consistir en posar en evidència que el govern espanyol i totes les institucions que controla el PP no fan possible el que Catalunya, de manera legal i amb molta paciència, vol fer.

El paper de CIU és important i m'agradaria que en aquesta tasca hi ajudés ICV, que els trobo massa feliços esperant que els altres moguin fitxa. També seria desitjable que el PSC donés suport al govern de Mas en el compliment de la legalitat. Si Iceta diu que està a favor del dret a decidir, faig veure que no veig la Carmen Chacon i me'l crec.

Els catalans podem donar suport a l'ANC i Òmnium, però no podem permetre il·legalitats absurdes com les que planteja ERC. En aquest cas penso que Oriol Junqueras és massa innocent i es deixa portar per l'eufòria i cau en la xarxa del govern espanyol, el seu fiscal i el seu Tribunal Constitucional.

L'excés d'orgull de Rajoy no és bo per a ningú

Pedro Sánchez demana a Rajoy que reaccioni davant la mobilització catalana. Pedro Sánchez no li demana que autoritzi la consulta, sinó que s'obri a modificar la Constitució. És això un crim? El PP no té arguments a l'hora de negar la consulta. Només saben dir que la Constitució no ho permet, com si nosaltres no sabéssim que la Constitució es pot reformar, que ja la varen modificar quan els va interessar. És doncs una excusa de mal pagador que no porta enlloc.

Si mai hem cregut amb la força de la ciutadania, ara és el moment de posar-la en pràctica. La història ens ha ensenyat milers d'exemples en què la població unida ha canviat les lleis dels homes. I tot aquest embolic per demanar el dret a decidir. A poder dir que volem continuar com ara o canviar. Hi ha massa orgull. Som massa quixots.

A mida que anem caminant les amenaces són més greus i els arguments han desaparegut. La manca d'arguments se substitueix per la força, la imposició i la negació a tot. És per això que entenc que cal anar caminant amb pas ferm sense caure en la trampa que ens para el govern espanyol. És per això que també opino que ERC s'equivoca, sobretot si es vol erigir com a partit de govern. Hi ha coses que podem defensar i exigir la societat civil, en boca de l'ANC, Òmnium o qui sigui, però no es pot liderar des d'un partit que aspira a governar.

És bo que valorem la posició dels diferents partits, també dels que pensen de manera diferent a nosaltres, diferenciant-los entre ells. Posar en el mateix sac el PSC, C's i PP és un error. C's i PP ens neguen el nostre dret a decidir, perquè no ens consideren subjecte sobirà. No creuen en Catalunya, sinó en una part d'Espanya, amb singularitats folklòriques. El PSC continua treballant per evitar el trencament sense rendir-se, sense llançar la tovallola. Els falta, però més confiança en nosaltres mateixos, en ells mateixos. És per això que no ens hi podem posar d'esquena ni ignorar-los, sinó intentar caminar junts.

No és premsa groga, sinó fals periodisme

No descobreixo la sopa d'all, però sí que em paro a reflexionar-hi una mica. Em preocupa la manca d'honestedat en la premsa del país. Però no és només això, sinó que, a més, no se n'amaguen. La història de la premsa és molt complexa, amb etapes més o menys confuses, però sempre amb el dubte latent. L'actualitat és molt penosa i confio que sigui una etapa efímera.

Pretendre l'objectivitat dels periodistes és una utopia, o fins i tot una estupidesa. El periodista és una persona amb sentiments, gustos i preferències. Intentar canviar-ho no serviria de res. Els canals de notícies estan subjectes a interessos de tot tipus, no voler-ho acceptar és negar-te a l'evidència, però això no fa impossible rebre bona informació.

Dels professionals del periodisme cal esperar-ne sinceritat, coherència i, com deia al començament, honestedat. No ens poden enganyar de manera conscient, deformant la realitat en benefici de no sé quins interessos. Podem discutir el to, les valoracions afegides que disfressen la realitat, però en cap cas és concebible la mentida, l'engany.

Tots som conscients de com ens presenten les notícies La Vanguardia, l'ARA, el Punt Avui, El Periodico... en farem més o menys cas, i sabrem llegir entre línies, però mai pensarem que ens estant mentint a consciència. Pensarem que exageren o que ens amaguen alguns detalls, però no ens passarà pel cap que puguin, de manera premeditada, desinformar-nos.

