La nova llei de seguretat ciutadana amenaça la democràcia real

Això és el que diu el diari britànic The Guardian, i el que pensem molts. La diferència entre el PP i el PSOE és que els primers amb dos anys són capaços de carregar-se el sistema democràtic i en canvi el PSOE ni amb vuit anys és capaç d'aprovar lleis progressistes que defensin la classe treballadora.

Tot això fa que per cada passa endavant que facilita el PSOE, el PP en recula tres, i és per això que si analitzem la transició ens adonem que cada vegada ens trobem més a prop del sistema feixista i dictatorial. El per què, el trobem en la concepció de la majoria absoluta en un sistema democràtic. El PP es creu que la majoria absoluta et permet fer-ho tot i això no funciona així.

Fabra i Rajoy estan cavant les seves pròpies tombes. El problema és que, abans, la resta dels mortals ho passarem molt malament. Estem vivint una època gris de la història del nostre país, que ens ha tocat en sort i que ens posen a prova. Subsistirem?

No només estem en mans de polítics corruptes, sinó que a més aproven unes lleis que posen en perill el sistema democràtic. Aquest abús de poder no hauria de ser permès per la resta d'estats de la Unió Europea, que hauria de ser més valenta per denunciar l'atac directe als drets més essencials dels espanyols i, d'una manera molt especial, dels catalans.

La diferència respecte al temps de Franco és que ara ho podem dir més alt, però molt en temo que les conseqüències no siguin tan diferents. El que ha passat al País Valencià, amb l'accident del metro de la ciutat i, ara, amb el tancament de la ràdio i la televisió autonòmica, no és cap broma i demostra la intolerància dels governants. Amagar la veritat i negar la llibertat d'expressió. El PP s'està radicalitzant i convertint, de la mà de Fabra, Wert, Fernández Díaz i Ruíz Gallardón, en un partit polític predemocràtic.

Amb realitats com l'actual, a ningú pot sorprendre les ganes de sortir a fora. Estic convençut que per malament que ho pogués fer el govern català escollit, mai arribaria a l'extrem del govern del Partit Popular espanyol. Aprofitem-ho ara que podem, i denunciem els actes feixistes del PP.

Indesinenter al Teatre Principal

Aquesta tarda hem assistit a la projecció del documental Salvador Espriu, Indesinenter, produït per Televisió espanyola a Sant Cugat. Una pre-estrena que es podrà veure aquest cap de setmana pel segon canal de la televisió espanyola, a mitja nit, i que avui hem pogut veure uns pocs arenyencs. No sé si ha estat el fred, l'hora, la mandra... que ha deixat molta gent a casa o bé comprant per al gran recapte.

Voldria felicitar els autors del documental que, sortosament, són molt millors directors que no pas oradors. Al final estàvem massa freds per iniciar un debat o fer preguntes, que no vol dir que, els pocs que hi érem, no haguem gaudit del documental.

Un documental sobre Espriu, per al públic espanyol, em desperta una certa curiositat. Com reaccionaran? El documental reforça la idea d'un poeta català, compromès amb la seva terra, la nació catalana, i avui aquesta imatge no és la més apreciada pels espanyols. Quin interès hi tindran?

Per als arenyencs, fins i tot els nouvinguts, Espriu és un mite que ens enorgulleix, encara que no l'acabem de conèixer prou. El documental obre algunes portes de la seva vida i pensament, però no sé si les suficients.

Permeteu-me que, una vegada més, demani als organitzadors d'actes del Principal que siguin puntuals i no facin perdre un quart d'hora als que ens agrada ser-hi a l'hora anunciada. També a la senyora que ha entrat a la sala, quan el documental ja havia començat a rodar, desplaçant-se fins a la meitat de la sala, a cop de talons. A casa ens varen educar a respectar els altres, però veig que no tothom pot dir el mateix.

Malgrat aquestes anècdotes, estic content d'haver-hi assistit, i penso que el treball és una bona mostra, una més, de la importància d'Espriu per al nostre poble, el nostre país, i per a la cultura de la nostra nació.

Jo també sóc de l'ARA

Avui es compleixen tres anys de l'aparició de l'ARA, en un moment en què s'estava discutint si el paper moria en mans del digital. Sortia a competir amb tres diaris d'àmbit nacional, també en català, i per tant obligats a trobar el secret per diferenciar-se de la resta i ser prou atractiu per fer-se un lloc al mercat.

L'ARA ha triomfat i assolit, en poc temps, nivells que pocs podien imaginar, però que segurament ha estat possible perquè els seus creadors han cregut en el projecte i han estat capaços de vendre il·lusió.

Catalunya en pocs anys havia passat de tenir un únic diari en català, l'Avui, amb caràcter gairebé testimonial, a veure la versió en català de dos diaris ben arrelats, la fusió de l'Avui amb el Punt Diari, i el naixement d'un nou diari fet en català, per catalans i per a catalans.

Són moltes les opinions favorables al diari, però vull destacar la professionalitat dels seus periodistes i el talent dels seus col·laboradors. Potser ha tingut la sort de cara, pels esdeveniments polítics d'aquests anys, però en tot cas ho ha sabut aprofitar i documentar-se suficientment.

L'ARA també ha desenvolupat la tecnologia digital, amb molta força i atractiu, aprofitant l'explosió de les noves tauletes i les xarxes socials, i estic convençut que ha engrescat primers lectors de diari, que això sempre és bo.

Sóc de l'ARA des del primer dia, i penso que el llistó continua ben alt. També és cert que no és l'únic diari a què estic subscrit, perquè m'agrada la diversitat i analitzar diferents versions de les notícies, o llegir col·laboradors de diferents maneres de pensar. 

Probablement la notícia internacional és la més fluixa, encara que ho reforcen i complementen amb seccions traduïdes de personatges, polítics, economistes i periodistes internacionals.

Felicito l'ARA i els desitjo molts anys d'èxit, ens mantinguem o no dins d'aquest Estat que encara no ens ha acabat d'entendre.

Avui he arribat al post 3.000

El dia 9 de gener de 2005 escrivia el meu primer post d'aquest bloc, parlant del Tractat de la Unió Europea. Hauran passat gairebé 9 anys (falta un mes i dotze dies) i estic escrivint el post número 3.000. L'any 2005 vaig escriure 149 entrades, i l'any 2006 en varen ser 326. Des de l'any 2007 he escrit un post diari, sense interrupció. 

Els he escrit majoritàriament des d'Arenys, però també n'he escrit des de Vic, Cantonigròs, Fes, Londres, el País Basc... Els temes han estat diversos, però no cal dir que la política domina en claredat el rànquing. Política catalana, local i estatal, i analitzada des de diferents posicionaments polítics, ja que precisament, durant aquest temps he viscut l'etapa de regidor de govern al meu ajuntament, els anys 2007 a 2011, i per tant amb uns coneixements de la realitat de la vila, diferents entre abans, durant i després del meu pas per la casa de la vila.

