El dia després

Avui ha estat el dia després, per a molts espanyols, de cor i no. Diferents actituds, raonaments, posicions, excuses, per parlar del mateix tema: la victòria de la selecció espanyola de futbol a l'Eurocopa 2008. Sense necessitat de sintonitzar gaires emissores de ràdio o televisions, o de llegir moltes editorials dels diaris, he pogut copsar reaccions diverses a l'esmentada victòria.
Com sempre hi ha hagut persones que han aprofitat l'avinentesa per sortir a fer destrosses. Ha passat a Barcelona i també a Mataró. Es tracta de persones sense educació cívica a qui qualsevol excusa és bona per deixar anar els seus impulsos destructius.
N'hi ha d'altres que ho han aprofitat per venjar-se, en insults, d'aquells que han proclamat la seva indiferència cap a la selecció espanyola, o que han manifestat el seu desig perquè la selecció perdés, i els recorden que les seleccions perifèriques no són autoritzades.
D'altres van més lluny i posen en dubte la legitimitat de les nacionalitats, de les llengües diferents al castellà, del nacionalisme perifèric, i posen la selecció espanyola a l'alçada de símbols com la bandera o el toro.
Cadascú que hi vegi el que vulgui, i en tregui les conclusions que pugui, però valdria la pena reflexionar-hi una mica i adonar-nos que les coses es poden agafar a la valenta o donar-hi simplement el sentit que té, ni més ni menys.
Diuen que qui té boca s'equivoca, i és ben cert que en situacions com les d'avui hi ha gent a qui se li desmunta la paradeta, encara que intenta dissimular malament, però la realitat és la que és, i no la canviarem ni a la força ni enfrontant-nos als que no pensen com nosaltres, amb actituds prepotents i simplistes. Les fites s'aconsegueixen en grup, i en equip es pot aconseguir l'èxit. Els individualismes, per més estudiats que siguin, rarament porten enlloc. Calen més exemples? Doncs toquem de peus a terra i no vulguem fer volar coloms.
Per cert, felicitats Cesc! t'has merescut el reconeixement internacional, i has donat a conèixer la nostra població arreu. És un orgull per a tots els arenyencs. Gràcies i endavant!

La impotència de la justícia

Avui és d'aquells dies que et sents impotent, trist i amb ràbia, en comprovar que la justícia està missing en una part del planeta, i tots els altres ens ho mirem sense saber què fer, ni actuar, i encara el que és més trist, amb estats i persones que encara defensa la injustícia que pateix un poble, en aquest els habitants de Zimbabwe.
Si bé és cert que tenim el dret de divertir-nos, i per tant no és criticable que bona part dels espanyols i, per què no, d'europeus, estiguin pendents d'un partit de futbol, és trist que pocs tinguin la mirada posada a Zimbabwe, i encara més que ningú sigui capaç de fer res. Fins i tot m'ha costat trobar la notícia a La Vanguardia digital, com si ja fos una notícia del passat.
La història es repeteix, i la comunitat occidental només té la virtut de queixar-se, però el dictador s'ha fet novament amb el poder, i el que és més trist, utilitzant fraudulent eines democràtiques, i mentre l'arquebisbe sud-africà i premi Nobel de la Pau, Desmond Tutu, demana la intervenció de la comunitat internacional, encara que sigui per la força, el govern del seu país impedeix que l'ONU declari fraudulents els comicis.
Dic que la història es repeteix perquè no és la primera vegada, ni serà l'última que la comunitat internacional es renta les mans davant d'un cop baix contra la justícia, i sinó mirem què va passar amb el cop d'estat del general Franco, o què li va passar al president Allende, que ja no es va tractar de passivitat sinó de col·laboració per enderrocar-lo.
Fa ràbia tanta hipocresia per part dels nostres governants, que probablement són la viva imatge dels seus representats, que si no es toquen les nostres coses, fem unes simples ganyotes i ens quedem tan tranquils, o com a molt podem arribar a fer la nostra "pataleta", com pot ser aquest escrit, que no arriba més enllà d'unes quantes ments, i m'imagino a les que opinen més o menys el mateix. Serveixi doncs aquest escrit per manifestar la ràbia més profunda per la hipocresia humana que ens presideix.

Si és anticonstitucional, canviem la Constitució

Si és anticonstitucional, en lloc de fer tants escarafalls, modifiquem la Constitució i que a partir d'ara els habitants dels diferents estats i nacionalitats puguin exercir el seu dret a manifestar la seva identitat. No vull pas dir que sigui senzill, però sí que crec que ens compliquem més la vida del que caldria. Per què no anem a buscar el sentit comú i ens deixem de tants romansos sobre identitats, estats i nacionalitats, amb tots els ismes corresponents? No vulguem fer protagonista al sentiment nacional i anem a ser més pragmàtics i resolutius.
Què passa amb el finançament dels ajuntaments? Caldrà reivindicar el nostre sentiment localista per exigir els diners que ens cal per avançar com a poble? Per què l'administració pública no és única? Per què aquesta redistribució de competències tan irracional que no ajuda gens a avançar de manera eficient?
Quin problema hi ha que jo digui en veu alta que sóc català i que això és el que em mou? Vol dir necessàriament que deixo de sentir-me espanyol o europeu? quin paper juga el meu sentiment d'arenyenc d'adpoció o vigatà de naixement? entren en contradicció amb la meva catalanitat?
El problema és competencial, i de no haver volgut optar pel model d'administració única. Per què hi ha d'haver un representant del govern de Madrid, a Catalunya, si nosaltres tenim el govern de la Generalitat? No és el meu president Montilla un representant de l'Estat? Si no es considera així, per què tants esglais quan algú sent a parlar d'independència, o simplement dret d'autodeterminació? Si ens fan triar entre un o l'altre, per què no ens deixen decidir-ho en referèndum? Per què fa por el referèndum?
El Parlament basc ha votat a favor de la consulta sobiranista que ha presentat el president del seu govern. Per què es bateja d'electoralista? és perquè no té possibilitats constitucionals de reeixir? Per què no canviem la Constituciona i d'aquesta manera deixarà de ser electoralista?
Reflexionem i veurem que amb sentit comú aniríem tots millor. Això si, no es deixem motivar només pels sentiments, sinó que actuem com a membres d'una societat, on som diversos i no tots ens ho passem de la mateixa manera, ni tots pensem igual. Sentit comú i deixar fer.

Parelles de fet o de conveniència

Hillary Clinton i Barack Obama fan campanya junts. Feia quatre dies que competien, però ara tenen un adversari comú: John McCain. Fernández Díaz i Nebrera, s'han posat d'acord i han decidit anar junts. Tots dos tenen un adversari comú: Daniel Sirera.
Rajoy i Esperanza Aguirre varen obrir dos fronts dins el PP, encara que al final només un es va presentar, però en aquest cas no és el mateix que els dos anteriors. En aquest cas la senyora Aguirre s'ha retirat, però fins quan? El suport que rebia del senyor Aznar, se n'ha anat en orris, perquè el fill s'ha independitzat del pare, i a més li ha dit que era un jubilat.
Trobem més exemples en política, encara que no sempre es resolen de la mateixa manera. El cas Carod-Puigcercós, es va decidir en una elecció amb participació de les bases del partit. Tampoc ha quedat clar si el resultat té assegurança de continuïtat. Moure's per la maroma no és fàcil i un petit error esdevé fatal.
Algú pensa en altres exemples semblants? El tàndem Duran-Mas té característiques diferents, però no deixa de ser un exemple més de protagonismes.
Tot això fa que la ciutadania no acabi d'entendre la classe política, perquè costa de distingir què hi ha de personalisme i què d'ideologia política. Quan les discussions són tan personificades, es fa difícil trobar-hi una motivació ideològica, i quan aquesta sensació s'escampa, la sintonia entre la ciutadania i la classe política s'esquerda i tothom hi surt perdent.
Ahir sentia uns comentaris d'un locutor de ràdio, parlant de l'equip espanyol de futbol, i deia que havia encantat a tothom, perquè era un conjunt sense grans figures, que jugaven de manera alegre i fent un bon futbol. És qüestió d'equip, i això a vegades no es té prou en compte. No és bo que cadascú vagi per allà on li doni la gana, com tampoc ho és que només sigui un que marqui el joc, obligant els altres a fer tot allò que ell vol. Un equip, en esport i també en política.