Malauradament Espanya té unes editorials periodístiques que deformen la realitat: El Mundo, La Razón, ABC... Menteixen descaradament i aconsegueixen confondre els més innocents. Trobo a faltar mesures per combatre el fals periodisme. Potser perquè ja va bé a qui podria combatre-ho?

Èxit espatarrant a la convocatòria de Nou Barris

Us haig de dir que he dubtat un xic a l'hora d'escollir el titular d'avui. Primer se m'ha acudit: "Fracassa la V, no hi ha anat tothom", pensant en la majoria silenciosa que tant agrada a la gent del PP i C's. Després he pensat en la concentració feixista al Raval, però no els volia donar el protagonisme que no es mereixen, encara que fos per dir que eren quatre gats. Finalment he escollit la convocatòria del partit sucursal del que governa a Madrid i no ens deixa votar.

El PP s'ha desmarcat de l'acte institucional perquè diu que no és representatiu de tots els catalans, oblidant-se que ells representen a uns pocs, cada vegada menys. És allò de fixar-se en la palla a l'ull de l'altre i no veure la biga en el propi.

Ara toca escoltar el ball de xifres sobre la participació, sentir a dir que hi havia molts trams buits i que estava ple de quitxalla. La interpretació de la participació d'aquesta tarda és totalment subjectiva i per tant, cadascú en fa la que més l'interessa. La qüestió és justificar-se atacant els altres. No cal tornar a dir que la millor manera de sortir de dubtes és posar les urnes, convidant els ciutadans a votar. Però això no agrada al PP, perquè saben que perdrien, com han perdut sempre a Catalunya, en ser un partit residual.

Em falten les dades de la mobilització de Tarragona. Penso que és bo que els que pensen diferent surtin al carrer i no s'amaguin sota l'ombra de la majoria silenciosa. Entenc que poca gent es cregui que els organitzadors de la V es limiten a demanar el dret a decidir, i les paraules de Forcadell ho evidencien, quan parla de la independència. Als manifestants de Tarragona m'agradaria acompanyar-los a votar. Que tinguin l'oportunitat de votar "no-no".

Demà no participaré en la 'V'

Demà no assistiré a la manifestació de Barcelona per raons familiars. És per això que li prego,  senyora Sánchez-Camacho i tots els seus companys i companyes de partit, que no em sumin en el còmput de la majoria silenciosa i molt menys en el seu bàndol. Fa molt temps que no estic callat, sinó que explico obertament què en penso de tot plegat.

Li demano, senyora Sánchez-Camacho, que em disculpi davant de militants i polítics del seu partit que conec i que considero bones persones, el fet que els col·loqui en el mateix sac que a vostè, el senyor Millo i uns quants polítics més del PP català.

Li recordo, senyora Sánchez-Camacho que, com jo, molts catalans no optaríem per la independència si l'alternativa fos clara, honesta i persistent. No tindríem cap necessitat de sortir d'Espanya si els seus dirigents ens estimessin tal com som i no com voldrien que fóssim, i no deformessin la realitat per tal de confondre els milions d'espanyols enganyats.

Demà no formaré part de la 'V', però la meva absència només serà presencial, perquè em solidaritzaré amb tots els que hi participin. Si les circumstàncies ho permetessin, jo també seria un dels participants, com ho he fet en les dues manifestacions precedents. Jo em manifestaria per exigir el meu dret a decidir què vull ser.

Només hi ha una raó política per negar-me aquest dret, i les excuses jurídiques són simplement això, excuses. I la voluntat política és negar-me el dret perquè els hereus del dictador no han demostrat mai la seva capacitat i voluntat democràtica. En temps del dictador també es va votar i no per això es podia considerar el model de democràtic.

Demà no compararem les manifestacions de Barcelona i Tarragona, perquè l'única cosa que volem valorar és el resultat d'una consulta no vinculant que volem que es convoqui el 9 de novembre. Si l'ha de fer més feliç li acceptaré qualsevol xifra i qualsevol comparació amb altres edicions, però convenci el seu president que ens deixi demostrar què és el que volem, en la consulta que el nostre president ens ha promès que convocarà.