La política m'interessa, però no com a professional, sinó com a ciutadà compromès, i d'aquí va venir la decisió de presentar-me a les eleccions municipals de 2007, i durant quatre anys vaig estar treballant per al meu poble, amb els encerts i els errors comesos, però en cap cas amb voluntat de servir-me'n. És per això que em dol i em fa tanta ràbia quan veig polítics que utilitzen els seus càrrecs per beneficiar-se'n econòmicament, caient, a vegades, en el pou de la corrupció. 

Qui dedica una part de la seva vida a la política, de manera amateur, no tan sols no en treu un benefici econòmic, sinó que li suposa una pèrdua d'ingressos, un fet que no tothom sap veure i que fa que moltes persones posin tots els polítics en el mateix sac. Us asseguro que no tothom és igual.

Escriure un post diari m'ha disposat a ser crític de moltes actuacions i esdeveniments, a vegades amb una certa contundència, sens dubte gens objectiva, però sincera. Qui vagi per la vida defensant l'objectivitat quan s'opina dels més variats temes, enganya i s'enganya. El que és important és l'honestedat i saber reconèixer els errors, i jo n'he comès molts i en demano disculpes.

Acabo aquest post 3.000 felicitant als demòcrates per l'expulsió de Silvio Berlusconi del Senat italià. Tant de bo hi hagués més exemples a seguir. Tant de bo els corruptes fossin expulsats de la política. Tant de bo cap país, nació, municipi no fos governat per corruptes i delinqüents fiscals. Celebrem la bona notícia que ens arriba des d'Itàlia.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar obliga els cotxes a circular per sobre de la vorera

L'Ajuntament de la nostra vila prioritza els arbres a les persones. Prefereix salvar un arbre que no pas evitar algun atropellament. Fa anys que estem en converses (per dir-ho d'alguna manera), però continua sent més important conservar uns arbres que malmeten el mur del carrer i les llambordes, i que les arrels entrin a les cases buscant el clavegueram. Fins i tot treballadors municipals han malmès uns trams del mur, que no soluciona el problema, però tot sigui per preservar un mur que cada dia està més esquerdat. El servei de medi ambient de l'ajuntament ho té tot controlat, però el tècnic viu al Vallès.

Des d'ahir, això s'ha agreujat ja que tots els cotxes que circulen pel Rial de Sa Clavella es veuen obligats a circular per sobre de la vorera, per evitar rallar el cotxe o fer malbé el mirall retrovisor. L'ajuntament ho sap, govern i oposició, però no fa res per evitar-ho.

El tram de carrer en qüestió fa molts anys que hi té arbres plantats. Antigament, però, la gent era més intel·ligent, i quan es feien massa grossos, els tallaven i substituïen per altres de novells. Ara això és pecat. Pensar que pots arrencar un arbre, encara que el substitueixis per un altre, és un sacrilegi. No sé si d'això en diuen ser ecologista. Jo penso que és ser una mica dropo, i pensar molt poc en les persones. L'ecologia és una altra cosa.

Tal com s'ha de circular en aquest tram de carrer poses en perill els veïns, que quan surten de casa es troben els cotxes a sobre, i també les persones que hi transiten a peu. La solució que em va proposar fa un parell d'anys l'actual govern, és que farien un procés participatiu per decidir què volen els veïns. No hi tinc res en contra de la participació, sempre i quan la posin en marxa i es donin solucions a escollir que evitin el que està passant ara.

El Defensor del poble n'està al cas, però tampoc no li fan cas. És qüestió d'anar donant llargues i no decidir res. Governar vol dir prendre decisions, i no sempre l'encertes. El que no es pot fer és no fer res i posar en perill la vida dels vilatans i deixar malmetre el bé públic. Tenim els polítics que tenim. Fins quan?

El PP, un partit de corruptes, presumptament

Carlos Fabra, després de 10 anys, el condemnen a quatre anys de presó i a una multa, per delictes contra la Hisenda Pública. Ara ve quan recorrerà contra la sentència. Algú creu que anirà a la presó? Ingenus!

Abans hi veureu la pianista de Puigcerdà que l'expresident de la Diputació de Castelló, i això que aquest senyor, a part de delinquir contra Hisenda, ha utilitzat un càrrec públic per malversar diner públic, entre altres coses construint un aeroport que no funciona ni funcionarà mai. "El aeropuerto del abuelo!" Se'n recorden? No creuen que és motiu suficient per engarjolar-lo? No!, en una monarquia bananera i corrupta, com és Espanya, no. De moment ja l'han absolt de tràfic d'influències i suborn, en què el Fiscal li demanava 13 anys de presó.

Un partit polític que governa un país, estafant Hisenda, segons indicis del jutge, amb comptabilitat B, no està capacitat moralment per continuar al capdavant del govern. El senyor González Pons diu que el PP és tan honrat com els altres partits polítics. Què volia dir? Que és tan corrupte com els altres? Si és això, és que ens ho pinten molt malament, perquè encara és hora que ens demostrin la seva innocència.

El problema d'aquest país és que els processos judicials s'eternitzen i arriba un moment que, davant de tants casos de corrupció, entrellaçats, ja no saps a qui s'està jutjant ni per quins delictes. Entretant els polítics corruptes continuen vivint alegrament, sense retornar el diner estafat, i no acaben mai a la presó. Si volen un país de gent honesta i treballadora, primer ho han de practicar i no donar el mal exemple que donen. Mentre el PP tingui majoria absoluta i governi Espanya, aquest país no sortirà de la misèria econòmica, social i moral.

Un govern d'inútils que ens porta al segle XIX

No és pas el primer dia que ho dic, però avui tornava a ser notícia i he intentat entendre-ho, però no ho he aconseguit. No entenc com el govern de Madrid legisla en contra de les energies renovables. Vull pensar que té uns arguments de pes per fer-ho, però no els sé veure.

Aquests dies estem veient de quina manera no s'ha de governar, amb totes les decisions que pren el govern, i el que és pitjor, amb les lleis que està preparant per a qualsevol tema. La Justícia ja no és igual per a tothom, després d'implantar unes taxes que a vegades són prohibitives. L'educació camina com els crancs, amb errors de consideració que solucionen a darrera hora (les matemàtiques optatives). Ara surt el ministre d'Indústria i li fot bufetada a les energies renovables, quan el món sencer opta per aquestes. Tornarem al carbó? 

Recordo que farà un parell de mesos ja parlàvem de la garrotada a les renovables. Tota la indústria creada al seu voltant, i les persones i empreses que havien començat a optar per l'energia renovable, poden patir unes pèrdues considerables, sense opció a amortitzar la inversió realitzada. I per què?