Un dijous després de Ple

Avui ha estat un dijous que semblava un dimarts qualsevol, però tot i no haver-hi res d'especial, tinc el presentiment que serà important, i no ho dic per Espanya, que està guanyant per un gol a zero, sinó perquè a vegades hi ha detalls que et fan pensar. Això només és possible si es treballa seguit, amb ritme i sense baixar la guàrdia, que no vol dir corrent i a batzegades.
De fet els dijous després dels plens són molt relaxants, és com si et deixessis anar després d'un dimecres que ja no saps com comportar-te, ni com dir les coses perquè no es mal interpretin. Si el veí del costat fa una broma, que n'acostuma a fer, has de mirar de no riure gaire, perquè no sembli que et fots de l'altre.
No sé si us hi heu fixat mai, però és curiós com sempre passa que aquell que es fa la víctima és qui més exerceix de botxí. És allò de la biga en l'ull propi, però això tampoc es pot dir perquè es pot considerar un atac sense escrúpols.
Entretant Espanya ha acabat guanyant el partit, i els locutors tenen molt clar que guanyarà la final, perquè és el millor equip d'aquest campionat. Jo no hi entenc, però sembla ser que estan jugant molt bé. No sé si algú dirà que Espanya ha guanyat als comunistes. Si més no això hauríem escoltat uns quants anys enrere.

Ha estat un miratge

Ha estat només un miratge. Alguns innocents pensàvem que l'extrema dreta havia perdut pes dins el Partit Popular, però tan sols han passat tres dies després del seu congrés i els que es presentaven com a centristes han corregut, amb Rajoy al davant, a signar el manifest del senyor Savater i la seva comparsa espanyolista, on hi juga un bon paper el bufó exiliat.
Hi són tots els que varen estar quatre anys manifestant-se contra el govern de Zapatero, amb l'esperança d'arrebatar-li el poder. Ells hi tornen convençuts que tenen quatre anys per endavant per continuar castigant el govern socialista, i atacar les llengües cooficials al castellà és una bona manera de desestabilitzar-los ja que entre les seves files hi ha socialistes que signarien amb els ulls clucs. (el president del Congrés no crec que tingués massa remordiments).
El govern català s'ha manifestat a favor del model lingüístic català i farà molt bé de demostrar a tothom que els que s'equivoquen son els signants del manifest, aquests intel·lectuals liderats per Savater i bufonats per Boadella.
Continuo pensant que la creació d'un grup parlamentari del PSC no té futur, encara que probablement sigui la manera de frenar decisions equivocades del PSOE, que sense ells es podrien veure més temptats a apuntar-se al nacionalisme espanyol, aquell que algú vol fer creure que no existeix.

Parlant de crisi tot dinant

En el dinar de Sant Joan hem parlat una mica de tot, encara que potser ha destacat el tema de la rescissió o crisi econòmica. Ha estat una xerrada distesa on t'adones que cadascú defensa la seva posició, però sap escoltar i rebatre l'opinió dels altres, o acceptar-la i arribar a postures semblants. No es tractava de defensar cap posicionament concret ni ens hi jugàvem res, era un dinar de família amenitzat per la conversa i les opinions.
Hem parlat de com hem arribat a la situació econòmica actual; dels diferents models i maneres d'entendre la vida econòmica dels Estats Units i Europa; de si tenim crisi per anys, i quines repercussions hi haurà.
Ningú era especialista en el tema, però hi havia diferents perspectives: la de l'empresari, del treballador assalariat, del funcionari... i coincidíem en lamentar la poca visió dels nostres polítics i encara menys previsió per evitar situacions cantades, encara que diferíem en la predicció del futur d'aquesta crisi. Mentre uns pensaven en una crisi de llarga durada, com també han estat força els anys de benestar, jo em decantava cap a una crisi de pocs anys i una remuntada a curt termini. Tot això, però, si som capaços de cedir el marge que tenim de benefici fruit dels darrers anys de béns i profit. Si volem continuar com fins ara, l'única cosa que aconseguirem serà allargar la crisi, però si afrontem la crisi com una realitat i ens adaptem a la nova situació, podem aconseguir girar la truita més aviat.
Penso en els jugadors de la borsa, que arrisquen per treure'n guanys, i saben perdre durant uns períodes de temps, amb la confiança que els títols borsaris remuntaran. Tot això, però serà més fàcil si la nostra conducte ha estat econòmicament reflexiva i no ens hem perdut en campanyes massa arriscades. Contreure hipoteques amb aportacions mensuals percentualment massa elevades, ens poden fer anar de corcoll, o bé aquelles persones que varen invertir en immobles i que es troben que el seu valor ha baixat, no podran recuperar la inversió inicial sinó tenen la possibilitat d'ajornar la venda, o els assalariats que esperaven un augment significatiu del seu salari hauran d'esperar millors temps si no volen posar en perill la continuïtat de l'empresa...
Hem parlat de religió, però no tant com en altres ocasions, probablement per alguna de les absències a taula. El clero hi era representat, els joves també, algun dels quals ha fet unes quantes aportacions, que ens han fet pensar, i el matrimoni amfitrió que ens ha obsequiat amb un deliciós àpat, digne de les millors festes.

Un matí de sol furiós

Tinc mal de cap; és cosa del sol, de massa sol tot i les precaucions: un barret del cap que agraeixes no trobar-te amb gent coneguda, i sense treure'm la samarreta, tanta estona com he pogut amagat sota una ombrel·la i els peus damunt una tovallola perquè em cremava. Quin sofriment! què hi troba la gent en anar a la platja? Ara fa dos anys, quan vàrem celebrar la primera comunió del meu fill, no recordo haver-ho patit tant, potser és perquè després de la passejada en barca, a l'hora de berenar el sol no molestava tant com avui.
A més, aquesta vegada, després d'uns cinc anys de no ficar el peus a l'aigua del mar, me'ls he refrescat i l'aigua no l'he pas trobat massa calenta, més aviat era freda, però els nois i noies ben bé que s'hi rebolcaven.
La gent parlava de la neteja que s'ha fet a la tercera. Realment es nota endreçat i no pas deixat de la mà de Déu, com acostumava a veure's. Les guinguetes són molt més maques que no pas les que ens toca veure cada dia a la primera platja. N'hi ha una que fa la mateixa llàstima de sempre. No sé com al propietari no li cau la cara de vergonya. No crec que m'hi acosti a prendre res. Abans aniré a les guinguetes que s'han esforçat per donar millor imatge. Una de les que es veu més bé, en la distància, és la que hi ha a la platja nudista, però es clar, si vas allà i no et fiques a l'aigua pot semblar que hi vas per una altra cosa, encara que sortosament cada vegada tot és fa i es mira amb més naturalitat.
Abans d'anar a l'arribada de la flama del Canigó, deixeu-me que gaudeixi una estona amb l'Stabat Mater de Pergolesi. Ja us n'he parlat en alguna altra ocasió, però si no ho coneixeu, us ho recomano.