Sorpresa davant dels canvis en l'Organigrama municipal d'Arenys

Estic molt desconnectat de la vida municipal i les poques informacions que rebo són a través de la pàgina web de Ràdio Arenys i la revista L'Agenda que, per cert, no és tan incisiva com havia estat. Suposo que és qüestió de l'edat, que ens anem fent grans.

Aquesta tarda he rebut L'Agenda de setembre i estic a mig llegir-la, però m'ha sorprès la notícia de la pàgina 2, on parla de la renúncia de Ramon Vinyes a l'Àrea de Recursos Humans, que recupera l'alcalde. Quan ho vaig llegir al web de Ràdio Arenys em va semblar entendre que la renúncia venia donada per la necessitat de dedicar-hi més temps, que en Ramon no tenia. Ho vaig entendre, sobretot perquè es parlava de la negociació d'un nou conveni col·lectiu, la qual cosa no és fàcil i necessita moltes hores.

Llegint l'article de L'Agenda, veig que es parla de discrepàncies entre Vinyes i l'alcalde que han portat al primer a la renúncia d'estar al davant de Recursos Humans. Segons diu la notícia l'organigrama que defensa l'alcalde no és el mateix que defensava el cap de llista del PSC, però el que no entenc és l'aclariment que fa L'Agenda sobre què pretenia en Ramon i què vol l'alcalde.

Si és cert que l'exalcalde Vinyes volia traspassar el Servei de Recursos Humans a la Secretària, no entenc res i penso que no rebés pressions d'algú, o bé que ha canviat molt respecte al mandat anterior. No sé si els motius que dóna l'alcalde per no fer aquest traspàs són els més encertats, però la decisió sí que la comparteixo totalment, perquè té molt sentit i està en la línia del que havíem treballat ara fa quatre anys, amb el suport de la Diputació i l'experiència de molts municipis.

Encara que en això coincideixi amb l'alcalde, sí que hi discrepo en el cas de l'Oficina d'Atenció Ciutadana (OAC). Des del principi d'aquest mandat l'Oficina ha rebut moltes patacades i ha perdut tot el relleu que havia aconseguit i que era enveja d'altres municipis. L'eliminació de l'atenció en horari de tarda i l'aturada en el treball que s'estava fent per ampliar els tràmits online i de gestió directa de l'OAC són dues mostres del menysteniment per part del govern municipal actual. Traspassar la competència de l'OAC a la Secretària és, al meu entendre un error. Ni llavors li vàrem treure al Secretari, per una qüestió personal, ni ara ho trobo malament per la persona que ocupa el càrrec de Secretària. La meva opinió és conceptual i no hi veig l'encaix adequat. No vull pas saber què passa amb la resta de l'Organigrama Municipal. Voldria creure que els responsables polítics actuals ho han pensat bé i no hauran de penedir-se.

Ens cal serenitat, però també compromís i decisió

Aquests dies a les xarxes socials pots trobar-hi debats força crispats, i no només sota l'anonimat, sinó amb noms i cognoms. Sense voler donar la raó al ministre Fernández Díaz, és cert que cada vegada els ànims estan més esverats, la qual cosa mai és bo. No estem per cancel·lar àpats familiars, però sí que ens convé una mica més de calma.

Els polítics, catalans i espanyols, no ens hi ajuden massa. La ridiculesa del govern espanyol el podem posar al mateix sac de les picabaralles entre el president Mas i ERC. Puc entendre que el nostre president estigui tens. La seva situació no és gens fàcil, i qui el critiquen a la lleugera no ho fan amb objectivitat. Es pot discrepar amb la decisió que va prendre, però ni se'l pot considerar incoherent ni covard, com algú ha fet.

Els polítics, en general, han cansat la ciutadania i, tal com ja s'ha dit moltes vegades, han propiciat el naixement de moviments com Podemos o Guanyem. Aquestes agrupacions no neixen perquè discrepin en els posicionaments polítics dels partits tradicionals, sinó perquè estan farts dels enganys, distanciament i també corrupció.