Sembla ser que l'excusa és el fort dèficit de l'energia elèctrica, però no acabo de veure que sigui massa intel·ligent que per combatre el dèficit elèctric es perjudiqui la política energètica del futur. Costa molt d'entendre-ho, o és que no sé per on van els trets? A mi que m'ho expliquin millor, però no veig cap política de futur, d'aquest govern ultra conservador, que tingui el més petit indicador d'intel·ligència i progrés. Estic convençut, i tant de bo m'equivoqués, que d'aquí uns anys ens lamentarem del període de govern del senyor Rajoy. 

Vol que Catalunya sigui un estat independent?

La pregunta que proposa l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) és: Vol que Catalunya sigui un estat independent? Una pregunta clara que no comporti diferents interpretacions i no s'hagi de discutir què vol dir, Sí o No. Jo estic d'acord que si es fa la consulta la pregunta l'entengui tothom de la mateixa manera. L'altra cosa és discutir si el país està a punt per pronunciar-se i si cal anar tan de pressa com demana l'ANC.

Esclar que hi haurà qui dirà que demanar ser un estat independent pot semblar voler estar al marge d'Europa, per exemple, i que la pregunta convindria que fos més explícita i anomenar Europa. Ja hi ha els primers dubtes. Perquè avui els estats no són independents, sinó interdependents. Pretendre ser independent és una utopia o voler convertir-te en una nova Corea del Nord.

Si el que volem és separar-nos d'Espanya, potser ho hauríem d'incloure en el text de la pregunta. Aquest matís, però, podria ser contraproduent i malsonant. Això de trencar amb algú és un missatge negatiu que no és bo que figuri en una pregunta d'una consulta que es vol positiva.

No és estrany que amb tantes persones a opinar resulti complicat consensuar una pregunta, sobretot quan no tothom ho vol de la mateixa manera ni amb la mateixa velocitat. Entretant les enquestes donen sorpreses, o no. C's s'instal·la com a alternativa al sobiranisme traient protagonisme a dos partits espanyols, PP i PSC (sense sobiranistes), que ja no enreden més a ningú. Dos partits que han perdut el nord volent agradar a tothom.

És una llàstima que un partit com el PSC, que ha estat partit majoritari al Parlament i partit de govern, hagi arribat tan avall. El discurs federalista, i sobretot de la manera en què s'ha fet, no està donant bons resultats, i després del cop de timó del cap de setmana passat, en contra de la consulta, ha acabat de rematar-los. Als catalanistes del PSC els han obert les portes i empentat perquè surtin, i els que queden tenen més opcions amb C's que amb un PSC embarrancat. Del PP català no calen comentaris. El seu discurs és rovellat i en no poder actuar d'intermediaris del PP espanyol, resulta més productiu decantar-se per C's. És per això que a Catalunya ara és cosa de tres.

John F. Kennedy assassinat ara fa cinquanta anys

Avui es compleixen cinquanta anys de l'assassinat del president dels EUA John Fitzgerald Kennedy, i puc dir que ho recordo, encara que d'una manera vaga. El cert és que hi ha tres assassinats dels anys seixanta que guardo en la memòria, potser sense la suficient perspectiva, perquè els separa només cinc anys: John F. Kennedy, Martin Luther King i Robert Francis Kennedy, aquests dos darrers amb dos mesos de diferència.

Les tres morts varen marcar la història dels anys seixanta, i dels EUA. Els efectes i reaccions a escala mundial no es poden acabar d'entendre avui dia, si no ho has viscut. Aquell temps les notícies que ens arribaven de l'estranger eren escasses, i filtrades. L'assassinat d'un president dels EUA era massa important com perquè no originés un tsunami emocional. L'assassinat del seu germà Robert, cinc anys més tard, era una repetició de la història que semblava condemnar tota la família Kennedy. Dos mesos abans, el líder Luther King també havia caigut mort, quan encara ressonaven les paraules del seu discurs de 1963, amb la cèlebre frase 'I have a dream'.

Recordo haver vist mil vegades les imatges de l'impacte mortal al cap del president, la reacció de la seva esposa, i haver patit l'estat de xoc que va provocar al món sencer. Què en sabia jo del president Kennedy, als meus vuit anys? Per què m'havia d'afectar?

Vaig trigar molts anys a conèixer el Kennedy real, despullat de l'aureola amb què ens el presentaven. El seu catolicisme era la seva carta de presentació. Probablement els assassinats dels Kennedy varen fer que els demòcrates es convertissin en els bons, als ulls de l'Europa democràtica, i els republicans en els enemics a batre. L'assassinat d'un president gairebé acabat d'estrenar, ha estat present en la memòria d'una gran part de la meva generació, en el món occidental, i avui ja en fa cinquanta anys.

Els cigarrets electrònics, un negoci o un engany?

La Generalitat vol prohibir els cigarrets electrònics en espais tancats. Sembla ser que la publicitat és enganyosa ja que no treu l'hàbit de fumar i més aviat incita els joves a fer-ho. A més, sembla ser que alguns models contenen nicotina i substàncies cancerígenes.

M'imagino que hi ha base per tota aquesta argumentació, i em sap greu per les persones que havien vist com un gran negoci la comercialització d'aquests cigarrets. Tot i així, he llegit que es tracta de negocis de franquícia, amb un cost d'inversió d'uns 13.000 euros, que es poden amortitzar en pocs mesos. Més que això, però...

Aquests darrers temps hem pogut constatar que l'obertura i tancament de negocis és un fet dinàmic que no té aturador. Ho hem vist amb diferents negocis de curta durada, fruit de modes i poca imaginació. Ara, amb l'obertura de botigues de cigarrets electrònics, estàvem esperant la durada que tindrien i fins i tot preocupats perquè tinguessin temps d'amortitzar alguna despesa, abans no hagin d'abaixar la persiana.

Veurem la rapidesa de la Generalitat en aprovar la normativa que els ha de tallar les ales. Sap greu, pel llocs de treball que no tindran continuïtat i les inversions perdudes, però sí és cert que la salut està en risc, val la pena que es resolgui el més aviat possible. A veure quin serà

el proper negoci.

Popurri en un tranquil dia de tardor

Ahir escrivia el post 2992 des que vaig començar el bloc, dimecres vinent serà el post 3.000 i m'agradaria un bon tema. El cas és que això no ho decideixo ben bé del tot, ja que acostumo a parlar del tema del dia, del tema que considero d'actualitat rellevant. Per tant, una mica sí que ho decideixo.

Avui ens hem entrevistat amb uns representants d'un moviment que es mereixen tot un post, pel que defensen, tenint en compte que van contra corrent, i per l'optimisme que desprenen. Es tracta del moviment SOP (sense obsolescència programada), que a molts, quan ens ho diuen per primera vegada fem cara d'estranyats, però que una vegada ens ho expliquen, ho tenim clar. El que no està tan clar és per què es permet l'obsolescència programada. Avui he après una altra manera d'anomenar les modes: obsolescència percebuda. En parlaré aviat.