L'inspector d'Hisenda es jubila

Espanya necessita una dreta civilitzada i això sembla que es pot produir de la mà de Mariano Rajoy. Fa quatre dies, ningú n'hauria donat cinc cèntims, després d'haver perdut dues votacions seguides i haver de continuar quatre anys més al bàndol de l'oposició, acompanyat d'uns companys de viatge de la dreta més fatxa i reaccionària.
Crec que el favor que ha fet gent com Esperanza Aguirre, ningú podrà agrair-ho suficientment. El seu posicionament intransigent i de dreta del segle passat, ha aconseguit un Mariano Rajoy que des d'altres partits i posicions s'arribi a entendre i acceptar. No sé si es tracta d'una jugada molt ben planificada, però en tot cas qui ha sortit malparat políticament, ha estat el senyor Zaplana, a qui ja han premiat econòmicament, i el senyor Acebes, que en aquests moments no sé per on la fa ballar.
A qui se li veu el "plomero" cada cop més, és aquell inspector d'hisenda que entre uns quants varen col·locar davant d'un partit popular guanyador, i que va aconseguir governar l'estat durant dues legislatures, que molts voldríem oblidar. El poder assolit i la imatge aconseguida no tenen res a veure amb el seu nivell humà, cultural i social. Un espanyol mediocre ha creat un polític mediocre, amb massa poder a les mans. La seva jubilació pot ser un fet, i Espanya, de dretes o d'esquerres, ho agrairà profundament. Han estat vuit anys per oblidar. Fem que no haguem de dir el mateix d'aquí a poc temps. La història ens ha presentat grans polítics, i ara ens escassegen. A veure si hi ha una renaixença que ens porti a bon port.

Una conservadora Europa, enfada Amèrica

Continuo opinant que la Unió Europea és immadura, no té credibilitat i quan pren decisions, aquestes comporten més problemes i dubtes que no pas solucions. En aquesta ocasió em refereixo al resultat de la votació del Parlament Europeu, sobre la directiva de la repatriació dels immigrants en situació il·legal.
No hi ha dubte que el fenòmen migratori s'ha de tractar i no es pot fer veure que no comporta problemes i situacions difícils, però no es poden prendre mesures dràstiques quan aquestes afecten les persones, i malauradament les persones més dèbils.
Celebro que els senyors Borrell i Obiols trenquessin la disciplina de vot. Més sovint s'hauria de votar a consciència i no tant per disciplina de partit, perquè per sobre de tot hi ha les motivacions humanitàries.
Amèrica central i del sud no pot veure bé aquesta mesura, que ve dels països occidentals, amb molt menys problemes socials i econòmics, i que els afecta a la seva pròpia economia. És cert que la immigració ha de ser controlada, però sovint la il·legalitat no és sinònim de delinqüència, encara que algú ho vulgui vincular. L'actualitat és una realitat diversa amb un futur molt més heterogeni de convivència de cultures diferents, i no podem estar jugant a bons i dolents. Hem d'oblidar-nos de la idea que la terra que ens ha vist néixer és nostra i només nostra. Ja n'hi ha prou de valorar diferent la gent autòctona de la nouvinguda, perquè si no som capaços d'entendre que la societat la conformem tots, el nostre futur serà incert i els problemes de relació seran cada vegada més greus.
Avui, una vegada més he col·locat el semàfor vermell a la Unió Europea i els seus líders polítics, perquè optant per la solució més conservadora i menys conflictiva aparent, decideixen construir un mur virtual amb el món menys afavorit. Potser aquests tindran en el petroli, l'arma per pressionar un canvi d'actitud. Sembla estrany que una vegada més errem el tir.

Fira, esport i arrogància, a la nit del solstici

Avui la inauguració de la Fira del Solstici d'Arenys de Mar, i més tard el sopar de la nit de l'esport, amb l'elecció de l'esportista de l'any. S'ha de felicitar els organitzadors de la Fira, perquè aconsegueixen varietat i qualitat, que no és fàcil. Són moltes les sol·licituds per venir a Arenys de Mar, i els organitzadors han de fer l'esforç d'escollir entre aquestes, les que tenen més qualitat i al mateix temps aconseguir varietat i a poder ser, originalitat.
Com és tradicional, a les 7 de la tarda hem sortit acompanyats de les persones que any rere any es fan càrrec d'organitzar la Fira, i l'hem visitat de baix a dalt i de dalt a baix, per acabar entaulant-nos a la Riera, tot prenent cava i pastes.
A dos quarts de 10 teníem el sopar, al Calisay, per celebrar la nit de l'esport, on s'escull els millors equips i també els millors esportistes, juvenil i adults, de l'any 2008. Els grans triomfadors han estat els membres de l'equip de tir amb arc la Conxorxa que s'han endut el premi de millor equip adult i de millor esportista adult.
Entretant, a València, el PP intenta celebrar el Congrés que posi punt final a tot aquest temps d'incertesa i d'amenaces de trencaments interns. A la fotografia de la Vanguardia digital, un tibat Aznar, passant per darrera en Rajoy, exterioritzant distanciament respecte l'actual president. Aquí, una vegada més, es demostra la supèrbia i menyspreu d'un personatge que va arribar a ser president d'un govern, però que mai s'ho hauria merescut, si es tingués en compte la categoria de les persones. Persones com l'Aznar, fan bons als Rajoy d'aquest país.

Les seqüeles dels atemptats soferts

La vida ens ensenya que els fets et marquen fins a extrems incalculables. Per què ho dic? doncs penso en alguns exemples de persones que havent patit directament o de prop atacs terroristes, els ha marcat la vida i els ha predisposat a un enfrontament visceral contra tot allò que podia fer olor de sospitós. El tema no és simple, ni deixa tenir els seus arguments o potser millor dit explicacions.
José Maria Aznar, va patir un atemptat de la banda armada d'ETA, i la seva actitud contra ETA i contra tota persona que no els ataqués directament, va ser d'odi furibund que l'apartava de qualsevol plantejament objectiu, i amb això no vull pas dir que no hagués de lluitar-hi en contra.
Un cas semblant seria el del "defensor del pueblo", a qui ETA va matar el seu germà. El seu talant demòcrata i progressista va desaparèixer com si ser progressista signifiqués afinitat amb els terroristes.
Un tercer exemple està avui de moda, i és el senyor Jiménez Losantos, a qui Terra Lliure va segrestar i en el moment del seu alliberament li varen disparar a la cama. S'explica que tingui tant odi a ERC, i que en un moment determinat hagués declarat que era un partit ple de terroristes, arran de l'entrada de Pere Bascompte, que fou acusat d'haver-li disparat.
Explicats els casos i no pas justificat les seves actuacions, veiem que al senyor Losantos se li està complicant la seva continuïtat a la COPE. No és un estúpid i sabia perfectament que s'estava bellugant per la maroma, i en certa manera li agradava. Potser ha anat massa enllà i el seu error ha estat atacar representants de l'església que li paga la setmanada. Probablement s'ha refiat massa del poder de monseñor Rouco Varela, a qui no li preocupava que s'insultés els catalans, però no ha pogut contrarestar l'envestida d'altres bisbes i que el seu protegit fos criticat severament a l'Osservatore romano.
No cal dir que desitjo que el senyor Jiménez Losantos deixi l'emissora, no pas perquè l'hagi seguit mai, sinó pel que pot tenir d'exemplaritzant. Les notícies d'avui deien que els bisbes han demanat un canvi de línia de l'emissora. Veurem en què consistirà. De moment ja s'ha convocat una manifestació de suport a Jiménez Losantos. Serà bo veure qui hi participa.