Sens dubte que a mida que ens anem acostant a la Diada i el 9-N, la crispació augmentarà i només podem demanar seny i serenitat a totes les parts, els independentistes, els que només reclamen poder decidir i els que no ho volen ni ho consideren necessari. No confonguem el discurs dels diferents partits polítics. El PSC, per exemple, s'ha manifestat a favor del dret a decidir. Segurament que no tots els militants ni tots els dirigents ho volen, però Iceta ha parlat en nom de tots ells. Això no treu, però que consideren que la llei de consultes, que hi volen donar suport, no sigui el mecanisme per convocar la consulta. Ho dic perquè no caiguem en la simplicitat de col·locar dos bàndols, sinó que tot plegat és més complex.

Tots tenim els nostres referents i jo diria que també les raons o motivacions per decantar-nos per una opció o altra. Crec que l'actitud del govern espanyol i del PPC han ajudat a radicalitzar moltes persones que no haurien pensat arribar fins a aquesta situació. 

La Formula I, una cursa esportiva o tecnològica?

En primer lloc demano disculpes als aficionats a la Formula I, i avanço que, tot i que veig per televisió algunes curses, no en sóc ni seguidor ni molt menys entès. El que pugui jo dir de la Formula I són comentaris d'un casual espectador que he dedicat cinc minuts a reflexionar-hi.

Per què em pregunto si es tracta d'una cursa esportiva o bé tecnològica? De fet el títol que volia posar a l'escrit anava més en la idea d'una despesa milionària i supèrflua. Per què? doncs perquè des de la primera cursa de la temporada ja sabem que el campió serà un dels dos conductors de la marca Mercedes. Llavors... cal que els altres competeixin? ¿No seria més econòmic que només ho fessin els dos Mercedes i d'aquesta manera s'estalviarien molts diners que se'n podria fer millor ús?

Ja sé que la meva pregunta és absurda, però jo demano als seguidors de la Formula I, quin al·licient té actualment la cursa? també demano quina aportació fan els competidors? Si no m'equivoco l'any passat tot estava al voltant de Red Bull i el corredor que encara continua, aquest any no hi té res a fer, simplement perquè aquest any el millor cotxe és el Mercedes. 

Fernando Alonso, conduint un Ferrari ja sap que no pot aspirar a gaire res més que quedar entre els cinc primers, però si conduís un Mercedes s'estaria jugant el campionat. Si és així, quin mèrit esportiu té la Formula I?

Escoltant els narradors de les curses m'adono que la gràcia està en veure com s'avancen els cotxes, mirar quin dels dos Mercedes guanyarà, i les anècdotes de topades i abandonaments. Tret d'això no hi sé veure res més. No vull desmerèixer la professionalitat i sacrifici dels corredors, però penso que ells també s'han de sentir impotents i només poden desitjar que la marca del cotxe de l'any els contracti i poder competir amb el company d'equip, que a més no es parlaran ni saludaran, per veure qui és millor. Trist.

No, sense el PSC

Cada dia podem llegir nous episodis de les reunions i acords de les diferents fraccions del PSC, en què el més important és el nom de qui les lidera, més que no pas el grup o fins i tot els objectius i fulls de ruta. D'aquesta manera no podem anar enlloc. Estem entossudits amb el protagonisme, l'individualisme i la manca de diàleg.

Diuen que volen crear un "projecte socialista fort i amb identitat pròpia que sigui majoritari". I com el pensen crear? Desmembrant més el PSC? On aniran a buscar els socialistes? Entenc que si volen una identitat pròpia fora del PSC és perquè consideren que el PSC no la té, sinó que és la imatge del PSOE a Catalunya. Si pretenen ser forts i majoritaris deu ser que dins el PSC no ho són, i ara ho seran?

Segur que Elena, Maragall, Tura... tenen més persones al darrere, però tots coneixem quants votants va tenir el PSC abans que tots aquests líders se'n desmarquessin. La nova opció tindrà més requesta? Es pot construir un projecte socialista de futur a Catalunya sense el PSC?