Pressupost català aprovat, Aguirre s'alinea amb Aznar, Albiol s'enfronta amb la Justícia pel seu tarannà xenòfob, i Balmón està content com un gínjol. Ha aconseguit arraconar els quatre últims catalanistes. Avui, un dia per als nostàlgics. Demà més.

Aznar, un rancorós predemocràtic

Tothom sap que Aznar no ha paït la desfeta del PP després de l'11M, ni l'error de càlcul en l'elecció de Rajoy com el seu substitut. Aznar volia continuar governant des de l'ombra, però el seu partit va anar a l'oposició, i ara que està en el govern, Rajoy no li'n fa cas.

Fa temps que Aznar fa soroll i l'excusa de Catalunya li va bé, però de moment el PP es manté ferm i xiula. Els mètodes d'Aznar no han estat mai afins a la democràcia, la qual va haver d'acatar, però molt a la seva manera. El seu àmbit predilecte és la predemocràcia. Aznar es trobaria com peix a l'aigua en un partit d'extrema dreta, si no fos que això el decantaria de moltes ofertes d'assessorament. La vida està plena de sorpreses.

Aznar no ha viscut ni en el lloc ni en el moment oportuns. De la mateixa manera que la seva popularitat va créixer, aquesta va ensorrar-se. Ara, s'aprofita del bloc d'extrema dreta que allotja el PP, que viu uns moments de calma forçada, a l'espera que les seves veus més emblemàtiques dominin l'aparell del partit. La dissort ha volgut que la majoria d'ells estiguin imputats, i la Justícia, tot i que té molt que desitjar, no els permet pujar a l'estrada. Tampoc els engarjolaran. Això seria demanar massa.

El problema d'Espanya és que personatges com Aznar podrien tornar a sortir com a grans vencedors. El canvi, doncs, seria per anar a pitjor. O sigui que ara estem governats per la millor cara del PP, una cara dubitativa, freda, especuladora, que ha perdut massa vegades el tren, però més assenyada que els brots puntuals d'alguns dels seus dirigents que no farien gens el ridícul al costat de Marine Lepen o  Geert Wilders.

Les dificultats ens enforteixen. Som uns catalans prou enfortits?

Rajoy diu que no permetrà que ningú jugui amb la sobirania espanyola, però no entén que ningú no ho fa. Els que demanem el dret a decidir, ho pensem seriosament, estiguem o no equivocats, però no perdem el temps jugant. Potser el problema d'Espanya, i concretament del govern Rajoy, és no tenir idea de què passa a Catalunya. I els seus companys de viatge catalans, el PPC, no li ajuden gens.

Monsenyor Rouco Varela també hi fica cullerada i aprofita cada ocasió que pot per defensar tot allò que sap que ens pot fer mal, o que com a mínim ens desagrada. Pensar que Rouco Varela és anticatalà seria una presumpció. Altra feina té que pensar en nosaltres, encara que sigui per atacar-nos, però el seu estil no té res a veure amb el nostre, i això es veu ara, però s'ha vist sempre, també i sobretot, en temps de la dictadura franquista.

I avui Mas-Colell deia a Madrid, "Si la línia dura de l'Estat preval, Catalunya tindrà un estat propi. Si no en aquesta generació, en la següent". No podran dir mai que no els ho hem advertit de mil maneres. Si no ho han volgut entendre, no és culpa nostra. Mas-Colell ha estat encertat i clar quan ha dit que no és Catalunya qui ha escollit el moment, sinó que "ens estem defensant d'un atac en tota regla en el front de la identitat i l'autogovern". Ha parlat de la humiliació de la sentència de l'Estatut, o de la provocació de la llei d'Educació, la recentralització del PP aprofitant la crisi, i la disminució de competències de Catalunya, la llengua... El seu discurs no ha agradat. El públic d'avui tampoc ens entén.

El PSC baixa del tren pel dret a decidir

Aquest diumenge el PSC ha escollit, per una gran majoria, mantenir-se al marge de la consulta pel dret a decidir. Parlar de consulta pactada amb Rajoy és un eufemisme de renunciar-hi. Fins ara molts havíem cregut que, amb matisos, el PSC estava a favor de la consulta. Sabíem també que en cas de consulta la resposta era la mateixa que C's i PP, és a dir "No". Finalment s'han definit i ja no hi ha especulació possible.

L'única incògnita és saber què faran els militants del sector crític. Poden acceptar la voluntat de la majoria, o deixar el partit. Els seus votants poden començar a buscar alternativa, atès que el partit s'ha col·locat al mateix cantó de C's i PP, i com sempre s'ha dit, entre original i còpia sempre és millor opció l'original.

Malgrat el resultat, és important que els sobiranistes no oblidin que el PSC no és partit residual, encara que ara passi per moments baixos. La història del PSC és important i no té res a veure amb el que ha significat el C's o el PP. El PSC ha estat partit majoritari, partit de govern, amb molts militants i càrrecs polítics que varen lluitar contra el franquisme i l'absència dels drets més elementals de les persones. Arraconar el PSC seria un error, i per això cal allargar-los la mà tot esperant millors oportunitats.

Hi ha unes forces polítiques que continuen engrescades a convocar la consulta, tot i que no hi ha gaires possibilitats d'èxit, sobretot si no són capaces d'anar juntes. Es tracta de caminar pas a pas, sense errades, ni estridències. No es poden fer amenaces ni verbals ni físiques. El senyor Duran i Lleida hauria de canviar d'actitud i, a poder ser, definir-se com ara ha fet en Pere Navarro. Els catalans tenim el dret de saber què pensa cada grup polític i què podem esperar d'ells. Avui el PSC ens ho ha dit ben clar. Ara no hi ha excuses que valguin.

Trenta anys de transició i males pràctiques de govern

Han calgut més de trenta anys perquè un organisme internacional com és l'ONU, exigeixi a l'Estat espanyol un canvi d'actitud i normatives en la defensa de les víctimes del franquisme, i consideri que la llei de la memòria històrica no garanteix els mitjans necessaris per poder reparar els mals ocasionats a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista, que s'han de fer càrrec dels treballs de localització i identificació dels desapareguts. L'ONU dóna un any de temps a Espanya perquè segueixi les seves recomanacions.

Tot això passa en un dels pitjors moments de la governabilitat d'Espanya, amb un dels pitjors ministres de Justícia, que s'encarrega de redactar unes lleis restrictives dels drets de les persones, blindant els polítics corruptes de les manifestacions i crítica de la societat, quan aquesta no té cap més eina per denunciar la prevaricació i la mala pràctica política d'una dreta classista i hereva del més pur franquisme.