Curiositats, matisos i resultats

Diuen que els amics els tries, però la família no, i això seria el que podria dir avui el senyor Mariano Rajoy, arran de la notícia que aparegut als diaris de la detenció d'un seu cosí, el germà d'aquell cosí que li havia dit que tot allò del canvi climàtic no era cert.
Pitjor es deuen sentir la gent del PSOE andalús amb la detenció de militants seus, acusats de corrupció urbanística, un fet que no és la primera vegada que passa per aquells vorals. La gent del partit te la tries o bé te la trobes? De totes maneres pel currículum d'algun dels detinguts, poca cosa bona es podia esperar, però és allò de que tothom és bo si no es demostra el contrari.
Demà serà l'últim programa de "la nit al dia", que fins fa poc presentava la Mònica Terribas i que va ser substituïda per Albert Closas. M'imagino que la solució estava cantada, perquè l'actual presentador no encaixava de cap de les maneres. Intentar continuar un programa que tenia un estil propi, que era el de la Mònica, amb una altra persona totalment diferent, no podia donar bon resultat.
I per acabar un paral·lelisme entre dos partits polítics a l'hora de decidir els càrrecs directius. El senyor Aznar va decidir qui seria el seu successor. Probablement ara se n'ha penedit, perquè no tan sols no va aconseguir revalidar el govern de l'Estat, sinó que fins i tot ha canviat el testament polític i s¡ha enfrontat als més fidels seguidors de l'aznarisme. Ara el senyor Rajoy decidirà a qui vol com a secretari general. Veurem quin és el seu encert.
Al costat del PP hi tenim ERC que en un procés participat per les bases del seu partit, els militants, ha escollit el president i el secretari general del partit, i també la representació en el Consell Nacional. Desconec si hauran encertat en la decisió, però ningú podrà negar la seva representativitat ni el seu esperit demòcrata.
La gent d'Estepona ha de sentir-se enganyada i emprenyada, la del PP desconcertats i fins i tot desconfiats. La gent d'ERC pot sentir-se satisfeta del seu procés, encara que hi haurà qui hauria preferit uns altres resultats. No sé si els comentaris que vaig sentir en una tertúlia radiofònica, són encertats, en el sentit que l'exemple d'ERC serviria per no reproduir-ho en altres partits, però com a mínim demostra un exercici valent. Ara caldrà que el contingut programàtic sigui interessant, treballat i eficaç.
Per cert, França ha rectificat i el Senat ha fet cas a l'Acadèmia francesa de la llengua, segons la qual "les llengües regionals són un atemptat a la identitat nacional". Com podem comprovar, el català té més bona salut en el model espanyol que el francès. Ho dic per aquells que a vegades pensen el contrari. Bona nit

El paper de l'oposició

M'he perdut el França-Itàlia, o l'Holanda-Romania, no sé quin televisaven. Bé, no sé per què dic que me'ls he perdut, ja que no ho tenia pas previst, però és allò que si ets per casa... Es clar que, algú em diria que s'ha de conciliar la vida laboral i la familiar, i penso que tindria raó, però jo li respondria que a vegades prens unes decisions que fa que durant un temps, uns anys, tinguis molt pocs moments lliures, o de dedicació a la gent que estimes.
Aprofito que en Josep Carreras canta al Liceu, i ho donen per TV3. Us haig de confessar que, tot i que sóc amant de la música clàssica, la veu d'en Josep Carreras no m'agrada, com tampoc em plau massa la veu d'en Plácido Domingo. Jo preferia Alfredo Kraus, o també m'agrada la del català Jaume Aragall, encara que les meves preferències van dirigides a veus de soprano i contralt.
Ahir parlava de l'aniversari de l'actual mandat, i em referia bàsicament a la feina feta pel govern. Seria bo també valorar la feina de l'oposició; em refereixo a la feina en positiu. No dic que no n'hi hagi, però el saldo és força decebedor. Qui ha passat per l'oposició em comenta que és dur, sobretot quan es tenen ganes de posar en marxa projectes i veus que són uns altres qui ho fan. Suposo que optimitzar la feina de l'oposició deu ser un repte massa fort i probablement l'assignatura pendent del model de democràcia representativa. Per exemple... us heu posat a pensar quina és la contribució de Jordi Portabella a l'Ajuntament de Barcelona, i quines són les diferències respecte al mandat anterior en què formava part del govern municipal?
Podem trobar la manera de sumar? A vegades ens confonem i li donem culpa a les sigles dels partits polítics, i en el fons del fons, són les persones i la seva circumstància.

Un any de feina, per a un mandat participatiu

Avui, dia 16 de juny fa un any just que es varen constituir els governs municipals, que per Arenys de Mar significava una vegada més una alternança entre el govern del pacte CIU+PP i la del tripartit PSC+ERC+ICV.
Arran de l'aniversari, ahir diumenge hi va haver un debat radiofònic amb els representants de les sis forces polítiques presents a l'Ajuntament, que segons m'han explicat, va estar en la línia ja habitual en què el govern parla de tot el que s'ha fet i l'oposició respon que no s'ha fet res.
Negar que en el mandat passat es varen fer coses seria absurd a més de fals, una altra cosa seria valorar si amb els quatre anys es va fer suficient feina, o tenir en compte quan es varen fer més coses, i aquí recordaríem tots plegats el ritme frenètic d'algunes regidories que no havien fet res durant tres anys. Però també nosaltres podem caure en el mateix error o estratègia, i personalment no ho veuré bé. D'entrada, però, els fets ens donen la raó, i si som prou objectius veurem que hem seguit molt fidelment el traç que ens vàrem marcar en el Pla de Mandat (PAM) per al primer any. Ens podran dir que no vàrem ser prou ambiciosos, però no se'ns pot dir que no hem complert en les promeses.
Tot i així jo diria que fins i tot no se'ns pot acusar de falta d'ambició, perquè la feina que hem estat fent en moltes regidories, ha estat la d'assentar les bases a partir de les quals es podrà avançar en els resultats.
A diferència d'altres opinadors que han posat totes les accions en el mateix sac, posaré un exemple de projecte que és prou complexe com per provocar avenços en molts camps, com és el cas de l'Oficina d'Atenció Ciutadana (OAC). Posar en marxa l'oficina no és simplement obrir unes finestres matí i tarda, sinó que requereix un treball exhaustiu, d'anàlisi de processos, d'adequació dels programes informàtics, de canvis en la tramitació dels expedients, de formació del personal i de seguiment i manteniment dels programes. Només es pot entendre si es coneix, i d'aquí el meu rebuig als comentaris periodístics simplistes que no aporten valor, sinó que només busquen rebentar la feina que es fa des de l'administració, sigui quin sigui el color.
Sortir a antena per dir que no s'ha fet res, és respectable, però és la pitjor manera de fer justícia al treball d'un any, en què s'ha hagut de dedicar molts esforços per posar a punt una administració que estava desfasada i obsoleta des de feia massa anys.
El repte del PAM és el millor que podíem haver acordat l'equip de govern, perquè ens obliga i evita que ens adormim, sense que això representi cap impediment per anar adaptant-lo a la realitat canviant del nostre poble, amb l'ajuda de les aportacions d'altres grups municipals i la ciutadania.
El balanç que en puc fer és positiu, però el meu inconformisme fa que cregui que podem fer encara més, superant el nivell d'exigència que vàrem fer-nos en el moment de redactar el PAM. Aquest treball el voldria fer amb la implicació de tots, i per això no estalviaré esforços per demanar la col·laboració i participació de tothom en el projecte de govern municipal.