Avui he llegit una entrevista a Núria Parlon. M'agrada com pensa i com respon les preguntes que li fan. No és la primera vegada i penso que va fer molt bé de no acceptar la secretaria general del PSC que ara ocupa Iceta. L'actual secretari general sempre ha manat, encara que des del darrere, i ho hauria continuat fent amb ella al davant. Núria Parlon es mereix estar davant del PSC sense que ningú li marqui l'agenda, com va passar amb Pere Navarro.

No conec a la Núria Parlon i per tant no en puc parlar massa, ni per bé ni per mal, però em produeix bones sensacions. Catalunya no pot crear un projecte socialista fort sense comptar amb persones com Núria Parlon. No ens podem permetre el luxe d'ignorar certs polítics, sobretot en un temps en què els bons escassegen.

Considero necessari treballar per confeccionar un nou projecte socialista a casa nostra, però comptant amb el PSC. Un projecte que probablement canviarà molt l'actual PSC, no tant per la qüestió sobiranista com per l'etiqueta d'esquerra i progrés, que sovint sembla que l'hem oblidat. No crec en els grans líders, però sí en les persones que volen treballar pel país, que estan disposats a sacrificar-se i no a enriquir-se. Que volen parlar amb tothom i de tot. No ens equivoquem i anem tan sols a buscar una cadira per als escindits o crítics del PSC, sinó un partit compromés amb el socialisme i les persones amb menys recursos i per tant més febles de la nostra societat.

Et censuren i després no entenen que vulguis marxar

Estem esperant la pluja que ens anuncien que està a punt d'arribar a la vila. De fet fa molta estona que sentim tronar, però a vegades fa molt soroll i poca cosa. Els radars semblen indicar que aquesta vegada la pluja arribarà, encara no sabem l'estona que s'hi quedarà ni la intensitat.

Per internet he vist que a Torelló i Roda de Ter hi ha fet un gran xàfec i ha inundat carrers i algunes cases. Esperem que aquí al Maresme no s'ho agafi gaire fort i només hi faci una passada. Que ens refresqui, però que no ens torni a aixecar el paviment de rial, ni molt menys que entri per les cases.

Entretant, tot allò que predèiem fa uns mesos, està passant. Aquelles declaracions sobre els grans mals del sobiranisme s'ha anat ampliant i incorporant-hi atacs verbals, i també físics. Tota la maquinària del govern central al servei dels atacs i censures a Catalunya i a tot allò que fa olor de català. La misèria política està en el primer pla i a falta d'arguments només hi ha amenaces i atacs miserables a la democràcia.

Ja ha començat a ploure a Arenys. Veurem què passa.

El moment que vivim a Catalunya és molt adequat per examinar la capacitat intel·lectual, però també democràtica i honesta dels nostres polítics. Fa temps que ens en queixem. Enyorem antics temps amb personatges de categoria, tinguessin o no la nostra manera de pensar. Això és un passat que voldríem recuperar. No parlo de corrupció, perquè m'imagino que ara és més difícil d'amagar. El que passa, però és que el càstig arriba tard i massa tou.

Són deplorables les declaracions d'alguns ministres, senadores i responsables polítics, que actuen únicament per interès personal i no per al poble. Es pot ser molt crític amb el dret a decidir, sense haver d'arribar a ser ni groller ni prepotent. En democràcia les idees es defensen amb arguments i diàleg, i acceptant els errors, i no pas amenaçant.

Puc entendre el nerviosisme dels contraris a la consulta i fins i tot com ho justifiquen, però no com actua el govern espanyol i els polítics que li donen suport, mentint sobre la realitat a Catalunya. Que m'expliquin tots els atacs en forma de lleis imposades, a la nostra llengua, cultura i institucions. Que em raonin per què aquest centralisme ofega Catalunya i també altres comunitats. Que em facin veure que no hem de tenir ganes de manifestar què volem ser, quan ens pressionen tant. 

M'agradaria anar de la mà d'Iceta i de tot el PSC a defensar els nostres drets, però no sé veure una altra acció possible que no sigui l'enfrontament, el donar la cara. Ens trobem com gats escaldats, que tot ens fa por i no tenim cap confiança ni amb els successius governs espanyols ni amb la màxima institució jurídica que és el Tribunal Constitucional. Que em demostrin amb exemples clars que estic equivocat.