El cinisme i la incapacitat per governar del president Zapatero i el PSOE, va donar pas a un govern conservador en extrem, i amb majoria absoluta al Congrés de Diputats i el Senat, que ha continuat la tasca iniciada pel govern Aznar, d'atac al progrés i a un Estat fort, capaç de fer front a les injustícies socials del model polític d'Occident. La valoració a posteriori del parèntesi socialista, no pot ser més negatiu, perquè va ser incapaç de consolidar els drets de la classe més desfavorida, i no va realitzar una tasca de govern suficientment valenta en pro de la gent més humil.

Una vegada més ens hem de refiar d'Europa per suavitzar aquesta llosa que representa per als espanyols i d'una manera especial els catalans, un govern de dreta extrema com el de senyor Rajoy.

El PSC es rendeix al PSOE sense res a canvi

Allò que fa el PSC al Congrés de Diputats, no permetrà que ho facin els diputats del sector crític, al Parlament català. El PSC pot discrepar del PSOE, però el sector crític no ho pot fer. És veure la palla a l'ull de l'altre i no adonar-se de la biga a l'ull propi. És una mostra més de la manca de democràcia interna en molts partits polítics. Llavors... què es pot esperar d'ells quan governen?

Tinc gravades a la memòria una colla de frases políticament incorrectes, de regidors i regidores que a micròfon obert falsejaven el que realment pensaven i creien. N'hi ha molts i moltes a qui la participació i transparència només són una pantomima. No hi creuen, però dissimulen perquè els hi va el vot per perpetuar-se en la política.

Criticar les actituds de governs amb majoria absoluta, quan internament són incapaços d'acceptar la discrepància, és una mostra de la feblesa dels seus arguments, la seva incapacitat per dialogar amb els que pensen diferent i la falsedat en què construeixen la seva estructura política. "Al servei de la ciutadania" és una frase per quedar bé, però que darrerament és lluny de la realitat. L'únic bé que es defensa és el personal.

La gran culpa de tot això és que la majoria dels polítics de la cúpula dels partits s'han perpetuat en el càrrec i no volen ni poden fer res més. Llavors no defensen la seva ideologia, sinó la seva carrera política, el seu lloc de "treball", el seu sou de polític. Aquest plantejament és el que malmet la democràcia, és el que empobreix la societat.

Diumenge veurem el desenllaç.

A Junqueras se li ha anat l'olla

Amb polítics excèntrics no anirem enlloc. Ahir parlàvem de la sandàlia d'en Fernàndez i avui podem fer-ho de les amenaces d'en Junqueras des de Brussel·les. A molts els agrada, perquè tenim una certa tendència a riure les gràcies dels nostres polítics, com si ens trobéssim en un circ. Què passa, però? que el queda és l'anècdota i no el fons de la qüestió. Ara Rato és la víctima i els catalans uns inconscients.

Veig que Junqueras corre a matisar i intentar arreglar allò que ha fet malbé, però en segons què no hi ha segones oportunitats. En política els errors es paguen i es necessita molt temps i esforços per anul·lar el disbarat d'un segon.

La història d'ERC està plena de sortides de to, que els ha fet febles. Etapes amb molts alts i baixos, amb canvis de líder i baralles internes. Amb moltes dificultats per assolir un nivell i capacitat de govern, a qui retreuen els mals del tripartit. Ara molts pensàvem que amb Junqueras tot era diferent. El fèiem fred, calculador, previsor, intel·ligent... les seves paraules a Brussel·les no li han fet cap bé, ni l'han fet a Catalunya.

Desconec si el president i CIU han reaccionat i si s'han manifestat al respecte, però en tot cas, amb companys de viatge com aquests no és fàcil perquè ofereixen arguments a l'adversari per reafirmar-se en les seves tesis. Queda demostrat que d'estratègia no en tenen noció, estan mal aconsellats i llencen per terra tota la pedagogia emprada per alguns, per difondre i convèncer-los dels nostres motius per demanar que ens respectin el dret a decidir.

Qui creu encara en la Justícia?

Aquesta pregunta me la faig sovint i no sé com respondre-me-la. Encara hi ha algú que hi cregui? què entenem per justícia? tothom és igual davant d'ella? això ens ho va recordar el rei no fa molt, però se'ns escapava el riure per sota el nas. Riem per no plorar, perquè és massa greu com per fer-hi broma.

Encara tinc present la notícia del judici a l'estudiant de piano de Puigcerdà, de qui vaig parlar en aquest bloc, que llegeixo la sentència del judici als implicats en l'enfonsament del Prestige, que va empastifar la costa del nord. Tot i el desastre ecològic, ningú se n'haurà responsabilitat, i ningú en pagarà ni cinc.

A Espanya els judicis triguen deu o més anys abans no hi ha sentència i això fa que quan és l'hora ja gairebé no recordem la magnitud dels problemes ocasionats. Ara es parla molt de les preferents, del cas Gürtel, de Nóos... moltes persones, durant anys, passaran pels despatxos dels jutges, però... creieu que algú en pagarà els plats trencats? sí, les víctimes en paguen els plats trencats, però als botxins no els passa res.

Serà per culpa del sistema judicial vigent que és lent i feixuc, o del legislatiu que no actualitza correctament les lleis, o els protagonistes d'un i altre poders, que no són bons professionals, o el Fiscal de l'Estat... jo no tinc prou coneixements al respecte, però és evident que alguna cosa falla. Entretant continuarem patint injustícies. No hi trobarem el sentit comú, ni el just equilibri de les sentències dictades, i posarem en dubte la Justícia.

Tot això s'agreuja en aquests moments, per l'obsessió de l'actual ministre de Justícia d'impregnar d'ideologia les lleis que modifica, amb el suport de la majoria absoluta del Congrés de Diputats i Senat. I el pitjor de tot és que l'alternativa és tan o més dolenta, si més no això ha quedat demostrat en  les darreres legislatures. La dreta decideix quan governa i també quan està a l'oposició. A Espanya l'esquerra va diluir-se fa molt temps.

Espanya surt de la crisi amb el nostre esforç

El Ministre Montoro ho ha dit: Catalunya ens traurà de la crisi. No ens la podem deixar perdre! pensa el ministre. És comprensible que si el govern espanyol té tan clar que som els que podem treure de la crisi el país, faci l'impossible per evitar que puguem decidir el nostre futur, no fos cas que la nostra decisió fos marxar.

No és amor el que ens tenen, sinó interès. I això explica que davant les manifestacions d'independència, no ens afalaguin perquè desistim, sinó que ens abonyeguin i ens castiguin per ser tan agosarats.