La bandera republicana al Congrés

Al senyor Bono no li agrada la bandera republicana i encara menys que en la recepció a antics presoners de les forces colpistes de Franco la fessin onejar. Per què no li agrada? No la considera democràtica?
No sóc un home de banderes i em costa molt sentir-me identificat per una o altra bandera, el que no m'agrada és que me n'imposin cap, i si alguna ho ha estat és l'actual bandera constitucional espanyola. La bandera republicana va ser ultratjada per les forces que varen guanyar la guerra, i els perdedors, varen morir, resultar ferits o ser empresonats per defensar la república espanyola i amb ella la bandera.
Potser hauríem de deixar explicar bé el senyor Bono, per què li va molestar, no fos cas que es tractés més d'un acte de falta de cortesia, que no pas de contingut ideològic. Del senyor Bono es pot esperar de tot, ja que la seva línia ideològica l'acosta molt a la dreta, a qui l'uneix perfectament la seva idea d'estat únic i indissoluble, o sigui el seu nacionalisme espanyol dut a l'extrem. No sé si per aquest motiu la bandera republicana li fa nosa, ni si en tot cas prefereix l'espanyola de la "gallina", la preconstitucional. D'aquestes en pot veure tot sovint, sobretot per allà l'Espanya més profunda.
Sigui el que sigui, la memòria històrica encara fa nosa a segons a qui, i només pot anar aflorant de mica en mica, amb la màxima discreció, intentant no perjudicar als que en el seu dia varen participar de la revolta i se'n varen beneficiar. La història l'escriu el guanyador i al perdedor només li queda intentar fer petites incursions per deixar constància que les guerres són cosa de dos, i que no sempre guanya el millor.

Una escapada a la Cerdanya

Aquest matí hem fet una escapada a la Cerdanya, concretament a Bellver de Cerdanya, en un matí assoleiat després d'una tarda vespre de divendres plujós, segons ens han explicat cinquanta-cinc arenyanencs que estan passant vuit dies vacances allotjats a l'hotel Bellavista.
Cada any, des d'en fa trenta, coincidint amb la festa major de Bellver, un bon grup d'arenyencs fa cap a la població, per gaudir d'uns dies de muntanya, allò que en diríem un canvi d'aires. Mentre esperàvem que tornessin de la seva visita a la Seu d'Urgell, amb l'alcalde hem anat a passejar pel casc antic de la població.
Com la majoria de les poblacions de segona residència que fa anys que no hi he estat, la impressió és la d'un enorme creixement, amb un fort impacte mediambiental. És cert que han tingut cura en el tipus d'habitatges i el model de construcció, respectant les parets de pedra i les teulades de pissarra, però tanta casa junta fa una mica de mal als ulls.
El casc antic molt ben conservat i net, amb un bunyol al bell mig, que en la distància fa la competència al campanar, i en la proximitat desfigura tot el seu voltant. Em refereixo a la torre de Telefònica, amb les antenes de telefonia mòbil. Sens dubte es tracta d'un disbarat entremig d'un entorn ben cuidat.
Del campanar m'ha cridat l'atenció la seva creu ben torçada, no sé si fruit d'algun llamp o de molts anys de rebre batzegades. Des del cim hem vist l'arribada de l'autocar i la baixada dels seus excursionistes cap al restaurant.
Un dinar molt abundant i ben cuinat, que hem compartit amb el president de l'entitat que amb 91 anys és l'ànima de tot el grup. Una activitat que no el deixa parar i en tot moment vetlla perquè les coses rutllin. Estan molt agraïts amb la gent de l'hotel a qui consideren una família molt treballadora, unida i afable. Estic segur que ells també es fan estimar, tal com ha succeït durant l'àpat.
La riquesa de la paraula; el saber escoltar i compartir moments de joia, i les ganes d'explicar les vivències d'aquests dies, no tenen preu i et compensen els mals moments que poden sorgir i sorgeixen.
Aquest vespre és la festa del Tossol, i hi estem convidats, ara amb la família compartirem una estona agradable més, en un dia que la paraula haurà estat protagonista indiscutible.

Ara són els irlandesos

Això d'Europa no acaba de funcionar. No ens ho acabem de creure massa. De fet, segons com ens ho mirem, és una mica el sentit contrari del que molts catalans voldríem en relació a Espanya. Llavors no ens hauria d'estranyar tant que els irlandesos, per exemple, hagin votat en contra del nou tractat de Lisboa (ara ja no parlem de constitució europea).
Potser seran els únics que hi hauran votat en contra, perquè de fet hauran estat els únics que hauran votat. Si els europeus de la resta d'estats haguéssim pogut votar, de ben segur que no hauríem deixat sols als irlandesos. Espanya, m'imagino que encara estaria pel si, però a Catalunya?
Hi ha un fet significatiu que no podem ignorar. Resulta que els ciutadans voten en contra de la voluntat dels polítics a qui varen escollir per governar el seu país. Llegim-ho bé: els electors voten en contra dels elegits, dels representants; o sigui que els representants no els representen, perquè no se senten representats.
De lectures n'hi ha moltes: els ciutadans no saben què voten; els ciutadans no veuen bé que el seu estat estigui obligat a una institució i unes normes que no controlen o al menys aquesta és la impressió que tenen; el model de democràcia representativa fa figa.
Em quedaria amb aquesta darrera lectura, per justificar la meva aposta cap al model participatiu, no com a substitut del representatiu, sinó complementari. Probablement els governs dels estats no han fet prou pedagogia per explicar i informar de la realitat europea. Potser ha faltat transparència i motivació, tot això acompanyat de la percepció, no sé si fonamentada, que Europa és dèbil i no té credibilitat més enllà de les seves fronteres. Continua pesant molt el conjunt d'estats que la integren, estudiats un a un. Junts no sumem tant com caldria suposar, i això convindria que els nostres governs ho entenguessin i es posessin a treballar.

La cintura de la presidenta

Probablement ens fixem massa en els polítics; en tot el què es diu i com ho diuen, i per això podem llegir tantes picabaralles, moltes d'elles absurdes, amb el perill que ens descuidem d'analitzar els fets importants, com si es tractés d'estratègies per distreure'ns.
No em direu que no arriba ser estúpid discutir si estem en crisi o bé és una desacceleració. És qüestió de semàntica, d'evitar pronunciar la paraula 'crisi', o bé hi diferència entre un concepte i l'altre? Avui, segons he vist a Internet, el tema estat notícia al Congrés de Madrid.
Com també he vist un vídeo de la visita que va fer la presidenta de Madrid, a l'hospital Ramon y Cajal, on cinquanta treballadors la varen rebre amb crits reclamant sanitat pública. Fins aquí res d'especial i en cert punt possible davant la visita d'un càrrec públic. El que no he trobat tan normal és la reacció de la presidenta, que en lloc d'aguantar l'escridassada s'encara a una manifestant. Hauria entès que els titllés de pagats per promoure la rebuda, ja que és una bona manera d'autodefensar-se de la situació contrariada que a ningú agrada, però em consta d'entendre l'intent d'enfrontament, que demostra poca cintura, o bé que les coses no acaben de funcionar a can PP.

Excés de patriotisme a les ones radiofòniques

No dec ser bon patriota, o potser no em sento identificat. El cas és que avui m'han deixat escoltar la retransmissió dels gols de la selecció espanyola, que varen fer les emissores de ràdio de la Ser i de la Cope. No sé si heu tingut l'oportunitat de sentir-ho, ni com ho heu viscut. Us haig de dir que he tingut vergonya aliena i en el fons desitjava que els propers resultats no li siguin favorables, perquè si una victòria comporta aquesta actitud d'uns periodistes concrets, no puc imaginar què passaria si la selecció espanyola passés la lligueta, o bé arribés a la final.
Que tothom pensi el que vulgui, però el fanatisme no és bo per a ningú, i per tant que ningú s'equivoqui: no és bo per a ningú. Em costa pensar que els oients de les dues emissores puguin vibrar amb els comentaris o no sé com qualificar crits d'eufòria, amb referència a les parts, com a símbol masclista. Podria estar equivocat i resultar que això és el que agrada a la majoria. Una vegada més em trobaria entre la minoria, però amb orgull i amb convenciment.
Entretant les negociacions entre el govern de l'Estat i els camioners no són favorables i les baralles entre personal dels piquets i camioners que no segueixen la vaga, s'han agreujat i el govern ha hagut de fer actuar més contundentment les forces d'ordre públic. En aquest cas no es tracta de patriotisme, sinó de reivindicacions davant la situació de crisi. En aquest en sento més compromès, tot i que em sigui tan difícil veure-hi la sortida.