Les declaracions del bisbe Xavier Novell indignen el PPC

Una de les coses que em molesta més dels partits polítics és la utilització de qualsevol cosa, qualsevol persona o institució amb finalitat partidista, i de manera totalment incoherent i contradictòria. Quan algú que no és polític diu alguna cosa que interessa no es diu res, però si allò que diu no agrada, llavors l'ofès sí que es queixa.

Permeteu-me que us digui que en això hi són tots els partits polítics. No és que jo els posi tots en el mateix sac, sinó que ells mateixos hi entren. De fet és un vici generalitzat que no és exclusiu dels partits polítics. La utilització de les declaracions dels altres per a satisfacció pròpia o bé per criticar-ho durament és molt habitual en tots els àmbits.

Haig de reconèixer que les declaracions del bisbe de Solsona, en relació al dret a decidir, em varen sorprendre. No estem massa acostumats que clergues joves del nostre país es posicionin d'aquesta manera, i no ho entenc com un posicionament polític, sinó de sentit comú. Estàvem tan acostumats a sentir els atacs dialèctics de l'arquebisbe Rouco Varela, que no ens crèiem que un bisbe actual pogués dir el que ha manifestat el bisbe de Solsona.

M'escandalitzen les declaracions de la senyora Alícia Sánchez-Camacho, exigint que el bisbe es dediqui a les seves funcions de bisbe, i demanant als altres bisbes que actuïn en contra d'ell. Qui s'ha cregut que és la senyora Sánchez-Camacho? A més, no recorda les declaracions de l'arquebisbe de Madrid exigint la unitat d'Espanya? No recorda tampoc les mans i mànigues de Rouco Varela per influir en el Vaticà pels nomenaments de bisbes, per qüestions polítiques? I la seva pressió sobre els governs socialistes i fins i tot de Mariano Rajoy?

I tot i que sembli que faci comparacions, en cap cas les declaracions del bisbe Xavier Novell estan en la tessitura de Rouco Varela, perquè el que el bisbe de Solsona ha dit és una evidència com que el dret a decidir està per sobre de qualsevol Constitució. La senyora Sánchez-Camacho és injusta i descaradament partidista en les seves exigències, i li hauria de caure la cara de vergonya perquè no hi ha dia que no critiqui algun comportament que ella mateixa ha tingut abans.

L'allau de notícies del procés sobiranista impedeix veure què passa més enllà

La trobada de l'OTAN de demà a Gales passa gairebé desapercebuda a casa nostra on les informacions sobre el cas Pujol, la intervenció d'ahir al Congrés del ministre Montoro, i els interrogants sobre la capacitat de convocatòria de l'Onze de setembre i la consulta del 9-N ens tenen gairebé col·lapsats i sense temps ni espai per parlar i debatre altres temes d'actualitat que, com el cas de la reunió de l'OTAN, són prou importants.

A vegades penses que tots plegats ens hem tornat ximples. L'opinió que podem tenir de Putin i del conflicte entre Ucraïna i Rússia pot ser molt tergiversada. Les fonts d'informació són les que són i l'objectivitat no existeix. Jo hi veig un interès rus, del senyor Putin, per annexionar-se Ucraïna, si més no la part est, per facilitar l'accés al mar. És un voler retornar a l'imperi soviètic, un voler plantar cara al món occidental i fer-nos veure que no és la Rússia cap cot fruit del desmembrament de la URSS, sinó una nova força mundial i, sobretot, atòmica, tal com ens ha recordat aquests dies.

De la reunió de l'OTAN no sé si podem esperar-ne massa res, doncs la situació és complexa i el senyor Putin ho sap. Putin sap que les seves provacions són difícils de contrarestar, perquè ningú vol iniciar cap guerra de conseqüències inimaginables. I es clar, si els contraris no s'han d'atrevir a declarar-li la guerra, quina por ha de tenir? Mentre actua de gallet, augmenta l'estima que el poble rus té d'ell, i també els pro-russos d'Ucraïna i altres estats de l'antiga URSS avui independents.

És per això que Putin no hi té res a perdre, sinó tot el contrari, i això és el que necessita per tal de fer oblidar els moments dèbils del seu 'regnat' i esborrar qualsevol nom d'opositors que en algun moment varen tenir cert protagonisme. A fora engresca els simpatitzants i atemoreix els adversaris. 