Ho hem dit moltes vegades i ho hem comparat amb altres estats, com el Canadà amb el Quebec. Ara, però, ha quedat palès. Espanya té interessos perquè Catalunya no marxi. Aquí hi ha la gallina dels ous d'or, a qui podem fer tota la punyeta que vulguem, però mai obrir-li la porta.

La submissió de la dona i l'estudiant de piano delinqüent a La Vanguardia

La pàgina 24 de La Vanguardia d'aquest dilluns m'ha deixat astorat. Per uns moments he pensat que no era real, que estava somiant i que em despertaria pensant que els somnis són molt imaginatius i sorprenents, però no, no estava somiant, sinó que era ben real.

De fet, venia de llegir les pàgines 22 i 23, amb un reportatge sobre l'Associació Obertament, amb dos protagonistes valents que ens donen lliçons a aquells que la vida ens ho ha posat fàcil. No sé si titllar la notícia de positiva o no, si més no alliçonadora i esperançadora. En tot cas la llàstima és que calgui valents per adornar-nos que ho estem fent malament.

Tornant a la pàgina 24 us diré que a part de la columna "Lletra petita", de Magí Camps, que parla de l'ingrés de Carme Riera a la Reial Acadèmia Espanyola, hi ha una notícia de Girona i una altra de Granada.

De Girona ens parla dels perills de tocar el piano, arran de l'inici d'un judici contra una estudiant de música per a la qual es demanen set anys i mig de presó per contaminació acústica. La notícia de Granada és l'edició d'un llibre, per part del seu arquebisbat, en què es defensa la submissió de la dona. D'aquest mateix diari acabava de llegir La Contra, que entrevista el jesuïta Rodolfo Cardenal, ambdós de la mateixa Església, però que no tenen res a veure.

Oi que enteneu el meu astorament? Ja sé que s'ha de conèixer tota la història de l'estudiant de Puigcerdà a qui s'acusa de causar greus lesions psíquiques a la seva veïna, però imaginar-me que la puguin ficar a la garjola durant més de set anys... la veritat se'm fa difícil d'entendre. No és el primer cas de conflictes veïnals per culpa del piano o altres instruments musicals, i fins i tot n'he parlat en aquest mateix bloc, però aquest cas em sembla increïble.

I l'arquebisbe em preocupa i també m'emprenya. Està en la línia del pensament i ideologia de la Conferència Episcopal Espanyola, i força lluny del papa Francesc. L'autora del llibre, la italiana Constanza Miriano, que ha convertit el llibre gairebé en un best seller a Itàlia, afirma que "ara és l'hora d'aprendre l'obediència lleial i generosa de la submissió", i no continuo per no escandalitzar ningú més.

Qui són els Russell Brand espanyol i català?

El corresponsal a Londres de La Vanguardia, Rafael Ramos, començava avui el seu article comentant que "Itàlia té Bepe Grillo, l'Argentina Jorge Lanata, i la Gran Bretanya ara té Russell Brand. Als polítics no els fa cap gràcia, però els humoristes s'han convertit en els seus principals crítics..."

El contingut de l'article és molt interessant i ens fa reflexionar sobre què està passant al món occidental, on el sistema democràtic sembla que està trontollant. Per què? perquè cada vegada la ciutadania es considera menys representada pels polítics, perquè estem cansats de tanta corrupció, perquè el poder no rau tant en la política com en l'economia.

Si els polítics no responen a les nostres expectatives, ens fixem en els humoristes, que en fan escarni, per sentir-nos més forts i envalentits per rebutjar-los i castigar tot ignorant-los. Russell Brand, a diferència de Bepe Grillo, no pretén fer política ni sortir escollit, sinó animar els britànics a deixar d'anar a votar.

No és bo banalitzar la política, però potser sí que ens cal una clatellada per adonar-nos que no ho estem fent prou bé. És per això que em pregunto qui serà l'humorista espanyol i el català que ens faran obrir els ulls? 

De moment la resposta del nostre país, i també a Espanya, consisteix en dirigir els vots a partits polítics fins fa poc testimonials, castigant els grans partits de tota la vida democràtica. Això, però, com diu Russell Brand, és intentar canviar la política des de dins, i en canvi el que defensa és fer-ho des de fora. Jo sempre he pensat que els canvis s'han de fer des de les mateixes institucions, però si arribem a la conclusió que no ens en sortim, potser sí que ho haurem de fer des de fora. 

Presumpció d'innocència de Manuel Bustos, però...

Fins que no hi hagi sentència cal mantenir la presumpció d'innocència per a Manuel Bustos, que va dimitir d'alcalde de Sabadell, però es manté com a regidor i diputat a la Diputació de Barcelona. Jutgem massa aviat i a vegades sentenciem sense judici. Una altra cosa són els fets que es coneixen i, per tant, el mal efecte que fan.

La política ens ha brindat una colla, encara que minoritària, de persones corruptes que se n'ha volgut aprofitar per enriquir-se. Això ha fet molt mal perquè és injust i a més col·loca tots els polítics en el mateix sac, la qual cosa no és certa, i provoca un desprestigi de la política que al final perjudica la societat en general.

L'exercici de la política ha fet que molts confonguin "ser" amb "actuar de", és a dir, una persona no és un polític, sinó que actua de polític, fa de polític. Aquesta apreciació la podem estendre a qualsevol altra professió, però en el cas de la política és important fer-ho notar, ja que el comportament, segons s'entengui d'una o altra manera, és diferent. Un exemple clar s'observa en els casos de pèrdua de confiança o eleccions. Fixeu-vos en tots aquells que han perdut, o les circumstàncies els ha fet retirar-se. No ho acaben de pair mai.

Hi ha polítics, o persones que exerceixen de polítics, que arriben a creure's que tenen el poder de fer i desfer al seu aire, confonent el sentit de la legitimitat. L'exercici d'un càrrec no et dóna poder absolut, i per tant no pots exigir ni prevaricar, i aquí n'hi ha molts que han fallat.

Tot el que es va coneixent del senyor Manuel Bustos, va en la línia d'això que estic dient. El convenciment que es té poder, fa que s'oblidi del recorregut democràtic i legal de les accions, i es decideixi a dit, per amistat, familiaritat o interès personal, afavorint aquelles persones que ens interessa. Ho hem vist del senyor Bustos, però per desgràcia n'hi ha molts més exemples, la majoria dels quals no han vist el seu nom escrit als diaris.

Mentre en la política hi hagi personatges que se n'aprofitin descaradament, el país no anirà bé, i la societat no podrà avançar en dret. Viurem en una república bananera, a la cua del progrés econòmic, social i democràtic. Tota la presumpció d'innocència per a Manuel Bustos, però el que coneixem d'ell, fa lleig, no ens agrada.