El gol d'en Cesc i la mort del camioner

Veig que Espanya ha golejat a Rússia a l'Eurocopa. Potser d'aquesta manera tothom oblidarà els problemes de la vaga del transport que, segons es podia llegir als diaris (ahir no va arribar), es comencen a veure supermercats mig buits, sobretot pel que fa als productes frescos. Tot plegat una barreja de pànic, exageració i desconfiança. No sé si és per falta de costum. Els de la meva edat, que no vam patir la postguerra, només podem recordar els països de l'Est, abans de la caiguda del mur de Berlin. Els més joves, ni això.
Recordo l'estada a Txecoslovàquia, ara dividida en dos estats independents. A la mateixa Praga podies trobar botigues amb ben pocs queviures. Tan sols a les llibreries les estanteries estaven plenes, i amb cues per entrar. O les botigues de cristall de Bohèmia...
A la memòria les explicacions dels nostres pares, de la seva experiència de la guerra civil; de les dificultats de viure a la ciutat, i dels avantatges de viure a pagès, on no hi faltava el menjar.
Mentre govern i sindicats negocien la solució, hem de lamentar la mort d'una persona, atropellada per una furgoneta. La seva mort és irreparable i això ens ha de fer pensar a tots. Es repeteixen les situacions de sempre, i els problemes dels 'piquets' informadors. No sempre sabem fer la feina, ni respectem la dels altres, però ara això, després de la desgràcia, millor que no en parlem.
No he mirat el partit, ni per l'hora ni per interès en el matx, però hi ha una cosa positiva per la qual me n'alegro, i és el gol que ha fet l'arenyenc Cesc, és bo per la seva carrera professional, i a qui li desitjo tota la sort i l'encert del món.

La vaga del transport eixuga les benzineres

Crec que la majoria coincidiria en dir que la notícia del dia és la vaga del transport, i en conseqüència l'acaparació de benzina que ha deixat buides moltes benzineres. La cosa no és senzilla i qualsevol postura es pot arribar a entendre. Probablement tots plegats hem viscut refiats, potser inconscients i hem tirat massa de la corda i ara està a punt de petar.
La llei del pèndol, la teoria del cicles econòmics... ciutadans i institucions hem viscut de la construcció, i tot i les veus que ens alertaven de la bombolla immobiliària ningú en feia cas; els bancs i caixes deixaven diners sense massa miraments; les famílies ens hipotecàvem a llarg termini, amb una quota mensual massa elevada, i ara... els pisos no es venen, i els que s'han venut perden valor; les caixes i els bancs no tenen estocs i el preu del diner puja, i amb ell la inflació i les hipoteques...
A tot això el preu del gasoil ha arribat a uns nivells que resulta insostenible per a tots aquells que el necessiten com a primera matèria; la pesca, el transport, els taxistes... El govern espanyol hi està a sobre, i estan molt preocupats per les mobilitzacions, ja que creen pànic - un exemple l'acaparació de benzina d'aquest cap de setmana - i poden deixar sense productes els mercats. Ara també hi ha un estira i arronsa, i tots hi tenim molt a perdre. El govern ha de sospesar el seu marge de maniobra i valorar les dificultats que tenen una bona part de ciutadans que utilitzen el gasoil per posar en marxa la seva eina de treball. Els que l'utilitzem per comoditat, potser ens ho hauríem de pensar. Ens fa mandra caure a les mans de rodalies, amb la mala premsa que tenen. Hi ha, però, qui no en pot prescindir i caldria analitzar de quina manera ho podem salvar. El marge de benefici no serà el mateix, però tampoc és qüestió de perdre-hi diners. Hem de trobar el punt que ens porti fins a la nova remuntada, que vindrà, en podem estar segurs, però no podem badar més.

Els militants d'ERC han parlat

Ahir es va conèixer el nom dels nous president i secretari general d'ERC, del quartet que es presentaven a l'elecció. No sé si es varen confirmar els pronòstics de la majoria, però tot fa pensar que sí. Potser la sorpresa ha estat que Carretero avancés a Benach en nombre de vots, essent el primer força trencador, sense arribar als límits de Renyer que va quedar molt endarrere.
Són els militants d'ERC els que n'han de treure conclusions i valorar quin ha de ser el seu futur, però el fet que formin part del govern català i de molts governs locals, amb pactes d'esquerra, fa que tots els catalans estiguem implicats, afectats, o interessats en conèixer què ens portarà el futur polític.
Com a català de la Catalunya vella, no cal dir que sempre he tingut més simpatia cap al polític de Ripoll, ciutat molt lligada al meu Vic natal. Es clar que també Carretero és de la zona, un mica més al nord, de Puigcerdà, i per tant ja ho tindria més complicat si no fos que pel seu pas pel govern de la Generalitat, i les seves declaracions inoportunes, i al meu entendre irresponsables, fa que tingui molt clar amb qui em quedaria, i per tant celebro que Puigcercós hagi guanyat.
Per als que em llegiu de fora d'Arenys de Mar, a la nostra vila també hi ha pacte d'esquerres i desconec la simpatia dels tres regidors d'ERC al govern, cap on va dirigida, i per tant desconec el seu grau de satisfacció pels resultats obtinguts. Siguin de qui siguin seguidors, la meva relació amb ells no variarà, perquè tots tres estan treballant per Arenys, que és el que importa i ens hem de dedicar.
Els equilibris dels pactes són curiosos i a vegades sorprenents, però tot el que es faci amb seny i amb voluntat de treballar pels objectius marcats, benvingut sigui. És per això que voldria un govern fort que treballés el pacte, que no arraconés a ningú, i sobretot, fes avançar la nostra nació tan poc considerada des de Madrid. Un somni: que el PSC a Madrid s'unís a les forces catalanes per aconseguir tot allò que està escrit a l'Estatut, el més aviat possible, i sense cap tipus de retall. Si no caminem junts, mai arribarem a la meta, si més no, en les condicions que hi hauríem d'arribar.

110 anys de Cóndor a Arenys de Mar

Durant dos caps de setmana l'empresa Aretex, coneguda pel Cóndor, ha celebrat diferents actes en commemoració dels 110 anys de la seva fundació, de la mà de la família Riera d'Arenys de Mar, i a partir de 1975 de la família Valls, propietaris de Punto Blanco, igualment fabricant de mitjons.
Avui a la tarda ha estat el torn de l'homenatge als treballadors amb més de 25 anys a l'empresa, un total de 51 d'una plantilla de 267 treballadors a la fàbrica d'Arenys, i de més d'un centenar en altres poblacions. A destacar la persona amb més anys a la fàbrica, 46 anys, que ha fet un agraïment en nom de tots els treballadors i treballadores homenatjades.
Dels parlaments a càrrec de la presidenta del consell d'administració, Marta Valls, i de l'alcalde de la Vila, Ramon Vinyes, cal destacar la referència a la vinculació i implicació a la vila d'Arenys, de l'empresa local, i de l'esforç i gairebé miracle que una empresa del ram del tèxtil hagi pogut subsistir i amb molt bona salut, davant les dificultats que aquest sector ha patit i que han enfonsat moltes altres indústries.
L'acte, molt emotiu per part dels responsables de l'empresa i dels seus treballadors ha comptat amb un reportatge sobre la vida de l'empresa durant aquests anys, amb els entrebancs soferts, com el de l'incendi de l'any 1970, i els tocs vitals com el de l'any 1975 amb la compra per part de Punto Blanco.
En acabar l'acte hi ha hagut un brindis amb cava i coquetes d'Arenys, al mateix pati del Calisay, i que al final ens hem hagut d'eixoplugar a la sala polivalent, perquè un dia més la pluja ha fet acte de presència.
Un altre dels actes del dia és la festa del col·legi La Presentació, que avui organitza un sopar, previst inicialment a l'aire lliure, però que degut al temps haurem de celebrar a l'interior.
Des d'aquestes ratlles del meu bloc, envio una cordial felicitació als responsables de l'empresa i a tots els treballadors que amb el seu esforç diari i constant, han fet possible que es poguessin celebrar els primers 110 anys de vida empresarial. Felicitats i endavant!