Potser historiadors i especialistes del món polític criticaran el meu atreviment a simplificar d'aquesta manera la meva opinió sobre el moment que vivim, però són només les impressions d'un ciutadà d'aquest estat que vol ser, que està preocupat pel que passa en aquests moments a poques hores de vol de casa nostra.

Només la por que genera Podemos als vividors de la política ja paga la pena

Des de l'èxit assolit per Podemos en les eleccions europees han estat molts els comentaris a favor i en contra que s'ha pogut escoltar i llegir. Tothom hi diu la seva, normalment d'acord amb la seva manera de pensar, però sobretot per interès personal quan un es dedica a la política, i és la seva font de recursos.

Des del moment que una força política es presenta en unes eleccions esdevé font de qualsevol crítica, i això no l'ha de sorprendre. Si a més passa que té èxit, llavors la pressió que rep és molt més dura, i d'això n'ha d'estar previnguda.

Us prometo que no vaig saber res de Podemos ni del seu cap de llista fins després de l'escrutini. Encara que Pablo Iglesias fos un personatge mediàtic jo no l'havia vist mai. Suposo que les cadenes de televisió que l'ensenyaven no són les que acostumo a visionar. En això sóc molt rutinari i em quedo amb les cadenes de la Corporació Catalana, per bé i per mal.

El meu desconeixement d'aquesta força política i els seus impulsors (només coneixia l'exfiscal anticorrupció i encara el situava a IU), va fer que tingués una gran sorpresa en veure que obtenien tanta representació. He continuat ignorant els programes televisius on participava o potser encara hi participa Pablo Iglesias, però sí que he seguit les notícies dels diaris on parlen d'ell i el seu partit.

No sé si és un partit polític de futur o bé es tracta tan sols d'una flamarada. Crec que ja ho vaig comentar un dia. El cas és, però, que Podemos fa por i la fa als polítics de tota la vida que fa més de trenta anys que viuen de la política. I la manera de demostrar-ho és insultant-los. Ho he llegit en algun lloc: Alfonso Guerra, un vividor de la política, els ha menystingut i crida a arraconar-los. Guerra serà el primer a fer el que sigui perquè Podemos fracassi. Repeteixo que desconec quin serà el seu futur, però només veient que pateixen polítics com Alfonso Guerra, ja paga la pena que Podemos existeixi.

Jordi Pujol sí, però Alícia Sánchez-Camacho també

Poca varietat en els temes que es comenten a casa nostra. Es continua parlant de la V de l'Onze de setembre i de la consulta del 9-N. Es farà? no es farà? Mas diu que sí, mentre que la vicepresidenta recorda que ningú amb voluntat de governar pot exigir a cap govern que incompleixi la llei. Com s'explica tot això? Potser és que el govern té un as a la màniga? 

Lligat o no amb tot això, hi ha la famosa confessió de Jordi Pujol i les conseqüències que se n'ha derivat i una pregunta que molts ens formulem: Pot Alícia Sánchez-Camacho exigir Pujol a presentar-se al Parlament quan ella s'hi va negar? A la vida la coherència és important, però en política hauria de ser imprescindible. Com pot un polític demanar el nostre vot si actua de manera incoherent, exigint als altres allò que ell no és capaç de fer?

Estic totalment d'acord en que Pujol doni la cara al Parlament i expliqui el seu comportament i passar la vergonya del que ha enganyat tothom, però si el PP sabia alguna cosa i va planificar la trobada de la senadora amb l'exnòvia de Jordi Pujol Ferrusola, ho havia de dir. Amagar un frau no és el mateix que realitzar-lo, però es converteix en encobridor i no crec que això sigui massa ètic ni justificable.

Les compareixences al Parlament no són la bicoca, però tenen un significat que per ell sol ja té la seva importància. La negativa a presentar-s'hi és una demostració de menyspreu a la institució. Aquest menyspreu el va tenir la senadora que la va escollir per anar a Madrid. Espero que Pujol no actuï de la mateixa manera, i estic convençut que no ho farà perquè li demana l'Alícia Sánchez-Camacho, sinó per respecte a la institució i al país.