A la recerca de la pregunta del milió

Avui a la tertúlia parlarem, entre d'altres temes, de la pregunta de la consulta, com si ja la tinguéssim fixada i permesa. Aquests dies és un dels temes estrella, amb alguns parèntesis i excepcions com és el tancament de Canal 9 o la plantada del govern Rajoy a l'expresident Aznar. Bé, aquesta notícia potser no ha estat molt destacada, però segur que no ha agradat gens ni mica al senyor Aznar, encara que ho hagi aprofitat per llançar floretes als seus ministres, avui "enxufats" per tot arreu.

Em va agradar la pregunta que proposava l'Iu Forn l'altre dia a l'ARA. No sé si la vàreu llegir. S'ha de reconèixer que tenim un bon sentit de l'humor, fins i tot en temes que ens hi va el futur. Entenc la importància d'escollir bé què i com es demana, però no voldria pensar que algú ho aprofita per diluir la qüestió. Una pregunta pot ser més o menys expressiva, pot anar més o menys directe a l'assumpte, pot ser més pedagògica o menys, però el que no pot fer és confondre la gent, i el que encara és pitjor, no pot provocar dubtes interpretatius després de conèixer el resultat.

Deia que no ho voldria pensar, però estic molt convençut que hi ha polítics que voldrien passar de puntetes la consulta, quedant bé amb la vianda al plat, fent una pregunta que no aporti res de nou i que després de la consulta quedem en la mateixa situació d'abans. No ens podem precipitar, però tampoc marejar la perdiu. Si la pregunta no ha de ser clara i amb unes possibles respostes definitòries del futur de Catalunya, val més que ens oblidem de la consulta i ens dediquem a una altra cosa. Com en Duran ha dit, encara que no pensi igual que ell, no podem caure en el ridícul. Els catalans ja l'hem fet, prou vegades.

Chacón torna per salvar-nos del desastre

Una cosa és l'ambició i una altra la fatxendaria. Es pot ser cregut, però al nivell de Carmen Chacón no hi arriba gaire ningú. La senyora va marxar quan pintaven bastos, però deu haver pensat que si no treia el cap aviat, se li covaria l'arròs. Torna, encara que només sigui per treure el cap, i es creu que pot anar donant consells i exigint actituds als seus i als altres. Qui s'ha cregut que és? La salvadora de la nació? del partit? Fins i tot el senyor Felipe González li ha volgut fer abaixar els fums.

Certament, amb aquest pas, el PSOE té molt difícil recuperar el timó del país, per més que el PP n'erri una darrere l'altra. Es busca líder, no corrupte, amb carisma i voluntat de sacrifici, que prioritzi el servei a la ciutadania, amb capacitat de gestió i visió de futur. Probablement això és massa difícil avui dia, però és l'única manera d'aconseguir alguna cosa.

Avui sortien expectatives de vot dels dos grans partits i no ha agradat gens al PSOE. Tothom sap que la gent s'apunta al guanyador, i per això és important saber vendre que ets el millor, l'única opció amb èxit. Si cada dia t'expliquen que el bo és el PP, per què has de voler votar el PSOE. Això els partits polítics ho saben i se'n valen.

Chacón i Aznar tenen en comú la seva enemistat amb el líder del seu partit, però mentre un viu dels records i els calerons d'un ex, l'altra somia poder arribar a liderar el seu partit, i per què no, traslladar-se a viure a la Moncloa. Les maneres no els ajuden, sobretot si la feina està per fer. 

Fins quan aquest país haurà de suportar prepotents alliçonant a tort i a dret? N'estic fart i els desitjo un fort revés en el món de la política.

Avui Canal 9 i demà Telemadrid?

La notícia estrella d'avui és, a casa nostra, el tancament de Canal 9, que va fer públic ahir el president Fabra, després que es conegués que el Tribunal Superior de Justícia havia tirat per terra l'expedient de regulació d'ocupació que deixava al carrer a gairebé  mil treballadors. El govern valencià va dir... com que no ens deixen acomiadar mil treballadors, els hi enviarem a tots.

S'ha escrit molt en vint-i-quatre hores, i s'ha escrit de tot. S'ha criticat molt la decisió del govern valencià per les repercussions que té. No deixa de ser una bufetada a la llengua i cultura valenciana, que no és la del president ni el seu govern. Ha estat una bona excusa la decisió del Tribunal?

També hem pogut llegir crítiques a la direcció i treballadors de la Radiotelevisió Valenciana, a qui acusen de moure's quan els tanquen l'emissora, però que fins ara han anat fent el joc al PP, contra els interessos dels qui ara els demanen suport.

La informació que ens ha arribat a Catalunya no ens feia caure simpàtic el Canal 9, però s'ha de reconèixer que els ulls que ho jutjaven no eren massa objectius. Aquí sempre hem mirat el País Valencià amb ulls de Països Catalans, totalment en contra del postulat del PP. És per això que qui ho ha de jutjar són els teleespectadors valencians i valorar què s'ha fet malament i quina part de culpa té cadascú, o si només es tracta d'una jugada del partit en el govern per arraconar tot allò que faci olor a catalanisme i fins i tot valencianisme.

Coincideixo amb alguns comentaristes que lamenten el tancament perquè perdrà protagonisme la notícia de proximitat. Les emissores generalistes i privades acostumen a perdre's en els programes globalitzats, amb poc arrelament en el territori. És una llàstima i, al meu entendre, un error més del PP.

Els treballadors de Caixa Laietana en tenen la culpa

Avui, al Parlament de Catalunya, el senyor Jordi Torrents, a qui no tinc el gust de conèixer, excap d'auditoria de Caixa Laietana, ha declarat que la responsabilitat del presumpte frau de les preferents és dels directors i treballadors de la caixa, perquè, segons Torrents, tot el personal havia rebut formació sobre el producte que després venien als seus clients, avui presumptament enganyats.

Des que va sortir a la llum pública la presumpta estafa de les preferents, se n'ha dit de tot i tothom s'ha anat traient les puces de sobre, però el que ha declarat avui Jordi Torrents és gruixut, perquè culpa la cara amable de les oficines de Caixa Laietana, aquells treballadors que s'havien guanyat la confiança dels seus clients, els quals acudien a l'oficina buscant consell pels seus petits estalvis.

Fins ara, més o menys tothom volia creure que els treballadors no eren prou conscients del que estaven fent als clients a qui endossaven aquests dipòsits preferents. En municipis com Arenys, qui estava atenent els clients era el fill de la senyora tal, o la neta del veí de més avall, o el propi veí. Qui en podia desconfiar? 

Jordi Torrents també culpa els clients, per haver signat, però... si bé formalment qui signa un document esdevé responsable de tot el que hi figura, moralment, quan és evident que l'entitat s'ha aprofitat de la confiança i desconeixement dels productes bancaris, és reprovable.