Per què no anem a les fonts d'informació?

L'altre dia parlava de la ignorància, i certament se'n troba a totes parts. S'associa a l'atreviment i es diu que van de parell. En el cas d'avui potser ho deslligaria i parlaria només d'atreviment, simplisme o desconeixement. Se'n poden dir moltes de coses, i quantes més en dius més errors pots cometre. Si les dius en petit comitè, la repercussió és reduïda, però si ho escampes a Internet, en un blog, ja pot arribar a més gent, i no diguem si ho escrius en un diari.
No sóc gens radical a l'hora de parlar de títols universitaris, i no crec que sigui necessari per poder tenir coneixement de les coses, però el que no s'aprèn estudiant s'ha d'aprendre exercitant, amb els anys. És clar, si un és jove i a més no té coneixements teòrics, resulta lògic que es cometin més errors del compte.
Tinc molt assumit que la vida pública comporta crítica, i jo mateix l'he exercitada, i seria absurd rebutjar-la i no acceptar-la. Em sorprèn, però, quan es fan afirmacions sense contrastar, sobretot es critica sense haver contrastat si l'argument del qual parteixes és cert. Avui mateix he hagut de fer un aclariment i ha quedat resolt, encara que públicament l'única cosa que s'ha vist i ha quedat ha estat la crítica equivocada, i la llufa se l'ha quedat el criticat.
Més atrevit és fer estudis sense conèixer mètodes i donar resultats sense explicar els marges d'error o els criteris emprats. Avui sortia a la premsa local un estudi sobre el treball realitzat en el primer any del mandat, i ens donava la nota del govern: un aprovat justet. Per què? per què no ens suspenen si tenim els carrers bruts, no ens han donat la bandera blava a la platja, no els ha agradat com hem gestionat el concurs de les guinguetes de la platja, tanquem la Riera perjudicant a tothom, hem dissolt el Patronat de la Ràdio... Després fan un rànquing de regidories i les valoren a partir dels projectes anunciats i els realitzats, i a partir d'aquí dedueixen qui ha treballat més.
No es tracta de discutir si l'ordre és correcte o no, perquè en cap moment se m'ha acudit valorar si feia més o més feina que els altres, i no crec que cap membre del govern estigui per aquest joc. No tenen en compte el grau de complexitat dels projectes, els posen tots al mateix nivell, i jo els puc assegurar que dins les meves regidories hi ha projectes molt diversos amb graus de dificultat i temps molt diferent.
Per posar un exemple diré que a Serveis Generals, de les accions que sortien al PAM que faríem l'any 2007 (4), se'n varen començar i acabar 3, i el quart s'acaba aquest mes de juny. Hi havia una acció més que començava el 2007 i continuava el 2008, i es va començar i es continuarà fent durant tot el mandat.
Al primer semestre de 2008 començaven i acabaven 8 accions i se n'han dut a terme 5, dels altres tres n'hi ha un que s'ha iniciat i continuarà durant més temps, un altre que hem aturat i inclourem en un paquet més gran que acabarà a finals d'aquest any, i un tercer que de moment no veiem interessant posar-lo en marxa, tot i que ho tenim tot a punt per fer-ho.
Hi havia accions que començaven aquest primer semestre de 2008 i continuaven més endavant (2), i les dues s'estan duent a terme dins el calendari previst. Finalment hi ha unes quantes accions que no estan calendaritzades perquè vindran funcionant durant tot el mandat. De les 5 previstes, n'hi ha 3 que ja s'han començat a realitzar i les altres dues es faran a finals del mandat, perquè depenen d'actuacions que es portaran a terme durant els propers dos anys. A tot això caldria afegir altres actuacions que no figuraven al PAM, alguna d'elles de cert relleu.
Podria parlar de Participació Ciutadana on tot el previst s'ha dut a terme, i s'hi ha afegit més coses, però tampoc es tracta de fer un estudi a fons en aquest blog, però convido a qualsevol persona, i al signant de l'article també, a parlar-ne en detall, perquè en tingui un coneixement directe, que acostuma a ser el que va més bé.
Tot això que dic jo, ho diu qualsevol de les altres vuit persones del govern, perquè es troben en la mateixa situació. No és bo simplificar les coses que són complexes, i això pensant que es va de bona fe.

Alcaldes per al finançament

El president de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM), Salvador Esteve, i el de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), Manuel Bustos, han demanat, en el si de la Comissió Municipalista, formar part del procés negociador sobre finançament que s’està produint actualment.
No és la primera vegada que des del meu bloc reivindico la necessitat de millorar el finançament dels ajuntaments. Ho faig en qualitat de regidor municipal, però ho havia fet moltes vegades abans, com a ciutadà compromès i preocupat per l'escanyament que pateixen els ajuntaments.
El repartiment de competències entre les diferents administracions no és, segons el meu entendre, prou just, perquè resulta que l'administració més propera al ciutadà ho té molt difícil excusar-se dient que allò no és de la seva incumbència. Són molts els serveis que es donen sense ser-ne pròpiament competents, però sense els ajuntaments, molts d'aquests no es farien.
En alguna ocasió havia escrit que amb l'arribada al govern de la Generalitat de molts polítics procedents dels ajuntaments, potser la sensibilitat seria més gran i tindríem més facilitats per aconseguir un millor finançament. De moment, i ja portem uns quants anys, la cosa no canvia i estem molt lluny dels percentatges que es creien adients. Els ajuntaments han anat subsistint gràcies a la construcció, per desgràcia per als ecologistes més sensibles, i per a tots plegats. Ara, que hi ha una baixada important del mercat immobiliari, els ajuntaments, en primer terme, seran els grans perjudicats, que veuran disminuir força els seus ingressos, i tindran dificultats per fer front a la despesa consolidada.
No sé si la notícia amb què encapçalo el post d'avui tindrà cap repercussió o bé es quedarà en una simple manifestació de voluntats que s'emporta el vent, però potser seria l'hora d'anar més lluny i... convocar una manifestació d'alcaldes, regidors i regidores.
M'imagino un diumenge al matí, ara que ve l'estiu, al Maresme, a la recentment traspassada N-II, barrant el pas als voluntariosos metropolitans que estoicament es dirigeixen a banyar-se a les nostres platges, sortejant rierades, emissaris i tot tipus d'objectes surant vora la sorra...
No és normal veure polítics darrera una pancarta reclamant més finançament per als seus ajuntaments, i ves a saber si la novetat tindria els seus efectes. L'organitzem o no, caldrà prendre decisions si no volem veure com cada vegada hi ha més ajuntaments amb problemes per invertir en el seu municipi, provocant desencís i desafecció (ara que està de moda la paraula) vers la cosa pública.