Potser calia que una persona com Jordi Torrents digués el que ha dit avui al Parlament català, però el que és evident, que si ens ho hem de creure, els rostres dels nostres veïns que treballen a l'esmentada caixa no es veuran de la mateixa manera, i qui sap si això provocarà una baralla entre veïns. Com és que el fill d'en Pep, ens enredés d'aquesta manera? si no ens ho paga la caixa, ara Bankia, que ens ho torni el fill d'en Pep! 

Quatre anys de la mort de Carles Riera

Aquesta tarda a Catalunya Música han recordat la mort de Carles Riera el 4 de novembre de 2009. En Carles va néixer a Granollers, va ser professor de Clarinet al Conservatori del Liceu, i director de l'Escola de Música Josep Maria Ruera, època en què vaig tenir ocasió de conèixer-lo. 

També vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-lo en el seu vessant concertista, amb el grup Stadler Trio, però va tocar amb moltes altres formacions d'arreu del món, i també com a solista. Era un gran music, exigent i un molt bon pedagog, col·laborant en les campanyes escolars de la Fundació "La Caixa".

Recordar la mort d'en Carles Riera m'ha fet pensar en la Sophie i la Mieke, totes dues belgues i ja desaperegudes, en edats molt joves, massa joves. La Sophie Wattillon i la Mieke Van Weddingen varen venir amb dos músics més per fer una mini gira de concerts, entre els quals hi va haver els de les escoles de música de Granollers i d'Arenys de Mar. Vaig plorar la mort de la Sophie i de la Mieke, i molt dolorosa ha estat la mort d'en Carles. Musicalment són una gran pèrdua, però en aquestes tres persones també ho és humanament. Des d'aquest meu humil bloc, el meu record a unes grans persones.

L'exjutge Garzón s'ofereix al PSOE

Llegeixo que l'exjutge Garzón i altres persones públiques s'han ofert al PSOE per enfrontar-se al PP i aconseguir fer-lo fora del govern. Sempre s'ha dit que el PSOE necessitava uns bons resultats del PSC per aconseguir guanyar les eleccions generals. En aquests moments està clar que el PSC no passa per una situació massa bona i això fa, si la dita és correcta, que el PSOE ho tingui molt difícil per superar el PP en unes eleccions espanyoles.

Intentar fitxar persones de renom i credibilitat pot ser una alternativa al caos actual del PSC, però això no és fàcil, ja que avui dia no hi ha gaires personalitats ben valorades que estiguin disposades a ficar-se en política, i els que en viuen, prefereixen remenar les cireres des del darrere.

Ignoro si actualment Garzón aporta credibilitat i vots a una llista electoral. Sí que és veritat que en són uns quants els que no varen veure bé que se l'apartés del món judicial, però caldria veure si és degut a la seva personalitat o bé als casos que ell portava pels quals molts espanyols han reclamat justícia.

La resposta de Rubalcaba ha estat molt freda, probablement perquè tampoc té clar que aquest suport els aporti gaires beneficis. De totes maneres, alguna cosa haurà de fer el PSOE si no vol veure com, a Madrid, el partit de Rosa Díez guanya adeptes i votants, en detriment del partit socialista. A Catalunya el PPC i el PSC ho pateixen a mans de C's, que amb un discurs populista i sense cap experiència de govern que els condicioni, avancen posicions estimulats pel discurs de la CUP i els partits sobiranistes.

M'agradaria pensar que el PP té els mesos comptats per continuar governant amb majoria absoluta i amb tanta impunitat i despotisme, però no estic massa esperançat en què els meus desitjos es converteixin en realitat.

Creix l'incivisme i la mala educació a Arenys de Mar

No sé què hem fet malament i el pitjor de tot és que ho continuem fent fatal. Hi ha qui confon tradició amb bretolada, i no s'acontenta amb embrutar la vila per cap d'any que hi ha afegit una segona excusa en la seva incívica agenda. I els pares?

Els pares som tant o més culpables del que està passant. Quina gràcia hi trobem en les bretolades dels nostres menors? Tothom conviu amb uns referents que l'identifiquen en un entorn, una ciutat, un país, però resulta massa senzill i pobre que aquests referents es limitin en pensar quina en podem fer perquè sigui la més grossa, la gamberrada més grossa, s'entén.

La idea de la nit de naps, la tradició, no sempre esdevé la protagonista i deixa pas a iniciatives o estratègies de gamberrisme. Aquesta simplicitat no ha pogut esperar el mes de gener, i en els darrers anys ha sorgit i s'ha deixat veure la nit del 31 d'octubre, la nit de la castanyada. Brètols menors d'edat s'han assortit d'ous per embrutar les façanes dels nostres carrers. A què ve això? volem instaurar una nova tradició? com que el halloween és mol americà i la castanyada massa sonsa, escollim-ne una altra més nostrada: l'incivisme, fer el brètol, fastiguejar els nostres veïns, i això... fa tanta gràcia.

On són els nostres fills i filles la nit del trenta-u d'octubre? a celebrar la castanyada? segur? o intuïm que alguna en fan? Ells són els protagonistes, però nosaltres els ho posem fàcil, i no ens podem alliberar de la responsabilitat que cal assumir. Penso que Arenys no es mereix una segona nit d'incivisme i bretolades, però depèn de tots no consolidar-la.

Les víctimes del terrorisme, una joguina del PP

El Partit Popular s'ha aprofitat de les víctimes d'ETA durant molts anys i ara se li ha vist el llautó. El populisme del PP ha arribat a límits insospitats, jugant amb els familiars de les víctimes per guanyar vots, fent-les anar allà on volien, com titelles, aprofitant la seva superioritat política arreu i l'actitud dubitativa del PSOE.

Ara, quan el Tribunal d'Estrasburg els ha destrossat la doctrina Parot, i han hagut de creure i deixar anar els presos d'ETA, les víctimes del terrorisme s'han considerat traïdes pel seu aliat, i no ho entenen. Perquè el PP sempre els ha donat suport, i ara? 

Cospedal, per defensar-se, els ha insultat. El PP tampoc no ho pot entendre ni acceptar, i no sap fer res més que insultar, perquè qui pensa diferent no es mereix res més que l'insult, o el menyspreu. Espanya insulta, ho fan els bisbes espanyols a través de la seva emissora de televisió, ho fa la premsa, ho fa... els catalans hem aconseguit ser l'objectiu de tota la crítica, menyspreu i insults dels nostres veïns.

Vull afegir que, malgrat no tinguin raó, entenc perfectament el sentiment de les víctimes del terrorisme. De fet els diferents governs espanyols els varen enredar i fer creure que les decisions que prenien polítics i juristes, eren encertades i justes, i quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans els ha posat el punt sobre la i, no han entès res, s'han sentit traïts, i s'han manifestat en contra, cridant contra el PP i és aquí quan ha entrat Cospedal.