Pacte per a la llei d'educació

Em sembla que ho he llegit bé: "Montilla accepta pactar amb Mas la nova llei d'educació". Serà possible caminar junts i aconseguir una llei que no pengi d'un fil i no sigui qüestionada per una gran majoria? Crec que és signe d'intel·ligència buscar el pacte per als grans temes i la llei educativa ho és. Massa important per jugar-hi inconscientment. Ens juguem el futur dels nostres fills, i per tant de la nostra nació, i amb això no s'hi juga, ni es pot badar.
Els polítics han de buscar l'aliança, encara que sigui difícil, i això passa per escoltar i dialogar. No parlo de renunciar dels principis ni dels arguments programàtics, però si d'acostar posicions i arribar a acords. Qui cregui que en democràcia només val la raó de qui suma més, està equivocat, com tampoc seria lògic la situació inversa; del que es tracta és de treballar a fons els projectes, i procurar implicar-hi quanta més gent millor.
A nivell local tenim encara el tema del Pla d'Ordenació Urbana Municipal (POUM) a mitges, una mica com la cançó de l'enfadós, i vull pensar que amb ganes per part de tothom d'arribar al final, amb el màxim consens possible i el més aviat també. En el mandat passat hi va haver un acord estens dels grups municipals, i en aquest començament de mandat, amb els treballs per respondre les al·legacions presentades, cal sumar encara més i deixar un projecte, on tothom haurà renunciat, però que sigui defensable per totes les forces polítiques representades a l'Ajuntament.
Si som capaços de seguir aquesta línia, aconseguirem més credibilitat i millors resultats. Fins i tot serà possible que els més escèptics s'ho arribin a creure, i deixem sols els que viuen sota la síndrome de l'autisme polític. Aquests continuaran venent que són els millors i els únics que tenen raó de tot, però tothom té dret de viure en aquest món i no serem nosaltres qui els ho impedirem.

Impuls desenfrenat fruit de la ignorància

No es mereix que el nomeni, perquè la seva ignorància és extrema. No em refereixo a ignorància per manca d'estudis, no! Es pot ser ignorant amb molts estudis i carreres universitàries. Hi ha ignorants socials o cívics, que per més que s'hi esforcin, no surten del pou, o més aviat quan més s'hi esforcen més avall van a parar.
Avui ha succeït novament, és una reacció automàtica, mecànica, impulsiva i irracional. Només cal que algun membre de l'equip surti a matisar o demanar explicacions, que la reacció és instantània, com si estigués a punt d'entrar.
N'he parlat moltes vegades que una cosa és discrepar, amb millors o pitjors arguments, i l'altra faltar el respecte pel simple fet de considerar-lo dels altres. Hi ha gent molt crítica, a vegades en excés, però que aporten valor, si no sempre, a vegades. N'hi ha, però que no han aportat res de bo en sa punyetera vida, perquè no saben construir, sinó viure a l'esquena dels altres i a sobre criticar-los. Tots en coneixem. Que no han aportat res a la col·lectivitat... res de positiu. El testimoni que deixaran serà nul, i en poc temps se'n deixarà de parlar.
N'hi ha d'aquests; segur que en coneixeu algun. Jo sempre penso el mateix: a veure quin dia faran algun plantejament, alguna acció, i s'exposen a la crítica... però no en són capaços, ni tan sols d'iniciar la crítica, només saben afegir-se, potser per inseguretat, per menyspreu a la seva pròpia persona, mal dissimulada amb un atac sense sentit. Aquest d'avui, n'és un. Bona nit

L'Osservatore Romano parla de la Cope

Les declaracions de l'arquebisbe de Barcelona aquest cap de setmana, han estat valentes i sinceres, encara que considero que arriben tard. Fa massa temps que volia sentir-les, i només aconseguíem silencis davant l'actitud general de la jerarquia eclesiàstica que ha recuperat com a president a monsenyor Rouco, un declarat conservador de la dreta més rància i reaccionària que s'amaga sota la interpretació més carca de l'església catòlica.
Massa tard perquè ha tingut prou ocasions de manifestar el seu enuig per la manera que l'emissora amb capital de l'església espanyola, la Cope, ha fet servir per criticar el govern socialista, els catalans i qualsevol persona o moviment que s'apartés del sector reaccionari espanyol. Una bona prova ha estat la seva actitud contra Rajoy, posant-se a la banda dels més dretans, però no com a simple opció política, sinó negant la possibilitat de discrepar d'ells.
No es tracta de defensar ni atacar cap polític, sinó de posar en evidència el mal ús que a vegades, i darrerament força sovint, es fa dels mitjans de comunicació. Més trist és que això passi en una cadena que representa que hauria de predicar l'amor a l'altre i el respecte a tothom, sigui quina sigui la seva ideologia i cultura.
Fins i tot l'Osservatore Romano s'ha fet ressò del malestar d'uns quants bisbes per l'actitud de Rouco i els seus afins a favor de la línia actual de la COPE (actual des de ja fa massa anys), i es pot llegir afirmacions com que les algunes de les principals veus de l'emissora són anticatòliques i fins i tot atees.
És bo que els bisbes que no estan d'acord amb Jiménez Losantos i similars, ho diguin públicament, perquè ajuden a entendre que no tota la jerarquia eclesiàstica és de l'estil de Rouco, encara que les bases desitjarien que fossin més crítiques i més transparents. Caldrà veure si ara que Roma ha parlat, comencem a veure moviments que ens facin pensar en un canvi d'actitud del sector més conservador de l'església.

Les normes, els infractors i els que les dicten

Sempre diem que no es pot estar sempre amb amenaces perquè ni és pedagògic ni sembla la manera d'aconseguir que les persones es comportin i compleixin les seves obligacions. Resulta, però que llegeixes al diari que des que ara fa un mes es va canviar el codi de circulació, i en concret les sancions per conduir sense llicència, s'ha detectat un nombre molt elevat de conductors sense carnet i les escoles de conducció han augmentat sensiblement el nombre d'alumnes.
L'enduriment de la pena per conduir sense carnet, que ara pot comportar presó, ha fet agafar por a moltes persones que no s'havien tret el carnet i que algú d'ells ha confessat que feia dinou anys que conduïa sense.
Les persones que per educació respectem les normes, ens sorprenem amb notícies com aquesta. Ja ens venia de nou comprovar que en casos d'accidents de trànsit, es detectessin molts conductors que no disposaven d'assegurança, amb els corresponents problemes per als altres conductors. Ara, però, no es tracta de no tenir assegurat el cotxe sinó ni tan sols haver-se tret el carnet.
Probablement hi hagi molts d'aquests conductors il·legals que respectin millor el codi de circulació que no pas altres que tenen en regla la llicència, però això no podrà justificar mai la seva il·legalitat i falta contra la norma. Perquè si no ho consideréssim greu, iniciaríem un cercle viciós i inacabable d'incompliments que ens portarien al caos.
Les regles, normes i obligacions hi són per posar ordre i regular la vida en societat, i evitar situacions incontrolables. És per això que cal fer-ne un seguiment i castigar qui les incompleix, no pas per la recaptació de la sanció, sinó per donar exemple i fer desdir a altres possibles infractors.
Les normes i les lleis s'han de fer complir i s'hi ha d'estar al sobre, i a més castigar en la justa manera i sense contemplacions, però aquestes lleis, regles i normes han de ser justes, correctes, adequades i amb sentit, perquè la proliferació de normatives sense cap ni peus o difícils de complir afavoreixen el seu incompliment, i al final el caos que ens pensàvem estar evitant. Aquí doncs, hi ha feina per a tothom, cadascú des de la seva responsabilitat. Aprovar ordenances, està molt bé, si són encertades, i afavoreixen el millor funcionament del que regulen, sempre i quan es puguin complir i fer complir. Si no és així, és preferible deixar-les aparcades i no reglamentar tant.
M'ha sorprès conèixer que hi hagués tantes persones conduint sense llicència, potser perquè a mi no se m'hauria acudit mai. Tant de bo que siguem molts que ho creiem així i d'aquesta manera aconseguim construir la societat convivencial que volem.